a les 8 del vespre a Ràdio d'Esvern. Més cinema, més sèries, més videojocs, més còmics, el que surja. Moltíssimes gràcies. Fins la setmana que ve. Cuideu-vos molt. Adeu.
Benvinguts un dijous més al Babilònia i avui estem gairebé a la plana major, com es diu, de Babilònia. Tenim la Rosa Alcalà, què tal, com estem? Hola, bona tarda, ben trobats de nou. Com es diu més popularment, el gruix. El gruix.
I el Jaume, que no està gruixut, però que és importantíssim, lògicament. Però fa pinya també. Clar que sí. El tenim aquí. I el David Montaner. Hola, què tal? Com estem? Bé? Fantàstics. Fantàstics, no? Doncs vinga, aquí hi ha més el que us parla, el Xesco Ramos. I el Xesco Ramos.
Aquí ens hem de, com deia el David, a la vida hi ha coses que et fan donar un toc i dius, ara dir el meu nom. No, que és broma. Fantàstic. Doncs comencem un dia més a Babilònia, un dijous més, i el que farem serà parlar, com sempre, de moltes cosetes.
I avui tenim, doncs, gairebé com deu seccions, bé, deu seccions no, deu parts, no?, de parlar. I parlarem del món de l'art, del Museu de la Pell d'Igualada. El Jaume va estar-hi aquesta Setmana Santa. Jo us parlaré del Cau Ferrat i del Palau Maricel. Parlarem també d'un llibre curiós de la Rosa que es diu Guia pràctica per fer fills lectors, eh? Sí, que he llegit jo, eh? No és meu. Bueno, però escolta, em refereixo al fet de... Bueno, és meu, físicament sí, eh? Clar.
Fantàstic. Doncs vinga, ens explicaràs de què tal. Llavors, un parell d'articles, un que ens comentarà el David sobre la democràcia i un altre sobre la taverna, que el Jaume ens ha deixat una miqueta amb el misteri de quin és el contingut d'aquesta mesa. Què passa a la taverna? O passava, més a dir. Exacte.
I de cinema tenim unes quantes novetats. Parlem de Calvary, una pel·lícula que no deixa indiferent a ningú. Parlem de Pride, que tampoc deixa indiferent. I el divorci de Vivian Anselam, que el Jaume també ens comentarà. I per rematar, el David ens parlarà d'uns documents, apocalipsis vinculats amb la Primera Guerra Mundial.
I la Rosa també es parlarà d'un cicle molt interessant sobre la pobresa vist amb els ulls de l'infant, el Palau Macalla, que sempre són iniciatives interessantíssimes que fan aquesta mena de fundació vinculada amb la Caixa. Sí, l'obra social de Caixa.
Molt bé, doncs comencem... Bé, també hem de comentar que avui posarem musiqueta de fons de la Madonna. No és perquè sigui res, sinó perquè justament avui fa 26 anys d'aquell famós Like a Prayer, aquell disc que va trencar amb tota la línia. Recordeu aquell vídeo? I no eren els primers, eh? No, no, no.
Va ser el moment, diguem, del canvi que va fer la Madonna del més comercial a la part més davall. Quan estava grassona a quan ja estava més... Exacte, que és aquell famós vídeo, no?, que és aquell Jesús negre, no?, que va a l'Església i canta en aquella història. Vull dir que és una mica... Va ser un escàndol tremenda. I també escoltarem una cançó, això al mig del programa, de la Blondie. La cançó Call Me, una cançó molt famosa, fa 35 anys, que va ser número 1. És que el temps passa...
que no ens adonem. Aquesta nova cantona que ens ho deia Maria. També, també. Això va ser l'any 99. A tu t'agrada el vintage, eh? Home, clar, aquí estem fent recordatoris. Lo Carrincló. Diguem-ho així. Home, aquí fem efemèrides, tu. No m'apuntis a les teves tretes. Vintage és Carrincló. Exacte. Amb una paraula de moda.
Home, no, em vaig als 50 i als 60, encara em podia anar més enlluny, encara. Sí, no, no, està posat. I em quedo als 80, eh? Vull dir, si no, em podia anar Elvis Presley i encara pitjor encara. A més, un recordatori molt ràpid, La mort de Gunter Grass, l'escriptor, que ens va deixar grans llibres i pel·lícules, em refereixo després, com El tambor d'Ojalata, o el que seria Pelando la cebolla, que també és una altra dels seus llibres més famosos. Millor la pel·lícula que la novel·la? Jo crec que millor la novel·la, en aquest cas. La pel·lícula és molt bona.
és meravellosa, però el llibre Rosa, ja sé la ceba que pica està plogant estem en un temps ara que vas com una ceba és un terme és una expressió feta que aquí sona fatal és com allò de pentinar el gat és el mateix amb una altra línia però pelando la cebolla Jaume, parla'ns del...
Del museu. Del museu de la pell. Hola, vinga. La pell, precisament. Allò que anem descobrint de mica en mica. Exacte, ja que estem parlant de pelar les coses, Jaume, digue'ns.
Doncs, precisament, una de les coses que jo crec que provoca un efecte més seriód i al mateix temps interessant és precisament això, no?, que anem parlant, com deies tu. O sigui que quan una bèstia, doncs, és mort, o la mates, doncs la pell té tant de valor com l'aliment que pot portar el mateix cos. Més. I bé, amb algunes bèsties més, no? Si llencen el cos i es queden la pell.
Exacte. Això ho vaig veure l'altre dia amb un reportatge precisament sobre les balenes, que s'eliminen no perquè siguin molt vàlides les balenes, sinó per les aletes, les petites aletes. Ah, i els taurons. I els llencen a l'aigua? Sí, sí. I es moren. Es moren perquè no saben... No, no, no poden nedar, clar. Em va culpir molt aquest reportatge, vaig veure nosaltres. Jo ja he vist això i...
Bé, doncs, estaríem en aquest punt, no? Vull dir, com la pell, i sobretot a la part d'Igualada, hi ha hagut allà sempre tallers molt importants, fàbriques, vaja, i esclar, han fet el museu de la pell, no? I ho expliquen perfectament.
A part de la part més, diríem, més folclòrica que és tots els elements que es fan amb la pell, totes les coses que es fan, algunes d'elles sintonitzant amb el que és la pagesia, per exemple, tot el que portaven els animals o que arrossegaven els animals amb els carros, amb els...
per guiar-los, perquè el coll, doncs, tingués una suavitat que la seva força no fos un perjudici per ell, doncs, un collà, no?, perquè ja sé com es deia, un sotavendre, tot això ha estat fet de pell, no?, i llavors, esclar, vull dir, a mi em va resultar molt interessant, perquè, esclar, jo hi vaig néixer amb això, i llavors, doncs, dius, caram, que bé, hi vaig anar llegint, a nivell històric, de la manera que parlaven,
Com van anar descobrit de la manera que calia, doncs, aixugar el líquid que tenia i tal. O sigui, jo penso que és una molt bona manera de passar un diumenge al matí, com de fet va ser la meva manera de passar el diumenge al matí, no?
Perquè hi ha molt que llegir, hi ha molt a mirar, hi ha molt... Però ja, però us ho expliquen? Em refereixo, hi havia un guia que explicava una miqueta la informació o era...? No, perquè el museu estava tancat, resulta. Ah, vaja. I llavors estava tancat però estava obert una part que hi havia, doncs, un taller de fer mones, perquè hi ha mones. Ah, clar, clar, clar. Sí, sí, sí.
