Benvinguts un dissabte més aquí al Babilònia. Tenim una sèrie de plantejaments per fer avui, justament perquè estem preparant la part tècnica i ja ho tenim controlat.
Senyores, senyors, com estem? Bé? Bé. Hola, Cesc. Hola, què tal? Tenim la Rosa, la Lourdes i el David. I el Cesc, que mai em dic. Que mai em dic jo. Estem mig encostipats tots. Avui pot ser... Fatal. Vull dir, la nit dels nassos. Els greus, això vol dir els greus. Exacte, que sonirem bé. El que sí que teniu és un programa atapaït. Avui els babilonis disfrutaran amb nosaltres perquè és que no podem anar més carregats.
Tindrem la part literària amb el Victus, amb l'Albert Sánchez Pinyol, la Clivella de la Doris Lessing i la Libreria Ambulante de Christopher Marley. Parlem també d'exposicions amb l'exposició Paral·lel a la CCCB aquí a Barcelona, que és una exposició molt interessant. A nivell musical parlarem del que vam poder veure a l'auditori amb la obra de Bela Bartók Barba Blava i també el Palau de la Música, el Cicle Mozart, que també s'està fent aquests dies, justament.
Al teatre es parlarà de Rosa del professional d'una obra amateur a la sala Canumet del Masnou i de cinema tindrem bé per avorrir-nos des de clàssics com Encontres a la tercera fase o Memòries d'Àfrica a novetats com Operación E, l'Emazon, Histeria i el Capital. D'un idò. D'un idò, vull dir que anem carregadets. Es nota que és Nadal ja. Sí, sí. L'oferta sempre és més bona quan arriba el Nadal, això sempre.
i comencem per un dels llibres potser més interessants dels últims mesos, que seria el Victus David. Sí, doncs jo no he llegit res d'aquest bon home, de l'Abert Sánchez Pinyol. Em sembla que aquí he editat...
La pell freda, Pandora en el Congo i ara aquest. Hi ha algun altre en seme anteriorment però no vaig animar-se a aixecar. Sí, un conte per exemple, Tretxatistes estranguls. Fa unes setmanes que vaig estar comentant la pell freda, Pandora en el Congo i també Tretxatistes estranguls. A veure si coincideix el que jo he vist d'aquest home. És un llibre que evidentment es diu Victus, Barcelona en 1714.
i ens narra tots els fets que van passar aquella època. El llibre s'entra en Barcelona a l'últim pas del llibre. Curiosament, tot ho encarna en un personatge que ens explicarà tota la trama dels fets i què li passa a totes les desventures i aventures de tota aquesta època.
El personatge no és de ficció. El protagonista no és de ficció. No crec que desveli algo, però no és de ficció. I, curiosament, al final del llibre t'ho diu. Fa un índex dels personatges. I aquest, en concret, jo pensava que seria un personatge fictici. No ho és. Ara bé, la història que s'inventa envers d'ells sí que, evidentment, ho és. Llavors, jo no sé que tu no m'he llegit ni la Payfred ni Pandora el Congo ni els anteriors.
Però em va sobtar molt la manera d'escriure aquest home. És que és peculiar aquest home. És molt imaginatiu. És una barreja, per mi, i potser ara algú t'aixecarà a fotre un crit al cel, d'entre el... Potser no arriba al llenguatge barrio Agero ni molt menys de l'Arturo P. Reverte i també una mica del Carlos Luis Zafón.
Aquesta mena de prosa molt directa en què, com a mínim amb aquest home, les descripcions són molt concises. No és aquells llibres descriptius, està que et canses, hòstia tio, ja està bé, m'estàs descrivint una escena aquí amb tota d'ets i uts, que tampoc és això. Vull que m'ho descriguis i el que em diguis ja m'aporti prou informació, com per jo ja fer-me una idea de l'escena.
i això si fa servir un llenguatge, tot i ser una època del segle XVIII, fa servir un llenguatge molt actual, cosa que potser també ajuda a la comprensió de tots els fets. I crec que també et fa més proper tots els personatges i totes les situacions. Curiosament, fa servir el castellà com a llengua vehicular del film, cosa que enganxava els anteriors era en català. Aquestes en castellà.
La meva teoria és que potser ho fa de manera pedagògica. Una part és la pedagogia pel fet que... l'actors que no siguin catalans puguin entendre perfectament el sentiment que la gent d'aquí sent respecte a aquesta època i respecte als fets que van passar. I l'altra suposo també és per donar-li una distància al personatge. Perquè suposo que pot ser molt fàcil el fet de...
d'acusar de pamfletar-hi el llibre, ja només pel fet d'estar escrit en català. És clar. No ho sé, són teories meves, òbviament. No ho sé. He acabat d'entendre... Vaig llegir una entrevista per internet que li feia a l'autor, al respecte del llibre, però no aclarificava. Deia que sí, que tenia els seus motius per haver escrit en castellà, però no especificava quins motius eren aquests. Quins motius eren? Clar, hi ha hagut crítiques, com un tema tan punyent,
i que tan sensible per Catalunya, va i me l'escrius en castellà. Però el llibre té un dinamisme, és un llibre... No para, no para, no para. Que no és avorrit? No, en general absolut. És dels millors llibres que m'he pogut llegir darrerament. Fantàstic. O sigui, és la història d'aquest individu, és perquè encara no he entrat a la trama, no? d'aquest individu que es diu Martín Zubiria, fill d'un comerciant català, i que per motius X, va petar a França, estudia a un col·legi d'allà al Font Fora i va estudiar
el va estudiar amb un enginyer militar molt bo, que és el millor de l'època, no? I aquest, doncs... com t'ho diria jo... d'alguna manera molt friqui, doncs, per un motiu molt estrambòtic, això mateix, doncs, el tria d'entrevàrius, com a alumne seu, per aprendre enginyeria militar.
Sí, això era molt típic de l'època. Sí, però m'ho diu molt estrambòtic. Es diria Pròsper de Bèrbum? No. No, aquest era un rival. El Pròsper de Bèrbum era el que va idear la ciutadella. Aquest era un rival i que està a la Mata de Golla amb el Martín Zubiria. I d'aquest en diu Pestes. I aquest l'enganyes. És que ja voreu, és que és increïble. M'agradarà a mi, jo ho passarà bé seguríssim.
A més, el llibre va tot dotat de planells, mapes de l'època, explicant tots els pulmenors de com es fa una fortalesa i tota l'art. La primera terça és un tractat de com fortificar un algo, el que tu vulguis. Fet una citadella, vols dir, no? Sí, però també es triva en com
Al principi és com fortificar, després es diu com anorrear aquesta fortalesa, com assaltar-la. Hi ha tot un sistema de tritxeres, que per cert, no sé si recordeu el repuntatge que vam fer sobre Cardona, que allà també van intentar fer aquest sistema de tritxeres per rendir la plaça aquella.
