Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia.
Avui tenim la magnífica companyia del Nacho Alonso.
No ha tingut problemes de coronavirus.
El tornem a treure.
No hem presentat la raio de moment.
No, no.
Exacte, ja veurem.
I això dels micròfons, vigilem, que no massa prop a un quilòmetre de distància.
Que los rechupeteis.
Exacte, exacte.
Bé, tot bé, Nacho, no?
Sí.
Ens vén tornant a veure i escoltar.
Pots venir més sovint.
Clar que sí, com sempre, un plaer trobar-te.
Tenim ganes.
Molt bé.
Com un plaer orgasmàtic és tenir el David Montaner cada setmana tocant els...
Hola.
Digues, digues.
Al programa de ràdio, amb nosaltres.
Bé.
Què tal, com estem?
Bé.
Tot bé?
Sí?
Sí.
Fantàstic.
De moment sants.
No saps, sí, això és important.
Que els dies que corren ja és molt.
Sí, sí, sí.
Com a mínim esperem que no passi res.
ara que sapiguem, mira, per Sant Just, que ens toca a nosaltres per a Ràdio d'Esvern,
no hi ha ningú, no vol dir que ens mirem la panxa.
Sant Feliu, dos casos.
Què dius ara?
Sí, Sant Cugat, també, dos casos.
Ostres, és que és forta.
No, no, ja, ja, és broma.
I els que sap, és que no sabem.
Ah, ja.
Bé, bé, és per tant, sí.
I esforçà.
Clar que sí.
Imagino que poc o molt acabaran haver-hi en totes les poblacions.
Acabarem passant-ho tots.
A tot arreu, eh, vull dir, això...
Jo crec que el problema més que res és intentar frenar-ho per no col·lapsar els serveis sanitaris.
Evidentment.
Sí, això ho deien avui.
Sí, sí, sí.
És que a més el que diem, jo crec que més del...
Ojo, eh, potser ara estic d'una bestiesa i potser em fotran a mi com...
Però jo crec que alguns, no ho dic jo, eh, dic que algú ho ha passat i no s'assabentat, eh?
Evidentment.
Jo estic convençut, eh, o bastanta gent, no?
Que ho ha passat perquè hi ha hagut un contagi X determinat, no?
I a partir d'aquí, com és tan lleu a les simptomatologies, si estàs bé físicament...
Jo em quedo a casa fins que se'n passi, no?
Sí, perquè si penses el que implica dir-ho...
Sí.
És que agafen i t'aïllen i dius...
Que sí, que sí, que sí.
Tot és un refredadet i ho passes i ja està.
I si no estàs morint, doncs...
Clar, jo estic a casa, potser no em comeno ningú...
Sí, sí, sí.
Exacte, com molt dius això, no?
Em quedo a casa, però ja està.
Home, el perill estaria que estiguis amb una persona de risc.
Clar.
Que diguis, una persona gran o una persona jove,
que doni igual, però que tingui problemes pulmonars, no?
Això sí, llavors siga aquí una miqueta, però si vius sol, si vius amb algú...
Fins i tot el que diem, a veure, gràcies a Déu, els nens no pateixen,
estan suficientment forts com per poder suportar una grip més a la filla cap, no?
És que jo crec que, per un costat, hi ha pot haver una complicació,
però com hi haurà complicació de la grip comú amb persones malalts, grans bàsicament,
que tenen malalties secundàries, no?
Mira, era...
Mira, parlant de cinema, era l'actor aquest, l'Eduardo Noriega,
Sí.
que aquesta setmana deia en un tuit, un tuit o un comentari, no ho sé ara,
o a mitjà crec que era un tuit, que és el que més tira avui dia,
doncs que si es publiquessin cada dia el mateix que fan el coronavirus amb el de la grip,
la quantitat de morts que hi ha l'any, a l'any, eh?, de grip...
Seria bestial.
Doncs entraríem en pànic cada any.
Clar, clar.
Perquè la grip és cíclica, o sigui, cada...
A més, la vacuna d'un any ja ho hauria de tampar l'any següent, no?
I dius, ostres, en canvi no es fa.
I això assumeix que una persona gran o una persona amb problemes respiratoris,
quan agafa una grip, doncs hi ha un número,
una probabilitat més alta que una persona sana,
que se'n pugui anar a l'altre barri.
Que se'n pugui anar.
Sí, sí. Això és així.
Sí, sí.
Bé, a veure què tal com evoluciona això, com això és dia a dia.
Esperem que, bueno, que vagi cada vegada remetent i anem solucionant.
Molt bé.
Doncs avui tenim dues seccions molt clares.
És una molt més curteta, dedicades als llibres.
El David ens parlarà de l'Institut, de Stephen King,
que ja vam comentar, però el David ens farà la seva revisió,
com sempre interessant.
I el Nacho ens parlarà del gen egoísta.
Ahí lo dejamos.
Ara ens ho explicarà.
Bé, és un llibre dels anys 70, quasi 80.
És un clàssic de la divulgació científica en temes de genètica,
que si tu miras, sobretot, recordo que sortia molt a les revistes,
és molt interessant.
Ah, sí, sí, aquestes coses, seguríssim.
El gen egoísta, el magnífico llibre, tal, i jo...
Molt bé.
Ara m'ha adonat, l'ha agafat i l'estim mirant i m'ho veu.
Veus interessant, no?
I ara ens ho comentaràs.
Perfecte.
I res, i després de cinema tenim una mica de tot.
Bàsicament tenim, bueno, pel·lícules bastant recents, no?
Des de l'última de Woody Alien, Dia de lluvia en Nova York,
passant per 1917, Ventajas de viajar en tren,
Hacia lo salvaje, Paràsitos i Claus.
I també tenim un clàssic, que també està per aquí,
que abans es comentarà el David, que és La gata sobre el Tejado de Zinc,
que és una pel·lícula absolutament meravellosa,
i que ens ho comentarà també, doncs, el David.
Doncs res, comencem per llibres, a l'Institut, David,
i a partir d'aquí anem tirant.
Doncs el llibre de l'Instituto.
L'Instituto.
Llibre del senyor Stephen King, suposo que és d'ell,
com vas comentar tu, o...
Sí, o de quatre negres.
D'algun negrito que hi ha amagat.
Sí, ja, és clar.
Bé, comença el llibre i dius,
això va d'un institut?
Perquè no té res a veure.
Després sí, després fa un salt,
canvia de personatge i d'ubicació,
i ja t'endinsa en tot el món aquest
d'aquest suposat, entre cometes, institut.
D'acord?
Aviam, quan comença el llibre,
o sigui, quan comença la part de l'Institut,
ja dedueixes de què va allò.
Sí.
Ja veus que allò és quelcom...
Com es diu això? Nacional,
que és una organització...
Sí, algú vinculat amb la CIA o una cosa de com,
sí, amb alguna història.
Amb un organisme d'aquests secrets oficials
que es dediquen a, bé, en aquest cas,
de males formes a segrestar nens
amb capacitats telequinètiques i...
Telepàtiques.
Telepàtiques.
I a partir d'aquí,
sotmetre'ls a una colla d'experiments
per potenciar aquestes capacitats
i utilitzar-los com, diguem-ho així,
com armes.
Com armes.
O de l'MC Ultra, no?
Sí, sí, com armes.
I tot això, bé,
el senyor Stephen King s'hi explàia
d'una manera soberana, no?
Com s'espera d'ell.
Llarga.
Potser per mi massa.
Mira, em va agradar més l'anterior llibre,
que era aquell, es deia Elevación,
que estava molt bé,
era un conte curt,
d'un pallo que un dia,
se n'adona que va pesant menys,
però la massa és la mateixa.
Sí.
I aquí lo dejo.
Estava molt bé.
I en canvi aquest,
aquest pel meu gust,
al principi està més bé,
però ostres.
Arriba un moment que es fa pesat.
Hi ha un moment la part,
sí, senyor.
Quan estan a la parte delantera
i la parte trasera
i la parte delantera,
i dius, ostres, tio.
Aquí va molt mal.
Aquí la cosa,
hi ha un moment,
allà li hauria d'haver donat més dinamisme,
però per mi allò s'encalla bastant.
Està prou bé el...
No l'aconse...
O sigui, al final no,
al final està bé,
però, diguem-ho així,
el clímax,
el que és la part gairebé final,
no?
Final, sí.
Allò està molt bé.
Allò està bé.
Està bé.
Està ben escrit,
està ben resolt.
Quan arriben al poble,
allò...
Sí, quan arriben al poble,
tot.
Vale, s'anima al cotarrillo.
I quan s'anima al cotarrillo,
no?
Clar, estan en el profundo sur.
I en el profundo sur,
la gent, com va?
Doncs cadascú té un arsenal a casa seva.
O sigui,
per molt que vinguin del gobierno armats,
allà en tenen més,
i estan a casa seva.
I ja està.
I aquí està tot dit, no?
Bé, bé.
Jo crec que té visos
que això es fa en una pel·li.
Sí.
Però una pel·lícula segur, eh?
Jo crec que és guionable,
a base de veus.
A mi aquest final
és bastant Stephen King, eh?
Vull dir,
hi ha alguns llibres,
jo recordo d'alguns
que va fer en una època determinada,
no me'n recordo ara,
que es deien Conspiració,
bueno, bueno,
hi havia dos o tres
que acabaven sempre
amb aquestes coses
del Midwest americà,
allò amb escopetes
i durant sada no sé què,
i matant els monstres
i el no sé què,
i els altres.
I balacines,
que van anar a Mèxic, no?
Sí, sí, sí, sí.
Però no, no,
bé, bueno,
és el que dius tu,
és un llibre
que li sobra
en unes quantes pàgines.
Sí,
la prosa està ben escrita,
és un paio efectiu,
escrivint.
Però jo el veig massa lineal,
o no?
Per el que és d'ell,
a vegades de dius,
ai,
que coll m'expliques a mi ara,
que nassos m'importa això.
És que clar,
té una producció molt elevada.
Clar.
I llavors dius...
Sí,
que potser és un negre
imitant el seu estil.
Sí.
I llavors queda lineal.
Tu no te'n recordes?
Sí, sí, sí, sí.
Ho fa de la tebron.
Tu quan llegies
els còmics de Mortadet Filemon,
de petits,
i teníem,
eren petits,
i ja distingíem
quins eren els seus
i quins no.
Sí, sí, sí.
Doncs aquí,
home, evidentment,
la cosa costa més.
Jo recordo
que vaig llegir llibres
del Stephen King,
com és aquell aquell?
Que era una marxa caminant.
Ah, sí, sí.
Ah, la larga marxa.
La larga marxa.
Que van cayent.
Sí, perquè ho vaig escriure,
m'agrada que ho vaig escriure
amb pseudònim.
Stephen Baumann
o Richard Baumann.
Richard Baumann.
Backman.
Backman.
Sí, sí, sí.
Aquest no estava tan malament.
La larga marxa d'està.
Està ben escrit, eh?
Sí, sí, sí.
Bueno, raonablement escrit.
Sí, sí, sí.
Parat amb...
Sí, sí, sí.
I va arribar un moment
que va utilitzar...
Són que fins i tot
un altre no em va utilitzar.
Va utilitzar tres.
El Back...
O no?
Potser no ho sé.
O ara em balla a mi una altra cosa.
Bé, potser m'agrada.
Jo em vaig desencantar una mica
quan vaig llegir.
Sí.
perquè era tal...
Després de veure les pel·lícules,
que les he vist recentment,
la 1 i les dues últimes
més recents,
doncs dic,
ostres,
vale,
ara ho pillo.
Sí.
Però el llibre, eh?
Era un...
Era molt...
És que no estan mal
les pel·lícules, eh?
Brutal.
No, no,
no estan mal
les pel·lícules, eh?
Misery,
Misery, clar.
Misery està molt bé.
Misery està molt bé.
Tu pots fer una pel·lícula,
clar,
amb una actuació
i un tio...
Clar, ja tenies el James Caan
i la...
Com es diu l'altra?
Sí, la Cati Bates.
La Cati Bates.
L'Oscar, clar.
I sortia aquella noia joveneta
també,
que no me'n recordo ara,
que va ser molt famosa
en aquella època,
la que va fer
Mujer Soltera Busca.
Ah, vale, la...
Aquella, no m'recordaré.
La Rosetta aquella.
La Bridget Fonda.
No, l'altra.
La Jennifer Jason Leigh.
Ah, això,
la Jennifer Jason Leigh.
S'ha de sortir per allà
durant voltes
i d'un i dos.
Per això dic,
eren bons actors.
Sí.
Bueno,
doncs ja està.
I hem parlat de l'institut.
Parlant de Stephen King
avui hi ha un tràiler
d'actors imitant
altres actors
fent seqüències famoses
de pel·lícules,
per exemple.
I parlant de Stephen King
perquè era basada
en una pel·lícula
basada en la novel·la
de Stephen King
que era El resplandor
i sortia el Jim Carrey
fent,
o sigui,
personificat com...
Imitant a Jack Nicholson.
Imitant a...
O sigui, personificat
com el Jack Nicholson
amb el paper d'estat
Jack Nicholson
en El resplandor.
Hòstia, diu,
dona el pegu, eh?
Sí.
T'ho juro.
Dona el pegu.
Ah, ah.
Donava el pegu
però vas de bé, eh?
És que Jim Carrey
és un bon...
A veure,
va-te la conya,
és un bon actor dramàtic, eh?
Sí.
El que passa
que quan fa aquelles...
Sí.
Tu ves les canyotes
que fa el...
Sí.
El...
La màscara,
i tal.
Aquí.
A Isventura.
A Isventura.
No, no, no, no, no.
L'actor original.
El Jim Carrey.
No, el Jack Nicholson.
Ah, el Jack Nicholson.
Sí, sí.
El resplandor.
I ves el Jim Carrey
i clar,
sembla que faci conya.
Ja, clar.
Hi ha un puntín,
un pelín allò de conya,
no t'ho creus, no?
Perquè clar,
el currículum també...
Ah.
També influeix, no?
Sí, sí, sí.
Però ostres,
estava...
I a més,
físicament,
potser no té cara així
tant de boig,
de boig real,
com el Jack Nicholson,
que té cara més de boig
de clown, no?
Sí, sí.
Però ostres,
estava molt ben fet.
Bueno, perfecte.
Molt bé.
Doncs això,
passem ara al Nacho
i al Gen Egoïsta.
Explica'm et tu.
Gen Egoïsta,
sí,
t'explico què és això.
Gen Egoïsta està una mica lligat
o està una mica amb temes
que estan passant ara
i ara veurem per què,
diguem-ne.
El Gen Egoïsta
és un llibre de divulgació
que,
com m'he explicat,
jo sempre havia sentit
en moltes revistes
d'aquestes pseudocientífiques
o de divulgació,
que sempre parlaven d'ell
i en resenyes i tal.
I al final,
bueno,
al final ja l'he adquirit
i ara ja me l'he mirat.
Bé,
és un llibre de 70 també.
Això s'ha de tenir en compte
perquè llavors a les estils,
per molt que sigui
un llibre de divulgació,
és un llibre de 70.
Sí,
es nota una miqueta.
Es nota una miqueta l'estil
i no el veig tant tant
sent present de divulgació
com seria un llibre
del 2020,
de divulgació,
que ara segur
que seria tot més cinematogràfic,
diguem-ne.
Això és més...
Aquest tio té una teoria,
és un tio,
és un científic jove
que té una teoria
o defensa una teoria
i alguna altra també la defensa
i l'es posa allà en el llibre.
és com una evolució
del darwinisme,
diguem-ne.
Ell sempre ens ha explicat
que el darwinisme
és la supervivència
més fort
dels organismes
més forts i tal,
però ell baixa
una miqueta de nivell
i diu
no és ben bé l'organisme
sinó que és la genètica
que tenim dintre
i de fet
són les unitats
més petites que tenim
que són els genes
que el que fan
és
fer qualsevol cosa
per perpetuar-se.
Llavors,
clar,
els cossos que tenim
no són cossos,
són màquines de supervivència
els diu ell
dels genes
que estan condicionant
amb les seves estratègies
de reproducció
estan condicionant
el que fan els cossos,
diguem-ne,
poden arribar a condicionar
els que fan els cossos,
diguem-ne,
perquè és com un nivell molt baix
d'unes estructures
que volen reproduir-se
que és el que està fent
aquests dies
el famós coronavirus
és una cosa
d'un nivell
molt baix molecular
que l'única
l'única intenció
que té
és reproduir-se.
Doncs aquí
ell explica
com molts comportaments
al final
de la natura
de nostres
estan basats
en estratègies
d'una sèrie
de combinacions genètiques
que volen
perpetuar-se
en una altra cosa.
Volen perpetuar-se
i volen perpetuar-se
i per tant
nostres estratègies
que no sabem
de vegades
per què fem les coses
estan una mica orientades
per això.
Llavors, bueno,
hi ha exemples interessants,
hi ha exemples no tant
i, bueno,
la teoria
en el fons
és que és interessant
perquè dius
ostres,
per això li diu
el gen egoïsta
perquè ell
és un egoïsta absolut,
només vol reproduir-se
i no li importa
el que
de fet acaba dient
que no li importa
que li passi
el cos que el porta.
O sigui,
que fins i tot
podria arribar
a sacrificar-lo,
no?
Perquè si ell pensa
que aquesta estratègia,
si la recombinació genètica
descobreix una estratègia
que sacrificant el cos
el gent
podria perpetuar-se millor.
O sigui,
es donen
contrasentits
d'aquests,
diguem-ne,
no?
S'empla així
una mica raros.
Curiós.
Sí,
és curiós,
no?
O sigui,
ell té tota una teoria
muntada
que és complicada
aquí que l'expliqui
perquè és
bastant,
bueno,
i en alguns moments
sí que,
sobretot si agafes
el llibre
per la nit,
en alguns moments
comença a fer-se
una mica dur,
no?
Perquè, clar,
està escrit.
És un tio
que intenta
fer divulgació
però, clar,
dius,
una mente brillante
i arriba un moment
en què el tio ja
va pel seu compte
i diu,
ui,
està passant
i, bueno,
i fins i tot
que jo crec que
no tenia aquesta intenció,
tenia la intenció
de fer un llibre
de divulgació
però d'aquella època.
O sigui,
tot avui era una mica
lligat al món acadèmic
i tal,
no com ara que seria
a l'editor
i li diria,
home,
coses més interessants,
hòstia,
que sigui més pel·lícula,
no?
Bueno,
d'aquella època
també són tots els llibres
de divulgació
de l'Isaac Asimov,
per exemple,
o del Carl Sagan.
Clar,
però aquests,
aquests sí que suposo
que van agafar
una mica més a...
O tenien més habilitat
pedagògica,
diguem-ho així.
I aquest,
doncs, bueno,
aquest és més...
Però,
igualment,
és interessant,
ja dic,
sobretot per les grandíssimes
referències que té,
de fet,
aquesta edició
és una edició
de recull,
perquè recull
el llibre
del gen egoista
i un parell de tigres
que va escriure
perquè ara s'ha complert
el 30 aniversari
del llibre
i per això
me'l vaig comprar jo
i això torna a estar...
30 o 40...
40 aniversari,
correcte,
sí, sí,
ara és una quadra,
40 aniversari del llibre,
s'ha complert,
això fa poc.
I per això
torna a estar
en les llibreries
i ho vaig veure
a la final
i dic,
hòstia,
el llibre i tal
i ponia edició especial
i tal,
hòstia,
vinga,
va,
i bueno,
era una espinita
clavada
i al final,
bueno,
m'està semblant
una mica més abstruso
de lo que parecía
però com a teoria
és interessant això,
no?,
que els nostres cossos
no pintem res,
igual que pel coronavirus
no pintem res,
per les nostres gens
tampoc,
no?,
no?,
no?,
clar,
com si tinguéssim
el nostre material genètic
es comportés
de la mateixa manera
que és com estàs comportant
un virus agressiu,
no?,
com a intel·ligència pròpia,
no?,
sí,
sí,
bueno,
exactament no és així
però que busca reproduir-se
i munta un cos
que li permet
protegir-se
i reproduir-se
i expandir-se
a on sigui,
a una altra cosa,
i tot està muntat per això,
canvi de conceptual,
no?,
tot plegat,
sí,
sí,
és com un
darwinisme 2.0,
diguem-ne,
bueno,
també hi ha gent
que no està completament
d'acord amb aquesta teoria,
hi ha gent que sí,
o sigui,
els gens no són una eina,
si són un objectiu
en si mateix,
sí,
ells són els que manen,
diguem-ne,
els que manen,
no tenim aquí,
això ho fem servir clar,
pensàvem que era al revés,
no?,
potser la nostra importància
deia això,
però no,
però després hi ha un camp
que s'ha descobert
posteriorment
que és l'epigenètica,
que l'epigenètica
és la influència
dels factors externs
en la genètica
i es veu que influeix
molt més
del que fins fa un temps
es pensava.
Jo tinc un company
de classe
que estudiaven plegats,
doncs que és el doctor
Manel Esteller
i que,
bueno,
és un dels genis
d'així de,
del món,
a nivell mundial
d'epigenètica
i, bueno,
m'he llegit alguna coseta
i dius,
ostres,
no sé si hem d'anar al tanto
perquè moltes vegades
tu neixes
amb un patró genètic
de naixement,
però hi pots tenir
un germà bessó
i un
creixi
en un ambient,
en un entorn X
i l'altre
en un entorn Y
i en funció
d'aquella influència
que rebi cada un
per separat,
doncs,
cadascú
agafarà un,
diguem-ho així,
una dracera
o una altra.
Un pot morir
alguna cosa
d'un càncer
i l'altre no,
per poder dir alguna cosa,
perquè aquell li ha influenciat
un dels millors factors.
Aquella teoria diria
que el gen,
la teoria que toma,
diria que el gen
és capaç d'aprendre
que hi ha una influència externa
positiva,
que, ostres,
si jo
aconsegueixo
fer això
perquè externament
algú m'ha ensenyat
que això és positiu,
doncs,
quan tu transmets
el tema
de material genètic,
la reproducció,
el transmets
en un altre cos,
doncs,
fas una nova recombinació
de gens.
A lo millor,
en aquell moment,
es fa una recombinació
de gens
i diu,
mira,
ara incorporem
aquesta característica positiva
que si resulta
que el clima
ara fa molta calor
i va bé
que el cos
sigui resistent
a la calor,
ho adaptem,
saps?
Curiós.
Sí,
això se't diria
la teoria.
Clar,
perquè aquí també
d'haver una guerra genètica
entre els gens
d'un element
del mascle
i del de la femella,
per dir alguna cosa.
Això explica,
sí,
clar,
que això ve del caldo primitivo
quan hi havia
només aminoàcidos
que es mataven entre ells
per recombinar-se
perquè si es recombinaven
eren més estables.
Llavors,
era com una juta,
em recombino jo
i t'he xoti,
no?
Una mica així.
A partir d'aquí
la cosa ha evolucionat,
ja tenim el que diu ell
les màquines de supervivència,
o sigui,
el nostre cos,
el nostre ésser
i ànima
que pensem que ell
és un material genètic.
Som la carcassa,
vamos,
els carcassos
controlen.
Bueno,
mira,
és un altre punt de vista,
no?
Molt bé.
Si us agafeu,
agafeu-vos amb aquestes prevencions,
que és un llibre dels 70,
que és un llibre
de divulgació entre cometes,
vull dir que no,
pot ser una mica dur de vegades,
però bueno,
és interessant i estimulant
la teoria.
I dels 70
ens ha avançat bastant.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Molt bé,
fantàstic.
Doncs res,
seguim ara,
bueno,
dins del món del cinema,
canviem de la part
de llibres,
no?
I sí,
sí,
mira,
sona,
menys mal.
Està marallant
a fer una estoneta.
Aquesta criatura que canta
es diu
Timothy Chalamet,
que és el protagonista
de Dia de Lluvia
en Nova York.
Sí,
és un d'aquests jovenets
que jo no controlo gaire.
Ara ha fet alguna pel·lícula
també de...
Sí.
d'un Shakespeare o alguna cosa.
Però aquest no és el director
de l'Alagant?
No,
no,
no,
no,
no.
Enric Cinquè,
ens hem fet una versió
d'Enric Cinquè.
Sí,
crec que sí.
No,
el director,
no me'n recordo més deia,
ara el de...
No,
però aquest és el nano,
és el que està cantant
al piano.
Sí,
exacto,
exacto.
I,
bueno,
és la pel·lícula
de Dia de Lluvia
en Nova York
de Woody Allen,
lògicament que és l'última pel·lícula
que passa sense ni pena ni glòria
arran d'això del mito i tal.
L'estan maixacant dur,
eh?
L'estan maixacant dur,
però molt dur,
el Woody Allen.
Aquí jo no cadascú
que digui ni que faci,
però doni-hi-do.
Perquè és el que ell ara
està intentant publicar
les memòries.
I no el deixen.
I no troba editorial
i l'editorial
amb la que va signar,
que no sé quina és ara,
doncs al final
davant del pressing
s'ha fet enrere.
A veure...
I ho està passant fotut.
Jo sé que amb aquesta pel·lícula
li va costar trobar actors,
d'acord?
No va tenir la facilitat
de tenir grans estrelles,
perquè si ens mirem fixament
a l'elenc d'actors,
en compte de qualsevol matèria
per treballar amb Woody Allen,
doncs està aquest nano,
està la El Fanning,
que està la Selena Gómez,
que millor no hagués aparegut
de criatura per allà,
i sí que està a Juddlou
per allà donant voltes,
amb un paper...
Ja no és irreductible.
Sí, no, no, exacte,
exacte, és el que diem,
i és un personatge
que està per allà donant voltes.
Bé, a veure,
a mi la pel·lícula,
jo vaig veure
els primers 15 minuts,
vull dir,
quan vaig començar a veure la pel·lícula
i vaig dir,
ostres, què és això?
No, què és això?
No vull dir,
a veure, estem a Nova York,
una altra vegada,
estem inicialment
en una universitat
fora del que seria
a l'àmbit del campus
a la universitat,
no,
a veure,
és un lloc així una mica,
i veiem,
com sempre,
l'altre ego de Woody Allen,
que és aquest nens,
el Timothy,
aquest xalamet,
que és una noix
una mica desgarbat,
que estudia a Humanitats
en una universitat,
no,
no desgarbat,
vinc,
estic així amb jaqueta i tal,
però, bueno,
si el veus primet,
una mica aquest rotllo.
Una mica bohemi, no?
Sí, una mica bohemi, no?
I llavors surt una noia,
que és aquesta noia,
la El...
Fanny.
Fanny, exacte.
Aquesta la que va fer
de Damon,
de Neon Damon,
sí,
i Super 8,
també.
Aquesta no l'he vist,
la primera sí,
també està no.
No,
és coneguda,
vull dir,
la veus.
Ha sortit a l'última
de Mujercita.
Ah, sí.
La germana de Cotafanny.
De Cotafanny, exacte.
I bé,
doncs aquesta,
bé,
vull dir,
la noia,
i ho fa molt bé,
ho fan bé tots dos,
l'únic que en un principi
i la dius,
això per on t'anirà?
És a dir,
dos nois,
un que estudia humanitats
i l'altre que estudia periodisme,
que es coneixen,
no?
Així,
doncs,
bueno,
són com gent bé,
clar,
perquè és una universitat
de gent de pasta,
lògicament,
i llavors la intenció
és que ella
ha d'anar a Nova York
perquè ha d'entrevistar
un director de cinema,
no?
Ell és una tia amant,
també,
del cinema i tot això,
i la t'aixa diu,
doncs mira,
anem a passar un cap de setmana
a Nova York,
no?
I et portaré aquí,
et portaré allà,
perquè ella és d'allà,
ve de família bé i tal,
Jueva,
Jueva?
Sí,
algú sí,
vingut amb el Montjuau,
també sí,
i llavors,
bueno,
doncs,
perfecte,
un cap de setmana
meravellós,
no?
De tots dos,
ella fa l'entrevista
i l'excusa,
doncs passem
a un hotel
de cert luxe,
de conya,
però resulta que
aquest director
que entrevista
té un cert encant,
és un senyor madur,
que té una certa cosa
i la noia
no és que s'enamori,
però sí que es deixa
arrossegar
per tota la voràgine
que comporta
un director de prestigi
tipus,
és un director
d'aquests
com independent,
no?,
amb aquesta línia,
doncs,
bueno,
que no és que és,
que és un director
que no existeix.
Que en el fons
és un cràpulo
de moltes coses.
I llavors el tio,
caquetes,
exacte,
i el Jueva Lou
és una mica...
Que le levanta
la motxaca
a l'autre,
però...
Exacte,
el Jueva Lou
és la seva madreta,
també és un pintes aquest,
no?,
llavors apareix un altre
que és l'actor de moda,
que és un tal Francisco Vega,
o no sé si és com
un Latin lover d'aquests,
que en el fa un tio també conegut,
ara me'n recordo qui és i tal,
que també,
que la pobra criatura
està ova
amb tres situacions,
no?,
amb tres tios
que, bueno,
doncs,
que volen tenir
una situació amb ella,
i ella no,
no,
no,
és aquesta mena
d'innocència inicial,
em refereix a una noia,
evidentment,
que és...
Virginal.
que és de major d'edat,
però,
clar,
que no sap desempellongar-se,
caballeta,
clar,
amb el món
d'uns homes que estan...
Llavors,
ella intenta
sobressortir com pot,
no?,
a vegades,
no sé,
a vegades sí,
l'altre l'espera,
no sé què,
bueno,
es produeix tota una mena
de situacions,
no?,
amb el que apareix
per a Selena Gomez,
com una antiga germana
d'una antiga nòvia
que tenia ell,
ell mentre es passeja
per Nova York,
plou a Nova York,
o no sé què,
bueno,
la cosa millora,
les coses com siguin,
la cosa va millorant,
l'únic que,
tinc que ser sincer,
que a mi,
per exemple,
ja a la Selena Gomez
em sobra,
totalment,
em sobra,
fa un paper,
a mi,
no em fa gens de gràcia,
no em quadra,
és de les potxades
que menys m'han quadrat
amb la filmografia
de Woody Allen,
però,
bé,
el Jull d'Ou passa per allà,
ells ho fan bé,
la història una mica
s'enreda,
però tampoc
és res de l'altre món,
és a dir,
és una pel·lícula acceptable,
no quedarà com una pel·lícula
a banda de que se li pugui fer
o no fer,
més o menys,
allò,
per el tema del mitú
i tot això,
tampoc té la qualitat,
com per dir,
és una pel·lícula
que digués,
ostres,
quedarà el record,
encara que ha tornat a Nova York
i una mica ens pot recordar
Manhattan
i Hannah's and hermanas
i aquestes coses,
vull dir,
no recordar,
vull dir,
tenim aquest concepte
o tenim aquesta imatge
que podem,
però no,
és una pel·lícula per mi fallida,
jo crec que fa temps
que falla bastant,
la senyor Woody Allen,
una edat ja,
també és el que diem,
una edat,
bé,
és acceptable.
Encara que va fent pel·lícules
gairebé cada any,
no?
Sí,
cada any fa una pel·lícula,
gairebé,
jo crec que sí,
l'any passat no recordo
quina va ser,
però jo juraria que,
sí,
no sé si m'enacordo ara,
però bé,
bueno,
doncs ja està,
és una pel·lícula.
No n'ha tingut de dolentes,
tampoc?
No,
no,
no és dolenta,
és que jo crec que cap dolenta
en si mateixa no...
No,
no,
ja voldríem que totes les pel·lícules
que s'estrenen
fossin d'aquest estil.
Sí,
planteja una línia,
i això també,
però hi ha coses que a mi
em grinyolen,
em treuen una miqueta de lloc,
no?
Vull dir,
per la manera d'actuar,
sobretot,
de la Selena Gomez,
per exemple,
que a mi em sembla,
perdoneu-me,
no sé si està representant,
no crec que escolti,
però és una niñata insuportable,
que canta com el cul,
actua com el cul,
parlem clar,
i és una nena d'aquestes
que jo crec que té la vida comptada,
potser en refereixo
a nivell, diríem,
de vida artística,
vull dir,
no ho sé,
no és com la tonta aquella
de la Billy Ray Cyrus,
que dius,
bueno,
la Mille,
la Mille,
la Mille,
l'ha aconseguit,
i té el pare.
Clar,
i té el pare.
No,
el pare també deixa l'anar,
però bueno,
vull dir que en refereixo
que aquesta s'ha sabut,
com a mínim,
fer un salt important,
però aquesta que també
ja porta un bagatge,
doncs bueno,
no sé.
Bueno,
això és com la Madonna
quan va intentar actuar,
també.
Sí,
que dius,
si nens cantes bé,
però actuar ets de...
Clar,
no, exacte,
però en canvi la Madonna
va ser des del minut número 1.
No, no,
cantava bé tampoc.
Cantava bé.
No,
cantava bé.
Sí,
aquí hi havia bastants filtres
per al darrere.
Els dos primers discos,
potser sí,
després la cosa ja van a deixar.
Però encara i així,
hi havia bastant de filtres.
Bueno,
és com la de dos sabies,
també.
A mi me perdonen.
Lo de Eurovision,
de la...
No sé si dos Eurovisiones
o una a Israel va ser...
Allò va ser...
Va ser impresionant.
Jo dir,
però que estàs cantant
en criatura de Déu,
no?
Però totalment,
estava com a possesa,
una cosa.
Bueno,
seguim parlant de cinema
i ara,
doncs,
Hacia lo salvaje,
David.
Sí.
Vamos a Hacia lo salvaje,
a ver qué pasa.
No recuerdo el director,
ho sento molt.
Sí.
No és massa transcendent.
Però bé,
estem davant d'una pel·lícula
estil Factoria Disney.
Ole.
Estil.
Ara no sé si és Factoria Disney
o no és,
o no sé de...
Ara no recordo.
Però bé,
és una pel·lícula
que si vas amb un nen
de vuit anys,
s'ho passarà pipa.
Sí.
Ja t'ho dic jo ara.
I els papes que l'acompanyin
també s'ho passaran bé.
Eh,
doncs,
mira.
Sí.
Li hem portat amb bé una boda.
És d'aquest estil.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
A més,
a més,
veuràs,
aviam,
veuràs paisatges molt macos
perquè està ambientat tot
a l'Alaska,
a la zona del Llucón
on,
suposo que està rodat allà,
no ho sé.
Sí.
Amb actors simpaticots
com el,
com es diu aquest,
l'Omar Sly,
per exemple,
que surt d'un paper així,
només d'una boca així
que quan somriu
i radia
es fa de dia.
Llavors,
surt el,
el Harrison Ford
que,
pobret meu,
ja,
escrava,
ja,
darrerament,
uffa.
Què que deu tenir,
80 llars?
Veus,
s'acosta gairebé
perillosament
aquesta xifra,
no?
Ostres,
sí,
sí.
Ja gairebé
podria fer el paper
de pare d'Indiana Jones,
no?
Ja no?
Directament,
sí,
o de l'avi.
Sí,
exacte.
Però bé,
fa un paper bé,
que està bé,
està bé,
està bé.
Surt també,
bueno,
actors no tan coneguts,
però si heu seguit,
per exemple,
la sèrie aquesta
d'Onton Avi,
el Dan Stevens,
que feia un paper destacat
a aquesta sèrie,
passa que surt molt caracteritzat
i no l'identifiques
fins que no lleges els crèdits,
no?
Però,
està bé,
la història de què ens parla?
Ens parla d'un gos
de casa rica,
del sud,
dels estats del sud,
diguem-ho així,
a finals del segle XIX,
val?
Que,
per un tema monetari,
és raptat
i venut.
I el venen,
doncs,
on facin falta més gossos.
I on és?
Doncs,
justament,
a la febre de l'or,
al Llucón.
Val.
I allà,
per tirar trineus.
Sí.
I la part,
potser aquesta part
és la més divertida,
la part més entretinguda
de tot el film,
no?
quan ell es dedica
a fer
de gossos de trineus,
tot i que no és un gos
pensat per tirar trineus.
Hi ha gossos més adequats,
però,
bueno,
allà suposo que era tanta
la necessitat
que tiraven del que fos,
no?
Aquella part està molt bé,
que és la part que surt
a l'Omar Eslí
i una actriu així
com asiàtica,
no?
No et sabria dir
quin origen,
poso que ella fa
com d'esquimal,
però molt bé,
molt afavorida,
ella,
i aquell tros
està molt bé.
Després ja,
diguem-ho així
que els gossos
van canviant de personatge,
d'amus,
d'alguna forma,
no?
La història gira
al voltant del gos.
Un gos,
que cal dir és,
està reproduït
per un riador,
no?
És un gos real
i es nota una mica,
nota bastant,
bueno,
una mica,
bastant.
té una mirada així
com molt humanitzada,
uns uns molt humans,
el gos,
que bé,
al principi grinyola,
després t'acostumes,
un cop ha passat una estona
el fill ja t'has acostumat,
no?
Però,
no,
jo crec que ho podrien
haver fet més real,
però crec que no
hem volgut fer-ho més real,
hem volgut donar-li
aquest punt més,
més infantil,
més de caire,
de pel·lícula infantil,
amb aquest,
però,
però bé,
la història està bé,
la història està bé,
és trepidant
i el que passa,
bé,
amb el gos,
doncs és normal,
és la llamada de lo salvaje,
està basada en la novel·la
de Jack London,
Colmillo Blanco.
La se n'anava a dir-te,
clar.
Sí,
sí,
clar.
Però és una adaptació,
molt adaptació,
eh?
Molt lliure.
Molt lliure.
Molt lliure.
Vale, vale.
O sigui,
està basat en el famós llibre,
no?
Perquè aquí el personatge del nen,
diguem-ho així,
del noi,
no apareix per allò.
Vale.
És el personatge de l'Omar Esli,
que és un...
que en realitat l'Omar Esli
es dedica a transportar correu,
correu de cartes.
Sí.
i l'altre i el Harrison Ford
en realitat és un home
que busca la solitud.
Després d'haver-se-li mort un fill,
busca la solitud.
La solitud.
I on millor la pot trobar?
Doncs el Llucón,
perdut allà en una cabana.
Bé,
està prou bé.
Jo m'ho vaig passar bé.
Va ser un...
No és massa llarga, eh?
No arriba a parella d'hores,
em sembla.
Però ens ho vam passar bé.
I el nen s'ho va passar fantàstic.
Bé.
Més que qualsevol altra pel·li així atabaladora
tipus superhéroes
o personatges així de videojocs.
Molt millor aquesta.
Fantàstic.
Doncs mira,
recomanable.
Clar que sí,
a vegades,
mira,
buscant la natura també
com a punt de referència visual.
Sí.
S'agraeix moltíssim, eh?
Sí, sí,
és un alliberament per la vista.
Sí, i tant i tant.
Nacho,
t'estic posant 1917,
la banda sonora.
Ostres.
Oh,
que profundida.
És que profundida.
Espera un moment.
És el Newman?
Ara tinc un dubte.
Bé,
ja t'ho diré després.
Tu parla de la pel·lícula.
Molt bé.
Bueno,
1217 era una pel·lícula molt esperada.
Tothom parlava d'ella.
Jo l'esperava molt
perquè era d'un director,
Sam Mendes,
que havia fet American Beauty,
que havia fet The Revolutionary Road,
que són dues pel·lícules
que m'agraden molt.
Sí.
Que va fer Camino a la Predicción,
que no he vist,
però que, bueno...
No has vist?
No.
Oh, està molt bé.
Està molt bé.
Sí.
Bueno,
per això he dit que...
I l'han fet moltes vegades,
per la tele.
I també...
Bueno,
pues mira,
no sé per què no m'ha...
Ni a casualitat.
I no va fer LA Confidential,
també en Sam Mendes?
És la primera que va fer.
No,
allò no és del Sam Mendes.
No?
Ah, vale, vale.
No, no, no.
És d'una altra.
No, no, no.
Cap problema, cap problema.
Tira, tira, tira.
No recordo,
però és d'una altra.
El documentalista m'ha acabat de passar
i no, no, no era aquesta.
Molt bé, llavors,
molt esperada.
El Curtis Hanson.
Ah, Curtis Hanson,
senyor, tens raó, tens raó.
Sí, sí, tens.
Bueno,
doncs aquest home va fer també temes
de Skyfall,
aquesta del James Bond
i va fer coses més,
però bueno,
va fer aquests tres
i l'esperàvem
perquè es van dir
que era una mirada
molt especial
d'una guerra molt desconeguda,
que és la guerra,
la primera guerra mundial,
que clar,
no sé si perquè
en aquell moment
el cinema no existia
com la potència
que va tenir després
com a veic de propaganda
de la Segunda Guerra Mundial
o pel que sigui,
no s'han fet
tantes pel·lícules
de la Segunda Guerra Mundial.
I va ser una guerra
veritablement
molt salvatge.
La Gran Guerra.
La Gran Guerra,
no,
perquè
sí que com la segona
sí que va haver-hi
potser una quantitat
de morts més gran,
però a la primera
veritablement
el terrenat que tenia
era
que hi hagi un despreci
absolut
per la vida humana.
O sigui,
com la segona,
el tema estava
més mecanitzat,
la guerra era
més tecnològica,
començava a ser
més tecnològica,
i s'intentava
que els exercis
no fossin tan grans,
tot i que hi havia
bombarets
contra la població civil
pensats,
però
a la primera guerra mundial
eren aristòcrates
que estaven
barallats entre ells,
que el rei d'Anglaterra
era cosí del zar,
i a la primera guerra
eren tots família.
El Guillem II.
Tots venien
de la reina Victòria.
Correcte,
tots eren família,
van tenir una rabieta
de nens petits
i em barallo
perquè a cap i la fi
jo el que faig
és llançar homes allà
al matadero,
perquè al final
era això,
era una guerra
veritablement salvatge,
el sistema de guerra
de trinxeres,
és,
doncs,
vaja,
fem bombardejos,
sortim al...
Vinga,
hem de capturar
la trinxera contrària,
dos ataques al dia
que morien
el 50% de la gent,
tornaven,
una altra càrrega i tal,
vinga,
canviaven el...
després de 7 dies
d'estar allà,
vinga,
canviaven,
posaven un altre,
bueno,
doncs en aquest context,
estem en 1917,
que va ser un any
bastant...
però penso una cosa,
estancanyero,
sí.
Al principi es pensava
que la guerra acabaria ràpid,
eh?
No hi havia intenció
d'estancar-la
i d'enquistar-la
com va acabar passant,
simplement que es van trobar així
i...
Sí, sí,
no,
al principi pensaria,
però després ja
van continuar-la,
després ja,
absolutament,
en una guerra de masses,
de dir,
bueno,
tirem allà...
A la carne,
tirem a la carne,
perquè nosaltres som anistòrgates
i aquests no,
vull dir,
és un tema que...
A Sendros de Glòria
es veu clarament.
A Sendros de Glòria
es veu claríssimament
aquests capitans tan...
Un sineptes,
sí.
Un sineptes,
i són inútiles per la patria.
Però, en el fons,
va ser un problema,
diríem,
bueno,
és una opinió,
ara ja comentes,
que bàsicament
Guillem II,
que havia conformat,
bueno,
era el fill de Guillem I,
que havia conformat Alemanya,
unificat Alemanya,
va tenir un deliri,
una altra vegada,
d'intenció d'expansionar,
de fer un avenir imperial,
llavors...
Aquest home no estava molt bé.
Clar,
no estava molt fi,
llavors va militaritzar
molt fortament a Alemanya,
el que va comportar
que França,
que sempre se'l mirava de raó,
i després de la guerra
franco-prussiana prèviament,
i els anglesos,
que inicialment
eren col·legues,
però després la cosa i tal,
es van militaritzar tots,
i després va ser
quan Balló va petar,
però perquè estaven tremendament...
Amb l'assassinat
d'allò de Sarajevo.
Exacte,
Sarajevo ja va ser la xispa,
però és que estaven
tremendament tots molt preparats
a nivell militar,
estaven molt ben salvaguardats,
i això va ser el que,
bum,
va ser que la gent moria
com,
vaja,
com cuques,
vaja,
és que això era el problema.
O sigui,
la maquinaria militar
havia arribat a un punt
en què la mobilització general
desencadenava la guerra.
Totalment.
Llavors havien portat
els polítics,
diguem-ne,
o els governants
sense que se n'adonessin,
havien portat un punt
en què el moment
que començés
qualsevol polvorí,
les mobilitzacions generals
portaven una guerra general
que, bueno,
s'ha de passar.
Sí, sí,
després alians i tal,
però en un principi
va ser això,
que estaven molt preparats
per una guerra.
Havien fet un caldo cultivo.
És com ara,
que hi ha molts països
que estan molt preparats
per una guerra, eh?
A més a més,
la derrota d'Alemània,
aviam,
era previsible,
però tampoc va ser
aclaparadora
com a la Segona Guerra Mundial.
No, no, no.
No, perquè Alemània
no va ser envaïda
en cap moment.
Exacte.
No, no, no,
simplement va ser
per desgast,
jo crec que econòmic
i de forces.
O sigui,
quan va entrar
potser Estats Units
a la Segona Guerra Mundial,
a la Primera Guerra Mundial,
que ja va ser
cap a les acaballes,
potser ja estava decidida,
però ja va ser ja
perquè els altres
ja no tenien subministraments,
anaven a dos veles
i van dir,
bueno, va,
deixem-ho aquí
perquè si no...
Jo crec que és molt similar
al que va passar
amb la Primera Guerra del Golf
i la Segona.
Que la Primera
es van contenir
i allò va quedar per fer.
I llavors va haver un moment
que es va haver de fer un altre
per acabar el permeten.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Doncs bueno,
estem al 1917,
que és un any intermig
entre les grans ofensives
del XVI,
que va ser Verdun
i el Som i tal,
i el que vindrà després,
que vindran els americans i tal,
ja hi ha un estancament,
ja la Guerra de Trinxella
està completament estancada,
ja no es fan...
I llavors sembla que és,
bueno,
jo ataco,
tu m'ataques,
jo ataco,
tu m'ataques.
Si ni tan sols
grans ofensives buscant,
no sé què.
I en aquest context,
doncs bueno,
hi ha uns personatges allà
que estan enmig
d'una ofensiva,
una història una miqueta,
bueno,
portada pels pèls,
de que,
cuidado,
que els alemany
ara es retiren
i resulta que és un parany.
És molt perversa,
eh,
com el fet
d'aquells
s'han d'anar
a disser als altres,
perquè aprofiten,
agafen algú
que té un lligam
de sang
amb algú
que saben
que es deixaran
els cojones
per a ir ahir.
Anirà a salvar-lo.
Sí, sí, clar.
Doncs en aquesta història
es tracta de casa,
en un moment
que no hi ha
el WhatsApp com ara
que es diu,
les comunicacions,
les línies telegràfiques,
diu,
no ataqueu
perquè és un parany,
perquè aquests llocs s'han retirat,
però s'han retirat
unes trinxeres
més ben preparades
i llavors si atacareu
serà una massacre.
Ja,
has d'anar,
el que explicava el David,
has d'anar i tal,
i, ostres,
allà està mi hermano.
Bueno,
doncs tens d'avisar,
has d'avisar
que has d'arribar
a més de dos dies
perquè si no
atacaran
i serà una massacre.
Hosti,
el tio ja,
bueno.
L'èxit de la pel·lícula
és evidentment visual,
perquè visualment
és brutal,
o sigui,
visualment
tota l'estona
amb un encert
de dir,
clar,
que ens presenta
el que veu el soldat,
una mica això,
el rotllo l'Hijo de Saúl,
no?
O sigui,
no tot,
no tot el front.
Una càmera subjectiva.
O sigui,
el tio veient trossets
del front
i, clar,
el front no sempre està
absolutament
bombardejós
per tot arreu,
sinó que ell passa
molta estona
per punts
que són allò
tierra de nadie,
per punts fantasmagòrics
allà,
en què la guerra
sembla que no existeix
perquè està allà,
bueno,
està tot destrossat
però està tranquil,
amb imatges i tal,
però, bueno,
molt potent,
molt ben recreat,
amb un parell
com a mínim
d'escenes,
l'escena del riu,
l'escena quan arriben
a,
sense fer spoiler,
una escena que hi ha un riu
i una escena quan arriben
a una ciutat
que estan flames
per venir,
que és espectacular,
la veritat,
l'escena del riu
jo no sé com l'han rodat,
eh?
I quan entren els tunnels
també està bé.
Sí, sí, sí,
també està bé.
És molt desolador, eh?
També està bé,
vull dir que són escenes
visualment que dius,
ostres,
les recordes,
tot molt potent.
Per tant,
ja és un punt
a favor d'una pel·lícula,
que sempre diem
quan una pel·lícula
és bona i tal,
doncs com a mínim
tenen escenes que recordis,
no?
Doncs aquestes se'n recorden.
El que passa és que el conjunt
queda,
jo crec que una mica
desdibuixat
perquè les actuacions
dels actors,
sense ser tampoc dolentes,
però són una mica fredes,
tot com la pel·lícula,
no?
La pel·lícula és com un ambient
fred,
aquest ambient una mica surrealista
d'aquest tipus de guerra
i tal,
que genera les imatges,
però les actuacions
també són fredes,
el guió
és una mica
no guió,
perquè han de fer això,
però vull dir,
tampoc passa res més
i arriben allà
i al final
hi ha com una escena
una mica patriòtica
que no té tampoc
molt sentit
quan parla
amb el capità aquell,
però bueno,
tot plegat
i quan es troba
al final,
bueno,
però dius,
tot això,
vull dir...
Jo crec,
jo crec que
aquí ha perdut una oportunitat
per fer una reflexió
més profunda
sobre el que va suposar
aquest conflicte.
Per fer un guió
més potent.
I sí,
i dir,
bueno,
aviam,
aquí parlem de més d'això.
En canvi,
es queda
en l'espectacle,
en l'espectacle visual,
l'espectacle del tempo,
perquè és tot un pla de seqüència,
fals,
evidentment,
però és un pla de seqüència.
Jo crec que juga
amb aquests dos factors
i abandona una mica,
evidentment...
Però abandona una mica massa.
Abandona una mica massa
una mica massa,
podria ser una crítica
o una reflexió humanista
del que suposa
una guerra per l'ésser humà,
per dir alguna cosa,
no?
i això
queda una mica de banda,
no?
Per mi,
per mi,
eh?
No acaba de...
No acaba de...
De quallar.
En un guió tan eixut,
vull dir,
clar,
al final havia de ser
una pel·lícula
que diu,
no,
la proposta
és absolutament visual,
però absolutament 100%
i tal,
i bueno,
sí que ho és,
però...
Però un film t'ha d'anar més.
Sí,
i ja diguem,
jo em vaig quedar
amarguilló
i les actuacions
i dic,
hòstia,
aquesta pel·lícula,
clar...
Des de Glòria
et cagues amb la mare
que va parir
el capital,
l'Adolf Menjú,
que és el que fa
de general inepte,
per exemple,
i et dona una visió
corrupta
de tota la histocràcia
militar francesa,
no?
Però en canvi aquí...
No,
és que estan com tocats
una miqueta,
no?
Com a saps de pintar,
quatre coses,
quatre voltetes,
i no...
Diu,
home,
queda raro,
no?
Queda raro.
Llavors,
bueno,
visualment molt bé,
ja dic escenes que recorden
i si es recorden
veritablement val la pena
perquè el cinema
és imatge pura,
això no ho oblidem,
però sense aquest qui ho
queda una mica desdibujat.
Recordo una mica,
evidentment,
Apocalypse Now,
en totes les de venir aquest,
però clar,
ja hi havia,
allò era...
Allò era...
Allò era...
És que no té color.
Més densitat.
Hi havia molta densitat.
Aquesta fredor,
potser buscada,
però amb aquest guió
tan eixut
no queda bé,
jo crec que queda una mica...
Per tant,
jo sí que entenc
que no el donessin,
ara parlaré
de què li han donat,
que ho entenc gaire,
però bueno,
però s'entén
que no el donessin
potser els Òscars
o no només els Òscars tècnics,
perquè veritablement
la resta és molt fluix.
Sí.
Jo crec que és molt fluix.
El que no és visual, eh?
Sí, sí.
Molt bé.
Vale.
Doncs seguim parlant
i ara en aquest cas
fem un salt una miqueta
al cinema espanyol,
justament nominat
als Goyers,
d'aquest any o de l'any...
Sí, d'aquest any,
que es deia
Ventajas de viajar en tren,
una pel·lícula
que no va guanyar res,
les coses com siguin.
El què?
Un segon.
Ah, bueno,
val, val, val, val.
Però això,
el que dèiem,
doncs,
aquestes Ventajas de viajar en tren
és una pel·lícula
que està basada en un llibre,
que es deia,
és a dir,
igual,
d'un tal Antonio Orejudo.
Ah.
Aquest tio és un tio molt raro,
escrivint.
És un tio molt peculiar.
És un punt bastant surrealista.
I jo aquesta pel·lícula
tenia ganes de veure-la
perquè,
Briova,
és de les poques pel·lícules surrealistes
que es fan
a l'estat espanyol,
no?,
últimament.
Aquest senyor es diu
Aritz Moreno,
és un nano que ha fet pel·lícules
per allà,
per al País Basc,
no?,
una que no confondre
amb l'Oreac,
que es deia Zoreac,
que no és la mateixa,
una que es deia l'Oreac
que era Flores.
Sí,
és el mateix d'Andia
i d'Ara la Tintxera Infinita.
Sí,
però no és aquest,
no és aquest.
No,
però el director...
A l'Aritz Moreno?
No,
el de l'Oreac.
A l'Oreac,
sí,
l'Oreac,
sí.
Sí,
sí.
Però que pot confondre
l'Oreac amb Zoreac.
Ah,
no,
no,
no,
d'acord,
d'acord,
d'acord.
Per això dic que no,
que no era el mateix.
Llavors aquest tio,
clar,
jo no he vist res de particular,
però m'ha quedat molt l'atenció
el que he vist
amb aquesta pel·lícula.
Una pel·lícula que té
actors importantíssims.
La Pilar Castro,
que no és gaire coneguda,
així a nivell,
diguem,
pel nom,
però si la veus
saps qui és perfectament.
