No, no, no, no.
Tornem a ser-hi un dijous més aquí al Babilònia. Com era aquella cosa que es deia 3 eren 3 i ningú eren 2? Això era un poema. Ho dic perquè som 3 avui. Bona introducció. Era un poema, no me'n recordo ara. Ja comencem bé.
Podria ser, o... Si no s'hi den els tres mosqueters, que en realitat eren quatre. Ho buscarem, sí, sí. Exacte. A la búsqueda... A la búsqueda del mosquete perdut. Jo recordo de petit de sentir aquest poema, però per això, perquè som tres persones. Tenim la Rosa Alcalá. Què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé.
El Jaume Vidal, que ja es veu a les orelles total, i el que us parla, el Xesco Ramos, que segueix sent el mateix de sempre, perquè aquí no canviem, perquè cada dijous estem aquí perquè volem estar amb vosaltres i, esclar, que hem de fer-li, no? Estem perfectes, estem observats.
per parlar d'art, de literatura, de cinema en aquest cas, i a lo millor es dona temps parlant de política. Ahir va sortir el tema aquest del FIS, i tot això ens ha donat a entendre intencions de vot, i també estem a dos passes del 9N. Potser a més parlem de política.
És el que diem, de sempre l'art... És el que toca, ara sí que toca. L'art sempre ha estat vinculat a la política des de la època de Grècia. No oblidem que Alexandre Magna ja posava la seva Figi, a previ als césars, als carrers de les Alexandria que tenia arreu del seu regne helenístic, i feia propaganda de la seva gran potència com a imperialista. La seva gran bellesa. Clar, amb bellesa, perquè a més era molt jove i el representaven
Per això dic que política i art, per desgràcia o per sort, moltes vegades s'han vinculat. Literatura i cinema...
Bé, començarem parlant, bueno, mira, justament no de política, però sí que parlarem de la batalla de l'Ebre, perquè la Rosa ha fet una ruta. Que sí que és política. Que és política, esclar. La política és d'haver a vegades en guerra. La batalla va ser precisament per la política, per l'empruntament que es va crear, la Guerra Civil. Les batalles, els pactes, tot això té molt a veure amb la política. Ara parlarem de literatura, parlarem d'un llibre de contes, de contes distòpics, si explicarem què és això, que es diu Mañana Todavía.
Té un subtítol que es diu Doce Distopias per al siglo XXI. I també el Jaume ens farà un parell de reflexions. Una, justament sobre els empresaris sense cultura, que n'hi ha molts en aquest país. Ui, home!
En altres no. A l'època del ladrilló, la quantitat de gent inculta que agafava i es muntava una empresa, amb tots els meus respectes. Vull dir, déu-n'hi-do, eh? I també vas parlar del torter i poltrona. Parlem de pallassos. A veure, no vinculem, eh? O potser vinculem, no ho sé.
No crec que es pugui vincular això, però anirà bé, ja veuràs, quedarà ajustat. Fantàstic. Jo me'n recordo que era macari quan ajustaves una cosa a Déu. Ha quedat matxembrat. Aquella paraula. Matxembrat és una altra cosa. Això també se'n diu de les portes. Sí, exacte.
Jo me'n estic mirant portes i me'n xambles, llisa, no sé què... Sí, sí, és tot un món. Vincularem tota la política amb la decoració, amb el torter i poltrona, tot això. Me'n xambles és molt interessant, perquè talla són, és clar. Canvia el pla... No, no hi ha tanta superfici. Ah, està tallant més riquesa de matisos. Clar que sí, clar que sí. Si de final vinculem tot aquí nosaltres, sou especialistes, embarreja tot.
Després de cinema, la Rosa ens parla d'una pel·lícula de 2010 que es diu El fi és el meu principi. La fi, sí. La fi, perdó, perdó. I també jo una altra de 2010 que han estrenat fa poc, que és l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per Philip Seymour Hoffman abans de la seva desgràcia de mort, que és una cita a l'estiu, que és una pel·lícula que el Jaume i jo hem pogut veure i que està molt bé. Me la vaig passar bé. Sí, sí, sí.
Aleshores farà una bateria informativa. Jo crec que ja són uns classicots dins el cinema dels últims 20 anys. El Robocop primer o el Robocop segon? El primer. Per tant, els últims 20 anys. Robocop, tràfic i el cavall negre.
I jo al final us parlaré d'una pel·lícula que ja us ho explicarem, però és la pitjor pel·lícula de la història del cinema espanyol dels anys 90, que es diu Supernova. I llavors ho comentarem perquè és simpàtic comentar pel·lícules dolentes, també que no sempre ha de ser tot pel·lícules magnífiques, que aquí tendim a tenir molt bon gust i triar aquestes pel·lícules.
I de fons escoltarem el Brian Adams, que avui compleix 55 anys, aquest roquer canadenc, una mica a la competència o a l'admirallament de Bruce Springsteen, un senyor que ho fa molt bé. I un tema que escoltarem pel mig que és considerada la balada més maca americana.
dels anys 90, que és un grup de color que es deia Boy Stument i un tema que es deia End of the Road, que és una cançó preciosa, i que va ser número i va vendre, em sembla, no en vi com 10 milions de còpies d'aquesta cançó. Que aquí va arribar d'aquella manera però que val la pena perquè és molt maca.
Molt bé. L'is de platí. Exacte, molt de tot. De diamant. De titànim. Quan venen un milió és un titànim, em sembla. Una cosa d'aquestes que dius, mare meva. Rosa, parles de la ruta de la batalla de l'Ebre. La famosa. Sí, la famosa, la cruenta, la dura i la tremenda batalla de l'Ebre. Sí que va ser totalment política, està claríssim. El panorama, la situació, la guerra civil espanyola.
Els nacionals estaven avançant moltíssim, ja estaven guanyant Saragossa, València i estaven arribant al riu Ebre.
I clar, la República estava aguantada i estava resistint en tot el territori de Catalunya. I què van fer? A veure, tots dos, els dos bàndols pensaven que era la estratègia per poder guanyar la guerra, no només aquesta frontera que tenien allà, sinó que la guerra era, per una banda,
els republicans, el negrin, pensava que era internacionalitzar el conflicte.
El general Franco també pensava el mateix, generalitzar-lo, però amb la idea que l'ajudessin amb ell. I la República s'escorta igual, però amb la idea que l'ajudessin a la República ella. De fet va ser al pacte de Mónic, amb un arnyó que es va fer, si no me'n recordo malament, és que tantes coses, moltíssima informació.
