Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia.
Jaume, com estem?
Va ser un invent, això, de Babilònia.
Sí?
Sí que sí.
Vostè, em va fer peixota de seguida.
Clar que sí, home, perquè és que estem aquí, som la repera, eh?
Som molt bons, eh?
Jaume, sí.
Doncs, encara que no t'ho creguis, m'ho ha dit més d'una persona.
Bueno, me n'alegro moltíssim, eh?
Ei, aquestes crítiques són bones.
Fins i tot tu mateix.
Eh, bueno, també.
Home, que faltaria més.
Si jo m'ho carrego, sí, sí, m'ho han dit.
Ah, que a mi també l'hi han dit.
M'ho han dit bastantes vegades.
És que es veu una professionalitat.
Al darrere hi ha gent que en sap moltíssim, com la Rosa Alcalá.
Bueno, si intenta, sí.
Hola, bona tarda.
Vosaltres sí que sou entesos.
Clar, aquí estem...
A veure, avui ens engem flores, flores, floretes.
Sí, sí, sí.
I avui sí que farem honor de dominar molts temes.
Perquè la setmana parlem...
Déu-li-do, eh?
Sí, eh?
Podem separar l'escaleta, eh?
Ens hem quedat tots...
Una mica de cinema, una miqueta de llibres,
però avui exposicions, música, llibres, teatre, cinema, sèries...
Tenim de tot avui, eh?
Sí, també.
Avui, sí, sí, sí, sí.
Avui, sí, sí, sí, sí.
Ah, però calla, doncs parlem del Colombo, mira.
Sí, sí, m'ha recordat, eh?
Ei, que és molt bona aquesta.
Clar que sí.
Són aquelles obres vintage.
Els arriva a posar nerviosos, eh?
Mare meva, avui en dia no ho entendrien, això.
Molt de joventut diria, què fa aquest home?
Què li passa a l'ull, no?
Sí, clar.
I amb el cotxe que va, si ets el que és important.
i a més a més té la dona que governa, perquè sempre parla de...
Però no es veu mai, sempre és la dona que està a casa,
la dona que m'ha tocat, la dona que jo aniré, no aniré.
Sí, sí, sí.
Però no es veu.
És el personatge omnipresent, però no...
Però mai està...
Sí, a la seva gràcia, eh?
Sí, a la seva gràcia.
Molt bé.
Doncs com us deia, doncs avui tindrem exposicions.
Parlarà la Rosa de l'exposició del CTCB, d'Stanley Kubrick.
Jo us parlaré de dues exposicions del MACBA,
una és de Dejaum Oplensa, una meravella, val la pena anar-hi,
i també una mica l'exposició...
No sé com es diu ara.
Un segle breu de la col·lecció MACBA, també,
que una mica ho comentarem per sobre,
i estem parlant d'un art contemporani.
L'auditori, la novena de Beethoven, Rosa, que se li ho parda,
ja ens explicaràs.
Se li ho parda, una polèmica impressionant.
Estàvem contents, cridaven i tot.
Sí, no? Mare meva, l'illusió.
Això són com els nanos que fan una bretulada
i que ja, ja, ja, sobre arriuen
i si el porten a aquest jutge encara arriben més
i si el porten a la presó,
en sobre fardaran de ganar-te a la presó.
Va, que sí.
És això.
I llavors parlarem del dret a la llibertat, absolutament.
Sí, sí, sí.
O no, respectant sempre l'altre.
Parlarem també de llibres,
amb un llibre que jo us comentaré,
que es diu La dependienta,
serà molt curtet, perdona.
Ho he tallat?
No, no, no.
Ah, perdoneu.
És que jo amb aquests temes em poso...
Ah, vale, vale.
Però un moment...
Ara em coneixereu, senyora.
És que hi baixant la vista dic,
com estic solet a la peixera,
doncs clar, a vegades no controlo...
Tots vostès, Xesco Ramos.
Hola, què tal?
Vinga.
No saps què passa, què és trobarat.
Que és el conductor.
Vale, vale, conductor.
El fil conductor.
Imillorable d'aquest programa.
El fil invisible, no?
Ai, molt bé.
Gran pel·lícula, gran pel·lícula.
La mano que m'he fet la cuina.
Això és boníssim.
La Rebeca de Morne, allà vinga.
Era dolenta aquella.
Amb ganes, amb ganes.
Dolenta, amb ganes.
Home, que era dolenta.
Estava enamorada.
Era una nani...
Només això.
Ostres, però una nani molt canyera.
Allò, bueno.
Seguim.
Teatre.
El ja m'has parlat de teatre.
Ja ens dirà ell també el que ens explicarà.
Que no em fa...
I la rosa es parlarà de Shirley Valentine,
que és un classicot d'aquests que corre per aquí
i que val la pena, que ens ho explicarà.
Sí, sí, sí, molt guai.
Cinema, un clàssic.
L'home de McIntosh, no?
Ho dic bé?
Sí, ho has dit bé, sí.
Vale, perfecte.
I una sèrie que es diu Sense8,
de les germanes Wachowski,
que coneixem tothom per Matrix, no?
Que ara s'han canviat de sexe.
Ah, s'han canviat tot això.
Sí, sí, sí.
Tot això, sí, sí.
Sí, ho han fet bé, això.
I ara es diu Lana, no me'n recordo,
es diu Lana Wachowski
i l'altra no sé com es diu.
I és una sèrie molt interessant,
molt interessant,
on fa gala també una miqueta d'aquests elements,
de transgènere,
però també sobretot, total,
és molt xulo.
Ja us explicaré ara.
Sempre em quedarà present en aquella pel·lícula
el primer home que la van operar,
el primer home que la van operar,
la xica de Dinamarca,
o una cosa així.
No, la xica danessa.
Ah, la xica danessa.
La xica danessa.
No, la xica danessa.
Una xica danessa.
Una xica danessa, sí.
Que ho feia aquest nano que fa això dels...
Molt bo, és aquest nano.
No sé com és aquesta criatura?
Que va guanyar l'Òscar per aquesta interpretació.
Sí, una marella d'actuació i de tot.
Sí, feia molt bé.
Vale, vull dir que sí,
que sempre tens un referent, no hi ha?
Exacte.
Doncs, bueno, res, comencem.
Parlem d'Estanley Kubrick.
Imagino que tindrem per aquí musiquetes
que intentarem col·locar darrere fons.
Vaig a dedicar-me això.
Mentrestant, comença a parlar-nos de l'Estanley Kubrick.
A veure què tal.
Aquí el Jaume sí que ha vist l'exposició.
Tu encara l'has de veure.
La setmana que ve, si puc, m'escapo.
El Naps que jo sé que també l'ha vist.
Sí, sí, sí.
I val la pena.
Està molt bé, molt bé, molt bé.
Vaig estar tres hores mirant-la
perquè és que pots estar-te estona i estona.
Tu no és estona que vulguis.
Després hi ha un documental
que dura 40 o 45 minuts
que aquest no el vam poder veure.
Vam veure només un trosset
perquè, clar, són d'allò repetitius.
No sé com diuen, en bucle, no?
Que et posen en aquelles pantalles
i està tot organitzat així per sales
i te la van repetir.
Però hi ha una pantalla per cada pel·lícula que ha fet.
Sí, però aquest és un documental expressament.
És un documental que dura 40 o 45 minuts
que aquest no el vaig veure.
No, el vaig veure, jo tampoc.
És que coincidia que feien una visita guiada.
És a dir, vendres a la tarda
fan una visita guiada
i dissabtes al matí també.
I crec que diumenge al matí també.
En fan una altra.
I al principi la vam començar a veure amb la guia.
Nosaltres ja portàvem una hora
que estàvem mirant allò
i vam dir, bueno, a veure,
si alguna persona t'ho explica
doncs, ostres, igual, no sé,
t'explica coses que no et posen en els plafons
o coses més interessants, no?
I no, però quan vam veure que no,
que més ens explicava el que deia els plafons
van dir, doncs mira, llavors sí que anem pel nostre compte.
Perquè clar, moure's allà amb 30 persones
a la vegada és una mica emprenyador.
Clar, és complicat.
I vam continuar nosaltres pel nostre compte.
Els plafons estan superbé,
molt explicatius de tota la...
Bueno, des que ell va néixer,
tota la seva formació inicial,
el precoç que va ser també, no?
Per exemple, amb la fotografia,
que ja amb 13 anys
li van regalar al seu pare
li va regalar una primera càmera de fotos,
que clar, són les...
Sí, el 13 anys,
li va regalar una càmera fotogràfica així,
d'aquestes, així a Bones,
que era...
La fotografia és una de les seves grans aficions
i les seves grans passions,
que mira per on després li va portar.
Al cinema.
Al cinema, no?
Els escacs, era una altra passió també.
Ah, sí?
Sí.
Ja se li veu.
I de fet, clar, es veu que tot és un bon estratègia,
tot està pensat,
no està fet a les coses perquè sí.
Sí, sí.
Tot té un plan, no?
Una planificació, d'acord?
I la música és una altra de les seves aficions també,
que després també la reflexa
i la fa servir
a moltes de les seves pel·lícules.
