Adiós, pas bé.
Déu-me abri.
Doncs tornem a ser aquí un any més al Babilònia.
Bon any per aquella gent que ens escolti,
que sempre ho fan, durant anys ens escolten.
Ja portem 5 anys? O quants portem, Jaume?
Més? No, però fent el programa Babilònia.
Babilònia, només Babilònia.
Jo crec que són 4 anys ja.
4 temporades, jo diria que sí.
I bé, doncs com sempre,
si voleu donar el bon any a tothom...
Bon any!
Fantàstic.
I tant, que us ho passeu de cony.
Clar que sí, clar que sí.
Que és un número molt xulo, 2018.
Ostres, el 8 m'agraden més els imparets.
Sí?
És que sempre ha estat el meu número preferit,
des de petita.
Perfecte.
En canvi, jo soc també més d'imparells, eh?
Mira per on.
M'agraden més els anys imparells.
Sí, a mi m'agraden.
Sí, a mi m'agraden.
Sí, també.
És curiós que...
Formar més els imparells.
Sí, sí.
Molt bé.
Costums a cadascú.
Molt bé.
Doncs avui estem amb la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda.
Molt bé.
Benvinguts.
Més prima, eh?
Que abans del Nadal, eh?
Més sobre que abans del Nadal.
Gràcies, Xerco.
Hola, aquestes ulleres noves que tens.
Fantàstiques.
Bueno, aquí l'hem liat tots plegats,
perquè, bueno, ja ho explicarem en un altre moment.
No, sí, els hem cuidat.
Fetes amb miralles del Tibidau.
Sí, exacte.
Jaume Vidal, com estem?
No estic més prim ni més gràcia.
No, no, no.
Bé, bé, igual.
Tu sempre estàs bé.
Però tu, aquest factor no se't mesura.
Ah, no.
No té importància.
No, aquest factor a tu no se't mesura.
Tu és jove i vell.
Aquest és el que sí que se t'aplica.
Jove o vell.
Amb ve alta.
Ah, de ve i de bellesa, de bellesa.
De bellesa, amb ve alta.
Clar, clar, clar.
Que bé que ho diu, aquí.
Sí, sí, sí.
Que queda molt maco.
Que guapo.
Es nota aquell aquí un element familiar aquí estrany, no?
Ah, sempre.
He tingut una certa sintonia, oi?
Sí, molt bé.
I el David Montaner.
A mi podeu qualificar com...
Amb barba?
Amb barba.
Avui sí amb barba, però per les dones no.
Ei, no, però està atractivot, eh?
L'has...
Dic jo, dic jo, eh?
Que vagin que anem al cotxe amb ell.
Bueno, farem un arreglillo, eh?
Que està la cosa molt mala.
Ah, que no.
Està xuxao.
Està xuxao el tema.
Està xuxao.
Molt bé.
Doncs ja que us parlà el xesco Ramos, ja m'ho dic jo, no?
Sí.
Bé, bé, jo estic com sempre.
Què tal, com prova l'aig?
Bé, bé, perfecte.
Sí, sí.
En forma ja?
Molt animat.
A tope ja, a tope ja.
Molt estressat ja el vuitè dia de l'any, però és el que ja, ja va bé, ja va bé, que no falti, que no falti moviment.
Aquí t'equilibres, eh?
Vull dir, trobo que busques...
Sí, moltíssim.
Com sou tan equilibrats, tots plegats, jo et dono una pau, no?
Que qualsevol dia sortiré per la peixera aquesta.
Sí, no?
Durant cops, no?
Molt bé, doncs avui he tingut un programa molt cinèfil, com no pot ser d'altra manera, aquí som bastant, eh?
Anem cap a aquesta línia, però, com sempre, una de tocar la moral, que soc jo, i començarem a parlar d'una miqueta d'art.
Parlarem d'una exposició que, llàstima, que el 31 de desembre s'acabava, que el Caixa Fòrum, que és l'art mecànic d'Andy Warhol, l'explicarem una miqueta,
a veure si es pot tornar a trobar al Caixa Fòrum de Madrid o d'altres llocs que potser potser s'arrossega,
perquè jo em vaig quedar estabornit, realment no m'ho esperava.
A més, no ha tingut massa publicitat ni massa rebombori, i realment em va sobtar moltíssim.
Però parlarem molt de cinema, parlarem de, sobretot d'estrenes, no?
Perfectos Esconocidos, Star Wars, L'último Jedi, Ena va dir una cosa, que el David ja ets ho dirà després.
No, no, jo no.
Parlarem de Coco, que ja vam parlar amb la Rosa, però...
Però ara ja l'ha vist més gent.
Exacte, els tres companys parlareu.
Parlarem d'Eat, que serem por, eh?
Que va ser tanta por.
El piano, mira, estem escoltant justament una miqueta, com que és la nostra banda sonora habitual que utilitzem cada dia,
però quan parlem del piano posarem la cançó famosa del piano.
Del fundador, del McDonald's, David, parlarem, que diuen que és una pel·lícula bastant correcta.
Molt interessant.
L'altre dia hi ha un company que la va veure, va dir, m'ha semblat molt correcta, doncs, fantàstic.
Parlem de La Cordillera, que jo crec que aquí ens han entabanat amb el tràiler.
Ah, passa a vegades.
Molt.
Els tràileres aquí fan un mal favor a la pel·lícula.
Molt.
És un meravellós tràiler i una pel·lícula que està bé, però ja explicaré amb els perquets i els contres.
I parlarem també de Bienvenido, Mr. Lawrence.
Oiga si ho dic bé, eh?
Que no la li, eh?
Bé, que ja va bé perquè David Bowie fa justament re, qüestió d'altres o quatre dies, fa un any de la seva mort.
Ostres.
Ja ha passat un any, eh, de la mort de David Bowie.
És que tot passa molt ràpid.
Però jo avui faré una efemèride per ahir quan tinguem un momentet.
I és que avui, també d'un i do, com passa el temps i els anys, 72 anys compleix Rod Stewart.
Mmm.
D'acord?
Per tant, sembla que no.
72.
72 anys Rod Stewart.
Tens, pas tant.
Clar, que te'n recordes allò que em contava allò del Joey Sex, allò del...
No me'n recordo com és ella.
Aquella cançó del...
Ho diré ara.
D'Allà, Think I'm Sexy.
Recordeu aquella cançó tan xula?
Creus que soc sexy?
Exacte.
O el Baby Jane i tal, que ja posarem alguna d'aquestes.
Clar, i és que te'n recordes que tampoc no fa tant, això?
No.
I han passat 30 anys.
Home, jo sempre l'he vist molt espatlladot, aquest home.
Sí.
Perquè aquest home...
I estava envellit ja, que a mi jo tenia 40 anys i ja estava tot arrogat.
Suposo que de la vida disurtada que portava.
Com el Mick Jagger, que també amb 40 anys estava molt tocadet, el Mick Jagger.
Sí.
La jove era guapetó, era estar més bé, però molt ràpidament es van envellit.
Però va passar d'Efebo a Passa, a Passa, a Ua Passa, tio.
És veritat, és veritat.
Hi ha cap moment de vius i morts.
Avui han posat a les notícies que el Kirk Douglas fa 101 anys.
que dius?
Sí, avui.
Ostres.
Està, tu.
Està com una figureta de ceràmica.
De porcelana.
Però perquè imagino que s'haurà fet coses, no?
S'haurà...
No, no, no, no.
Que està...
El veus fràgil, però fràgil.
Home, amb 100 anys, t'ho diràs, no?
Mare de Déu, senyor.
I crec que no té gaire...
Ja no toca gaire.
Clar, imagino que no, no?
També hem de recordar que va morir Pedro Sinaga.
Sí, també.
Que és un d'aquests clàssics del cinema dels anys 70.
Sí, que no estava malament, però també...
I aquest any celebrem el centenari Pedrolo.
Exacte, de Marell de Pedrolo, senyor.
Doncs mira, aquestes coses, eh?
Que hem de bu, mare meva.
Sí, n'hi ha diversos centenaris.
I 50 anys del maig del 68.
I 50 anys de la mort del Matthew Luther King.
Sí, n'hi ha diversos.
I diversos 50 anys que tenim per aquí durant voltes.
Sí, diversos 50 anys que farem per aquí, eh?
A punts de caure, eh?
Mare de Déu, senyor.
A mi encara en falta, en falta.
Fins a final d'any, però, bueno, ja farem alguna cosa.
Bé, benvinguts, hombre.
Això de fer 5.
Benvinguts, podes explicar-ho i viure-ho.
Bueno, basta.
Anem a parlar d'Andy Warhol.
No parlem de bat.
Exacte.
Anem a parlar d'Andy Warhol, que, lògicament, és un referent sempre.
A més, crec que és un dels artistes més coneguts del segle XX.
Tothom diem Andy Warhol, pam, i de seguida tenim les Marilins, no?
Per ja donant voltes, amb aquelles canvis de colors.
Però, justament, és això.
És l'Andy Warhol de les arts gràfiques, no?
Que això és una cosa meravellosa.
Perquè Andy Warhol és una persona que va començar, doncs, fent les seves pintures.
Va passar, sobretot, a treballar el coneixement de les arts gràfiques,
que és el seu gran fort.
