El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a 1.
Primer van ser les ones, 98.1 FM.
Després, internet, radiodesvern.com.
L'hi vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram i ara obrim un nou canal.
Comunica't amb nosaltres per WhatsApp, 610-777-015.
Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu.
Ràdio d'Esvern.
i tot.
Ràdio d'Esvern.
Molt bé, comencem un dijous més a la Babilònia
i ho fem, com sempre, amb la companyia en aquest cas.
Bé, realment és que som tots, no gaire bé,
ens falta la Lourdes, que ja algun dia ja la trobarem,
per algun lloc, pobreta meva.
I estem, com sembla, amb la bona companyia de la Rosa.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Molt bé.
El Jaume?
Hola, bona tarda.
I pensa que aquí a 5 ni que vrem, eh?
Sí, no, i tant, i tant.
Té la cajida preparada, si la té aquí guardada.
Fins a 5 arribem.
A partir d'allà, l'altre...
Jo aquí no poso una persona perquè ens ofeguem,
perquè jo estic aquí a la peixera,
tenim dos metres quadres, és impossible, eh?
I tu ets un tio grande.
Oh, clar.
S'ha de anar a dir sucio, perquè no és...
Anà a passar aquí.
No és un tio, no és un tio.
Vale, vale, tranquil.
Ara, quan posem la cançoneta vindré
i et refregaré la sovaquera, eh?
El Nacho, què tal, com estem?
Bé?
Oi, no et sento, no et sento, Nacho.
Hola.
Hola, ara, hola, hola.
Ara sí, ara sí.
No em tallis, eh?
No tallo, no tallo.
Això ha sigut allò, com és l'últim que ha arribat, no?
Li tallo, no?
Clar, ja, jo som putadetes.
Exacte.
No, no, no, patadetes, no?
Cap problema.
Fantàstic.
I el David.
Buenas.
Que ja era hora, també, en tu, eh?
Un hijo mío.
Ara la bronca aquí, potent bronca també.
No, t'avies cadascos de taxi?
Joder, eh?
Quan ho n'esco, eh?
No, ja tenia la rosa.
Hola, pasca, aquí.
No, doncs avui correràs un rato.
Exacte, exacte.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Fantàstic.
És que quan un compleix li passa això.
Clar, clar, clar, clar.
És el que hi ha.
Bé, doncs deixem-nos de tonteries.
Sí, de pa gaire.
Clar que sí.
I anem a parlar del que parlarem avui.
Començarem parlant d'una miqueta d'art, amb renoir entre dones, aquí a la Fundació Mafre, antiga Fundació Gòdia.
Parlem també de dos llibres, un que és L'estranger, d'Albert Camí.
Camus.
Camí?
Camus.
Camus.
No, Camus.
Camus, és que si m'hi diu Camus o Camí?
No, Camus, Camus.
Ho he mirat en internet de massa i jo ho diré bé.
Amb la fonètica.
I després parlem de tan poca vida, un llibre molt trist, molt trist, que comentaré jo personalment i que, bueno, ja veurem com acabarem.
Després, la Rosa ens parla d'uns retalls sobre salut mental que ha estat recentment, no?, el Dia Internacional.
Sí, bueno, ha estat el Dia Mundial de la Salut Mental i se m'hi ha quedat amb ganes de comentar un parell d'articles de la prensa.
Fantàstic, fantàstic.
I abans entrem al món del cinema, que avui tenim unes pel·lícules com molt variades i molt diferents.
Entre elles, parlem d'un festival de curs que fa Òmnium, que es diu BOC, que el Jaume ens ho explicarà.
I després, el David, Capitán Fantàstic, l'arribada també del Jaume, Space Cowboys, eh?, tot un clàssicot ja del senyor...
Que la dista, aquesta, la Rosa, la Rosa.
No la viatgista.
Sí, sí.
Una pel·lícula peculiar, com sempre s'emporta el Nacho, el Margin Call i Los 33, del David, eh?
Vull dir que, per tant, aquí tenim una bona situació.
Bé, començo jo, per una vegada a la vida, eh?
Ah, vinga.
Deixeu-me que comenci una vegada.
Com una vegada.
No, jo sempre faig la introducció, però mai començo.
D'acord, començo.
Doncs comencem per el món de...
Bé, de les exposicions de l'art.
Us recomano ferventment, abans que s'acabi el dia 8 de gener, encara que hi ha bufes,
és a dir, si vas per la teva banda i entres i dius, hola i la vas a veure, perfecte.
Ara, si vols, ser guiada, o malament, o has d'anar amb un guia extern.
No dic res més.
Però per anar a veure, què?
L'exposició de Renouard entre les dones.
Ah, d'acord.
És una exposició.
On?
A la Fundació Mafre, antiga Fundació Gòdia, la casa Garriga Noguès, al carrer Diputació 250, de Barcelona, entre Rambla Catalunya i Valmes.
Digues, digues.
Dic que si necessiteu algun guia extern, nosaltres tenim...
Sí, sí, sí, sí.
Bueno, jo ja, com ja l'altre dia vaig...
Se'm va acudir a classe, vas dir, jo puc fer una sortida de Rambla, i es va tancar en un moment,
no us he dit res perquè no hi ha més espai.
Si no us hagués dit, perquè és que...
Ja siguen sense els últims de la taula.
Si jo veiés...
No, no, és que el problema és que hi ha unes preferències, en aquest cas, que m'obliguen certes instàncies d'aquest poble.
Però bé, en aquest cas és el que hi ha.
Però a partir d'aquí, si jo veiés que hi hagués algun forat, jo us ho diria, intentaríem fer una altra cosa,
però està molt sol·licitat, molt demanat.
Per què? Perquè aquí tenim molt poc impresionisme.
Abans teníem temps enrere la Fundació Thyssen, no?
Ja vam parlar del Thyssen mai vist la setmana passada, que vaig poder veure el Caixa Forn i millor anar-hi,
però aquí sí.
Per què?
Aquí.
Perquè estem amb la ganyifa de sempre, David.
És el fet que et diuen que et portaran coses del que seria el Museu Thyssen de Madrid
i t'agafen el que hi ha al fons.
I entre això i el poc que tenen aquí al manà, que tenen en un espai, 4 o 5 peces,
bé, 4 o 5 no, hi ha 100 i pico, agafen 3 o 4 d'allà, més 4 o 5 del fons,
i et porten 4 o 5 obres mestres que dius...
I ja està.
Et porten un Hopper, et porten un Greco, et porten un Picasso,
i tot l'altre són pintors passatgístics flamencos del segle XVI,
que jo no coneixo de res i que jo ho digui que no coneixo,
vull dir que estic en aquest àmbit, doncs, home, és una miqueta fumut que et trobis amb això.
Però, bé, en el cas de Renoir, no.
Aquesta obra és una exposició per tot dual.
No és gens cara, són 3 euros, us ho dic perquè està molt bé,
i preus especials, vull dir, per docents, jubilats i tal, 2 euros.
Ravis, també.
Exacte, però molt bé, molt bé.
I llavors, bé, està compartimentada amb 9 espais, no?
No és un tema cronològic, és una qüestió de temes.
Lògicament, és les dones al voltant de l'obra de Renoir, no?
Des del que seria la dona parisenca, la dona i el paisatge,
les ninfes, la dona i la toaleta...
És a dir, és molt elegant el que es plantegen com a fil conductor.
I a la vegada, doncs, hi ha al voltant d'unes 60 peces,
de les quals 40 i alguna cosa són de Renoir,
que això ja és un punt important.
D'entre elles, clar, també és com tot,
hi ha 4 o 5 o 10 peces que no són gens conegudes,
però són les típiques natures mortes,
que tampoc tenen res a dir, però en canvi hi ha unes quantes.
L'estrella és una que es diu el ball, el molín de la Galet,
que l'han portat justament perquè fa 100 anys
que va ser portada a Barcelona.
I des de l'any 1916 no s'ha pogut veure a Barcelona aquesta peça, no?
I on està?
I té una sala especial.
On estava?
Estava al Palau de Belles Arts,
que això estava al Parc de la Ciutadella.
No, no, però ara que s'ha tornat a veure,
era privat, això?
No, no, no, està al Museu d'Orsay, eh?
Ah, al París.
El Museu d'Orsay.
Tot el que s'ha portat és Orsay i Orangerí,
són els dos museus de l'impresionisme a París.
Clar, i ho fan molt bé perquè llavors porten obres
que realment deixen desvestit el Museu d'Orsay.
Per tant, trobes a Orsay i no veus aquesta peça,
que és una de les més importants del museu d'Orsayisme.
És com quan obrin la delegació del...