El que va ser a Cardona era tota una senyora a plaça. I no era fàcil. I l'artilleria de l'època també era molt limitada. Les fordales aquestes van perdre sentit quan l'artilleria va guanyar en potència i capacitat de foc.
I que també era un lloc una mica d'intermitge, perquè era el punt just de la marca hispànica, el castell de Cardona. Estava allà el Castrum Cardona. Però que estem parlant del segle XVIII. És diferent. No estem parlant de la època original de construcció. Clar, era impossible saltar allò. A sempre XVIII hi havia opcions. L'artilleria era molt limitada, però bé.
El llibre és genial. El llegirem, perquè jo el tinc a casa per llegir-lo, però no tinc el temps. Jo me'l anava llegint al tren i la gent se'n mirava perquè hi havia moments d'estar còmics... De riure... I al final és molt emocionant. Per mi és una meravella.
Em sap greu haver-me'l acabat. Seguirem parlant perquè... Ens agradarà molt, la pell freda. Intentaré rebobinar i llegir-me anteriors. És molt original. Però és una altra història. Parla de salts. Aquest està, per paraules d'uns experts que he llegit, en història de l'època,
El llibre està absolutament molt ben ambientat i documentat. Explica'ns tots els fets, totes les traïcions, totes les covardies que hi va haver, tots els falsos herois que avui dia encara se'ls ha retribut de l'època i que realment no hi havia per tant. I ara anticipo el veritable heroi de l'època va ser el Villarroel.
I de per on? El Casanova no pintava gaire. Era un barestà i li va tocar fer el paper, més aviat a contracort, que no pas que el van retirar a la mínima ferideta i va, vinga, va, fora, fora. Mirarem a veure què tal, com ho planteja. Seguirem parlant d'aquest llibre, perquè la Rosa vol llegir jo també i s'haugar l'ordes. M'estic preparant. Crec que jo el tinc ja preparat per començar quan tingui un momentet. Ja ho havia comentat també amb Oriol Junqueras, ja l'hi vaig dir.
és que és historiador, a més és alcalde del meu poble. És una persona molt propera. I sí que li vaig comentar, dic que tinc el llibre ja preparat, que estic a punt de començar. Val molt la pena, està molt ben fet, ell ja havia tingut accés al llibre, i més que res perquè és historiador i és normal contactar amb mi per aquestes coses, i ho va recomanar moltíssim. Si un historiador recomana una novel·la vol dir que està ben ambientat. Jo anava verge al llibre, d'autor i de tema,
Bueno, el tema ja ho diu, no? Barcelona 1714. Diu, a veure, a veure què és el que passa d'aquí, no? I, ostres, em vaig quedar paradístic. L'important és que està ben documentat. Molt, molt, molt, molt. A més, al final et diu, aquest personatge era real, aquest era ficció, aquest era real. Són menys reals dels... hi ha poca gent que són de ficció i la majoria són reals. Clar que després els hi dona...
una personalitat que no devien tenir a l'època. Els historia, com es diu, si dona una forma i els novel·la, i això pot provocar que pot ser ben fet o pot ser a vegades ridícul. En aquest cas no és, però a vegades té-la. Però és que disfrutes com un nen. Molt bé, seguirem parlant segur del llibre. Lourdes. Molt bon escriptor. La Clivella. El meu és totalment diferent. Això és un maco canviar. El llibre La Clivella, com deies tu, és escrit per la Doris Lessin,
A Doris Lessin és una escritora britànica però que va néixer a Pèrsia al 1919. Era a Pèrsia, allà, no? Sí, es veu que sí. I, bueno, després va anar per a Àfrica, etcètera, però finalment ha estat visquent a Anglaterra. Encara s'hi va? Té 88 anys, si ho he comptat bé. No, més. Doncs cap a 90, potser. Més.
Del 19. Deu tenir 93 anys, el 2017. 93, clar. Jo l'entrevista que he llegit seva diu que té tota la part de baix de la casa perquè no es pot moure massa. Aquesta escritora també ha escrit la terrorista Bona. És una escritora que té una mica un caire, una barreja de feminista, inconformista,
És una escritora que als 13 anys se'n va anar de casa, perquè deia que tenia una mare molt estricta. Una miqueta es va fer comunista, es va dir que no creia en el comunisme i el va deixar. Una miqueta per diàleg l'etiqueta de rebel. De què va al llibre la Clivella? La Clivella en el llibre té diferents sentits.
dient que és una roca, les clivelles, no? Les grietes. Ah, les grietes. Una grieta, no? És que pensava que és una clivella, se'l donen voltes. Amb l'aigua, diem, tinc clivelles als dits, no? Tinc grietes del fred, no? A vegades. Vale. I el llibre de què va? Doncs el llibre va d'ella, aquesta autora, doncs havia llegit, bueno, i a vegades s'ho hem tingut, que els primers humans, en realitat, és com si llegís al principi la humanitat,
Era una població només de dones. El llibre comença amb això. Aquesta població de dones, ella ho va llegir amb un article científic i va dir, doncs vaig anovelar i anar-me imaginant tot això com podia haver anat, segons ella. Aquesta població de dones vivien aquí, a la Clivella.
Era una població de dones que es reproduïen elles soles. Se suposa que eren amafrodites. La idea és que elles es van reproduint. No fan res més que estar-se banyant. Jo m'imaginava com unes sirenes. Anar-se banyant, estendre's de les roques. Després estaven distribuïdes. Aquestes són les que van a pescar. Aquestes són les que van a recollir algues.
i poca cosa més, fins que en un moment determinat neix un individu completament diferent. Un home. Que li diuen el ruixador.
Quina llàstima que no estiguem a la televisió. Heu fet una cara a tots com dient què significa això. Deu ser problema de la traducció.
