Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
Bona tarda, vespre.
anaria a emocionar-me, però no.
Manga Primigenia, no?
Sí, és un Koji Kabuto una miqueta
diferent. No ho sé,
ja ho parlarem amb la setmana que ve,
si l'acabarem i tal.
Gorrión Rojo, una sorpresa
també, que és curiós també que comentarem
i, bueno, ja veurem si dóna més temps
a parlar d'una pel·lícula també molt crua que es diu
Got i, bueno, això anirem parlant.
Rosa,
et deixo parlant dels souvenirs perquè
em vaig a canviar d'auriculars.
Molt bé. Ara vinc.
Doncs jo aquí em llenço, vinga.
Les souvenirs, els records.
Una novel·la del David Fuenquinos
que ja ens va
sorprendre amb la novel·la i amb la
pel·lícula, amb la versió de la pel·lícula,
La Delicadesa, aquella història
realista
i romàntica a la vegada.
Però que estava
escrit en un tono, a veure,
molt col·loquial
i a la vegada molt agradable.
I penso que arribava a molt tipus de públic.
Ara, amb aquesta novel·la, a mi em feia gràcia de llegir-la,
clar, sobretot, bueno, perquè estava en francès
i allò que dius, mira, així vas una mica practicant
i recordant l'idioma.
A veure, aquestes, sí,
també té l'estil així molt senzill,
molt col·loquial,
és de fàcil llegir,
és agradable de llegir,
però, bueno, no ho sé,
és una miqueta una història que no acaba d'estar
cohesionada, trobo,
perquè són, clar,
les souvenirs són els records,
els records que té un noi,
un noi molt jove,
que, bueno,
és fill únic,
el pare i la mare,
la mare és professora d'institut
i el pare treballa en un banc,
el pare s'acaba de jubilar
i llavors que els pares comencen a tenir problemes
ja com a matrimoni.
i ell treballa de nit en un hotel,
treballa de recepcionista,
perquè, a més, clar,
ell vol ser escriptor.
Aquí està una mica el fil conductor de la novel·la,
dels seus records.
Llavors, clar,
per començar a tenir idees
i poder inventar-se una novel·la,
doncs, clar,
pensa, bueno,
aniré recordant-nos a veure quines coses
de la seva pròpia vida,
de la seva pròpia biografia,
quins records té ell
o a què li recorden també aquelles vivències,
no?
I, bueno,
llavors va escrivint
i cada capítol és,
com un record que ell té
a nivell personal
o fins i tot també fa moltes al·lusions
a d'altres novel·listes
o a d'altres autors, no?
Per exemple,
ja parla del Patrick Modiano,
que és un escriptor francès
que va guanyar el Premi Nobel
fa molt poc,
uns 3 o 4 anys només.
O, per exemple,
de Francis Scott Fitzgerald,
una novel·la que va escriure també.
Parla del...
és d'un autor també d'un Premi Nobel
que va ser Premi Nobel
a l'any 68,
japonès,
el jasunari Kawabata.
Aquest senyor va fer
La casa de les velles dormientes,
la novel·la,
que després també es va fer,
si no m'equivoco,
es va fer pel·lícula.
La casa de les velles dormientes,
El país de nieve,
El sonido de la montaña,
El maestro de go,
Lo bello y lo triste,
¿vale?
També parla en altres capítols,
parla de l'emensal y la peste
de Albert Camus.
i, per exemple,
o a nivell d'artístic,
comenta també
que van haver-hi dos pintors,
bueno, dos artistes,
un era el Van Gogh
i l'altre la Camille Claudel,
la escultora.
Sí, l'escultora.
que tots van estar ingressats
a molts hospitals psiquiàtrics,
per exemple,
vull dir que és una amalgama
de coses
i d'idees,
o, per exemple,
també és que m'ho vaig anar apuntant,
per exemple,
també parla del film
Ay, de Padrén,
de Padrén es el Padrín,
no?
El Padrín.
O, per exemple,
un viatge que també fa a Barcelona
o que va fer un viatge a Barcelona
i entonces parla d'Antoni Gaudí,
com va sorprendre
i com li va agradar molt
a l'Antoni Gaudí
i una mica la reflexió que fa,
diu,
l'Antoni Gaudí va morir
sense saber,
si ell havia estat
un boig
o un geni.
Un geni, sí.
D'acord?
Bé, doncs això, no?
Una mica explica
totes aquestes coses
o, per exemple,
quan parla
amb molta ironia, no?
Per exemple,
quan parla del sistema
d'ensenyament francès,
perquè, clar,
seva mare ha dit que era,
bueno,
ja està també a punt de jubilar-se
i al final acaba jubilant-se també,
és professora de secundària,
professora d'un institut
i diu que l'ensenyament
és una màquina
per a formar la joventut,
però a la vegada
t'ha de ser una màquina
de crear depressions
als ensenyants,
d'acord?
Perquè la seva mare
acaba fatal.
La seva mare
acaba fatal.
Mentre que estava vivint,
mentre que ella estava viatjant
no hi ha cap problema
de convivència,
ara en el moment
que ella es jubila
i està a casa
i ha de conviure amb el pare
i llavors ja no es porten bé.
Així es complica, no?
S'ha de conviure ja,
la cosa ja no funciona.
Bueno,
aquest noi
després és també
sobretot la història,
o sigui,
surt per fi
de la recepció
d'aquest hotel
perquè amb la seva àvia
que està gran
aniran a una residència
geriàtrica,
després ella s'escapa
i ella,
a la final,
l'acompanya
en el seu poble
de naixement
on havia estat
petita,
on havia anat a l'escola.
Llavors aquí ja el record
és molt maco.
Amb la mestra nova
que hi ha a l'escola,
com fan perquè la ella
pugui anar un dia
a l'escola
amb els nens
i fer com
un alumne més,
però expliquen
les seves coses.
Bé,
una miqueta així
estrambòtic
en aquest sentit,
no m'acaba de...
Jo no l'acabo de veure
molt cohesionada,
és una cosa així
com molt de molt recorç
que l'ha volgut
ordenar una mica,
però bueno,
distreta,
això sí,
distreta sí que ho és,
és la mena d'elegir,
és molt distreta,
però potser una miqueta
com està fent també
el cinema francès,
que està reflectint
la societat
una mica de desencant,
que els joves
no tenen ben bé
on reflectir-se,
on agafar-se
a models de comportament
o que van una miqueta així
com perduts també,
no?
Ell també arriba a tenir parella,
després tampoc...
És que tampoc
no ho vull explicar tot,
però si algú
li fa gràcia,
no?
Però és una miqueta
aquest desencant,
no?,
que té una mica
la joventut francesa,
no?,
que va una mica així
perduda,
perquè els seus pares,
que se suposa que són
els hereus
o els que van viure
al maig del 68
i que van viure
amb tanta llibertat,
doncs després,
com que no han sapigut
o no han pogut
passar una mica
aquesta il·lusió,
no?,
una mica
d'intentar lluitar
contra aquesta
una mica apatia,
no?,
potser,
sí,
una mica una sensació així
agredolça.
Bueno.
Però, bueno,
interessant,
ja et dic que és molt senzilla
de llegir,
és molt agradable,
molt col·loquial.
Sí,
aquest senyor sempre,
el poc que hem llegit
de la delicadesa i tal,
sempre ha sigut un,
no sé,
molt agradable a lectura,
sí?
Sí,
hi ha una pel·lícula ara
que és sobre,
algo de gelos,
gelosia o,
sí,
algo així de gelos,
que també l'han estrenat
una setmana només,
aquesta setmana.
Està basada també
en una novel·la,
sembla que sí,
sí,
sembla que sí.
No, no, no,
és que es veu
que ja són germans,
es veu que té un altre germà
que sí que ha fet cinema.
Però ell també fa cinema,
eh?
I va fer la pel·lícula,
recorda, eh?
Igual,
igual és del mateix,
ja dic,
és que no m'ha donat temps
de llegir desmènes.
Sí, sí, sí,
la delicadesa
va fer la pel·lícula
i el llibre.
El mateix.
Ell mateix va ser,
que ens va xocar
quan vam parlar-ho,
que ens va sorprendre
i molt bé la pel·lícula
i el llibre molt bé.
La pel·lícula molt bé
i el llibre també,
perquè va ser,
jo vaig llegir alguna cosa
i l'altra.
Tinc algun llibre més d'aire
i que me'l llegiré
i ja el comentaré també.
