Bébé, can't you see?
I fall, fall, fall, head over here.
Bébé, can't you see?
Eh, Jaume?
Un dia cascarem.
Que ens hem espantat, eh?
El David.
Un dia cascarem, aquí.
És que la cintúnia comença així, d'aquella manera, tant de cop, no?
El Jaume ja té una edat que no està per aquest centre.
És el que hi ha.
Rosa, com estem, guapa?
Bé, bé, molt bé.
Sí?
David?
Bé, bé.
Fantàstic, avui som quatre.
Sí, home, bé.
Això va sumant.
Fem quòrum.
La setmana passada érem dos.
No, que és el Jaume.
Hem fet una xerrada aquí, el Jaume i jo.
Hem estat dos dos aquí, xinotxant o no?
Molt bé, molt bé.
L'has esborrat, aquell programa.
No, no, no, no.
Mamà, no, no.
Aquest es pot recuperar després a Radio d'Esbert a la carta, eh?
Sí, sí.
S'han gravat allà tots els programes, sí.
A radiodesbert.com, a la part del Pòscar, es diu David això?
Podcast.
Podcast, perdó.
Ell ho dient malament.
Es va a buscar l'història.
És especialista que tenim aquí, dia, informàtic del programa.
De Relombron.
De Relombron, exacte.
Travia una empresa que es diu...
Empeça per aixecar a Port P, no?
Sí, vinga, dones més dades.
Esborrat, guapo.
No, home, no, fill, home.
Escolta'm, és que això és catxer, tio.
Sí, sí.
La fotem, home.
I 20 centímetres, també.
També, també.
És una pel·lícula que sortia el Pobre Pujol, que també ensenyava el sabaler, també.
És una gent urbana, és una gent urbana.
Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, a part de sexe, de teatre, de música, parlem de la vida de Teo, parlem de música a l'Auditori Romer i Julieta, del Prokofiev.
M'encanten a mi aquests senyors russos d'aquest període.
Per com sona el nom, no?
Sí, sí, sí, mola, mola.
No, però són molt bons aquests russos, eh?
No, no em sona molt bé.
No sé què és, però si sona de conya.
I el ballet sona millor.
També, també, també.
Parlem d'un llibre, que has dit on ni lo ves ni lo veràs, que ja expliquem de què va la cosa.
I cinema, tenim Missió Impossible, Nació en secreta, que per mi és una obra d'arte.
L'altra, ara me la torno.
De Mistres d'Amèrica, parlem del fòrum que està veient la Rosa, de créixer sense consumir, Waisland.
Parlem d'una pel·lícula de Michael Winterbottom, El rostro de l'Àngel, Una pasteleria en Tòquio, que això ens ho explica la Rosa, que jo no sé de què va.
Sí, el tema també l'ha vist.
Jo també l'he vist.
I n'entrenem per una mica si tenim temps de Mr. Holmes i Aprendent de Conducir, dos novetats també, vull dir, bueno, una bona selecció, que crec que tenim de cinema.
Avui, i comença el Jaume a parlar-nos de la vida de Teo.
Ah, sí, i per cert, una cosa, que ens ha portat el de Rosa al magnífic disc de la Marató, que tenim aquí, d'aquest any, que l'anirem recuperant també la setmana que ve.
L'has obert?
Sí, sí, sí, sí, és magnífic.
Hi ha cantants del nivell de Macaco, tenim a Niña Pastori, a Carlos Baute, cantant en català.
Sí, està molt bé que la Baute.
Et regalo, eh?
Aute.
Aute.
Baute, Baute, Baute.
Carlos Baute.
Anxagués l'Aute.
No, Luis Eduardo Baute, no, no, no.
És aquell venezolà, cantant en català.
A més, amb el mateix ritme de salsa bachata, genial, eh?
Molt bé, molt bé.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs mira, també recuperarem un altre moment.
La posem, la posem si vols.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, aquesta és més marxosa encara.
Tenim a Bebe, tenim a Los Secretos, tenim al Super 3 també a Raimon, amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona,
que avui parlem justament d'aquesta orquestra, que és la que Rosa ha pogut veure i tal.
Bé, doncs, bueno, magnífica.
Avui la Rosa li fa gràcia una cançoneta, posarem qualsevol nit pot sortir al sol, i m'encanta aquesta cançó també.
El Sisa.
Sí, la versió del Macaco.
I mira, i marxarem potser amb aquesta cançó de Carlos Bauta, que et sembla, eh?
En ritme.
Ok, sí, molt bé, molt bé.
I així marxem.
No posem la sintonia i marxem amb aquesta cançoneta.
Vinga, posa la música i que marxem.
Vale, fantàstic, posa, però ja està.
Perquè hi ha algú que ha de fer el sopar.
No, que el Jaume s'anima i es posa a ballar i no hi ha manera.
Llavors no parlem, no fem res.
No hem de preixar el sopar de peix avui, tu.
Sí, per cert.
Però ja està feta, eh?
Ja està feta, eh?
Exacte.
Una crida total per tot a Barcelona, que el David ens convida a casa seva.
Però com el programa està gravat, quan s'anmeti, ja no quedarà el sopar.
Ja no hi ha el sopar.
Bé, dona igual.
Igualment, el dijous a la nit, a casa del David anem tots a celebrar-ho.
El dijous, sí.
Exacte.
Molt bé.
Hola.
Jaume, la vida de teu.
Bé, jo vaig estar en l'acte de commemoració del Línia Internacional de les Persones amb Discapacitat,
aspecte que va canviant de mica en mica.
Sí.
Es tracta de diversitat en quant a capacitats, eh?
I això es va fer el dissabte, el dia... aquest dissabte passat, el dia 28 de novembre,
a les 6 de la tarda, al Centre Cultural Mercè Rodoreda d'aquí a Sant Joan d'Espí, no?
Llavors, bé, primer hi va haver, doncs, un dalt denunci amb actors i actrius de l'associació Estel,
que és una associació que treballa per, precisament, per recuperar materials i tal, de tota mena.
Jo hi he assistit alguna vegada, està a l'entrada de Sant Feliu, i va ser molt interessant
perquè, doncs bé, doncs veiem tot un seguit de persones amb aquestes capacitats que tenen,
doncs actuant i mostrant-nos pràcticament una obra petita de teatre.
Després es va presentar al viatge amb actors i actrius de Tastidis,
que és una altra associació, també, que està dins en aquest àmbit
i que treballa, doncs, amb xicots que tenen habilitats diferents, eh?
I va estar molt bé perquè és un viatge que fan i de la manera que van imitant tots i tal.
És allò de la reiteració de gesticulacions,
són vuit o deu actors que hi ha a l'escenari
i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer.
I per acabar, doncs, vam tenir l'estrena de La vida de Teo,
una obra d'Emilio Corral,
que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit Saula,
que Adolfo Álvarez hem de dir que és una persona que no hi veu,
o sigui que no té vista,
i llavors, doncs, sobre l'escenari, doncs, fa que vaig veure una persona
que de la manera que s'orienta
i com la porta, veritablement, d'una manera extraordinària,
la Judit Saula.
De tot una mica.
Això és un espectacle, sobretot aquest últim,
és un espectacle no fet per discapacitats, que sí, eh?
Com veieu, o per capacitats diferents.
O sigui, aquest senyor no té vista,
però sí que té la capacitat de saber estar sobre l'escenari.
Ell té un component de travestit,
o sigui, es dispreça de diferents formes,
i llavors, doncs, ens va oferir,
doncs, des de les dificultats del naixement,
el moment que va arribar aquí,
enamorat de Rafael Carrà...
Ui!
En fi, vull dir, tot un programa, no?
Això ha de venir al sud, no?
Ha de venir al sud.
Home, és una icona dels anys 70,
però també una icona gay, no?
Estem parlant del travestisme, no?
Naturalment.
És lògic, no?
O sigui, però va estar molt bé,
i el que sí que se'ns va assabentar
és que aquesta no és la història del Teo,
que és ell, no?
Sinó que aquesta és la història
que l'any que ve sí que estarà acabada
i que tindrà un final diferent, eh?
Per què?
Doncs perquè es veu que no va tenir temps,
o, bueno, que se li va passar l'arròs,
que diuen, i llavors no ha tingut capacitat
per presentar-ho amb aquesta xicota,
la Judit Saula,
que la veritat em va agradar moltíssim, eh?
Vull dir, una capacitat d'estar
amb una diferenciació de personatges i tal.
Dia Internacional, l'onzena, mostra,
ja va la onzena,
que fan a Sant Joan d'Espí,
i la veritat és que va estar molt bé.
Fantàstic.
Escolta, doncs m'hi ha perdut un compte
per una altra edició, no?
Perquè així imagino que cada any
aniran repetint, no?
