Però està superguai. Perquè aquí, aviam, el problema que hi ha als Estats Units és que la descàrrega, aquesta privada, està com... O sigui, és il·legal, igual que a Espanya, em sembla, està molt perseguida i aleshores has d'anar amb molt de cuidado. I el Netflix és una mena de substitut d'això. És una pàgina web on hi ha un munt de pel·lis i un munt de sèries i per, em sembla, 8...
si em sembla 8 dòlars al mes, doncs ja vas tirant d'això i està guai. El problema és que no tenen moltes coses d'actualitat, o sigui, les sèries de la setmana, per exemple, no les tenen. Però sí, bueno, hi ha altres pàgines, hi ha una que es diu Hulu, H-U-L-U, que sí que les té, i aleshores, bueno, si tens els dos comptes, doncs mira, vas combinant. I jo que els tinc els dos...
No em fas el mínim. Jo t'ho preguntava de cara a possibles implementacions d'aquestes plataformes a Europa, a Espanya, que no existeixen. Bueno, a Espanya n'hi havia una, ara n'estava sortint una, però...
Sí, s'està intentant i algunes han tingut una mica d'èxit, com ara Filmin, per exemple, és una plataforma que té... Tenint en compte que som bastant dropos en aquest país i que ningú paga i que això és un país d'aprofitats, tenint en compte tot això és una opció que està tenint més o menys èxit, el tema de Filmin. Però jo tampoc crec que s'hagin posat tant com Netflix en aquestes tierres, no ho sé...
No, no, lo de Netflix és una... Sí, sí, sí, o sigui, ho té tothom. És un hitazo, no, això? Té molt d'èxit, molt, molt. Bueno, i com, a més, ara estan produint sèries pròpies, doncs... Ah, també, exacte. També tenen aquesta sortida. Això és un tema que, bueno, un dia ja parlarem amb el barri, ja l'hem parlat algun cop amb el barri, aquest tema, però, bueno, estan en ell. Avui, amb el barri, tocava parlar d'Amazon, perquè Amazon està produint sèries, també.
Amazon. Sí, Amazon. Amazon, sí, sí, sí, t'ho prometo. Els de Te llevamos el paquete a tocar-se en un helicóptero robótico. En helicóptero. Exacte. Aquests estan produint sèries, estan fent sèries de producció pròpia. L'any passat ja van començar, van fer alguns pilots i aquest any n'han fet uns quants més. Però, bueno, això és terreno, gent del barri, que em sembla fatal que tu, vivint als Estats Units, no te n'hagis entrat. Però, bueno, ja està bé. Tampoc et paguem perquè t'enteris de tot, eh?
Bé, doncs... Molt bé, Pau, què et sembla si anem tancant ja aquesta secció? Que la podríem tancar ara, la podríem tancar d'aquí 10 minuts, o la podríem haver tancat fa 10 minuts, també, eh? Sí, abans de començar-la. Exacte. Menos mal que... No sé... Que teníem temes, no? Sí, no, no, i que la gent no té a casa un comptador de matèria, saps? Un comptador d'interès. Interessòmetre, saps? No, és perquè... Ja, clar, clar. No, no, clar, és que... No, bueno, a aquesta hora, doncs,
Deixes la ràdio un sèsam mentre fas el sopar. Claro, claro, claro. Igual, no et fa res el que hi hagi a la ràdio. No, és més, no et ve de gust sentir coses amb contingut, no? Prefereixes sentir tonteries de gent que parla i no diu res, no?
Exacte. O sigui, en el fons ho hem fet pels nostres oients. Bé, doncs, Pau, gràcies per... En el fons, sí. Sí, sí, sí, gràcies pel teu altruistíssim servei de, no sé, de què, de distracció estúpida dels oients. Molt bé. Ha estat bé, vull dir que com a secció buida ha sigut un èxit. Sí, sí, sí. Sí, sí, n'ha tingut un mica. Exacte. També penses, home, llavors no fem secció, la deixem per la setmana que ve, però mira, ja que et tenia aquí
Doncs anem a amortitzar l'Skype. Bé, doncs, Pau Roldán, el teu juzgat de Pau d'aquesta setmana, quin és, llavors? Positiu, positiu. Positiu, no? Sí, és positiu. Absolutament positiu. Molt bé, doncs... De tots els que hem fet fins avui. De tots. Moltíssimes gràcies pel teu juzgat de Pau i ja parlem la setmana que ve o no, ja ho veurem.
Bueno, ja veurem, ja veurem. Si hi ha tema, doncs sí, si no, ja veurem. Vale, vale. Doncs escolta, fes uns àngels per nosaltres a la neu i a la setmana que ja ens ho expliques, vale? Molt bé, perfecte. Apa, moltes gràcies. Vinga. Adeu. Adeu.
Hem arribat al final del programa, ja ens acomiadem i fent una mica de repàs d'aquest programa ha sigut una mica timorat, el barri parlant de sèries que no havia vist, a pau sense tema, aïllat per una nevada a Nova York, nada menos. Bé, a veure si la setmana que ve us podem donar una mica més de xitxa i si no, escolta, mira...
A les 8 de la tarda tampoc la gent no té molta cosa a fer. Ah, bueno, sí, al sopar. Tonteria. Sempre us podeu esperar fins a les 9. Ja ho sabeu, la setmana que ve, doncs això, a les 8 del vespre, a la sintonia de Ràdio d'Esvern, al 98.1 FM, i si no, a www.radiodesvern.com. Ens podreu sentir com cada setmana amb les nostres tonteries. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda.
Jo m'ho he passat molt bé, com sempre, i, doncs, això, us agraeixo la vostra paciència i els vostres ànims que sempre ens doneu. Ens trobem la setmana que ve. Ah, gràcies, Marc, que mai et dono les gràcies, Marc, Pere Arnau. Moltes gràcies per ser a l'altra banda i us saluda el Xavi Roldan, que és qui us ha parlat tota aquesta estona. Adeu, bon cap de setmana.
I could not believe what you had said. If all the experience was your crown and crown.
Gràcies.
Benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui estem tots plegats gairebé. Ens falta solament la Rosa, que la tenim a l'Altona amb una faringitis. És el que hi ha, eh? I amb faringitis no vens aquí. No, no, clar, perquè si no, com parles? No pots fer el llenguatge de signes, no? Exacte, no? Avui tenim a la Lourdes, què tal? Hola, què tal? Com estem? Bé. El Jaume? Hola. Hola. Bona tarda. Tot bé? Bé. Fantàstic. I el David? Hola, què tal? Com va tot?
Doncs mira, després de dies i dies... Clar, bueno, és que és el que diem, si no és un és l'altre que anem caient com mosques, eh? Això és inevitable, eh? Bueno, ja sé que és una mica poc que hi ha això de caure com mosques, però bueno, hem de parlar de la desaparició del Philip Seymour Hoffman, que realment va ser una sorpresa terrible, perquè per mi era un dels millors actors.
Però bé, és el que diem, a vegades les addiccions porten aquests límits, no? Perquè es veu que va ser una sobredosi d'heroïna i es veu que no va poder superar-ho. Va sortir un comentari molt curiós que va dir que ell, quan era jove, deia que si hagués estat guapo de jove que ja no estaria en aquest món.
perquè es veu que va ser addicte amb 17 anys i llavors els accessos els feia en aquell moment però els feia en solitari, no els feia socialment, perquè no era una persona em refereixo agraïda o benvolguda entre els seus, no? I llavors es veu que si hagués estat encara més l'accés que ella portava com a tal doncs hagués estat una persona que com altra gent ha caigut en aquest tema, no? A mi m'agradaria recordar-lo amb Troban Capote, que va estar excepcional o maldós
En versió original, eh? El Truman Capote. Quina veu? No tenia res a veure, eh? I aquella, com es deia, el Happiness. Antes que el diablo sepa que hayas muerto. Sí, també, també. Tenia una capacitat de reacció, aquest home, de fer uns papers tan creïbles, no?
I també avui, llegit a la premsa, també la desaparició de Shirley Temple. Sí, és veritat. 85 anys. Això ja en cau massa lluny. Sí. No, però és molt curiós perquè es va retirar amb 22 anys. I des de llavors no ha fet cap actuació així important de la política. Però va ser una activista important, eh? Sí, sí, sí, molt important. Però en canvi no va fer ni cinema ni sèries, que és habitual caure amb alguna sèrie de... Saps? Sí, sí, Jaume.
