La ràdio de Sant Just, 98.1
Doncs comencem un dijous més a la Babilònia.
Avui tenim un programa eminentment masculí,
perquè solament estem els homes de la casa, mai millor dit.
Els maixotes, no?
Algú va canviar de gènere aquí, eh?
Com no se sent ningú, avui podem parlar de coses d'homes.
Exacte, exacte, això.
No, perquè d'aquest programa l'escolta la Rosa i la Lourdes i tal,
i després ens diuen, ja està bé quan no estem nosaltres, us esmadreu i tal.
Sí, sí, sí.
Però bé, res.
No ho faré.
Doncs estem amb el Jaume Vidal, què tal?
Hola, què tal?
Amb el David Montaner.
Hola.
I amb el Nacho.
Alonso.
Alonso, gràcies.
Com estem?
No me'n recordo.
Com el Fernando.
Ai, la memòria, la memòria.
Sí, sí.
Doncs bé, avui parlarem, bàsicament, farem com,
parlarem una miqueta d'una exposició que hi ha aquí al celler de Can Ginestà,
una exposició molt interessant de Camuapa,
però bàsicament avui parlarem de llibres i de cinema.
I el que farem serà, doncs, parlar de, bàsicament, de pel·lícules, no?
De tots els temps, no?
Però també tenim un moment cinema de Sitges,
ai, cinema de Sitges, festival de Sitges.
Festival de Sitges, sí.
El Nacho, doncs, ambient especial de Ràdio d'Esbert, no?
Tot pagat, tot pagat.
Això explicarà tot l'ambient.
Sí, sí, sí.
A l'Utalarro que hi deia, sí.
Exacte, total.
Total, totalment.
A l'estudi presidencial.
Exactament.
L'hem vist una miqueta així com canviat,
una mica, unes maneres, unes posicions de les mans i tal, no?
Que això és la influència de Sitges, no?
Això és normal, és normal.
Sí, sí, sí.
Clar que sí.
Això que és broma, eh?
Topicazos, eh?
Bueno, jo parlaré de Topicazos, després.
Exacte, exacte.
Topicazos.
Bueno, doncs això, comencem parlant d'una exposició de fotografia, no, Jaume?
Que tenia el que és el celler de Can Gina està.
Sí, és curiós recorrent, no?
Exacte.
L'altre dia ho deies.
Diu, hi ha una de fotografies ara...
És un no parar.
Sí.
Entre pobles, no, es diu?
Entre pobles, sí.
Probablement és tan interessant l'estètica com el contingut,
si més no en algunes de les fotografies.
O sigui, hi ha fotografies que estèticament estan molt bé
i d'altres que és el contingut.
O sigui, la diferència, per exemple, tinc aquí a les mans uns nens que són d'aquí,
d'aquí Sant Just,
i a sobre, doncs, hi tenim els que són d'allà, de tot...
Com ho dic que es diu, això, aviam?
Camuapa.
Camuapa, exacte.
És el poble que està germanat Sant Just.
Sí, està germanat.
A Nicaragua, sí.
Llavors, també hi ha algunes fotografies que tenen a veure amb les àvies
i sí, i és aquest talent, no?
Aquest contingut de persones que s'han fet grans en una cultura
i després les altres que s'han fet grans, doncs, aquí a Sant Just.
Paral·lelament, doncs, bueno, hi ha tot un seguit d'aspectes,
doncs, que si el menjar, com van vestir-ho uns, com van vestir els altres...
No sé, vull dir, a mi m'ha semblat que me'ls he mirat totes, vaja,
perquè dic que alguna cosa l'hi he vist a cadascuna d'elles.
Hi ha vegades tècnica i altres vegades contingut.
Recomanada queda, no?
Sí, sí, sí, perfecte.
Clar, clar, clar.
Sí, sí.
No, a veure, realment és que, a veure, sempre aquesta fotografia,
que és una fotografia més periodística...
Bé, a veure, més periodística, podíem considerar-ho així, no?, com a tal,
però sempre amb aquests vincles que hi ha hagut amb Nicaragua i Sant Just i tal,
sempre han fet moltes exposicions d'aquest tipus.
No vull dir que sigui recurrent, vull dir, en aquest cas,
recurrent al concepte de fotografia com a exposició genèrica
arreu de Barcelona, que és una cosa molt habitual,
però que en refereixo que és la primera vegada, crec,
que fan una exposició de fotografies d'aquest tema.
Aquí, concretament, sí.
Ja diria que sí.
No, jo volia introdir una cosa que no hem parlat abans.
Sí.
És que aquesta setmana passada s'ha morir a l'Andrés Bagda.
Ah, sí, que m'ho has comentat, tens raó, sí.
I crec que calia, com a mínim, esmentar-ho, no?
Sí, sí, sí, i tant, i tant que sí.
I recordar una pel·lícula, va, clar.
La terra de la gran promesa.
Oh, esclar.
Ah.
Jo la tinc llunyà, en aquesta pel·lícula.
I en tinc una per veure que també la tinc en DVD, que és Katin.
Katin, aquesta va ser una cràfic.
No l'he vist mai.
Molt interessant, també.
És que el seu pare, el seu pare, es veu,
va ser d'un dels oficials polacs que van matar la massacre aquesta de Katin.
Sí, senyor, veig que has llegit.
Sí, sí, sí.
Bueno, doncs val la pena, però és magnífic.
Jo no recordo qui he vist, he vist un parell de coses...
Hosti, això de la terra de la gran promesa està...
Si vols dir el capitalisme en estat pur, mira aquest film.
Ah, ah.
Molt bé, no, no? Passat-te, doncs.
I mireu la diferència que hi ha amb ara.
No, massa, no.
Perquè la fotografia...
I a més a més, jo convidaria encara una altra cosa.
Aquells que negueu l'existència d'organitzacions defensores dels treballadors
i no esmento res més, doncs mireu aquesta pel·lícula
i veureu si a vegades hi ha coses a poder fer.
Sí, i així com també, només afegeixo l'apunt,
aquest any fa 80 anys del famós discurs del Unamuno,
el paranimf de la Universitat de Salamanca,
davant del senyor... del general Millán Estray.
No, Millán Estray.
Millán Estray.
Ah, vale, vale, vale.
Sí, el del parche al fundador de la Gió.
El famós que va dir
Viva la mort de abajo de la intel·ligència,
i hi ha una pel·lícula que vaig trobar
que es diu La Isla del Viento,
en què recrea, no sé si la pel·lícula va d'això,
recrea, doncs, aquesta famosa escena,
en què al final, curiosament,
va tenir que ser la dona del Franco,
la Pilar Polo,
que va tenir que...
Carmen Polo, això, perdó.
Que va tenir que rescatar, això ho sabe més ell,
que la va tenir que rescatar l'unamuno,
perquè si no l'haguessin llinxat allà mateix, es veu.
Sí, sí, sí, sí.
La cosa es va esbarar de tal manera
que la dona se'l va emportar.
Doncs mira, és un moment que no el tinc gaire clar,
vull que refereixo que és un moment històric
que no... que em sona.
Sí, que va dir...
Van entrar Millán Estray, va dir
Muera la intel·ligència, tal,
i llavors va dir la frase l'unamuno,
que s'ha dit, diu, vencereis,
però no convencereis.
Ah, va, ara sí.
Aquest és el moment històric,
aquesta és la frase, no?
Vale, vale, vale.
Però és que ara no queia el moment exacte
i m'ha anat molt bé per...
Hi ha un discurs que és bestial, eh, es veu?
Tot sencer i no l'he trobat, eh,
ja el buscaré, però...
Sí, sí, sí.
Bueno, doncs mira, escolta,
si ho trobes la setmana que veu
podem tornar a comentar,
però és una cosa que està molt present.
Doncs mira, ja que estem parlant
no d'efemèrides,
sinó de coses que han passat aquests dies,
s'ha de dir que la setmana passada
el primer novel de literatura
va ser per Bob Dylan, no?
Que va ser una miqueta...
Tot em passava que era per Aruki Murakami,
que jo tinc ganes boixes
que li donin aquest bon home
que escriu d'una manera particular,
però és meravellós el que fa aquest home.
Però a mi no m'agrada.
I no t'agrada?
Ostres, jo m'he llegit tot del Murakami, eh?
Home, hi ha coses que diu...
Home, s'entén,
però s'entén dins de la filosofia, no?
Però no diu que sigui dolent.
Diu que no li agrada.
No, no li agrada, no li agrada.
No, jo no dic pas que sigui dolent, eh?
No, en absolut.
No, però que en refereixo que és això, no?
Vull dir que en aquest cas...
I, bueno, i com justament el que diem, no?
A vegades un es prepara les coses
i quan se sap el que hi ha...
Doncs, bueno, tenim el Bowling in the Wind,
que són dos minutets.