És molt important la pel·lícula que fas...
Ai, perdó,
la música que fa servir a les pel·lícules
o a les seqüències, no?
Sí, ja que està.
De les pel·lícules,
que són les que després han passat, no?
I les que ens han quedat,
les que transcendeixen, no?
A mi el que em va
és aquella de...
que és aquell que li fan aquella prova
per veure si es torna bo, eh?
De l'anar...
L'anarxa mecànica, sí.
Sobretot els pares,
em van quedar clavats a la memòria.
Sí.
Perquè eren, bueno,
incapacitats total...
A Cloud World Orange, en anglès.
Ostres, tu!
Aquells pares,
vull dir,
els recordo com si fos ara mateix,
molt important.
Segueix, segueix, perdona.
Sí, doncs precisament amb aquest,
després també ho lligarem,
amb aquest nano li intenta fer
aquesta desintoxicació
o que s'enfarti
de veure violència,
a veure si reacciona
i la rebutja
i se s'atura de violència,
li fan escoltar
la novel·la de Beethoven.
Precisament.
I ell mateix la reconeix
i diu,
escolta'm,
que jo aquesta música és molt bona,
sisplau,
no me la barregeu
amb aquestes altres imatges
de violència
que m'esteu posant.
I ell li va dir,
home, ho sento.
Ho sento.
És que tu mateix
també has fet servir
la violència
de forma gratuïta, no?
Sí, estem escoltant
la banda sonora
de l'aranja mecànica.
Ah, molt bé.
És una de les temes,
no el tema conegut
de Guillermo Tell,
però bé,
és una,
és part de la banda sonora.
Sí.
Sí, sí, sí.
Ja dic, eh?
Doncs n'hi ha,
i que sí,
l'exposició està organitzada
per cada pel·lícula,
o sigui,
es fa un repàs
de totes les pel·lícules,
des de l'inici,
des dels documentals inicials
que ell feia
o quan treballava
la revista Look,
d'una revista de Nova York.
També.
I després ja,
els primers documentals
que ell va fer,
com motiu d'un boxejador
que era molt famós
i tal,
va fer un petit documental
de 13 minuts
i després va fer
una altra pel·lícula
una mica tonteta
que era
Fear and Desire,
o sigui,
no sé què és,
Fuego y Deseo,
no?
I Deseo,
que, clar,
però ja es veu
que és una,
no,
una batada,
no?
Que és una pel·lícula
que és molt senzilleta
i tant els actors allà
que no se sabe
si són actors o no.
Però bueno,
apareixen ja tots els temes
que després el Kubrick
anirà desenvolupant
d'altres pel·lícules,
apareix el tema
d'El Desig,
que ja surt la noia
aquella tan guapa
que després a Lolita
també,
crec que,
no sé si és la mateixa actiu
o se l'assembla físicament,
li sembla molt,
o després el tema
de la guerra,
com la jaqueta,
la jaqueta metàl·lica,
el que més era,
bueno,
vàries pel·lícules,
Cenderos de Glòria,
totes aquestes,
d'acord?
Doncs en aquesta primera
ja hi havia una mica,
és una mica com el Crissol,
no?,
va passar de la militància
a la intel·lectualitat,
no sé com dir-ho,
militància perquè es calcula
que el militant
és aquell que troba
un aixoc-pluc,
no?,
i un camí a fer,
vull dir,
i llavors amb aquestes
que has esmentat,
no?,
les de guerra,
doncs es va radicalitzar
amb el seu tema,
vull dir,
manifestava,
doncs el desacord
que els generals enviessin
a tothom a la guerra
i tot allò.
Sí,
bueno,
de fet,
les seves pel·lícules de guerra
són antivelicistes.
Sí,
totes.
Totes,
perquè Cenderos de Glòria,
Espartacus,
fins i tot,
aquesta que hem dit
de la jaqueta metàl·lica,
bueno,
Espartacus és una altra història,
no?,
però bueno,
és una altra història.
Allà el van dominar,
allà,
em sembla.
Clar,
o per exemple,
també la carrera espacial,
no?,
la carrera dels,
o dels míssils,
i la carrera,
que era,
com es diu,
és que clar,
una cosa és en anglès
i no l'altra cosa
s'ha traduït aquí.
Ah,
sí,
el doctor Estrangeloff.
Doctor Estrangeloff,
sí,
que aquí no sé si es va traduir
com a telèfon rojo,
telèfon vermell,
volamos hacia Moscú,
o algo así.
Aquella,
jo crec...
Amb el Peter Siller.
Sí,
sí,
crec que és una pel·lícula antifeixista,
ja està,
no hi ha res més,
perquè tots els,
diríem,
que donen la nota desafinada
són persones
que d'una manera o altra
aixequen el braç,
no?
Exacte,
són crítiques,
les pel·lícules són crítiques,
la situació que t'estàs posant,
ell precisament l'està criticant,
l'està tractant amb ironia,
no?
I tant,
ahir vaig veure,
perdona,
ahir vaig veure una cosa
que tenia a veure
amb Hilder
i la seva pujada al poder,
és garrifosa,
eh,
això.
Sí?
T'asseguro.
Sí,
perquè jo...
Una pel·lícula,
un documental.
Ja ho sé,
era un documental.
Un documental.
Però un documental
de pepà,
eh,
saps allò que dius?
Ole.
En fi,
molt bé.
No,
no,
no,
sí,
sí,
molt bé,
molt bé.
Bé,
doncs això,
que a cada sala
veus imatges relacionades
amb la pel·lícula,
material també,
des de guions originals
amb les seves manuscrits
per a ell,
jo què sé,
a peces de vestuari
i surten els vestits
de les dues nenes
de l'hotel Overlock.
Oh,
por favor,
amb les zapatetes allà.
Allò també és molt bé.
És molt bé.
Oh,
la màscara de,
ho sé,
el 2001,
la màscara del mono,
aquell del primat,
aquell que es posaven
i el vestit sancel també
de primat,
d'un dels actors,
doncs,
tranches d'astronauta
també d'aquella sèrie,
el casc,
aquell que portaven
les safates
en aquell autobús espacial,
te'n recordes?
Sí, sí, sí.
El protagonista el trageix
davant,
jo què sé,
de galàxia a galàxia,
doncs,
està molt bé,
no?
I a més,
amb les músiques també original.
I a més,
hi ha una pantalla
a cada sala,
una pantalla
amb la reproducció
també en bucle
de l'escena
més famosa
de cada pel·lícula.
Oh,
home,
el 2001 hi ha diverses,
perquè, clar,
el 2001 és que és una passada,
no?
Hi ha tantes coses.
Hi ha molta cosa.
Clar,
hi ha, per exemple,
la del resplandor,
i hi ha la típica,
no?,
del Jack Nicholson
amb l'adestral
que està intentant allà.
Bueno, no,
que està trencant allà.
Trencant, literalment.
Que està tallant la porta
i que està entrant
i la seva dona allà
cridant
i el nen sortint
perquè fuja així
per la finestra
amb aquella nevada
que hi ha tota de nit.
Però ella no passa per allà.
Però ella no passa,
ella no,
ella no.
És que la finestra
només es pot obrir
molt poquet
perquè està taponada
per la neu.
Sí, sí, sí.
Que ella és ben primeta
però no pot.
Ahir precisament em preguntaven
tu quina creus
que és la pel·lícula
més interessant
que s'ha fet
sobre problemàtiques mentals?
I vaig esmentar
aquella del
Hambrick Bogart
al botí del Cahit.
Ah, sí.
No sé si l'heu vist.
Sí, sí, ostres,
però la tinc molt llunyana aquesta.
Però, però,
allò és una meravella.
Jo no ho he vist gaire bé.
Però podia haver dit
el resplandor, eh?
Jo crec que és molt bo, eh?
Sí.
Tal com ho presenta,
és que és genial, tio.
Molt bé.
Bueno, perfecte.
Sí, bueno,
després res, una miqueta també
amb això jo hi acabo.
Bueno, una mica repàs
de totes les pel·lícules.
Barry Lindon, també.
The Scenning.
Bueno, The Scenning
és el resplandor.
La teixeta de la teixeta
ja ho hem dit.
El Age White Suit.
Aquella de...
Sí, aquesta per mi és la...
No, es diu així en anglès.
És igual.
Sí, no sé,
aquí es va traduir també.
Sí, no té un nom molt raro.
Sí, però va quedar com Ice White Suit.
Aquelles pel·lícules, no sé,
jo penso que no van transcendir
tampoc tant, no?
No sé.
Ai.
Lolita, també.
Ai.
Sí, aquesta de...
Ice White Suit.
Ice White Suit.
No sé, em la he dit
Colquimán.
Jo la tinc emmarcada.
Sí, sí, sí.
Ell i el David estan allà,
jo estic allà a baix.
Jo és que no l'he vist,
no l'he vist.
He vist les imatges,
he vist aquella...
l'escena que era
l'aquella mena de judici
o no sé què li fan al Tom Cruise.
Sí, la mena de rugia
per allà al mig.
Sí, bueno,
totes aquestes històries.
No està malament, eh?