El Luis Tossar,
Ernesto Alterio,
Quim Gutiérrez,
Belén Cuesta,
Ramon Barea,
vull dir que d'un i do
hi ha un elenc bastant interessant.
De què va la pel·lícula?
Bueno,
la pel·lícula va d'una noia
que va en un tren,
no,
i se li apareix,
no,
apareix Ernesto Alterio
i li ho explica una història.
Llavors,
tota la pel·lícula
són dues històries
vinculades
amb una persona
que té una problemàtica
amb les escombraries,
ho deixo aquí,
no vull anar més enllà,
i l'altra persona
té una passió desmesurada,
l'altra història,
passió desmesurada
pels gossos.
A mi la primera part
em crida l'atenció,
estem parlant
de malalties mentals,
per tant,
estem entrant...
Ah, exacte,
i a banda d'altres qüestions
que van més enllà,
usurpació de...
de personatge,
no,
d'identitat,
no,
d'una altra part de personalitat,
d'una altra persona,
etcètera,
etcètera,
d'aquesta línia,
i la part aquesta,
la segona part,
en la que la protagonista
és ella mateixa,
que viu una història
absolutament rocambolesca,
que em recorda moltíssim
a Canino.
Ostres.
Vale?
Ja hi lo dejo.
La gent que ha vist Canino
podrà tenir,
no recorda molt,
però hi ha uns vincles
amb Canino,
eh?
i bé,
i va per aquí.
Llavors,
aquesta és la potència
de la pel·lícula,
és a dir,
en referència,
la potència parla,
la pel·lícula parla de,
bueno,
doncs de moltes coses,
doncs de diògenes,
de, bueno,
zofilia,
de pederàstia,
una sèrie de coses,
parla al mig.
De personalitats extremes.
Sí que és molt potent tot això,
eh?
És potentíssim,
el que sembla que no passa
a la primera història
i et comença a desagranar
la infermera
que està
en un espai a Iran
per cuidar nens,
és a dir,
per aconseguir cuidar
aquells nens
el que li ha de passar.
Ui.
Ja ho dius,
llavors té un potencial
que no estàs veient
res de particular,
però allò que t'estan
deixar d'anar,
jo em vaig quedar mort,
vaig dir,
que bo és això,
vull dir,
que bo,
vull dir,
dins d'una línia
particular,
lleugerament surrealista,
diferent
del que seria
el cinema,
normal,
és una pel·lícula
que, bueno,
que més o menys
tampoc és grans notes,
però això del film
affinity que et puc puntuant
està en un 6-9,
vull dir que
per ser film affinity
que són bastant exigents,
no està malament,
i no està malament
tot el decurs,
no?
I al final
tot queda
amb un rodolí,
pim-pam-pum,
vull dir,
amb el personatge
que ha aparegut al principi
i tal,
no?
I bé,
i més o menys
queda
adecentat,
no?
No és una superpel·lícula
rodona,
ni molt menys,
és una pel·lícula
de veu,
però és una pel·lícula
molt acceptable,
interessant,
sí,
per ser espanyola
i tractar
una temàtica
que surt
una miqueta
de la normalitat,
vull dir,
sobretot
de la que seria...
Mira que la pinta
que fa és
estracanada absoluta.
No, no, no,
doncs jo...
I pel...
És el títol,
el títol és una miqueta
i per la caràtula...
Comedieta de Pagó León,
no?
Sí,
si alguna cosa així.
Doncs no està gens malament,
eh?
No és insistent,
això tampoc,
per tirar coets,
però,
home,
jo he vist bastant cinema
espanyol aquest any,
perquè jo veig això d'Esgolla,
per exemple,
ja parla un altre dia,
però jo vaig veure
Abuelos l'altre dia,
aquesta pel·lícula
dels tres senyors
que munten,
que són emprenedors
i tal,
i home,
deixa molt que desitja,
per exemple,
que estava dirigida
per un tio que es diu Requejo,
que és prou conegut
i que, bueno,
que estava bé promocionada
també amb bons actors
i tal.
Molt bé.
No ho sé.
Però bueno,
ja en parlarem
de la setmana que ve,
però aquesta em va sorprendre
gratament.
Per tant,
sobretot la segona història,
jo em vaig quedar
com Quim Gutiérrez
i la Patricia,
aquesta com es diu
la criatura,
la Pilar Castro.
I és una història
de tots dos
que jo flipava.
Molt bé.
Bueno,
ens queden 10 minutets,
parlem de les dues pel·lícules,
parlem de Paràsitos
i de La gata sobre el Tejado de Zinc.
Paràsitos.
Sí,
i després...
Jo faig un apunt molt ràpid
d'efemèride,
recordar que a Miquel
s'ha mort
aquesta setmana
Max Boncido.
El dilluns,
sí.
Aquest senyor
tan conegut
per tantíssimes coses,
des de ser actor fetitxer
de Berman,
des de ser l'exorcista,
com et recorda,
des d'haver sortit
a pel·lícules
de Woody Allen
i moltíssima cosa,
perquè té una carrera,
ara ja podrà guanyar la partida
d'escax.
Ara la ha perdut,
però ara la podrà tornar a guanyar.
Sí senyor.
El set és agell.
Sí senyor.
Meravell.
No, eh, pues bueno,
que li recordem
i ja en parlarem de...
I tant, i tant.
Sí, sí,
a veure si coincidem
alguna pel·lícula.
Gran actor, gran actor.
Tan coneguda, gran actor.
Jo aquí no recordo
el Berman.
Sèntim ocellos.
No,
el manantial
i la donzella.
Ah, sí.
La donzella,
el tres salvajes.
El tres salvajes,
sí, m'encanta aquesta.
No l'hi he vist,
no l'hi he vist,
vaig a veure.
A mi,
de les pel·lícules
que he vist més dures
de la història
és
gritos i murmullos.
I murmuros.
No s'aguanta,
la pel·lícula.
No s'aguanta.
És dura.
Molt.
Però molt perquè...
Maig coix de bé.
Parlem d'una dona
que pateix càncer
i no para de cridar.
Comencem per aquí.
I a partir d'aquí...
Tira,
Nacho,
que ets agafa el torno.
Doncs parlem de pel·lícula dura
també ara que ha sigut,
no?
Parasite,
guanyador d'Òscars,
Contra tot pronòstic
i...
Arrasando.
Arrasando
i fem allò
que a l'acadèmia
últimament ja li agrada
que és ara
fem una cosa
que no s'ha fet.
Ara separem
el director de la pel·lícula.
Ara agafem
la pel·lícula estrangera
i la fem coincidir
amb la pel·lícula
de l'Òscar.
És el que ha fet.
Li han donat a l'Òscar
la pel·lícula estrangera.
Li han donat a l'Òscar
la pel·lícula principal.
És absurd.
És la millor pel·lícula
i punt.
I l'han donat no sé què.
Al final sí.
Al final
igual han tornat
a la cordura,
no?
Dient-ne no separar-ho així
i aquestes coses que feien,
però bueno.
però que sempre havia estat així
i suposo que aquest any
han dit
ara, anem a trencar.
Llavors, bueno,
una pel·lícula
que també tenen
moltes esperances
en veure-la.
Guanyador abans
de Cannes, pot ser?
Sí, sí.
Era Cannes.
De Palmador.
Era Cannes.
Basta.
Sí, sí, sí.
Portava...
De tot.
I bueno,
jo no sé
per què és cinema coreà,
perquè clar,
veu una pel·lícula
coreana
i traduïda,
nosaltres mateixos,
els matisos,
nosaltres mateixos
que Borralà
en lleva més familiars.
Com l'has vist?
En coreà no.
En coreà,
és igual que jo també.
En coreà no he traduïda.
És que no sé si...
Sí, perquè la intensitat
de la veu
és molt important.
Sí.
Clar.
Però hi ha
paràsitos,
existeix paràsitos
i de pel·lícula en castellà.
Segurament,
segurament.
Però bueno,
però val la pena.
Però clar,
la mímica d'aquests actors,
la manera de...
Clar,
és molt diferent a la nostra.
llavors ens quedem una mica
que no saps interpretar
si aquest tio
està actuant bé o no.
Tu veus les expressions
que fa i tal,
però no acabes de...
Sí,
perquè per exemple,
l'actriu
de la casa,
la mestressa,
és un paper
com molt infantiloide.
Sí,
llavors clar,
però crec que és un rol
també molt...
És un tema molt cultural.
Sí, molt cultural.
o el pare.
El pare és raro
com actua.
El pare és insegur
i així amb una veu així...
Bueno,
és una imatge,
és un conte
entre els desposseïdos,
diguem-ne,
els pobres i els rics,
un conte de pobres i rics,
el que passa és que
t'ha missat per la...
Perquè és la societat,
clar,
que són comú...
Viridiana,
és viridiana això.
Sí,
podria ser,
però una mica...
Es met un Jaume ara
com una casa nena.
Un Jaume adobe.
Molt especial
perquè clar,
els rics són una mica
també esperpènticos,
però clar,
suposo que allà
potser són així.
Frívols,
són molt frívols.
Sí,
però són com molt
així,
rics allà
del Leján Oriente,
diguem-ne,
no?
No són com les d'aquí,
diguem-ne,
no?