El que va ser a Munic va fer quatre personatges super rarebans de l'època, Hitler, Mussolini, Chamberlain i un altre, o sigui, Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia.
per parlar una miqueta de com es repartirien les ganes que tenia Alemanya i Itàlia d'anar invadint ja països. Llavors amb aquell pacte se li va concedir que podia invadir Txèquia i de fet se li va donar ja carta blanca perquè pogués intervenir també Espanya. Llavors aquí va ser on es va decidir realment
tant la Batalla de l'Ebre com la fi de la Guerra de la Gràcia Espanyola amb l'aconseguent venciment dels nacionals. Moltes vegades diem què hagués passat si en aquell pacte de Múnic
s'hauria decidit una altra cosa. I si els aliats, si Anglaterra i França haguessin decidit no donar l'esquena a la república espanyola i els haguessin enviat armament i els haguessin recolzat, eh? És que això no se sap. Segurament ara estaríem parlant d'una altra cosa. El que hem de votar d'aquí dos o tres dies, segurament no calria.
És una manera de parlar. La història ja sabem que es va muntant i no sabem que hagués pogut passar si s'haguessin hagut tants condicionals en aquella època. Jo què sé. Jo el que sí que m'he imaginat més d'una vegada és una Espanya republicana.
i la diferència que hi hauria. Això també ho he tingut sempre. Els poquets anys que van estar a la República, l'avanços que es van aconseguir. Amb ensenyament, educació, ensalitat. Amb la dona, amb l'adreç de la dona. El sofragi universal, l'Esteopol va ser importantíssim. Són beneficis socials. Això és una miqueta de l'introducció que us faig.
Que clar, finalment va ser Alemanya i Itàlia qui va enviar quantitat d'armaments, sobretot autobusos i aviació aèria amb bombes, que llavors va ser, van bombarditzar la zona que hi ha de terra alta de l'Ebre, però una barbaritat, que són els pobles de Curbera d'Ebre, sobretot Curbera d'Ebre, Gandesa, Alpine i l'Ebreai,
Miravet, Mora d'Ebre, Viralba dels Arcs, La Fatarella... Tot aquesta zona que està a 150 quilòmetres de l'Ebre, del riu Ebre. Tampoc volem Sant Felip Neri aquí a Barcelona. Passa un avió italià que va matar 27 nens a la plaça Sant Felip Neri i encara estan les bales col·locades. El comparteix a Barcelona, va ser determinat per guanyar la guerra. La millor banda de camí, mentrestant, van anar carregant-se punts importants.
que laia amb ells, amb els fascistes alemanys i italians, els va servir de prova ja, la guerra espanyola els va servir de prova per provar l'armament i les estratègies de guerra per la Primera Guerra Mundial. Ai, perdó, per la Segona Guerra Mundial. Va ser així de clau. Els va servir de camp de proves. Doncs mira, això és una ruta d'aquestes guiades
que es fa la fala Alganitza i la fala Suntamuntallà. Ja us vaig explicar fa uns quants programes que havien fet la ruta de l'exili, visitant la maternitat d'Elna, els camps del Gelé, tot això. Doncs bé, aquesta està centrada a la batalla de l'Ebre i sobretot als llocs històrics. Es fa el motorcar també, arribes a Miravet i llavors creuem el riu Ebre.
per veure què és el riu, quina agrandària té, quin caudal d'aigua baixa, perquè facis una idea ja de què va intentar passar l'any 1938 al riu Ebre sense ponts, perquè el primer que es va encarregar són els ponts.
Llavors van fer venir els pontoners de la república a intentar construir ponts, però res, ponts fets amb suros d'aquell que flota, amb funes fustes i tal. Van aconseguir passar moltíssima gent perquè la idea era arribar fins a l'altra banda, a la franja.
el número mayor possible de soldats. I va ser quan van mobilitzar... Primer els que tenien a la reserva, que em penso que eren la saca o alguna cosa així. Tants noms i tantes coses ens van explicar. I tens el cor tan enconjit també d'imaginar-te tot això, tant de patiment i tanta barbaritat... Fret... Sí, sí... Set, sense aigua, sense roba allà, tot destrossat, sense menjar...
Van mobilitzar primer els soldats que tenien a la reserva. Aquests eren els que tenien 38 anys.
Després, de seguida van anar baixant, perquè no els hi quedaven ja, home, els tenien tots al front. Va ser quan van començar a cridar els nanos de 16, 17 i 18 anys. Que quan els reclutaven ja i estaven passant revista, no sé, jo que li faig una mica de revisió medica i tal, la ministra que llavors era la ministra de sanitat de la República, la Frèdica Monsei, va dir, ei, però què feu amb aquests nanos on aneu? Si encara no ho estan, prenem el viveró.
i llavors es va quedar com la lleva del viveró, que són els nanos ja dic de 16, 17, 18 anys, que se'ls van emportar allà, se'ls van emportar a una mort segura, segura, perquè van morir milers i milers de persones. Amb aquesta batalla,
30.000 víctimes entre els dos bàndols. 30.000 víctimes. Els dos bàndols sabien que tots els homes que estarien lluitant allà, que tothom que enviaven allà, anaven a una mort segura. Perquè és que era aniquilat.
Uns tenien l'ordre de resistir com fos, els republicans i els altres, doncs de niquilar com fos a costa també de les seves vides. Permet-me una petita aportació a això que acabes de dir. Jo precisament una de les coses que havia escoltat, i suposo que vosaltres també, no pas com un topia, probablement com ha vist topia,
És precisament que les guerres han servit o serveixen per eliminar gent, perquè n'hi ha massa. Sí, això és una dita. Jo no invento res, ho hem escoltat mil vegades. I el que em deia un company que he trobat avui i ara diu
sobrem tants que hem de fer la tercera guerra mundial, perquè això que es diu també que estem en una situació com si estéssim en una guerra mundial, o sigui, s'està buidant de contingut tot el que en definitiva vam crear durant tot un seguit d'anys, probablement des de la segona guerra mundial. Estem parlant d'Europa bàsicament, eh? Sí, però bé, pot ser extrapolable.
