98.1
Doncs hem vinguts un dijous més al Babilònia.
Avui ens acomiadem ja, d'aquest any.
Adéu, direu adéu!
Vinga, tots adéu, adéu!
Ostres, això vol dir que hi ha molta gent.
Fins la i vini!
Molt bé, doncs avui hem fet gairebé un ple,
com el que s'hi diu, un ple al 5.
Ja podem fer la foto.
Ja podem fer la foto, exacte.
I la podem penjar a internet no sé on, que sortirà a algun lloc, però bueno, no.
Hem portat el cava avui, ha vingut tothom, no?
Exacte, exacte.
Clar, tot el cava, celebrant la loteria.
Evidentment, evidentment.
Doncs, molt bé, comencem a presentar la gent, Rosa Alcalá, què tal, com estem?
Hola, bé, contenta.
Sí, fantàstic.
Sí, amb un ambient de l'enguià, guau.
Era moltíssim, eh?
El Jaume Vidal.
Hola.
Tot bé?
Si no, tot, Déu-n'hi-do, va millorant.
Va millorant la cosa, no?
Molt bé.
Tinc un xou, ara, no?
Ah, que sí.
El David Montaner, que està fent un selfie, encara que això no ho podem veure-ho, d'aquesta manera.
Ho està fent amb un pal estrany, no ho sé, de surt d'algun lloc estrany.
Ara t'explico quin pal.
I el Nacho Alonso, què tal?
Bona, què tal, què tal?
Sí, sí, tot bé.
Estava posant, eh? Ara mateix estava com allò.
Sí, sí, és que no hem començat amb el cava i això...
Tot s'ha de dir que estava posant morritos tipus Kardashian.
Una mica així, sí, sí.
Estàvem amb aquesta línia.
Molt bé.
I ho se'ns acaba i quan comencem a marcar, va llavors.
Exacte, exacte.
O acabarem aquí.
Doncs molt bé, mentre el David es baralla, em presento jo.
El David intenta sortir la foto, més cap a la dreta, no?
Exacte.
Bé, mentre el David fa el que fa, presentem què és el que farem amb aquest...
Amb aquest espai.
Amb aquest espai, no?
Que és l'últim inicialment, tornarem després al gener, eh?
Perquè hem tornat a ser fitxats de forma multimilionària per Radio d'Esvern.
Com a més, igual, tu.
I a partir d'aquí no podem fer una altra cosa que venim.
Hem renovat contractes.
Totalment.
I bé, doncs parlarem d'una cosa que el David, que ens parlen...
Si vas, si van a Granada, el David ens ho explicarà.
Jo no sé de què va, com jo heu rebut el car.
Van a Granada.
Com si entrem un...
Amb coses coincidirem.
Però ara et menjaré el lloc.
Em menjaràs el lloc?
Sí.
Què vol dir menjar-me?
Parlaré d'art.
Ah, molt bé.
Clar que sí, encantat de la vida.
M'encanta que la gent parli d'art, clar que sí.
Perfecte, perfecte.
Perquè així es aprens, oi?
I tant.
No, no, no és conya, eh?
Bé, doncs seguim parlant.
De teatre amb la Rosa, parlarem de la revolta de les bruixes.
Ella no ho és, eh?
No, no.
Ella és una fada.
Semblo una mica.
A vegades ho semblo.
És la doble faceta que tenim tots i totes.
Farem una mica de comentari d'una visita a Cervera,
que van fer uns senyors que hi ha per aquí, alguns.
Vam parlar, també parlarem del Museu de les Il·lusions, Nacho.
Museu de les Il·lusions òptiques.
Òptiques, oi, això també és una altra cosa interessant.
Curiosa, interessant, sí, sí.
També parlarem de Renoir entre les dones, una miqueta,
i de cinema parlarem de Valor de Ley, Baiana, David?
Sí, jo.
Sí, jo.
Sí, jo, perdó.
És el meu estil, l'animació.
Vale, vale.
El dia de la bèstia, los últimos 10 filipines,
i si donar temps parlarem de Sully, la pel·lícula del Clint Eastwood també.
També.
Sí, donar temps, sí.
Sí, segur que sí.
Molt bé, si van a Granada...
I només podeu veure una cosa.
Sí.
Visiteu el Palau de Carlos Quinto, l'Alhambra.
Ui, que és molt maco.
Oh.
És preciós.
I aquí t'explico, us explicaré el perquè.
Molt bé, molt bé, sí, sí, sí.
És interessant.
Mira que hi ha coses a Granada, eh.
Sí, no, no.
Home, a Granada, l'Alhambra domina tot el que és Granada de fa 700 anys.
Sí, la nevada...
El problema està que, clar, si avui dia, i jo me'n recordo quan hi vaig anar, que si tu vols anar a l'Alhambra, primer que has d'agafar l'entrada amb mesos i mesos d'antelació.
I has de fer unes cues bastials.
Home, però, bueno, depèn, depèn de l'hora que entris.
Jo vaig entrar a primeríssima hora del dematí, però, per cert, si aneu a l'estiu, tot i així aneu abrigats.
Sí, senyor.
Perquè fa un fred capella.
Això tens tota la raó del món, eh.
Fot un fred capella.
Jo vaig estar cinc dies a l'agost i em vaig pelar de fred.
Estàvem a 18 graus.
No és com, ja?
Fodia fred.
A mig matí, eh?
Però a 18 graus, no.
Ah, bo, feia fred, feia fred.
A 18 graus no és fred, oi?
Bé, però, en comparació, venies d'aquí de 30 i pico, clar.
Però, jo me'n recordo, que tu pots visitar el Palau de Carlos V gratis.
Sí.
No has d'entrar, no entres els racins de l'Alhambra.
Exacte.
I jo, el primer, fa molts anys que hi vaig anar, eh.
I quan vaig anar em vaig emprenyar com una mona.
No, això no es fa mai.
Quan veus, home, no, d'una manera, a nivell artístic em vaig emprenyar.
Sí.
Perquè veus tota la meravella dels palaus nazarís i tota la pesca,
i tu veus aquell mamotret allà clavat al mig,
que dius, que pinta aquí això, no?
És com quan jo entro a una església, jo què sé, romànica,
i en trobo un retaule d'aquells del Rococó per dir alguna cosa.
Sí, sí, sí.
O sigui, dius, la mare que els va matricular, no?
Que això és molt habitual, eh?
Sí, sí, sí, ja ho sé.
Però va ser la mateixa sensació, no?
Però aquí hi ha un home, que és el Pedro Torrijos,
que ho escriu a la revista Jotdown,
que diu que, no, que si només pots veure una cosa,
perquè, què sé, no tens temps d'anar al que sigui,
ves a veure el Palau de Carlos V a l'Ambra.
I t'explica el per què.
D'acord.
Comença dient que el 1526,
quan ja han passat uns quants anys des que l'Isabel la Catòlica
va posar els peus a Granada,
doncs el jove rei Carles V,
que en aquell moment s'allotjava a les dependències reals
que els seus pares, o no, que els seus avis, més ben dit,
havien habilitat el conjunt del Palau Nazarí, no?
Van ser els mateixos reis catòlics
que van, diguem-ho així,
començar a tenir un respecte arquitectònic per tot aquell entorn, no?
És curiós perquè fins aquell moment
cosa que trobaven, cosa que reçaven.
Ressa, sí.
I l'Ambra, doncs, tenia, diguem-ho així,
d'alguna forma, el destí, diguem-ho així, marcat.
Però, bé, potser ja era una mena de respecte, de concepte,
ja relativament modern, renaixentista,
en què el respecte, doncs, per les construccions antigues,
doncs, en aquest cas grecolatines...
Això és cert, també.
...començava, també, no?
O potser també per l'òvia estratègia que tenia l'Ambra,
allà ben posada i tal,
o potser per la màgia dels jardins que tenia,
que enllubernaven a qui fos, no?
El fet és que, bé,
els hi va sortir una mena de pietat intel·lectual
per l'anaixentista
i van decidir respectar aquell recinte àrab, no?
I, clar,
hi havia un problema.
Si aquell recinte es convertia en l'acord
dels reis catòlics,
o la residència,
no hi ha ni clar acord,
però sí la residència dels reis catòlics,
l'Ambra, potser segonament,
hagués patit una sèrie de dramàtics canvis
per a perdre-se el seu nou gust.
Probable, sí, clar.
Molt probablement.
I aquí va ser,
Carles V va ser qui va,
d'alguna forma,
va decidir,
no se sap com,
aixecar un edifici
a cost,
o sigui,
a gust amb les seves necessitats.
i va decidir
fer un nou palau
i,
per conseqüència,
no ocupar
els palaus nazarí
ni els palaus àrabs,
fent que,
d'alguna forma,
el palau de Carles V,
d'alguna forma,
va salvar
el recinte
de l'Ambra.
Curiós.
Molt interessant, sí.
I tant, i tant, ho és.
I per això.
Aquest és el...
Aquest és el...
Qui va construir aquest recinte
va ser un senyor
que es deia
Pedro Españolo,
o sigui,
Pedro l'Espanyol,
que va ser,
va ser un disciple,
va estar estudiant a Itàlia.
Embramante, no?
Sí, sí.
Sí, sí, sí.
