Bona tarda i benvinguts un dia més al Babilònia
amb la companyia de la Rosa Alcalà.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Molt bé.
Inestimable.
Igual que vosaltres.
I del Jaume Vidal.
Hola, què tal?
Bé, Jaume, com estàs?
Aquí.
Estem encantats de la vida, eh?
Estic una mica terrible, encara.
Bé, bé, estem tots encantats del que va passar el divendres passat.
I ja que estem...
El 22 de febrer, ja.
Doncs vinga, parlem-ne del que va passar aquell dia.
Rosa, vinga.
Explica'ls-ho tu.
Els Premis Ciutat de Cornellà.
Clar que sí.
Que fan un cop a l'any, no?
Cada dos anys.
I són cada dos anys, o sigui, encara té més mèrit.
Ah, ostres.
Més mèrit.
Té més mèrit, això.
Clar, perquè és més...
I, bé, que ho celebren a la ciutat de Cornellà, es reconeixen.
Es fa un reconeixement a les persones de la ciutat que han destacat en diferents àmbits.
Hi ha cinc premis.
Sí.
Sí, hi ha cinc categories.
El Premi d'Humanitats, el Premi d'Acció Cívica, el Premi d'Economia, el Premi Especial i el Premi d'Honor.
I aquest és el que...
Aquest sembla gros, clar.
És el que és el que es dona a l'últim...
I li han donat al nostre estimat Jaume.
Al nostre estimat Jaume, col·laborador de la ràdio, de moltes coses, moltes facetes.
Clar que sí, clar que sí.
En concret, Jaume, expliques el perquè aquesta anomenació i aquesta reconeixement directament.
La veritat és que jo ni en sabia res, ni he participat d'estar allà.
Vull dir, això ha estat un convenciment que tenen tres dones, concretament.
Una és la meva cosina, l'altra és una amiga seva i l'altra és la regidora, Maria José Pardo, que la vas veure.
La regidora de Cornellà, sí.
Sí, es van posar d'acord i van dir que s'ho mereix, i van posar en marxa.
doncs, bueno, recerca de signatures i tal, ni paraula, eh?
Vull dir, t'asseguro que res.
Bé, no és com ha de ser, no?
Un homenatge és per reconèixer-me aquesta persona.
I a més una persona modesta, com és el Jaume, que no li agrada mai fardar ni fer grans...
Però no em feu masses elogis.
No, no, senzillament és la veritat, una mica donar a conèixer, perquè aquí jo crec que els oients i les oients, no?
Doncs ja ens van coneixent una miqueta, però que tenim altres facetes, no?, a la nostra vida.
I aquí moltes vegades hem comentat la faceta que tu tens d'atenció a temes de salut mental, amb les famílies,
sobretot amb el recolzament amb les famílies, però també a prop de les institucions,
reivindicant i col·laborant perquè es millori tot aquest tracte amb aquestes famílies,
amb aquestes persones que pateixen aquesta...
Jo crec que no han tingut gaire problema, precisament perquè amb les administracions...
Jo hi col·laboro, i l'únic que cal és trobar la manera de col·laborar,
és que, esclar, vull dir, estar-hi de punta és com si haguessis de saltar una barrera
cada vegada que et trobes amb ells, no?, i no, jo no, jo soc...
Com diuen, és afàbola, o sigui, amable...
La paraula està molt bé, afàbola.
Sí, sí, és molt correcta.
Està molt correcta.
I, bueno, i van veure que això era possible, i van tirar endavant,
i van treure molts d'això, moltes persones afins,
un d'ells ho va dir tot, o sigui que alguna cosa sabia, eh?
Ah, molt bé.
Però jo no em pensava que fos l'Ajuntament, jo em pensava que era una altra història.
I, bueno, i va arribar aquest dia, com ja sabeu, perquè ho hem comentat alguna vegada,
i la veritat és que es viu amb un cert, com es diu això, com si estiguis una mica begut, no?
Sí, una mena de borratxera, diríem, de no saps ben bé on estàs, no?, desubicat, no?
Això, arribes allà, com t'abraça i tal, i tal, i tal, i llavors...
Creiem estar presents nosaltres, a l'auditori de Cornellà, veient-ho, no?,
i aplaudim, lògicament, Arrabia.
Sí, i recorçant també aquesta anomenació.
Ja està, vull dir, va ser...
Quants anys, Jaume, per això, quants anys estan reconeixent de dedicació
a tots aquests temes, de la cura i de lluitat per la millora
de les persones que tenen malalties mentals a la comarca, a Bajorregat?
Setz anys, i estem en un moment, Déu-n'hi-do, eh?
En un moment molt dolç estem ara, eh?
Sí, sí, perquè estem al 19, i ho vaig començar el 3, que vaig plegar de treballar.
Però ha estat difícil, no?
Jaume és el president de l'Associació de Salomantane.
Va ser quan vaig conèixer amb ella, eh?
Exacte, és que nosaltres us vam conèixer allà.
Fantàstic, sí, sí, sí, això ho sabia.
Sí, sí, sí.
Molt bé, ideal.