Jo havia vist alguna pel·lícula de petit. De què viuen? Home, hòstia, a mi em dius que és el Messi que es jubila d'aquí 10 anys. Dius, hòstia, per l'anem a forradet, tu. Però aquests, home, a aquella època no es paguessin massa. Si et fas bé les coses, inverteixes i això dura tota la vida. Home, i tant que dona, i tant que dona. Acabes que torni un tinc bé i que no faci ni malades. No, clar, com aquell, pobre, no? I tant.
Doncs avui començarem parlant de cinema, començarem parlant de la cerimònia de les Goya, de les pel·lícules de les Goya, de la desgràcia de la cerimònia, tot sigui dit. I a partir d'aquí, doncs... Vaig quedar el millor. Sí, bueno, tampoc no creguis. Un discurs del programa. Ah, bueno, exacte, sí, va ser més interessant.
I a partir d'aquí farem una mica de repàs de les pel·lícules que van guanyar, algunes hem vist, altres que no hem vist, no? I seguirem després amb més cinema, parlarem de Nebrasca, de la Gran Estafa, la Venus de las Pieles, de la Drona de Libros, Thor, Raj, Agosto, la Espuma de los Días, d'un i dos, avui tenim un elenco d'aquests que hem d'anar... Serà més cinematogràfic. Sí, sí, avui és un programa cinematogràfic. I li tornem un toque de teatre, per això. Sí, també, també, al final, exacte, no? Però abans del teatre, Lourdes, el David ens farà un toc franquista. Que cal, no? Que cal...
No, només l'he llegit. No, home, no, que és broma. No, mira, em va passar que, mira, em vaig quedar sense llibres i em va caure a les mans. Les biografies són molt interessants i això no és broma, eh? Bueno, aquesta no és massa bona, eh? Bueno, jo vaig llegir-me, que això no vaig dir-ho, la biografia de l'Igmar Berman. Aquesta és com es deia... Però aquesta ja té més pedigree. No, però molt bé. No, no, no, però que no... Escolta, és interessant, eh? Per què no? No, aquesta era interessant, eh? Hi havia coses curioses de la vida d'aquest país. Clar, clar. És d'un punt de vista molt...
Encara no ho hem dit, és la biografia de la Carmen Polo de Franco. D'unido. La collares, no? Deien que tancaven la jollaria, és quan passava ella? Perquè deia, avui aquestes perles se les posava i diu, Déu, marxava. També és bastant mit, això, eh? Sí, però després ho pagaven. Sí, home. I llavors, el Jaume i la Lourdes parlarà de l'obra de Teatre del Lliure, un enemic del poble que es veu que ha estat una meravellosa experiència, que això és molt important, no?
Tindrem de fons el Peter Gabriel, que avui compleix 64 anys i escoltarem pel mig, ens dona temps, la famosa cançó de la Whitney Houston, I Will Always Love You, que avui fa 21 anys. Sembla com passa el temps d'aquesta balada que va ser número 1 als Estats Units. Comencem pels Goya. Bé, simplement esmentar el fet que va ser una cerimònia per mi fallida. Jo cada any la segueixo.
El que dèiem l'ha fet la Rosa Maria Sardà, l'ha fet l'Andreu Buenafuente, l'Eva Atxe, i l'any passat va ser l'Eva Atxe i també el Corbatxo l'ha fet, i sempre ha estat acceptable, cada vegada millor, sobretot la Sardà ho feia molt bé, bàsicament. L'Eva Atxe a mi m'agradava com ho feia, però aquest any ha estat el Manuel Fuentes.
que realment jo crec que ha estat una errada la tria d'aquest mestre de cerimònies, perquè és el que dèiem, excel·lament afectat, amb les formes, intentava fer gràcia però no en feia, potser que és el que dèiem, que es dedica a presentar programes més encursetats i que potser el millor faci alguna tipologia d'humor, que és el que fa d'imitacions, imita el rei i fa una mica el que fa el Carles Latre, fa aquesta història, i aquí se li va quedar molt gran.
per mi. Va quedar molt gran, és una cosa complexa. Jo almenys vaig sentir vergonya a Liana. Sí, molta, molta. I a mi això em posa molt violent. Exacte. I jo fins i tot vaig, quan va sortir el Toreba al final per dir i guanyat, vaig apagar. No vaig voler ni que s'acomiadés, no vaig voler veure. Imagina't quina sensació tenia, no?, que ho estava fent fatal. Quina que tocava el pianet?
Ai, aquest és un actor, sí, també és una cosa peculiar. Va grinyolar bastant. Sí, sí, aquest va començar fent allò del... Bueno, és una sèrie que feien a Telecinco, que és allò que es posaven davant de la cafetera. Ah, Càmera Café. Càmera Café. I aquest és de Conserge. Ah. Ah.
I va començar per aquí. Llavors, a partir d'aquí va començar a pujar, pujar. Però és un actor de teatre bastant bo, eh? Bastant de monòleg i tal. Però, bueno, va fer un paper també tonto. És que va ser molt tonto, en general. Bé, pel·lícules guanyadores amb vuit premis, Les Bruxes de Zurra Gamurdi. Però tots tècnics, no? I la Trele Pávez, que ja s'ho mereixia. Està bé. És una de les secundàries reductes. No vés per Los Santos Inocentes, aquesta dona ja es mereixia un premio. Setanta i pico anys, no? Setanta i pico d'any, setanta-quatre. Un delicte, allò, no haver donat un premio.
I llavors, clar, és un delicte, però també... I què voleu dir, que 74 anys és molt greu? No, no, no, no, no, no, no, no. Aia, doni do, eh? No. Per mi és un delicte que l'hagin donat per aquesta pel·lícula, que fa un paperot ridícul, a veure, tonto, vull dir... Segurament, treu la de llengua allà, que treuen totes les bruixes la llengua,
Exacte, jo ja l'he vist a pel·lícula, home, tècnicament els sets són tècnics, no?, perquè van ser producció, muntatge, artística, vestuari, perruqueria, maquillatge, so i efectes especials, clar, es van portar tot això, clar, ja era lògic, no? És que omple, aquesta dona està allà i omple l'escena. Sí, no, no, exacte. I és com l'Ola Gaos, l'Ola Gaos, l'Ola Gaos, no?, dones amb, què dius, colló? Amb aquesta veu que tenen, no?, i aquesta presència, no? Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Però bé, una pel·lícula que jo la vaig veure per mi, bueno, una pel·lículeta per passar l'estona, no per tant, però ja va bé que li donin aquests premis extras i no cap de millor pel·lícula, no? La guanyadora, que és la que va guanyar sis premis, va ser el Vivir es fàcil con los ojos cerrados, la Lourdes l'ha vist, jo no l'ha vist. Què tal? S'ho mereixia? Mira, primer vaig estar molt contenta que guanyés perquè no sortia com a favorita, no? És una pel·li... Primer també m'ha encantat perquè el David Trueva ja penso que s'hauria d'haver donat alguna cosa abans, no?
La peli és la... Bueno, també li van donar el premi al millor actor en el Càmera, amb el Javier Càmera. Sí, mira, li van donar a la millor pel·lícula, a la millor direcció. I a la noia, també, no? Exacte, guió original, guió adaptat a la millor música original, la Pat Metheny, per cert, que d'unidor, que em va sorprendre, quina modernitat, el Javier Càmera i Natàlia de Molina, que va ser l'actriu Revelació.
La peli, a veure, va una miqueta, no sé si... Bueno, va del Javier Càmera, que és un professor, i aquest professor és una persona... Bueno, tots els personatges estan molt disconformes amb la situació que tenen, no? El Javier Càmera, doncs, fa de professor, però no acaba de veure clar. D'anglès, no? D'anglès, sí. És que vull llegir la història. Sí. Surten allà, bueno, sempre fa... Ensenya'm els Beatles. Ensenya'm els Beatles, i és una mica l'excusa
Bé, la noia també és una noia que està en una residència, està embarassada, està en una residència per, diguéssim, per dones soles i tal. I el nen, que també és el protagonista, però és un nen que viu a casa seva i tenen la tira de germans. Bé, la idea és que tant el professor com ells dos emprenen un viatge amb l'excusa que el Joe Lennon està gravant, que es veu que és cert que va venir a gravar a Almeria. Sí, com es diu, una...