Aniran fent...
Sí, acostumo a anar-hi, eh?
Fantàstic.
Doncs si ho podem,
quan arriba el seu moment,
a veure si prèviament
ho podem promocionar abans,
perquè val la pena,
és el que diem, no?
Rosa, parla'ns ara del Prokofiev,
aquest que em posava a mi
com una miqueta així cardíac, no?
Pel nom, no?
Home, és que ho dius amb molta raó, no?
Sí, sí.
És el concert que vam fer
el cap de setmana passat a l'Auditori,
amb la OBC,
a l'Orquestra de Barcelona,
i, clar, bueno,
el concert es deia així,
perquè sempre agafen el nom
de la peça més important,
o més coneguda,
o de més transcendència, no?
que és el ballet Dromeu i Julieta.
És magnífic.
Després us explico
les altres dues passes, també.
Aquesta era la segona part.
És, bueno, és un ballet
i el que vam fer
és una selecció, eh?
D'algunes de les presses.
Per exemple,
van tocar el Montesc i Capulets,
que és quan es troben,
ja, com una festa,
i es troben tots dos,
llavors allà hi ha molta algaravia,
molta jaleó, no?
Després apareix la jove Julieta,
que és també amb una música
molt fresca,
molt alegre,
molt juvenil,
eh?
Ha aparegut la noia,
que era,
de fet,
Julieta té 14 anys,
però recordo que la història
és que ja té 14 anys
i el Romeu té 15 només, eh?
Sí.
D'algunes,
després s'ha apareix també...
És quan un se n'ha mort de la vida.
Eren molt joves.
Sí, eren nens.
No, això jo no ho crec, eh?
No.
No, és la primera experiència,
no vol dir que sigui...
Suposo que hi ha de tot, no?
Hi ha casos que potser
durar tota la vida,
però que això no és real, eh?
És estrany, no?
Tot això és enari, eh?
Com riu, com riu.
És un provocador.
Que no existia.
El Romeu i la Julieta
existien en aquestes famílies,
però el Romeu i la Julieta
no existien, eh?
Això s'ha inventat.
Clar.
Bueno,
home,
ho han de posar
persones molt joves
perquè encara no estan contaminats
de tot l'ambient
que s'està vivint
i de les rencilles
que hi ha entre les famílies, no?
Sí.
Després...
És un bitxo.
Vinga, va, diga-ho, Jaume.
Digue-ho, va, va.
Perdó, però esclar,
Directament, no?
Aquí no hi ha freno.
Solti, soli.
Vinga, va.
Digues, digues.
Vinga, després una altra escena
apareix el frara Lawrence,
que és aquell frara
que els ajuda, eh?
Que és coneixedor
després del seu amor
i com els ajuda
fins i tot quan arriben
per trobar-se
o per fer semblar
que s'havien mort
i tot això, no?
Clar, aquí ja és diferent
la música
que introduceix aquest senyor.
Hi ha una altra escena,
després hi ha
un altre que es diu Madrigal,
tot això
amb tipus de música
també.
Exacte, no?
Que moltes fins i tot
tenen, doncs,
danses populars
també
i hi ha molt de lirisme.
Màscar,
Romeu i Julieta
abans de separar-se,
tot són escenes, eh?
La dansa
de les noies antillanes, eh?
Tot això
t'està dient
el tipus de música
que està sonant, eh?
Un altre,
el de Romeu
davant la tomba
de Julieta
que aquestes bufes
sonen passada també.
Però és un balet, això, Rosa.
És un balet.
Romeu i Julieta
és un balet.
És la música del balet.
Sí, sí, sí,
és la música del balet.
Evidentment,
vale, vale, vale.
Clar, sentint aquesta música
jo reconec
que no havia anat
a veure mai
el balet de Romeu i Julieta.
He vist, per exemple,
el llac del cisne,
sí, que és una passada.
Doncs aquest, per exemple,
estaria molt bé
d'anar-lo a veure, no?
Segur que disfrutaríem
moltíssim, no?
Segur.
Encara que sigui
en el cinema, això.
És que és molt distret.
Sí, jo sé que els cinevalls,
per exemple,
també fan retransmissió
de balets, no?
I d'òpera,
sí, que sí, David.
Ha estat conçut els rock.
Clar.
Molt bé.
Doncs mira,
és una altra opció.
És una altra opció.
Sí, de la programació
i anar-lo a veure.
Clar, clar.
Vale?
Doncs és molt xulo,
és molt xulo.
De fet,
penseu,
penseu que
el Stravinsky,
Stravinsky va arribar a dir,
el compositor va arribar a dir
que la música,
diu,
és per si sola,
és incapaç d'expressar res.
En canvi,
la reflexió que es fa
amb aquest concert,
amb aquest balet
de Romeu i Julieta,
precisament,
diu,
potser sí que dubtem
de les paraules
de l'Stravinsky,
la música per si sola
sí que pot també
expressar moltes coses.
Doncs aquesta és la part així
més vistosa,
més espectacular.
Clar,
l'auditorista va preda
gom a gom,
la gent entusiasmada
del públic dret,
bueno,
entusiasmats,
no?
Després,
bueno,
després no ho,
abans,
les altres dues peces
que també eren molt maques,
de debò que va ser
un concert preciós,
van ser un concert
per a Clarinetti Orquestra,
del Copland,
de l'Aaron Copland,
tot això són autors
contemporanis,
perquè el Copland,
per exemple,
va morir en 1990 només,
i aquesta obra,
aquest concepte,
el va composar
entre el 1947
i el 48,
o sigui,
que és molt recent.
I estem parlant
de música clàssica
o música d'aquesta
dodecafònica?
és música clàssica,
el que passa
que té molta,
molta,
a veure,
molta influència
de jazz.
D'acord.
Pensa que li va,
va ser per encàrrec,
el gran encàrrec
li va fer
el Benny Goodman.
Home.
Sí,
llavors,
clar,
és un intèrpret de jazz
i expressament
li va encarregar,
no?
Però,
a veure,
música,
insisteixo,
amb moltes connotacions
jazzístiques,
però,
de fet,
és clàssica,
eh?
El va composar
quan va estar
a Rio de Janeiro,
d'acord?
Que sona,
per això sona també
com una mica
de músiques
del sud.
Llavors,
els van fer,
és un concert,
ja he dit,
que és per a clarinet
i orquestra,
té dos moviments,
que estan connectats
per una cadència,
una cadència és un solo,
d'acord?
I que la interpreta
un solista,
un clarinetista,
que es diu Víctor de la Rosa,
una passada,
aquest nano superjove,
a més és d'aquí,
un clarinetista format
a l'SMUC,
a l'Escola de Música
de Catalunya,
d'allà dalt de l'auditori,
que està actuant
per tot el món,
per tot el món,
està tenint molt d'èxit,
que està participant
també en diverses orquestres
i ensambles,
croixen,
per exemple,
i a més està també
fent de professor,
a on?
És professor també
de clarinet i repertori
al Conservatori Superior
de les Illes Balears.
Vaja.
I a més codirector artístic
de la Mallorca Summer Academy.
Va ser molt interessant
perquè,
bueno,
vull dir que
aquest solo
és el que enllaça
les dues peces
i llavors és a la segona part
on es nota més
les influències racístiques,
no?
Les influències,
descaradament
i expressament,
d'acord?
En aquest concert
vam fer una hora abans,
jo vaig anar dissabte,
vaig anar amb la Lourdes
per set, eh?
Lourdes,
a veure si arribem un dia
ja per aquí.
Vam disfrutar molt,
eh?
Amb aquest concert moltíssim.
Molt bé.
Doncs vam fer una petita entrevista
amb aquest solista,
perquè hi ha alguns concerts
que una hora abans
fan com una conferència prèvia
i llavors ens explica
una miqueta
que seran
o bé els instruments,
o bé el compositor,
o bé això,
en aquest cas,
el clarinetista.
I vam fer una petita entrevista
i dels grups.
Això està de moda, eh?
Va ser molt interessant.
Està de moda,
això, ara.
Bueno,
a l'auditoria ja fa temps,
ja fa temps que ho fan, eh?
Potser van ser dels pioners.
Sí,
jo ho dic que no fa gaire...
Amb els teatres també sé que ho fan,
no?
Per exemple.
El teatre segur.
Després de l'obra,
normalment ho fan.
Ah, sí?
Jo m'he quedat amb alguna
que després de l'obra ho han fet.
O mig, també.
L'altre dia vaig estar
en un concert de sardanes.
Bueno,
no eren ben més sardanes, eh?
I llavors hi va haver
un clarinetista també,
perdó,
aquesta...
Un oboe?
No, no, no.
El saxo?
No.
De les sardanes,
les cobles.
