Bones festes. Bones festes. Estarem aquí a partir del gener un altre cop. Més gordos, però igual de feliços. Sí. Cuideu-vos molt, Jordi. Sisplau. Bon Nadal. Bon Nadal. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda. Entreu bé el 2015. Exacte. Fins l'any que ve. Adéu. Adéu.
Fins demà! Fins demà!
Tu ets el més jove, oi? Per cert. No, és el Xesco. Com a mínim... Uns mesos, però està més cascat. Bé, no parlem d'intimitats. Doncs el que dèiem, tenim aquí a la Rosa. Què tal, com estem? Hola, molt bé, bona tarda. El Jaume.
Bona tarda, què tal? Hola, i el David. Hola. Tot bé? Sí, en general. Estem aquí, estem bé. Sí, exacte. Sobrevivim molt. Estem aquí, estem bé. Estem a punt de començar el Nadal, vull dir, quan acabem, si sobrevivim, o quan mínim 3 o 4 quilos més, vindrem allò, amb més ganes i amb més potència.
I patiran les cadires, clar, com sempre. Bé, doncs, el que fèiem, començant a parlar de música, ho farem amb la Rosa, que es parlarà de la Bella Dixilan, tot un clàssic del swing. Molt bo, aquest grup sempre és un referent. Un compact per casa. I tant que sí. Els homes parlarà d'una obra que es diu La Marató de Nova York, que diu que hi havia un senyor que no paraven de córrer tota l'estona. No paraven, no saps, perquè és un documental. A la sala Ramon Romagosa d'aquí, la porta allà. Un documental, molt bé.
Bueno, ara us ho explicarà. El David ens parla directament de Franco. Re, aquí sense concessions. Franco confidencial amb la Pilar Aire. Està molt ben escrit el llibre. Ens explicarà una cosa molt curiosa, una mica escatològica. Intimitats, en definitiva. Sí, jo que m'acaba dic, hòstia, ja l'explicaré. Intimitats, en definitiva, no? Sí, com era l'home aquest.
I directament passarem al cinema i ho farem parlant de Màgia de la Luz de la Luna, l'última del Woody Allen. Parlem de Ouija, una pel·lícula de por. Ah, sí? Sí, jo l'he vist, Ouija. Però fa por, això? Bueno, ja explicarem el que passa amb això. No, no, no és per tant.
Parlem també de professor Hazard. Ho dic bé? L'Azard. L'Azard, doncs havia dit canviat l'accent. Vale, és que he posat una H en comptes d'una N. Perfecte, professor L'Azard. Hi ha una H, però després he fet l'Azard. Vale, vale, doncs per això ja hem liat. El David ens acabarà d'esparlar d'Interestelar, que és un primer que val la pena, que va ser molt ràpid. Ningú l'ha vista més? No, encara no. Però aquesta caurà, aquesta caurà. Sí, sí, sí.
Ara les vacances. I els homes per donar pel·lícula que a mi em fa molta il·lusió que no sabia que existia, ho sento, a vegades no puc abarcar tota la informació mundial que es diu Turner no puc, jo tampoc. Doncs una pel·lícula del Mike Leif que es diu Turner, que va sobre la vida del Joseph Turner, aquest ho diré ara.
Un paisatxista, pintor del segle XIX, magnífic. Lluitador per l'essència artística d'una manera potentíssima. Molt interessant, eh? Doncs això, això ens ho explicaràs ara. Rosa, parlants de la Villadix, que a mi em fa molta gràcia, això de la Villadix. Ah, bueno, per cert, abans de que me n'oblido, avui tornem, ja per rematar, doncs, a escoltar música de la Marató, la TV3, no? Sí, sí, sí. I tindrem com a convidats avui a la Rosana, eh? Ai, a la Rosana, a la Rosario.
És que la setmana passa de tenir la Rosana i la Florian. Sí, cantant El nen dels teus ulls en català, eh? Cantant català, una cançó molt maca. A més, una cançó que seia l'autora. Saps que aquesta noia va protagonitzar una pel·lícula catalana, també? Que es deia en tracte? No. De Manel Cusó Ferrer?
No ho sabia. També parlava en català? Doncs ja ho saps ara, perquè t'ho dic jo i és cert, eh? Clar que sí, clar que sí. Qualsevol li diu que no, eh? Un notari. Igual. Palabra de Jaume es leí tu. Busqueu-la per internet que la trobareu. Fantàstic. Doncs vinga, Rosa, parles de la vella d'Ixil·land. Vinga, la vella d'Ixil·land. Molt bé, molt bé. És una orquestra ja molt veterana, diu el David. Ja estan grandets. Però fa molt bé, eh?
Sí, sí, no, no, però toquen molt bé, home, és una passada. Són set músics, hi ha la bateria, el bateria, contrabaix, el piano, trompeta, trombone, el saxo, i el saxo més clarinet i més campana. Boja. Hi ha una cantant també, l'Anna, no me'n recordo el cognom, m'ho van dir, que també canta molt bé, diu que ha arribat un àngel al grup. Ah, molt bé. Moltes cançons de, bueno, sobretot jazz, blues, swing, també...
Molt bé, moltes cançons de Duke Ellington, del Pau Comella, que és un dels membres també de l'orquestra. El Pau Comella toca el saxo, el clarinet i la campana, és allò que fa Tom Tom. Doncs, diverses cançons d'ells també, va estar molt bé. De fet, jo sé que quan he sentit altres coses, per exemple la Big Mama, també canta cançons d'aquest senyor.
Una miqueta volien recrear l'ambient de Nova Orleans, no? Així, fent participar al públic, no? Allà d'anar picant de mans i no sé quin el ritme i fins i tot t'ha de deixar alguna cançó en algun moment donat, eh? Que ens vam esforçar i ho vam fer també. Però bé, bé, bé, val la pena. Era una miqueta, el concert es deia Christmas Swing,
És amb la que van acabar ja, clar, el concert. Hi ha una miqueta de dones per felicitar el Nadal. Aquesta actuació no és una actuació així, solta i ja està, així aïllada. Forma part del Contraballs, que és un cicle de... A veure, és un cicle de concerts, però de fet és una entitat
que aglutina a gent que li agrada i que vol apostar pel tema de la música, això de swing, jazz, blues, aquest tipus de música, d'actuacions en directe. I en un principi feien actuacions a Molins de Rei, a la Tascadrusca. Després també es van ampliar a Sant Feliu, allà a l'Ateneu, també ho fan. I a Viladecans també, ara també s'han fent concerts, a Sant Joan d'Espí.
o sigui que a mica en mica hi ha més municipis que ja s'animen també a programar algunes d'aquestes actuacions i la veritat és que tenen i Sant Just també falta per exemple el que sí que m'he apuntat són els pròxims concerts que faran que és a part d'aquest del dia 14 el dia 12 va ser a Sant Feliu el diumenge següent va ser a Molins també amb un altre ara el dia 19 a Viladecans
el Biel Ballester Trio, i el XXI a Sant Joan d'Espí, l'Escrat Gospel Singers. És un taller i un concert de gospel, que ara està tan de moda, si no li fan res al tema de gospel. Tienen programació mensual, que a més fan almenys 4, 5 o 6 concerts en diferents municipis, i val molt la pena.