No sé com es deia la pel·li. Era d'un realitzador conegut, eh? Sí, bueno, ho surt, eh, el d'allò. Llavors la idea de la pel·li és tot el viatge, tot el que van aprenent en aquell viatge. Perquè, perdona, ell vol...
que el John Lennon... Disigni uns versos. No, no, i que, a més a més, és per convèncer-lo que posi les lletres en tots els seus discurs, no? Sí, perquè... Perquè ell ensenya amb aquestes lletres, ensenya anglès. Clar, i ell diu, com pot ser que aquest no posi les lletres? Bé, llavors representa que la noia i el noi s'escapen i el Javier Cameron se'n va per veure el John Lennon, que tothom diu, estàs com un lloc perquè no et farà ni cas, no? I és al llarg del viatge a la pel·lícula.
Després arriben a Almeria, no tenen ni un duro, el nano s'ha de posar a treballar, el nano escapat de casa perquè està disconforma amb el pare que té una autoritat sobre ell. Llavors, és una pel·lícula seva d'aquelles tan intimistes, del que els passa a ells per dins...
Hi ha Alfon Seren allà que té un bar a Almeria, no?, i que parla en castellà però mig català, no?, i és el que els acull a ells, els deixa viure allà en una habitació i és com si, clar, no tenen ni un duro, però estan pendents només de poder anar a veure el jove. De poder, exacte, aquesta és la il·lusió, no? I és la il·lusió i a partir d'aquesta il·lusió han de buscar-se la vida allà, no? I és com si tinguessis una il·lusió a la vida i per buscar això em prens un viatge, no?
Es va gastar nominat com set vegades, el David Trueva, i és la primera vegada que ho aconsegueix, eh? Però també li ha passat a Javier Càmera, que és la sisena nominació, i a la Pávez, també era la quarta nominació, per tant, que els costa donar premis a gent que està com bastant ja trillada amb el món del cinema espanyol, no? És curiós. El personatge real del protagonista va enviar un sobre al John Lennon amb diners perquè li pogués enviar un disc, l'últim disc que hi havia, no? Anda.
Perquè aquí no ho trobava. I el joan nen li va enviar el disc, però amb els diners també posar-ho. Molt bé, molt bé. Llavors, l'estètica, no sé si heu vist el tràiler, l'estètica és la típica, no? Javier Cameron, amb un 850. 60, clar. Bueno, obren les finestres de la casa, no? Aquesta estètica... Va ser l'únic bo de la presentació. Quan va sortir el Manel Fuentes amb el... Amb el...
Amb això, amb el cantant aquest, amb el Jolines, estem fatal, eh? Ah, sí? Ai, calla, sí, calla. Amb el Miguel Ríos. Amb el Miguel Ríos, sí, exacte. Que fan veure que van a dins... Exacte, exacte. Sí, sí, sí. Estaven a dins la pel·lícula. Sí, sí, sí. Estaven a dins la pel·lícula feien aquests jocs, sí. I para, i fora, tot.
Molt bé. Van haver dues pel·lícules més que van quedar així empatades. Una és La herida. No sé si algú l'ha vist, La herida. Jo no l'he vist. No l'he vist. Es veu que la Marian Álvarez, que va guanyar el premi, bufa magnífic, que és una dona patidora bestial, i el Fernando Franco, que és el director novel·les, es veu que és d'aquests que prometen, també.
I l'altra, la gran teòrica guanyadora, la gran família espanyola, que estava nominada a tot arreu, i es van portar dos, i es van portar dos, parlancar dos merdetes, no? La cançó original, pots comptar, i l'actor de repartiment, el Roberto Alamo, no?, que feia un paper, doncs, d'un nen com autista, una miqueta així, bueno, com una miqueta, saps, amb una problemàtica, no?, llavors, bueno, doncs,
Ho feia d'aquella manera. La pel·lícula, jo l'he vist aquesta, no fa gaire, la pel·lícula està bé, però és molt poc creïble. Vull dir que tu la veus, és el, com es diu aquest, el famós, el de l'Azul Oscuro Casinegro, Daniel Sánchez Arevalo, el director, que clar, tenim aquests precedents de primos, gordos...
Quim Gutiérrez, el Roberto Álamo, qui més surt a l'Antonio de la Torre. Aquest és fixat. Sí, sí, aquest és fixat a les pel·lícules. I realment, com a tal, la pel·lícula està bé, té la seva gràcia, té uns muntatges a vegades molt curiosos, té uns canvis interessants, Rius, és una comèdia...
amb una mica agra, però la situació ens és una mica com poc creïble, no? Però bé, jo crec que no s'ho mereixia. I també altres dues pel·lícules que vull destacar, una d'elles és Caníbal, si no l'heu vist és bestial, allò de Caníbal, està molt ben fet, és una pel·lícula minimalista, molt ben parida, l'Antoni de la Torre i l'Olímpia, no sé com es diu aquella noia... Tot són insinuacions, no? Tot, però una cosa evident, vull dir, ella es menja a la gent, vull dir...
Mata, talla, ho posa al congelador i us ho menja. Estava nominat, no? No us llença res. No, no, no. Estava nominat, no, ell, a l'Antonio de la Torre per aquesta? Cap de les dues. Ni aquesta i nominada per la gran família, també. Exacte, també.
I per últim, Todas las mujeres, que va guanyar un premi, que s'ho mereixia més coses, de Mario Barroso, peliculón, peliculón, que si l'Urdes comenta-la si vols, perquè jo m'ho vaig passar molt bé. Bueno, primer, la vam deixar en els Verdi com dues setmanes, no sé per què. No va durar gaire, cert. I és la història de Bençol Eduard Fernández, d'acord?
per allà, per la muntanya, no? Sí, no se sap ben bé. I fa una estafa en el seu sogre i és la idea aquesta de no afrontar els problemes, no? Llavors ell té un problema important perquè es ven uns toros i se'ls vol vendre per una certa quantitat i no li surt bé la jugada perquè l'enganxen. Llavors ell, en lloc de trucar una cosa tan fàcil com trucar al sogre i dir-li, escolta, em té estafat,
Doncs busca totes les dones, per això es diu totes les mujeres de la seva vida, primer amb la seva exparella, que és advocada, no? I li proposa, escolta, m'hem de fer alguna cosa o tal. Després de totes les converses li diu, bueno, tu fes-li un paper i dona-li tu, i ella. Bueno, sempre acaba buscant...
La mare, la conversa amb la mare. La mare és bestial, allò de la mare és boníssim. Això lliga amb el llibre que m'estic llegint, que és el de l'Urdangarín. És boníssim. Se li correixen mil coses respecte a les dones que ha tingut i veus que ell cada vegada intenta camelar-les d'alguna manera, eh?
Encara que no la es conegui. És un seductor, el tio. És seductor, perquè, mira, és que la pel·li estàs entre fumar-li un parell de bofetades i et cau bé, no? Perquè ves este tio. No, però, escolta, amb aquest impàs de temps es veu dues relacions, eh? Vull dir, una i tal, que se la camela, i l'altra que ja és una de les amants. Perquè, clar, és dona, amant, mare... Mare i, al final, la germana de l'amant. La germana de la... No, la germana de la dona. De la dona. De la dona. De la dona.
I al final una psicòloga que se l'intenta que mala, que no la coneix de res... Sort que la psicòloga li diu, bueno, un moment, parlarem tu i jo. Diu, no puc passar al jutjat per tenir el síndrome de no sé què ell. Enaginació mental li demana per si de cas té un judici. Encara ni està denunciat, però per si de cas fes-me un paper d'enaginació mental per estalviar-me la presó. Sí, però això sense...
Però clar, jo soc la psicòloga, però si estàs bé. Sense parlar amb el sogre, tota l'estona, i totes li acaben dient, escolta, em truca el sogre, i digue-li això. Jo vaig sentir que en el Goya l'entrevistaven abans de començar el programa, i diu, és un dels papers que estic més satisfet. És l'Eduard Fernández, que recordem-ho, que la gent no sabrà, però és meravellós. Jo, si la podeu recuperar,
d'alguna manera. Pel·lícula senzilla. Fixa't, Lourdes, amb el detall de cada vegada que parla amb una de les dones és com si fossin actes. Exacte. Hi ha un previ, un que diu, per exemple, un grito. L'altre dius, les mujeres dicen que soy malo. Vull dir, és com si fossin diferents monòlogs, no? Vull dir...
