Doncs comencem un dia més a Babilònia, avui, dijous, dia 17, no?
Si m'equivoco, demà. I bueno, ja s'han deixat solets inicialment, Nacho.
Sí, sí, jo estava l'altre dia molt content perquè érem tots i tal, dic, ostres, ja està, ja està el quòrum, però no sé què ha passat avui, que els atos, la ressaca d'Eurovisió, que diu que ningú ho veu i després tothom ho veu.
Mira, avui parlarem de Tom of Finland, parlarem d'un còmic, és aquest món gai que tenim tots al nostre interior, i que a vegades surt i es sata.
I aquestes coses, però és divertit perquè és una cosa molt curiosa. Jo he sigut una mica friki amb aquest tema, i bueno, llavors, a més amb uns col·legues, jo explicarem després això una mica entre nois, però també públicament, no?
Doncs es juntem i tal, i cada any ho celebrem, i bueno, i riem, i bueno, i com tenim una mica de coneixements musicals, doncs cadascú va dient la seva, no?
I bueno, també té la seva gràcia. Ja farem una mica de festival d'Eurovisió després, i ja en parlarem de la situació.
Però abans parlarem una miqueta de llibres, el Nacho ens farà una selecció d'un parell de llibres, i ens ho explicarà ell.
Sí, sí, farem una secció que la comencem avui, i segurament l'acabarem avui, que és d'agafar, no, agafar, en comptes de comentar un llibre sencer, agafarem una mica que es feia un comentari de testo,
jo agafaré dos textos que m'agraden força, que van de dos temes importants, molt humans, com és un, la felicitat, i la infelicitat, al mateix temps.
I una altra, el temps, el temps, com passa el temps, com ho prenem i tal, com ho prenem les cultures de manera diferent,
són dos textos molt curtets que llegiré i farem un petit comentari.
Molt bé.
Això és literatura, però és tracte, és una cosa que faig molt, que és releer.
Això està molt bé.
Molt bé, tornarem a l'institut amb això de comentari de text, no, que és problema.
Molt bé, si tornem, tornem, ja està, ja està.
Són més joves, eh, vull dir, perquè ja la cosa ja es complica.
Molt bé. Seguirem parlant de llibres, perquè jo estic amb un llibre, res,
me'n falten dues paginetes, però bàsicament és allò que es diu que nadie duerma, de Juan José Millas,
que ja en parlarem també una mica d'aquest bon home, que és un senyor peculiar, no?
Sí, té un ester així, és peculiar.
Sí, una miqueta, a vegades, lleugerament surrealista, no sempre,
però en aquest cas en concret ja veuràs que és surrealista el que t'explicaré i diràs, ostres, què és això, no?
Els comptes són molt surrealistes.
Molt, molt, sempre, sempre.
Sempre sap una miqueta que li dona aquesta mena de misteri, peculiar, no?
Sí, sí, sí.
Jo comentaré. I parlem de pel·lícules. Parlem d'una que el Nacho ja ens ha dit que la cosa més complexa,
Barhala Rising, el director de Drive.
Sí, sí, sí, del Nicolas Winding Refn.
Ah, això mateix.
És una de les primeres que va fer, una pel·lícula que tenia moltes expectatives
quan la van presentar, sembla que a Santa, o a Toronto, perdó.
Toronto.
I que, bueno, va tenir bones crítiques, va tenir no tan bones crítiques,
i la veritat és que jo m'he quedat una mica com, bueno, ja explicarem ja.
És com peculiar, no?
És peculiar.
Com a mínim ja aprofundirem una mica, no?
Jo una mica parlaré de dues pel·lícules que he vist de Matt Damon, una que és Suburbicon,
de George Clooney, i l'altra és La vida lo grande, que és una traducció terrible de lo que realment
és la pel·lícula en si mateix, d'Alexander Payne, que en teoria són dos grans directors,
o molt bons directors, no?
I jo crec que tant una com l'altra la cosa una mica grinyola, no?
Però, bueno, d'això ja ho parlarem.
I també un biòpic que m'han recomanat, justament, vull dir, parlant del Festival d'Eurovisió,
i uns amiguetes i tal, Tom of Finland, no?
Aquest dibuixant, que ja explicarem una miqueta com funciona, que seguríssim, no?
Que era un dibuixant de còmics gai, el primer que es va atrevir a fer un element així, doncs, com molt visible, no?
Sí, sí.
A més, amb una Finlàndia molt complexa, de la postguerra, no?
Tremendament ultra-ortodoxa, no?
Amb tota aquesta temàtica, doncs, com passava també a Europa en aquells moments.
Però, bueno, ja veurem i serà la forma d'entrar al Festival d'Eurovisió i parlar d'aquest tema, no?
Exacte, ja acabarem a traca tot arreu.
Exacte. I ja que estem de Festa Loca i tal, no? Doncs, bueno, Festa Loca no, que això sembla una mica macabre.
Avui fa sis anys que Dona Samera ens va deixar, d'acord?
I Dona Samera és la reina de la discoteca, una de les reines indiscutibles, no? Del món gai, també.
I posarem després una cançó que es diu On the Radio, que millor que posar una cançó dedicada a la ràdio, no?
Correcte.
És allò que es diu Xochi, no? Vull dir aquesta cosa.
Ja, ja, ja.
Discotequera, jo.
Molt bé. Doncs res, vinga, començem a parlar de llibres, comencem en seriosos i acabarem desbocats, però, bueno, és el que hi ha.
Exacte, això és el que té el contrapunt necessari, no?
Exacte, exacte.
Primer parlarem d'això, una cosa que hem vist que ara ens dona molta felicitat i també de la infelicitat.
Infelicitat.
No, infidelitat.
Bé, en el context del llibre aquest, que ja vaig comentar jo en el seu dia, el llibre es diu Si esto es un hombre, es de Primo Levi, el context és que tot el que ens explica aquest senyor és en un context del camp de concentració d'Auschwitz, que aquest home era el jueu a Itàlia, el capturen, el porten allà al camp de concentració d'Auschwitz.
I després, per sort, no el porten directament a l'extermini, perquè va haver-hi una època a partir que la guerra estava avançada que no es mataven directament, sinó que es feien treballar i ja quan ja no podien treballar més, llavors feien la selecció i es portaven a l'extermini.
Llavors, aquesta persona va treballar algun esclau allà en una fàbrica de productors químiques que s'estaven fabricant que mai va acabar.
I, bueno, en aquest context, aquest home, amb la distància després, s'atreveix amb tota l'autoritat moral del món de parlar de la felicitat i la infelicitat, diguem-ne.
Llavors, ell, en un camp de concentració, que dius, ostres, de què vols parlar?
Ell ens dona una lliçó, jo crec que és una lliçó fantàstica, perquè és una frase que jo sempre la recordo i això és una cosa positiva per tothom, que sembla que un llibre t'ajuda, però no.
És fet allà en un camp de concentració.
I ell parla, diu, mira, és en castellà?
Bueno, no ho traduiré perquè és una lliçó.
No, no, no, millor, millor, aquí en castellà.
Diu, mira, todo el món descobre, tard o temprano, que la felicitat perfecta no és possible.
Però pocos hay que se detengan en la consideració oposta de que el mateix ocorre amb la infelicitat perfecta.
I això comença a dir, hostia, clar, el lliçó està en un camp de concentració, és capaç, és capaç d'estreure aquest coneixement profundo de dir, vale, vale,
jo tot i s'estan aquí, sé que la felicitat no és possible, però tampoc la infelicitat.
I diu, els moments que es oponen a la realització d'un i d'un l'estat d'un límite,
felicitat, infelicitat, infelicitat,
són de la mateixa natura, es deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de cualquier infinitud.
