Babilònia
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats. Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
Transcribed podcasts: 269
Time transcribed: 11d 16h 46m 6s
Time transcribed: 11d 16h 46m 6s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
el món per això, que va ser el cas Nymphomaniac que es va estrenar censurada, presentar en dues parts es va maltractar, el director no em va voler saber res d'aquell muntatge aberrante que van fer totalment censurat i ara finalment... Estava molt bé, eh? Segurament, però ell no volia saber res No, no, no, si ell no volia saber res és aberrante Exacte, i és l'Als Bontrier Parlem de l'Als Bontrier, i l'Als Bontrier ara per fi li han editat Cameo, des del 15 de novembre crec que està a la venda, el muntatge del director 5 hores i mitja és a dir, 95 minuts més
i de la parte censurada que ja és de per si una peli exacte, ja és una peli però són 5 hores i media de peli InfoMania que en DVD i en Blu-ray ja en parlarem algun dia en parlarem, sí, sí, en parlarem ho mirarem i doncs en algun dels propers programes parlarem d'aquest llançament en fi, Carlos de Nomelli, moltes gràcies i el... Nadia, saluda el tècnic de Sò quan puguis Sí, anem! Gràcies i ens trobem la setmana que ve, dijous a les 8 del vespre a Ràdio de Pèl Ciao
Bona nit.
Doncs bona tarda, benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui és un dia, doncs, home, diguem, no és que sigui ni trist ni molt menys, però és el primer cop que al Babilònia passa, doncs, que estic solet, doncs, certs esdeveniments dels meus companys, doncs, no ha estat possible que vinguessin i m'han deixat aquí davant del vaixell. Intentarem salvar-lo, doncs, com es pugui, però és el que diem, no? La vida és la vida i, esclar, a vegades no podem estar...
al 100% dedicats a aquests espais que, lògicament, a vegades a l'oci intenten ocupar, però que a vegades la vida del dia a dia ens fa més complicat tirar endavant. Bé, perfecte. El que farem avui serà esmentar un parell de llibres que tenim, que és del mateix autor, és Pierre Lemaître, és Àlex i el llibre Vestidor de Núbia, amb aquest sumari que una mica ara mateix explicarem,
I, bàsicament, parlarem també d'uns cursets que es fan aquí a Can Ginestà, que bàsicament ens serviran per recordar que a Sant Just el tema del món de l'art sempre està molt vinculat als Sant Justencs. I també el que farem serà parlar de moltes pel·lícules. Una novetat en concret, que és Alguien a Quina Mar, de la pernil Fischer Christensen,
I una mica, de tant en quant, comentem amb els meus companys que aquí el present es dedica a fer certes investigacions, anem a dir d'aquesta manera, en el món del cinema. I quan fèiem també el cinema sense condicions, amb els altres companys també de programa, jo vaig començar a fer una mena d'africada, que era començar a...
a veure pel·lícules des de l'any 1895. Això parlo de fa, no ho sé, 7 o 8 anys, i mica en mica he anat fent una amplia història del cinema, i a partir d'aquí, ara actualment estic a l'any 1993. I el que avui comentarem serà recordar musicalment aquell any, l'any 1993, amb una sèrie de temes, i també amb una sèrie de pel·lícules, com és «Fresa i xocolata»,
Lloviendo piedras, Atrapado en el tiempo, El banquete de boda i Vides cruzadas. Són cinc pel·lícules, cinc clàssics, podríem dir, dels anys 90, que una miqueta el que farem serà escoltar-lo, parlar d'aquest tema, d'aquestes pel·lícules i explicar el seu contingut. També tindrem temps per les efemèrides. Evidentment, com sempre...
Escoltarem, en aquest cas, com a música de fons, un clàssic de la música del rock sinfònic. Pink Floyd fa 35 anys, en concret, l'any 1979 llançava el disc The Wall, un doble disc que, evidentment, va ser una autèntica revolució en les formes sinfòniques, però també en la música de ball, en aquella Another Brick in the Wall,
on bàsicament hi havia uns certs tocs que es ballaven a les discoteques per la seva base funky que tenia. I també escoltarem temes de Freddie Mercury, en aquest cas Queen, perquè avui fa 23 anys que va morir aquest gran cantant que va deixar grans clàssics tant en solitari com en conjunt.
Per tant, com veieu, un programa bastant ple, bastant farcit, i el que farem, si de cas, una mica per començar a situar-nos, és escoltar una miqueta, bàsicament, d'aquest The Wall de Pink Floyd.
Doncs amb aquesta entrada espectacular el que farem serà començar a parlar d'aquests temes que us hem comentat i ho farem parlant de literatura. Hi ha un senyor que es diu Pierre Lametre, és una persona que porta anys, és un escriptor francès que porta bastant de temps dedicant-se a això d'escriure i a mi m'ha sobtat. He llegit dos llibres en aquestes setmanes, que és un que es diu Àlex i l'altre que es diu Vestidor de Nòvia.
Realment és un escriptor que per aquella gent que no ho conegui sorprèn, realment copsa, perquè davant d'una mena de literatura totalment realista, una literatura totalment clara, planteja el que podria ser, en aquest cas, un thriller d'un contingut potent, clar i evident. No hi ha concessions, això és el que bàsicament ens crida l'atenció.
Podria ser un thriller a l'ús amb el qual passarien fets, amb els quals a partir d'una mena d'assassinat o una sèrie d'assassinats arribaria una conclusió. Aquí es parteix de la base que aquest possible assassí és dolent, però sorprèn perquè a mesura que la història avança hi ha uns motius perquè aquesta persona sigui així. Una mica et poses a favor, entre cometes, d'aquest assassí.
I és que els vincles familiars, els vincles lògicament provocats per una mena de situacions extremes, potser a la família, fins i tot diríem que amb una certa mala influència en general, farà que aquesta persona actui fora de la línia de la normalitat.
No estem parlant de cap malalt mental ni estem parlant de cap situació que vagi més enllà, sinó que la pròpia situació a si mateixa genera aquests elements. Àlex parteix d'una premissa realment que provoca angoixa. Un senyor que agafa una noia i aquesta noia la tanca dins d'una gàbia.
i la deixa ja abandonada. Imagineu-vos quina situació, no? Durant dies i dies i dies, i a partir d'aquí, doncs clar, aquest element que aquesta persona no tenia moviment, no?, doncs el problema muscular de la pròpia, no sé, vida mateixa, no?
Clar, partint de la base, ens posem a favor de la víctima, però aquesta víctima després sabem que ha fet altres qüestions. I aquest és el motiu del seu engarjolament, per dir-ho d'aquesta manera. Per tant, la situació canvia. No vull anar més enllà perquè, evidentment, el llibre té tres parts molt marcades. He explicat una mica la primera.
però que després et va sorprenent com juga amb l'espectador, amb el lector, vull dir que et diu això va bé, això va malament, aquí t'implica, aquí no t'implica, aquí l'audies, aquí l'estimes, és un artista, aquest senyor, realment són llibres que no són amables de llegir,
I en el cas de Vestido de Nòvia, hem parlat d'Àlex, Vestido de Nòvia encara va una mica més enllà, perquè aquí parlem de dos personatges, és encara més minimalista aquesta trama, però és una trama que a la filla cap el que fa és apuntar-nos també cap a una pobra noia
i un pobre noi, per dir-ho d'aquesta manera, els quals el pobre noi i la pobre noia no és d'un idó quan realment comença a bruixar amb el que passa a la seva vida. Ella és testimoni d'una mena de complot, vull testimoni, testimoni sec, mentre l'altra persona està jugant amb la seva vida, però literalment està jugant amb els fils de la seva vida. I aquest element ens fa plantejar-nos moltíssimes coses.
Bé, dos llibres molt recomanables i que a partir d'aquí, doncs, bàsicament direm que és un autor prou desconegut, però que cada vegada més s'està adonant a conèixer aquí. Hi ha tres llibres solament traduïts del francès. Si la gent vol llegir en francès, doncs, que mena de problema pot trobar aquests llibres. Ara s'està tradint un altre que em sembla que es diu algo així com «Te espero en el cielo»,
I aquest llibre parla de la Primera Guerra Mundial, canvia la trama, però també els personatges són personatges contundents, aquest element d'Eros y Tánatos, del que seria la bondat, el que seria la persona que realment actua amb les intencions, bàsicament tot un panorama que...
crec jo que serà interessant de descobrir. Per tant, un escriptor d'aquests de bona fila, d'una claretat, gairebé d'un realisme brut, que es diu quan es llegeix aquest tipus d'obres que no tenen cap mena de...
cap mena de decoració ambiental, vull dir, en quant al que seria explicar decorats i interiors i personatges i vides exemplars o no exemplars, sinó que simplement va directament al gra. És aixut, és directe, és potent i això realment és el que val la pena i que crec que s'ha de tenir en compte quan llegeixes un llibre amb aquest potencial.
Bé, el que farem serà tot seguit escoltar un tema de Queen. En aquest cas, dèiem que avui fa 23 anys que el senyor Freddie Mercury ens abandonava i una de les peces més conegudes i també més simpàtiques, per dir d'aquesta manera, seria aquell clàssic d'anomenat Radio Gaga.
Fins demà!
Fins demà!
All we hear is Radio Cocker, Radio Goo Goo.
Fins demà!
Fins demà!