A dos, no? Sempre ell amb una dona. Ell amb una dona, no? Ara els dic clava la punyalada, eh? Perquè quan a la mare li vol treure diners i quan la mare com el coneix i diu a mi em sap molt greu haver tingut un fill com tu i tal i tal i se'n va sense donar-li peles i el moment que se'n va li diu ah, per cert, ja sé la relació que vas tenir amb el meu amic
O sigui, li clava, volvem dir que la mare ha tingut un amant que és amic seu. Ja torna. Ja torna la mare. O sigui, simple s'hi acaba clavant. Tu em coneixes però encara et conec més. Però bueno, la mare li acaba donant menys peles de les que li tocaven.
Molt bé, doncs ja hem fet una mica aquest repàs i crec que valia la pena una mica saber quines pel·lícules que hem vist i pel·lícules de bastant bon nivell, potser una mica primat el que seien les pel·lícules una miqueta, també aquella Tres Bodas i Mas, que moltes comèdies han hagut però no han tingut exis. És que en temps de crisi... Clar, és el que surt. I s'estrenaven als Estats Units.
Les escriu vol, com he dit. Sí, sí, sí. Vull dir, eren pel·lículetes d'aquestes de segona línia, no? Jo volia comentar una cosa, que agrair-li al David Trueva, com va comentar, recordar la Tatiana Sisquella, que va ser un dels que, quan va recollir el premi, suposo per la seva vinculació amb Catalunya que té ell...
I va fer un comentari molt... Em va agradar molt que la recordés, no? Un comentari molt simpàtic, va dir, a veure si anem més a Catalunya i els hi diem que els estimem. Sí. I la gent va aplaudir. Vull dir que allò em sembla que això va ser un punt de referència que, com a mínim, algú des de Madrid no se'ns carrega, no?, que té aquesta capacitat de com a tal, no? Evidentment, les dones comentaris pel dret a decidir, amb el tema de l'avortament, etcètera. Vull dir, constantment un alegat, i ja no parlo del Montoro i del ministre d'Anticultura i coses d'aquestes que van sortir per allà, no?
Jo el que vaig trobar, ara ja entrenar així una mica, és... No hi és, no hi és. Ja ho diu tot, no? No cal. És que el verdent també a vegades dius... Ets massa... Clar. El que va ser simpàtic va ser aquell que va fer la balada triste de trompeta. No sé com es diu mai aquest nano. No sé què. Que va fer un fèment
No ho vaig veure. Es va treure la samarreta, portava uns pits i posava el cine es sagrado. Allò que saps que feien de l'aborto sagrado? Aquest comentari es va treure, pam, no hi va sortir al mig, la gent va aplaudir. Això molt ben pensat, no? Però clar, és el que diem, no? Per una cosa bona, 50 desastroses en quant al que serien els monòlegs i les gales i això d'aquell que cantava amb la guitarreta, allò va ser horrorós. Sí, vas dir...
Bueno, pues seguim amb més cinema, Jaume, i parla'ns de... Aquesta de Nebraska, a mi em fa molta res que em parlis de Nebraska. Per què? Perquè tinc morbo amb aquesta pel·lícula. Tinc ganes de veure-la, aquesta pel·lícula. Avui sentim una cric que deia, aquest film només ho podria haver protagonitzat. Aquest com que el protagonitza, el Bruce Dern. El Bruce Dern, sí. O el Pepe Isbert.
Ah, ostres, que fort. El director qui és? És conegut el director? L'Alexander Payne. Qui és? L'Alexander Payne. Això és boníssim. Encara li agrada més. Digues, digues. Bé, l'ha fet en blanc i negre. Això ja me deixa de ser una singularitat.
Jo penso que és d'aquelles pel·lícules que difícilment es poden oblidar, perquè el to és molt melancòlic, no?, és de tristor, sobretot de tristor perquè som així i perquè acabem així i perquè necessitem que ens acompanyin, i probablement també som així perquè ens hem trobat en unes situacions que són, situacions i persones, evidentment, que són castradores, fins i tot, no?,
I llavors això genera això, que hi hagi una situació de decadència, que és la que viu als Estats Units, sobretot totes aquelles persones que van sortir d'aquests punts on el desert gairebé domina. És molt interessant en aquest sentit, és una pel·lícula ben pensada, vaig a fer una exhibició tècnica fins i tot perquè llueix molt.
Quin és l'inconvenient que hi vaig trobar? Doncs que, en definitiva, acaba despullant a tot un seguit de personatges i no, per exemple, no fa el mateix que va aconseguir en David Link. David Link és un home, per a mi, que aprofundeix molt. Exacte, sí. Sobretot amb la carretera, aquell viatge. Una història interminable. No, l'història verdadera. Verdadera, perdó. Sí, sí.
sobretot amb aquella, té unes referències molt clares, no? Però, esclar, aquestes referències s'acaben aviat comparat amb allò. Allò també és un escrutini d'aquesta Amèrica profunda, també, no? I allà hi ha més empatia, hi ha més valors, diríem, on agafar-te. En canvi, aquí és com molt pèssim tot, no?
és com molt... Vaja, vull dir que és tan trist que no hi ha manera d'arreglar-ho. I llavors dius, tampoc ens passem. La carretera, no? El film? Hi ha un parell de cosetes que sí, però que no llueixen. Per exemple, quan el fill li diu, va, condueix tu, li diu, no, en un moment... I llavors fa la passejada per allà on va viure ell, en definitiva, perquè ell va marxar del lloc també.
Ell va viure allà sempre, no?, i tal. Ah, hi ha un retrat de la seva pròpia dona, que també dius... Quina passada. Tampoc i massa, també. Molt bé. Quedes com una mica trist i dius, no, ja ho sabem, en tot cas, ja sabem que si en un lloc no hi ha feina, doncs ja ho hem vist amb altres pel·lícules, jo penso que intel·lectualment bastant més interessants, no sé...
Holy Motors, per exemple, seria una d'elles, que no l'he vist jo, però sé que és molt bona, i després els germans Cohen, posem per cas, tot i que no tracta aquesta constant, jo crec que és molt ric en tot, un munt de matisos, on no deixa d'haver-hi allò que jo crec que no podem obviar de cap manera, que en definitiva és el que ens ha d'engrascar
I convence'ns que podem fer, que podem ser, que tu pots, el que et deia... Clar, clar, clar, clar, sí, sí, exacte. Clar, quan et diuen no pots perquè guaita quin... Eh? Bueno, soma, parlem-ne. Molt bé, molt bé. Tornem després, Jaume, però ara el David ens parlarà de Raix. Què tal aquesta pel·lícula del Niki Lauda?
Ben entretingudota. La vaig veure en vers original i precisament la recomano veure en aquest format perquè l'actor aquest, el Daniel Brull, que fa de Niki Lauda, doncs, a nivell tècnic, clar, amb el film...
A mi em fa una mica de mandra, David, ho tinc a dir. Em fa mandra, aquesta pel·lícula. Bé, és entretingudor. Jo estic passant una fase de la meva vida en què, segons quins tipus de films, sincerament, vaig molt patat. No transcendeixo. Ha d'haver soroll de motor. Que a mi em xispi una mica i no em quedi fos al sofà.
I aquesta la vaig poder veure Busca el panxa guoc, com a mínim També, també, aquell T'em munta una festa ja Home, això és un Ron Howard Aviam És Ron Howard? No, no, el film és prou potable, està prou bé Em cau en els tòpics, més tòpics dels tòpics de la Fórmula 1, sobretot de l'època
Però fa un retrat prou curiós de diferents maneres d'agafar-se, diguem-ho així, una professió. Diguem-ho així, el Niki Lauda va ser el primer professional de cap a peus que hi va haver a la Fórmula 1. I el James Hunt, que és el paper que fa el Chris Hemsworth...
Doncs, era un bon vivant. Era un tio que diu, jo ara corro cotxes, perquè aquí, primer que m'agrada. I aquí, es xinga base de bé, i ho s'ha de guanyar tot. Aquí, les juergues de Calample. Diuen que va ser l'últim putero de la Fórmula 1. Amb això ja t'ho dic tot. Els altres ja no han... Ara veus els de la Fórmula 1, són uns nois correctes, fan esport, uns atletes... Perquè si no, no guanyen.
Home, clar, si no està mal vist. I aquell guanyava... Aquell guanyava i era un fester. No els hi pagaria ni un duro, oi? Sí, sí, sí, no, no. I l'últim... No em cau. Sí, sí, sí. A més, era un tio en planta. A més, l'han quadrat. Té la marinera i he vist fotos de l'autèntic James Hunt i el Chris Hemsworth? Sí.