I es veu que
el governador,
en aquells moments,
l'any 28,
2528,
el governador de l'Ambra,
que es deia un tal
Luis Hurtado de Mendoza,
va convèncer el rei
perquè
el nou arquitecte
del palau,
aquest nou que volia fer,
fos un jove
artista toledà,
que era aquest bon home,
Pedro l'Espanyol.
L'Espanyol, sí.
que evidentment
ja sabien
que estava format
a les maneres italianes
i tal,
i bé,
aquest noi,
el 1520,
ja havia tornat
d'Itàlia
i allà
ja se'l coneixia
com així,
i el 1533
van començar
les obres,
que en realitat
aquest
Pedro,
Pietro Español
es deia
Pedro Machuca.
Bueno,
no és gaire igual això,
oi?
No, no, no.
No, no, no, no.
Com els títols
de les pel·lícules,
no,
que fan de vegades.
És més conegut
com a Pedro Machuca
que no pas
com a Pietro Español.
Español lo deia
ser conegut a Itàlia,
però aquí
em van xucar.
Es veu que l'aposta
de fer aquest edifici
va ser molt controversa,
va portar controvèrsia.
Sí, per la forma.
Sí, per la forma,
per la construcció.
A més,
per fer-lo
van haver d'arribar
a un pavelló àrab
per poder-lo construir.
I es veu
que la incoherència
entre les façanes,
evidentment,
és de clash,
no?
Algú que ja sigui
inclús
que no tinc ni idea d'art
ho veu, no?
La incoherència
entre les façanes italianes
del Palau
i la dels Palaus Nacerís,
doncs,
evidentment,
allò...
Clar,
jo cantava com una almeja,
que es diu.
Però realment,
si us hi fixeu,
les façanes
de tota l'alambra
no tenen cap mena
d'importància artística.
Les façanes
són bastes.
És cert.
No tenen res.
El que importa
és el contingut
a l'interior.
Perquè és una fortalesa,
la filla cap.
Sí,
però veus,
jo què sé,
el cas de la segòvia,
que també és una fortalesa
i té una bellesa
arquitectònica exterior.
En canvi,
allò està pintat
de color vermell.
Són llenços de muralla
i ja està.
I para que t'hi qui jo.
Però,
en canvi,
evidentment,
les façanes
del Palau
de Carles V
són molt treballades.
Que és curiós.
el curiós
és que l'estil
no és ara,
òbviament,
però tampoc
és renaixentista.
I per aquí,
parlant...
És manierista.
És manierista.
Molt bé, senyor.
Hombre,
Xesco,
sembla que hagis estudiat
historial art.
Però és el que...
Sí, no?
El que comentàvem
és que es veu que...
És espectacular,
és una cosa.
L'estil
és avançat
al seu temps.
Sí, senyor.
Que diu que fins...
Aquest estil
no es va fer a Itàlia
fins al cap de molt i molt temps.
Brabant que va ser el primer.
Sí.
El principi és el XVI.
Sí, sí, sí.
El XVIII.
El Pedro Matxucó
va morir el 1550
i el seu fill Lluís
va acabar
el que és el pati circular.
I les obres
del 1637
es van abandonar
sense que s'acabés
de fer...
Quan, perdona,
el 1537?
1637.
T'han van trigar?
Sí, és bo que sí.
Van tenir diversos contratemps
i suspensions
fins que es veu que es van abandonar
el 1637
sense haver fet la coberta.
Doncs llavors és molt tardar, eh?
Va passar el temps,
el temps, el temps
i fins al 1920
no es van començar
a fer unes operacions
de rehabilitació
pel Leopoldo Torres Balbás.
I que van...
I es van cobrir,
es va fer la cobrir
de tot
fins al 1958.
Ostres,
no ho s'hi ha trigat.
Ja estava aquí jo, eh?
Sí.
I bé,
molt bé, molt bé.
A partir d'aquí
l'autor d'aquest article
recomana veure...
És molt cuidant, eh?
Vull dir,
quan el veus...
Sí, sí, jo ho veus...
Impacta, impacta molt.
Et quedes...
És diferent,
és un concepte diferent,
clar, clar.
que fot això aquí, no?
Però és una meravella
d'aquest renaixement final
que, dic jo,
no és dels pocs edificis
que n'hi ha, eh?
És que Granada
té cada cosa amagada,
capital,
parla de capital,
los Jerónimos,
tot allò és absolutament
espectacular,
d'un barroc,
però barroc que dius,
et quedes mort,
entres i t'agafen
totes les mans, eh?
Té coses amagades
molt potents, eh?
No, jo crec que el pròxim
que hi vagi
perquè jo hi tornaré a Granada.
Val molt la pena.
Jo hi tornaré a Granada.
És preciós.
Perquè entre allò
i els jardins del Generalife,
preciós, increïble.
Allò és el paradís.
Molt bé.
Només de dir
que l'entrada
ens servia
per diversos dies
i vam tornar a anar...
No, mentida.
Vam entrar només
als jardins del Generalife
a relaxar-nos
i a fer fotos
i ens vam passar
tot un dematí
els jardins del Generalife.
Jo perquè tenia
una indisposició,
diguem-ho així,
d'aquelles que...
Pòpies dels viatgers,
dels turistes.
Sí, d'aquestes de turistes.
Però és maco.
I tenia que estar
d'una forma més o menys
estàtica.
i segur que moure massa.
Allà amb un raconet
escoltant els ocellets
i diuen,
sentat,
i la meva dona
amb la màquina de fotos
fent fotos per aquí
i ens vam passar
tot el matí així.
Molt bé.
Fantàstic.
Clar,
si tenia la pàngel.
Bueno,
ara la Rosa
ens revolutarà
amb les bruixes.
Teatre ara.
Revolta de bruixes.
Vinga.
Del Josep Maria,
Benet i Jornet.
Les estàvem fent al lliure.
No sé si després,
suposo que poden fer
bolos pels teatres municipals,
que sempre dic
que val la pena
repescar-la, eh?
Bueno,
aquesta és
el títol,
bueno,
bruixes.
Bueno,
sí,
bruixes,
no ho sé.
Què són?
A veure,
bruixes.
Bueno,
aquest,
idea,
aquest concepte de dona
que se surt
del que seria
o del que s'espera
socialment
que faci,
no?
O,
bueno,
o que no és tan racional,
potser,
o que sí que ho és.
Clar,
és que segons com,
si tu ets
una persona
molt,
molt,
a veure,
molt assenyada,
molt d'acord
amb les normes,
clar,
la bruixa és tot
al contrari.
En canvi,
si ets una persona
oberta...
És una mica d'aspectiu,
aquest comentari.
No.
Si tractar,
no?,
de bruixa,
no?
No,
mira,
li han posat aquest nom,
suposo,
per fer un títol atractiu,
també,
no?
A veure,
no oblidem això d'entrada,
no?
Vale, vale.
Llavors,
mira,
la idea és,
són unes dones
que treballen de nit,
treballen en una empresa
de neteja
i treballen,
doncs,
en unes oficines
o en uns grans magatzems,
bueno,
més que des,
són oficines,
són oficines,
sí,
perquè elles estan
a la zona
de despatxos
i tal,
no?
I, clar,
volen fer una revolta,
entre cometes,
sí,
volen fer una,
com una vaga,
perquè no els hi paguen
el que han quedat,
no els hi paguen
les hores,
les estan explotant
d'alguna manera,
vale,
fan moltes més hores
de les que haurien de fer,
no?
I veus que hi ha
una cabecilla,
una miqueta
que és la que
intenta,
doncs,
això,
conscienciar-les
a la resta,
a les companyes,
de que no poden estar així,
de que les estan explotant
i que no és,
no és,
això no és legal
i que això no és de rebut,
no?
I d'entrada,
sembla que sí,
que més o menys
l'estan seguint,
però n'hi ha una altra,
veus que ja des del principi,
bueno,
hi ha com dues
faccions,
i l'altra,
que casualment són cosines,
però l'altra està més
pel tema de les cartes,
de tirar les cartes,
a més,
ja ha estat a França,
a casa d'una madame,
no d'aquestes de prostíbul,
sinó d'una madame
d'aquestes de visionari
i aquestes coses,
no?
Doncs aquí també una miqueta...
Ah,
també el tema de bruixes,
no?
Clar,
una miqueta juga
amb tot aquest concepte,
d'acord?
I clar,
però ella diu que no,
que no cal,
que elles necessiten la feina
i que això,
que no val la pena
i que total,
si ho continuaran fent igual,
doncs,
i la sepultaran igual
i que no sé què,
no?
I és la lluita entre les dues,
no?
I clar,
per això fa una miqueta
l'oposició del dia
i la nit,
no?
Perquè clar,
una cosa de dia
ja es treballen de nit.
L'emperadriu,
es veu que amb el tarot
i això hi ha
el que és l'emperadriu
i la reina,
no?
Una és la reina de l'altre
i l'altra de la nit,
jo no en tinc gaire,
no?
Però bueno,
fa una miqueta,
juga amb això.
I de fet és,
i durant l'obra veus
l'evolució d'elles,
de les forces que hi ha
entre elles,
són sis o set persones
i les forces que hi ha
entre elles,
no?
De les que no tenen
pràcticament voluntat
i que van on les,
o la que aposti més fort
doncs anirà cap allà,
o la que diu a mi m'és igual
el que decidiu
que jo faré el que a mi em sembli
o la que és igual
necessita trucar per telèfon
per exemple
així perquè truqui per telèfon
la deixin trucar per telèfon
ha de dir que sí que treballarà
doncs treballarà i punto
i plegarà,
vull dir,
claudicarà i ja està,
no?