Radio Ga Ga Radio Ga Ga Radio Ga Ga
Doncs realment un dels temes que bàsicament seran un recordatori per sempre amb la veu de Freddie Mercury és que realment aquest cantant, per molt que el grup després tenia molta qualitat amb Brian May i els seus components no van trobar mai una veu que podés superar a Freddie Mercury com a tal, això és evident i per tant abans de posar alguna persona recordeu que en aquella època quan va morir
es va plantejar que fos George Michael quan una època que realment havia deixat el grup WOM i llavors intentava tornar a encarrer la seva carrera però bàsicament sembla ser que al final es van posar d'acord lògicament George Michael té la veu suficient per arribar a aquests aguts que tenia Freddie Mercury però bé, imagino que cadascú va voler seguir per la seva carrera i també per un costat dius bé, es va perdre una gran persona però per altra banda tenim a George Michael que va fer altres LPs que va treure cançons que ha tret cançons que val la pena recordar
de tant en quant. Bé, doncs, el que farem tot seguit ara serà, doncs, recordar justament la pel·lícula, per dir d'aquesta manera, la novetat que tenim aquesta setmana, no? De l'any 2014, lògicament, hi ha un film que fa no gaire va sorprendre al Festival de Valladolid. Era una pel·lícula que es deia Alguien a Quina Mar, una pel·lícula danesa
dirigida per una tal Pernil Fisher Christensen, que a mi m'ha quedat, m'ha sobtat absolutament. És a dir, no es pot fer una pel·lícula més curiosa tenint en compte la premissa de la que parteix, no?
Estem parlant d'un cantant molt famós, teòricament, en aquesta Dinamarca, no?, on es mou la pel·lícula, que estem treballant per un senyor que es diu Michael Persbarn, que jo fins ara no l'he vist, però és que és un actor com la copa d'un pi, és a dir, que realment val la pena aquest home recuperar-lo, i ja té una edat, vull dir, estem parlant d'un senyor que té 50 llascats, però que...
Segurament que el seu país serà conegut, però que aquí almenys a mi no em sona. Realment és aquest personatge que fa de cantautor, un cantautor que ens recorda moltíssim a Leonard Cohen, quan canta, quan interpreta i que jo crec que una mica s'ha emmirallat amb aquest senyor per fer aquesta tipologia de música. Està acompanyada sempre d'una dona que és una mica la seva...
per tenir, per un costat també l'ajudant per composar les cançons. Ell és un cantant que té molt d'èxit, lògicament, però que ha passat per un procés de desintoxicació de drogues, d'alcohol, i que es troba que aquesta mateixa situació li està passant a la seva filla, una filla que a la vegada no es també té un fill, és a dir, que té una filla i un net, aquest senyor.
Realment, què passa? Aquesta filla li demana ajuda. Ella està acostumat a fer la seva vida, és lògic. La vida de cantant, vull dir que sempre et genera fer una vida més personal. Potser abandones una mica més la família perquè t'has de mor a raó del món i has de crear tota una sèrie d'elements que dius, bueno, doncs és la meva vida i per tant potser no entra la família, encara que...
La natura crida, imagino, no és a tenir fills i lògicament a plantejar una vida el més normal possible amb aquesta normalitat del que seria la vida d'un cantant o d'un actor. Doncs succeeix que aquesta filla s'ha de desintoxicar també, llavors li deixa el seu net. Una criatura encantadora, tot sigui dit, que també ho fa magníficament bé...
i que realment comença a veure una relació entre aquest avi, aquest avi que és bastant antipàtic amb els seus familiars, ell vol un entorn per poder crear, per poder generar aquesta música magnífica, per cert, tot sigui dit, que fan, és a dir, no sé exactament qui ha fet la música, qui ha fet els temes, però és d'una sensibilitat i d'una categoria, bé,
a l'alçada, lògicament, de Leonard Cohen, que per això una miqueta recorda aquesta sensació, la veu, tant la veu com el tipus de música.
Bé, la pel·lícula és sorprenent. Podia ser una cosa nyonya i avorrida, amb la qual com aquest avi, amb el seu net, s'agafa en carinyo, però les converses entre net i avi són potentíssimes. És cinema danès. Llavors, clar, el cinema danès ja sabem que no té cap mena de floritura. Si recordem l'Arts Von Trier, entre d'altres, o aquella pel·lícula que es deia Celebració,
A partir d'aquí recordarem que són pel·lícules amb una potència gairebé impracticable. Per tant, estem parlant d'un cinema diferent, un cinema molt clar i molt potent.
Bé, us deia que no vull anar més enllà amb aquesta pel·lícula perquè, si no, el que farem serà desvetllar tot allò que potser a lo millor ens agradaria sentir o veure, perquè, clar, si diem al final, doncs, clar, la gent no va al cinema. Per tant, aquí no hem fet mai el Babilònia.
I el que fem sempre és fer una crítica el més constructiva possible. A vegades ens escapa alguna cosa, però en aquest cas no cal, perquè la pel·lícula pot semblar senzilla com a premissa, però quan es veu és una pel·lícula complexa i a vegades dura, fins i tot. Per això dic que val la pena veure aquesta pel·lícula.
Us deia que a partir d'ara parlarem de pel·lícules de l'any 93, crec que val la pena tant en quant fer una mica d'història del cinema, per què no? I a partir d'aquí el que farem serà escoltar música de l'any 93. Estem parlant de cançons a nivell internacional que van ser número 1 a molts llocs i entre elles un tema d'unes noies de color que es deien les TLC i que van sorprendre a les llistes del Billboard americà, sobretot a les llistes del R&B de Disney.
de ritme en blues, que és com es diu allà, allà es diu R&B, perquè per no confondre amb el ritme en blues dels anys 50, és una línia molt més hip-hopera i amb una base determinada, doncs plantegem un tema que ja he dit que era un clàssic en aquella època, avui potser fa una mica de gràcia, però bé, el que fa és que la música no sempre envelleix bé, però en aquest cas la cançó té la seva categoria. L'STLC, el tema es diu Crip.
Hey you Out there in the cold Getting lonely, getting old Can you feel me? Hey you Standing in the aisles With itchy feet and fainting smiles Can you feel me? Hey you Don't help them to bury the lies
Doncs 35 anys d'aquest LP de The Wall, de Pink Floyd, amb aquest Hey You, que és un dels grans temes d'aquest disc, i que ens serveix de sintonia de fons per comentar una mica aquesta secció que farem de cinema. I avui parlarem justament de dues pel·lícules, parlem de més, però d'aquell any 93, totalment antagòniques, amb el concepte i amb la base,
com és, per un costat, Fresso y Chocolate, i l'altre, Lloviendo Piedra, s'han basat l'any 1993. Comencem per Fresso y Chocolate, una pel·lícula de Tomàs Gutiérrez Alea i Juan Carlos Fabio. Va ser una sorpresa aquesta pel·lícula que me la van estrenar. Estem parlant d'un joveníssim, Jorge Perugorría, que feia un paper absolutament admirable, al costat d'un tal Vladimir Cruz, que no va evolucionar gaire aquí, almenys. El Perugorría sí que es va convertir en una mena de galant del cinema espanyol, encara que ell era de Cuba,
i una altra que sí que també és més una d'aquestes clàssiques del cinema cubà, que és la Mirta i Barra. Bé, què ens explica Fresi i Xocolat? És una pel·lícula que parteix de la base de la temàtica gai, que és una d'aquestes qüestions que a vegades quan vas al cinema dius, a veure, aquesta pel·lícula de què va? És la temàtica gai, és la temàtica no sé què, doncs és una d'aquests clitxés que es fan amb el cinema, i això és una mica fals, una mica mentida, perquè...
És una temàtica important, però té una part secundària. Estem parlant d'aquesta cua, d'aquesta lavana, del que seria els anys 90, vull dir, lògicament, però clar, uns 90 que allà, quan veus la sensació tant d'edificis com de cotxes com la gent com vesteix, sembla que estem als anys 70.
perquè, clar, hi ha uns gustos i una forma de viure i una precarietat i tot donar uns elements que de seguida ens fa pensar que van 20 anys enrere, que potser encara passa. Quan arribes allà, jo n'he estat, però gent que ha estat dius, home, doncs sembla que estiguin encara molt més enredadits. I cada vegada sembla que es modernitzen, però el que diem és que no és el cas.
Estem parlant d'una pel·lícula en la qual és una relació d'amistat curiosa entre el que seria un revolucionari cubà, que és l'Odemir Cruz, amb tota la seva línia d'un universitari, d'essències polítiques, que agafa aquesta línia revolucionària, i aquesta obsessió que va esdevenir en aquella època el fet de denunciar,
generalment el que seria aquella altra gent que està fora del règim, no? I en el cas de Jorge Perugorría, per la seva condició homosexual, el que fa és que genera tota una sèrie de constants que fa que ell es mogui amb aquesta prima línia de la revolució. Ell diu que és patriota, que és revolucionari per cada bé, però en canvi ell el que fa és intentar, per dos mitjans, generar certes polèmiques, fins i tot escriu una carta, no?,
el govern, que això és com una mena de cop en contra d'aquest castrisme tan aferrim que existeix amb aquests revolucionaris.
Es coneixen, aquests dos nanos, el Peruguerria intenta lligar, mai millor dit, amb aquest jove, amb un bar, no? I aquest intent de lligar es converteix en una amistat, una amistat que passa per el que serien els dubtes de sobretot el nano, aquest revolucionari, sobre la seva condició, perquè és verge, no ha tingut mai relacions amb cap mena de dona,
I, per un altre costat, també, on està aquesta línia, no?, aquesta línia del dubte, no?, d'una persona jove davant de la seva condició, no? Evidentment, mai la creua, mai creu aquesta línia, i ell és conscient que, bé, doncs, que estima aquesta persona...
Però és una estima que no pot ser carnal, és una estima d'amistat. I tot això el va provocant tota una sèrie d'elements. Arriba per un costat dins de la ràbia que li provoca aquest descontent personal a denunciar aquest amic, el que seria revolucionari, el fet que fa que finalment hagi de marxar.
Però bé, és tota una mena de formes de veure exactament com gaudeixen vivint el whisky del yanqui, del que seria de l'americà, perquè això tenen whisky, tenen whisky d'allà que allò és com per matar els virus, vull dir que no és per veure. Per tant,
Una pel·lícula senzilla, per un costat, clarament parlada amb aquell accent QA, que tant té la seva forma de fer, i una pel·lícula que vista ara, com ja en la seva època ja semblava com si fos una pel·lícula, per dir-ho d'aquesta manera, 20 anys anterior, per la forma, doncs ara vist 20 anys després, doncs es manté molt bé la pel·lícula, tot sigui dit, i és molt creïble, i el Peruguerria fa un paper magnífic. A partir d'aquí es va fer molt famós a l'estat espanyol.
