8.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1.
9.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 9.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1.
Molt bé, doncs avui estem
amb la companyia grata de bàsicament
homes, eh? Últimament és un programa bastant
masculí, això. Que no és cap mena de sort,
això. No, absolut. Todo macho salfa.
I macho salfa total, aquí, eh?
Ometa.
Fomiga.
Bueno, doncs estem
amb el Jaume, què tal? Hola, bona tarda.
Molt bé, amb el Nacho. Bona tarda, què tal?
I amb el David. Hola, què tal?
Aquest sí que és un macho alfa, eh?
Aquest és un no parar. Des que ha arribat, pim-pam, pim-pam.
No parat, eh? Sí, que us agrada.
No parat. En el fons, sí, en el fons, sí.
Vull dir, ens posem aquí a totes esquenes.
Bueno, ja està, callem. Què vau dir, en el fons?
Res, res. Molt bé, doncs
parlem avui d'exposicions,
parlarem de llibres i parlarem de cinema.
Parlem d'una exposició d'aquí del
Celler de Can Ginastà, que
doncs la presenta un tal
Carmelo Sborroig. Això d'Esbor
deu ser, no sé, d'algun país
de Porai, però bueno, això ja
ho comentarem. I
Jaume, vols parlar
d'això? Sí, d'això. No, no, però
miren cap a mi, miren cap a mi. Vols parlar
de l'exposició? També, també. Sí, fantàstic.
Doncs parlem-ne d'exposició del Joan Vidal
i en parlarem, eh? Ara
tot seguit. Que es
realitza, si no m'equivoco,
digue'm, ajuda'm, Jaume. El dia nou.
El dia nou. Sí, que és divendres.
Del nou, de desembre, el nou de gener.
Sí, de febrer.
Ai, de febrer, perdó. Sí. De febrer?
No. Ai, perdó.
Que va, no senyor, del mes de desembre.
Clar, del mes de desembre al mes de gener.
El nou de gener. Ah, sí.
que va del mes de desembre. Ah, val, val, val.
Per això que jo ara no sabia exactament on era, ni on era.
Un mes. Perfecte.
Ho parlem després, Jaume, eh? Que estarem
tots més organitzats. Com vulgui. Parlem
també de llibres. Abans parlarem de poesia,
del Marcos Anna, que ens explicarà el Nacho,
d'aquesta persona que va estar...
Molt, aquesta setmana. Exacte.
I també parlarem d'un llibre que és
Tres dies i una vida, de Pierre Lametre,
que, bueno, ja veurem com va la cosa.
I cinema. Un, farem un gran recorregut per la llegada, eh?
Aquesta obra, doncs, que amb aquesta pel·lícula...
Per casualitat l'han vist els tres i tothom tenim alguna cosa a dir.
No l'has vist. Jo l'he vist, no l'he vist.
Sense fer espòiler, eh? Per això no es pot...
No, no. No es pot explicar.
El llibre negre, de Paul Verhoeven,
recuperarem aquesta pel·lícula, que té uns anyets,
no gaires, però que val la pena.
Parlem de Demolition i de Snowpiercer,
que també hem de fer-ho amb moderació,
perquè aquí hi ha gent que l'ha vist,
no l'ha vist, eh? Jo l'he vist gairebé
tota. Faltaven 10 minuts.
I la tecla que vam fer TV3, me la vaig gravar
i em falta acabar-la. Molt bé.
Doncs comencem parlant d'art
i comencem parlant d'aquesta exposició del celler de Can Ginestà,
que tenim...
Carmelo Svord Roig.
Sí, jo... Roig, o sigui, és curiós,
perquè el que dius tu,
el primer cognom és estranger,
hi ha alguna explicació, per dir-ho,
d'algun quadre que està, doncs,
en una llengua...
Jo, la veritat, no l'he sabut de descifrar,
però, no sé,
vull dir, podria ser alemany perfectament, no?
Sí, sí, podria ser.
Molt bé, doncs,
dit això, que tampoc hi ha cap garantia de res,
i la veritat és que m'ha sobtat molt aquesta col·lecció, no?
És que necessitis massa estona per veure-la,
però d'una manera prou clara,
el que representa és precisament aquest desordre mental
que, en definitiva,
genera el fet de tenir, doncs,
totes aquestes guerres que hi ha
amb la gent que s'escapa dels seus països,
de la manera que arriba en els nostres,
val a dir-ho, no?
I automàticament et poden passar moltes idees
per expressar aquesta realitat.
I l'he trobat molt interessant
de la manera que, en pintura,
aquest senyor Carmelo,
doncs, ha pintat aquest desastre.
Fins i tot ja...
Aquest desastre que tenim, vaja,
fins i tot ja en el requartet
del fons d'aquesta sala d'exposició
d'aquí a Can Ginestà...
Del celler.
Sí, del celler, exacte.
Per ubicar-ho, sí.
Doncs, hi ha fins i tot unes tiretes molt primetes
i, d'una manera molt impactant,
parla del suïcidi, no?
Sí.
I més que parlar, vull dir,
és una representació,
en aquest cas, no pictòrica
o no ben bé pictòrica,
perquè utilitza també com un celofà,
o sigui, com una mena d'això,
d'això, que si fos una placa d'aquestes
que et fan quan fas radiografies, no?
Sí, sí, sí.
Com si fos això, però més prim, encara.
I llavors allà també hi sap dibuixar.
I llavors hi ha el títol genèric
de trossos que han quedat de la divina comèdia,
per dir-ho d'una manera.
Esclar, connecta amb tot el que és
manifestació artística,
la realitat que vivim
i, en definitiva, molta modernitat.
A mi m'ha semblat molt interessant.
Us convido que l'aneu a veure,
perquè, sense abastar-ho tot,
jo crec que és, sí, bona.
És una molt bona exposició.
Molt bé, fantàstic.
Bé, doncs no deixem el món de l'art
i anem a recordar aquesta exposició,
que són poesies en torn al rostre.
Joan Vidal...
Llargés?
Llargés.
Llargés, perdó.
Ell s'hi posa així...
Bé, bé, bé.
És llargés.
És que és llargés, no?
Perquè jo sabia que el David anava per aquí al seu cognom,
però vull dir que...
Aquesta és l'obra d'un diàleg
de frustracions entre l'artista i el món exterior.
d'un desig deforgant les profunditats de l'absurditat humana
per enditzar-nos en melodies de recolliment,
sofriment, meditació, etcètera,
cercant rostres amb realitats conscients diverses.
Aquesta és la frase, penso, molt definitoria.
Jo no sé per què,
però quan la vaig llegir no l'he feta jo.
Evidentment que l'ha fet ell mateix.
Vaig dir, caram, tu que feia temps que pensava jo en això.
És curiós, no?
Perquè, esclar, vas seguint,
és el teu propi fill i vas seguint el seu caminar, no?
I llavors dius, evidentment,
estàs reflectint tot un món interior,
el patiment que et proporciona.
I a més a més,
doncs jo penso que el que reflecteix d'una manera molt clara
aquesta frase precisament és això,
gratar sobre les profunditats de l'absurditat
que, si parlem de l'exposició que he esmentat abans,
doncs està molt clar que és així.
Ell bàsicament dibuixa rostres,
tot això no vol dir que sigui tot rostres,
hi ha altres pintures que,
segons el meu criteri, estan molt bé,
jo estic enamorat dels paisatges que ha fet,
impressionant.
Llavors va recordar una mica,
doncs l'etapa de pagesia que va tenir durant dos anys,
i que això també ho ha reflectit en quadres
que estan molt bé,
que aquests no els han mogut de casa,
eh, val a dir-ho.
Però algun dia...
No es poquen, no?
Algun dia...
No, no crec,
jo almenys per mi no és això.
Però no s'han mogut,
perquè a ell el que li interessa és aquesta frase,
i en definitiva les exposicions que va a la tercera,
en aquest cas, oi?
Sí, sí, sí.
Serà concretament aquí a la Biblioteca Central,
al carrer García Nieto,
ahir, ahir la Biblioteca Central.
García Nieto.
García Nieto, exacte,
al carrer Mossèn Andreu,
número 15,
de Cornellà de Llobregat,
molt proper a la plaça de Catalunya,
i allà ens trobarem aquest dia nou.