I, ostres, s'assemblen molt, s'assemblen molt, un tio s'emplanta, no? I, clar, veus el Niki Lauda i dius, hòstia, noi, xato, no, no, no. Pobret, sí, a l'accident tampoc et va arreglar massa més. Al contrari. No, no, no, que és que no hi ha massa diferència tampoc, eh? Abans i després. Home, una mica, l'orella i tot això. No, no, el cabell se li va una mica, però ja està, para de comptar. Però li va
Guapo, guapo no seria. Però era un tio que era... El que és curiós, que amb això el film també jo crec que no va massa... Bé, al final ho insinua, però el famós piqué que tenien ells dos ho era, però en realitat era admiració mútua.
O sigui, un admirava el do innat del James Hunt i l'altre admirava la capacitat de feina i d'intel·ligència que hi havia darrere del Nicky Laura i com va arribar a professionalitzar tot el xou aquest que ara avui dia és la Fórmula 1. És amb el que jo em vaig quedar realment del film aquest. Va ser el creador, vaja. Sí, va ser el que me donen les pautes
Com diuen, oi, és que aquí ens hem de posar en sèrio i la cosa... Això és una feina més i no és un divertimento de quatre aristòcrates que els agraden els cotxes. Molt bé. Que era com me n'havia sigut fins ara. Doncs recollim la idea a veure si la gent la vol veure, això, no? És entretinguda, és entretinguda. La veu bé, la veu bé. Jo entenc les tírries de directors i tal. Però que tu ja saps de mi que jo veig tot. Jo veig les pel·lícules de Marie Fede Triana. Home, doncs clar, no veure la pel·lícula de Ron Howe. Pots comptar? No, eh, en versió original. Fa un paperot, eh, el Daniel Brühl.
Quadra, l'accent... Potser em va agradar força. Molt bé, fantàstic. Lourdes, la lladra de llibres. La lladra de llibres, sí. Està basada en un llibre del Marcos Tussac i els actors són bastant coneguts. Emily Watson, de Rompiendo las Oles, de Las Montrias. Després surt el Geoffrey Rush. Ah, no, ho he canviat. Aquest és el del discurso del rei. Sí.
I després surt la nena, que és la protagonista absoluta. I Shine, exacte, que hi ha pel·lícula. Exacte, que es diu Sophie Nelson i és la de professor Lazar. No sé si heu vist professor Lazar. No l'he vist, però sé de què va. Doncs la nena és la protagonista. Llavors la idea és que... Bé, una de les coses que impacta més és que comença la pel·lícula i la narradora és la mort.
La que narra tota la pel·lícula és la mort. Llavors penses, aquí això serà una mica especial. Exacte, un drama cascabelero. Us explico una miqueta, situa la pel·lícula en la segona guerra mundial, en plena segona guerra mundial.
i l'objectiu una mica de la pel·lícula és veure com la gent normal va patir aquesta Segona Guerra Mundial. Llavors comença la pel·lícula en un tren, la nena aquesta va amb la mare biològica i un nen, en el moment que comença la pel·lícula, el nen es mor.
I no saps què ha passat. Tothom veus que la nena, aquesta nena que és la protagonista, arriba a una ciutat que està propera a Múnich, el típic paisatge tot nevat, etcètera, etcètera.
I després surten una parella, que són el que us deia l'Emily Watson i el del discurso del rei, que són els pares adoptius. Llavors, si tu tenies un fill o dos, et donaven X diners per mantenir-lo, per tal, no? I arriben, i clar, el primer que diuen, ostres, i el nen? I diuen, s'ha mort, ja s'enfaden, diuen, home, ara tindrem menys paga, no?
Llavors, la idea, sí, és d'orilla, però la idea és que llavors aquesta nena, clar, allà està rebutadíssima, la mare, l'Emily Watson, més d'aquestes tan estrictes, en canvi el pare, doncs, és una persona molt amable, tal. La idea és que ell arriba allà i no sap llegir, per això es diu la dona de libres, no? Clar, i va a l'escola, tothom se n'enriu d'ella, i el pare li diu, el pare adoptiu, diu, jo t'ensenyaré a llegir, no?
Llavors, és tot el procés d'aprendre a llegir i com el fet d'aprendre a llegir li obre els ulls, no?, la idea aquella de llegir, no?, de saber què passa. Llavors, aquests senyors són una família molt humil i a baix tenen com una espècie de garatge i totes les paraules que va aprenent les va escrivint allà, fa com un vocabulari, etcètera. Llavors, la idea és que quan hi ha, per exemple, bombardejos, etcètera, en el poble, se'n van tots amagar-se als refugis
I ella el que fa és llegir i explicar històries. La idea de la pel·lícula és la importància de la lectura. Tot el que tu pots imaginar quan estàs llegint alguna cosa i suplanta una mica tots els horrors que persueixen els jueus, que ara s'emporten al veí...
Seria com una miqueta una pel·lícula que fa un, no ho sé, un clam per dir l'important que és llegir, l'important que és la imaginació, no?, dins de l'horror de l'Alemanya nazi, no?, vull dir, perquè no passa res de bo, al final tampoc és molt esperançador, però, bueno, el fet d'ella, qualsevol, hi ha un moment en què cremen llibres, perquè ordena Hitler, perquè es veu que són llibres, bueno...
que en aquell moment no... Revolucionari. I ella el que fa és posar-se davant de la foguera, és una imatge bastant impactant, i diu, però què estan fent aquests, no? Se n'emporta un mig cremat, comença a llegir, i una miqueta seria el plaer aquest de la lectura, d'aprendre, i tot el que pots...
Com pots desconnectar en el moment de coses horribles quan estàs llegint... Bueno, ja ens passa, no? Estàs llegint un llibre i tu t'imagines part del llibre, no? Del llibre del que podia passar en realitat, no? És una bona pel·li, jo penso. La pel·lícula està bé, podia ser acceptable com a tal, no? Sí, el paisatge i la fotografia és impactant. Molt bé, molt bé. Jaume, la Venus de les Pieles, què tal? Això sí que val la pena, no? Aquí sí que vas disfrutar de veritat.
Sí, sí, vull dir, aquí és tot. Què és això? Això és del Polanski, Roman Polanski. Bé, vull dir, Roman Polanski segur que ens ha agradat amb tantes altres pel·lícules que no l'hem de descobrir pas aquí, conseqüentment, doncs, senzillament, és de Roman Polanski.
El que trobo més interessant d'aquesta pel·lícula, almenys el que a mi em va motivar, és que parla d'allò que no sé ben bé, en definitiva, la connexió que tenim amb les diferents cultures i que aquestes cultures han creat les seves icones. I llavors aquí parlen d'això.
La pel·lícula no deixa de ser una obra de teatre, és una obra que, bueno, és una noia que entra en un teatre i allà faran un assaig d'una obra. A mi em va recordar molt, recordant a Eva, aquella pel·lícula d'això, Eva al desnudo. Ah, Eva al desnudo, sí. Sí, em va recordar molt en aquella pel·lícula perquè Eva és la dona que sap molt bé el que vol...
El que farà i el que interpretarà serà un... O sigui, ho farà d'una manera brillantíssima que, en definitiva, és el que ens convé als espectadors, no? Aquí als espectadors, dins el cinema, perquè en el tecatre no hi ha ningú més que ells dos, no? Als espectadors és el cinema. Aquesta seria l'obertura, no? I llavors ella és la creadora interpretativa d'una obra que ha escrit ell, representa...
I llavors aquí anirem veient la transformació que ella produirà en el realitzador, marcat-li les mancances que té l'obra, i en definitiva és una closa absoluta a la persona com a dona i com a capacitada i connectada intel·lectualment. És una meravella. En fi, jo no entenc...
Jo volia comentar que aquesta obra la vam fer en el Goya, la va portar el Joel Joan, que es deia Venus Infurt,
Ah, sí. A veure, no sé si el guió el va mantenir exacte, però va durar poc, va durar un estiu, l'estiu passant no l'altre, va durar uns mesos, i està basada en el mateix guió, no recordeu que sortia ell, el Joan Joan, els deia als inicis del Goya, es deia Venus Infur, i ho vaig buscar i es veu que la base és la mateixa.
Aquest punt que he marcat que l'espectador de cinema és el que en definitiva fa espectador de l'obra, jo crec que això és una troballa impressionant. Esclar, dius, bueno, vull anar al teatre i ja està. No, no està. Cal veure com ho fas anar tot això, com ella va entrant en el personatge.