I els pobres són,
clar,
molts pobres,
són quasi del tercer món
perquè conviuen,
estan vivint allà...
I en canvi com es barregen.
Com es barregen,
sí,
o sigui,
a principi
fa una mica de riure
però després ho veus
i arriba en un punt
i hi ha escenes potentes
aquelles
de brutícia
i de...
De ronya.
Total,
bueno.
Llavors,
argumentalment
és molt interessant
perquè va canviant,
perquè va al final
una història que sembla
una cosa
que va sent una altra
i com al final
aquesta lluita de classes
acaba desembocant
en un final apocalíptic,
diguem-ne,
d'acord?
I els lia a la part de...
Bueno,
perquè al final
és una mica
que cadascú
defensa la seva classe
i ho dia a l'altre,
diguem-ne,
no?
O sigui,
un...
No és que la ho diguin
sinó que els rics
tenen fàstic,
no?,
d'aquestes persones
i les altres persones
sí que els rassudien,
no?
Sí,
es nota,
a més es nota,
és l'efecte desencadenant
aquell fàstic.
Desencadenant,
sí,
sí,
és el fàstic,
l'olor,
diguem-ne,
no?
Aquesta olor
que tota l'estona
està...
doncs,
a mi,
per donar-hi un Òscar,
home,
no sé,
no estic segur,
perquè al final,
mira,
opinar d'això,
ja arriba un moment
que jo aquesta gent
no la gent hi entenc,
no?
No,
hi ha molts interessos
que desconeixem pel mig.
Sí,
també.
Sí,
també.
Sí,
però bueno,
una pel·lícula d'aquestes
més aviat rara
que les que em s'agrada,
a mi sí que em va agradar,
eh?
Sí,
a mi també,
però millor pel·lícula
estrangera,
punt,
ja està.
I punt,
i ja està,
o una pel·lícula d'aquestes
que us dius,
que estres i tal.
Ara,
no és de les d'Òscar,
no sé per què,
què li s'hi ha passat
pel cap,
pel domicí,
perquè tampoc que diguis,
és que veritat,
realment,
és un pel·lículon,
tampoc hi ha...
Sí,
però tampoc discutim
que els hi hagin donat
la palma d'oro.
Però jo,
però això m'ho crec més,
Canes.
Jo també m'ho crec més,
perquè...
Canes és més
munt d'oriental.
Per la manera fribola
de donar els Òscars,
poder.
No,
és que els Òscars
es miren molts ells mateixos.
Una pel·lícula iraní...
Ja,
però potser un any
han dit,
bueno,
obrim-nos més al món.
Al cap i a la fi,
és un festival.
No és un festival
de pel·lícules
a l'europea,
diguem-ho així,
com pot ser Venècia,
Canes,
o Berlín.
Exacte,
sinó és un...
Vinga,
nos hemos montado una fiesta,
nos entregamos premios
nosotros mismos.
Però és com si els Goya,
no sé,
li donessin una pel·lícula coreana
o els Gaudí,
que no passa res,
en un moment.
però estem parlant
de l'acadèmia de Catalunya,
de catalana
o d'acadèmia espanyola.
Que raro, no?
Queda raro.
Sí, queda raro.
Si digués així, sí.
Si diguéss,
ostres,
és que tu veus
cada imatge de la pel·lícula
dius,
ostres...
És que no premiar-la
és un crimen.
No és tant.
Vull dir, home,
tenen escenes que no estan malament,
però tampoc és que tal,
les actuacions,
tampoc, ja dic,
jo no les puc apreciar
perquè és tan diferent
culturalment de nosaltres,
les expressions
de quan riuen,
com fan...
i no saps si...
Bueno, segurament en el seu país
això serà una actuació
de...
Però no s'han d'apreciar.
Llavors, una diferència tan gran
i que li donin tots els premis
i tal, com si fos...
O sigui,
quadraríem això, no?
A mi quadra més l'originalitat
en general
del que seria
el guió,
la trama.
Això sí que em quadra bastant.
El guió original,
i vale.
Clar, clar, clar, exacte.
Sí, sí, per això mateix.
Sí, sí, per això mateix.
Però jo hauria fet estranger
i guió original
com a Maximi i per casa, eh?
Vull dir,
millor direcció,
tinc els meus dubtes,
també.
No, clar,
és que millor direcció...
És que també hi ha
que hi ha especial,
vull dir,
tampoc ha de ser
un art de tècnico,
però dius,
és que no la recordes,
allò.
Diu, diga'm una escena
que a veritat,
hòstia, la recordes.
No.
Bueno, clar,
llavors em vaig quedar una mica,
dius, bueno, vale,
m'ha agradat
perquè a mi m'agraden
aquest tipus de pel·lícules,
però, bueno,
ja els senyors de l'acadèmia
ja no s'explicaran
algun dia.
Sí, perfecte.
Per dir-ho,
la ment que van pensar.
Ens quedan quatre minutillos
per parlar de la gata
sobre el tejado de cinc.
No és...
Fantàstica pel·lícula, eh?
No l'havies vist
fins i avors?
No.
Quin és el director?
No recordo ara.
El Laurence Kasdan.
Laurence Kasdan?
No?
No, no, no sé.
La gata sobre...
No és el Laurence Kasdan?
Nostro documentalista
ens ho dirà.
Ah, no,
això el viviré a l'estadèmia
de l'Eden, callar.
No recordo.
Bueno,
a lo que vull,
film d'Elisabeth Taylor,
del Paul Newman
i d'un gran actor
que no recordo un nom,
que és el paper de pare
del Paul Newman.
No sé com es diu.
Però és un d'aquests clàssics
dels anys 50, 60.
És boníssim aquest paul.
I la mare també.
La mare també.
Estem amb una família
aposentada,
acomodada,
en què,
diguem-ho així,
primen sobretot,
o sigui,
per sobre de...
És una família
que per sobre
de les relacions afectuoses
han primat
doncs els interessos
econòmics
i la feina,
diguem-ho així,
d'alguna forma.
Són burgesos.
i arriba un moment
que tot això
no s'aguanta per enlloc.
I en un dia
en què
se li declara
una malaltia
incurable
al pare,
tot això
peta pels aires,
però peta
tota la porqueria
que...
tot l'odi
que es tenen
entre els elements
de la família,
doncs allà surt
al mig de la taula
i és una catarsi.
Allò és una catarsi
absoluta
d'emocions
i d'odis,
sobretot odis,
i de reconciliacions
també,
i de donar-te
en compte
de qui
està més
pendent
de tu
i qui més
et recolza
encara que tu
en aquell moment
no ho vegis.
i les afinitats
que fins a aquell moment
no les tenies
i a partir d'aquell moment
tot i que queda poc
per poder-les gaudir
doncs
pots disfrutar-les
i pots adonar-te'n
que realment
ostres,
redescobreixes
éssers de la deia família
que fins a aquell moment
per tu
havien sigut
absoluts desconeguts.
Un film
brutal.
Brutal.
Brutal,
absolutament.
Ho vaig veure
amb versió doblada
a l'espanyol
original de l'època
que és com a mi
m'agrada veure
moltes pel·lícules
d'aquestes.
A mi em passa també això, eh?
Sí, sí, sí, m'agrada
aquell, aquell...
Perquè sempre
s'has vist
així, sí.
Només et diré una cosa
vaig veure un dia
el color
són llames
i la vaig veure
amb un doblatge
modern
i vaig renegar d'ella
no la vaig voler veure
no la vaig voler continuar
agrada els dobladors
d'aquella època, eh?
Jo la vull veure
amb el doblatge
original dels anys 70
perquè tens un record
clar, sí, sí
aquí ja entra
la meva percepció personal
és que són molt antigues
la sense noia
l'original
i uf
és un anglès
una mica els anys 50
i és durillo
és durillo
és com ara que estic
la setmana que em parlaré
la setmana que ve
de l'home que va matar
Liberty Valence
i l'estic veient
amb l'idioma original
i m'ho estic passant
d'allò més bé
perquè vaig redescobrint
cosetes
que cada vegada
aquesta vegada
has parlat
de la gata
sobre Tejada de Zinc
jo vaig veure després
vam veure
tothom
celebració
de Thomas Vintenberg
i jo vaig dir
a mi que em sona
no té res a veure
però que em sona
que em sona
que em sona
i vaig començar
i m'assumint
vaig arribar
i dir
és això
meravellosa
mira que no era
un tipus de
i Paul Newman
està molt bé
amagant la seva condició
i tal
que està molt ben parit
allò que dius
ostres a veure
que si ho capten
i tal
és que hi ha una cosa
molt civilina
Paul Newman al principi
fa un paper així
com molt de paçotilla
però després
mica en mica
arrenca
i se'ls menja
tots amb patates
al final
qui dirigeix
que ens ha ballat
el canal
Richard Brooks
ah
doncs llavors
jo estava confós
també
jo ara tampoc
aquest pav
ha fet alguna cosa
alguna cosa
gran
sí
ja apareixerà
cap problema
bueno mentre ho busquem
ens hem d'acomiadar
faltant 20 segundets
molt bé
doncs ens trobem la setmana que ve
vinga
adeu-siau
adeu
bueno pel pròxim dia
adeu-siau
adieu-siau
tespé
duré