Però tenim previst que el dia 17,
que és dissabte,
faríem com una segona reflexió sobre l'exposició,
la qual, doncs,
tota persona que durant aquesta setmana,
ja que és com és la setmana,
i que n'hi ha molts que marxaran,
aquell dia, doncs...
Una mica, una segona inauguració, no?
Repressar, exactament,
repassaríem el tal.
Curiós,
o sigui,
la foto del cartonet aquest de documentació
està emmarcada dintre d'una indústria,
una fàbrica, no?
On jo treballava, és curiós.
Això són les aigues?
No ho sabia.
Ho he intuït, eh?,
però no estava segur.
Això fa dues setmanes que es va fer aquestes fotos,
i ell ho va situar,
i ell va anar escampant i buscant espais per allà.
Això és on estan penjats ara,
actualment, abans estaven en un altre lloc,
els trencats per aixecar i baixar pesos.
Sí, sí, clar, està clar.
Ja està molt clar.
Jo crec que això,
aquesta és una evolució que en aquests moments planteja ell, no?
No vol dir que l'exposició serà això,
però sí que serà això
quan hi hagi una exposició compartida
entre ell i el fotògraf que ha fet aquesta fotografia.
Això està molt bé, eh?
I això pot ser molt interessant.
Molt interessant.
D'acord?
Una cosa, recordem,
bàsicament horaris i espais,
i l'Oteca Central,
carrer mossèn Andreu 15,
d'aquí de Cornellà de Llobregat,
el dia de la inauguració és el divendres 9 de desembre,
de 18.30 a 20.30,
i després, si es vol visitar,
de dilluns a divendres,
de 15.30 a 20.30,
i dimarts i dissabte,
de 10.30 a 13.30,
per tant en refereixo que...
Ja tens.
...totes les tardes gairebé es pot visitar.
Quan entreu a la sala,
o sigui, a la porta de la biblioteca,
és la sala que hi ha a l'esquerra entrant,
i allà, doncs,
molta llum,
molta claror,
els veu des de fora,
fins i tot.
Bueno, estem molt contents
d'haver-ho aconseguit.
No, i tant que sí, eh?
Poesies en torna el rostre,
Joan Vidal.
Bé, doncs,
és una exposició,
insisteixo,
aquí nosaltres hem pogut veure
alguna cosa,
que es va fer,
alguna exposició que es va fer,
com es diu,
allà a Cornellà, també?
Al Cinema Titan
i al Club Espai 3.
Al Club Espai 3, exacte.
El 3 va ser el primer i el segon.
I realment va ser sorprenent, eh?
Absolutament sorprenent.
És unes cares
que t'arriben fins l'ànima, eh?
I això és magnífic, eh?
I és l'últim plec de la teva.
Sincerament, sincerament.
I si haguessin de fer
algun silogisme
amb algun moviment artístic,
jo crec que és l'expressonisme
alemany més potent, no?
Amb una gran claretat
i amb una gran potència.
T'estàs atrevint molt, eh?
Sí, sí, sí.
I és que, a més,
ara que ho estic preparant
i ho estic fent,
això és...
T'entendeix que Paco Coix,
que aquests potentíssims pintors
d'aquella època,
que per X motius
van tenir certs elements
als seus voltants
que li van provocar
una sèrie de reaccions pictòriques
i van treure,
van treure tota la informació
que tenien
i la van vomitar,
mai millor dit,
sobre un gens, no?
Ara que li és aquest programa
malgraves, eh?
Sí, sí, sí.
No, no,
però és que l'altre dia
estava veient coses
i ara el veurem
m'ha tornat a recordar, no?
Que això ja ho hem comentat
alguna vegada, però, bueno.
Per tant, molt recomanable,
sincerament, molt recomanable.
Bé, canviem,
anem a llibres,
una setmana,
que hem viscut
unes setmanes
de moltes pèrdues,
la Rita Barberà,
no en fem comentaris,
el Fidel Castro,
podem parlar-ne,
i també el Marcos Anna,
aquest poeta
que el Nacho
ens farà ara
una petita lectura
i una mica
ens explicarà, no?
Perquè hi ha gent
que no el coneixi, no?
Sí, exacte.
Podria ser
dels que has dit
el menys conegut,
però sí que era conegut,
perquè fins i tot
en les mitjans
últimament i tal.
Aquesta persona
era un antic
dirigent comunista
que va lluitar,
ara va morir
amb 96 anys,
sembla que mor,
sí.
Bona edat.
Bona edat per morir.
Llavors,
era una persona
que molt jove
allà es va
llistar a l'exèrcit
de la República,
llavors després de la guerra
la van fer empresoner
i el van condemnar a mort,
el van, bueno,
ficar allà a una presó,
el van tenir 3 anys allà
pendent de la condemna de mort,
llavors li van convocar la pena
per cadena perpètua
i té el rècord
que és el pres
que més estona
ha estat en una càrcel franquista,
va estar 23 anys.
Ostres!
Cap pres va estar
tant de temps,
diguem-ne,
o malauradament
alguns van morir
molt ràpid
o els altres van sortir
no en tant de temps
i pel que sigui
aquesta persona
perquè tampoc és que fos
ni un destacant dirigent
ni una persona significativa
però, bueno,
perquè sí que era molt jove,
a més a més,
doncs va estar 23 anys allà.
Del fet d'estar 23 anys allà
aquesta persona,
bueno,
aquesta experiència
de la presó tan dura
una presó franquista,
parlem, no?
O sigui,
del 39 en endavant,
no?
En condicions duríssimes,
doncs, bueno,
li va sortir la vena poètica,
una vena poètica
molt relacionada
amb aquesta experiència,
tot està molt vehiculat,
és una poesia
de càrcel,
de presons,
diguem-ne,
i, bueno,
però era un poeta
que tenia una qualitat,
un poeta que va conèixer
Rafael Alberti,
que va conèixer
Miguel Hernández,
després a Pablo Neruda,
vull dir,
quan va sortir i tot,
bueno,
i les seves poesies
tenen una certa rellevància.
Després,
aquesta persona
en els últims anys
va aparèixer a Tertúlies,
moltes Tertúlies
a la ràdio,
a la cadena C,
sortíem a Santiago Carrillo,
jo l'escoltava
i a mi
em sobtava
que una persona
que tenia ja
molts anys,
molts anys,
tenia una lucidesa mental
i parlava
amb una potència,
com si tingués
40 o 50 anys
i tenia ja prop de 90.
I de allà noixó,
també com el Carrillo
estaven estupendus
i vosaltres,
com ho avèix podido
llegir aquí
tenen les condicions
i diuen,
bueno,
perquè soms comunistes.
Diu,
els comunistes,
si salen vivos
són molt duros.
Bueno,
per això no,
perquè soms comunistes.
Aguanta.
No,
eren uns personatges,
a més a més,
tu t'has la foto d'ell
i era un toro,
un home
amb una determinació
a la cara
molt fort
i una expressió
de salut
però brutal.
I amb 90 anys,
com parlava,
era increïble,
no?
O sigui,
aquesta lucidesa,
un intel·lectual.
i, bueno,
de totes les persones
que han mort aquesta setmana,
que ja dic,
moltes són molt conegudes,
de una manera poca afortunada,
la primera que hem dit,
el comandante sí que és
tot un personatge
sultari històric,
però aquesta persona
també és una persona rellevant
i, bueno,
jo volia fer un homenatge
perquè, bueno,
sempre m'ha agradat
com a persona
i, bueno,
les poesies,
tot i que estan molt
inconscrites al tema carcelari,
bueno,
un monotema,
però se l'ha de perdonar
perquè aquest home
que ha estat tant de temps
a la persona,
tot ha d'estar
molt impregnat amb això,
i després diré
una molt curta,
molt curta,
molt curta,
que no és el que,
quan ell estava en la presó,
el presó que pensa
en surtir,
el que faria fora,
i ell diu,
com serà mi vida després,
i ell explicava,
diu,
si salgo un dia a la vida,
mi casa no tendrà llaves,
abiertas sempre a los hombres,
al sol i al aire,
que la amistad no detenga
sus pasos en mis umbrales,
ni la golondrina al vuelo,
ni el amor,
sus labios,
nadie.