I ara, precisament aquest any, s'estan celebrant el 15 aniversari. Sí, sí, sí. Val la pena, val la pena. Sant Vicenç també fan coses així. Tenen també una programació, no és el contravalls encara, és independent, però també fan actuacions d'hias també, un cop al mes, almenys. Ja buscarem més informació, ja us ho diré.
Són gratuïts o té un cost? Home, té un cost, però no és excessiu. No és gaire excessiu, és preu popular, no? No és excessiu, sobretot si ho compres abans de... Clar, el mateix dia a la guixeta és una mica més car, però si ho compres a mantel·lació... Molt bé, però raonable, vaja. Sí, raonable. Mira, aquesta vegada va ser 11 euros. Ah, molt bé. Molt raonable. Sí, sí.
Aquí ja el mateix dia era 15 però si agafaves abans i més alguna oferta d'aquest del 3C o alguna amb 11 euros ja tenies l'entrada. Parlant d'aquest estil Nova Orleans, avui llegia el diari justament que Woody Allen, no sé quin dia, no sé quan exactament, fa un concert a Badajoz amb el seu grup de swing, que fa aquest tipus d'estil. Sí, sí, que és el saxo, no? Sí, és el clarinet. El clarinet, això el clarinet. I res, en dues hores s'ha venut tot.
Jo vaig veure una vegada un concert per la tele. No sé on va ser, si a Canal 33 i tal. Jo l'entenc, eh? Per mi sonaria igual. No, a veure, bé. Però havia sentit crítiques de veure'm, sí, el senyor toca el clarinet bé, correctament, però ja està. No sé que diguis, hola, on te vas? Bé, normal, sona tot molt bé, tot ben atemperat, i ja està, ningú veia famí, no de ser fin a ningú. Home, era famós que ahir no anava a recollir els osques perquè aquell dia tocava el clarinet a no sé quin...
No, és que actuava, dient que tenia el seu... Sí, tenia actuació de clarineta en un bar, un pub de Nova York. Clar, ja pot ser. També és una mica l'excusa, aquest home em sembla que passa bastant de tots aquests temes dels Oscars, no? Parlarem després de l'última pel·lícula, eh? Comentarem després. Jaume, La Marató de Nova York. Sí, això és una obra de teatre que se'ns va representar el patronat de Cordellà de Llobregat aquesta setmana, el diumenge concretament,
i no, perdona, el dissabte era, i llavors porta per títol això, La Marató de Nova York, que és una obra dirigida per Juan Carlos Mertel Bayot, i la interpreten dos personatges, dos homes, que són el John Negrier i l'Albert Triola. Jo no sé si el coneixeu, a mi em van ser bastant familiars aquest parell, vull dir, els vaig trobar que no m'érem desconeguts.
Bé, aquesta és una obra d'aquella minimalista total, o sigui, amb un escenari totalment fosc, vull dir fosc en quant a decoració, no?, vull dir, amb una mica de llum que els enfoca a ells, i a partir d'aquí, doncs, són de xicots que comencen, doncs, aquell entrenament que produeixen o que es genera cada setmana per dues vegades,
precisament per anar a fer una marató a Nova York, a Nova York, oi? I llavors, doncs, bé, ells van corrent i el que sí que parla l'obra, o sigui, el que sí que parla d'una manera, jo diria que molt, però molt interessant...
és precisament d'aquella manera que aparentment aquell que motiva és el que no guanyarà mai res, sinó que és el que serveix per generar l'entusiasme suficient a persones que d'una manera o altra són un pèl més febles físicament, moralment també, o com a rigor, i que necessitarien aquest senyor que els motiva. L'obra del que parla bàsicament és d'això i de la manera que això es va desenvolupant.
Però lògicament, com que de converses en tenen, el que es produeix al vell mig de tot això també és aquesta característica, jo diria psicològica, de la major part de persones que ens envolten diàriament. Molt interessant, minimalista total, ja veus, dues persones corrents fent veure que corren.
i al final, com us puc garantir, perquè us explico al final perquè no és el que més importa, al final en queda una que és la que pot, motivat precisament per l'altra, que és la seva tasca de motivar una persona que és com una mica repel·lent fins i tot, té gairebé tots els mals, vull dir una cosa molt així...
Érem molt poca gent, ja ho sabem, aquest teatre és molt poc exitós en tots els sentits, però jo crec que ho vaig saber i aquest dissabte que ve en tenim una altra, una altra obra de teatre que porta per títol Paradís,
Això serà aquest dissabte a les 7 de la tarda també, allà a la sala Ramon Romagosa, això és el mateix carrer que va parar a l'Ajuntament i a l'Església. Doncs tenim aquesta obra que porta per títol Paradís.
És una producció de la companyia Divines. L'autora és Maurília Samper, la direcció és de Martí Torres i la interpretació és de Carla Mora, Irene Ruiz i de Marta Mora. I estarem situats en plena postguerra.
on dues curistes que havien format part del Paradís malviuen ara del record d'aquell passat gloriós i continuen viatjant de poble en poble. Una nova proposta en què les tres artistes s'endinsen en la música ibèrica i llatina de la primera meitat del segle XX. Jo penso que és una molt bona aposta, molt interessant.
Doncs ja ho sabeu. El dissabte aquest, eh? El dia 20 i 20 és, oi? 20? Sí, 20. El dia 20 a les 7 de la tarda, a Cornellar, a Sala Robert Rosa. Fantàstic. Nosaltres tenim auditori. Tenim auditori i hi ha un concert d'Estraus, el Cavalló de la Rosa.
Doncs t'ho has d'apuntar per al dia 7. Sí, ja, com a la hora ja... Clar, clar, vull dir que... Fantàstic. Molt bé, doncs ara el David ens parlarà de Franco. Sí. És un especialista. De Franco, de gratis? De Francisco, Franco i va muntar.
Quan va començar a tenir coneixement, el David, es va morir. Com té la mamufilla, ara. Jo me'n recordo. Sí, també. I va sortir al Carrero Blanco, allà, plorós. No, al Carrero Blanco. Pobret, aquest se l'havia encarregat abans. A l'Àries Navarro.
Si arriba a aparèixer, sí que apret que va córrer. Que va fer allò de espanyol i s'ha fet... És que és una imatge típica que tens a la memòria. Això ho imiten els jugadors de futbol. Els homes també ploren. Sí, el carnicerito de Málaga.
Ui, ui, ui, ui, ui, ui, quanto va xota i por aquí. A veure què, avui tenim el corral desmadrao. Va, David, Franco. David, parla'ns. Ese hombre. Bé, era un personatge, només d'arrencar, era un personatge maltractat pel seu pare.
Ah, sí? Sí, sí, sí, era un... Però que és una biografia? Sí, és una biografia. Una autobiografia? No, no, no, una biografia. Però a tu ara es diu Pilar Eire. Em permets? Quan vam fer aquella biografia de... Bueno, biografia o aquella pretensió que tenien de crear un altre Hitler, amb el Gregory Peck, de Brasil. Sí, allò, sí. Los niños de Brasil. Los niños de Brasil. No, no tengo res a veure amb això. No, no, no. No, aquí la Pilar Eire, em sembla que és...