Se opone a ello nuestro eternament insuficiente conocimiento del futur,
i elli es llaman en un cas esperança, i en un altre incertidumbre del mañana.
Se opone a ello la seguridad de la muerte, que pone límite a cualquier gozo, però també a cualquier dolor.
Això també entrava molt, perquè aquesta gent sempre deien que si no podies aguantar més,
l'únic que has de fer és anar corrents contra la tanca electrificada,
i ja mories a la tanca, o si no t'emetraiaven o alguna cosa així, perquè no deixaven que ningú s'escapés.
Vull dir que hi havia una possibilitat d'escapar-te, no?
Hi havia una expiació terrible, però així.
Sí, sí.
Se oponen a ello, i aquesta frase ja és boníssima,
las inevitables preocupaciones materiales que,
así como en ponzoña cualquier felicidad duradera,
de la misma manera aparten nuestra atención continuamente de la desgracia que nos oprime
y convierten en fragmentaria y, por lo mismo, insoportable su conciencia.
O sea, aquest tio diu que només s'entranta en las inevitables preocupaciones materiales,
pues després ho explican,
de on són les incomodidades, els golpes, el fríos, la sed,
lo que ens mantuvo a flote sob una desesperación sin fondo.
O sea, tota aquesta incomoditat,
al tio la acaba de mantenir viu.
Vius, sí, en veus, vaja.
Viu, sí, perquè, clar, aquí, allò que diu que se muere cuando uno quiere,
diguem-ne, no?
Si tu et deixes anar, segur que et mors.
Segur, segur.
I no sé si circumstàncies com aquestes que et porten,
que tancen en un tren, que tenen allà 4 o 5 dies.
Allà és fàcil, eh?
Vull dir que te'n vagis, perquè, clar, si no t'ho han de menjar...
4 o 5 dies sense donar-te menjar, sense beure.
Si et mors, és igual.
Llavors arribes allà i comença, clar...
Però en tot això, el tio s'ha estat capaç d'estreure,
de dir, penseu que aquí hi ha una lliçó de vida, no?
Diguem-ne, que la felicitat no és possible,
però la infelicitat tampoc.
Amb aquella lliçó, hostia, tio,
amb les nostres vidres magnífiques i regalades i tal,
que de vegades diem, ai, què tal, igual...
Pensem en això, que la infelicitat tampoc existeix, diguem-ne.
Sempre hi ha alguna cosa que la matiza, no?
I això, bueno, és una lliçó de vida que jo, quan la vaig dir,
dic, hostia, que fort, no?
A vegades dius, com és possible que aquesta persona que ho té tot
sigui infeliç, no?
Aquestes coses que a vegades, clar, que anterior té tot,
vull dir, perquè, no sé,
allò que saps que són materials o immaterials,
perquè potser té un amor, té diners, té no sé què,
el que sigui tal, i de cop i volta està passant per una depressió.
Que dius, ostres, clar, tu fas la comparativa, no?
Sempre podem estar millor o pitjor,
però també s'ha d'entendre que aquesta persona, clar,
potser sigui perfaccionista o no,
o potser exigeixi més de l'altra persona,
que en teoria, bueno, potser sembla que aquesta persona
externament és d'una manera, la parella,
i en canvi en privat és d'una altra forma, i l'amarca la vida, clar.
És que hi ha moltes coses, o potser no pot aconseguir coses que no dir obertament.
És que això és un procés molt complicat,
per això mai podem jutjar el nivell de felicitat de la gent.
No podem jutjar, però al final, què et sembla?
Clar, que has de viure una circumstància,
o una experiència vital extrema i brutal per adonar-te'n d'això.
Vull dir que, i el mèrit que té és que aquest home,
el que podia haver dit,
pues tot és una merda, el món és una merda,
la condició humana és una merda,
mira, mira el que acaba la condició humana,
acaben les nazis, acaben tot això, en aquests mostres.
No, no, el tio dóna la volta allà i sap que,
hòstia, pues no, no,
compte que la infelicitat perfecta no existe,
i la felicitat tampoc.
Hòstia, mal, pues ja està, tu.
És genial, és genial.
Molt bé, molt bé, eh?
Molt bé, i a més a més aquest tio va aguantar,
va aguantar després perquè volia explicar tota la història i tal,
i va morir quasi als 80 anys i es va suicidar.
Ostres, què dius ara?
Sí, suposo que ell ho tenia clar, d'alguna manera,
va clar, d'aquí no surts,
d'una cosa d'aquestes no pots sortir,
però va aguantar, no?
El tio va aguantar d'alguna manera,
com dient, jo ets explicar el que ha passat,
jo no sé què, tal i qual,
i va haver un moment, suposo, que va dir,
vale, pues ja està, i en suïcidio,
perquè era una mica com,
suposo que el que volia fer quan estava aquí dintre,
i no ho va fer, quan estava aquí al camp,
potser volia acabar així,
i al final va voler acabar d'aquesta manera,
i bueno, era el meu final, diguem-ne,
doncs jo acabo.
És que una situació de vida com aquesta,
o una, bueno, o viure aquesta sensació,
clar, deu marcar,
marcada per vida, segur, això està claríssim,
i que realment aquest instint, no?,
que pot sortir en aquesta època,
com deies tu, de suïcidi,
pot sortir més tard davant, eh?
Aquest element, jo crec que,
a veure, no tothom,
però hi ha certa gent que,
a vegades a la vida, per X raons,
ha pogut tenir una sensació de dir,
doncs mira, si demà m'aixeco i no m'aixeco,
no passa res, o no,
depèn d'aquelles persones,
però es pot donar el cas, no?
I aquestes coses, doncs a vegades,
no les acabes d'entendre,
però aquí sí que s'entén perfectament,
que hagi tingut després un acte reflex.
Jo, en un altre lloc, tu dius,
la fe de la humanitat demolida per la tortura,
diguem-ne, clar,
quan pateixes això,
torturen d'aquesta manera,
la fe de la humanitat demolida,
la paraula és com un edifici que cau,
i això ja no s'ha d'aixecar mai més,
de fet, ja no tens fe.
Déu-n'hi-do, que m'hi-go.
Bueno, doncs molt potent aquesta.
Bueno, hi ha una cosa una mica més light,
que parlem del temps,
del temps tal com el coneixem,
el temps allò que sempre ens està,
és un tirano nostre,
que sempre estem nosaltres mirant el temps,
i ell corrent,
i el xesco que arriba de la classe tard,
i jo que no sé què,
i jo que tal qual, bueno.
I em foten bronca.
I em foten bronca, a més a més,
i el temps d'occident,
i el temps,
perquè hi ha diferents temps, diguem-ne,
però al final és una cosa subjectiva,
que nosaltres mirem,
i el temps que nosaltres tenim,
i el temps dels africans,
que és diferent.
Sí, sí.
És diferent.
El temps dels africans que introduem el llibre,
el llibre és també,
he parlat alguna vegada d'ell,
és un llibre del periodista polac,
Richard Kapuscinski,
es diu Ébano,
va ser de les seves experiències periodístiques,
i de vida allà en Àfrica,
durant molts anys,
i es va embuir una miqueta
del que és la cultura africana,
i la manera de pensar africana,
que és molt diferent de la nostra.
Sí, i molt interessant.
I molt interessant.
