Is this love I'm feeling? Doctor, doctor, can't you see I'm burning, burning? Doctor, doctor, is this love I'm feeling? People grieve your love on me, take away my name.
Figueré your hand on me Never be the same
Can't you see I'm burning, burning? Oh, doctor, doctor, it's this love I'm feeling. Come with me and make believe we can travel too.
Bona tarda, benvinguts un dia més aquí al Babilònia, i estem amb la companyia dels nostres magnífics col·laboradors, com sempre, amb la Rosa Alcalá. Què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Bé. Amb els nostres vols dir meus, no? Els meus, clar. Perquè, clar, tots som... és el que diem, no? Aquí, aquí, aquí. Bé.
Amb el Jaume Avidal. Continuem, continuem. I amb el David Montaner. Bona tarda. Ja que us parla, l'amo del Cotarro. Aquí, aquí. El capo. Us paguen homines, xaval. Sí, no? Que ens tens aquí explotats. Aprofitem per reivindicar. Exacte, exacte. He fet de consciència, eh? Com la pel·lícula que he vist avui, reivindicar constantment. Reivindicar costats. Després en parlem. Molt bé, fantàstic.
Doncs perfecte. El que farem ara és una mica fer un sumari, com sempre, i començarem comentant la nostra companya Rosa, que ens parlarà del Caix Jueu, un itinerari que va fer aquest estiu. De llibres, avui tenim tres llibres per comentar. Un que es diu Doctor Sibelius, del Jesús Ferrero, ho explicarem què és. La mujer loca, del Juan José Millás, és un senyor de la literatura espanyola.
I una novetat, un senyor que es diu Paul Penn, que encara té aquest nom anglès, és un nano, jove, de Madrid, que va fer un llibre que es diu El brillo de las lucias negras y que, per cert, d'aquí poc esperen cinema. I parlen de cinema. Parlarem de Lincoln, parlarem de dos dies i una nit, d'En un patio de París, solo los amantes sobreviven... ja anava a dir alguna vez, i no, ja mirant-nos cap enllà, dels Jim Jarmusch, i Les Vides de Grace. Per tant, pel·lícules crec que, bueno, interessants, diferents,
I el que farem també és escoltar de fons un grup mític dels anys 70, que és Fleetwood Mac, perquè el seu component essencial, que es diu Lindsay Beckingham, compleix 66 anys. Els mateixos anys que un senyor que es diu Jackson Brownie, que també compleix aquesta edat, i que també escoltarem un dels seus temes més famosos, que es diu Stake, que segur que reconeixereu tothom, i a lo millor, doncs no sabeu qui és... Brownie. Sí, Jackson Brownie.
Com allò de les pastetes de xocolata? Sí, sí. Li treus la I i és una E, perquè no és brown. És un dels cantants més coneguts a Nordamèrica. Aquí ha arribat molt poc, però val la pena descobrir cançons que segur us sonarà. A veure si no li fem més interrupcions, ja que ho farem molt bé. No, home, no. Vinga, estimats col·laboradors.
Això quedarà com un clàssic, eh? Ja ho sabeu, eh? No, que és broma. Rosa, parla'ns del Caix Jueu. Au, ja, vinga, per començar. Vinga, directament. Sí, senyor. Bé, doncs, haig de començar dient que poca cosa es conserva del Caix Jueu. Sí, no, clar. Clar, és que t'imagines com a Girona, per exemple, allà al Caix Jueu, que és una passada, no? O a Córdoba. O a Córdoba, exacte, no? Jo que al de Córdoba no l'he vist. Jo sí. Ostres, i també xulo, no? Sí.
Doncs clar, t'imagines això, o com a la Girona. Però no és això ni molt menys. El que fas és un recorregut exterior, això sí, però clar, un recorregut imaginat. Imaginat perquè t'has d'imaginar els carrers, els edificis que hi havia i tot això. La sinagoga, que encara sí que es conserva una dilla. Ah, i la sinagoga. Parla, parla, explica'ns-ho. La sinagoga no fas la visita interior.
El carrer Marlet. Tu què vas veure? No, nosaltres del recorregut és tot exterior. L'únic edifici que visites interiorment, això us sento una miqueta més, és del Museu de Muba, el Museu d'Història de Barcelona, organitzar visites guiades, diferents itineraris, diferents coses de Barcelona. Llavors aquesta és una d'elles. I aquesta comença a la placeta de Manuel Rivera,
que és on hi ha el centre d'interpretació del món jueu. A partir d'allà, ja fas la visita del centre. És una casa que és del segle XVI, amb restes més antigues, però és del segle XVI.
Allà hi ha informació del món jueu, hi ha exposicions temporals, les parteres com donaven a llum. Va ser molt curiós, això em va cridar l'atenció de tot el que hi havia allà.
educació religiosa, les estudis de les escriptures i tot això, però em va fer molta gràcia, em va cridar l'atenció, perquè les dones jueves que eren parteres, que assistien als parcs, també anaven a cuidar de les jueves, de les dones jueves quan estaven, però no podien, de fet és que no podien
perquè eren d'una altra religió, perquè eren gentils. Les jueves no podien atendre les cristianes. És molt curiós, quan t'expliquen aquestes coses, avui dia des de la nostra mentalitat, com que no ho entens, però si la medicina i ajudar els altres està a la base de tothom. El rei cridava des de Palau Contà a les metges jueus i no ho deien.
Tenia molts coneixements, eren molts banquers. Se n'aprofitava la cultura cristiana, la cultura estant de la qual hi havia institucionalitzada i política al poder. S'aprofitava moltíssim, es beneficiava molt de tots els coneixements dels jueus. Algú que hagi vist el marcador de Venècia?
Exacte. És el mateix. Aquella, aquella. Aquella és vital. T'utilitzo, una mica sé jo de t'utilitzo, mentre més útil, no? A la que hi ha... Jo sóc qui et dec molts diners. A totes les vegades. S'ha de fer perquè els cristians no podien gestionar l'usura. Ah, m'estaven contra de les escritures, els mandaments i aquestes coses. Sí, esclar. Els joves, jo ens utilitzen els joves com a prestamistes. Exacte. Perquè els cristians no podien. I quan estava fins a dalt... I quan ja estaven superant...