Estem parlant, potser, de ficcions? Bé, jo crec que hi ha moments que ficciona, perquè... No, perquè realment, dius, si hi ha una habitació i hi està el Franco i la dona, qui coi s'ha pogut ensabentar del que feien aquests dos? Potser sí, no ho sé, potser sí. Aquí les fonts ja les ignoro, no ho sé. El Lomi va comentar amb el seu moment la Carmen de Polo i li va comentar... No, no, no, no, se la veu ben documentada. La Carmen, no.
i contrasta les fonts i les explica. O sigui, que realment la dona, sembla que el llibre està ben documentat, està molt ben escrit, és molt amè, vas llegint i t'enganxa el que vas explicant, però és que era un paio que, bé, era el segon o tercer, el segon de diversos germans, i el pare el tenia marcat, que això no és excusa, òbviament, no?
Però el tenia marcat i el portava... Li deia que era mariquita. Sí, per la veu, no? Clar, també això provocava burles. Però, de mica en mica, ell es veu que...
Al llarg de la seva infància va anar... A mi no tenia pèls a la llei. Era molt callat, però ja de ben petit deia... Un dia, algun dia us volia fusilar a tots. Sí, sí, sí, perquè ja ho esmentava. Això ja ve de... Saps com aquell... El nen típic de la família Monster? Sí, sí. Perquè que ja el veus, dius, ostres... Fa una mica de por. Sí, sí, fa una mica de por, però era així, no? Jo n'hi do. Tenia una...
Va explicar, bueno, en seguida... Es veu que el que va marcar molt va ser la pèrdua de les colònies a Cuba. Això els va marcar molt, perquè es veu que d'allà a Galícia va marxar molta gent cap a la Guerra de Cuba. I molts tornaven, o no tornaven els pares, i també va ser jo un greu... Bé, clar, també ho trobem d'una manera l'autora. Jo crec que hi ha un cert patriotisme al llibre, un cert encarenyament amb el personatge...
Per part d'ella, dius. Per part de l'autora, que li dona un punt que dius... Llavors vols dir que és una mica franquistoide, aquesta senyora? Un punt. Un puntet. Allò que dius... Ja pot ser. Juga amb això. És a l'època, eh? És a l'època. No, no, i ella ho reconeix. Al llarg del llibre reconeix que el seu pare era militar franquista. Vale. Però jo crec que tampoc la desautoritza. No. O sigui, crec que no, no, no. Pots tenir una visió perfectament. Quants han tingut pares franquistes i els fills han sigut tot el contrari, no?
No, no, això no lo desautoritza, no? Comunista. Però tot aquest fet de tenir un pare violent que tenia fulanes a punta pala, que inclús havia vist que un pare, com tracometes, violava la seva mare. No és que la violés, però tenien, diguem-ho així, unes sessions maritals molt particulars. Forçades. Sí, la dona era molt de missa i clar...
I potser no volia i el marit l'obligava. Bueno, sí, el que tocava ja està. Fins que el marit també se'n va cansar i els va abandonar tots i se'n va anar a Madrid amb una altra dona. I això tots els va marcar molt. Ell és un personatge, el protagonista del Franco, en aquest cas, doncs que aquí, clar, tenim una visió d'un dictador, no? Òbviament ho era, no cal discutir-ho en cap moment, no? I ell era prou conscient, no?
I en la seva època ja més avançada d'avi, acceptava que li expliquessin xistes, no de tothom, òbviament, sinó els d'algú, per exemple... Què s'explica de mi, no? Sí, sí, sí, era... Com deia? Així el... Com es deia el torero aquell? El Luis Miguel Dominguin? El Dominguin, sí. Era molt... Es veu que al Franco li caia molt bé. I era l'únic que... Aquell no tenia pas a la llengua. I li explicava xistes i una era... Com era? Diu... Diu... D'un manicòmic que hi ha un paio que es diu Franco i que...
que es creu Déu. I l'altre director del manicomi diu, doncs espera, que jo tinc el meu manicomi un que diu que tinc el manicomi a Déu que es creu que és Franco. I això li feia gràcia a l'home. Però bueno, no, alternava molt sobretot el aquest
Ell tenia un cert sentit de l'humor que el va anar perdent a mesura que va estar més anys casat amb la dona, amb la pàjara aquella que estava casada. Amb la Collares. Sí, perquè allò era una dona d'aquelles, com es diu, castradores. On va?
A part que ella venia, diguem-ho així, diguem-ho així, d'alguna manera ja en sinistre, allò, aquella dona. Clar, clar. Ell tenia algunes preferències femenines. Sí, sí, ell tenia algunes preferències femenines. La Juanita Reina era una d'elles. Sobretot la Sarita Montiel, el tenia l'home, se li anaven els ulls a l'escot que la dona ja portava un escot d'aquells permanents. La Sarita en aquella època, la senyora guapíssima. Feia goll. Sí, sí, feia goll.
I la Collares, tot i que sabia que aquest home, com tenia fimosi, i li feia molt de mal, i no es la vulgueu parar mai. Ah, sí? També se sap això. Sí, sí. Ell va tenir una ferida de guerra que li va rebessar un testicle. Anda. Sí. I va estar molts anys així, mal curat, allò de mala manera, i va haver un moment... Era un iuevo, no? Sí, justament poc abans, em sembla que justament o poc abans o poc després de la Guerra Civil, no ho sé. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
I llavors es veu que se li va infectar i es va tenir que arreglar. I el metge li diu...
diu, què, si vol també l'hi arreglem l'altre. Ja posats a remenar, ja no ve d'aquí. I va dir, no, el que Déu m'ha donat, aquí es queda. Home, s'hauria pogut fer una jaqueta, no? A lo millor, tallant allà. Una xupa de gui. I la reflexió que deia és que per ell això del sexe era una mica una molèstia. Era com una cosa lletja, potser ell no... Clar, el que tenia al costat dormint amb ell, potser pensava, hòstia, sí, deixem-ho estar, no? Perquè...
No, el llibre està molt bé. Es falta explicar que era una cosa. Ah, sí. Jo callo. Un detall escatològic és que es vol que la dona del Franco li posava els supositoris cada nit.
Perquè l'home es veu que patia d'estranyiment. Però que no sabia posar-se'ls ell. Es veu que no, tu. I llavors que es posava en pompa, llavors li posava ell. A tant detall, ja no entrem. A tant detall, ja no entrem. La postruda no l'expliquen. A tant detall, ja no entrem. És que l'estampa en pompa, ja, amb un ous. No era igual, deixem-ho, deixem-ho. El que destaca molt, sobretot... Déu, quin personatge, no? I ell ho va mantenir al llarg de tota la seva vida. És que es veu que era molt auster. Ja.