El rociador en castellà, que són així com més al batxa. I què fa aquest senyor? Jo quan l'estava llegint em vaig quedar de pedra, perquè ara us ho dic en sèrio. Neix per ell un nen que el veuen superraro. Li diuen que són monstres, llavors es dediquen les femelles a motilar-los i els intenten matar. De tal manera que
els deixen en una roca que li diuen la roca de la mort. De la muerte. De tal manera que al llarg del temps comencen a aparèixer unes àguiles, aquestes àguiles agafen aquests nens que encara estan vius, secció masculina, i els porten a l'avall. De tal manera que les clivelles cada vegada que neix un individu, que per elles no és com elles,
El van desestimant. I el tiren. Bueno, ho explico una mica ràpid. Al llarg del temps, el que passa és que hi ha algunes clivelles joves, perquè utilitzen el nom de clivella per la raó com viuen, però també com a dona, les clivelles són les... les noies, no? Sí. Després, bueno, us ho explico una miqueta així. Llavors, hi ha sempre alguna persona com més avançada que diu, escolta'm això, què està passant aquí, no? Hi ha algunes noies clivelles que van a la vall
A veure, realment se n'adonen que tots els homes no estan morts, sinó que han estat criats per animals que viuen allà, sobretot per cèrvols. Han estat mamant d'animals. Més que tot, el llibre el que fa és començar a veure quina relació inicialment comencen a tenir aquestes dones que no coneixen els homes, relacions de desig,
També relacions d'ell es veuen, home, aquests tenen cabanes aquí, nosaltres no en tenim. O sigui, el llibre ve a ser, com una reflexió, a part de la part aquesta més brutal, sobre una reflexió de les diferències a nivell d'oci, d'estructura mental entre l'home i la dona. Que és el que en aquestes escritores sempre ha reflectit molt els seus llibres. Ho ha investigat d'una forma... Sí, que ella, segons ella, en el llibre, l'home i la dona,
Són molt diferents. Acaba fent una afirmació, diu, que evidentment és bastant. Diu, hombres y mujeres vivimos en mundos diferentes. Diu, no solo en mis libros, sino en la vida real. Somos gente muy distinta. Es un gran error negarlo. Diu, somos dos especies que intenta vivir juntas para no sentirse solas. Llavors al llarg del llibre apareixen coses com...
Pots estar d'acord o no. Resulta que ara els homes haurien d'estar cuidant els nens i no els cuiden perquè se'n van a caçar. El que fa és una reflexió sobre el que deia abans, sobre les diferències i part és d'una situació molt dràstica en el qual penséssim que només existien inicialment les dones. És un llibre interessant, no és un llibre que diu
Però és interessant sobretot com està escrit, etc. Home, té el seu prestigi. Sí, va ser primer novel·le del 2007. Per alguna cosa l'hi van donar. Molt bé Rosa, farem cinc cèntims de la llibreria Ambulante del Christopher Morley. Sí, aquest és un llibre... No m'agrada classificar llibres com una obra menor, perquè jo aquest escriptor tampoc no el coneixia i em va fer gràcia perquè el vaig veure a la biblioteca.
el vaig veure molt atractiu, del tema d'una llibreria amb volant. Aquesta és la història d'un senyor que porta una caravana de l'Oest, perquè està situada als anys 20 del segle passat, cap al 1920, cap endavant. Aquest senyor ha muntat aquesta forma de vida, té una caravana estirada per un cavall i porta un gos.
I llavors es dedica a vendre llibres. Arriba amb una granja amb la intenció de vendre aquesta caravana perquè ell ja es vol retirar a escriure el seu llibre, la seva autobiografia, aquestes coses. Té l'afició de ser escriptor i té una vocació. Li vol vendre a un senyor que es dedica a escriure, però aquell senyor no hi és en aquell moment, i a la seva germana.
que realment és la protagonista, ella que agafa les rentes d'aquesta caravana, era la seva pròpia vida, és una mica la metàfora del que fa ella. I diu, no, no, diu jo, abans que li compri aquesta caravana al meu germà i que marxi por ahir, que deixi desatesa la granja, perquè el seu germà ja s'estava començant a dedicar a escriure, ja començava a ser també una persona ja famosa, amb un escriptor conegut també, doncs ella, com es diu, vulgarment, es li ha lamentat al cap, a la cabeza, i li compra a ella.
i comença aquesta aventura amb aquesta caravana i al principi és acompanyada d'aquest senyor, del senyor Mifflin i comença a aprendre a vendre llibres, però sobretot és l'amor per la literatura. La gent que ens agrada llegir, la gent que ho hem viscut i que vivim amb aquella amor, és molt maco. De veure com va per les granges explicant el Shakespeare, autors sobretot nord-americans, que eren els de l'època,
i com la gent posa entusiasma, quin tipus de lectures tenien, que si hi ha la col·lecció sencera de salms de no sé què, en comptes d'això, els llibres que poden necessitar per a la granja o literatura, el Huckleberry Finn, aquestes coses. Una mica la cultura popular, portar-la. Sí, la idea és molt maca, el que passa és que després ja una miqueta penses, clar, per això de final acaba com acaba.
Ella està bé perquè és una miqueta una reivindicació del seu paper, de no quedar-se només allà a la casa fent pa i netejar i cuidant dels animals i tot això, sinó que ella pot tenir la seva pròpia vida i la seva forma de sentir i de viure. Després ja no escriu com acaben ells dos... Acaba molt clàssic.
Ella li ha servit per això, per conèixer altres coses i una altra forma de vida. Potser tampoc és un llibre que no sigui d'alta literatura. És senzillet de llegir o potser fàcil de centrar? Sí, és senzillet de llegir, és agradable de llegir. A veure, és una persona que a Nordamèrica es veu que sí que és molt conegut. Per exemple, hi ha una cita d'Eugène Onil, que quan a ell li van donar el Premi Nobel de Literatura va dir precisament que quan tinc ganes de somriure una mica
diu, perquè si hi ha més lleugeres les tardes, doncs diu, llegeixo les primeres novel·les d'en Morley, que són aquestes. Potser més lleugeres, però a vegades va bé, aquest tipus de literatura. És d'aquestes felicitats que dius, ai, que bé, que el món que maco, no? Sí, sí, molt bé, perfecte. Recordem que estem escoltant a fons, sempre que posem una musiqueta, és el grup de folk. Hem recuperat el grup de folk dels anys 70, 68, que han fet no fa gaire, farà uns anyets,
Un CD que es diu Els Temps, perdó, encara estan canviant, mai millor dit, i és justament el nom de They Are Changing Times, de Bob Dylan, de la cançó que va treure. I bueno, tenim Oriol Tranvi, el Jaume Arnell, el Jordi Battista, que es van sonar una miqueta de fons amb aquest tipus de cançonetes que a vegades, bueno, les rondes del vi, els macarrons, cançons populars també, el que deia abans amb la Rosa, doncs una mica aquest tipus de música.
Passem de la literatura, passem al món de l'art, i jo vaig estar l'altre dia al CCCB, a Barcelona, al centre... CCCP... No, és la Unió Soviètica total. I vaig tenir una gran sorpresa perquè és una exposició que està fins al 24 de febrer, que és el Paral·lel, 1894-1939, Barcelona i l'Espectacle de la Modernitat.