Això també és el que veurem,
és el que passarà.
Vull dir, esperem que portin coses molt importants,
o que realment sigui la púrria dels fons d'allà.
Vull dir, que això és el que veig més segur.
Faran exposicions puntuals
que portaran tres o quatre peces.
Bueno, ja ho veurem, ja ho veurem.
Això és el que passa.
Per tant, jo la recomano ferventment,
perquè és una obra que fins i tot,
encara que no tinguis un guia que tu pugui explicar,
hi ha radioguies d'aquestes, no?,
que pots comprar, que pots adquirir, vull dir, que pots llogar,
i t'ho expliquen, eh?
Vull dir, que t'ho expliquen bastant bé.
Cada peça té una explicació, gairebé totes, no?
Bueno, està bé, vull dir, està molt ben organitzada, no?
Hi ha molt d'aire, vull dir,
a més la llum està molt ben feta,
perquè han agafat parets fosques i llums indirectes, no?,
que recerceixen el que seria l'impresionisme de Renoir, no?,
i aquella pinzellada tan desfeta,
i aquella llum tan tamisada que té ell.
I a partir d'aquí, és una, insisteixo,
és un llenguatge molt interessant per veure-ho, no?,
i per disfrutar-ho, eh?
Vull dir, no és gens complicada,
vull dir, que pots anar i gaudir del que estàs veient, eh?
Vull dir, això, sempre que no sigui,
imagino un divendres a les 5 de la tarda
que hi hagi 500 persones, no?
Fins quin dia està l'exposició?
Fins el 8 de gener.
8 de gener, va.
8 de gener.
Mirarà pel pont de la Constitució,
per anar i tal, i això.
Per tant, jo us el recomano, insisteixo,
és barata, no és cara, vull dir,
que ja ho poden ja ho poden demanar 15 euros, no?,
perquè són Renoirs, doncs s'han comportat molt bé,
i en aquest aspecte, doncs, val la pena, eh?
Us el recomano.
No necessiten, m'encanta, Renoir.
Vale.
Doncs, Nacho,
jo tinc el francès malament,
l'étranger.
L'étranger, fantàstic.
Sí, sí, sí, l'étranger d'Albert Camus.
Ah, molt bé.
La S quasi, quasi es pronuncia molt poc.
Sí, és com l' S sorda.
Quan parlen castellà també es mengen les S,
o castellà català es mengen les S.
Bueno, perdona, i ara et segueixes, això passa amb aquests pintors,
Monet, Manet, Renoir, Degas,
tot això es mengen les S, les R's, eh?
Sí, les R's també.
Igual, digues, digues.
Molt bé, doncs, bueno, un llibre clàssic, no?,
ja feia temps que no parlaven de llibres clàssics,
doncs, un llibre molt clàssic, del 42,
però que té una vigència a l'actualitat,
perquè del que vam parlar l'altre dia,
d'aquest home contemporani,
que el mostra, o amable,
que vam parlar l'altre dia, al final l'acaba agafant
i l'acaba deixant, bueno, com una persona apaciguada,
sense, bueno, doncs, el protagonista de l'estranger,
està, bueno, viu, Argel,
està ambientat en les S40,
del segle passat,
i, bueno, ell té una vida molt ordenada,
molt tranquil·la,
però no perquè ell faci una tria,
de dir, no, no, jo vull aquesta vida,
sinó perquè, bueno, ell està ja una mica
abocat al que és un tipus de vida,
no es qüestiona res,
ell veu que hi ha unes forces al seu voltant,
unes forces que ja tenen molta presència,
una societat molt ben establerta,
un capitalisme ja molt ben establert,
i aquest home va per la vida
amb un distanciament,
mirant la seva vida,
com si estigués mirant la vida d'un altre,
tot tant li fa,
la feina que fa,
tot, al principi del llibre,
el llibre comença amb la mort de la seva mare,
i hi ha l'habilitat aquí
de l'autor,
és que de la manera que explica ell
el que sent de la seva mare que s'ha mort,
ell està parlant de la seva mare morta
com si estigués parlant d'una cosa oficial,
com si estigués parlant d'una escena
que veu pel carrer,
tot ho diu amb una distància molt gran,
llavors,
és una mica aquesta feblesa
de l'home contemporani,
que envoltat de coses que no entén
i que l'esclàfan,
a més a més,
és la generació aquesta una mica perduda,
de la postguerra que havien viscut
la primera guerra mundial,
després una postguerra,
després s'ha vingut la segona guerra mundial,
estan una mica desorientats,
una mica com pot ser com a home actual també,
i aquest home va passant per la vida
sense, bueno,
sense implicar-se en res,
tot li fa amb una distància,
al final,
per unes circumstàncies
poc clares
i amb una motivació molt poc clara,
acaba matant un home,
és un home que és estranger,
és un àrab,
ell viu a Argel
i mata un àrab en una platja,
però per una disputa tonta,
no perquè hi hagués una motivació i tal,
a partir d'aquí comencen a jutjar-lo,
es jutgen,
un sistema molt impersonal,
que, bueno,
i ell passa per tota,
fins a la seva execució,
passa per tot això,
no?,
de la mateixa manera que ha passat
per la seva vida, no?,
o sigui,
tot el procés de la seva mort
és com la seva vida,
una cosa gris,
una cosa que per ell
no té cap sentit,
i un,
com un,
com diríem,
una interpretació de la vida
que l'apropa molt més al nihilisme,
que és la clau que tenia
tota aquesta generació d'existencialistes,
no?,
que és Camus,
que és altre,
no?,
que deien això de,
en el fons,
diu,
l'única qüestió filosòfica important
és el suïcidi,
no?,
vull dir,
ells tenien que tenir
un acuerdo categòrico
amb la vida,
i si no lo tenien,
aquest home sembla que no el tenia,
no?,
diguem-ne que
tot envoltat
per aquelles forces tan grans
que l'envolten
i que ell no controla,
ell es deixa anar,
però es deixa anar
d'una manera
que perd completament
la humanitat
i acaba fent un crim
del que,
o sigui,
de la mateixa manera
que no sentia res
per la seva mare,
no sent res
per l'home que mata,
però no perquè és un psicòpata,
sinó simplement perquè,
bé,
es deixa anar
i arriba
un tono gris de la vida
i és bastant
a la presó igual,
o sigui,
al final,
ell comença a dormir,
no sé si 20 hores seguides,
diu,
això ho vaig a prendre
a la presó
que podies dormir,
podies imaginar,
però al final
només dormia,
no?,
ell no està preparat
per aquest tipus de vida,
o sigui,
amb totes les forces
que l'esclafen,
al final el que fa és
no fugir,
sinó estar allà,
estar allà
d'una manera,
o sigui,
anar difuminant-se
d'una manera nítida,
no?,
i,
bé,
és una explicació
bastant clara
del que pot passar
si amb aquestes forces
que tenim ara,
si ara ens deixem,
diguem-ne,
si tot el que ens envolta
amb aquest tipus de vida
que volen que tot sigui pla,
que tot sigui ben controlat,
que consumeixis,
que facis tal,
si et deixes anar completament
pots arribar a un moment
d'anar per la vida
sense anar,
no?,
com si estiguessis despersonalitzat,
no?,
com si estiguessis fora
del teu cos,
no?,
diguem-ne,
com si l'ànima teva
hagués marxat fora del teu cos
i tu estàs allà,
o sigui,
passant,
no?,
una cascarbacia,
diguem-ne,
no?,
és la impressió
que m'ha donat a mi
aquest llibre
i crec que és,
ja l'he llegit
i els 42
són problemes
de l'home contemporani
del segle XXI.
De fet,
això és l'existencialisme,
no?,
l'existència,
no?,
l'ésser humà,
la importància,
el sentit,
no?,
de la vida
en aquest planeta.
Això que parles
del tema del suïcidi,
tot això,
després,
amb els que comentaré,
podem enlligar-ho,
podem enlligar-ho molt bé,
que la crisi que es viu,
no?,
la crisi que viu l'ésser humà,
la motivació...
És que amb el teu llibre
també,
David.
Sí, sí,
molt bé,
molt interessant.
Molt ben,
que s'ha de revisar
de tant en tant...
Esgeix superfàcil
perquè l'estil
és molt impersonal,
diguem-ne,
de la mateixa manera
que veu ell,
l'estil és fàcil,
és curtet,
diguem-ne,
o sigui,
entra,
entra,
punt,
ràpid,
ràpid,
ràpid.
Ah, mira,
millor,
francès,
ostres.
Sí,
home,
jo sempre que puc
amb les originals...
Els que tenim l'ossor
d'entendre,
poder llegir-ho.