Però també va treballar bastant la fotografia.
I va caure en molts cliixés i en moltes idees, sobretot de la societat de consum.
És el que ell intentava desvetllar i, sobretot, donar-li una certa importància.
El que seria aquest element, en sèrie, d'aquests productes, de les sopes Campbell,
de les Coca-Colas, del detergent Brillo.
Brillo es deia?
Sí, no sé què es deia.
Brillo, que era una caixa, què tal.
I, lògicament, sobretot de l'Star System.
Però ja va entrar en temes polítics.
Hi ha una secció, que jo no la controlava gaire,
en el que fa una sèrie dedicada a la falsa i el martell comunista.
I també d'una pistola.
Vull dir, que hi ha uns elements que absolutament entres en un àmbit.
Per tant, art mecànic és això.
Digues-hi.
No, el dibuix aquell de la Marilyn Monroe, també, la repetició d'aquelles.
Exacte, exacte.
I també del Mao Tse Tung i tota aquesta gent que fa unes repeticions meravelloses,
d'unes vaques.
Fa icons, bàsicament, aquesta cosa.
Sí, sí, sí.
Bàsicament és això.
És que la idea és aquesta, no?
És crear...
Un ograf.
Exacte, és un ograf.
És crear...
S'enamora del que seria un concepte i el desenvolupa.
El desenvolupa ve de forma seriada, ve de forma acumulativa,
és a dir, acumulant coses, no?
O ve creant diverses percepcions visuals gràcies a la combinació
del que en aquella època es deien fotolits.
No clichés, sinó fotolits.
És a dir, és la descomposició dels quatre colors,
del cemica, del cian, del magenta, del yellow i del black.
És a dir, aquesta combinació dels quatre colors
genera totes les combinacions de colors possibles
a l'hora de fer un treball de les gràfiques.
Ara ho vindré molt diferent, perquè són planxes digitals.
Però abans, tu quan anaves de posar un anunci al diari en color,
tu anaves a un lloc que et feien uns fotolits,
que eren quatre, sempre.
Llavors, aquests quatre són els que agafava la pròpia rotativa i els agafava.
I això és el que fa ell.
Llavors, juga amb diverses...
I ho feia ell, això.
Clar, clar, clar.
Tenia negre.
Sí, sí, sí.
Home, evidentment, aquí està la part...
És a dir, els artistes...
Però ell tenia un taller o alguna cosa així, no?
La fàbrica, no?
Exacte, la fàbrica.
I tenia un taller immens on li feia això.
Però ell treballava el que serien les emulsions, les percepcions.
Clar, la Marilyn té unes coloracions, unes formes, no?
Que, evidentment, estan treballades sobre el que seria un d'aquests fotolits
o una d'aquestes bases.
Però és una cosa molt tècnica.
D'alguna forma, podria ser com la cuina d'un cuiner d'aquests de 3 estrelles, no?
Exacte, és aquesta cosa.
Evidentment, ell no ho fa tot, però ell marca les pautes.
Clar.
Mira, el primer artista que va començar a plantejar
que l'obra es desvincula de l'artista és Marcel Duchamp,
que és el dadaïsta aquest famós, d'acord?
Què vol dir això?
Vol dir que ell pensa en l'obra, dona els cànons per realitzar i ho fa una altra.
I això és una cosa molt moderna, que en aquella època ja no és modern.
I això ho fa molta gent.
Molt generosa, també.
Exacte, dona els paràmetres, però l'altre que fa és una persona naturalment anònima.
Ojo amb això, no vol dir que li doni el protagonisme.
No, no, no.
Simplement, ell d'aquesta manera no s'involucra amb l'obra.
Per tant, hi ha una distanciació.
Amb el cas de Warhol, no.
El cas de Warhol és una qüestió mecànica.
És el fet que ell fa la peça o la idea i llavors a partir d'aquí l'hi fan.
L'hi fan des d'una mecànica, que també comporta altres elements,
com és la mecànica del poder, ta-ta-ta-ta-ta-ta.
És que té tota una filosofia, el senyor Warhol, que és molt intensa.
L'únic que es quedem amb...
Oh, que bé, que està molt bé, eh?
La Marilyn, que xul.
Una figura de l'Star System que ell la veu de diferents maneres.
Esclar que sí, però hi ha molt més.
Per què?
La decadència d'aquesta figura, etcètera, etcètera.
perquè ell és el que busca.
Perquè ell tenia alguna relació, com es diu, amb el Bàsquet?
Sí, sí, sí, hi ha vincles, hi ha vincles.
L'única Bàsquet se'n va cap al tema grafiti,
cap a una altra línia més immediata de treball,
ell és més reposat, ells fan altres coses.
Li interessa molt la Jackie Kennedy
i tota aquesta història que passa.
Fa fotografies amb daurat, que són coses molt curioses.
És un crac.
I hi ha la part cinèfila,
la part dels curs que fa, fa uns curs,
de totalment anodins.
Vull dir, un senyor menjant
un menjar durant una hora i mitja.
És una càmera fixa amb això.
I després les famoses pel·lícules
que va fer amb Joy,
que era Trash, Fleix,
i no me'n recordo l'altre.
Escombraries, Carn.
I em deixo un altre, que era un nano,
que era un d'aquests ídols
que, bueno,
conegut de l'època dels 70
i que, bueno,
que el posen un,
que com era gay i tal,
doncs ell evidentment disfruta
de presentar.
Sí, sí, sí.
I a vegades hi ha fotografies d'ell,
transvestit, no?
Vull dir que hi ha tot un món
allà al darrere,
absolutament increïble,
que aquí ho desescobreix molt bé.
Per tant,
és una llàstima
que no s'hagi fet
la suficient promoció.
Ara vaig tenir un problema.
Vaig anar el 30 de desembre,
en plen Nadal,
estava a patar.
Estava a baixar.
Llavors, clar,
no vaig poder
perquè se'm va escapar
allò que se m'escapa,
se m'escapa.
Ja s'acabava.
Bueno,
i llavors, clar,
no podia el dia següent,
era diumenge,
llavors no m'anava bé.
El 31, clar.
Però, bueno,
per això dic que...
Hauries trobat menys gent, segur.
Sí, segur, segur, segur.
Per tant,
recomanable,
ja miraré a veure
si trobem algun lloc de referència,
si a Madrid,
algun lloc,
però de debò
si es torna a agafar
per als queixafòrums
que hi ha arreu de l'Estat...
Sí, normalment són itinerants.
Exacte.
De tota manera,
jo la veritat
és que penso
que s'escau que diguem
també
que enganxar
tota aquesta filosofia
en anar a veure
una dinàmica
de construcció
no agafa tothom, això.
No, no, no.
Això també
és un fet
que tomba
a molta gent
anar a veure coses així.
El bo que té a Buarjol
és que té
una coloració molt potent
i llavors
la gent es queda amb això,
que em sembla molt bé.
Vull dir,
no tothom ha de ser un expert.
Si una persona,
vull dir,
vaig veure moltes famílies
amb nens
i s'ho passaven en gran
veient aquelles vaques
de colors, no?
Per tant,
és un element també naïf
que entra dins
de la seva forma de treballar.
Per tant,
que cadascú es quedi
amb el que cregui convenient,
m'entens?
Però el que sembla senzill
no és tan senzill.
És com quan van anar a veure
el Sorolla, per exemple.
Exacte.
Estava a petar.
Per què?
Perquè són uns quadres
molt visuals
que entren molt.
Sí, senyor.
Sí, senyor.
Sí, sí.
Sorolla
és un impresionista
d'aquests potents, no?
L'impresionisme
entra molt fàcil
a la vista
i llavors...
Molt popular, sí.
Clar,
i encara que Sorolla
no busca gaire...
És el que no hi havia
tanta gent
com en el tapiró aquell.
O bé,
el tapiró és una meravella,
sí, sí, sí.
I era bestial.
I era bestial,
aquell orientalisme
és un dels grans desconeguts
que s'han de conèixer,
però, bueno,
com a mínim
algú ho ha entret, no?
Bueno,
doncs deixem-me
el món de les arts
que sempre és interessant
i entrem
amb el cinema.
Perfectos conocidos, Rosa,
que jo tinc ganes
veure aquesta pel·lícula.
Sí.
mena, molt distreta,
plena de sorpreses,
això sí,
perquè jo trobo
que és el més xulo
que té és això, no?
Perquè diu,
mai no acabes de saber
si coneixes una persona,
no?
Imagina't, no?
El que sí que haig de dir
que no vull que se m'oblidi
és que és un remake.
Jo no ho sabia, eh?
Sí.
Bueno,
la direcció és de l'Àles de la Iglesia,
però és un remake.
Però fa quatre dies
va estrenar al bar, no?
No, home,
ja fa mesos, eh?
El temps passa volant, eh?
Sí, però...
Hòstia,
perquè toma roda ràpid,
no?
Segurament,
home, suposo que deu tenir mitjans,
deu tenir producció...
Imagino,
sí, però el David té raó, eh?
Sí, no, però...
No fa gaire, eh, del bar, eh?
No fa gaire.
Potser el va fer prèviament.
Home, el bar fa mesos, eh?
Sí, però...
Estàs, igual va ser a principis del 2017, eh?