Dic que al darrere de la promoció hi ha una explicació molt senzilla i és que m'agradaria dir-ho perquè són conceptes. I és el carrerament al que es veu. I ho diré molt ràpid. Modernitat, espai de transgressió, espectacle, joc, oci, teatres, cafès, vida al carrer, artistes moderns, bohèmia, Ramon Casas, Picasso, Nonell o Piso, experimentació, mala vida escena, brutícia, diversió, espectacle, prostitució, nous gèneres musicals, couplet, sarsuela, music hall,
inmigració, llibertat, creixement urbanístic. Tot això és el que es veu a l'exposició. Jo crec que és la millor forma d'explicar amb aquests termes el que hi ha. Hi ha un procés des del 1894 fins arribar a aquest moment de la guerra civil. Com evoluciona aquest carrer? Des dels Horts del Raval, que a la feia cap era una part on hi havia també una zona, que era el Pla de la Boqueria, una mica aquella zona que anava més cap enllà.
del que seria la línia abans de tocar amb Montjuïc fins a aquesta part més industrial, que es va convertir en el primer Manhattan de Barcelona, que va ser la banda final, que encara estan aquelles tres torres sintomàtiques del Paral·lel, que tenen a veure amb aquell període del principis del segle. Evidentment, és aquesta comparativa del Paral·lel versus les Rambles. Vull dir, amb aquell principi, potser ja no tant les Rambles, les Rambles havia estat
Un altre dia parlàvem amb el David, que fèiem una volta per Barcelona, que les Rambles va ser el lloc de la burgesia a partir de la creació del Liceu, a 1859. Després la competència va ser molt dura amb el Passeig de Gràcia, però sempre Rambles i Paral·lel havien estat la zona d'oci de la gent burgesa, Rambles i la zona d'oci de Paral·lel. Obrien un cinema a les Rambles, obrien un cinema al Paral·lel. Clar, però evidentment la gent que anava era la gent manestral al Paral·lel i la gent vanestant al que seria al Rambles.
És encantadora, és a dir, hi ha una part dedicada a les coupletistes, als estudis on es formaven, és magnífic, no? El circ de l'època, el cinematògraf, no? Tot això com es veu, no? Val la pena gaudir de com era aquell paral·lel, no? Això després de la Guerra Civil es va acabar, no? Això es va acabar. Bueno, es va mantenir el que seria, evidentment, la part sempre... Sí. El Liceu va tenir la seva línia, doncs sempre més... Quedava el molí, no? I alguns més, però la majoria van... Sí, sí.
Estava l'Arnau, estava el Molino, aquests tres o quatre que feien. I seguien els cinemes. Va ser l'època també de cinemes, ja, el nuevo cinema. Va ser el Rex. El nuevo. El nuevo és aquest, no? Ja vaig veure la Guerra de les Galàxies. Per això. Una mica va mantenir aquesta línia.
El molt recomanable ja podeu anar-hi.
A veure, potser dues és massa, però em sonava que també aquí al CCB hi havia la del WordPress i que diuen que val molt la pena. Jo no l'he vist. Aquesta pots tirar dues hores tranquil·lament. La del Paral·lel? La del Paral·lel. A mi em van dir que una horeta i pico també ho feia falta. Em sonava que era en el mateix lloc.
Acaba el gener, la World Press Photo, que està aquella imatge tan magnífica del que va guanyar, que era d'un fotògraf espanyol, que és com una pietat en aquest cas, però justament ella porta un burca i el seu fill està mort i s'anava molt punyent i diu moltes coses. De fet, cada vegada que la fan aquesta, va la pieta.
Doncs ara passem de l'art a la música, avui anem una mica a tota pastilla perquè hem d'explicar moltes coses. I la Rosa ens parla de Barba Blava de Bela Bartok a l'auditori. La Rosa i la Lourdes. Exacte, que veuen juntes. Molt bé, què tal? Molt bé, no ho sé. És del Bela Bartok, és d'Hungaria, és hongarès. Va fer el castell de Barba Blava, que és una...
escenificació de la història de Barba Blava, perquè a més a més de l'orquestra hi havia la Mesa Soprano i un baritun també, la Natàcia Petrinski i el Gerd Grossovski, tots són de països d'antiga Europa de l'est. Bàsicament era el diàleg
El diàleg entre aquests dos cantants, que ella era la Judit, que era la dona de la barba blava, i el baritón era la barba blava.
I és una miqueta clar, ho canten en rus. Sí, em sembla que era en rus. I sort que ens van donar la traducció. Sort que ens van passar com una xuletilla que explicava bé. Perquè seria impossible, no? Us haig de dir que en un minut em va fer una síntesi que em va anar superbé, del compte de Barbeolà, perquè ja no me'n recordava. Jo tampoc, eh? La veritat que va estar bé, va durar ben bé una hora. Una hora, sí, sí, una hora. Millor saber una mica de què va, perquè... Sí, perquè si no...
I Bela Bartok és complexa, no és fàcil d'escoltar, senyor Bartok. És una miqueta complicadíssim. És aquesta línia del principi de la música contemporània clàssica, que estem aquí entre els travins, aquí a Bela Bartok, a vegades, a veure, és maco, però a vegades té punts dissonants, no m'hi he equivocat. Jo ho vaig trobar així, no ho sé, si és la paraula com barroc, una mica així. Recarregat. Sí, però no ho sé, perquè a veure, les sensacions que tens, igual no són... cadascú té les seves.
De fet, la història en si també és que és una història molt trista. Molt trista i molt tràgica. No sé si us ho recordeu, és un conte del perról. La història abans és un conte del perról. El Barba Blava és una persona amb molt de poder, pot ser un conte, pot ser un gran senyor feudal, que té un castell i allà s'emporta les dones que conquesta.
Ell és un gran conqueridor i llavors s'adueix dones, mira, que em despeto. Està bé el hobby. I llavors se la porta allà al castell, amb la promesa de casar-se o bé segons la variació del tema, ja s'ha casat, depèn, depèn una miqueta. De com es plantegin. I llavors la història bàsica és que allà al castell és fosc,
Hi ha una sala principal i una sèrie de portes. Normalment són set. El tema de calcet és el número màgic, és un número que té molta simbologia. A la dona que arriba al castell, que ell porta, ja sigui la seva promesa o la recent casada, li deixa veure totes les portes, excepte una que amb aquesta no entri.
I llavors ja li desperta tota la curiositat. I això depèn com s'interpreti. Fins i tot hi ha el cicoanàlisi dels contes de fades, que també comenta precisament, que ho he refrescat aquests dies, i comenta això, que és la curiositat. No hi ha la curiositat femenina en si, sinó la curiositat fins i tot cap al sexe. Perquè li dona una clau. La clau també té una simbologia.