A partir d'aquell centre, que és curiós de veure i les exposicions que tenen allà, a més hi ha també uns plafons explicatius de com era.
el caljueu perquè n'hi havia dos, el petit i el gran. Et fan una mica tota l'explicació. En tot moment tu has d'imaginar. Jo és la pega que vaig trobar. Potser havia estat una mica massa ingenua pensant que sí que es veurien més restes. Després de totes maneres sí que surts al carrer, fas un recorregut
i passes tots per diferents carrers, no? El carrer Sant Honorat, el carrer Sant Saber, la baixada de Santa Eulàlia... El carrer Sant Honorat hi ha una botiga que venen només productes kosher llibres, sobretot llibreria, llibreria i alhora vins kosher de... Vins... Sí, és veritat. Sí, sí, està molt bé. I llavors el dependent hi va amb, com es diu, l'equipa... L'equipa, sí, aquella cosa de terradors... Sí, sí, i el nen que ha jugat en va per allà també amb l'equipa, per allà...
El carrer de Marlet també, el carrer de Sant Domènec, el carrer de Sant Ramon del Call. Alguns carrers encara conserven una mica la nomenclatura, Sant Ramon del Call.
Arriba un moment que estàs allà amb una creuïlla entre Carrera de Banys Naus, Buqueria, Viñó i Caïll. On estaven els banys públics, tot el que socialment suposava uns banys públics. És un exercici d'imaginació. Quan va haver el programa? Al 1300 o al 1400. Durant el 4, em sembla que va ser. No m'he equivocat.
Realment el que diu la Rosa és una llàstima. Jo el conec i et trobes amb aquesta idea, és imaginar. Hi ha algun edifici que s'ajunta al carrer? Aquests edificis us ho van comentar, però el fet que estiguessin tan junts, que estiguessin en aquesta forma d'en comptes de ser rectes, són per la part superior.
Justament és per penjar les pulitges i per posar els materials. Vull dir, aquesta forma perquè no toqués el que és el producte a la paret. Estaven construïdes d'aquesta forma així. Que feien com forma de piràmide un costat i l'altre. Inversa. Llavors, clar, així anava perfecte. També deien que estaven molt juntes perquè quan venien a fer algunes, bueno, requisar alguns cristians o altres, llençaven de balcó a balcó les mercaderies perquè no les robessin.
Això és una cosa molt típica a Praga. A Praga sí que es veu molt i aquí hi ha una zona que es ve perfectament aquesta filosofia. És típic dels calls, aquests edificis tan junts. Són coses molt interessants. I també recordar que el Palau de la Generalitat era tot un espai de cases jueves. A partir del programa s'ho va quedar a la Generalitat i on està el famós Pati de Tarongers era una antiga casa jueva.
A més, coincideix més o menys el primer president de la Generalitat. Exacte, i allò va ser gratuït. Me lo quedo, me lo cojo, i a partir d'aquí vaig començar a ampliar, i llavors s'ha ampliat per la Generalitat, la part del Carce Honorat, el Carre Visbe, i llavors la plaça Sant Jaume. Vull dir que hi ha tres ampliacions, que això una vegada ja havíem parlat. Però no deixa de ser un espai d'agafar els jueus després de l'expulsió jueva. Sí, hi ha a l'edifici aquest de la Generalitat, actualment de la Generalitat, hi ha també una exposició, o sigui que aquí sí que hem d'entrar.
Això sí que vam entrar, mira, que ara m'estava recordant. Jo ho tenia aquí apuntat, perquè això em va agradar molt. I a l'exposició hi ha també el Domus de Sant Honorat, que es diu. El Domus de Sant Honorat consta d'una casa i locals comercials de la barcina romana del segle IV. Ah, que interessant això. Hi ha unes titges medievalls també del call. Això sí que és molt interessant de veure. Això està al carrer de la fruita número dos.
que és actual paraula de Generalitat, que sempre està tancat i s'obre o bé, si es fa algun acte institucional, perquè acompanya la visita o que allà també es fa l'acte, o puntualment per fer les visites guiades, ha de ser pràcticament amb cita prèvia seria, una mica concertant-ho. Molt bé, interessant, doncs mira, es vol saber-ho perquè són aquests espais que mai es veuen i que val la pena. I el que allà estava delimitat? Sí.
Podien tancar el barri. Els arcs, els arcs famosos, que han desaparegut molts, eren les entrades. Llavors, allà, home, hi havia un control, és a dir, major que hi hagués alguna mena de vigilar, una mena de sereno... Sí, sí, president, tanquem el barri, tancaven el barri. Però els famosos arcs, que encara es veuen, en alguns carrers, no gaire, hi ha carres que es diuen arc de... no sé si arc de Sant Domènec o quina que hi ha una, arc de no sé què... L'arc de Sant Ramon del Caix, per exemple. Exacte.
Aquest no existeix l'arc, però hi ha altres llocs, sobretot el call petit que està per sota del Palau Santelles, que és per sota de la Pla de Sant Miquel, allà encara queden, es van més arcs d'aquests. I allò que era la delimitació. Sí, una mica delimitar. Amb aquestes fórmules, en teoria sabien que aquell espai era seu i no entraven. S'ha dit que hi havia una mena de vigilants també, una mena de persones que vigilaven per la pròpia...
per apropiar seguretat de l'espai. Però no entraven els cristians perquè es consideraven com una mena d'apestats. Eren uns personatges que solament servien per això, per el tema d'usura i per el tema mèdic, que eren molt bons. I d'amagat ho feien, no ho vull dir el que deia. Van assistir a molts parts però d'amagat el rei demanava tenir un jueu, un metge, no me'n recordo. O posant un llençó a davant perquè no veiés.
a la senyora Cristiana, perquè la senyora Cristiana no veiés que la partera era una jueva. Tot això ve d'en Tubi, tot el tema de l'època nazi, ve d'en Tubi, em refereixo al concepte d'aquest odi, ja prové des d'infinit. Des de la Bíblia també, van ser els jueus que van matar Jesucrist.
Dos noms propis només. On hi ha el Centre d'Interpretació del Caix Joveu, que és aquesta casa que us deia, és una curiositat, té restes del segle XIII, i va ser propietat de Josef Boniak, que era teixidor de vells.
I després l'exposició que acull ara l'exposició es titula Salomó vent a dret de Barcelona. Aquest senyor va viure entre el 1235 i el 1310 i era rabí.
I el subtítol és El triomf d'una ortodòxia. Aquesta exposició el que fa revelar la importància internacional que per al judaisme medieval va tenir el cai de Barceloní. Tenia molta influència a Europa. I la figura del rabí era molt important. I en concret aquest senyor, el Salomó, venia a dret de Barcelona.
va ser una persona molt influent i li consultaven però moltíssimes coses, no només de les seves escriptures, del seu llibre sagrat, sinó de coses de la vida quotidiana a nivell social i a nivell polític fins i tot.
Doncs deixem una miqueta d'aquests esdeveniments tan xulos que ens fa la rosa. Portarem uns quants i els que ens farem encara. I passem a la part de llibres. Jo vull comentar un parell de llibres que he pogut llegir aquests dies. Un molt curtet i l'altre bastant més ampli. Un es diu Doctor Sibelius, amb Z, no amb Sibelius. I és un llibre d'un tal Jesús Ferrero, va ser guanyador d'un premi de literatura a Logroño. No estem parlant d'un premi nacional, però com a mínim local.
