Bona tarda, benvinguts un dijous més al Babilònia,
a aquest programa que ja sabeu que des de fa quatre temporades
ja estem aquí donant guerra.
I bé, doncs, i el segon de la temporada 2016-2017,
tenim de nou a la Rosa, alcalà,
la nostra Rosa que la setmana passada no va poder estrenar
el programa amb nosaltres, temporada,
i ja la tenim aquí.
Tenim el David Montaner, que també és un d'aquests clàssics,
que ja és avorrit de tant de temps que hi ha aquí.
Però avui tenim una novetat.
Tenim el Nacho Alonso, que és una nova incorporació.
Bona tarda.
Què tal, com estem?
Bueno, doncs mira, aquí esperant.
El debut amb els nervis del debut.
Clar que sí, clar que sí.
Com el Messi en el mig del camp, quan ha de treure la pilota,
doncs així, jo esperant.
No et preocupis que, escolta, farem aquí ajuts
i el que faci falta, sí, eh?
Si es quedem una miqueta allò, que no toquem a la porteria.
Perfecte, fantàstic.
Molt bé, doncs el que farem, com sempre,
ja sabeu que fem una mica d'introducció.
Avui farem gairebé un especial dedicat a llibres,
un especial dedicat a cinema,
i al final parlarem definitivament d'una sèrie
que almenys el David i jo ja portem tota la vida
intentant acabar de veure-la.
Tota la vida, no.
Bé, però portem temps, eh?
Jo vaig ser bastant...
Però ja esteu al dia, no?
Ja, sí, sí, sí.
A tu ja et coneixem.
Tu vas començar i vas anar pinyom fins que la vas acabar.
Sí, cert, cert.
Jo tinc que reconèixer...
Ventajas de ser soltero.
Hola, hola.
Comencem molt malament, eh?
Ui, els tòpics.
Comencem molt malament.
Jo no puc.
Jo a les sis de la tarda no el puc posar hot.
No, no, ja, ja.
Estan els meus nens mirant la tele.
Això t'entens?
Això és el que he de tenir prou, eh?
Això és plan.
Això ho entenc, eh?
Vull dir que, evidentment...
Però, bueno, també he de dir que en un mes i mig me la vaig polir tota, eh?
Vull dir que també són 60 capítols d'una hora, també.
No, però, bueno, vaig anar a veure, però t'enganxaves,
i llavors ja vaig anar a veure una altra, no?
I, bueno, i el que passa, no?
I hi ha la gent que ens agrada...
Que t'enganxa i no pares.
Que no pares, no pares, eh?
És el problema.
Però, bueno, això serà el final del programa,
però abans el que farem és, primer de tot, parlar de...
Bueno, la Rosa ens farà un mix, eh?
D'una visita a les colònies tèxtils,
amb un llibre, amb una sèrie...
Bé, d'això ja no explicarà ella, deixem la sorpresa.
Després es parlarà el David de l'obra Intempèrie.
És un llibre que aquí uns quants també l'hem llegit,
però, eh? Exacte, és una cosa molt peculiar i molt curiosa.
Del Premi Planeta parlarem també,
amb hombres desnudos,
que també és una cosa, insisteixo, també peculiar.
I en cinema parlem de tres novetats.
Nacho, no respires, això.
És que tenim un dubte amb el títol.
No, és una ordre.
És una ordre.
Pots respirar, eh?
No t'ho prenguis a peu de la lletra, eh?
Clar.
I t'acordaré viure sense respirar.
Sí, sí, sí.
A la ràdio és molt important respirar,
perquè, si no, llavors sí que et quedes enganxat
i no surts d'una.
La Rosa ens parla del Petit Príncep,
també parlarem de Monty Monster,
que és aquesta última pel·lícula de la Jodie Foster,
que és una cosa, també, insisteixo...
Jo crec que parlem de coses bastant peculiars, insisteixo.
I, per últim, un clàssic.
tant en quant, aquí ens agrada molt això dels clàssics
i recuperem, encara que siguin clàssics dels 90
també, però ens anem una mica més enrere
i ens fem amb el Buscavides i Paul Newman
i també el Nacho ens farà un comentari
i per últim, Jogo de Tronos
també per aquí, a mig
programa
agafarem, posarem
aquesta bola de vidre
d'aquí amb aquestes històries, farem una mena de discoteca
sí, aquest rotllo una mica
xotxi, a mi em fa gràcia
es diu així, eh, aquesta cosa dels 70
vull dir, no, no, és aquest nom
la bola de lluantons es diu xotxi
no, home, no
el concepte aquest de la música dels 70
aquesta cosa petarda i tal
això és una forma de dir
es pot dir xotxi, es pot dir
avui fa 25 anys que es va morir
Tino Casal
quan? 25 anys
avui, i m'ho dius ara
ara m'ha vingut al cap
no existeixen whatsapps per agafar música
o què, David?
la setmana que ve posarem Tino Casal
ho dic perquè aquesta, fem un aniversari
en aquest cas, un senyor que molt poca gent coneix
que és el Nile Rodgers
però és el gran productor de la música disco
i de la música dance dels 80
sembla estar darrere de molts grups
de Michael Jackson, de molta gent i tal
ha estat darrere
i escoltarem un tema clàssic que és Le Freak
allò de Chic Le Freak
que és un clàssic d'aquests que hem ballat tots
bueno, vaja, d'una forma increïble
però bé, això serà
a mirat el programa
què, què, què, digues, digues
no, no, que volem veure la demostració aquí
exacte, sí, sí
que em faltava a mi
Rosa, comencem amb aquesta visita a les colones tèxtils
sí, vinga
mira, és una visita que vam fer fa molt poquet
a algunes de les colònies tèxtils
que hi ha al llarg del riu Llobregat
n'hi ha, espera
es van arribar a construir 18 colònies
amb un total de 20 quilòmetres de riu
imagineu-vos, això vol dir que estan superjuntes
amb un quilòmetre o quilòmetre i poc
hi ha una colònia tèxtil
és curiós perquè
això és que ara
quan repassava les notes d'aquell dia
és curiós perquè
la major part dels empresaris
o dels industrials
per exemple, els Güell
que van tenir també colònies
exacte
eren antics negreros
sí, clar
havien començat amb tot el tema del cotó
a les Amèriques
eren els indians
que van estar allà fent fortuna
i quan ja es va acabar la història
el comerç del cotó
doncs mira
van venir aquí amb el tema
de les indústries tèxtils
de les colònies
seguint l'exemple d'Escòcia
que allà també ja tenien la tradició
de fer-ho d'aquesta manera
perquè era
era l'incipient
començament de la revolució industrial
amb el que suposava també
no, la revolució industrial ja n'hi havia
vull dir, més que res
la revolució obrera
amb els problemes que ja tot això
començava a donar
a les grans ciutats
on hi havia tants treballadors
llavors era una forma
de mantenir els treballadors
aïllats d'alguna manera
amb un sistema
de colònia tèxtil
que pràcticament
és que no podia sortir
s'autoabastien
fins i tot
tenien l'escola allà
tenien l'economat
tenien
com es diu
el sacerdot
el mossèn
tot
és que no calia
anar a sortir en lloc
les seves cases
molts
alguns podien tenir
un petit or
també
si volien
on el metge
tot
això sí que estàvem
ben atesos
pel que li interessava
al propietari
ho dic perquè això també
es va després
generar un debat
de la famosa pregunta
o la valoració
de dir
les colònies tèxtils
era
el feudalisme
posat a les fàbriques
o és realment
l'oportunitat
de millorar
de vida
de millorar de vida
per a aquestes persones
és que és això
segons com tu miris
per a aquestes persones
viure a les colònies
era ideal
era
bueno
els havien servit la vida
perquè si no
els veien abocat
a treballar al camp
amb males collites
i estaven superagraïts
al senyor
a l'amo
es parlava de l'amo
però potser
a canvi d'una explotació
important
vull dir
que em refereixo
que potser guanyaven uns diners
però treballaven moltes hores
també
és una relació
per això
de feudalisme
per això
de servitud
esclavatge
segons
el que passa és que potser
potser tothom
treballava moltes hores
també
però això és com
la intenció
jo crec última
d'això
perquè jo he visitat
la colònia Güell
i tal
i ment papà
i hem pensat sobre el tema
era una mica
de buscar l'antídot
el que era el comunisme
en aquell moment
diguem-ne
que el treballador
doncs tenia
l'amo capitalista
i tenia
una alternativa
que era el comunisme
que era una alternativa
que els amos capitalistes
no volien
era un perill
en aquell moment
però estava començant
i el marxisme
ja havia passat
però diguem-ne
que s'estava ja preparant
el que vindria després
no sé si s'abans
la revolució
russa
o després
o just en el moment
diguem-ne
aquí hi ha molta
febre essència
és a dir
hi ha una alternativa
hi ha un sistema
d'idees
que pot vèncer
el comunisme
i pot demostrar
que el capitalista
no és
intrínsecament
dolent
sinó que
mira
podem fer
una societat utòpica
sense l'utopia
sense el dolent
de l'utopia
pel capitalista
hi ha un dobó
de l'utopia
però veus que així
això és com un experiment
podia funcionar
i es podia treure
diguem-ne
a la massa obrera
a un tipus d'idees
que no fossin tan perilloses
com el
que era el comunisme
més
més ratificat
diguem-ne
allò és la idea
és una barreja d'idees