Tu creus, tan enrere?
Podria ser, podria ser.
Jo crec que sí, sí,
jo la vaig veure ja fa uf.
Però per ser,
l'Àles de la Iglesia ha sigut molt ràpid, eh?
Sempre triga dos anys,
a Itàlia aquesta vegada sí, pim pam.
Suposo que igual era...
A veure, insisteixo,
aquesta és que el guió ja el té fet.
És un remeix d'una pel·lícula italiana,
clar,
que es diu
Perfecti...
Es cones...
Es cones xuti.
Es cones xuti.
Toma.
Es molla.
I clar, vull dir que el guió el té fet
i ja ha vist la pel·lícula,
llavors és, bueno,
posar-la aquí amb actors,
buscar els actors d'aquí,
fer el càsting
i ja està,
i buscar un escenari i tal.
Està rodada en un hotel de Madrid,
no sé,
no me'n recordo,
la cadena,
al final amb els títols de crèdit
si que ho posa,
és un àtic impressionant,
no?
Que dius, ostres,
això, clar,
figura que això és un pis.
Joder,
i dius,
i dius,
clar,
tu ja et sorprèn,
però dius,
quin edifici que hi ha allà,
no?
I ostres,
i d'on hi ha el menjador
aquell amb aquella taula,
i dius,
hòstia,
no?
I bueno,
clar,
després resulta que és que és un hotel,
és un àtic d'un hotel.
Clar,
clar,
clar.
La pel·lícula,
bueno,
ja sabeu què és,
sí,
exacte,
la suite,
la presidencial almenys,
hi ha diverses parelles
i un que va sol,
que, bueno,
se suposa que té parella,
però que no la porta,
i bueno,
en un moment,
bueno,
es veuen una miqueta
si n'hi ha tensions entre ells,
si no,
i llavors,
i en un moment donat,
a un punt d'ells,
li acudeix amb el tema del mòbil,
dius,
va,
posem tots el mòbil a sobre de la taula,
i llavors juguem una miqueta
com el joc aquell de veritat
o atreviment.
Sí.
Diu,
va,
el primer cas soni,
el que sigui,
un whatsapp,
una trucada,
un missatge,
un correu,
el que sigui,
diu,
ho ha de fer públic,
o sigui,
tots ho hem de veure,
si és una trucada
ha de contestar,
si és un whatsapp,
ho ha d'elegir públicament,
clar,
comencen a haver-hi unes mirades allà,
a veure qui pot evitar això,
però que al final
no ho poden evitar,
perquè clar,
qui diu que no,
de l'altra es dius,
ostres,
és que amagues alguna cosa,
no?
Clar.
I tots estan jugant
a fer-se el xulo,
o la xula,
dic,
clar,
jo no tinc res d'amagar,
i clar,
al final tots han de posar el mòbil
allà a sobre de la taula,
no?
Que és una miqueta
el morbo,
o aquella cosa
que hi ha moltes coses
allà al mòbil,
no?
I hi ha,
bueno,
tota una vida,
i que fins a aquest punt
és això,
els altres ho has de compartir
o no,
o realment és una cosa
teva personal,
privada,
o fins a quin punt
pots liar-te
amb històries,
no?
O et permet fer coses
que abans a lo millor
es feien
amb correu electrònic,
o per internet,
que estàs sol allà
en una habitació,
ara com que ho tens
tot en el mòbil,
doncs clar,
és com un món desconegut
també,
no?
Què tenim cadascú
de nosaltres
en el mòbil?
S'ha canviat molt,
eh?
Què tenim allà dins?
Ja no és un element
per trucar
i no per trucar
sinó
hi ha molta informació
allà dins.
I a més és immediat
també,
no?
Perquè l'altra persona
o qui està a l'altra banda
és que la tens
allà en el moment,
no?
Per això dic
que està ple de sorpreses
perquè,
clar,
no t'ho imagines
d'entrada
és una cosa
en la visió
o el que s'està explicant
cadascú,
cada parella
de les seves coses
o com tu veus
la relació com està
si estan tensos
o si estan a punt
de trencar
o si ell està fent el salt
o ella o què sigui
i veus que després
és una altra història,
no?
O coses que van sorgint
si es canvien el mòbil
i entre amics
ostres,
també es fan una miqueta
el compromís
ostres,
m'has de salvar,
m'has d'ajudar
a salvar la situació
perquè, clar,
i ara si aquí sona el mòbil
i m'envien,
no sé què,
ostres,
la meva dona ho veurà,
no?
Clar.
Està molt bé,
està molt bé,
però és que a més d'això
hi ha una altra sorpresa final
que això sí que no ho explico
perquè està molt interessant,
eh?
Molt bé.
Clar,
l'elenco
està impressionant també,
està Eduard Fernández
i Belén Roeda
que fan els anfitrions,
aquests estan genials
com sempre.
Ella està molt nerviosa,
ella és molt,
jo això sí que vull
que us fixeu molt,
de seguida es veu,
no?
Que ella està com molt nerviosa,
està molt histèrica,
molt nerviosa,
baralla amb tothom...
Abans de fer
el joc aquest del trep.
Sí, sí, sí,
ella està mort,
a més hi ha amics
que sembla com que
la temen una mica,
no?
La temen,
hòstia,
que anem a casa a l'Eva
i hi ha la parella jove
que porta un vi biodinàmic.
Oh, i...
I clar,
i la pobra,
la noia que és la parella
del noi,
que és l'amic de tota la vida,
dius,
clar,
és que jo sóc la nova
i si a sobre la portem això
dirà que,
ai,
què hem portat aquí,
no?
O sigui,
tots la temen una mica,
no?
Perquè està com una miqueta
exasperada,
està com molt nerviosa ella,
no?
I amb la nena,
amb la seva filla,
que hi ha un moment
que també surt,
una nena de 17 anys
que se'n va allà de marxa,
no sé què,
també busquen més
que discuteix amb la nena,
dius,
ostres,
bueno,
però bueno,
que estan genial,
tots estan ja,
surt també l'Eduardo Noriega,
l'Alterio,
com es diu?
L'Ernesto Alterio.
No,
no,
l'Ernesto no,
aquí,
l'Ernesto,
l'Ernesto,
sí,
l'Ernesto,
l'Ernesto,
A la Juana Acosta,
a la Daphne Fernández
i al Pepó Nieto,
que està també genial,
està genial.
I la que fa la parella d'ell
és la parella autèntic
de la vida real.
¿De qui?
I una noia
que fa la parella
de l'Ernesto Alterio.
Ah, sí?
Sí,
sí,
la Juana Acosta,
crec que era,
sí,
Juana Acosta.
Pues aquesta,
aquesta és la parella.
Ah, està bé.
La parella de qui?
La parella real
de l'Ernesto Alterio.
Ah, sí,
de l'Ernesto Alterio.
I aquesta noia
no se compararà,
però aquesta noia
és una americana.
Sí,
però no té accent.
No té accent, no?
L'accent se l'ha tret, no?
Per fer la pel·lícula
o diguem l'ha treballat, no?
No, no, no,
ja fa temps que no té accent.
No, però sí que el té, eh?
Sí,
suposo que el deu poder treure.
Igual que quan parla
amb la gent del seu país
igual sí, però...
Jo li he sentit
parlar en entrevistes
i aquesta noia
no té cap accent.
Però escolta,
l'altre dia
quan va ser Passant Canals
a Mi Casa és la tuya,
jo agafava en Albert Inolsborne
a Telecinco i a Pancana.
Diu, ostres,
estaven tots aquests
que les havien agafat
per fer la promoció
de la pel·lícula
i ella parla
però és colombiana
o de per allà
i ta-ta-ta.
Sí, sí, sí,
però jo l'he sentit
a tots llocs
i...
Potser el millor
per fer la promoció
l'hem dit castellà
i en canvi l'altre...
Sí, sí,
curiós, no?
Sí, sí, sí.
Digues, digues.
No, que a vell
tampoc no se li nota l'accent,
l'Ector...
És veritat.
a l'Ernesto.
Tampoc no se li nota l'accent
en absolut, eh? Parla en castellà, bueno...
Perquè fa molts anys que estan aquí.
Exacte, i jo no sé si fins i tot han nascut aquí.
Després parlarem parlant d'accents
d'un tio castellà
que fa un accent mexicà bestial,
que això ja hi es dirà després, a la Cordillera, justament.
Doncs bueno, ja està. Jo crec que
és recomanable, eh? Passa una molt bona estona,
estàs pendent tota l'estona del que
passa allà i com es resoldrà tot això
i del caos que es genera allà
i de les sorpreses que arriben a donar.
Ja dic i de la sorpresa final de la pel·lícula, que bueno,
doncs doni-do. Jo soc molt de les de l'Eglésia
que jo ho veig tot d'ell, però després em defrauda
bàsicament, últimament em defrauda bastant,
però almenys ho veig. Vull dir, és com
l'Almodóvar, sempre ve que l'Almodóvar,
encara que em defraudi, i bueno,
últimament sempre.
Bueno, Julieta, encara.
Bueno, per fer seguiment. David,
Star Wars
8
Star Wars 8
L'último Jedi.
Jo me perdió ja, eh?