És una temàtica molt curiosa. Estem parlant d'un cirujà ambientat en l'actualitat. El seu pare té unes capacitats. Va descobrir una mena de producte que feia, ara no us ho perdeu,
Tu podies fer un trasplantament de cervell d'una persona a una altra i no es refusava. És el mateix concepte però amb el tema del cervell.
Entres en una dinàmica, és un llibre que té una mica una pinta entre gòtic, em refereixo a aquest element victorià d'aquestes pel·lícules de Jekyll i Mr. Hyde, d'aquesta línia de la foscor d'aquells hospitals i d'aquesta línia,
molt del segle XIX, i és ambientada a l'actualitat. Llavors, aquest senyor, aquest cirujà, és una persona prestigiosa, té el seu hospital propi, i llavors la seva ambició és aconseguir fer això, un trasplantament de cervell, és a dir, amb el cos d'una persona, trasplantar aquest cervell.
I tot això amb el que comporta. Hi ha una situació determinada en què un periodista de l'època pateix un accident justament amb el qual atropella un ciclista que és un filòleg. I llavors es manté el cos d'aquest periodista que és un senyor alegat, guapo, fort i tal,
amb el cervell, que era un periodista molt frívol, llavors li aconsegueixen posar aquest cervell d'aquest filòleg. Imagineu-vos, un cos acostumat a la vida d'aquesta manera, més de sortir, el sexe no li importava, l'altre, una persona solitària, pensativa, llavors tot això provoca totes unes reaccions que tenen a veure d'una forma, evidentment, fantasiosa,
amb el que seria la forma de ser d'un amb el cos de l'altra persona, el que seria aquest vincle romàntic del cap i del cor. És a dir, aquest vincle quan el cos reacciona davant de veure els familiars dels pares del que és mort mentalment però físicament viu.
És una situació molt curiosa, està molt ben portada, al final potser patina una miqueta, però encara que hagi explicat aquesta història, a veure, el llibre no me l'he carregat per això. Com el diu? Doctor Zibelius, amb Z. I llavors, res, de seguida apareix aquesta història i és com es desenvolupen aquestes relacions humanes, dient clar, els pares veuen el seu fill i diuen, tens la mirada diferent. Clar, no ets tu.
però l'altre intenta ser sort pare d'entitat. En canvi, quan va veure els seus pares autèntics, els pares diuen que han vingut aquí els que han matat el seu fill. És una situació absolutament magnífica, molt ben portada i que està molt bé. Per tant, us recomano. És un llibre petit, té 200 i escaig de pàgines, però entra molt bé.
Això els germans d'Arden van fer una pel·lícula també, que es deia... Ai, no l'he vist. És molt interessant. També parlava una mica d'això, de veure com ens situem davant d'una tragèdia com és la mort del propi fill, i llavors el que representa que és el que ha provocat l'accident i conseqüentment la mort,
que no recordo gaire bé ara, però que tenia una mena de lleugeresa de comportament que precisament la mort s'havia provocat perquè el xaval anava una mica...
També hi ha una altra pel·lícula. És professor de FP i el té com a alumne, oi que sí? Exacte. El acaba tenint com a alumne. Molt bé, molt interessant. N'hi ha una altra pel·lícula també que pot lligar amb tot això, encara que no sigui exactament igual, que és del Rocketson i la Jean Whitman, que és obsessió. Ah, sí. Ostres. Us en recordeu? Llunyament me'n recordo. Sí, sí, és veritat.
que el pare d'ella té un accident i tal. Això era a Douglas Cirque, no? Sí, a Douglas Cirque era així. A mi em va quedar present. Sí, la pel·lícula estava molt bé. Hi ha un final amb una mena de paller, no? Algú passa allà. Sí, sobre això que dius, no? Aquesta convivència amb persones que... Bé, jo com que també vaig tenir a la vida real el meu pare que va morir també atropellat,
doncs el problema va ser greu també, qui va atropellar el meu pare, avui va haver coses. Vull dir que són el que deia. En aquesta línia científica, en aquest tema de ciència-ficció, per dir-ho d'aquesta manera, et trobes amb el cas que dius, home, va veure els pares, amb el cervell del fill autèntic, va veure el que ha matat el seu fill, dient, soc el teu fill, i els pares diuen, surt d'aquesta casa abans que et mati.
és la reacció, per això dic que és aquest joc de personalitats, de reaccions, de sentiments que està molt importat. I en definitiva que no te saps substreure de la culpa. Exacte. La culpa apareix coincidentment. Tu tens la culpa o tu has estat el culpable. Sí, sí, sí. És normalment físic i mental a la vegada, és una cosa, és una utopia, perquè serà impossible mai posar el cervell, jo què sé, meu al cap d'algú de vosaltres. No, però com a ficció.
Fins ara no es podien fer els plantaments d'òrgans. El cervell diu que és molt complicat. Com a exercici d'imaginació està bé.
I per rematar aquesta línia, ja la parlarem Rosa de la mujer loca. Parlem d'un altre llibre. No, però tu no estàs loca. Bueno, tots tenim el puntet. És un llibre que aquests sí que faran en cinema, no sabem qui serà el director.
És probable que sigui algun director espanyol perquè l'autor és El brillo de las luciérnagas, és el llibre com es diu, i és el Paul Penn, el pseudònim d'un senyor que no he pogut saber com es diu autènticament. Aquest home planteja un llibre que té una premissa inicial. A partir d'aquí no explicaré res perquè si no el llibre se'n va en orris. Això sí que són les dues primeres pàgines. Comença el llibre en què una família sencera
pares, dues germans, una germana i l'àvia viuen amb un soterrani, en un soteno. I tots ells estan deformats físicament per cremades a la cara, bàsicament, i els braços.
D'acord? A partir d'aquí... Està aquí poder. Com deia la Maire Gómezquem? Què vols dir, que ho has deixat de llegir? No, no, no, no. I seguint, i seguint. Com dius que és un llibre? El brillo de les luciàrnegues. És un thriller d'aquests que dius, mare de Déu Senyor. Potser és una cosa que si ens passés autènticament aquí, a nosaltres, a lo millor tindríem una reacció diferent. Jo ja sé qui us dirigirà això. Al Balagueró. Al Balagueró.