Quan entren a aquestes habitacions, aquella clau o un ou segons en la versió que li donen estacar de sang, que aquella sang no marxa, també té una connotació de les primeres relacions sexuals. A mi em va fer gràcia una miqueta. Quina gràcia té allà un senyor que està amb un castell amb set portes i que no deixa entrar aquestes portes a aquella habitació.
que conegui la seva intimitat, és una miqueta... Però és una adaptació a concert d'algun tipus d'òpera? No. És com si fos una mena de text cantat i la vegada musicat. És un concert, és una peça que és així. I seguint vam fer la Rosa, ella i ell, com si estiguessin parlant tu i jo,
I que feien com àries i després recitatius o era aquesta combinació? Cantaven tota l'estona, no? Era una conversa cantada, era com una ària però cantada, era un diàleg entre ells dos, entre els dos protagonistes. Després la segona part ja era una obra de sinfonia número 10 de Mime Nord del Dmitri Shostakovich.
Aquesta també va durar 9 hores. Aquesta vegada es va allargar. En tot això estem parlant de principis de segle, aquests senyors. No m'he equivocat. Sí, molt bé. Jo crec que anem per aquí. Per tant, que estem parlant del moment... Al final del 1881 va néixer el 1906. Hi ha un moment que es parla de la música contemporània clàssica, que és a partir del segle XX. Hi ha una diferència perquè es va mantenir fins al 1850.
es pot parlar encara de música clàssica al 100%. I aquí és quan hi ha aquests trencaments, que al millor sí que el que diu la Lourdes és veritat, que al millor hi ha còpies cap a un avarrucament, hi ha una còpia cap a la música sonant, la Dodecafonia que vindria després...
Stravinsky introeix el jazz, l'ocell de foc, per exemple. El que et refereixo és començar a fer unes barreges, que és el que diem segle XX, les avantguardes, diferents cosetes. I la música va fer el mateix, va parir tota aquesta història. És una art paral·lela al que hi ha. Totalment. I seguim parlant de música i ara es farà una prova. A veure, m'heu de dir què és això que sona. És tan conegut, que és que ens morirem. A més, no tanco micròfons.
Però això que diu el David d'aquesta rada no vas mal desencaminat. Vull dir que hi ha molt de semblança. És la número 40.
Clar, no, jo no es demanava el número. Llavors guanyem el viatge. Exacte. Aquesta cançó és superconeguda perquè va haver una versió a l'any 70 i escaig de Gualdo de los Ríos, us en recordeu de Luis Cobos? Que feia jo de la música clàssica. El primer que va fer-ho va ser Gualdo de los Ríos, un senyor que era espanyol, i va fer això amb aquesta sinfonia. Per això és molt coneguda, perquè va ser molt comercial.
Això ve a comptar perquè durant tota aquesta setmana ha estat el Palau de la Música, el cicle de concerts i espectacles de Wolfram Adeus Mozart, per ser molt estimat al Palau de la Música, igual que l'Iseu té tendència a posar coses de Wagner, doncs aquí i Verdi, allà hi ha molta tendència a posar moltes coses de Mozart i Beethoven. En aquest cas, i tornem a l'est, l'Orquestra Sinfònica i Cor de la Philharmonica Nacional de Moldàvia,
dirigida per Mikhail Sechikin, van oferir l'obertura de les bodes de Figaro, de la seva òpera, la Sinfonia no. 40, que és la que escoltem, i sobretot el gran moment va ser el Requiem en re menor, aquella obra final d'ell, que quan arribes, hi ha diferents parts, però quan arriba la Lacrimosa, que és un dels punts, allà és quan va morir. I la part final, la part que és des de l'ofertorium fins al Comú, i la part final, les cinc punts, va ser
una obra acabada per una de les seves aixebles, que no t'ho sabré dir ara com es diu, té un nom raríssim, si ho trobo jo us ho diré després, i bé, es va entregar com si fos una obra realitzada per ell. És ella? No, aquella és l'altra, ja ho diré. I llavors es va entregar en un moment determinat la seva dona com si fos una obra acabada.
Dic que l'espai, el palau de la música, és per morir-se. El so és magnífic i jo estava amb la boca oberta. Sempre que entro vaig amb la boca oberta i no la tanco fins que surto. L'espai només és l'espai en si. El palau. El palau de la música. Això és l'auditori. Exacte. El palau de la música. I dir que en general va estar molt bé tot. La veritat és que va ser una execució perfecta, a excepció del Requiem, que a part del cor de 60 persones que ho feien, que quedaves transposat, hi havia els solistes,
una soprano, una contralt, un tenor i un barítun. Per dir que la mezzo soprano... Perdó, la mezzo soprano va ser un desastre.
És a dir, les coses sí, perquè ja tenia una edat, i quan hi hagi una edat, la veu acostumar a fallar, no a fallar, sinó a fer uns guirigalls que no són reagradables. I aquí, cantat amb un cor, aquí a Sant Just, puc dir que això succeïa. No va ser a pressió teva, només. Exacte, no. No, no, és que ens hem quedat tots plegats dient què està passant aquí. Sembla, com i a més, amb una mena de desídia que ho feia, que no estava... No, no, era de per allà.
És possible. Mira, es deia Valeria Mirceva. I porta el seu temps, però no sé exactament el que seria. I el tenor tampoc ho està gaire fi. He anat un parell de vegades a Liceu i he vist una aclamació brutal a una... No era un soprano, era una metxo soprano. Brutal, me'n recordo un nom. La obra era Lucía de la Mermur. Sí, Lucho de la Mermur. I després vaig veure...
Tot al contrari, perquè jo, negat absoluta a la música clàssica, no, negat tampoc. Però tens oïda, això és important. Jo detectés els galls impressionants que feia el Tenor, que em feia vergonya aliena estar allà. Això sí, un punt d'honor que té aquesta gent, una professionalitat. I què va fer bastant tota l'estona ell? Tot el Liceu, ells pitjor que un camp de regional tercera.
La xiulada que se li va fotre a aquell individu, a mi em feia vergonya. I què feia ell? Ell seguia cantant.
Ah, mentre cantava en la Manxulada? O va ser al final? No, no, no. Jo això he viscut amb les bodes de Figaro, també. No, no, una xiolada, però de fol·lígans. I fora, fora, fora, eh. És que es nota, eh. Jo recordo quan aquesta senyora feia... La qüestió és que és un rèquiem, és una missa. La paraula no ho sé, però el cliseu és un altre món, eh. És que no va ser una actuació estelar de la Betso Soprano.
Va ser simplement que de tant en quan sortien el Baix, el Tenor, la Mezzo i tal fent aportacions, però era l'orquestra i el core del pes. De tant en quan dius, llavors potser es va tolerar. No va ser terriblement uns gais monstrosos, però sí que no va ser una bona actuació. Jo qui vulgui sentir una bona gravació del Requiem és la del...