Sí, bueno, no, no, si no és per perdre.
Potser és perquè a mi què va passar
que l'anterior, bueno, l'anterior
seguint la saga, no els spin-offs que han fet, eh?
Doncs em va decebre absolutament.
La 7.
La 7, però vaig dir, això què és?
Quina porqueria? Perdó, eh?
Sí, sí, sí. No, no, no, clar.
Quantes no porqueries? No porqueries? No porqueries.
Que aquesta potser
em va sobtar. Anava amb unes expectatives
molt baixes i podria realment
vaig quedar, ai,
però mira, no està tan malament el cos.
Amb aquestes pel·lícules
de trama són molt senzilles,
són molt simples.
No esperis
disseccions
de personatges molt elaborades.
Són,
bàsicament, són...
De primer curs, oi?
Sí, són pel·lícules bèl·liques,
westerns,
d'aquest estil.
Està molt clar,
estan orientades a un públic
molt juvenil i infantil,
ja no tan adult
com pugui ser
l'Imperi Contrataca,
que ja hi havia més elements,
més pertorbadors,
diguem-ho així.
Aquí no.
Aquí és el bé i el mal
i ja està,
ja es veu clarament, no?
Qui és el dolent
i qui és el bo.
Simplement que
em va sorprendre
per la forma de fer-la.
Perquè és igual que...
De qui és?
És algú impoconegut
o és un d'aquests
vol dir, lògicament,
ni George Lucas...
Ara m'has matat.
No, no, tranquil, tranquil.
Però que no és ni el George Lucas,
ni el Denis Villeneuve,
ni aquesta gent que s'ha dedicat a fer això.
Doncs ja està, ja està,
tranquil, tranquil.
Però em va sorprendre
pel ritme que marca
en tot el llarg del film,
perquè exceptuant
algun momentet
del llarg del pel·lícula
que la cosa decau,
però ostres,
no, no, Déu-n'hi-do,
però prou trampera...
prou trampera...
provoca
amb mi, amb l'espectador, no?
A més a més,
té la virtut
que
ho separa...
Es pot dir en...
Espera, no recordo massa, eh?
Si tres o quatre,
no ho recordo massa,
tres o quatre escenaris
en els quals la trama
va saltant
d'una a l'altra,
val?
I això,
d'alguna forma,
li dona dinamisme
al film.
Si sempre és la mateixa trama,
o més o menys,
sempre hi ha moments
que pot decaure
i és difícil
mantenir
el puny.
i en canvi aquí,
ostres,
inclús
li dona
una de les trames
que és
putantota,
la de que
bé,
hi ha una persecució
i,
diguem-ho així,
i es preveu
el final,
no?
Perquè,
diguem-ho així,
les naus
estan quedant
sense combustible.
Ostres,
però és el
clímax final,
dius,
hòstia,
és sobtat i tot,
no?
I no te l'esperes.
el film
no és un film
per trasllar el barret,
no,
però potser jo venia
de dir,
del que vaig veure
l'altra vegada,
i dic,
uah,
jo n'he vist la set,
ja,
em vaig veure a les sis,
que aquesta em vaig quedar
a dir,
hòstia,
mira,
almenys ho han enreçat
una mica
i ho han arreglat
una mica.
Realment li hem donat
un clímax emotiu
que les altres no,
per mi no les tenia
en absolut.
Les altres o l'altra?
L'anterior,
perdó.
L'anterior,
les setèntes.
No,
les anteriors
i tot ja,
que jo ja...
Sí,
no,
és que les primeres
que són les últimes,
un,
dos,
tres...
Allò que va fer
el George Lucas
allà,
és que per mi el George Lucas
i un dia em vaig enganxar
amb un,
amb un assèrrim
fan de Star Wars,
dic,
és un pèssim director.
Clar.
Pot tenir unes grans idees,
jo això no ho negaré.
Jo crec que sí,
jo és que no l'he vist mai...
Però és un pèssim director.
Grans pel·lícules.
No,
no,
no,
per mi és un pèssim.
I,
no menys mal que es va vendre,
es va vendre la idea,
no?
Sí,
no,
no,
clar,
clar,
clar.
Jo vaig pensar que potser algú,
com vaig veure la primera,
o sigui,
la setena part,
vaig pensar que,
dic,
bueno,
potser això ho haurem millorat.
I vaig quedar,
dic,
ostres,
si estem igual.
Aquí sembla que la cosa s'encara una mica.
Home,
amb l'espin-off que vam fer l'any passat,
d'aquesta del Rock One...
Ah,
aquesta tampoc l'he vist.
O sigui,
allò estava molt bé.
Allò és uns 12 del Patíbulo,
però en tota la regla.
Ostres.
Sí,
sí,
sí,
molt bé.
Pel·lícula bèlica,
ja no dic bèlica 100%,
simplement ambientada amb el món aquest d'Star Wars,
però jo és bèlic 100%.
Mora meva.
Absolut.
Jo la recomano,
si no l'has vist,
iòga-te-la,
fes el que vulguis.
Em van dir que aquesta estava bé,
que era molt correcte,
però clar,
tot el que fa julo a Star Wars,
estic en plan ja com dient.
No,
no,
doncs no tinguis aquests prejudicis,
perquè aquesta última,
aquesta penúltima està molt bé.
i aquesta última,
home,
mira't la setena.
Ja,
no per seguir,
clar.
Home,
a més,
amb l'estómac d'acere inoxidable que tens tu,
xato,
no et costarà massa.
No et dic el que estava veient ahir,
no t'ho dic.
Allò no fas casca.
No et dic que veia ahir,
perquè si no,
ja em mateu.
Podràs veure-la,
i la setena,
la vuitena,
jo crec que et pot arribar a agradar.
Crec que sí.
col·legas,
con Antonio Flores i Rosario Flores.
No te lo pierdo,
la cuesta.
Col·lega,
molt en molt.
O això dic.
A l'altre 80,
tío,
el oi de la iglesia.
Els que tenim el estómac de paper de fumar,
això ja no podem.
No,
no,
no.
Això la vaig enganxar,
no sé si va ser a TV2,
abans d'ahir,
no sé com va ser la nit,
i vas dir,
mira,
l'Antonio Flores i la Rosario
a l'altre 82.
Escupes via cal por la boca,
tío.
Rollo en plan el pico i tal,
i d'allò com mola.
Però bueno,
coses de la vida.
Canviem de...
Bueno,
el Jaume també l'ha vist,
no sé què pot...
Jo digui la seva,
home.
Jo també l'has vist.
No,
jo Star Wars,
no.
A mi em passa una mica
lo que el Xesco,
jo em vaig desconnectar allà,
i vaig desconnectar allà.
A fer eones,
no?
Sí,
sí,
exacte.
Jaume,
Coco,
és que estic d'acord
amb tot el que he dit,
vull dir,
perquè és cinema d'entreteniment,
per força ha de ser,
ha de ser elemental,
i amb el meu net,
per exemple,
que vaig estar amb ell,
va dir,
què?
Diu,
a tu t'ha agradat?
Diu,
a mi sí,
trobo que està molt bé,
i tal.
És el que dius tu,
la van promocionar,
jo ho vaig sentir a la ràdio
el dia que es va estrenar,
precisament dient en el públic
que els 45 últims minuts d'aquesta
és una meravella
que supera gairebé totes les altres.
Tampoc era molt,
no hi havia molt que superar,
eh?
Vale, vale.
Però està bé,
sí,
sí,
té punx.
Jo estic en un espai radiofònic
que hi ha un promotor de cinema,
un programador,
vaja,
és el que programa i tal,
esclar,
aquell en el programa
ven la pel·lícula,
i jo més aviat
li vaig buscar
les voltes a la cosa,
no?
Però ens portem molt bé,
la veritat,
crec que és un programa
que si s'escoltes,
s'escolta més.
no vaig a fer la gresca,
en tot cas,
si dic una pel·lícula
pot ser dolenta
des de quan ja han passat
tres setmanes
que ja han fet els dinerons,
per dir-ho de una manera.
Ah, això ho tens,
però tampoc carregar-t'ho allò
que la gent no vagi al cinema,
no?
Ah, hòstia, no.
Jo vaig a Marma
i ja la veuré,
perquè, bueno,
i sí,
doncs aquest dia la vaig a veure.
Molt bé.
Hi ha una...
Jo penso que el que hi ha...
Ah, no, ah, perdó.
No.
S'ha foscat parada de Coco.
No, de Coco.
Ah, ho estàs assitxant, eh?
Soy Coco.
De tot el que he dit,
vull matitzar una mica alguna cosa, no?
Acabes perdent una mica
qui és un i qui és l'altre,
i almenys a mi em passa,
potser perquè cap d'ells
em desperta un interès, no?
El Harrison fora
el vaig estar buscant per tot arreu
i no,
perquè és abans, això.
Sí, ara no explicarem la setena,
no expliquis res.
No me la lies parda, eh?
No surt,
aquí ja no surt, xato,
ja no surt.
Parla de Coco.
Aquí ja...
Vinga, va.
No que és broma,
parla el que vulguis,
no, no, no.
Falteria.
Bueno, Coco,
vaig escoltar la teva opinió,
que era molt maca
i molt divertida.
I què?