I, bueno,
i aquí comença ja a posar exemples
de que quan surt l'autobús,
diu, bueno,
quan se llene de gente,
diu,
clar,
és una cosa,
i a partir d'aquí,
el que nosaltres diríem,
sota la nostra perspectiva occidental,
diríem,
aquesta gent com són,
no?,
doncs és igual,
l'autobús de sortir una hora,
doncs surt una hora,
i si està buit,
no,
llavors comença a fer una reflexió,
tota la reflexió del temps,
diguem-ne,
que nosaltres,
el capgrafi parla això,
que nosaltres veiem al temps
d'una manera lineal,
estem absolutamente presos
al temps aquí occident,
diu,
entre el hombre y el tiempo,
aquí occident,
se produce un conflicto insalvable,
conflicto que siempre acaba
con la derrota del hombre,
el tiempo lo aniquila.
que occident,
y el temps está presos al temps,
y el temps está presos al temps.
Los hombres del lugar,
los africanos,
perciben el tiempo
de una manera bien diferente.
Dice,
para ellos el tiempo
es una categoría
mucho más holgada,
abierta,
elástica y subjetiva.
Es el hombre
el que influye
sobre la norma del tiempo,
sobre su ritmo
y su transcurso.
Dice,
el tiempo,
incluso es algo
que el hombre puede crear,
pues,
la existencia del tiempo
se manifiesta
a través de los acontecimientos
y el hecho de que
un acontecimiento
se produzca o no,
no depende
sino del hombre.
Eso es una manera
de verlo.
Llavors,
al final,
la diferencia es que
en Occident,
diguem-ne,
el temps es una cosa
impulsada
que ve
de no saber on,
de Déu,
de la matemàtica,
de la natura,
del que sigui.
I per l'africano
és una cosa
que surt d'ell,
ell té clar
que és la seva interpretació,
la que està quedant
en el temps
i d'alguna manera
quan vol,
l'atura.
Llavors explica això,
diu,
tu veus persones
que estan allà
en un estado de latència,
esperant alguna cosa,
diu,
bueno,
no saben què esperen,
no?
Perquè allà,
diu,
a Àfrica s'espera molt,
esperes un transport,
esperes un autobús,
esperes que passi el sol,
esperes que passi alguna cosa,
diu,
i aquesta gent,
la que no tenen
molt de menjar,
que no tenen no sé què,
són capaços de submergir-se
en una espècie de letargo,
i tu veus allà
que estan,
diu,
no estan desperts,
tampoc estan dormits,
estan allà,
diguem-ne,
és com si haguessin aturat
el temps,
diguem-ne,
perquè ells han decidit
que això i tot,
i poden estar allà
no sé quant de temps
i de cop i volta
quan passa alguna cosa,
bum,
ells s'activen
i tornen com a realitat
i tornen a crear el temps,
diguem-ne,
el temps el torna a crear,
és un concepte
per nosaltres difícil,
com a occidentals,
que no podem,
estem mirant el temps,
ara estem mirant,
hòstia,
ara aquí l'hora,
que hem de fer l'hora,
no, no,
aquí el programa,
que el temps a la ràdio
és,
doncs aquí,
bueno,
l'Àfrica és completament diferent
i el que sobte
és que puguis trobar-te
altra gent que és humana
com tu
i que pugui veure les coses
d'una manera tan diferent,
no,
i et fa pensar,
no,
si d'alguna manera
no estem fent bé
això del temps,
no,
estem fent bé.
Sí,
que també la percepció del temps
també depèn,
ja solament dels llocs
que també,
que és raríssim,
on vagi,
sinó també de la pròpia vida,
no,
jo crec que el pas del temps
quan érem petits,
el pas del temps,
quan ara,
l'edat que tenim,
jo recordo quan era molt jove
o més jovenet,
pensava,
que lent passa el temps,
no,
vull dir,
que,
ostres,
que jo volia fer-me gran
i volia no sé què
i volia fer més coses,
no,
jo recordava tardes
d'avorriment absolut,
no,
vull dir,
que mirava el temps
i un minut era com
deu minuts,
no,
i ara al contrari,
ara,
per exemple,
em passa que els últims anys
ha sigut,
però,
terrible,
és que un any ha sigut un minut,
com el que diu la cosa,
vull dir,
és un element que la percepció
que tenim,
no,
a vegades és peculiar,
no,
i a vegades penso,
llet dies que jo estic a casa
i dic,
vinga,
doncs no miraré el rellotge
i tal,
no,
a veure si em fa més llarg,
no,
amb el cas de...
És molt difícil això
per nosaltres,
eh,
sí,
i hem d'avitar-lo a vegades,
perquè a més,
si que porto jo a casa
no porto rellotge,
vull dir,
si tinc cinc rellotges a casa
no ho negaré,
vull dir,
perquè tinc un al lavabo,
vull dir,
perquè una miqueta
és una cosa,
bueno,
m'agraden els rellotges,
un i dos a partir d'aquí,
doncs això,
però,
hòstia,
però no hi ha manera
que el temps es freni.
No hi ha manera,
no hi ha manera,
i fins i tot,
nosaltres anem a fer oci
i sempre,
o sigui,
tu quedes amb algú
i dius,
bueno,
si,
aviam,
si,
vale que hi ha una,
com una,
eh,
educació,
dir,
bueno,
has d'arribar a l'hora,
has quedat i tal,
però és,
és una tirania tan gran
que en aquell moment,
tu has de fer-ho
igual que fas a la feina,
no?
que havies de fer,
tampoc és això,
per què havies de fer tot això?
Perquè és una mica,
és una costum occidentalitzada,
i és una mica estar,
o el que diem,
o el temps de feina,
o el temps d'oci,
vull dir,
el fet que estàs a la feina,
el temps triga molt més a em passar,
i te'n vas per all,
i dius,
ostres,
ja han passat quatre hores,
i no t'en adones,
a mi no t'hi ha passat això,
vull dir,
vaig estar en una cata i tal,
i vaig mirar l'hora,
dic,
ostres,
però si hem començat a les 9 i mig,
a les 9,
i ja són les 12,
i no ens hem enterat,
de l'hora,
vull dir,
és curiós,
no,
aquestes coses,
bé,
és el que tenim,
no?
Doncs,
val,
doncs seguim parlant de llibres,
en aquest cas,
ara farem,
parlarem d'un llibre,
no gaire,
no que era gran,
vull dir,
és un llibre,
no és gaire gran,
un cent i pico de pàgines,
Juan José Millás,
Millás,
perdó,
que ja en tenim uns quants,
doncs,
d'aquest bon home,
i bueno,
és l'últim llibre,
que es diu
Que nadie duerma,
que ja us donen una pista,
que és la traducció d'Anessun Dorma,
al correcto,
Durandot,
Puccini,
per tant,
ja estem parlant d'una història molt curiosa,
bé,
és una noia que,
és informàtica,
era informàtica,
analista de fluxos,
de no sé quina història,
una cosa d'aquestes així,
jo això ja,
em perdo,
tu no saps més d'això,
totalment,
Nacho,
i tal,
a més,
juga moltíssim,
ja amb aquest concepte de fluxos,
i et pots imaginar per on van les coses,
no?
Ara,
ho comentaré després,
i, bueno,
és una noia que té una mena de trauma de la infantesa,
aquesta noia de petita,
veu morir la seva mare,
amb un dels seus aniversaris,
no morir,
sinó que està,
quan té 10 anys,
celebrant el seu aniversari,
resulta que la mare,
imagina la situació,
se'n va a fora,
això passa les primeres 5 pàgines,
té una reacció estranya,
se'n va amiccionar fora,
al jardí,
i li ataca un ocell,
un ocell negre,
li dóna un cop al cap,
pum,
la tira al terra,
li fa perdre el sentit,
i quan està al terra,
l'imbueix com una bombolla,
com una mena de vida,
o alguna cosa a la boca d'ella,
de la mare.