És que jo crec que és una pel·lícula
que parla dels desitjos reprimits.
Sí.
Que no els han realitzat mai,
però que hi són.
I llavors,
és que ho trobo que ho fa tan bé.
I és clar,
llavors el paral·lelament
o el mig hi ha
els que no s'aturen amb res.
No, no, no.
Sí, clar, clar.
Hi ha...
Hi ha diverses frases
al llarg de l'exposició
que són frases
o bé d'ell,
del mateix director
o bé algunes,
una altra també
de l'Stivin Spielberg.
Però jo em vaig quedar amb una
i a més me la vaig anotar
perquè em vaig fer molta...
em penso que diu molt bé
una d'ell mateix del...
La frase,
no la tens apuntada.
Clar,
l'Estamblí Kubrick.
Sí, sí,
no, l'Estamblí Kubrick.
És que ell crea universos,
crea universos.
És un drama,
és un demiurc,
un demiurc.
Crea,
universos,
mons,
o paral·lels,
o d'omniris,
o d'imaginació,
o de ficció.
I ell mateix,
la frase deia,
diu,
la falta total
de sentit de la vida
força l'home
a crear el seu propi sentit.
Això m'agrada molt.
Perquè és una mica...
Crec que sí que fa
una exposició
del que he fet amb el cinema,
crear,
donar-li sentit a la vida.
Un concepte molt bé.
Aquesta penso que la representa molt.
El seu sentit de la vida.
El seu, clar.
és el que ell considera.
Com l'altre dia,
ja parlàvem de molt
el clínisbut
i ell també li dona
un sentit a la vida.
I llavors,
tu agafa...
Com una utopia,
el que li agradaria
o el que pensaria que sí.
Molt bé, molt bé.
Molt bé,
interessant,
és que ho sé que la...
Sí, sí, sí.
No, no,
tinc que anar,
és allò que temps a vegades.
No, no,
si m'encanta,
si és que cobrí que jo...
Jo veig a altres hores
i a més,
ah, una cosa,
amb l'entrada
pots tornar un altre dia,
un segon dia
pots tornar
amb la mateixa entrada.
Però acaba el 31, no?
Que va el 31 de març, no?
El 31 de març acaba, sí,
el CCCB,
el Centre de Cultura Contemporània
de Barcelona.
Pots anar una segona vegada
amb la mateixa entrada.
Però també pots anar
a dos o tres
d'això museus més, eh?
Sí?
Això ja no me'n recordo, però...
Ah, això ja no m'ho van explicar.
Van dir que podia tornar
a aquella exposició.
Ho deia,
ho diu, ho diu allà.
Ah, vale.
Amb la mateixa entrada.
Ah, doncs ja ho miraré.
Perfecte.
Vinga, doncs seguim parlant
de temes,
tema d'exposicions.
Jo comentaré un parell molt ràpides.
Una sí que m'interessa dir-la
perquè val la pena
que heu d'anar-hi.
Vull dir, aquesta s'ha d'anar.
És petita,
però és autènticament meravellosa,
que és la de Jaume Aplensa.
Aquest escultor,
que és el gran referent
de l'escultura catalana
dels últims anys, no?
I que fa aquest tipus
d'escultures, recordeu,
facials,
sobretot amb aquestes dimensions
tan peculiars, no?
Però fa moltes més coses, no?
Que no això fa cosa
el que seria l'art conceptual, no?
És un tipus d'art
que no està clarament marcat
per el que serien
les formes figuratives
en si mateixes,
sinó que habitualment
són grans blocs d'elements.
Per exemple,
aquí hi ha un enorme interrogant
que està aquí al davant, no?
I l'obra en si mateixa
és una cosa així
com fa referència a Florència.
I dius, a veure...
Hombre...
Clar, un interrogant
dius a Florència?
Clar, doncs el gran interrogant
de l'art, no?
És a dir, seria aquesta la idea, no?
És a dir, un espai
que està ple d'art, no?
I planteja un toc
molt més contemporànic
que és a veure
què pots trobar aquí, no?
El gran interrogant
de l'art renaixentista,
gòtic i tal.
Bé, és d'aquesta manera.
Té un punt lleugerament irònic
a vegades.
Té un punt orgànic,
és a dir,
ha col·locat a l'exterior
totes unes escultures
abraçades als arbres
meravelloses, eh?
Vull dir,
que té un gust
per la perspectiva,
per col·locar les coses
en espais,
diguem,
inversemblants, no?
Fins i tot.
I, bueno,
combina l'aigua,
combina les plantes,
combina el ferro.
Són obres que pots tocar, eh?
Vull dir,
no nega que no toquis les obres.
Bàsicament,
hi ha, per exemple,
un cortinatge preciós
tot ple de lletres, no?
penjades, no?
Amb un ferro
que al tocar-lo,
no?
Doncs,
fa així,
crinc,
crinc,
crinc,
i és molt relaxant,
no?
I fa vincle a la paraula,
no?
És a dir,
la combinació de la paraula
i a la relaxació
comporta el poder
expressar-te,
no?
És a dir,
que bé t'expliques,
eh?
Va molt més enllà.
No, però va molt més enllà.
Sembla que entengui una mica
d'estultura i d'art.
Però molt bé,
el senyor fa unes coses meravelloses,
vull dir,
és que arriba un moment que dius,
no?
Hi ha una sala que és magnífica,
que em sembla que es diu
alguna cosa així com solitud
o que té a veure,
no recordo ara exactament,
me n'hauria de...
Però que entres
i tot són portes
enganxades a la paret,
és a dir,
a les tres parets d'accés
tot són portes de fusta,
no?
I al mig hi ha una mena com d'estructura
que es regalim a aigua.
I va sentint clanc
com va baixant aquesta...
Però com també el reflex
que hi ha al sostre,
és a dir,
parla de la solitud
i és meravellós.
Arribes i et dius,
és que estic sol,
és que no hi ha res a la vida,
no?
I quines d'aquestes portes
has d'accedir per tenir companyia?
És que és un home...
No, però és que hem d'arribar
a desitjar la solitud,
perquè no?
Sí, sí, sí,
evidentment.
Això és magnífic, no?
Però ja et dic,
és un senyor més...
L'exposició no és gaire gran,
és l'exposició que està fins al 22 d'abril
i està al primer pis del MACBA,
de l'Barcelona.
I res...
De la zona d'edat contemporània.
Exacte.
I llavors,
a la banda baixa,
és a dir,
potser hi haurà 10 o 12 obres,
algunes escultures
i altres instal·lacions, no?
I val la pena, val la pena.
Ara, també us dic una cosa,
en aquest cas,
a veure, jo,
el senyor Jaume Plensa el coneix una mica,
no gaire,
no soc gaire expert, eh?
però sí que anava darrere
d'un noi que anava explicant
que era d'allà, no?
Vull dir,
llavors anava una mica darrere
i anava escoltant
perquè hi ha coses que són
molt conceptuals
i l'art conceptual és complicat.
És a dir,
és allò que dius,
ara què em vols dir amb això, no?
És a partir d'aquí,
teòricament,
aquest home ha donat una explicació,
eh?
O no,
o no,
que això és el gran problema,
quan altistes conceptuals
no donen informació,
ja l'has liat.
Però bé,
és el que hi ha.
Però jo ho recomanaria en aquest cas
que sí,
que anéssiu,
amb un que s'ho heu explicat
perquè et fa adonar-te de coses
que jo tampoc em vaig adonar
perquè,
home,
jo no soc especialista
amb el senyor Plensen
i m'he dedicat a estudiar-lo.
Si algun dia ho fes,
doncs clar,
però en aquest cas
no ho heu explicat.
I ràpid,
simplement,
en aquest seria
l'àmbit de les exposicions,
per tant,
molt recomanable.
Hi ha una altra,
ja sabeu que el MAC
va té una base,
una col·lecció bestial
a sota seu.
Em refereixo que no...
Sempre acabes el...
Bàsicament,
el que ha fet aquesta vegada
ha sigut potser
perquè és un tòtem
de l'art contemporani,
no?
I, per tant,
aprofiten la banda baixa,
no?
Llavors,
ho remouen tot,
els he de moure molt les coses
perquè...
I llavors,
a l'últim pis
acostumen a fer
l'exposició més rara
i aquesta ni la comento
perquè és una exposició
que es deia
d'amagat o no sé què,
no me'n recordo.
I no vaig entendre res.
Que et vas amagar,
vaja.
Sí, sí,
totalment.
No vaig entendre res.
És una barreja de videoart
amb no sé què.
Em va semblar
una presa de pèl
perquè l'art contemporani
s'ha de vigilar
que a vegades
has de ser de dir
escolta,
amb això no,
per aquí no passo.
I en canvi,
la planta mitja
van fer una col·lecció...
Bueno,
ara la Rosa ens parla
amb la simforia
i jo no passo.
No, no, no,
ara,
ara,
ara,
ara,
ara,
ara,
ara,
ara,
ara,
és que dius
aquí no passo,
és que et sents violent.
Clar, clar, clar.
Et sents violent
veient una cosa
i dius
a mi no m'han d'obligar
a veure això.
No, no,
absolut,
en absolut.