Molt bé,
el hem comentat.
Fantàstic,
molt bé.
Doncs apa,
em vena directament,
Nacho, eh?
Vinga.
2001, eh?
Que això són paroles majors, eh?
Bueno,
majors, menors,
aquí en opinió no s'encommentarà.
Aquí ja veurem,
aquí ja veurem.
Ja que ens ha introduït la rosa
en l'argument del llibre
en l'any 68,
un any que va donar part molt,
un any molt revolucionari,
un any de molts canvis i tal,
i un any en què van sortir,
jo m'ho vaig explicar
al principi de la temporada,
diguem-ne,
unes pel·lícules,
com a mínim,
del gènere de ciència-ficció
o de terror,
molt conegudes
i que han marcat molt després,
no?
Que són,
bueno,
ja es van comentar en el seu dia,
de Terrores,
la semilla del diablo
i la noche dos muertos vivientes,
totes començant,
o un gènere,
diguem-ne així,
i de ciència-ficció,
doncs,
el planeta de los simios
i aquesta 2001,
l'Odissea del espacio,
que figura en totes les antologies
de millors pel·lícules
de tota la història del cinema,
doncs,
figuren en una posició
sempre molt alta,
no?
I també amb una mica
de controvèrsia,
no?
Perquè sí que hi ha gent
que la posa aquí
i hi ha gent que diu
que no hi ha per tant.
Bueno,
pel·lícula,
com tot el que feia
el senyor Kubrick,
minuciosa,
que toma bastar
tres anys
de rodatge,
la va estrenar
finalment
a l'abril del 68,
com hem comentat,
ara està al cinema comercials
amb aquesta efemèride
i podem aprofitar
per veure-la
amb pantalla gran,
que suposo que és
quan guanyi això
brutalment,
perquè està molt pensada,
a més a més que
es van fer unes tècniques
de gran angular
i amb unes pantalles
i unes,
bueno,
uns artes tècniques
que en aquell moment
Kubrick volia
portar-los a l'extrem
i, bueno,
com a mínim,
a nivell tècnic,
ningú dubta
i tu ho veus,
així que el director
tècnicament és...
El director es nota.
Hi ha vegades
que diem,
bueno,
el director
ni fa nosa
ni fa cap a l'arde,
però, bueno,
ni espatlla res
ni té res.
En canvi,
aquesta és un art
tècnico
que dos per tres.
De fet,
sí que és cert
que en una pel·lícula
tan llarga
en la qual
hi ha trossos
en què tu
et recordes
avorrit,
perquè de veritat
que hi ha trossos
que t'avorreixes,
sí que hi ha
tres o quatre escenes
que recordes,
que sobresurten
i que ara,
clar,
que diem,
quan no és una bona pel·lícula
i llavors
hem dit moltes coses,
que té un bon guió,
que té actuacions memorables
i tal,
però també
que té escenes
que recordes.
Home,
les quatre escenes
que m'envenen a mi
a la ment,
les escenes inicials
dels simis
que estan allà,
que lluiten
i que al final
agafen l'os
i comença l'os,
el ràcord aquell
i comença
i es transforma
en la nau,
amb la música
de si parlaves
a la tustra.
Exacte.
Llavors després
les escenes
aquelles de les naus
amb el de númio azul,
no?,
girant,
aquelles naus
tan ben fredes,
tan estètiques.
I també l'astronauta,
no?,
també un moment
que també es va girant.
Sí, l'astronauta
que gira,
que gira completament
i tal,
que diu que això
va ser un truc
o bueno.
L'escena
de la mort de Hal,
que aquesta,
clar,
quan comença
a treure aquella espècie
de coses de memòria
molt antigues,
molt dels 60,
molt kitsch,
no?
I tu que ets informàtic
ho tens molt clar.
Ell va patir
molt rellent això.
I per kitsch,
no?
Bueno,
i va rellent
i l'altros va morint
i tal,
i l'escena
al final aquella
quan va fer
aquest viatge
psicotròpic,
comença amb llums,
i llums,
i no acaben mai
les llums,
i s'acaben les llums
i ja,
i és un nadó
i no sé què,
clar,
tot això
t'agradarà més o menys,
però es recorda,
diguem-ne,
és una cosa que dius,
hòstia,
per això,
diu,
això és molt millor
que moltíssimes pel·lícules
que tenim ara,
no?
300.000 pel·lícules.
Però és veritat
que va ser una obra
molt ambiciosa,
que quedó,
home,
jo no sé què va buscar,
que al final
aquesta fredor
de l'espai
que intenta transmetre't,
acaba transmetent-se
també amb la fredor
d'argument
i amb la fredor
que t'està dient
i dius,
hòstia,
tanta llum blanca,
tanta cosa,
hi havia alguna crítica
que deia
que el que no aguantaríem
en una altra pel·lícula
que la matxaquem
perquè,
ostres,
em va tenir una escena,
cinc minuts,
no sé què,
aquí ho aplaudim
i estem mirant allà
i dius,
bueno,
si tu en passes.
Tu en passes.
Directament.
Deu ser una cosa
de l'època
perquè també,
ara comentàvem
fora d'antena i tal,
la pel·lícula aquesta
de l'Andrei Tarkovsky,
Solaris,
que té similitud,
diguem-ne,
amb aquesta intenció estètica,
amb aquesta lentitud,
un metratge llarguíssim
i unes reflexions,
però jo crec que
la de Tarkovsky,
crec que la idea
és una mica millor,
eh?
I no l'ha acabat de veure,
o sigui que,
mira,
he vist abans...
Quina dius de Tarkovsky?
Solaris.
Ah, Solaris.
Solaris.
Sí, sí, sí, sí.
He vist abans el remake
que vam fer,
que va,
sí,
que l'altre,
perquè l'altre
no és tan fàcil de trobar.
Jo la vaig veure
però no la recordo gaire,
vull dir,
no la tinc molt clara.
És una pel·lícula
d'aquesta
massa de culto,
i a més...
El rus per nosaltres,
què és?
Sí,
per tu i la Prerrosa,
res.
Em faltaria.
Mare meva,
en russo.
És passiva.
És passiva,
no?
És el que sabem dir,
no?
I Protsky,
no?
Jo,
per a brindar,
no?
Prosit.
Prosit,
és Prosit.
Ja pensava que era Prosky,
Prosit.
Jo la canvia de jo.
I què?
Molt bé.
Llavors,
bueno,
traient això,
missatges filosòfics
que no s'acaben d'entendre,
com, bueno,
clar,
al final,
el missatge al principi,
aquell que,
la violència
és el motor
de l'evolució
de la humanitat,
perquè al final
és el que està dient,
diguem-ne,
no?
Quan l'eina
es transforma
en un arma
i aquesta violència
dona,
amb aquest enllaç que fa,
arriba al nou espacial
que és el màxim
de l'evolució
científica humana,
no?
De l'espècie,
exacte.
I al final
ens hem de matar
per evolucionar,
bé,
aquelles imatges
i unes coses
i, bueno,
el tema
de l'ordinador,
no?
Aquesta,
la humanitat
i tal,
bé,
tot això.
et recordes,
no?
Clar,
jo ara estic parlant d'ella
i dic,
hòstia,
doncs,
et quedes amb la copla.
Et quedes
i el tio ho va aconseguir,
però jo crec que
massa metratxa,
en moments molt ambiciosa,
en moments molt avorrida,
s'ha de dir,
i sobrevalorada,
diria jo,
pot ser,
perquè tu ho vam parlar
i tothom la posa,
posant el Padrino
la número 1,
ara no,
el Ciutadano aquell,
el Padrino
i aquesta la 3.
Home,
no sé,
no?
Jo de les llistes
també és molt així,
no?
És una mica,
no subjectiu,
però ja depèn
de qui li preguntes,
però és veritat
que té un referent,
perquè va conformar
l'estètica
de la ciència ficció
cinematogràfica.
És veritat,
que abans això,
això no existia.
Exacte.
Això no existia.
És com una mica,
jo la comparo,
diferent,
no té res a veure,
però una mica
amb l'estètica
generada després
del Senyor dels Anells.
Hi ha una estètica
formal
que després del Senyor dels Anells
s'ha creat
com una mena
de recurrent.
que és una pel·lícula
que impacta molt
en el que ve darrere.
Com a pionera,
no?
Una mica.
Exacte,
com a pionera
del que vindrà.