O sea,
di que son totes poesies d'aquestes,
algunas son més,
reivindicatives,
perquè ell era comunista,
ell estava en contacte
amb el Partit Comunista,
era republicà,
parlàvem molt de la república,
bueno,
aquestes són,
que són una mica més
pamfletàries,
pues bueno,
però les que parlen
estrictament del tema
de què és el món,
el món és un pati quadrado
donde els homes giran
bajo un cielo d'estaño,
a més a més,
que si feien allà,
era un pati molt petit,
i si feien allà d'unes voltes,
perquè fessin exercicis,
traien allà,
i ara d'unes voltes al pati,
d'unes voltes al pati,
i d'unes voltes al pati,
i cap a dintre,
clar,
parlem d'unes pressons,
no com les d'ara,
diguem-ne,
no?
Sí, sí, sí,
que encara eren més precàries,
no?
On feien les saques
aquestes famoses,
no?
Cadaquant en quan,
arribava allà per la nit,
agafaven tu,
tu,
tu,
tu,
es traien a fora
i ja s'oficiaven.
Sí.
I això,
clar,
cada nit,
cada nit,
i seré jo el següent,
seré jo el següent,
perquè els primers anys
ell estava condenat a mort.
Això és una angoixa.
Clar,
i pensava que el matarien,
després el van dir,
no,
ara et condeneu
a quedar per pètua.
Igual ja havia pensat,
jo volia morir ja,
no?
Clar.
Però bueno,
al final va sortir,
va sortint en el 61,
no sé la història
per què va sortir,
suposo que...
Jo diria que perquè
en aquella època
venia el Congrés Eucarístico
o alguna cosa així,
a lo millor fan veure
una amnistia,
van veure que aquest estava
a la persona allà,
i van treure,
no?
A quina edat dius que va sortir?
No me l'ha d'anar,
vull dir l'any?
L'any 61.
Des del 39.
Seria que hi ha què?
No, no,
el papa no,
llavors va venir el 50 i tant,
em sembla.
Però era el Congrés Eucarístico
perquè en aquella època,
potser això m'invento,
no estic segur.
No sé, no sé.
Bé, bé, bé.
Algú motiuria,
però no.
A mi has dit una cosa
que m'ha cridat molt l'atenció,
si et condenen
per cadena
perpètua,
d'una manera o altra
ja pots morir.
Bé,
això no és una...
Bé,
s'ha d'estar dintre,
clar,
nosaltres parlem
d'una cosa
que no coneixem
ni podem conèixer,
no?
Això és.
És molt difícil
de veure,
clar,
el que pensa.
No,
ell mai et va dir
que volia que s'acabés,
sinó que ell volia ser lliure
i sempre va tenir
aquesta moral
forta,
reivindicativa,
que diuen que ajuda molt,
vull dir que sí,
que estàs en un camp de concentració
o una presó,
si tu tens idea de esforç,
siguis perquè és
un cristià
o sigui perquè és un comunista,
aguantes millor
que no si no tens res.
Aquí sí que m'hi apunto.
Sí, senyor.
Molt bé.
Sí, sí.
I ets jove.
Eh?
I ets jove.
I ets jove.
No sé,
vaig llegir
que no sé quin camp
de concentració nazi,
no sé quin dels tants
que hi va haver.
No va sobreviure
ningú més gran
de 40 anys.
Bueno,
clar,
perquè jo
el que és un millón aguanta,
no?
Clar,
ningú més gran
de 40 anys
va sobreviure.
Si veieu
l'Hijo de Saúl
potser ho entendreu
el per què.
Sí,
i tant.
Segur que l'ambient
era aquell.
Oh, quina pel·lícula.
Aquesta pel·lícula
s'ha de veure, eh?
Uau.
L'han de veure.
No m'he atrevit encara.
S'ha de veure
perquè s'ha de veure.
Aquelles pel·lícules
que et quedaran
a la retina
per tota la vida més, eh?
Sí,
tota la vida més.
Jo no...
jo és que potser
és la millor pel·lícula
d'aquest any,
sense cap mena de dubte, eh?
Jo crec que sí.
Sí, sí, sí.
Va estar premiada allà.
Sí, sí, sí.
A Hollywood.
L'únic que no va...
Va guanyar?
O callar?
No ho sé.
Ho van portar?
És igual.
Va estar anomenada...
Però que em refereixo
que va ser una pel·lícula
que curiosament
que estigués anomenada...
Vull dir,
que era...
Quina hora i mitja
de potència.
Quina angoixa.
Cinematogràfica.
amb totes les paraules gramaticals,
tot també hem fet...
Jo aquella càmera subjectiva
constantment
que el persegueix
i vinga i vinga i vinga
i vinga s'angoixant
i vinga i tira i tira
i al final dius
qualsevol moment no saps
és que sens sorolls,
sens crits, no?
I aquesta càmera que gira
dius
és que li tocarà
i li tocarà a una altra
oi.
És absolutament terrible, eh?
És com si tinguessis
perquè jo penso
que et projectes
en el personatge
és com si tinguessis
l'alè
de la vida fins i tot
en el clatell
o de la mort.
És que si et tanques
lògicament
amb aquesta imatge,
clar,
el millor és el cinema
en aquest cas
però si pel que sigui
ho agafes amb DVD
o amb el que sigui
doncs et trobes
és que tu gairebé
és el que diu el Jaume
li pots donar-li
un cop d'aire
vull dir com
estic darrere d'ell
com si estiguessis
perseguint-lo constantment, no?
És que et genera aquesta idea.
Jo quan vaig sentir
de format aquest
dic que això
és molt interessant
i si està ben fet
jo vaig a veure això
perquè encara no...
Queda recomanada.
Molt recomanada.
Molt bé.
Doncs seguim parlant
en aquest cas
de llibres
i parlem del Pierre Lametre
que aquí som una miqueta
seguidors
aquí uns quants
hem llegit
la tetralogia
Verhoeven
famosa
del Camille Verhoeven
Sí, va guanyar, eh?
Sí, va guanyar
oi que sí?
És que em sonava
que va guanyar
i és que s'ho mereixo
és que no sé
tot l'altre que hi havia
em sembla que estava
també aquella...
N'hi havien diverses
El abrazo de la serpiente
de Colòmbia
La guerra
de Dinamarca
Mustang
de França
aquesta la vaig veure jo també
i Zip
de Jordània
Però Mustang sí que l'he vist
Mustang està molt bé
però si compares
amb l'Hijo de Saúl
no té res a veure
no té res a veure
vull dir que no té la potència
que té l'altre
està bé
també és un tema delicat
vinculat amb la dona
Turquia
i recordes
aquesta pel·lícula
farà una mica de...
farà una coseta
i a partir d'aquí
gairebé les tanquen
com el que diu la cosa
i a partir d'aquí
el que genera això
però bueno
que és una altra història
Bé, doncs el que dèiem
anem a aquest senyor
el Pirlametre
que estem acostumats
amb aquesta tetralogia magnífica
d'Àlex Irene
Johnny and Rose
és d'ella?
Rossi John
Rossi John, exacte
I Camil
I després hi havia un altre també
que estava ambientat
a la Primera Guerra Mundial
exacte
que no me'n recordo com es diu ara
però aquell llibre
Esperame el cielo
Sí, algo del cielo
i hi ha un altre
que és Vestido de Nóvia
que és una altra novel·la
a part
jo he llegit
aquesta
i l'última
l'última no
que és anterior
a la tetralogia
només si em permeteu un comentari
aquesta última no és anterior?