L'Alcarajan amb el José Vandam de baix. Exacte. És que té aquell home d'una veu no baixa, no profunda, és una passada. El que és magnífic, és a dir, l'orquestra, el director i el cor eren meravellosos. Ara, la selecció, tant del tenor, que era molt fluixet, i de la mezzo, que era bastant negativa, en canvi la soprano i el baix eren espectaculars. És que destaquen molt els baixos. Això s'ha de vigilar, perquè tot era perfectament això.
Vull dir que això és essencial. Però bueno, és el que diem, no? Vull dir que hem d'intentar buscar. Passem al teatre, Rosa. El Profesionar. Bueno, era una història sèria. Jo faig la conya, però no sé de què va. Sí, sí, i tant, i tant. No, mira, El Profesional és una obra de teatre que està escrita pel Dusan Kovacevic, vareixa a Sèrbia el 1948. Seguim a l'est, eh?
És contemporani, oi? Sí, sí, sí, continuem continuem. Avui teniu una... mirem cap a la dreta. Bueno, és un dia. Allà va estar traduïda pel Jordi Garceran. El professional, no sé si us sona també, el director Emir Kusturi, que va fer també la versió cinematogràfica. Jo aquesta versió cinematogràfica no l'he vist. No la tinc present. Que és el mateix director que devia haver fet el guió d'Underground. Hi havia una vegada un país i una vegada un país. Aquesta sí.
Aquesta la vaig anar a veure al Mas Nou, a la sala Canumet, és una sala polivalent que tenen allà, és una sala municipal, i és un grup de teatre que són aficionats, no són professionals, però és que ho fan molt bé. Ja fa uns quants anys que els segueixo la pista, perquè no conec amb una de les persones que ho fan, amb un dels actors, i ho fan molt bé. Fan obres magnífiques. És el grup aficionat del teatre d'allà de Mas Nou,
El professional és una... la temàtica és molt senzilla. Són dos personatges, pràcticament, només. Un és una persona que ara té un editorial. És una persona que té un cert estat i està reconegut, sobretot pel govern i pel poder que hi ha en aquell moment. En canvi, l'altre, que és el que li ve a veure, es presenta com un antic membre de la policia.
I llavors es presenta com que és la persona que el coneix superbé i és la persona que li ha estat seguint els passos des de fa no sé quants anys. O sigui, li estava espiant. Era la seva feina, era espiar-lo. Per això l'altre, el que s'ha dit tot, diu, però a mi com que saps tantes coses? La amiga que van xerrant i que li van... Descobreix que sap moltíssimes coses, fins i tot si alguna vegada una anècdota. Si ha perdut algun objecte, jo que sé poso un barret,
ell sap on el va perdre i fins i tot el té, perquè després el recollia. Ells fan l'adaptació a l'època de la postguerra espanyola, més o menys, i llavors vindria a ser el que abans era una persona que era addicta a un règim i que la seva funció era això, vigilar i espiar amb un altre. En canvi, ara, quan ja se suposa que tenim la democràcia i que tot ha canviat,
i ja no té sentit i s'ha d'amagar fins i tot o la fan fora del cos pràcticament perquè ja no té sentit que hi hagi aquest tipus de personatges i en canvi el perseguit, el que havia estat perseguit ara és la persona que sí que té èxit i és la persona que està triomfant. L'original era a Sèrbia i llavors n'hi ha una miqueta amb la guerra que van tenir amb ells dos. Per això et fa reflexionar sobre això, com a mesura que poden anar canviant els poders o el govern
Una cosa que estava malament, ara resulta que ja està bé o al revés. El que abans es considerava que era una pràctica correcta i perfecta, ara no. Fins i tot havia arribat a tenir ordre de matar-lo. Vaig recordar també una miqueta de la pel·lícula de la vida dels altres. Quan parlaves ho estava pensant, t'anava a dir-ho. Sí, però era molt habitual, i gravacions... Però té tota la seva vida, li porta un dossier enorme,
De tots aquests anys que l'està seguint i l'està espiant, amb la transcripció de les converses, d'on han anat, d'una visita que ha fet... Tot. I com continua encara, encara que ja està retirat del cos, encara li continua seguint la pista. Molt interessant. Molt bé. Doncs del teatre al cinema. Tenim sis pel·lícules i tenim al voltant 15 minuts per comentar-les. Vull dir, ja podeu parlar. Començarem per dos clàssics, en comptes de la tercera fase i Memòries d'Àfrica.
I crec que sota l'una com l'altra són pel·lícules per recordar. Sí, aquesta la vaig refrescar ahir, que la fèiem per una de les canals. I ostres, no ha perdut potència aquest film. Està molt bé. En contra de les altres edafes estem parlant. És un film setentero total, amb estètica i manera de fer... Però s'aguanta molt bé. Ostres, s'aguanta molt bé. A nivell estètic, tots els efectes, notes que avui dia oferim d'una altra manera, però no desentenem en absolut.
Els actors estan un pèl sobreactuats, el Dreyfus, en la seva línia. Però és que és així que toma. Però sí, sí, sí, sí. Ostres, tot el conflicte de la llar, molt ben caracteritzat. Allò frapa, eh? El fet que, com ell, se li fica allò al cap. Li fiquen, diguem-ho així, d'alguna manera.
I la part final és creïble. Jo crec que l'opció que vingués un... A veure, és la ciència ficció, no? Que arribi allò al platillo volante i tal, amb la seva paranoia. Però podria ser això, perfectament, en el cas que es donés aquesta opció.
una civilització amigable i comunicativa. Comunicativa amb uns sons, que és la típica del ti-ti-ti-ti. Hi ha dues lletges universals, que diuen que és la música i la matemàtica. A la fi de cap, el que es llença a l'espai és música, música clàssica, a veure si d'aquesta manera també hi ha una reacció o una resposta amb el tipus de senyal. Jo crec que l'Stilberg serà un dels directors que el dia que falti
se'l recordarà com un dels més grans directors que hi ha. Evidentment amb coses no tan bones, però amb coses molt potents i molt interessants que guanyen amb el temps. Crec que si no hi ha cap film seu així d'aquesta època que diguis com està allà caducadet. No, no, no. No, és que jo últimament he repassat bastant, fins i tot l'Holways, i repassat i tal. Sí, la recordo molt bé. I no es fa gaire... Mira, la que han ballat pitjor és E.T. Mira per on.
Et, em vaig posar molt nerviós veient-la perquè mira que en el seu moment la vaig veure i em va agradar moltíssim però han vellit malament et. No em diguis per què. Vull dir, han vellit més aquesta que no pas en contra de la tercera fase. Si la veieu tindrà aquesta experiència seguríssim. I Memòries d'Àfrica doncs és una altra opció que també així molt ràpida per aguantar. Tothom l'ha vist, evidentment. Però jo crec que és...