Clar,
és que ho podeu fer
amb anglesa,
amb anglesa,
si no...
Clar,
molt bé,
doncs parlem de llibres
en profuns,
bueno,
i ara ja tocarem
fons indirectament,
a més,
ens va perfecte
el CD que ens ha portat
la Rosa,
que no he comentat abans,
que és una mare vella.
És una joia.
Aquest l'he pogut escoltar
per internet.
Omega.
Omega.
És una...
És morente
amb la Gartijanic.
Ah,
és una...
La Gartijanic.
Sí, sí.
La Gartijanic
és un grup de pop
de Granada,
també,
i, bueno,
li van enredar
per fer una mica
aquesta gravació,
i és una passada,
la barreja,
la...
Sí.
La meranys,
no?
Entre el flamenc,
el pop,
el rock així,
una mica dur.
Aquesta primera peça
és la peça
que ha donat
un maltítol
que es diu Omega,
i que, bàsicament,
aquí estem parlant
de la profunditat
del cantejón
d'Absolutament
d'Enrique Morente,
no?
Aquesta part
tan pura,
no?,
que tenia aquest home,
no?,
realment.
Però ell era rocker,
era rockero,
vull dir,
de la mena.
Això li feia
ell record...
Per exemple,
l'altre dia
estava veient un reportatge,
perquè coincidia
que presentaven el disc
i tal.
Ha fet un documental.
Un documental.
És això que tu has vist,
no?
Exacte.
No, no he vist encara,
però he vist un avenç,
no?
I llavors ell diu
que si no hagués sigut
cantaor,
hagués sigut rockero.
Però és clar,
és perfecta aquesta fusió
que ell fa, no?
Justament la Gartijaní
que és un grup
molt alternatiu,
és dels corunys,
diguem,
els primers grups
que hi havia a Espanya,
no?
Llavors aquesta fusió
és magnífica.
I a sobre,
amb textes de...
Amb textes de...
Federico García Lorca
i cançons també
de Leonhard Cohen,
que després escoltarem
l'Halleluya,
vull dir,
com el cançó sencera
però és una meravella.
I el petit Val Vienes
de l'Horca
i Manhattan també.
El Take These Walls,
no?
Barrejat,
no?
Vull dir,
és que hi fa unes coses
increïbles.
És un disc,
ens esteixo,
que val la pena,
no?
I em va de conya
aquest quejillo
perquè el llibre
és perfecte per comentar.
És un llibre
que ha aixecat ampolles,
es diu
Tan poca vida
i és d'una tal
Anya Janagihara,
és una senyora
japonesa,
que és el seu primer llibre.
Són mil pàgines de llibre,
és un llibre
fet a Amèrica,
bueno,
als Estats Units
i el seu,
com es diu,
el productor,
no,
el seu editor.
El seu editor li va dir
que tallés moltes coses,
que aquest llibre
era absolutament insuportable.
D'acord?
I és cert,
és un llibre insuportable.
I mira que jo,
ja sé que tinc unes tragaderes,
veiem cinema...
I tenen passats al C.
I tant, sí.
I me li hem passat
perquè arriba un moment
que dius,
a veure,
et planteges,
clar,
jo no vull,
simplement explico la situació.
Estem a Nova York,
estem parlant d'una persona
en concret que es diu Jude,
que és el centre
de tot el que passa.
És una persona
que des que neix
fins que mor,
li passa tot allò
que ningú voldria
que li passés a una persona.
D'acord?
I llavors,
és tan potent,
tot el que li passa
amb la seva infantesa,
la seva joventut,
que quan aconsegueix
treure el cap
es converteix
en un famosíssim advocat,
és incapaç
d'estimar,
de sentir,
de viure,
d'abraçar,
l'autolesió,
el fer-se mal,
l'anar més enllà,
i té la sort,
això és una cosa
que veiem al minut número 1,
vull dir,
no és que estigui explicant res,
vull dir,
l'això és que té
un embolcai de gent
que ens agradaria
tenir-la a nosaltres,
té un metge
que està per ell,
té uns,
bueno,
unes personatges
que,
que amb el temps,
els converteixen
en els seus pares,
vull dir,
quan ja és gran,
té quatre amics
que viuen
els béns per ell,
absolutament,
el cuiden,
fins al,
el que ens agradaria
que els nostres amics
arribessin a aquests límits,
d'estar fent guàrdia
perquè aquesta persona
no es faci mal
perquè estigui amb això.
Clar,
què passa?
Arriba un moment
que acumulgues
d'una manera tan salvatge
amb aquest personatge
que es converteix
en una mena de,
com et diria,
no?,
de veure si tu mateix
el pots salvar,
és a dir,
és una sensació com catàrtica
de llegir el llibre
i això tothom que l'ha llegit,
insisteixo,
vull dir,
ha patit,
vull dir,
són uns dies
per intentar treure del cap
aquests personatges,
no?,
sobretot el Jude
i una persona
que es diu Willem,
que no ho vull donar,
és el Jude,
el Willem,
el JB,
també és un àmbit
de Nova York,
no?,
amb un cert nivell social elevat,
no?,
un artista,
un arquitecte i tal,
però és que tot el que hi ha al fons,
vull dir,
com et va donant
en forma de flashbacks,
no?,
certes coses
de la seva infantesca,
la seva joventut,
que li ha generat això,
és esgarrifós,
esgarrifós.
jo no he llegit
algú tan salvatge
en ma vida
i no estem parlant
de regore,
estem parlant
de situacions
reals,
no són reals,
no són reals,
és a dir,
ella,
és a dir,
tu quan agafes un llibre
d'Aruki Murakami,
per exemple,
el 30%
és unes quants llibres,
per exemple,
us poso un exemple,
el suïcidi és una cosa normal,
parlem del suïcidi,
perquè també és una cosa
que es pareix recorrentment normal,
fixeu-vos en el que us dic,
Murakami normalitza aquest tema
perquè veus
unes relacions
estranyes
com són les relacions
dels japonesos,
que no són relacions
com les occidentals,
que són molt més fredes,
més distants,
i llavors arriba el límit
que una persona es despenja
i aquest despenjar-se
comporta gairebé
sempre el suïcidi,
que és un tema
que dins de la
tradició japonesa
està com bastant,
no instaurat,
però vull dir
que no frapa tant
potser com a Occident,
és a dir,
aquest fet d'apartar-se
de la vida,
doncs aquí constantment
s'aparta,
s'aparta,
s'aparta,
però torna a entrar,
torna a entrar,
vinga,
aquesta persona,
parlo del llibre ara,
del Tan poca vida,
sempre demana perdó
per tot,
és a dir,
però per què es demana perdó
ser el contrari?
Vull dir,
arribar un moment
que arribes
amb una mena de,
no sé com dir,
et transpores
amb el seu lloc
i dius,
Déu meu senyor,
però com pot ser
que una persona,
clar,
també l'únic que peca
i que això sí que està criticat
és potser d'accés,
de desgràcies
al voltant d'aquesta persona,
d'acord?
Arribar un moment
que tu has de separar.
No són creïbles,
oi?
No,
són totalment creïbles.
Però tantes desgràcies
acumulades.
Això és el problema,
tantes desacumulades
és potser
el que et grinyola una mica,
però encara hi ha així,
arribes amb una dinàmica
que dius,
ostres,
ostres,
i realment és
espereïdor.
Ja et vas esperant
la més grossa,
no?
I sempre et sorprèn,
i sempre et sorprèn,
dius,
a veure,
ja m'ho puc imaginar,
i vinga,
i una volta de tuerca
que es diu en castellà,
i vinga,
tornem,
i tal,
i no et deixa respirar,
és angoixiós,
ara,
és una experiència,
és com veure una pel·lícula
de Michael Haneke,
mira el que et dic,
veure amor,
amor o veure
crits i murmullos,
vull dir,
murmuros,
com es diu?
Això,
murmullos,
no sé,
no sortia de paraules,
que en català en castellà
em sortia de riad,
vull dir,
aquestes pel·lícules
amb aquesta potència,
doncs,
agafa això,
agafa el Haneke,
i et fa una dissecció,
i et destrossa a viu,
Principi i Fin,
que també és tremendo,
aquesta no l'he viscut,
Principi i Fin,
això és,
bueno,
a mi això m'ha portat una cosa,
has parlat del suïcidi
com un punt de trobada,
no?
Vull dir,
que en definitiva gairebé...
És un dels punts que n'hi ha,
hi ha tants punts,
Jaume,
a la impossibilitat
d'anar a un psicòleg,
perquè sap que no podrà superar
tot el que ha viscut,
és que és molt fort,
és que dius,
però escolta,
necessites una ajuda,
ja des del moment
en què tens capacitat,
doncs no pot,
és que no es creu el psicòleg,
realment que és tan potent
el que ha patit,
el que està vivint,
no mental,
sinó també físicament,
és una persona...