Després hi ha la figura
del vigilant,
que és, bueno,
és un home,
bueno, casualment,
no?
És un home que és el que està
vigilant que ell es faci
la seva feina
i que continuï aquest ordre
establert,
no?
Per l'empresa,
no?
De que, bueno,
tu has de venir a aquestes hores,
has de netejar els despatxos,
no pots protestar,
si amb dues hores
ho tens fet,
doncs millor que millor,
ja saps que si trigues més
no te les pagarem,
però igual m'has d'acabar la feina,
no?
O sigui,
en plan,
allí també,
no?
Bueno,
és una miqueta
totes aquestes forces,
d'acord?
Sí.
I al final ja vas veient
com del que entrarà
semblava que seria una revolta,
no?
que faríem vaga
i no sé què,
doncs com va,
durant la nit,
va evolucionar,
bueno,
la nit o una hora o dues
es va evolucionar
en aquest tema
i, bueno,
al final no està molt massa clar,
eh?,
si farà amb cap vaga
perquè acaba guanyant
molta més força
la cosina
la que va pel tema
de l'escara.
De la bruixa.
Sí.
De dir,
no, no,
a mi jo ara
puc aconseguir,
doncs,
què necessites?
Que el teu home
te torni a estimar?
Una deia, no?,
que estava molt així
perquè ella s'havia barallat
amb el marit.
Doncs tu,
tranquil·la,
que jo ja faré
que et torni a estimar,
no?
Vull dir,
la part aquesta més irracional,
i veus com
elles se'n van
cap a aquesta part
més irracional,
no?
Ara ens es sentim
millor tot.
Bé,
estem malament,
estem malament
però potser hi ha
unes forces externes
que ens poden ajudar
a estar millor,
no?
Molt bé.
Bé,
i imagina't,
Déu-n'hi-do el que planteja,
eh?
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí,
Déu-n'hi-do.
A mesura que acabes explicant
sent una cosa
remuvent, eh?
Em fa passar
amb els germans d'Arden
i en definitiva
que en l'OAC també,
és clar que és un plantejiment
que el trobem molt amb ells.
Molt bé.
La consciència social.
Fantàstic.
Doncs seguim.
Nacho,
parlem una mica
del Museu de les Il·lusions
i una mica
doncs parlem
també de Cervera
i...
Parlem de Cervera
i hi havia bruixes també.
I tant,
i em senyal a mi,
no?
No,
hi havia dos, eh?
També estava a la Lourdes
per allà durant moltes.
Què et senyaven,
les bruixes?
No,
hi havia el carrer
de les bruixes.
Ah, clar, clar.
He parlat amb el títol
anterior de l'obra
de la dedicació lliga també
que hi ha bruixes
però bueno,
són unes bruixes que tenen...
Això se l'explica també, no?
Que vam trobar de sort, eh?
Que vam trobar de...
Perquè vam fer una volta
i vam fer una volteta
i al final
perquè no ens la van ensenyar
perquè no tenia temps
perquè jo me'n va enrotllar
com una perciana.
Predestinat,
saps?
Sí, sí.
Com es van enrotllar.
Però molt bé.
Molt bé, molt bé.
És quina enveja, home.
Quin guia.
Vull ser com ell, eh?
Armand,
el senyor Armand.
Armand forcat.
Salutacions, exacte.
87 anys, eh?
Yes.
Quin cap.
Ja ho explicarem ara una mica després.
Sí, sí, sí.
Comenta, comenta.
Bueno,
expliquem primer
el Museu de les Institucions Òptiques,
breument.
Això és un museu
que està en el Raval,
bueno,
baixant per la Rambla,
la tercera,
a partir del Passa Catalunya,
la tercera Madreta,
carrer Pinto Fortuny.
Sí.
Bueno,
és un museu petitet
i es diu museu,
però ben bé no és un museu
perquè un museu,
doncs,
tu vas a veure allà
obres d'art
i diguem-ne que aquí,
bueno,
obres d'art estrictament no n'hi ha,
sinó que és un museu
que juga
amb una sèrie de lleis físiques
que et permeten,
bueno,
jugant amb les distàncies
en les quals tu poses,
mirant una sèrie de pintures
que hi ha a les parets
i en les quals tu pots
acostar-te més a la pintura
o posar-te més,
bueno,
de diferents maneres,
al final les fotografies que fan
agafen una sèrie de perspectives
i tu,
doncs, bueno,
sembla que estàs a lo millor
dintre d'un quadre,
dintre d'una pintura
i, bueno,
acaba sent una cosa
com a mínim curiosa,
llavors,
mira,
per il·lustrar-ho,
posant unes cares així,
mireu jo com estic,
aquest soc jo,
dintre d'una pintura,
veieu?
Ala,
sí, sí,
això és tot una il·lusió,
perquè...
S'ha apagat ara,
s'ha apagat.
Ah, s'ha apagat,
bueno,
més il·lusió encara.
Ara imaginació.
Veus?
Bueno,
ara ho explicaré,
ara explicaré,
aquest és bastant representatiu.
Sí,
aquest és el del pèsol,
perdona.
Exacte,
aquí es veu,
bueno,
es veu un cambrer d'aquests
de tota la vida,
un cambrer de luxe,
d'aquests dels anys 30,
ja,
aquests restaurants allà
de Nova York.
O el rostit.
Exacte.
Dels que no hi ha.
Dels que no hi ha,
que porto una safata
amb la campana aquella,
no?
Del risc al Andor.
Exacte.
I si veu allà el pavo de Navidad,
allò,
el pavo de la Ció de Gràcies,
bueno,
doncs,
en comptes del pavo de Navidad,
doncs està aquí el Nacho.
figura del cambrer,
però, evidentment,
tot això és una il·lusió òptica,
tot això està pintat a la paret.
Sí, sí, sí, sí,
que bo.
Vale?
Doncs baixant-se en aquesta,
que no sé si per la ràdio
es podrà transmetre,
però, bueno,
és això, no?
Hi ha diferents pintures,
hi ha algunes de quadres coneguts,
de Dalí,
de Picasso,
perquè és un museu orientat al turisme
i això es coneix.
Tu pots estar dintre
de los relojes blandos,
dintre del niño de la bola de Picasso,
d'aquests tigres i tal,
i estàs dintre del quadre
i, bueno,
segons tu la tria que fas,
perquè diguem-ne
que no és que tinguis una,
o sigui,
hi ha una posició
on poses la càmera,
però a partir d'allà
tu pots posar-te com vulguis,
no?
Tu has d'estudiar una mica
com és el quadre
i si et poses d'una manera
o et poses d'una altra,
l'efecte és diferent.
A mi,
tu et veus més petit
o t'interessa que es vegi més gran
o t'interessa que...
Llavors,
bueno...
Ah, però el quadre no varia.
El que varies ets tu.
Ets tu, correcte.
I tu fas variar el quadre,
no?
Llavors, bueno,
és bastant interactiu,
tu passes molt bé
perquè et tires per terra
i vas posant-te així
en una posició,
vas posant-te en una altra,
bueno, vas fent...
Hi ha alguns
que són més aconseguits
i hi ha alguns
que no tant,
però, bueno,
passes una bona estona
i hi haurà uns 30
o 40 quadres.
Veus?
Aquí també es veu,
es veu aquí,
bueno,
una cerimònia del T,
d'una...
Bueno,
hi ha diferència.
Hi ha alguns
que sí que són de pintors,
però de l'Hípica,
això, eh?
No hi ha més.
I també surt aquí
la figura del Parc Güell,
que surt aquí
l'aiguana aquesta,
la Gartor Parc Güell.
Bueno,
però tot,
tot...
La iguana,
el Parc Güell.
No mola,
mola això de la iguana.
Li he dit de totes maneres jo,
però iguana fins ara no,
però mola, no, no.
Sí, sí,
no,
és que sembla més una iguana
que no passa un drac.
Sí, clar,
perquè un drac,
bueno,
no sabem com és un drac.
És una salamandra,
en teoria,
però en teoria
és com un drac, eh?
La grasoneta,
així té coses,
i guana.
Sí,
que no coneixem res
de la biologia,
no?
Estàvem,
diem iguana,
però dir,
bueno,
però...
Quantes fotos m'has fet,
tu?
Collons.
Perdó,
perdó,
no passa res.
Sí, sí,
és per fer fotos,
eh?
Si no t'agrada fer fotos,
bueno,
no vagis,
però si t'agrada fer fotos...
Clar,
perquè l'efecte s'aconsegueix
integrant-te en el dibuix,
no?
Sí,
per portar tota una escola
de nens,
no,
perquè això seria una disbaixa,
per portar nens de la família
que, bueno,
que tinguin una certa edat ja,
molt, molt petits no,
perquè es posaran a jugar,
a tocar,
o sigui,
ha de ser uns nens que ja,
que vegin que això després té un resultat,
que la part artística
que tu portes allà,
al final té un resultat,
i que si algú tria
a posar-se estirat al terra,
el quadre es veu,
la fotografia es veu d'una manera,
i si tria a posar-se d'en peus
fent no sé què,
agafant no sé quin element
de la pintura
que tens a la paret,
el quadre,
la fotografia serà diferent,
tu l'estàs canviant,
una nena que tinc una mica de...