I llavors jo vaig dir, com que ningú em va dir res, doncs dic, com jo, què millor que mirar... No faré pas una bona, això, les coses de nens, no? I llavors vaig estar mirant i sí. Però bueno, amb les explicacions que hi ha... Suficient per entendre el procés, no? Exactament. I la història, perquè tot això ve de, ja veus tu, no? Jo també, això és molt...
Recomanable totalment, penso que és una fita cultural d'aquelles que realment el profit és bo, és molt... Doncs és la primera vegada que sento aquest museu, en sèrio, jo no el coneixia, vull dir que no tenia referència, vull dir, és curiós, perquè hi ha museus molt concrets, no?, que, bueno, que tenen, clar, com tot té interès en aquesta vida, és a dir, no importa que sigui, mira, quan vam anar allà a les aigües de Cornellà, que hi havia aquella part, i va ser interessantíssim, un museu que
parli de les aigües, doncs és molt maco, va ser jo m'ho vaig passar en gran, em va sorprendre gratament, no? Hi ha una sèrie de museus que molts d'ells són propietat de la Diputació de Barcelona o d'alguna manera com es diu, les gestiona sobre de la tècnica i la ciència que diuen, no?
I un d'aquests és també aquest de la Perigolada, igual que el de Terrassa. Exacte, hi ha diferents. El de Capellades, el de la paper. Aquest tu ho vas veure. A Capellades, al Museu del Paper, que és un paper també. A Capellades, anant cap a Igualada, també hi ha de ser molt interessant allò.
Jo aquests dies vaig estar també... Jo el de Capellades voldria anar-hi, eh? Hi ha un castell també a poble de... Ui, com se diu? No, poble del Lillet, no. De Segur? No, de... La poble de no sé què. Ah, ja no en surt. Molt poc abans d'arribar a Igualada. També que hi ha un castell allà dalt, que també ha de ser interessant, perquè està per visitar-lo. Més endavant podem fer un... Sí, potser...
Jo em faria res de tornar a Capellades, que vaig estiuar ja bastants estius, quan era adolescent. Anàvem a casa d'una família, amb uns amics i tal, i això, i tinc uns records molt macos de Capellades, eh? Tres anys o quatre, vull dir, d'estiu, va ser molt xulo. Allà hi ha uns regalims al costat del riu que són molt interessants. Sí, sí, sí, sí.
Bé, doncs, eh? Molt bé, fantàstic. Deu el viatge amb el tren i tot això ho veureu. I a més a més, el taller aquest està a la part cèntrica d'Igualada. Que no cal desplassar-se, no? Que és fàcil arribar-hi. I que està molt a prop també del Museu del Traginer.
Hi ha el museu del Trajinec pràcticament al costat. Aquest també l'he vist. Hi ha un restaurant molt típic. Sí, també hi ha un restaurant. També me'l vaig estar mirant aquest dia. Que dines a dins d'una bota d'aquelles de fusta. La fusta, sí, sí. La taula està dins de la bota. Que maco. Doncs, recorrent, eh? Vull dir, francament, interessant. Com ens hem anat espavilant i com, en definitiva, hem transformat allò més bèstia.
Jo penso que quan més bèsties som més ara. Abans en tot cas es matava per menjar, que és una altra d'aquelles coses que avui ho atribuïm a les bèsties i en canvi els humans ho fem per caprici, mengem coses... El matar per diversió és un element de les classes pudients.
Però ja no és per diversió sola, ara. Hi ha fins i tot a nivell de fàbrica, això que explicàvem de les balenes, no? Sí, els taurons. Ah, i els taurons, doncs, escolta, és un element, escolta. És una indústria. I es carregarem tot el... A mi no, després, aquelles aletes han baixat el preu i se'n van totes llançades, per dir alguna cosa, eh? Per dir.
o una cosa així. Som uns depredadors sobre el planeta. El que no pots fer és llançar un animaló d'aquestes característiques que no es pugui defendre. O les foquetes petitones que maten allà el por. És a dir, per això t'emportes el tauró i és que és il·legal i és incorrecte tot, però home, què has de tirar aquesta criatura patint? Jo què sé.
Ni els mateixos caçadors de búfols a l'oest americà, eh? Els mateixos caçadors de búfols també va fer un excés, tot allò, no? Perquè ja no s'aprofitava la carn d'aquella bèstia que era rica per nosaltres, no? Esclar que és una cosa que hi ha molta gent que no hi està d'acord, que ens alimentem d'altres bèsties i ho puc entendre, no?
Però, home, a més a més, que les eliminem sense cap mena de profit per nosaltres... Però si t'alimentes... O els elefants que es mataven també per aconseguir el... A l'ibori, clar, és que... Es maten, encara ho fan. On està el punt, eh? Sí, sí, sí, la línia és tremenda. Molt bé.
Molt bé, doncs seguim més parlant en aquest cas d'art, però d'un museu que ha estat tancat, em sembla, 4 anys, no em vull equivocar. Sempre és un gust tornar a Sitges. Jo és que tinc alguna cosa especial amb aquesta població, no? Sí, crec que tots. Jo crec que sí, eh? Té una llum especial, no? Vull dir, per això mateix, justament, doncs mira, Santiago Rosseñola es va enamorar de la llum, no? De Sitges, no? I d'aquelles marines, no? Que és el que realment el va fer. De la Blanca Subur, no? La Blanca Subur, sí senyora.
I llavors el que va fer és això, crear ja el que era un cau de les arts, el cau Ferrat, un cau d'artistes, que va ser un dels primers, juntament amb els Quatre Gats, centres modernistes, que hi havia en aquest cas a Catalunya, o a Barcelona, en aquest cas estava la central, que era els Quatre Gats, i aquesta, que era una miqueta l'espai.
que ell va crear, no?, juntament amb Ramon Casas, que Ramon Casas també, que era el pintor que també havia creat els Quatre Gats, per tant, eren gent molt involucrada, no?, amb tot aquest món, no?, i aquesta situació, no?, però l'espai del cauferrat era un espai de Santiago Rossinyol, comprat, una masia de pescadors del segle XIV-XV, eh?,
i al final ell va acabar d'ampliar-la, li va demanar un amic seu de l'època modernista, no recordo ara, un arquitecte francès, no recordo ara, doncs acabar de fer tot l'edifici i ell va crear dues plantes on ell vivia i era el seu estudi, el seu espai de vida, el seu espai de taller i el seu espai de reunió. I aquelles dues plantes són absolutament meravelloses, perquè tot el que aquest senyor col·leccionava, a part de pintar, que pintava com volia...
Era el cauferrat, perquè col·leccionava ferrats, ferros, i forjats, eh? Vull dir, era un col·leccionista de forjats, un col·leccionista de ceràmica, i també, doncs, de peces, amb un valor, per exemple, hi ha la font del... Com es diu? La font del Vimet, es diu? Que és una font...
gòtica que té allà dins, no? Vull dir, per exemple, vull dir que hi ha diferents elements, no?, que són d'un gran valor artístic i, com no, dos grecos hi ha allà. Que això, vull dir, que és tota una mena de cosa única. De privilegi. Clar, perquè a Catalunya grecos, em sembla que no hi ha cap més que no estiguin allà dins, no? Per tant... Sí, jo n'he vist tot. Sí?