I l'altra pel·lícula, que també no deixa de ser una pel·lícula social, per dir-ho d'aquesta manera, és Llobiendo Piedras. Ken Loach ens té acostumats sempre a fer aquestes pel·lícules de denúncia social, no?, i que, bé, doncs que poc o molt, a vegades, doncs els surt bé, però generalment és un director molt complet, no? A mi em recorda el Stephen Frears, no?, de...
de My Beautiful Long Dead, o em recorda La camioneta, entre aquelles obres magnífiques que feia aquest director britànic. Encara que estigui fent fris, es va una mica burgesar i se'n va anar a Hollywood i va fer allò de les amistes perilloses, que està molt bé, i altres pel·lícules que després, amb el temps, han anat evolucionant. Però Ken Loach s'ha mantingut sempre fidel a la seva Anglaterra, aquesta Anglaterra de barriada, aquesta Anglaterra de gent...
de gent aturada, de gent pobra, de gent que s'ha de buscar la vida com sigui. I en el cas de Llobiendo Piedras és una situació complexa. Estem parlant de l'any 93, un moment en què Anglaterra està patint una crisi com la que estem patint aquí ara nosaltres. I aquesta crisi va comportar que la situació entre els treballadors d'una certa edat, entre els 40 i 50 anys, s'haguessin de buscar la vida com fos.
La pel·lícula comença amb dos aturats de llarga durada que estan perseguint un bé per la muntanya, és a dir, estan robant un bé directament que els servirà per portar-lo a una carnisseria
per intentar allà, al matí, i vendre pels pubs típics anglesos les cuixes del ve. Imagineu-vos, vull dir, el límit d'on s'arriba. És a dir, per uns preus també bastant destroyer, uns preus molt baratets. Però és l'única forma de subsistència. Però la base de la pel·lícula en si mateixa és el fet que un d'aquests dos amics, que és l'actor principal,
vol que la seva filla tingui una comunió digna, és a dir, amb un vestit nou, amb una festa com cal, però això val diners, i ell no els té. Però ell farà tot el possible per aconseguir aquests diners perquè la seva filla sigui el dia com si fos una princesa, perquè ja que no poden tenir res més en aquesta vida, almenys que la filla sigui el màxim de feliç possible, allò que fan els pares, allò pels fills fan qualsevol cosa.
Però, clar, fa qualsevol cosa i arriba fins i tot a endeutar-se, no? I llavors, clar, això comporta una problemàtica. No endeutar-se amb el banc, sinó endeutar-ne amb un prestamista, no? A una persona, amb un usurero, que es diu en castellà, bàsicament, no? Que el que fan és que quan no hi ha diners, quan no arriben els diners, el que fan és anar a trencar-li les cames, no? O buscar picar baralla.
S'arriba en una espiral fins i tot en què s'arriba l'assassinat, però que en aquest cas una miqueta jo crec que prevaleix en aquest cas el tema que el director perdona el que seria aquesta visió negativa, aquest moment en què l'actor principal perd l'Oremus i té una reacció perquè justament l'altre està fent la vida impossible.
Per tant, és aquesta mena de sensació d'intentar evitar la culpabilitat d'una persona que fa el possible perquè la seva filla sigui feliç. Una mica és la redempció, el perdona, com a tal, i crec que és perdonable perquè l'altre és un ser absolutament terrorífic. Ja sé que estic dient que és perdonar la mort, perdonar l'assassinat,
Però, esclar, quan el director et porta cap a una línia, tu com a espectador dius, doncs home, ben fet, vull dir, aquell ben fet que no ho faries tu mai, però ben fet quan entres dins del joc del director. Magnífica la pel·lícula i molt ben plantejada, vull dir, que és el que estem parlant d'un element importantíssim, vull dir, en quant al que seria un cinema de denúncia que se va tornar a...
a fer. Vull dir, l'estat espanyol també es feia i cada vegada més s'ha anat perdent, però bé, mica en mica anirem aconseguint-ho. Seguim escoltant temes de l'any 93 i en aquest cas el que farem serà escoltar una cançó de Texas que es diu You owe it all to me.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
What kind of life am I to lead With this love you've given me I thought you were a friend of mine But every day is someone new And that's what I've got to do Why do you make it so hard to fight Without me you'd be nowhere All is all I cared You owe it all to me You owe it all to me
Fins demà!
Fins demà!
Després d'escoltar a Texas i aquest clàssic del 93, seguim de fons amb aquest The Wall, aquest sempre enigmàtic i magnífic. A més, és una pel·lícula meravellosa, per cert, és una pel·lícula de dibuixers animats i que val la pena recuperar.
A base de seguir parlant d'una altra pel·lícula que serà El banquete de boda, justament, el que farem serà parlar-vos d'uns cursos que es fan aquí a Can Ginestà, és al taller d'Arts Plàstiques Municipal a Can Ginestà, al carrer Carles Mercader.
d'aquí de Sant Just, o sigui, exactament el número 17, en el qual es fan diferents aportacions al món del que seria les arts. Es fan cursos d'alabastre, es fan cursos de ceràmica, de modelatge amb pasta de paper, de dibuix, d'escultura, es fan també experiències plàstiques, gravat, investigació d'esmals, apunts de model masculí i femení...
de pintura, de pràctiques de torn, de retaula i de vitralls, fins i tot. Per tant, estem parlant d'unes modalitats que trimestralment es van realitzant i que tenen continuïtat. En aquest cas, de cara al proper 12 de gener, s'inicien, perdó, el 6 de gener, després de Reis, s'inicien aquests cursos que hi ha a matí i tarda, depèn com es vulgui organitzar,
I en concret jo us destaco el que jo mateix realitzo, ja que no hi ha ningú, ja em tiro flors. Però que no portin testos, perquè si no m'obrirà el cap. Bé, jo imparteixo les classes d'història de l'art i justament aquest trimestre que ve el que farem a partir del 12 de gener, que teniu temps per apuntar-vos, és realitzar un repàs per al 400 italià.
Estem parlant d'aquest segle XV, on parlarem d'arquitectura, escultura i pintura, i treballarem a grans arquitectes com Brunelleschi o Alberti, a grans escultors com Donatello o Berrocchio, o pintors com Massaccio, Piero della Francesca, Fra Filippo Lippi o Botticelli, entre d'altres. Per tant, serà una experiència magnífica. És els dilluns de la tarda, de 6 de la tarda a 7.30 de la tarda,
i el preu per el trimestre són 75 euros, és un preu molt raonable, i que el que heu de fer és trucar per telèfon i a partir d'aquí apuntar-vos. Aquest preu també és compatible amb altres cursos, vull dir que és el mateix que val aquest curs de ceràmica, dibuix, escultura, que ho podeu combinar, és a dir, estem parlant que ja amb altres cursos hi ha diferents horaris, de matí i tarda, i per tant podeu fer gairebé com una petita carrera de belles arts, vull dir, hi ha la part teòrica i la pràctica, per tant ho teniu aquí al costadet,
ho teniu a prop i realment a un preu molt raonable, que no té res a veure amb els costos que pot costar una escola privada o el que seria, en aquest cas, per desgracar a la universitat, que s'ha encarit moltíssim. Si esteu interessants, truqueu al telèfon 93 480 95 64, torno a repetir, 93 480 95 64, aquí a Can Ginestà. A partir d'aquí us explicarà la Marta, que bàsicament és la que agafarà el telèfon, com ho podeu fer, com us podeu apuntar,
i serà una experiència, crec jo, inoblidable. Per tant, us recomano els cursos que es fan, però també, sobretot, el que jo imparteixo, que és el d'Història de l'Art, i que farem el trimestre que va de gener a març, parlarem del 400 italià, és una època absolutament meravellosa i totalment aclaparadora,
I després, al trimestre final, que aniria del mes d'abril fins al mes de juny, parlaríem del neoclassicisme, que és un període també menys conegut, però a la vegada totalment aclaparador i molt interessant. Cambiem de terç i ens anem a parlar d'aquesta pel·lícula, El banquete de bo, d'una pel·lícula d'Angli, una de les primeres pel·lícules, si no va ser la primera, no em vull equivocar, que va realitzar aquest director.
Un director que en aquest cas va jugar una mica amb el que serien les tradicions. Ja sabem que aquest senyor és xinès i que, bàsicament, imagineu-vos, un director xinès que parla en aquest cas també d'homosexualitat, que és una cosa d'aquestes que dius, bueno, mare meva. És a dir, va ser un clàssic que després s'ha refet posteriorment a...
en versions americanes, però en aquest cas la versió original és potser la més interessant. Estem parlant d'un xinès que se'n va a viure a Nova York, allà coneix un noi i fa la seva vida, però clar, les tradicions xineses és que encara que estiguin a...
a 10.000 quilòmetres de distància, és que s'ha de buscar una dona, una dona submissa, que estigui al sentit del que ell vulgui. Però, esclar, la tradició i la por a aquests males costums, aquests costums de tota la vida,
fa que ell no s'atreveixi a dir-li als seus pares que li agraden els homes. Què passa? Li envien a una noia i a partir d'aquí ell no acaba de quallar i pensa bé, el que farem serà un muntatge amb una de les seves amigues, que també és xinesa, el que fa és fer com un matrimoni de conveniència amb el qual bàsicament el que s'intenti
és que hi hagi com una mena de falsetat, no? Vull dir, et cases amb mi, a l'altre li va bé, perquè d'aquesta manera també aconsegueix la nacionalitat americana, i, doncs, els pares contents, i ell, mentrestant, segueix amb el seu company. Realment, la seva pel·lícula és magnífica, és d'una...
d'un dinamisme i d'una gràcia que passa de la part dramàtica a la part còmica, no una gran comèdia, no és una comèdia de somriure constant, i això el que ens crida l'atenció sobretot és una miqueta la bona direcció que utilitza Ang Lee per portar aquests personatges. És una pel·lícula a recuperar amb la versió original, vull dir res de reversions estranyes,
i crec que us pot donar una agradable sorpresa trobar aquestes pel·lícules. I ja que estem parlant sobre pel·lícules d'any 93, hi ha una altra que és Atrapado en el tiempo, una pel·lícula que també tothom recordarà, perquè és aquella pel·lícula que es va dir, em sembla que es va dir El dia de la marmota, en la versió americana es deia El dia de la marmota, però que es va dir com Atrapado en el tiempo.