si voleu
llegir una novel·la
que parla una mica
d'això
és la ley de los justos
del Xufo Llorenç
ah sí senyor
cert
això comenta
molt bé
doncs una miqueta
és això
una miqueta
per centrar-lo
són
aquí a Catalunya
es van muntar
o es van construir
i es van organitzar
aquestes colònies tèxtils
al costat
a la vora del riu Ter
i del riu Llobregat
nosaltres en concret
la visita va ser
a tres o quatre
del
bueno
tampoc no les veus totes
veus
el que està obert
al públic
el que s'ha museitzat
d'alguna manera
la colònia Vidal
per exemple
sí que la tenen
la pots visitar
i veus
veus
des del cafè antic
l'escola
com era
la part
on t'estan
tota la maquinària
t'expliquen també
com funcionava
cadascú
què mercat
estava
cada funció
o cada feina
on estava
la colònia Vidal
la colònia Vidal
estava a prop
és que no sé
ara jo
és que està tot
molt a prop
Gironella
Verga
estàvem
per aquesta
zona
pensava que era
jo
més avall
no no no
és a dalt
és a dalt
després la colònia
Viladomiu també
que aquesta sí que està
es conserva millor
i encara la gent
que hi viu
perquè va ser que
l'amo
va vendre
les cases
quan ja va tancar
la fàbrica
va vendre les cases
els propis treballadors
llavors clar
és una colònia viva
encara viu gent
i encara
ho conserven força bé
en canvi l'altra
la colònia Vidal
esperem que no
però podria tenir
els dies comptats
perquè això
estan mans privades
i el dia que li facin
una oferta
per fer jo què sé
una urbanització
pot mirar
m'entens
s'ha d'aprofitar
ara que encara
es pot visitar
després també van veure
la colònia Guixeró
perquè la veus
la desclosa
com funcionava
per agafar l'aigua
i per fer funcionar
els motors
és que les visites
són completes
val la pena
a anunciar-te
la va guiar
a l'assumpte
Montellà
que és una historiadora
ja us vaig explicar
que també havíem fet
la batalla de l'Ebre
que havíem fet
també el tema
de la maternitat d'Elna
ella clar
és historiadora
està escrivint
aquestes històries
aquestes històries
de la història
de Catalunya
des del punt de vista
també amb bols de dona
intentar una miqueta
buscar el protagonisme
també que a vegades
ha quedat una miqueta
com tancat
o oblidat una mica
a veure
ho explica tot
però ella
li fa gràcia
de dir que també
és una miqueta això
i vull dir que per això
també comentava el llibre
que està molt bé
també ella
com fa aquesta explicació
perquè ha fet una tasca
d'investigació
molt bona
ha parlat fins i tot
amb gent que treballava
que ara ja són grans
però encara li han pogut
donar el testimoni
penseu que les colònies
es van anar tancant
fa poc
la última
la que es va tancar
el 1980
no la de Cal Rosal
no me'n recordo
quina s'havia tancat
el 1980
no sé si era una de les dues
o la colònia Vidal
o la Vidadomiu
més o menys
per aquestes dates
o sigui que són molt recents
fins fa poc
s'estava treballant allà
totes basaven
amb la força
de l'aigua
clar
totes
per això estan col·locades
al costal del Llobregat
totes tenen la seva resclosa
veus com fan el sistema
de recollir l'aigua
bueno de conduir-la
cap a on hi havia
tot l'engranatge aquell
una mica com van veure
cap allà
amb el Museu de Paparers
doncs això
és molt interessant
des del punt de vista històric
d'organització
de model
de tot
de les dones també
clar
perquè després t'explica molt
qui treballava sobretot
la gran massa
de treballadors
eren les dones
que ja eren
les que estaven
als telers
els telers
després els homes
feien sobretot
tasques de manteniment
com es diu
el capatàs
no?
això
a l'amo
el puntable
sí normalment
l'encarregat
l'encarregat
tot això es veu molt
sabeu la sèrie
Olor de Colònia
que està basada també
en el llibre de Silvia
Encantara
es veu molt
i la veritat
és que és molt fidel
a la realitat
és molt fidel
és com un patriarcat
perquè les dones
que encara ho recorden
t'ho expliquen tal qual
a més tenien els safarells
també
és molt interessant
perquè veus els safarells
com anaven a fer la colada
era el moment
de
la distració
una mica de relax
de poder explicar
el que passava a la colònia
que no era tan fàcil sortir
no era tan fàcil
en algunes
havies de demanar permís
per sortir
si havies d'anar a fer
alguna gestió
o alguna cosa fora
jo què sé
a Barcelona
sí
mira una cosa
la setmana que ve
parlem d'una pel·lícula
que es diu Volcània
espanyola
que fa poc ha sortit
i tracta d'aquest tema
però és un punt de vista
sectari
és a dir
el tema d'una colònia
industrial
però es converteix
en una secta
jo comentarem
la setmana que ve
perquè avui no tenim
el temps
suficient rosa
però intentarem comentar-ho
perquè val la pena
a la que vaig estar
va ser la de Sant Corneli
a les mines de Cercs
no sé si ho estàs
sí ho vas dir
sí ho he dit
encara no
aquesta no
aquesta és una mina
ai
és una colònia minera
no és
però el sistema
ve a ser també
sí igual
igual
igual
perquè és un castell bastial
pujant fins a Cercs
que era el de l'amo
també eren d'aquests
que venien de Cuba
i tot això
i volia estar dedicant
a l'explodació minera
i va estar obert
fins l'any 91
les mines
i llavors van tancar
doncs don i do
és
és que era molt recent
aquest sistema
res fa 20 anys
25 anys
que encara
que encara funcionava
sí sí
és molt recent
jo tinc
de la colònia Güell
jo conec gent
o que encara viuen
a la colònia Güell
o han anat a Sant Vicenç
o així
que havien treballat
venia una parella gran
gran vull dir
70 i algo
d'anys 75
i la dona ho explicava
és que jo treballava
com deien elles
a la contínua
la màquina
que era la contínua
que no podia parar
bueno
a casa de la meva àvia
i a casa de la dona
havia treballat
a la colònia Güell
això a la contínua
a la màquina contínua
que no podies
a casa de la meva àvia
al costat
no era una colònia
pròpiament dit
sinó una feia
que es deia Can Rosers
que estava a Cornellà
i aprofitava
el canal
el canal de la Infanta
que passa per Cornellà
hi havia el saltant
d'aigua
que malauradament
quan l'aigua era clara
no passava res
però quan l'aigua era contaminada
allò era una vaporització
de productes tòxics
sí
doncs aprofitaven la força
i era una colònia textil
també
no en el sentit estricte
de tothom
allà no vivia
allà només era colònia
i jo crec que hi havia
les cases on vivien els meus avis
que eren unes cases
baixetes
que potser
si amb el seu origen
devien ser de la colònia
perquè estaven just a davant
però que em sembla
que després ja vam perdre
qualsevol lligam
i que cadascú ja era
un lloguer
o així
és que és molt interessant
perquè tots ens despertarà
i ens recordarà
moltes vivències
i coses
penso que val la pena
ho recomano molt
o bé
ja dic
amb l'assumpte Montellà
seria ideal
perquè és una passada
a més
és superagradable
és molt didàctica
t'ho fa viure
és que t'imagines allà
tu ja
que estàs allà
a la fàbrica
a la màquina aquella
fantàstic
més en treballar
a treballar molts joanets
sí exacte
és el que et volia dir
mira
després clar
també vaig llegir
el llibre del Miquel Martí Pol
que es diu
La fàbrica
és un llibre de poemes
perquè ella
en el llibre
reprodueix un
dos
bueno
reprodueix d'or
i aquest us el desiré
si voleu res
és molt content
i
bueno
és això
a més
ell també
Miquel Martí Pol
havia treballat
també
al riu Ter
que hi havia colònies
doncs ell també
havia treballat
en una fàbrica textil
el que passa
que després
per la seva malaltia
ja no va poder
ell estava
a les oficines
estava de comptable
o d'ajudant o alguna cosa
aquest es diu
Elionor
l'Eleanor
tenia 14 anys
i 3 hores
quan va posar-se
a treballar
aquestes coses
queden enregistrades
a la sang per sempre
duia trenes
encara
i deia
sí senyor
i bones tardes
la gent se l'estimava
l'Eleanor
tan tendra
i ella cantava
mentre feia córrer
l'escombre
els anys però
a dins la fàbrica
es dilueixen
en l'opaca grisó
de les finestres
i al cap de poc
l'Eleanor
no hauria pas sabut dir
d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud
les dones deien
que el que li passava
era que es feia gran
i que aquests mals
es curaven
casant-se
i tenint criatures
l'Eleanor
d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones
va créixer
es va casar
i va tenir fills
el gran
que era una noia
feia tot just
3 hores
que havia complert
els 14 anys
quan va posar-se a treballar
encara duia trenes
i deia
sí senyor
i bones tardes
és això
era
la família
que anava treballant
ara tant
el lloc de treball
exacte
i després un altre
en contra
també molt curtet
molt curtet
que diu
era una pregària
que fan
els treballadors
com si fos un pare nostre
no?