Per tant,
el David no el podem portar,
el David.
No.
Jo ja...
I no es portaria,
ja coneixem,
s'ha quedat callant,
la faria de tot...
Per això no diu res,
eh,
s'ha quedat,
s'ha quedat,
s'ha quedat,
bueno.
Ja es menjarà,
no et preocupis,
ja me la deixarà anar
en algun moment.
Correcte,
per passar una estoneta,
és curiós,
després ensenyen les fotos
i tothom diu,
ostres, ostres, ostres,
no és molt car,
diguem-ne,
ui,
i ara per què m'estan trucant?
Per al·lusions,
estàs escoltant el programa,
mira.
Clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
és clar,
bueno,
doncs això,
ha estat un...
Vibra tot, eh?
Sí,
tot treballa ja,
sí, sí,
això és el...
Bueno,
les coses és el directe.
Claro.
I bueno,
doncs recomanable,
d'un preu assequible,
si ho treus per atrapa,
sembla que són 5 euros,
avançat,
si no són 9 euros en el dia,
però bueno,
que és...
I passes una estona,
eh?
Passes una bona estona
i t'agafo un dia maco,
passeixes pel centre de Barcelona,
t'hi fiques a dintre
hora i mitja
i ara,
i fes fotos.
Molt bé,
molt bona idea,
sí, sí.
I sobretot,
més que bé també pels nens,
vull dir,
en van sent,
perdona,
com queda l'art amb tot això?
O sigui,
perquè,
esclar,
tu,
perdona,
has parlat de quadres de Picasso,
has parlat de tal...
Quina utilitat té l'art aquí?
Bueno,
això és lúdic,
és clarament lúdic.
Lúdic.
Lúdic.
Lúdic.
Lúdic.
D'acord.
Clar,
el que es busca és,
ja dic,
amb pintures que són inventades.
I molt famoses.
Molt famoses.
Algunes són molt famoses,
algunes són completament inventades.
Ah, vale, vale,
això ho sé.
I hi ha de tot,
i aquí,
llavors,
aquí és buscar l'efecte.
Les pintures famoses
és que tu estiguis,
t'enfiles a la bola
del Niño de la Bola,
el de Picasso,
t'enfiles a la bola,
i altres pintures,
t'enfiles a la bola,
pots fer el que vulgui,
jo vaig veure,
el que sigui,
no?
I altres pintures són,
bueno,
inventades,
no corresponen a un quadre conegut,
però sí que,
bueno,
tenen una certa...
I llavors,
a partir d'aquí,
és com les modifiques tu,
perquè tu passes a formar
part del quadre,
diguem-ne,
i segons com et posis,
segons com,
la fotografia surt d'una manera
i tu modifiques el quadre.
Aquesta és una mica la idea.
I la fotografia,
qui la fa?
Un mateix?
Un altre,
clar,
evidentment.
Ah,
la fa un altre,
clar.
Has de ser dos,
buscats alguna...
Aquí la selfie no...
Si vas sol,
estàs venut.
La selfie no,
perquè si no,
t'has de posar i mira i tal.
Una certa distància...
Correcte.
La perspectiva no es jugar molt,
no?
Sí,
és complicat.
Molt bé.
Molt bé.
Parleu,
parleu.
Sí?
De què vols parlar?
De cinema,
ja?
No,
però espera't,
espera't,
he de parlar del Renoir i de Cervera,
encara tenia un estonet.
Ah,
i Cervera,
i ara ja parlau de cinema.
Com va anar això de Cervera?
Que ens toca el de Cervera,
ja?
Sí,
sí,
molt ràpid,
5 cèntims perquè si no no acabarem mai.
va ser interessant,
va ser xulo,
no?
Les coses que ens van explicar,
la ciutat de Cervera està bé,
no?
S'allà amb un altiplà.
Jo és que no la coneixia de res
i m'ha sorprendre,
gratament.
Encara que de restos de muralla...
Hi ha una universitat allà,
oi?
La universitat,
que és la famosa universitat
que va...
Ben començar allà,
la universitat.
Feliç Inqué,
quan va destruir les institucions catalanes,
la universitat catalana,
llavors va crear aquesta...
Per reia els col·legis.
de la cultura castellana,
clar, no?
Llavors va tot el de repressió
que va suposar.
Hi ha les diferents
que nosaltres pensem,
ostres,
que contents que estaven
a la Cervera.
No, eh?
A sobre van haver de pagar-lo ells.
Exacte.
Estaven en contra
de Felip Inqué,
tot sigui dit, eh?
I per què ho van posar allà?
Bueno,
és igual.
Suposo perquè estava de camí,
clar,
la Nacional 2,
que s'està de camí
abans d'arribar a Lleida
i des de Barcelona.
Clar, és de trànsit,
és de pas,
és una zona de pas.
I va tenir èxit
com a universitat.
I tant.
I van arribar a tenir
quan dos mil estudiants
ens deien, no?
Que tenia?
Què?
Era l'única universitat
que hi havia a Catalunya.
Ah, sí, clar.
Van tancar els Reals,
com es deia això?
No, tenia un nom aquí,
no me'n recordo ara.
A Barcelona,
a la plaça Catalunya,
hi havia els...
tenia un nom,
ai, no em sorra,
com si fos universitat
a l'època,
tenia un altre nom
i la van tancar,
aquella.
I van tancar totes
que hi havia,
que no hi havia gaire més,
no sé si la que hi havia
alguna Lleida,
no em vaig equivocar,
però la de Barcelona
la van tancar
i tothom havia de passar
per allà.
I era pública,
la de Barcelona,
perdó?
Doncs no ho sé.
Però seria una bona pregunta,
aquesta.
Jo crec que sí,
perquè a Catalunya
tot va ser,
a Barcelona va ser tot gratuït,
en teoria,
fins a partir del segle XVIII,
perquè la primera
Acadèmia d'Art,
que és la famosa
Real Acadèmia de Pellas Artes
de Sant Jordi,
i tal,
abans es deia
Escola Gratuïta de Dibuix,
quan va començar.
Per tant,
era gratuïta,
pagada pels mecenes
i pagat per la gent promocionada.
És probable que
el lloc aquest,
que no me'n recordo
com es diu exactament,
que té un nom,
pim-pam-pim-pam,
doncs ja m'en recordaré,
possiblement fos pública.
I llavors aquest senyor
va venir
i va muntar a l'universitat
i llavors els vaig a enterar
què diu aquell.
La prohibició del català,
el català antí,
això és lògic.
Només per homes,
eh?
Per homes,
evidentment,
clar.
I per homes.
Com anàvem
en aquella època.
Entrada prohibidíssima
a les dones.
Si no ho fas ben rodó,
això no va.
I gestionada per capellans?
Perdó?
Gestionada per l'Església?
Sí, clar.
Això controlat
per l'Església
i per tot,
clar,
això és claríssim.
I una cosa curiosa,
que no ens oblidem,
que el primer president
de la Generalitat de Catalunya,
o sigui,
va ser nomenat allà
Cervera,
a l'Església de Santa Maria,
el 14 d'octubre
de 1359.
És que això...
Encara no estava
a la universitat, llavors.
No, no, no,
clar, vull dir,
però que Cervera
és més,
a part de la universitat,
no?
És per això, no?
Exacte,
i ells estan reivindicant
ara això, eh?
Que allà es va anomenar
el primer president
de la Generalitat de Catalunya,
que era el Berenguer de Cruïlles,
bisbe de Girona.
No ens ha d'estranyar
que sigui un bisbe,
perquè, de fet,
ens van recordar
que dels 133 presidents
que portem ja a la Generalitat,
99,
91,
eren religiosos.
Senyor?
No n'hi do.
Els 91 primers.
Els primers, sí, sí, sí.
No, no,
no tots segits, no.
No.
En total,
91 d'aquests 133,
o igual els 91 primers, sí?
Rosa, eh?
Jo això no m'ho heig d'apuntar.
Perquè jo els que tinc controlats
del segle XVI
tots són capellats.
Doncs igual si queden tots.
Home, d'entrada
era la gent que tenia cultura,
eren els que estudiaven,
no?
Bueno, clar.
Bueno, doncs així,
a grosso modo,
i ara seguiu vosaltres,
bueno, va ser un...
vam veure la...
La iglesia de Santa Maria.
La universitat,
que té aquestes dos façanes,
una façana barroca
i una façana neoclàsica,
espectacular.
La sala,
la sala principal,
també és d'un barroc
que te quedes traspuesto.
I, en canvi,
el que són els patis,
són uns patis com molt atemperats,
amb una línia més així,
més neoclàssica,
no són tan recarregats i tal.
Molts obris.
Molts obris.
Ens van explicar tot i el que vulguis,
el que hi ha de fons,
hi ha de llibres,
és espectacular del que hi ha.
I, bueno,
llavors vam fer un recorregut
per al carrer Major,
que ens explicaven les diverses cases,
del segle XIV, XV, XVI,
hi havia per allà i tal,
i vam acabar
el que seria l'església,
que ens va fer
tot un recorregut,
és una església gòtica,
d'una gran volada,
d'una gran qualitat,
i ens va explicar
molts detallets
i moltes coses,
i moltes historietes,
que per això
és el que val la pena.