És una pel·lícula de Harold Ramis, d'aquests directors americans, solvents, anem a dir-ho d'aquesta manera, dels anys 90. I a partir d'aquí la pel·lícula no està gens malament. Tenim a Bill Murray i Andy McDowell. Haig de dir que és el primer cop que a Bill Murray jo me l'empasso, perquè a mi és un senyor que em molesta una miqueta. Però això són qüestions personals, hi ha gent que li fa molta gràcia. A mi crec que és una gràcia americana que la gent d'aquí no capta.
L'Andy McDowell, magnífica, com sempre, i jo crec que és una de les actrius potser que ha quedat una mica en l'oblit, no? Vull dir, han passat els anys, ja sé que l'edat no perdona ningú, però jo crec que és una actriu meravellosa, que té una naturalitat i una... Jo la comparo una mica, és com una pre-Juliet Roberts, no? Vull dir, aquesta dona, aquestes dones agradables, guapes, de sinceritat, a la mirada i al somriure.
La pel·lícula consta del següent. Estem parlant d'un Bill Murray, que és un conegut presentador del temps, que se'n va directament a un poble d'aquests perduts, no sé ni com es diu, d'Amèrica, perquè hi ha una tradició, i és que el dia de la marmota, és a dir, un cop a l'any...
treuen aquesta marmota, la tenen tancada, en un lloc tancada, vivint bé, no estem parlant de que la tinguin allò en un lloc mal vivint, i llavors es fa una festa popular i tal, llavors treuen aquesta marmota, la treuen d'una caixa. I si aquesta fa un gest determinat, vol dir que a l'hivern s'allargarà, però si no, vol dir que la primera arribarà abans. Per tant, és una cosa com molt de poble, com molt de...
d'aquelles coses del calendari zaragozà i aquestes coses de tota la vida que s'han portat i que té la seva gràcia. Què passa? Aquest senyor va ja a cobrir aquesta informació amb desgana, bàsicament perquè la cadena televisiva l'envien a ell, a l'Andy MacDowell i a un altre company que és el Càmera.
ell comença a ser molt soberb, perquè ho és, és una persona que és molt creguda, que és genial, i ni l'Andy MacDowell ni l'altre el traguen. A partir d'aquí, doncs, clar, comença a veure una mena com de maldició, o maledicció, millor dit, no, vull dir, amb el que passa a la seva vida, és a dir, ell que volia anar allà, filmar aquella informació i marxar corrents, acaba sent un bucle, és a dir, cada dia que s'aixeca, passa el mateix.
Vull dir, el que més o menys ell li va succeir, no? Es troba un amic, ell dona uns diners a una persona pobra, vull dir, em refereixo que una miqueta, doncs, a un pidulaire, volia dir. Llavors, a partir d'aquí, doncs, hi ha tot un procés, no?, de repetició de la jugada. Clar, ja es va donant, cada vegada que s'aixeca, dius, home, sona la mateixa música al despertador, a la mateixa hora, és com una mena de, això, de bucle sense sortida, no?,
Però ell sap que pot fer qualsevol cosa perquè sap que el dia següent no li passarà res. Fins i tot podria arribar a tirar-se el que ho intenta perquè el dia següent torna a reneixer, per dir-ho d'aquesta manera. És curiós perquè és com una mena de...
intenció per part del director, també molt encertada, perquè és molt complexa fer una pel·lícula que sempre passa el mateix, vull dir que a partir d'aquesta manera hi ha com 10 o 12 o 15 dies repetits que s'ha de variar aquesta informació. Per tant, el fet de fer una pel·lícula tan minimalista en aquest aspecte és un problema després a nivell de muntatge i de ritme, que això és molt important i que la gent no s'avorreixi i ho aconsegueix, aconsegueix de manera fantàstica.
repetint vestuari, vull dir que lògicament cada dia, no sé allò que a l'Andy MacDowell, pobra, tampoc la canvien gaire de roba. Jo parlo del tema, vull dir, perquè sempre es porta la mateixa roba, clar, cada dia passa el mateix. Per tant, és com una mena de sensació curiosa, un cinema, no direm experimental, perquè no ho és ni molt menys, faltaria, però que sí que és una experiència nova, fins en aquell moment no vista al cinema gairebé.
I, per tant, acaba sent una mena de redempció, també. Aquesta repetició del dia a dia el fa convertir-lo en una bona persona. I quan realment és bona persona és quan s'acaba aquesta maledicció. Per tant, és una mena com de... També té el que diem, un tuf, una mica de moralina, que si ets dolent patiràs i si ets bo et salvarem tots plegats.
Molt bé. Doncs el que farem serà, abans de parlar de l'última pel·lícula, que és Vides cruzades, de Robert Allman, que també és una pel·lícula d'aquestes, Coral, el que farem serà escoltar un altre tema de l'any 93, perquè estem repassant pel·lícules de l'any 1993, i el que farem serà escoltar la Toni Braxton, aquesta senyora espectacular, que també no sabem ben bé què ha sigut de la seva vida, amb una versió que m'ha enganxat aquí en castellà, del Brave Again. Si no tens
Bona nit.
Fins demà!
Si no siento más tus besos en mi piel Si no estoy contigo cada amanecer
La voy a nunca más entenderme. ¿Qué puedo hacer? Solamente la promesa que ella no daría respira. Respira, respira. No daría respira.
Millor que a vegades aquestes cantants segueixin cantant amb anglès, perquè ja sé que es vol intentar captar un públic llatí, hispano-americà i tal, però és que o que millorin el castellà o que bàsicament cantin amb anglès, que ja està molt bé i que encara que no sentarem la meitat dels humans, doncs, bueno, ja cola, no? Ja fem allò com els peixos, no cobrim la boca i sembla que estiguem cantant amb anglès.
Bé, doncs el que farem abans de marxar, que ens falten, doncs mira, al final ha passat el temps ràpid, 8 minuts, encara que un estigui aquí solet, doncs un cop s'anima i com un no calla ni sota l'aigua, doncs ja va bé. Això de tant en quant, doncs fot aquí una xerrada i posar-vos a tots amb el cap una mica boig, però això és la ràdio, no? Intenta acompanyar...
que és la nostra intenció. Acabarem parlant d'una altra pel·lícula que es diu Vides cruzades, no? Robert Allman és un d'aquests directors que als anys 90 va tenir molt d'èxit en pel·lícules com El joc de Hollywood, per exemple, que va ser el precedent aquesta pel·lícula. La pel·lícula, El joc de Hollywood, una miqueta, costava una mica d'empassar-te, no?
Però, bàsicament, Robert Altman, amb aquestes vides cruçades, va fer una mica la seva obra magna, per dir-ho d'aquesta manera, dels anys 90. És una pel·lícula que dura tres hores i una mica espanta, això. Bàsicament, què m'haig d'empassar jo aquí, no?
Però com és una pel·lícula coral, doncs entra fàcilment, no? És un muntatge en paral·lel de diferents històries que es van entrecreuant, per això es diu vides cruzades, no? Actors de luxe, eh? Andy McDowell, Robert Downey Jr., Jennifer Jason Leif...
Jack Lemmon, Julian Moore, Tom Waits, entre molts altres. Bàsicament històries de parelles i no parelles, sinó de situacions una miqueta que s'entrelliguen i que presenten una mena de panorama d'aquesta societat mitja americana, burgesa, que a la fi a cap cada un d'ells té les seves mancances.
Alguns d'ells, per un costat, cauen també en el món de l'alcohol, per exemple, i intenten sobressortir. Altres, doncs, tenen una mena com d'intencions, a vegades, una miqueta, doncs, bueno, doncs, peculiar, no?, la seva forma d'actuar, és a dir...
hi ha un personatge que el que vol simplement és tenir relacions amb una noia que tingui 18 anys, és a dir, que sigui amb aquesta línia, no?, gairebé del que seria la pederàstia. Per tant, fixeu-vos com són les ments, no? Té, per un altre costat, apareix la família acomodada, doncs, que pateix la mort d'un fill...
també els dubtes que es produeixen entre les relacions de parella. Tot això va lligat amb un muntatge soberbi, bàsicament, i amb una direcció d'actors també magnífica. Julien Murastà, que se surt, però també tenim, per exemple, un Andy McDowell, que...
fa de la mare patidora i també ho fa amb un gran format. Jo crec que la presentació d'aquesta pel·lícula en el seu moment va ser la consolidació de la carrera d'un senyor que portava un bagatge als anys 80 i als anys 70 però que havia estat una mena de cinema, no direm ni alternatiu ni molt menys, però un cinema que una miqueta podia avorrir i en aquest cas aconsegueix als anys 90 tenir una de les seves millors èpoques i millors períodes.
Bé, hem fet-ho crec un repàs exhaustiu amb aquest any de l'any 93, hem parlat molt de cinema, hem parlat una miqueta també de literatura i el que farem tot seguit serà bàsicament acomiadar-nos, no? Avui hem tingut com a convidats d'excepció el que seria, en aquest cas, el disc de Pink Floyd, aquest The Wall, no?
El tema més conegut, sense cap mena de dubte, va ser l'Another Brick in the Wall, que, com dèiem abans, es ballava a la discoteca, però que va ser un dels temes, potser, dels més importants de final dels anys 70.
Doncs ens acomiadarem. Avui no puc acomiadar ningú perquè no hi ha ningú més enllà d'aquesta peixera, però en aquest cas jo m'acomiado, soc el Xesco Ramos, ha estat un plaer acompanyar-vos al llarg d'aquesta hora. Espero que no us hàgiu avorrit escoltant aquest senyor que no ha acabat de parlar i us deixo amb aquest Another Break in the Wall. Adéu.