Llavors, hi ha una cosa que a mi em poses, com dius tu, d'una manera absolutament fora de joc, no? I és allò de dir, és probable que els humans tinguem, paral·lelament, la capacitat d'organitzar-nos amb la llibertat, la democràcia i tot allò que movem i que els temps que ens toca viure, doncs se'n parla molt. I, paral·lelament, també hi hagi aquesta mal estat, o sigui, aquesta mala
Aquesta capacitat destructiva o aquesta fredor de dir i com que som tants, a veure com ens eliminem la meitat. I a partir d'aquí tornem a començar de nou com Alemanya mateix. I ara ja torna a ser Alemanya, doncs, una altra vegada, torna a ser el capdeventer poderós, el capdeventer d'Europa. Vaja, vull dir, la pel·lícula del pianista es veu claríssim. Clar, perquè hi ha societats que tenen una capacitat enorme,
tan riquesa en el territori com el potencial de recursos humans que tenen. Són capaços d'aixecar-se de nou, igual que el Japó.
El Japó mira que va quedar malmès després de la Segona Guerra Mundial i han estat capaços d'aixecar-se. I ara avui dia, i és més, la competència i com s'està refent de nou el Japó i com està també present amb les nostres vides econòmicament, amb els productors. És el Japó també, ja no només és Alemanya. És la Xina, per suposat, i el Japó també, el Japó culturalment fins i tot.
La Xina internament estava molt ben estructurada, però quan s'ha obert és quan s'ha demostrat com s'ha d'haver organitzat la part industrial i la part econòmica.
Evidentment, amb una cultura que no té a veure que nosaltres potser denusteríem a nivell social fins i tot, però en canvi la part econòmica és una organització absolutament perfecta. Clar, i molt disciplinada sobretot. I això és molt important, però què passa, a països com Espanya aquesta disciplina no existeix, al contrari, sempre s'ha mogut per aquesta corrupció... El viva la vida... ...dels últims 40 anys, no aquests sinó els 40 anys previs, no? I a l'altre deien que això és una corrupció franquista, és a dir, de connotacions franquistes.
Aquesta tipologia de corrupció que s'ha vist ara, aquests lligams, aquestes històries, això és de l'època franquista, el que passava als ajuntaments franquistes, el que passava a les diputacions, tot això és una cosa que ha après d'aquell moment.
aquests jocs que es movien de diners, aquests comissionatges interns, aquest ojo que si no et pelaré si no... Aquestes amenaces, però potser en aquest cas econòmiques, tot això és d'aquest moment. I això, siguem clars. Rosa, segueix que t'hem tallat. Està molt interessant aquestes reflexions que esteu fent. I jo deia també el del Japó perquè la gent és molt disciplinada i sobretot perquè
El bé comú, el bé col·lectiu, de la col·lectivitat, de la societat, molt pel davant, però moltíssim pel davant, que la persona que era individual, aquí no, aquí són molt individualistes, i jo i el meu melic, i el meu.
i com està l'Homeu. Això és una de les coses que es fa. Es fa aquest creuament amb aquelles barques antigues que encara existeixen al pas de barca de Miravet. Després es fa la visita al poble vell de Corbera d'Ebre que va quedar totalment destruït per l'aviació alemanya i es veu encara tota la ruïna de les restes del poble, de les cases,
de l'església, l'església Sant Pere també, queda amb peus la estructura de l'església. El sostre està sense cobrir però ara li hem posat com un vidre.
i llavors queda molt maco. Després també vam visitar el museu de la Batalla de l'Ebre, que també està a Culvera, que es diu així, es diu 115 dies, perquè són els 115 dies que va durar la batalla. La Batalla de l'Ebre va començar el dia 25 de juliol del 1938, el dia de Sant Jaume, perquè va anar tot superpensat.
i calculat perquè era el dia del patró d'Espanya. I ells sabien, els republicans sabien que els soldats nacionals els van dur al contrari i estarien a la missa de celebració del patró. I llavors van aprofitar, van fer passar molta gent, molts soldats per l'Ebre, amb unes barquetes que havien, totes les barquetes que havien pogut trequissar de la costa brava, de tota la costa de Catalunya, les tenien allà guardades a Miravet.
i llavors van aconseguir... ara es trien pel priorat i després aquell dia ja les van portar cap allà i tots els soldats passant, passant, passant, per això per intentar guanyar més terreny, avançar una miqueta més i resistir i que el conflicte es veu internacional. Són 115 dies, ja et dic, des del 25 de juliol del 1938 fins al 14 de novembre, si no m'equivoco, també del 1938, 115 dies justos.
de patiment. Després també vam fer la visita a les trinxeres de la Fatarella, que són les trinxeres que s'havien fet servir, tant de primera línia, com de reneguarda, com de previsionament. I és molt interessant perquè ens van explicar aquí en uns camps de treball a l'estiu per a gent jove, per a adolescents, i llavors els dirigeixen historiadors i gent de la Universitat
que era de Tarragona, de Rovira Virgili, i van, això, adolescents, i van allà a descobrir on estan, a averiguar on estan aquestes trinxeres, i bueno, això, escavar i tornar a refer-les, perquè això és recordar la història, i és conèixer la nostra història, i també és un homenatge a tota aquella gent que va estar allà i que va patir tant i tant, i que van deixar allà la vida, i que molts d'ells, les seves famílies mai més van saber res d'ells. I després també vam visitar
El memorial de les composines, que és una zona, també està fet com si fos una mina de trinxera.
i és com una fossa comú, on estan totes les restes que es van trobant perquè fins i tot avui dia quan es comencen a excavar aquestes trinxeres, imagineu el que troben allà. Osos, calaveres, restes ocells de la gent, perquè era molt fàcil, si mories a la batalla, una empenta i ja ve la trinxera. I després tapant amb terra o el que puguin i ja està. El memorial aquest també és molt...
és molt emotiu perquè hi ha les plaques amb els noms de totes les persones que ja s'han identificat i després n'hi ha d'altres que les famílies d'alguna manera o altra no han portat algun certificat conforme els seus familiars.
i que havia estat destinat allà i com que mai més no l'han tornat a veure, encara que no s'hagin trobat les restes, t'imagines que estan allà. Tens un lloc, no? Parla una miqueta si vols sentir. Sí, sí. A mi em va sorprendre molt perquè ja fa temps que havíem fet aquesta visita guiada per l'Uriel Junqueras, per l'historiador. A veure, és una visió molt impressionant.
Però és que tota aquesta zona s'està revitalitzant molt a nivell històric. Veig que s'està treballant molt. Hi ha el que es diu els espais de la Bateria de l'Ebre i és un consorci, que es diu el consorci memorial dels espais de la Bateria de l'Ebre, que està a Gandesa. El que s'han fet és recuperar escenaris de pobles i llocs concrets que es poden visitar. Una miqueta per recordar en quines condicions estava.