I des de llavors,
la mare actua com si fos un ocell.
Hòstia.
És que la cosa és molt xunga, eh?
És molt surrealista.
i a partir d'aquí ella,
quan es fa gran,
no?
Estic explicant 20 pàgines,
no estic explicant més,
no estic destrossant el llibre,
eh?
Sembla que estic parlant de moltes coses,
no és el cas.
Llavors,
ella,
quan deixa de treballar,
li donen,
posa l'atur,
demana l'atur sencer,
perquè,
i perquè té uns diners,
la venda de no sé què i tal,
no hi ha història,
llavors es fa taxista.
I es fa taxista
i a partir d'aquí
veurem quina amalgama de gent
puja amb aquest taxi,
no?
Que també està molt bé.
I ella es dedica a,
bueno,
a explicar coses
vinculades amb aquella infantesa.
Hi ha alguns que té uns vincles
més grans o més petits
amb aquests clients,
que això és el que no explicaré,
evidentment,
perquè és la gràcia en si mateix,
però sí hi ha un punt d'inflexió,
que també és el principi de tot.
Ella està a l'au de casa seva
i per la reixa de la ventilació
sent n'és un dorme.
I la cançó li provoca alguna cosa
que tampoc ho explicarem.
I llavors,
a partir d'aquí,
va investigar
d'on surt aquesta música,
es troba una persona
i ella es convertirà,
s'extrapolarà
amb la princesa xinesa
que té a veure amb Torandot.
I, bueno,
serà una combinació
entre dona ocell,
la princesa xinesa,
diu que va per Madrid
conduint però està a Pequín,
i entres en uns mons paral·lels
absolutament deliciosos,
el senyor Millàs,
que és per tornar-se tonto
amb aquest home.
I com al final,
que no,
això evidentment,
va tot enllaçant
per una cosa,
que ja no he dit moltes pistes
dels personatges
per no liar-la,
que tot això
aporta una mena
de desenllaç
que ja
serà,
que ja ho estic veient,
re,
em falta re,
acabar deu pàgines,
però sincerament
és molt probable
que acabi la cosa
com el ressòleg de l'Aurora,
com acostuma a ser
bastant habitual
amb el senyor Millàs també.
Per tant,
és una obra
molt interessant,
petita,
curiosa,
que jo recomano
des d'aquí,
amb un llenguatge
molt clar,
molt obert,
no?
Sí,
quan parla de sexe,
parla de sexe,
no té problemes,
no és allò que sigui,
ai,
ara ho diré,
no, no, no.
És una escriptoria
amb una trajectòria,
amb un jove maduro,
és com el Borges Espanyol
que dèiem,
no?
Sí,
una miqueta dèiem així,
exacte.
Parla amb el realisme màgico,
però com més contemporani,
com més urbà,
diria,
és aquesta cosa més urbana,
que no és tan rural com aquell,
no?
Sempre és Madrid,
sempre és Barcelona,
sempre són ciutats,
no?
Sí, no, no,
i coses amb el mòbil,
i coses amb el mòbil,
i coses amb el mòbil,
que té comptes,
no?
Que és el millor molt curt,
sempre surt un element fantàstic,
és acceptat, no?
Perquè és la clau del realisme màgico,
no?
Jo accepto aquesta realitat màgica,
l'accepto com una cosa normal,
no?
Sí, sí, sí, sí,
allò que fa el nostre amigo griego,
no?
El de...
Ah,
oi,
callar,
ui,
no sé la paraula,
el de Canino,
el de Canino,
sí, sí,
el Giorgio,
no sé què,
ara,
hostia.
Fantinos?
Ay,
bueno,
ja surtirà,
ja surtirà.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
No sé que a las dos
soy bloquejats.
Sí, sí, sí, sí.
No sabes qué voy a decir,
no?
Sí, sí, sí.
Es el mateix,
bueno,
una cosa poc habitual
o fins de fantástica,
pues resta sumida
com lo més normal del món,
i aquí en las contes
i en las novel·les que fa,
és un tío a més a més molt...
Llevió que no me recordo
com es deia al llibre,
que era un
No mires debajo de la cama,
em sembla que era?
Sí,
No mires debajo de la cama,
que també era
com un conte de terror,
però també que estava
absolutament meravellosament portat,
vull dir,
amb una tipologia,
ja dic,
entre això,
realisme màgic,
un surrealisme,
una cosa que es removia
per aquella estança,
per aquella casa,
aquella cambra,
on estava aquesta persona
que era com també una mica,
no era això,
però una mica
Ângel exterminador,
no podia sortir d'aquest espai,
tampoc,
era com una mena
de microcosmos allà,
molt real,
i aquí també no deixa de ser això,
perquè ella,
su espai vital
és el taxi,
sembla com si ella
es trobés còmode,
no?,
aquest personatge,
però ajunta molt bé
aquests ítems,
no?,
que poden ser com molt,
no friquis,
estranys,
no?,
i llavors tot queda bé,
tu creus,
no?,
no ho sé,
molt recomanable,
és una lectura curta
i crec que val la pena,
no?,
doncs descobrir,
descobrir,
no?,
està descobert,
no?,
però posar coses
una mica diferents,
que sigui una lectura diferent,
a, bueno,
a llibres,
que ara m'estic llegint un que
i això comentaré la setmana que ve,
que és la Ràdio de Piedra,
que aquí sí que entrem
en aquest costumisme espanyol
que és absolutament deliciós,
allò borgiano,
però al 100%,
però magníficament ben fet,
és una meravella,
eh?,
ja comentàrem uns personatges
molt peculiars,
i, bueno,
aquesta cosa
de l'Espanya profunda,
no?,
és una mica,
a veure,
un amic meu en deia,
és com una mica
les urdes,
no?,
per entendre's,
que no,
evidentment és una comparativa
cinematogràfica,
més que la Cinef,
més de lectura,
però, bueno,
amb una certa gràcia,
no amb la pena,
no?,
que hi havia allà,
no?,
sinó aquesta representació
de certs arquetipus
de la societat,
no?,
de molt,
molt d'interior,
no?,
doncs,
el tonto del poble,
el desgraciat,
el que passa gana,
passa en gana,
però hi ha tot un procés
que barreja això
amb un benvenidor
Mr. Marshall,
gairebé,
però en aquest cas
és Franco el que ha de venir,
o és una cosa d'aquestes
que ja explicaré,
ja expliquem això
de Ràdio de Piedra,
que està molt bé.
Molt bé.
Doncs,
ara sí,
entrem al món del cinema
i ara sí que anem
amb una cosa
que sembla ser
que serà fosca i estranya,
o com serà això,
que em tens sense respirar?
Anem a veure.
Vinga.
Pel·lícula que no és d'aquest any ja,
és de les primeres
que va fer el director
Nicolas Winding Refn,
que ha estat molt conegut
després per a F-Drive.
Meravellosa pel·lícula.
Meravellosa.
Montarem una miqueta després.
Hi ha cosetes,
no, no, no,
meravellosa,
absolutament.
Per a mi em sembla perfecta.
Perfecta.
Rodona.
Llavors aquest home
va fer una sèrie
de tres pel·lícules al principi
que es deien Pusher,
Pusher 1, Pusher 2, Pusher 3,
jo tampoc,
jo la saps de veure,
però la crítica
la s'havia posat molt bé.
Quan va sortir aquesta pel·lícula
en el 2009,
que és,
la pel·lícula la direm ja,
Valhalla Rising,
o sigui,
algo així com el...
Veritablement seria
l'ascenso
a los infiernos,
no?
No el descenso,
però bueno,
juga amb això,
bueno,
l'infernal
de la mitologia escandinava,
bueno.