Fins demà!
Fins demà!
Don't need no school control. The jobs are canceled in the classroom. It just leaves the streets alone.
Fins demà!
Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Jus, 98.1.
Ràdio d'Esperm
I'm a spy in the house of love. I know the dream.
i de la parte censurada que ja és de per si una peli exacte, ja és una peli però són 5 hores i media de peli InfoMania que en DVD i en Blu-ray ja en parlarem algun dia en parlarem, sí, sí, en parlarem ho mirarem i doncs en algun dels propers programes parlarem d'aquest llançament en fi, Carlos de Nomelli, moltes gràcies i el... Nadia, saluda el tècnic de Sò quan puguis Sí, anem! Gràcies i ens trobem la setmana que ve, dijous a les 8 del vespre a Ràdio de Pèl Ciao
Bona nit.
Doncs bona tarda, benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui és un dia, doncs, home, diguem, no és que sigui ni trist ni molt menys, però és el primer cop que al Babilònia passa, doncs, que estic solet, doncs, certs esdeveniments dels meus companys, doncs, no ha estat possible que vinguessin i m'han deixat aquí davant del vaixell. Intentarem salvar-lo, doncs, com es pugui, però és el que diem, no? La vida és la vida i, esclar, a vegades no podem estar...
al 100% dedicats a aquests espais que, lògicament, a vegades a l'oci intenten ocupar, però que a vegades la vida del dia a dia ens fa més complicat tirar endavant. Bé, perfecte. El que farem avui serà esmentar un parell de llibres que tenim, que és del mateix autor, és Pierre Lemaître, és Àlex i el llibre Vestidor de Núbia, amb aquest sumari que una mica ara mateix explicarem,
I, bàsicament, parlarem també d'uns cursets que es fan aquí a Can Ginestà, que bàsicament ens serviran per recordar que a Sant Just el tema del món de l'art sempre està molt vinculat als Sant Justencs. I també el que farem serà parlar de moltes pel·lícules. Una novetat en concret, que és Alguien a Quina Mar, de la pernil Fischer Christensen,
I una mica, de tant en quant, comentem amb els meus companys que aquí el present es dedica a fer certes investigacions, anem a dir d'aquesta manera, en el món del cinema. I quan fèiem també el cinema sense condicions, amb els altres companys també de programa, jo vaig començar a fer una mena d'africada, que era començar a...
a veure pel·lícules des de l'any 1895. Això parlo de fa, no ho sé, 7 o 8 anys, i mica en mica he anat fent una amplia història del cinema, i a partir d'aquí, ara actualment estic a l'any 1993. I el que avui comentarem serà recordar musicalment aquell any, l'any 1993, amb una sèrie de temes, i també amb una sèrie de pel·lícules, com és «Fresa i xocolata»,
Lloviendo piedras, Atrapado en el tiempo, El banquete de boda i Vides cruzadas. Són cinc pel·lícules, cinc clàssics, podríem dir, dels anys 90, que una miqueta el que farem serà escoltar-lo, parlar d'aquest tema, d'aquestes pel·lícules i explicar el seu contingut. També tindrem temps per les efemèrides. Evidentment, com sempre...
Escoltarem, en aquest cas, com a música de fons, un clàssic de la música del rock sinfònic. Pink Floyd fa 35 anys, en concret, l'any 1979 llançava el disc The Wall, un doble disc que, evidentment, va ser una autèntica revolució en les formes sinfòniques, però també en la música de ball, en aquella Another Brick in the Wall,
on bàsicament hi havia uns certs tocs que es ballaven a les discoteques per la seva base funky que tenia. I també escoltarem temes de Freddie Mercury, en aquest cas Queen, perquè avui fa 23 anys que va morir aquest gran cantant que va deixar grans clàssics tant en solitari com en conjunt.
Per tant, com veieu, un programa bastant ple, bastant farcit, i el que farem, si de cas, una mica per començar a situar-nos, és escoltar una miqueta, bàsicament, d'aquest The Wall de Pink Floyd.
Doncs amb aquesta entrada espectacular el que farem serà començar a parlar d'aquests temes que us hem comentat i ho farem parlant de literatura. Hi ha un senyor que es diu Pierre Lametre, és una persona que porta anys, és un escriptor francès que porta bastant de temps dedicant-se a això d'escriure i a mi m'ha sobtat. He llegit dos llibres en aquestes setmanes, que és un que es diu Àlex i l'altre que es diu Vestidor de Nòvia.
Realment és un escriptor que per aquella gent que no ho conegui sorprèn, realment copsa, perquè davant d'una mena de literatura totalment realista, una literatura totalment clara, planteja el que podria ser, en aquest cas, un thriller d'un contingut potent, clar i evident. No hi ha concessions, això és el que bàsicament ens crida l'atenció.
Podria ser un thriller a l'ús amb el qual passarien fets, amb els quals a partir d'una mena d'assassinat o una sèrie d'assassinats arribaria una conclusió. Aquí es parteix de la base que aquest possible assassí és dolent, però sorprèn perquè a mesura que la història avança hi ha uns motius perquè aquesta persona sigui així. Una mica et poses a favor, entre cometes, d'aquest assassí.
I és que els vincles familiars, els vincles lògicament provocats per una mena de situacions extremes, potser a la família, fins i tot diríem que amb una certa mala influència en general, farà que aquesta persona actui fora de la línia de la normalitat.
No estem parlant de cap malalt mental ni estem parlant de cap situació que vagi més enllà, sinó que la pròpia situació a si mateixa genera aquests elements. Àlex parteix d'una premissa realment que provoca angoixa. Un senyor que agafa una noia i aquesta noia la tanca dins d'una gàbia.
i la deixa ja abandonada. Imagineu-vos quina situació, no? Durant dies i dies i dies, i a partir d'aquí, doncs clar, aquest element que aquesta persona no tenia moviment, no?, doncs el problema muscular de la pròpia, no sé, vida mateixa, no?
Clar, partint de la base, ens posem a favor de la víctima, però aquesta víctima després sabem que ha fet altres qüestions. I aquest és el motiu del seu engarjolament, per dir-ho d'aquesta manera. Per tant, la situació canvia. No vull anar més enllà perquè, evidentment, el llibre té tres parts molt marcades. He explicat una mica la primera.
però que després et va sorprenent com juga amb l'espectador, amb el lector, vull dir que et diu això va bé, això va malament, aquí t'implica, aquí no t'implica, aquí l'audies, aquí l'estimes, és un artista, aquest senyor, realment són llibres que no són amables de llegir,
I en el cas de Vestido de Nòvia, hem parlat d'Àlex, Vestido de Nòvia encara va una mica més enllà, perquè aquí parlem de dos personatges, és encara més minimalista aquesta trama, però és una trama que a la filla cap el que fa és apuntar-nos també cap a una pobra noia
i un pobre noi, per dir-ho d'aquesta manera, els quals el pobre noi i la pobre noia no és d'un idó quan realment comença a bruixar amb el que passa a la seva vida. Ella és testimoni d'una mena de complot, vull testimoni, testimoni sec, mentre l'altra persona està jugant amb la seva vida, però literalment està jugant amb els fils de la seva vida. I aquest element ens fa plantejar-nos moltíssimes coses.
Bé, dos llibres molt recomanables i que a partir d'aquí, doncs, bàsicament direm que és un autor prou desconegut, però que cada vegada més s'està adonant a conèixer aquí. Hi ha tres llibres solament traduïts del francès. Si la gent vol llegir en francès, doncs, que mena de problema pot trobar aquests llibres. Ara s'està tradint un altre que em sembla que es diu algo així com «Te espero en el cielo»,
I aquest llibre parla de la Primera Guerra Mundial, canvia la trama, però també els personatges són personatges contundents, aquest element d'Eros y Tánatos, del que seria la bondat, el que seria la persona que realment actua amb les intencions, bàsicament tot un panorama que...
crec jo que serà interessant de descobrir. Per tant, un escriptor d'aquests de bona fila, d'una claretat, gairebé d'un realisme brut, que es diu quan es llegeix aquest tipus d'obres que no tenen cap mena de...
cap mena de decoració ambiental, vull dir, en quant al que seria explicar decorats i interiors i personatges i vides exemplars o no exemplars, sinó que simplement va directament al gra. És aixut, és directe, és potent i això realment és el que val la pena i que crec que s'ha de tenir en compte quan llegeixes un llibre amb aquest potencial.
Bé, el que farem serà tot seguit escoltar un tema de Queen. En aquest cas, dèiem que avui fa 23 anys que el senyor Freddie Mercury ens abandonava i una de les peces més conegudes i també més simpàtiques, per dir d'aquesta manera, seria aquell clàssic d'anomenat Radio Gaga.
Fins demà!
Fins demà!
All we hear is Radio Cocker, Radio Goo Goo.
Fins demà!
Fins demà!
Radio Ga Ga Radio Ga Ga Radio Ga Ga
Doncs realment un dels temes que bàsicament seran un recordatori per sempre amb la veu de Freddie Mercury és que realment aquest cantant, per molt que el grup després tenia molta qualitat amb Brian May i els seus components no van trobar mai una veu que podés superar a Freddie Mercury com a tal, això és evident i per tant abans de posar alguna persona recordeu que en aquella època quan va morir
es va plantejar que fos George Michael quan una època que realment havia deixat el grup WOM i llavors intentava tornar a encarrer la seva carrera però bàsicament sembla ser que al final es van posar d'acord lògicament George Michael té la veu suficient per arribar a aquests aguts que tenia Freddie Mercury però bé, imagino que cadascú va voler seguir per la seva carrera i també per un costat dius bé, es va perdre una gran persona però per altra banda tenim a George Michael que va fer altres LPs que va treure cançons que ha tret cançons que val la pena recordar
de tant en quant. Bé, doncs, el que farem tot seguit ara serà, doncs, recordar justament la pel·lícula, per dir d'aquesta manera, la novetat que tenim aquesta setmana, no? De l'any 2014, lògicament, hi ha un film que fa no gaire va sorprendre al Festival de Valladolid. Era una pel·lícula que es deia Alguien a Quina Mar, una pel·lícula danesa
dirigida per una tal Pernil Fisher Christensen, que a mi m'ha quedat, m'ha sobtat absolutament. És a dir, no es pot fer una pel·lícula més curiosa tenint en compte la premissa de la que parteix, no?