Jo pensava el Balagueró o el Rodrigo Cortés. Jo estava entre l'un i l'altre, perquè passa gairebé el 80% dins d'aquest soterrani. I et dic, són situacions al límit, algunes d'elles, hi ha elements de moltes coses que no vull entrar. Perquè si no, la direm. Llavors, hi ha això. Per què estan allà dins? Clar, tu a principi dius, a veure, jo vaig pensar que hi ha hagut alguna explosió nuclear. No sé, perquè et planteges, no?
Però és que són tot allò que passa perquè aquella família està fent allò. I ja està. I bé, el llibre està molt bé, t'enganxa, és un thriller, t'enganxa, t'enganxa, t'enganxa. Ja veurem la pel·lícula ho llegirem. I és molt cru, eh? Vull dir, les relacions d'una gent tancada amb un soterrani són reaccions que si cal et donen una bufetada, t'emputxo, bueno, hi ha moltes coses, eh? I el menjar com arriba allà?
Ai, no puc dir-ho això. Ja t'ho diré, ja t'ho diré. Clar, és que no puc dir-ho. Home, ha d'haver-hi una trampilla o alguna cosa, no? Bueno. Ai, mare meva. Bueno, bueno, bueno. Ai. No, no, no, no, no. Ai, com allò dels Sandes. No, no, no, no, Jaume, no, tampoc ens passem. Tampoc ens passem. No, no, però vull dir, però té canya. A veure què faran al cinema, però segur que la faran, eh?
Però t'has fixat en això i el menjar com arriba, perquè és clàssic, sense menjar és impossible. Però és que s'ha de saber per què estan allà baix. És que no sabem si són humans. Sí, però al marge del perquè puguin estar-hi, que pot ser per diferent raó, però és allò de pensar que només hi ha vida quan ens alimentem. No, no, s'alimenten perfectament, no hi ha cap mena de problema. Ai, mare! Potser hi ha més habitants d'altres espècies. Hi ha productes frescos.
No, no, no, però estem pensant una cosa totalment de ciència-ficció. Delicatesen, no? Pot ser o no? Delicatesen, sí. No, ja t'he dit que no. Clar, però és que esteu fent tota... Bueno, aprenirem més bestiales. Jo que sé. Això és el bo, perquè, clar, quan se llegia el llibre et passen pel cap tot això, eh? Dius a veure què és, què són, no sé què, no sé quantos, i, bueno, i pot ser més complicat o menys complicat.
M'has deixat el suspens total. Hi ha tres parts del llibre i a partir d'aquí ja està. La mujer loca, José Millás. El protagonista és el Millás.
Anda. Autobiogràfica, vaja. Bueno, jo no sé si realment, això no ho vaig acabar d'averiguar-lo, si era autobiogràfica o era inventada. Ell figura, no figura, és col·labora amb una associació que ajuda a morir dignament, i llavors el que fan és acompanyar amb aquestes persones que estan passant una situació super bèstia i irreversible. Salient grim. Perdona?
Sol i engrit. Ui, sí, sol i engrit. Us estem traient unes perles, allò de... Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Sí, i llavors, bueno, aquella altra pel·lícula francesa de fa poc, aquella francesa també de fa poc es deia...
Ai, com era... Algo així com el cel o verde o... Ja ens ho recordem. Res de l'estiu. Abans de l'estiu estava de cartellera. Llavors el que fa és... Bé, hi ha més gent a l'associació, no? Però ell el que fa bàsicament és anar a fer acompanyament, conèixer una mica la família, l'entorn d'aquesta persona i tal. Llavors amb una d'aquestes... El criden per anar a fer un acompanyament i ell d'entrada no vol, no?
Després li crida l'atenció perquè l'adreça d'aquella persona, que és una senyora ja no massa gran, però una persona que està postrada al llit, que no es pot moure en absolut, que té una situació molt lèstia allà... Clar, resulta que és que ell havia viscut de jove, d'estudiant havia viscut en aquell pis. I llavors això li fa una miqueta de gràcia, no?, la coincidència i la curiositat. I mira, una miqueta atret per aquesta curiositat. Finalment sí que hi va i fa la visita.
El veus a tota la novel·la que no té gaire intenció de fer l'acompanyament d'aquesta senyora i es crea la relació molt maca, sobretot a nivell de converses, del sentit de la vida, del passat d'ella, de què es dedicava, de la relació amb el seu marit, que també viu allà.
Però resulta que en aquell pis està vivint una noia que la tenen acollida perquè no és filla d'ells, no és de la família, però la tenen allà. I aquesta noia d'entrada és la que comença la novel·la, comença amb ella. A ella li visiten les paraules.
I ella és com si al seu cap tingués una clínica de les paraules, com si fos programàtica, com si fos estudiar filologia o així. Fins i tot la noia ja ha tingut una feina, resulta que el cap era filòleg però estava treballant d'encarregat en un supermercat.
i intenta apropar-se més amb ell. Ja veus que la noia té dificultats per relacionar-se. Aquí ja es veu que hi ha una patologia social, de poder relacionar-se amb altres persones. I la veus que pateix molt amb això. I en canvi amb el Josep Millas connecta molt bé, ell s'interessa molt per aquesta noia. I de fet, veus que les visites que fa a la casa
i és més atret una miqueta per la història d'aquesta noia i per la forma de ser d'aquesta noia i per una miqueta de dificultat que té aquesta noia. O sigui que planteges que es pot haver inventat aquesta història per parlar d'aquestes pobleses. Per parlar d'aquesta expressió. Però és que ell també parla, sí, sí, sí, totalment. Però és que ell parla que ell també, en el seu moment, també ha tingut algun tipus de posició, de dificultat, també. I és molt maca la relació que s'extrebreix en aquella casa, perquè al final són com una família.
Aquell matrimoni, sabent que ja deixaran de ser-ho, perquè aviat la senyora ja no estarà, amb aquella noia que no és filla, però en canvi sí que és com una filla, el Juan José Villas que arriba, l'escriptor que arriba, que també forma part, és el fet d'anar-se a trobar un cop per setmana o quan sempre que pot en aquell domicili. La relació entre ells, de caliu, de carinyo fins i tot, i fins i tot també arriba un senyor que és un sacerdot també, però d'aquests és modern.
És molt interessant. Per ara no l'han pelat.
Aquella època no van pelar. És molt sensible, té molta sensibilitat. És com un punt de trobada.
Com un centre que els dona sentit a les seves vides. Dic, en el moment que hi ha aquesta senyora, no hi serà. Tot això, com ho reprendrem? Com ho referem? És interessant. De debò que és un exercici. A vegades sembla que no passa res, perquè quan comença a parlar de les paraules... És típic de millars, això. Però passes aquests moments i de seguida veus això.