Això és instal·lar-se en la queixa.
Uf,
però ostres,
quina queixa,
esclar,
vull dir,
creure que...
Però quina queixa,
una persona que se li obren
les ferides
per una malaltia,
això és molt potent,
clar,
vull dir que no et descuides,
pam,
i de cop i volta no fas rei
i t'obren unes ferides
a les cames
per una malaltia determinada,
i hòstia,
hòstia,
això és molt fort,
m'entens el que vull dir,
però per què?
Perquè hi ha hagut un motiu
per aquesta persona
tenir aquesta malaltia benèria,
imagineu-vos per on vaig,
i tira enrere,
i tira cap a la joventud,
i tira cap a la infantesa.
És molt potent,
eh?
Molt potent,
molt potent.
Molt,
molt,
molt,
jo anava absolutament
descol·locat,
vull dir...
Però és una experiència,
eh?
Però experiència
de dir,
a veure,
vaig llegir una cosa,
vull dir,
mira que jo no estic
en el meu millor moment
per qüestions personals,
però a vegades
sembla...
Això t'anima,
no?
Sí,
dius,
a veure,
no és una comparativa.
perquè estem parlant d'una ficció,
no estem parlant d'una realitat,
però és una realitat,
si això hagués passat de veritat,
és que jo vaig a buscar
aquesta persona
i li dic,
escolta'm,
vine a casa,
intento ajudar-te,
perquè és que...
Bé,
ja està,
callo.
A mi se'm fa...
Però és molt potent.
A mi se'm fa evident una cosa,
jo crec que ens hem de muntar
una dinàmica
que en definitiva
tots els que necessitin ajuda
l'han de tenir,
i llavors això
jo crec que pot ser
una dinàmica molt interessant,
avui aquest matí precisament
ho comentava
en el lloc que estava.
Digues,
digues.
No,
que avui dia,
esclar,
llavors si llegeixes un llibre com aquest...
Però és que jo comportava...
No,
per a pàgina 200...
És que no te'n sortiràs.
Per a pàgina 200 jo deia,
però per què no vas a un psicòleg
que t'ajudi?
I tal,
i és que després entens
per què no pots anar a un psicòleg gairebé.
És que clar...
Ho entens?
S'arriba a entendre,
perquè és tan gran
tot el que li ha passat a aquesta persona
que és que no hi ha salvació,
no hi ha ajuda.
Ara,
ara...
És un límit molt gran.
No deixa de ser ficció de totes maneres
i ficció japonesa.
Evidentment.
Insisteixo,
és una cultura molt diferent.
Clar.
Però en aquest cas...
Molt samurai,
molt harakiri...
Exacte.
Però te l'ubica a Nova York.
I per tant nosaltres ens tenim...
Però és la cultura japonesa.
Sí,
no,
clar,
clar,
clar.
Ja està,
no importa on estiguin,
és així.
Però bueno,
en aquest cas,
bueno,
intenta occidentalitzar.
És veritat que és excessiu,
això tens raó.
És excessiu aquest saqueo,
no?
Però bueno,
és no opció.
I penso que encara,
no sé,
està molt de moda també la cultura japonesa,
no?
I a part del manga i tot això,
però crec que encara...
I el menjar,
no?
També s'està posant molt de moda a tot arreu.
Però encara crec que és una cultura
com molt llunyana,
la nostra mediterrània,
no allò occidental,
sinó mediterrània.
És molt llunyana
i encara és...
A mi,
per mi és força desconeguda, eh?
Però jo em sembla que aquesta noia
està molt inserida a Nova York, eh?
No és que vingui de fora
i et faci una cosa, no?
És un llibre totalment occidental.
No hi ha cap costum
que hagi que veure.
L'únic que la Concepció
sí que té un punt d'oriental.
És un Murakami
multiplicat per 50.
I és aquesta la cosa que jo veig.
Un Murakami sempre és molt trist
i és molt d'aquella manera
i tot sempre és dramàtic
i sempre tenen problemes amb els gats, no?
És una cosa que hi ha...
Intimisme, no?
També pot ser una mica d'activisme.
Però aquí
s'ha de setar tot.
Bueno.
El victimisme...
Una queixa.
Clar, però és que
la víctima
és el butxí també
i el butxí...
És que tot es barreja d'una forma...
Bueno, ja està, callo.
Si voleu
passar una situació
complicada,
doncs llegiu al llibre.
Llegis.
Sí, voleu passar-lo malament?
Clar.
Me l'apunto.
Rosa, mira, seguim parlant
amb aquest cas de salut mental, eh?
Bueno, llavors enllaço.
Veus com si jo pensava...
No sé si vull portar aquest tema a la ràdio.
Doncs mira, sí que ve de perles, no?
Ve enganxat perfectament.
A veure, són de fet,
són tres articles
que han anat recopilant
de diferents diaris
sobre el tema de la salut mental.
D'acord?
Bueno, sabeu que el dia de la salut mental
se celebra el 10 d'octubre.
Sí.
Però, bueno,
malament quan es celebra un dia a l'any.
Senyal de que no s'està fent prou
i que la situació no està fent prou.
A mi, de l'any.
O sigui, desconfia
de quan es celebra un dia mundial de...
Això vol dir que encara
no està normalitzat el tema, no?
D'acord.
Doncs mira, per exemple,
el primer és...
Bueno, aquest no és aquest any,
aquest ja és de fa un any,
però és que està en plena vigència, no?
es situa a la salut mental
una inversió prioritària.
I l'escriu el Luis Garicano,
que és catedràtic d'economia
i estratègia
en la London School of Economics.
Bueno, a més a més
és responsable també
de l'àrea econòmica d'un partit.
Però, bueno, és igual.
Està molt bé
que els partits polítics
es plantegin aquestes coses, no?
Bueno, el que ve a dir
és basar en uns estudis
de Lord Richard Layard
sobre el tema de la salut mental
i, més que res,
a la despesa
que es destina a la salut mental, no?
No només a Anglaterra,
sinó a Europa.
I també a monaports
als Estats Units, no?
De Nord-Amèrica.
Llavors, el que ve a dir que és...
A veure, hi ha moltes patologies,
a vegades,
al mas d'esquena,
marejos,
que sembla que puguin tenir
una altra causa,
però que moltes vegades
la causa és un malestar psicològic.
D'acord?
I la importància del cost econòmic
que suposa això
pel sistema tant de salut
com pel sistema econòmic,
baixes laborals,
el patiment social,
tot el que això comporta.
I la importància...
Diu que fins i tot
és la infermera mental
i és la responsable
de més infelicitat
que la mateixa pobresa.
Sí, sí.
Que això és molt important.
A veure,
estem en aquest món
per ser feliços.
Exacte.
no hem vingut a patir
com diu aquesta noia
de la novel·la que està dut.
No, home, no,
hem d'intentar ser feliços.
Intentem-ho.
Això és el que hem d'intentar.
això, no?
És que l'altre és tot
molt rebuscat, no?
El tema fins i tot
de la...
A veure,
enteneu-me, no?
Sí.
La cultura cristiana
del patiment
en aquest món
és un pallet
de llàgrimes
i la culpa
ja seràs feliç
quan estiguis al paradís.
Això és molt medieval.
Sí, sí,
però, bueno,
això és molt retorçat.
Que mi no demuestre.
Que mi no demuestre.
Que mi no demuestre.
Que mi no demuestre.
Que mi no demuestre, home,
que mi no demuestre.
Bueno, riem allà.
Digues dies.
No, diuen a la estrada.
Això, això.
La importància
és que es faci
un tractament
que, a més,
que no tenen un cost alt,
no tenen un cost elevat
i són tractaments
des de la medicació
o una teràpia conductual,
per exemple,
que això
depèn una miqueta.
Ell parla sobretot
dels trastorns així
més, jo què sé,
derivats a la millorada
de la crisi,
una angoixa
perquè no pots pagar
a la hipoteca,
perquè no arribes
a fi de mes,
no sé què,
o la incertesa
davant del futur,
aquestes coses.
Sí, però, per exemple,
a cap ambulatori
o a cap escola,
que moltes vegades
aquests problemes
es comencen a detectar
a l'escola,
no hi ha psicòlegs
assignats
a cap centre d'aquest.
Això és veritat.
Hi ha, a vegades,
com a molestirar,
pot haver-hi una infermera
i et fa una mica
de receptacle
de la teva expressió,
de la que tu puguis
abocar-hi allà.