Ah, potser l'ho miri a un altre, que jo ara no tinc controlat, però és molt probable. Fantàstic. Pot ser, pot ser. Ah, sí, senyor, sí, senyor. El Museu Episcopales em sembla que és, allò? Sí, senyor. Sí que hi ha un grec allà. Tens raó. Però és magnífic. És que, clar, veus allà al mig, entre allà prou bellesa, clar, totes les pintures de Santiago Rosseñol, alguns Picasso, que hi ha en Poray, Utrillos, grans obres del modernisme...
I al mig et trobes això, no? Clar, vull dir, ho han arreglat molt bé, ho han organitzat molt bé, pots seguir com ja... És una mica la forma del museu del segle XIX, és a dir, no és que sigui com ara tu vas a un museu, veus una peça, una altra peça i una altra. No, allà estan totes, vull dir, una peça baix, una dalt, una al mig, una al costat, vull dir, és una mica complicat. Llavors, per diferents àrees, murals, han fet uns...
com uns plànols, no?, que et posa un, dos, tres, fins al vint i pico, llavors tu vas mirant, el número un, doncs una pintura de Ramon Casas, tal, de l'any tal, no?, llavors vas mirant i ves t'entretens, vull dir, paret per paret mirant coses que val la pena, no? A part d'això hi ha l'extensió del propi Cau Ferrat, que era una altra masia al costat, que llavors ha llestat tota la pintura, pintura no, pintura de tot tipus, des de l'època romànica, perquè hi ha una obra del romànic, hi ha un abscis, que jo em vaig quedar a dir, què fa això aquí dins, no?,
Fins gairebé al segle XX, amb pintures del Josep Lluís Cert, no? Fins i tot, vull dir, que en refereixo. I, clar, totes les marines meravelloses de l'Escola Aluminista de Sitges, clar, és que hi ha unes coses precioses i s'ha de veure. S'ha de veure, no? I coses d'escultors, de... Bueno, doncs d'Enric Casanova... S'ha de veure. Val la pena. Molt bé.
Són 10 euros l'entrada. No és barat, no és que no ho és, però tampoc és raonable. Sí, exacte, que val la pena. Si es vol visitar el Palau Maricel que està al davant, és un cop al mes, un diumenge, i s'ha de demanar cita prèvia. Això també és important perquè...
No, perquè ho has de fer per telèfon. Has de reservar i llavors, al mateix dia, que em diuen, mira, és una visita guiada que et fan a les 11 i llavors has organitzat per l'altre, però no pots anar allà perquè jo vam intentar i no quedaven entrades. El Palau de Maricel el vaig veure a un estiu, al vespre, que et feien la visita guiada i després acabaves a l'hora del terrat.
Amb una copa de cava i una música, no me'n recordo si era de violí o de viola. Encara fan el mateix. Val la pena aprofitar una ocasió d'aquestes. I el terrat, diuen que és preciós, el terrat. És molt maco, sí. Sí, exacte.
No ho sabíem, vam pacar, però volem tornar per anar a fer-ho al Palau, Maricel, perquè es vol acabar la pena. Molt bé, Rosa, doncs passem al món de la literatura, amb aquesta guia pràctica per fer fills lectors. Bé, és una miqueta una excusa per comentar una miqueta, si voleu, ja que estem en un programa sobre cultura, sobre literatura i sobre lectures, doncs això, que aquí diu guia pràctica per fer fills lectors, fills, alumnes, coneguts... Molt necessari, avui en dia.
i crea una miqueta una reflexió, és una col·lecció de la Fundació Bromera, que això ho va dir al Departament de Cultura de la Generalitat, ha caigut a les meves mans i m'ha fet gràcia de llegir-lo, perquè és així curtet i tal, i fa gràcia una miqueta com intenten explicar aquest tema. És una reflexió del per què volem fer lectors, el llibre no és un objecte sagrat, el llibre s'ha de permetre
doncs jugar, que el puguin manipular, que el puguin, mira, si un dia es cau a terra i es trenca, doncs mira, no passa res, o si arrenca en un full, ja està, no passa, no és un objecte sagrat, no és intocable, sinó tot el contrari, no? Per exemple, m'agrada molt també la reflexió que fa sobre la lectura crítica, no? O sigui, fer lectors crítics, no? I el que t'aporta el fet de tenir aquesta visió diferent, no? O ser capaç d'legir, d'entendre diferents registres o diferents, no?
Per exemple, els lectors crítics fan més preguntes, contrasten afirmacions, són difícils de manipular, fonamenten les opinions en evidències, seleccionen els canals d'informació i entreteniment, delacionen temes de procedència diversa, mantenen punts de vista propis. Penso que això és interessant, perquè són coses bàsiques que ara diem... Però que no ho fa molta gent, que no ho fan els crios d'avui en dia, vull dir que no, digues, digues...
Sí, sí, no, no, clar, que per això jo més que res ho volia una mica així com fer una mica d'aportació entre tots, perquè experiència en tenim tots, no? Sí, sí, sí, i tant. O d'estar amb nens o a l'escola, on sigui, no? I penso que és molt important, perquè és el que diem ara, ostres, per què la gent mira tant la tele i no té aquest sentit crític, no? I s'entreté en qualsevol programa, no? De l'escombreria o de... I en comptes d'estar, això, agafar un llibre amb lo maco que és, no?
I ara últimament, m'agrada molt anar a les biblioteques, és que són una passada, són una xulada, són com temples, d'adoració dels llibres que dic jo, perquè són edificis magnífics, a més, molt agradables, moltes vegades són edificis històrics o d'algun valor arquitectònic,
Molt agradables. Aquí, per exemple, la biblioteca de Can Genestat, que ara es diu de Joan Margarit, és molt agradable. És molt maca. Hi ha aquella zona de lectura, hi ha el costat d'aquelles finestres amb aquells arbres. O el para Miquel d'Esplugues, que és tremendament moderna. El para Miquel d'Esplugues també la vista. Que té uns lucernaris maquíssims, de llum natural. És que tot això? Exacte. Fa poc hi ha estat també la de Castelldefells. La de Castelldefells també és molt maca, la biblioteca central, li diuen.
Sí, sí, sí. Ah, i una que hi ha a Barcelona, que és el Vapor Vell, que està a la plaça dos Tants. Sí, no ha estat, però m'han comentat. També, també, no? O la de les Cets, es veu que a Barcelona no hi ha estat, però a la plaça de les Cets també. Bé, aquesta està oberta fins i tot els diumenges. Dius, ostres, però si és que tenim un ventall de... Acabes de dir una cosa molt interessant. Dius, semblen temples, no? Sí, sí, són temples.
com si féssim un homenatge al llibre i al fet de llegir però molt agradable molt agradable d'estar i de passar una estona de llegir o mirar l'ordinador el que necessitis molt interessant és un espai que molta gent és un comentari molt tonto però molta gent a casa quan hi ha molta gent al voltant
És l'única manera que pugui estudiar o sortir-se una miqueta. A vegades el soroll de fons pot provocar o el fet que no hi hagi gent en pau i, escolta, me'n vaig allà. Però és curiós que jo actualment visc sol, doncs jo me'n vaig a la biblioteca.
Perquè ja està a casa perfectament, però a mi el que em provoca la biblioteca, no sempre, però quan puc ho faig. Prefers estar 3 o 4 hores allà dins, però que entres en un món que és diferent, entres en una altra línia, també tens més llibres. I a casa hi ha més tentacions. Sí, exacte. Ah, doncs vaig a veure la tele. M'entès que ho vull dir? Però allà és una concentració diferent. Clar, i està preparat per això.