Bé, vaig anar amb aquesta il·lusió,
i a veure,
ara sí que tenim...
Però esclar,
llavors,
quan va començar...
No, va ser...
Però bueno,
però m'explico.
És que,
saps què passa?
Que tot el que és,
o sigui,
que tota l'essència magicana
que té la pel·lícula
és massa americanitzada.
O sigui,
es veu molt
que ho fan els americans.
I esclar,
llavors,
no t'ho creus.
Vull dir,
bueno,
estem fent...
Estan explicant
una història
que és prou interessant,
amb la sorpresa
i tot final,
i tal,
però esclar,
vull dir,
hi ha tota aquesta manera
de filmar,
d'explicar les històries,
i tal.
És que és de la Disney
i la Pixar,
no?
I llavors,
això em va pesar
un pèl massa,
no?
Ja.
Però bueno,
vull dir,
és una pel·lícula
per veure-la.
Sí,
però jo també et diré
alguna cosa.
Jo aquí crec que,
o sigui,
allà és la família,
i a més m'ho vaig apuntar
per després...
Ah,
molt bé.
És la unitat sacrosanta
d'estabilització social
i extrasensorial.
I qui ho defensa això
als americans?
Ui,
però això qui ho diu?
Clar,
és que partint d'això...
Ah,
vale,
vale,
ostres.
I després te diràs...
Que la pel·lícula és això?
Clar,
i tant,
i tant.
La família controla
el món d'avui
i el món de més enllà.
Clar.
Sí.
I pobre tu,
tot i estar en el més enllà...
Exacte.
Tindràs conseqüències?
Et passis.
Exacte.
Perquè des d'aquí
patiràs.
Et farem patir.
Clar.
Saps aquell...
És la ingerència
del món dels morts
a la vida actual,
a la teva polla vida.
I allò que dius
quan et mores,
purgues pena.
No, senyor.
No purgues la pena.
Això és eterno.
No són res.
Si tu ho has portat malament aquí,
allà seguiràs passant malament.
Déu, senyor.
Cremaré l'inferno de la vida,
jo em sembla.
Jo segur.
Sí.
Llavors,
clar.
Ja,
ja dic.
Vull dir,
per mi està aquí on falla.
Però...
Ja una miqueta,
no?
Ara està bé.
És distreta
i jo ho crec,
veu?
I el Dano que ell ho fa molt bé.
Sí,
la pel·lícula és...
Potser hi ha algun moment
que fluixeja a nivell de ritme,
eh?
Una mica més.
Sí,
fluixeja una mica.
És Pixar o és Disney,
això?
El tema del gos aquell...
És pixar.
És pixar, no?
Sí,
és pixar.
És pixar.
Sí,
però que la...
La surmita de Disney.
Perdona,
ja com fos allà,
dient,
no,
ja he anat a la pixar.
Això,
però,
escolta,
però això ho ha comprat el Disney,
ja.
Sí,
ha parlat les mitjades demanes.
Sí,
però...
L'Esciter.
Sí.
L'Esciter o Conexiter.
No,
té un altre,
és un altre nom,
eh?
Ja,
ja,
però segueixen potser
potser diferenciant el món Disney.
No la dirigirem.
No,
no,
bueno,
jo ara no tinc aquí a mà la informació,
sé que la portava l'altre dia,
però,
bueno,
que l'han fet,
és de la Pixar,
però que és la Disney,
la que l'ha comprat,
però,
bueno,
és la manera de fer de...
Però els rarafons,
a vegades,
no?,
de la informació,
encara que siguin pel·lícules animades i tal,
i això no és més potent Pixar
i Disney
i sigui més Disney
i més infantil.
A veure,
Disney és més,
més,
més,
més,
més adulcorada.
Exacte.
És més sucre,
pujadek,
pujadek.
Jo crec que Pixar té més...
La Pixar té pel·lícules,
va fer Toy Stories,
de recordar una mena...
L'ha dirigit un tal li...
Sí,
és de més qualitat,
normalment.
A veure,
són dibuixos animats comercials,
però de més qualitat.
De més qualitat.
Molt bé,
home,
sí.
I jo crec que sociològicament,
o religiosament,
crec que explica força bé
el que és tot el tema aquest
dels difunts,
del culte als morts,
els abans passats.
Jo crec que ho explica força bé
d'una forma força entenedora,
no?
I que no és macabra,
no?
Com ens podem imaginar,
no?
Sinó que hi ha realment
un respecte cap a aquesta tradició mexicana,
no?
Sí, sí.
Sabeu que allà precisament
els nord-americans,
a veure,
moltes vegades
són una miqueta despectius
cap als mexicans,
no?
Cap als xicanos,
no?
I en canvi,
això,
home,
trobo que ho tracten
d'una forma molt respectuosa.
No, no,
pel·lícula d'èxit
i...
El que passa és que també
és curiós,
eh?
Perquè,
igual que,
amb això també el film,
ho puc destacar,
igual que la família,
aquí és,
la família,
no?
Majúscules.
Sí, bueno.
Però també et mostra
els excessos
de si s'exercés
aquest poder familiar
amb excés,
no?
Clar.
que la cosa pot trontollar tot
i, doncs,
ha d'haver elements,
diguem-ho així,
catalitzadors,
equilibradors,
que diguin,
eh,
xst,
vale,
no us perceu
perquè tant de control
tampoc va bé
perquè se us poden
escarriar les ovelles,
llavors,
no?
Ho arreglaran
amb el final total.
Sí, clar, clar.
Jo ho dic,
això sí que...
Bueno,
clar,
perquè ha de tenir,
bueno,
però ha de tenir un final feliç,
més o menys,
però ja no feliç
que el que ha fet el pecat
allà se repenteix
fins al...
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Molt bé.
Bueno,
perquè hi ha moltes coses.
A veure,
quan tu la vegis
la tornem a comentar.
Jo el que faré ara
serà parlar d'una pel·lícula
que pensava que seria
un bodrio
i em va encantar
i una pel·lícula
que pensava que seria
meravellosa
i em va...
Va ser un bodrio.
Una mica, exacte,
el mateix.
I d'aquesta manera
ho comentem així,
posarem després
una cançoneta
i després directament
parlarem del piano,
també.
Posarem la musiqueta
i entraràs parlant tu,
Rosa.
Posarem la musiqueta
de fons al piano.
Sí, molt bé.
Aquí cada cop
tenim més mitjans.
Exacte, no?
Exacte.
Al final tindrem aquí
un cor de gospel
al darrere
que ens canti tot,
no?
Però en directe, eh?
Allà als 15, no?
Al pressupost
de la ràdio
se'n va allà, no?
Per les nubes, no?
Doncs la gran sorpresa
va ser It,
que jo el llibre
em vaig llegir,
és un tochano,
que ha de ser
la que el David també
i és aquests clàssics, no?
Que ens hem llegit
quan als anys 80, no?
Sóc sincer
i me'n recordo
que estava llegint
i no m'entarava
del que m'explicava.
És molt complex, eh?
És molt complex
perquè hi ha molts personatges
que es moven per allot arreu,
aquí ho han simplificat
una mica,
però bàsicament
és una pel·lícula
que és un clàssic,
perdó, és un clàssic,
és un llibre
de terror clàssic, no?
De tota la història
dels 80, no?
A partir d'aquí
és a fer una minissèrie
bastant terrible.
l'It és un pallasso
i aquesta fòbia,
saps que els últims anys
hi ha hagut
una mena d'obsessió
als americans, no?
Sí.
D'espantar amb els pallasos, no?
I hi ha una mena
de pallassofòbia
que té un nom
que no me'n recordo ara.
Sí, perquè la gent
que ha de dir que això
ha perdut feina.
Exacte.
Pallasos a les fentes infantils
els han deixat de contractar
perquè els nens
han agafat por.
Sí, sí.
Doncs aquesta cosa
que és una cosa
molt de fa un any
és, no?
Aquella època
jo ja tenia por als pallasos.
jo des que vaig llegir
aquest llibre
vaig dir
no vull pensar per res
un pallasso amb la vida, no?
Vull dir, perquè...
Però un pallasso
vols dir així maquillat, no?
Amb aquell maquillatge
que no es veu la persona.
Exacte, el clàssic
tota la vida
amb les sabates i tal.
Amb aquelles perruques,
aquella cosa.
Llavors, això
simplement és
el que passa
amb un grup de nens
amb un estat típic
que és Derri
que és l'estat
que sempre treballa
amb...
Ho diré ara...
Al Stephen King.
Al Stephen King, no?
Que és una zona així
com molt de muntanya
i molts boscos i tal
amb coses, no?
I llavors, bueno,
doncs simplement
comença la història
quan un germà,
bueno, un nano,
per entendre'ns, no?
Té un germà petit
que insisteix
que li fes un vaixell
perquè baixi,
està plovent a fora, no?
Perquè baixi
per el que seria
el riarol de la vorera.
Sí, el canaló.
El canaló aquest, exacte.
Llavors, el germà gran
que és tartamut, per cert,
que això també és un element
que té a veure una mica
amb la història,
perquè quan es posa...
Quan lluita contra el pallas
supera aquesta tartamudesa.
És curiós
aquesta reacció.
Doncs està malalt
i li diu
et faig el vaixell
i llavors te'n vas tu
a tirar-lo.