I tot el boato i la pompa la va portar més la part de la família de la dona i, sobretot, quan la filla es va casar amb els Martínez Bordiu, aquells van ser els que van començar a remblar. Perquè ell és bo que no... Era un home que no gastava, no? A més, era més aviat garrepa, no? Sí, sí, sí. És bo que portava unes sabates segarra, és el que els hi envia. I l'home diu què? Diu...
li fotien unes llagues a collons sabates perquè els enviaven gratis és el que diem el fet de tenir poder no vol dir que sigui molt autoconvençut de les seves idees i no evidentment ningú li discutia un acord de doladors que portava darrere i que era d'una manera superdescarada
A mi em sona a una alegria que no es correspon amb res al que nosaltres coneixem. No, no, no, òbviament no. Aquí hi ha el que diem, una miqueta de maquillatge. No, era una mica com el que ha passat a França a finals de 1700, que estaven tancats en el sumón. Ell estava al pardo amb la seva família i ella només el visitava en els quatre escollits i se n'assabentaven de tot per les xafarderies. Però ell, per exemple...
L'últim tros relata quan va empelar el Julià Grimau, em sembla que va ser que el van afusar allà,
Per ell era un rojo que havia torturat a gent i havia sigut un assassí i tal. I es veu que no va ser així. És una mica la visió. I ell no va tenir pietat. La gent es veu que hi havia col·laboradors que quan ell havia de signar sentències de mort o confirmar-les, a vegades mediaven. Hi ha una anèdota que diu home, sí, aquest era tal, però els seus germans eren del nostre bàndol i van morir tots. I a la dona només li queda aquest fill. I el va comutar.
però la segona vegada que li van intentar colar la mateixa, va dir, nenai del Paraguai, i va signar la sentència. O sigui que el Palló, potser segons, el sabien portar, però el tenia ben clar.
Doncs, bueno, és un llibre... Interessant. Interessant com a mínim, és a dir, és el que diem, no?, que s'ha de conèixer una mica, doncs, la història, o la intrahistòria. Primer no fem endrot, eh?, arrencar-lo, però... No, però aquestes coses, a vegades... No, la lectura és molt amena, i doncs dius, ah, mira, pom, pom, pom, pom, pom. És com aquell que es diu... No, a més, m'interessa la història, i sobretot aquesta època del...
És com córrer per un llibret d'Aguirre el Magnífico, que és l'exmarit de la duquesa d'Alba, que es veu que també, d'aquest senyor, de tot, eh? L'exgesuita. L'exgesuita, es veu que, bueno, que era un personatge de tots aspectes, eh? Sí, sí, sí. Però va ser el que li va endreçar tota la pinacoteca i la va posar com Déu mana. A ella, exacte. Sí, sí, amb el cap molt ben centrat, es veu. Sí, sí, molt ben centrat, però per lo vist eren amics, no res més.
ens entenem, perquè hi tenia altres gustos i tal, però bueno, vull dir que això és una cosa que el llibre, clar, però bueno, a part d'això hi ha altres coses, vull dir que no. Molt bé, Jaume, parla'ns de, hi ha un article que per aquí corre, que ens volies comentar, oi que sí? Sí. Digue'ns. Doncs mira, no, de la Verònica Camps, és una senyora, ai, perdó, Victòria Camps, és una senyora que em vaig tenir la sort, això el David em deia, abans de començar, diu, uai, però sí que està bé això.
Bé, d'estar amb ella més enllà d'una conferència que es va fer, que ella la va impartir. Llavors, ella parla de l'educació moral, no és només racional, també és sentimental. O sigui, és lògic, no? La moral...
s'ha de vestir de diferents elements. Emocions com la indignació o la compassió són adequades si contribueixen a la convivència i no ho són si tan sols satisfan interessos individuals.
I llavors aquí en un punt, perquè hi ha un escrit bastant més llarg, però per resumir-ho una mica, diu no trobarem l'equilibri entre el bé individual i el col·lectiu si el pensament racional no va acompanyat de passió per fer les coses com cal.
Si el que la raó assenyala com un valor no és abraçat per un sentiment que s'adhereix en aquest valor, desitjant-lo, el valor es manté com un concepte reconegut en teoria però inefectiu en la pràctica.
Doncs a mi em sembla que és molt interessant reflexionar sobre petites frases d'aquestes, no cal, en tot cas, que ho sapigueu, aquest és un recull de diferents escriptors, també, pensadors, filòsofs, no?,
que va sortir, com que avui això és habitual, ho podeu trobar per internet, al diari Ara, del 16 de novembre d'aquest any. Ho podeu trobar i allà trobareu totes aquest concepte. Molt bé, fantàstic.
El que farem ara serà un petit recés i escoltarem una cançoneta de la Marató. Estem escoltant de fons la música de la Marató, que va ser tot un èxit. 8 milions, no? M'he equivocat. 9 milions.
És el que diem, no? Vull dir, que encara que tal com estem tots, de malament, en general, vull dir, la gent encara és solidària, que això és molt important, eh? Vull dir, l'esforç ha de fer per aquestes cosetes, no? Que és el que val la pena. Escoltem a Rosario, cantant en català, que abans deiem, ah, però com pot ser un concert de Rosario? Un concert de Rosario. Un concert de català? Vull dir...
Era barceloní el seu pare, però per això... El rei de la rumba catalana. Se lo discutia el Peret. Sí, era aquesta lluita i tal, però el Peret era més mediàtic, per dir-ho d'aquesta manera, i aquest home era més separadet, però en canvi es veu que era un crac, que composant i tal era molt bo. Com el fill. Sí, es veu que hi ha dues o tres cançons de la Rosario, que són del pare i que són molt maques, digues-hi.
No, no, no, que aquesta cançó és el nen dels meus ulls, és una cançó que ha escrit ella mateixa, que era quan estava, ja ho explica el llibre del CD, quan estava embarassada o al poc temps de parir de tenir el seu fill, i és una miqueta producte de les pors, que a vegades li entren a les mares, pensant, ostres, el meu fill, el cuidaré bé, el sabré tenir bé en aquest món, i no sé, una mica aquestes pors, qui se'n cuidarà de tu? Doncs va fer aquesta cançó, és d'ella, la lletra d'ellà. Doncs vinga, escolte-la.
Ningú t'estima, ningú t'estima en aquest món. Tu estàs tan sol, tu tan sol sempre, tu tan sol sempre, amb aquest cor tan petit de vidre. Ningú no et mira, ningú et parla, no et donarà.
Més esperança, ningú se l'atura perquè segueix la vida. Dóna-s la mà amb un somriure. Ai, ei, ei, ei, el nen dels teus ulls que jo no oblidaré. Has portat en clavats, clavatets amb el cor perquè no ho vaig fer.
Fins demà!
Pena aquesta cara que és tan bonica, tan perdudet, tantes gossetes, res solet sóc entre huirina. No tinc llàgrimes, no tinc parelles, només predor a les entranyes. Sé que ets cor meu i no t'aturis, dones la mà amb un sorris.
Aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe, aïe.
On acabaràs? Ploro per sentir Ai, que lluny que tu estàs de mi Ploro perquè ahir No vaig saber-ne més Va plorar tot sol el meu cor A un món sense amor
Ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait, ait.
Doncs és realment una rumba d'aquelles magnífiques, eh? Vull dir, molta qualitat. És que la Rosario es va saber reinventar molt bé, perquè va començar a fer coses horroroses, i justament des del recolzament del seu germà l'any 94 i tal, doncs ella va començar a tirar, tirar, tirar, i fa aquesta rombeta tan elegant i tan correcta, no? Tan delicada. Què va fer? Ara jo tres d'anys. No, més, potser tres o quatre anys. Sí. No, tres o quatre, ja passa el temps.