I jo crec que en el cas
abans d'ella
què podem parlar-ne?
Què tenim abans de 2001?
Perquè és l'any 1968
que tingui aquesta potència,
que no sigui...
Abans teníem una sèrie B,
molt sèrie B,
com a molt Planeta Prohibido,
que teníem una mica més
de discurs i tal,
però tot era molt
flascolomiana.
O aquella de l'Ed Wood,
no?
Sí, exacte.
No sé com era jo,
com es deia,
no me'n recordo.
Era genial.
Outer Plan...
Outer Plan, sí.
19, no sé què, no?
Plan for the space,
oi, sí.
El Plan 91...
Aparen amb una nova espacial
que no hi ha res, no?
És com si estiguéssim aquí ara
i posem un volant, no?
Tota la resta,
això és que és Ultimátum
a la Tierra,
a la Guerra de los Mundos...
Tot eren pel·lícules
més aviat,
més de sèrie B.
Exacte.
Més de sèrie B,
amb una rareza,
com l'Hombre Menguant i tal.
Però aquesta potència visual,
la intenció,
la gran dilogüència, no?
És com un peplum
però a l'espació, no?
Exacte.
I hi ha uns de coratge,
que és veritat
que dius, hòstia,
clar, un pressupost aquelló,
però el tio ha rassó, no?
I que després,
comercialment,
no va tenir l'èxit normal, no?
No va tenir l'èxit
i a poc a poc,
a poc a poc,
es va fer una pel·lícula de culto
i ara ho és
i ara segurament tindrà més èxit,
a lo millor ara
quan la poden a els cinemes comercials.
Segurament.
I quant anys després
que en el moment
que la van posar,
que jo no sé
que recaptarien en el 68, eh?
Clar, clar,
és que és una pel·lícula
que han desgranat
escena a escena,
vull dir,
jo recordo
fa molts anys,
fa 30 anys,
quan jo vaig començar
la primera part
de la meva carrera universitària
que amb una classe
que es deia,
no recordo què era jo,
sociologia o no sé què era,
vam dedicar dos classes,
no me'n recordo
que vam parlar
a parlar del 2001, eh?
Dos classes senceres, eh?
Vull dir,
hem estat tres hores parlant del 2001
i no recordo
quina conclusió vam arribar,
però, bueno,
tot un estudi allà
que te mories, eh?
Per tant,
vull dir,
que hi ha coses que...
Potser un gran massa.
Potser una massa,
en general, eh?
En general.
No s'ha de terro
el mèrit que té
d'aquesta cosa tan sobtada
de repente, no?
Hi ha aquestes escenes
que se recorden,
però tot el rest
de la veritat
és que...
Bueno,
és que hi ha
pel·lis que es fan
una miqueta llarga.
Que es fan de culte
i dius, bueno...
S'ha de veure al migdia, eh?
Sí, sí, sí.
Una mica...
Sí.
Bueno, pues...
Bueno, ja està.
Sí, sí.
Vale?
I jo he dit que jo,
com a molt faré un apunt
de què és el que canvia
en el cinema.
Clar que sí,
la percepció.
Aquesta percepció, no?
Si vinc aquí ara
i dic que és meravellosa,
tenen...
Clar.
Bueno, perfecte.
És una experiència.
Com no més la vista
en format DVD.
Esperem la comparació, eh?
Clar que sí, clar que sí.
Molt bé.
Doncs, bueno,
a veure, no té res a veure,
però hi ha moments
que dius,
hmm,
què està passant, no?
Vull dir,
per què és tan lenta la pel·lícula?
Què estic veient?
Què passa?
És aquesta de Neon Demon, no?
Aquest dimoni del Neon, no?
Sí, sí.
Del Nicolas...
Nicolas Winding Refn.
Gràcies,
perquè és que no sé mai dir-ho.
El Nacho ho sap perfectament.
Danés.
Danés.
Sí, sí.
No, perdó.
Cineasta danés.
Cineasta.
Escrito danés.
Que ha fet...
Que ha fet...
Que ha fet, pues bueno,
jo vaig veure Valhalla Rising,
va fer Drive...
Que és la que més coneguda,
potser, per tothom, no?
Sí, va fer...
I que és veritat
que quan tu vas dir
vaig veure que hi ha tres push.
Es diuen push 1, push 2, push 3,
em sap greu,
si un push, no?
Jo vaig veient trilogies en trilogies
que m'agafa que serà de tant en quant.
I bueno,
i aquesta pel·li que tu vas comentar
que et faria il·lusió veure-la
perquè havia estat a Canes
i que la gent l'havia odiat
i l'havia estimat
i per parts iguals, no?
Jo estic amb la línia d'estimar-la.
No és que tampoc l'estimi
que dius
oh, quina pel·lícula i tal,
quina meravella,
però és que a mi m'ha recordat
tantes cosetes a la vegada
que m'ha deixat frapat, no?
Evidentment no,
no la destriparé
perquè és una pel·lícula
que s'ha de veure,
deliciosa,
és a dir,
no puc dir una altra cosa,
però deliciosa...
Sí, l'estètica ja és bé.
No l'estil
El Hilo Invisible,
que és un altre concepte,
aquí hi ha un tempo,
hi ha un treball
diguem,
vinculat, no?,
a la part de Trezzo,
a la part de...
I aquí, en canvi,
hi ha una estètica fotogràfica,
hi ha una part
de direcció artística,
no en negaré,
però amb una gran modernitat.
És...
Sí, sí.
Hòstia,
has de dir una borrada?
És un Diablo Vista de Prada 3.0.
Mira què et dic.
A veure si ens entenem, no?
Sí, sí.
Aquesta cosa del món de la moda,
totalment reconvertida
en algo eixut, no?
Vull dir,
sense aquest star system
al darrere,
sí que hi ha una percepció,
és una noia...
Això passa el minut número 1,
vull dir,
no n'estic esperant,
una noia molt maca,
molt maca,
guapíssima,
aquesta nena,
físicament...
Són...
A veure,
és una actriu coneguda,
ara no me'n recordo.
Ara...
Ara no sé si és l'El Fanning
o la Dakota Fanning.
Sí,
la Dakota Fanning no.
No, l'altra, l'El.
La Germana, sí.
Exacte.
I llavors,
simplement és això,
doncs,
aquesta noia
que entra dins del món de la moda,
doncs,
què passa amb aquest món de la moda?
Un món de la moda,
Estats Units, no?
Una noia de poble,
això és una cosa molt típica,
que arriba a Los Ángeles
i a partir d'aquí
què és el que passa?
Clar,
tu entres en un món,
que ja sabeu com funciona aquest món,
no?
El món de la moda,
el món de la televisió,
vull dir,
són mons molt antropòfags, no?
Vull dir,
en refereixo que se't volen menjar de seguida,
se't volen,
vull dir,
volen acaparar-te,
et volen...
I tot això
es converteix en una estètica
per una banda
de com ella,
perdoneu,
com ella,
doncs,
vesteix,
com es mou,
els escenaris
on es mou,
no?
La música és hipnòtica,
absolutament,
és una música electrònica,
però amb una sensació
que va insistint,
va repetint.
Hi ha molts contrallums,
no?
A vegades,
allò que es vigila molt,
que la càmera no tingui
contrallums que es vegi
amb una baladura,
però una banda baixa
i ho fa al revés,
no?
Que aparegui aquesta baladura
constantment.
Els elements de color,
no?
El neon vermell,
el verd,
el groc,
va apareixent constantment.
Apareix un símbol,
un símbol que aboca
aquest element demoníac,
no?
Aquesta influència.
I com ella,
en aquest procés,
va conèixer una sèrie de gent,
aquí no vull començar,
lògicament,
a trencar coses,
no?
Que ja vas veient
per on van els trets,
eh?
Però ella es mou
en un món terrible,
vull dir,
la paraula que abans he dit
és correcta,
és un món antropòfag
i ho deixo aquí,
eh?
En general,
eh?
Vull dir,
en refereixo que
ella va absorbint
informació,
es va reconvertint,
a la vegada
va apareixent gent
que intenta
X coses,
no?
I la pel·lícula
comença fosca
i s'enfosqueix,
s'enfosqueix,
s'enfosqueix,
d'una manera
no arriba
a la sorpresa
de Drive,
de trencar de cop i volta,
pum,
el que és l'estètica
de tres quarts d'hora
i tal,
i de cop i volta
generar un element,
però sí que hi ha
certs trencaments
amb un ritme
molt,
molt,
molt pausat.