Si us sembla, posem ara una cançoneta
i després ja començarà a parlar del Camil,
de David,
o si ja m'ho vols dir alguna cosa.
Sí, només això,
que hi ha un acudit de la punxa del Jap
que diu...
Sí.
Diu, ostres, un novel de la literatura
que no s'ha de llegir.
És fantàstic, diu.
Li van donar per tot el contingut poètic, no?
D'aquella Amèrica profunda, no?
A part les seves cançons, no?
Jo no sé què deia qüestions, no?
Jo la veritat és que...
Però va ser molt discutit, eh?
I he escoltat coses molt interessants
sobre el cop diòleg, eh?
Sí, és que el que diu,
diu moltes coses, no?
Però, clar, amb la seva música, clar.
Havent escriptors com n'hi ha,
jo crec que...
Li haguéssim pogut donar aquest premi
moltes vegades, no?
Per les seves composicions, els grammis,
qualsevol tipologia de premi musical.
Sí.
Els musical awards, qualsevol.
És que hi ha molts per poder donar-li,
en canvi, grinyola.
Leonard Cohen també amenaçava, eh?
Leonard Cohen amb les seves composicions
també a ser nominat, no?
Bé, és el que hi ha.
Escoltem res.
Dos minutets, si us sembla,
i anem a parlar de...
No, però això, de Camille.
No, però això, de Camille,
The answer, my friend, is blowing in the wind
The answer is blowing in the wind
Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky
Yes, and how many years must one man have
Before he can hear people cry
Yes, and how many deaths will it take
Till he knows that too many people have died
The answer, my friend, is blowing in the wind
The answer is blowing in the wind
The answer, my friend, is blowing in the wind
Well, we'll be able to hear it in the wind
We'll be able to hear it in the wind
I'll be able to hear it in the wind
The answer is the fourth part of this trilogia of Camille Verhoeven
Well, it's a three and a half
Yes, it's the third and thus are the second and third
There is Roy Cijón
Exactly
That I saw him watch the season
ILEX
Bé, a mi em sap greu que s'hagi acabat, perquè és que
a mi m'agradava molt. No sé si
continuarà més endavant o no, no tinc ni idea.
Jo crec que sí, és un personatge recurrent, eh?
Sí, no? Jo crec que el traurà, ara no,
amb aquest Tres Vides i Un Dia,
que és el nou llibre. Enri Poirot, no?
Què era, l'Agata Christie? L'Agata Christie.
Doncs igual, suposo que el va anar fent.
Veus, no he entrat mai amb
Agata Christie's i Cors d'aquestes. Jo a mitges.
No. A mi era més jove, sí, però...
Potser per mi és un tipus de literatura un pèl massa...
Clar. Que no connecto amb ella.
potser pels anys que porta i tal.
En canvi, amb aquesta és absolutament actual
i la manera de narrar és
absolutament d'ara.
L'autor que ho tenia uns...
És grandet. Sí, és grandet, eh?
Uns 50, potser. 50 llarguets.
Sí, sí, sí. I em sembla que s'hi va posar
res. De la primera volada.
Hòstia, això. De la primera volada.
No, sí, sí, clar, clar.
Home, clar. Compart amb alguns
matusalems que tenim per aquí.
Oi, oi, oi, oi, oi, oi.
O si no els teniu a volta.
Se volten.
Volten, que no és el mateix.
Ah, tenint que bé, no vol dir-ho.
No, jo, no.
Ah, per arreglem-ho. Vinga, va.
Doncs...
Doncs això, ens presenta aquesta darrera novel·la,
que és Camil, que ja és el curufó,
diguem-ho així, a les altres llugues.
Bé, el Camil és un personatge,
com ja he esmentat altres vegades,
qui m'hagi sentit, doncs és un inspector,
un comissari de policia, perdó,
que no inspector,
que justament fa metro quaranta d'alçada.
I això li marca el caràcter i la seva manera de fer,
òbviament.
I la seva relació amb la gent.
Personatge més aviat tancat en si mateix,
molt pensatiu,
però bé, però molt fidel dels seus,
també, i...
bé, i un punt, també,
per què no dir ligoncete.
Sí.
Perquè és el que l'home es lliga unes dones de bandera, no?
Ah, sí.
Sí, sí, sí, metro quaranta, però ben posats.
Però no és normal, això?
Home, home, no ho sé si és normal.
Tampoc conec molta gent,
molts homes de metro, adults de metro quaranta,
com per poder-t'ho dir.
Clar, clar.
No ho sé.
Potser sí que és normal, no?,
que quan tens una alçada menuda,
doncs, diguem-ho així,
l'essència queda tot més concentrat, no?
Saps per què ho dic, això?
Perquè és que tinc la sensació
quan es fa una...
Una descripció.
Una descripció d'això,
doncs jo m'imagino una pila de dones enfadant-se,
perquè és que dius,
sí, home, mira, viva la Pepa, no?
Ja està, ja el tenim aquí.
Però és que el que passa és que socialment
és una cosa d'aquestes tontes,
és a dir, veure un senyor gran
i una senyora més petita que és de parella,
no passa res,
però quan és al revés,
queda una mica estrany
una senyora alta i un senyor baixet.
Per què no?
No, per què no, però són...
I la Bàrbara Reia,
Bàrbara Reia, l'Àngel Cristot.
Exacte.
Però no sé, hi ha coses que socialment
la gent no les veu bé,
no sé per quin motiu,
no sé per quina raó exacte,
però no queda bé una noia alta
amb un noi baix,
no sé què vols que no digui.
No, això que no quedi bé.
No quedi bé, a veure,
és una cosa relativa,
però que no és tan habitual.
A tu és difícil que et passi...
No, clar,
però és que a mi no em passa de cap manera,
però bueno, això és una altra qüestió.
Però la meva neboda,
que fa 1,85 m,
doncs clar,
no es posa mai sabates a taló
perquè la seva parella fa 1,75 m.
Llavors ella...
i diu, però tu hi posa tals.
No, no, no, que em fa vergonya.
Imagina't, una parella jove,
vull dir,
la dona li fa vergonya ser més alta
perquè no és normal
que les noies siguin tan altes
en relació...
No ho sé.
Però això són tòpics.
Són tòpics,
són tòpics.
No fa poc va n'estrenar
una pel·lícula francesa,
també del Jean Dujardin,
que ell també feia metro 40 o així.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí,
no sé com es diu la pel·lícula,
però també...
Ara no ho recordo, eh, tampoc,
però aquest estiu em sembla que vaig veure...
Doncs parlem del Camíl, vinga.
Que ens hem anat a parlar dels baixos de la història.
Diguem-ho així que el Camíl,
doncs, torna a ser feliç
després dels seus problemes,
diguem-ho així, bèsties.
Però bèsties.
Bèsties i tornar a reemprendre's
la seva vida amb una relació amorosa.
Però bé, diguem-ho així,
d'alguna forma que...
aquesta persona és víctima
d'un atracament
molt raro, molt estrany
i pateix un greu accident
que és la seva parella.
I...
Clar, és que aquí és complicat
anar explicant la trama
perquè...
Puc desgraciar el llibre
i algú vint a esperar-me aquí
a la sortida de la ràdio, no?
Sí, sí.
Però bé...
Sortim a dos quartes de l'euro.
Sí.
Molt bé, gràcies.
Això és la venjança per dir-li...
Sí, sí, sí.
Que teniu una edat, eh?
Vull dir, això ja saps que...
Ja sabem, és el diablo por viejo que por diablo.
Exacte, no?
Aquí ens anem tirant canivets.
Ja no, no està la rosa, tio.
I aquí ens parlarem, aquí no sé què passa.
Rosa, vina, rosa.
Ella ens posa una mica de...
A la tampera, a la tampera, sí, sí.
A la tampera, hòstia.
Bé, la novel·la és a l'estil de les altres
del Pierre Lametre, no?
Perquè molt meticulosa
a l'hora d'escriure les situacions
i li va donant uns girs a la trama
que no t'esperes, no?
Però més pesat, no?
És més lent.
Aquest tutim llibre no m'ha fet tant el pes com el...
Està bé, perquè tot el que...
Com escriu també, dius,
està d'abans de vorant, eh?
Sí, m'ha passat, sí.
Però, per exemple, Rossi John,
ostres, jo vaig comentar-se en el passat
és un compendi de...
Com es diu això?
De resum?
No, de resum no.
De síntesi.
De síntesi, sí.
De síntesi, ostres.
Però és que, perdona,
això és una historieta
que va fer, em sembla,
que per llegir,
em sembla que per Movistar, eh?
Imagina't.
Va haver-hi una mena cosa...
Era una mena com de novel·la per entregues.
Sí, sí, sí.