Estem parlant d'un cantant molt famós, teòricament, en aquesta Dinamarca, no?, on es mou la pel·lícula, que estem treballant per un senyor que es diu Michael Persbarn, que jo fins ara no l'he vist, però és que és un actor com la copa d'un pi, és a dir, que realment val la pena aquest home recuperar-lo, i ja té una edat, vull dir, estem parlant d'un senyor que té 50 llascats, però que...
Segurament que el seu país serà conegut, però que aquí almenys a mi no em sona. Realment és aquest personatge que fa de cantautor, un cantautor que ens recorda moltíssim a Leonard Cohen, quan canta, quan interpreta i que jo crec que una mica s'ha emmirallat amb aquest senyor per fer aquesta tipologia de música. Està acompanyada sempre d'una dona que és una mica la seva...
per tenir, per un costat també l'ajudant per composar les cançons. Ell és un cantant que té molt d'èxit, lògicament, però que ha passat per un procés de desintoxicació de drogues, d'alcohol, i que es troba que aquesta mateixa situació li està passant a la seva filla, una filla que a la vegada no es també té un fill, és a dir, que té una filla i un net, aquest senyor.
Realment, què passa? Aquesta filla li demana ajuda. Ella està acostumat a fer la seva vida, és lògic. La vida de cantant, vull dir que sempre et genera fer una vida més personal. Potser abandones una mica més la família perquè t'has de mor a raó del món i has de crear tota una sèrie d'elements que dius, bueno, doncs és la meva vida i per tant potser no entra la família, encara que...
La natura crida, imagino, no és a tenir fills i lògicament a plantejar una vida el més normal possible amb aquesta normalitat del que seria la vida d'un cantant o d'un actor. Doncs succeeix que aquesta filla s'ha de desintoxicar també, llavors li deixa el seu net. Una criatura encantadora, tot sigui dit, que també ho fa magníficament bé...
i que realment comença a veure una relació entre aquest avi, aquest avi que és bastant antipàtic amb els seus familiars, ell vol un entorn per poder crear, per poder generar aquesta música magnífica, per cert, tot sigui dit, que fan, és a dir, no sé exactament qui ha fet la música, qui ha fet els temes, però és d'una sensibilitat i d'una categoria, bé,
a l'alçada, lògicament, de Leonard Cohen, que per això una miqueta recorda aquesta sensació, la veu, tant la veu com el tipus de música.
Bé, la pel·lícula és sorprenent. Podia ser una cosa nyonya i avorrida, amb la qual com aquest avi, amb el seu net, s'agafa en carinyo, però les converses entre net i avi són potentíssimes. És cinema danès. Llavors, clar, el cinema danès ja sabem que no té cap mena de floritura. Si recordem l'Arts Von Trier, entre d'altres, o aquella pel·lícula que es deia Celebració,
A partir d'aquí recordarem que són pel·lícules amb una potència gairebé impracticable. Per tant, estem parlant d'un cinema diferent, un cinema molt clar i molt potent.
Bé, us deia que no vull anar més enllà amb aquesta pel·lícula perquè, si no, el que farem serà desvetllar tot allò que potser a lo millor ens agradaria sentir o veure, perquè, clar, si diem al final, doncs, clar, la gent no va al cinema. Per tant, aquí no hem fet mai el Babilònia.
I el que fem sempre és fer una crítica el més constructiva possible. A vegades ens escapa alguna cosa, però en aquest cas no cal, perquè la pel·lícula pot semblar senzilla com a premissa, però quan es veu és una pel·lícula complexa i a vegades dura, fins i tot. Per això dic que val la pena veure aquesta pel·lícula.
Us deia que a partir d'ara parlarem de pel·lícules de l'any 93, crec que val la pena tant en quant fer una mica d'història del cinema, per què no? I a partir d'aquí el que farem serà escoltar música de l'any 93. Estem parlant de cançons a nivell internacional que van ser número 1 a molts llocs i entre elles un tema d'unes noies de color que es deien les TLC i que van sorprendre a les llistes del Billboard americà, sobretot a les llistes del R&B de Disney.
de ritme en blues, que és com es diu allà, allà es diu R&B, perquè per no confondre amb el ritme en blues dels anys 50, és una línia molt més hip-hopera i amb una base determinada, doncs plantegem un tema que ja he dit que era un clàssic en aquella època, avui potser fa una mica de gràcia, però bé, el que fa és que la música no sempre envelleix bé, però en aquest cas la cançó té la seva categoria. L'STLC, el tema es diu Crip.
Hey you Out there in the cold Getting lonely, getting old Can you feel me? Hey you Standing in the aisles With itchy feet and fainting smiles Can you feel me? Hey you Don't help them to bury the lies
Doncs 35 anys d'aquest LP de The Wall, de Pink Floyd, amb aquest Hey You, que és un dels grans temes d'aquest disc, i que ens serveix de sintonia de fons per comentar una mica aquesta secció que farem de cinema. I avui parlarem justament de dues pel·lícules, parlem de més, però d'aquell any 93, totalment antagòniques, amb el concepte i amb la base,
com és, per un costat, Fresso y Chocolate, i l'altre, Lloviendo Piedra, s'han basat l'any 1993. Comencem per Fresso y Chocolate, una pel·lícula de Tomàs Gutiérrez Alea i Juan Carlos Fabio. Va ser una sorpresa aquesta pel·lícula que me la van estrenar. Estem parlant d'un joveníssim, Jorge Perugorría, que feia un paper absolutament admirable, al costat d'un tal Vladimir Cruz, que no va evolucionar gaire aquí, almenys. El Perugorría sí que es va convertir en una mena de galant del cinema espanyol, encara que ell era de Cuba,
i una altra que sí que també és més una d'aquestes clàssiques del cinema cubà, que és la Mirta i Barra. Bé, què ens explica Fresi i Xocolat? És una pel·lícula que parteix de la base de la temàtica gai, que és una d'aquestes qüestions que a vegades quan vas al cinema dius, a veure, aquesta pel·lícula de què va? És la temàtica gai, és la temàtica no sé què, doncs és una d'aquests clitxés que es fan amb el cinema, i això és una mica fals, una mica mentida, perquè...
És una temàtica important, però té una part secundària. Estem parlant d'aquesta cua, d'aquesta lavana, del que seria els anys 90, vull dir, lògicament, però clar, uns 90 que allà, quan veus la sensació tant d'edificis com de cotxes com la gent com vesteix, sembla que estem als anys 70.
perquè, clar, hi ha uns gustos i una forma de viure i una precarietat i tot donar uns elements que de seguida ens fa pensar que van 20 anys enrere, que potser encara passa. Quan arribes allà, jo n'he estat, però gent que ha estat dius, home, doncs sembla que estiguin encara molt més enredadits. I cada vegada sembla que es modernitzen, però el que diem és que no és el cas.
Estem parlant d'una pel·lícula en la qual és una relació d'amistat curiosa entre el que seria un revolucionari cubà, que és l'Odemir Cruz, amb tota la seva línia d'un universitari, d'essències polítiques, que agafa aquesta línia revolucionària, i aquesta obsessió que va esdevenir en aquella època el fet de denunciar,
generalment el que seria aquella altra gent que està fora del règim, no? I en el cas de Jorge Perugorría, per la seva condició homosexual, el que fa és que genera tota una sèrie de constants que fa que ell es mogui amb aquesta prima línia de la revolució. Ell diu que és patriota, que és revolucionari per cada bé, però en canvi ell el que fa és intentar, per dos mitjans, generar certes polèmiques, fins i tot escriu una carta, no?,
el govern, que això és com una mena de cop en contra d'aquest castrisme tan aferrim que existeix amb aquests revolucionaris.
Es coneixen, aquests dos nanos, el Peruguerria intenta lligar, mai millor dit, amb aquest jove, amb un bar, no? I aquest intent de lligar es converteix en una amistat, una amistat que passa per el que serien els dubtes de sobretot el nano, aquest revolucionari, sobre la seva condició, perquè és verge, no ha tingut mai relacions amb cap mena de dona,
I, per un altre costat, també, on està aquesta línia, no?, aquesta línia del dubte, no?, d'una persona jove davant de la seva condició, no? Evidentment, mai la creua, mai creu aquesta línia, i ell és conscient que, bé, doncs, que estima aquesta persona...
Però és una estima que no pot ser carnal, és una estima d'amistat. I tot això el va provocant tota una sèrie d'elements. Arriba per un costat dins de la ràbia que li provoca aquest descontent personal a denunciar aquest amic, el que seria revolucionari, el fet que fa que finalment hagi de marxar.
Però bé, és tota una mena de formes de veure exactament com gaudeixen vivint el whisky del yanqui, del que seria de l'americà, perquè això tenen whisky, tenen whisky d'allà que allò és com per matar els virus, vull dir que no és per veure. Per tant,
Una pel·lícula senzilla, per un costat, clarament parlada amb aquell accent QA, que tant té la seva forma de fer, i una pel·lícula que vista ara, com ja en la seva època ja semblava com si fos una pel·lícula, per dir-ho d'aquesta manera, 20 anys anterior, per la forma, doncs ara vist 20 anys després, doncs es manté molt bé la pel·lícula, tot sigui dit, i és molt creïble, i el Peruguerria fa un paper magnífic. A partir d'aquí es va fer molt famós a l'estat espanyol.