Per exemple, per veure com era la xarxa sanitària, això estava a Batea, com s'havien organitzat. A la fateria també es veu que era un poble ocupat. Al Pinell del Brai hi ha els efectes de la batalla. I a Vilalba del Sar, que és l'Osetxa, diuen ells. Hi ha molts espais que es poden visitar i de debò que val molt la pena. I a la gireixa de Sant Pere també hi ha tota una lésia d'ari, hi ha poemes i textos que han escrit escriptors i tal.
Jo el tinc aquí al llibre, que és de l'Assunta Montellà, aquesta historiadora que us dic jo, que és del programa que li ha fet Josep Maria Ballarín, que ell va ser també un nano del Biberó, també. El van cridar també, l'única cosa que ell sí que va salvar, no va morir allà.
El llibre diu 615 dies a l'Ebre, el sacrifici de la lleva del viveró. A veure si aconsegueixo llegir-lo perquè em fa l'efecte que ha de ser molt fàcil. Ens ho comentes i a veure què més podem treure d'aquesta explicació que has fet tan maca de la ruta de la batalla de l'Ebre.
Passem a la literatura i primer comentarem un llibre que es diu Mañana Todavía, és un llibre lògicament escrit en castellà, que té un subtítol que hem dit que es deia 12 distopies per al segle XXI. Jo tinc una traducció de distopia, una explicació, que és una societat fictícia indeseable.
Indesitxable. Acabo dient gent castellà i he fet una castellanada, però no. És aquest l'element. Indesitxable. Indesitxable. És a dir, el que deia abans el Jaume, el que deies tu, una utopia seria un element. Una il·lusió. Una il·lusió de crear una societat perfeccionada o més maca o com vulguis dir-l'hi. És a l'inversa. És aquesta societat que ja s'ha creat amb aquest compte i que és absolutament enyores al que passa anteriorment.
Són al voltant de 10 contes de diferents escriptors, alguns d'ells consegrats, com per exemple la Rosa Montero, que és prou coneguda, però també tenim altra gent que es mou dins d'aquesta tipologia de literatura, que és un tal Félix Palma. Félix J. Palma és un nano molt conegut ara que ha fet una trilogia, que és el mapa del caos, on hi ha tres llibres.
que tracta d'aquestes societats una miqueta especials que hi ha amb el futur i molta gent que no coneixem però com Elia Barceló, Laura Vallejo, Juan Miguel Aguilera, Susana Vallejo també, una sèrie de gent, Gallego perdó, que en aquest cas mouen diferents històries. Evidentment no n'explicarem totes ni molt menys, farem quatre comentaris. Laura Gallego fa una obra que es diu We Kids, nosotros los chicos seria, és una forma
Contrauda, no? Contreta. Sí, exacte. Del que seria aquest... Compresa. Sí, bueno, exacte. Compresa, no? Del concepte We Are Kids. Nosotros Somos Niños diu We Kids, no? És una sensació de... jo com el WikiLeaks, que s'ajunten els conceptes en anglès, doncs aquí es fa el mateix. Això és una història terrorífica.
Terrorífica vull dir perquè, com tothom avui en dia amb això del Facebook, exposa la seva vida sent adult i no tan adult, el wikits és que en una societat futura els pares, tal com neixen els nens, els apunten amb una xarxa social d'aquestes característiques i des del minut 1 aquests nens són famosos.
es fan famosos a la xarxa. I això què comporta? Comporta que aquestes criatures amb les unes que van creixent o es converteixen en desgraciats perquè no triomfen, es passen tota la vida davant d'aquesta pantalla que és la pantalla d'ordinador mirant a veure quin és més conegut i qui és menys conegut però ja és culpa dels pares per tenir aquesta influència de les xarxes socials amb un futur que podria passar fins on podem arribar. I és molt perillós perquè ja es produeix tota una mena de
conflicte dins d'aquesta gent. Però quan arribes als 16 anys t'expulsen d'aquesta xarxa perquè ja ets major d'edat. Per això provoca angoixa amb aquestes criatures. És un tema realment molt ben ajuntadet, amb estat i que realment val la pena, per exemple.
Un altre que és molt genèric, un que es diu neteja de sang, es diu així, és de Juan Miguel Aguilera, i és el plantejament d'una societat occidental, passa a València en concret, però en aquest cas, quan la gent ja no creu en res més, torna a aparèixer, en aquest cas, el seu plantejament és que torna a aparèixer la religió islàmica.
tot es vincula a la religió islàmica. És curiós com ho fa, de quina manera ho porta, perquè en teoria la societat occidental
agafi aquesta idea d'aquí 100-200 anys. No ho explicarem perquè no es costa tampoc de rebentar aquesta informació. Però a veure què comporta. La dona, evidentment, queda denigrada. Sempre rebem tu? És que em refereixo que és el plantejament del que estem veient ara, com a societat islàmica aplicada en aquest cas occident. Imagineu-vos que això comporta per les dones amb la seva evolució. I tant, és un retrocess.
Enorme. Amb el que costa, aconseguir fer una passa endavant. Per això és terrorífic, és una distopia, és un horror. Quina societat és aquesta on anem a parar per dir aquesta opció, no? Jaume, digues. No, que és el que parlaves tu, la culpària. Tenim el culpable, la dona. Sí, no, no. Si vas a buscar algú, precisament, a l'ésser més racional que n'hi ha, són l'ésser més racional. Però amb aquest compte, per exemple, es planteja que la societat sigui inculta.
Inculta. Inculta. Es busca la incultura per aplicar la religió. Per dominar més fàcilment a la gent. Exacte. Un futur sense cultura. És aquesta la idea. I per últim, així, per comentar... El totalitarisme sempre ha buscat això. Exacte. Des que va aparèixer l'home a la fase de la Terra. És aquesta la idea. I llavors, l'última que és molt interessant aquesta que és Susana Vallejo, que es diu la peça, es diu Gràcia. Gràcia perquè ella es diu Gràcia, eh, però passa a Sants, no a barrage amb barris.
Llavors és una distopia, però imagineu-vos el barri de Sants d'aquí cent anys, que es manté la sensació aquesta que té de poble Sants, però en canvi un Sants mig buit perquè arriba un moment que la societat ella mateixa vol destruir
La societat es pot destruir ella mateixa i quan neixen nens el que fan és que els venen com si fossin porquets per menjar-se'ls.