sí
per a nostra
que esteu en el cel
si ha augmentat
sovint el nostre sou
vingui a nosaltres
a la jornada
de 7 hores
facis un xic
de nostra voluntat
així com la d'aquells
que sempre manen
el nostre pa de cada dia
doneu-nos el més fàcil
que no pas el d'avui
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres
perdonem els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure
a les mans del director
ens advertiu-nos
si s'apropa
amén
això aplicable
ara eh
actual
vull dir que això
perquè ara això està donant la volta
clar no?
els jefes d'avui en dia
ho podem aplicar
escolta
doncs
això és magnífic
és un colofó meravellós
una foto i el whatsapp
això ho penjarem
això ho penjarem
el que ets
si lo quiero eh
molt bé
molt bé
és que això no s'ha perdut
doncs molt bé
el que
bueno
això a vegades
mira
això es fa pensar
que potser lo millor
a vegades
és millor agafar
i marxar
a la muntanya
no David
ho dic per intemperie
bàsicament
i anar-te
amb un món paral·lel
entre cometes
no hi ha massa muntanya
ja em sembla
jo crec que ja és massa pla
ja és pla
hòstia és bèstia
és aixut
és la primera novel·la
del Jesús Carrasco
sí
és la primera
hòstia
però allà
va treure tot
va abocar
tota l'essència
que portava ella dintre
ho va deixar
amb aquesta novel·la
el comparant
amb qui no?
amb el de Libes
ja són paraules
paraules mayores
i és que té un llenguatge
jo també l'he llegit
espectacular
el tema
el tema
comença
que un nen
s'amaga
a la nit
s'amaga
i qui s'amaga?
s'amaga
de gent del poble
que l'està buscant
clar
tu penses
algú ha passat aquí
gros
perquè aquest nen
s'estigui amagant
a més a més
amb unes condicions
bèsties
només s'amaga
amb un forat
que ha fet ella
a la terra
tapant-se en branques
i es queda allà
hores i hores
i hores
pixant-se
i fent-se tot a sobre
que dius
hòstia
però li és igual
imagina la por
que ha d'arribar a tenir
per un nano
no específica l'edat
això és cert
no sé
10 o 11 anys
sí
intuèixes per aquí
és un preadolescent
així
i bé
això està ambientat
a la novel·la aquesta
bé
a la castilla
que allà profunda
castilla o extremadura
també podria ser
és un lloc
també determinat
és un lloc
comparat amb el de Bolívia
és potser
com la meseta
és com la meseta
jo potser que l'àfis
és carrasco
va néixer a extremadura
és d'estremadura
igual és d'estremadura
tampoc no m'estranyaria
no
mesetàrio
si no
no el dèiem
que hem enlloc
un lloc inòspi
sí
jo crec
l'època
en què està
o està ambientat
no diria
que és de postguerra
sinó potser
una mica més endavant
pels cinquanta
cinquanta
cinquanta
cinquanta
principis
de seixanta
sí
perquè
un dels protagonistes
va amb moto
un moto
i quinsa
els quarantes
així
anava amb moto
la gent
anava ja
més endavant
era una cosa
que era
el desarrollismo
i havia començat
una mica
a arrencar
feia pinta
que anava
amb un fitroenotxo
amb voltes
d'aquests
acertalats
però les essències
encara
eren
molt antigues
hi hagués gent
que se dediqués
al seu molt desvivent
i fos anar
amb el ramat
de cabres
i no tingués
una vivenda fixa
això vull dir
és molt estrany
tothom té
un allar
i als setanta
ja no passava tant
per això dic
cinquanta
i seixanta
bé
doncs
el xaval aquest
doncs
doncs
fuig
fuig
fuig
i no sap
de tothom
està en temps
delgada
de la seva família
i és un
me'n vaig
i no sé on
perquè la desesperació
em fa marxar
i trobo un personatge
doncs
que diguem-ho així
la tempera
hi ha tempera
aquesta por
i
l'ajuda
una mica
el guia
l'ajuda
a dir
bueno
vine amb mi
i de moment
doncs
a veure
a veure què fem
no?
i és un pallo
que evidentment
fa pinta de ser
un pobre home
sense
uniletrat
sense cultura
però que té
aquell sentit comú
de la gent
de poble
que
que distingeix
les coses essencials
entre elles
evidentment
la maldat
i la bondat
dels homes
i el cal
de bones a primeres
que es diu
i bé
és el seu suport
i es pot dir
que la seva única família
a partir de llavors
perquè el nano
porta tal trauma
a sobre
no explicaré res més
al final
s'acaba sabent
per què té el trauma
o...
sí, sí, sí
tot està explícit
bueno
ho vas deduint
vas deduint
de mica en mica
no t'ho diu
clarament
no t'ho diu
però ho vas
sí, a mesura que s'apropa
l'altre personatge
és molt curós
a l'escriptor
a l'hora
de deixar anar
les dades
perquè tu puguis
anar
enganxant
però que alhora
no et faci perdre
diguem-ho així
la intriga
de què està passant allà
no sé què dir
jo crec que és un llibre
l'expressió
el vocabulari
és impressionant
és molt rica
a vegades
deies
què està dient exactament
quin concepte és aquest
la paraula
a vegades
és que és això
és una cosa
com bastant
que té molta vocabulari
de la terra
de l'atura
dels fenòmens
bueno
molt rica
perquè no plou
però bé
és com un desert
allò
és com una travessa
amb el desert
si l'escriptor
hagués mamat
tot aquell ambient
rural
i sàpiga
o s'ha documentat
molt bé
també pot ser
bueno
jo per això
com que ell
va néixer
a Extremadura
el que veu que ara
treballa a Sevilla
està de professor
o alguna cosa així
però va néixer
a Extremadura
molt bé
doncs
d'aquí poc
em sembla
que parlarem
més d'aquest senyor
d'un segon llibre
jo reccomano molt
la terra que pisamos
jo vaig començar
al revés
vaig començar
per l'altre
i també
el tema també
és super dur
però és més ficció
que ell
sí
arrenques
com si els comunistes
haguessin enviït
la península
idèrica
exacte
el nostre país
i a partir d'aquí
dius
ostres
ja aniràs veient
jo no hi he llegit
però m'ho he explicat
però pot ser qualsevol país
qualsevol exercit
invasor
el que passa
que el que tu mai
no t'havies pensat
sí que ens havia passat
abans
a la història
amb els francesos
que ens van invadir
o els musulmans
i tot això
però clar
queda molt lluny
i ara dius
ostres
és que pot passar
si tu t'invaeixen
i tu ets el poble
invaït
què passa
aquests abusos
molt bé
doncs ja parlarem
quan acabi el David
també podem fer un tàndent
com hem fet ara
amb l'intemperi
que seria interessant
doncs
parlant de llibres
justament
parlem d'hombres desnudos
que ningú s'escandalitzi
i anem cap a la contemporaneïtat
anem al segle XXI
i anem a veure
el Premi Planeta 2015
que s'acostumen a ser
i perdoneu el comentari
uns rotllos insuportables
més d'una vegada
i jo aquesta vegada
he pensat
vinga va
vaig a fer l'esforç
a veure si la cosa tira bé per aquí
i clar
com és l'Alicia Jiménez Barlet
que és la
la de Petra Delicado
que la coneixereu
és la coneguda
per aquest personatge
d'aquella
bueno
aquesta senyora
aquesta escriptora
és una de les millors
escriptores
de cinema
de novela
policíaca
i bueno
la Petra Delicado
és una de les grans
nissagues
d'aquestes
diguem aquest cas
de les primeres inspectores
feministes
i totalment
marcant la línia
perquè sempre han sigut
el concepte inspector
i això és una cosa molt curiosa
perquè els últims
cinc anys
hi ha quantitat de llibres
en què el paper
en aquest cas
és una inspectora
no és un inspector
això és una cosa
jo he llegit tants llibres
que hi ha sempre una inspectora
hi ha una que es deia
La niña del bosque
de Brian McAlaway
o la de los Dolores
o la Dolores Redondo
la trilogía del Baztan
no?