La vam presentar
al Festival de Toronto
amb molta expectació
de crítica i públic.
Després va tenir
unes crítiques,
bueno,
algunes molt bones,
que la deien
que és com una obra,
bueno,
no mestra,
però molt interessant
i tal,
i altres que deien
que era un desastre
i que no se sabia
què havia volgut dir
i jo estic més a prop
de les últimes,
perquè clar,
jo anava a veure-la
amb una mica d'esperit,
a més a més que
està ambientada
en l'època vikinga,
bueno,
és una cosa que ara
s'ha posat molt de moda
i que en aquest moment,
vale,
tal.
Llavors,
doncs així,
l'argument
és una mica així,
es pot explicar,
però és una mica així,
o sigui,
és un...
bueno,
la...
no sé què país seria,
anem a un país escandinau
a l'època vikinga,
700-800,
que estan coexistint
allà al tur de força
entre la civilització escandinava
i la civilització cristiana
que comença,
per tant,
està tot molt barrejat,
un cristianisme,
potser una mica després,
sí,
perquè van a les cruzades,
potser una mica després,
cap any mil,
ara...
Sí,
sí,
perquè va començar,
però bueno,
en aquest cas seria
més aviat a les cruzades,
per tant,
i amb aquesta barreja
que hi ha vikingos
que són cristians,
perquè s'han cristianitzat,
i bueno,
en tota aquesta barreja
es veu que hi ha un guerrero
que el tenen allà acusat
com de cristianisme,
i el tenen allà,
o alguna cosa així,
el tenen allà lligat,
i bueno,
és una espècie de figura mítica
i màgica,
diguem-ne,
perquè és un guerrero
que el tenen allà lligat
amb una cadena de ferro,
llavors li van tirant
altres guerreros
perquè se'l carreguin,
diguem-ne,
com per castigar-lo,
i el tio,
tot està allà agafat
amb la cadena de ferro i tal,
pues agafa i es mata,
i tot el que el tira
es mata,
i al final
el trasllada en un puesto
i al final s'escapa,
s'escarrega a tots
i bueno,
i és una espècie de,
a més a més,
només li diuen un ojo,
no?
Diguem-ne,
és tuerto,
bueno,
i aquest home va amb un nen,
amb un nen d'uns 12 anys
o així,
que parla per ell
perquè el guerrero aquest és mudo,
llavors diguem-ne
com si aquest es comuniqués
amb l'altre,
no?
no sé si telepàticament o com
i l'altre explica
el que està pensant
el guerrero aquest,
diu,
dice que hagáis esto,
dice que no sé què,
bueno,
i aquest es troba
amb una,
bueno,
una partida
d'uns 10 homes
que són uns
vikingos cristianos
que han fletat
un vaixell
i van a Tierra Santa
a reconquerir
Jerusalem
per la cristiantat,
impugits allà
de fer-ho religioso.
Sí.
Amb aquesta barreja
que dius,
bueno,
d'unidor,
eh?
D'unidor,
explicat així d'unidor,
estic una mica bot ja,
però bueno...
Què passa?
Explicat així d'unidor,
bueno,
parla molt poc
a la pel·lícula,
ostres,
a sobre,
parla molt poc,
una pel·lícula
amb uns paisatges
molt vermanianos,
tota la cosa
del sèptimo sello,
però en compte
de ser blanquinegre
en color...
Però bueno,
però aquesta tonalitat
potser una mica...
Tot,
tot fosc,
tot boirós,
tots uns núvols negres
que en un segon moment
volen descarregar
uns paisatges fantàstics,
una fotografia fantàstica,
ben rodada,
bueno,
tot això,
però dius tu,
bueno,
aquestes figures
són simbòliques,
però per què són simbòliques?
Perquè no poden ser
una altra cosa
perquè no m'estan dient res,
per tant suposo
que han de ser simbòliques
d'alguna cosa.
O sigui,
no hi ha uns diàlegs allò
de mira,
aquí hi ha una història
pocs diàlegs,
quan parlen,
parlen d'ells
que estan imbuïts
per favor religioso
i vamos a un que estigui
a Jerusalén
i aquest on es porten,
aquest tío es porta a l'infern
i tal.
Però no hi ha cap...
no hi ha un argument
en què en refereixo...
És difícil.
...paral·lel,
vull dir,
en refereixo a això
que has explicat
a algú que tingui un pes,
no sé,
me enamoro de mi prima,
no sé,
per dir alguna cosa.
És tan simbòlic
que no acabes de veure ben bé.
Vale.
Diu,
què m'estàs dient?
Això és un viatge simbòlic,
perquè hi ha un moment
que això també es pot explicar,
els guerrers no acaben
a Terra Santa,
sinó que acaben
en un altre lloc
i ells pensen
que han arribat a l'infern
perquè tal
i que tios una criatura
de l'infern
que s'ha portat aquí
per alguna raó
i que estan morts
i tal.
Doncs en tot això,
diguem-ne,
tu dius,
aquí hi ha un simbolisme
sobre el salvatxisme,
sobre la religió,
sobre...
o no.
Vull dir,
és d'aquestes pel·lícules
que ens agrada molt
i deia un crític
que deia,
és d'aquestes pel·lícules
que et posen
perquè tu et sentis intel·ligent.
Jo no.
Doncs jo intel·ligent
no m'he sentit
perquè dic,
hòstia,
jo vale,
però algun presuntuoso
potser que digui,
sí, mira,
això m'ha dit
xombojidal,
jo vaig estar allà mirant
i dic,
això no m'està dient res.
Dic,
les imatges són,
o sigui,
el que és imatge del cinema,
fotografia,
jugant colors i tal,
molt bé,
però què m'està dient?
I al final,
és una pel·lícula
que es fa feixuga,
molt feixuga,
però t'imagina,
parla en poc,
tota l'estona,
tampoc t'està dient,
o sigui,
no t'està dient res,
o sigui,
no és que no parlin
i t'ho expliqui
tota l'imatge,
jo crec que no t'explica res.
Per tant,
al final,
dic,
mira,
aquest senyor
que tan bones estones
em va donar en Drive,
aquí m'està,
bueno,
m'està maixacant.
La primera part de Drive
és bastant sintètica.
Però la primera part de Drive
t'ho diu
tota amb imatges.
Sí, sí, sí,
però és meravellós.
I això és cinema pur,
perquè a la fi
el cinema pur
és no parlar.
Sí, sí, sí, exacte.
És buscar la puresa de...
No serem uns puristes màxims
de nous diàlegs,
però sí que és veritat.
però bueno,
Hitchcock no volia
al cinema sonor,
no li agradava.
Sí, sí, sí.
Prefaria els silencis
al que seria.
En moltes pel·lícules seves
juga aquest silenci.
Clar,
al final una pel·lícula
amb molt de diàlegs
i molt de guió
i dius,
doncs vale,
aquí en Drive
és el tio sí
que em va aprendre
alguna cosa, suposo,
o volia tenir
una altra tensió
i quan t'ho expliquen
paraules,
perfecte,
i quan no t'ho expliquen
paraules,
doncs millor.
Però és que aquí,
diu, bueno,
aquí has naufragado
igual que tots estos
que han acabat a l'isla
perquè la veritat
és que...
Bueno,
a Drive molava
quan t'ho explicava
va ser d'hòsties,
parlant clar.
Sí, sí, sí,
no, aviam,
aquí...
Jo el de Drive,
hi ha moments de Drive
que jo em tornava boig,
pensava,
què està passant?
Quin és aquest canvi,
no?
El de l'ascensor,
per exemple,
em va semblar...
El de l'ascensor
és una escena...
Un estrencament?