Jo ja aniré
voluntàriament
quan jo vagi
en aquests jocs
on facin aquestes performances,
aquestes històries,
però que no te la vulguin
fer empassar
amb...
No, no, no,
ni molt menys.
Això amb margarina.
I abans de parlar
d'això de l'auditori,
us comento
aquesta obra que es diu
Un segle breu,
col·lecció Magba,
i està molt bé
perquè això sí,
has de començar
des del principi,
no li artes,
des de sala 1
fins a sala 12,
perquè és el que seria
obres des de principis
del segle XX
fins a l'actualitat.
I amb tots els moviments
que s'han mogut
bàsicament
d'artistes catalans,
que això també està molt bé.
Llavors aquí està
Francesc Miralda,
el Rabascall,
tota aquesta gent
que no són gaire coneguts
o són coneguts
depèn d'aquest tipus
d'art agradi,
i es comencen fent
les primeres avantguardes,
el cubisme i tal,
així una miqueta,
i a més hi ha coses
del Xillida,
bueno, hi ha coses
que són interessants també,
no solament catalans,
també espanyols
i de fora,
i acabes també
amb l'art
del segle XX,
com a tal.
Em permeten,
després de tot el que has dit,
vull dir,
jo ja fa temps
que sé
que no hi entendré
mai,
en Bart,
perquè,
perquè, bueno,
perquè no tinc
la teva preparació,
per exemple,
però donat això
que jo no passo
per aquí
o sí que hi passo,
jo,
se'n fa
com un nus,
no?
Vull dir,
no sabria pas
ser jutge
amb aquestes coses.
El que passa és que,
mira,
et dic una cosa,
l'art
fins al segle XX
t'ho pots empassar tot,
és a dir,
és una cosa que t'agrada
o no t'agrada,
m'agrada el barroc,
no m'agrada el barroc,
m'agrada no sé què,
m'agrada no sé quant,
és una qüestió figurativa,
una qüestió
que tu veus i tal,
tant sigui escultura,
sigui pintura,
sigui el que sigui.
Quan entrem al segle XX
i això de partir
de les segones avantguardes,
més que les primeres,
però les primeres encara
respecten això
perquè encara que fos
obra abstracta
i tal,
no deixa de ser un gens
que contempla
si et provoca coses.
Però quan entrem
amb la part ja
del body art,
de les performance,
del video art,
tot això que ja és una línia
que són dels anys 60
cap aquí,
clar,
hi ha molt d'il·luminat,
és a dir...
Que fa 70 anys d'això ja.
Sí, sí, sí, sí,
però hi ha molt d'il·luminat,
és a dir,
tot això que comença
amb una cosa
que es diu fluxos,
és un tipus d'art
que la Yoko Ono
és una de les grans
adal·lits d'això
i aquesta ja t'hi aprenyen
el pèl,
ja et posaven un vídeo
que estava...
Ja està,
i el vídeo era
una pantalla en blanc
i durava 10 minuts,
no?
O John Keish,
no?
Que s'assella davant
del piano
i era,
no sé què,
partitura
per un sordo,
per un sort
i llavors no tocava res.
Clar,
coses d'aquest tipus
que,
clar,
és veritat,
és que és molt bèstia.
No, no,
ara ho expliques,
sí senyor.
Clar,
hi ha una part determinada
o elements molt agressius
com els accionistes vianesos
que dissimulaven
que estrellaven les testicles
i no era així.
Au.
Així de clar.
Vull dir que,
vull dir que hi ha coses
que dius,
no,
això no es considera,
no considero art
i això que passava
a aquella tercera planta
no és que fos molès,
és que no entenia res.
És que els textos
eren impossibles d'entendre.
És a dir,
unes paranoies,
per donar el comentari vulgar,
unes palles mentals
que no es pot imaginar,
és que hi ha dies,
i dius,
ai,
pues això,
a veure què vol dir,
no?
La muntanya
era verde.
Mira,
muy bien.
El vídeo funcionava.
Ah, sí.
no sé,
no sóc jo.
Ja està.
Dius,
què?
Ara què?
Ara què?
Això és el que posava.
Sí,
això era per arrencar.
Sí,
i després,
no?
I veies una imatge,
no,
això era el text explicatiu,
no?
O més coses,
a lo millor.
Llavors et posava una imatge
i veies un tio que estava,
no sé,
postrejant-se el cabell.
Dius,
ara què?
Clar,
és que,
poden ser tan conceptuals
que al final
no te s'han explicat res.
o el que puguin explicar
o a lo millor
que et vingui el tio,
a lo millor,
serà un grup artístic
que vinguin
i que t'ho expliquin
durant hores i hores,
no?
Perquè, clar,
si no,
no arribarem enlloc.
Bé,
és una cosa fallida
del món contemporàni.
Molt bé,
aquest tros que has escoltat.
Sí, sí.
Bueno,
Rosa,
m'hi ha de medes.
No,
sinfonia.
No, no,
intentaré fer-ho així
molt educadament,
amb un vocabulari així
molt educat també,
molt contingut.
Intentaré fer-ho contingut.
Et poso una novena?
Sí, això sí.
Sobretot,
sobretot,
vull deixar constància
que l'OBC,
fantàstica,
com sempre,
a més a més,
l'actuació també
del cor de cambra,
a veure,
són dues coses
que n'hi havia,
molt bé.
El cor de cambra
del Palau de la Música
i l'Ofeo Català.
Molt bé,
com sempre,
ells i elles,
molt professional,
d'una qualitat
impressionant,
que no ens oblidem,
que és la novena
de Beethoven,
la novena sinfonia
número 9,
en re menor,
que és la Coral,
el sobrenom de Coral,
que molt bé,
com sempre,
fantàstic.
A més,
és que el concert dura
una hora,
són 67 minuts,
una hora i veu.
O sigui,
que a sobre no hi ha
ni descans ni res,
no pots aixecar-te,
estàs allà,
amb tota l'educació del món,
amb tot el respecte del món,
tu com a espectador,
com a persona espectadora,
i,
i, bueno,
entres de ple
amb les noves incorporacions
que va fer a l'auditori.
Una vegada us vaig explicar
que van fer venir,
ara no me'n recordo del nom,
però era un nano
que cantava flamenc,
un cantau de flamenc,
no me'n recordo del nom.
Sí,
ho vas dir.
I va ser una fusió
molt maca,
una fusió molt maca.
A més,
aquest nano sortia descalç,
també,
i, bueno,
i a més,
a més de sortir de,
a vegades,
doncs que venen gent,
jo què sé,
corals més atrevides,
i va haver-hi també
un altre dia
que venia una formació
que feien
una interpretació diferent
en clau com de jazz,
en comptes de fer-ho així més,
cantar-les així en llatí,
no?,
el text en llatí més avorridot,
doncs ho feien així
amb una clau així
com més atrevida de jazz.
Ai, ai, ai.
No me'n recordo tampoc
com es diuen,
que després aquesta gent
també ho tenen a Barcelona,
també en un teatre,
estàvem fent un altre
espectacle, no?,
vull dir,
bueno,
doncs, bueno,
són fusions,
són experiments
de fer coses noves,
d'estar a l'avantguarda
de la cultura,
que la música
és una cosa viva,
vale,
fantàstic,
estem d'acord,
perfecte,
clar que sí,
i l'editori
sempre ho ha demostrat,
no?,
que ha estat al cap davant
de les experiències artístiques,
fantàstic.
Ai, però què us van fer?
Ja estic patint.
Però llavors aquesta vegada
vam fer una performance,
i ho sento,
jo dic així de clar,
vull dir,
ja començo a tenir una edat
i jo crec que per allò que llevo
en el convento ja està bé,
ja està bé,
aquests niñatos i niñatas.
Vale.
L'agrupació Senyor Serrano,
comencen bé,
comencen fent,
a més,
allà tot això és en directe,
però clar,
com que estan a dalt
a l'escenari
i l'editori és molt gran,
hi ha diferents,
hi ha la platea,
després hi ha un anfiteatre,
un segon anfiteatre,
hi ha els balcons laterals també,
els dos laterals,
clar,
perquè tenia una bona visibilitat,
doncs hi havia una pantalla
a davant de tot,
que llavors allà s'anava filmant
i llavors tu ho anaves veient
en directe.
Vale.
Llavors tenien,
allà entre l'orquestra
i la zona on es col·loquen
els dos corals,
ells tenien com una mena
de tauleta així allargada,
com un taulell,
per entendre's així,
i allà tenien tot el seu muntatge.
En un principi comencen a fer històries
d'una flor que neix,
era una peònia,
una peònia groga,
jo no em vaig fixar
en el tema del color
i no vaig entendre res del color,
però bueno,
una peònia groga,
mira casualment.
Després continuem
amb que si la Torre Eiffel,
que si fotografies
de diferents líders
extremistes,
bueno,
extremistes de dretes,
millor dit,
que si la Merkel,
que si la primera ministra
anglesa també,
el president Bush...
Perdona una cosa, Rosa,
un segon somment,
és a dir,
sonava la música,
la coral quan calia,
correctíssim,
tot era paral·lel,
sense cap tipus de...