Depèn jo de làgrimes,
però ja està,
no hi ha un recurs,
no hi ha un recurs
mèdic ni assistencial.
No, no, no.
Sí, sí.
Per això ell el que està dient
en aquest article
és la importància
d'invertir en salut mental.
S'inverteix en medicació.
En salut mental primària,
primària,
i llavors deixar
en medicació,
sí, no?
A la que dius
que tens algun probleme
així d'autoestima
o d'adaptació,
ja t'enxufa
en un enxolític
o qualsevol cosa,
dius,
a veure,
potser no és això.
Això et pot ajudar
a remuntar,
jo no dic que no,
però evidentment
no estic parlant
de casos
de malalties greus,
ara,
evidentment,
però en paral·lel,
en paral·lel,
hi ha molta gent
que a mi és avui dia
té problemes de feina
i té problemes
de moltes altres coses
i l'únic que necessiten
és algú
que li doni
unes pautes
o...
Ja no dic que ara
vagis a fer
un psicoanàlisi,
però sí unes pautes
i aquesta persona
moltes vegades
no hi és.
No hi és.
O les empreses mateixos.
Que igual
en un temps curt,
aquí l'expliquen
fins i tot
en quatre mesos,
en jo què sé,
dotze,
setze sessions
de teràpia,
aquesta persona
pot reconduir perfectament
el moment que està passant,
en el moment vital
que està passant,
vull dir,
són casos senzillets,
no?
I que de la població,
bueno,
tots sabem el percentatge
que diem sempre,
no?
El 25% de la població
ha patit
o patirà
un trastorn mental
durant la seva vida.
Això vol dir
una de cada quatre persones.
Això és molt, eh?
Sí.
Això és molt.
Llavors,
una miqueta
aquesta
i la necessitat
també de conscienciar
a les persones
que és important
fer un tractament
també,
que sigui
combinar-lo mèdic
amb teràpia
i així, no?
Sí.
Jo voldria afegir
el que estàs dient
que en aquests moments
una de les coses
més potents
que hi ha
a nivell de salut mental
és precisament
un treball
que s'ha fet
des de l'Ajuntament
de Barcelona.
Amb la senyora Tarafa
com a capdavantera
que és la regidora,
bueno,
la consellera
de Serveis Socials
i està, doncs,
en boca i a orelles
de pràcticament
tothom
que estem
en aquesta dinàmica,
no?
Evidentment
que estem
i que no tens
per què estar-hi
per estar assabentat
de tot això
i el que
planteja aquest treball
o sigui,
elaborat ja
amb un escrutini
impressionant
sobre tots els
tots els elements
en joc
és precisament
l'alternativa
al que hi ha
ara en aquests moments,
no?
Que és el que denuncia
el que dius
és el que denuncia
aquest article.
Clar,
i que està molt bé
insisteixo
que l'escrigui
una persona
que és d'un partit
polític
perquè és important
que es faci
aquesta reflexió
i, bueno,
i més important
encara que ho portin
a termini,
que ho facin
que un cop arriben
a estar al govern
que ho facin.
Llavors,
si es dona una bona atenció
primària
amb aquestes coses
que són trastorns
passajeros,
no?
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Llavors,
estàs alliberant
més recursos
per atendre
també els trastorns
més greus
com si hi ha
una esquizofrènia,
un trastorn bipolar
o aquestes coses,
el trastorn obsessiu-compulsiu
o aquestes coses.
Està molt bé?
Ja ho veus
que us heu fet
una còpia?
Si podeu,
penso que val la pena
una mica
conscienciar-nos tot.
Jo ho l'he deixat
por ahí, eh?
Els altres...
Ara l'agafaré després.
Sí, ara l'agafaré després.
Molt bé.
Els altres dos
són un escurtet també,
és de la Isabel Menéndez,
que és una psicòloga,
i parla de la...
Diu la CUNA,
el bressol de la salut, no?
Diu,
per què s'enferma
o per què malaltim, no?
Mentalment.
I la importància també
d'això,
per exemple,
de la família,
que a vegades són
traumes
o maneres de veure el món
o maneres de patir
el món
que traslladen
dins la pròpia família.
Sí.
que ja es mola
amb el que tu deies,
que no estem buscant
una miqueta enrere,
i que a vegades
s'estriguen dos o tres generacions
fins a arribar a fer
un trastorn
una miqueta més greu.
O sigui,
a vegades són
situacions no resoltes
correctament,
emocionalment
no ben resoltes,
això ho vas traslladant
generació rere generació
i al final
pot fer un peta
per una adaptació social
o per problemes...
Perquè és curiositat
perquè amb la mort
d'un individu
no es fa net
moltes vegades,
hi ha circumstàncies
que es traslladen
de pares a fills
i triga,
el tema triga
a quedar resolt.
Pot passar això
que dius?
Sí, no,
això és veritat.
Sí,
sé que hi ha incrustat.
Hi ha famílies agafades,
tu dius,
hòstia...
És que hi ha dols
que no poden superar
potser els pares
i els fills pateixen
aquest dol
que no han superat
per qualsevol cosa,
no?
I a partir d'aquí
això és una cosa
que han passat generacions,
com deia la Rosa.
Digues-hi.
Què més?
i després,
és que aquest també
està bé,
però bàsicament
és això,
la importància realment
que sí que a vegades
no és només un problema
que pots patir puntualment,
sinó que arrossega
les coses també.
I l'altre és un article,
aquest és del mes de juny,
és del periòdic,
i parla sobre el suïcidi.
La psiquiatria anima
a parlar del tema del suïcidi
per ajudar a evitar-lo.
No és allò de que,
oi, d'aquest tema
és un tabú,
això no es parla,
no, no,
sí que s'ha de parlar.
S'ha de parlar.
Sí que s'ha de parlar.
És una persona...
I a veure,
això ja ho ens dirà.
I no tothom està d'acord.
Això,
per això dic,
això s'ha d'anar
molt en compte,
no?
Sí,
en el cap de la salut mental
aquí,
costa molt.
Fins i tot hi ha
un grup de famílies,
de familiars,
dones bàsicament
que estan organitzades
i han estat mares
de persones
que s'han sol·licidat.
Jo crec que és
el pitjor dol de tots.
Que són els supervivents,
no?
Que es diu,
són els supervivents.
Jo crec que és
els pitjors dol que n'hi ha.
I el que arriba a ser
per als familiars.
Sentiment de culpa.
Està agafat amb el llibre,
encara.
Ho veu tot molt bé.
No, no,
és que això,
ja està,
vull dir,
jo crec que és una cosa
que et genera
un sentiment de culpa
que no superes mai a la vida.
Mira...
Que estic tu malament
perquè arribi aquesta persona
a aquest límit, no?
Suposem.
Crec que sigui una cosa externa.
Són temes molt delicats.
Són temes molt delicats.
Són temes molt delicats.
Són temes de parlar
amb calma i en profunditat
i segurament amb experts, no?
Clar, clar, clar.
Però vull dir
una miqueta posar-lo
sobre la taula, no?
Del patiment de la persona
que moltes vegades són
persones que
el que volen és treure
aquell dolor.
O sigui,
el que no volen és patir.
I la forma,
en aquell moment
que se'ls acudeix
és això, no?
I després el patiment
també dels familiars,
dels supervivents, no?
Del familiar
que ha sobreviscut
el suïcidi d'un familiar, no?
A mi se m'acut una cosa,
ja que ens hem tocat...
Bueno, ja que hem tocat
el suïcidi...
Avui estem molt tristos tots, eh?
Estem així...
Estem com bo...
Ja, ja, ja.
Sí.
Jo que...
Jo que personalment...
A mi de la nit.
He perdut
persones
com tothom, no?
Però vull dir
per la meva edat,
doncs, lògicament,
amb més contundència.
Sí, sí.
I una de les coses
que sempre m'he preguntat
a mi mateix és
què voldria jo
per...
O sigui,
que el dol,
cap i a la fi,
sigui una cosa
suportable, eh?
Que en definitiva
el facis
i ja està,
però que no s'arrossegui, no?
Que no et canviï la vida.
Exacte.
Que no et canviï la vida.
I penso que tota persona
que es mor
d'una manera natural
ho desitja, això,
i crec que es verbalitza
d'una manera fàcil,
i m'imagino
que
la persona
que es
es pren la vida
ella mateixa,
es suïcida,
el canvi de la fi,
crec que de cap manera
hem de pensar,
perquè la salut mental
no la posa al costat
de la psicopatia,
la fredor,
que parlava
l'Albert i tal,
crec que aquesta persona
no ho fa
perquè tu quedis
desgraciada,
o sigui,
perquè...