Vaig anar al Palau de la Música. I la vas veure ella. A veure un concert de la Rosario. I que magnífic, no? Jo el vaig anar acompanyant, però a la meva dona sí que li agrada molt i vaig disfrutar. Jo crec que és el que diem, és una de les cantants més completes del programa espanyol avui en dia. És una gent d'un espectacle que omple l'escenari. És la que ha agafat la potència de la Flores, aquesta gran espectacularitat. Sí, perquè la germana gran, no sé,
És més en plan cançó melòdica, aquestes històries. Últimament es va animar a fer jo el Sarandonga i tal, una mica també agafa aquesta dina de la rumba, però és que la rosa és molt més fresca, no? I té més flexibilitat fins i tot a nivell corporal, l'expressió és magnífica, l'expressió corporal de la rosa. Jo crec que l'Aulita que es dediqui més a fer... Més exòtica, fins i tot físicament és molt exòtica ella, no? Amb aquella cara, aquella morella... Home, l'artista era el germà.
L'artista era el compositor. Era el germà. Era cantant i compositor magnífic. I l'Eolita potser que es dediqui més a actuar, perquè fa molt bé. Va ser 15 dies després de la mort de la mare. Era addicte i un mal viatge brutal arran de la depressió que va agafar tan salvatge.
L'altre dia sortia, la seva germana explicant-lo, la Lolita, justament, no sé a quin programa de televisió, van ser 15 dies de la mort de la mare a la mort del fill. S'ha mort la mare i al cap de 15 dies mor el fill. La mare, conscient de la seva addicció, li va fer la cabanya, dins de la seva casa del Derele, la casa on tenia, li va fer una caseta allà dins perquè visqués allà dins, per controlar la mare, perquè no...
sortís gaire, però clar, encara hi ha així, és el que diem, aconseguir estupafaents és fàcil, vull dir, amb aquest món que es mouen ells de la faràndula. Clar, i va ser perdre el control de la mare i s'ha acabat. I llavors es veu que l'estimava, vull dir, era l'amor de la seva vida, és el que deia. És el que li passava al Franco. Ni la filla, ni la dona, és a dir... Això cal dir-ho, és el que li passava al Franco amb la seva mare. Per ell només era la mare. I va trobar l'assistitut de la mare amb la dona.
en aquest cas ell no va suportar-ho bé és el que diem, la vida porta cadascú japonès i tal bé, ara sap una mica greu perquè tinc a parlar de Ouija però bueno parlaré de Ouija perquè me la carrego en dos minuts els contrastos aquí van i venen en la meva línia de carregar-me pel·lícules que m'agrada molt això de tenen quan dir quina pel·lícula més dolenta he vist doncs aquest és un cas
Bé, Ouija, ja sabeu que és la taula Ouija, això que es fa allà amb aquelles lletres i aquells números, i el sí, el no i tal, i l'adeu, i mous... No has fet mai això, David? No, ni ho penso fer. No, però a vegades és el típic, vull dir que és aquest joc. Jo tampoc, eh? Però és molt fort, perquè és un joc de taula que es ven a les botigues de joguines. Ho pots comprar allà. Vull dir que pots fer la... No sé si és el més adient comprar-ho. Jo sí que veig que ho has fet.
No, no, una vegada vaig intentar-ho però amb paperets, amb uns amics, amb una taló rodona i paperets vam fer l'A, B, C, D, allò en plan cutre, sí, però no, res, no es va moure'm un got d'aquests d'un duralecs, vam estar allà enredant i no, no, no res. Però bé, és el que hi ha. Què passa? Doncs aquí es partés de la base sempre d'un grup d'adolescents, no? Ja estem amb aquesta línia i tal i això. Llavors, hi ha una primera premissa que dius, home, ha d'un ido a començar la pel·lícula, no? Que bàsicament ho dic perquè això és el minut 1. Primer que s'hi carguen.
Clar, és el que diem. Lo típic, una amiga que va buscar una altra, és de nit, en una casa, hi ha una amiga que tens aquesta pinta de que fa una mica de por i tal, diu, no, no quiero salir, no sé què, tal. Una mica raro, no? Llavors, de cop i volta, veus que ella tot va apuntant a trobar-se que si la... Hi ha una paleta, que és el que mous a sobre, no? Que porta una mena com de lupa, com una cunya, amb una lupa.
Som un punter, com un punter de guitarra. Exacte, com un punter de guitarra gegant i al mig una lupa. I llavors, a partir d'aquí, a la taula comença a aparèixer, com estava amagada, és una casa antiga, que té una història, i aquesta taula surt d'aquella forma, perquè hi ha tot un element al darrere...
I al minut 1 ja dic, no, no, surto i tal, deus a capa volta, troba això, mira per aquesta lupa, veus que l'ull se li posa així de color blanc, vull dir que perd tota la seva deonsis, se'n va directament cap a, que és una casa que té un doble pis, cap a la llum central del que seria el rabador, que és un doble pis, i es pinja.
Ah, està bé. Pum, pum, i es penja, dius, home, què ha passat aquí? I a partir d'aquí, doncs, clar, comença a haver-hi tota una sèrie d'elements, no?, amb el qual, doncs, la millor amiga rep com a regal aquesta taula de Ouija, com a recordatori, ta-ta-ta-ta-ta-ta, els amics, ah, ja vull parlar amb la meva amiga, bueno, es munta ja el Cris que et pots imaginar, hi ha una història al darrere, i bé, arriba un moment que dius, vale, ja...
ja estic cansat. És a dir, que comença bé, dius, bueno, a veure per on tira, a veure, no és sanguinolenta, és d'assustir jo, d'allò que dius, ai, ai, passa una ombra, dius, oh, oh. És una mica xiquito la casa, el que diem, en aquest moment. Va ser una mica com espantant-te.
Sí que al final hi ha una mena com d'efectes especials, una mena com de personatges, no? Que és una cosa molt típica també d'aquestes pel·lícules. No recordo ara, si la prometo, una d'aquestes, no? Vull dir que obren la boca i treuen aquest fum negre, vull dir, com si fossin enviades del més enllà. Bé, se'ls in va una miqueta, eh? Sí. Amb aquest estil, perdona, eh? Sí, sí, sí. Jo recomano La cabanya en el bosque. Aquesta televisió.
Mireu la vista. Si voleu passar por, si voleu tacar la vista. És curiosa, és curiosa. Ho recordo mínimament. Però fa por que explica. La cabanya en el bosque, no, perquè, aviam, el típic diràs, cabanya en el bosque, caravana amb nois joves que van a passar un cap de setmana. I de primera volta, per començar la pel·lícula, com unes oficines, un centre de control...
I a partir d'aquí... Això no té massa màgia. No quadra massa. I és que li donen un punt més de rosca i és que no sé si explicar-ho, perquè si no, per la gràcia, se la voeu veure. Em sap greu perquè si no ho espereu, està molt bé. La cosa es complica i es lia. No és una gran pel·lícula, ni molt menys.