És que Millás és un erudit aquest home. Col·labora al país, és un dels col·laboradors habituals. És un tio que té una visió crítica i a vegades fa cròniques de la vida amb els seus llibres. I té aquesta capacitat que de tant en tant fa aquestes històries que poden ser molt tendres i a vegades fa històries una miqueta més... no tendres, vull dir, una base. I altres són més llunyanes però que té una entitat i una cosa, vull dir...
Sí, sí, sí, a mi m'agrada molt. Jo soc millar i he de llegir-lo. Aquest és molt recent. Molt bé, doncs vinga, recomanacions. Avui llibres, els que volem. I ara començarem al cinema, però abans escoltarem aquesta cançó que dèiem del Jackson Brownie. Atenció a la cançó, que la coneixeu segur. Ara diríeu tots, ja sé quina és, però és que... Solament canta ell. Ho dic perquè hi ha com una segona veu que direu, doncs sí senyor, és ell mateix que canta. Fixeu-vos que és una cosa molt curiosa.
No, no.
Oh, won't you stay just a little bit longer? Please, please, please say you will stay.
Doncs senyors, és a dir, era Jackson Brownie al principi, hi havia una noia que ha cantat... Vaja, hi ha problemes amb la cançó. Llavors, la veu que ens ha dit després ha sigut ell. Vull dir que ell podia fer aquests falsets arribar a 5 o 6 octaves per sobre de la seva veu. Era un tio que tenia una veu peculiar, no?
I bé, doncs això no ho feia habitualment, i té cançons que canta normal. Però és una cançó com a Estiuenca, va ser una cançó de l'estiu del 77, i va voler fer aquesta petita broma. Ah, jo vio. Sí, sí, jo vio, jo vio molt. Però bé, hem pogut escoltar-la, i és la qüestió. David. Què? Lincoln. Steven Spielberg. Però n'he vist la meitat només. Molt bé.
La història és la història. És curiós perquè és un animal polític.
i pel que es veu allà, jo crec que m'he fet una idea allà de com anava la història. El film pel que em sembla, com a mínim fins a la meitat, se centra bàsicament en tot el període de la guerra civil i de com havia d'anar el tio jugant amb el politiqueig de la declaració de... Amb representacions definitives. Sí, sí, és curiós, no?
perquè tenia que jugar molt amb altra gent. Ell era un home molt, pel que sembla, si és tal com ho mostra el film, molt reflexiu. I que primer s'escolta molt, primer mira molt. No va molt a l'observador i està allà. Està amb un racó allà, gairebé ningú el percep, tot i que és el president dels Estats Units. Però clar, això sí, quan obre la boca i comença a xerrar tothom... què passa? Mentre abans jo havia sigut un galliner total.
No se'l veu, ell, al Congrés dels Diputats, no sé si eren senadors i tal, en què un dels papers el fa el Tommy Lee Jones. Molt bé. Molt bé, també. Genial, aquest paio. El que faci ho fa bé. I el Riffy Raffey, que també era molt polític, la dona de l'Abraham Lincoln, que fa la Sally Field. Molt bé, també. També és un altre... Molt bé, un tros de crior de calample. Sempre, sempre. I... perquè és curiós, no?, perquè l'aparença, no sé si era d'època, no?, l'aparença era de ser dos... un matrimoni ja gran.
I a mi tenen un nen, jo un nen, tenen un fill jovenet que ha de tenir 12 anys o així, i en canvi ells els veu grans. En aparença, potser l'aspecte... Però no, és que els 40 anys o 50 d'abans no eren els 50 d'ara, eh? No, clar, clar, segurament. I això també, eh? Sí, sí, sí, sí. Com se diu el que fa l'Inglaterra? El Daniel de Luís. El Daniel de Luís, això. Molt bé, està clavat, eh, amb un paio així... El Daniel de Luís també és un camaleo, aquest home. Sí, sí, sí, sí, molt bé. Molt interessant.
A mi m'agrada molt això, el tema sobretot... Al final tindràs alguna sorpresa molt interessant. Sí, suposo. No, però sobretot era la manera de fer política, no? Veies la manera, digue-mos d'alguna manera, barriobajera, en què potser avui en dia encara alguns parlaments s'imperen, no? Unes disques, unes trifulques gairebé que arriben a les mans, però una cosa, i en canvi ell,
i guardava unes formes, una calma, sobretot una calma, i rarament si... No sé de què parles. Que ell diu... Bueno, bueno, tu tira, tu tira. La que tenim organitzada... Tira, tira. Et falta encara la meitat de la pel·lícula. Sí, sí, sí. Jo parlo pel que he anat veient, no? Clar, i un li dius, hòstia, un que sempre està emprenyat, ronda per allà que sempre està emprenyat. I li diu a la cara, tot i que sóc president, diu,
No em comença a mi ara a explicar batalletes de les teves. I se'n va cridant, no? Privilegi de presidents. Clar, això sí, quan parla calla tot Déu, no?
No sé, molt bé interpretada, de moment, molt política. La pel·lícula fosca, això sí, evidentment, perquè està amb ambients molt foscos. I suposo que no sé si hem fet llum natural, no ho sé. A mi em recordava la foscor, la forma de la llum, la fotografia a la Múnic, que era com molt fosca i era tot així com molt d'interiors. Potser agafa el mateix director de fotografia, hauria de mirar-ho. I l'ambientació està molt aconseguida perquè
perquè abans les cases no eren com avui dia, lluminoses i tal, no, no. Hi havia una xamanella a cada casa i aquella xamanella si no tirava bé, fotia una fumera de calample i allà es veu, no? I a més a més que la gent fumava per tot arreu amb pipa... Digue-m'ho a mi això.
Ella deia això, ella deia que tenia que anar apartant la boira per anar veient, no? Doncs quan acabis de veure la pel·lícula... Sí, sí, ara això s'ha d'anar quedant o no acabo de rematar. En part d'això, hi ha una altra molt antiga, molt antiga, que el Jóbalíncol, del Henry Fonda, i dirigida pel John Ford. I és una meravella, eh? És de l'any 39, em sembla que m'he equivocat, abans de les uves de l'Aira, em sembla que és l'any abans,
I és una pel·lícula que de veus ara dius que és una pel·lícula de les anys 40, però un dia queda emparit allò. I també em volia remetre a una altra pel·lícula que està dirigida en seua pel Robert Raffer que diu La Conspiració.
L'actor és d'aquests que fa els X-Men, no me'n recordo quin és.
i que va dels assassins del Lincoln, tot el judici dels assassins del Lincoln. Jo aquesta no l'he vist, no em sona. L'actriu és la Robin Wright Penn, que fa d'una que havia hostatjat els assassins del Lincoln, que eren uns sudistes que actuaven per revenja, a haver perdut la guerra, doncs actuen com a revenja i el pelen.
i el film narra també, tot el judici aquest destila, que el del Lincoln encara no he acabat de veure, si una mica sí, destila tota la rengúnia que els del nord destilava. Clar, una guerra civil és molt...