no, sí
és anterior aquesta
és anterior
no és després
a la tetralogia
jo pensava que ho he trec Camil
i en seguida
entreu un altre
no, no, no
és que van traient aquí
digues
no, només el comentari
que una amiga meva
ha agafat Àlex
i no l'ha pogut acabar
és que, clar
quan explica
el que li estan fent a la noia
i ho explica d'una manera
i diu
jo no he podido acabar-la
jo l'ho he dejado
això per introduir
diguem-ne
és que
Irene encara és pitjor
el primer és Irene
és que aquests llibres
és una línia
que va més enllà
per tant és això
però en aquest cas
és el que dius
busques
estàs buscant
aquest nivell
aquesta història
Vestido de Nóvia
també va per aquesta línia
de tetralogia
aquest que dius
del cel de la guerra
és una obra
molt ben escrita
però no passa res
de particular
passa moltes coses
però em refereixo
que no és cap thriller
estàs bastant
amb la guerra
hi ha unes relacions
entre uns personatges
bastant desagradables
però bueno
això tampoc entrarem
però aquesta
de tres dies
tres dies
o sigui
tres dies
i una vida
clar
t'ho venen com un thriller
i a partir d'aquí
un thriller
que té a veure
amb un nen
tampoc
farem molta història
ni molt menys explicarem
la novel·la de què va
és un poble de França
perdut
por ahí
és un nen
normal
de deu anys
vull dir que
li passa
una cosa
bueno
li passa
ell fa una cosa
millor dit
i a partir d'aquí
doncs
això genera
unes angoixes
una mena de
bueno
de percepcions
que té el nen
més que la realitat
en si mateixa
que d'això es nodreix
és a dir
en comptes de
com et diria
és una mica
bueno
és un llibre
que et parla
de l'angoixa
d'un nen
davant d'un fet
i a partir d'aquí
clar
ni barrabassades
tipus Àlex
o Irene
a nivell
diguem
en aquest aspecte
no hi ha cap investigació
diguem
de cap policia
ni cap història
sí que hi ha
unes entrevistes
i tal
però
llavors
arriba un moment
que
bueno
hi ha un canvi
amb l'edat
d'aquesta persona
no
tornen a aparèixer
aquests fantasmes
por ahí donant voltes
però
bueno
sí
no
que no sé què
que no sé quantos
qüestió
que el llibre en si mateix
per mi és fluix
tenint en compte
el que és aquest home
està ben escrit
és un home que escriu molt bé
però clar
tenint en compte
per mi és el més fluix
de tots
dins d'aquesta línia
de thriller
dins de thriller
com a tal
vull dir
insisteixo
que
que entra bé
però
jo i gent
també
un altre company
que l'ha llegit
que també som seguidors
del Pierre Lametre
clar
a tu què t'ha semblat
jo home
doncs
m'ha semblat
fluix
no és mal llibre
però acostumat
amb el que està acostumat
el Pierre Lametre
que em sembla
es posa aquest nivell
doncs
doncs això
queda
una mica
per sota
és un bon thriller
bueno
suau
és a dir
per aquella gent
que es vol iniciar
amb aquests temes
vull dir
ja està
no puc dir
molta més cosa
ja està
no diré res més
tampoc
mira
doncs ja que estem
i parlant en aquest cas
no de pèrdues
si em dóna temps
sinó en aquest cas
d'un
un aniversari
25 anys
de la mort
de Freddie Mercury
ostres
ja que estem
això em sembla que el dijous passat
no em vaig equivocar
doncs el que farem
si em deixa
aquest magnífic
CD
sí
jo crec que m'ho deixarà fer
doncs escoltar una cançó
posarem la
I want to break free
vull dir que és aquella
aquests temes
de tota la vida
d'un senyor
vull alliberar
exacte
em vull alliberar
magnífic el vídeo
tota la vida
recordarem a Freddie Mercury
exacte
de xaxa
amb aquell bigotarro
i movent allò
respiradora
vull dir
que allò és divertidíssim
aquesta espero que no hi hagi
constància gràfica
però jo en una festa
de Sant Joan
sí
ho has fet
vaig ballar això
i espero que no
que s'hagi destruït
tot el
i vestit
com a Freddie Mercury
no
ah
vale
una mica
es va lliberar
es va lliberar
es va lliberar
anàvem una mica
finets
perfecte
potser millor no vinguis
a l'excusió
i els hermanis
s'han quedat sense portes
per si de casa
molt bé
doncs escoltem aquest tema
i després començarem a parlar
de cinema
i parleu vosaltres
d'això de la llegada
molt bé
molt bé
va llip- хозя Ils
a l'excusé
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
l'element, però va quedar-se
i ara, de tant en quant actuen
i, bueno, bàsicament toquen
i quan algun
es presta, veus, no?, veus estudi
per fer això, bàsicament.
Molt bé,
parlem de cinema, i aquí em sembla que tenim
un triomvirat que ens parlarà
de l'arribada, aquesta pel·lícula
que ja fa dies que sento per aquí,
que tothom, hola, hola, hola, quina passada,
quina passada, i jo no l'he vist, no sé.
Expliqueu-me, expliqueu-me, home, clar.
Ja, ja, ja, comença. No hem convidat al cinema.
Jaume començarà. No, la veritat
és que a mi, una de les coses que
m'ha sobtat més des que tinc
una mica de raonament,
és precisament com ens comuniquem,
no? I llavors, quan vaig ser una
miqueta més gran, va dir, sí, diu, l'home
pretenia arribar a Déu
i va començar a fer la torre aquella, no?,
aquella... A l'Abel. A l'Abel, sí.
I allà ens hi vam perdre, vull dir, allà
ens vam voler confondre i vam començar
a parlar cadascú d'una manera
diferent. Però bé, això ens serveix,
per començar a parlar
d'aquesta pel·lícula. I el
perquè és molt elemental. Evidentment,
una de les coses bàsiques que tenim
en el món és que utilitzem
mots i
formes de comunicar-nos
que es diferencien molt
uns dels altres. I llavors això
ha generat, doncs bé, que hi hagi
moltíssima gent que el que fa és
doncs això, vull dir,
aprendre moltes llengües i lògicament
el que fa és traduir el que
diu cadascú amb la seva llengua,
amb aquella que coneix gairebé tothom.
D'això va la pel·lícula, crec jo.
Ara bé. Sí? A més a més...
Jo no m'he entrat gaire, eh?
Fem un resum una miqueta més així,
més per tontos. No, no, no, és que...
No, és que si no ens te l'aixafem, home.
Ah, vale.
No, però la part inicial es pot explicar.
Encara que sigui... Home, és que...
Això està molt bé, però és molt genèric.
Es troben unes naus,
apareixen unes naus gairebé
a tocar, que no toca,
de la superfície de la Terra,
però a diferents punts,
sense un...
sense un... un parquet concret.
OVNIs?
Sí, sí, un...
Ah, vale.
Però unes naus com...
No són...
No, no, no, són grans.
Són com uns cons.
Unes conos.
Unes coses així.
No, és una figura ovoidal.
Ovoidal, sí.
Bastant gran, diguem-ne...
Semicercle, com si fos un semicercle.
200-300 metres d'alçada.
Sí, 4 metres.
I estan allà suspesos
a poca distància dalt de la Terra.
Sí, a uns 20 metres, així.
I estan allà, bueno...
O 20 metres a l'aigua.
Sí, sí.
És com una imatge una mica
com els quadros de Magritte, no?
Ah, sí, sí.
Una mica surrealista.
Perfecte, perfecte.
Sí, sí.
Bueno, una cosa així,
doncs en tots els llocs diferents del planeta.
Sí.
I jo què deia.
Continua, continua.
Ah.
Sí, sí.
No, i a partir d'aquí, clar,
doncs el normal,
qui són aquests, no?
Vale.
Anem a comunicar.
Anem a averiguar què.
A veure què hi ha.
I, clar,
qui millor per averiguar
busc una lingüista.
Vale.
Una lingüista que vagi cap allà
i a veure que intenti...
Primer, a veure qui són,
qui deixen de ser.
Clar.
Clar, quan ella entra allà,
ja els hem vist.
O sigui,
hi ha qui hi ha entrat abans
per mirar, no?
Ah.
Vale.
Vale, vale, vale.
Vale, més o menys.
Més o menys,
més o menys s'entenem.
Però la pel·lícula...
Sí que sí que es pot implicar
alguna cosa més, vull dir clar.
Sí, i tant, i tant.
La pel·lícula tampoc...
No, o sigui, no...
Aquí difícilment és per l'espoiler,
aquesta pel·lícula,
perquè al final...
Sí.
Al final no té un argument
que tu puguis espaiar,
perquè...
Vull dir,
l'argument principal
es coneix ràpid,
perquè a més s'ha parlat molt del tema.
Sí.
Els dos minuts ja l'estàs veient.
I, bueno, al cap i a la fi,
en certs de la pel·lícula,
doncs, la posada en escena
primera mitja hora,
tres quarts d'hora,
que és les imatges
d'aquestes naus allà
enmig de camps verds
i tot en el cinema guanya molt.
Sí.
I, bueno,
l'aproximació,
una aproximació molt...
Bon, en comptes a la tercera fase,
vull dir,
no una cosa jo molt yanqui,
sinó que una cosa molt científic
que es van aproximant allà
a l'objecte,
que fan una...