Sí.
No sé com se diu ara,
no me'n recordo, eh?
Sí, sí.
Hi ha un aparell.
I va...
També va parar un moment
així a la meitat
de l'actuació
i llavors va explicar
com funcionava,
com sonava i tal.
O sigui que va estar
molt bé també.
Sí, senyora com didàctic, no?
Això, vull dir que sembla...
Per això dic que sembla
que està de moda, això.
Sí, sí.
Ja està, ja està.
No, no, no,
que molt bé, que sí, sí.
Fantàstic.
I ja sé,
la primera peça era
era una peça molt curteta
que dura 6 minuts,
no 8 minuts,
molt curteta.
És una de Samuel Barber
que es diu
Adagio per a cordes.
En principi era un quartet
però bueno,
ja de per si van veure
que l'adagio per a cordes
perquè dura per a si mateixa
com per fer una peça única, no?
I és una peça molt coneguda
perquè s'ha utilitzat
a la banda sonora
de la pel·lícula Platón
i no hi ha de més pel·lícules, eh?
Com es diu Adagio, Ford?
Adagio?
Per a cordes,
ara no sé dir-ho en anglès.
Ostres, però això és boníssim, eh?
Això és el més trist
que et puguis tirar l'esquena.
És que s'utilitza també
en molts enterraments.
Ens ho han estat explicant,
per exemple,
de Greys de Mònaco
i així,
o sigui,
és molt habitual posar-lo...
Això és molt bèstia.
Sí, sí, sí,
però és curteta,
ja et dic,
són vuit minutets
i sí, sí, sí,
però això és molt trist.
I sí que és veritat,
i s'ha utilitzat,
però com a banda sonora
de moltes pel·lícules, eh?
I això de qui és?
El Samuel,
no, no,
Samuel Barber,
que també és contemporani.
El Samuel Barber
pensa que aquesta obra
la va composar el 1936,
que és el mateix any
també que el Procòfies
estava composant
Romeo i Julieta.
O sigui,
són totes contemporanies, eh?
Sí, sí,
són des de l'època, clar.
Però això és molt...
diferents de fer-ho, no?
Com estaven composant
a Nord-Amèrica?
Els dos primers són americans,
nord-americans,
el Samuel Barber
i l'Aaron Copland,
el Copland,
i en canvi el Procòfies,
bé, és rus, no?
Ja tots ho sabem, no?
Però bé,
era una miqueta
el que s'estava fent
a la mateixa època
que s'estava fent
a les dues
a banda i banda
de l'Atlàntic, no?
Molt bé,
un concert xulíssim,
maquíssim,
molt recomanable, molt.
Sí, es diu
Adagio for Strings.
Ah, Strings,
doncs sí, això.
Sí que em sona a mi,
és que és bestial, aquesta.
Sí, i quan comencen ja
els primers acords,
els primers acords,
de seguida t'ho recorden,
sí, sí,
t'haver-ho sentit,
però a més d'una pel·lícula,
a més d'una pel·lícula.
Jo recordo que Plató
no era recurrent,
aquesta cançoneta,
em se n'ha de dir?
Sí, sí, sí.
Era recurrent,
jo recordo que pam, pam, pam,
ara mateix no l'ubico,
però recordo que vas dir,
uh, em posava els pèls de punt
també aquesta cançó.
Perdó.
Molt bé.
Doncs el que farem ara
és una mica,
una cosa d'un llibre,
no em diu una cosa,
vull dir un llibre,
no, perquè és com molt truculent.
Casdelló,
ai, Casdelló,
Casdelló,
espera, no me'n recordo,
és que avui tinc el cap jo
en un altre lloc.
Tu te vas, tu te quedes.
Era un senyor Casdelló,
MJ Arlitz,
i és un senyor
que fa guions de televisió
i s'ha llançat
al món de la novel·la.
I amb aquesta,
era aquell thriller
tan estrany, no?
Que t'havia agradat tot que...
No, m'havia agradat,
però era molt truculent,
perquè era una persona,
era una assassina en sèrie,
una senyora,
que ja és raro,
amb aquest...
Amb l'aspecte...
Sí, perquè és veritat,
perquè sempre en aquest cas
és curiós.
Puc fer un parèntesi?
Sí.
A The Jeff Forrestring,
ja que parlem de pel·lícules,
he sortit a una pel·lícula
de Reconstruction,
del 2003,
a Jones Salvatges
i a Meli.
A Meli,
a Meli,
i també a l'Home Elefant.
I a Platón, no?
I a Platón.
Ah, vale,
a mi sonava d'aquí,
per això dic que a lo millor
m'hi confongo ara.
Però totes aquestes ha sortit.
I també a Meli.
A Meli també.
Ostres,
no l'obico en cap moment,
a Meli.
Potser seria un determinat,
un detallet o alguna cosa,
però no...
Un apunt,
no ho sé.
A Jones Salvatges,
això és impressionant.
Sí, sí, sí, sí.
No n'hi do.
Bé, doncs el que deia,
llavors era aquella novel·la
que era la primera part
d'aquesta que parlarem,
que ja torna a existir,
es deia...
Espera.
Es deia
Tu te vas o te quedas
i aquesta es diu
Ni lo ves ni lo verás.
Per tant,
és una segona part
de la mateixa inspectora,
que és de Helen Grace,
que fa també el seu estudi
al voltant del que pot passar
amb una altra opció,
d'un altre assassí que apareix.
És una mica com una segona part,
però que té principi i final.
La primera era
una història truculenta
amb la qual aquesta persona,
aquest assassina en sèrie,
doncs el que fa és
que tanca dues persones en un lloc,
les segella,
vull dir,
literalment l'espai...
Ah, sí, ostres, sí.
No els hi dona
ni de menjar ni de beure,
deixa una pistola
i llavors
ella amb càmeres
ho controla
i en el moment
que un mata l'altre
i llavors
obre,
llavors tu te vas,
tu te quedes.
Vull dir,
és aquesta el joc,
vull dir,
és la línia,
aquesta línia
del morbo,
no sé com explicar-ho,
però bàsicament...
Una situació límit.
Exacte.
I en aquest...
Això és com a l'heu de show,
no?
Sí, sí, sí,
tipus show,
exacte, senyor.
I això,
ni lo ves ni lo verás,
estem parlant de,
no direm si és un home o una dona
en aquest cas,
per deixar el misteri,
lògicament,
si és un assassí o una assassina
en sèrie,
però el que fa
és que en aquest cas
hi ha una sèrie
de personatges
que surten de nit
a fer unes coses,
no ho dic
per no descentralar
perquè és més fàcil
entendre-ho
i tal,
i a partir d'aquí
molts d'ells
no tornen
i li envia,
li arriba
a casa
d'aquesta persona
una caixa
amb el cor
d'aquesta persona.
Com és jo l'autor, eh?
Autor,
M-J-Alrich.
Alrich?
Alrich.
I anem per aquí
amb aquesta línia,
d'acord?
I, bueno,
la Rosa està cantant
la cançoneta
que després la posarem, eh?
Estic ballant,
estic ballant.
La posarem després, eh?
De Carlos Baute, eh?
No us preocupeu
que l'escoltarem sencera.
La tenim de fons
lo de la marató,
la tenim de fons.
I, bueno,
i és això, no?
Simplement, doncs, bueno,
doncs, què passa, no?
El llibre està molt ben portat.
Torno a...
Quina és la primera part?
Es diu...
Tu te vas, tu te quedes.
Exacte,
tu te quedes.
Sí.
A veure,
llegit el segon,
el primer és el que diem, no?
Vull dir que més o menys
va per la mateixa estructura,
la mateixa fórmula,
torna a ser una inspectora,
el que deia, no?
Els últims llibres que he llegit jo
de Frides són inspectores.
És genial, no?
Perquè és un canvi,
se me'n han sigut inspectors,
històricament.
I ara porto com 7 o 8 llibres
que són inspectores.
Ah, per cert,
està a punt de sortir.
Sí?
El tercer.
Irene,
com has deia l'altre?
Bueno,
eren...
Àlex.
Àlex, Irene,
i ara és un nom compost.
No sé què i no sé què,
no me'n recordo ara,
però és el...
Com es diu el pavo?
Camil.
El Camil.
El Camil.
No, és que, clar...
El pavo, el pavo.
El pavo.
No, no, no.
És que és super...
Aquí, unes licències aquí.
És que...
El xesco no sé.
No, però...
No l'hem tret,
perquè no ho sé.
No l'hem tret, allò.
De la peixera.
De la peixera.
Però la ràdio no és per a mi.
No, per a mi.
M'he deig de culturitzar
i parlar bé.
Te'n vaig parlar bé.
Avui heu vingut amb el cestell
i amb les gallines.