Una escena...
Però de ritme,
de tot,
de percepcions,
no?
Vull dir,
això a vegades
el cinema...
Sí, sí, sí.
Sí, bueno...
Per dir alguna cosa.
Mira,
ara parlem de Drive
també, no?
No, no,
al final,
bueno,
ell en aquesta pel·lícula
també té aquestes dosis
de violència
amb el Hala Rising,
perquè sí,
hi ha unes dosis de violència
i unes escenes
una mica fortes i tal,
però dius,
però,
per què?
Què m'estàs dient?
Quin simbolisme
m'estàs intentant dir
que no soc capaç
i, a més a més,
que tampoc et quedes de dir
hòstia,
l'haig de tornar a veure
perquè m'ha dit alguna cosa
però no sé què és.
Vull dir,
va ser un avorriment
bastant important
i que la vaig acabar
i dic,
bueno,
perquè jo volia veure-la
i tal,
i tinc aquesta
i de Neon Demon,
que és l'última que ha fet,
que també van dir,
la van presentar a Kant,
jo tampoc l'he vist aquesta.
Va haver-hi bastant rebombori
perquè uns van dir
que era una obra mestra
i uns van dir
que era una pressa de pèl,
literalment,
per tant aquest senyor
de vegades veu que patina
però Drive,
no sé què va passar,
que es va centrar
i amb un guió inspirat
i amb,
bueno,
l'actuació de Ryan Gosling
que jo crec que no actuarà
mai més així.
Sí, sí, sí,
és el millor
que ha fet aquest home.
És un àngel,
però un àngel
controvertit
perquè ben aviat,
o sigui,
més aviat no és
no és bo,
tampoc és absolutament dolent
però sí que és un àngel justiciero,
diguem-ne,
una persona
és un àngel caigut.
Caigut,
és cert,
a més que
és una persona
que,
o sigui,
que l'actuació que fa,
l'actor,
no diu res,
però només amb una mirada,
o sigui,
això que podia resultar
una mica patètic
perquè ho fa un altre
o no tan inspirat
i diu
que sembla el Schwarzenegger,
no?,
que no es mou
o el xató en el resto,
no?,
no, no,
doncs aquest,
eh?,
aquest amb l'expressió aquesta
que posa
que està dient
una cantida
o sigui,
hòstia,
aquí com mira,
no sé,
sense moure un múscul,
diguem-ne,
però d'alguna manera
dius,
hòstia,
i tota l'escena,
la música molt ben acompanyada,
tot el dinamisme del muntatge
de la,
de l'escena inicial
de quan fan
el primer robatori
que acaben en l'estadi
aquell dels,
del bèisbol,
no sé què fan,
sí, sí, sí,
i que acaben tot,
hi ha un dinamisme
i un muntatge
i després,
bueno,
tota l'estètica aquesta,
fins i tot els diàlegs,
tot,
tot,
vull dir,
sobretot,
el,
o sigui,
la clau de tot
és el personatge aquest,
no?,
que t'anamores
del personatge,
clarament,
aquest tio,
el ganja el caigut,
que,
fred,
absolutament fred,
capaç de,
bueno,
de fer l'escena
que hem dit de l'ascensor,
de fer autèntiques barbaritats,
diguem-ne,
no?,
amb una tranquil·litat
i amb una fredor
com si estigués fent
qualsevol altra cosa
i per un altre costat
també és una pel·lícula
de retenció
perquè un tio que és així
tan,
tan,
amb tan poca empatia
respecte al món
i amb tan,
no sé,
tan despegado,
tan un personatge
com el de l'estranjero,
no?,
de Camus,
un tio que passa per la vida
que no s'esplen bé
i tal,
i al final la retenció
de l'amor,
s'enamora de la noia
i tal,
i és capaç de fer
moltes coses de les que fa
només per la noia,
per la noia i per el fill.
Però encara que veus
aquestes reaccions tan potentes
i tal,
a mi és un pavo
que a mi em cau bé,
és com el cas de Dexter,
aquella sèrie,
que jo era molt de Dexter,
vull dir,
jo me la vaig veure
de totes les temporades,
però és que jo,
a veure,
adorava aquest home
i ara em diràs,
però perdones,
parles d'una sassia en sèrie,
però era un justicier
en aquest cas també,
matava aquella gent
que la justícia,
ell basant-se
en uns preceptes,
claríssimament,
doncs que no justiciava
i es deixava lliures
i seguien matant,
perdona,
o seguien fent actes
que eren fora del lloc
i ell, clar,
no és ningú,
no és Déu,
evidentment,
per triar,
però en canvi,
hi havia una contundència
que et portava un personatge
que, bueno,
que era peculiar,
que tenia poca empatia,
però que feia uns esforços
per estar en aquesta societat,
no?,
i per tant donar-li
una oportunitat
dins del que seria
tota la part fosca
d'aquest ésser,
no?,
que hi ha al darrere,
per tant,
bueno,
jo crec que...
A més que,
clar,
aquesta pel·lícula té tot,
perquè tens secundaris,
que el senyor Walt Whitman,
que és que Walt Whitman,
jo,
joder,
Walt Whitman,
una altra...
Ah,
però parles de Drive,
o parles de Drive,
parles de Drive,
no,
Valhalla Rising,
aquesta té el Mats Miggelsen,
que és l'únic,
que és una mica conegut,
diguem-ne,
i la resta són actors inglesos,
que no és que ho facin malament,
perquè els tíos veuen,
però és que hi ha poca cosa a fer,
diguem-ne,
sí,
sí,
que tampoc és que hi hagi allò...
però aquí,
el Drive,
els secundaris que tenen...
no recordo ara,
aquí o l'altre...
Qui?
No,
no,
digues,
digues,
digues,
de Drive,
de Drive,
és Albert Brooks,
que és el mafiós,
que fa un paper brutal,
un paper brutal,
estava pensant les cares,
ara i no,
amb un afredor,
i el,
i he dit,
el Walt Whitman,
el senyor White de Breaking Bad,
que ara no recordo el nom,
com...
Ah,
ostres,
ah,
sí,
ara,
ara,
ara,
clar,
clar,
és el senyor White,
sí,
no sé com es diu,
sí,
sí,
saps què?
Uns secundaris absolutament de luxe,
no?
De luxe,
sí,
senyor.
Ja,
és que el mafiós ho fa,
fa por també,
no?
Perquè és un tio molt fred i molt,
o sigui,
no és un assassí descontrolat,
sinó com l'altre,
no?
Diguem-ne,
com el Nino aquell,
aquell,
el que fa de,
no sé si,
del nombre de la Rosa,
que tenia aquella cara,
saps?
Una cara molt rara i tal,
no?
No recordo el nom tampoc de tot.
I,
bueno,
aquesta pel·lícula és meravillosa
i com s'ha pogut fer una pel·lícula tan meravillosa
i després coses com les que...
És això.
Bajar a la raó,
si no,
de Neon Demon,
que de Neon Demon s'ha de veure,
no?
A veure,
sí,
la intentarem veure.
Però són les mateixes crítiques que la primera aquesta,
no?
La que sí,
la que sí.
En fi.
Bueno,
és el que diem,
el cinema,
hi ha molt de cinema,
no?
amb l'aspecte que hi ha directors,
com el cas,
per exemple,
ara parlarem de Suburbicon,
no?
Que és George Clooney,
que hi ha hagut pel·lícules com aquell de
Bones noces i tal,
que estava molt bé,
en aquella pel·lícula,
i tal.