vull dir
sempre
vull dir
és que últimament
i a més
és genial
a banda
és que allò és un altre món
eh
allò és una altra història
bé
doncs això d'empres desnudos
en un principi
dius a veure de què va això
de què va
és una cosa molt
bé
és una cosa com molt
frívola en el fons
en un principi
veus que és un professor
de literatura
un filòleg
no?
de castellà
que es troba
que perd la seva feina
encara que està com
mig mig
amb una mena de mitja feina
que no és una feina oficial
et marca la situació
actual del laboral
no?
de com està
evidentment
en general el país
no?
llavors bueno
s'ha de buscar la vida
té un amic
es troba un amic
del col·le
de fa molts anys
no?
i és el típic
xulillo de barrio
el típic tio
que sempre saps
aquesta línia
i llavors
ja comença a veure
com l'Alícia Jiménez
està fent
ja comença a col·locar
cadascú amb el seu lloc
amb la seva classe social
no?
va marcant molt bé
el que és
el de barri
el senyor de classe
mitja a baixa
que ha perdut la seva capacitat
pum
apareix per ja una senyora
amb un nivell altíssim
que també té una gran empresa
que el seu parell li ha deixat
però també està en crisi
i és una dona
que també l'ha deixat el marit
ha marxat amb una altra noia
i per tant
se li trenquen els esquemes
per tant ja tenim
la senyora de nivell alt
la gent, la parella
diguem
de nivell mitjà
i el noi
que ve de barri
més baix
per entendre's
i això ens ho deixa molt clar
i a partir d'aquí
dius a veure per on van els tiros
i cada vegada
que parla un d'ells
t'adones
del llenguatge que utilitza
i com
saps?
vull dir
com fa aquesta distinció
que en un principi
pot semblar classista
que és aquesta la que dius
aquesta senyora
per on va
però no
després fa una bona conjugació
vol deixar molt clar
quin és el rol de cadascú
perquè té un motiu de ser
i és que
aquesta senyora
que inicialment
aquesta dona de nivell alt
que se li envà una mica
la vida a Norris
comença
a sortir amb una altra noia
i aquesta noia
el que fa
és que contracta
a nois de companyia
i
a partir d'aquí
el que sembla
una història
d'elles
i la història
d'aquest noi
amb aquest amic
per entendre'ns
què és el que passa?
doncs
que aquests nois
comencen a fer estriptis
i a vendre el seu cos
per això es diu
hombres desnudos
per poder sortir
de la crisi
per entendre'ns
i a partir d'aquí
tot el que passa
al voltant
d'aquesta noia
i la seva amiga
clar
és tot un conflicte
increïble
per un costat
lògicament
la parella
del noi
que és professor
i que no sap
què fa fent estriptis
no l'entén
per una altra banda
la senyora
d'un cert nivell social
els tracta
com s'ha de
no com s'ha
perdó
ara faig un comentari
una mica massa
livià
vull dir
els tracta com el que són
carn
carnaza
carnaza
sí sí sí
i es tracta d'aquesta manera
és el mercat
exacte
és una mercaderia
i el de barri
que és el que està de volta de tot
tant se li en fa
i escolta
també hem de viure la vida
i així guanyo molta pasta
i tant se me'n fa
si vinc al meu cos
està orgullós del seu cos
vull dir
hi ha tota una sèrie de conflictes
i
que dius
a veure
però on t'està
perquè és una senyora
que sempre escriu novel·les policíques
no hi ha on t'està
aquí la part policíaca
no
s'ha d'esperar
s'ha d'esperar
bastant
llavors sí que
fa
aquesta mena de
arriba un moment terminat
que apareix aquesta línia
i apareix de part
doncs més fosca
l'altra història
que ja és fosca per si mateixa
bé
és molt bé
res d'un llibre ambiciós
de grans
bé
exacte
vull dir que
quan intenten ser ambiciosos
això
i ho fa molt planer
i aquesta planitud
fa que t'entri al llibre
molt fàcilment
i és curiós
que això sigui un primer planeta
que sempre són coses com més
perquè és molt modern
i diuen tacos
i diuen
i perdona el comentari
diuen conyo
quan diuen conyo
i polla polla
parlem clar
és el que hi ha
és a dir
no és allò de dir
m'amaga i tal
i xoca que això
sigui un primer planeta
però bé
potser s'està modernitzant
ja tocava
vull dir que
perquè té la tela
hi ha cada cosa
que queda informable
per això
ja que potser
el nou
que millor tindrà
ara el símbol
de los barrancos
exacte
exacte
que és el que he dit
que potser
el de 80
té 50
perquè clar
això és una anissaga
i potser és una miqueta
és jove
el que està a la planeta
el que va morir
ara
ara no fa massa
però va morir
d'una malaltia
però no era jove
era jove
no era com el pare
que dius
hòstia que toma
ja
no
no
de los años 60
potser que toma
60
no molt gran
no té res a veure
en Fullmonte
i és que ho pensava
no
a veure
sí que explica
com fan els estriptis
i tal
però vull dir que era
en plan
el sentit de l'humor
sí que el sentit de la crisi
tenim aquesta situació
però en canvi
li comporta un problema
al professor
perquè clar
és un professor de literatura
que fa allà
però bueno
és una forma de guanyar-se la vida
no és que li agradi
té moltes reticències
però va entrant dins del joc
fins que aquest joc
doncs s'acaba
i ja ho veureu
perquè com si agulles
no volem destripar el llibre
però val la pena
val la pena
bueno
fem una cosa
res
deixeu-me dos minutets
per allò de descansar
tots plegats
perquè hem parlat molt
no hem parlat-ho just
i ara el Nacho
ens farà després un comentari
sobre no respires
però dèiem que el Nile Rodgers
és aquest senyor
de color
que molta gent no coneixerà
sempre ha estat el darrer
digues Rosa
què?
ah bueno clar
és que la beca sí
dic amb violència
però si no estàs respirant
ja podem respirar
ja podem respirar
exacte
exacte
alhora has de respirar
perquè has de ballar
tu mateixa
sense respirar
hem de ballar
doncs el que deia
Nile Rodgers
compleix 64 atacos
encara segueix dins
el món de la producció musical
de la música disco
però això
clar
això és un clàssic horror
l'any 77
i això és el
Le Freak
És un clàssic horror
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jo estava mirant aquí si respiràvem...
No, no, jo.
Doncs sona aquesta musica una mica misteriosa, perquè hem de parlar No Respires, eh?
Oi que sí?
Sí, sí, correcte.
Endavant.
No Respires és una pel·lícula que vaig veure jo a l'estiu, finals d'agost, més o menys.
Una pel·lícula d'aquestes que tenia pinta de palomitera.
I, bueno, de vegades a l'estiu vas veure pel·lícules palomiteres, però que em va sorprendre perquè no era tan palomitera com el que s'esperava, diguem-ne.
Encara que el públic sí que ho era, que va ser lo pitjor de la pel·lícula.
Però, en fi, aquesta gent que va només a l'estiu, etc, etc.
Típic, típic.