Sí, exacte.
Com el pac, com el tenen, sònia?
No, però bé, bé.
És això.
El llibre està bé,
per passar una estoneta,
d'acord?
Però, bueno,
que el que diem
és recomanable
i ja està.
Entre aquest i el del Pierlametre?
No, Pierlametre és una història.
Sí.
Sí.
Té un empaque...
Maloïda.
Jo no l'he dit bé.
No, no, no.
No, no.
Les risques aquí provocadores.
Ho hem dit.
Sí, hombre,
valla pronunciació.
Puerlamete.
Ara ho hem dit bé.
Ara, molt bé, David.
Aquí, aquí.
Parlaríem de sexe
que ho han dit
abans de començar el programa,
no?
Directament.
No, la maître.
La maître.
Si ho dius en francès
queda més romàtic.
Sí, sí, sí.
Però és el mateix.
Al final és el mateix.
No, però no serà tindent.
Jo aquesta tarda
he donat una classe
parlant de Théodore Géricault,
de pintura romàntica francesa
i m'he tornat boig
amb els noms en francès.
Ja no sabia com pronunciar
uns noms tan complicats
que hi ha de debò, eh?
En sèrio, eh?
Segur que ho has fet molt bé.
Segur que ho has fet molt bé.
Saps per què?
Perquè em vaig posar
allò per internet
una cosa que et diu
com es pronuncia.
La fonètica.
Perquè hi ha uns noms
impossibles
de pronunciar.
Vull dir,
amb uns cognoms,
no me'n recordo.
Un cas d'ella,
Xderois de Chamoureuse,
que no sé ni com es pronuncia.
Chamouas.
Chamouas, no?
Chamouas.
Vull dir, uns noms rari.
No, igual, és un dir.
Bé, deixem el francès
i no fem conyes amb el francès.
No.
I li toca al David
parlar de Missió Impossil
en Nación Secreta.
Ja?
De superpel·lícula.
Sí, sí, sí.
I després posarem
l'acuna cançoneta, després.
Vinga.
Uf.
Bé, és aquelles pel·lícules
que et cauen
i la mires i...
Et cauen.
Sí, la mires.
Et cauen a por.
Què et cauen, David?
Què et cau?
Res.
No, no.
Bueno, és pel·lícules d'acció.
Dius, mira, no està mal.
Diguem-ho així...
ara em posa la música aquesta
que em desconcentra.
No el desconcentri.
A sort que t'ambient, tu?
No, no.
No, no.
Diguem-ho així,
si ara fa poc
que no l'he vist, eh?
La darrera del James Bond,
aquest espectre.
No, jo tampoc l'he vist.
No l'he vist.
Però ja,
sembla que algú va pensar
de, ostres,
no pot ser això, no?
Que només hi hagi
la saga del James Bond.
Anem a treure altres sagues.
Anem a treure aquesta
del Mission Impossible,
que això ja em sembla
que era una sèrie, oi que sí?
Tu que així que tens una...
Sí, sí, sí, sí, sí.
Era una sèrie, no?
Sí, sí, sí, sí.
Una sèrie així...
Estranya,
perquè és de la teva època,
em sembla.
Sí, però potser...
Potser renunciar-la.
Ah, bueno, sí, clar, també.
Jo crec que són 70, eh?
Sí, 60-70.
Perquè l'original és el de Riemur,
i l'Adam no sé què,
i això és 70, eh?
La versió del tan, tan, tan, tan,
l'original.
Sí.
I...
I després entra la saga aquesta
del Born, també.
Ah.
I bé,
diguem-ho així que...
Em sembla que...
Digues, mira,
es fan la competència,
però més o menys es complementen,
no?
Perquè cadascú mira de trobar
mira de trobar la seva...
la seva...
el seu estil particular, no?
O sigui, el James Bond
és més...
És...
Veronil?
És més veronil,
més atiu, machote,
de...
Una...
Hi ha una...
Ara, amb les darreres entregues,
hi ha una violència més...
més crua, més directa.
Sí, per tant, un cruís, machote.
No, bé, bueno,
és un estil més anglosaxó.
Home.
Sí.
Ara, machote.
Més americà, diguem-ho així,
el Daniel Craig,
doncs es nota que és més europeu.
És Daniel Fillo.
Només el veus aquí.
El Tom Cruise.
Sí, home,
el Daniel Craig és més...
Home, és una pinta de bucsejador.
Exacte.
Aquest sí.
Ens agrada més.
I bé, la saga del Born,
doncs bé...
Ai, Jaume.
Era més rareta, no?
Matt Damon d'Espia és més raret, no?
Allò allà era com més un producte raro,
més de ciencia ficció, gairebé tirant, no?
Perquè jo era un noi gairebé una màquina, no?
Jo, en canvi, el James Bond i el Tom Cruise són més humans, no?
Tot i que fan unes barbaritats a Mission Impossible,
que bé, que també els agrada molt gaudir,
o sigui, guarnir-ho tot d'una tecnologia
que li dóna un llustre allà que bé,
que és la marca de la casa d'alguna manera.
Carai, quina propaganda altamericana.
Sí, sí, home, funcionen així.
Clar.
Funcionen així.
Ara, les darreres entregues,
sembla ser, doncs, que la cosa,
el FMI, que és Forças d'Emissió Impossible,
que és una mena de...
Però és el Fondo Monetari Internacional.
Sí.
Però un moment...
Sí, són igual.
Clar, clar.
Sí, sí, són igual.
I surt per allà aquella que va...
O sigui, el rato, no?
Aquella que va tot el que sembla que va del rellos suba
tot el dia, amb el cabell blanc, com es digui?
L'agart.
L'agart, això era l'agarta.
L'agarta, aquesta, sí.
Aquella cobra més.
I la Cristina.
Doncs, bé, diguem-ho així d'alguna manera,
que en les darreres entregues,
doncs, estan passant una mica més a la clandestinitat, no?
Aquest, això.
I amb això juguen una mica.
També perquè els ha sortit una competència
que es diu el sindicat,
que dius, quina mala llet agafar
i, diguem-ho així,
al llanc del que són ells,
que és l'FMI, que són els bons,
va, i li fots el nom del sindicat.
A l'altre.
A l'altre.
El dolent, perquè quedi clar.
Els dolents, el sindicat.
Sí, sí.
Ja està, no?
Dius, hòstia, no.
Nois, no, aquí no l'heu clavat massa, no?
I a més a més d'esquerres, segons com, oi?
No, no, no, no, no, no, no.
És com sempre, no?
Ui, no se sent massa bé, això.
És com sempre.
Millor ara, David?
Sí.
Vale, vale.
És el fet de...
Bé, és el típic renegat dels bons,
que és l'àngel caigut, en definitiva.
I que, bé, doncs la l'ia grossa
i ens han de...
Bé, va, anem a remangar-nos,
posem-nos en feina
i a solucionar aquest problema.
I, bé, la pel·lícula, bé, no té massa més.
No té massa.
És la cinquena, no, em sembla?
Sí.
És que jo em vaig quedar la segona, ja.
Vas dir, basta.
No, hi ha més.
A lo millor, algun dia les veuré.
Saps que jo veig les nissagues de cop,
de volta, veig les cinces.
Gairebé...
Però em fa molta mandra, eh?
Jo crec que ho podrien categoritzar
com una sèrie,
com les cares estan de moda,
tantes sèries,
però és una sèrie que dura un parell d'hores.
Ja.
Són, diguem-ho així,
perquè és que a cap i a la fi és el mateix.
El director és el JJ Abrams,
que és el que va fer...
Sí, sí, sí, no, segur, segur.
Perquè vaig mirar-ho i, bueno, aquest tipus...
Home, li dóna més lustre,
perquè és el director de la saga aquesta
d'Star Trek i ara d'Star Wars.
Exacte, de la nova.
I també de les quatre fantàstics,
em sembla, de la nova generació,
o alguna cosa així que...
I també de Super 8, per exemple.
Exacte.
Ha fet peliculetes...
És una mena de...
Entre cometes, eh?
Sí, un Steven Spielberg.
Un Steven Spielberg,
que hi ha un George Lucas,
d'aquella manera.
Però sense la lluentor d'aquest home, no?
Està molt mediatitzat
pels efectes especials,
l'Abrams, aquest sempre de seguida.
Sí, sí.
Per allà, unes coses que dius...
Sí, sí, un momentet.
Però, bueno, bé.
A veure, a veure,
que ara que amb la nova
que estrenarà aquesta de...
Sí, sí, sí, sí.
Molt bé.
... de Star Wars,
a veure què diu i què fa.
Doncs, molt bé.
Doncs, ara que...
Ho farà bé, home.
Sí.
Clar, que ho farà bé, imagino.