Llavors, la interacció,
una interacció amb uns alienígenes
que, de moment,
es deixen,
com a mínim,
es deixen interactuar, no?
I el treball d'aquesta persona,
que és,
a part d'una llingüista,
és una...
una experta, en teoria,
en llenguatge, diguem-ne.
És aviat.
No és una persona
que coneix només llengües,
sinó, en teoria,
en llenguatge,
perquè el punt fort
la criden allà
perquè volen desxifrar
l'idioma
dels alienígenes
que estan intentant
comunicar-se
en un idioma diferent.
Barbal.
Barbal.
Al principi, verbal.
Al principi, sí.
I després, gestual?
No, després...
Ah, vale.
És el...
Telepàtic?
No, no, no.
No, no, no.
No, diguem-ne,
però que no són...
És un llenguatge de símbols, no?
Ideogrames.
Ideogrames i tal.
Tipus hero unífic,
tipus una cosa així,
d'aquest estil.
Llavors, bueno,
també es veu ja
una miqueta de com
ella pensa
que és més fàcil
que ells s'aprenguin
a l'idioma nostre
que nosaltres el d'ell.
Llavors fa una...
Com un matxembrat.
Sí, a partir d'aquí
es fa un matxembrat,
i tot el desenvolupament
de la pel·lícula
gira un tort a això,
al final s'espatlla
una miqueta
perquè, no sé,
sí que s'ha comentat
que potser el productor
va dir que això
era massa feixuc
i s'intenta al final
donar-li un altre caire
més al que estem acostumats
a aquest tipus de pel·lícula
i es queda una cosa
una miqueta a mitges
més de la mental, no?
Sí.
Però tampoc perquè
si hagués estat una cosa
dic, mira, això ara,
bueno,
es desenvolupa aquí
una sèrie de efectes especials
i una passada.
No, no, no.
No, però tampoc.
I, per tant,
et quedes una mica
i dir,
per què no has continuat?
No, és que...
No, bàsicament,
jo crec que el tema central és...
A mi hi ha un moment
que ho diuen,
que els pobles
normalment
estan fets
a partir
del llenguatge
que utilitzen.
Sí,
aquesta és la teoria
que està molt parell.
Sí, i llavors,
a partir d'aquí
el film va
més enllà.
Més enllà.
i diguem-ho així
que, d'alguna forma,
tu perceps la realitat
en funció del llenguatge
que parlis.
Correcte.
Aquesta és la teoria forta
de la pel·lícula.
I llavors,
tu perceberàs la realitat
d'una forma
que no direm com
si tu aprens
el llenguatge
d'aquests éssers alienígenes.
Vale.
Vale.
Comença amb una aproximació,
diguem-ne,
que també serviria
per qualsevol llengua.
De fet,
això és una teoria
científica,
que és una hipòtesi
de Sapir-Whorf,
és una teoria
dels anys 20,
que diu això,
diu,
el llenguatge
que tenim,
sigui català,
castellà,
anglès,
xinès,
el que sigui,
és d'una manera determinada
i això acaba modificant
la teva manera de pensar
però fins i tot
acaba fent-te
noves connexions neuronals.
És un tema més...
Es pot anar més...
Sí, sí, sí, això, sí.
Allotrejada més bèstiamente.
Llavors, clar,
el llenguatge pot ser
un llenguatge
com el nostre...
Però molt més.
Era això.
Aquesta hipòtesi
a mi m'ha semblant
fascinant,
superinteressant.
Pot ser un llenguatge
com el nostre,
basat en símbols
que vas posant lletres,
diguem-ne,
una darrere d'una altra
o podria ser
un llenguatge
completament diferent
basat en ideogrames
i tal,
que és el llenguatge
aquest que tenen
les alienígenes.
Va, digues,
Jaume.
Però,
arribant cap al final,
tot això...
Tot això té un...
Si posen a salsa
al mig...
Aquí ja no arribem.
Jo no estic parlant
de la salsa.
Arribem al final?
No, no, no.
Tranquil que serem
capaços de no.
Que jo diria
que això és...
A mi em va sobrar.
Perquè tu veus al principi
una sèrie de coses
que dius
i això perquè tu posa
la pel·lícula
al final després
t'ho explica
però la sensació
que em va donar a mi
diu,
mira,
m'estan donant respostes
a preguntes
que o no m'interessaven
o ni me les havia plantejat
i les respostes
que jo volia
han deixat de donar
les respostes.
Em vaig quedar com
tot aquest final
i així,
que justifica
que arrodonés
l'anterior
però per què?
No calia.
Saps?
És com si haguessin
arribat al final
i digui,
escolta,
ara vés enrere
i posa això
perquè quadri al final.
Si ja era prou forta
la pel·lícula.
Hi ha un moment
que està molt bé
perquè,
diguem-ho així,
gràcies a una situació
de la trama principal
del film
d'una resposta,
una resposta absurda
d'una pregunta quotidiana
del dia a dia,
d'una resposta
a una situació
en temps pretèrit.
Sí,
però a mi també
em va sobrar això,
no ho vaig veure
a dir,
ostres,
sí,
però aquí
és el kit,
aquest és el kit,
crec,
que dius,
ostres,
tot i que tu
potser et s'obri,
si quedes més
en la teoria
del llenguatge
et s'obre,
si realment penses,
ostres,
aquí hi ha,
clar,
aquí hi ha l'element
aquest,
diguem-ho així,
més de ciència-ficció
i més de cara
a l'espectador.
Sí.
I aquí l'ha comparat
amb la del Christopher Nolan,
en aquell...
Ah,
n'interesta l'art,
n'interesta l'art,
amb algun aspecte.
Aquella era més mística,
sí,
aquella era més mística.
allà sí que barreja
dues coses,
la mística i la física,
que diria jo,
no?
vull dir,
hi ha com una combinació
de...
Hi ha una teoria
de les dimensions.
Aquí jo la física
crec que acaba desapareixent.
No, aquí no,
aquí no té res a veure,
aquí no entran
en situacions,
diguem-ho així,
com tu diria,
més de supervivència
directa,
no sé...
Aquella era una pel·lícula
més existencial.
Aquí no tant,
aquí és més...
És una pel·lícula comunicativa,
de relació social,
siguem humans
o siguem alienígenes.
Pacífica,
o sigui,
pacificadora
és la pel·lícula.
Al cap i a la fi,
el desenvolupament del Nus
va parar
amb el que cal tenir
molt present.
Hi ha una trampota al final,
hi ha una trampota.
Una trampota a borda, eh?
Sí, grossa,
que dius,
aviam,
com el número
d'aquell de telèfon
no és el que no quadra massa,
no?
Per això dic jo
que hi ha algunes coses
que patinen...
És l'únic.
Però ja suposo
que allà
es van trobar
amb un azucat,
com es diu,
i van dir,
ara com ho arreglem això?
Un azucat d'aquí?
No calia que ho arreglessin,
això em sobrava completament.
Això és igual.
de totes les persones,
de totes les persones,
fins i tot els mateixos militars,
doncs,
en un moment determinat
poden recapacitar sobre la seva vida.
Sí,
clar,
també.
si ho mires d'aquest punt de vices...
Si ho mires al Fidel Castro.
Optimisme.
Sí,
sí,
sí.
Ah,
sí?
També era militarot,
no?
Bueno,
això,
no?
Que la teoria,
a mi,
que em va semblar fascinant,
és la teoria aquesta del llenguatge
en si mateix,
que a més,
fins i tot,
es van fer estudis
als anys 30 o 40,
i jo crec que
basant en aquesta teoria
hem fet la idea del guió
perquè
el llenguatge simbòlic
que estan parlant,
que parlen les alienígenes,
és molt semblant
a un llenguatge
que va estudiar
un d'aquests estudiosos,
que és el de Cines Hopi,
que també
tenien símbols
i també
a la percepció
d'una cosa
que es parla a la pel·lícula
la percebien igual,
sense ser alienígenes.
És curiós, eh?
Però algú s'ha inspirat en això
directament,
no en aquest cel·leval.
Però el que semblava,
en un principi,
llenguatges així com
una mica borrosos,
en realitat no eren borrosos,
eren complexíssims.
Sí, sí, sí.
Sí,
el que voldria també
accentuar
que no ho hem esmentat
és amb Villanueu,
que és el...
Denis Villeneuve.