És el mateix concepte de l'època de Zola
i d'aquella gent que feia les novel·les per capítols.
Doncs això és el mateix.
Em sembla que Movistar va contractar,
no sé, no recordo ara,
i cada setmana passaven allò un capítol.
Doncs...
Per això és tan reduït.
Però aquesta és més ferragosa.
No intervenen...
Aviam,
es centra molt en els lligams de la parella,
amb els atracadors i tot plegat.
Però no...
A mi m'agradava més
quan se centrava més
en tot l'equip d'investigació.
Perquè cada personatge tenia
una particularitat molt potent
i ho sabia mostrar molt bé, no?
I això és el que guanyava molt la novel·la aquí.
S'aparte una mica d'aquí
i llavors la novel·la de cau un pèl.
És com també podem parlar
de les novel·les de la Dolores Redondo,
de la teoria del Bastant.
que li han donat el planeta.
Sí, el planeta.
Li han donat el planeta, sí.
Que en aquest sentit...
I aquí denosta molt aquesta dona.
Però jo em vaig llegir,
estava molt bé.
Està molt bé.
Està molt bé.
I sap escriure...
Tu mateix.
L'equip que forma el seu equip d'investigació
estava molt ben narrat
i molt ben descrit.
I amb això disfrutaves molt.
Jo em vaig...
Però va ser la trilogia del Bastant aquesta,
però va ser com pim-pam-pim-pam-re.
Amb 15 dies me la vaig volar tota, eh?
Les tres llibres, eh?
Però és una autèntica...
Bé, és que és tan...
També és el que diem, no?
Enganxa per la variació,
per la temàtica,
per aquell punt mitològic,
per moltes coses, no?
Van fer una pel·lícula d'això.
Estar en Faran.
Estar en Faran.
L'estrenen...
L'estrenen ja.
No sé si la setmana que ve o l'altra.
Ah, sí?
Sembla que està present aviat
o abans del Nadal em sona alguna cosa.
Està lligat tot, no?
Amb el Premi...
Home, lògicament aquí hi ha un treball, no?
Sí.
Recorrent.
No diré en compro.
No, clar, és evident, no?
Això...
No ho hem dit, això, eh?
Home, tot s'ha de dir
que els últims Planeta
a mi m'estan sorprenent
perquè jo vaig llegir
aquella que es deia
Hombres desnudos,
aquella que vaig explicar l'altre dia, no?
D'aquells nois que es dedicaven
amb el seu cos i tal.
I això, Planeta, dius, ostres,
i ara han donat el premi
no a un, sinó a dos thrillers
perquè l'altre,
el del Mario Chicot,
em sembla que es diu el nano,
que és el...
Ai, com es deia?
El Asesinato de Sócrates o no?
No, no, no, no.
Bueno, també és un thriller
però ambientat a la Grècia Clàssica.
No t'ho perdis.
La novel·la que ha guanyat
no té res a veure amb això del Bazzan.
No, no, no,
però també és una mena de thriller, eh?
És una mena de periodista,
no sé quina història,
i bueno,
i en refereixo que també té un vincle
però també és un thriller.
Molt bé.
Bueno, doncs escolta'm,
doncs...
A veurem, recomanada, eh?
Però la més fluixa de les tres.
Sí, però encara hi ha així,
recomanable,
els tres llibres i mig,
aquest que dèiem, no?
Sí, sí, tenen tant.
Sí, sí, sí.
Que era Àlex, era Irene, no?
Era l'ordre Àlex, Irene, Rossi i Jon?
No, Irene, Àlex, Rossi i Jon i Camil.
I Camil, eh?
Vull dir, que val la pena,
sobretot per la cruesa, eh?
A vegades em quedeixen les coses,
és com una guillotinada, no?
Sí, és una descripció,
és com un informe d'una autòpsia.
Sí, sí, sí, sí,
és molt claret, és molt claret.
Molt bé.
La sangra fria, no?
Sí, sí, val la pena, val la pena.
Bueno, jo he llegit un llibre
que es diu Esplendor,
de la Margaret Masantini,
és una noia italiana,
és un llibre d'aquests
que et recomanen,
tant en quant t'arriba a aquests llibres
i tothom que de certs àmbits
et diu, escolta'm,
mira't aquest llibre, no?
I te l'agafes i després he llegit
i dius, ostres, què és això, no?
Vull dir, quina cosa.
És un llibre que en un principi
et porta cap a una línia
i et vigila per a una altra.
Estem parlant d'un drama,
no estem parlant ni de cap thriller
ni cap història.
Estem parlant d'un espai
de la zona calabresa,
diguem, del sud d'Itàlia,
no especifica on,
jo em sembla que és Nàpols,
o aquella zona,
però no especifica el lloc en concret,
amb el qual el llibre et parla
de les relacions d'amistat,
de les relacions entre homes
i les relacions també socials
que existeixen, no?
És un edifici on hi ha un porter,
que hi ha un senyor,
una família que té un noi i una noia,
i llavors estem parlant
del pis del primer,
que hi ha uns senyors burgesos
que tenen també una família determinada,
que té unes problemàtiques internes,
un pare d'aquella manera,
una mare alcohòlica i tal,
i llavors una relació
que es comença a establir
entre el nano burgesos
i el nano del porter,
que és un nano obrer,
per entendre'ns, no?
Llavors aquest vincle
es desenvolupa a la novel·la, no?
Sempre estem parlant
d'uns anys 60, 50-60,
imagineu-vos que és com si fossin els 30,
vull dir, al sud d'Itàlia,
és com una mica l'Andalusia també
de l'estat espanyol,
amb aquesta de llavors,
és clar,
l'evolució és mínima, no?
No han arribat les modes, no?
Vull dir,
tot això costa molt arribar, no?
Però hi ha un d'ells,
que és aquest,
que és el que té
un nivell social econòmic determinat,
no?,
que es comença a moure
amb unes altres línies, no?
I comença a descobrir
certs elements, no?
Amb els quals està clar
que a tots dos li agraden les noies,
està claríssim,
es casen,
tenen fills, no?,
amb el temps i tal,
però en canvi,
ells dos tenen una cosa molt especial,
alguna cosa que està allà
i que no és que diguin,
no,
és entre ells dos,
és una relació
que es produeix entre tots dos,
d'acord?
Amb el qual,
quan això esclata,
esclaten molts vincles socials
i també, lògicament,
sexuals, no?
Vull dir,
és una cosa molt peculiar.
Llavors,
és com si no poguéssim
estar un sense l'altre,
com els anys,
els separen
per X motius, no?
Com fan la seva vida,
però tant en quant s'han de trobar.
I quan es troben,
esclata allò,
esclata amb el sentit positiu
de la paraula,
no?
Fins que arriba una cosa
que ja no anirem a explicar,
ja no l'explicaré,
perquè això és una mica la base,
no?
Llavors,
es veu el Londres
de l'època punk,
no?
Vull dir,
hi ha una sèrie de canvis,
no?
Clar,
els anys passen,
no?
Fins que es fan grans
i tot això,
una sèrie de coses.
I llavors,
a partir d'aquí,
passa una cosa molt determinada
que és molt probable
en una zona com és el sud d'Itàlia,
amb aquesta tipologia
i tal,
amb aquestes relacions determinades,
no?
I tot això genera
un final dramàtic,
molt dramàtic,
no?
Que evidentment,
doncs,
no esbatllarem,
no?
Però és un llibre
que dius,
a veure,
aquesta escriptora
ha hagut de tenir
al seu voltant
alguna persona
que hagi viscut
aquesta dualitat,
no?
O diguem-li,
perquè no,
jo crec que no podem parlar
ni de bisexualitat.
o l'hi han explicat.
O l'hi han explicat,
és a dir,
perquè està clar
que ells els generen les dones,
però en canvi,
entre ells dos,
hi ha alguna química especial,
hi ha una cosa
que és de pell,
més que físic,
i tot et diria que,
vull dir,
m'entens?
De tacte.
De tacte.
És un vincle físic,
perquè després els homes,
no és que diguis,
ai,
mira,
és que després me'n vaig amb un home,
no, no, no,
són ells dos,
és el Constantino i el Guido,
no?
És aquesta història.
I pel mig,
a vegades li posa poesia,
no és gens,
ella no és gens,
no explica,
no cau amb la que es podia dir,
anem a explicar aquesta relació turbulenta
a nivell sobretot sexual,
no, no, no,
vull dir,
quan entra en aquests temes,
pam, no?
És a dir,
deixa entreveure el que hi ha,
però ja està, no?
Fa una frase suficient
per entendre el que hi ha allà, no?
Ja que expliques això,
penso que és interessant
que ens quedem amb el que expliques
i precisament el que jo he dit,
el tacte.