I l'altra pel·lícula, que també no deixa de ser una pel·lícula social, per dir-ho d'aquesta manera, és Llobiendo Piedras. Ken Loach ens té acostumats sempre a fer aquestes pel·lícules de denúncia social, no?, i que, bé, doncs que poc o molt, a vegades, doncs els surt bé, però generalment és un director molt complet, no? A mi em recorda el Stephen Frears, no?, de...
de My Beautiful Long Dead, o em recorda La camioneta, entre aquelles obres magnífiques que feia aquest director britànic. Encara que estigui fent fris, es va una mica burgesar i se'n va anar a Hollywood i va fer allò de les amistes perilloses, que està molt bé, i altres pel·lícules que després, amb el temps, han anat evolucionant. Però Ken Loach s'ha mantingut sempre fidel a la seva Anglaterra, aquesta Anglaterra de barriada, aquesta Anglaterra de gent...
de gent aturada, de gent pobra, de gent que s'ha de buscar la vida com sigui. I en el cas de Llobiendo Piedras és una situació complexa. Estem parlant de l'any 93, un moment en què Anglaterra està patint una crisi com la que estem patint aquí ara nosaltres. I aquesta crisi va comportar que la situació entre els treballadors d'una certa edat, entre els 40 i 50 anys, s'haguessin de buscar la vida com fos.
La pel·lícula comença amb dos aturats de llarga durada que estan perseguint un bé per la muntanya, és a dir, estan robant un bé directament que els servirà per portar-lo a una carnisseria
per intentar allà, al matí, i vendre pels pubs típics anglesos les cuixes del ve. Imagineu-vos, vull dir, el límit d'on s'arriba. És a dir, per uns preus també bastant destroyer, uns preus molt baratets. Però és l'única forma de subsistència. Però la base de la pel·lícula en si mateixa és el fet que un d'aquests dos amics, que és l'actor principal,
vol que la seva filla tingui una comunió digna, és a dir, amb un vestit nou, amb una festa com cal, però això val diners, i ell no els té. Però ell farà tot el possible per aconseguir aquests diners perquè la seva filla sigui el dia com si fos una princesa, perquè ja que no poden tenir res més en aquesta vida, almenys que la filla sigui el màxim de feliç possible, allò que fan els pares, allò pels fills fan qualsevol cosa.
Però, clar, fa qualsevol cosa i arriba fins i tot a endeutar-se, no? I llavors, clar, això comporta una problemàtica. No endeutar-se amb el banc, sinó endeutar-ne amb un prestamista, no? A una persona, amb un usurero, que es diu en castellà, bàsicament, no? Que el que fan és que quan no hi ha diners, quan no arriben els diners, el que fan és anar a trencar-li les cames, no? O buscar picar baralla.
S'arriba en una espiral fins i tot en què s'arriba l'assassinat, però que en aquest cas una miqueta jo crec que prevaleix en aquest cas el tema que el director perdona el que seria aquesta visió negativa, aquest moment en què l'actor principal perd l'Oremus i té una reacció perquè justament l'altre està fent la vida impossible.
Per tant, és aquesta mena de sensació d'intentar evitar la culpabilitat d'una persona que fa el possible perquè la seva filla sigui feliç. Una mica és la redempció, el perdona, com a tal, i crec que és perdonable perquè l'altre és un ser absolutament terrorífic. Ja sé que estic dient que és perdonar la mort, perdonar l'assassinat,
Però, esclar, quan el director et porta cap a una línia, tu com a espectador dius, doncs home, ben fet, vull dir, aquell ben fet que no ho faries tu mai, però ben fet quan entres dins del joc del director. Magnífica la pel·lícula i molt ben plantejada, vull dir, que és el que estem parlant d'un element importantíssim, vull dir, en quant al que seria un cinema de denúncia que se va tornar a...
a fer. Vull dir, l'estat espanyol també es feia i cada vegada més s'ha anat perdent, però bé, mica en mica anirem aconseguint-ho. Seguim escoltant temes de l'any 93 i en aquest cas el que farem serà escoltar una cançó de Texas que es diu You owe it all to me.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
What kind of life am I to lead With this love you've given me I thought you were a friend of mine But every day is someone new And that's what I've got to do Why do you make it so hard to fight Without me you'd be nowhere All is all I cared You owe it all to me You owe it all to me
Fins demà!
Fins demà!
Després d'escoltar a Texas i aquest clàssic del 93, seguim de fons amb aquest The Wall, aquest sempre enigmàtic i magnífic. A més, és una pel·lícula meravellosa, per cert, és una pel·lícula de dibuixers animats i que val la pena recuperar.
A base de seguir parlant d'una altra pel·lícula que serà El banquete de boda, justament, el que farem serà parlar-vos d'uns cursos que es fan aquí a Can Ginestà, és al taller d'Arts Plàstiques Municipal a Can Ginestà, al carrer Carles Mercader.
d'aquí de Sant Just, o sigui, exactament el número 17, en el qual es fan diferents aportacions al món del que seria les arts. Es fan cursos d'alabastre, es fan cursos de ceràmica, de modelatge amb pasta de paper, de dibuix, d'escultura, es fan també experiències plàstiques, gravat, investigació d'esmals, apunts de model masculí i femení...
de pintura, de pràctiques de torn, de retaula i de vitralls, fins i tot. Per tant, estem parlant d'unes modalitats que trimestralment es van realitzant i que tenen continuïtat. En aquest cas, de cara al proper 12 de gener, s'inicien, perdó, el 6 de gener, després de Reis, s'inicien aquests cursos que hi ha a matí i tarda, depèn com es vulgui organitzar,
I en concret jo us destaco el que jo mateix realitzo, ja que no hi ha ningú, ja em tiro flors. Però que no portin testos, perquè si no m'obrirà el cap. Bé, jo imparteixo les classes d'història de l'art i justament aquest trimestre que ve el que farem a partir del 12 de gener, que teniu temps per apuntar-vos, és realitzar un repàs per al 400 italià.
Estem parlant d'aquest segle XV, on parlarem d'arquitectura, escultura i pintura, i treballarem a grans arquitectes com Brunelleschi o Alberti, a grans escultors com Donatello o Berrocchio, o pintors com Massaccio, Piero della Francesca, Fra Filippo Lippi o Botticelli, entre d'altres. Per tant, serà una experiència magnífica. És els dilluns de la tarda, de 6 de la tarda a 7.30 de la tarda,
i el preu per el trimestre són 75 euros, és un preu molt raonable, i que el que heu de fer és trucar per telèfon i a partir d'aquí apuntar-vos. Aquest preu també és compatible amb altres cursos, vull dir que és el mateix que val aquest curs de ceràmica, dibuix, escultura, que ho podeu combinar, és a dir, estem parlant que ja amb altres cursos hi ha diferents horaris, de matí i tarda, i per tant podeu fer gairebé com una petita carrera de belles arts, vull dir, hi ha la part teòrica i la pràctica, per tant ho teniu aquí al costadet,
ho teniu a prop i realment a un preu molt raonable, que no té res a veure amb els costos que pot costar una escola privada o el que seria, en aquest cas, per desgracar a la universitat, que s'ha encarit moltíssim. Si esteu interessants, truqueu al telèfon 93 480 95 64, torno a repetir, 93 480 95 64, aquí a Can Ginestà. A partir d'aquí us explicarà la Marta, que bàsicament és la que agafarà el telèfon, com ho podeu fer, com us podeu apuntar,
i serà una experiència, crec jo, inoblidable. Per tant, us recomano els cursos que es fan, però també, sobretot, el que jo imparteixo, que és el d'Història de l'Art, i que farem el trimestre que va de gener a març, parlarem del 400 italià, és una època absolutament meravellosa i totalment aclaparadora,
I després, al trimestre final, que aniria del mes d'abril fins al mes de juny, parlaríem del neoclassicisme, que és un període també menys conegut, però a la vegada totalment aclaparador i molt interessant. Cambiem de terç i ens anem a parlar d'aquesta pel·lícula, El banquete de bo, d'una pel·lícula d'Angli, una de les primeres pel·lícules, si no va ser la primera, no em vull equivocar, que va realitzar aquest director.
Un director que en aquest cas va jugar una mica amb el que serien les tradicions. Ja sabem que aquest senyor és xinès i que, bàsicament, imagineu-vos, un director xinès que parla en aquest cas també d'homosexualitat, que és una cosa d'aquestes que dius, bueno, mare meva. És a dir, va ser un clàssic que després s'ha refet posteriorment a...
en versions americanes, però en aquest cas la versió original és potser la més interessant. Estem parlant d'un xinès que se'n va a viure a Nova York, allà coneix un noi i fa la seva vida, però clar, les tradicions xineses és que encara que estiguin a...
a 10.000 quilòmetres de distància, és que s'ha de buscar una dona, una dona submissa, que estigui al sentit del que ell vulgui. Però, esclar, la tradició i la por a aquests males costums, aquests costums de tota la vida,
fa que ell no s'atreveixi a dir-li als seus pares que li agraden els homes. Què passa? Li envien a una noia i a partir d'aquí ell no acaba de quallar i pensa bé, el que farem serà un muntatge amb una de les seves amigues, que també és xinesa, el que fa és fer com un matrimoni de conveniència amb el qual bàsicament el que s'intenti
és que hi hagi com una mena de falsetat, no? Vull dir, et cases amb mi, a l'altre li va bé, perquè d'aquesta manera també aconsegueix la nacionalitat americana, i, doncs, els pares contents, i ell, mentrestant, segueix amb el seu company. Realment, la seva pel·lícula és magnífica, és d'una...
d'un dinamisme i d'una gràcia que passa de la part dramàtica a la part còmica, no una gran comèdia, no és una comèdia de somriure constant, i això el que ens crida l'atenció sobretot és una miqueta la bona direcció que utilitza Ang Lee per portar aquests personatges. És una pel·lícula a recuperar amb la versió original, vull dir res de reversions estranyes,
i crec que us pot donar una agradable sorpresa trobar aquestes pel·lícules. I ja que estem parlant sobre pel·lícules d'any 93, hi ha una altra que és Atrapado en el tiempo, una pel·lícula que també tothom recordarà, perquè és aquella pel·lícula que es va dir, em sembla que es va dir El dia de la marmota, en la versió americana es deia El dia de la marmota, però que es va dir com Atrapado en el tiempo.