Com es diu això que es fa a Segovia? Cochinillo. Per fer això, d'acord? És aquesta la intenció, llavors quan apareixen les dues... Vull dir, com es pareix, llavors diu el nom ni me l'ensenyi. Allà a casa canvi jo i aquestes coses. Exacte, llavors hi ha intermediaris que veuen això a la gent que té diners per menjar-se aquesta criatura.
I és molt fort. Per tant, no hi ha societat que evolucioni. A mesura que van morint no van creixent, perquè se'ls van entrepant. És mateixos, imagina't. No hi ha problema de superpoblació. Això passa, per exemple, a Sants. A Sants, la senyora gran, que és l'àvia d'aquesta dona, recorda quan encara hi havia nens pels carrers, quan la societat era normal. Imagineu-vos quina cosa més dramàtica, però superinteressant.
Hi ha comptes que et deixen descol·locats. És una societat que es va envallint, no? Clar, clar. Sí, sí, desapareixerà.
És curiós, és entropòfaga. A la mitologia clàssica també passa, no? No passarà això. És un tema recurrent. A la mitologia clàssica, el Neptú es menja els seus fills. El Déu del Temps es menja els seus fills. I després hi ha l'altre paral·lel, tant a la mitologia grega com a la romana.
Doncs quedem així d'aquesta manera. Anem a parlar de reflexió sobre l'article aquest de l'empresari sense cultura. Sí, és que gairebé ho hem dit tot ja. En definitiu, és insistir una mica més sobre fets puntuals que són fàcils d'interpretar.
Aquest senyor que és en Francesc Cabana diu quina relació hi ha entre la gestió d'una empresa i la cultura. En principi cap. Desconec les escoles de negocis que recomanen als seus alumnes un interès per les activitats culturals.
Personalment crec que el que diferencia un robot d'una persona és en bona part la cultura i que un empresari, una mestressa de casa, un agent de mosos d'esquadra, un metge o un guàrdia forestal no faran bé la seva feina si no tenen cultura.
Fixem-nos, no? Vull dir, és molt elemental això, si voleu, oi? Però sí que és cert que tot el que hem parlat des de la mateixa guerra civil amb els vencedors que hi va haver, i si aprofundíssim una mica més el perquè aquests vencedors van ser vencedors, perquè existeix en el nostre planeta Terra aquesta distopia, probablement en element de més de quatre, que el que cal és que això no sigui realment profitós pels humans,
perquè això ens transformaria en éssers que vés a saber què passaria. Aquest és el gran dilema que vivim. Podríem fer una selecció de les persones que poden néixer, podríem arribar en definitiva a ser deus nosaltres mateixos, perquè tampoc ha de ser tan difícil això.
Llavors hi ha l'altre vessant que diu que això seria horrible, que no hi hauria cap mena de possibilitat de sobreviure a una realitat com aquesta. Jo penso que això és el que hem de saber pensar, que probablement és cert això.
però evidentment, com tu esmentaves i com hem esmentat al llarg d'una estona, precisament perquè no passi això, per segons quins que tenen la capacitat de governar-nos, doncs ens estan omplint de tot això, que també és un desastre total, que també és una distopia. O sigui, jo penso que aquí tenim un bagatge cultural també, i que la cultura ha de ser molt interessant.
Podria seguir llegint, però ja penso que ja n'és. Sí, sí. Ens ha quedat clar, vull dir que en refereixo, que és evident. És el que buscava. Sí, sí. Molt bé. Doncs el que farem ara serà reescoltar dos minuts d'aquest tema dels Boys to Men, que us dèiem, que és una cançó que no es veia coneguda aquí, però en canvi va estar considerada la millor cançó americana, la millor balada dels anys 90. I bé, doncs, escoltarem una miqueta i començarem a parlar després de La Fia és el meu principi, Rosa.
I'm in love and I'm proud...
Oh, how could you love me and hit me and never say goodbye?
Still I can't let you go It's unnatural You belong to me I belong to you Come to the end of the road Still I can't let you go It's unnatural You belong to me
El seu instrument són un grup de quatre cantants de color. Evidentment es nota amb la forma de cantar i amb unes veus magnífiques que amb allò m'atxembraven. Magníficament entre elles. Realment és una cançó preciosa, al final del camí,
I bé, doncs és el que diem, no? Llàstima que la música d'aquestes característiques R&B que es diuen no arribin a l'Aquí. És una llàstima, però intentarem que arribin d'un canal a un altre, no? Però bé, és el que hi ha. Rosa, parlem de la Fies al meu principi. Bé, és una... bueno, ara jo el que he vist és la pel·lícula, no? Que és de l'any 2010. Però aquesta pel·lícula, de fet, està basada en una novel·la, també. En una novel·la que és homònima d'Alficiano
De fet és periodista, italian, que va estar durant 30 anys o més va estar recorrent tot el món, pràcticament, sobretot al continent asiàtic, era especialista en temes vivint els fets històrics tan importants com la revolució cultural china o l'agra del Vietnam. Després també va estar a l'Himalaya, allà va estar amb els monjos tibetans,
una mica allà buscant una vida una mica més espiritual. Imaginem-nos després de tantes experiències tan dures, de guerres, d'aquestes situacions tan extremes. Ell sí que tenia la seva família aquí, a Europa tenia la seva dona, tenia dos fills, un noi i una noia.
Tant el llibre com la pel·lícula és molt semblant. Potser de les poques adaptacions cinematogràfiques he vist que és molt fidel al que és la novel·la. Arranca quan ja és gran i està vivint en una caseta que té un local ideal, amb muntanyes de...
No sé si és d'Itàlia, del salt, sushi... A veure idíl·lic, paradisíac, unes vistes de les muntanyes precioses, que dius mira, és una mica allà la reconciliació ja amb l'eternitat, ja amb el món, amb la vida.
I ell està ja malalt, està gran, però sobretot és que està malalt. Llavors, aquí el seu fill, que també és periodista, casualment també ha seguit les seves coses.
i una miqueta per parlar amb ell, per tenir aquesta conversa de pare a fill, perquè potser quan el nen era petit, ell no ha disfrutat del seu pare i no li ha pogut passar tampoc experiència, sentiments, els valors de la vida en si, perquè és molt humanista tant la novel·la com la pel·lícula. Bàsicament és això, la relació no és l'herència que li vol deixar al fill, sinó
Tenia aquesta conversa. Tenia l'ocasió de poder parlar amb el seu fill d'aquestes experiències, d'aquest sentit de la vida. I el perquè ha viscut ell d'aquesta manera. Ell venia d'una família molt humil, però va aconseguir estudiar a la universitat amb molt d'esforços econòmics per part dels pares i d'ell també que estava treballant. I després tenia aquesta frescor a l'hora d'anar i de fer reportatges i aquest sentiment de justícia també dels llocs on ell anava.