Ells la partitura de Beethoven,
estàvem tocant la partitura de Beethoven.
Però que no estaven fent cap revisió,
ni cap posa...
No, no, no,
era que a la vegada
s'estava fent aquesta performance
i tu l'estaves...
Clar,
si l'estaves una mica alt,
doncs la podies veure
a l'escenari
o si no,
la veies a la pantalla.
Vale, vale, vale.
És com una interpretació,
suposo,
de com ells entenien
això de la novena de Beethoven.
Vale.
I llavors,
al final dius,
bueno,
veia 6 imatges una mica
conèxes o inconexes,
molt maques,
la veritat és que sí.
Algunes fotografies també...
Surt aquella fotografia
d'aquest quadre,
no sé si és del Slim,
del Slim,
que surt el nu femení
que es veu perfectament
la vulva i tot.
Saps què?
Xesco,
saps quin quadre és?
Ah,
l'origen del món
de Gustaf Corbett.
L'origen del món.
Que es veu perfectament
una vagina mig oberta.
Sí, exacte.
Doncs aquest també,
que dius,
això no sé què pinta,
aquí...
L'origen del món,
el naixement...
Dius, bueno,
vale,
tot és com és el sentit
de després,
també una mica
de resurgir...
El naixement,
sí.
Surgir de les cultures
i tal.
Bueno, vale,
però també a més
és una obra d'art pictòrica,
vale,
bueno,
continua...
Dius, bueno, vale.
Després fan una sèrie
d'històries que cremen,
per exemple,
cremen...
Jo que sé,
per exemple,
ha sortit també una orella
que dius, vale,
com que Albert Dómen
també es va quedar sort
i això li va fer patir molt
i també li va produir
i provocar un aïllament social,
doncs també surt una orella
com de cera, no?
Així feta la forma
i després arriba un moment
que la cremen també.
No fa fum apenès,
només fa el foc.
Vull dir que tot això
està molt bé,
perquè dius,
mira, veus,
no es fa fum,
no es fa fum,
millor dit,
però sí que es veu el foc,
no?
Com es crema,
no sé què,
i com es desfà.
Bueno,
té una mica de sentiment,
no?
i després com tot això
arriba com una mena d'abocador,
o sigui,
la següent part,
la sinfonia són quatre moviments,
el primer seria aquest,
el segon ja veus
que és com una mena d'abocador
on veus allà
totes escombraries,
restes de la nostra societat
de consum,
que si bosse de patates,
que si les...
No,
no acabes de veure
que és Coca-Cola,
però veus que no és que cola,
ja t'ho imagines,
que si una cervesa,
que si una cinta de casset,
que si un preservatiu,
que si un...
coses de les deixalles,
coses de les deixalles,
no?
I després ja comença a haver-hi
una altra,
que és d'aquest abocador,
clar,
perquè tot això
es fan referència,
han començat amb el tema
d'una llavor,
o de diversos llavors,
que se suposa que,
bueno,
després igual germina,
i la tercera part ja hi ha,
és una miqueta més gran,
i resulta que hi ha també
una noia allà estirada,
però vestida en pla,
en pla rosalía,
en pla amb aquell xandall
així de cremallera,
però blau de fons,
i després,
el deia només és de blau,
no sé si també,
és que després surt una altra noia
que també el té com de flors,
que dius,
bueno,
doncs el tema de la renaixa
de la primavera,
vale,
no?
Una noia així,
bueno,
força maca,
bueno,
una noia,
una noia així molt pentinadeta,
així cap enrere,
així amb una cua,
una cua alta,
bueno,
dius,
bueno,
doncs el renaixa una altra vegada,
que se'l queda mirant a la càmera,
que no sé què,
bueno,
fins aquí vas veient,
bueno,
mira,
interessant,
molt innovador i tal,
bueno,
però arriba un moment que després,
ells diuen que això té un altre sentit,
que després us llegiré,
perquè jo no m'havia llegit el programa,
o sigui,
vam entrar tal qual,
no m'havia donat temps de llegir el programa ni res,
sí que havia sentit que havia estat polèmic,
la representació del divendres,
però no sabia ben bé el perquè,
diuen,
doncs no ho sé,
i llavors tot acaba,
que jo pensava que estava gravat,
però no,
també estava allà en directe,
estan en un lateral,
i aquesta noia,
que es comença a petonejar,
amb un altre noi que apareix,
un noi i un senyor,
després amb un altre,
ja comença a formar un trio,
que dices,
bueno,
no sé,
bueno,
mira,
serà un momentet,
i mira,
l'amor fraternal,
jo què sé,
que també diu,
l'amor de los hermanos,
però clar,
després apareix que sí una dona també,
i també es fan els petons amb la dona,
que dices,
bueno,
molt bé,
molt bé,
fantàstic,
també estan integrant el lesbianisme,
la possibilitat de marxar entre dues dones,
oi,
fantàstic,
te'n recordes de la pel·lícula Carme y Lola,
i dices,
bueno,
i a més que amb l'estètica aquesta així una mica choni,
és que l'estètica era choni,
igual que la Rosalía,
una mica,
és això,
i dices,
bueno,
pues vale,
però després tothom apareix un altre noi,
ja comença a haver-hi un intercanvi allà,
que dius,
bueno,
ve un altre noi,
després ja quan aparece el negro,
ja,
que jo ja dices,
ui,
ui,
ui,
que dices,
però,
dada,
estic veient això aquí l'auditori,
por favor.
però es va esnuar-ho a algú o què?
No,
bueno,
del torn de cintura cap a dalt,
o sigui,
el torn sencer,
bueno,
excepte les noies que es queden amb sostenidors,
ara jo puc desvallar perquè ja ho han fet,
i hòstia,
és la introducció,
sí,
sí,
sí,
però,
però són tres grupets,
no?,
ja et dic,
un que es queden dos o tres dones,
l'altre que es queden,
una dona amb dos homes,
un d'aquest és el negre,
hòstia,
però,
o sigui,
a sobre són genos de tòpicos,
o sigui,
no han estat gens original,
perquè és que ho han fet tot de tòpics,
i després a l'altre que són dos nois amb una noia,
la noia és negra,
una noia força joveneta,
que jo pensava,
hosti,
si li demano el canet d'identitat,
no sé si tindrà 18 anys,
però bueno,
és igual,
o sigui,
apunten una miqueta també,
que dices,
vale,
provocació total,
què era això?
No ho sé,
la senyora que jo tenia al costat,
penseu que a l'auditori,
la mitjana d'edat és al teta,
és al teta,
però bueno,
jo sempre,
sempre,
em sento molt jovellà,
però bueno,
és que no és al lloc,
no és al lloc,
però la senyora em deia a mi al final,
clar,
quan em vaig veure,
jo també abutxeava,
perquè jo ho sento molt mai,
ho he fet en ma vida,
però l'altre dia,
no,
no,
al final ja de tot,
a veure,
tu aguantas estoicament
amb tota l'educació del món,
pensant,
hosti,
per respecte a l'orquestra,
estic veient el que estic veient,
s'estan atrevint realment a fer això,
aquests gamberros,
sí,
sí,
m'entens,
que dius,
hosti,
i no és ells,
a veure,
la Fundació Serrano,
que faci,
però com és que l'auditori
ho ha permès,
això?
És el que no entenc.
I el director,
clar,
el director jo pensava,
hosti,
el director,
el Yasuhiro Ono,
el japonès,
aquest,
precisament,
el japonès es compra
per aquestes coses,
i dins,
clar,
ell tampoc és un mandao,
ell li ha pagat,
ell li ha pagat per dirigir
el concert i punto,
no?
No sé,
aquí deuen haver-hi
altres autoritats,
aquí dalt.
Ha d'haver-hi una prèvia,
no?
Ha d'haver-hi una assenyança
del que és,
però la senyora del costat
em deia,
ai,
és que jo no entenc res,
no entenc res,
però em deia,
si tot ha portat la pobra,
així com,
no entenc res,
i jo li deia,
home,
sí,
és que això és una orgia,
no,
no,
sí,
ja veig que és una orgia,
però clar,
és que no entenc res,
com dient,
què fa aquí una orgia?
Dic,
home,
doncs no ho sé.
Doncs ho inspira la música,
segons aquest senyor.
Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do.
Bueno,
però clar,
segons aquest senyor,
però això seria una,
si ells que vulguin dir el que vulguin,
ells saben que l'estan provocant,
ells ho saben,
ho saben,
i ho han fet a propòsit,
però que vagin a provocar a casa seva.
Evidentment.
Que diguin,
tenim un local a Barcelona,
on sigui,
que estem fent aquests muntatges,
i llavors que li vagi públic,
a veure quin públic li anirà,
segurament que anirà molta gent,
però si,
a mi no,
a veure,
igual jo també hi aniria,
però sabem on vas
i el que has de fer.
En un altre espai.
Però no que et colin aquestes coses
i que te les empassin,
això és una falta total de respecte
cap al públic,
de mal gust,
és una imposició,
perquè a més no pots aixecar-te,
no pots marxar.
Al final sí que jo vaig sentir
que hi havia gent que s'aixecava
i marxava.