Home,
perquè veritablement...
Llavors,
jo penso que amb això
hi hem de sintonitzar.
Sí, no, no, no,
evidentment.
Hi hem de sintonitzar
amb això.
Que no puguis,
val, ajuda,
eh?
Que és el que tu
esmentaves, no?
Però crec que
hi hem de sintonitzar,
i sintonitzant-hi
ja tenim un avantatge,
i llavors a veure
com ho portem, no?
Però jo crec
que això genera
sempre dubtes
davant de les persones,
no?
Però els dubtes
sempre els generarà
aquell que et vindrà
i dirà,
ostres, tio,
sembla que no t'ha passat res a tu.
Ja, ja, ja.
Tu mateix ho has dit.
No, no, no.
Això és la pitjor pèrdua
i és el dol pitjor
que es pot produir.
Clar, això,
si tu et acaba de passar
una cosa així
i escoltes això,
clar,
has perdut.
Clar, clar, clar.
No, no, evidentment.
Evidentment s'ha intentat...
Negativitza la teva...
S'ha intentat aixecar això, no?
Clar, clar, clar.
Jo ho veig així.
Si vas pensant en el tema,
perquè clar,
aquí hi ha una cosa
que no s'ha parlat,
diguem-ne,
no és només el després.
Quan,
si tu vius
amb alguna persona
que té algun tipus
de problema
que ha sentit
i ja estàs pensant,
i aquesta persona
algun dia
potser acaben
la seva vida.
Clar, aquest tros
també és un tros
bastant potent
de passar, no?
Sí, però jo...
Jo tinc una amiga, eh,
que ha passat dos cops
per això
amb la seva germana, eh?
Clar, clar, clar.
Tu vas veient això
i ella està desquiciada.
I en aquell moment,
quan ja s'ha mort,
pots tenir allò d'ostres,
hauria pogut fer alguna cosa,
però en aquell moment
dius,
o sigui,
haig de fer alguna cosa,
clar, jo...
Clar.
I també t'has d'estar una mica...
Has de treballar bé el cap,
no?, diguem-ne,
perquè això
ho tinguis ja interioritzat
i és clar,
això és una decisió
de la persona
que ho ha fet, no?
És difícil, no?
És que, de vegades,
en casos de depressions
d'aquestes majors
i llargues,
jo,
ho explico
perquè m'ho han explicat,
òbviament,
perquè tinc referències directes,
però pot anar
de 5 minuts,
o sigui,
en el sentit
que aquella persona
5 minuts abans
de cometre el suïcidi
és una persona normal,
no normal,
amb la seva malaltia,
en aquest cas
una depressió,
acostuma a ser,
i en cap moment
se li ha passat pel cap
suïcidar-se.
i en un període breu
de temps,
dic 5 minuts
com qui diu
un temps diferent,
però,
doncs,
arriba a una conclusió
que la seva única opció
és el suïcidi
i vaja suïcidar.
Clar.
i, clar,
hòstia,
això et deixa
puf, puf, puf, puf,
què ha passat aquí, no?
És que això
és molt complicat.
Llavors,
no, no, no.
És que jo tinc una amiga
que té una germana
que dos cops
li ha fet això,
ho ha fet
orquestat,
mira el que us dic
que és horrorós
el que estic dient ara,
i a sobre
li fa xantatge
amb això.
I aquesta no hi ha hagut
de passar pel psicòleg.
Sí, no,
clar,
perquè ella sap
que quan s'ha de revolar
amb aquesta persona,
s'ha de revoltar,
ella té una eina
molt potent,
que és l'amenaça.
Això és terrorífic,
això és terrorífic.
Vull dir que
jo aquesta situació
l'he viscut
i jo l'he vist
a aquesta noia
absolutament destrossada.
Heu vist
la pel·lícula
d'això,
com se deia,
d'aquelles dues germanes,
la Betty Davis
i la John Cranford?
Ah,
aquí en té la Virginia Woolf.
Allà estaríem amb això,
vull dir,
aquella és una pel·lícula
representativa
de...
Però això és maldat,
ja.
Clar,
no,
no,
clar,
clar.
I aquí estem parlant,
ja.
O aquella també
de l'Arturo Ripstein,
que era la reina de la noche.
Sí,
també.
En que era una filla
que li donava
tan mala vida a la mare,
però tanta mala vida,
i a més era una persona
com...
Era l'absoluta
desgràcia personificada.
Mira.
Que arriba un moment
que la mare li diu
si no ja sé,
suïcida't,
suïcida't,
perquè és que ens estàs
donant aquí una vida,
tia,
que no hi ha,
ni a qui ho suporti.
A part,
sí,
sí,
amb tota la pena del cor,
eh,
que la dona se l'estima,
però és que no es pot més
allò aguantar,
tu.
El Nacho
ha parlat
de l'abans,
i nosaltres
més aviat
ho havíem plantejat
en el després,
és diferent,
eh,
això.
Evidentment,
si aquesta germana
tingués la capacitat
d'ajudar
la seva germana
amb indiferència
davant
del xantatge,
vull dir,
l'altre
no ho faria.
Ah,
probablement.
Si suïcida't,
sí,
emes,
és que...
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
això no,
això no,
això no,
no,
no,
és que una miqueta
un missatge
a les idees principals
és positiva,
no?,
d'aquest article,
és dir,
això que estaves comentant tu,
no?,
Jaume,
de reonar
amb aquella persona
que el que està sentint
és molt de dolor
i llavors en aquell moment
la sortida que veu
més factible
o més per acabar
amb aquell dolor
és el suïcidi,
però fer-li veure
que és una cosa
passatgera,
no?,
que això també
es pot superar,
no?,
a veure,
és un tema greu,
a veure,
això cada situació
també és un món,
vull dir,
ojo,
perquè cada situació,
el que diem,
vull dir,
que hi ha reaccions
per tot tipus.
És que és un tema
que no es parla,
que és molt abuel,
i doble el número,
a l'any,
doble el número
d'accidents
de persones
que moren
d'accidents de trànsit.
Hi ha franges d'edat,
que és la primera causa
de mort,
o la segona
després dels accidents
de trànsit,
eh?
Això és molt forta,
això.
Bé,
bueno,
canviem una miqueta
el cifre,
que portem...
Ja anirem tirant,
ja que surt aquest tema
i ha sortit,
ja ha sortit.
Doncs penso que
s'hi poden anar
afegint alguns detalls.
Jaume,
comentes això
d'aquests curs
de l'Òmnium,
que ens has comentat abans,
així una mica per sobre,
i ara comencem
la part de cinema,
el que ens quedi temps.
Va cridar molt l'atenció,
versió original en català.
Sí.
Bé,
doncs això és el que han fet
a diferents ciutats,
entre elles a Sant Feliu,
allà també us ho fan
la setmana passada divendres,
i ara aquest divendres
que veus
passaran uns quants curs
que han passat
pels sedars
d'un jurat
que ha fet una tria,
ha triat els més bons,
no?
I n'ha triat
un total de 18 o 20,
i aquests són els que passen,
no?
Sí.
I bé,
sí,
es nota que està triat,
això,
perquè està ben fet,
està ben fet,
i tal.
Que no són curs d'aquests
d'estar per casa,
que són curs
amb una mica d'això.
És cara i peus.
N'hi ha algun que sí,
eh?
N'hi ha algun que tècnicament
el podem valorar
com a prou bo,
però ostres,
tio,
llavors quan veus la cava
dius,
home,
què vols que et digui?
No sé,
jo em vaig trobar
el d'un interior
de família,
una família,
i ara ens posarem
en el camp psicodèlic,
o sigui,
aquest que no,
no ens podem creure,
una mica com el llibre
i una mica
sobre salut mental,
que representa
un matrimoni
que li ha sortit
un fill,
però és que no,
que no en fotran res,
i està més clar
que l'aigua
i es posen d'acord
per acabar-lo,
no?
Ja per fer.
collons.
Hi ha que allòs dos.
Mala meva,
esclar,
tu t'imagines...
O suïciden,
no?
No,
bueno,
diu prou...
Han canviat el pas.
Clar,
no?
Han donat una volta
al tema aquest,
massa feixuc,
i ja està.
Ja estem.
Ja està,
transformat.
Eutanàsia activa,
no?
Molt bé.
Ah,
que sí.
Eutanàsiat per drop-ho,
no?
Sí,
i després alguna altra cosa
que tampoc us ho explico
tot per si la veieu
algun dia,
perquè tot això
evidentment està penjat
a tot arreu.
Sí,
però a vegades que als curs
li falta promoció als curs,
eh?