I llavors,
quan se'n va a tirar-lo,
juga i tal,
porta l'anorac groc,
que és una cosa molt típica
del llibre i tal.
I llavors,
quan arriba justament
a la claveguera, no?
Se li cau.
És clavegueres antigues, no?
Que són de paret.
Llavors, quan surt,
llavors, pum,
de dins apareix un pallasso,
tot vestit, no?
Tot així,
somrient,
però amb una cara
que té el pallasso,
ja que dius malament rai, no?
I llavors li diu
vols el meu vaixell i tal?
I l'altre sí,
no sé què,
diu vine aquí,
vine aquí baix,
que estem jugant tots, no?
Que estem jugant
i se li va canviant la cara
i tot, no?
I llavors,
t'ho juro
que és terrible.
A veure,
comença a parlar
i tal,
comença a parlar
i li comença a obrir la boca
i li comença a sortir les dents,
així en ple una mica alien
i tal, no?
Com per menjar-se'l
i sí, sí,
l'agafa,
pum,
se l'emporta,
li arrenca el braç,
no?
Entra cap a dins, pum,
i et deixa allà
que dius,
ostres,
ja anem malament, no?
I dius,
això per on anirà?
Això vull dir
ser en personatge,
vull dir,
és de carn i ossos,
vull dir,
no són dibuixos.
El meu petit,
quan va veure el tràiler
que sortia per la tele,
va cagar viu.
Home,
home,
clar,
és que és...
I la cosa va increixent,
no?
Clar,
això passa amb un grup de gent
que van vivint tots ells,
no?
Que això ja tampoc ho explicarem ara
perquè és molt llarg,
no?
Vull dir,
unes visions,
no?,
de les seves pors internes.
Però tu saps qui és elit de veritat,
no?
Qui és elit de veritat?
L'ésser aquest,
el pallasso saps qui és,
no?
El Pennywise?
El Pennywise,
sí.
Però saps que tu saps que cada X anys
reneix.
Ah, sí, reneix.
I prové de tins immemorials.
Sí, exacte, exacte,
sí, sí.
I llavors això el que genera
és que ell el que fa
és generar amb aquestes persones
les seves pors
perquè quan s'hagi d'enfrontar amb ell,
llavors estiguin molt baixos de moral,
no?
Vull dir,
perquè ell el que fan és,
ell viu de les ànimes
i del cos físic
d'aquestes criatures, no?
Essencialment,
perquè es veuen com estan
sobrevolant per allà.
Vull dir,
és una cosa com entre
gore,
però molt ben fet,
pel·lícula de por,
pel·lícula així de joves i tal,
a mi em va sorprendre
i em vaig espantar moltes vegades.
Vull dir,
veient la pel·lícula i tal.
Però no és por així de fantasmes.
No, no, no, no,
és evident.
De sorpresos.
De cop i volta, sí, sí.
És un món que xisteix,
o te l'has de creure.
Exacte, exacte.
És un món paral·lel,
que moltes vegades
ells entren en aquest joc, no?
Vull dir,
és meravellós, eh?
Molt ben fet, molt ben fet.
Aquella pel·lícula del David Link,
sí,
o del Martin Scorsese,
que ja,
que et vol fer veure
que dins d'un món
aparentment
tot normal i tal,
doncs,
hi ha un submont.
Sí, sí, sí.
Això passa
quan entren dins d'una casa.
Dins d'aquella casa,
el món es reconverteix,
és l'espai on ell viu, no?
Llavors,
a partir d'aquí,
hi ha uns canvis de dimensions
que és meravellós.
És meravellós la pel·lícula
amb l'aspecte formal, eh?
Després, ja,
a partir d'aquí,
si tens estòmac,
tens estòmac.
I la que em pensava
que era una meravella
és La Cordillera,
que és una pel·lícula,
en aquest cas,
el director d'Aït
és un tal Andrés Mosquietti,
és la primera pel·lícula
que fa aquest nano.
Per tant,
Salucío, eh?
Vull dir que la veritat
és que molt bé.
I en canvi,
l'altre que és La Cordillera,
que és el Santiago Mitre,
que és un tio que té
un cert bagatge,
és un director argentí,
Ricardo Darín,
Elena Naya,
David Jiménez Cacho,
sabeu què és aquest bon home?
És un actor bastant conegut,
és un molt secundari,
doncs fa un paper
de president mexicà,
que és castellà,
castellà,
però el que hi ha.
i Kristen Slater,
que s'ha parellat per allà
donant voltes.
Ah, i per això deia
el accent mexicà?
Mexicà ho fa.
Aquest actor és?
Perfecte.
És a dir,
té un accent
i és castellà,
ja et dic de...
I el Kristen Slater?
No, no, no.
El Jiménez Cacho.
Exacte.
El Kristen Slater
parla una mica castellà,
d'aquella manera,
però es parla en anglès
i llavors queda traduït.
Bé,
és això,
és el president
d'Argentina,
que va amb una mena
de reunió
de Sud-amèrica,
d'aquestes
de la tipus Comengüels,
però com una cumbra
d'aquestes.
Exacte, una cimera.
I ho fan en un lloc
a les muntanyes
d'allà de Xile,
a aquesta cordillera.
Com a Davos,
que ho fan allà.
Exacte, als Andes.
Clar, i imagina't
que a Xile tot és
una cordillera gairebé,
és que bàsicament
no hi ha molta més cosa.
Exacte,
arriben allà
i ell és una persona
triada així del poble,
és una mica
Pablo Iglesias,
per entendre'ns,
és a dir,
una persona
que no té un bagatge,
que no se'l coneix,
vull dir,
que no té una corrupció
al darrere
i tothom pensa
que és una persona
del poble,
que estima el poble,
etcètera, etcètera.
Clar, això és el que
inicialment se't planteja.
Comença sent,
és una pel·lícula
que durant tres quarts d'hora
sembla una pel·lícula
política al 100%.
És una pel·lícula
que dius,
bueno,
què interès té,
el que passa,
el de Brasil destaca
perquè és la superpotència,
etcètera.
I llavors,
a partir d'aquí,
apareix la filla
d'aquest bon home,
que apareix per allà
donant voltes,
que ve,
que està depressiva,
mena de thriller.
Però aquest canvi
cap una mena de thriller
que el tràiler
et marca molts moments potents,
com 7 o 8,
són els 7 o 8 moments
de dos segons
que passen
a moments determinats.
Perquè tot l'altre
és suporífer.
Està ben portada, eh?
Té una sensació
de cinema
menys argentí
de tot tipus.
Curiós,
què vol dir
menys argentí?
Menys argentí,
el concepte
de cinema argentí,
a veure,
és com el concepte
de cinema francès,
que a vegades
tenim aquesta moda
de cinema nòrdic,
no?
A vegades
és com veure
una pel·lícula
de la Nobel Bach,
però de les avorrides,
d'aquelles que dius
mare de Déu,
senyor,
no?
Vull dir,
m'hi va morir
aquí veient això.
D'un Godard.
Exacte,
però un Godard
allò,
refregit,
allò que dius.
I bueno,
dius,
vale,
vale,
i vas veient
i serà bo,
serà dolent,
oh,
oh,
i no dic res més.
Perquè clar,
aquí és l'única cosa
que té gràcia,
saber si és bo,
si és dolent,
el Ricardo Darín.
Sí,
però això és interessant.
Però et té agafat
fins al final,
no?
Et té agafat,
però no amb el ritme necessari.
Mira que jo he vist
pel·lícules lentes
d'aquelles que t'adorms
i que m'encanten,
i les veuràs 50 vegades,
però aquí
li ha faltat
el ritme
de la tranquil·litat.
I llavors hi ha moments
en què dius
no,
no,
però encara i així
s'ha de reconèixer
que és una pel·lícula
que agradarà
a ser públic,
eh?
Sí,
jo us ho davanto.
Vull dir que les coses
siguin com siguin.
Sí que agrada,
sí,
ja t'ho dic jo.
Sí,
sí,
no,
no,
a veure,
i jo he vist gent
que està bastant d'acord,
però jo crec que li faltava
el que deia d'abans,
una mica de punts,
eh?
Vull dir,
seria aquesta la idea.
I bueno,
Rosa,
ja posarem el rotestiu al final,
que si no no és el temps.
Som uns jutges molt...
Sí,
som exigents.
Clar,
jo és que jo tenia
unes perspectives molt grans
amb aquesta pel·lícula,
però et trobes que així com,
oh,
jo sí que el fa,
però segueix sent nyo-nyo,
i acaba sent nyo-nyo tot plegat,
però bueno,
és el que hi ha.
Però està bé,
està bé,
es pot veure,
jo crec que hi ha gent
que li enganxarà,
i és una pel·lícula d'aquelles
de discutir,
segur que si algú la veu,
ho farà.
Rosa,
parlant-se,
ara ens veiem als anys 80,
no 90,
no em sembla que és,
92,
la pel·lícula,
tu dic ara,
tu dic ara.
Sí,
la pel·lícula és de l'any 93,
almenys el 93 va ser
quan va començar a guanyar premis,
o sigui,
sí,
segurament va ser estrenada
aquí l'any.
T'escoltem de fons, eh?