Ja.
Val?
I a més,
has de sentir-te una incomoditat
i violent,
que dius,
hosti,
jo n'he vingut a veure això.
Ho sento molt.
Jo venim a veure quatre pasguatos aquí
que esmorregen i fan això,
ho sento molt,
però a l'auditori no és el lloc.
No és el lloc i punto.
Ja està.
Llavors,
ells en canvi,
clar,
després veus,
no sé si mereixen
que els ho comenti això,
però bueno,
però de bo que no s'ho mereixen.
Ells comenten
que és una miqueta
el paral·lelisme,
diu,
una llavor.
Ho fan així,
no sé qui ha escrit això,
perquè tampoc no posen nom,
clar,
no s'identifiquen,
per a què?
Covards.
Una llavor.
Tot el que aquesta llavor
necessita per florir.
Terra,
aigua,
llum,
música,
amor,
democràcia,
escolta,
sexe,
cultura,
una flor,
una peònia groga,
uns ideals,
un projecte,
un pla,
la il·lusió per crear
una comunitat millor,
la posada en marxa
del pla
i el seu fracàs,
la humanitat,
la seva imperfecció,
les seves debilitats,
la impossibilitat
de transcendir,
la violència,
el foc,
les cendres,
la ràbia,
la desesperació.
Tot això que us deia
allò de cremades,
i després,
l'acceptació del fracàs,
no,
la ràbia,
perdó,
després de les cendres,
la ràbia,
la desesperació,
i després,
l'acceptació del fracàs,
la tristesa,
el lament melancoliós,
una pausa,
un moment de reflexió,
i finalment,
mirar-se,
acariciar-se,
vessar-se,
morrejar,
confiar que tot pot tornar a sorgir,
una llavor.
Clar,
a sobre,
veus que hi ha tota la connotació
del moment polític
que s'està vivint,
que dices,
ole,
també,
ole,
o sigui,
mescla xurras con Merina,
o és això?
Tu ho has dit amb la musiqueta,
que està molt bé,
tu ho has dit,
això.
Pues mescla xurras con Merina,
és el que han fet.
Mare de Déu.
Parlen de,
clar,
i no,
i clar,
per dissimular,
o per camuflar-lo,
o per fer veure que té una transcendència
més internacional,
clar,
són els moments que estem vivint a Europa.
Ja.
Són els moments que estem vivint a Europa,
clar,
si,
per exemple,
el projecte d'Europa té sentit tal com és,
si s'està desfent o no.
Això és el que diuen.
Aquest tipus de performance
són preses de tel.
Clar.
Però és que això que expliquen aquí,
que tu ho llegeixes i dius,
ole,
hòstia,
que maco,
no?
Sí.
Ai,
que altivo,
no?
Que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
que,
no té res a veure.
Això pot ser d'una forma estètica meravellosa.
I encara dius,
si estava gravat,
si estava filmat,
i ho estan passant,
perquè resulta que un dia ho han filmat
i ho estaven passant,
encara passa.
Però a sobre,
allà,
en vivo i en directo,
dices,
hombre,
o sigui,
a sobre,
tres vegades ho fan.
Que no és el lloc.
Que no és el lloc.
No és el lloc.
Sí, sí, sí.
No és el lloc.
No és el lloc.
No és el lloc.
Ho sento molt.
Sí, sí, sí.
Jo m'emprenyaria.
Suposo que van passar,
sí, sí, sí.
Suposo que van passar un bochorno
impressionant que els músics,
perquè no sabien on posar-se els músics.
Claro,
els cantants i les cantants
de les dos corals
també van passar força bochorno.
Claro.
I aquests pavos allà,
pavoneándose,
com hacía el Jaume,
que es veia a la tele
com feia allà el puny aixenat,
com dient,
que bien lo hemos hecho,
com hacemos.
Hombre.
Que modernos somos.
Chaval.
Chaval.
Però el cor i l'orquestra
és magnífico,
com sempre, no?
És perquè es torni els diners a l'auditori
o, si no,
mira,
un torno de baixada.
Però el cor i la música perfecta,
no?
Sí, sí,
és com sempre perfecta
i Beethoven,
per suposto que sí.
Diguem-ne que no els va aturbar això.
No, no, no.
No, perquè són uns professionals
i són fantàstics.
Però no és el lloc,
no és el lloc.
Tio,
busca't el teu lloc
i busca't el teu àmbit
per fer-ho
i avisa's.
Escolta,
anem a fer una performance aquí.
Doncs si ja li vindran
tota la gent que vulgui que hi vagi,
ja està.
Jo ja m'hi vaig,
però no allà.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Doncs ara passarem al teatre,
però res,
abans faré un comentari molt petit
d'un llibre que és molt petit,
que són 100 pàgines
i que volia comentar-lo
perquè, bueno,
ja que abans de passar
amb aquest nivell,
que així us ho comento molt rapidet
que tocava ara,
es diu La Dependienta.
És un llibre
d'una escriptora japonesa
que es diu
Sayaka Yakura.
Molt bé,
amb la pronunciació.
Sí, sí, sí.
Per la pronuncia, jo.
És una dona,
és una noia.
Tu també?
Sí.
Ja me la presentareu.
Sí, no.
Ja sabeu com són
aquests escriptors japonesos,
no?
El Murakami,
aquesta gent
que són molt particulars,
ja sabeu que són
una manera de ser,
una forma,
el que dèiem, no?
Justament del director d'orquestra,
no?
Que són d'aquesta tipologia.
Bé,
és una mica
com la societat japonesa
veu
una dona jove.
Jove,
perquè té 36 anys.
Mira què dic.
Jove.
Jove.
Jove,
vull dir que és una persona
ja amb una edat,
és madureta,
però que en aquest cas
seria.
És jove, jove.
Però vull dir que,
en teoria,
per ells,
ja és una persona gran,
gairebé,
i és una persona
que se te passa l'arroz.
I és una persona,
si sí,
així de clar,
vull dir,
i ho planteja així el llibre.
Bé,
la dependienta,
el llibre és així,
diguem aquesta noia
que treballa
amb una cosa
que es diu
els conibis.
Els conibis
és com aquí
als supermercats
de 24 hores oberts.
Ah, d'acord.
I treballa per hores.
Una noia de 36 anys
no pot treballar per hores,
perquè en teoria
significa dues coses.
O bé que ets una
desplaçada de la societat
o ets una persona
que no té una base
i un coneixement
per poder fer-ho.
O que estàs malalta
i no pots treballar
massa hores.
Perquè seria una jornada
reduïda d'aquestes?
Clar, no, no,
no és una jornada reduïda,
és que cobres per hores.
Clar, tu pots fer
més hores o menys hores.
Jo puc treballar
5 hores,
10, 15, 4...
Clar, és una fórmula
típica que tenen allà.
Llavors hi ha uns jefes
que controlen això.
Llavors,
aquesta noia
és una noia
que per la seva manera
de ser
no vol saber res
dels homes.
No vol saber dels homes,
vull dir,
ella no sap
si li agraden els homes
o les dones
o és asexuada.
És una noia
que no vol tenir
una feina fixa
i ja li va bé això.
A més,
ella estava realitzada
fent aquesta feina
que és una feina peculiar
perquè hi ha una sèrie
de normes
i és que els,
quan entra la...
Vull dir,
han de fer cada dia
el que es diu
un briefing, no?
I han de...
A veure què han de dir.
Bones dies,
i tal,
i benvenides.
Aquesta forma
d'aixecar el cap
típic dels japonesos,
no?
Quan entren els clients
a comprar,
l'oferta del dia,
el no sé què,
els sorolls
que té la botiga.
Clar,
ella comença a crear
un món,
vull dir,
al voltant
d'aquesta botiga
que la fa
gairebé,
doncs,
com obsessa,
no?
Del que seria
aquest espai,
no?
L'estar allà constantment.
Mentrestant,
clar,
se li tira a sobre
la germana,
se li tira a sobre
la gent,
escolta'm,
però com és que
no estàs en cap noi?
Com és això?
Llavors,
entra un noi
que és un desastre
amb aquesta botiga,
amb aquest supermercat,
no?
A més,
un noi que no és
gens atractiu,
diuen que és un sac
d'ossos,
no?
Vull dir,
és tot os,
no?
i poca xitxa,
vull dir,
que no té res de particular,
és bort...
És un esquelet
d'un Dante,
ho dius d'una manera...
Sí, sí, sí,
és bort,
és una persona
que no vol treballar
o que vol treballar
el mínim possible,
que el mantinguin,
és a dir,
és una cosa terrorífica,
és l'antiésser,
no?
Per tenir una relació
amb una dona,
no?
O amb qui sigui,
no?
En general,
no?
És antisocial,
i llavors ella
el fot a casa.
Hòstia!
Però el fot a casa
per interès d'ella,
perquè d'aquesta manera
callarà a la societat.
Ah, perquè ella
no té parella,
ja.
És molt fort,
i jo em vaig quedar,
vaig dir,
ala, que bèstia,
és petit,
és un llibre de 100 pàgines,
però quina mala llet
tenen aquests japonesos,
i a més una dona
la que ho escriu això,
vull dir,
que deixa, clar,
és una crítica feroxa
a la llibertat de la dona,
que foti el que vulgui,
no?