Coi, és interessant. Sorprèn, sorprèn. Bé, doncs que sapigueu que hi haurà Ouija 2. Ho dic perquè acaba obert i ja està. Ja ho farà qualsevol desgraciat. Aquest senyor es diu Style Whites, que no sé qui és aquest senyor. I és que ni els actors ni res. Bé, una cosa horrorosa. I de pas, ja que estic, ja seguiu parlant amb vosaltres. Màgia, la luz de la luna, Woody Allen. Algú l'heu vist? No, no, què tal, què tal? Bé, a veure, jo, com sempre, aquí som frofos a Woody Allen, la major part. Jo les he vist totes les pel·lícules a Woody Allen.
Woody Allen, m'encanta Woody Allen, i jo estava com allò, com dient, vull veure la pel·lícula. Què passa? Em dius, a veure, evidentment és encertat, tot el que fa Woody Allen és magnífic, i en aquest cas, a nivell d'ambientació, és meravellosa, la pel·lícula. A més, l'ambienta la ve l'epoc, l'ambienta Europa, Alemanya, i en aquest cas se'n va al sud de França. La llum és al sud de França, per entendre'ns, no? Saps que sempre busca una miqueta últimament Londres, que si Barcelona, doncs és la Provença, no? Aquesta zona baixa, que és molt maca, la part aquesta.
I estan movents amb això, amb els anys 20-30. Per tant, tot el que és el tema de les decoracions, cotxes, vestits, època art déco magnífica. És d'una gran categoria, d'una gran forma. Això és magnífic. Colin Firth i Emma Stone, que són la noia i el noi. La història de què va? Ell és un prestigiós...
el Colin Firth, mag, que juga a una personalitat que és ser un mag xinès. Això és molt típic, no?, l'estil xinoàs d'aquella època, no?, lo xinesco, castellà. Exacte. Doncs això era com una moda i això ho explica molt bé i ho presenta magníficament bé el senyor Woody Allen.
A més, posa música de Charleston, estem parlant d'aquella època. Amb la seva categoria, el coneixement. Totes les pel·lícules del Woody Allen comencen a una música dels anys 20. Exacte, però en aquest cas, clar, fot canya i fot Charleston cantats, i té molta gràcia, perquè no se'n va buscar el que seria el swing o el jazz, diguem, de Nova Orleans, de principis de segles, sinó que va buscar una línia molt més divertida.
Què passa? La pel·lícula en si succeeix en un lloc i a partir d'aquí està sallat tot a la Provença. Llavors és Colin Firth que intenta anar a una zona determinada per un amic i tal per intentar carregar-se una possible estafa d'una videnta, d'una noia que és vident, que és aquesta noia. Ja no ho explico més, d'acord?
que diuen que és magnífica, i ell, com és mag i és el millor mag en aquell moment del món, vol desmuntar, vull dir allò, de construir, per dir d'aquesta manera, aquesta farsant, no? I s'inicia una història d'amor. Ja està. Això ho dic perquè això són els 15 primers minuts, i a partir d'aquí després ja tot això... Què passa?
Jo crec que la pel·lícula peca, per mi, d'uns diàlegs poc interessants. Vull dir, no és ni molt més... Ni Colin Firth és un alter ego de Woody Allen, ni molt menys. Ni ella tampoc ho és, que a vegades juga que noia o noia són com molt histriònics amb aquesta línia.
No hi ha cap de les seves ni fòbies, ni parla de la mort, ni dels jueus, ni... És el que ell sempre comenta en les seves pel·lícules, no? Desconstruyendo a Harry. Exacte, vull dir... Evidentment, clar. Clar, Ell no surt, és una pel·lícula molt blanca, per entendre'ns, no? No, no, però és el que diem, no? Que surt per allà donant potres, mira, encara fa gràcia.
Ells estan bé. És una pel·lícula molt correcta, per mi. Molt correcta. Per això no em va provocar cap sensació. L'únic que a mi em va cridar va ser l'ambientació. Excessivament fresa. Sí. És que ho fan bé, però no destaca. Ni el Colin Firth fa un paperàs, ni, igual que fa un paperàs, per exemple, allò a aquella que feia del rei, com es deia aquella pel·lícula, el discurso del rei, que ja està molt bé, el Colin Firth. És correcte.
Sí, però és que és un tio molt correcte, és molt anglès, és molt allò que dius, bueno, fa així, d'aquella manera, no? I ella destaca una mica més, però tampoc. I la comparsa que hi ha al voltant, els personatges que hi ha al voltant, bueno, però està bé la pel·lícula, eh? Vull dir que val la pena, és una estona agradable. Ara que dius, recordo que hi ha d'acords i desacords.
Sí, però bueno, però aquestes coses... Però ja era un altre tema. Però és que ja... És que és el que diem aquí... Allà ja estava més elaborat tota la gana. Mira, recordeu que ja com es diu l'Escorpión Jade? Sí, l'Escorpión Jade, sí. Sortia la... Sí. Anem per aquí. Anem per aquí amb l'aspecte de... Sí, de la fluixota aquella. Exacte, anem a això. Mira que sortia Woody Allen amb aquesta, eh? Vull dir que... Sí, Woody Allen i la... Quina era ella?
era l'altra, no n'hi ha igual, ja ens recordarem. No, una rosa, també. Sí, no n'hi ha igual. Això, la Hemingway era? No. Doncs és això, llavors ens quedem aquí, amb aquesta línia de pel·lícula correcta, però ja està.
A veure, Rosa, parla'ns del professor Hazard. Hazard, que no venia. Vinga, la segona, la segona va l'avançuda. Ja tinc l'AC i no he canviat. Bé, he tingut la sort de poder recuperar-lo d'aquests dies que l'han fet. Mira, la tele, precisament. I, bé, és una grata sorpresa que facin aquestes pel·lícules, que les passin també, no? Amb un mitjà així tan massiu. És una pel·lícula canadenca, la versió original és en francès, per tant...
és Messier Lassart el títol. És del 2011, o sigui, és molt recent i la temàtica que toca està plenament vigent. L'autor es diu Philippe Falardot, no sé si aquí havíem vist alguna cosa més d'ell, però penso que sí que val la pena ara una miqueta seguir-li també la pista.
I, bé, és la història d'un senyor... Bé, és una escola de primària, si us en recordeu, quan també ja estava... Jo és que no me'n recordo gaire aquesta pel·lícula. Els nanos estan al pati i llavors a l'hora de començar l'escola, doncs un nano que li toca repartir els tretabrics de llet, no?
doncs es troba amb la mestra amb la mestra exacte, s'havia penjat s'havia suicidat però com que tenia els nens s'havia penjat a part d'aquesta imatge ja està però clar, després a partir d'aquest moment clar que dius, hosta, que bèstia aquest assunto amb nanos de primària ja no em vaig arriscar
Ja... No, no, sí que val molt la pena, eh? Ja, ja, però amb nens petits... No, no, perquè després parlen de més coses, no? Però clar que contínuament... Clar que contínuament està el tema... Però vas complicar bé un nen... Ja, mira, mira... Com expliques amb un nen tan petit... I veig i dic... Ostres... Però què passa, no?