El piano.
El piano,
ja,
és un piano, eh?
No,
però és el piano
de la banda sonora del piano.
La pel·lícula,
banda sonora deliciosa,
la banda sonora és del Michael Neyman,
preciosa,
que tal com tu deies,
nosaltres en el programa
vam agafar la sintonia
del nostre programa,
també és l'inici
de la pel·lícula,
el piano,
quan desembarquen
en aquella platja
de Nova Zelanda,
de Nova Zelanda.
Sí,
sí,
que a més el tema es diu
si algú vol...
És aquest piano?
Aquest piano?
Uf,
el piano és una metàfora,
el piano ho és tot,
el piano ho és tot,
aquell piano.
Per cert,
ja et deixo rosa,
si algú vols sentir
la sintonia nostra
o trobar-la per algun punt,
es diu
Here to There,
eh?
Vull dir que és aquesta,
d'acord?
Aquí,
per sempre,
no?
Perfecte,
molt bé,
molt bé.
Bé,
la directora,
la Jane Campion,
magnífica.
L'actriu Holly Hunter,
la protagonista,
està,
bueno,
genial,
genial,
ella no parla,
és muda,
ella mateixa va deixar
de parlar
quan tenia sis anys,
Harvey Keitel,
espectacular.
Bueno,
ja totes les dones
han posat xochones
amb el Keitel,
eh?
Sí,
és que és l'uset,
però sí,
sí,
ja està.
És que és el,
claro,
el contrapunt,
el contrapunt,
perquè mira que el thumbnail
està guapo,
i és guapo,
eh?
Però,
no sé si entenem.
Aquí no té la cosa
que té el Harvey Keitel.
No se la sabe ligar.
No,
lo hace mal,
lo hace mal.
Lo hace mal.
Bueno,
i,
a veure,
començo pels premis,
eh?
Vinga.
perquè va tenir,
el 93 ja la Palma d'Or,
a Cannes,
a la millor actriu.
El 94 va el Globus d'Or,
a la millor actriu també,
el César d'Or,
perdó,
el César de,
a la millor pel·lícula estrangera.
A França?
A França,
sí,
els Césars són de França.
Sí, sí, sí.
I a l'Òscar,
l'any 94,
a millor actriu,
millor secundària,
i també guió original.
D'això me'n recordo.
Clar,
és una passada.
A veure,
què es pot dir del meu del piano?
A veure,
hi ha molta cosa,
hi ha molta cosa.
A veure,
el tema del piano,
jo crec que està molt clar,
és la metàfora.
A veure,
el piano és ella,
és la seva ànima,
la seva personalitat,
la seva veu,
ho és tot.
És ella.
Ella sense el seu piano.
I clar,
està molt clar que,
clar,
ella se l'ha d'emportar amb ella.
I quan arriba a la platja,
el seu marit amb qui l'han casat,
que no es coneixen,
s'han casat per al Podès,
o com sigui, no?
Ja vivia a Escòcia,
i bueno,
l'han casada.
Ella té una nena,
una nena d'uns 6 anys,
més o menys l'edat que ella
també va deixar de parlar.
La nena a vegades
pots considerar que és ella mateixa,
és com un desdoblament d'ella.
I el seu marit,
per Podès,
ja no vol endur-se el piano,
el deixa ja.
A més,
la desprècia també,
la menysprea amb ella,
i a pedir,
hòstia,
és que és molt menuda,
quina dona més menuda, no?
I després,
que no era com ell se l'esperava, no?
Que era,
com molt enclencle, no?
I en canvi,
quan li pregunta a Harvey Keitel,
el personatge del Bains,
li diu,
hòstia,
a tu què et sembla?
I és que és com molt enclencle, no?
I diu ell,
home,
jo la veig cansada,
sembla cansada.
Aquí ja està,
marca ja la gran diferència.
Aquí ja marca la gran diferència, no?
A més,
a més,
tota la natura també és molt espectacular, no?
Aquelles cellves,
aquells boscos de Nova Zelanda,
és impressionant.
Clar,
que quan plou està tot ple de fang.
És superdur viure allà.
És superdur,
és desagradable,
és inòspit allò, no?
És cert.
I en canvi,
hi ha una colònia d'anglesos, no?
Que estan establerts allà,
que, ostres, tela, eh?
Clar,
això figura que seria el segle XIX,
principi.
XIX, XIX, sí.
XIX, XIX, no?
Que era quan tenien les colònies allà a Austràlia,
a Nova Zelanda i tot això.
És com que és romàntica, fa pinta.
Meitat, no?
1820,
perquè hi ha època.
Veu la societat que hi ha allà,
que l'estan reproduint,
el mateix que se suposa que hi ha el continent,
a l'Illa, no?
Però és que els anglesos ho fan a tot arreu.
Clar, per això.
És que és la seva cultura,
és la seva manera.
Els espanyols,
amb tot lo seu,
ells s'aclimataven allà on anaven.
Els anglesos no.
Els anglesos muntaven la seva Anglaterra particular.
Exacte.
I estiguessin a Càdix,
era una reprodució una altra vegada.
o estiguessin a Índia
o estiguessin a Estats Units.
Ells feien el seu ecosistema
igual que s'estiguessin a Anglaterra.
Sí, sí, sí.
El seu cercle i ja està.
Si ho reproduien igual.
Doncs això,
veus aquelles dones
que estan allà més vestides,
igual,
com pots estar allà a la selva
amb aquells vestits,
amb aquells mirinyagues,
amb aquelles coses,
sisplau,
i, a més,
amb un passió menyspreu
cap als maoris,
cap als indígenes,
en canvi,
el personatge de Harvey Keitel
s'ha integrat molt bé.
A més,
va pintat fins i tot,
una mica recorda
les pintures
que ells porten a la cara,
parla el seu idioma,
és que és una altra cosa,
és un respecte cap a l'altra.
Recordem que els maoris
eren canyibals, eh?
Vale,
no està molt a mi.
Sí, senyor.
No està molt a mi que ho diguis.
No està molt a mi que ho diguis.
Sí,
això jo vaig,
bueno,
vaig parlar de Paul Gauguin
amb una cosa
i tens raó.
i mataven els nens
i, bueno,
si feia falta,
se'ls mataven.
I ell,
clar,
el marit,
el Sam Neill,
ell és igual,
tenc aquella cultura
i, per tant,
es comporta igual
i, a més a més,
fins i tot demana
una mica com consell
amb aquella senyora gran,
amb aquella vella.
I dius,
ostres,
quina societat més estirada,
més fosca,
més repressiva
cap a les persones.
Totalment.
Una passada, no?
Fins i tot,
i no és cap tonteria,
la representació de teatre
que fan,
que ho munten
entre el...
no sé,
el mossèn d'ells
i aquelles dones
i fan una representació
de barba blaua,
de barba blaua.
Onda.
Que posen aquell llençol
a la paret
i es veuen
els caps de les dones
que estaven ja,
clar,
el cap tallat,
ja penjat a la paret,
tallant que encara
li aglomava sang
i no sé què,
i l'altre que fa
de l'actual dona
del barba blaua.
És que això és molt important,
aquesta escena, eh?
Sí, sí, segurament.
És molt important.
Clar,
perquè barba blaua
significa,
ho dic perquè,
bueno,
jo crec que sí que està clar,
però a més,
el Bruno Bettenheim,
el psicoanàlisi
dels cuentos de Hades,
els contos de Fades,
sí,
fa un anàlisi que,
bueno,
clar,
des del punt de vista
psicoanalític, no?
Però bueno,
que és interessant,
sabeu que els contos de Fades
sempre eren com una moraleja,
eren una moralina
de com explicar
a les dones,
sobretot,
com s'havien de comportar.
Vale?
Clar,
llavors la dona
no pot tenir curiositat,
no pot ser curiosa
sobre els assuntes
del seu marit
o sobre les coses
que li han prohibit.
Ella s'ha de confinar
en l'espai
que li hagin reservat
i punto.
No pot sortir d'allà
perquè pot tenir
una pena
i una pena de mort
en aquest cas.
Ostres.
Home,
sempre era exagerat,
no?
Però,
Déu-n'hi-do.
Vale?
Llavors ella,
quan sí que entra
en aquella habitació
prohibida
i veu i descobreix
els caps,
o sigui,
les anteriors dones
que els havia passat
com havien acabat,
clar,
arriba el marit
i la sorprèn,
l'acaba matant
amb una destral.
Li talla el cap,
també.
Mara meva.
Clar,
aquí són els indígenes
els que intenten
aturar això,
perquè ara no se n'adonen
que això és inventat,
que això és una,
no?
I hi ha un,
dos o tres
que estan allà
i pujant a l'escenari
i intentar evitar-ho,
que jo si estic xapó,
no?
Vull dir,
vale?
En canvi,
tots els altres
se'l miren
amb molt d'interès,
no?
I de fet
és el càstig,
no,
no li talla el coll,
però és el càstig
que el marit
li fa amb ella
quan descobreix
que ja s'està entenent
amb l'altre,
amb l'amic.
Perquè l'amic sí
que ha anat a la platja
a buscar el piano,
li ha fet creure
que era per ell
perquè ell vol
aprendre a tocar
el piano
i després al final
ja li acaba
regalant amb ella.