Ens va explicar
el carrer de les Bruixes,
un món per sobre,
i al final nosaltres,
una volta,
vam trobar-lo,
i vam passar,
que realment és impactant,
és una cosa d'aquesta,
el carrer,
és com tapat.
I l'església
és maquíssima,
també val molt la pena,
és una joia,
és una joia,
és el gòtic,
no és catedral,
és com Manresa,
recordeu com hem anat a Manresa?
recordeu Manresa,
que vam veure a la catedral,
és aquesta línia manresana,
aquesta potència,
però encara,
la capçalera és més ampla,
té més potència,
està molt bé,
molt bé,
és una meravella,
i el senyor aquest,
meravellós.
Home,
ell havia nascut,
ja estava,
vull dir que ja era un nen
quan va començar la Guerra Civil,
o sigui,
se'n recorda fins i tot
als Bompardesos.
I no oblidem l'església de Gramunt,
que val la pena,
a més la portalada
és meravellosa,
està bastant malmesa,
en general tot,
perquè la pedra és bastant fumuda,
i l'interior,
bueno,
l'interior està molt bé,
però la part de fora
és molt xula,
vull dir que,
bueno,
és un viatget que val la pena,
és molt recomanable,
i que, bueno,
és curiós.
Les bruixes.
Molt bé,
les bruixes què?
El carrer de les bruixes.
Això no era tant,
el carrer no era tant.
És més...
Ens va explicar que era
quan estàvem construint
el carrer,
les cases,
clar,
ho van fer tant juntes,
tan juntes,
i van tapar tant,
que dius,
ostres,
que al final aquí apareixeran
unes bruixes.
Va fer un comentari
que va fer,
segons les persones
que estaven allà fent això,
o una de les coses
que passava,
i es va quedar
com el carrer de la bruixa,
el carrer de la bruixa,
i amb el temps...
És com una mena...
I la piscina de Turíma de Severa
ens dirà
que què estem fent aquí
desvellant tot el misteri.
No.
Però...
No, no,
perquè tu...
Després han muntat
tot el tema
de la carrer,
el carrer i tot això,
però més com una qüestió turística
que no realment hagi allà...
És com una mena de carrer
que són com diversos arcs
que es van unint
perquè eren construccions
dels pisos
que la van fent-se per sobre
i al final l'ha creat
com una mena de coberta
amb una sensació així
com molt tapada,
molt fosca.
Com una bòveda.
No hi ha llums,
com el que diu la cosa natural.
I al final apareixeran
per aquí la bruixa.
Però és molt fosc
i té una sensació
com d'angoixa,
no?
I d'espai,
a més,
com molt medieval,
no?
Vull dir,
a la vegada...
Sí,
a Manresa també tenien
aquell carrer del Valls.
No era Valls
o com era el carrer de...
i el carrer del Valls
o el moció del Valls.
Com es deia,
jo sí,
que ens raó,
o sí.
Bueno,
com es deia,
però bueno,
que em refereixo
que és una mica estranya,
però bueno...
Allò t'agafa el Juego de Tronos
i posa ja una escena
i...
Sí,
sí,
sí,
però fa,
fa,
fa un ambient dillus.
Sí,
sí,
èxit total,
oi?
Sí,
bé,
bé.
Molt bé.
Què més, Rosa?
Què més tenim per aquí?
Tenim el Renoir
o parlem del cinema,
com vulgueu.
Ens queda,
tenim encara 30 minuts,
fins aquí dalt ja.
Hasta el Golondrillo.
Hasta el Golondrillo.
Bueno,
és aquesta exposició
superguai
que hi ha
la Fundació Mafrem.
Exacte.
Al carrer de Diputació 250,
vale?
I és,
bueno,
és Renoir,
bàsicament és Renoir.
Entre les dones.
Entre les dones.
Per què?
Perquè va agafar
com a tema de pintura
les dones.
Home,
pintava altres coses,
no?
Sí, sí,
però en aquesta exposició
sobretot,
és veritat,
és que és un pintor de dones,
mira.
i no és el que el guia
ens explicava,
no és per una qüestió
d'atracció
ni de cosa rara,
sinó,
bueno,
senzillament perquè
és d'admiració
i ja està.
Admiració allò clàssic,
admiració a la dona
de per ser.
Exacte.
Jo em recordava,
per exemple,
que l'Orca
també té molts,
moltíssims personatges
femenins.
Exacte.
Perquè ella havia tingut
molt contacte amb les dones
i aquesta forma de ser
li agradava, no?
I tampoc se li coneix
una vida dissoluta
en aquest aspecte.
Va tenir les seves promeses,
la seva dona,
les seves models
no se li coneix
cap història estranya.
Deu ser molt comèdido
en aquest aspecte.
Exacte.
Sí, sí, sí,
és veritat.
No, i després
el que també ens va explicar
el guia va ser el xesco.
El que ens va explicar
el guia
és que aquest senyor
després tenia
una esclerosi múltiple
i llavors
anava quedant
sense motricitat.
No, no, una artrosi.
Una artrosi, això.
L'artrosi,
es va quedar sense motricitat
a les mans pràcticament.
A més,
havia d'anar amb cadira de rodes,
o sigui,
l'havien d'ajudar per tot
i fins i tot a l'hora de pintar
va haver-hi un moment
que ja no podia
ni agafar els pincells
amb les mans
i llavors li lligaven
amb cordes
o amb venes,
li enganxaven els pincells
perquè pogués continuar pintant
perquè era la seva vida
era el que sabia fer, no?
Que això és molt important
perquè quan vas veient els quadres
i vas veient l'evolució
dels últims anys,
clar,
veus l'altrosi
ja més com més cruixut,
més complicat,
més...
no és tan perfecte, no?
Però recordeu
aquella última obra,
la del 1919,
sis mesos abans de la seva mort,
fa una obra
molt conseqüent
pintada
amb pincells
amarrats als dits
i entre els dits
col·locats
perquè tenia les mans
totalment ja
per artritis
que portava
29 anys
patint artritis
a les mans
per tant,
imagina't,
clar,
és arribar el moment
que ja no hi ha control
i va seguir pintant
fins al final.
Una cosa,
va tenir dos fills,
un d'ells va ser el Jean Renoir
que és el cineasta
cineasta,
sí,
tres,
tres.
O tres?
Sí, sí.
Ostres,
ja m'he descuidat un.
No, no,
en Pierre,
en Jean
hi ha clots.
Sí, sí.
D'acord.
L'exposició està una miqueta,
estan posades per sales
i per,
bueno,
fins a el que és la dona,
no?,
però una mica com temàtica,
no?,
dones banyistes,
o sigui,
banyant-se,
però a l'exterior,
no?,
doncs amb un llac,
amb un riu,
unes escenes precioses.
D'altres,
doncs a l'interior,
doncs fent la toaleta,
també,
escenes interiors.
Precioses són molt precioses.
O escenes de la maternitat,
no?,
de dona i fill,
i tot això.
I, bueno,
quatre,
no,
cinc,
sis o set,
no?,
hi havia d'altres.
Sí, sí, sí,
hi havia,
exacte,
també hi havia.
O la dona Burgessa,
per exemple.
Exacte.
O les ninfes,
no?,
les banyistes,
no?,
també.
Els primers retrats que pintava,
que també,
a veure,
molt academicista al principi,
però, clar,
ell li donava tota la creativitat
i tot l'impuls de l'impressionisme
o de l'evolució
que ell també anava a fer,
no?,
cap a l'impressionisme.
Que anava evolucionant,
no?
Ja sigui,
doncs això,
interiors,
ja sigui un retrat,
ja sigui més gran
en plan paisatge,
no?,
o el quadre més,
més gran
i més espectacular
que és el mall
del mall del mall
de la galet.
El mall del mall
del mall de la galet,
que és el més maco,
que és espectacular,
clar,
que es complien cent anys,
recordeu, no?,
que feia cent anys
que havia vingut a Barcelona
i que tornava a venir
aquesta peça,
que és una de les peces
més interessants
de l'interessisme.
És una selecció,
és una selecció.
Exacte.
És super maco
a l'Orsay,
la majoria venen
del Museu d'Orsay
i de l'Orangerie
de París.
Sí, senyor.
I d'altres col·leccions,
però sobretot d'aquests dos.
A veure,
és una preciositat
el Museu d'Orsay
en si ja ho és,
que és l'antiga estació
de Trent.
I tant.
Preciós,
clar,
amb una llum impressionant
a totes les sales,
però és que és supergran tot.
I allà sí que hi ha quadres
d'aquells enormes
de metro,
de llum de dos,
de dos,
de dos,
de tres metros.
És impressionant,
és el millor que es pot fer
a la vida,
de bo que sí,
anar al Museu d'Orsay,
els impressionistes.
Per mi,
jo som més,
que a més m'ha agradat mai
a l'esquivir.
Sí, sí que coincidint.
Tothom que,
home,
ja en Van Gogh,
Sosan,
Renouard,
tot,
tot allò que veus,
no tot,
gran part del que veus,
està allà,
està allà.
És que ja,
ho tenen que ja ve tot.
Sí, sí,
val la pena,
val la pena.
Val la pena.
Molt bé,
doncs ho recuperem,
s'acaba el dia 8 de gener.
Sí.
Com a mínim que la gent vagi,
no?,
i que ho pugui veure,
que no se'ls escapi,
no?