A vegades no és una qüestió de vocació,
ni és una qüestió de projecció,
sinó que, bueno,
dels cinc sentits
hi pot haver aquest,
el tacte precisament
que és el que pot provocar
una definició d'acció.
Exacte.
I llavors a partir d'aquí també l'entesa
que hi ha en aquest cas,
no?,
de la que són les parelles
que intueixen,
que noten, no?,
que quan es troben
allà hi ha algú
que se'ls escapa.
És com allò quan tens
una molt bona amiga,
molt bona amic,
que hi ha una química
que dius,
és que mirant-se aquesta persona
ja saps el que passa,
doncs passa el mateix,
però ja el pas més enllà
del cos,
no?,
d'arribar.
Però tal com expliques,
vull dir,
ells fan una vida normal,
diríem,
integrada
en el teixit social.
Sí, sí, sí,
socialment correcte.
Clar,
el que sabíem
aquella època també.
esclata,
però esclata entre ells dos
i en una privacitat clara,
no?,
llavors dius,
jo penso que és important
destacar aquest fet.
Fins i tot el que és més,
el que se'n va cap a Londres,
altres queda allà,
a la zona calabresa,
clar,
jo allà no hi ha molta evolució,
no?,
obvide,
em refereixo que tot és com molt
tancat,
no?,
com ho sàpiguen,
veres.
Clar, clar,
ell ha de marxar cap a Londres
a veure l'altre
i llavors allà
quan una mica
s'esmadra tot,
no?,
però em refereixo
que en aquest cas
el vincle que existeix,
no?,
vull dir,
per exemple,
el noi aquest,
el Guido,
el que està a Londres,
ell intenta estar
amb un altre noi,
no?,
però no,
no,
no,
no,
no.
O ell o l'altre.
Clar,
és que dir,
llavors la pregunta és...
Clar,
ell té els seus dubtes,
no?,
però no,
però és que està casada
amb una noia
que a més és japonesa
i que també passa un drama
per allà,
bueno,
és...
A mi m'agradaria també...
Però és molt dramàtica,
és molt dramàtica.
M'agradaria també
entrar en un altre tòpic,
no?,
moltes vegades diu
no hi ha homes,
vull dir,
com es fan allò?
Sí.
Dignes frígides
sinó que són homes inexperts,
no?,
per exemple,
no?
Sí, sí, sí.
Llavors,
sempre que es parla
d'afinitats,
no?,
vull dir,
jo penso que s'oblida
el fet que a vegades
aquestes afinitats
no hi són,
vull dir,
precisament perquè
el que dius tu,
si ell té una relació
plena
en el moment
que es troba,
vull dir,
buscar un altre
que pugui ser,
per dir-ho d'una manera,
si no el substitut,
doncs el compro al forat,
que pel cas
vindria a ser el mateix,
esclar,
igual trobar això
és el que ha de ser difícil.
Clar, clar, clar.
Jo penso que aquesta
és la clau
de tot el que representen
aparellaments,
però també
a vegades,
doncs,
aparellaments,
diríem,
diferents,
no?
Sí, de tot tipus,
que no cal que sigui
exactament.
Ara, enganxant amb això,
està molt de moda
tot el tema del poliamor
i tal,
i de l'anarquia relacional,
que de fet l'anarquia relacional
el que dius una mica
el que estem parlant,
diguem-ne, no?
de buscar
no que sigui
l'amor una anarquia
o les relacions
una anarquia,
sinó que siguin
no de les maneres
establertes.
Llavors,
aquesta gent sí que fa bandera
de dir, bueno,
doncs,
aquesta relació
seria possible,
és a dir,
persones que sexualment
no estan atretes,
perquè, bueno,
aquestes persones
s'atreu la gent
de l'altre sexe,
i fins i tot,
potser,
persones concretes
de l'altre sexe
que els s'atreu molt,
però que tenen
un vincle emocional
i això,
dintre d'aquestes teories
d'anarquia relacional
seria completament vàlid.
Vull dir,
aquesta gent
preconitza això,
fins i tot preconitza
dir, escolta,
hi podies tenir,
mira,
hi podies tenir tres coses,
una persona
en la que estiguis
molt atret sexualment,
del teu sexe o de sexe diferent,
una persona
com aquests dos,
el Constantin i el Guido,
que tinguin una relació
més aviat espiritual
o més de pell,
diguem-ne com vulguis,
i una persona
amb la que et poden tactar.
També de tacte,
també hi ha el tacte,
vull dir que
tot es conjuga.
Clar, perquè està en un altre nivell,
no?
Si el tacte no va,
no n'hi ha res, eh?
Clar, o fins i tot
de dir, escolta,
una persona
amb la que facis un contracte
per tenir una criatura,
no?
Aquesta gent
desmuntava el tema
de dir, bueno,
el matrimoni
ha de ser
una figura
en la qual
tu formes una família
i tal,
doncs en aquestes
teories
que estan ara,
bueno,
hi ha literatura
i estan una mica de moda,
doncs es parla d'això,
que tu pots tenir
tres o quatre nivells
diferents de relacions
i això
no ha de ser dolent,
diguem-ne,
bueno,
com a debat,
doncs està bé
sempre i quan no vagis a parar
doncs amb essències extremes
que...
Clar.
Bé,
es parla
a persones adultes...
Parlàvem de l'estralla abans,
vull dir que no ens vinguin
amb problemes d'aquests
que no.
Clar, clar, clar.
Oi?
La burua deixa clar
i nosaltres també
ho deixem clar.
Sí, sí.
Home, vull dir,
hi ha coses que no.
D'acord?
Bueno,
doncs perfecte.
Nacho,
parla'ns d'aquest llibre
que es diu Ébano,
no sé,
el nom és raríssim,
te'l deixo tu.
Bueno,
el nom
està relacionat
perquè va d'Àfrica,
llavors Àfrica és Ébano,
diguem-ne,
és el negre,
diguem-ne.
Bueno,
doncs mira,
és un llibre que ja no és que sigui
molt nou,
però bueno,
jo tinc una mania que...
M'ha gustat leer mucho,
no?,
les coses a mi tàntiques,
si són bones i tal.
Bueno,
és d'un periodista que es diu,
és molt conegut,
Richard Kaputzynski,
que ha escrit molta literatura
de tot en real i tal,
Premio Príncipe d'Astúries i tal,
ja és mort,
diguem-ne.
Aquest llibre és del 2000 o així,
d'acord?
és un dels que va escriure
i bueno,
aquell llibre parla d'Àfrica,
però està parlant d'Àfrica
des del punt de vista
d'un periodista
que és un narrador extraordinari,
però és un narrador extraordinari,
i que t'explica
com és Àfrica,
bueno,
una idea d'Àfrica
bastant propera a la realitat
perquè ell va estar
de corresponsar allà
molts anys,
diguem-ne,
no?
Sí.
Llavors,
parla des de les coses
més polítiques d'Àfrica,
des de les dictadures,
des de les guerres de Ruanda,
des de tal,
a part la de la vida
que t'hi duen en Àfrica,
que és una vida,
bueno,
que a nosaltres,
si no no te l'expliquen,
tu no la coneixes,
diguem-ne,
no?
Perquè a més,
aquesta persona,
ell no volia estar,
diu,
hi ha gent que va a Àfrica
i diu que ha viscut a Àfrica,
i diu no ha viscut a Àfrica,
ha viscut a les barris aquells europeus,
no?
Que hi ha europeus
que estan abandonats,
que ara estan poblats
per les èlits d'allà
i tal,
i no viu a Àfrica,
diu,
s'ha de viure en el carreró,
en el callejón,
que diu ell,
i el tio se'n va a viure allà
on hi ha malària
i on hi roben
i on fins i tot
els negres
venen i li pregunten
què fas tu aquí?
Jo no,
jo vull viure.
Amb lo bé que estaves allà.
No, no,
vull dir,
que és doblement estrany,
no?
I el tio va a buscar aigua
i tal,
i veu tota la gent allà
al carreró
que està tot el dia
sense fer res,
no?
Vull dir,
hi ha gent que està
movent-se,
no?
Quan toca el sol
doncs es mouen a l'ombra
i quan toca el sol
donen a l'ombra
es tornen a moure,
no?
Si no estan malalts
i arriba el final del dia
i al final del dia
diguem-ne que revifen
i van a fer unes coses,
doncs bueno,
van a un bar
perquè es prenen
l'única part
que es prenen al dia
que és com una beguda,
una espècie de cerveja
i tal,
hi ha tota una història
però aquesta gent
sobreviu,
no sé com,
ell no s'ho explica
però sobreviu,
no?
I bueno,
explica moltes coses
molt interessantes
de tota la filosofia
del que és...
Contemplació,
eh?