Bueno, sí.
Jo també m'esperava
alguna cosa d'aquella
del Prometeus del...
Oh, sí.
... del Ridley Scott.
Enrotllo.
Dolent.
Anava a dir una paraula
a començar per C, eh?
Vull dir que...
És dolent més...
Més que mires una
de la Fredolanda dels anys 70
i t'ho passes més bé
que amb aquella.
Sí, que dolenta.
Tu ho digues en sèrio.
I en teoria era una...
Mira que és dolent, això, també.
Sí.
Però allò encara
li trobes un sentit.
Però tenia ser
una precuela d'àlien,
no?
Sí.
Que dius,
hòstia, s'haurà encurrat un guió.
És que hi ha un guionista
que es diu,
ara ja diguem-ho així,
es diu Damon Lindelof,
que allò és el més dolent
que ha parit la Terra.
Ah.
Si veieu un cop
una pel·lícula
que el guionista
Damon Lindelof
diu que ames ajudeu-me.
Però i com és que fa guions?
No ho sé,
és un misteri
com encara li paguen
aquest pallo
per fer guions.
Bueno.
Perquè hi ha unes incongruències.
És que ni ho lliga.
O sigui,
ah, això ja està bé.
És allò, vinga,
al estilo torrente.
Poses el torrente a fer un guió
i te'l fa millor
que aquest pallo.
L'Ed Wood,
com se deia,
Ed Wood?
Era així.
L'Ed Wood, sí, exactament.
Jo crec que aquell home
encara ho vivia.
I li posava una passió.
Això és cert.
Tines ganes.
Aquest, no,
jo crec que els fa
com a xurros.
Com a xurros, no?
Déu-n'hi-no.
Ara els xurreros
protestaran.
Clar.
Bueno,
dona igual.
Mentre no pot estar el xurro.
Bueno,
qualsevol nit
per sortir al sol,
Rosa,
eh?
Aquí, aquí.
El macaco,
en aquest cas
fent una versió decisa.
és de ritmillo?
Home, sí.
Sí, no?
Home, és més estil macaco.
És allò,
una mica més rigui,
no?
Aquesta cosa i tal, no?
Per exemple,
també a l'Hospital de Nens.
Però és d'oix?
Molt bé.
Es diu macaco ell, no?
No, es fa dir macaco.
El nom artístic.
No ho sé com es diu.
Però com és que et posa un nom així?
No ho sé.
Un dia ho explicava.
Un dia en una entrevista
ho explicava.
Sí.
Sí, no sé per què, però...
La seva mare és molt coneguda.
Macaco.
Una persona així,
amb cultura.
Molt dolent, ho sé.
Fem una cosa.
Aquest no és bo, eh?
Ei,
escoltem la cançó,
millor que callem,
perquè avui
tenim una boca xangla a tots
que em sembla que millor que...
El Jaume que està molt correcte.
Sí, el Jaume està molt correcte,
com sempre.
Bueno, ara parlarà de Mistres Amèrica
i imagino que s'esmadrarà ara.
Gràcies amb això.
No, bueno,
com sempre.
Com sempre, evidentment,
faltaria.
Apa,
gràcies.
Bonit per sortir al sol.
Vinga.
Oh, benvinguts,
passeu, passeu.
De les tristors
em farem fun.
Casa meves,
casa vostra,
si és que hi ha
cases d'algun.
Fa una nit
clara i tranquil·la
i la llum
ja fa llum.
Els convidats
van arribant
i van omplint
tota la casa
de colors
i de perfums.
de les tristors.
Heu sequit,
blanquaneus,
amb polgars i tu
i els tres porquets,
el gos milu
i en tinti,
cap i tajà,
també.
de les tristors.
A l'Ivabà
i en gullivert.
Oh, benvinguts,
passeu, passeu.
De les tristors
em farem fun.
Casa meves,
casa vostra,
si és que hi ha
cases d'algú.
Hola, Jaimito
i Doña Urraca
i Encarpanta
i Barbasull
Francastein
i Loma Iop
el conte Drácula
i en Tarzán
la Mona Chita
i Peter Pan
la senyoreta
Marieta
el mortadelo
i Filemo
el rei d'Orient
i Pola de Drà
Finijegg
i Caputxeta
Pepa Mac
Agoranga
i en Batmach.
Oh, benvinguts,
passeu, passeu.
De les tristors
em farem fun.
Casa meves,
casa vostra,
si és que hi ha
cases d'algú.
Per bo, per bo,
vina.
Berbom, berbom, berbom,
vine amb mi.
Berbom, berbom,
vine amb mi.
Berbom, berbom, berbom,
vine amb mi.
Bona nit,
senyor King Kong,
Popeye,
senyor Asterinis,
d'Oraimon i Mafalda,
l'home del salt
i pato fer,
senyor Charlot,
senyor Belén.
Macaco,
va-me a Wall-E,
agafa des del bracet,
pinotxo,
que van globus,
macoc i l'Ulisset.
princes,
com i gel
i empatinet.
Oh, benvinguts,
passeu, passeu,
ara ja
no falta ningú.
Oh, potser sí.
Doncs ho dèiem abans,
al ritme de Rigi,
això és un Rigi autèntic,
amb aquesta línia
de Macaco,
com sempre.
I bé,
doncs recordant
el disc de la Marató,
que em sembla que són 9,95,
es pot trobar
als quioscos,
no em sembla?
10 euros.
10 euros,
no,
en arribar,
fantàstic.
Doncs vinga,
doncs siguem solidaris
amb aquest cas
que és el tema
de la diabetes
i l'obesitat,
no?
Vull dir,
és el tractament,
del que es parla,
o del que s'intenta
trobar noves investigacions.
Investigar i trobar
el nostre tractament.
Fantàstic.
Doncs vinga,
Jaume,
Mistres Amèrica.
Sí,
és curiós
perquè ara parlàvem
entre nosaltres,
mentre paral·lelament
estàvem escoltant
aquesta peça
que acabem de posar
o que acabes de posar tu,
doncs parlàvem precisament
de com es pot viure
a vegades
d'això,
de,
no sé,
de gairebé de fum,
no?
O d'una cançó
o de tal.
Llavors,
la pel·lícula
Mistres Amèrica,
jo crec que parla
d'això.
O sigui,
és molt interessant.
Ens està presentejant
aquesta pel·lícula
una Nord-Amèrica,
Manhattan concretament,
que és ric
en ella mateixa,
no?
Que té,
doncs,
un glamour,
tot això.
Llavors,
això ja no només
és l'ambient
que viuen
les persones,
sinó que també
són les mateixes
persones.
I el que ens presenten
són dues noies
que han de ser germanes.
i diràs,
hòstia,
això com pot ser?
Doncs sí,
el pare d'una d'elles
i la mare d'una d'elles
doncs es volen casar.
I llavors
han de ser germanes,
no?
Encara que no siguin
reals,
oi?
Són germanes.
Polítiques.
Són germanes polítiques.
Exacte.
I llavors,
doncs,
diem que una d'elles
és molt animada
i l'altra
més aviat
no ho és tant,
que és la que ha estat
sota la cobertura
de la mare,
és la que no ho és tant,
no?
I llavors li diu,
ah,
doncs,
per què no vas?
Perquè la mare
ja té
aquesta preocupació
d'ajuntar-se
amb aquest senyor,
no?
O de casar-se,
vaja.
I llavors,
doncs,
es troben,
eh?
Això comença,
la pel·lícula
i és com va.
I a partir d'aquí
descobrirem
moltes coses.
Probablement,
la més interessant
de totes
és veure
com aquests dos
caràcters
tan diferenciats,
en definitiva,
un acaba tenint
una,
acaba tenint
un,
se sent seduïda
per l'altre,
i és la més,
la més alegre,
la més,
la més així.
Però,
al llarg de la pel·lícula
descobrirem
que hi ha coses
que són
prou singulars.
O sigui,
d'entrada,
això no té
massa interès,
com és lògic,
no?
I portem
un quart de pel·lícula
i no ens portarà,
perquè això no,
no sembla
que evolucioni
gaire,
no?
Senzillament,
molt contenta una,
molt vellós l'altre,
l'altre,
que li,
que maca,
què és?
I tal,
i llavors,
doncs,
van entrant en joc
diferents personatges,
fins i tot el pare,
el pare no el veiem,
només l'escoltem,
la mare sí que la veiem,
la dura d'ella.
I anem a parar
amb un final
la qual ens podria explicar
que jo crec que sí
que ens ho explica
el realitzador,
que val a dir-ho,
jo penso que s'escaucodigui
ara,
és en Noah Baubach,
i si, eh,
si us ha de sonar,
si us ha de sonar,
perquè, a fet,
hi ha diferents pel·lícules,
eh,
i de totes aquestes
diferents pel·lícules
hi ha treballs fets
molt rigorosos
que destaquen
precisament la válvula
dins el que és
la comèdia americana,
perquè la pel·lícula
no deixa de ser
una comèdia
tota estona,
no?