I,
bueno,
George Clooney és un tio que més o menys s'ha mantingut
en algunes de les seves històries
i aquesta del Suburbicon
té una part,
diguem,
un decorat,
un plantejament,
una època molt ben feta,
són els anys 50,
americans,
d'aquestes zones residencials,
que és Suburbicon,
típiques americanes,
té un excel·lent,
uns títols,
una capçalera d'inici
meravellosa,
eh,
amb una estètica dels 50,
bueno,
que entenem tothom quan la veiem,
no?,
a nivell sobretot publicitari,
aquesta idea publicitària,
perquè presenta la zona i les famílies
i les somriures,
i aquells vestits,
no?,
i aquells cabells i tot,
és un concepte que està molt ben parit
en quant a idea
i a partir d'aquí
s'inicia una història
dins d'això,
d'un espai determinat
en el que hi ha com dues històries
en paral·lel,
una reivindicativa
i una altra misteriosa,
de per se.
Els papers principals
són Matt Damon
i Julian Moore,
fa un doble paper,
Julian Moore,
en un principi,
que fa com de germana bessona
d'una senyora,
que ara comentarem,
i un nen,
que no diguis,
aquests nens que ho fan molt bé,
però no ara tampoc,
no sé si quina projectió
tindrà el nano,
però bàsicament
es mou per aquí.
Què passa?
doncs imagina't,
no?
Rosana residencial,
any 50 Amèrica,
famílies blanques,
no?
Blanques,
blanques i rossos,
o ario totalmente,
moment cucusclant total,
ho dic perquè resulta
que dins d'aquesta zona
hi ha un element
aperturista
i és deixar
que entri una família
benestant negra.
Però clar,
això és una cosa
que en un principi,
però amb les reunions
aquestes de veïnats,
que són reunions allà,
la major part
són totalment xenòfobos
i a partir d'aquí
van a sac.
Imagina't si els volen
putejar,
per lo clar,
putejar,
no és una altra paraula,
que li fan una tanca
al voltant de la tanca,
i donen una tanca
d'aquestes obertes
perquè són tot
grans cases amb jardins
que connecten
amb el del davant,
com si cases adossades
d'avui en dia,
però clar,
allò és molt ample,
doncs li fan una tanca
al voltant,
però li fan
mentre ells estan dins,
clar,
ells no poden dir res
perquè saben que tenen
les de perdre,
però acabaran provocant
un amutinament,
és a dir,
hi ha una història paral·lela
que es va desenvolupant
en aquest espai,
un espai idíl·lic,
teòricament idíl·lic,
es va enfosquint.
Primer,
per aquest tema
que va de forma paral·lela
i constant,
i el que passa
en una d'aquestes cases,
el Matt Damon
és un senyor exemplar
que té un treball exemplar,
que té una dona
que té una problemàtica,
doncs una invalidesa
provocada per un accident
que ell,
sense voler,
doncs ha provocat.
I hi ha una germana,
una germana
d'aquesta noia,
no és exactament
bessona,
però s'assembla molt,
és una germana
que s'assembla molt,
una rosa,
l'altra es morà,
que no deixa ser
la mateixa Julian Moore,
està clar.
i a partir d'aquí
passen coses
i s'enfosqueix
i es converteix
en una mena de,
no comèdia,
en cap moment,
sinó com una pel·lícula negra,
lleugerament d'autora
de Hitchcock,
lleugerament d'autora,
no vull dir que sigui Hitchcock
ni molt menys,
però hi ha certs plans,
mira aquest pla,
aquest no sé què,
hi ha coses
que recorden,
certs moments,
no?
I sobretot,
tot el que passa,
no?
Amb aquell espai,
que això és el que no vull explicar,
perquè si no l'aliarem,
perquè és la part aquesta
més important,
no?
Però tot això
es veu,
no?
És el que diem,
qui és el bo,
qui és el dolent,
no?
Si realment aquell pare,
és a dir,
què passarà?
Doncs passarà que,
simplement,
dic això,
mor la mare,
és a dir,
la parella de Matt Damon
i la mare del nen
i ell tindrà una relació
amb la seva germana,
és a dir,
amb la seva cunyada
i a partir d'aquí
I lo dejo
i passen coses fosques
al voltant de tot això.
I bueno,
i la pel·lícula s'aguanta bé,
s'aguanta bé,
però arriba un moment
que dius,
bueno,
podria aguantar-se molt millor.
Però això,
ara l'estètica és perfecta.
Perfecta,
és a dir,
Matt Damon,
no?
Exacte,
totalment,
Matt Damon,
sí,
una idea molt correcta,
molt ben feta,
George Clooney,
està clar,
vull dir,
s'aguanta la pel·lícula bé,
però és el que hi ha.
Jo diria que aquesta
era el guió
d'Escoen,
no?
Sí,
perdó,
d'Escoen.
El guió era d'Escoen
que no van voler fer
en el seu moment,
perquè els Coen tenien,
clar,
uns tios tan prolífics,
doncs van,
això va ser,
suposo que,
els principis i tal,
i van dir que no volien
fer aquest guió
i suposo que després
el va comprar
George Clooney
i l'adaptat,
i per això té un toc
una mica coeniano
sense ser-ho,
perquè clar,
si...
És un toc maligne,
més que el Coen
més de comèdia negra,
és el Coen
potser més negre,
però més negre
sense buscar,
a veure,
no sé com es deia
aquella pel·lícula
dels hotels,
de l'hotel...
Bé,
doncs igual.
Ja me'n recordaré,
que avui tenim el cap
a la bogeria,
tenim el cap,
avui que no me'n recordo ara.
Barton Fink.
Ah,
d'acord.
Barton Fink seria...
És diferent,
no té res a veure,
però hi ha aquesta cosa,
aquest element fosc,
no?,
per part del John Burman
i tal,
que hi ha por ahí,
no?
Bé,
ja ho veurem,
ja ho comentarem.
Molt bé.
La segona,
que volia comentar,
que s'ha vinculada
perquè és el mateix...
Protagonista.
Protagonista.
Pardonneu,
és que hi ha hagut un silenci,
perquè he tingut sort
de que pude treure el botó,
però ja ho explicarem després.
Sí, sí.
Bé,
doncs hi ha una pel·lícula
que es diu
La vida a lo grande,
que no recordo com era
en anglès,
però era tot el contrari,
era així com
a lo pequeño,
no sé què,
no recordo com es diu exactament.
Clar,
jo pensava dir,
com a Alexander Payne,
no?
Vas pensar,
Nebraska,
peliculazo,
entre copes.
Exacte,
entre copes.
Vas dir,
oh,
això està molt ben parit,
és molt correcte,
tal.
Bé,
la pel·lícula
és una distopia,
no?
És aquesta sensació
que dius,
bueno,
comença bé la pel·lícula,
comença molt bé,
sincerament,
dius,
ai,
que bé això,
no?
Doncs la possibilitat
que s'arriba
a una certa època,
tampoc molt llunyà,
no,
no estan plantejades,
en el 2200,
no,
no sé si se fa referència
d'aquí 10 o 20 anys
per entendre'ns,
no?
Ens trobaríem que
hi ha la possibilitat
que ens podem convertir
en persones petites,
petitonetes,
de 10 centímetres,
i que això serà perfecte,
perquè resultarà
en moltíssimes coses,
no?
Doncs que a partir d'aquí,
doncs,
el planeta es salvarà,
que, bueno,
doncs que el consum
serà menor,
doncs,
no sé si tu,
és a dir,
el consum em refereixo
a nivell de tot en general,
no?
Vull dir,
si tu et vols comprar
un diamant,
clar,
un diamant costa,
no sé,
100.000 dòlars,
i d'aquesta manera
un diamant
et costarà
dos dòlars,
per dir alguna cosa,
eh?