Ara,
aquí hi ha molt David Lynch,
hi ha un cert punt surrealista,
hi ha molt Holland Drive
per aquí donen voltes,
hi ha moltes cosetes
i jo estava enamorat
per això
perquè m'encanta
aquesta estètica.
i a vegades
és tremendament fosca,
a vegades
és tremendament
lluminosa,
no lluminosa això no,
visual,
hi ha un homenatge
a Blow Up
amb el que es veu
aquella pantalla en blanc
absolutament
davant de les fotografies,
no?,
que està fent un fotògraf,
no?,
hi ha unes sensacions,
no?,
que a mi
m'han generat
alguna cosa,
alguna cosa,
bàsicament,
insisteixo,
artística
més que de contingut.
A partir d'aquí
la pel·lícula
et fa pensar,
et fa generar,
vull dir,
un element
que dius,
bueno,
pot anar per aquí,
pot anar per allà,
ara perquè canvia,
ui,
estic fatal de la veu.
Perdoneu, eh?
No, tranquil.
I a partir d'aquí,
doncs,
hi ha aquesta mena
de canvis,
no?,
que va provocant
al voltant
de la seva vida.
Jo crec que
el millor de tot,
a banda de l'estètica,
que em sembla meravellosa,
l'estètica,
és la contundència
amb el que
hi ha certes escenes
que et sorprenen
per la seva,
no direm cruesa,
perquè no arriba a ser cruesa,
però sí que et sorprèn
per la naturalitat
amb què es plantegen
a vegades, no?
Dius,
ha passat això,
realment?
O acabo de somiar-ho?
O acabo d'imaginar-m'ho jo?
Doncs sí,
ha passat això, no?
I això és el que m'agrada.
És un cinema
que et fa,
a vegades,
una mica l'antímus,
no?
Sí, sí, sí, sí.
Hi ha un puntet,
hi ha un punt surrealista
que es remou,
o una sensació
que dius
per què ha de passar
aquestes coses, no?
I hi ha unes escenes
que et queden
en la memòria,
vull dir,
allò que dius
ostres,
que maco,
que ben fet,
això és cinema,
això...
Crec que és una pel·lícula
molt ben elaborada,
l'únic que també
s'ha de dir
que al que seria
tot el guió,
tot el...
no és un superguió,
tampoc pretén
fer un superguió,
vull dir,
com miren,
com es mouen,
sobretot elles,
no?
les noies,
no?
de la pel·lícula
amable,
insisteixo,
no hi ha ritme,
el ritme és lentet,
no passa res.
A mi em va recordar,
hi ha una escena,
l'escena de Drive,
que és el mateix director,
quan el tio entra allà,
que també entra
com un camerino,
que va amb un martell
i agafa allà
el mafiós aquell,
i li vol clavar el clau
i tal,
que totes les noies
estan fent una disposició
molt coreogràfica,
amb les mirades així,
unes de costat,
un altre mirant i tal,
i que em va recordar
fins i tot,
mira,
d'aquesta,
les escenes de
la de Portero de Noche,
que no em recordo
la tia aquesta,
que també era...
Ah, sí,
la Jessica Lange.
No, no, no,
el Dirk Bogarde,
que és una directora,
perdona, sí, sí, sí.
Que la tia és una directora italiana,
que és directora d'òpera també,
directora artística d'òpera,
que es nota tot això,
és que ara no em recordo el nom,
ara ho vam comentar aquí
en el seu dia,
però veus,
l'estil d'estètica,
i jo crec que aquesta
de Neon Demon
va per aquí, diguem-ne,
o sigui,
molt calculat
la posada en escena,
molt, molt, molt, molt,
sempre, eh?
Molt amb fons blancs,
tot, tot, molt, saps?
Hi ha fons blancs,
hi ha fons negres,
vull dir,
hi ha una part que,
una part quan ella està,
quan estan fent el càsting
o quan estan això...
Escenes que he vist, eh?
Escenes que he vist així,
però en canvi
hi ha una potència
d'escenes
amb una foscor,
amb els neons,
amb unes llums,
amb un no sé què,
hi ha uns contrastos,
a més,
l'habitació d'ella,
per exemple,
no?
És com,
com,
com molt,
no sé,
molt motel,
no sé,
molt,
no sé,
molt,
com es diu
aquella pel·lícula
del David Lynch,
el,
ai,
Corazón salvaje,
no?
Aquesta cosa,
aquests espais,
sí,
és que tot això es barreja,
barreja alguna cosa
com molt així,
molt quitxa,
o molt hortera,
amb un element,
llavors hi ha un moment
que entra un puma
a l'habitació,
no?
Dius,
ostres,
símbol,
símbol,
simbologia total,
no?
Clar,
perquè,
ja us ho explicaré
quan la vegis,
no?
Hi ha un d'aquí darrere
és que va cantar com,
ostres,
això t'ha volgut col·locar
la simbologia aquí també
del que passa amb el món,
no?
Vull dir,
bueno,
ja la veuràs,
i Rosa,
si la vols veure,
de debò,
és una pel·lícula,
però insisteixo,
no,
no és gens amable,
però bueno,
posarem la Maria Despradera
que ens ha deixat,
eh,
el dimarts passat
ens va deixar,
i res,
doncs,
em sembla que tenia 93 anys,
no em vaig equivocar,
sí,
alguna cosa s'hi van dir,
i considerada,
bueno,
la dama de la música hispana,
no?
I tal,
i bueno,
realment,
jo crec que,
bueno,
que molta gent jove
potser no la coneixerà,
per desgràcia,
jo sempre dic que s'ha de conèixer
tota la música,
encara que tinguis 20,
perquè jo no soc de l'època,
no sé,
del primer David Bowie,
per entendre'ns,
perquè jo a l'any 69
tenia un any,
però en canvi,
descobert David Bowie amb el test,
doncs,
s'ha de descobrir,
i la Pradera,
bona salmó aquest del bolero,
de la música mexicana,
aquesta música,
però és elegància,
que la senyora cantava,
no?,
tot el que comportava,
és una persona molt maca,
molt bona persona,
i bueno,
i que realment,
doncs,
també es mereix,
lògicament,
un recordatori,
i bueno,
i aquí,
doncs,
composem de tot,
apa,
Ella Marraditos,
Rosa,
que està molt maca aquesta cançó,
ara tornem.
Música
Vamos amarraditos los dos,
espumas y terciopelo,
yo con un regrujir de almidón
y tú serio y altanero,
la gente nos mira
con envidia por la calle,
murmuran los vecinos,
los amigos y el alcalde,
dicen que no se estila ya más
ni mi peinetón ni mi pasador,
dicen que no se estilan o no
ni mi medallón ni tu cinturón,
yo sé que se estilan
tus ojazos y mi orgullo
cuando voy de tu brazo
por el sol y sin apuro.
Nos espera nuestro cochero
frente a la iglesia mayor,
a trotecito lento
recorremos el paseo,
tú salgas tocando
el ala de tu sombrero mejor
y yo agito con ton aire
mi pañuelo.
Nos estila,
ya sé que nos estila,
que te pongas para cenar,
jazmines en el ojal
desde luego.
Parece un juego,
pero no hay nada mejor
que ser un señor de aquellos
que vieron mis abuelos.
Nos esperamos.
Bueno,
hem escoltat una estoneta
de las Marraditos,
això és un vals mexicà,
que no es balla igual
que el vals vienés,
que us sàpigueu això,
no?
Perquè jo recordo
quan feia vals de saló
que ballaven diferent,
no me recordo
quin moviment era,
però no és el mateix vall,
és un vall diferent,
un altre moviment
és més dinàmic.
Una demostració.
Sí, sí, sí.
No, sí, ara no.
Una caja sorpresa.
Sí, sí, sí.
Bueno.
Sí, és una cosa aquí.
Bueno, bueno, bueno.
Bueno,
no comento,
no comento la...
Un bailecito.
No,
tu vas patir
en tus carnes.
Un vall
el dia de la teva boda,
eh?
Que vam ballar
a Franc Sinatra, eh?
Donofe, donofe.
Sí, sí, no?
No, però molt bé.
Bueno, bueno, bueno.
No, no he coincidit
mai que hem fet així
ball de saló,
tampoc és que sigui un experto,
eh?
No sóc d'aquests
que fan així amb la mà
aquestes coses rares, no, no.
Has fet els teus pinitos.
Sí, ja tens una idea.
Però no te n'oblides,
és curiós.
Home, hi ha coses que sí,
però el que és l'oàsic,
el xatxatxar,
això, el vals i tal,
no te n'oblides, eh?
Vull dir que...
Aquestes coses...
Però recordo que vam fer
una marató aquí,
que va fer a l'Ateneu.
Jo què sé...
Com a la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Com 12 hores ballant, tio.
Hòstia, què dius?
Quina vergonya.
I venga de segons.
Sí, no és broma, no és broma.
Ens volien regalar unes càmeres
digitals,
digitals no,
unes càmeres fotogràfiques bones,
però com jo tenia
una càmera fotogràfica ja bona,
vaig dir,
dona'm els diners,
ja me'n mando els diners.
És veritat,
perquè tenia una càmera.
Coses que passen
de les joventudes.
Molt bé,
és un ballerí de premi.
Sí, sí, sí.
Molt bé,
doncs, Rosa,
una habitació com vistes.
Sí, del James Avery.
M'encanta aquest senyor.
Sí,
i la pel·lícula molt maca,
molt plàcida,
amb uns paisatges,
clar,
a Florència,
i després a la Campiniessa,
a Londres,
a Londres,
a Anglaterra,
és una passada.
Els paisatges,
els interiors també són molt macos,
molt d'època,
tots superben cuidats els detalls.
El vestuari també,
preciós,
que a més es canvien de vestit
per sopar,
per dinar,
per sortir a passejar,
per rebre visites.
Sí, sí,
meravilla, no?
Quin desplegament de mitjans.
Home, està clar,
que és una classe alta,
però alta.
Llavors fan viatges,
i mira,
quan ens han d'escapar
o han de fugir d'alguna cosa,
o els hi ve de gust,
doncs,
a l'ocapar a Florència,
per exemple,
i ja està.
Molt bé.
I, bueno,
clar,
Florència,
quin xoc no de cultura,
la cultura italiana,
amb la naturalitat,
no?,
que són els italians,
tant per viure,
com per amar,
per tot, no?
En canvi,
aquestes persones
venen d'Anglaterra,
molt més encursetada,
no?
I veus el xoc
de cultures,
no?,
i de relació entre persones,
no?,
i sobretot entre homes i dones,
o dones i homes,
no?
Perquè l'esprotògola protagonista
és la Elena Bohan Carter,
i el que fa després
que s'enamora
és el Julian Sands.
D'acord?
D'acord?
Després, clar,
la que li fa de dama de companyia,
que és la seva cosina,
no?,
és la Maggie Smith,
imagina,
amb el personatge que fa ella,
i tot estirada,
de senyora soltera,
que no,
que estava per vigilar
de la reputació
i de l'honra,
no?,
d'aquesta noia,
que no parli amb els homes,
que no s'enredin,
o que no l'enredin,
no?,
perquè hi ha una mica la idea
que els homes
venen a enredar-te,
no?
i en canvi és,
veus que és un amor
com molt pur,
no?
Molt desinteressat,
sinó que hi ha un sentiment real,
no?
No hi ha unes ganes
de seduir i prou,
no?
Doncs és aquest xoc,
no?,
d'aquestes dues cultures,
i, bueno,
ells tornen una altra vegada
a Londres,
però ella,
com que no ha pogut fer el pas
perquè aquesta cosina seva,
aquesta dama de companyia,
s'ha ficat pel mig,
ha evitat això,
que dius,
quina frustració,
no?,
quina ràbia,
és que avui dia això
costa entendre,
costa d'entendre,
no?,
però, clar,
s'ha de situar l'època,
no?,
llavors ella,
aquí és on,
quan ella torna,
apareix un altre senyor,
que és el Daniel Day-Lewis,
de fet,
per això he revisat
aquesta pel·lícula,
perquè havíem comentat
la de...
El fil invisible,
El fil invisible,
i d'anir,
mira,
vaig revisar una mica
la miremosa lavanderia,
i aquesta,
una vislació amb vistes,
clar,
es fa també el paper
també d'estirat,
de molt,
molt senyor,
però sense emocions,
sense sentiments,
també molt cregut,
no?,
molt cregut de si mateix,
no?,
molt...
Molt pagat,
que es diu de si mateix,
no?,
exacte,
molt pagat de si mateix,
no?,
una miqueta també com...
és que ell sempre fa una miqueta,
no sempre,
però fa papers així com molt estirats,
molt com freds,
com calculadors,
no?,
el fil invisible també ho és,
no?,
i veus que...
Doncs aquí igual,
ell veus que és que no sap
mantenir una conversa,
a més,
no la veu a ella com una persona,
la veu més com una possessió,
no?,
i, bueno,
perquè t'has de casar,
i perquè és el que es porta,
i el que socialment són les convencions
que n'hi ha,
no?,
t'has de casar,
i has de dir,
una esposa i tal,
no?,
i ella,
bueno,
però ella estava dins d'aquest rotllo,
eh?,
i ella estava pensant en casar-se,
li ha dit que sí,
i tal,
fins que apareix de nou aquest senyor,
el Julian Sant,
aquest senyor que va conèixer allà a Florència,
no?,
i li recorda una mica tot,
però tot i així ella també torna a resistir-se,
no?,
i dius una,
enrevés de sentiments i de sí,
però no,
ella volent escapar-se,
fugir d'ell una altra vegada,
que no,
de debò que és que no ho he entès,
però de debò amb la mentalitat d'avui dia costa,
costa,
eh?,
costa,
però bueno,
és una miqueta la,
suposo que és un pas d'obertura,
no?,
ja,
de donar un pas i de deixar via lliure els sentiments,
i a casar-se o estar amb una persona per amor,
no per les convencions socials,
o per que sigui un bon partit,
sinó, bueno,
perquè realment hi hagi un sentiment,
hi hagi un enamorament,
no?,
jo crec que una miqueta la lectura,
perquè si no dius que era com un bon ñonya,
no?,
que una miqueta ñonya de tota l'estònia ja dient que no,
que no,
home,
doncs és això,
no?,
i bueno,
s'han d'enamorar i està,
clar,
clar,
i està bé,
no?,
però és molt maca de veure,
és molt maca de veure...
jo crec que el James Ivory va fer una cosa que va fer un cinema molt determinat,
molt clàssic,
dins d'un període,
els anys 80, 90,
jo recordo Maurice,
quina més va fer,
va fer un altre,
me'n recordo,
que a mi em va agradar moltíssim,
no?,
i té tota una estètica que sortia,
Maurice al,
ai,
com ho he dit,
com ho he dit,
home,
bueno,
el que va sortir a Nothing Hill,
Hugh Grant,
Hugh Grant,
i tot això vull dir,
i crec que és un director que tenia,
bueno,
que té molta potència,
i com m'imagino que ja ha estat una miqueta així apartadet del,
bueno,
o no entra en aquesta línia,
ha fet el guió i ha coescrit el Call Me By Your Name,
i sempre amb les seves pel·lícules,
no?,
hi ha una certa elegància vinculada amb l'àmbit també d'una certa homosexualitat,
no?,
que es remou, no?,
per allà,
jo no sé si ell ho és o no,
però em refereixo que hi ha aquesta cosa,
no?,
que es remou per aquí,
i amb Call Me By Your Name,
en comptes de fer la direcció,
que la fa un italià que no recordo ara,
ella està al darrere,
però es nota bastant la petxada de,
heu vist Call Me By Your Name,
la dels Oscars?
No ho sé de què va,
perquè és aquest nano jove,
que està a la Toscana també,
no?,
en aquest cas és més,
és més,
a veure,
el senyor James Boricet busca això a l'època georgeana,
o a l'època victoriana,
busca aquesta idea,
exacte,
anem cap a aquest,
però en canvi aquí és una pel·lícula dels anys 70,
80,
no queda indecis del segle passat,
per tant,
la percepció és de més modernitat,
però també té aquest tuff,
lleugerament clàssic,
no?,
i molt recatat,
no?,
sempre que es parla del tema sexual,
no?,
encara que sigui una cosa,
saps?,
que es sura per allà,
no és allò que,
l'evidència,
no?,
vull dir,
no sé,
hi ha una,
la mà està al darrere de James Ivery,
la notes,
no?,
si ho saps,
que està per allà donant voltes,
no?,
però bueno,
jo crec que va ser un problema
entre el Merchant,
que era el productor,
i el senyor James Ivery,
no sé què va passar allà al mig,
però va haver-hi una època
que ara estava molt conjunts,
no?,
i que produïen moltes coses
i feien moltes pel·lícules,
no?,
i encara que no fos a dins de la direcció,
es va trencar aquesta societat
i de cop i volta
James Ivery
va deixar d'aparèixer,
d'aparèixer com a direcció,
no sé si va passar alguna cosa més,
va fer alguna coseta més,
va fer la copa d'aurada,
un parell de pel·lícules,
no?,
també d'època,
però és una llàstima,
perquè aquest director
va estar molt bé als 80's,
però després no sé
si ha evolucionat gaire,
potser li hem perdut la pista,
no sé.
No sé,
aquesta era de l'any 20,
sí, del 86.
86,
perfecte,
perfecte.
Molt bé,
doncs,
Nacho,
Match Point.
Match Point,
una pel·lícula que em va agradar
en aquest moment,
i l'ha tornat a veure,
i m'hi continua agradant,
és un anti-budialen,
perquè,
de fet,
clar,
fins a aquell moment,
Budialen no havia fet pel·lícules així,
després ja ha fet alguna cosa,
no?,
però això,
de cop i volta,
va sobresortir,
una pel·lícula absolutament dramàtica,
en la que no surt Budialen,
però que és de Budialen,
o sigui,
és com una,
va trencar una miqueta,
no?,
ja no surt,
i tal,
i faig una pel·lícula dramàtica,
fantàstica,
fosca,
amb una definició de personatges,
només amb guió,
i sobretot amb els diàlegs,
com es construeixen els personatges,
cosa que és molt difícil,
no?,
perquè pot haver-hi molta palabreria,
i tal,
però molt puntual,
amb una descripció d'aquesta Gran Bretanya actual,
molt elitista encara,
no?,
en alguns sectors,
no?,
d'una família,
que no quedava ben clar,
si és noble de mena,
però com a mínim sí que té molts calés,
perquè té fàbriques,
i té molts negocis,
i té un estatus que viu com a qualsevol noble,
no?,
no?,
altoburguesa,
no?,
perquè té una casa,
i té ja,
els campos,
i ja,
que fan caceres i tot,
i tira,
i tira,
i tira,
i tira,
terrenys,
extensiós,
extensiós.
Exacte,
és tot una mica com si fos la noblesa rural,
més rància,
ja,
de Gran Bretanya,
però sembla que són nuevos ricos,
diguem-ne,
no?,
llavors aquest protagonista,
que és Jonathan Fischmeyer,
que és absolutament el contrari,
diguem-ne,
que està,
la pel·lícula està dividida en dos bandos de personatges,
diguem-ne,
els que són els wannabees,
que volen ser,
no?,
que volen arribar a aquesta classe tan joen,
no?,
aquesta classe tan elitista,
i tal,
que una és l'escarre de Johansson,
que és una triufe a la caçada,
que molt intenta,
i tal,
que és la,
i que el seu camp principal és la seva bellesa,
i el seu magnetisme personal,
perquè són persones molt atractives físicament,
i també de caràcter i tal,
que amb dos,
tant l'escarre de Johansson
com la protagonista masculina
que és Jonathan Fischmeyer,
doncs surten,
comencen a tenir una relació amorosa
amb els dos germans,
que són els fills de la família aquesta nobla,
diguem-ne,
no?,
o nuevos ricos,
digue-les com vulguis,
diguem-ne,
moltes noves,
molt així i tal,
i que,
bueno,
aquest és un match point
perquè el protagonista,
Jonathan Fischmeyer,
és un antic,
campió de tenis,
bueno,
campió era un professional de tenis
que per algunes circumstàncies,
per lesions,
o perquè no tenia
la capacitat suficient
per arribar a ser un número 1,
doncs es va quedar
en una posició intermitja
i al final,
doncs ara ja no juga professionalment
i es dedica
a,
en un club de tenis,
a fer,
doncs formació,
és professor de tenis,
d'aquesta gent tan elitista,
al final d'aquí
comencen les relacions
i comença a conèixer
i conèixer
la que serà la seva nòvia,
després es casarà,
que, bueno,
és una noia així,
també molt indefinida,
no?,
que, bueno,
que ella no té la culpa
d'haver nascut
en aquest ambient
i és una noia
molt normal,
senzilla,
engatusable,
diguem-ne,
i el pare està molt content
que al final
estigui amb aquesta persona
que li fa una mica el pes,
diguem-ne,
no?,
i sap que ella
per la seva
internació
una mica feble
no anirà,
no pot anar amunt,
llavors ja es conforma
amb això,
perquè està clar
que el pare
per aquest paper
de dir,
bueno,
no,
no,
tu ja estàs bé
perquè aquesta,
si no,
amb qui anirà aquesta,
no?,
què passarà amb aquesta,
no?,
perquè és una mica així,
i l'altre no,
l'altre és el fill
més al cap de família
o l'heredeu,
l'heredeu natural,
diguem-ne,
que és un tema,
bé,
amb tot això
es falla una,
tot un còctel,
no?,
de sentiments
d'aquesta gent
que volen,
que volen per sobre de tot,
volen aquesta,
arribar a aquesta classe
pel que significa,
no?,
pel prestigi i tal,
i que al final
són capaços
de qualsevol cosa
com es demostra,
no?,
perquè,
bueno,
no explicarem
exactament l'argument,
però que són capaços
de qualsevol cosa
per arribar-ho,
i com al final
sí que,
diguem-ne,
una mica la sangre
tira la sangre,
no?,
aquests personatges
acaben relacionats
entre ells,
diguem-ne,
no?,
els dos outsiders,
diguem-ne,
acaben,
clar,
aquests punts en comú
que tenen,
al final s'acaba unint,
acaben unes trames
i tal,
però tot molt fos,
molt ben definit,
a nivell d'estètica
també,
molt bé,
totes aquestes
estàncies,
no?,
tan fosques,
caobas,
elegància,
ell que va amb el seu xòfer
per Londres allà,
amb uns trajes allà
fantàstics,
o sigui,
tot això,
no?,
tota aquesta cosa
combinada
amb una funció
amb una foscor
i amb una definició
dels personatges
que ho fan molt bé,
la veritat,
perquè Oscar Hansen
ho fa bé
i el Jonathan Richemeyers
que, clar,
només amb aquesta cara
que posa,
veritablement,
molt contingut,
de persona que té
molta cosa per dintre
perquè ell està allà,
ell està intentant,
no?,
i fa el seu paper
i intentant enganyar
a tot el món
de que ell veritablement
és com és
i no,
no?,
i el que vol ser,
no?,
i tot això
munta una pel·lícula
que no té molt a veure
amb el Woody Allen
que coneixem,
però molt profunda,
amb uns diàlegs molt bons
i amb la imatge aquesta
o el missatge,
no?,
de la imatge
al principi de la pel·lícula
de que es veu la bola,
estan jugant a tenis,
no?,
i la bola
toca la cinta del tenis,
bota
i no saps per on caure,
no?,
i al cap de la fi
acaba fent
el Love
que diu,
no?,
al final
el tenis
com en la vida
diu
necessites un golpe de suerte
i no sabes
per on va caer la bola,
no?,
i està relacionada
després amb el que passa,
no?,
una obra d'art
petita,
continguda,
tot el contrari
del senyor Kubrick
que hem parlat,
res d'excessos,
tot ben posadet,
tot una economia
de mitjans brutal,
i un resultat molt bon.
La primera pel·lícula
que va fer fora
dels Estats Units.
Correcte,
sí,
britànica,
sí,
sí,
sí.
A més,
Woody Allen
el que té
quan l'encerta,
l'encerta,
però molt bé l'encertada,
dius.
És que,
a part que ha fet
pel·lícules clàssics
que ja coneixem tots,
però bàsicament clàssics
basats en el diàleg,
no?,
Manhattan,
molt diàleg,
molt diàleg,
no?,
desconstruint Harry,
que són autèntiques
presositats de pel·lícules,
són genials,
però aquestes,
que ja entren en aquesta línia
i tal,
jo,
a mi això,
no sé si al final
he pogut veure Wonder Will,
no sé si l'heu vist,
doncs intenteu veure-la,
perquè jo crec que és
una altra raresa,
allò que dius,
una altra,
sí,
hem extret a un Woody Allen
que dius,
és Woody Allen això?