Per què tinc que tenir fills?
Per què?
Però clar,
ja ella,
bueno,
amb aquest element de submissió
el posa a casa,
que no fot brot,
que l'ha de mantenir ella,
vull dir,
amb aquesta cosa,
i es queixa del menjar
que li posa,
és un masclista de nassos,
però en canvi,
la seva germana
està encantada
que tingui un home a casa.
Vull dir,
les seves amigues,
clar,
no?
I a partir d'aquí,
bueno,
es produeix una reacció determinada
que al final ella,
doncs,
decideix fer una,
pren una decisió
molt correcta
i és seguir
tal com estic
i tornar a treballar,
perquè al final
es planteja deixar
aquesta,
per trobar una,
aquesta supermercat
per trobar una feina fixa.
Però clar,
què passa?
Al final diu,
perquè si jo em sento dependenta
de Conibis,
que és aquesta cosa també
reiterativa
dels japoneses
amb els seus llibres,
per què tinc que deixar això?
Soc feliç fent això,
no?
Doncs segueix sent feliç,
fa fora aquest tio
i per tant ella
es convertirà,
això sí,
per la societat
en un bitxo raro,
però en canvi
per ella mateixa
és lliure.
Per tant,
no ha de tenir relacions
amb ningú.
Es mirarà el mirall
i s'agradarà.
I és una persona
totalment sociable,
que té amistats,
això sí,
però en canvi
en aquesta part
de la seva vida privada
no vol tenir aquest vincle.
Per tant,
és el que hi ha.
No n'hi do.
Molt bé.
Teatre, Jaume.
Jaume per aquí
i així rebarem
tant després per allà.
Així que comenta'ns.
Pimpan.
El teatre del...
com se diu això ara?
De l'impostor,
m'has dit?
No.
O del...
De l'oprimit?
De l'oprimit.
De l'oprimit.
Sí, sí, sí, sí.
Perdona.
Teatre de l'oprimit.
En definitiva,
aquest és un teatre
que es fa cap allà,
cap allà a Can Felipa,
que diuen.
És un lloc on...
que va...
Bueno, que hi ha una d'això...
Que va a Dalona bastant abans, no?
Sí, gairebé, eh?
Vull dir...
Sí, sí, gaire tocan, no?
A Dalona.
Que sortim de Barcelona.
Ja.
I llavors, doncs,
és un centre cívic d'aquests,
oi?
Que hi ha moltíssima gent.
Aquella és una zona molt poblada
i tal.
I treballa una noia
que tenim així a la ràdio.
És una noia que té un...
d'això,
una problemàtica mental,
però que és un encant
total i absolut.
Vull dir,
tant de bo,
totes les mostres
fossin així d'agradables.
Va, anem-la a veure,
a veure què fan i tal.
Bé,
us en recordeu
que jo us havia parlat
d'un grup a Sant Boi
que es diu...
Ha,
ara me'n recordaré.
És un grup,
també,
de persones
amb problemàtica mental.
Però que fan una fundació,
Mariana, o no?
No, no.
i d'ahir...
Bé,
ja ho recordarem,
sí.
Explica'ns qui són
i què fan
i a partir d'aquí ja surt.
I llavors aquests,
doncs,
bueno,
han fet obres
i estan força interessants.
Doncs,
aquest lloc
que vam anar a veure,
aquesta obra,
que portava el títol
de dues noies,
demà en recordo com era.
Sí.
doncs,
era un...
arriben a imitar
el que precisament
és l'auga del senyor Esteve.
Ah.
Sí,
o sigui,
la llibertat de decidir,
no?
Vull dir,
perquè la noia,
doncs,
bueno,
fa la càrrega d'advocat
perquè el pare i la mare
doncs així ho volen
i...
però el pare no hi és,
eh?
Tot era un noies allà.
Sabeu que només estava jo...
la representació aquí.
Una bona representació masculina,
no?
Sí,
això de bona.
Bueno,
si un...
la moral sempre
i l'autoestima
ben alta,
vinga.
Llavors,
doncs,
bueno,
vull dir,
hi ha una filla
que ha estudiat l'advocacia,
que és el que els pares volen,
però paral·lelament
ha estudiat la col·lina.
I diu,
ui,
si a mi m'agrada més això.
I llavors li planteja a la mare,
diu,
no,
jo...
I la mare diu,
m'has desgraciat la vida.
Però igual que...
Sí,
sí,
aquesta noia,
pobra.
però està bé
perquè un cop acaba l'obra,
que l'acaben
d'aquella manera
oberta,
llavors fan
allò de dir
que el que feien aquests,
que dic...
De Sant Boi.
Els de Sant Boi.
Sí.
Doncs,
llavors diu,
i com és?
I en quin punt s'espatlla això,
no?
I llavors diu,
sí,
a mi m'agradaria,
pam,
i puja a dalt
una altra actriu
o una altra noia
que vol actuar
i fan les coses
d'una altra manera,
evidentment,
és més hàbil,
per dir-ho d'una manera,
i llavors a la mama
l'hi explica d'una manera,
que la mama,
pobret,
també,
tot el contrari
d'aquesta...
Li fa peneta.
que això li fa peneta.
Molt bé, tu,
vull dir,
va ser molt interessant,
érem una bona colla allà,
i d'actrius n'hi havia unes quantes,
també.
Em va sobtar molt
la iaia.
Sí,
però estem parlant d'actrius amateurs,
actors amateurs,
no?
Sí,
sí,
i que tenen les seves dificultats
per integrar-se
en el context social i tal.
Llavors,
la iaia és una persona
que tota l'estona
la tenim en presència,
i porta com una cua llarga,
no?
I és com si fos
la mateixa tradició,
això,
no?
Vull dir,
aquella cua,
de la manera que la ramena
i tot això.
Em va agradar molt
perquè em va fer pensar
amb la meva dàvia,
no?
que d'una manera o altra
governava la nau
de casa meva,
sobretot quan s'esvalutava
alguna cosa,
i allà,
doncs,
ve a ser el mateix.
El que passa és que,
o sigui,
sí,
però no,
o sigui,
paral·lelament també,
doncs,
dius,
sí,
ara fotrem tot això en l'aire,
tot això que tenim aquí
organitzat ja,
tota la cultura,
tot el que,
l'únic que has de fer
és obrir,
és seguir,
va,
ja ho sabeu.
Sí,
sí,
sí,
va agradar,
per veritat,
va estar molt bé.
Doncs vinga.
Rosa,
Xirre Valentine.
Vale,
home,
molt xuli.
Sí.
Molt xuli,
la versió de,
bueno,
és un text del Willy Russell,
la direcció és del Miquel Gorris,
i la protagonista
és la,
eh,
Mercè Aranega,
vale,
és la gira que estan fent
ara per als teatres així,
municipals i tal,
la vas estar fent a Barcelona,
no?
Jo la vaig veure a Sant Cugat,
que la tenien allà programada,
em van regalar entrades,
i mira,
doncs,
vaig cap allà.
Era un regal de Nadal.
Quina sort que tenies.
Era un regal de Nadal,
per quan vingués aquí a Sant Cugat,
mira.
Bé,
la història és senzilla,
és la història d'una senyora
que és una mestressa de casa,
la Shirley Valentine,
viuen a Liverpool,
ella ja està a casa sola
preparant el sopar
pel seu home,
que ha de venir a treballar,
normal,
i ella l'hi està preparant,
normal com era,
llavors,
o com encara hi ha algunes realitats
que són normals,
que no...
Destaquem-ho això,
no,
destaquem-ho.
No,
però bueno,
és un personatge,
és un perfil de persona,
no?
de la situació
que jo crec que cada cop
és menys freqüent,
o no sé si tal com s'està evolucionant
avui dia,
torna a ser més freqüent,
no ho sé ja,
perquè al final hi ha dubtes de...
Jo crec que...
A veure,
tu des de la teva visió masculina,
vinga.
No masclista, eh?
No,
he dit masculina,
sí.
Sí,
jo crec,
bueno,
jo en això em fixo,
sobretot articles,
em llegeixo força,
i el que diuen,
si més no homes,
eh?
Vull dir que val a dir-ho,
no?
Sí.
Diu que el que manca
és que la dona
en un principi
doncs cregui
que ja està
en situació
d'igualtat.
Si s'ho creu
és quan acabarà imposant-ho,
però no és que encara
no ho acaba...
No s'ho acaba de creure.
No s'ho acaba de creure.
O no acaba de tenir oportunitats,
a lo millor.
També,
però vull dir,
però per aquell que no...
Em sembla que era el Mercier Comas,
eh?
Que és un escriptor també,
deia,
diu,
és que necessitem
que s'ho cregui
perquè és quan
les coses canvien,
no?
Exacte.
És com,
per exemple,
bueno,
si no fas trampa,
la revolució
doncs es va fer a Rússia
perquè s'ho va creure
tothom allà.
i van fer força,
van fer pinya.
Però, bueno,
allò va ser massa...