Clar,
a més tot és molt agradable,
perquè és el que dèiem,
no?,
quasi tots els personatges
estan somrient,
tenen aquest somriure,
sí,
que la joie de vivre,
no?,
l'alegria de viure,
no?,
l'aponomia,
el benestar,
el benestar,
i sempre.
És molt agradable,
no?
I parlava del plaer de pintar,
encara que patís,
no?,
i que li fes mal el plaer de pintar
fins a l'últim moment,
no?,
i ho representava molt vitalista
i aquelles dones,
posen aquest joie de vivre,
aquesta sensació d'aquest parís
finisaculat.
Molt recomanable,
aquestes,
és una petita joia,
que està allà posada,
i que, bueno,
això que esteu dient
és una cosa molt interessant,
almenys a mi també em servirà
després per parlar
de valor de lei,
però això del dolor
aquest que dieu,
de la manera que,
esclar,
una persona que queda
completament agarrotat,
doncs,
s'ho passa molt malament,
això està més clar
que l'aigua,
li fa molt de dolor,
pateix molt,
no?,
i a canvi
li compensarà
el fet
de deixar una mostra
d'allò que porta
en el seu interior,
no?,
evidentment.
És curiós
perquè això que dieu...
Passem al cinema,
Jaume,
valor de lei,
ja podem parlar.
Valor de lei,
jo penso que va
en aquesta línia també,
tant la que va fer
el John Wayne
amb el Henry Hatt,
avui,
si no recordo malament,
era el realitzador,
com el que han fet
els germans Cohen,
també, no?,
aquí ens està presentant,
doncs,
un western ja,
doncs,
crepuscular,
per dir-ho d'una manera,
no hi ha una preocupació
per presentar-nos,
doncs,
els més vàlids,
probablement,
els més nobles,
que en definitiva
devien imposar la llei
al canvi a la fi,
perquè si no allò
hagués estat
un bandolarisme total
i absolut,
que en alguns moments
ja ho era,
sinó que aquí
ja ens estan parlant
de persones
que han patit
tota aquesta situació
i automàticament,
doncs,
es troben amb una nena,
per exemple,
no?,
en la pel·lícula aquesta.
I la nena aquesta,
que també ha estat víctima
d'una situació,
doncs,
amb la seva ingenuïtat,
que és allò que,
eh?,
que tan agradablement
a vegades surt
sobre
la foscor més gran,
que també n'heu parlat
avui,
fins i tot
a les bruixes,
doncs,
automàticament
es crea
una complicitat
i jo penso
que això
és el que té
més bo.
Qui ho fa més bé
dels dors realitzadors?
Jo penso
que els germans Coen,
eh?,
m'agraden molt
i estic molt d'acord
amb ells.
Sí,
jo estic molt...
El Hathaway
crec que és...
Jo l'he vist,
només fa poc
l'han estat fent
per la Paramount,
em sembla,
i feia l'entota,
feia l'entota.
Li mancava ritme
aquell film.
Bueno,
de guió són semblants,
però...
Sí,
però li mancava ritme.
Semblants,
però...
Però ja,
sí.
i he vist les dues,
jo,
i la de Hathaway
la veia...
Ui,
falta trempera,
aquest film.
I mira,
no sé.
De tota manera...
No sempre feien pel·lis
correctes
i obres mestres,
no?
Abans també es veien coses...
De tota manera,
si entres en el camp
de la valoració
de John Wayne
com a actor,
penso que aquesta
és de les bones
que té,
o sigui,
de les que el veus
interpretar bé,
eh?
És a la seccura.
L'hi van donar a l'Òscar,
no?
Ah, no,
això no me'n recordava jo.
Sí, sí, sí,
pel valor de l'ell.
I després aquella
de la Índia
que segresten els...
No la Índia,
sinó la Blanca
que segresten els Índis.
Centauros del desert.
Centauros del desert.
Que allà també
hi ha un...
És molt bona aquesta.
Ui, ui, ui,
allò és...
Aquella és...
Allò és...
Té un valor simbòlic.
Sí,
jo l'hi he vist més d'una vegada.
Pels gestos,
pels recets,
la...
No, o sigui,
te n'adones
de la que
seva cunyada
està enamorada d'ell
pel fet de com plega
la roba d'ell.
Sí, senyor.
Això me'n recordo, eh?
Això me'n recordo.
Sí, sí, sí,
i dius...
És que aquí el John Ford
és...
Home, clar,
és que és molt John Ford, eh?
I escolta,
hi ha aquella seqüència
de la porta que s'obre
i està en el desert,
com aquell qui diu,
i tot l'interior,
la riquesa que representa,
el que el tracta.
Riquesa no vol dir bondat,
vol dir de tot, eh?
Vull dir...
Això és molt important.
Per això,
jo he volgut destacar això,
precisament perquè,
bé,
aquesta setmana
hem tingut oportunitat
de veure
l'orgos dels germans Cohen
no fa gaire,
com diu el David,
doncs es va...
es va veure,
doncs,
també la...
de Henry Hathaway
i llavors, doncs,
m'ha semblat
que era molt interessant
parlar i destacar
sobretot
aquests dos valors
i tal.
I llavors m'agradaria
també,
paral·lelament,
destacar una altra pel·lícula
amb un argumentari
molt petit,
Tilgato Pardo.
És un...
Argumentari petit,
ostres,
podria ocupar
tot el programa,
aquesta pel·lícula.
Val,
no,
per què ho dic?
Perquè és que ha sortit,
ha sortit així
en DVD
i recomanar-la
i tal.
Perfecte.
Fa anys que d'allò
i llavors diu
Gato Pardo
és una prova
que de l'esperit
d'una bona,
molt bona obra literària
que sí que es pot passar
en cinema
i resulta tan bona
com la pròpia literatura,
no?
Home,
sincerament...
Jo sempre he estat
molt d'acord amb això,
potser perquè m'ha quedat
sempre més el cinema
que no literatura.
Eh?
Vull dir,
són coses,
vull dir...
Narració,
vull dir,
si tu ets un bon narrador,
de vegades fa molt bona...
O sigui,
les pel·lícules
Stephen King,
que diuen,
o sigui,
que no són les Stephen King,
sinó basades en novel·les.
Clar,
Stephen King com a novel·lista
és una persona una mica limitada
com a narrador.
En canvi,
t'agafa Stanley Kubrick
i adapta una obra
de Stephen King,
un resplandor,
i que hi ha idees molt bones
i un narrador molt bo,
doncs clar,
difereixo,
aviam.
Difereixo,
és perfecte.
No,
no,
Stephen King
té obres molt dolentes.
Molt.
I alguna és genial.
Però jo crec que és genial
no per la manera que narres,
sinó per les idees,
la imaginació que té,
que és brutal,
la imaginació és molt bona.
Perquè narrant és avorri.
Ara t'explicaré.
Jo m'he llegit tot
el de Stephen King
i els últims ells.
Jo tot no,
però,
per exemple,
Cementerí d'Animals,
bé.
O sigui,
no hi ha llibre
que transmeti la por.
Cementerí d'Animals,
tu ho has dit,
un o dos,
però és que diu Elit.
Elit,
no,
això és horrorós.
Es dius,
mare de Déu,
senyor.
Això és horrorós.
Per dir alguna cosa,
i és un dels grans clàssics,
eh?
Estava fent la Míl·le
i me'l vaig llegir,
però mira,
no tenia res més a fer.
Ja va caure,
però...
Hi ha dos o tres,
potser Carri,
potser aquest Cementerí d'Animals,
el Céline Slot,
per exemple,
no està malament,
aquests primers llibres...
Cristín.
Cristín,
no està malament tampoc,
vull dir,
però...
Però com Cementerí d'Animals,
o potser,
com es diu aquella?
La mitad oscura.
No,
el que va interpretar la...
Misery.
La Dolores Clairvon.
Misery.
Ah, la Misery.
Misery també està,
però...
Que s'hi ha de Dolores Clairvon,
oficialment.
Està molt bé aquest llibre.
També.
però jo penso que ell ha destapat aquí
una cosa molt interessant,
la diferència de ser un bon narrador
i tenir una bona idea.
Ja ho veus molt diferent,
això.
Clar,
clar,
és que sí.
La narració explica una història,
i a vegades que la història,
el millor,
dius,
és una història senzilla,
un guió d'allò,
doncs,
bueno,
de la vida dels personatges,
però molt del dia a dia,
tampoc hi ha de ser unes coses i tal,
però t'ho estan explicant
amb unes imatges,
o hi ha un novel·lista
que t'està explicant coses
molt senzilles,
això,
amb unes paraules
i explicant uns matisos
que dius,
hòstia,
tu veus que va com rodat,
dius,
ostres,
això,
mira quin ritme porta,
no?
O sigui,
tu,
no és que pensis si té ritme o no,
però d'alguna manera notes,
ostres,
mira,
mira quina fluidesa,
no?
I en canvi,
en canvi,
també està al contrari,
dius,
hòstia,
hi ha pel·lícules,
d'aquestes distòpiques
que m'agraden a mi molt,
i dius,
hòstia,
quina bona idea aquesta,
hòstia,
quina bona idea,
mira quina interessant,
però després,
hòstia,
quina narració,
no?
I quina manera,
no?
Com s'ha perdut d'aquí,
quina...
Bueno,
clar.