Dic una bestiesa.
Però vull dir que
és tota una mica
a favor de coses
de luxe,
no luxe,
totes es reconverteixen
en coses mínimes.
I, realment,
que cohabiten
la gent
d'ara normal
amb la gent petita.
Veus avions
que va la gent
i al costat
hi ha una mena
com de gàbia
on va la gent
asseguda allà i tal.
Per tant,
la idea inicialment
és molt bona.
Està molt bé.
Llavors, clar,
què és el que passa?
Doncs,
és la història
de com una parella
entra en aquesta dinàmica,
no?
Doncs,
que no et troba a casa,
que a la vida
se li fa complicada.
Però és definitiu,
és a dir,
tu et fas patir
i ja està.
És definitiu.
No pots fer-te...
No és alícia,
no?
No, no,
no hi ha el darrere.
És un invent
justament dels noruecs,
no?
D'allà,
que és el que descobreix això.
I a partir d'aquí,
doncs, bueno,
doncs comença a fer conferències,
es crea un negoci
també al voltant d'això,
llavors,
tu pots triar,
tu vas a un lloc
en plan rotllo
que bonito
i arribes aquí
i és no sé què
i pots anar aquí.
Bueno,
el típic que t'expliquen
la història,
no?
I llavors,
bueno,
és un procés,
un procés
determinat
amb el que et treuen
les dents que tens,
coses metàl·liques,
bueno,
una cosa,
doncs,
que hi ha un procés
de reconversió.
Creïble,
fins a un límit,
clar,
evidentment,
però te donen
un punt de credibilitat.
I aquesta primera part
de la pel·lícula
dius,
està molt bé.
Llavors,
aquesta parella,
que és Matt Damon,
i no recordo ara
com es diu la criatura,
no me'n recordo,
ah, no,
perdó,
bé,
sí,
clar,
és que no,
no,
no sé si ho dir-ho,
clar,
bé,
i se'n va inicialment
amb la seva dona,
d'acord?
Però la seva dona
serraja,
parlant clar,
llavors es queda ahí sol
amb aquest món de petits,
d'acord?
I a partir d'aquí,
doncs clar,
s'ha de moure
amb aquest espai,
no?
Llavors,
aquest món petit
està molt ben fet
perquè te'l creus,
però no cau
en les coses típiques de
ai,
una rata,
clar,
una rata autèntica
o un conill,
amb aquell,
clar,
seria com un monstre,
no?,
per una persona
de dos centímetres,
aquestes coses
no juga,
no juga elements,
no?,
que puguin ser
trencadors,
no?,
són ciutats,
microciutats,
no?,
que tu tries
la que tu vols,
no?,
i a partir d'aquí
vius allà.
I tot el que es veu,
clar,
ho veus
com si fos
normal,
clar,
per tu és normal,
exacte,
i la preu,
clar,
hi ha entès com,
per exemple,
hi ha una botiga que venen coses
a tamall natural,
i llavors una rosa
és una rosa així de gran,
és immensa,
és una rosa de dos metres
per la percepció
d'un senyor de dos centímetres,
clar,
vull dir,
veus que va amb una rosa així,
no?,
vull dir,
hi ha detalls d'aquest tipus
que estan bé.
Com fem nosaltres ara,
no?,
que potser tens una maqueta
d'un avió,
d'un jumbo,
no?,
que és així,
que t'ocupa la mà
i el jumbo fa,
doncs aquí,
al revés,
al revés,
tinc a casa una cosa grossa.
Una cosa gran,
no?,
i llavors comença a aparèixer
una vietnamita
que es diu Hon Chau,
que per allà donen voltes,
que resulta que aquesta
té la cama malament
i que resulta que era
una salvadora
en aquella època de vides
i entra per allà la vietnamita
que parla de forma molt peculiar
i llavors ell s'enamora
de la vietnamita,
és la parella que té menys química
de la història del cinema,
t'ho dic en sèrio,
i llavors coneix un veí de dalt
que fa festes,
hi ha una escena
psicotrònica
per allà al mig
donant voltes
que dius,
ara per què m'has posat a mi esto?
vull dir,
i llavors tot això acaba,
bueno,
acaba no,
vull dir,
tot això es complica
i llavors comença a veure,
ui,
que el món s'acabarà
i com un arca de Noé
i se'n va a Noruega
a buscar
i diu,
què és tot això?
Clar,
i em vaig tornar molt boig
i vaig dir,
ostres,
la primera part que està de conya,
te la fot en l'aire la segona
i no sé,
no té cap i peus,
jo vull dir,
no sé,
em va destrossar
tot el concepte
de la percepció
d'una pel·lícula
que dius.
Com és destrossar una distopia,
no?
Amb l'avorriment
de la segona part
o amb el surrealisme màxim,
no?
Totalment,
i llavors,
ja et dic,
vull dir,
arriba un moment
que jo no la recomanaria,
a veure,
recomanaria veure-la
perquè la idea és original,
no?
Fins que deixa de ser,
no és original,
se deixa de ser una cosa
absolutament
defasta.
Hòstia,
al final ja,
jo no sé,
ja ha arribat un punt
que he dit,
mira,
si la primera hora de la pel·lícula
està bé,
i la mitja hora
de l'últim
de l'estatmanament...
Sí,
però tampoc és res ambiciós,
vull dir,
que dius...
Recomano que la vegin
en DVD o així,
perquè...
És a dir,
potser hi ha un tipus
de gent que li agradarà
perquè després hi ha
una lectura
també com molt
Greenpeace
i molta buf
i llavors té una cosa
que dius,
uf,
però és que hi ha això
que té que haver-ho
al principi,
perquè no busquem
un altre desenllaç,
no?
I llavors
pots tornar
una mica nyonyo,
tot plegat
i bueno,
no sé,
és una cosa
com absolutament
fora del lloc,
però vull dir,
parella amb menys química,
Matt Damon
i la Han Chau aquesta,
una cosa terrible,
terrible,
terrible.
Bueno,
farem una cosa,
com el temps
se'ns ha tirat a sobre
com sempre,
que se'ns ha tirat a sobre,
escoltarem,
si et sembla bé,
aquesta cançó
de la Donna Summer,
molt perfecta,
4 minuts,
la millor manera
d'entroder.
Exacte,
i així farem
els últims 10 minuts gais,
no?
Sí,
els minuts gais.
I parlem
una mica
de Festival d'Eurovisió,
tu el vas veure?
Jo vaig veure a trossos,
jo a més a més
estava en un bareto
i bueno,
hi havia ja
molta colònia guiri,
diguem-ne,
dels països
i estaven allà
molt,
molt,
jo què sé,
no?
És curiós,
no?,
quan estàs fora,
això ho veus d'una altra manera,
no?,
jo estava allà
prenent cerveses allà
amb els menys i tal,
però allà havia tota una colla
que estava allà d'en peus
i mirant-ho
i mira,
mira,
i parlava en anglès tots,
però eren de diversos països,
de rotllo Erasmus,
coses d'aquestes,
la gent que ve aquí a ensenyar anglès,
i estàvem,
i estàvem,
bueno,
estàvem en fai,
alguna cosa.
Jo tinc que dir
que tinc un grup al WhatsApp
que es diu
Eurovision Lisboa 2018.
Correcte.
Jo no ho negaré.
Ara parlaré.
Vull dir que,
per tant,
podem parlar a l'estrana.
Tom of Finland?
Bueno,
no sé si ens donarà temps,
ja veurem,
depèn de la cançó
i si no,
parlem de la setmana
de Tom of Finland,
perquè ens quedan
dos minutets.
Vale,
vinga,
fem-ho així,
som-hi.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit