...
Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia.
Avui és un programa eminentment masculí.
Sí, no?
Estem amb el David Montaner.
Bona tarda.
I a Cosparla, el Gesco Ramos, no hi ha ningú més.
Avui ens han fet el salt.
Jo el vaig fer les dues setmanes anteriors.
Bueno, aquí anem intercanviant.
Per temes de primera necessitat.
Clar, però res, la cosa és que tot va bé i això és molt important.
Vull dir que una miqueta ens tornem a retrobar, com sempre,
per parlar de cultura, per parlar de moltes coses
i perquè no vam tenir temps el dijous passat
de comentar la notícia de la mort de Prince, eh, David,
que ens ha deixat aquest amb 57 anys, no?
Que comentàvem que era un personatge realment peculiar, no?
Vull dir que, bueno, ja que estem,
escoltem un trosset, no?
D'aquesta peça meravellosa de Purple Rain, no?
Que abans comentàvem, no?
Bé, era un personatge que es va fer molt famós als 80,
sobretot amb temes com aquest i amb Keys i d'altres, no?
Ho comentàvem abans, no?
Que era...
A veure, estava Michael Jackson com el gran rei del pop,
ell es feia dir el príncep de Minneapolis, no?
Era aquesta mena de, potser, conya, no?
És una mica l'eterno segundon, entre cometes, no?
Dels anys 80, no?
Qui era un cop?
Jo tinc una anècdota com en un concert de Prince estava el Michael Jackson.
Sí.
Amb un dels seus productors, no?
Fàcil dir si era el Quincy Jones o un d'aquests.
Pues segur que sí, perquè era el que més portava sempre a sobre.
I li va dir, mira i aprende.
Clar.
Sí, sí, sí, sí.
Jo crec que en el seu estil Michael Jackson era insuperable, no?
Però Michael Jackson no composava.
No composava.
Clar, ni feia la música.
Era un magnífic intèrpret, era un gran showman, era un magnífic ballerí.
I Prince no balla tant, però és un músic compositor.
El que dèiem també, no?
Cançons com No Think Comper's to you, de Sinato Conor,
que és una de les cançons més emblemàtiques,
de com a compositor.
A partir de Casamor no sabia què era d'ell.
O sigui, quan dir un dia ho dic, ostres.
Hi ha una cançó també de la Madonna, que no és tan coneguda,
que es diu Love Song, que també és d'ell.
Vull dir, que em refereixo que ha fet moltes cançons.
Això és com quan es va molt llor a Roy Orbison,
que també composava per tot Déu.
I dius, ostres, no pot ser així.
Clar, tothom ha agraït, ha agraït.
I llavors el tio composava per ell, per una pila de gent, no?
No, no, clar, és el que diem, són gent molt famosa,
perquè han tingut grans èxits,
però també han generat èxits per altra gent, no?
I a vegades, quan estaven en moments una miqueta de capa caiguda,
el que feien era agafar aquests temes tan coneguts
i reversionar-los amb el seu estil.
Això és una cosa molt habitual amb aquests compositors, no?
Quan baixa una miqueta de la fama, no?
I localitzant-lo més a Catalunya, com es diu aquest cantant?
En cert, són nom artístic, el que el meu toc era el Xaval de la Peca.
El Xaval de la Peca, sí.
Que també és compositor i fa cançons.
Composa per tot Déu, sí, sí.
O Marc Parrot, això.
O Marc Parrot, exacte.
Sí, sí, sí, dius, ostres.
No, no, que va tenir l'èxit amb aquelles versions que havia fet.
Ho va clavar.
Que va clavar-ho, allò del llibre i tal, no?
Però va fer una carrera en català que alguna cosa ha transcendit,
però no gaire cosa, eh?
Vull dir, no...
A veure, estem parlant, lògicament, que és una música...
Perdó, una música, no?
Un àmbit, lògicament, més concret, no?
Però encara hi ha així, tampoc ha transcendit gaire, no?
Vull dir, els seus discurs a nivell Catalunya, no?
Però, bueno, al mínim són etapes, no?
Sí, sí, sí.
Són moments i tal, i això, no?
Però, bueno, el que farem serà, doncs, avui parlar de cinema, essencialment,
perquè és el que hem vist.
No hem tingut temps de fer més coses.
Ja bastant tenim aquesta vida.
Ens han regalat molts llibres.
Exacte.
A mi, particularment, sí.
Ah, molt bé.
Però no he llegit, evidentment, de Sant Jordi en Sà,
no he tingut temps de...
Clar, clar, clar.
Rellegir-me'ls.
Tampoc, tampoc.
Estic iniciant dos, a veure si es puc...
Sí.
Que...
Un que es diu Micro,
que és el darrer llibre del Michael Crichton,
que no el va acabar d'escriure,
el va haver de reescriure una altra persona,
però no...
res.
I l'altre...
I l'altre, ara no me'n recordo.
L'altre...
Ai, s'ha anat a cada anàl, s'ha anat al 100.
Bueno, com recordo...
Ho comentarem després.
Jo només estic amb dos llibres.
Estic amb el de Mario Vargas Llosa, amb el Cinco Esquines,
ja ho comentarem, eh?
i també amb un llibre que és un senyor que es diu
Carles Sissi.
No té res a veure amb la Sissi Imperatiu.
Ja m'ho veig.
Es diu Sissi.
I tant, no sé si és un nom artístic o és el seu nom,
no sé, no tinc ni idea.
Pot ser.
I és un llibre que es diu Alma,
que és una mena, diuen,
que és la reencarnació de Stephen King.
És un llibre realment que et poses cabells de punta, eh?
Vull dir, és una cosa molt curiosa,
que ja comentarem.
Vull dir, també estic jo amb aquestes dues cosetes aquí durant voltes,
però, clar, són llibres, alguns una miqueta llars,
l'altre no tant, però, bueno, eh?
A la Bargas Llosa, xas,
és allò que dius, va,
vull dir, hi ha un moment que dius,
o et retires o...
Això és que passa.
O no siguis tan crític.
Que jo, quan conec la ideologia d'un personatge,
ja.
Reconec i aplico un filtre.
Ajà.
I llavors, quan em vaig enterar la...
la ideologia, per exemple,
del Gonzalo Torrente Ballester,
doncs no vaig puc evitar-ho,
vaig esprendre els seus llibres.
Clar.
Diràs, apa, aquí, dic...
Mira, no puc.
O el Sánchez Dragó,
aquesta gent que dius, ostres...
Fins i tot tenia un del Pío Moa, allò.
Ostres, nen.
Mira, no he tirat mai cap llibre.
Aquell se m'han llançat a les escombraries.
Directament, clar, clar.
Directament.
O sigui, hi ha uns quants d'aquests que, bueno,
que un dia farem un especial d'escriptors que...
Dius, vale.
Hi ha uns quants, eh?
I d'aquests que fan bestsellers tan bé,
és que dius, ostres...
Vaya pájaro.
Bueno, no diré...
Hi ha un que comença a parcer i acaba...
Bueno, no diré el nom,
però aquest també, vaya pájaro, eh?
En el cas, diu Vidal.
No dic res més de qual nom.
I ho deixo així, eh?
Ah, ara no el pillo, eh?
És un pájaro, no, no, no.
Bueno, deixem-ho.
Bé, doncs, mira, farem una cosa, David.
Escoltarem dos minuts aquesta magnífic sol de guitarra
del senyor Prince.
Tocava, eh?
Sí, clar.
Tocava la guitarra.
I sobretot era un guitarrero i tal, no?
Sí.
I, bueno, tenia el seu equip,
però ell en general tocava.
Un concert no pot tocar-ho tot alhora, està clar.
Clar, a la vegada, no?
Res, un minutet es cansem.
Molt bé.
I hem parlat molt i comencem a parlar de cinema.
Vinga.
Bé, bé, bé, bé.
Doncs bé, doncs, hem sentit ja, doncs,
per el nostre petit homenatge al senyor Prince.
Sí.
Acabarem escoltant Kiss, eh?
Que és l'altra gran cançó dels 80,
és la gran cançó coneguda d'aquest bon home.
I, rei, amb això, doncs, farem el nostre comietat especial, no?
Bé.
Tenia més...
Sí, digues.
L'altre príncep, com es deia, el David Bowie,
tenia més èxits, diguem-ho així.
Sí, aquell era el duc.
El duc.
Ah, és veritat, el duc.
Clar, és que tenien cadascú les seves...
Quina aristocràstia aquí de...
Sí, sí.
El rei...
El rei del pop, el príncep de Minneapolis i el duc.
Pensa que el duc era el duc blanc.
Sí, sí, sí.
Era el duc que seria justament per sota del príncep.
És el més alt de tots, eh?
Sí, i per sota del rei.
O no sé com va això, però vull dir que anem per ressonar molt alt.
No, no, el que ve més...
A nivell general, primer és el marquès.
Això, el marquès, perdó.
El marquès.
El duc està per sota.
Està per sota.
Bueno, no sé qui és el marquès, ja.
Anem a buscar-ho.
No qui seria, no?
Vull dir que no, això.
Ho tenim molt clar, no?
Molt bé, doncs comencem a parlar de pel·lícules.
Parlem de pel·lícules d'ara i de fa un any i de fa uns anys.
A veure, un altre que vaig veure.
El sargento de hierro.
Ah, mira.
Ostres, això, postornidor, eh?
Vinga, però comença per aquí, eh?
A veure què tal, aquesta pel·lícula, que ja la coneixem, no?
Home, és de l'any 86, em sembla.
86, 86.
86, sí, sí.
No vas malament.
Per aquí van els tiros.
I mira, la vaig recuperar l'altre dia.
Jo que dius, va, mira, mentre estava fent el sopar, dic,
ja l'he vista, dic...
Però l'havia vist algun trosset allà, dic, vinga, la vaig a veure.
I, ostres, no ha perdut, eh?
No, aquelles pel·lícules que es mantenen bé.
No, no, no, no ha perdut, no ha perdut.
És d'aquelles pel·lícules, com t'ho diria,
masclotes, no?, del senyor Clint Eastwood,
en què aquí, evidentment, ell és el prototip d'un supermacho.
Hermacho i verico.
No, verico no, en aquest cas.
Macho americano.
Un Tomcat, em sembla que es diu.
Tomcat és mascle, masclot.
És el que se'ls diu, un gatot, però un masclot.
Ah, vale, no, no, no sabia.
I, bueno, és el que ell representa, en aquest cas, no?
És un soldat, bé, conflictiu,
perquè no té cap mena de respecte per la jerarquia,
perquè ell només valen els mèrits.
Que si et poses a pensar, que és la veritat, no?
Clar.
Avui, algú que vingui, no, no,
jo perquè tinc aquí quatre ratlles més,
sóc més que tu, més que allò que...
Què has fet aquesta vida, xaval?
Això de la jerarquia militar, jo com no prego amb això,
ho diria.
No, no, no, no.
Evidentment és un absurd, no?
Clar.
Però, bé, hi ha gent, jo sí que he fet el sobre militar,
i sí que hi ha gent que estava allà ficada allà dintre,
sobretot, evidentment, a nivell d'oficials,
i deus, qui fa aquest paio aquí dintre?
Sí, sí, caça menys que jo, què sé,
és que no lliga en tot el muntatge aquest.
Però estaven allà, jo què sé,
si per inèrcia familiar,
o s'havien trobat allà dintre ficats,
i no saps mai qui pintaven, no?
Clar.
Aquest home dius, sí, bé, suposo, ho vivia, no?
El film, ell és un soldat de pura cepa,
o sigui, és un sergent,
i no s'han dit en l'escalafó militar
per la seva insubordinació,
i perquè és un paio, doncs,
que té el seu llinc i el seu llanc.
Igual que és un perfecte soldat,
doncs també és un cràpula,
i és un borratxo,
i munta uns citrals de calample,
i clar, això no està ben vist,
i no puja de grau.
Però, clar, li mires totes les condecoracions
que porta a la pitrera,
i ni que fos un general, no?
I Clodi, ostres, veuen un sergent
amb aquella condecoració,
i tothom es queda...
Ostres, clar.
No, no, no, no cansa.
Surt sorprèn, no?
Vull dir que...
La pel·lícula aquí,
en el seu moment,
va causar una mica de rebombori,
perquè feia servir un llenguatge molt obsè,
molt, però molt obsè, no?
Fins i tot avui dia...
Jo crec que avui dia, inclús,
que la tendència en el cinema
s'ha tornat un pèl més puritana,
que no pas als anys 80.
Abans sortien nus,
i sortia tot,
i avui dia la cosa està més...
més puritanota, no?
Doncs el film aquest destrossava,
o sigui, és que...
Ostres, paraulotes...
També el tracte, no?
El tracte, sí, sí.
Entre ells, no?
Sí, era una humiliació constant
per part d'ell,
cap als seus soldats, no?
Insuportable, clar, clar.
I en tots els gèneres, no?
I inclús, què sé,
hi ha un moment d'una guerra,
doncs no té cap reparo
en rematar un pallo a aquella terra, no?
Sí, sí, sí.
Però com que està fumant-s'ho en pur,
però ja està, s'ha acabat, no?
Sí, sí.
Ostres, clar, això ho veus,
i avui dia hi ha films més salvatges,
potser, si m'apures.
Però a nivell lingüístic
i a nivell del tracte interhumà,
el film se les porta, se les porta.
El que passa és que, bueno,
notes que el film, diguem-ho així,
entre cometes,
en aquella època es feien films, potser,
de més volada, a nivell pressupostari, no?
Era un film de...
És un film una mica de baratillo.
Clar.
Tot i que apareix un portaavions,
és de la pesca, no?
Però notes que dius, Estès, tios, no?
És que als 80 es feien aquelles pel·liculones, no?
Vull dir, que d'Estivant Spielberg, no?
Sí, o del Chuck Norris i coses.
No, vull dir, que això, bueno, no?
Una mica ja més carregada.
Sí, era carn de videoclub.
Clar, clar, clar, clar.
Clar, i això és una mica més aixut,
no més allò que dius, no?
Que tu has de passar políticament incorrecte.
El film, si l'exprimeixes una mica,
destila una feixenderia de tres parells al nassos, no?
Sí, sí, sí.
És que Tenisgut no va ser sempre tan crític, no?
Com a vegades, no?
Volia es vol pretendre.
A vegades és...
Té diferents facetes, no?
Està vist el...
Em sembla que era el famós discurs que va fer amb no sé quina entrega dels Òscars,
que dirigint-se el Michael...
Com a dir-ho, el Michael aquest, el...
El Michael J. Fox?
No.
A quin?
El de Bowling for Columbine.
Ah, ostres.
Oi.
Sí, vale, vale, sí.
Ja sé què és.
Sí, bueno, és el que vol dir.
El director de Michael...
Michael Moore.
Michael Moore.
Senyala No Maldit li va dir...
Diu, tu no vindràs a casa...
Diu, a mi no em faràs el que li vas fer al Charlton Heston.
Ah, sí, això vaig veure jo.
Diu, perquè et fotré quatre tiros, directament.
Clar, és veritat, eh, en raó.
Perquè va ser molt miserable.
Jo, inclús, en el seu moment, molta gent ho va aplaudir, moltes no ho va aplaudir,
però anar a casa teva i humiliar-te d'aquella manera...
Fes-ho en un altre lloc, tio, però no a casa teva.
I més amb una persona anciana i gran, no?
O sigui, amb inferioritat de condicions.
Clar.
No ho trobo correcte.
No, no és correcte, però el tema és molt delicat.
Sí, el tema és molt delicat, òbviament.
I, home, això ho fes-ho fora, llavors fes una entrevista al carrer i a partir d'aquí...
Però no a casa seva, el tens acorrelat.
Clar, clar, clar, clar.
No, no, et trobes que no pots fer cap reflexió, més amb una càmera que està davant.
En aquell cas, el Charlton Heston era el primer que s'havia trencat les banyes per defensar drets humans i drets racials.
i drets de la dona, i era un pallo avançat al seu temps.
L'únic que, en aquest cas, el tema...
Tenia una ideologia, doncs, a nivell momentístic, doncs, l'hi considerava...
Necessària, pel que sigui.
Sí, pel que sigui.
Per defendre's, per tradició, el que sigui, no?
Vull dir, que això és una mica...
No, no, que jo estic plenament en contra, no?
Clar, perquè és la nostra visió des d'aquí, però hi ha molta gent que s'ha de tenir en contra.
És una mica com, a veure, com ara veure els braus, no?
Sí, o és que aquí s'ha fet tota la vida.
Clar, exacte.
Hi ha gent que, depèn de quina edat, ho veu com una cosa natural,
i la gent que som més cap aquí, doncs, ho veiem d'una forma, doncs, com un home...
Bé, tenim altres plantejaments, però jo, el meu avi,
de ben segur plantejar-li que a Barcelona no es farien mai més braus,
per ell seria, potser, un drama absolut, una catombe.
Perquè, clar, com que dius, però ha sigut sempre la distracció de tota la vida que hem tingut nosaltres, no?
Clar, era com si tanquessin els cinemes, entre cometes, o és un dia, és una bestia,
és una comparativa audiosa, però era una forma d'oci que també hi havia en aquella època una tradició.
Per tant, dius, bueno, és el que hi ha i fora, no?
Bé, doncs, mira, escolta'm, recuperem aquestes pel·lícules que, bueno...
Otxenteres.
Otxenteres, que molen, eh?
Ja passa que estem parlant d'otxenteres, perquè hi ha unes quantes...
Jo tinc una otxentera que comentar avui, David, ja veuràs.
Però abans vull comentar un parell de pel·lícules així de més actuals, espanyoles, eh?
Una d'elles, guanyadora del Goya, vull fer un esment molt ràpid,
perquè tampoc la pel·lícula dóna part més, perquè la filla va ser una pel·lícula molt petita, molt senzilla,
que va guanyar a la millor actriu, que és la Natàlia de Molina, per Techo i comida.
Aquesta pel·lícula no ha anat més enllà del que seria, dins dels Goya, aquesta menció,
però és que la pel·lícula et posa els cabells de punta, és una pel·lícula tan...
És a dir, és la realitat d'una barriada a qualsevol poble, de qualsevol ciutat de l'estat espanyol.
El que ha vinculat amb aquesta crisi, sobretot, més aviat, és una visió molt més del sud,
és a dir, on hi ha un índex més elevat d'atur.
Perquè partem de la base que està situada, em sembla que és a Jarete de la Frontera,
i ho diuen, el lloc on hi ha més índex d'atur, que és un 35%, una bestiesa.
Llavors, clar, allà veus aquesta mare de família soltera, que, clar, amb un nen que ja té 8 o 9 anyets,
sí, per què donar o 10, un màxim, tampoc és una edat una mica així que no saps ben bé,
i que, clar, ha de tirar endavant.
És una dona que no té una cultura, és una noia que treballa del que sigui, del que faci falta, no?
I, bueno, i es troba amb això, amb un barri, amb una gent, no?,
que, bueno, alguns tenen menys sort, altres menys sort, no?,
i les vergonyes d'haver de demanar, doncs, menjar de manera, doncs, pública,
perquè no arriba, bancs d'aliments, no?,
i es troba amb l'amiga del col·le que hi amaga aquest element,
doncs, bueno, això, no?, com es troba que no té res per donar-li al seu fill, no?,
vull dir, com la il·lusió d'un xec de menjar de 100 euros, no?,
vull dir, és com si fos una gran festa,
i aquell dia es menja una hamburguesa, feta, lògicament, feta per ells,
i és com menjar-se una llagosta, és un manjar exquisito, no?,
vull dir, se li cau per aquí tot, no?, vull dir, és tan feliç amb això, no?,
la tristesa aquesta de dir, ostres, no?,
i, a més, la furtó del nen, no?, l'ano es diu Jaime López, no recordo ara,
la criatura, perquè ho dic, Jaime López, és un nano d'aquests que té projecció,
és com el bola, no?, vull dir, que tenia aquest nano que va tirar endavant,
i el nano és que li fa la comparsa d'una manera,
hi ha vegades que l'entén, hi ha vegades que no entén la situació,
bàsicament no ho entén la situació,
però hi ha moments que el nen també rebenta, no solament ella,
és ell també el que peta, no?, el que diu, és que ja està bé i tal, no?,
i l'única il·lusió és tenir unes bambes per jugar a futbol, no?,
d'aquelles de puntes, com es diu això?, de tax, no?, exacte,
i, bueno, és aquest el joc, no?, en una situació,
ella no hi ha manera que surti, és una noia que, bueno,
que té una dicció correcta i fa d'Andalusa,
amb una tranquil·litat, amb una facilitat,
es converteix, a vegades la càmera la persegueix constantment,
la té com a sobre, aquesta càmera subjectiva que et persegueix, no?,
i a més és un director,
és un director també que és,
una directora, perdona, que és novell,
que es diu Paula Ortiz,
i que realment, dius, no, no, és que no hi ha redempció,
que és el problema.
No hi ha esperança.
Esperança queda oberta, no?,
però és que, clar, la pel·lícula és techo i comida.
Sí, clar, l'úmini, ja.
N'hi ha una cultura, no?, techo i comida.
D'acord, i llavors, clar.
Tornem al neolític.
El drama està quan no hi ha ni sostre ni menjar.
Clar.
A partir d'aquí, ja et dic jo el que pot arribar a succeir, no?
Tot això que aquesta sacrosanta constitució garanteix,
i hi ha qui s'ho passa pel forn.
No tenim.
Però, bueno, és una pel·lícula fumuda,
l'has de veure, pateix.
Jo crec que molta gent l'hauria de veure,
molts polítics d'aquest país, crec que sí,
perquè, insisteixo, en aquest país encara hi ha...
És pedagògica.
Exacte.
Encara hi ha un 22% d'atur en aquest país,
que això no ha rebentat perquè hi ha molta cosa per allà amagada,
i per les coses parlen, clar,
perquè tant que estem parlant les papers de Panamà de punt,
i tothom aquí està removent,
aquest país no ha rebentat perquè hi ha molta economia submergida,
les coses com són, perquè si no haguéssim rebentat.
Però, perdó, és per desempolsegar les guillotines
i plantar-les a les places, eh?
Home, sense cap mena de dubte.
Enganxar tots aquests pallos i...
És que cada dia, és que cada dia,
jo arribo a casa cap a les...
A vegades, depèn de quin dia,
cap a les tres quarts de dues,
i acostumo a posar, però per morbo ja,
el rojo vivo, a la sexta,
perquè estan fent l'espacial dels papers de Panamà.
Cada dia hi ha noves persones.
Això em supera, a mi no puc.
No, no, no, jo és que ho veig per morbo,
és a dir, per gust de veure, vull dir,
i avui ha arribat i una expresentadora a televisió espanyola
la dona del cap de prissa,
del José Luis Tebrián, dius, ostres.
Ah, sí, això ho he llegit avui.
Per exemple, doncs això, vull dir,
van sortint cada dia.
És com si hagués sigut el gran secret...
A mi, jo me'n recordo.
Però tothom.
Va haver un moment als anys 90,
principis als 90,
que es va posar de moda entre el poble pla,
jugar...
Sí, és normal, la gent.
Jugar a la borsa,
i hi va haver gent que va guanyar quartos,
jo entre ells.
Sí.
Però jo vaig pensar, dic, ui,
i no és perquè jo sigui més espabilitat que ningú, eh,
ni molt menys,
però vaig pensar, dic,
no, això no, aquí no...
No anem bé, jo no anem bé.
I la meva parella va voler seguir invertit
i vaig dir, no, no, jo em planto.
S'ha de vigilar.
He pogut...
La barícia romper casa.
No va perdre diners,
però li va costar recuperar el que havia posat.
Clar, clar, clar.
I vam dir, no, no, això ja s'ha acabat.
Clar.
I ara sembla que tot això de les empreses offshore,
no, que serveixen...
Avient, diuen que no es capi legalitat, no, evidentment,
però, clar,
el que tu no pots fer és anar pregonant
uns codis de conducta morals
i després tu, per sota mà,
en tens uns altres, no?
Però s'estalvien molts diners.
I dius, hosti, tio,
però què esteu fent?
Algú hauria de calcular
tota la quantitat de diners
que aquesta gent ha deixat de pagar els impostos.
Aquest és el problema.
Aquí.
Clar, clar, això molt diners.
Perquè això és que va en prejudici de tota la gent.
Menys sanitat, menys educació,
menys el que tu vulguis.
Aquests milers de milions,
els que siguin i tal,
clar, això no ha passat pel fisc de l'Estat.
Per molt legal que sigui, no?
És que molta gent va amb aquesta puteria,
parlant clar amb la paraula.
Oh, és que això, així podem evitar
que no s'enduïn el fòrum.
No, és que si ja s'ho enduen.
Tot allò de, com es diuen,
els CICAPs i tot allò
que era per tributar també molt menys.
Sí.
Doncs, no, és que així serveix.
Els donem aquesta tributació tan baixa
perquè és que si no, no s'ho enduen.
És que si tu permets que s'ho enduguin,
enganxa'ls i els hi requises tot i s'acabarà.
Però qui pot accedir a aquesta CICAP?
Així que té molta pasta.
Sí, això és a partir de dos o tres milions.
Exacte.
L'Anna Rosa Quintana de Telecinco
té una CICAP
i segueix fent programa de televisió.
Sí, sí, sí.
Tributen a l'1%.
I tant, al morro de criticar.
A tu t'estan tributant al 15, al 16, al 20,
el que sigui.
I llavors, per exemple, aquesta tipa
és avorrit el punt que té d'elitisme,
de classisme,
de com maltracta a Podemos
i com diu coses de gent,
com maltracta els independents.
A tothom és que és una tia
que solament té ulls pel PP,
té ulls per la...
Vull dir, és una gent
que està molt mitjada de comunicació,
que en teoria, vale,
serà com sigui Telecinco,
que tindrà més o menys modernitat
o menys el que sigui.
Dona igual.
Parlo de Telecinco
com parlo d'altres canals.
No us ho veig per veure les motos,
sincerament.
Clar, vull dir que...
I cada cop menys,
perquè no em fan gairebé...
No, jo vaig mirant coses
per la meva feina.
És que en publicitat
he tingut que està al dia...
Sí, sí, no.
Igual que això veig TV1
o a tant en qual que,
per sumar a la Déu Senyor,
vull dir, a vegades,
per ser el típic, no?
Però, clar,
però a part d'això,
clar,
mica en mica et vas entrant
en notícies vinculades
amb la televisió
que van del que veus a la tele,
el que llegeixes
i et tires dels pèls.
Sí.
I dius, home,
3.000...
Quan és?
Espera,
ara miliat.
No sé quants...
Quan és?
3 milions d'euros l'any.
3 milions d'euros l'any?
L'any.
Hòstia.
És que estem parlant
de cada mes 300.000 euros.
Sí, sí, sí, sí.
Això són 50 milions
de les antigues passetes.
El controlador normal de mitja
per guanyar en 10 anys
o guanya ell cada mes.
Clar, clar.
El que tu guanyes en 10 anys...
Però de base.
És a dir,
això és el contracte.
A partir d'aquí,
si fan extras
i fan no sé què
i fan publicitat
i tot això,
és a dir,
no ho obliden mai.
És a dir,
jo que estic amb un publicitari,
quan qualsevol d'aquests presentadors
fan allò del colxon no sé què,
el no sé què,
no sé quantos...
No tenen el que cobra, no?
És que s'estan emportant
3.000 i 4.000 euros per mansió.
Això no sé ara com està,
però perquè fa temps que no faig.
Sí, per anunci.
Però jo recordo
la Teresa Campos
cobrava 5.000 euros
per un minut
de dir
el colxon,
el monaco i tal,
no sé què,
no sé quantos,
5.000 euros.
i si el dia feia 4,
20.000 euros.
Només en un dia.