Jo us explicaré
només una situació
que es produeix
al llarg de la pel·lícula
i així que faré
una mica d'espòiler,
com es diu,
però penso que és
molt interessant
perquè veieu
la volada que té
la pel·lícula.
Hi ha allò
que se'n diu,
sabeu allò
que es diu
emprenedor?
Sí.
Val.
Semblaria que això
no és només una cosa
que tenim a casa nostra,
sinó que a Nord-Amèrica
també,
val.
Sí, sí, sí,
hi ha una base
d'emprenedors importants.
Hi ha una base
d'emprenedors importants.
Sí, sí, sí.
Hi ha un moment
que una li diu
a l'altra,
li diu,
ostres,
tan bé que estaven
a la d'ambitxana
que si eres pagès
o eres ric
és igual,
tenies el teu lloc
garantit,
per dir-ho d'una manera.
Diu,
ara,
és com que ens hi podem perdre,
no?
Jo crec que hi ha
un component
de bipolaritat
en la pel·lícula
molt interessant
i quan parlem
de bipolaritat
vol dir
que per una banda
tenim una noia
que és molt
emprenedora,
fins i tot,
i per l'altra
tenim una altra
molt contempladora,
per dir-ho d'una manera,
no?
i se'ls escapa
aquesta frase
que acabo de dir jo,
no?
I llavors
hi ha un punt
en què nosaltres
entendrem
que probablement
el recolzament
que necessitarem
d'una manera
o altra
és que algú
ens aporti
al lloc
que ens podem
haver embolicat
o que ja puguem
haver fet
per despesa
per un pla
extraordinari
però que ho deixis estar.
Ah!
Bon dia!
Veieu la pel·lícula?
Surprès, surprès.
Us garanteixo
que té
doncs molt de sentit.
Però en canvi
té tota comèdia,
dius.
Sí, sí.
És una comèdia,
vull dir que no...
No calles ni un moment,
tio!
una mala llegit
que m'he fet
aquesta tarda.
Eh?
Però la veritat
és que
això que us acabo
d'explicar
jo crec que és important.
Bipolaritat
té el que tu demanes
però deixo estar.
Vale.
Fantàstic.
I el que això genera, eh?
Sí, sí, sí.
I ho acaba molt bé
la pel·lícula.
Molt bé.
Fantàstic.
M'agrada molt.
Doncs bueno,
una recomanació
d'aquelles que potser
passaria
amb aquelles pel·lícules
que no passen gaire
perquè jo n'hi he vist
la promoció
darrere d'això.
Vull dir que no...
Insisteixo,
Insisteixo
que aquest és
un realitzador
potent
que jo l'hi he vist
molt interessant
tot plegat.
Doncs recordem
Mistres...
Per agafar velocitat
l'agafa
però a base de bé.
Doncs recordem
Mistres, Amèrica
i la veiem.
Vaja.
I ara
canviem una miqueta
així de terres.
La Rosa la tenim
a la Casa Macalla
veient
tota...
Cada dijous
allà es passa
cada dijous.
Ah, divendres, perdó.
Ja m'hi ha, tio.
Estim acabant ja el cicle
de créixer sense consumir.
Explica'ls-ho tu.
Digue'ls-ho.
Sí, sí, sí.
Divendres
l'última pel·lícula
i després...
No, però està previst
començar una altra.
Ja us informaré
quan ens digui
la matemàtica i tal.
Clar que sí, clar que sí.
Sí, perquè sigui
el divendres, això...
Ai, aquestes coses,
aquestes obligacions.
Doncs molt interessant,
eh, aquest cicle també
i la pel·lícula
de l'últim divendres
del dia 27 de novembre
es diu
Westland,
o sigui,
la terra,
el lloc,
la ciutat
de l'escombrari.
Sí.
Així de clar, eh?
Exacte.
I és un documental,
de fet,
d'una experiència real
que es va fer
a la ciutat
de Rio de Janeiro,
amb un abocador
que ja hi ha enorme,
que és on van aparatot
a les deixalles
d'aquella ciutat.
Imagineu-ho,
l'habitant que té
Rio de Janeiro,
que no fan
recollida selectiva.
Tot va allà.
Tot ho porten
amb bosses
o com sigui,
tot allà amb camions
i allà ho abocen tot.
I llavors hi ha
una sèrie de persones
que es diuen
els...
ai...
recol·lectors,
crec que es diuen...
Ells es diuen
catadors o alguna cosa així,
es diuen
en portugués,
en brasileers,
diu catadors,
però es traduïa
com a...
sí,
com a recol·lectors.
Sí, sí,
com a alguna cosa així,
d'acord?
Bueno,
són persones,
homes,
dones,
gent més jove,
gent,
que treballen allà,
eh?
O sigui,
allà,
recollint in situ,
o sigui,
els camions que arriben,
els que es compraria
es triencen allà,
trien,
exacte.
I les dones
que es especialitzen
més amb el tema
d'agafar ampolles de vidre,
ampolles de plàstic,
que són fàcilment reciclables,
i els homes
posen coses més
d'informàtica,
d'electrònica,
d'acord?
O objectes una mica
més pesants,
una mica més,
no?
I llavors,
és impressionant,
és impressionant,
d'acord?
L'experiència la fa
un artista,
un...
el Vic,
que és brasileu també,
que es diu Vic Muniz,
ell, de fet,
també provenia
d'una família humil,
també d'allà de...
crec que també la de Rio,
i va tenir sort
en una d'aquestes
coses de la vida,
que li van donar uns diners,
a causa d'una casualitat,
i ell va poder marxar
als Estats Units
i a partir d'allà
va començar
a fer unes fotografies
molt xules,
va començar a exposar
i va tenir molt d'èxit,
llavors és un artista
contemporàneo
i molt reconegut,
no?
I ell va pensar,
com que havia vist un dia
també un reportatge
a la tele
sobre aquestes persones
que treballen allà
amb aquests abocadors,
va pensar,
doncs mira,
jo intentaré fer una...
entre una exposició,
una obra que ell pensava
fer fotografies,
però fent-los,
participar
amb aquestes persones,
anar allà in situ,
trobar o posar-se d'acord
amb algunes d'aquestes persones,
primer veure realment
com vivien allà
i com feien la feina
i per què havien arribat
a fer aquella feina,
i després doncs
els treu d'allà
i els porta a un estudi,
així com una nau,
una nau industrial,
una nau d'aquestes,
que ja ha muntat
el seu estudi
i llavors,
a partir d'unes fotografies
d'ells mateixos,
o per exemple,
d'aquella foto
del Marat,
que està mort allà
a la banyera,
us ho recordeu?
La mort de Marat.
La mort de Marat
de...
Jacques Lluï David.
Vale,
doncs per exemple,
un d'ells,
el que ha muntat
com una mena de sindicat ja,
l'associació d'aquesta gent,
doncs li fa que
seguis
el recolzixi
a la banyera
com si fos
la imitació
d'aquest quadre,
per exemple,
li fa una fotografia,
després una senyora
que és la que s'encarrega
de fer els menjars
amb aquella gent,
doncs també li fa
una altra fotografia,
una altra noia
que té dos nens petits,
però també la vesteix
com si fos
la mare de Déu,
la Verge Maria,
amb els dos nens,
així com una mena
de túnica blanca
i tal,
molt mona.
Les fotos són precioses,
i després,
la idea a partir
d'aquesta fotografia
és muntar
un mosaic a terra,
un gegant
de dimensions
molt grans,
amb objectes
que han trobat
allà
en els abocadors,
potser posen
des de taps
de plàstic
per fer un contorn
dels ulls,
per exemple,
que posen
tapes
del vàter,
per exemple,
o neumàtics,
tot el material reciclat,
o sorra,
la mateixa sorra,
la mateixa terra,
i queda una xulada,
a més són ells mateixos
que ho estan fent,
ell una mica
els dirigeix,
des de dalt,
té una mica
d'una escala més alta.
És una mica
com una performance
i tal,
com una instal·lació,
més aviat,
immensa.
Sí,
com molt realista,
sí,
com molt realista,
o sigui,
fer participar
els mateixos personatges
o protagonistes
de les fotografies,
ells mateixos
ho estan fent,
els dona una oportunitat
de fer una cosa diferent,
i després ja fa una exposició
allà a Londres,
a Londres,
és on porten,
per fer una subhasta,
fins i tot,
contacten amb...
No, no,
no, és una altra casa
de subhasta.
Sóc servis.