El fill és una altra generació de periodistes. Ja veus que és un periodisme més reposat. De fet és el fill que li està fent l'entrevista al pare. No sé si després amb la intenció que ho publicarà o farà alguna cosa. Tu imagines que farà alguna cosa.
però és això, no és el fill com des d'aquest punt de vista d'un periodisme d'entrevista, de personatge i tal, com entrevistar la figura del seu pare, però què ve a ser això? Ve a ser el periodista veterà, el periodista de sempre, una miqueta com el Michael Caine en aquella pel·lícula.
És que ara m'està venint de cop, eh, que la idea d'aquella és l'Indochina, em penso que és. Aquella que surt a Catalunya. Indochina. Que ell és un periodista i és just quan comença tota l'esclata de la guerra de Vietnam. Sí. Hi ha els... estan allà els... els francesos eren els primers que havien invadit Vietnam, després, bueno, que l'havien coloritzat, i després hi ha els nord-americans que també volien aprofitar-se'n. I és el personatge de periodista de Michael King
Venia a ser una miqueta això. Diu que arrisca fins i tot la seva vida pel bé de notícia, del periodisme d'informar al món occidental de què està passant allà. Hi ha un altre que són els crits del silenci. T'acordes d'aquesta pel·lícula? També que juga la vida aquests dos periodistes per intentar informar al món del que està passant. Sabeu que també és al Vietnam. És un tema recurrent. Sí, clar. Han passat tantíssimes coses allà.
que han donat peu a fer molta literatura i moltes activitats. El que queda una mica fluixet, però d'això passa tant a la pel·lícula, és el paper de la mare, el personatge de la mare, l'esposa.
que pràcticament és la persona que l'acompanya perquè l'estima moltíssim, l'ha acompanyat al llac de tota la seva vida, ha estat fidel i sempre aguantant allà i amb molta calma i amb molta, no ho sé, el fet que amb molta paciència, el fet que el marit continuament marxi i que no marxa per dos dies, que marxa mesos i mesos, i que no marxa tampoc aquí a fer de comercial, no, no, és que marxa la guerra, no?
Ja us dic, jo la novel·la em va agradar molt i la pel·lícula també està força bé. Fantàstic. Molt bé. Una recomanació. L'actor és el Bruno Gantz. Molt bé, molt bé. Ara passem també a una pel·lícula de 2010, curiosament, però en aquest cas el que hem fet ha sigut una miqueta, l'han d'estrenar ara. Justament coincida amb la mort de Philip Seymour Hoffman, que és aquesta pel·lícula, una cita per l'estiu, que el Jaume i jo hem pogut veure.
amb el qual Philip Seymour Hoffman és el protagonista, lògicament al costat d'una senyora, d'una noia que es diu Amy Ryan, que és increïble, i també de dos secundaris que són hispans, el John Ortiz i l'Elisabet Rodriguez, que són les que li fan la part.
Bé, jo és que la pel·lícula em va semblar llàstima que aquests grans actors que es llencen a fer la direcció, que és la primera pel·lícula que va fer, l'única que va fer, doncs se li veia que tenia un futur com a director, que tenia també la capacitat de dirigir.
I és una pel·li on diu el Jaume Amable, fins a un límit, perquè és que tant el Philip Seymour Hoffman, que està gras fins a la immensitat, perquè és que és un gras onet, però en aquest cas hi ha una deixadesa física, que podria haver-hi donada pel paper de la pel·lícula, ve allò millor per la seva pròpia condició. Em refereixo perquè estava patint una situació molt complexa, un tema de pressió greu.
Perquè, curiosament, a la pel·lícula El hombre más buscado, que és l'última que ell va fer el paper principal, vaig veure el tràiler i vaig veure que també seguia a ser una persona molt més grasa del que habitualment era a les pel·lícules que va fer als anys 90, com Boogie Nights, etc. Què traiem? Un personatge, és que jo a vegades deia, desperta,
Mou-te, que la vida passa. I llavors aquest nano que té les seves coses i les seves fòbies, per exemple l'aigua, que li ensenya a nedar perquè té por.
Conèixer una noia que també té moltes... No sé, és que és complicat, no? Com ho podríem dir? Té moltes utopies. Ah, que sí, són utopies. Però s'han trobat com dos bastions dins del mar, no? Dius a veure cadascú amb les seves coses, no? Les seves interioritats, els seus problemes personals, no? I s'estimen i hi ha un vincle, però falten. Llavors, estan a l'hivern,
i llavors es demanen com una cita per l'estiu encara que mentrestant aquesta relació va evolucionant mentre l'altra parella s'està destruint realment perquè arribant a límits una miqueta espectaculars i els altres ho miren no des de la barrera, però des d'un punt de vista com molt... no sé Jaume, a tu què et sembla? Jo tinc una sensació que la pel·lícula... Recordeu aquella pel·lícula de... Martí.
Com? Martí. Sí, bé, que ella seria un referent. Seria un referent, seria un referent. Estem parlant de persones que no són agressives. No, exacte. Que tenen doncs unes mancances per ser atractives gairebé a ningú. Sí, sí. Llavors, aquestes persones, allò que, un altre tòpic d'aquells, no? Diu aquestes persones quan es troben, diu home, mira ves per on. Potser sí que podem trobar. Trobes un igual?
Ja es troben. Fa molta gràcia com intenten unir-se i no saben. La pràctica no la tenen. Clar, no tenen la pràctica. Però s'estimulen l'una de l'altra. I la biologia no ajuda. No, de moment encara no. Quan arriba la biologia... És boníssim. Ella li diu...
Ella ja es llença perquè el pobre no fa res en particular. I li diu, vinga, poseig-me, no? Però li diu d'una manera, posem-me. I l'altre està així, i llavors diu, bueno, i com que és una mica grandot i patós, l'agafa, l'emputxa contra el llit, bum, cauen a sobre, no? I li diu, t'he fet mal? Ascenada passió, no? Vinga, va, no? No, no.