és el gran cinema, el cinema pensat pels Òscars, pitjor, millor qualitat, evidentment. La gent amb ella, jo no l'he vist, tinc que dir fragments, la música és magnífica i la música ho té al cap. A més, feia un anunci, no feia gaire de saimaça, que sortia per allà.
Sí, sí, allà corrents com per àfrica i tal. I a més, parlar de cafè, la pel·lícula, ho tenim perfecte. Sí, ella té cafetals. Ella, clar, se la juguen, no? I jo crec que és una pel·lícula, evidentment, que planteja aquest concepte del que dèiem d'espectacle. Gran pel·lícula pensada per Òscar, molt ben plantejada, la Meryl Streep o amb un dels seus personatges amb un llenguatge peculiar, allò que fa dels seus accents típic, en aquest cas és un anglès andanès, que fa aquella forma patinant les erres i les esses,
I bé, la història, és una història de mort i de sa mort. Jo crec que no m'he dit l'estil, pobretes, ni amb el seu primer marit, que és el Carp Maria Brandauer, que fa el paper amb ell, que es casen per interès, i després amb el Robert Reffort, que sí que hi ha una situació més fugosa i tal, té mala sort, pobra dona, és que...
L'altre perquè vol ser independent, vol fer la seva vida, vol anar a caçar, vol fer altres coses. I l'altre perquè realment és una paraula molt lletja, perquè li arriba a encomanar fins i tot les sífilis. Tant se li en feia, és una relació purament per ser baronesa i tal.
A part de tota la història en si, i les imatges magnífiques... Les fonts de Madison. Exacte. No arriba a tenir el sentiment dels fonts de Madison. No t'arriba a frapar la pel·lícula com a tal. Però bé, comprenc que fos nominada, que guanyés Òscar, cinepòleg, el director, Robert Refort... El senyor ja té una edat, però està la cosa bé. La Meryl Streep està molt guapa, tot sigui dit. I bé, és una pel·lícula a recollir, a recuperar. Sempre és bo recuperar-la. Más. Operación, eh?
Operazione. És una pel·lícula que es diu així perquè és Operazione Emanuele. Va sobre Emanuele. Emanuele és nom de nen.
pensava que anava amb una pel·lícula eròtica Emanuele. Aquesta és a la selva colombiana, no? Sí, és a la colombiana. També hagués pogut ser això, però anava d'una cosa més sèrie. Amb tanta veritat ja la veuràs. A veure, aquesta pel·li va... bueno, sabeu que Lluís Tosart és el protagonista, no? Fa de... bueno, i el director, no sé si el tinc aquí, bueno, Miguel Cortoys, que és un director francès però que viu aquí a Espanya, vull dir que té la...
A veure, la pel·lícula és molt interessant, és... Totes les víctimes que no tenen res a veure de les FARC, o sigui, de les forces armades de la relació de Colòmia. Llavors, aquesta és una pel·lícula sobre fets reals i té a veure amb el segrest de Clara Rojas. Clara Rojas és una advocada que el van segrestar amb l'Inguit Betancur el 2002. Llavors, resulta que el paper del Lluís Tossar és un camparol, es diu José Crisanto,
és una persona real, i va sobre aquest camperol, està visquent allà a la selva, té una família, té 4 o 5 fills, a la selva colombiana, i malviu, per dir-ho, venent coca en els de les Farves, fa una mica de trepitgeo, i és una persona bastant...
seriosa, bastant pendent dels seus fills, tal, fins que un dia determinat li porten un nen de vuit mesos, que està ferit del braç, i li diuen, venen els de l'Sfart, li porta l'has de cuidar i curar i portar-lo al metge. I ell és un bon afè d'aquests. Ell no sap ni qui és aquest nen ni res, i el porta a l'hospital.
Explico una mica per sobre per la gent que la vulgui veure. De tal manera que allà suposen que ha estat maltractat per ell. De tal manera que aquest nen no es veu més. I al llarg de la pel·lícula després, com us dic té a veure, és el fill de la Clara Rojas. L'Emmanuel. Aquest fill el té allà mentre està en captiveri. Diuen que és d'un revolucionari.
i li prenen el fill perquè no està bé, s'ha trencat un braç i la pel·lícula explica tot el malament que passa a aquest camparol perquè després li reclamen el fill amb ell quan ell diu, a mi m'han dit que el portaven a Bogotà quan en realitat aquest nen està en un centre d'acollida o diolí com vulgueu.
Llavors són totes les peripècies que passa aquest camparol. A més a més l'acaben tancant a la presó.
És real, és real. Fins no fa massa ha estat a la presó. 6 anys a la presó, i després el treuen dient que no era culpable. Però la pel·lícula s'aguanta bé? S'aguanta molt bé, la veritat és que Lluís Tossar jo... És magnífic aquest home. Jo l'he vist a la celda, l'he vist a com aquella, Tedo y mis ojos, l'he vist a Los Lones del Sol. Lloris otro mundo. Exacte. El trobo genial, a part que està amb un accent colombià que s'ho ha currat,
I la pel·li reflecteix molt l'ambient aquell, com molt, per dir-ho, molt pobra. La pel·li, per mi, val la pena, perquè és un fet real i per mi està molt ben feta. Dins la casa. És una pel·lícula de François Osson, també és la cartellera. Un gran director.
Molt recomanable, moltíssim. És molt enginyosa tota la història. La història està basada en una novel·la o en una obra de teatre del Joan Mallorgues, aquest és d'aquí, i es diu Igual, és una peça de teatre. És molt interessant la història d'un alumne, és un liceu francès que comença el curs, comença les classes,
i el protagonista és un professor de literatura francesa, de llengua i literatura, i vol ensenyar als seus alumnes a que, a part d'ensenyar els escriptors de tota la vida, de més reconeguts francesos, els hi pot ensenyar també a escriure, no? Clar, és lo típic, aclarir-se literatura és el que es fa. I es troba que els alumnes pobres que no donen peu en bola, ja. I en canvi hi ha un que sí que destaca, però clar, el que escriu és sobre la família d'un company de classe. Clar, això és una miqueta delicat.