En un dia.
Més el que ella cobra
mensualment.
Hòstia.
Clar,
és el que les interessa.
Clar.
Per què creus que es barallen
per sortir tots
fent publicitat?
Clar.
Més a banda,
contractes publicitaris,
clar,
és que és una...
El que facturen aquesta gent
és una bestia,
no s'ha escrit.
Per tant,
és indigna.
És indigna,
clar.
El 40 i pico percent
de ja està,
més guanyes,
més pagues,
tio.
Clar,
aquesta tipa
el que fa és muntar una cicap,
perquè així d'aquesta manera
paga menys.
I molta d'aquesta gent...
Això és el problema
d'un gurbent de dretes
que afavoreix...
Clar.
Posa eines
perquè la gent privilegiada
pugui escaquejar-se.
Què ha fet Bertino Esborne?
Ha triomfat
en un programa
de televisió espanyola,
de la casa és la tuya,
no sé com es diu,
no?
I tal com va començar
el programa,
va triomfar,
Panamà.
Va obrir una empresa
a Panamà,
clar,
perquè va començar
a guanyar molts diners
i vinga,
doncs ha trobat impost
que van fora,
ja sol el tio es pica,
pública,
ara se l'enduna a privada.
Exacte,
per això dic.
Encima.
I això de la privada,
bienvenido a Telecinco,
jo, home,
perdona,
bienvenido,
tio,
ets un xorisso,
què vols que et digui?
Clar,
és que,
ojo amb això,
és que és una...
No, sincerament,
jo entenc que tu
els hagis de veure
aquests programes.
Sí,
si no,
no,
jo no veig,
jo ja veig.
Picotejo,
picotejo.
Veig quatre notícies
i les pel·lis
i alguna sèrie.
Sí, sí, sí.
Acostumo a veure ficció,
notícies i ficció.
Jo no gaire.
Alguna vegada sí que veig
que a veure què és això
del Salva Me i tal,
el vaig canviar.
Ni Hermanos,
ni Salva Me,
ni porqueries d'aquestes.
Una bestiesa, David,
però bueno,
seguim,
mira,
parlem de catalans,
8 apellidors catalanes,
eh,
aquesta pel·li,
a mi no em va desagradar tant.
Buf.
Mira,
la primera,
em va fer gràcia,
va fer...
I aquesta segona,
pensava,
dic,
ja ho veuràs i tal,
però què vols que et digui,
que em va fer gràcia
Rosa María Saldé
i Alberto Romero?
És l'únic.
És que em va fer gràcia.
És l'únic.
Ells estan, repeteixen clitxés,
evidentment.
El Carri Lejalde,
de capaqueguda.
Està exagerat,
està exagerat.
Està exagerat,
però ja ho estava,
ja estava.
La Carmen Machi...
És molt bon actiu,
la Carmen Machi.
Sí.
L'única...
Sí, no, no, no,
sí,
jo la primera pel·lícula
vaig trobar molt bé,
era potser la part més graciosa
del film.
Clar, clar.
Però aquí no tenia cap...
Estava ficada així en un calçador.
Sí.
El Dani Rovira
més perdut que allò que sé.
Sí, sí, sí.
I la seva parella,
com es diu,
la Clara Lago,
doncs tres quarts del mateix.
No, el Dani Rovira necessita...
A veure, és un nano
que està començant també
amb el món del cinema.
Sí, sí, sí.
A portar les altres pel·lícules.
Però és un nano
que jo crec que amb el temps
guanyarà...
Saps quin film està rodant?
O rodarà?
Super López.
Què dius ara?
Sí.
El passa en la gran pantalla.
Ostres,
doncs bé,
doncs li pega, eh?
Vull dir, més o menys
imaginant el que és el...
Home, té aquesta cara
així una miqueta característica
i també així
un nas prominent
i una cara així
com molt expressiva.
Com es deia,
qui era el dibuixant
del Super López?
L'Ibáñez.
No.
Qui era?
Ai, ho t'ho dic.
Bueno, ja ho mirem.
Sí, sí, sí.
Doncs bueno,
però això d'Otcho Païdors catalanes,
m'ho veu que molta gent l'ha vist,
no ha estat tan vista,
sembla ser com
Otcho Païdors Bascos,
però bueno,
és el que diem,
què passaria si això
una parella
de basca i català,
en aquest cas.
Ell és un hipster,
és genial,
és que és boníssim,
el concepte hipster,
a mi em mola un munt
de com plantegen la història,
no?
I bueno,
i amb una possible població
que és una república catalana,
no?
A partir d'aquí,
com que seria dins d'aquest espai,
no?
Plantejant una independència
directament de Catalunya,
no?
I bueno,
tot el que pot esdevenir,
eh?
El dibuixant
del Super López
deia Jan.
Jan,
doncs veus,
no ho sabia.
Que no sé Jan exactament
qui és,
però...
deu ser algun sobrenom,
imagino,
no?
Que es posaria o alguna cosa,
no?
Aquest personatge.
No ho sé.
Bueno,
doncs una mica,
el que diem,
una comèdia,
evidentment,
seguia la línia,
l'únic que és el que deia el David,
no?
Aquest carrer lejaldi,
que sempre ha sobreactuat,
no?
Que sempre una miqueta
té aquest punt,
una miqueta de passar-se massa
o de massa gamberro
o de massa com sigui.
I a partir d'aquí,
la pel·lícula,
jo crec que té,
bueno,
és amable,
és a dir,
tu la pots veure a la pel·lícula,
no?
La vas veient
i et vas entomant
el que te va explicant,
els comentaris d'Alberto Romero
que són d'un,
d'això,
d'un,
com no s'ha de parlar ara,
d'un snob,
no?
Que tira d'esquenes,
no?
O genial,
la Rosa Maria Sardà,
no?
És el millor.
És genial,
aquests comentaris que fa...
Aquesta dona està,
últimament no se la veu massa,
però...
No, no,
és que jo no sé
si no està gaire finita
aquesta dona.
Jo crec que tenia alguna malaltia
o alguna cosa,
perquè no va venir tampoc
ni a Els Goya.
Algú va ser convidat
o a Els Gaudí,
no sé què era,
algú va haver de venir
i no va venir a Els Goya.
Els Goya,
no ho sé,
me'n recordo.
Els Gaudí,
no ho sé si ens estan amagant
alguna coseta
que no estigui bé
per alguna cosa,
però bueno,
no ho sé,
no ho sé,
potser m'equivoco,
però raro
perquè sempre s'apuntava
que és el bombardeo
i més a Els Goya
que ha sigut un dels referents
presentats.
Uf,
la millor presentadora.
Sense mena de dubte.
Però,
diferència.
però bueno,
és això,
que la pel·lícula
que guanya per això
repeteix clichés
i tal
i deixa la porta oberta
que a una tercera,
això ja no ho sé.
Jo no l'aguanto ja.
Perquè clar,
ja veurà que
se n'ha hecho pedidos
que aragoneses
i ara los mayos
ballando jotes.
Tremeninos.
Madrileños.
Madrileños.
No ho sé,
jo crec que aquí
ha acabat la nissaga aquesta.
No ho sé,
potser sí,
però home,
si anés funcionaria.
Ara,
seria ja una cosa
molt repetida.
Bueno,
dita la pel·lícula,
comentada,
endavant.
Woody Allen.
Vicky Cristina a Barcelona.
Sí.
Abans que la comentis,
redèixem 30 segons
perquè jo vaig veure
no fa poc l'última
i racionalment
que ja la vaig comentar aquí.
Què tal?
La de Joaquin Fènix, no?
No m'agrada.
Joaquin Fènix
i la, i la, i la...
Ai, com has dit,
aquesta noia...
Stone.
Stone.
Em Maston.
Em Maston, exacte.
I tal.
La pel·lícula,
bueno,
comença bastant bé.
Està parlant d'un professor
de universitat,
de filosofia,
que va a una universitat,
és un tio
aparentment no atractiu,
però té alguna cosa,
eh?
Que, eh?
Vull dir, que...
Raret.
Raret, sí.
Que treu les dones.
Però té panxolina
i no em refereixo a un tio
que sigui,
a veure si ja el Joaquin Fènix
té aquest llavi lapuri i tal.
Sí, operat.
Sí, aquesta cosa que no...
Vull dir, que...
que sí.
Però, bueno,
té alguna cosa
que crida l'atenció,
d'acord?
Però ella és una persona
que està absolutament
tocada.
Està en una superdepressió,
però un motiu que no direm,
per no tocar la moral,
i comença una relació.
Això és una cosa
que passa als 10 minuts, eh?
Vull dir,
amb la M. Stone
i a partir d'aquí
genera una situació determinada
i es converteix
en una mena de thriller
que intenta lligar
Woody Allen
d'una forma a una altra.
Vull dir,
que a vegades dius,
escolta,
amb això del guió
estàs intentant
que coincideixi sí o sí
perquè te n'assabentis
de la informació.
D'acord?
És allò de què?
Ai, por cierto,
es troba amb una,
saps?
i li explicarà això
que és impossible
que jo,
com a persona,
caigués
en explicar-li
en aquest moment
és anar lligant,
anar lligant
per arribar
a una conclusió determinada
i tal.
I al final
és allò de pim, pam, pum.
Vinga, va,
hem d'acabar, eh?
Ja arribem a l'hora i mitja
que és el meu temps,
que són 90 minuts,
que sempre són 90 més
les de crèdit,
i s'ha d'acabar.
I fa dius
que és això, no?
I a més,
mal acabat.
no té cap
paranoia,
ni vinculat amb la mort,
ni amb els jueus,
una mica els seus clixés
que utilitza.
A Desconstructing Harry
allà ho va abordar.
Allà ho va abordar, no?
Allà ho va abordar.
Meravellós.
I el thriller que dius
a l'última,
a Match Point,
també ho va abordar.
Clar.
Exacte,
però és que Match Point
ho va abordar, perdó.
Sí, sí,
però és bon moment.
Aquesta l'ha abordat, no?
Exacte.
I aquest és un thriller
que intenta jugar
i una mica
a veure,
no és Match Point
ni molt menys,
però té aquesta vinculació,
però no és el mateix.
I la vida que dius
Cristina de Barcelona
m'ho comentes tu
perquè és una pel·lícula
que se'n va també
atragantar aquí al coll.
Aviam,
jo és que havia sentit
tant, tant, tant,
és que és fatal,
no sé què,
no sé quantos.
Que la vas veure bé.
I llavors et dic,
home, no, no,
bé, bé, bé tampoc, no?
Però em va passar ràpid allò.
Oi, mira,
aviam,
és com tu diries,
és un fulletí,
és...
Sí.
És algo molt superficial,
que si...
de feina em diu,
home,
que també és molt aficionat
al cinema,
i em diu,
home,
si no sapiguessis
que és del Woody Allen,
t'entraria bé.
És això.
El problema és que saps
que és del Woody Allen
i llavors...
Clar,
i demanes,
exigeixes.
Exigeixes.
Però dius,
no és del Woody Allen,
és un palló que comença
i dius,
ah, mira que bé ho ha fet
aquest noi.
No, no, no.
La pel·lícula
discorreix
amb una naturalitat,
clar, que també
ell juga molt amb l'entorn,
ja que deia,
oh, això és un
un public reportatge.
No, tampoc.
Ell és tan lluernat
per l'entorn,
això es nota.
Però li va de perles
per muntar
una situació
que jo crec
que ell
s'hi hagués apuntat
fàcilment.
Ja.
Jo el veig
en el paper
del...
del Javier Bardem.
De Javier Bardem, sí.
Sí,
és potser
el més semblant,
evidentment.
És un campion,
un campion
on primer es passa,
no?
És un palló
que, doncs,
pintor,
bohemi,
en una ciutat
en què les guiris,
doncs,
o les turistes,
doncs,
campen a sus anxes.
Clar,
allò és un coto
de cacera,
però absolut,
absolut.
I, doncs,
només el que va fer
és tirar la canya
indiscriminadament.
No,
és el típic masclot
que dius,
bueno,
vinga, va.
Sí,
però tampoc va
de supermacho.
No, no.
Va com de macho sensible.
Sí,
macho sensible.
I això mola,
clar.
I la que sembla
que és més fàcil,
després,
per circumstàncies
biològiques,
diguem-ho així,
se li trenca el rotllo,
després el reprendrà
i resulta que caça
la peça més difícil,
no?
Que és l'altra,
la noia,
la Vicky,
no?
La morena.
Per cert,
guapíssima,
aquesta noia,
eh?
No sé si la recordes.
La recordo.
Ostres,
però...
No, no,
sí que era guapa,
però no m'han recordat.
Em valideix a la Scarlett Johansson,
eh?
Però qui és la Penelope?
És que no la conec ara.
No, no,
la Penelope,
no.
No és la Penelope,
clar.
La Penelope fa d'Anna Mañani,
aquí, aquest film.
Sí, sí, sí,
és estafada o d'ordinària,
vull dir que dius...
Si tu has Anna Mañani,
per exemple,
El secreto de Santa Vitoria,
i és la Penelope,
l'he hagut d'aquest film.
És cert, és cert.
És que és molt italiana,
aquí està molt en plan allò...
Sí, sí, sí, sí.
I tal, molt allò.
Però jo imagino que busca això,
també, eh?
Sí, sembla que la pel·lícula
l'han rodat a Barcelona,
però la podrien haver rodat
a la Toscana,
italiana,
i hi hagués sigut el mateix.
És aquest ambient així,
mediterrani,
bucòlic,
que molts americans...
Ostres,
o veiem coses una mica de rares,
com quedem als pabellons Güell,
i dius, a veure,
nadie queda en els pabellons Güell.
Sí, allà a dalt de tot, no?
Clar, és a dir,
no és un lloc, clar...
Pots quedar a la Pedrera.
Exacte,
perquè és una entrada gaudiniana,
em sembla molt bé,
però és que ningú queda allà.
Clar,
per la gent que estem aquí,
grinyola moltes coses, no?
Vull dir, això que dius tu,
queda a la Pedrera,
a la Casa Batlló.
Vinga, me'n vaig a Oviedo,
com es nota aquí
que Oviedo és la ciutat.
Clar,
preferida per ell,
és allò que dius,
ha jugat a fer,
però també ho fa a París,
ha fet a Londres,
ha tornat a Londres,
em sembla,
no sé si és Londres,
no, això racionalment
és Anglaterra?
És Anglaterra.
Perquè l'anterior
és a Riviera Francesa,
vull dir,
va canviant també d'espais.
Aquesta que va fer...
Bueno,
però molt bé.
Però bueno,
s'ha guanyat el paquet,
home,
o sigui,
tot el que faci,
per nosaltres ja és benvingut.
Però és que ha fet coses molt bones.
Clar,
ara et trobes davant d'això
que dius,
en pel·lícules...
jo en Vicky va ser la primera
que em vaig descontrolar.
Sí.
Llavors va venir després
Match Point,
que dius,
vale,
però llavors es cup
i tot allò,
i allò que ha vingut després...
Jo reconec,
el vaig començar tard
i el vaig acabar fa un temps.
Ja.
L'última que vaig veure
va ser Match Point.
El Match Point està bé.
Sí,
va ser l'última que vaig poder veure
perquè després ja vaig tenir fills
i és el que impedeix
poder veure cinema
moltes vegades.
I vaig començar
amb bales sobre Broadway.
Home,
però és que és meravellós,
home.
Abans no havia vist gairebé res
del Woody Allen.
L'he vist tot.
L'he vist tot.
No en repelia ni molt menys,
però no sintonitzava,
no?
Ja.
Però és que tampoc
havia vist res,
o sigui,
eren aquelles coses
que no acabes d'entendre.
Fins que vaig com un dia
i va,
anem a veure aquesta,
el meu dona,
i, ostres,
vam sortir els dos
i des d'aquell moment
fins a Match Point,
perquè ja per circumstàncies
forçoses,
no ens perdíem cap estrena.
I abans no has vist res
de bales sobre Broadway?
No has vist res d'abans,
d'això?
No has vist ni Hannah
i sus hermanes?
Sí, perdó.
Manhattan i sus hermanes,
l'he vista.
Manhattan no?
No, Manhattan no l'he vista.
Ni misteriós assassinat
en Manhattan tampoc.
I què més?
La nostra proporció
l'has vist,
t'imagino.
Sí, però m'agradar, tio.
Bueno.
Un balaig troba pesada.
A mi no em va matar del tot.
Però pesada,
a més no poder.
Sí, sí, sí.
Vaig anar un dia
a la tele que la feien
i dic, uah,
què és això?
A veure,
el que grinyola moltíssim
és allò del banana,
és una cosa,
un despropòsit,
però bé,
té la seva gràcia,
tot allò que,
com és jo del sexe,
no m'agradaria.
O l'última noche
de Boris Gruxenko
i tot això.
Bueno, però això té gràcia.
Sí, m'han dit que està.
Jo el Gruxenko
em fotia uns frans de riure
perquè és que no pot ser
més quits,
més el que vol,
quan vol,
és que és molt bo.
I clar,
ella era jove,
entenem,
no?
Vull dir,
una persona que tenia
més vitalitat, no?
Però, i llavors,
i a quina és aquella,
ostres,
another woman,
otra mujer,
ostres, tu,
quina cosa més
Bergman,
meravellosa.
És que aquest home
ha tingut èpoques.
L'època Bergman
que va fer aquesta
i no sé quina era l'altra,
va fer una altra també.
Quina cosa més meravellosa,
de debò, eh?
Vull dir, uf,
quins espais,
quina tranquil·litat,
quina reposó,
no vull dir.
I després,
hi ha moltes bogeries
de Desmontando Harry,
aquelles coses que...
Allò és Woody Allen.
Allò és increïble.
Desmontando Harry
és Woody Allen
en essència més pura.
Va semblar meravellós.
És un diàleg rapidíssim,
endiablat.
A més,
es va atrevir a...
a innovar
amb el muntatge.
Sí.
Te'n recordes que tallava
d'aquella manera
que semblava
que a vegades
quan entrava una persona
en una casa,
pum, pum, pum, pum,
com si vegin sals de ràcord, tio.
I eren diferents actors
protagonitzant
els mateixos protagonistes.
Sí, sí, sí.
Que al principi
et descol·locava, no?
Et descol·loca, et descol·loca.
Però era el mateix.
No sé,
l'Alan Alda
primer sortia
a les primeres escenes
i després aquell mateix paper
l'interpretava un altre actor.
Clar, clar, clar.
Hòstia, què passa aquí, no?
I jo està molt bé.
Vull dir,
això és boníssim.
T'he desenfocat
perquè és que
et veig desenfocat constantment
perquè no ets feliç.
És genial.
Hi ha coses que dius
d'autèntic mestre, no?
Jo l'última que em va agradar,
no per meravellosa,
però sí per ambientació
i per ser una cosa elegant,
va ser Mindy T'imparis.
M'han dit que aquesta, ja...
És una altra història, eh?
Perquè aquí és raro
perquè surt el Clive Owen
que dius
em voldria l'en Clive Owen,
por favor.
Clive Owen,
ho estic dient bé,
ho estic dient malament.
No, Clive Owen no.
És el Ross, el Ross de...
Sí, no és el Clive Owen.
Té un altre nou.
L'Owen...
Owen no sé què.
Wilson? No.
Bueno, no sé què.
Sí, bueno, és el Ross aquest
que últimament fa comèdies
i que va fer això del Zulán i tal,
que feia els morritos i tal,
al costat del Ben Stiller,
que no sé.
I aquest pavo,
que dius, com pot ser?
Poso fa de conya, tu.
Està mesurat, està controlat.
I m'han dit,
la que estava també molt bé,
la que feia la Kate Blanchett,
no l'he vista,
que fa d'una burguesa
que es queda arruïnada.
Ostres, sí.
Està molt bé, també.
Està molt bé, sí, sí.
Bueno, hem fet un repàs per Woody Allen.
Sí.
Hem fet aquí a...
Doncs espera't, a Vic.
I les digues.
Ah, sí, sí, clar, clar.
La veritat, que no hem comentat a final.
Hem anat a parlar de tots,
però aquesta no.
Bé, veiem.
Quan vaig veure el Verdent,
dic, campeón.
Campeón.
O sigui, un paio que té capacitat.
A més, a més,
és la manera que se les engatussa el dia.
Sí, sí, sí, com se les...
No, no, jo no penso...
I bom, ja està l'avió
anant cap a Oviedo, no?
I dius, ostres, no.
El que passa és que la comedieta
després tronto.
I el paper de la Patricia Clarkson...
Què pinta, allà?
Què pinta?
No, no, no.
És que jo ve que hi ha intruències.
Hi ha coses que no...
Sí, sí, sí.
Una actriu d'aquesta volada, tio,
li dona aquest paper tan ruïllós.
Hòstia, tio.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no, no, no.
Hòstia.
Per posar el cas, no?
Però a mi se'm va fer raro
començar la pell que el veure
a l'aeroport de Barcelona
amb els taxis que no són negres.
Dic, això és a per què de Woody Allen, perdó.
No és aventura a Pons.
És la teva ciutat, clar.
És veritat, això és cert.
Em posa pel aventura a Pons, no?
Però, clar, dius, ostres.
A aventura a Pons és molt dur.
Sí, no, no, i tant, i tant.
No, és molt dur,
depèn de que les pel·lícules vegis,
perquè dur em refereixo que dius, ostres.
Sí.
Hi ha pel·lícules com Morir o no, per exemple,
que dius, uf...
No, no, és molt potent, molt potent.
O Barcelona, un mapa.
O que a mi m'encanta,
Anita no pierde el tren.
Sí, està molt bé, aquesta pel·lícula.
Aquesta no va ser de les que més va tenir...
Vaig flipar.
...Coronado i la Cerdà, no?
Oh, a mi no em va deixar...
Sí, sí, sí.
Hosti, el Coronado dius,
ni un xapó.
Però, en canvi, seria com impossible.
La paleta masclot.
Sí, sí, sí.
Però és que no...
La Cerdà i el Coronado,
allò que dius...
Que sàpigua, però...
Va quedar molt bé, va quedar molt bé.
Però com la pizza o formatge, tu.
Sí, sí, sí.
Una cosa...
Molt bé.
Bueno, doncs, pel·lícula de sis, no?
Per dir-hi alguna cosa, no?
Sí, no, vaig acabar de veure-la i vaig dir...
Oh, mira.
No, no està malament del tot, no?
No, no, no, no.
Doncs, ara jo s'ha de tant que veig pel·lícules rares de les meves.
No rares, no rares, sinó...
Vaig veure la pel·lícula que va destrossar l'economia de Francis Ford Coppola.
Agafa't.
I ara, com entrem una mica als 80,
ja que has de parlar de Rocky,
per això he entrat per aquí.
Sí, quina és?
Corazonada.
És una pel·lícula que, justament després d'Apocalipsi 9,
imagina't, eh?
Vull dir, va ser la que va venir després.
Crec que haver-la vist, però en el seu moment...
És molt horrorosa.
I vaig avorrir-me com un hòstia.
Ah, però avorrir-te's poc.
Vull dir, va fer, imagineu-vos els padrinos,
els primers padrinos, Apocalipsi 9,
clar, estava amb el més alt, no?
Vull dir, multimilionari,
i va decidir fer una cosa...
¿Cató i Turner?
No, no, no, no.
És la Tori Gart, una rosa dels 80...
Terigar.
Ai, Terigar, perdó.
Terigar.
I a Frederic Forres, si et sona,
és un pavo.
El veus segur que són molt vuitanteros, no?
I d'aquests actors dels vuitantes que van passar per allà,
el Raül Júlia, aquest sí,
i la Natasha Kinski,
i també el Harry Dan Stanton,
que surt per allà també de comparsa, no?
Sí.
Doncs, bueno, és una pel·lícula
que inicialment va invertir
tot allò que havia guanyat greu
per fer la pel·lícula aquesta.
I va ser allò de...
Terrible.
Va ser una pel·lícula
oixentera, oixentera,
vull dir, tot ple de neons,
de colors, de vermells,
de blaus, de verds,
allò que dius que fa mal a la vista.
És l'època de l'època aquesta de fama,
que dic jo, no, nada,
amb aquelles coses, no?
Llavors, és una història
d'amor impossible
entre dues persones
que, igual que et dius tu
la química que hi havia
entre Coronado i Rosa Sardà,
Anita Pérez,
allà és zero.
S'acabó, aquí n'hi havia rena.
Res.
Aquesta pava,
a les meus respectes,
vull dir,
no té cap...
Bueno, ja és una actriu d'aquestes
que dius, bueno,
ja amb l'època,
dius, bueno,
i ell tampoc,
és que no hi ha química.
I va tocar la loteria
fent la pel·lícula aquesta
amb el Còpola.
Exacte.
Llavors, el Còpola va dir,
bueno, vinga,
va, vaig a fer una pel·lícula
que ja en si mateixa
et grinyola per una cosa.
Tots són interiors,
encara que siguin exteriors.
Però, esclar,
què passa?
Quan ha de fer una imatge d'exterior
es nota que és un decorat
i ho viu, eh?
Vull dir,
i acaba la pel·lícula
amb un taló.
Intentava fer una cosa alternativa
dels 80,
no ho sé.
Vull dir,
però no té solta ni volta,
ni sinem independent
ni molt menys,
allò és un xurro com una casa.
Bueno,
dues hores de pel·lícula
de que
ara jo estic contigo,
ara no estic sentint,
no t'aguanto,
no te quiero,
no sé què,
ara m'emprenyo,
ara em barallo,
trobo un nòvio
que és el Raül Júlia,
trobo una nòvia
que és el Natasha Kinski,
m'he li conès
també que l'altra,
però no sé què,
torno,
vols,
te'n vas,
et busco,
et persegueixo
i és una cosa terrible.
Llavors,
de tant en quant
vol ser comèdia,
de tant en quant
vol ser drama,
de tant en quant
vol ser un musical.
Dius,
i a més,
la música de Tom Waits.
Dius,
Comor.
Home,
està molt bé
la música de Tom Waits,
però no aquí.
No,
clar.
Tom Waits s'enganxa
amb Jim Jarmusch.
Smoke.
Clar,
exacte,
això sí.
Compte de Nadal.
Clar,
això és genial,
però no amb una pel·lícula
on tots són nens de color rosa,
tio.
Sí,
no.
Clar,
terrorífica,
el que dius tu és poc,
no té cap xitxa.
Jo crec que haver-la vist,
però no me'n recordo de res.
El meu subconscient
la va rebutjar,
però jo que dius,
encara que sigui per veure-lo algun dia
por gusto,
i ara fa gent a la tele,
jo parlo amb un xanel
que dius,
a veure,
fan corazonades,
vinga,
vaig veure com comença,
i ja està,
però és que l'estètica és terrible.
I dius,
ostres,
què volia fer aquí,
no?
Però bueno,
Rocky tampoc es queda al darrere,
David.
No,
però el Rocky no és 80,
era 70.
Bueno,
70,
vale,
vale,
aceptamos 70.
Sí,
sí,
no,
aviam,
a més a més està,
el que comentava jo amb un company,
dic,
home,
deixant de banda el que és la trama
de la boxa,
et fa un retrat dels suburbis de l'època,
no sé si era de Filadèlfia,
en aquest cas Filadèlfia,
ostres,
molt clavat,
o sigui,
molt xulo,
o sigui,
veus com es malaguanyava la vida la gent,
perquè ell,
la boxa era una feina més,
ell feia de matoncillo de barri,
descarregava coses,
feia quatre,
allò,
panyitos per anar tirant.
Sí.
La boxa,
igual que li va sortir bé,
perquè va tenir un cop de sort
que el van triar amb ell,
perquè el boxejador estrella de la ciutat,
que era l'Apollo Crit,
doncs,
se li va lesionar,
o no sé què va passar amb el seu contrincant,
i em van dir,
bueno,
no trobava ningú,
i diu,
doncs mira,
donem l'oportunitat a un d'aquests
que no farà res mai a la vida,
i casualitat,
la veu toca amb ell.
Clar.
I jo ens dius,
però igual que això,
podia haver cap la pel·lícula,
sinó un desgraciat igual,
o sigui,
anar guanyant quatre diners
i malvivint d'aquella manera,
i ja està,
una mena de Jim Braddock,
no sé si has vist Jim Braddock.
No,
no l'he vist aquesta.
Aquell film del boxejador aquest
que va fer el Russell Crowe.
No l'he vist,
no l'he vist.
Ah,
no recordo com es diu la pel·lícula.
Sí,
ja sé quina vols dir,
però no...
Cinderella Man.
Ah,
sí,
Cinderella Man,
senyor.
Aquesta no l'he vist,
no l'he vist.
la volia veure,
però mira,
ja es cosa està.
Però passa aquest,
diguem-ho així,
està en una època que,
bueno,
que la boxa,
doncs,
tenia més seguida.
Bueno,
i l'any 70 també tenia molt de seguida.
Sí, clar,
en aquella època.
Avui dia ja no,
avui dia és un esport,
potser,
més aviat.
Sí.
A les 70,
arts marcials i boxa,
i el,
com es deia jo,
el que feia en cames i peus,
el...
Karate i tot allò.
Karate no,
era una...
el kickboxing.
Kickboxing, sí.
Estava molt de moda,
però bé,
en aquest cas,
el film bàsicament és això,
i li va sortir,
el Rocky que va ser el guionista,
per cert,
el Sebastià Estalón,
li va sortir un film rodonet i...
El primer està bé,
jo fa temps que no l'he revisat,
però...
Jo he vist la darrera,
Crit.
Aquesta em vas comentar.
Crit.
Però més...
Bé,
està,
ja no ho dic,
crec que no hi dirigeix ell,
sinó que ell ja fa de...
Bé,
ja és un paper més secundari,
el paper principal se l'endú
el fill de l'Apollo Crit.
i ell ja fa d'entrenador,
del que feia el...
Com es diu l'entrenador del Rocky?
Ai,
Jeremy,
no sé què...
No me'n recordo.
No me'n recordo.
És que no,
no,
no,
no la té un paper.
Doncs ara ell fa el mateix paper,
doncs diguem-ho així.
Clar,
clar.
Primer el vol,
després vinga va,
t'entreno i tal...
Estem parlant que seria
com una quarta o quinta part,
perquè de Rocky s'hi han tres o quatre.
Sembla que és la sisena.
La sisena,
no?
Seria com la sisena part,
no?
Sí,
però ja no...
ell evidentment ja no fa boxe,
ell ja fa d'entrenador.
Ja.
Ja està absolutament retirat,
ja no,
no,
no,
si està el pobre que s'ofega
pujant les escales.
Sí,
sí,
literal,
aquelles escales de Filadelfa
que ell pujava i aixaca el braço,
les puja,
pobret.
També cal dir que,
bueno,
amb unes circumstàncies determinades,
no?
Però...
Bueno,
i està tot absolutament...
Ell...
És una pepona,
no?
És la mare,
no?
Sí,
gairebé.
Sí,
gairebé.
I haguéssim pogut posar la mare d'extra
i no te n'enteres,
no?
Home,
pel volum del cos,
sí,
però...
Clar,
clar.
Però jo crec que la dona
ja deu estar morta,
em sembla,
la mare de l'escalonet.
No ho sé,
però un dia va sortir...
Home,
sí que gairebé 70 anys.
Possiblement sí.
La mare...
Però no fa,
no sé,
potser fa,
no sé,
5 o 6 anys,
jo no recordo,
una foto tots dos i...
Escolta,
amb qui és la mare,
qui és el fill,
vull dir,
evidentment ho saps,
que s'han fet la mateixa cara.
Sí,
l'Atalia Schaer
és un paper,
un actriu
que després la vam poder veure
als Padrinos.
Ostres,
que no sé qui és.
Sí.
Segur que la coneixo,
eh?
L'Atalia Schaer
fa de la germana
de la família Corleone,
que és la que
al Padrino 3
es carrega
el...
Ai,
com es deia?
A la boleta de malparit
amb les pastes
aquelles dolces
que les enverina
en plena òpera
el VGT va...
Aquella és l'Atalia Schaer.
És un actriu,
però com la copa d'un pino.
Però com la copa...
I aquí fa un paper
de noia timidota
i tal,
i després,
evidentment...
Sí,
perquè el Padrino
amb la Sofia Coppola
quin paper de merda
va fer,
parlem clar.
És que aquell paper
estava reservat
per la Winona Ryder.
Ostres,
doncs...
I no sé què va passar
que no va poder ser.
És que jo dic,
què fa aquí
la filla del Coppola
és que fent un paper
horrorós...
Puc ser sincer?
A mi no em va desgradar.
No?
No.
A mi em va grinyolar
per a d'arreu
aquesta noia.
Em va semblar
que no...
Clar,
era la primera pel·lícula
que feia.
Sí,
potser...
A mi no dic que ho fes bé,
però vaig trobar que...
Sí,
potser una forma innocent
de plantejar el paper,
però...
És italiana.
Ja.
És un paper d'italiana.
Sí.
Hauria posat una bellesa
com la Winona Ryder
en el seu moment,
que aquell moment era...
I radiava agua pura,
però per tots els poros...
Sí.
Home,
millor per la meva vista,
però pitjor per la trama.
No ho sé.
Encaixava més
en el paper
d'una noia italiana
normal,
perquè la Sofia Coppola
és una noia normal.
Sí,
sí,
no té res de...
I que bé,
que ja està,
però no...
Evidentment,
si em dius a nivell
de perfecció actural,
home,
doncs no.
No,
la noia no en sap.
S'ha de dirigir més
que no passa.
Clar,
clar,
clar.
I així està,
que no ha fet
gaire gaire més.
I a mi dirigir
a vegades em posa
una mica nerviós,
eh?
Perquè porta un tempo
que dius...
Hi ha coses que sí...
No sé què he fet ara
darrerament.
Jo tampoc.
És que l'últim que va fer
la Maria Antonieta.
La Maria Antonieta
que ja m'ha posat
una mica nerviós.
Sí,
amb aquells...
Sí,
amb canvis,
aquestes històries,
no sé què i tal,
però també una mica
per al ritme.
Que està basat
en el llibre
de l'Stefan Sveig,
Maria Antonieta.
Sí,
ah, sí.
Que els recomano
fervorosament.
Qui vulgui llegir
és que aquest llibre
està genial.
Vale,
ah,
doncs mira.
I és la història
de la Maria Antonieta
tal qual era.
Està genial.
Ah,
doncs mira,
doncs a veure-ho.
va fer allò
de Tòquio.
Sí,
amb Scarlett Johansson.
Sí,
que tothom...
Lost in Translation.
Lost in Translation.
Amb el...
Connyo,
com estem avui?
Amb el Murray.
I jo és una pel·lícula
que t'ho juro
que la vaig odiar...
Doncs jo ho vaig sintonitzar,
veus?
Doncs és el que dius tu,
jo que sóc el raro,
perquè és que al meu soci
li va encantar.
Sí,
m'agradar,
m'agradar.
Que bona,
tothom...
I altra gent que no,
també,
però és més la gent
que sí que no.
I jo em va posar
molt nerviós a mi,
aquesta pel·lícula,
perquè és que dius,
home,
no sé...
M'agradar.
Vaig trobar la trama,
doncs mira,
curiosa.
Jo la veig una mica snob.
Vull dir,
crec que vol crear màgia
en espais on no hi ha màgia,
i és un problema.
A l'igual que la s'ha de fer el coixet,
ho sap fer.
S'ha de fer màgia.
Sí.
Vull dir,
perquè amb aquesta última
de Nadie
Quiere la noche,
que jo l'he vist,
la vaig comentar l'altre dia,
que és una bestiesa,
és una borrada
el que ha fet aquesta tia.
i és que no sé
com m'ha pogut gravar tot allò,
i ho fa amb una categoria,
la de la Juliette Binoche,
que està immensa
i les condicions són tremendes
i et coles perfectament
que és el cercle polar
i és a la Bulgària,
perquè això ho vaig mirar,
dic on nassos estan,
no?
I la pel·lícula està...
Tot és nit
i tot és blanc.
És a dir,
o és neu o és nit,
no?
És una cosa...
I dic,
això te la recomano,
minimalista quan vol,
la relació entre...
Tinc moltes pendents
de la Isabel Coixet.
Sí, sí, sí.
És que jo les he tingut la sort
d'anar a veure-les totes.
I n'he vist un parell.
I...
Mi vida sin mi...
Mira-te-les, mira-te-les.
La de la...
Com ho sé,
l'Andrew McCarthy,
una de les primeres
que va rodar...
Sí, sí.
I l'altra era
la Lily no sé què.
La Lily Tomlin?
No, no.
No, Lily Tomlin no.
La Lily...
Bueno, no és igual.
Ja desapareixerà,
però en general...
I després la de la...
jolines...
La que està a la Plataforma Petrolífera,
com es diu?
La vida secreta de les paraules.
La vida secreta de les paraules.
Exacte.
La vida secreta de les paraules.
M'agrada molt aquella.
Aquesta molt bé.
És que en general...