és molt cruenta i allà es fan les barbaritats més bèsties que no pas potser en una guerra convencional. I allà d'estil la revenja, perquè al final en fi eren persones innocents al judici, la revenja d'és igual, tu et sents innocent però passarem per la forca i ens és igual perquè ets un símbol i has tingut gent aquí
mantinguda la teva pensió, diguem-ho així, i eren els assassins del president Lincoln, encara que tu potser no tinguis res a veure. Però l'has tingut aquí i et parlarem igual. I és igual. 70 anys després donem una mostra que això es pot arribar a superar, no? Potser. Ah, evidentment. Quan? Vaja, 70 anys després... Ah, està parlant de la guerra civil d'aquí. Ah. Clar, com a comparativa, no? Que és aquest cas, no? Sí. Bueno, no sé, hi ha molt d'odi encara, eh. Sí, espero que s'hagi superat. Però seu molt d'odi, eh. Jo crec que odi.
No, però el tema de la memòria històrica costa molt, encara els governs remoure aquestes coses que val la pena. Encara queda gent que va viure la guerra civil i encara queda gent molt acollonida. Mira, jo pensava que no quedaven ja franquistes, hi quedaven un munt. I de nou acuño. Clar, sí, és veritat. I de nou acuño. Jo pensava, a l'època socialista, home, clar, com sempre hi ha hagut, però no sortíem d'aquesta manera.
Hi ha gent franquista que no va viure durant l'època del Franco. És clar, dius a veure... Com s'entén això? Fa 35 anys, la democràcia. Perdona, jo el que volia remarcar és que tot i que pugui existir això que dius tu, el que crec és que és possible una convivència. És clar, això sí. Que sí que és cert que n'hi ha, home, clar que n'hi ha. Però de totes maneres, aquests remouen.
La transició no va ser un pacte, va ser un... No va ser allò d'arreglem-ho i a partir d'ara convivim tots junts, no. Així tapem-ho, perquè encara estan els militars del poder, i no sigui cas que tornem a començar com l'any 36. I llavors, què ha passat?
que ha hagut ara una exigència per part dels predadors de dir, escolta, que hem de fer el dol, que és molt important fer el dol d'aquestes coses. D'altres, no, que si no es remoraran coses passades. És que no els heu deixat mai fer el dol. No s'han obert foses per identificar els morts i que la gent pugui plorar els morts encara que faci 70 anys. El que explicava la Rosa no fa gaita.
Falta fer això, falta fer pas, i el que no poden fer és negar-ho. Però amb un govern que tira més enllà de la dreta i que accepta, evidentment, dins del que hi ha un partidisme amb aquells nacionals de l'època,
Home, són els descendents tio, és que no podem pas... Exacte, però remoguts ara llavors el que sembla és que això és un desastre, però que diem no que sí que estem en pau, però encara hi ha aquesta línia horrorosa, diga-li PP, diga-li el que sigui, però que segueix jugant a aquesta línia. Que en altres països la dreta en un moment està més fragmentada i en un moment hi ha dreta i extrema dreta. Exacte. En partits diferents. Aquí per desgràcia el PP
ha aglutinat tots aquests partits. O per sort. Sí, sí, millor que sigui així, que no surti. Mira França, 26% dels vots, l'extrema dreta, quina por. I queda barrejat. Sí, però si t'hi fixes, acostuma a passar en països que no han patit una dictadura feixista.
Els països on han dictat els feixistes com Alemanya, només en les extremes dretes, acostumen a ser molt residuals. O països, per exemple, del Països de l'Est, que han tingut un règim comunista, van sempre cap a l'altre extrem. És complicat. A Itàlia, els partits feixistes tampoc hi imperen. N'hi ha com a tot arreu, però no hi imperen. En canvi, a Grècia, que mai hi ha hagut el que dius tu... No va mantenir la dictadura dels generals, però va ser poc temps. Sí, va ser diferent, però és una altra història. Va ser una dictadura feixista.
Jaume, abans parlàvem dels Hermans d'Arden, doncs dos dies, una nit. Què tal això? Sí, això és una pel·lícula que s'estrenarà aviat, és d'aquestes que es passen en passi. En preestrena, no? En preestrena, i avui l'he pogut veure.
Els germans d'Ardeny tots ho sabem, que són de germans que són molt potents. Els germans Coen, els germans d'Ardeny, quina diferència no hi ha. El que passa és que sí que és cert que la profunditat, tant d'uns com dels altres, és impressionant. Les seves pel·lícules, almenys per part d'espectadors com ara jo, que sintonitzem,
amb coses més socials i que en definitiva provoquin que coses que semblen insalvables puguin ser realitzables. Per exemple, la transició en el seu moment i en els moments que estem ara ja veurem què passa però també és una cosa que pugui ser efectible
Doncs en aquesta pel·lícula, des de la petitesa més petitona, veiem la realitat que tenim en aquest moment. O sigui, en aquests moments ja no valen allò dels sindicats organitzats o bé creats, per exemple, i vistos a la Terra de la Gran Promesa, que era tot una gran cosa. Aquí el que tenim ja és una altra cosa, és un desgast que s'ha produït,
S'han cremat moltes veles, per dir-ho d'una manera, i automàticament el que sí que és cert és que nosaltres som més educats, estem molt més sensibilitzats en quant al col·lectiu.
I llavors, encara que hi hagi aquell aspecte inherent a tota persona, que és la individualitat, de la manera que hi ha unes mecàniques per superar-ho. I aquesta és una pel·lícula que serveix, perquè ens en adonem, i jo crec que és molt creïble, una d'aquestes mecàniques, de la manera que es pot utilitzar tot això. Amb els inconvenients que vulguis, però t'hi fa pensar. Jo crec que això és bàsic molt important,
i els germans d'Arden, pel meu criteri, no van pas tant en els extrems com en altres pel·lícules, com per exemple aquella que hi ha un treballador que ha d'acceptar el que ha provocat la mort del seu propi fill, perquè això amb ell el revela, no? Es deia el nen, em sembla, aquesta pel·lícula.