En canvi el professor l'anima, perquè troba que té un estil i que té un do. Escolta, va, escriu. Però el nano insisteix que ha de ser sobre aquella família, perquè és el que a ell l'inspira. Comença a entrar en un joc allà, no saps fins a quin punt és que està escrivint, està relatant i descrivint el que ell veu cada cop que va a casa d'aquesta família, perquè ajuda amb un company a fer els deures, que va malament amb matemàtiques,
Hi ha un moment que està jugant tota l'estona l'alumne amb el professor perquè no saps si és de debò el que està explicant o és que s'ho està inventant o és ficció. I fins i tot amb tu com a espectador o espectadora també perquè no acabes de saber si realment el nano s'ho està inventant o és que realment ho està vivint i d'alguna manera està provocant aquelles situacions. Perquè a l'hora de crear una novel·la o de crear una història
El professor li va donant unes pautes i li va dient a veure tu has de pensar a l'elector que espera i després tu has de buscar doncs algun gir o amb alguna cosa a l'argument que cridi molt l'atenció o que frapi fins i tot. Per què? El que explica la marinera o què? Bé, podria ser. És que tot ho deixa molt també a la imaginació. No acabes de saber. És més que res no per la gravetat de les coses en si sinó perquè el que està en joc és la capacitat de manipulació d'aquest alumne
però també del professor. Qui realment està fent anar les coses per on volen, l'alumne o el professor? Tu estàs allà com a espectador que no saps qui realment és el més... Aquesta pel·lícula va guanyar Cans, em sembla. Va guanyar a Sant Sebastià. Perdona, és que em sonava una mica amb panes. Va guanyar.
Jo aquest senyor l'he seguit bastant i per nosaltres sempre ho fa d'una forma espectacular. Molt variat, moltes variacions. Molt bé, tenim... Un momentet, parlarem d'Histeria. L'he comentat perquè se'n fa molta gràcia, aquesta pel·lícula. És una pel·lícula de la Tania Wexler, no es diu gaire cosa, ha fet pel·lícules a altres nivells, potser no tan simpàtics com aquest. És una pel·lícula deliciosa, no es pot dir d'una altra manera, amb la qual, però deliciosa, no m'enteneu malament, és ambientada al 1880 amb aquell
final, em sembla que és de la reina Victòria, la part final ja de la seva, perquè és que hi ha un moment molt maco que surt la reina Victòria i tot, però bé, això ja ho veurem després. Llavors, estem parlant d'una història, simplement, que és el descobriment del consolador, del vibrador femení. I bé, és d'aquelles coses, vull dir, perquè en aquella època, per què es diu histèria? Perquè aquelles dones que als seus marits no li feien bé l'amor,
doncs, clar, eren senyores que no arribaven mai a l'orgasme i eren catalogades com histèriques, perquè, pobres senyores, evidentment, ho passaven malament. Llavors, anaven...
a doctors, i això estava tipificat. Sí, sí, era així, Rosa. A més, estava sent en fer reals. Ara! Ara! Ara! Ai, queda això! Sí, sí. No ho veus? No ho veus el Balneari de Batel? Exacte. Mira, aquí tens un exemple molt clar, molt clar. Jo sí que la vaig veure. I el tio que fa venir la risa que es diu? Això mateix. Doncs allà és el mateix. Vale, vale. Vull dir, estem parlant... De veure la pel·lícula, de què? Exacte. I ja com que... Perdona, que arriba el marit, i diu, coi, ens estàs fotent tu, tio. Acaba un 19, passa que balla.
És com una pel·lícula amb una història paral·lela. Per un costat tenim aquest tema de com evoluciona aquesta història vinculada amb la histèria de les dones i la seva vida personal del doctor, un doctor jove
que està evolucionant molt amb el tema de les Germans a l'època. No fa falta canviar-li aquesta dona al bandatge, dona igual. Lluïtar per la neteja és un moment complicat d'aquella Anglaterra de finals del segle passat. A partir d'aquí, ell entra en una mena de consulta d'un doctor, una mena de psicòleg, que cura la història de les dones.
I, clar, com ho fa? Doncs fer-li un massatge, és a dir, les posa allà, com si fos un ginecòleg i tal, totes elles aguarnides de l'època i tal, no? I, bueno, i diu, i agafa una miqueta de crema i una miqueta de no sé què, de colònia i tal, i, bueno, i llavors veu com posa els ditets per allà dins, i, bueno, i les dones diuen, oh, que bé això, no? Que bé, no? No ho diràs. És absolutament espectacular i divertit, sí, sí, molt divertit. Llavors, aquest noi té un dels seus amics que és inventor, i llavors té un ventilador amb plomes que donen voltes, no?
Està fent des de la perspectiva masculina. Exacte, però és directora. Treu les plomes i prova amb la mà. I és cert això. I ho prova. No és que sigui una festa, és un festival.
I és molt divertit. A part d'això, hi ha una història parella d'amor d'ell, amb la filla del doctor... I també, al final, és molt simpàtic perquè es veu com la reina Victòria rep una caixa, perquè va anar amb unes caixes meravelloses, podria comprar pel diari i tal, per correu, no? I com ella obre, el seu ja es veu... Però és que és una mena com d'assecador. És tan gran i té la punteta d'una cosa així rodona que dona voltes. És boníssim. Però boníssim com es planteja, amb una tranquil·litat, amb una elegància i amb una simpatia, que val la pena, no?
Vull dir que, bé, veieu-la, histèria, amb Y. I acabem al capital del costa de Gabres, que quina diferència! I tenim dos minutets, fem un perfil i juguem un altre dia. Comenta una miqueta de què va, que suposo tothom ho sap, el capital.
És una pel·li que va bé veure-la ara, perquè és la vida misma que jo penso. Si vols enfadar, vés a veure-la. Faig broma. Una pel·li molt ben feta. Parla del president d'un banc francès i el més important d'Europa.
que no té cap tipus de perjudici en guanyar diners, i per guanyar diners s'ha d'acomiadar gent. Banquia. Sí, no volia dir-ho. Sí que és veritat que suposo que tothom avisa en els rètols del cartell que diu que els perdedors cada dia perden més i els ganadors cada dia ganen més. Això ho posa en el rètol. Llavors, la història d'aquest president
que sense tenir compassió de res va pujant i una cosa que diu que és bastant forta diu que quan més diners jo tingui més em respectaran. I després és tot el procés dels bancs, de com es fan rics,
i amb el sentit que no importa res la gent, el que importa és que els socis que estem al banc ens estem forrant independentment del que passi. Un resumem molt resumido. La veritat és que cadascú, tant els inversors com els socis, es van apretant una a l'altra i no tenen compassió, encara que estiguin en el mateix banc.
Ell acaba deixant la dona, acaba deixant tot el seu entorn familiar, perquè la dona diu si tornes a ser... Està a punt de perdre el càrrec, no? Si tornes al càrrec, diu jo, a mi no m'hi trobaràs, i l'escena final és bastant així, ell torna a presidir aquest banc. Bueno, és la vida misma. Podia ser qualsevol banc dels que... Esperem que això canviï.
El 2013 demanarem això. És una bona reflexió i em sembla que una pel·li molt ben feta, llarga, però tampoc es fa pesada, però val la pena veure. Molt bé, perfecte. Al final hem pogut explicar-ho tot. Som uns màquines. Tenim un domini. Ens veiem el dissabte que ve. I res, simplement, dia deu. Vinga, bona setmana. Adéu-siau.
M'ha agradat molt.