És la llàstima,
a mi aquestes curs, eh?
Sí,
és clar,
vull dir,
si a vegades parlem,
nosaltres que parlem tant de cinema,
doncs hi ha històries que són,
com deies fa una estona tu,
doncs no és,
com es diu això,
d'aquestes pel·lícules
tan terrorífiques que...
Gore,
Gore,
això,
és Gore,
doncs aquesta és Gore,
eh?
vull dir,
ara,
això sí, eh?
Vull dir,
el pare i la mare
agafen un vocabulari
del que li diuen al fill,
vull dir,
qualsevol fill que vegi
aquest corbatràs,
és el tio,
tio...
Ostres,
quins pares,
no?
Vigilem,
ah,
ja el porten els meus,
a veure,
és com els que portaven els nens
a les execucions públiques,
això és com el mètode esteril,
però Gore,
no?
A més,
quan sortem el reformador,
quan que ella la guillotina
li fotien un clatellat al nano,
així te'n recordaràs.
Bé,
com deia el Nacho,
hem fet una mica de...
Sí, sí,
hem regidat el tema.
...de intoxicació de tanta d'allò,
no?
Molt bé,
molt bé.
Bé,
doncs perquè veieu que,
que bé,
aquesta és una pel·lícula,
ara què passa aquí,
al final,
quan acaba el tón,
me'n vaig.
Bé,
la que em va agradar va ser una pel·lícula,
precisament sobre la capacitat d'ajut,
que és,
es diu La Creu,
o Les Creus.
És un curt, eh?
És La Creu,
és un curt matrany.
Sí,
això dura 10 minuts,
un quart,
set,
un quart d'hora i tal.
I La Creu és,
tot hi menja,
i això és el que em va agradar més,
vull dir,
no calia que fos en català,
aquesta,
perquè no diuen res.
Llavors,
és precisament
un matrimoni
que perd el seu fill
amb accident,
també, eh?
I llavors,
lògicament,
la seva mare,
doncs,
va posar la flor
allà on va passar l'accident,
que representa que és molt,
a prop de casa,
no?
I el pare està fet pols,
vull dir,
no es belluga de la cadira,
silló,
digue-li el que vulgui.
I llavors,
arriba un moment
que el deixó,
que arriba un moment
que després de dues o tres vegades
de veure la mare
que va portar el ram de flors,
que arriba a casa seva,
veu el seu marit allà,
no hi és.
I el marit diu,
hòstia,
i el busca per tot arreu i tal,
i està al taller.
I el que fa és una creu.
I llavors,
quan la té feta,
la porta allà
i la torna,
la posa
en el lloc
de l'accident.
I llavors,
què passa?
Que arriba
a un moment,
o sigui,
el que passa és que
hi ha qui treu la creu aquesta,
no s'acaba d'entendre això,
perquè,
i ell,
vinga,
i n'han fet més creus,
va desapareixent la creu,
però ell vol tenir una creu,
tal.
Total,
que llavors arriba un punt
que el senyor
que fa tantes creus
diu,
vaig a veure qui és
el que treu les creus,
no?
I li diu,
potser no em passaré
tota la vida fent creus.
I llavors,
esclar,
descobreix que és la seva pròpia mare.
I ara aquí ve...
Mare o dona?
La seva dona,
perdó.
Aquí ve
l'encertal
perquè ho fa.
Ajuda,
el seu marit.
provoca,
traient-li la creu
que en faci més.
Ah,
d'acord.
I no està segut el sigut.
Que estigui ocupat,
eh?
Que estigui ocupat.
Està molt bé això,
com un conte,
no?
Molt bé,
molt bé,
això és molt xulo,
eh?
Molt bé.
Són aquestes dues,
les altres ja és una una mica més.
Bueno,
ens queden 15 minutets,
David,
capitan fantàstic,
parlarem del marge del col
i de l'Space Cowboy,
farem una miqueta així,
eh?
I amb el que ja acabarem
escoltant a l'Hel·luya
de Morentes.
no ho sé dir al director
que era fantàstic,
però ja el busca,
qui vulgui que ho busqui
i ja està.
Vale.
I per això existeix internet.
Ah, sí.
Bé,
el film em va sorprendre molt
perquè és un...
Es parla d'un...
d'una família
que educa els seus...
són sis o set fills,
uns quants, eh?
En plena natura,
o sigui...
Sense contaminador,
contaminació ciutadana,
no?
Sí,
no,
no,
jo crec que...
No,
no contaminació,
no,
no es tracta
que es contaminin,
es tracta
que no es distreguin,
que és molt diferent,
perquè ell
els dona
una educació humanista
fora de tota mida,
o sigui,
és espectacular.
Igual que els dona
una educació física,
també fora de tota mida.
el tio el que està fent
gairebé seguir a Nietzsche,
no?
I crear uns superhomes
d'alguna forma...
Que molt bé.
Una élite,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
hi ha un moment
que el fill gran,
que ja,
diguem-ho així,
ja està vorejant
als 19 o 20 anys,
o sigui,
té un patracol
de cartes
que,
si us plau,
vagi a estudiar
a la seva universitat.
O sigui,
a cada universitat
que li ha enviat una carta,
no sé,
ja es veu que el nano
ha fet amagatotis
amb la mare,
perquè el pare,
això sí,
és molt estricte,
és molt estricte
i segons quines celebracions,
sempre no celebren
el dia Nadal,
celebren el feliç dia
de Noam Chomsky.
O és que és ell.
No, no, no,
és ell,
és un filòsof
que aquí es deia,
que està americat,
sí, sí, sí,
i ell,
què és això?
Celebrem algú
que està viu,
tios,
i aquells dies
que intercanvien regals,
òbviament,
i el regal
més preuat
pels fills,
doncs,
és un machete,
un ganivet
de muntanya,
per poder,
clar,
perquè ells
són autosuficients
i s'autogestionen,
i el pare,
diguem-ho així,
fa de pare,
però fa de mentor,
de tutor,
a nivell,
perquè, clar,
ell assumeix tota la càrrega
educativa dels fills,
i, per tant,
el paper de pare
assume el paper de mestre,
el paper de guia,
diguem-ho així,
espiritual,
i tot plegat,
no?
O sigui,
és un paper,
en aquest cas,
del Vigo Mortensen
potentíssim.
El que passa és que
les circumstàncies,
diguem-ho així,
fan que hagin de marxar d'allà,
i, clar,
quan ja entres
amb la societat
capitalista i consumista,
doncs,
tot trontolla,
tot trontolla,
no?
Tot i que ells
segueix entenint el seu pare,
com toca,
no?
Però, clar,
el pare també
era llisca,
no?
Perquè ja està en terreny
que ja no és el que domina,
o que l'ha dominat
i que ha renegat ell,
no?
Però juntament
ell amb la seva dona.
El problema d'aquí està
en que...
I ara, espera,
que hi ha una cosa
que vull afinar
perquè potser ve a tema
de tot plegat.
Ara no recordo,
i això em sap greu dir-ho,
el que li passa a la mare,
si precisament
no és suïcida
o realment mora...
Jo diria que és un suïcidi.
I això,
i això,
evidentment,
els té a tots descol·locats.
Jo l'he vist,
aquesta pel·li.
L'he vist,
però no m'ha quedat
tan present
com un...
Jo no l'he vist.
Fa de molt poc,
eh?
És de molt poc,
eh?
Aquest film.
Està d'estrena,
jo diria.
És de molt poc.
Sí,
no l'he vist.
No, no,
sí, sí, sí, sí.
Deu fer un parell de mesos.
Jo la vaig...
El cap de setmana passat
sembla que la vaig veure.
No, no, massa més.
En el Verdi.
No, massa més,
no massa més, eh?
El film és molt potent.
Perquè, clar,
els pares,
en el cas de la seva dona
i els avis dels nets,
són una família
absolutament
que destaca
amb el que ells avorreixen.
O sigui,
són un capitalista
forrat fins a dalt de tot,
no?
Però això no destaca,
no deixa de ser
que no siguin mala gent
i que
apreciïn els seus nets,
o sigui,
que l'amor
que senten pels seus nets
sigui sincer.
Simplement que, clar,
d'una manera
molt,
molt,
molt,
diguem-ho així,
ortodoxa, no?
Ciutadara.
Sí.
I en canvi ells
no es desmarquen.
El que passa és,
diguem-ho així,
el film,
m'agrada molt
perquè el...
No, no m'arrullaré més.
perquè se surt
de la tangent
i acaba d'una manera...
Perquè, clar,
això pot acabar
com el Rosari de l'Aurora,
no?
Sí, clar.
I no, no,
acaba d'una manera,
diguem-ho així,
pactada.