És que aquella actriu,
l'actriu aquesta és...
Hi ha una que fa...
Em sembla que fa amb la Patrícia...
Mi vida sin mi, també.
Aquesta és molt potent.
És la...
Aquesta que fa...
Hi ha fet una de fa poc de per encàrrec,
que es diu
Aprendiendo a Conducir
amb el Ben Kingsley
i la Patrícia Clarke,
som crec que és...
És una coseta petita,
una cosa d'estar per casa,
però a mi em va fer una gràcia
aquesta pel·lícula.
De bo.
Vull dir que dius...
I clar, després veus
això, que és una cosa potent,
però veus que...
També en tenia una,
o Ben Kingsley i la Penélope Cruz.
Sí.
Això es deia...
Tenia una paraula, pam.
Era un...
Bueno, no n'heu guardat.
Aquell llibre és un professor
que es tradueix a unes alumnes i tal.
Sí, sí.
Una mica està...
Bueno, està bé.
Però tampoc m'ha tant.
Ja ens recordem del nom,
com es diu.
Res, ens queden set o vuit minutets.
El que farem serà...
Mira, parlem de Smoke,
si et sembla així,
i així tanquem, no?
El Wayne Wang, no?
Aquest personatge...
Jo la vaig veure...
Anys 90.
És deliciós, aquesta pel·lícula.
És aquest Brooklyn, no?
El Harvey Keitel,
que està allà amb la seva companyia tabaquera,
que és un estanc,
allà a la cantonada de Brooklyn, no?
Tota la gent que entra en aquella botiga,
tota la fauna, no?
Que passa per allà.
Va ser el boom del Harvey Keitel,
aquella època.
Exacte, exacte.
Amb aquesta, el piano...
El Teniente Corrupto.
Teniente Corrupto,
Pulp Fiction...
Sí, sí.
No, Pulp Fiction.
Sí, sí, Pulp Fiction.
El Lobo era el Lobo.
No, i abans el Reservoir Dogs, també.
Ah, també, també, clar, clar.
Clar, sí, sí.
És genial.
Allà va ser quan estava en plena potència.
Però és que m'agrada,
perquè és un tio que no...
A veure,
que no li posaries la fila de cinema
així independent i canyero
i queda de conya dins d'aquestes pel·lícules.
William Hart està molt bé, també.
William Hart està molt bé.
I, bueno, i ja et dic,
en aquest cas hi ha secundaris,
com és el Forest Whitaker,
per exemple,
que surt per allà,
durant voltes, no?,
fent un paper.
A la primera es moc és més,
a banda del que passa dins
del que seria, lògicament,
el que seria l'espai,
diguem, del tabac, no?
I sobretot,
són aquestes històries paral·leles,
el que passa al...
William Hart amb el nano de color,
amb el xerit i tal,
i això, una mica, la situació
i el vincle que passa per aquí,
el que li passa a ell
amb la seva relació de parella i tal.
Vull dir, hi ha un...
I l'escena,
i l'escena,
quan està revisant els àlgums,
que hi fa una foto...
Genial.
Que troba la dona,
que és l'última foto que li van fer.
Exacte, és boníssim.
Hosti, hi ha glaç a la sang aquí.
Clar, perquè aquell home,
cada dia de la sèrie,
dels últims quatre anys,
al mateix lloc, no?
Llavors, clar,
si passa gent,
si plou i tal,
és una cosa totalment minimalista.
Això és art minimalista, eh?
Sí.
Molts artistes han fet això, eh?
Vull dir,
catàlegs de coses
que han repetit constantment
durant anys, no?
O postals que han enviat cada dia
en un lloc determinat
i això es conforma a una obra d'art.
Per tant,
una mena de collage o de happy
i digui-li com vulguis, no?
Però, bueno,
és aquesta la història.
Llavors, clar,
és tot com molt original,
és tot com molt...
Vull dir,
molt marcat, no?
I sobretot això,
el muntatge,
el que és la música de fons...
I llavors,
hi ha una segona part
que és Blue in the Face,
que és el mateix any,
que em sembla.
Perdó.
Digues, dies.
I cal destacar,
ja ja vaig descobrir el Tom Waits.
Ah, bueno, clar.
Perquè amb l'última cançó
a nivell musical.
Que explica aquella història de Nadal.
És genial, és genial.
Allò és el més preciós
que hi visc jo al cinema.
Exacte.
Aquest moment
de l'història final del Nadal
em sembla espectacular.
És a dir,
és una meravella, no?
Tant com ho explica Harvey Keitel
quan després es desenvolupa l'escena, no?
Sí, perquè per mi és la història
i després t'explica...
Clar,
els títols de crèdit,
posa els títols
i llavors a partir d'aquí, pam,
t'explica la història.
La cancioneta aquella,
que si t'aixeques i te'n vas,
te la perds.
Sí.
I dir que és el moment,
que són sis minuts finals
que t'has de quedar fins a l'últim moment, no?
Jo és bastió.
És que Tom Waits és molt Tom Waits, eh?
Tom Waits queda molt bé
amb aquestes pel·lícules, no?
Sí.
És tranquil.
Tu et trobes una pel·li de Jim Jarmusch,
aquella cofi amb cigarrets,
per exemple,
i vas escoltant
i aquella veu trencada
de que se l'ha fumado todo.
I se l'ha bebido todo.
I se l'ha bebido todo,
vull dir, clar,
doncs tira cap endavant, no?
Sí.
I Bluindefe és una pel·lícula més petita,
són 80 minutets de pel·lícula,
és més el que passa dins del que seria
a l'estanc, no?
Sortia a la mirar a sortir, no?
Eh, sí.
A principi de tot.
Que li roben el bolso.
Sí, la recordo molt així,
molt precàriament.
I llavors el Harbeck,
és un nano petit,
jo de 12 anys,
que li roba el bolso,
el Harbeck Itel va agafar-lo,
l'enxampa,
el porta, no?
I li diu,
té, el bolso, no?
I li diu,
i ara el denuncies,
el nen,
perquè, clar,
d'aquí dos dies
agafarà una pistolet i matarà.
I la Té diu,
no, no, no,
que m'he de pena,
que m'he de cara de pena,
i el nen de color,
així que mira cap a dalt, no?
I quan se'l cansa el Harbeck,
ell el diu,
bueno, ja està bé,
el denuncies o no?
Diu, no.
I li agafa el bolso
i li dona el nen,
i diu,
vés, surt corrent.
I l'altre,
però,
per què, clar?
Vull dir,
i surt corrents a mirar a sortir,
i no, clar,
i l'altre com,
ai, clar,
vull dir,
que no, que no.
I, bueno,
hi ha una quantitat de cameos,
no?
Surt l'Asley Yud,
el Lurrit,
la Mirasorbino,
com tu deies,
la Rossan Bar,
quan també estàvem
en la plena època.
Sí,
Rossan.
Rossan, exacte.
El Jim Jarmusch,
el Tom Waits,
també surt un moment determinat,
i el Lurrit,
sobretot el Lurrit,
és genial.
El Lurrit i el Jim Jarmusch
són boníssims,
perquè, clar,
aquelles pintes i tal,
allà col·locats,
no?,
explicava unes paranoies,
no?,
del tabac i no sé què.
Bueno,
té un encant més de,
es nota encara el tuf
més independent
amb aquesta pel·lícula,
no?
Què ha fet el Wayne Wang
darrere?
No ha fet gaire cosa, eh?
No ha fet gaire cosa.
No ha fet gaire cosa.
No,
allò és un altre,
ara m'he confós.
No, no, no.
El sentit de sensibilitat,
no, allò és de l'Ang Lee.
No, no, no,
és l'Ang Lee.
L'Ang Lee és una altra línia.
Però aquest Pavo és un tio
molt raro, eh?
Físicament,
però és un personatge i tal.
No vaig mirar la seva filmografia,
però no creguis, eh?
Bueno, David,
el que farem,
mira,
ens queden tres minutets,
és posar justament
la cançó de Kiss,
eh?
I, bueno,
i ens anem, no?
Vull dir,
d'aquesta manera ens acomiadem,
si et sembla?
Alguna cosa més
que tinguis que comentar
del mundo de las artes?
No,
setmana que ve esperem
tenir més coseta.
I tant que sí,
sí,
a més tindrem ja més quòrum,
eh?
Esperem.
I com sempre
patarem la xerrabeta.
Molt bé.
Doncs vinga,
ens escoltem d'aquí una setmana.
Perfecte.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Needs experience
the time that I did.
Just leave it all to me.
I'm gonna show you
what it's all about.
You don't have to be rich
to be my girl.
You don't have to be cool
to rule my world.
Ain't no particular sign
No more compatible with
I just want your
Extra time and your
Kiss
You got to not
Talk dirty baby
And if you
Won't impress me
You can't be too
Flirty mama
I know how to undress
Me
Yeah
I want to be
Your fantasy
Maybe
You could be mine
You just leave it all
Not to me
We could have a good time
But
You don't have to be rich
To be my girl
You don't have to be
You could rule my world
Ain't no particular
I'm more compatible with
I just want your
Extra time and your
Kiss
Yes
I feel this
I
I've got to
Need some
I've got to
I've got to
Move it
Love you
Does it your sky
Whatever you wanna
Megan
I feel like you
I feel like you
've been going to be
I feel like you
I feel like you
La viuda es varen la ràdio de Sant Junts
durant el 8.1
La viuda es varen la ràdio