Vull dir,
Woody Allen s'ha caigut
dins d'un tramvier
a mà de seu?
Sí,
i què està passant aquí?
Quina meravella?
Què és això?
Què veu fa aquest Winslet?
Què veu fa el,
no sé com es diu aquell senyor,
el germà del Belushi,
el Joey Belushi,
no m'he equivocat,
que és el germà?
Jim Belushi.
Jim Belushi,
perdona,
i tal,
és que dius,
quina percepció,
vull dir,
una altra vegada
estem jugant al tema
també de l'escena,
de les coloracions,
no?,
com canvia aquesta cini,
aquesta nòria,
no els colors
i llavors reflecteix
amb la cara,
no?,
vull dir,
hi ha un treball allà al darrere,
que jo penso,
quina meravella,
és que el Justin Timberwick
està bé i tot,
vull dir que dius,
és complicat això,
la criatura canta bé,
però actuar,
dius,
bueno,
fa el que fa,
però ostres,
vull dir que em refereixo
que és això,
per tant,
jo la recomano
com una raresa,
o com una peculiaritat,
com un match point,
que per mi és una cosa
que dius,
això és Woody Allen,
és Woody Allen,
clar que hi ha el tuf,
però falta-ho.
O aquella del Mac,
que ell fa de Mac,
també,
que és també a Senglaterra,
que ja va amb l'escala de Johansson,
i ja fa de la seva ajudant,
o la seva...
No sé què del rei Escorpió,
no?
No,
no,
és el màgic,
el mac,
o el poixí.
O és Scup.
Aquest és Scup?
És Scup.
Que ell fa de Mac,
però hi ha hagut un assassinat
i al final descobreix
qui ha estat el responsable.
És Scup?
És Scup,
jo diria.
Sí,
potser sí.
Està buscant,
potser sí.
No recordo d'aquesta,
no recordo gaire.
Constantinople,
la paraula.
Ah, sí,
sí,
ara,
ara,
i aquesta és Scup?
A mi pensava que era l'altra.
Jo diria que sí que és Scup,
no?
No sé,
ara no me'n recordo.
És que hi ha una que es diu,
heu flipat jo ara,
mira,
no hi ha una que és la maldició
del rei no sé què,
Escorpió,
no?
Jo he flipat ara i més...
La maldició de l'Escorpió de Hader.
Ah,
això,
mira,
ja l'he canviat.
Però aquesta és més antiga.
Vale,
vale,
vale,
és que em sonava que també comença
amb un tema de màgia.
El Cairo també és més antiga,
és xulíssima.
Sí,
però aquesta em sonava també
a alguna cosa de màgia
i per tant,
per això l'he posat dins de la...
que no sigui una altra història.
Aquesta va ser posterior a Match Point,
eh?
Que també la va fer.
Vale, vale,
la va fer també fora d'Estats Units,
la va fer a Inglaterra,
igual que després va fer Vicky Cristina a Barcelona.
Café Society,
que també va escomendant.
Ah, està molt bé això,
Café Society.
Sí,
sí.
I aquella també de la mitjanit,
Midnight in Paris,
la ja m'agradava bastant.
Midnight in Paris també estava bé.
Està bé,
oi que sí?
És una altra cosa,
és una altra idea.
Bé,
és original també.
És original,
perquè surt per allà la Gertrude Stein,
no?
Vull dir,
està bé,
està bé.
Sí,
sí,
jugant una miqueta amb els espais amb el temps.
Sí,
això està molt xulo.
Bé,
doncs encara hem de parlar d'un parell de pel·lícules,
parlem de Gorrión Rojo,
i ens parlem del Malvado Lobo Feroz,
Rosa,
farem un apunt també,
l'altre.
Sí,
sí,
un curtet,
sí,
perquè tampoc no és...
No,
i també amb el Gorrión Rojo,
encara que la pel·lícula és llarga,
perquè dura dues hores i vint.
Ah,
doncs comenta tu.
Sí,
no,
però no,
perquè tampoc faré una massa llarga,
vull dir que comentari...
Perquè vaig anar dirigint-me el llibre,
perquè em va caure el llibre,
i el llibre vaig començar a dir,
ui,
quin rotllo que és això,
buu,
no entro en aquest joc.
I és que el tema d'espies,
i vas espia russo,
que ja és una cosa com una mica passat de moda.
Llavors dius,
bueno,
ja això no m'entra,
però una mica,
doncs també ho ambienta no ara,
sinó una miqueta abans,
una miqueta allò,
estem parlant de los 2000s,
no,
al principi.
Bueno,
és la Jennifer Lawrence,
que de nou està dirigida per Francis Lawrence,
el que ha fet a Los Juegos de l'Hambre,
però clar,
no té res a veure,
ni el director,
ni l'actriu.
Aquí jo crec que han madurat tots dos,
vull dir,
la Jennifer Lawrence ja ha fet alguna cosa interessant,
com això de madre,
com a actriu,
ens entenem,
no com a concepte de pel·lícula,
però ja és una actriu que ha anat creixent,
que ja no és la que va tirar en por ahí
les fletxes de Los Arcos,
de Los Juegos de l'Hambre,
per entendre'ns,
perquè hi ha una evolució,
i aquí ha sigut director i actriu.
Ella està perfecta,
ella està impoluta,
no es pot dir una altra cosa.
I estem en una Rússia
que, curiosament,
està conformada per actors com Jeremy Irons,
per dir-ho,
donen voltes,
però bueno,
cola com a rús,
com a cosí,
si li posen unes ulleres així,
cola com a rús,
i tal.
No, sí.
I llavors,
tot aquest món,
no?,
intel·ligència russa i tal,
la preparació d'aquests sparrows,
d'aquests gorriones,
no?,
que són els que ho donen tot per la pàtria,
sigui, doncs,
a nivell físic,
a nivell mental,
qualsevol element,
és a dir,
tenen una canya increïble,
a nivell emocional,
la capacitat de fer canviar la gent,
si cal entregar-se físicament s'entrega,
si s'ha de jugar sexualment a juga,
si s'ha de ser sensual,
tot això ho aprenen.
i a partir d'aquí comença una història
de vinculació entre
una espia russa
i una espia nord-americà,
d'acord?
Que ell és el Joel Edgerton,
sembla que és,
bueno,
és un tio que és conegut també,
i que ha fet pel·lícules.
I a partir d'aquí,
és un joc d'enganyifes,
de realitats i enganyifes,
realment ella i ell,
que també és una espia americà,
estan jugant realment a la veritat?
S'estimen de veritat?
O estan jugant per aconseguir informació?
Dóna molt de joc això, eh?
Exacte.
Dóna molt de joc,
és una estètica molt correcta.
Al final,
l'únic problema és que és una pel·lícula americana,
i llavors et vol explicar massa.
No cal que m'expliquis més.
Els americans,
hi ha cert nivell de cinema americà
que li donen massa voltes al guió,
perquè jo crec,
i perdona,
ara faré un comentari probable,
també una miqueta supremacista,
i és que els americans,
havien pel·lícules que dius,
és per tontos,
és que de debò,
dius,
però ja està bé,
que ja sí que ja ho he entès,
que no m'ho ensenyis més vegades això,
és com si els costés més introduir-se,
en canvi,
el cinema europeu és molt més parco,
amb aquests temes,
és molt més,
ja t'ho explicat,
ja està,
si no l'has enganxat,
tonto,
per tu.
Clar,
i aquesta cosa és el que dius,
vale,
vale,
no cal,
no cal,
li sobran 20 minuts a la pel·lícula,
o més,
dues hores i vint és massa,
per explicar tot això,
no?
I bueno,
la pel·lícula desenvolupa bé,
hi ha escenes punyents,
hi ha escenes que dius,
ostres,
tira una miqueta cap enrere,
hi ha elements sanguinolents,
lògicament,
ha d'haver-los,
i bueno,
hi ha una relació,
insisteixo,
doncs,
entre uns i els altres,
bastant malaltissa,
per un costat,
per l'altre,
bueno,
doncs,
hi ha una escena
que a mi em va deixar una miqueta sorprès,
no?,
on veus la maduresa de l'actriu,
Jennifer Lawrence,
d'aquesta gent que està prenent
per ser esparrows,
per ser espies,
no?,
clar,
un plantejament és que
tingui que seduir,
seduir una persona,
llavors,
ella sedueix a una persona,
a un noi que ha intentat violar-la,
m'entens?,
però que un company
que ha intentat violar
i que ella s'ha defès
i l'ha fotut de cara de bufes,
així,
te porta la cara,
així,
que dius,
perfecte,
no?,
vull dir,
en aquest cas és una defensa
i una demostració,
però no jugant,
sinó la realitat,
és a dir,
el tio la vol violar de veritat,
és a dir,
és un tio que ja té
aquesta problemàtica,
no és que sigui un joc,
d'aquests,
i llavors,
el que fa ella
és dir,
vale,
perfecte,
llavors,
la pròpia monitora,
que és una filla de sa mare,
li diu,
li porta aquest violador company,
el col·loca allà al mig
i li diu,
i ara,
provoca'l,
i clar,
ella diu,
tu a mi m'has de fer mal,
doncs et provocaré,
es treu la roba,
es posa davant d'ell,
però ho fa tan bé la càmera
que no es veu res del nu,
exceptuant un pit,
una cosa molt elegant,
però l'escena és bèstia
perquè ella
es veu que se xerranca,
parlem clar,
i li diu,
i ara,
penetra'm,
i clar,
l'altre,
com dient,
ara jo sóc la que porto les...
Es descol·loca.
Exacte,
es descol·loca,
no hi ha manera que tinc una reacció.
Llavors,
tot això,
tot molt girat,
i dius,
ostres,
quina potència d'escena,
quina cosa
que exuda
tota la ràbia d'ella
contra aquest tio,
després d'haver-li fotut de bufes,
ella,
perquè ella es defen perfectament,
no es deixa ni tocar un pèl
quan ell diu,
clar,
més,
li diu,
posa't d'esquena,
i l'altre diu,
home,
i li comença a fotre
ventallots d'ella
que el deixa tombat.
Vull dir,
que és una escena
molt potent,
però que en aquest cas
dignifica moltíssim
a la dona,
perquè diu,
ara,
si tens pebrots,
a veure si tens una reacció,
i em penetres,
i d'una manera,
clar,
és el triomf,
vull dir,
amb una escena molt crua,
però molt clara,
del que és capaç
de fer ella
com a espia,
no?,
i com pot arribar
a fer el contrari,
no?,
com amb una mirada seductora
pot provocar
en l'home una reacció
per aconseguir informació,
clar,
és una cosa estranya,
és una cosa molt determinada,
són armes,
exacte,
no?,
i que,
bueno,
per això,
però la pel·lícula en si
es manté bé,
es manté bé,
per tant,
recomanable,
però, bueno,
una mica li sobra una miqueta.
Cinc minutets,
parlem de El malvado,
lo feroz,
vinga,
vinga,
i si no,
acabarem amb l'àpre de l'altra vegada.
Sí, perquè jo vaig punxar,
quan vaig triar aquesta pel·lícula,
perquè, bueno,
ja sabeu que m'agraden molt
els dibuixos animats,
perquè normalment són,
no només per nens,
són també per adults,
i hi ha coses.
Clar,
jo vaig llegir la ressenya
que es va publicar al periòdico,
que deia que és,
diu,
un refinado caramelo.
Clar,
i diu que són uns dibuixos,
són dibuixos animats,
no són stop motion,
són dibuixos,
no és japonès,
això?
No, no,
que va ser francès o francès?
És francès,
és del Jean René,
no,
i Benjamin René.
Bueno,
diu que està basada,
clar,
està fluixeta,
jo trobo que està molt fluixeta,
és per nens,
jo per adults no ho trobo.
I fins i tot jo diria
que els nens i nens petits,
jo què sé,
4,
5,
6 anyets com a molt,
perquè les històries
són molt senzilles,
molt senzilles,
una mica avorridota,
que et pots arribar a dormir,
perquè els personatges
són animals d'una granja,
d'acord?
I diu que ve a ser,
clar,
no sé,
una vistella,
com si fossin
les fàbules de la Fontaine,
les fàbules del zorro,
del joque,
que van a la granja
a menjar-se els animals,
però, clar,
li donen la volta,
li donen la volta
en pla divertit,
no?
El llop,
no molt el llop,
el torrito,
la guineu més petitona,
més que no té èxit,
pobre,
que no aconsegueix
menjar-se un pullastre.
I, en canvi,
quan roba uns ous,
aquests ous,
i obren els esclaten els ous,
ja sabeu
que aquell impronte
que tenen els pullets,
és de la primer ser viu
que troben
i es pensen
que és la seva mama.
Sí, sí, sí.
Doncs, clar,
llavors es pensen
que la guineu
és la seva mama.
Ui, mare meva.
I ja tens allà
els tres pullets enganxadets.
A veure,
això és molt divertit,
això és molt graciós,
però després no es va mantenint.
Clar.
Es trobo que és
un ritme molt lent,
també,
la història queda
molt senzilleta,
no ho sé,
jo trobo massa senzilleta,
els dibuixos sí que són molt macos,
els dibuixos sí que ho salven.
Bueno, però estèticament
sí que com a mínim
més macos.
que després sí que hi ha
el llop feroig,
el llop sí que és el feroig,
no?
Que se'n riu
d'aquesta guineu
que no menja res,
no casa res,
no?
I bueno,
després en realitat
són tres històries
i fan com si fos
una funció de teatre
de fi de curs,
no?
Aquestes que fan els nens,
no?
Que s'estan preparant
però no acaben
d'estar preparats
perquè s'hi falta
un personatge
i el públic
està allà esperant
i llavors
obren el teló
i comencen a representar,
no?
Les diferents,
les tres històries.
Tot va ser
amb els animals de la granja
i després l'última
és del Pare Noel.
Ah.
I bueno,
també és una...
Bueno,
està divertideta
però ja dic jo,
trobo,
li vaig trobar
a faltar xispa.
Clar.
Xispa, xispa.
Feia falta una mica
més de marxeta.
De marxeta
perquè era molt lenta
i llavors
els gags més divertits,
als ser tan lents
doncs no acaben
de lluir-se.
Acaben de lluir-se.
No sé,
jo...
No agrada a ningú,
no?
Ni adultos...
Jo crec que els nens
tampoc no s'ho van acabar
de passar bé del tot,
perquè era...
Hi havia a vegades
un humor també
una mica recurrent
també, no?
Sí.
Les caigudes típiques,
no?
Les ensopegades...
No sé,
jo m'ha decepcionat
i em sap molt de greu,
eh?
Perquè vaig veure
les pel·lícules
amb molta il·lusió.
No, clar.
Les dibuixos...
Serà un altre.
Clar.
Un altre serà.
Un altre moment.
Molt bé.
Molt bé.
Fantàstic.
Però res...
Sí, digues, digues.
No, no, no,
que a sobre la volia anar a veure
amb el seu original
en Francesc de Barcelona.
A sobre, no, dius.
Em veig quedar aquí
amb un cinema
d'aquí de la Comunicació.
Bueno,
les anem deu de la barca,
mira, a la triomla.
A mínim...
Que fan pel·lícules
interessants, sí.
Molt bé, molt bé.
Fantàstic.
Bueno, com sé
que el Nacho l'era
de molt Julio Iglesias,
ja que estem avui
una mica
d'aquesta línia.
Vinga, jo...
Me voy a zotar,
no, jo...
A mí lo cañí
a alguna hora de la nit
con un acompañamiento
determinado.
Yo me lo trago todo.
Todo lo que haga falta,
no?
Aquí ya...
Bueno, Rafael,
bueno, Rafael son palabras mayores.
No, exacto.
No, no, no te voy a poner
Julio Iglesias.
Te voy a poner
una canción de Julio Iglesias
que va versionar
la Mario de Espradera
para el combate.
Res,
ha escrito un minutet
que es Caballo Viejo.
Eso es un clásico
de Caballo Viejo.
Aquella mà que posa,
eh?
Això, pues,
posarem la revisió
de la Pradera
que segur...
Si no,
se va que se ve
que va espaljar l'aparell.
Dic, no, no, fotem.
I, bueno,
doncs,
com a mínim
és per acomiadar-nos
falta un minutet
i res,
Cuando el amor
llega así
de esta manera
Uno no se da ni cuenta
En el Cauca reverdece
el guamachito florece
y las hojas se revientan
Caballo le dan sabana
porque está viejo y cansado
Pero no se da usted cuenta
que un corazón amarrado