T'hi has fet mal? No, no diguis això. Tira endavant, que no li has fet mal. Segur que s'ho està passant teta. És boníssim, ai, pobres meus. Però encantadors. A mi la pel·lícula em va agradar moltíssim. No és una gran pel·lícula, però és una pel·lículeta que dius, home, que bé s'aguanta, que bé. Aquest cinema... Aquí estaríem... Te'n recordes d'una pel·lícula que va fer el Jeremy Irons?
Sobre una parella de Roman Polanski, és que no me'n recordo com se deia, Eridens, potser era. El Lluïmal, el director. Exacte, una parella que s'acaben de casar. La Juliet Vinoj i la Jeremia Ayrons. Això sí que no me'n recordava. Jo fa poc he vist aquesta pel·lícula, he recuperat.
Llavors és la mateixa història de fer. El matrimoni que ja té una dinàmica, s'està autodestruït i no avancen. I en canvi, els que els falta un empenta, doncs aquests són els que cada vegada van... Però aquí hi ha una química. Com aquell que anava i no va arribar a la costa, saps? Aquí hi ha una química immediata. És allò de beure's el Jari Meier a la setmana.
Ja que a partir d'aquí tira cap endavant el que faci falta. No li importa gaire bé, a l'excepció de guardar les formes amb la família. Aquella tindria aquesta part més distòpica i en canvi aquesta seria més autòpica. Vull dir que està dient que aquell que ja té totes les experiències ja va acabant.
I el que no n'ha tingut ni una encara la comences, clar. I lògicament per arribar a l'altra, guau, quin camí que no li queda de no. És que això també és interessant, trobo jo. Sí, sí, la pel·lícula aquesta que dius està molt bé, està molt bé. Bé, doncs ja està, una miqueta ho hem comentat, i a partir d'ara Jaume...
Com ho faràs això del Robocop, tràfic i un cavaller negre? El tràfic i un cavaller negre no lliguen gaire, oi que no? Tenim deu minutets així. No, tenim dotze. Deixa'm dos per parlar de Supernova i carregar-me-la. Sí. I tens deu minuts per parlar de... No, no, tampoc cal tant. A veure, jo vaig veure la pel·lícula tràfic per començar i després també l'altra aquesta de... El cavaller. Ah, no, el Robocop.
I el Robocop, exacte. Que segons qui podria admetre o fins i tot promocionar, que són dos clàssics ja del cinema. Perquè, veritablement, en el moment que van estrenar-se, tot i que això clàssic, ja qui diu que ve després, és molt relatiu això, no? És precisament d'això que vull parlar, no?
Llavors jo les he revisat aquestes dues pel·lícules actualment i la veritat és que de clàssic em sembla que poca cosa. El tràfic la vaig trobar. No, però Robocop ja es pot considerar un clàssic dels 80. Un clàssic. Tothom diu Robocop i sap quina pel·lícula és. Jo crec que un clàssic queda quan ja saps quina referència tens. Tothom sap que és Robocop. Tothom sap que és Alien. Tu poses aquesta pel·lícula que acabem de parlar, li poses aquesta història de mort...
No, no, però és el que diem. El tema del cinema clàssic i un clàssic. Per mi és diferent. Una pel·lícula de cinema clàssic és molt bona, però hi ha clàssics dins el cinema clàssic. Hi ha clàssics dins el cinema actual dels anys 80, 90, que no és cinema clàssic. És una mica conceptes, per mi és una opinió meva això.
O sigui, parlo d'això perquè jo la vaig trobar així com un clàssic, però que jo la situaria no en els anys que va ser feta, tot i que no en tinc tanta memòria com per recordar.
l'efecte que em van produir en el moment que es van fer aquestes pel·lícules. Sí que tràfic, recordo que em va impactar. Tràfic, va impactar. Encara jo potser no donar-li aquesta etiqueta. No, perquè té tot un component moralista. Tot el paperàs que fa el senyor Michael Douglas, allò és de moral pura i tal.
I és clàssic, el poses al costat dels Germans Cohen, amb aquella història que també és de fronteres i de tràfic de drogues i tal, allò sí que funciona. Uau, allò sí que és un clàssic. Sí, sí, però en canvi és una de les millors pel·lícules de Steven Soderbergh. Ho he dit bé, Steven Soderbergh? Que és el Steven Soderbergh, no? Sí, crec que sí. Sí, és aquest bon home. Diuen que tràfic és de lo millor que ha fet. Que a mi això em grinyola, a mi tràfic no em va agradar gaire. Ho sento. No, estic d'acord, jo. Però li poses cinc estes o t'arreu.
D'altre cop em va passar aproximadament el mateix, de tota manera reconec que... Perquè és una mica desfasada. Exacte, li ha passat el temps. Dic això perquè una de les pel·lícules que també he revisat aquesta setmana és una pel·lícula que porta per títol alfa.
I que està fet aquí a casa nostra. I que la veritat és que és un rotllo patatero en quant a interpretar-la fàcilment. No hi ha manera de diferenciar un actor de l'altre, que són tres, no? Però que el que sí que és cert és que té un component estètic molt interessant.
rodó diria jo, o sigui d'una coherència extraordinària. Pel·lícula catalana. No tenia referència. Bueno, és que jo tampoc hi he buscat, és clar. Llavors va dir, és que em va agafar. Em va agafar una mica el que m'ha passat amb algun cinema, diríem, d'aquesta variant que no és nord-americana.
Per exemple, el nord coreà i el sud coreà, dius caram, el Jongwonho. Em vaig veure on no fa gaire. Quina cosa més densa i més ben parida. Saps allò? És que està molt ben fet. I aquesta em va passar igual. Què vull explicar amb això o què vull valorar?
que en definitiva hi ha persones que surten d'una escola molt ben formats i són capaços de fer una pel·lícula rodona estèticament i tal. Esclar, una altra cosa és el contingut i aquest contingut com l'expliquen. Aquí la cosa ja canvia, no? Llavors, jo penso que és interessant. Per això he agafat aquestes dues, perquè sí. Una altra cosa és el Caballero Negro. Jo penso que és molt diferent. Això està ben parit, això, no?
Això està molt ben fet, sobretot fins al punt que no deixa de ser-ho per mi. Què és el que està ben pedit segons el meu criteri? Doncs que ens pinta un món tal i com és. Exagerat, evidentment, per això la ficció ja ho admet. Però potser no tan exagerat com els batmans primers. Que jo era uns batmans coloristes, futuristes, que deies... i en canvi és com un món
avançat, però més creïble. Però arriba un punt que tot això ho fa pols. Ja tot el que t'explica des d'aquell punt en endavant, que si l'has vista és quan apareix aquell cap de policia que representa que havia desaparegut, a partir d'aquell moment trobo que tot allò se'n va a orris. Ja no segueix, ja no entra en el camp del que és la ficció i l'exageració, i en definitiva la comprensió per part de l'espectador d'allò que ens toca viure.