Sí, sí,
del que és Àfrica,
diguem-ne,
com els africans
el concepte del temps
diu,
el temps no és igual
per l'àfricà
que per nosaltres,
diu,
per nosaltres,
el temps és un tirano,
diguem-ne,
nosaltres ens regulem
pel temps
i no podem viure,
ells,
el temps,
per ells no existeix,
ells creen el temps,
diguem-ne,
i si no pensen en el temps
no existeix,
llavors hi ha coses
com que
quan esperen un autobús,
els tiosos esperen un autobús
i quan sortirà l'autobús,
diu,
quan no sé gent,
és així,
i estan esperant
i a més a més diuen
que tenen com una,
de tota aquesta estructura mental,
ells tenen la capacitat
d'entrar en un estat
una mica catatònic,
diu,
tu veus molta gent allà asseguda
que està
amb la mirada apertuda,
saps com si estiguessin
a l'ordinador
que entra en suspensió,
es queda allò
en bajo d'energia,
són capaços de fer
una espècie com de meditació
o així,
es queden així
i poden aguantar hores
sense menjar,
amb el calor,
amb les mosques allà
i tal i qual,
perquè estan esperant alguna cosa
i quan aquesta cosa
es produeix,
no sé,
potser estan esperant
que comenci el mercat,
estan esperant...
Deixen d'estar en stand-by, no?
Sí, sí,
deixen d'estar en stand-by
i ell al·lucina
perquè diu,
això nosaltres no ho podem fer
i això ho fem
de manera natural i innata,
no?
Vull dir...
Sí, però ara sí que ho fem
davant dels ordinadors,
llavors...
Bueno, correcte,
però que aquesta gent
ho fa amb un mètode...
Però és que això és molt...
Això ve molt a to
amb la concepció...
la concepció de...
del teu entorn
que puguis tenir...
Llavors aquí tenim
una concepció més cartesiana,
més de...
ara fa temps...
Ara ho tinc molt rovellat
aquest tema, eh?
Però abans ho tenia
molt més fresc
de cap...
Hi ha hagut tres èpoques
molt puntuals
que va ser
l'antiga Grècia,
Roma,
una mica de l'edat moderna,
no,
el Renaixement
i l'edat moderna
en què l'home
s'ha basat
en una mena
de raonament
lògic
i cartesià, no?
Tot té unes conseqüències,
ens basàvem el temps,
però abans hi ha hagut
l'edat mitja
i la resta d'èpoques
i encara avui dia,
per exemple,
a Àfrica
o altres llocs,
el concepte
no ha sigut mai aquest,
sinó ha sigut
el que deia el...
ara no en sortirà el nom...
el mite de la Terra Torn,
que es diu el...
això és...
Mitge?
No, no, no, no, no,
del...
Aparecerà,
aparecerà després.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Això és que per tu
està basat una mica
en la vivència...
Ah, bueno,
el del riu, no?
Sí,
en la vivència natural,
que tot té un cicle
i tornar a regenerar-se,
del Mircea Eliade.
Ah, Mircea Eliade,
vale.
Del Mircea Eliade.
Un llibre molt interessant,
el mite de la Terra Torn,
de la Terra Torn.
i és un altre concepte,
un altre concepte
d'entendre la vida
i tot plegat.
Mira, jo només semblant que...
Bueno, semblant, no,
he estat a Àfrica,
jo he estat a Tunísia,
que no és l'Àfrica central.
Això és més aviat l'Àfrica negra.
Exacte, sí, sí.
Parlo una miqueta,
però és més aviat l'Àfrica negra.
Però hi he anat a la Tunísia,
però la banda de baix del tot,
la banda del desert,
que no és el mateix,
però no,
no és centre d'Àfrica ni molt menys,
però és el que dius tu.
Allà hi ha Tunísia capital,
que és una capital,
el temps és diferent.
I això està claríssim.
És com aquí, és com aquí.
Però a la banda de baix,
on estàvem a Atmata,
a tots junts, tot allò,
allò era el que dius tu, eh?
Lo dels...
Vull dir,
que ens movíem nosaltres,
estaven dins l'altre d'un hotel,
com jo, mana,
però quan nosaltres érem de sortir,
no,
i de moure't amb la gent i tal,
no,
hi havia una picaresca,
hi havia una...
Bueno,
tot una sèrie de coses,
el que dius tu, no,
estaven allà,
a l'ombra,
perquè el sol no es podia estar,
no,
i llavors estaven allà,
no feien res, no?
Diries,
però què esteu fent?
De què viviu?
Però de tota...
És que és això.
Però de tota manera,
és una societat molt dinàmica,
perquè no és...
O sigui,
la idea que tenim des d'aquí
és que són gent que,
bueno,
que no fa res i tal,
fan moltíssim,
el que passa és que ells
han de fer el triple o el quadre
que nosaltres,
per sobreviure.
Per sobreviure, evidentment.
I són una gent que,
vull dir,
fa qualsevol cosa al cap del dia,
qualsevol ofici,
si tenen una...
o té una pala o no sé què,
es lloga algú que fa no sé què,
i tal i qual,
diu coses com que,
en Àfrica,
nadie et dirà
que no sabe hacer una cosa.
És a dir,
tu preguntaràs,
tu saps conduir un camió
i et diran que sí.
I després,
conduiran el camió
i quan el camió s'espatlli,
diu,
va obrir la tapa,
hi havia un brever
i va obrir la tapa,
diu,
l'estava mirant,
i era la primera vegada
que veia un motor d'estos,
un camió d'aquests enormes i tal.
A mi el que em preocupava moltíssim,
i és una cosa que jo vaig comentar
amb el seu moment i tal,
és que recordo que on estàvem allà,
que era,
tu sors que és la capital del desert
que li diuen aquella zona,
no és d'Àfrica ni molt menys,
però és una Àfrica allà
que ja és una altra història,
que no és de la dalt,
per entendre'ns.
I jo recordo que sortíem,
perquè allò era una mena
com de búnquer,
d'hotels,
perquè quan entres sempre...
Sí, és un barri.
És un barri.
I quan surts allà cap enfora,
jo vaig tenir...
Vosaltres sortíem,
hi ha gent que sortia directament
ja motoritzat,
sortíem amb un cotxe
i ja no...
Saps?
No, jo vaig sortir caminant.
Doncs ja a la zona
on estàvem nosaltres,
que era una mena de resort així,
no una mica pijillo,
lògicament,
perquè ja havies d'anar
a llocs pijillos francès i tal,
jo sortia i veia
un mur ple de nois i noies
que et miraven.
Clar,
no sé què miraven.
M'entens el que vull dir?
El que dius tu, no?
Vull dir qualsevol cosa,
no ho sé,
però a mi em preocupava.
Jo passava per allà
i jo notava mirades, no?
Insisteixo com dient,
bueno, si aquest senyor
m'ofereix diners,
m'entens?
Una mena com de prostitució encoberta,
una mena de coses,
no?
Vull dir,
recordo barallant-se un
perquè ens portés
amb la mula aquella
i amb aquell cotxet per tal,
que volia que fóssim,
clar,
era el meu,
era el nostre.
Vull dir,
no podia ser un altre,
no?
Vull dir,
sempre ens esperava
quan sortíem i dir,
però no,
avui no et volem,
que sí,
que sí,
que sí,
que sí.
Era el que dius tu,
buscar-se la vida
d'una forma molt agressiva,
no?
Fins i tot de cara
a tot el turisme,
que és el que més
sabien que hi havia diners,
no?
Sí, sí,
bueno,
però se la busquen,
vull dir,
no,
no,
però era,
jo anava molt temps,
pel carrer,
anava molt temps.
Ell parla,
ell parla de països
on no va el turisme,
perquè són països
ja més degradats,
on hi ha senyors de la guerra,
o sigui,
hi ha tota una història
o hi ha els que diuen
els ballalles,
ballalles,
diguem-ne,
són la gent que està
en el camp
i, bueno,
ha hagut sequera,
han hagut allà
senyors de la guerra
i tal,
i aquests tios
han fugit del camp
i han anat a la ciutat,
no hi ha feina,
en aquestes ciutats
no hi ha feina,
hi ha feina pels quatre
i tal,
però no hi ha feina,
i per això estan
tot el dia al carrer
i està ple de ballalles
i sempre que hi ha
algun tipus de revolució
i tal,
recluten aquesta gent,
els donen un kalashnikov
perquè són les armes
aquelles ruses
que tenen per allà
i no s'hi paguen res,
només els donen el kalashnikov,
diu,
tu amb el kalashnikov
ja faràs
i evidentment
aquests tios amb el kalashnikov
ja es busquen la vida.
Es comença amb milicians,
no?
Sí, no,
però a partir d'aquí
un tio amb un kalashnikov
busca allà
i si ve un tio
que ve una vaca
l'apunten al kalashnikov
i se'n porta la vaca.
No s'hi paguen res,
diguem-ne.