Bueno, clar,
és un director, clar.
És un realitzador potent,
president,
cal tenir-ho present,
vull dir,
tot el que he fet té...
Les imatges del principi
són prou oníriques,
prou interessants.
Prou dures.
Sí.
Jo gairebé fins alhora,
molt bé, eh?
Sí, sí, sí.
Molt.
Sí, tres quarts d'hora,
una hora després,
el tema...
Alguns elements,
més de cara a la galeria.
Sí.
Els soldats...
Sí, sí.
Allò ja...
Dius,
sobrava,
no calia.
No calia.
Molt bé.
Molt bé.
No, no l'explicem,
no l'hem explicat.
Jo només voldria...
No, no, no.
No l'hem explicat.
Això em va recordar un llibre
que tothom que ha pogut aconseguir
que el...
No sé si el trobaran,
perquè ja no sé si està...
Que es diu
L'extrany animal del norte,
que és un escriptor
que es diu Lars Gustafsson,
que és suec,
però que no s'ha dedicat mai
a la ciència-ficció
i va fer un llibre de ciència-ficció
genial.
Perquè així,
fullejant-lo,
ara fa una estona,
he vist la trama de Matrix,
per exemple,
de film Matrix,
aquí reflexada en aquest llibre.
I hi ha algun punt que també...
Que és anterior a la pel·lícula,
que hem comentat.
Sí.
I hi ha algun punt
que també fa esmena
també una mica.
És allò de dir,
no amb el llenguatge,
sinó amb la visió.
És allò de dir,
si jo miro alguna cosa,
més pel fet de mirar-lo,
ho modifico,
canvio substancialment
la seva estructura.
Doncs aquí hi ha una història
que ens parla d'això.
La mecànica quàntica
diu que sí,
però bueno.
Aquí hi ha una gent
que es troba
amb una nau interestel·lar
molt grossa
i enviant una sonda
amb sis homes a dintre.
Només que pel fet
de passar per davant
i que aquella nau
tan bèstia
els observi una mica,
simplement per adaptar-los
a la seva manera
d'entendre les coses,
els modifica
i els converteix
en unes columnes
de pedra.
Ja està.
Ah, també val això.
Sí.
Ui.
Està parlant de la pel·lícula
perquè ara ja m'heu
confós absolutament.
Ara ja sí.
Tornat tonto ara ja sí que...
Bé,
més explicacions
que ho veurem.
d'aquesta manera
no m'ha arreglat gaire.
No.
Fantàstic.
Molt bé, doncs,
seguim amb directors potents.
El Paul Verhoeven
també tela, eh?
Aquest, eh?
Vull dir,
amb el llibre negre.
Més d'aquí.
Sí,
jo és d'aquelles pel·lícules
que he vist
sobre el tema
dels nazis
i la seva ocupació.
Més rodonota, eh?
Vull dir,
i més
entenedor,
o sigui,
més fàcil d'entendre
i paral·lelament
tenir una versió
del que va ser això
molt interessant.
no menys.
A mi em va semblar
extraordinari, eh?
Ja l'havia vist,
evidentment,
però, ostres,
tu,
vaig cada altre pata allà
i dic,
ui,
però no me'n recordava
d'això, saps?
Perquè hi havia
alguna coseta que sí.
I sobretot
el llibre negre,
molt fantàstic
al final,
crec jo,
vull dir,
excessivament
preocupat
per lligar-ho
i tancar-ho
absolutament,
si vols tu.
Però penso
que se diu
perfectament
amb el senyor Verhoeven
i aquesta voluntat
que va tenir
d'anar a Nord-amèrica
a filmar
al cap i a la fi, no?
Perquè ell es va entregar
amb Soul Girl
i jo què sé
el que va arribar a fer.
I jo crec que és molt potent
la pel·lícula,
molt,
és molt creïble a tot,
vull dir,
cada personatge
té un...
un empaque
que es diu, no?
Que dius, carai,
t'arriba
però fins al moll de l'os, eh?
I molt bé, molt bé,
n'aprenc,
vull dir,
els resistents,
això també és
aquesta mesura
que precisament
pel Fidel
ara,
amb la seva mort,
doncs també,
doncs,
ha surat
per la informació
i tal,
no per ser així,
doncs,
ets bona persona,
vull dir,
cal altres elements
també,
vull dir,
la pel·lícula
també en parla
d'això
i trobo que bé,
que relativitza
la bondat humana
d'una manera
molt potent
i qui aparentment
és el millor,
doncs,
a vegades pot ser
el pitjor
i tot això,
no?
Això és més real,
clar.
Jo ho vaig trobar,
sí,
encara que hi hagi
un component fantàstic
dins i tot,
no?
Però,
a mi em va agradar molt.
Hi ha un component fantàstic
al llibre negre?
Fantàstic
en el sentit
de posar
argumentalment
unes resolucions
en el tema,
perdona,
no he utilitzat
la paraula correcta,
per posar
en el tema
solucions
a tot el que
es desenvolupa.
Imaginatiu,
no?
Cinematogràfica,
doncs,
digue-li,
vull dir,
de ficció,
perquè la ficció
és per mi
excessivament
peliculera,
eh?
Perdona,
no havia...
No, no,
no,
no era la paraula correcta.
S'ho lligava,
dic,
no ho sé,
com a l'estil
Indiana Jones,
però...
Directament,
no?
Ja està?
Val,
sí.
Ah,
vale,
vale,
perfecte.
No,
jo crec que es fa dit tot,
vull dir,
que sí,
que sí,
no,
és una pel·lícula que...
Quan la repeteixin
per la para munt,
la tingueu present,
si no l'heu vist,
perquè...
és que la tinc una miqueta
desperdigonada d'aquesta pel·lícula.
Jo l'he vist a trossos.
Sí, sí,
potser és això que jo no l'he vist,
tampoc se n'ha de ser mai o alguna cosa,
sí,
eh?
Però sí.
La repeteixen per la para munt,
la repeteixen.
Molt bé.
Doncs parlem d'una estrena,
d'una preu que es diu Demolition,
que és una pel·lícula,
també estem parlant de...
Pel·lícules potent...
Avui em sembla que no...
Les quatre que parlarem
no quedarem tranquils,
vull dir que...
És d'aquestes coses que passen.
Aquest senyor,
el director d'aquesta pel·lícula
és el Jean-Marc Vallée,
que és aquest director canadenc,
que es va donar a conèixer
amb aquella pel·lícula
que es deia Crazy,
no sé si recordeu,
Crazy C.R.C.I.
Sí, sí.
Que era una pel·lícula
que anava una mica sobre el món,
també,
gay,
d'aquella zona.
Era una cosa així com...
No recordo molt bé d'un jove i tal,
però era una pel·lícula
amb una canya
i amb una capacitat
de fer-te reaccionar.
Vull dir que deies,
mare meva,
què és això, no?
Vull dir,
quina cosa més original,
més potenta...
Vull dir,
no estem parlant d'una altra pel·lícula més
que tracti el tema
de l'homosexualitat,
sinó molt més enllà,
perquè hi havia una sèrie
de problemàtiques,
una sèrie d'identitats,
i recordo que una pel·lícula
que jo n'hi tinc molt de bon record.
Com el Fassbinder, vaja.
Sí, exacte.
Sí, doncs no creguis,
vull dir,
és una dissecció molt Fassbinder,
però amb una altra línia,
amb una altra línia
potser una mica més comercial
i més del segle XXI.
Però la gran pel·lícula
que el va fer famós
i que el va coronar
amb el Matthew McConaughey,
que era una pel·lícula...
Era un bon tros
que va fer per la tele?
Sí, tu no l'has vist,
la pel·lícula?
No l'has vist?
He vist un bon tros per la tele.
Ah, per la tele, vale.
No l'he vist.
Doncs la pel·lícula,
vull dir, en aquest cas,
que és l'anterior,
aquesta,
és que és d'una...
Jo pensava,
dic, mare meva,
a veure el plantejament,
tornem a la teva del tema,
sobretot de la sida,
als anys 80,
amb els vincles que hi havia,
el fet que tenies
una identitat...
Torna i torna.
Com?
I torna amb aquest film.
Sí, sí, sí.