Veig que no heu vist
la Guerra de les Galàxies,
encara,
però en parlaríem,
oi?
El Rock One,
no,
encara no,
encara no.
No tinc a l'agenda,
però encara no.
Bueno,
és que jo no soy muy Guerra de les Galàxies,
això és el David,
que és més raro.
Ah, sí.
S'ha de ser així,
com el David.
avui aniré caminant cap a casa,
com si ho veiés.
A la vaca.
I amb la pluja.
El micròfon s'han destrempa,
mira,
que se'n vagi.
I amb la pluja,
preta, preta.
David,
vinga, va,
parla de baiana.
Uf,
baiana.
No,
bé,
prou correcte,
eh?
Prou bé.
Sí,
sí,
de les darreres que he pogut,
vaig a veure trolls abans,
i també...
És del Disney,
la baiana?
Sí,
baiana,
que sonava.
Que en realitat es diu Moana.
Moana?
Moana.
Però per un tema de drets de nom,
no em feixi el per què,
ho ignoro,
aquí la van traduït com a baiana.
Vale, vale.
Sí.
És el que hi ha.
I tampoc és tan important.
No, no, no,
però bueno,
però raro,
bueno, no ho sé.
Sí, sí,
perquè aquí...
És curiós perquè,
bueno,
el film,
el film se situa a...
jo crec,
sí,
a Hawaii,
deu ser,
les naves d'aquestes...
Sí,
no,
a la ella de Paco,
una cosa així.
Sí,
no,
Paco no,
no,
està més amunt.
Jo diria que és Hawaii,
una cosa d'aquestes.
Més que repels noms,
per la nomenclatura dels noms,
ho vaig situar.
Segur.
I bé,
la pel·lícula fa referència
als orígens del poble aquest
de per allà,
dels nadius de Hawaii,
d'on venen,
cap on van,
i sobretot barreja,
doncs,
realitat i ficció,
o llegenda,
diguem-ho així,
amb el semideu
que es diu Maui,
sí,
que és un semideu
que,
diguem-ho així,
va obrir
el que es diu
la caixa de Pandora
al robar-li,
diguem-ho així,
la pedra,
que,
diguem-ho,
manté l'equilibri
de tot l'ecosistema
de la zona,
no?
Li va robar
a una deesa
que no em faig dir el nom.
És molt grec,
això,
no?
Sí,
i ho va robar
per oferir-li als homes,
una mena de,
com és deia aquest,
el que va robar el foc?
Prometeu.
De Prometeu.
Una mena de Prometeu.
Doncs,
evidentment,
els homes
van tenir,
diguem-ho així,
aquests avantatges,
però,
evidentment,
tots els inconvenients,
així com aquest semideu
va quedar,
diguem-ho,
d'alguna forma,
aïllat en una petita illa,
sense el seu am,
té una mena d'am,
de ganxo,
que és allò
el que li dóna el poder,
aquell ganxo
es va perdre,
o se'l va quedar
un altre,
i no té res,
i d'allà no podia sortir,
però,
clar,
com és un semideu,
no mor.
Un dels elements
es compta,
és l'objecte màgic.
És com un sansom
amb altra línia.
que diguem-ho d'alguna forma,
les conseqüències
d'aquest acte
provoquen que
l'ecosistema,
diguem-ho així,
el paradís,
diguem-ho d'alguna forma,
que aquest semideu
va fer una mena
de Dan i Eva.
Vaja.
Llavors,
agafar la poma prohibida,
que era aquesta pedra,
doncs,
el muntatge
se'n va anar en orris.
Tot el paradís promès,
l'ho queia,
d'alguna forma.
aquí t'ho formen...
Tot està connectat, eh?
Sí, sí, sí.
Aquí t'ho mostren
en una forma
com una onada així
o com d'enegrura.
És com quan
el senyor dels anells
anava avançant la foscor,
doncs, aquí també
d'una forma semblant, no?
Mare meva.
I bé,
i la història
ens parla, doncs,
d'una nena
convençuda
perquè té una iaia
una mica així...
com ho es diu això?
Bruixa,
com deies-te.
Ai, ai, ai, ai.
I cada cop que diuen bruixes
no mira ningú.
I et miren a tu.
Busca una paraula.
Joia, mira.
Doncs que la inculca
el fet que...
Joia deia a Cervera
joia preguntava
aquí on s'aparca l'escombre.
Com la iaia
d'aquesta del Ballona,
la última.
Sí, d'alguna, què?
Doncs ha de trobar això,
ha de trobar aquesta pedra
i tornar-la
al seu lloc original.
I ja no cal
que us digui
de què va el film, no?
Bueno,
no, però està bé,
refereixo.
Té molt bon ritme.
Té molt bon ritme.
Per nens,
per adults,
el que diem.
Sí, ja.
És acceptable,
no és allò
que és la fiesta
de les salxitxes.
Ja.
No és el cas.
No, no,
perquè aquest cas
no seria per nens,
seria per adults.
Per adults i específics.
No és com algú,
per exemple.
Per adults
és les salxitxes
i específics.
Però tu l'has vist,
ja, home,
les salxitxes.
La beuré, ja, home.
Ui, mare de Déu senyor,
la part final.
Trac, trac.
No, veient
en la sorpresa tot això...
Però, bé,
el film està bé,
però...
Aviam,
no és com, per exemple,
vas a veure
l'última del Wallace i Gromis,
l'Ovella Shaun.
Ai, que bo.
Allò és un espectacle
per tothom.
Tothom es passa bestial.
Quina mirada té l'Ovella Shaun.
Home, allò és bestial.
En canvi, aquí,
bé,
és correcte.
Hi ha algunes que,
per exemple,
vaig anar a veure trolls
i se'm caien els ulls de terra.
Clar.
Els ulls.
Els ulls de terra de son.
Ah, vale, vale.
De son.
No siguem descriptius.
Però, clar,
has de complir el paper
que et toca aquest moment
i anar a veure aquest tipus de films.
I ja està.
Bravo!
Bravo!
El sufridor.
Tonero.
Quin papa que tinc.
I ja està.
És el que hi ha.
Parlant de patiments,
que si no ens menja el temps.
Nacho,
el dia de la bèstia.
Això sí que té la...
No, no.
Clàssica del cine espanyol, eh?
Clàssica del cine espanyol.
Que mola, eh?
I a més a més,
explicaré anèdota
que és a casa nostra
sempre veiem una pel·lícula nadalenca
i veiem aquesta.
No veiem què veus vivir i tal.
És una pel·lícula
que està ambientada en Nochebuena
i per nosaltres
una pel·lícula nadalenca
que...
Oi, jo puc anar.
A mi se'm mola, no?
Que trenca una mica
amb tota aquesta, bueno,
d'un son que està molt bé
però que està bé també
que es pugui trencar una miqueta
i que es busqui una cosa
més així, més gamberra.
No sé per què,
tenim tradició i la veiem, no?
I a més, moltes vegades
no s'han de memòria.
Però sí que és un autèntic clàssic.
Jo inculcaré cas.
Els meus fenens
també els hi posaré aquesta.
Vinga.
Sí, perquè és una pel·lícula...
Sortirà el corret allò.
No, és una pel·lícula d'humor negre
que està força bé.
Dormiria al balcó, jo.
Ambientada, a més a més,
en una època.
És a Madrid,
just quan acaba de guanyar
el PP,
la primera majoria que té
quan arriba l'Aznar,
la pel·lícula, si sembla,
és el 97 o així,
doncs ha arribat en el 96 Aznar
i tota la imatge,
hi ha una imatge de Madrid
una mica que ja està
trigada per si mateix, no?
Perquè no està mostrant res,
diguem-ne, no?
Algum carrer comercial...
Sí, sí, sí.
Són coses que són normales,
però no sé per què,
amb aquest condicionant,
i a més,
jo crec que busca això, no?
Perquè fins i tot
la iconografia de la pel·lícula
surt,
hi ha un...
Jo no sé si l'heu vist o no,
però bueno,
hi ha un edifici
molt representatiu de Madrid
que té una...
De les Suez.
De les Suez,
però una altra,
més cap al final,
que té relació amb la trama,
que no explicarem,
però sí,
bueno,
una mica d'espoiler i tal,
però que en aquella època
era el símbol
d'aquest capitalisme
financier d'amiguetes,
que va sortir allò
amb el de la Rosa
i amb tot allò,
amb el Mario Conde...
El Banco d'España.
El pelotazo,
home,
digu que...
El pelotazo.
El pelotazo.
De aquella època
que començava allò
la ley del suelo
i la especulació urbanística
i tot allò que arribava després,
però llavors començava,
però estava en vís,
però d'alguna manera
jo crec que a les de la Iglesia
ja va detectar que això,
uy, això...
i posa allò,
la relació amb aquest capitalisme,
aquest capitalisme així
una mica salvatge
començava
una mica amb el diable,
no?
O sigui,
allà fa una munia allà...
El diable surt.
El diable surt,
però bueno,
sobretot allò...
Bueno,
hi ha uns personatges
bastant siniestros,
aquests personatges
que en Madrid
es dediquen allà
a cremar vagabundos,
és una mica...
Bueno,
i ara seràs una mica fortes.
I en tot això
d'aquest Madrid
una mica siniestro,
doncs hi ha un personatge
que és un personatge
molt blanc,
que és l'Àlex Angulo,
que és el padre Berrer Artúa,
que bueno...