És la que recordo més en aquests moments. En tot cas, la setmana propera ja s'estrenarà, però hi haurà d'altres que van en aquesta línia molt a l'extrem. De com difícil és encaixar determinades coses. Aquí ens parla de la dificultat d'encaixar un sistema
la qual ens individualitza però que malgrat tot ell ens presenta un funcionament col·lectiu. I és allò, anar a buscar amb un, parlar-li... Em recorda una mica la pel·lícula Smoking Room.
una miqueta, pel tema de relacions regulars, no? Es mou en raó que parla de la impossibilitat, potser, no? Sí, de la impossibilitat d'entendre's, no? D'entendre's, i en canvi aquí no. Aquí acaba molt bé, fins i tot jo diria que excessivament bé, però bé. Idíl·lic. Sí, idíl·lic. Des del punt de vista de superar aquesta individualitat en el món del treball, eh? Vull dir, això potser no ho hauries mentat, perquè esclar, es tracta del que es fa en tantes empreses,
de dir, escolta, em sembla que això en lloc de 28 en podem fer amb 26, no? I dos d'ells fora. I llavors comença allò de dir, a veure, hi esteu d'acord? Diu, no, si t'has de quedar, per exemple, doncs esclar, no podré pagar les primes, perquè això es pot fer així. I llavors renunciaries tu a la prima perquè aquest es quedi a treballar?
I això ho he vist. La gent que s'ha rebaixat un 25% del seu sou perquè no comia d'ésser en una companya. Sobre això va. Una miqueta la notícia de la SEAT, també de Nisa, que tenen un altre model de cotxe per fabricar, i llavors han pogut fer una altra línia de treball, que és al cap de setmana, que a mi ara no ho tenien.
I llavors la comunitat d'empresa ho diu, que també gràcies als esforços que han fet els propis treballadors, que la fàbrica també en bona part continua endavant. Els esforços de retallar-se els sous i tot això. Fantàstic. Sobre això va. Rosa, era un pati de París que deies... Que no m'ha agradat gaire més això. La cour és el pati de veïns. La cour és el pati de veïns.
L'altre seria el cor del corazó. És com l'acord de porcs. Això de saber llengües, escolta. El meu francès és com un francès de la Segovia. Un acord de porcs, no? Vinga, va, anem al pati. Anem al pati. No, res, senzillet, això és un moment.
És una pel·lícula francesa, el director és el Pierre Salvadori. I són dos protagonistes bàsicament. La Catherine Deneuve, ella fa la veïna que és la...
Sí, una mica la presidenta de la comunitat de veïns d'aquest pati. A veure, perquè el pati està rodejat per edificis, no? Llavors hi ha gent, hi ha pisos... És com una corrala d'aquella esmerglaña. No, és un pati interior. Les corrales són patis interiors. Home, els balcons que donen... Els balcons que són passadissos... A Barcelona també hi ha... No, no n'hi ha passadissos.
Les corrales, els balcons són els passejos entre cada casa. Sí, però aquí no, aquí cada casa és cada casa. Aquí és una miqueta com pot ser una illa de l'Eixample o així a l'interior. Més glamorós, més glamorós. Bueno, però és més petit, és una miqueta ja dir com els Eixample. És una corrala, home. Vinga, el David diu que és la corrala, va. Tira Rosa, tira, que te calles. ¿Por qué no te callas?
Això li està dient al David. Aquí no és tele. Ella és la presidenta d'aquesta comunitat. Però hi ha un senyor que es diu Antoine, que ja té 40 anys.
És que és músic, i treballa de músic i tal, però arriba un moment que ja no vol dedicar-se a la música, és que ja no posa fi a la seva carrera, és que ja no sap a què dedicar-se, està una miqueta així i ja ha perdut. El veus una miqueta amb una crisi ja existencial fins i tot. Al final va trobar feina, és divertit a totes les escenes anar a buscar la feina a l'oficina d'atur. L'ampliada aquella és divertidíssima. Diu, però vostè no té experiència, vostè et diu que tal, no?
Pobre li ha omplat el formular. L'ajuda molt. Troba feina de porter en aquest pati de veïns. El porter potser se n'encarrega de treure les escombraries, mantenir-lo net, plantar alguna planta que vigi el gos... Sí senyor, l'has vist tu. I són les situacions divertides de casa de veïns, de pati de veïns, amb les seves amistats, amb les seves fòbies...
Algunes m'han avistat no tant perquè a França són molt educats. I bé, és una miqueta la relació entre els dos. A més a més se n'ocupa una miqueta de fer manteniment. Ella un dia descobreix a casa seva que hi ha una esquerra a la paret del menjador i que puja cap al sostre i comença a obsessionar-se amb aquesta esquerra. I es pensa que al final per aquí s'obrirà tot l'edifici, s'esfondrarà i comença a muntar unes mogudes.
Per començar a protestar d'això. Aquests són fills del maig del 68, no? Que vinga, protestem per tot i reivindiquem per tot. I aquí això pot ser la fi del món, no? I bueno, situació entre divertida i una miqueta que et fa una miqueta de peneta... Malaltissa, obsessionada... Sí, malaltissa, obsessionada, molt bé. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Molt interessant. Sí, i bueno, ja et dic que després...
Però regular, perquè això s'acaba d'una manera que no explicaré pas. Amb el toc que li està donant, així, de positivitat i tal... Com és d'aquella pel·lícula? És curiós, és curiós. En plan, així, italià, no? L'estratègia del caracol. Ah, l'estratègia del caracol, sí. Aquella boníssima, també. Boníssima. Com salien els veïns. Ens enduen tot.
Ens enduem tot i sense la passana només. Des pel·lícula. Vinga, doncs després de 3 setmanes podré comentar solo si los amantes sobreviven. Tens 10 minuts? No, tu has de parlar de les vides de Grey's també. Parlem 3 minutets. No, però és una pel·lícula que ja ha parlat, el Jaume ha parlat, que és l'única que l'hem vist aquí.
I és el Jim Jarmusch, ja ens podem imaginar que és independent al 100%, amb una línia totalment... és un ritme cinematogràfic que no té res a veure amb el que hi ha, és un estil molt propi. Però a mi aquesta pel·lícula em va entusiasmar. Vaja, vull dir, perquè és el Jim Jarmusch en aquest cas... És que a mi, clar, jo ja ho sabeu, que aquest cel·lament és una miqueta decadent, no?, que les pel·lícules amb aquest aire m'agraden molt.
i a sobre una decadència al segle XXI. Lògicament estem parlant d'una història de vampirs del segle XXI i a partir d'aquí tothom potser pensa en l'estat del vampiro, pensa en Brams Stoker Drácula o d'Alcópola.
Hi ha alguna cosa que té un vincle, algunes formes d'actuar, aquelles càmeres lentes que a vegades surten a la pel·lícula. Però tant un com l'altre, que és la Tilda Swinton, i l'altre nano que no és conegut, que és el Tom Hiddleston. Sí, que és conegut.
Bueno, és conegut, però no és tan conegut que la Tilda Swinton, que refreixo que potser per mi no. I llavors també com a secundària hi ha la Mia Wasikowska, aquesta sí, i el John Hart, que també surt per allà, com a tal. Impressionant. Thor, per exemple, el Tom Hiddleston sota Thor.