Això, està molt bé, perquè és això la concentració, la fe, el temple. Mira, ara de Castelldefels va ser molt xulo perquè estaven commemorant el dia 2 d'abril, havia estat el dia internacional del llibre infantil, i llavors tenien molts racons per la biblioteca que havien posat com paradetes o tauletes, així amb llibres infantils, però a més a més amb detallets, que si la col del Patufet, però a més una col de debò, posava la col del Patufet,
La clau petitona, la clau de l'edició del País de la Meravelles. O el barret del... Com es diu? De les fantocells. Coses així, no? Objectes amb llibres. I fins i tot pels prestatges dels adults, també veies allà de tant en tant un llibre infantil així ben posadent, no? Que et cridés l'atenció, també. Això està molt bé, eh? Molt maco. Està molt ben pensat. Molt ben pensat. Sí, sí.
Una miqueta és això en aquestes reflexions. Em va agradar molt el tema de, per exemple, per regla general, i jo penso que això sí que es compleix, diu que els nens lectors són bons estudiants. Mostren una major disposició a atendre les explicacions, es concentren més, augmenten la capacitat de retenir i memoritzar, comprenen i assimilen amb rapidesa els conceptes nous.
Això és veritat, eh? Que el que deia el David, no? El petit no, però si el petit llegeix, ja apretem a córrer 3 anys. No serà el primer, no? No, el gran sí, el gran sí. I és molt l'actor. A vegades l'hem de dir, doncs ara no llegeixes. Que bé, això és magnífic. Jo ja voldria que... Almenys la meva neboda fes el mateix. Ella està massa acostumada al món...
Tauleta... Sí, també, també. Però si li poses també s'hi enganxa, eh? Sí, però per un altre costat, però el concepte aquest de concentració que deia la Rosa i que parlàvem i tal, jo és el que diem, costa cada vegada més veure amb aquests nens que van pujant, no? Perquè tenen moltes més sortides, no? Perquè no només és la televisió, és el mòbil, és la tablet, el que els pares li deixen, no? Vull dir, el fet que digui, agafa la tablet, et poses uns dibuixos animats i em deixes en pau, no? Clar, és una pena.
I aquesta imatge de raconar el nen amb la tablet allà al seu món és el mínim esforç possible, no? Vull dir que... Mira, sobre això... Que no tothom ho fa, eh? Però refereixo que hi ha...
I hi ha gent que ho fa. No, una... Perdona. No, digues, digues. No, és una anècdota sobre això que et dic, no? Deixar el nen amb la taula i que s'entrevinguin amb la taula, que a vegades era amb la tele, no? I encara continua sent amb la tele. Exacte, és el mateix concepte. S'explica una anècdota d'un capítol de la sèrie de dibuixos animats dels Simpsons en què al Homer, al pare, se li acusen d'haver intentat abusar d'una noia, no? El que sigui. I clar, les cadenes de televisió, la notícia la difonen exagerant els fets i no sé què, no sé si en plan, no?
i clar, en tant de comentaris així, i el fill, el Bart, li diu, justifica, diga així, que fins i tot, clar, la família arriba a creure's més al que està mirant per la tele que el pare està dient que jo no he fet res, no? Li diu al fill, al pare, diu, pots entendre, Homer, la tele ha invertit més temps que tu en la nostra educació.
Ah, és veritat, doncs sí, clar. El comentari està molt bé. El comentari aquest que explica, no? Fantàstic. És això, animar-nos a llegir i que els nens que ho deixin molt amb això. Molt bé, doncs anem al món dels articles. David, hem de parlar de la democràcia. Sí, mira, vaig... Està fumuda la democràcia? No, home, no es tracta... Home, sí. Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. No, ens parla el diari ara, l'altre dia, el dia 6 d'abril,
6 d'abril, doncs va fer un article, doncs fent una comparativa entre la democràcia, la clàssica d'Atenes, i la d'avui dia. Jo, sincerament, aviam, ara ho soc sincer, és molt admirat així per sobre...
I la part del segle XX no m'ho he mirat gaire. No, doncs en els clàssics. Sí. No, només, en molt d'anècdotes, bueno, cal dir que la famosa democràcia atenenca, perquè va néixer allà, doncs va néixer al 509 abans de Crist. I només va durar dos segles. Ah.
Perquè el 322 van venir els macedonis i se la van carregar amb l'Alexandra Gran i s'ho van carregar tot. Diguem-ho així, va ser un experiment. Però deu-n'hi-do, i va quedar bastant enfiançada i moltes polis, d'aquí ve política, moltes polis gregues, doncs la van adoptar com a pròpia.
Doncs sembla... Això per què? Això per què surt aquest article? Doncs perquè el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha decidit viatjar a la societat atenenca del segle V abans de Cris per esbrinar-ho tot això, no? I fan una exposició que es diu Demos viure en democràcia.
I fan una exposició que hi ha objectes i tal, per exemple, els ostracons famosos. L'ostracisme era una manera d'apartar algú de la ciutat. Es votava entre tots els ciutadans, ficant uns trossos de terrissa amb el nom ratllat
de la persona que es tenia que expulsar, i si sortia majoritari, doncs era expulsat, era desterrat per un període de temps. Curiós, això. Sí, sí, sí. Llavors... I aquí ve la paraula, molt bé, no? Es vol que la democràcia va néixer a partir de les necessitats del...
dels dirigents de la ciutat, la necessitat de rebre el suport del poble. I a partir d'aquí, clar, això no es fa perquè sí. Tu ets rei i tens el poble i el tens sotmès i tu vius la merda bé, i no fa cap falta a la gent aquella, doncs, òbviament, no els donaràs l'oportunitat de compartir el poder. Això surt quan tu realment tens una necessitat. Doncs, en Clístenes, he creu una aristòcrata...
I es veu que estava la situació molt magra, va demanar ajut al Demos, o sigui al poble. I a partir d'aquí es va començar a instaurar la democràcia. Va haver de lluitar molt contra l'oliguarquia. No sé de què ens sona això avui dia. No sabem de què va això. Però sembla ser que al final, fins i tot es va haver d'exiliar, però finalment la democràcia es va instaurar.
I l'euliarquia, al final, no va tenir més remei que acceptar el fet. Els atanesos, per exemple, no tothom... La democràcia, aviam, no era una cosa que, com avui dia, que, diguem-ho així, és de caire universal, sinó només podíem votar els homes grecs, els homes atenents, que no fossin esclaus i estaven exclosos les dones i tal.
No, això... Però... Ho hem arreglat a principis del segle XX. El sufragi universal, això és una altra història. Òbviament, el fet de ser ciutadà implicava també uns deures. I era que, per exemple, tenies que defensar la ciutat en cas de guerra. I en cas de fugir enmig de la batalla, doncs...
et podien, et treien la ciutadania durant un temps, o fins i tot et podien condemnar a mort. Va haver-hi una guerra i tal, que van abandonar contra els espartans, que van abandonar molts companys al camp de batalla, i els generals encarregats d'aquella guerra, doncs els van condemnar a mort per haver deixat tanta gent allà penjada. Que en aquell moment les dones també lluitaven, eh? Això sí, eh? No oblidem, eh? Veus que a un costat...
A Esparta hi havia dones lluitadores i, per exemple, en Goya, els capritxos de Goya apareixen dones lluitant amb el nen sota el braç, lluitant amb espases i tot. Vull dir, que em refereixo a aquesta és la... No, no, vull dir, és que la dona és des d'aquella època. I actualment també hi ha moltes dones a l'exèrcit.
Sense cap mena de dubte, però en reflexo que en aquella època, en teoria, el que diem, el paper que tenia, per desgràcia, és magnífic com encara que no tenien ni dret a votar ni no tenien cap element per poder estar dins d'aquella societat. En canvi, quan arribava la guerra, sí que sortien i definien perfectament el seu territori, el seu espai i fora de l'espai també de casa seva. Això és una cosa molt important. Home...
Va haver un... Tot i no tenia dret a vot, si recordeu la famosa història de l'Isis Trata, a Grècia, que les dones estaven contra la guerra i van fer vaga de sexe. I llavors van poder modificar...
El rumus de la guerra. I aleshores, quan no socaven el malindro, van tenir que baixar les llances. I en aquest cas l'home, que amb el tema sexual és més rudimentari, més primitiu, el no tenir això no van saber controlar aquest element, que és molt important. Aquest element està assenyalant el cap, senyores i senyors. Exacte, l'enteniment és veritat. L'home és molt primitiu per aquestes coses, en general.
Sí, és senzill. És cert, és més bàsic, clar. És on provoca més enganys. Més instintiu, més instint. Exacte. Instinte bàsic. Fins i tot... Girant les cames, ja veig jo aquí. El David no, que no les giri gaire, digues. Fins i tot sota l'amenaça dels perses, amb la famosa batalla de Termópiles, de les Termópiles, en què els grecs, totes les ciutats gregues,
doncs estaven amenaçades de la tirania, bueno, tiraria en aquest cas de Xerxes, que era el rei persa. Se'ls vol oferir a les ciutats una autonomia, estar sota el domini persa i tenir una autonomia. Però no es van negar, van preferir mantenir la seva llibertat.
la seva llibertat. La història antiga és molt complexa. Sí, ens pensem que el món d'avui és complexa i no. És molt complexa, de veritat. Quan t'hi poses dius, mare de Déu, senyor, m'hi he posat. Sempre hem estat... Les relacions humanes sempre han estat complexes. Veus una de les coses que... El bo del cas, al crear la democràcia, ja van assumir com a inherent de la societat és que tota forma de govern acaba sent corrupta. No tot, però una part has d'haver corrupta.
I llavors, a partir d'aquí, doncs bé, ho sancionaven. Penes de mort, el que fos. A veure, si ho fan ara amb aquesta democràcia. No, a veure... Home, jo crec que... Pener de mort no, però sancionar més del que s'han sancionat, eh? Sí, però jo també penso que... Perquè és un calc, eh? El que estem vivint 2.000 anys després. Sí, no, però jo crec que, aviam, èticament no estem a l'època grega. No, no estem. Fredament, només.
Teòricament, potser la democràcia la ensalcem, la de l'aquella època, perquè és més pura. Igual que puguem ensalçar la societat romana per l'organització que tenien. Però a ulls d'avui dia, si ara ens submergixim en les cultures d'aquella època, eren uns autèntics salvatges. Home, clar, clar, no t'has de veure. A veure, de fàcil la vida, aquella època no ho era gens. I tot i que avui dia
potser a ulls vista des d'aquí mil anys el salvatge ser amb nosaltres, doncs comparat amb els grecs... Cada vegada ho som més, eh? Hi ha menys civisme, eh? I això és el puntal perquè arribi... Sí, també, però... Cada dia t'has de barallar amb 40 persones, gairebé, no? Sí, però i abans també.
I quan el poble és més petit, les trifulques es devenen inquines. I una inquina és una cosa que s'enquista. I això és molt difícil d'erradicar. I, en canvi, avui dia, la ciutat, la ciutat grossa, permet l'anonimat i t'estalvia totes aquestes rangúnies, totes aquestes rangúnies, diguem-ho així...
de petites societats. Diríem que de les 24 hores al dia n'hi ha 16 que pràcticament estàs envoltat de persones que desconeixes la seva identitat i la seva manera. Però justament perquè són gent que no coneixes poden presentar-se d'una forma més freda, poden fer coses que potser no faria una persona que et coneixeria. Atenció a això, vull dir...
De desalmats n'han existit tota la vida. No, sí, però de debò. Jo que he passat tota la meva vida a Barcelona amunt i avall, agafant de tot, de 20 anys ara no té res a veure. No té res a veure. Absolutament. No, no, no. A part d'això, no, però és que solament és el fet de creuar pel mig del passadís del metro. És a dir, del vagó, tothom té les cames estirades, estan assaltant, la gent no s'aparta, la gent no fa res.
És a dir, és com estar al menjador de casa seva. És un exemple tonto, però abans això no feia, la gent... Jo crec que sí, jo recordo tota la vida, eh? Igual que abans es fumava el tren, i avui dia no es fuma, i si veus algú que fuma, te'l mires malament i jo hi veig que no té manies a l'hora de denunciar-ho, no? Cosa que jo hi he vist un tio fumant i tossint i tirant-li tot, tot. Una noia pobreta que estava allà callada i muda. Però es fumava al metro, jo he fumat al metro. Sí, sí, i al tren. Perquè era normal en aquella època.
Avui dia, i el restaurant, i tot arreu. Tirem, tirem. Tirem que ens agafa el temps. Només això. I només dic que, per exemple, com a últim exemple, cosa que vull dir, que seria força...
força increïble, és que els bons governs, els bons governs democràtics, se sacrificaven en benefici de la societat. Què dius, ara? Sí. Cosa que avui dia explica-li a algú. Per exemple, el rei Agamemnon, que va ser el que va iniciar la Guerra de Troia, doncs els líders grecs el van obligar
ja caga de l'orito, ha certificat als déus la seva filla, Ifigènia, per obtenir bons béns durant el viatge. I ell ho va fer. Ell ho va fer. Òbviament, això és...
Això és una barbaritat, no? Però imagina't fins que... Evidentment, salvant les distàncies, ara digue-li a algun polític d'avui dia, d'una democràcia qualsevol, algun que diguem-ho així... Que el Rajoy peli la seva filla, vaja.
No, no, no. Que es perjudiqui alguna renúncia personal o alguna renúncia del seu propi capital, que és un fals. Aquí us està el problema. Que no ho farien. És que ells el que fan és... Abans prefereixen sotmetre a tot un poble el que sigui, a les penúries que siguin, que ells o la seva casta, i estem parlant d'ells, o la seva casta, o la seva classe, a perdre qualsevol privilegi. Exacte, exacte.
No és el que passa avui en dia, que hi ha aquests polítics que n'hi ha manera de treure altres de sobre, que són com una mena de corcó que estan allà i encara que estiguin imputats i tot això, no hi ha manera. Vull dir, segueixen, segueixen dins del ritme i ja està. Perquè s'ha de demostrar? No, ja s'ha de demostrar, però hi ha coses que estan demostrades i segueixen. Mira el rato, tu, ja està bé el rato. Avui insultàvem. Home, home, com a mínim, és que el director de l'FMI, que no tinguin ni...
Que a la tele he dedicat més temps tant dit fa una estona, eh? Que no, que no, que no. Que jo agafo diaris, que jo agafo tele, que agafo de tot i em poso així dels nervis cada dia. Jaume, parles de la taverna, canviem una miqueta, algo més suau, no? No, és més suau, però també és molt interessant, eh?, el que us diré ara. És aquest senyor Lardau Puig, que escriu, doncs, al diari avui...
I que parla, diu, que em veig obligat a l'elogi de la taverna. Cosa que, per exemple, fa uns anys el que era horrorós era la taverna. Precisament perquè el que provocava era tot el contrari. I llavors diu... El que em crida més l'atenció és precisament el que diu tot seguit.
Diu, fins i tot a les Amèriques. Recordo molt bé com els pagesos dels anys de la immediata postguerra franquista tenien sempre un familiar, el més cansat, el menys apte per al treball, que cada dia anava a la taverna, a passar-hi hores perquè així la família s'assabentava del que succeïa realment a l'alcaldia.
a ciutat, al món, al preu de la llet o el del blat, i tot el que fos necessari. La seva fatiga innata no li impedia córrer cap a casa quan s'esqueia per informar-los perquè estiguessin a la guaita i poguessin actuar en conseqüència. La taberna era el centre d'informació real del país i del que es podia caure sobresobtadament. Aquí es deixen una altra cosa, i les barberries també eren... Clar, clar, clar.
Però la taverna és un punt de comunicació. Deixa anar més la llengua amb el viner. I a més és allò de dir, vaig a la taverna a explicar-ho. I allà hi havia aquell que no li agradava treballar, o no podia, o no en sabia. I aquí podríem agafar moltes coses. El famós torero, aquest del Dominguin, es va llitar amb l'Ava Gatner i van acabar de fer el que tenien que fer. Que no ho va acabar del tot. No ho saps.
No ho sabia. És que semblava que ell no s'havia dit. Ell es va aixecar i marxava i li diu on vas? Com vols que vagi? Explicar-ho. Home, és el que diem, no? És el que diem, aquest primitivisme masculí. Sí, sí, que això ho han de saber els altres, hombre.
Clar, clar, és el que diria, clar. Semejante de Ionsis, clar, ho ha de dir, no? No t'ho deixes al pap, tu? No, t'ho perdis, això tu no ho sabràs mai, eh? Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. Li han acudit sobre això. Diu, avui aquella taberna s'ha substituït per les tertúlies radiofòniques i televisibles, diu.
Ai, mira, ho estem fent aquí. Això és passiu. És passiu, això. Diu, no totes, perquè n'hi ha unes quantes que són el portaveus del poder establert, són l'aparença de la llibertat de paraula i de pensament. No així en altres emisores i televisions en què hi ha uns quants despenjats que per mantenir la publicitat que se'ls exigeix
diuen tot el que saben de real i de fictici perquè la gent els escolti. Aquell safreig esdevé la disbauixada realitat del país. O sigui, fixeu-vos en com anava una cosa, com rebíem informació, com l'utilitzàvem i com hem arribat en el moment que estem. M'ha semblat molt interessant. No, no, sí que ho és, sí que ho és, eh?
Fantàstic. Doncs passem ara al món del cinema. Ens queden 20 minutets i parlarem amb un principi d'una pel·lícula que ja m'ha sorprès gratament, que es diu Calvary. Abans, en privat deia els meus companys... Jaume, digues què... Tu per què has de ser el primer, oi, que deia aquell? El què? Digues, digues. Perquè és el que et talla el micro, tio. Clar, clar. Talla el bacallau. I ho té clar, eh? Talla el bacallau. Aquí hi ha uns ditets que fan així, clac...
I parlo 20 minuts, no gallo. Això que hem parlat de la democràcia, aquí no, eh? Aquí en absolut. I aquí la situació de les dones no us explico, eh? Ara m'explico perquè aquest programa no parlem mai tots a l'hora, tu. No, clar, clar. I ara calla aquest, ara calla l'altre. Sí, sí, jo a l'hora que ve es dirà Xesquilònia.
Ja us adevanto, eh? Va, Calvari. Calvari. Això és que és un Calvari. Tots ho sabem que és un Calvari, eh? Molt bé. És una pel·lícula d'un senyor que ja coneixem una pel·lícula de l'any 2012 que es deia l'irlandès, que jo recordo que el Jamal va parlar molt bé d'aquesta pel·lícula. Era molt bèstia, vaig en un trosset.
I llavors, era una pel·lícula molt salvatge d'un tal John Michael McDonough, que és aquest senyor, i l'actor d'aquesta pel·lícula de l'irlandès i de Calvary és el Brendan Gleason, que és un senyor que jo sincerament no coneixia i em va sorprendre d'una manera espectacular.
Què és el que passa? Una pel·lícula de tall irlandès, quan parlem de cinema britànic irlandès, ja sabem del que parlem, vull dir, aquesta estètica, aquest punt de referència d'aquelles poblacions, exacte, perdudes amb aquells camps meravellosos irlandesos i aquells paratges, no? Però, clar, aquells poblets gairebé aldees, no?, amb les quals tothom es coneix, el que deia amb el David, no?, ja es coneix tot Cristo, millor dit, no?,
I en aquest cas hi ha un personatge que és aquest capellà, un capellà que ha tingut una vida, és a dir, ha estat casat, ha tingut una filla i llavors va trobar la fe posteriorment. I a partir d'aquí és una persona que ha tingut les seves errades, era alcohòlic. Capellà catòlic? Capellà catòlic, sí, catòlic. Sí, ara estava pensant, però ho és, ho és. Perquè no es podia...
no podia estar casat, és a dir, es va perdre la seva dona i tal. Bueno, qüestió, que ell el que agafa és que inicia aquella vida allà, amb una sèrie de gent que l'envolta, tot és equip més peculiar, ja tot, no? El típic nano tímid que no s'atreveix a estar amb les dones, una dona que és molt lleugera, per al que seria aquella societat... Una dona molt lleugera. Sí, sí, sí. En èpoques t'ambienta.
Ah, no, està mirat a l'actualitat, eh? Sí, sí, sí. Has vist en quina valoració ha fet de l'home i ara de la dona? L'home, com el Dominguin, diu, me vull aplicar-lo a los amigos. No, no, no, no, però és que en aquest cas, no. Que fuma. És que, quan veieu la pel·lícula, sabreu el motiu per fer això. A veure, a veure, deixem-ho. Jo no vull entrar-hi, no.
No, no, no. És que la pel·lícula és molt dura. Amb això us dic tot. Hi ha un moment que un capellà li diu a l'altre saps que és un bucaque? I amb això ja ho tinc suficient, jo no explico més. L'altre diu que sí o que no? Sí que ho sap. L'explica tot allà. La primera frase és que ella està dins del que seria el confessionari i hi ha una veu d'un nano, d'un noi, que li diu...
Con siete años prové el sabor del semen. Clar, a partir d'aquí dius, què és això? I l'altre feixia amb el cap, mira i diu, explica.
i a partir de quina pel·lícula és un no parar, un darrere de l'altre de personatges de tot tipus, a quin, no diríem més alternatiu, sinó amb les seves connotacions, tot això genera una situació absolutament complexa, vull dir que no saps ben bé per on acabarà la cosa, si això acabarà, i aquest li diu, al minut 1, li diu, i tu pagaràs, i et mataré. Encara que no has sigut tu, perquè aquest nano ha tingut
Uns vincles amb l'església, amb un pedòfil, el qual li va generar durant cinc anys tota una problemàtica vinculada amb això. I ell és el representant d'aquesta casta. I llavors tot això genera una història que és absolutament genial, el que fa aquest tio, l'actor i el que fa el director.
Per tant... Per mi hi ha una cosa que està molt clara. Aquesta és una pel·lícula que passa molt així, precisament per això. Però perquè és que és contundent. Home, és que és un tema potent, eh? Molt potent. Per això dic que la frase... Jo vaig dir, on anem a parar? I llavors vaig recuperar l'irlandès, que també d'unidor, eh? L'irlandès. També d'unidor. No la recordo massa jo, eh? Però sí que...
Ell fa el paper de policia també d'una d'aquestes zones d'Irlanda. Però un poc a solta, no? És un poc a solta. Sí. El capellà tampoc és que sigui un deixador de virtudes, eh? No, em sembla que no. Atenció, per això dic que em refereixo que aquí hi ha un joc també entre una cosa i l'altra, no? Però és que dic, els personatges en si mateixos estan molt ben representats, cadascun d'ells, no? I els motius, perquè he fet aquest comentari i d'altres, té una raó de ser, eh? Per què m'has parlat de la corrupció del poder?
Sí, bueno, però aquí estem parlant d'alguna... Però val la pena, eh? De debò. Rosa, Pride. Pride, aquesta és anglesa, mira. Anglesa, sí, sí, sí. És orgull, no? Orgull, sí, efectivament. Molt vinculat. I que la juga, exacte, amb el tema de l'orgull gay i lésbic i l'orgull dels miners que estaven en vaga. Està basada en fets reals, eh? I la poca afinitat que hi ha d'entrada, oi? M'han dit que és molt bona, aquesta pel·lícula. Jo l'he trobat molt bona, m'ho he passat molt bé.
Perquè és molt divertida, és molt fresca, m'anes xocant, està bé, està bé, no? T'imagines que al final aquí sortiran guspires i, bueno, quasi, quasi... Està basada en fets reals, eh? És l'any 1984, aquelles vagues de la mineria, de les zones mineres de Gales...
amb la senyora Thatcher. Perèntesi, hi ha una pel·lícula que també parla del tema que es diu Tocando el viento. Tocando el viento, jo ho anava a comentar. És amb una mica... Això sembla. És que és el tipus de cinema social, de tipus d'Arkenloa, que fa denúncia social...
Però amb molt sentit de l'humor i són molt divertides. I llavors arriba al gran públic. La postura de fermesa, d'intransigència de la Margaret Thatcher, de la presidenta. Impressionant. Llavors resulta que és el dia de l'orgull gay.
La manifestació, la gran manifestació que es fa allà a Londres. I els gais, un grup de gais, els protagonistes, veuen com per la tele surten les policies que estan perseguint els mines i tot això que s'hi estan apalejant. I pensen, ostres, mira, abans ens perseguien amb nosaltres. Amb raó ara notàvem que estàvem més tranquils. Clar, s'han anat allà a perseguir els altres, no? I de seguida solidaritzen, no? Que és molt maco aquest missatge, no? De solidaritat, d'unió, d'amistat, d'acord?
i comencen a fer recaptada diners per ajudar-los, per donar suport econòmic. A partir d'aquí, la idea ja, imagineu-vos, intentar contactar amb algun poble d'allà per poder ajudar-los, i la reacció d'aquest poble... Hi ha reciprocitat? Efectivament, és que la Gràcia estava aquí.
La gràcia està aquí, això l'heu de veure. El món miner i el món gai és que no... Clar, d'entrada dius, ostres, som com antagonistes, no? Com casaràs això, no? Això és un tòpic. No, és un tòpic, però a la fi a cap, a part de ser un tòpic... I el que fa la pel·lícula precisament és desmontar-lo. Exacte, exacte. Aquí està la gràcia. Clar, això és l'avantatge, potser, de la pel·lícula. Aquí està, aquí està la gràcia. Però, a priori... Tot tios, tancats amb un forat a sota terra, jo no m'hi fico, eh? Home, no...
No, i segur que hi haurà gais, vull dir, miners... I forts com una roca, encara venus de gais. És com el món del futbol, no? Que sembla que n'hi hagi, saps? O dels tòrums, no? Són tòpics, són tòpics. Es trenca tot això. Però es trenca tot això, no? Per a partir d'aquesta base, com ells aconsegueixen arribar al poble i les visites que es fan, els intercanvis, no?
Està molt bé. A més, les històries també personals, de cadascun d'ells també, amb el que se suposa també de superació, d'acceptació moltes vegades de la seva condició de homosexual. El tema de les lesbianes també surten unes dones que a més a més ja es volen fer també la seva revolució de feminista també a sobre. Sempre hi ha d'haver una decisió aquí. Però està bé, dèiem que sí. Passes molt bona estona i el tema és molt candent encara, perquè és un tema molt candent.
Veig que posen a la mateixa sala, per dir-ho d'una manera, en el mateix espai, un responsable, un líder homosexual molt responsable, que és el que els porta tots plegats a la dinàmica aquesta, i també a la mateixa, o sigui, paral·lelament,
també presenta un exhibicionista del que representa un homosexual, que és el que balla i és el que ingresca. Aquell que havia estat actor i ballarí. Sí, que havia estat actor i tal. Esclar, quan aquests dos elements es mouen a l'escenari... Quan troben un punt de contacte. De contacte, però quan no el tenen... I de profit entre ells.
El que és més interessant és la manera en què tracta tots dos. Qualsevol col·lectiu té punts de contacte. Ens podem buscar a qualsevol lloc. És la gràcia buscar-li. I persones en aquest moment en una situació de vulnerabilitat, com llavors sí que són capaços de connectar amb els altres. Rosa, per què no ens comentes una mica, ja que estem al cicle del Palau Macalla,
Ah, d'acord, sí. És un cicle, mira, que començarà aquest divendres dia 17.
el 17 d'abril, és un cicle que és de Cineforum que es titula La pobresa amb ulls d'infant. Al Palau Macalla es fan activitats de l'obra social de Caixa i fan aquests cicles de conferències, de Cineforum, sobretot temes socials, temes de medi ambient, d'economia i aquesta vegada el que han engegat és aquest. Per exemple, el dia 17, és a dir, demà divendres ja,
faran el nen de la bicicleta. Són totes pel·lícules que els protagonistes són o nanos nens o joves. El nen de la bicicleta, que és una pel·lícula francesa, la història també d'un nen amb unes dificultats familiars i tal, que viu sense el pare...
El 30 d'abril faran Tomboy, que és francesa també. Aquesta sí que és francesa, Tomboy, i és la història d'una nena que es fa passar per un nen. És una mica el tema de l'identificació sexual, les entitats. Després, l'hora del pati, del Manuel Pérez, també de com l'educació i la cultura ajuda també a una societat millor i el tema de l'escola inclusiva. Aquesta pinta molt bé també, eh?
Després, a cel obert, que aquesta és francesa, d'una escola amb nens amb discapacitat física o mental. També aquesta ha d'estar molt bé. Submarino, això ja anem al 22 de maig. La història també de dos germans, aquesta és de Dinamarca. De Dinamarca, el Thomas Vintenberg. Això és potent, això ha de ser potent, segur. Vintenberg, sempre. Sempre, sempre.
Després també, Hermosa joventut, per exemple, del Jaime Rosales, 29 de maig. Aquesta televisió està molt bé, aquesta pel·lícula. I va passar... Sí, volant, volant allò... Curiosa. Penso que no va estar oportun de la manera que ho va tractar. Exacte, li va faltar una miqueta. Sí, li va faltar alguna cosa. No és la soledat, eh? No és la soledat, la soledat estava molt bé. Però està bé, està bé. És una bona pel·lícula, és una bona pel·lícula.
Després anem ja a 5 dies o 5 dies per ballar, que és fa 10 fortudenys. Aquesta és d'Espanya, és del José Andreu i Rafael Molest. No la coneix. És la presència d'una parella de ballarins amb un institut que fa trencar una miqueta els rols dels nois i les noies, perquè tenen 5 dies per muntar com una actuació o no sé què.
I llavors, clar, estan tots obligats, no me'n recordo ara, de quina manera els obliguen o els involucren, no?, que han de participar, tant nois com noies, no?, és una mica com canvia o com evoluciona tot això, no?, al voltant de la dança, no?, com a metàfora, també, de l'educació i de la participació en tot arreu, no?, en tots els terrenys. Sí.
I ja l'última seria les vides de Grace, que aquesta és dels Estats Units. És la història d'aquella nena, una noia que treballa com a educadora, amb un centre d'acollida d'adolescents vulnerables. Tot és el tema que hem dit de la infància, de la pobresa, en aquest cas, vista amb l'enfant. És molt interessant perquè està a les 6 de la tarda.
Es fa primer una petita introducció de 3-5 minutets sobre la pel·lícula que s'ha de veure i després s'acaba amb un petit cinefòrum d'un col·loqui de 20-30 minuts. Fantàstic. A més també va la pena el Palau Macalla, que és un palau modernista que el va projectar i el va fer el Josep Puigcicadafalt. Senyora, preciós. És Passeig de Gràcia, números
És passeig de Sant Joan. Ah, i Sant Joan, perdó. Sant Joan, número 108. Exacte, molt bé. S'han de fer inscripció prèvia, si voleu, hi ha el telèfon, que és el 934005359. Molt bé. Les places són limitades, és un espai que és millor trucar i dir, escolta, que 20 al dia, llavors posen les entrades, les invitacions. És totalment gratuït.
Fantàstic. Jaume, el divorci de Vivian Anselam, què tal aquesta pel·lícula? A mi em va agradar moltíssim, sí, perquè parla de coses tan elementals que aquí tenim la certesa que estan superades, com és el fet que en un matrimoni pot ser que hi hagi una persona que no li funciona, està convençut que no li funciona, però l'altre sí, l'altre està convençut que sí, que ja està bé així, que això és el millor que pots esperar. Esclar.
La pel·lícula està situada a Israel, a l'estat d'Israel, la qual això ja ens dona una mesura d'aquesta potència i de la prevalència de l'home sobre la dona en tots els conceptes. I llavors la pel·lícula està feta com si fos una obra de teatre...
i va marcant la pauta de tot un seguit de trobades que tenen davant d'un jurat, que és de revins, o sigui, és religiós, i de la manera que van mirant de convèncer aquella dona que es vol separar, que vol el divorci del seu marit, perquè ella ja ha marxat de casa, eh? Això és el que és més correcte per mi, eh? Ella ja ha marxat de casa... És que ja és conseqüent amb la seva decisió.
Sí, sí, ella ja se'n va de casa perquè no pot. Amb aquell home diu... I diu, no, no, i no argumentaré res. Diu, en tot cas, que argumenti ella perquè no em dona el divorci. I llavors aquí hi ha tot un treball...
que jo diria que és aquest treball que, això que dèiem abans de la tele, en aquest cas seria des del punt de vista religiós intencionat i que treballes a favor del que està establert però de cap manera contemples cap tipus de reflexió i llavors tot això ho estem veient al llarg de la pel·lícula de manera que van comentant i que en definitiva arriba un punt
que parlen, arriba a un punt que es troben ells dos i li diuen, però per què? Perquè és que tu ets meva. Ah, ostres. Polín, ja estem. I amb aquella paraula que es diu Nader i Simin, una separació. Sí, jo també estava a pensar, però és molt diferent. Hi ha un film iraní que es diu Nader i Simin, una separació. Sí.
Sí, jo no l'he vist, aquesta, però em sembla... Sí, jo sí que la vaig veure, però... No, jo no l'he vist, he sentit parlar. Ah, jo sí, jo sí. Aquí el que passa és que, esclar, moltes vegades jo crec que el que és més interessant és la manera que està muntat tota una filosofia, sigui religiosa o sigui el que sigui, i aquesta filosofia marca unes pautes, no?
I llavors tu, tu te les vols superar, aquesta filosofia. Diu, no, perquè aquest home no correspon a tot això. Diu, aquest home, vull dir, o el canvieu, però que per mi, encara que el canvieu, a mi ja no em va. Jo ja sé, perquè ja l'experiència ja la tinc. I he arribat a aquesta conclusió. No funciona, però no funciona, ja està. M'enteneu, el més interessant és tot això, tot aquest desenvolupament, no?,
que xisteixi de la manera que ell d'una manera o altra sí que es va endolcint, però que també d'una manera molt clara ell veu que no hi ha res a fer allà. Clar, però és una forma de fastidiar-la. Jo he vist el trailer de la pel·lícula i he vist aquella seqüència que ella diu. Relativament, Rosa. No veieu que m'està fastidiant? No em vol deixar marxar? Ara tu fas aquesta consideració que has fet, perquè ell considera que és seva.
I aquí és on està tot el fall enorme. I és on t'està tota l'argumentació de la gelosia. És aquest sentiment de possessió que és el que després porta a tantíssimes coses. I és una pena que en tantíssimes cultures existeix aquest sentiment de possessió de l'home cap a la dona. Quantes vegades diràs... O cap als fills, o cap a... Es presento la meva dona, no?
Clar, i els meus, els meus. I és per tota la vida, i aquí t'has d'aguantar i ja està. És una pel·lícula israelí, aquesta pel·lícula? No, que això no és raonable. Es peta per un director israelí, no? I en refereixo que és una visió... I és directora des de... Fantàstic, no? És una visió interna. Clar, sí, sí, no, però l'altre que deia el David també era d'Israel, però és diferent. És diferent, és des d'un punt de vista ja molt més obert...
Molt més obert, eh? I els hi costa, no?, perquè sempre en un divorci hi ha una discussió, hi ha postures diferents, però arriben en un acord, finalment sí que arriben en un acord, no? I és molt interessant tota la interacció entre els personatges, fins i tot la cria de la dona de fer feines, també, que intervé en una sèrie d'històries. Està molt bé, també, l'altra. Perfecte. Sí, sí, sí. Però és això, és molt curiós, no?, aquesta visió d'aquests països, eh? M'agrada moltíssim, eh? Bé, doncs són pel·lícules d'aquestes que, diguem que... Una pel·lícula, a més a més...
nua de tota distracció d'imatge. Vull dir, són ells els rostres. Sí, sí, sí. Per les pel·lícules seques... Hi ha un treball, francament, de tots els actors, tant el jutge com l'advocat que defensa amb ella, com l'advocat que defensa amb ella. Bueno, és un dia. Sempre s'hi perd, aquella, molt bé. Molt bé, fantàstic. De conya, eh?
Bueno, David, s'has dit el temps a sobre. Falten dos minutets. La setmana que ve parlem d'aquests documentals sobre el tema que val la pena, perquè parlem de la Primera Guerra Mundial i això ens portarà també a parlar una bona estona. Res, ens quedan dos minutets. El que farem serà, doncs, escoltar aquella cançó que hem dit de Blondi, Call Me, és un tema que va ser, ja et dic, fa 35 anys, número 1. I, bueno, ja ens acomiadem, perquè ja ens quedan dos minutets. Molt bé. Fins la setmana que ve. Adéu. Adéu.
Bona nit.
Si me digas...