I el gran, què passa, papa? No, no, res, res, fora, fora. Sí, sí, sí. No, no, això, mira, aquests disgustos. Però doncs imagina, veus, tu ho vas evitar als teus fills, no? Doncs a la pel·lícula és això, els nanos que sí que han arribat a veure, o no? Sí, un parell de nanos.
Un parell de nens. El nen i la nena, que també, després, que són amics, que també... I, bueno, és això, és el professor que ve després a substituir-la, ell es presenta voluntari, després, al final, sembla ser que no té la titulació. Ell és un immigrant, no només que un immigrant, és un refugiat polític,
d'Algèria que de fet durant la pel·lícula ell també veus que està passant el seu calvari que va perdre la seva dona i el seu fill i la seva filla allà amb el terrorisme que li van incendiar la casa o sigui van morir cremats per un atac així no terrorista sinó de les forces de seguretat o més a saber d'ell i llavors ell durant la pel·lícula està demanant també l'assil polític com a refugiat polític
I, clar, ell, per aquesta banda, la situació tan extrema que està passant, en canvi, veus que és tot dolçó, tota comprensió, els ensenya molts valors als nens. Els ensenya a llegir i a valorar fins i tot la literatura francesa i l'escritura francesa, que els nens no estaven acostumats ni a fer dictats, clar, perquè era un ensenyament molt modern. Imagineu, Canadà, clar, és estar ja a l'avantguarda de les tècniques de metodologies i pedagògiques, no?
I és un ambient d'ensenyament en què una miqueta al nen no se li ha de pressionar, se li ha de deixar que també una miqueta vagi fent, que el vagi madurant, fins i tot els professors no és que no poden tocar els nens perquè corren el risc d'un cinc de seguida.
I clar, dius, home, el professor de gimnàstica dius que faig el tonto a l'hora de gimnàstica, els hi faig córrer com tontos allà per la una, perquè clar, no els hi puc fer saltar el plinto ni res, perquè clar, com els hi fas saltar si no els hi pots ni recolzar la mà per empènyer-los una miqueta a ajudar-los. Clar, és una miqueta una denúncia de tot això també. És molt interessant. Molt interessant.
Doncs el recuperaré perquè no recordo gaire aquesta relació, segur, però no he pogut. M'hi hagués enganxat, allò, però... Sí, bueno, en un altre moment ja podràs. Molt bé. Doncs parlant d'això de recuperar un dels clàssics, vull comentar una cosa real minutet i ara comentem les pel·lícules de Turner i d'Interestel·lar.
Perquè fa poc he recuperat J.F. Calca, un caso abierto, de l'Oliver Stone. És que, de debò, jo recordo que la vaig veure amb el seu moment al cinema, parlo de l'any 93, però és que l'he tornat a recuperar tranquil·lament a casa, veient-la, i tal, són 3 hores i mitja de pel·lícula.
Però és que és el muntatge, per mi, més espectacular dels últims 20 anys. Quin muntatge, tant, 3 hores i mitja sense parar ni un moment de posar-te imatges. És que, clar, la pel·lícula és un pel·liculón com una casa i, a més, el Kevin Cosas, que jo com si és un tio que a mi no m'acaba de fer el pes del tot, està magnífic, està molt ben portat.
I és sobretot la part documental, la part d'aquesta mena de per un costat documental i per altra ficció, per entendre'ns. És espectacular. Recupereu-la i veieu-la tranquil·litat. És molt de temps, però val la pena. No fa massa la van fer i la vaig veure. Sí, sí, doncs meravellosa si la torneu a recuperar. Ja m'ha parlat d'això de Turner i ara el David ens acabarà parlant d'Interesteller.
Sí. No, bé, vull dir, Turner, com sabeu, és aquesta pel·lícula de Timo Trispal, oi, es diu? L'actor, sí. Bé que fa el paper d'aquest pintor... De Joseph Turner. Sí. Com? Joseph Turner. Joseph Turner. Llavors, la pel·lícula és una biografia, fins i tot una formació, ja que has parlat de Franco, també, de la manera que va tenir una relació molt interessant amb el seu pare...
I el tipus de relacions que tenia amb la pròpia escola, allà on en definitiva es decidia, penso que ara també és així, es decidia què era art i què no ho era. Acadèmia. És l'acadèmia oficial anglesa. Sí, molt bé. La postura que ell tenia, vull dir, pam, hi havia un moment que posa una boia allà, diu, ah, una taca vermella, diu, això és un d'allò... I llavors diu, ah, és una boia. Diu, amb la fe que jo ho tinc...
És que va ser molt modern, Turner, per la seva època. Es va adevantar. Això estem parlant del 1840... És a dir, 30 anys de l'impresonisme. És que va ser el primer impresionista. Tothom estimava Turner, per això va ser el primer que va trencar amb tot el que és el paisatge típic. Vinga, va, el que diu. Hi ha coses que queden abstractes. Hi ha una obra que és, totalment dius, què és això?
I es diu monstres marins, no? I són les ones. I no saps què és. Digues, digues, Jaume, que això de les... Exacte, és el que diu ell. Va evolucionant d'una manera... Plantejava situacions de guerra, també, o sigui, en el mar, no? I de la manera que captava, doncs, i utilitzava tota mena d'elements de pintura, però, a més a més, pintant bous i no sé què, bueno, i tal...
El que és molt, vull dir, això, aquesta part jo la vaig trobar molt enriquidora. Vull dir, això, els que hi enteneu més amb història i tal... No, jo la vull veure perquè vull veure com va. És prou llarg, eh? Vull dir, un parell d'hores... Bueno, magnífic, no, no cap problema. I llavors, el que també és molt interessant és la manera que construeix els dos personatges, pare i fill. El pare que va ser Capdalt, i sobretot en el moment de la mort del pare...
Es produeix un fet molt interessant. Es veu que la mare els havia desestibilitzat a tots dos i no saben com recordar-la. Això no ho sabia. Sí, molt, molt. El pare era advocat o notari? El pare l'ajudava amb tot, fins i tot l'afaitava. És que era d'una intimitat tan... Vale, vale, vale. Ja ho veureu, és molt maco.
I llavors el que sí que és molt dur és la relació que va tenir amb dues dones. Una que no es va moure de costat d'ell tota la vida però que la tenia pràcticament desestimada, val a dir-ho així. I en canvi sí que en va conèixer una que l'estimava molt, no?
I hi ha un final molt interessant, que això sí que no us ho explicaré, però que té molt a veure fins i tot. A mi va fer pensar molt en l'Ignat Berman, en una pel·lícula de Crits i Mormolls, quan aquella noia, després de la mort de la seva... que ell havia protegit, doncs es menja aquella poma amb aquella tranquil·litat i per què no dir-ho amb aquella felicitat. Aquí hi ha alguns elements d'aquestes.
aquí també, eh? Em va agradar moltíssim, eh? M'ho vaig passar molt bé, està molt ben feta, el Mike Neville, com deies tu, és un realitzador... Mike Lake. Mike Lake, perdó. Sí, no, no, tranquil. Home, és un realitzador potentíssim, eh? Exacte. Segrets i mentides... Perquè ambientar aquesta època i que tingui aquella credibilitat i que tu t'ho empassis de punta a punta, com un entrepà...