Bueno, No Respires, el títol ja comença a introduir una mica el cuit de la qüestió, vull dir, perquè normalment per nosaltres respirar és una cosa normal,
però en un temps de la pel·lícula respirar pot ser un problema pels protagonistes.
La premissa és molt simple, és una història en la que tres lladres pot ser una mica massa joves, massa adolescents,
però, bueno, tres, que això pot ser és el menys creïble, no?
No semblen personatges del món de Lampa, no?
Però, bueno, són tres lladres que es dediquen una mica així a fer robatoris a cases,
bé, tampoc a unes coses increïbles, i trien una casa que està en un barri bastant degradat,
un rotllo com si fos Detroit, ara aquestes cases que s'han quedat en Detroit, que estan pendent ara molta història,
barris en què la policia ja entra poc perquè és que hi ha poc per, no?
I allà viu una persona gran, un vell, que és un antic veterano de guerra, d'Iraq,
que això no ho saben, que després ho sabran, i aquesta persona hi ha una història,
per allà pel barri, que és coneguda, de qui li va tocar la loteria.
Però no se sap mai el que ha passat amb aquests calés, perquè el tio no se'ls ha gastat,
no sé què, i llavors els lladres aquests infereixen que els calés estan dintre de la casa.
Aquest tio és un tio molt solitari, viu molt tancat allà, i, bueno, doncs els calés estan dintre de la casa.
Diu, bueno, doncs això ha de ser molt fàcil perquè, a més a més, aquest home és sec, no veu.
I diu, bueno, doncs, olen un llum, anem, entrem allà, entrem, hi ha un que és el que controla més el tema,
entrem allà, fem el robatori fàcil, el tio no ens sentirà, i se se sent és igual, perquè estarà adormit i tal,
no ens veurà perquè no veu, van.
Llavors, una premissa simple és entrant en casa, diguem-ne, la casa és aparentment normal,
però, clar, allà viu un home, que és un home que és antic veterano de guerra, i que, tot i no tenir de casa,
aprenent per anys, sí que la té bastant controlada.
Llavors, aquí, ja comença l'acció amb un canvi, diguem-ne, que els lladres de cop i volta es veuen una situació diferent,
perquè s'enfronten a una persona que no esperaven, una persona que, evidentment, ells són joves, són quatre nanos, com qui diu,
a l'altre és un veterano, que és una persona ja gran, però és un veterano, ell sap pelear, sap lluitar, sap, bueno, sap molta cosa,
i, bueno, llavors aquí comença l'acció, ràpidament la cosa s'espatlla, diguem-ne,
hi ha algun dels lladres que pateix un problema important, i a partir d'aquí el tema comença, bueno.
Llavors, l'important també, o el que està bé d'aquesta pel·lícula, és que comença a posar-te els personatges,
bé, com molt definits, no?, hi ha un que és el bo, i uns altres són els dolents, que entren a robar i tal,
però conforme va passant la pel·lícula, comença a haver-hi un canvi, i els que semblaven els més dolents no són tan dolents,
i els que semblaven els més bons no són tan bons, però ja no només per la pròpia situació,
no és que una persona reacciona davant la situació, sinó que allà hi ha històries amagades dintre d'aquella casa,
que corresponen al personatge, que és el personatge, el pobre sec, que...
Llavors, amb una premissa sencilla, sense gran salar, és una pel·lícula d'antetenimiento,
vull dir, no esperem allò una gran pel·lícula, però sí que hi ha alguns temes de càmera que són macos allà amb els travelings,
com juguen els travelings, vull dir que tu comences a veure-la i dius, bueno, això té una mica d'intenció, diguem-ne, no?,
el guió està, salvo alguns problemes ja, jo crec que el pitjor que té són els personatges,
que són potser massa joves, són actors desconeguts, i bueno, potser queden una mica així,
però fins i tot el guió és bo, i comença a desenvolupar una acció dintre de l'acció general,
d'aquesta acció que ha començat, en què està el secret que té aquell home amagat en aquella casa,
i aquí ja el tema acaba posant-se una mica més xungo, més oscuritat, més Amèrica profunda,
i més històries, perquè aquest home té...
A la pel·lícula és americana, és nord-americana.
Bueno, sí, és d'un director que és uruguai, que es diu Fede Álvarez,
però està fet amb actors americans i ambientada...
És com el Jaume Cullet Serra quan dirigia aquestes...
Ambientada a un barri dels Estats Units...
A la Casa de Cera, cosa d'aquesta...
Sí, exacte, ell és un veterano de l'Iraq, bueno, hi ha tota una sèrie d'històries.
I, bueno, al final, ja dic, hi ha una història ja que està relacionada a que aquest home va perdre la seva filla,
va perdre la seva filla en un accident de trànsit,
i a partir d'aquí hi ha una història que està relacionada amb tota la història,
que no puc explicar-la perquè destriparíem,
però que acaba posant l'acció molt oscura,
i fins i tot hi arriba un moment en què hi ha alguna escena
que és una mica forta, que sobresurta del tono general de la pel·lícula,
perquè acaba com si fos una pel·lícula més de thriller, més duro,
tipus 7 o alguna cosa així.
Però no és de terror, la pel·lícula?
No, és més aviat psicològica, de terror psicològic.
Vull dir, no és de sustituts, diguem-ne, no?
Els tios, clar, entren...
No, no, no, els tios entren a casa...
Suspens, no?
De suspens, és més aviat giscos, diguem-ne.
Els tios entren a casa, el tema es complica,
el tio, diguem-ne, que està en el seu territori,
i el que semblava una cosa que jo entro, faig el robatori,
una perita de bufes, no?
Doncs no, la cosa es complica...
Han caigut en un parall, m'imagino.
Correcte, i el problema d'ells és sortir ja,
això ho diu la publicitat, no?
És una casa que s'entra fàcil, però no se surt tan fàcil, no?
Bé, ja dic, a part que està...
Bé, la càmera està bé, a part que el guió
no té massa idades d'olla, que es diuen en aquestes pel·lícules,
no és massa adolescent i tal,
però sí que al final acaben troncant amb la història
que hi ha dintre d'aquella casa,
la història derivada del problema que ha tingut aquest home
quan ha perdut la seva filla, que s'ha quedat traumatitzat,
i a partir d'ahí, doncs bé, hi ha una història
que és la part més important i potser més interessant de la pel·lícula.
Molt bé.
I un final que, bueno, un final que...
Hollywood, no?
Sí, sí, sí.
Al final...
De cara a la galeria.
De cara a la mica a la galeria.
Això que és a les pel·lícules, a vegades falla el final, eh?
Sí.
Acostumant.
La pel·lícula es va aguantant, dius, mira, la cosa...
I ja, bam, dius, ja te la foten, però te la foten allò...
Doblada, vaja, vull dir que no.
Per tant, si respires, el problema de respirar és que, si tu estàs allà quiet,
el sec, que és una persona que es revela molt agressiva i dolenta, no te sent.
Però si respires, hi passo el títol de la pel·lícula.
Clar, molt bé.
Escolta, però a mi em fa il·lusió aquesta pel·lícula, perquè jo la vaig veure al traer de la televisió
i em feia gràcia.
Puc recomanar una que he vist un traer avui?
Sí.
Que s'estrena aquesta setmana?
Sí.
La del Jones.
Capitán fantàstic.
Onda.
El Vigo Mortensen.
Onda.
Hombre.
I fa molt bona...
Capitán.
Ja que no et movies amb aquests paràmetres, Rosa.
Bueno, si el Vigo Mortensen...
Automàticament, no?
I dona igual el que faci, no?
Dona igual, no?
I si pots ser una samarreta, encara millor, no?
I és el tràiler i fa molt bona pechoca.
A l'estil de Pequena Miss Sunshine.
Ah.
Molt bé, molt bé.
Un estil així, família friki.
Molt bé, molt bé.
O els tenen balms, no sé si ho veus.
Sí, sí, sí.
Alguna cosa així.
Ah, però això mola.
Aquestes pel·lícules m'agraden molt, eh?
Però no és un clau d'humor.
Això ja no ho sé.
Però és un drama cascabelero, d'aquests que...
No, no, no, no.
Però és una família que el pare els ha educat sempre a la muntanya.
A la muntanya i...
I per circumstàncies x, han d'anar a viure a la ciutat.
I a partir d'aquí ja...
Fantàstic.
Imagínatelo.
A veure.
Molt bé, Rosa.
El petit príncep.
M'he apuntat les dues, eh?
Sí, sí.
Fixeu-vos-hi.