Esclar que els nazis també,
però els nazis
ho van fer d'una altra manera,
no hi ha dubte.
Amb el documental
aquest que vaig veure...
Sí, no?
Aquest sí que ahir
ho reflecteix.
Fa fredot.
I quan penses que aquí
també pot treure la cua
aquesta manera
de fer les coses,
no ho sé.
Una cosa molt tonta,
i ara parles això
del...
No, no, sí, digues.
La pel·lícula
no sabia
que s'havia utilitzat
la banda sonora
a l'ocell de foc
d'Igor Stravinsky.
A Sirri Valentin.
A Sirri Valentin,
la pel·lícula, eh?
Sí.
Vull dir que no és
que l'està mirant aquí ara
i m'ha sorprès.
Jo el que us anava a dir
també després
que jo sé que va haver-hi
fa uns anys
la versió de l'Emparo Moreno
a Barcelona,
que és el que també
estava molt bé,
la gent que la va veure
estava encantada.
Sí, jo que estava molt bé,
va ser una de les grans obres.
Aquesta també està molt bé
en la Mercè Arànega,
de bo que sí.
I després la pel·lícula,
que la pel·lícula ja té uns anys,
ja té uns anyets ja.
Es veu que també està molt bé
perquè gent que va veure
la versió de l'Emparo Moreno
i que després va veure la pel·lícula
diu que li va agradar igualment, eh?
Diu, home, a vegades es pensa,
esclar, com que ja sé de què va,
doncs quan ho vegi
no m'agradarà
o no em sorprendrà.
I no diu que sí,
que la pel·lícula va estar molt bé, eh?
En quant a les músiques,
les músiques que posen aquí
a la...
posen tres o quatre,
que són així molt canyeres.
Jo en anglès ja sabeu...
No sé si...
I fa uno que diu
que les xiques volen...
les girls...
Ah, eh...
volen trepitjar fort
o volen no sé què...
Ah, és la...
the girls that want...
Sí, aquesta.
Fan de la...
Això, fan.
Volen divertir-se
o volen...
Les noies volen divertir-se.
Aquesta.
I després...
Aquesta, aquesta, sí.
Doncs ella està parlant allà amb la paret,
perquè és que els fills ja han marxat de casa,
ja s'han independitzat...
Bé, un està d'ocupa,
l'altre no sé què està fent...
Bé, són nanos d'avui dia,
nanos d'avui dia, no?
La vida moderna.
I ella, doncs, fa ja les patates fregides
amb un ou ferrat cada nit pel marit, no?
Excepte els dijous que toca un bistec.
Però bé, aquells dijous tampoc li posaràs el bistec, tu.
Bé, és una mica la vida aquesta,
doncs la mestressa de casa,
d'avorrida, de la vida monòtona,
de no sé què,
de què ha passat amb els seus somnis, no?
Com és que ha arribat aquesta situació,
que realment ella no s'ha espavilat per si mateixa,
allò que t'he deies tu, eh, Jaume?
Que no s'ha espavilat,
que no ha apostat per si mateixa,
que no s'ha dedicat a una professió...
No s'ho ha cregut.
No s'ho ha cregut.
També és que s'ha quedat amb la posició
més fàcil i més còmoda, també, segons com.
És que cada cas és cada cas.
I s'ha de veure'n.
Mai no podem generalitzar ni posar tòpics,
perquè, clar, cada cas s'ha de veure, no?
Sí, sí.
I voler una miqueta aquesta situació que té ella
i una amiga que li proposa d'anar a passar 15 dies,
la convida, i la convida, passa 15 dies a Grècia.
Deie, pues, ja una miqueta de vacances i tal,
no, a descansar i tal, i, bueno, accepta.
Però, clar, mentre que ella es decideix
si va o no va a Grècia,
també es divertir tot el monòleg,
perquè tota l'estona és ella sola, no?
I aquest monòleg.
És aquesta?
Aquesta, aquesta, sí, senyor.
És algo així com girls...
Just want to have fun.
La sí que se lo queren passar bien de la Cindy Lauper.
Exacte, sí que lo queren passar bien, sí que fan.
Sí, sí, vale.
Doncs aquesta.
Està molt divertida, és una cosa molt divertida.
I tant.
dels anys 80, 83 o 84, no és més.
Doncs aquesta la posen.
Molt bé.
Vull dir, les tres cançons que posen estan molt bé,
no me les vaig apuntar,
però estan molt ben aconseguides, no?
Perquè donen el toque,
doncs això de vitalitat, d'esforç,
de vinga, va, activem-nos, fem coses,
que la vida val la pena, no?
I és el missatge que està positiu,
i se't queda el missatge positiu tot el moment, no?
I és veure la transformació que va fer amb ella
des que comença, que sembla una iaia,
de debò, en la forma que va vestida,
amb el davantal, amb aquella jaqueteta,
així en plan anglesa, de Liverpool, clar.
Sí.
En l'evolució que va fent,
des que decideix ja marxar,
el vestidet que es posa allà per marxar de viatge,
i després ja un cop està allà,
ja amb un playero així ampli,
així en plan que aquí,
jo què sé,
la Elizabeth Taylor, per exemple,
no?,
si en plan,
buah,
hi ha marxar de vista allà suelto,
hi ha la melena al vent,
això sí que és una vida,
i hi ha com es mou, no?,
amb quina disperpaja,
quina soltura,
ella es mou, no?,
és una liberació,
és la seva liberació, no?,
la relació que té amb un grec,
però que no és tampoc una liberació estable,
és senzillament,
doncs li serveix per dir,
a veure, val la pena,
i encara estic aquí,
i vinga,
i la vida em pot deparar moltes coses, no?,
i sobretot estimar-se a si mateixa, no?,
i, bueno, està molt bé, no?,
i després la reacció del marit,
de per què no tornes,
perquè allà es vol quedar a viure a Grècia,
bueno, al final,
després ja estàs molt divertit, també,
sí, sí, sí,
no, no explico,
perquè sí,
des d'abafes que si l'estan fent,
o si veieu la pel·lícula,
val la pena,
es veu tota l'evolució d'ella,
però tot amb un sentit,
amb molt bon sentit de l'humor,
que ella mateixa es qüestiona,
es qüestiona les coses,
i la situació que li passa,
està molt bé, està molt bé,
bueno, vosaltres, bueno, sí,
ara ara veurà la pel·lícula, també,
sí,
Jaume,
si en tres minuts ens parlen,
o dos minuts,
de l'home de McIntosh,
ens ho arregles,
i es van ja per allò de Sense8,
perquè així com veurem els capítols
i podem parlar més,
sí, sí, sí,
el John Huston,
sí,
és un realitzador d'aquells,
que sempre m'ha agradat,
sempre,
sempre,
perquè és un director clàssic,
sí,
sap trobar,
cinema clàssic americà,
com el que parlàvem,
com el Clint Eastwood,
exacte,
també és un clàssic,
i llavors aquí,
aquí fa una pel·lícula molt senzillota,
no?,
estem parlant del polític bo
i el que no,
i el que no ho és,
no?,
i llavors,
bueno,
es desconeixen molt entre els dos,
sí,
però hi ha com una certa innocència
per part del bo,
i li passen coses,
i l'altre és el que va apretant,
perquè les coses
s'adrien complicat,
i per aquí al mig tenim
el Jane Fonda,
tenim el d'això,
el Paul Newman,
tenim el James Mason,
que és una pel·lícula,
estem parlant dels 50,
aquesta pel·lícula,
aproximadament,
sí,
no m'he fixat,
no en recordo,
no m'he mirat,
i bé,
és una pel·lícula
que es veu de cony de tu,
sí,
sí,
vull dir,
un cop estàs dins ella,
ja dius,
fins que s'acabi,
eh?,
vull dir que no,
que no em volessin,
que no em toqui,
això,
sí,
però d'on l'he vist?
Aquesta pel·lícula és que vull recuperar,
i l'he vist,
jo l'havia vist ja,
sí,
ah,
una illa allà a Irlanda,
i llavors allà és on es desenvolupa tot el nus,
molt bé,
bé,
vull dir,
molt clàssic,
eh?,
si vols.
Aquell dublinesus,
mare de Déu-sac-ho,
sí,
m'encanta,
el dels dublinesus,
jo el moment en què està l'Angélica Houston a sota,
escoltant la cançó que sona de dalt,
jo ja em torno tonto,
vull dir,
és una meravella de pel·lícula,
l'Angélica és que té un registre,
és brutal,
el de l'Angélica Houston,
a banda de ser allò,
i mira que no té res atractiu,
és un moment que ella baixa l'escala,
no?,
un moment que és crític,
llavors sent a dalt que canta algú,
i aquell moment,
és que és un dels,
per mi,
dels més macos de la història del cinema,
que no t'està ensenyant res de l'altre món,
però té una fragilitat aquell moment,
i una manera,
és que jo,
jo amb aquesta pel·lícula,
estic encantat,
no,
encara es queden 30 segons,
canta'ns algú,
cantem algú,
no?
Posa-li la força,
posa-li la força,
posa-li força,
sí.
Ens veiem la setmana que ve.
Ens veiem,
que vagi bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!