Ostres,
he pensat
aconseguir el millor
una feina més.
Només donen el kalashnikov
i donen l'eina.
Només dels peces,
dam-me la canya,
ja els donen el kalashnikov.
Per tant,
a més a més,
comencen a morir-se
i al final
només queden els nens petits
i diuen
que aquestes guerres
són molt violentes
perquè si la fan els nens
els nens no tenen consciència
ni consciència del perill
ni res
i tenen armes automàtiques.
Aquí tot explica
tota una història
d'una vida d'Àfrica
que nosaltres no la coneixem
perquè si hem estat allà
hem vist
la part del turisme
pijo que dius tu
que ens ha tocat una miqueta
el normal
o altres coses
o la gent que ve d'immigració
i tal
però aquesta gent
és normal que vinguin
perquè aquí
hi ha una història
però encara així
tenen una força
per viure
que es queda
copsat
i és admirable
com poden viure
avui sentia
bueno
avui sentia
una entrevista
que li feien
al Jordi Évole
del documental
que van fer
el diumenge
respecte a aquest vaixell
que es dedica
que es diu
Astral
Astral
va fer un reportatge
sí, sí, sí
que va ser un tros
doncs i un tema
que comentava
diu
la gent que venia
els homes
que venien
eren uns armaris
unes bèsties
i clar
ja teníem
racionat
l'aigua
o sigui
tu donaves
una ampolla
a cada persona
i no en podies
donar més
perquè
tenies que anar
rescatant gent
diu
si ells
haguéssim volgut
diu
aquesta gent
ve en un estat
tal de
de desesperació
i de submissió
que
si algú
hagués volgut
baix a baix
agafa l'aigua
que vol
i ningú
li hauria pogut
posar oposició
i no
li deies
no, no
només hi ha una
i sí, sí
se sentaven allà
i amb la seva aigua
i es conformaven
i dius
hòstia
Déu dius
sí, sí
bueno doncs
per acabar
igual que aquí
sí
per acabar aquest tema
vull fer un comentari
molt ràpid
i ara passem directament
al cinema
que si no ens agrafarà el temps
simplement dic que
al Centre de Cultura Contemporani
de Barcelona
hi ha una exposició
que es diu
Making Africa
que és una cosa
que jo vaig veure aquest estiu
que encara està en marxa
em sembla
es diu
Making Africa
un continent de disseny
contemporani
és a dir
és la visió
de tots els punts d'Àfrica
no de la part
insisteixo turística
de
hi havia coses de Nigèria
d'altres punts i tal
de dissenyadors
que estan emergent
i fan coses
molt interessants
és el que diem
Àfrica
aquest continent
Àfrica té una creativitat
exacte
aquella gent
aquella gent
el problema
que el punt de partida
és tan baix
que és impossible
però si
en aquest continent
nosaltres
tinguéssim
aquesta força
aquesta creativitat
i aquesta
ànsia
de viure
diguem
que eren ells
ves a saber
però clar
aquesta era la gent
que destacava
una miqueta
aquesta gent
que començava
a tenir un espai
dins del món
del disseny de roba
del disseny industrial
i tal
i hi ha una segona
de coses
que dius
ostres
això està molt bé
és que és molt interessant
del disseny de mobles
a l'alçada
d'un Ikea
vull dir
per entendre'ns
un disseny
molt més
com diríem
tribal
no és la paraula
molt més
les decoracions
tenen molt a veure
els colors
és més africà
aquesta idea
però val la pena
val la pena
bueno parlem de cinema
que si no
nos vamos
i no pot ser
Jaume
parles dels germans Grimm
una pel·li del 2000
quina diferència
del que hem estat
parlant fins ara
amb el que plantegen
els germans Grimm
en definitiva
el que planteja
els germans Grimm
és
escolteu
ho heu analitzat mai
els contes
com són
ja recordo
ja recordo
i a partir d'aquí
doncs
diu
vinga
doncs ara
anem a veure
com ho desmuntem
aquests
perquè ells són uns
són una mena de farsants
oi que sí
bueno
ells són uns investigadors
sí
però
tenen com un xou muntat
o alguna cosa així
jo només
de tot això
que ho has explicat
crec recordar
jo crec que aquest senyor
que ha escrit aquest llibre
vull dir
és un investigador
com és possible
que aquesta gent
es conformi
i el que tu has dit
també
els pujaves a dalt
els vaixells
li deies
no no
només una d'aigua
perquè
és allò
clar
imagina quina diferència
no hi ha
entre els
que s'escapen
del seu país
amb un vaixell
com aquest
de salvadors
i tal
amb altres
que tant
i ja veurem
si les arribes
no
vull dir
no ens hem d'enganyar
la diferència
és enorme
no
i això
en el mateix context
que estem ara
oi
doncs
els germans Grimm
igual que
per mi
el senyor Tim Burton
és un senyor
que intenta anar
a l'arrel
d'allò que som
el que deies tu
el temps
per nosaltres
és una cosa
molt valuosa
per dir-ho d'una manera
molt valuosa
perquè hem de fer
moltes coses
vull dir
ens comprometem
d'una manera
molt clara
no hi és
aquesta situació
algú sí
això no hi ha dubte
llavors
jo penso
que una
de les coses bones
és precisament
la pel·lícula aquesta
dels germans Grimm
que ens posa en contacte
amb que
si som d'aquesta manera
és perquè hem inventat
uns contes
com els que
exposa la pel·lícula
que en definitiva
ens han construït
d'aquesta manera
i llavors
el que cal
és veure
de quina manera
desconstruïm
determinats contes
a fi
efecte
de millorar
que aquí sí que
hi estem
amb aquesta possibilitat
en fi
se m'ha acut moltes coses
de tot el que he escoltat
vull dir
també hi ha una altra cosa
que a mi
m'ha flipat molt
també
això de flipar
m'he copiat
ara m'he copiat
no
que és això
és això
de la manera
que determinades persones
doncs
acaben anant a parar
una recerca
del seu propi interior
com a
com a
un argument
molt vàlid
precisament
per conquerir
què
en definitiva
més felicitat
dins el temps
en el qual
ets conscient
d'aquesta felicitat
anem de vacances
i ostres tu
tot és maquíssim
però sabem que tornarem
i que no serà tan maco
però el temps és molt relatiu
sí
és relatiu
perquè passa molt ràpid
això és un tòpic
el temps sempre és el mateix
jo que et dic
tio
aquests 4 dies a la muntanya
se'n van passar
però amb un vol
pam
però això és una sensació
però això és una sensació
són 4 dies i punt
no?
ja no
però són 4 dies diferents
4 dies que has de pencar
8 hores al dia
per entendre'ns
no és el mateix concepte
no és la mateixa percepció
de temps
però a veure
però ens ho hem muntat així
és el que estem dient
ara
és de viure així
no podem desmuntar això
és que això no es desmunta
tan fàcilment
però que sí que
veritablement
el que fem és
i penso que la pel·lícula
és molt vàlida
en aquest sentit
de dir
ah carai
nosaltres som així
per veure
quins esforços
per arribar
però tu visquessis a la muntanya
sempre cada dia
venint el mateix passatge
el temps et passaria
no lent no
exacte
per això dic
que també és relatiu
aquest element
vull dir clar
és que depèn
com m'organitzis
la teva vida
la percepció és diferent
hi ha èpoques de la teva vida
que són més lentes
més ràpides
vull dir això
i és el mateix pas del temps
és el mateix
objectivament
cada segon
és un segon
això que acaba de dir
és fantàstic
perquè nosaltres
que hem estat
de la muntanya
almenys
jo he estat
amb vaquers
jo recordo
una anècdota
que em vas explicar tu
d'un vaquer de llers
que portava
a pasturar les vaques
en cert que tu li vas dir
hòstia aquí
ara no recordo bé
la conversa
però anava més o menys així
hòstia aquí sí que
que respira salut
i ho quiten a fartes
de salut
de salut
acabes
fins a dalt de salut
era molt bo
aquell vaquer
molt
jo sempre procurava
trobar-lo
per veure què m'aportava
perquè escolta
ho tenia claríssim
a més a més
república
fins a la mèdula
això també
era un altre
d'aquells detalls
aquests punts
això era complicat
i ara es carreguen
una pel·lícula
David
no?
sí
Capitán Koblik
no?
sí
jo la vaig veure
aquesta
bueno
és del realitzador
Sebastián
Borezenstein
o algo així
argentí
no?
sí
és argentí
va fer un cas d'allà
una pel·lícula
deia Cuento Chino
ah vale
però no l'he vist
no l'he vist
sí
del Ricardo Darín
aquí també
aquí també
també surt el Ricardo Darín
bé la trama
la trama apunta
apuntal
la trama apuntal
perquè ens parla
d'un militar
que era pilot
d'aviació
durant l'època
de la dictadura
argentina
i si ets pilot
d'aviació
durant l'època
de la dictadura
argentina
doncs
no vas massa lluny
si endivines
quina feina feia
home clar
o sigui que era
pilot avions
els quals
es llançava la gent
al mar
exacte
al mar
això és el clàssic
per desgràcia
els vols de la mort
que es deia
doncs
diguem-ho així
que aquest pobroma
bueno pobroma
perquè arriba un moment
que no pot més
i ho deixa estar
i el film
ens transllada
diguem-ho així
i això va ser
l'any 77
doncs no massa
més lluny d'aquí
finals dels 70
principis dels 80
a ell
doncs que
evidentment
es busca la vida
d'una altra forma
però clar
només sap pilotar
doncs un amic
li aconsegueix allò
afomigar camps
amb una avioneta
bé
però és una feina
i a partir d'aquí
doncs
el seu passat
el persegueix
diguem-ho
en una forma
però relativament
és com una mena
d'arrels profundes
aquell film
que sortia
l'Alan Lat
l'Alan Lat
i el Nen
aquest dia vaig veure
aquest és molt bo
però sense aquella mística
aquí
a part del Ricardo Darín
doncs tenim la
Imma Cuesta
actriu espanyola
que se'm fa una mica estrany
sentir-la parlar
amb el Deixer Argentí
però
però és ella
o està doblada
no no
és ella
i diria que no està doblada
diria que no està doblada
ho fa prou bé
però és que la trama
és molt feble
és molt feble
ja tornem a estar
sempre amb les mateixes
no?
en què arriba
el personatge just
es troba
es confronta
amb el personatge
malèfic
diguem-ho
d'alguna forma
quin rotllo
i el duel final
i guanya el de sempre
ja
oh
western
i si tenim això
i tenim Star Trek
per exemple
doncs
anem a parar sempre
el mateix tipus de trama
és que hi ha un moment
que dius
hi ha algú que faci
algun film
que no
que
que
rient la brossa
no arribis a la mateixa trama
sí home
sí
per exemple
sí
ja ho sé
ja ho sé
això són paraules mayores
no l'he vist encara
però
jo ens refreixo
al cinema
un punt més
comercial
no
potser haurem d'anar
a un Woody Allen
també
hombre
ara pararem a Woody Allen
ara pararem a Woody Allen
però tampoc creguis
no
això també
mira
no és un happy end
mira per on
no és un happy end
raro
gairebé
ho intenta
Match Point
tampoc és un happy end
també és veritat
però és un happy end
no és un happy end
és una condemna
allò
l'has vist tu
no no
l'última no
però Match Point
és una condemna al final
clar clar clar
però bé
ja està
seguim amb Match Point
no
en Café Society
Café Society
és una pel·lícula
també el Jaume ha vist
i és
bueno
jo tenia ganes de veure-la
perquè una miqueta
parla l'ambientació
a banda d'això és una cosa
que és mi mundo friki
que a mi m'agrada
aquestes coses
anirem a la part argumental
a la part seriosa
pots posar porres
bueno
ja ho diré
inicialment la pel·lícula
jo estic una miqueta
escarmentat
dels últims Woody Allen
bàsicament
des de Match Point
des de Midnight in Paris
mira que les he vist totes
són les úniques
que jo
però les últimes
aquella de la Kate Blanchett
com es deia
aquella no me'n recordo
com es deia ara
vale
sí
però ja sé quina és
és que estava prou bé
no l'he vist
però l'última que va fer
bueno
és que dona igual
ara no sabem els noms
perquè ja tenim una edat
no però que em refereixo
que l'última que va fer
també peixes
sí no
que sortia al
oi
o Ben Wilson
no
el del llavi
de Porino
com es diu
el River
no
el Joaquim Fènix
el Joaquim Fènix
exacte
que no sé com es deia
que era profeta de filosofia
allò era una cosa
vull dir al final
intenta solucionar-lo
de la manera rapidíssima
i jo em vaig enfadar moltíssim
amb Woody Allen
amb l'última vegada
però en canvi aquesta vegada no
perquè ha volgut
reprendre una miqueta
aquesta estètica
no l'estètica ni molt menys
no, no, sisplau
no és Manhattan
res d'això
però sí que és veritat
que hi ha una certa elegància
la forma de fer
d'aquesta pel·lícula
que dius
home, doncs està bé
una mica que m'he donat
un detall molt concret
potser és una coincidència
les pel·lícules
ho podrien durant
90-92 minuts
però
45 minuts
greu exactes
passen a Los Ángeles
i 45 a Nova York
és una cosa
potser és una coincidència
que no deixa ser
dos fases
d'aquesta parella
no, ella és la Kirsten
la Kirsten
la Kirsten Stewart
la del Crepúsculo
el Crepúsculo
i aquesta mossa
clar, que tenia una fama
de ser
donantíssima
com a actriu
no, bueno
la fama que tenia
quan feia Crepúsculo
que no parava
amb la llengua
totes les tantes
tocava una cosa
absolutament insoportable
però ojo
aquesta ja va fer
aquella que va fer
amb la Juliette Vinoche
de la pel·lícula
aquesta del
el Cils-Marí
ah, això
el Cils-Marí
el Viaja Cils-Marí
ja va sortir
i ja li feia
de partener
i era meravellós
el que feia ja
la Kirsten Stewart
i aquí
la Juliette Vinoche
que dius
ostres
aquí hi ha hagut
un aplementatge
és el teu tòtem
però fa molt bé
aquesta nena
i aquí
evidentment
ambientada
els anys
a l'estil
anys 40-50
la forma de vestig
al mig dius
qui és
qui és
qui és
ostres
és aquesta nena
ell és l'Alan Rosberg
que és el que fa
la pel·lícula
del Facebook
l'Alan Rosberg
no
del Facebook
del Facebook
l'Alan Rosberg
es diu no
l'Alan Rosberg
no
no
no
bueno
potser m'equivoco
i l'Steve Carrell
el de Virgen en los 40
aquestes coses
que és aquell
que és una mica
el contrapunt
la història en si mateixa
és una història
una història d'amor
que sorgeix
entre un jovenet
que ve
d'una família
molt variopinta
des d'una família
que té un punt de mafiós
el germà
que està
a Hollywood
no
Jesse Eisenberg
ostres
doncs jo vaig mirar-ho ahir
t'ho juro
el film Affinity
i sortia
és aquest dels cabells rossos
cabells rissarets
cabells rissarets
sí
doncs t'ho juro
que posava
Jesse Eisenberg
doncs posava
Alan Rosberg
t'ho juro
és una errada
llavors
d'alguna informació
que vaig mirar
la Lake Lively
Wikipedia
sí sí
Steve Carrell
vale vale
Parker Posse
sí
perquè també surt
i els altres jo
doncs m'hi confós
però és aquest
és el mateix
bueno qüestió
que la relació
que apareix entre
aquests dos joves
inicialment
que és una cosa
com molt tendre
molt normal
es complica
perquè ella té
un compromís
amb una altra persona
que és un familiar
d'aquest nano
i a partir d'aquí
què és d'haver
no és una història
d'amor
inicialment
que en teoria
a veure com va
al final
això s'ha de tallar
ell marxa a Nova York
per una sèrie de motius
aquesta història d'amor
no pot seguir
però
el passat torna
quan cadascú
no hi ha de dir res més
quan cadascú
evoluciona personalment
vale
i ja està
no puc dir molta cosa més
potser he sigut
una mica abstracta
explicant la pel·lícula
però és que si no
és això
però igualment
té molta coseta
a la pel·lícula
i ho fan molt bé tots dos
aquest
que ja no sé com es diu
el Jesse Esenberg
aquest
i la Stewart
ho fan molt bé tots dos
tenen molta química
sembla que no
com totes les històries de morts
podem pensar
amb Romeo i Julieta
també no?
sí, sí
i què passa amb Romeo i Julieta?
doncs que com que hi ha
privacions
o interessos
també hi ha interessos
en aquesta pel·lícula
aquí hi ha interessos
això sempre
però per part dels dos
no pensem en ella
que sembla ser
però a ell també li interessa
si no s'enfaden
un amb l'altre
no, no, no
exacte
és que ho tenen molt clar
però això ja ho veureu
i no sé
jo saps què em va
em sembla que ho vaig comentar
quan la vaig veure
que també té
alguna cosa a veure
un cotonclar
però el que passa
és que més aixut
més distant
però per l'ambientació
que són els cafés
societies de l'època
que així van els tiros
aquí
però no hi ha la festassa
que hi ha la
és molt més tallant
diríem molt
però et presenta
és això
no cal que t'ho repeteixi
per dir-ho d'una manera
et presenta aquella mena
com de l'època l'americana
aquell concepte
d'aquells cafès
que tenen moda
amb aquelles cantants de jazz
i molt ben ambientades
que apareixen tant
a un costat com a l'altre
de l'Atlantic
parlo
perdó
dels Estats Units
tant sigui a Los Angeles
com allà
i aquesta estètica
que dic jo
de l'art decò
de cada dentista
que apareixen
en certs moments
que dius
això és una mica
doncs
lleig
és el lleigisme
del Hollywood
passat dels anys 40-50
que dic jo
però bueno
això ja és una altra història
és que ens agafa el temps
ens queden set minutets
i hem de parlar
del Festival de Sits
és el que has pogut veure
i el que has pogut
parlarem
tampoc
tampoc
jo ara començaré
ja diré
mira
començaré
ja veureu per què
hi havia una frase
de la Gertrude Stein
que deia
solo tienes que leer
lo mejor
y lo peor
clar
jo estic d'acord
però bueno
lo del mig no
sí
pues jo
li he fet cas
a mitges
i he visto
lo peor
que bé
m'encanta
el primer capítol
sí sí sí
m'encanta carregar-me pel·lícules
o que es carreguen pel·lícules
sí
bueno
aquí ja he dit
hem fet
pel·lícules fantàstiques
però bueno
hi ha pel·lícules que
Bollero 2
bueno
a mi
el Festival de Sitges
jo fa temps que no anava
però sí que he anat
algunes vegades
i bueno
és un festival que
bueno
que és el que tens a prop
i tal
i és una mica
bueno
diguem-ne que no és un festival
de primeríssima categoria
però bueno
és el nostre
tens a prop
però està molt bé
és conegut internacionalment
és conegut
i jo crec que era millor
fins i tot
quan era més
més el seu esperit
de cinema fantàstic
hi havia una especificitat
aquí que potser
i ara està una mica
entre dos aigües
perquè posen tot tipus
de pel·lícules
i intenten una cosa
i es queden a mitges
però els premis
acostumen a ser
pel·lícules fantàstiques
acostumen o no
o depèn
de vegades
ja es retroalimenta el tema
va haver-hi una època
que no eh
sí sí
va haver-hi una època
que van fer
que era el festival de Catalunya
el van donar com la projecció
tenien com dos seccions diferents
una de les pel·lícules serioses
entre cometes
i una altra de les pel·lícules
més friquis
més del tema fantàstic
del tema més de terror
i tal
jo crec que s'hi torna
en aquest estil
més de
bueno
estarà millor
però bueno
el de terror
el del fantàstic
i tal
doncs jo vaig triar malament
culpa meva
i vaig triar una pel·lícula mexicana
que es deia
Tenemos la carne
que el títol em va agradar
a més a més
era una pel·lícula d'horror mexicana
és que mola això eh
el terror mexicano és molt bo
per això
i hòstia
i bueno
com jo
tota la sala
perquè estava ple
de fet
la vam veure en l'Auditori Tramuntana
allò que comentava abans
fora d'antena
que és curiós
quan vas als festivals aquests
que diguem-ne
que no gaudeixes del cinema
en el sentit
que quan vas a una sala
tipus
el cursal
que té allò una pantalla enorme
i un so
allò
vas a un festival
diguem-ne
de vegades et trobes una pantalla petita
perquè la pantalla que és a Tramuntana
era com
d'estar per casa
com si fas una projecció
aquelles del col·le
diguem-ne
era molt petita
per tota la sala
que era un llençó penjat
de la paret
quasi, quasi
tu veies allà
i fins i tot
va sortir el director
que era el director
molt jove
que va fer
diu
bueno
siento los que estéis
en las últimas filas
com dient
de saber nada
i li vam botre allà
a canya i tal
també recordo una vegada
en El Retiro
que aquí vam parlar
El Retiro
que és un teatre
si veus la pel·lícula
amb això original
evidentment
la veus subtitulada
com a un teatre
diguem-ne
veus allà
a sota l'escenari
allò
els retuts aquests
una mica
amb els puntitos aquells
i clar
mirar allò
el subtitulat
perquè si la pel·lícula
és anglès encara
però si la pel·lícula
és coreana
doncs has de mirar
el subtitulat
i què vas fent així
allà amunt i avall
i recordo
que vas marejar
vam sortir
una vegada
amb un mal de cap
deia
bueno
amb tot això
que tenen l'ambient
i jo del festival
que tens els periodistes
al costat
que de vegades
veus algun famós sete
que vam fer una foto
amb l'Ales Gorina
que és una persona
que estava ja
amb l'estat
i vam fer una foto
molt simpàtica
aquest home
ja
una mica grandet
ja eh
però bueno
és un enciclopediu humana
és un enciclopediu humana
sí no
aquest home és una passada
tota la vida
i tal
i bueno
i vam la pel·lícula
i la pel·lícula
veritablement
doncs molt dolenta
molt dolenta
en el sentit
que semblava
saps una col·laboració
d'aquestes
entre
l'Institut Cinematogràfic
de Mèxic
amb l'Institut
no sé què
de Catalunya
que els estudiants
de primer
de cinema
de no sé on
fan una pel·lícula
i tal
bueno
o sigui
bueno
un desastre
no un desastre
però diguem
que potser
va fer un enfoque
molt ambiciós
diguem-ne
de fer una mica
una pel·lícula
estilo happening
estilo com les que feia
el Jodorowsky
sí sí sí
perquè a més a més
es parla explícitament
d'alguna referència
molt conceptual
molt
és un tio que està allà
en un edifici
que està allà
destirant alcohol
sembla que hi ha una societat
postapocalíptica fora
perquè el tio està allà
tancat
i està
i el tio es torna boig
perquè es fan unes begudes
molt fortes
i llavors aterren allà
dos nanos molt joves
i el tio com els adopta
es recull
es dona allà
refugi
i després intenta
pervertir-los una miqueta
són dos germans
intenta que tinguin relacions
entre ells
al final tenen relacions sexuals
tot allò que sona
dic
ostres
això és fort
diguem-ne
això no ens espanta
ni molt menys
però és molt ridícul
si aquest tipus
de plantejament
tan ambiciós
es fa d'una manera
dolenta
es queda molt ridícul
com el Jodorowsky
com el Jodorowsky
però el Jodorowsky
té un altre sentit
diguem-ne
però té un punt de vista artístic
té un punt de vista artístic
clar
jo si estigués veient
una escena
una escena
amb un happening
molt happening
diguem-ne
però diu
ostres
mira quina imatge
més impactant
ostres
mira aquesta combinació
d'escenes
d'objectes
a l'escena
que no peguen
diguem-ne
que et doqui un xoc
però això no tenia res
els actors ho feien
socorraven
això ho he comentat
abans
socorraven
perquè els tios
clar
els tios estiraven pel terra
rebusaven un cos
saps el rollo happening
però total
cridaven i tal
vull dir que
els tios socorraven
i segur que buscaven la nuesa
també
o no
que s'havia de presentar
la nuesa
tant en quant
bueno
havien moltes imatges
explícites
sexualment explícites
molt explícites
però que dius
això està molt triadet
està molt triadet
en un lloc
com ara
que hi ha porno
per tot arreu
estaves mirant i dic
no m'està dient res
i la gent
veus
gent que va a marxar
la gent que jo
miren la llotxa
els periodistes al costat
jo estava al costat
dos periodistes
que estaven allà
que ja ho hem vist
també estava el Gorina
el Gorina no estava
que em van explicar
vaig enterar
per periodistes
d'una anèdota d'allà
es veu que hi ha una nena petita
que diu que porta allà
abans de la pel·lícula
que porta en el festival
des que era molt petita
es veu que tenia
un o dos anys
i els pares
la portaven al festival
els pares devien ser una mica
hippies i tal
jo no he vist a la nena
però estaven explicant
diu
aquesta nena
quan era petita
sempre anava amb la seva càmera
i com una nena petita
molt maca
es feia fotos amb tothom
amb tots els artistes
que passaven per allà
es feien fotos
i aquesta nena
ha anat creixent
ha anat creixent
i resulta que ara
diu
aquesta és la mascota
de l'hospital
junt amb el gorila
el gorila
saps allò
quin com
aquesta nena
té acreditació
és una nena que deu tenir 10 anys
i tal i igual
i va a tot arreu
la coneix tothom
i estàvem parlant
i de les pel·lícules?
això no ho sé
però jo vaig sentir
una conversa
del periodista
dic hòstia
això és el més interessant
que he vist a tota la pel·lícula
estava allà
estava allà
és curiós
escolta'm
la setmana que ve
fem segona part
i tant que sí
tornaràs a
festival
el festival ha acabat
però pot parlar
d'alguna bassa relacionada
fantàstic
ho farem així
fins la setmana que ve
molt bé
adéu-se
Gràcies.