Està pensant en Vigo Mortensen i ni m'escolta a mi, directament.
Vull dir, és una cosa...
Diga en Vigo, diu què?
Diga en Vigo, no?
Que broma, que tornem de vacances aquí.
El petit príncep.
El petit príncep.
És una adaptació...
A veure, una adaptació.
Uf.
Es diu molt ràpid, això.
L'han estrenat ara de dibuix...
Bé, de dibuix animat de Stop Motion i tal, sí.
Però, a veure, jo és que soc molt fan del petit príncep.
No de tot, ni molt menys, eh?
Que soc molt crítica.
Ojo, el que passa que va ser...
Ho confesso, el meu primer llibre.
O sigui, així se deixa bé.
Va ser el meu primer llibre que vaig llegir
i que em vaig comprar amb els meus estalvis.
Llavors li tinc un carinyo especial.
Molt bé.
A més, bueno, he llegit en català, en francès...
Ah, en francès.
I guardes l'original, el que vas comprar?
El guardes?
Sí, i tant, i tant.
Això és molt maco, eh?
A més, amb la lletra que tenia llavors...
Amb els dibuixos d'ell.
Clar, clar.
Val la pena guardar aquests llibres.
Seré així per a mi, clar que sí.
I, bueno, doncs és una...
És francès, eh?
Aquesta adaptació és el Marc Osborn,
qui l'ha fet.
És, bueno...
A veure, és que com seria ara el petit príncep
si s'hagués quedat a la terra
i hagués crescut,
s'hagués convertit en un adult.
Llavors, és la història d'una nena
que ve amb la seva mare,
venen a viure, es canvien...
Se suposa que és per motius de...
No, no és de feina de la mare,
és perquè volen que la nena vagi
a una escola d'elit
que prepara cerebritos,
i la nena està programada.
Sembla japonesa.
No la mare, a veure, són europeus,
són occidentals, no?
Però la mentalitat és aquella
de pu-pu-pu, estudiar, estudiar.
Li fa un plànic de com ha d'estudiar
per presentar-se a les proves d'accés
a aquella escola d'elit,
que, bueno, que flipes, eh?
I la nena, no, no, però la nena molt obedié,
molt així, en tot moment entra amb el rotllo de la mare.
Clar, és el que ha viscut, és el que ha mamat, no?
Doncs ja està.
Però van a parar,
com que han d'anar a viure
més a prop d'aquella escola,
per proximitat,
i així tenen més puntuació,
llavors van a parar,
al costat hi ha un veí
que és un veí una miqueta així,
que és aviador,
té encara l'avioneta allà aparcada al jardí,
clar, resulta que és l'aviador.
Sabeu que la història del petit príncep
comença quan...
De fet, està basada en un fet real,
l'accent de Superri va ser pilot d'aviació
Sí, sí, sí.
I va tenir un accident allà...
Van trempant, no?
Va tenir un accident allà a Argelia.
Argelia, exacte.
O sigui, era una vivència...
Argelia va ser?
Sí.
Però no el van trobar mai, no?
A veure, i quan va...
No, això és quan es va morir.
Quan es va morir.
Ah, val, val, val.
En un principi sí que ell havia tingut també
així com una petita història
i clar, es va veure solta allà en el desert
i va ser quan va una miqueta idear
aquesta història, no?,
del petit príncep, no?
I del per què de les guerres
i per què ens barallem i tot això, no?
I, bueno, doncs, l'aviador,
el veí, que és aquest veí
que surt aquí amb les barbes i això, no?
Aquest és l'aviador.
Clar, han passat els anys
i l'aviador ja és gran.
I llavors ell vol, d'alguna manera,
vol tornar a trobar-se amb el petit príncep
i és una miqueta la història
de veure la nena, no?,
que la ment tan quadrada, no?,
i que ha de ser una persona
de molt de profit i no sé què.
Escolta, viure una mica també, no?
L'essencial,
què és el que diu el petit príncep?
L'essencial ho tens en el cor, no?
No es veu anar amb els ulls.
És invisible els ulls.
És invisible els ulls, no?,
tot això, no?
I l'anar a buscar una font.
La guineu, eh, també.
El zorrito també surt, la guineu.
La serp aquella,
que també la serp significa molt,
la víbora aquella, no?
És que jo no m'he llegit mai.
És molt curtet.
No, no, sí, sí, jo ho sé, no?
Però, mira,
la història no m'ha frapat mai, no?
I no...
Va com va, no?, això?
Sí, no, no, clar, clar que sí,
que sí, que sí, que sí, que no.
Jo pots dir que jo soc molt crítica, no?
I en aquest moment,
em va fer gràcia,
és una història que la trobo molt...
No és naïf.
No és naïf.
Té molta profunditat
i no és un llibre per nens, eh?
No, no.
Sí que no, en absolut,
és un llibre per nens.
És molt profund, eh?
Sí.
Molt profund.
La història de...
Les flores són contradictòries,
allà està parlant de les dones,
les relacions,
això, un nen no ho entén,
i bé, i tota la resta, no?
No i molts adoncs, tampoc, eh?
Sí, exacte.
Tot allò,
tot allò quan va...
Visitar els asteroides.
...veien els personatges i tal,
allà surt el borratxo,
el rei, no sé què,
allà parla d'una dissecció...
El de l'avarícia, no?
L'avarició,
que acumula estrellas,
o sea, com una estrellas...
Els vicios humanos,
sí, sí, sí, sí.
O el rei, que és un rei,
però el rei sí que és més...
Bueno, el rei lo hace
com més paròdico, no?
No és un tirà.
És un rei que és...
Sí, és un rei,
és un pobre home, patirà.
Sí, que diu,
bueno, faré que ell hi hagi
la posta de sol,
però quan les condicions
siguin les propícies.
Te ordeno que partas.
O sigui que d'aquí a tres horas
podràs tenir la teva posta de sol,
que és quan realment
es farà la posta de sol.
Curió.
Sí.
Fantàstic.
i la serp també, no?
Com ell...
La serp què vol dir això, no?
Però és a dir,
el que és l'adaptació cinematogràfica
és prou correcte amb el llibre?
És dibuixos, són dibuixos.
A veure, és una miqueta...
Les dues històries.
O està inspirat.
La història actual
d'aquesta nena
d'ara, d'ara,
d'en els nostres dies,
d'aquest senyor gran
que són veïns,
les històries que tenen
en la relació
amb l'amistat
que es creen t'ells dos,
la imaginació,
el viure també, no?
Està allà a la jardia
amb les flors,
amb les estèries de paper,
i després recorda
també la història
del petit príncep original.
Llavors, quan surt,
quan es recrea
la història original,
llavors els dibuixos
estan fets com amb papiroflexia.
Ho siguen els dibuixos,
els personatges.
Que maco, això.
És preciós.
Estèticament és preciós.
Saps el que sempre diem,
Egesco?
Sí, sí.
L'animació, sí, sí.
Jo hi havia una noia
amb un nen petit
i jo crec que aquest nen tan petit
no va captar res.
No, és pel que us dic
que és que no és per nens.
No és una història per nens.
Jo crec que no, eh?
No és per nens.
La fila que fa,
jo crec que no és així.
I a més,
estèticament,
de debò que és molt, molt, molt maca.
A veure si podem veure-la
i també farem més comentaris,
no?
Lògicament,
perquè un cop hem vist un company,
vol dir que els altres ho veiem.
és convenient haver-se llegit al llibre.
Clar, és essencial.
De San Superí,
això i més,
perquè San Superí
té llibres molt interessants,
como Vuelvo de Noche,
como Tierra de los Hombres,
en què estàs explicant
tot el que explica
en el Principito,
però d'altra manera,
o sigui,
amb casos més reals,
com vivió,
però realment són llibres
molt poètics
i són molt interessants també.
O sigui,
si ja hagués passat
pel Principito,
doncs podés passar
a aquests llibres.
San Superí
té més.
Són autors que és una llàstima,
perquè és el que dient,
tenen coses
i sempre vas a petar
el mateix llibre,
però busca més coses,
a veure què més hi ha per aquí.
Per exemple,
el musical que li estan fent a Barcelona,
aquest de l'Àngel Yatzer,
no n'hi ha de veure.
Igual és un tema que està molt bé,
algú ja m'ho dirà.
Jo és que a mi no em fa pes.
Doncs vinga,
seguim parlant més de cinema.
Parlem de Moni Monster,
aquesta pel·lícula de la Jodie Foster.
Estava mirant una mica
la seva filmografia
com a directora,
com a actriu,
ja la coneixem bastant,
però tampoc ha fet tantes coses.
Ha fet allò del Pequeño Tate
l'any 91.
Vull dir que és una cosa així.
Una pel·lícula que es diu
A casa por vacaciones,
jo no l'he vist a aquesta pel·lícula
l'any 95.
Després,
bueno,
una història rara
que no sabem bé què és això,
Antatlet,
Jodie Foster,
Sifi Thriller,
no sé què és això.
El Castor,
que aquesta tampoc l'he vist jo,
no puc opinar,
i a partir d'aquí
Moni Monster.
Ha fet quatre,
l'altre són com a aportacions
i temporades
i no sé què,
episodis d'una sèrie.
Però com a directora, ella?
Com un de?
La Jodie Foster
no en va fer una de...
Com a directora?
Sí,
que és un nen
que és una mica gent.
El Pequeño Tate?
Aquesta.
És aquesta,
però que com a actriu
ha fet bastantes coses,
però en canvi com a això
no...
No s'ha podiat.
Bueno,
a veure,
a mi em va sorprendre gratament.
Jo pensava,
quina cosa me'n passaré jo aquí?
Perquè clar,
estem parlant
que torna a ser una pel·lícula
una altra vegada
que parla de l'actualitat.
Com es deia aquella pel·lícula
dels Òscars
que parlava
de la caiguda de l'Hemond Brothers.
Bueno,
va a una pel·lícula,
no me'n recordo exactament,
que sí que va ser de la...
Que jo la vaig veure
se'n va fer feixuga fins...
Clar,
perquè era una temàtica
que és molt americana,
encara que ens afecta de tothom.
No me'n recordo,
ja farem memòria.
Jo tampoc.
Però allò...
No, no, no, no, no.
Eren cinc persones
que sortien parellat.
Ja farem memòria.
Però bueno,
en aquest cas,
com a mínim tenint la referència
i com a tal,
allà es presentava,
s'analitzava,
no?,
es feia gairebé
amb bisturí
què va passar
amb allò de l'Hemond Brothers,
els bonos basura,
aquesta història, no?
I aquí
és una mica
el contrari,
és la visió televisiva
d'aquest tema.
És a dir,
amb una...
amb uns Estats Units,
evidentment,
on també hi ha hagut
molta estafa,
moltes preferents,
amb un altre nivell,
amb una altra línia,
apareix una empresa,
no importa el nom,
tampoc ara,
però és una empresa fictícia,
la qual ha enganyat a la gent
com van fer
els dels segells
aquí a...
no sé com es deien
també aquesta gent.
Foron filatèrics.
Foron filatèrics,
senyor.
I donaven,
bueno,
doncs això,
si entres els meus bònus
i tal,
et donaré un 8%
d'interessos,
no?,
quan la situació
estava al 3 o al 2,
no?,
si feies inversions
a pla fixa.
Doncs una mica el mateix.
Què passa?
Als Estats Units
ja coneixem els xous,
no?,
nocturns,
com funcionen,
no?,
diguem,
dels grans cracs,
no?,
tipus com seria aquí
Cròniques Marcianes
en la seva època i tal,
no?,
llavors aquesta gent
no recordarà noms,
però...
O com els predicadors
que tenen,
els telepredicadors
que hi ha per allà també.
Doncs hi ha un en concret,
en teoria,
que és fals lògicament,
és una pel·lícula
que evidentment
protagonitza Julia Roberts,
està feta per ella,
amb un paper molt normal,
no estem parlant
de la Julia Roberts,
espectacular,
és a dir,
amb els seus texans,
s'evacua recollida,
sense maquillar i tal,
i el...
ai déu meu senyor...
Al Jost Cruny.
Al Jost Cruny,
que evidentment
fa el seu paper
de presentador i tal,
presentador d'un programa
d'economia,
però d'economia,
de xou economia,
clar,
això és molt complicat,
és a dir,
parlar de l'economia...
L'economia en colors.
Exacte,
sí, sí,
doncs aquesta línia,
imagina't-ho,
però en aquest cas
un programa i tal...
Monstro del diner.
Exacte,
exacte,
és un monimònster.
I el bo és que,
i és molt divertit,
és que clar,
a més fins i tot balla i tot,
no?
Es posa,
apareixen dos noies al darrere,
no?,
i es comença,
es fot de rapero,
no?,
i comença a fer un rap,
això,
el Jost Cruny,
imagina't-ho ballant i cantant,
no?
Home,
no,
brother,
don't i dos també.
Clar,
clar,
que és molt canalla,
eh?
És molt bo aquest pavo,
eh?,
quan fa comèdia,
és molt divertit,
vull dir que...
I llavors comença a rapejar
i dir,
pues ara tenéis que invertir aquí
perquè estarán el 4...
No sé,
fan aquestes conyes,
no?
Sí,
sí,
amb la medalla penjada,
bé,
aquestes coses,
vull dir...
Te lo elegir,
no?
Exacte,
però clar,
però hi va estir de conya,
llavors clar,
hi va explicant tot i tal,
què passa?
Cada cop i volta,
amb una missió en directe,
és en directe,
pum,
apareix un pavo,
entra un nano,
com si portés un paquet,
i el que porta són explosius,
no?
I llavors entra l'estudi directament
i és una mica en directe,
és a dir,
el fet de dir,
a veure,
a mi m'han fumut en l'aire,
X diners...
Passa a ser un reality,
no?
Exacte,
i comença a donar explicacions
això tot portat al país,
evidentment,
no?
A tots els...
Clar,
és un programa que veu molta gent,
i llavors,
clar,
però què passa?
Com aquesta gent sempre fan bromes
i fan conyes,
la gent de fora,
la gent que està veient,
que fa imatges,
sembla que és que xondeo,
val?
Que no és en sèrio,
fins que la cosa es complica molt,
perquè, clar,
la cosa es complica,
al final ell demana sortir
per no sé què,
perquè vol parlar
amb el director
d'aquesta empresa,
no?
I, bueno,
llavors vol anar directament allà,
llavors et surten al carrer,
tota la policia,
que, bueno,
munten un cristo increïble,
i al final,
el propi
George Clooney
recolza,
és a dir,
recolza
i protegeix
fins al que pot
el que anteria
és el terrorista,
no?
No terrorista,
és una persona
que està demanant
els seus drets
d'una forma violenta,
evidentment,
no?
Li posa al seu voltant
tot una...
Li diu,
vine cap aquí,
George Clooney,
no?
Et posaré tot d'explosius
al seu voltant.
Que, bueno,
que ja veureu tota la base,
com funciona i tal,
no?
Per un costat,
la Jodie Foster
és bastant potent
en aquest aspecte,
vull dir,
que planteja una imatge
perdona i no perdona
certes coses,
no?
Té un punt de vista
entre conservador
i a la vegada
liberal,
i hi ha una escena terrible
i és que quan la situació
més o menys acaba,
hi ha un segon final
i un final
i un altre final,
per entendre'ns,
una mena de petit
acabament,
està tothom pendent
perquè llavors al final
la gent
tothom s'ho creu,
s'ho creu que...
És un detall mínim,
vull dir,
que és això
i tothom sap
que està passant això
en directe
i que està passant
tota aquesta situació
i de cop i volta
veus que, pum,
un bar,
no?
la gent mirant
i quan acaba allà,
pum,
la missió,
que fa pum,
està jugant un noi
al futbolín
i fa així,
pam,
i segueix jugant
com dient,
bueno,
saps, vull dir,
una altra cosa més,
saps què vull dir?
Ràpidament,
que ràpid s'oblida
la televisió,
estem acostumats
a que ens fotin
tanta canya,
tanta mort,
tant terrorisme,
tant,
jo què sé,
tant,
tant...
Com quan acabava
el show de Truman.
Exacte,
és aquesta la idea
i et quedes frapat
com dient,
ostres, no?
Vull dir,
la gent,
tant se li en fot,
no?
Si està vivint
el terrorisme en directe,
la mort en directe,
tant se li en fa.
I fins i tot,
jo he vist,
últimament,
desgracablement,
amb totes aquestes
cadenes atemptats
que he hagut últimament
i tal,
tot aquest seguiment
que em faien
en els diaris,
no?,
que comença a dir
minuto,
saps?
El minuto,
el minuto,
i allò en les notícies
i tal,
i la gent s'ho mira
com si fos
un partit de futbol
i passa això,
dir ja,
han hagut
no sé quantes morts a París,
no sé què,
que és una cosa,
bueno,
brutal.
Què passa?
Que passa això
i comencen,
ha passat una setmana,
comencen a veure les notícies
i diu,
bueno,
on no hice nada interesante?
Vull dir,
hem arribat a aquest punt,
diguem-ne,
que esperem,
que quan hi ha una cosa d'aquestes
que passa molt lluny,
que nosaltres ni veiem,
ni s'interessa i tal,
ens ho presenten
com un partit de futbol,
allò,
minuto 93,
remata,
tarjeta amarilla,
tal i qual,
i al final,
això és com veure
com una sèrie,
però de veritat,
diguem-ne,
no?
I quan desapareix això,
ja el noticiari n'interessa,
no?
O sigui,
ara necessitem aquest tipus
de notícia,
aquest tipus de seguiment,
vull dir,
és una cosa que...
És terrible,
i tenim una capacitat
d'oblit tan gran
perquè no saps
quan ha fet l'atemptat,
si fa dos dies,
on era,
clar,
és aquesta línia,
quan ja el límit és tan gran,
perds el sentit.
Els quedem sis minuts,
Nacho,
el que farem serà parlar
del Buscavides,
per rematar una miqueta,
i a la setmana que ve David
farem un...
parlarem de Juego de Tronos,
començarem parlant de Juego de Tronos,
perquè tenim tela,
eh?,
per tallar aquí.
Deixarem allà estona.
Doncs Nacho,
endavant,
en Buscavides.
Doncs mira,
això és una pel·lícula
de cine molt clàssic,
una pel·lícula fantàstica
de l'any 61,
que està dirigida
per Robert Rosen,
que és el director
que és molt conegut
per aquesta pel·lícula,
per no...
Per no gaire gos a més,
però va ser una obra
inspiradíssima,
vull dir,
això ho va treure i ja està.
La protagonista
de Robert Newman,
Paul Newman,
Robert Refel,
que està en el seu esplendor,
està molt jove,
està molt guapo,
¿verdad?
Sí, sí, sí.
No, clar,
no passa res,
no aquí.
I, bueno,
i fa un personatge fantàstic.
Bueno,
tots els personatges
són una pel·lícula
superïspirada,
és una pel·lícula
rodada en un blanco i negre...
Mira,
em passaré una mica en castellà,
sí, sí,
si t'hagasí quan vulgui,
no hi ha problema.
No hi ha problema.
Sí,
és, bueno,
una pel·lícula rodada
en un blanco i negre
pretendido,
perquè estem en el 61
ja hace tiempo
que ha parecido el color.
Fantástico,
súper nítido.
Una historia
muy clásica
de perdedores de América.
Ellos son...
Bueno,
Paul Newman
es un jugador de billar,
un ventajista
que se dedica
a ir por los pueblos
estimando a un cantos.
Sí.
Va a los salones de billares
más cutres
de la América Profunda
y allí, pues,
haciendo que no sabe jugar
al billar,
espera que algún incauto pique
y entonces
que apueste contra él
para al final,
en una última mano afortunada,
ganarle todo el dinero.
Bueno,
entonces,
evidentemente,
estas personas
no ganan muchísimo dinero,
no viven un tren de vida,
sino que son más bien
prototipos perdedores
y,
pero claro,
el perdedor siempre
quiere de alguna manera
salir de esa condición
y triunfar.
Entonces,
para Paul Newman
triunfar significa
ir a desafiar
a un gran jugador de billar
que es el Gordo de Minnesota,
que es el nombre que tiene,
y,
bueno,
que también es un ventajista,
¿no?
Y,
bueno,
pues,
él le desafía,
pero en un estudio de caracteres
que ya empieza la película
a definirlo muy bien,
los personajes,
Paul Newman
tiene un talento descomunal,
sería como el Messi del billar,
digamos,
pero su carácter es muy débil.
Entonces,
bueno,
aquí lo que explica es
toda la película gira en torno
en estos conceptos
de ganador,
perdedor,
como el que gana en la vida
o el que pierde en la vida,
no depende solo del talento,
sino de su carácter,
de que él sepa aguantar
y dar a ese talento,
verdad,
el carácter que lo tiene que reafirmar,
pero sobre todo también
que quiera ser un ganador,
¿no?
O sea,
hay algunos diálogos
en la película,
unos diálogos de,
como de cine negro,
muy cortos,
muy concisos,
pero que quedan muy bien
en los personajes,
no quedan forzados,
en el que algún personaje
le dice a Paul Newman,
dice,
bueno,
es que tú,
dice,
el problema tuyo,
es que no es tan fácil ganar,
dice,
tú no quieres ganar,
o sea,
el problema es que tú tienes talento,
pero no quieres ganar,
entonces ganar es muy difícil,
dice,
tú eres un perdedor,
dice,
buscarás cualquier excusa para perder,
dice,
no,
perdí con el gordo de Minnesota
porque me emborraché,
no,
porque querías perder,
entonces,
se produce una transición
en la película,
en ese personaje
que tiene que fortalecer su carácter,
y gracias a una serie
de vicisitudes,
ya que,
bueno,
él conoce a una chica
que al final
acaba muriendo,
hay una historia,
y esto acaba
refirmando su carácter
y acaba transformando
este carácter perdedor suyo
en un carácter ganador
para conseguir
lo que desea,
que es vencer al gordo
y sobre todo
para conseguirse a sí mismo,
¿no?
Entonces,
es una película fantástica
en todos los personajes
y ellos lo hacen,
o sea,
desde la chica
que es Piper Lowry
a Paul Newman,
sale el villano,
digamos,
que es un gaster
que es el que le financia
después las partidas
de trabajar para él,
que es George C. Scott,
que es el fantástico pato,
digamos,
en un papel muy joven
pero magnífico,
de,
bueno,
no es un villano,
sino es un hombre
de negocios
dedicado al gasterismo
y que,
bueno,
y que,
digamos,
también le dice
verdades muy grandes
a Paul Newman,
¿no?
Es precisamente
uno de los que hace hincapié
en esto,
que tú eres un perdedor
que no lo conseguirás
y tal.
Entonces,
bueno,
son personajes
muy entrañables
porque son personajes
muy débiles todos,
la compañera que la encuentra
es una chica
que es alcohólica,
que es hija de un millonario
que la repudió,
son todos los personajes
de la América Profunda
que se hacen muy entrañables
y realmente
es una película
muy,
muy recomendable
porque a pesar
de que sea una película
muy clásica
y muy antigua,
es muy actual,
o sea,
todo esto lo puedes aplicar.
Entonces,
bueno,
tenían que haberle dado
el Oscar a,
ya veo que queda poquito,
tenían que haberle dado
el Oscar a Paul Newman
por esta película,
no se lo dieron,
hubo bastante
Leon Hall y publicado,
Paul Newman se fue
mucho con la academia
y es curioso
y es curioso
que hicieron un remake
de esta película
que es El color del dinero.
Sí,
te iba a decir.
Un remake
de Martin Scorsese
con Paul Newman.
Que es un peliculón también.
Un peliculón también.
Es el mateix personatge.
Es el mateix personatge.
Bueno,
digamos que hay
el,
Eddie Felson
que es el protagonista
n años después
está retirado
y conoce
a un chico joven
que es Tom Cruise
que es como él
cuando era joven.
Cuando era joven, sí.
Lo padrina,
las relaciones y tal.
entonces le dieron
el Oscar a Paul Newman
por esta película,
por El color del dinero.
Un poco el Oscar
que no tenían,
el Oscar que tenían
que haber dado
en su momento
que no se lo dieron
y Paul Newman
no fue a recogerlo.
Ah, es verdad.
Sí, sí, sí.
No fue a recogerlo.
Sí, sí,
me estaba bien al cap
de cop y volta.
Se peleó con la academia
y claro,
dijo, bueno,
entonces la academia
incluso le había
a un Oscar norífico
el año anterior
que tampoco fue a recoger.
Ya no sabía,
la academia
no sabía
qué hacer la academia
para reconciliarse
con Paul Newman
y no se reconcilió
con Paul Newman.
Molt bé.
Res, queden 5 segons,
doncs perfecte.
La setmana que ve
seguim parlant lògicament
i ens trobem.
Adéu, fins ara.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
No l'agüeix per gust
Look at my lips
I have gone from
Red and it flows
To the sea
After the night