No, no,
no recordo el nom,
no té més.
I llavors,
bueno,
recordo quants milions
de dòlars
arriben a pujar,
no?,
per un d'aquests quadros,
no?,
i a partir d'aquí ja
fan l'exposició
als Estats Units,
amb una ciutat
supergran,
llavors,
els propis protagonistes
també els conviden
a anar a l'exposició,
a anar a la inauguració,
clar,
imagineu-te el que suposa
per a aquestes persones,
d'estar on estan treballant
i de cop i volta
trobar-se
amb aquesta experiència,
no?,
és que has canviat
la vida totalment,
no?,
i una miqueta també,
no?,
el pensament de dir
i un cop que ja
els has ensenyat
que hi ha un altre món possible,
que hi ha una altra vida,
ostres,
i ara què?
Ara què?
Que tornaran on estan?
Què faran?
Què serà la seva vida?
Està molt bé,
això s'ho fa,
però,
ell diu que no està empenedint
ni molt menys,
sinó que està molt content
d'haver pogut donar
aquesta oportunitat
a aquestes persones,
clar,
ell també és,
deu millor si s'han d'aprofitar,
no?,
perquè això li dona a ell
un renom i una...
Evidentment.
Aquesta pregunta
és la mateixa
que a un es pot fer,
si no ets un emprenedor,
en definitiva,
llavors què?
Clar, clar,
o sigui,
tu diríem
que no tens capacitat,
pel que sigui,
no?,
i li diu,
i llavors què?
Vull dir,
te l'entraràs
a una cosa senzilleta
que senzillament
et permeti viure.
Jo no diria
sobreviure,
viure,
vol dir,
doncs,
amb un guany suficient
com perquè aquella vida
que tu tens,
doncs,
tingui cara i ulls,
no?,
seria,
és molt interessant això.
Sí,
perquè ells d'entrada
ja són,
ara són feliços,
a veure,
és que el tema
de la felicitat
és una mica complicat.
Però,
bueno,
estan satisfets,
en certa manera,
perquè tenen una feina honesta.
A veure,
hi ha una noia
que ho explica,
diu,
hi ha moltes amigues meves
o noies de la meva edat,
de la favela,
diu que s'estan prostituint,
diu,
això no ho vull fer.
jo m'estimo,
vaig venir aquí
a fer la meva feina
i després poder donar,
poder cuidar
dels meus nens
i poder portar-los endavant,
no?
I quanta gent.
O nenos que han tingut problema
que els pares,
però jo que ja no estan,
que han desaparegut els pares
i han hagut d'anar allà a treballar.
No sé si recordeu un film
que es deia
Working Man's Death.
No l'he vist.
No l'he vist.
Acabo a parlar una vegada.
És el 2005.
Això sona d'algú.
Sí, sí, sí.
I va dels...
Passa ja amb la mort,
no?
Són dels...
Les feines més dures...
Bé,
això és la pel·liques del 2005
d'un realitzador
que es diu...
Es diu
Michael Glawyer
i parla de les feines més dures
que hi ha al món,
no?
Una d'elles
que parla dels miners,
uns miners il·legals,
diguem-ho així,
de la conca de Donets,
a Ucraïna.
La salva de la terra,
per exemple.
Sí, per exemple,
però aquests van a mines
que ja estan teòricament
ja tancades
i que ja no surten rendibles
per part d'una companyia minera
a explotar-les.
No l'he vist, aquesta.
I ells van allà,
però van a unes alçades
a la mina
i hi ha unes vetes
que, o sigui,
les galeries fan
mig metre d'alçada
a molt estirar.
O sigui,
hi ha un moment
que ells fan el comentari
que estan tot el dia estirats,
no?
Quina angoixa.
Diu,
és que estem picant
i allò cedeix
20 centímetres
i et quedes.
i ja quedes atrapat allà.
Clar, clar, clar,
i et mors allà.
I et mors allà.
Mare meva,
quina angoixa.
Un altre grup de gent
eren els fantasmes
que eren,
aquests potser sí que ho he vist,
a la falda d'un volcà
hi ha un volcà
que es va desprenent
sulfur groc
i ells es dediquen
a sofre.
Sofre, sí, sí.
I ells es dediquen
amb uns cistells
a carregar pedres de sofre,
uns cistells enormes,
que deu pesar
80 o 90 quilos
cada cistell,
i fan unes caminates bestials
des del poble fins allà
a carregar unes pedrotes de sofre
i per baixar-les al poble
i vendre-les.
Sí.
Uns altres diuen
Lleons,
l'altre curtmetratge,
que parla de carnissers
a un mercat
a l'aire obert
de Nigèria.
i que allà,
bueno,
qui es menja aquesta carn,
fan unes cabres allà,
les sucarrimen totes
que queden com tisnades
que dius,
això es pot menjar,
és bo que sí,
perquè entre la carn
després queda...
Clar, clar, clar.
I ells ho traien
tot allà,
tot escampat,
allò és un budallà.
Com deien abans,
tinguessis ganes
i ja t'ho menjaria.
Sí, sí, sí.
I uns altres,
per exemple,
n'hi ha més,
els últims que explico,
que són el Pakistan,
em sembla que és el Pakistan
o l'Afganistan,
el Pakistan em sembla
que té una banda de mar,
i la gent,
els països civilitzats,
civilitzats,
diguem-ho així d'alguna manera,
ja més ben dit,
porten tots els vaixells
que ja els han de desguassar,
els porten allà,
els varen a la platja
i són quadrilles
com d'homes,
d'homes que semblen frunigues
i es dediquen a tallar el vaixell
com si fos pernil d'olz,
tu, a talls.
I el van tallant
i el van desguassant.
Clar,
amb unes condicions laborals
que ha apret a córrer,
no?
Clar,
clar,
clar,
clar.
Quan?
Segur que en cada vaixell
se'n moren dos o tres.
Doncs mira,
ens recomanem-la,
no?
Sí,
home,
ja no és tan estrany
ni molt menys,
però aquest film...
La podem trobar,
imagino,
per alguna línia.
Sí,
és Working Man's Death.
per internet
o per algun lloc
de poder trobar-ho a mínim
per poder captar-la.
Segur,
segur.
Molt bé,
ens queden 10 minutets.
Jo parlaré de dues pel·lícules
molt ràpidament,
és Mr. Holmes
i El rostro de l'Àngel.
Vull parlar de les dues
perquè són dues pel·lícules
que no són molt semblantes
però realment
m'han sorprès,
gratament,
sincerament.
I si tenim temps,
parlem també
d'una pel·lícula de la rosa,
una pasteleria,
en Tòquio,
si no ja
no acabem de parlar
i tal i això.
Bé,
jo vull parlar de Mr. Holmes
que és el que va fer
Dióces i Monstruos,
que és referència
de Fraser
Ian McKellen.
Aquí surt
Ian McKellen
i estem parlant
d'un Mr. Holmes
que té 92 anys.
Un Sherlock Holmes.
Un Sherlock Holmes.
Què he dit jo?
Mister.
És que és Mr. Holmes
que va fer la pel·lícula
l'he dit jo.
Sí, sí,
Sherlock Holmes.
Per això que ha dit
Ian Holmes,
ja l'he canviat el nom
a aquest home.
Bé, llavors veus això,
veus un Sherlock Holmes
que lògicament
està gran
i comença a perdre
el cap,
vull dir...
Normal.
Clar,
té una edat,
no?
I llavors,
clar,
el que havia estat
Sherlock Holmes,
vull dir,
amb tot el seu potencial,
la seva capacitat,
clar,
allò retiene,
però lògicament
el que passa
és que cada vegada més
s'ha d'apuntar
les cosetes
en una llibreteta,
clar,
el que diem,
no?
És molt tendre,
vull dir,
per un costat
veus aquesta
bona evolució,
no és una decadència,
no ha caigut
en un drama
cascabelero,
sinó que és una cosa
com molt digna,
li fa el peripé
la Laura Finei,
diguem-ne,
com de serventa,
diguem,
de casa,
que és genial,
i un nen
que es diu Milo Parker,
que és un encant de crios,
d'aquests nanos
que jo no l'he vist mai,
és un nano d'uns...
és un preadolescent,
de tenir 12 anys,
10 o 12 anys
que està en aquest moment
i és absolutament magnífic,
no?
Llavors,
bueno,
es veu com ell
es va movent,
no?,
per allà,
no?,
al seu gust
per l'epicultura,
no?
Bueno,
i llavors a la vegada
està explicant
la història
d'una mena d'amor
impossible
que va tenir
amb la seva joventut,
barrejant amb un cert misteri,
és com un muntatge
en paral·lel,
no?,
del que havia estat
i el que és,
no?
Vull dir,
no...
el Watson no apareix mai,
apareix d'esquenes,
per exemple,
vull dir,
no cau en els detalls,
no?
Però un flashback és?
Sí, sí, sí,
no, no,
vull dir,
exacte,
és un flashback,
va fent flashbacks,
no?,
i va fent aquest muntatge
que està molt bé.
La pel·lícula en si,
home,
és acadèmicament correcta,
és una pel·lícula d'Òscar,
d'aquestes que dius,
eh?
El film con dos,
ja és això,
ja és això,
és aquest rotllo,
no?,
que segur que no estarà nominat
o alguna cosa
li pot caure,
no?,
bàsicament.
ell està magnífic,
ell està magnífic,
és un actoràs aquest home,
però un actorazo que te mueres,
i a sobre és el que diem,
clar,
ell és un senyor que té una edat,
però clar,
fa de més gran de la seva edat encara,
no?,
vull dir que a sobre
s'ha de estar
caracteritzat per ser més gran,
no?,
vull dir que dius,
és que està molt bé,
no?,
i ho fa molt bé,
bé,
et dic,
són estos tres i ja està,
i a part aquestes imatges,
no?,
molt bé,
molt bé,
una pel·lícula molt recomanable,
no hi ha redacció,
no pensem en el Sherlock Holmes
de les pel·lícules,
vull dir,
a veure si to'n el misteri,
i anar a fora,
això no,
és ell amb la seva vida final,
no?,
i el carinyo que li agafa aquest nen,
no?,
vull dir que és molt important,
no?,
i després l'altra,
que és una que em va sorprès gratament,
que és el rostre d'un àngel,
de Michael Winterbottom,
ja sabem,
aquest senyor és molt canviant,
des d'aquell Nine Songs,
per exemple,
que fa una pel·lícula pornogràfica,
en teoria amb una intenció,
que va escandalitzar a moltíssima gent,
no?,
o altres com Genova,
no,
a mi no,
a mi no m'ha escandalitzat,
no?,
perquè dius,
és el que hi ha,
doncs,
és curiós la selecció,
és a dir,
aquí ha agafat,
ha agafat el Daniel Brull,
que és geníssim,
Brull?
ho dic,
sí,
Daniel Brull,
que és boníssim,
aquest nano,
ja sé,
qui és el de,
ai,
el de la pel·lícula,
aquesta catalana,
la de Lenin,
la de Goodbye Lenin,
i l'altra,
coi,
la del Salvador,
la de Puig Antí,
això,
Puig Antí,
que no surt la paraula ara,
exacte,
ja s'ha d'haver la pel·lícula,
no?,
i la del Tarantino,
exacte,
sí,
també,
Tarantino,
sí,
malditos bastardos,
sí,
sí,
perdona,
calla,
calla,
tens raó,
sí que sortia,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
i també,
i amb la Kate Beckinsale,
clar,
dius,
quina barreja,
bomba sexual,
clar,
clar,
dius,
què passa aquí,
què passa aquí,
no pinten gaire,
no?,
llavors el que fa és una miqueta com a Genova,
que Genova va agafar Colin Firth,
eh?,
per fer la pel·lícula i tal,
que també anava una mena com de misteri,
de recerca i tal,
i bé,
aquí es situa Siena,
li agrada molt aquest home,
la zona de la Toscana,
que és una d'allà,
per no vist?
Molt maco,
jo,
sí,
no,
no,
no,
no,
sí,
sí,
sí,
sí,
i llavors el que planteja ser un inici és com que aquest senyor,
el Daniel Brühl,
és un director de cinema,
i el que vol fer és una pel·lícula,
com molts actors fan,
molts directors fan,
d'un fet que està succeint en aquells moments,
no?,
que ha passat,
que és l'assassinat d'una noia,
és a dir,
una amiga ha matat d'una altra amiga,
jovenetes,
estudiants,
a Siena,
que és una ciutat universitària,
encara que...
Una que assassina,
mira.
Sí, exacte,
sí,
jo ho he d'assassinat,
i tal,
però és el que diem,
no?,
això és una cosa,
és una excusa,
no direm que és un MacGuffin,
no ho és,
però és una excusa per el que fa Michael Winterbutton,
és fer una mena d'anàlisi,
una mena de diagnòstic més millor dit,
dels fantasmes del propi director,
com a tal,
no?,
que es mou per una siena medieval,
fosca,
no?,
vull dir,
amb unes...
Bueno,
amb aquestes...
Recordeu 24 Our People,
que també era del Michael Winterbutton,
que parlava de la festa,
la diversió nocturna,
i dels musicals,
tot això,
doncs barreja una mica aquesta línia,
amb la línia de Génova,
que també em recorda molt això,
amb unes...
Fa un...
faia moments que fa uns muntatges exquisits,
aquest home,
té una capacitat quan vol,
vull dir,
al principi,
els 20 minuts primers,
és pim-pam,
pim-pam,
pim-pam,
tu muntes i dius,
oh,
que bé.
Després,
la pel·lícula no és que perdi força,
sinó que simplement,
el que passa és que va fent-se introspectiva la pel·lícula cap a dins,
no vas veient els bici que té aquest home,
com es mou,
apareix per allà...
Ai,
com es diu aquí,
ja,
nena...
Bueno,
és que és una noia...
O la nena.
No, no,
si nena no,
no,
és una jovaneta que tindrà 16 o 17 anys,
que fa l'anunci del Top Man,
Kate,
té un nom raríssim,
Savignini o alguna cosa així...
Chloe Savigny.
No,
o Grace Chloe Moretz.
No,
no,
no,
no,
és una altra,
ja ho diré,
però és molt coneguda,
vull dir,
és un anunci de televisió,
de Top Man i tal,
que apareix,
és molt significativa,
que surt allà...
que la pel·lícula s'ha fet?
És que no ha fet gaire cosa,
té igual,
no importa,
ja ho diràs al proper dia,
però em refereixo que els personatges que envolten és que ho fan molt bé,
llavors sentes com una mena d'estrany somni a vegades,
no,
no sé si és realitat,
si és somni,
no,
és efecte de les drogues o no,
vull dir,
ho fan molt bé,
i al final la pel·lícula,
no,
no diríem al final ni molt menys,
però no és una pel·lícula que vulgui resoldre res,
que és el que passa,
que hi ha pel·lícules una mica així obertotes,
no,
que dius,
a veure,
però si jo pensava que això anava a desentrellar exactament amb la seva investigació i amb la seva aportació i tal,
qui ha estat,
qui ha matat aquesta noia,
no,
i al final això queda en un segon pla,
llavors se'n va cap a un altre lloc,
no,
i es mou per aquí,
però a mi és una pel·lícula que em va captivar,
les coses com siguin,
vull dir,
però això és la línia del Winter Button,
no és un tio que li agradi,
vull dir,
se'n va per aquí cap allà i torna i vinc i ara vaig i bé bé,
però fa molt bé aquestes anades d'olla que dic jo.
Bueno,
lo prometido es deuda,
no,
Rosa?
Perquè hem dit que marxaríem,
es quedan tres minutets,
no?
Ja,
és aquesta?
Calla,
l'estic liant d'oparda.
Sí,
l'estic liant d'oparda,
espera,
anem cap aquí,
ara,
el Carlos Baute,
que sé que t'agrada,
Rosa.
Home,
sí,
tot un detall,
moltes gràcies.
Bueno,
doncs el que fem és una mica acomiadar-nos,
se'n deixa la veu,
i res,
no?
Doncs ens escoltem d'aquí una setmaneta,
o 15 dies,
no?
Sí.
Vale,
doncs 15 dies,
clar que sí.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
No vull regalarte una i mil sonriures
i si un dia plores, tindres alegría
perquè senti sempre protegida, nena.
I m'he m'oblido d'ambienta flors cada dia
perquè sàpigues i recordes
que li estaré implagats per sempre.
El regaló meu, el traló meu, el desordi
el regaló meu, el pistolizó
la filosofia i la història, la memòria.
El regaló el amor que en ti pa'l sempre
el regaló la meva bolleria
donaré tot al que tu andes manis
yo adonaré a la vida.
Yo voy a regalarte un poco de esperanza
perquè tinguis pago el cobrillo ti sempre
yo seré la yunque a tía en el viagra.
Tot al que andes manis ha hecha regalarte
para el imposible, para que no te andaches
tot tu donaría perquè jo te estimo
i m'he m'oblido d'ambienta flors cada dia
perquè sàpigues i recordes
que lluitaré en llus per sempre.
El regaló meu, el traló meu, el desordi
el regaló meu, el pistolizó
la filosofia i la història, la memòria.
El regaló el amor que en ti pa'l sempre
el regaló la meva bolleria.
Fins demà!
Fins demà!