Perquè ella representa que l'obra se la sap de pepà, perquè l'ha motivat i és aquella dona que entra allà precisament per això. Hi ha d'altres qui veuen altres connexions, no? Jo penso que aquesta és, bueno, almenys és la que a mi... T'ha agradat més, no? Molt bé, molt bé, molt bé. Aquí sí que hi ha una interpretació que no hi ha cap mena de dubte. De dubte que està ben feta, no? Sí.
I Jaume, et demano un exercici de carregar-te una pel·lícula, la gran estafa. Crec que no t'ha agradat gaire la pel·lícula, per tant, això, fem-ho ràpid. Tampoc és qüestió de carregar-se. No, però què tal? Sí, la gran estafa és el golpe.
Però amb unes petites variants que els personatges no són el Robert Redford, el Paul Newman, que sempre se'ns cauran molt bé. Molt bé aquell altre dels dos, que són ells dos, també. El Gran Gatsby. No, el Gran Gatsby no, aquella que també van a parar en un lloc que els afusellen allà, no me'n recordo com se deia allò ara.
Dos hombres y un destí, no? Dos hombres y un destí, exacte. Vull dir que, bueno, que són... La revolució mexicana i el pelen allà. Sí, sí, bueno, vull dir, també té... també t'hi fa pensar. Aquí, en canvi, fins i tot Cristian Ball, que és el protagonista de la pel·lícula, doncs és com el Gran Labosqui.
Aquí està la variant, no? Vull dir, et recorda el gran Labosqui. I la pel·lícula té aquest traç, no? Té aquesta mena de cosa que no llueix precisament, eh? Vull dir, sinó que és molt aspre, és crítica, i llavors entra al món de la màfia i tal...
Jo em sonava Casino, o potser vaig errat. No l'he vist, eh? Però no, no té res a veure, potser. Casino és la Martínez Corsés. Estava a les distàncies. Jo penso que Casino és un estudi psicològic prou profund. Està molt ben ferit, allò. Ja heu vist el Lobo de Wall Street, això? No, no, són tres hores de pel·lícula, diuen, eh?
Jo l'ho intentaré veure molt bé. Molt bé, també, segur. Ara, què passa amb... A mi, què és el que em passa amb Martínez Corsés? Que ja sé què et dirà, que ja ho veig. Ja ho sabem, no? Normalment, ara ho fa molt bé i és genial. I li posa una cruesa molt fort. Aquí estem en aquest joc, no? En aquesta línia, no? Sí, com una mena de... Al final, doncs, és gairebé calcat com el golpe. Hi ha un final sorprenent, no?,
la qual fa que tots aquells que juguen un joc, que en definitiva és a veure un rere l'altre, doncs guanyen els més bons, no? I això és el que també veuràs. A mi em va... Em va agradar. Sí.
A més, fa un retrat femení de les dues dones que n'hi ha per reivindicar la igualtat entre la dona. Les deixa per la Salvatum o què? Eh? No, com... Pitjor encara, no? No és que siguin... No és com, per exemple, a Nebraska, eh? Perquè aquí sí, eh? Aquí hi ha per d'allò. Però...
És com si anessin a remol sempre, de tot plegats. Tots són els homes que ho porten d'entremans, no? I ella és... Bueno, una d'elles sí que sap de què va la cosa. En canvi, que si no, la deixària una estona i marcava pauta, també. És una altra. Allò és un retrat psicològic, encara que sigui aspre, no? Vull dir, però aquí no, aquí és una festa. Hola, vinc allò. Distraiem-nos, que és el que hem vingut a fer d'aquest món, no?
Molt bé. I abans de parlar de la Carmen Polo i parlar de l'enemic del poble, farem un esment ràpid amb la Lourdes d'aquest agost, d'aquella pel·lícula del John Wells, que té un elenco d'aquests que tira d'esquenes, que és la Meryl Streep, la Julia Roberts, la Juliette Lewis, la retrobada, Juliette Lewis, dius, home, ha aparegut.
Sí, la Chris Cooper, perdona, és que estava comparant de dones i ara, i el Dermot Mulroney i tal, amb aquesta obra de teatre també, que és una obra que es diu August, Osage, no sé què, té un nom així llarg i tal, una pel·lícula tremenda, no sé si l'he vist, tu l'has vist, Jaume, Agosto?
No, encara no l'he vist. Doncs una pel·lícula visceral, amb una Julia Roberts sorprenent, vull dir, una Julia Roberts sense maquillar, normal, vull dir, una persona dient tacos. Hi ha un moment que diu el taco més bèstia de la història del cinema, que dius, opa, on te vas a parar, no? No, no, no, bèstia no, és allò me cago, i fa com 4 o 5 apreciacions després d'això, no? Amb un cop a la taula i tal. Llavors...
Jo, sí, no. La història és molt senzilla. La Mel Estip és una dona que està malalta, que té un marit, que viu en una zona també com bastant desèrtica, oi que sí? Per un espai no saben ben bé, que fa molta calor, per això es diu agost, no? I llavors el pare decideix suïcidar-se, no? Per X motius, no? És alcohòlic. És alcohòlic, no? I decideix això. Llavors, a partir d'aquí, hi ha la reunió familiar vinculada amb el que seria el funeral i el que seria aquesta persona. És un tonto.
Exacte, i surten dos dimonis, però els dimonis, bueno, els que hi ha l'inferm, eh? Exacte. La immébileració. Doncs magnífica analitzaran amb el estip, perquè el estip està brutal, és que és una cosa, vull dir, de la seva boca surten serps constantment, no?
I la Julia Roberts, home, li fa una mica també... És la filla, la Julia. Una de les filles, perquè té tres filles. Exacte, és la Julia Roberts, és la Juliette Duís, i l'altra em sembla que és la filla del Nicholson, potser. No sé qui és, no la coneixia. Em sembla que és la filla del Jack Nicholson, em sembla, aquesta nena, aquesta dona, i ho fa molt bé també.
I la germana d'ella també... És una pel·lícula en si mateixa que bàsicament és això, passa gairebé tot dins de la casa, per això és una cosa molt teatral, el menjar després del funeral és brutal, és magnífic, arriba a límits absolutament de descontrol.
I bé, és una pel·lícula de costumista d'interiors, de matxacar-se, però crec que és una obra d'art. Jo diria que és com esquizofrèrica, oi? La male strip? Sí, la situació. Les persones queden dins una mena de lesions. Hi ha un conjunt de... Jo crec que...
El que passa és que està prenent sempre... Va sempre drogada, no? Però drogada de pastilles, eh? De pastilles. Llavors, el que... De relaxants musculars, bàsicament, i això li provoca... Perquè té un càncer a la boca, eh? Exacte. Llavors, jo el que penso és que la situació que es dona, més que esquizofrènica, és tot el que no has dit mai a els teus fills. En aquell moment, sense cap tipus de control...
ho deixes anar. O sigui, li diu a la filla, tu, el teu pare s'ha suïcidat perquè, clar, com tu, que van fer tant per tu i tu te'n vas anar i no sé què i ets vas deixar, bueno, jo no sé si... Diga moltíssim. Parla de la culpabilitat. Exacte. La manera de veure com la carregues...
Però tots són culpables, eh? Tots. No hi ha ningú que es lliuri, eh? Però entre les germanes també se les tenen entre elles. Bueno, i la història de la filla amb el cosí que afineix el germà i que tenen una relació incestuosa. Bueno, bueno, bueno, hi ha un procés. Permeteu-me que el mot que jo li he posat va per aquí. Podria ser. Podria ser. Podria ser. Jo no vaig pensar-ho, però bueno.
L'únic que quan ella no pren aquesta mena de medicació, sembla que està com més relaxada. Però en canvi no para de fumar, està sempre en una situació de nerviosisme constant, un descontrol que sí que és veritat que hi ha aquí. Però quan realment està en un estat és absolutament desbordada. Per mi hi ha una cosa que és bàsica en la vida. Hi ha coses que te les has de callar per sempre. Clar, clar, evidentment. Perquè si no ho fotràs tot.
Però que ella no calla res, eh? I no val que hi hagi una situació crítica extraordinària perquè sorti. I no val. Clar, clar. S'ha de controlar fins i tot en aquests moments. El que passa que ella... És la capacitat que hem de tenir, si no, no n'anirem mai. Però ella no la té. Ella no la té i, a més a més, té una sensació de soledat. Absoluta. Que intenta, de la manera que sigui, ara que us tinc tots aquí, vaig a treure el que pugui. Però es espanta. Al final marxen. Es espanta, clar. Perquè la Júlia Roberts, al final, amb el cotxe, està en un punt i diu, no, me'n vaig amb direcció a contrari. Vull dir, se'n va, no? Clar.