És una pel·lícula de Harold Ramis, d'aquests directors americans, solvents, anem a dir-ho d'aquesta manera, dels anys 90. I a partir d'aquí la pel·lícula no està gens malament. Tenim a Bill Murray i Andy McDowell. Haig de dir que és el primer cop que a Bill Murray jo me l'empasso, perquè a mi és un senyor que em molesta una miqueta. Però això són qüestions personals, hi ha gent que li fa molta gràcia. A mi crec que és una gràcia americana que la gent d'aquí no capta.
L'Andy McDowell, magnífica, com sempre, i jo crec que és una de les actrius potser que ha quedat una mica en l'oblit, no? Vull dir, han passat els anys, ja sé que l'edat no perdona ningú, però jo crec que és una actriu meravellosa, que té una naturalitat i una... Jo la comparo una mica, és com una pre-Juliet Roberts, no? Vull dir, aquesta dona, aquestes dones agradables, guapes, de sinceritat, a la mirada i al somriure.
La pel·lícula consta del següent. Estem parlant d'un Bill Murray, que és un conegut presentador del temps, que se'n va directament a un poble d'aquests perduts, no sé ni com es diu, d'Amèrica, perquè hi ha una tradició, i és que el dia de la marmota, és a dir, un cop a l'any...
treuen aquesta marmota, la tenen tancada, en un lloc tancada, vivint bé, no estem parlant de que la tinguin allò en un lloc mal vivint, i llavors es fa una festa popular i tal, llavors treuen aquesta marmota, la treuen d'una caixa. I si aquesta fa un gest determinat, vol dir que a l'hivern s'allargarà, però si no, vol dir que la primera arribarà abans. Per tant, és una cosa com molt de poble, com molt de...
d'aquelles coses del calendari zaragozà i aquestes coses de tota la vida que s'han portat i que té la seva gràcia. Què passa? Aquest senyor va ja a cobrir aquesta informació amb desgana, bàsicament perquè la cadena televisiva l'envien a ell, a l'Andy MacDowell i a un altre company que és el Càmera.
ell comença a ser molt soberb, perquè ho és, és una persona que és molt creguda, que és genial, i ni l'Andy MacDowell ni l'altre el traguen. A partir d'aquí, doncs, clar, comença a veure una mena com de maldició, o maledicció, millor dit, no, vull dir, amb el que passa a la seva vida, és a dir, ell que volia anar allà, filmar aquella informació i marxar corrents, acaba sent un bucle, és a dir, cada dia que s'aixeca, passa el mateix.
Vull dir, el que més o menys ell li va succeir, no? Es troba un amic, ell dona uns diners a una persona pobra, vull dir, em refereixo que una miqueta, doncs, a un pidulaire, volia dir. Llavors, a partir d'aquí, doncs, hi ha tot un procés, no?, de repetició de la jugada. Clar, ja es va donant, cada vegada que s'aixeca, dius, home, sona la mateixa música al despertador, a la mateixa hora, és com una mena de, això, de bucle sense sortida, no?,
Però ell sap que pot fer qualsevol cosa perquè sap que el dia següent no li passarà res. Fins i tot podria arribar a tirar-se el que ho intenta perquè el dia següent torna a reneixer, per dir-ho d'aquesta manera. És curiós perquè és com una mena de...
intenció per part del director, també molt encertada, perquè és molt complexa fer una pel·lícula que sempre passa el mateix, vull dir que a partir d'aquesta manera hi ha com 10 o 12 o 15 dies repetits que s'ha de variar aquesta informació. Per tant, el fet de fer una pel·lícula tan minimalista en aquest aspecte és un problema després a nivell de muntatge i de ritme, que això és molt important i que la gent no s'avorreixi i ho aconsegueix, aconsegueix de manera fantàstica.
repetint vestuari, vull dir que lògicament cada dia, no sé allò que a l'Andy MacDowell, pobra, tampoc la canvien gaire de roba. Jo parlo del tema, vull dir, perquè sempre es porta la mateixa roba, clar, cada dia passa el mateix. Per tant, és com una mena de sensació curiosa, un cinema, no direm experimental, perquè no ho és ni molt menys, faltaria, però que sí que és una experiència nova, fins en aquell moment no vista al cinema gairebé.
I, per tant, acaba sent una mena de redempció, també. Aquesta repetició del dia a dia el fa convertir-lo en una bona persona. I quan realment és bona persona és quan s'acaba aquesta maledicció. Per tant, és una mena com de... També té el que diem, un tuf, una mica de moralina, que si ets dolent patiràs i si ets bo et salvarem tots plegats.
Molt bé. Doncs el que farem serà, abans de parlar de l'última pel·lícula, que és Vides cruzades, de Robert Allman, que també és una pel·lícula d'aquestes, Coral, el que farem serà escoltar un altre tema de l'any 93, perquè estem repassant pel·lícules de l'any 1993, i el que farem serà escoltar la Toni Braxton, aquesta senyora espectacular, que també no sabem ben bé què ha sigut de la seva vida, amb una versió que m'ha enganxat aquí en castellà, del Brave Again. Si no tens
Bona nit.
Fins demà!
Si no siento más tus besos en mi piel Si no estoy contigo cada amanecer
La voy a nunca más entenderme. ¿Qué puedo hacer? Solamente la promesa que ella no daría respira. Respira, respira. No daría respira.
Millor que a vegades aquestes cantants segueixin cantant amb anglès, perquè ja sé que es vol intentar captar un públic llatí, hispano-americà i tal, però és que o que millorin el castellà o que bàsicament cantin amb anglès, que ja està molt bé i que encara que no sentarem la meitat dels humans, doncs, bueno, ja cola, no? Ja fem allò com els peixos, no cobrim la boca i sembla que estiguem cantant amb anglès.
Bé, doncs el que farem abans de marxar, que ens falten, doncs mira, al final ha passat el temps ràpid, 8 minuts, encara que un estigui aquí solet, doncs un cop s'anima i com un no calla ni sota l'aigua, doncs ja va bé. Això de tant en quant, doncs fot aquí una xerrada i posar-vos a tots amb el cap una mica boig, però això és la ràdio, no? Intenta acompanyar...
que és la nostra intenció. Acabarem parlant d'una altra pel·lícula que es diu Vides cruzades, no? Robert Allman és un d'aquests directors que als anys 90 va tenir molt d'èxit en pel·lícules com El joc de Hollywood, per exemple, que va ser el precedent aquesta pel·lícula. La pel·lícula, El joc de Hollywood, una miqueta, costava una mica d'empassar-te, no?
Però, bàsicament, Robert Altman, amb aquestes vides cruçades, va fer una mica la seva obra magna, per dir-ho d'aquesta manera, dels anys 90. És una pel·lícula que dura tres hores i una mica espanta, això. Bàsicament, què m'haig d'empassar jo aquí, no?
Però com és una pel·lícula coral, doncs entra fàcilment, no? És un muntatge en paral·lel de diferents històries que es van entrecreuant, per això es diu vides cruzades, no? Actors de luxe, eh? Andy McDowell, Robert Downey Jr., Jennifer Jason Leif...
Jack Lemmon, Julian Moore, Tom Waits, entre molts altres. Bàsicament històries de parelles i no parelles, sinó de situacions una miqueta que s'entrelliguen i que presenten una mena de panorama d'aquesta societat mitja americana, burgesa, que a la fi a cap cada un d'ells té les seves mancances.
Alguns d'ells, per un costat, cauen també en el món de l'alcohol, per exemple, i intenten sobressortir. Altres, doncs, tenen una mena com d'intencions, a vegades, una miqueta, doncs, bueno, doncs, peculiar, no?, la seva forma d'actuar, és a dir...
hi ha un personatge que el que vol simplement és tenir relacions amb una noia que tingui 18 anys, és a dir, que sigui amb aquesta línia, no?, gairebé del que seria la pederàstia. Per tant, fixeu-vos com són les ments, no? Té, per un altre costat, apareix la família acomodada, doncs, que pateix la mort d'un fill...
també els dubtes que es produeixen entre les relacions de parella. Tot això va lligat amb un muntatge soberbi, bàsicament, i amb una direcció d'actors també magnífica. Julien Murastà, que se surt, però també tenim, per exemple, un Andy McDowell, que...
fa de la mare patidora i també ho fa amb un gran format. Jo crec que la presentació d'aquesta pel·lícula en el seu moment va ser la consolidació de la carrera d'un senyor que portava un bagatge als anys 80 i als anys 70 però que havia estat una mena de cinema, no direm ni alternatiu ni molt menys, però un cinema que una miqueta podia avorrir i en aquest cas aconsegueix als anys 90 tenir una de les seves millors èpoques i millors períodes.
Bé, hem fet-ho crec un repàs exhaustiu amb aquest any de l'any 93, hem parlat molt de cinema, hem parlat una miqueta també de literatura i el que farem tot seguit serà bàsicament acomiadar-nos, no? Avui hem tingut com a convidats d'excepció el que seria, en aquest cas, el disc de Pink Floyd, aquest The Wall, no?
El tema més conegut, sense cap mena de dubte, va ser l'Another Brick in the Wall, que, com dèiem abans, es ballava a la discoteca, però que va ser un dels temes, potser, dels més importants de final dels anys 70.
Doncs ens acomiadarem. Avui no puc acomiadar ningú perquè no hi ha ningú més enllà d'aquesta peixera, però en aquest cas jo m'acomiado, soc el Xesco Ramos, ha estat un plaer acompanyar-vos al llarg d'aquesta hora. Espero que no us hàgiu avorrit escoltant aquest senyor que no ha acabat de parlar i us deixo amb aquest Another Break in the Wall. Adéu.
Fins demà!
Fins demà!
Don't need no school control. The jobs are canceled in the classroom. It just leaves the streets alone.
Fins demà!
Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Jus, 98.1.
Ràdio d'Esperm
I'm a spy in the house of love. I know the dream.