Malaurat, Àlex Angulo.
Malaurat,
que ja ha traspassat,
i bueno,
que ell intenta
ni més ni menys
que salvar el mundo
d'anticristo,
vull dir,
no,
és poca broma,
no?
A partir d'aquí,
clar,
la pel·lícula
comença molt bé,
el personatge que tothom
fa molt bé,
i s'ajunta
amb la seva...
el seu contrapunt,
diguem-ne...
Nemesis.
No Nemesis,
no,
el seu contrapunt
per acabar formant
una figura
Don Quixote i Sancho Panza,
diguem-ne,
a l'idealista
i la persona muntana,
que és el...
Santiago Segura,
sí, sí,
Santiago Segura,
és que a mi
ho estava veient,
dic, mira,
que bé, no?,
un idealista
que ell pensa
que naixerà
l'anticrist aquesta nit
i que és la seva obligació
a matar-lo
pel bé de la humanitat,
i l'altre,
que és una persona
que no té molt cervell,
però que li agafa
molt carinyo
a aquesta persona,
el cura,
el veu que no està
molt bé del cap,
però bueno,
és igual,
és una persona
sentrenyable,
i d'alguna manera
veu que jo haig
protegit aquesta persona,
perquè aquesta persona
no està bé,
i amb les coses que fa
i com s'està movent
per aquí a Madrid
i el tio,
però s'enrola amb ell,
bueno,
és una persona
que no té
molta cosa de res a fer,
és una persona,
és un nini,
té la tinta de disc,
és un heavy,
i fa un personatge
Santiago Segura,
genial,
genial,
ho fa,
fantàstic,
jo si he vist
els heavies
al meu barri,
eren clavats,
és una passada.
Això és cert.
Sí, sí,
tota la pel·lícula
amb un humor negro
molt interessant,
la batteria de l'epave
descomunal també.
La telepave,
sí,
sota uns secundaris.
La Natalí se senya també.
Exacte,
sota uns secundaris
que ho fan,
bueno,
fantàstic.
La rescatarem,
la rescatarem també,
vinga.
Però vols dir
que no és millor
veure,
per exemple,
Obsession?
Hola.
No sé.
O perduda,
o perdida.
Que no,
tenim el temps,
que si no ha acabat el temps.
Potser sí.
Però jo en Nadal
veig el Dia de la Bèstia.
Molt bé.
O Laura,
no?
I aquí anem aquí.
O si t'hi no és per a si,
hermano.
Tenim cinc o sis minuts.
Tenim sis minutets.
Jo vull fer,
re,
un comentari d'un minut,
ja Rosa ens parla
de los últimos de Filipinas,
que a més està nominadíssima
a no sé quants bolles,
ja,
i ara ens l'han carregat,
però vull fer dues recomanacions.
Una,
un llibre per llegir aquest Nadal,
la quarta part del Carlos Ruizafón,
El laberinto de los espíritus.
És brutal.
És meravellós.
Hòstia,
per mi el que el del mig
era per vomitar
i no ser el resto.
El que parlàvem
de la narrativa potentíssima
que deia el Nacho,
bueno,
és espectacular.
Perdó,
no vull que em faci espòiars al llibre.
No,
no,
és que no comentaré.
El primer té una trama
en una època.
Sí.
El segon s'avança més.
Sí,
no,
però es poden llegir per separat.
No,
no,
però aquest torna enrere?
Aquest torna...
Sí,
30-50,
t'ho deixo així.
Però què es pot llegir per separat?
30-50.
El segon era als anys 60.
Sí,
i aquest torna enrere.
Aquest torna enrere,
només això.
Però val la pena,
val la pena.
I una altra cosa molt ràpida,
també,
una pel·lícula que jo recomano,
que no comentaré tampoc,
perquè és que dóna igual,
perquè la pel·lícula tal com comença
és com acaba,
que és Sully,
la pel·lícula del Clint Eastwood,
és meravellós el que fa Tom Hanks,
el que fa el Clint Eastwood,
i ja sabeu de què va la pel·lícula,
no?
La marissatge de l'avió aquell
del Rio Hudson.
Ja està.
Ja està,
però com ho desenvolupa,
com ho fa,
perquè ja saps com acaba
i com comença i com acaba.
Aquí sí que cal destacar la fórmula.
Però la fórmula,
com ho fa,
el muntatge que fa,
vinga i vinga i vinga,
magnífic.
És un bon Clint Eastwood?
Molt Clint Eastwood,
un magnífic,
i un Tom Hanks creïble al 100%.
És que sempre és bo Clint Eastwood.
Clar,
sempre,
sempre.
Rosa.
Vinga,
la última,
mai millor dir,
la última de Filipines,
t'havia de posar el White Christmas.
Ai, molt bé,
vinga,
poso una cançó de Navidad
perquè hem d'anar marx.
Jo te la poso de fons.
De qui?
Del Bill Crosby?
Del Michael Bolton.
Més el Michael Bublé,
a mi.
Bueno,
doncs mira.
A què?
A mi la Carmen Sevilla.
Rosa.
D'aquí ve l'expressió.
Un se destapó.
Exacte.
Que no volen que parli.
Que tenim 3 minuts.
Aquí la Bruixa no me deixen a guia.
No et deixen,
et deixen.
Los últimos de Filipinas,
d'aquí ve l'expressió,
d'aquí ve l'expressió,
no?
Bueno,
va ser el 1898,
de fet va ser el desastre
de Filipinas
y de Cuba,
va ser la pérdida
de las dues últimas colonias
que tenia el Imperio Español,
vale?
Allà vores,
els protagonistes
és una...
Està molt bé,
el plantès és una pasada
perquè són,
mire,
el de Luis Tosar,
Emilio Palacios,
Álvaro Cervantes,
Javier Gutiérrez,
Carra Elegalde,
que està genial,
el para d'alfrara,
que és misió,
està genial,
Carlos Hipólito,
Eduard Fernández,
bueno,
està super bé,
vale?
La trama no desvelure,
perquè ja sabem tots com acaba,
no?,
i d'aquí ve lo de Luis Tosar,
de Filipina,
no?,
defensant aferrinament,
aferrinament,
acabada la guerra,
s'ha dit que...
Aquella,
com era,
Bador,
no,
Valer,
Valer,
Valer,
que era res,
és un bastión de res,
era un poblet petitet,
allà a Filipina,
si imagineu,
por no,
natiu divint,
allà amb aquelles cabanilles,
amb aquelles cabanyetes,
i aquests,
allà amb una fortaleza,
intentant defensar
quan la guerra ja havia acabat.
Sense importància militar,
tampoc,
avui dia ni estratègica.
Ah, no,
és que no era res,
és que era la tonteria,
i llavors tothom li estava dient,
no,
els navius,
fins i tot un nano que va,
com es diu,
que va passar a l'altre,
el va desertar,
i també els deia,
és que la guerra s'ha acabat,
és que ja no han dit tan sols des d'Espanya,
és que Espanya ho ha venut els americans,
ara són els...
Esteu fent el présac.
Doncs,
aquells allà vinguen a defensar,
clar,
hi havia soldats que diuen,
ostres,
a veure,
potser ens estan dient la veritat,
potser hauríem de deixar ja,
no,
les armes,
no,
d'estar aquí,
i els altres dos,
els dos jefes,
els dos caps,
clar,
veus les connotacions personals,
o la situació personal de cadascun d'ells,
un,
que és que ja li acabava la guerra de per si,
era una màquina de guerra,
de matar si podia,
i l'altre,
perquè, bueno,
tenia una situació personal,
que ja s'havia quedat vidut,
no tenia fills,
estava en aquella cosa de la vida,
que ja m'és igual,
doncs això,
la tonteria i el sense sentit,
de defensar una cosa que no,
en canvi,
mira,
jo veig que ja,
només us comento això,
el Luis Tosar,
ho remarquen aquí,
en el resseny que donen al cinema,
diu,
el Luis Tosar diu,
la història de 1898,
l'última definida,
mira,
diu,
té molt del caràcter espanyol,
onda,
veritat,
ho deixa anar clarament,
com una catedral,
com era la situació,
com una catedral,
és defensar l'imperi,
sigui,
contra el que sigui,
encara que sigui un sense sentit,
i una...
fantàstic,
que sabeu que està supernominada,
aquesta pel·lícula,
juntament amb el monstre,
Viene Verme i aquestes,
aquest any serà la cosa una miqueta rara,
creiem.
Les imatges,
suposo que són,
jo vaig veure el trailer,
no vaig vista,
però...
Sí,
estan rodades a Guinea,
a la palma de Gran Canària,
unes imatges aèries de les selves i tal,
que és sempre la mateixa,
la van repetir,
és aquella cascada,
és molt impactant també el vaixell,
perquè és una reproducció,
van reproduir expressament el trasatlàntic,
que no sé què que els porta,
es deixa allà,
els uniformes també són,
tant qual,
arriben tots topeguapos,
amb aquest uniforme a blau cel,
moníssimos,
moníssimos,
moníssimos,
no?
De debò està,
clar,
té aires de gran producció,
per suposat,
però que ha estat una passada.
Clar,
per suposat.
Molt bé,
doncs ens hem d'acomiadar,
ens falten 10 segons,
bon Nadal.
I sisplau.
Bones festes.
Adéu-siau.
Bones festes a tothom.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.