Sembla que vol tornar, però al final no. Però bueno... Bueno, la pel·li està... No, està molt bé, està força bé. La pel·lícula, crec que si va cap als Oscars, alguna cosa s'emportarà, perquè està la cosa... És d'aquelles potents. Bueno, i David, si em permets abans de parlar de la Carmen Polo de Franco, res, un minutet per relaxar tot això, no? Posem la cançoleta de la Whitney Houston, relaxem una mica, i et té una entrada en aquesta melodia magnífica, que segur que quedarà molt bé. Ah, això mateix, el guardar espatlles. Oh, m'agrada, jo m'agrada.
David, no miris amb aquesta cara, que són molt importants en aquest país les biografies. Anem a escoltar-ho. If I should stay I would only be in your way
So I'll go, but I know I'll think of you every step of the way. And I
We'll always love you We'll always love you You My darling you Bittersweet
Memories, that is all I'm taking with me. So goodbye, please don't cry. We both know I'm not what you do.
No sé bé cantava aquesta dona, una altra cantant grandíssima que ens va deixar per un tema també d'addiccions, no? Vull dir que per les gràcies aquest el tema, no? Doncs molt bé, amb aquesta musiqueta David era ser una vez una primera dama d'este país.
He frapat, però... Jo quan va venir l'Eva Perón, es veu que s'ho va passar molt bé. Ui, l'Eva Perón no tenia res a fer, aquesta dona. Sí, sí, sí. No, no, no, allò era un torrent de personalitat. Home, elegància personificada. I aquesta dona era el recato absolut. Com volies fer alguna cosa amb el brazo incorrupto de Santa Teresa al capsal del llit, tio. Ah, sí? Sí o no?
Quina por, allò seria impossible. Bueno, és que diuen que... Bueno, callo. Que el Franco no... No, això que no era un home interessat en aquests afers. No, en absolut. En aquests afers. El superarell li deia Marieta, eh? Perquè tenia aquesta veu. No era Marieta. No, no, li insultava, eh? Sí, sí, el pare era tot un personatge. Totalment. Jo crec que per culpa del pare m'hem estat en casa de dictadura.
Clar, clar, clar. I a més, no vol dir que no n'haguéssim trobat un altre com aquest. Un problema d'inferioritat bestial. La biografia aquesta d'aquesta dona va ser una dona, i això sí que és veritat, i no crec que ningú pot, va ser una dona simplement fidel al seu marit. I a partir d'aquí es basa tota la seva història. Com a bona cristiana que era, no? Sí, bueno...
No era tan cristiana, però em semblava. No, era una senyoreta avient d'Oviedon, sembla que era. Escolta, perdona, però jo he vist la ninfomania i precisament el senyor aquest, el Lars von Trill, fa tota la inversa. L'has vist o no, ninfomania? Les dues. Les dues. Una, amb una part ja queda suficient, no? La passaven a Berlín sencera, eh? Sense talls. Però és pornogràfica?
No. No, precisament, però ja que destaca... Com aquest home d'atenant quan se li en va. Sí, tot el contrari, no era infomaníaca. Esclar, vull dir, el que destaca el senyor... Era Recatada. Sí, el vídeo que hi ha l'esparcatà, les catades i les recatades. En aquest cas era l'esparcatà. L'esparcatà. Però...
Aquella se fue virgen, vaya, pero de cabeza, eh? No, no, a veure, no. Se suposa que la filla del Franco era del Franco, però diguem-ho així, no era un matrimoni apassionat. Més aviat tot el contrari. Bé, diguem-ho així que des que es van casar ja tenien 70 anys. Ja. O 80, per diar-ho, eh? O sigui, que dius, vale.
No, era un home... La biografia... Que feia en macramé al llit, ja està, deixem-ho clar. Feia en croixer, allò que es diu, digues, digues. No, era una dona, simplement, que li interessava les formes, el que ha de bé, el poder controlar, diguem-ho així, tenir una mena de...
de gestió paral·lela a la que el seu marit tenia en l'Espanya real, però sí que tenia en l'Espanya més social, diguem-ho així. Però la seva Espanya social era la d'aparentar, la de congeniar amb dones del seu estratos social...
I a partir d'aquí jugava el joc molt infantil de ahora me junto contigo y ahora no me junto. I si no me junto acabes sent una pària dintre d'aquesta societat. Potser ho mires a ulls, o sigui, què passa? Jugaven a tenir un acord.
Un acord, simplement. Sí, sí, sí. I ella ho fomentava. Era com una monarquia, el que tenia muntat allà. Sí, sí, sí. I ella fomentava tenir un acord allà. Si et convidava a prendre cafè a les tardes, doncs eres del seu cercle. Si automàticament deixaves que et convidés a prendre cafè, malo. Malo, ja passaves a estar apartat. Jo crec que aquesta dona, amb tot el que van dir, no va tenir realment influència política envers el seu marit.
Fins gairebé les a cavalles, no? Allà la dona va collar bé per poder ficar cullerada i triar dit... Per exemple, diuen que el Carlos Arias Navarro va ser influència d'ella, que va ser president de...
Un altre de guapo i de simpàtic i de bona persona. Sí, Carnicirito de Malaga. No, diguem-ho així. Carnicirito de Malaga. Es diu així? Carnicirito de Malaga. No ho sabia. Espanyol, és franco. No, no, no, no. Sí, sí, amb la programera va fer palar molta gent. Bueno, quantes ampolles d'acabar van rebentar quan va dir aquesta notícia? Home, tu diràs.
No, aquesta dona simplement, aviam, el de la collares i tot això, sí, bueno, però era una dona que li agradava molt el luxe i un luxe molt particular d'aquí realment, però no era un nuevo rico perquè aquesta dona ja venia de... De família B. O sigui que noia que dius, hòstia...
simplement ella considerava que tota Espanya tenia que estar agraïda al seu marit i que si tu anaves a un lloc i ella s'encapritzava d'alguna cosa no era tan descarada com per dir Damelo però els altres ja clitxaven i ja li obsequaven amb allò
Per tant, no feia atracaments amb armada, però sí que, bueno... Però sí que acaben botigues, eh, els sopars. Això s'ha dit, que en una botiga sabien que era... Ah, ja, m'escombreja que a Madrid van fer una mena de fons comú entre tots els jolles, entre els jollers, per compensar el pobre desgraciat que li tocava la visita d'aquesta dona, no?
Home, que se li deia que no i se li girava. Escolta, m'agafa aquest i pèl el, no? No, no, això tampoc. No, no, no, això tampoc. Si es que bregeva allò que deia jo vull aquell penjoll i no sé què i l'agafava la rampera. No, però això, evidentment, a Jaume Onsos ho sabrà dir millor que ningú. Sí, jo. El Jaume Arenti. El que li te ha tocado.
Però en aquella època... El Jaume prenia anís del món allà al Pazzo de Beiràs, anava tal en quant, diu, vaig a fer l'anís del món al Pazzo de Beiràs, i li anava allà i feia, clar... Hi havia un climat tan bèstia de terror, de terror, que tothom es plegava els seus desitjos. Per això, però és el terror aquest, clar, és aquest tema, no vull dir que el palestin, però que hi havia contraprestacions, potser, no? No, no, però s'entenia...
A veure, si nosaltres tenim present que fins al 73-74 fins i tot hi va haver una execució perquè no combregava amb això que tu has esmentat, que tothom havia d'estar contents que ells estessin aquí, no?
Jo penso que, sense traicionar aquesta realitat, jo crec que tot plegat és una llegenda moltes vegades a l'entorn. Sí, segur, segur. Són exageracions de tota mena, no? Que si no tenim relacions sexuals, que si... Ja veus tu... Era un matrimoni conservador, xapat a l'antigua, i potser ell... Ell això sí, eh? Per culpa d'un pare molt dictatorial, molt liberal, també, alhora, perquè tenia una fulana i tal...
doncs diguem-ho així van agafar la figura materna, que era tot el contrari que el marit, que era molt devota, molt d'anar a missa,
com a... la van idealitzar. I ens van seguir... A veure, un dels trets característics del masclisme és el que tu acabes de dir del pare de Franco. Sí, sí, sí. O sigui, tota sintonia masclista era això, el fill era una birria. A veure si ets com jo, m'has de superar. Tot això és... Sí, sí, era així. Això va marcar el caràcter d'aquest home. Això va durar fins als 70. Dieu que jo recordi...