Sí, sí,
em parla d'aquest tema
una altra vegada
i ho planteja
des d'un punt de vista
gairebé,
bueno,
de plantejar un espai
on hi hagi,
em refereixo,
una mena de,
ho diré ara,
de medicació experimental,
és a dir,
que realment funciona
i no aquella medicació experimental
que està imposant el govern
per una sèrie de motius farmacèutics.
Hi ha un joc aquí,
molt potent,
amb el que és
la indústria farmacèutica,
és el que seria
la medicació adient,
els poders,
no?,
també aquest submón,
no?,
realment on es mou
la medicació
dins d'un àmbit
una miqueta de camells,
etcètera,
etcètera,
i on apareix,
bueno,
la persona de Matthew McConaughey,
no?,
que fa un canvi espectacular
de la seva fesomia,
va haver d'aprimar-se
no sé quants quilos
i realment estava
però xupat,
cadavèric,
que dius,
no, no, no,
és que no el veus,
i també,
que no recordo
com es diurà
aquest noi,
que és un magnífic,
bueno,
igual que també
que fa de transsexual,
no?,
que fa més que transsexual
de transvestit,
no?,
i em refereixo
també a un paper...
Ah,
Jared Leto.
Ah,
Jared Leto,
exacte,
que realment és que és
magnífic com ho treballa,
no?,
amb una problemàtica
vinculada amb la obra d'edicció,
vull dir,
són personatges una mica
portats sempre al límit,
no?,
i això és el que a mi m'agrada
d'aquests directors,
no?,
que et diuen,
ostres,
què és això?
I ara,
amb Demolition,
ha fet una mena de cosa
curiosíssima,
que jo,
bueno,
que et perds,
no que et perds,
vull dir,
que et obre
moltes opcions,
no?,
a veure el que seria,
no?
Explico el primer minut,
perquè,
encara que és el primer minut,
simplement,
és una cosa,
vull dir,
que no us destrosso res,
perquè haig d'explicar
aquest primer minut
perquè entenguem
el que hem de parlar,
és a dir,
el Jake Gyllenhaal,
el de Brockway Mountain,
el de Coreno,
per entendre'n,
per si algú no es situa,
doncs,
resulta que va amb el cotxe
amb la seva dona,
va bé,
ell és un executiu
d'altíssim nivell i tal,
no?,
i,
doncs,
bueno,
doncs,
van tots dos,
van explicant-se,
doncs,
el que faria qualsevol parella
d'avui en dia,
parlant,
portant el cotxe,
dius-le,
ah,
que no em fas cas,
que no sé què,
que no sé quantos,
per de tim,
per de tant,
per a pum,
pam,
pam,
pam,
pam,
pum,
accident de cotxe,
ja està,
primer minut,
no?,
i a partir d'aquí,
doncs,
passa,
el que podem imaginar
que pot passar
i després,
el que ve després
és ell
i el títol
Demolition,
és a dir,
què és el que fa aquest home
per intentar organitzar
de nou la seva vida,
el per què,
el com,
realment estima
la seva dona,
realment no l'estima,
hi ha uns vincles exteriors,
per què es mou
d'aquesta manera,
estem parlant
d'una profunda depressió,
estem parlant
d'un intent
d'autodestruir
al seu voltant,
física
i mentalment,
amb el vis de destruir-se ell,
exacte,
però també és una qüestió física,
destrossar,
el gust per destrossar coses,
clar,
hi ha tota una línia,
això ens porta
amb el tio aquell també,
no?,
com se deia aquell,
sí, sí,
bueno,
és aquesta,
tota aquesta línia,
no?,
i dins de tota aquesta mena
de caos,
que no saps ben bé
per on aniràs a tirar,
si va per aquí,
si va per allà,
no saps ben bé,
és a dir,
et deixa en punts
a vegades,
oberts,
no?,
de cop i volta
apareix una persona
que és Naomi Watts,
no?,
apareix una persona
que atempera
aquestes qüestions,
no?,
hi ha una escena
a mi que m'encanta,
que sona la bohem
deixar-se els naburs
de fons,
no?,
és una escena preciosa,
té un muntatge
a la pel·lícula espectacular,
jo crec que és dels millors
muntatges,
també ja ho tenia
a Dallas Buyers Club,
el mateix concepte,
un muntatge
amb una rapidesa,
amb una capacitat,
amb un bon fer,
com fer aquests flashbacks
en una categoria,
un muntatge de càmera,
a vegades ralentitzats,
és una elegància absoluta
aquest home,
vull dir,
sap un pebrot,
no puc dir una altra cosa,
i realment tot això,
clar,
jo no vull anar més enllà,
però és aquesta sensació
que notes,
com una mena de caos,
dins d'un ordre
que cada vegada
sembla que la pel·lícula
va adquirint,
i bueno,
i tot això,
no?,
amb l'aparició
de la Naomi Watts,
no?,
a partir...
És una aparició
molt peculiar,
de com apareix,
és a dir,
ell l'aprèn
amb una cosa
molt banal
i arran d'aprendre-la
amb aquesta
primera petita demolició
de les seves reaccions,
no?,
conèixer aquesta persona
i arran d'això
s'inicia la relació
que tampoc saps
si la cosa es mantindrà
o la demolirà.
És que és molt potent
perquè vas dient
a veure què passa,
a veure què passa,
a veure què passa.
Això de demolir
les teves...
Exacte,
és que és el nom.
És un nom.
És molt,
és magnífic el plantejament
i és que una altra vegada més
el senyor Valé
t'ha portat a un àmbit
que dius,
ostres,
és que,
coi,
sempre són uns àmbits
molt profunds
i amb la línia
sempre
que és mental
i en aquest cas també físic,
està molt bé,
molt bé la pel·lícula.
Potser el que diem,
i no direm res,
però a mesura que vas cap al final
dius,
bueno,
ja t'imagines,
dius,
a veure això com acabarà
i dius,
bueno,
doncs ja està,
acabaré així,
ja està,
i ja callo
i no dic res més,
però ja està,
callo.
No,
suficient,
suficient.
A mi ja m'has captivat.
Ja t'he captivat,
no?
Doncs jo crec que sí.
Ojo que jo,
una altra persona la va veure
i no li va enganxar tant,
la idea,
la va considerar molt més
freda,
molt més distant.
És que a vegades,
hi ha moments,
aquest director,
no és que sigui un director
que t'escalfi,
vull dir,
que al contrari,
et va fotent uns cops
i dius,
bueno,
vinga va,
vés cap allà,
tira,
tira,
tira,
no?
Llavors et torna a enganxar
i et torna...
És camaleònica.
És camaleònica.
L'actor.
Molt.
L'actor,
l'actor.
El director és magnífic.
El que fa ell és bastial.
Una mica,
ho està molt bé,
com sempre,
aquesta dona,
molt bona actriu.
Molt guapa per a l'edat
que veia més a més.
I el Chris Cooper,
també,
que fa de sogra.
I no l'hagi vist,
que digui l'Hone Star.
Ah,
doncs aquesta no l'hi visc jo.
Oh!
és deliciosa,
aquesta pel·li.
Sí,
no l'hi visc,
aquesta pel·lícula.
Marevall,
del John Seyles.
No l'has vist mai.
De qui és,
perdona?
Del John Seyles.
Ostres.
Del John Seyles,
que l'has aparegut,
aquest païs.
Sí,
sí,
sí,
aquest filó té presència,
també,
aquest director.
És espectacular,
aquest film.
Molt, molt bo.
Ah,
doncs ja ho recuperàvem.
Mira,
aquest cinema que ens arriba
d'això,
d'Orient,
això,
de Hong Kong
i de tot això,
al John Seyles
li demà aquest to
nord-americà
i és tan interessant
com això.
Sí.
Vull dir,
eh,
que és veritat,
la potència que aconsegueix.
Em sona,
però no la tinc controlada.
Sí,
sí,
és boníssim,
és boníssim.
Vale,
doncs mira,
per tenir-ho en compte.
I bueno,
ens queden set minutets.
Nacho,
parlem de l'Snowpiercer.
Bueno,
tant no sé si tornarà,
però bueno.
Bueno,
però podem parlar una estona.
Una distopia.
Bueno,
si voleu tenir tres minuts
per parlar de Fidel Castro.
És molt curiós,
aquesta pel·lícula.
que podem parlar de Fidel Castro al final.
Vale,
exactament.
És una d'aquestes distopies
que a mi m'agraden molt.
Sí.