És impressionant. No és que no puc dir una altra cosa. És que una pel·lícula tan complicada d'explicar, perquè no és gens complicada la pel·lícula en si mateixa, no? Però aquest ambient és profund amb el que viuen, no? És a dir, com sobreviuen, com es neguen a la fi a cap la sang, la aconsegueixen d'una forma molt concreta, molt determinada i molt ciberita entre cometes, és el que hi ha.
No poden. Corrupta. A la bodeguilla, a la bodeguilla. Exacte, exacte. Hi ha una forma, com diuen els homes, corrupta, i també perquè no poden anar pelant al segle XXI la gent, perquè clar, de seguida els enganxarien, llavors a partir d'aquí. Però hi ha una sensació com de... de delicatessen, no? Davant d'aquesta sang, no? Hi ha tota una mena com... Una exigència. Una exigència, no?, de qualitat, no? Vull dir... I en canvi, el vampir jove diu a veure. Sí, exacte. Com ho fèieu, això?
Això, això, no? I quan arriba la joveneta és com, clar, tinc 18 anys, soc vampira, i vinga, festa, no? A partir d'aquí trenca tota aquella harmonia d'aquesta gent. A més, la música és absolutament magnífica, aquella música que apareix. Bueno, és que no sé, vull dir, d'on han tret aquella música. És brutal, el que sona. Hi havia una pel·lícula també de l'Abel Ferrara que es deia L'addicció. Exacte. Ahà. No sé si és millor. Això encara és millor. Sí, sí. Hi ha uns enquadraments de tot.
És el ritme, com ho fan la cadència que té la Tilda Swinton i l'altre. Tot són les relacions, aquells moments nocturns, com es relaciona amb els humans d'aquella manera, pocs i amb espais tancats. Hi ha un salt de San Francisco, de Detroit,
És genial perquè planteja el detroit de Cadent. Aquell detroit que era la ciutat de Cadent perduda, doncs viuen allà. El Looper. És brutal, tot aquell espai, que és de Cadent com ells mateixos. Veuen una torre d'aquelles que abandonada, amb un barri que no existeix.
Per altre costat, el que demostra aquí és la supervivència davant de situacions de crisi tan fortes, de la manera que viatgen d'una part a l'altra del món. És absoluta.
Pots tirar enrere, és una pel·lícula de vampir, sí, però això és el que importa, però fins a un límit. L'entrevista del vampir ja va ser una cosa evolucionadíssima, aquesta encara ho és més. Jo crec que sí. Però molt menys, a més. I el Coppola va reinventar el concepte del mite, del dràcula. Però aquí estem parlant de vampirs de carrer. Vull dir, de carrer que tenen la seva evolució. Quotidians. És magnífic, el seu gust per allò antic, per el tema antic. Els violins. Les guitarres. És que dius...
és d'una sensibilitat a la vegada, i a més ho fan amb una elegància, com es mouen. El que està clar és que té molts diners i en cap moment es parla de com és. Deuen ser privilegis antiquans. Un paio que és etern, que és inmortal i deu fer centenes d'anys que viu per aquí sobre la Terra. Si no té quartos que és tonto. 500 anys, no? Portava, em sembla. Jo trobo la manera de poder viure...
Desfogadament, és que no s'ha après res en 500 anys, eh? Hi ha un toc erudit de Christopher Marlowe, que em vaig quedar com dic, hala, hala, hala, perquè clar, hi ha una cosa amb el John Harvey, vinculada amb William Shakespeare, perquè es van conèixer a l'època, i que el Christopher Marlowe era la competència de l'altre. I si no ho captes, no t'enteres. I llavors dius, ostres, aquí hi ha fot el punt erudit. Jaume, tenim tres minuts per comentar la vida de Grace.
La vida de Grace és una pel·lícula que diríem que fa exposa precisament la necessitat que tenim d'atendre'ns a nosaltres mateixos quan determinats col·lectius tenen dificultats per reixir a la vida. El que acabes de dir tu, no? És tonto o pots ser una persona afectada d'un trastorn que en definitiva et priva de no reixir.
El que fa molt interessant és lligar l'experiència d'una persona que ha viscut aquestes problemàtiques i que és molt més vàlida que no una altra per atendre a futures persones quan ella ja s'ha recuperat i en definitiva generar aquell equilibri. Està molt bé. És molt petiteta. La passen al Texas.
Això mateix, que ja hem de dir que és del nostre amic, el Ventura Pons. I llavors, doncs... L'Henrobert, no? Sí, sí, sí, fa pel·lícules algunes d'ell, però també recupera pel·lícules d'aquestes i ha posat aquesta i... Ole! Perquè sí, perquè és allò petit que moltes tardes pots dir, hòstia, on anirem avui, doncs allà? I sortirà... Ja ha d'anar a recuperar coses curioses, no? Ja de tot, de tot una mica.
Jo penso que està tot dit, és una pel·lícula amb el Petit Ona, de serveis socials, per dir-ho d'una manera, i que sintonitza fins i tot amb el que sona actualment aquí a Catalunya.
els clubs socials, de detenció a persones que ja han superat el tràngol de tenir un trastorn mental i els seus inconvenients automàticament poden entrar en aquests clubs socials i allà poden fer una vida com, aproximadament, com els ateneus. I estan molt ben atesos, perquè hi ha professionals que estan molt ben preparats per portar-ho a terme. Coordinate, tenim un.
Sí, i tant. Espai 3. Què he de dir, clar? Espai 3. Espai 3. Molt bé, perfecte. Doncs vinga, doncs el que diem. Tornem a recuperar pel·lícules, que de tant en tant no es val la pena, agafem que siguin recents o clàssiques. Però jo crec que el cinema és inmortal, amb el temps, no? Que podem veure això que deia ara, no? Aquella pel·lícula del 39 que es veu moderna, no? Aquella del Jovalincon, no? Fins i tot.
Doncs bé, fins aquí. Avui hem acabat prou bé una correcuïta. Ens podem acomiadar tots, els meus col·laboradors, que jo us aprecio molt. La setmana que ve ja no faré aquesta broma. Gràcies. Que vagi bé.
Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 48.1.
Ara escoltes ràdio d'esvent, sintonitzes ràdio d'esvent, la ràdio de Sant Just. Ràdio d'esvent, ràdio d'esvent, ràdio d'esvent, ràdio d'esvent.
No sé por qué me gustan tanto los instrumentos. Sí, eso es verdad. Y los instrumentos. Es muy emocionante. Los instrumentos son iguales. Yo lo sé que los instrumentos son iguales. Y ahora se graban los juegos de bales. La más hipoteca. Y es un variado de instrumentos.