Vull dir, això... Sí, sí, sí, el va marcar. Al carrer... T'has cregut aquí! Què farem de tu? Això era molt habitual. Tot el contrari del que tenim ara, que ara la protecció és pràcticament el 90%. Llavors, era un 15%. Vull dir, no hi havia res. En general, estaves molt sol. Llavors, bueno, molt bé.
Fantàstic. Doncs ens queden sis minutets per parlar d'un enemic del poble, la obra del Teatre Lliure. Què tal? Que l'heu vist tots dos? Jo volia comentar una cosa que ara em venia del tema anterior, que estan fent un reportatge per TV3, no sé si ja l'han fet avui, sobre relacionat amb el franquisme, que ara m'ha vingut a la memòria, sobre el de la polio. O sigui, com es podia haver... Això va ser ahir, dimarts. Jo no ho vaig veure, ho vaig veure que... Entre línies. Igual es recuperaria, no?
Com es podia haver evitat tots els malalts de polio en època franquista quan no es va voler pagar la vacuna que hi ha. Bé, és que ara m'ha vingut a la memòria. Molt bé, doncs sí, sí, perfecte. Una cosa... Doncs la gent que ho recuperia a TV3.cat. Val la pena. Recordant que Puig Antic, recordant que la polio, això no ho hem d'oblidar. I les inundacions de Sabadell.
Però jo vull dir que hi ha hagut, al llarg del franquisme, tantes coses que van... Masses, masses coses. Perdona, si parlem de l'enemic del poble... No, no, dic per vosaltres, una mica per comentar-ho tots plegats. Una obra del llibre, la Sala Gran, d'Ibsen, està protagonitzada pel Pere Arquilloé, tothom la coneix, la Mònica López, el Roger Casamajor, etcètera.
Mare meva. Bé, la idea una miqueta és, no, Jaume, que hi ha un poble en el qual hi ha un balneari, i tota l'economia del poble està al voltant del balneari. El tema és Tauró. Exacte.
Llavors, el protagonista és el Pere Arquilloé, que és el metge del balneari, i el seu germà és l'alcalde, bueno, el típic dels pobles, que tothom està puesto en el mismo, no? Llavors, la idea és que el metge demana unes analítiques de l'aigua i se n'adonen que aquella aigua està contaminada de tal manera que el balneari s'ha de tancar, segons ell, i hauria de passar X anys fins que es tornessin a fer unes conduccions noves, etcètera.
I aquí comença l'obra, no? Està dirigida pel Miguel de Larco, que és una persona que jo vaig entendre que era de Madrid, que no parla en català, però que Lluís Pasqual, bueno, van estar parlant i va dir, doncs, en bé de gust dirigir aquesta obra...
Va estar molt xulo perquè el dia de l'obra després ells es quedaven i teníem nosaltres un col·loqui amb la companyia. Ah, que interessant. Una de les coses que, clar, hi ha la disjuntiva típica, què fem? Diem en el poble això i ens quedem tots sense per dir alguna cosa menjar directament o què?
La reflexió que fa el Miguel de Larco, Jaume, que quan diu que la societat aquesta està massa competida, diu, a nivell social, diu, d'un en un som mitjanament intel·ligents. Diu, però tots junts només formem un únic idiota. Diu, no fa pagar un preu molt alt a qualsevol que digui allò que no vol sentir. La idea és si la majoria és el que hauria de pervaldre o no. Una miqueta parla de moltes coses de la democràcia, no?
Jo recordaré una cosa que va passar precisament amb això d'Eurovegas, no?, que hi va haver un senyor, per aquí a prop, val més que no diguem el nom, un senyor de per aquí a prop que va dir, diu, no, diu, això donarà molta feina i tal...
I llavors el que li va preguntar, però potser el que hem de fer és a veure quin tipus de feina estem, perquè és clar, i després tot el que això genera. Jo crec que la situació és molt semblant. Ens interessa per construir un teixit social que realment...
ens puguem sentir orgullosos de determinades coses, el balneari era una molt bona cosa, però paral·lelament, i l'obra també en parla d'això, paral·lelament i abans que hi hagués el balneari, doncs hi havia una gran indústria en aquella zona, i aquesta gran indústria...
com ha passat a molts llocs, ha fet malbé a contaminar l'aigua. Penseu en una cosa. Aquesta obra està escrita el 1800 i no sé quan. Llavors, jo que he treballat a la companyia d'aigües, us garanteixo que la contaminació de l'aigua subterrània...
en els anys 60 ja existia. Vull dir que no estem parlant d'una cosa nova. I que actualment s'han trobat maneres per recuperar l'aigua i, en definitiva, utilitzar-la amb unes garanties prou bones. Llavors, aquesta obra a mi m'hi va fer pensar molt, amb això, i en aquest sentit és molt bona.
i sobretot en aquest final que té, perquè ja no l'explicarem al final. La escenografia és brutal, eh? És bona, sí? Amb aigua a l'escenari... Sí, sí, sí. Molt important, perquè, esclar, hi ha un detall molt bo, oi? Que, en definitiva...
Si en aquella època es parlava ja de grans inversors, doncs actualment també els tenim i que tot això és una cadena. Parlen molt també de l'honestetat, no?
L'honestetat de la persona enfront de l'idealisme també parla una miqueta, no? Realment és honesta o és una persona superidealista i s'ho carrega tot? Perquè la seva dona li diu, escolta'm tu, nosaltres tenim dos fills, ens quedem sense menjar, ens quedem... No, també parla d'això, parla de les grans masses, fins a quin punt tenen...
És l'Ibsen dramàtic de la Casa de Nines? Arriba aquests enfrontaments verbals que s'hi fa, no? Sí, sí, sobretot el germà amb ell, no? L'alcalde li diu, escolta'm, que jo vull guanyar les properes eleccions i es dona una situació... Sí, però no és tant el guanyar les properes eleccions, sinó el polític que et presenten aquí, precisament és aquest home que en definitiva
El que ha de fer és veure de quina manera puja la ciutat. I esclar, si descobrim això, l'embre de lloc. Però és que això fa més mal que bé. Oh, però és que... La dualitat és una qüestió. Prou interessant. Fantàstic. La propera setmana seguirem amb la Rosa, que també l'ha vist, em sembla, aquesta obra. I ampliant la informació, no ens queden res. 20 segons per dir, doncs, adéu-siau. Adéu-siau.
passeu-ho molt bé exacte, igualment adéu-siau que vagi bé
A l'escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Fins demà!
Bona nit.
I'm here and I'm gonna be his friend or his lover cause my one ambition is to wake him and make him discover that he needs me
Just as he...
Miii.
Doncs així comencem aquest programa d'avui, el 50 programa, que ho diu a Bonaparte, estem de celebració, no només per aquest número tan rodó i tan maco, 50, sinó també perquè avui és el Dia Internacional de la Ràdio i donar aquesta gran coincidència, o feliç coincidència, doncs jo em trobo mig de tot plegat.
Avui, que és aquest gran dia, doncs he decidit fer alguna cosa que durant 50 programes no he tingut valor per fer, però que avui crec que val la pena, no? Bàsicament perquè teniu a ser tan especial, que és punxar el jazz.
Perquè per mi és el gran gènere, perquè per mi és enorme, és molt difícil definir i classificar en un programa, jo crec que necessitaríem tot un any sencer per poder desxifrar les claus del jazz, però crec que és la millor manera, la manera més dolça d'encetar-lo precisament avui, perquè és el meu aniversari i el nostre aniversari.
I la sessió d'avui es diu Black Coffee. I suposo que entendreu per què. I si no, d'aquí una estoneta, com sempre, us explico. There is a house in New Orleans They call the rising sun
Fins demà!
Fins demà!
My race is almost run. I'm going back to end my days beneath.
Bona nit.
Now you say you're lonely Said you cried the whole night through Well you can cry me a river Cry me a river Cause I cried a river over you
I cried a river over you
Bona nit.
Fins demà!
I'm tired of crying over you.
Doncs suposo que és la millor manera de començar aquesta nova etapa, el programa 51, que és el de la propera setmana, amb aquestes grans divas, amb aquest black coffee potent, dens, amb la seva crema, amb la seva...