Clar,
és que és una aproximació
a poc a poc,
no?
De dir,
bona,
ara vull xeure
al teu costat,
després vull,
no?
I llavors ella
recuperar el piano
és recuperar ella mateixa
i ser feliç
i ser ella realment,
no?
És un símbol.
És magnífic.
Jo,
és que hi ha molta cosa,
ja.
És genial,
no?
Està molt ben tractada,
els personatges
estan superben construïts,
la nena també està genial.
Per això la Jean Càmpion
sempre ha fet
unes pel·lícules
bastant encertades,
eh?
És una directora
d'actrius
i d'actors
però sobretot d'actrius,
vull dir,
té molta potència.
És el que li falta
a la pel·lícula aquella
Cuando ruge la marabunta,
no?
Ui, ui, ui.
Li falta tot allà.
Allà li falta l'ànima,
directament.
Sí.
La productora
també és una dona
que és la Jean Chapman.
Sí.
Una altra,
ja parlaré d'una altra
productora
que és la Belén Atienza,
crec que es diu.
Ah, molt bé.
Què més?
Joves, tenim vuit minuts
per parlar de...
Què?
Jo no sé què tinc a parlar ja.
Del fundador.
Del fundador
i de Bienvenido a Mr. Lawrence.
Molt bé.
O lo repartí
i jo te he de aguantar.
Mireu el rellotge,
tenim...
No, ni és ràpid.
El fundador.
Digues.
Com ho explicaríem?
Hi ha el capitalisme,
d'acord?
I als Estats Units...
I ben posat.
Sí.
I als Estats Units
es valora molt
allò del self-made man,
no?
El home ha fet a si mateix,
no?
Que té una gran idea,
la desenvolupa
i triunfa.
I com es fa riu.
I triunfa.
Però què passa?
Hi ha qui té una gran idea,
la desenvolupa,
una mica,
per tirar-la endavant,
i es queda així.
Esperant a veure què passa.
No,
ja li està bé.
Ah.
Llavors,
moltes vegades
no explica,
o sigui,
el mite del self-made man
no explica
que també hi ha
els llops
que darrere van
i se n'aprofiten.
I per què se n'aprofiten?
Doncs perquè tenen un element
que aquest home no el té,
que és l'ambició.
L'ambició de prosperar,
de créixer.
O sigui,
a l'antic Egipte,
els preus,
per exemple,
i ara pots dir això,
s'han de què bé,
els preus,
no,
no hi havia inflació.
Per què?
Perquè els preus
no es marcava
el faraó.
Llavors,
quan els preus
no creixen,
si ho mirem
des del punt de vista
neoliberal
i capitalista,
doncs,
no provoca
una ànsia
de vendre més
i de produir més.
El creixement
infinit
i desbordant
és el per se
del capitalisme,
cosa de la qual
jo crec que serà
la seva perdició,
també.
Però bé,
és igual,
això ja no farem.
Però ja portem
molts anys de capitalisme.
Sí, sí,
per això.
Però bé,
no hi ha res
que sentanjuri.
Però en canvi,
aquí la pel·lícula
aquesta,
la pel·lícula
aquesta
ens parla
de dos germans
que tenen
una molt bona idea,
bé,
una molt bona idea
però del meu punt de vista
no,
perquè amb els temes
del menjar
no s'ha d'anar
molt al tanto
i és que,
bé,
però per ells creuen
que és una gran idea
que és poder servir
moltes hamburgueses
de pressa
en un temps mínim
a gent que potser
no ha de perdre
temps per dinar.
i això implica
poder dedicar
més temps a treballar.
Perquè està esclavitzat.
Esclavitzat, sí.
Però aquí es queden,
ells tenen un restaurantet,
han intentat
obrir franquícies
per aquí per allà
però com la cosa
no ha anat massa fina,
no, no, no,
nosaltres ens centrem
en el nostre negociet
que està aquí
i amb això
som contents
i si amb això
ens podem fer rics
una mica rics
i poder-nos jubilar
tranquil·lament
ja en tenim prou.
Carai,
però ve un pallo
que té un ego
que no li capa
dintre la pell
i el mecanisme
per poder treure
aquest ego
de la pell
doncs
és començar
a muntar franquícies
amb un acord
amb els germans.
Ah, vale.
M'explico?
Sí, sí, sí, sí.
Perquè realment
qui va ser
el fundador
de McDonald's
no és qui realment
es diu que és
sinó van ser
els dos germans.
Ah, o sigui,
això no ho sabia, veus?
Sí, però realment
el fundador es diu
o no,
l'oficial fundador
es diu
Ray Kroc
que va ser el que
va començar
a muntar franquícies
per aquests germans.
Vale.
Va arribar un pacte
amb aquests dos germans
i els va dir
va, que jo us començaré
a muntar franquícies.
És el Michael Keaton
en la pel·lícula.
Sí, que és el Michael Keaton.
Va comprar la...
No, no, no,
ell en principi
no, no.
Ell era un comercial
que es va dir
que jo us començaré
a muntar franquícies
i un percentatge
de la meitat dels guants
seran per vosaltres
i jo em mandaré
un 1 i pico per cent.
Clar.
Vale.
Però un altre diria
bueno, doncs va fent, no?
Però aquí ja hi ha
l'ego aquest
que no li capa la pell
i quan potser
durant...
Això li va passar
amb 50 anys.
Ella tenia 50 anys
i mica en mica
ell què va passar?
Que va trobar
l'encaix perfecte
a la seva manera de ser.
i clar, això, ell, bueno,
allò es va inflar
i inflar i inflar
per què?
Perquè ell ho potenciava.
El seu ego
demanava més i més
i més i més
i més i més i més
i més i més.
Clar, els dos germans
pobrets, ells, van ser...
Victims.
De res.
Es van...
Es van...
Se'ls van menjar
però amb patates fregides,
mai millor dit, no?
Així, clar.
Amb una doble...
Doble McTurk.
Sí, sí, sí.
Està molt bé el film.
Està molt bé.
Ah, vale.
M'ho han dit que està molt bé, eh?
Pots no estar d'acord
amb el que t'explica
però realment
per fer el xafarder...
D'aquest any, d'aquest any.
Sí, no?
Està ara d'estrena.
Per fer el xafarder
d'una cosa
que tots han vist
algun altre
que és un McDonald's.
Sí.
Home, sí, clar.
Algún cop a la vida...
Només et dic una cosa.
Jo he entrat,
jo què sé,
tres, quatre vegades
a la vida
però bueno...
Els hi va prendre
hasta el nom.
Hòstia.
Ja us ho dic tot.
Els hi va prendre
hasta el nom.
Ells ja no podien dir
McDonald's
al seu restaurant.
Li van haver d'acabar
dient Vic M.
però ells no podien dir...
I no us ho explico
com van acabar
perquè la feina de la pel·lícula
us ho explica, no?
Però el nom, sí.
El nom els hi va arribar a prendre.
El veurem.
Ja està tot dit.
Jaumet.
Vale, sí.
Vos comentar alguna coseta?
Dos minutets tenim
del Bienvenido.
Ho sento ben rotllat més.
No, i si no,
parlem la setmana que ve.
Digues, digues.
Que no us perdeu
si podeu...
Bienvenido, Mr. Lawrence.
Sí.
Recuperar-la
perquè jo penso
que és una de les pel·lícules
més misteriosa,
fins i tot, diria jo.
Sí.
No ajustada a la realitat
del que representa
la mort prohibit
o la mort acondicionat, no?
Vale.
Crec que aquesta pel·lícula
és el sumum
del que representa això, oi?
I llavors entendrem
al cap i a la fi
que prohibir
no va enlloc.
Que no va enlloc, no?
Però és un director
japonès, em sembla, no?
Sí.
Naguisa Oshima.
Vale, que per tant
deu ser un...
L'imperi dels sentits
va fer aquest també, no?
Sí.
Que és molt bona, també.
Sí, sí, sí.
Per això, a mi...
Amb el gran Ryuichi Sakamoto.
Sí, senyor.
Per això, quan heu dit
que ell sí que era
això que en sabia més
que el marit,
o no sé què,
jo penso que aquesta pel·lícula
ho...
Això com a conya
em sembla interessant,
però com a rigor
i seriositat
em sembla que no
que no queda
que no queda
amb la realitat, no?
I llavors penso
que aquesta és una pel·lícula
que aporta
aquesta...
aquesta versió
de dir,
bueno, a veure,
què estic veient?
Què vol dir?
Què m'estan explicant?
I encara que no
hi estiguis d'acord,
doncs veus...
Com a mínim tés la persona.
Molt bé.
Doncs ens acomiadem.
Falta un minutet
i com que invita
en Rod Stewart, no?
Amb aquest Baby Jane, no?
72 anyets.
Esperem que ens duri molt
perquè aquest any passat
hem perdut a molts,
eh?
Dels grans, eh?
De la música,
David Bowie,
George Michael,
Prince,
per tant,
esperem que...
Dilek Holy Day, no era?
Dilek Holy Day, també.
Com a coco,
mentre algú
se'n recorda de tu...
Clar, exacte.
Que sigui viu.
Molt bé.
Fins la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
When I hit my heart again
When I hit my heart again