Pactada.
Mediada.
Mediada i consensuada
de forma que,
perquè, clar,
ja han...
Els fills tenen unes...
Com ho dic això?
Unes...
No necessitats.
Unes reclamacions
vers el pare
que dius,
bueno,
tu has triat
aquesta forma de dir
per nosaltres,
però, juc,
a partir d'ara ja...
Clar, ja ho veurem.
Aquí hem de veure...
Ja triaré jo.
No triar,
el gran tria,
perquè ja té una edat
prou per triar,
però els que són menors d'edat,
diguem-ho així,
anem a pactar-ho
perquè la cosa
no se'n vagi de mare.
I està molt bé.
Molt bé.
Perfecte.
T'ho recomano, eh?
Bé,
Capitán Fantàstic.
Sí,
Fantàstic.
Margin Call.
Margin Call.
Tres minutets,
tres minutets per aquí.
La Rosa
és pesca o boi.
L'arribada,
no sé,
aquí hi ha un problema
de temps,
però, bueno,
això ja...
L'arribada...
Sí.
Què fem?
O vols parlar tu
de l'arribada
o esperem
que la veig jo
també i parlem els dos
el dia següent?
Vinga,
parlem de l'arribada.
Sí, m'hi apunto jo també.
Quan t'ho tornis.
Vale, vale, vale.
A veure si us agrada.
Vinga,
Rosa,
tanco jo, va.
Bueno,
Margin Call.
Margin Call.
La Rosa
havia escolletat.
Bueno,
Margin Call.
Seré telegràfic.
Margin Call.
M'interordre.
Pel·lícula 2011,
bons actors,
Kevin Spacey,
Demi Moore,
bueno,
ja ho podem dir allà.
Demi Moore?
Demi Moore, sí.
Sí,
Demi Moore,
que fa un paper,
bueno,
que és un paper allò
una mica secundari,
però no ho fa malament.
Jeremy Irons,
que fa una mica
com de la persona
més dolenta,
jo,
el president d'una corporació.
Bueno,
doncs llavors,
just abans d'una crisi
molt semblant
a la que va haver-hi
amb l'Henman Brothers,
una firma d'inversió,
de cop i volta
es troben amb,
la nit abans
que passi
el que passarà,
es troben,
descobreixen
que han estat jugant
en foc
i que,
si continua per aquest camí,
l'empresa quebrarà
i llavors es donen compte
que la manera
de salvar l'empresa
és fer una venda
molt ràpida
d'una sèrie d'actius
enganyant,
evidentment,
però a més a més
es donen compte
que això provocarà
una crisi.
Bon és basura.
Sí,
no ho sé,
això provocarà
una crisi mundial.
I aquí entra
el factor humà,
és a dir,
aquestes persones,
que sembla que el capitalisme
és un monstre amable,
doncs,
bueno,
és un monstre amable
però també està guiat
per persones molt normals.
Aquestes persones
tenen uns interessos
molt com els nostres,
a un altre nivell,
però de salvar la seva carrera,
de garantir la seva julgació,
de tenir uns ingressos
perquè tenen problemes
immediats de la família,
totes aquestes coses,
en una espècie
d'obra de teatre,
perquè la unitat
de llocs
són quatre o tres,
la sala de juntes,
el no sé què,
l'edifici,
bueno,
allà van descobrint coses,
van descobrint
que això es complicarà
i que han de prendre
unes accions
i es entren en dilemes morals
perquè hi ha gent
que no vol adonar-se
del que passarà,
hi ha gent que sí
que se n'adona,
però que per una mica
per professionalitat
diu,
bueno,
jo haig d'acabar
fent aquestes feines
com el personatge aquell
del puente sobre el riu Kwai
que diu,
jo haig de construir el pont
encara que sigui
per els japonesos.
Molt bé.
I igual,
no?,
perquè l'analista jefe
de dir als seus
que han de vendre
i s'ha de motivar
perquè venguin a primera hora,
perquè enganyin,
perquè tothom ho sap,
que estan venent basura.
Sí, sí,
és una mica així,
però d'una altra manera.
Llavors,
és molt escèptica,
no parla molt
de tèrminis tècnics,
tot que el títol
de la pel·lícula
Margin Call
és un terme estrictament tècnic,
que és un marge
que no entrarem,
sí, sí,
no entrarem exactament
què significa,
jo no ho entès,
sincerament,
però bueno,
està relacionat amb això,
però bueno,
és aquest factor humà,
de persones que al final,
de totes aquestes crisis,
que pensem que hi ha
com un leviatant
allà a sobre
que va allà impulsant,
no,
també entra molt en joc
la situació personal
d'aquestes persones
que al final,
per una raó o per una altra,
acaben fent una cosa
que ells saben
que és imoral,
però que s'ho justifiquen
de moltes maneres,
perquè la meva jubilació
per no sé què,
per no sé qual,
per la meva feina,
per el meu equip
que ha de fer aquesta feina,
i al final
en una situació
bastant bona,
acaben fent una pel·lícula
bastant rodona,
que són els tecnicismes,
t'explica una miqueta
com es produeixen
també aquestes coses.
Molt bé.
I bueno,
pum,
ja està.
Molt bé,
perfecte,
perfecte.
I ens anem a l'espai,
va,
espais que ho vull.
Ah,
molt bé,
jo no l'havia vist,
però em va fer molta gràcia.
Està molt simpàtic,
acabem amb un punt d'humor
que avui portem tela,
avui, eh?
Sí, sí,
molt simpàtic
amb el quines fets,
fent aquesta vegada
l'astronauta,
no?
Com els antics astronautes
són els que al final
venen a resoldre
la situació
d'aquella veria
que hi ha ara
amb el,
no sé,
amb un mòdul monar.
Sí,
amb un satèlid.
Amb un satèlid,
em sembla que,
sí, sí.
El Icon.
Està dissenyat
amb una tecnologia antiga,
no?
Com es feia abans,
però pràcticament
quasi que a mà,
no?
I ara molt ordinador,
molta història,
però no són capaços
de resoldre
aquella veria que té,
no?
I llavors han de recórrer
als antics,
no?
A l'equip
que ho va dissenyar
i a vosaltres
els que se'n van a l'espai
i, bueno,
hi ha gènes molt divertides
quan estan al menjador
i primer són els joves,
no?,
els que s'hi porten
menjar així
en pla de papilla
per jajos,
no sé què,
i després són els joves
els que s'hi fiquen
amb ells
i porten menjar així
de nens,
no?
Sí,
darrer, sí.
I, bueno,
està molt bé,
està molt bé.
Home,
allà és una reivindicació
que la gent gran
també serveix
per fer coses,
tu.
Sí,
sí,
totalment.
Però si t'hi fixes
les darreres pel·lícules
del Clint Eastwood
van per aquest camí,
eh?
Bueno,
ara no s'ha de sali,
eh?
I de que està molt bé
que hi hagi molta tecnologia
però que no hem de,
per exemple,
hi ha calculadores
però els nens han d'aprendre
a multiplicar
i a dividir
i a sumar
i a restar.
I el paper més gració
és el del Donald Shatterland.
Sí,
és molt bon.
Quan tothom
entre la infermera
estan tots despullats
i tothom es tapa
menys ell.
Tot un colló
és el que li penja,
tu.
Que bo.
Sí,
sí.
I un date
que no veu
tampoc massa bé
que té problemes
a la vista
però bueno,
però s'han sortit
molt bé
de la cooperació.
Bueno,
ara estan cartelleras
Sully,
Sully,
amb el Tom Hanks,
no?
Aquesta pel·lícua
tinc ganes
a veure si jo crec
que la setmana que ve
intentarem veure-la
a veure si hi ha temps.
Molt bé.
Deixem tres minuts
per escoltar
perquè sota fons
de l'estona
el Morente
i la Gartijanik
però és que això és el...
Un dia posarem
la banda sonora
que us vaig dir.
Sí, sí, sí, sí.
Porta-la, porta-la un dia.
Porta-la, porta-la.
I llavors ho comentem,
d'acord?
Molt bé.
Escoltem Aleluia
aquesta visió,
aquesta fusió tan magnífica
i ens acomiadem.
Adeu-siau.
Que vagi molt bé.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
que vagi molt bé.
lo que había
dentro de ti
hoy tu boca
no habla
sabes que es cierto
recuerdo
nuestro cuerpo
vibrando
junto
con el Espíritu Santo
y cada
aliento era
un frío
ahora escoltes
Radio Despert
Ahora escoltes
Radio Despert
Sintonizas
Radio Despert
La Ràdio de Sant Just
Durant la recto
Radio Despert
Durant la recto