I com hem començat avui
amb la sci-fi,
amb la ciència-ficció,
doncs ara acabem avui.
Doncs vinc davant,
clar que sí.
Bueno,
idea molt potent,
això està basat en un còmic francès.
És una pel·lícula dirigida de 2013,
dirigida per un coreà
que es diu
Boogon o així.
Bueno,
si ho dius,
és pa prèmio.
Ara t'ho diré,
perquè vinc aquí.
És pa prèmio.
I si ho memoritzem encara més.
Sí,
això és el més complicat.
Un momentet.
Bong Jung-ho.
Bueno,
ja està.
Encara,
encara.
Actors una mica coneguts,
surt Tilda Swinton,
surt John Hart,
surt Ed Harris,
diguem-ne,
que no feia allò uns papels principals.
I el principal,
que és el Capitán Amèrica.
I el principal,
que és el Capitán Amèrica.
El que fa de Capitán Amèrica.
Llavors,
idea distòpica,
que es pot dir,
perquè està molt començada d'arreu.
Ah,
i també el que feia aquell,
el nen que ballava,
com es diu?
Sí, exacte.
Ah,
el Billy Elliot.
El Billy Elliot.
El Billy Elliot,
té un paper ja més adult i tal.
Bueno,
idea distòpica que s'ha explicat molt i fonamental,
doncs, bueno,
experiment climàtic,
que algun il·luminat fa per controlar el clima,
la cosa s'espatlla.
Per això la temperatura,
diguem-ne,
i es passen de frenades.
La cosa s'espatlla
i arriba una glaciació brutal en el planeta.
Els mateixos que havien estat en el tema de l'experiment,
que no se sap si això venia...
No ho deixa massa clar,
tampoc.
No, sí, sí.
Si venia tot.
Si buscaven això...
Pots ve de saber.
Bueno,
han muntat,
és un d'aquests milionaris excèntrics,
que té molts calers i tal,
bé,
doncs ell ha muntat un tren,
diguem-ne,
que és de moviment continu,
que diu ell,
o sigui,
ha anat més enllà de les lleis de la termodinàmica
i amb una herejia
ha descobert el moviment continu.
I llavors,
ha muntat un tren
amb una màquina de tren
de no sé quants vagons.
De quilòmetres.
De quilòmetres.
Tira unes vies per tot el planeta
de tal manera,
que es faci un moviment circular
i comença,
allà el tren el posa en marxa una mica
per fer l'experiment.
Però què passa?
Que quan arriba aquesta glaciació,
doncs tot el món
està absolutament inevitable
excepte el tren aquest
que sempre està corrent,
sempre està durant voltes
en aquestes vies
i aquest tren com és autoalimentat,
vull dir,
sempre és un moviment perpetuo,
bé,
també pot generar energia
i allà
s'envolupa la nova humanitat
dintre d'aquest tren.
Un microcosmos.
Hola!
La resta de la humanitat...
Això mola molt, eh?
Sí, sí.
La idea és molt potenta.
Evidentment,
com a tota nova societat,
doncs acaben estant
els que manen
i els que oveixen,
els rics,
els pobres,
els vagons d'arrere
estan amb la gent,
els pobres
i la gent d'arrere.
Em sembla que ho conec, això.
I esclata la revolució.
Com a...
Com a...
Ara que ha mort el comandante,
doncs el comandante,
l'equivalent del comandante,
busca la revolució
perquè estan molt oprimits
els de...
Però molt, eh?
I, bueno, la manera de...
Això és curiós, no?
Perquè un mètode de càstig...
Sí, sí, això no es pot explicar, però...
Tu creus que no es pot explicar?
Jo no ho explicaria.
Jo diria que hi ha...
No, perquè és que...
Hòstia...
Sí, sí, és sobte, eh?
Sobte, i si ho expliques...
Hòstia, que has rebuscat, no?
Però no, no, és lògic.
Té la seva lògica.
Perdona, és pel·lícula d'estrena?
No.
Ah, d'aquest 2013.
2013.
Ah, d'acord, vaig ser una mica perduta
amb aquesta pel·lícula.
No, no, no t'ho volem a xafar tu.
No l'ubico, però no, que la buscaré, la buscaré, esclar.
Aquesta la van presentar al Festival de Sitges.
Vale.
Té una bona acollida.
Està molt bé.
És molt bé.
L'únic que jo no sé com acaba.
Em vaig quedar a 10 minuts al fil.
Jo no t'ho explicaré, però sí que és veritat
que és molt imaginativa en moltes coses.
La posada en escena, una estètica molt còmic,
molt treballada, amb molta, molta imaginació.
Clar, pensa que amb aquesta longitud de tren
allà ha de sobreviure tota una societat.
Allà hi ha de tot.
van passant vagons i també la sorpresa
d'aquests pels que van, perquè hi arriba un moment
en què en aquesta evolució
ells van cap amunt, no?
I en aquesta evolució van descobrint coses allà i tal.
I també hi ha això que ha comentat el David.
Això torna a lligar amb l'arcadero, eh, no?
Eh, bé, té moltes llatures.
Al final, al final, aquesta aposta en escena
s'aguanta bastant bé, amb tota la història
s'aguanta bastant bé.
Al final, com tot, com tots els finals aquests,
doncs, bé, pecan una mica de que...
doncs, se fica Hollywood pel mig
i les coses són, bueno, com són.
Però sí que és veritat que s'aguanta molt
i que la distopia està molt ben plantejada
i els personatges...
aquests personatges secundaris,
però amb molta qualitat,
com John Hart, com el Harris,
com la Tilda Swinton,
que fa un paper, una mica així raro...
Estriònic, estrònic, però molt, molt currat.
I, bueno, és molt interessant,
però tot el plantejament, eh,
s'aguanta molt bé la pel·lícula
i traient alguna cosa que, bueno,
que una mica més Hollywood,
doncs s'aguanta molt bé i val la pena
i basada en un còmic,
molt estètic.
Molt interessant.
Molt interessant.
Com a distopia.
Me l'apuntaré perquè explico
que dius, mira,
que van passant i no t'anar bones, no?
Sobretot quan descobreixen
què és el que mengen ells.
Correcte.
Ai, ai, ai.
No ho saben.
Ara m'està deixant aquí intrigar.
Snowpiercer o Rompenieves l'han traduit
o l'expresso del Miedo,
no sé com l'han dit a l'Amèrica,
però Snowpiercer,
si la veieu en l'original.
Sí, sí, doncs mirarem i tal.
Fantàstic.
Tenim un minut?
Tenim un minut, però un minut literal.
No, és que ni minut.
Hasta la victòria siempre.
Hasta la victòria siempre.
Que vagi molt bé.
Espera, espera, que ara no marxem.
Segui un minut, un minut,
i dius un minut,
vull dir, que és el que tenim.
Bueno, s'ha mort un ídol del Jaume.
Sí, sí.
A banda de la...
I fins i tot,
jo tinc una mica escobar,
ja treballant,
i fins i tot ell que ha sortit d'allà,
i clar, diu que li sap greu
que hagi mort el comandant.
O sigui, fins i tot, eh?
Bueno, això ja de tot,
ja gustos per tot, eh?
Vull dir que no hi està d'acord,
vols dir.
A part de l'Àngela Molina,
l'altre ídol del Jaume era
al Pedro Castos.
Allà a Miami,
a l'Àngela Habana,
s'estan, bueno,
unes festes allà,
unes borratxeres que estan
amb la gent i tal, no?
Que això és lògic,
no?
Que una mica, doncs,
hi hagi aquesta...
Haurem de repassar les pel·lícules
del Che i del Che Guerrilla.
Mira, jo l'altre dia vaig veure
Viva...
O la d'Oliver Stone.
Jo vaig veure Viva,
que va aguantar la Rosa,
i també us veu com viuen,
també,
aquella Habana, eh?
Vull dir que és una pel·lícula
potentíssima, Viva, eh?
Molt potenta, aquesta pel·lícula.
I també un altre que he vist
que ja la comencem a la setmana
que es diu...
Trans...
No, no,
com es diu,
espera, com es diu això?
Terraformers
de Takashimike.
Ostres,
Takashimike,
que m'estàs dient?
Home,
i és que jo sóc forofo
de Takashimike, eh?
Jo atacaré també.
Vale, vale, vale.
Però és una cosa superfriquid.
Home, ja, ja.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Music Club Seleccion