És un artista que aquí no és molt conegut, en canvi a Anglaterra és molt estimat, vull dir, Turner és un dels grans pintors anglesos, sense cap mena de dubte, i llavors allà es té un museu propi fins i tot, vull dir, que val la pena. Els quadres suposo que era el d'ell, perquè els anem veient. Sí, clar, clar, imagino que sí, sí, sí, però vull dir...
Molt bona, un clàssicot com una catedral, aquí sí que... Abans de sortir, ja és un clàssic, el que diem, no? És que hi ha pel·licues que ja tenen aquesta idea, no? Suposo que l'estrenaran ara aquesta semana i durant aquestes festes jo penso que és un regal per al pensament, per a l'intel·lecte. En definitiva, no...
que comparar... No, no, i bé, val la pena a nivell cultural també conèixer noves visions, no? Sí, sí, sí. David, remata'ns a l'interès que se n'ha passat, et vas quedar a mitges? Sí, doncs, estava pensant i molta gent l'ha comparat amb 2001. Sí. I pensava, no, no, si 2001 no té res a veure amb aquesta pel·lícula, però vas veient, hi ha algun element que sí, que és curiós, no? 2001 jo crec que el que feia era un repàs de manera molt mística
els orígens de l'home fins a l'era tecnològica d'avui dia, no? I, a més a més, tenint en compte l'any que està fet, que és l'any 68, en què tot el tema de la psicodèlia em sembla que estava molt present en tota la mass media cultural, no? I queda ben reflexat a la pel·lícula, no cal dir-ho, no? Però allà era això, no? Una reflexió sobre...
D'on venim, cap on anem, no? I pel mig, doncs, hi ficava elements neguitosos, diguem-ho així, com l'ordinador aquest de la nau, HAL, que embogeix, no? Potser per acció de la presència aquesta extraterrestre, no? Com es deia la... HAL. HAL, que és una... HAL. HAL, que és una... HAL. HAL, HAL. HAL, HAL. Vale, vale, és que no me'n recordava ara. És que en principi es tenia que dir IBM. Vale. Però IBM va dir no. I si et fixes... Sí, sí, sí, sí. La H...
La A y la L son las llaves anteriores de IBM.
Ah, vale. Vale, vale, vale. Vale, molt bé. Però aquesta, Interestelar, és més pragmàtica. El film és més pragmàtic, perquè d'alguna manera ja planteja una situació en què la Terra s'està descomposant i que hi ha que fotre el cap d'aquell perquè en poques generacions, per no dir una, aquí ja no n'hi haurà res per menjar i tot serà un desert, no? Un d'una, per dir-ho d'alguna manera.
I els éssers humans es mobilitzen d'alguna manera, tot i que hi ha una tendència general a denostar tot el tema tecnològic, tot i que es fa servir molt.
perquè no estem ambientats avui dia, sinó... Jo calculo d'aquí uns cent anys o així, no? Sí. Què passa? Que tot és més pragmàtic. Envien diferents... Prèviament a diferents astronautes a sondejar diversos planetes, els quals només accedeixen per un forat de CUC que està a l'alçada de Júpiter o així...
que és un viatge d'uns mesos, i a partir d'aquí, a la que entres al forat de cú, directament saltes... No, el temps no. Saltes a un altre... És com si pleguessis l'espai i saltes d'una altra galàxia a un altre lloc.
Digueu així, com una... Com ho dic això? Una drecera. Una drecera, sí. Però instantània, pim-pam. És com si ara tu obrissis aquesta porta i estiguessis a Saragossa. Dius, ostres, però només passes per aquesta porta. Si vas a un altre lloc, has d'anar a fer tot el recorregut. I... Monstres, és això. Clar, ells, com el temps se'ls acaba, envien ja uns astronautes que confirmin quin d'aquests primers astronautes que van anar ha tingut èxit, en base a les dades, no?
I aquí tenim el nostre hall, també, d'alguna manera, perquè hi ha un astronauta que, veient que el d'Estiga li ha tocat... Clar, l'astronata que hagi anat a petar a un planeta hostil, aquell no el aniran a buscar. Ja. Perquè no hi ha mitjans ni hi ha opcions d'anar-lo a buscar, aquest pobre que quedarà sentenciat. I hi ha un molt picaró, i que no té més nassos, que falseja les dades.
però per un instint de supervivència. Jo crec que també és una mica el que li passava al Hall, que era un instint de supervivència i per això embogeix. I és el que li passa amb aquest. Té un instint de supervivència, falseja les dades i el van a buscar. Permeta'm una cosa. Jo penso que Hall embogeix perquè ja no dona permès. En canvi, l'home sí que és capaç d'anar més enllà. Jo crec que hi és aquest discurs. Sí, és molt possible.
Sí, sí, sí, pot ser, perfectament. Sí, és molt correcte, clar. Sí, en el punt aquell en què vas a parar i tal. No, és que a mi ha fet pensar precisament el que tu acabes de dir.
Clar, aquest astronauta rea un punt. Saps com quan el que s'ofega i arriba el rescatador nadant? Sí. I el normal és que s'hi agarra, s'hi agarra allà com un... Sí. I moltes vegades què ha passat? Que se'nsorren els dos i s'acaben ofegant els dos. D'alguna manera passa això. Que ell s'amarra allà com pot ser. Com pot i... I ho esverla tot de mala manera. Per aquí jo crec que el film està molt... Aviam, el...
Els dos estan basats en coneixements astrofísics de l'època. Es nota la diferència. Amb aquests 40 anys, i pic i escaig, que hi ha diferència entre aquests dos films, s'han descobert moltes coses noves. Per exemple, forats negres, cosa que a l'època del Stanley Kubrick no se'n tenia coneixement, només molt teòric. Forats de Cuc.
que només se'n té coneixement teòric, avui dia encara no se n'ha vist cap, però se sap que podria arribar a ser. Però han estat assessorats per un físic. Em sembla que el públic també es va assessorar molt bé. I això es nota al film. És el que diuen. El públic va teoritzar sobre la relativitat. I aquí també. I aquí sobretot en la relativitat, en els efectes del temps respecte a la gravetat,
està molt ben fet. No explico més perquè és que a mi és una escena molt natural però és impactant. Fantàstic. Molt bé, doncs, com dèiem, acabem. El 25 no tenim programa, el dia 1 tampoc, perquè clar, és festiu i estem tots celebrant Nadal. El dia 7 sí. Després de Reis estem aquí, donant guerra, com sempre, i el que volem fer és acomiadar-nos amb aquest Aleluya, aquesta cançó tan maca, també del disc de la Marató,
I bé, i desitjar-vos un Nadal, no, companys? I bones festes. Bon Nadal, bones festes en general, bon any. Ens retrobem. Exacte. Bon Nadal a tothom. Adéu-siau. Adéu.
Noi, jo ja he estat aquí, sent dons i em sé el camí. Vaig viure molt temps sola, sense tu, jo. Veig el teu nom a l'arc de triomf, però l'amor no és victoriós. És sol, un fred i un trenco.
I va haver un temps, com solies dir, quan jo em cercava del teu camí. Però ara ja no entus mai com em duies. Ràdio Tosbert, 98.1 Ràdio Tosbert, 98.1
Bona nit.