Allavòs ja és un conflet de bliblabliflas. No s'agafa per enlloc. No, perquè trobo que ja bueno. És que jo aquesta no l'he vist. He vist el Batman's Begging, però aquesta segona part, que és una segona part em sembla, no m'hi he equivocat, aquesta no l'he vist. Doncs mira-la i a veure què et sembla, perquè jo vaig rebre aquesta impressió precisament no favorable a valorar-la positivament. O sigui,
A partir d'aquell moment, si jo tenia, segons el meu criteri, set o vuit punts, vaja fins a quatre, perquè crec que una pel·lícula ha de ser unitat. Jo soc molt fan del Batman, de les primeres, del Tim Robbins, del Tim Burton, del Barbert S. Rowder, em sembla que eren aquelles dues o tres primeres que van fer amb el Jack Nicholson, que feia de Joker i tal. Jo soc molt fan, perquè eren molt pop, eren molt popera, molt pop, vull dir, artísticament parlant, molt colorides i tal, i em feia gràcia aquelles pel·lícules. Aquesta no.
No, això és molt fosc. Han fet un Batman fosc, però més creïble també. Allò era massa còmic. I això és potser més humà. Per tant, és aquesta tendència que hi ha ara d'humanitzar aquests herois que són totalment ficció. Jo crec que a vegades s'ha de seguir la línia del que és un còmic, no deixa de ser un personatge fictici. Però bueno, es vol humanitzar? Bé, perfecte. També s'humanitzaven els deus, també a l'època de Grècia, a vegades ho dèiem, no? Exacte, s'humanitzen els deus.
És el que hi ha. Ens queden 3-4 minutets i tinc dos per carrer. Això és una pel·lícula nostàlgica. Nostàlgica dins del que seria el cinema dolent, que ja saps el que vas a veure. Aquí nosaltres tenim la sort que ens equivoquem més una vegada.
Ja portem anys a les esquenes amb això del cinema. A partir d'aquí, hem vist el nostre punt de mira, hem vist pel·lícules des del 1900 fins a l'actualitat i amb això no ens espanta ni pel·lícules en blanc i negre, ni de por, ni de riure, ni de difusos animats, ni del que sigui. Això ho tenim controladíssim.
Però llavors, de tant en quant, veure una pel·lícula que s'assolenta val la pena. Nostàlgia, perquè jo durant molts anys vaig ser l'actor del fotogrames, com la meitat dels seguidors del cinema fotogrames. No, no, segueixo sent-ho. Abans era absolutament com una mena de psicosi, els anys 90, que jo em llegia de dalt a baix, el fotogrames, i m'amulitzava gairebé totes les pel·lícules que sortien al mercat. I recordo que va haver una pel·lícula que em va marcar
que era una pel·lícula espanyola dirigida per un tal Juan Mignon, que es deia Supernova.
I em vaig xocar perquè deien que hi havia una secció que era el més maco, el millor i el pitjor. Llavors era el pitjor, apareixia Supernova. Una pel·lícula que ha durat una setmana, en aquella època, els anys 90 o l'any 93, això era un pecat mortal, avui en dia sí que cada setmana volen. Però vull dir que en aquella època era molt raro, una setmana anàvem a veure 12 persones. I vaig dir jo això ho he de veure.
Han passat els anys i jo que dius que no gastaré diners per veure això, segur, quan parlo del cinema en aquella època, i en aquella època tampoc era diferent. I llavors amb el temps, amb les tecnologies, he pogut recuperar aquesta pel·lícula.
i vaig a veure-la, coincidint al que veia, mare de Déu Senyor. És que no m'estranya. Va fer protagonista Marta Sánchez i anem malament, anem fatal, anem fatal, la cantant d'Olé, Olé, aquesta dona i tal. Clar, als anys 90, llavors amb el Gorruchaga...
I per allà sortia la Txos d'en Preave, la Neus Ascens... Parlo de fa 20 anys enrere. Estaven tots més jovenets. És una pel·lícula absurda absolutament. No s'agafa per enlloc. És una mena de metàfora de la nòvia de Frankenstein. Ella és una cantant molt famosa.
Madrid futurista terrorífic, tot ple de paper de plata per intentar donar-li aquesta sensació. I és una pel·lícula inconexa, absurda, que no té una lògica.
No puc explicar per no rebentar la pel·lícula.
Coral, una comèdia futurista absurda, mig ciència ficció, mig idiota, no es pot dir una altra cosa perquè hi és això, però és el que hi ha. Per tant, si anem a Dolent, hem de comentar-lo. Per tant, aquesta pel·lícula, si la voleu veure en plan friqui, en plan pel·lícula de culte dolenta, doncs perfecte.
És el que hi ha. Ens queda un minut i mig. Jaume, si vols dir alguna cosa que pegar un paper a la mà, digue-la, però tens 30 segundos. Estava pensant en una pel·lícula que també vaig veure ahir que em va agradar força. Doncs tens 20 segons.
No, és que no recordo el títol, veus? Això és el que em sembla que és greu. Són dos amics, un té una problemàtica mental, ha tingut un accident enorme a la vida, es troba al cap de molts anys i llavors ell, el que el vol ajudar, que té la vida situada, casat, amb els seus fills i tal, el vol ajudar i les dificultats que té per ajudar amb una persona que es tanca dins ella mateixa.
La veritat és que em va interessar. Doncs hem de buscar el títol i dir-ho la setmana que ve, que ara hem deixat a l'audiència com a dient, oh, quin títol és aquest? Ja ve perquè si s'enganxen i els llisos que ve ens escolten, ells volen saber el títol. Segur. Molt bé. Doncs ens escoltem la setmana que ve, d'acord? Sí. Vinga, adeu-siau. Adeu-siau.
Són les 10. Notícies en xarxa.
Bona nit, us parlem Pere Sanz i Didac Alcàntara. El coordinador d'Iniciativa, Joan Herrera, confia que la reunió del pacte pel dret a decidir de demà serveixi per demostrar la voluntat de mobilització i de participar en la consulta de diumenge. Herrera també considera que el 9N ha de servir per expressar el rebuig a l'actuació del govern del Partit Popular en tot el procés. I això és el que esperem del pacte de demà.