Allà per la famosa, també.
I, bueno, vull dir, no sé, veurem a veure...
No sé, és que jo el primer...
Això t'anima a fer més projectes, potser, a apartar les coses amb més ganes...
Hi ha qui diu, ja pots plegar, em deia.
No, és al revés.
Jo dic, no, no, jo no vull plegar, jo vull seguir.
Ara, això vol dir ja un reconeixement de la teva persona, de la teva voluntarietat,
perquè tot això es fa voluntàriament.
És el que diem, són moltíssimes hores.
Sí, exacte.
És com la ràdio, és com la ràdio.
Però el que fa el Jaume fora de la ràdio són moltes hores, molta dedicació,
moltes reunions, moltes...
Atendre moltes famílies.
A vegades tot el dia, eh?
Tot el dia, per això alguna vegada, o no arriba, o arriba una miqueta més justet,
per això vol dir que s'està dedicant a aquests temes.
Ara tinc un cas molt, molt dificultós, que si aquest tirés mínimament endavant...
Bueno, endavant potser no, però ho vas deixant anar, saps?
És la manera, no?, de dir, va, però he conegut una persona que tal, que qual, no?
I vas construint aquest espai necessari perquè els altres sàpiguen
que ell, que hi ha això, compta i tal, no?
I després l'entrada a l'associació de la meva cosina ha estat cap d'alt,
perquè ella és gestora, vull dir, ella sap com ens ha d'organitzar.
Clar, és un cop demà molt qualificat, també.
Fantàstic.
A veure, espero que no em tornaré ni orgullós ni empàtic.
No, home, no.
No, eh, que no?
No, home, no.
No, segur que no.
Home, jo crec que aquestes alçades ja són com són.
Ja és el que hi ha, ja és el que hi ha, ja és el que es creu.
Ja no hi ha aquí un deu la fons, ni ara, no?
Exacte, no, no ens podem creure perquè jo crec que som de bona pasta, en general,
i per tant és això, ja ens espero.
Jo us explicaré una petita anècdota que penso que és molt interessant.
Vull dir, home, però com m'heu posat aquí una cosa com aquesta?
I ell ho va dir, no facis el carallot, eh?
Sí, sí, sí, ja s'ha explicat.
Clar que sí, clar que sí.
Doncs això, moltíssimes felicitats per tota la feina feta,
pel reconeixement i per continuar amb aquesta tasca tan important i tan necessària.
Em dono premiat.
Clar que sí, ja s'ha dit que va ser per tots una alegria i realment emocionada.
No sé, jo em vaig emocionar com dient, ostres, mira, coi, el Jaume aquí i tots, no sé.
Com pui, allà, allà, allà sonar.
Sí, sí, sí, sí, no, no, però magnífic, eh?
A més.
El discurs perfecte, correcte, allò que paties, ara què diré i tal,
doncs molt bé el que vas dir, jo crec que, vull dir, ni allò de dir,
ara fotré quatre hores parlant, vull dir, i tal, no?
No, això és com els Oscars, no?
O els Goya, que tens uns minuts determinats per parlar.
En va dir dos i vaig estar tres i mig.
Sí, sí, però perfecte.
Ja hi compten amb això també.
Però exacte, però està molt bé, molt bé, molt bé.
Vull dir que no.
La part final és la que veia venir més difícil, però no.
No, però bueno, vas posar-lo i magnífic.
Jo crec que s'ha de reivindicar el que s'ha de reivindicar i punt.
Crec que sí.
Això està en boca de gairebé tothom.
Clar, és a dir, a qualsevol entrega de premis i tal,
sempre hi ha reivindicacions i cadascú reivindica el que considera oportú
i això està claríssim, no?
Vull dir, no hi ha cap problema.
Abans ja havia recolzat a la família d'una manera.
Clar, exacte.
Perquè em deien, a veure què diràs de mi.
A veure què veies la força.
La família, punt, ja està, ha acabat.
Clar que sí, gràcies.
No, és veritat.
I ara que s'apropa el Dia de la Dona,
el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març.
Home, demà, ho tenim aquí.
Amb la presa no crec que tingui cap mena de sospita de veritat absurda.
Ja seria la que...
Sempre, però jo crec que en general, no?
Tant els homes com les dones, si fem activitat fora de casa,
és gràcies a que hi ha altres persones a dins de casa que sí que ens recolzen, no?
Sí, exacte, si no seria impossible.
Això aquí està a la clau moltes vegades del respecte i de la comparació d'una parella, no?
O d'una família, o d'unes persones que conviuen, no?
Això és molt important.
Hi ha una petita anècdota també del meu fill,
que quan li vaig dir,
mira tu, ah, hem donat un premset allò que...
Ai.
Diu, ja t'estan reconeixent el que has fet.
Bé, el mateix que heu fet vosaltres.
Clar que sí.
Va ser una contestació molt...
Molt enteniable.
Molt enteniable.
Fantàstic.
Doncs per molts anys.
Doncs que sigui així.
Amb vosaltres, eh?
Sí, sí, sí.
Home, tant, nosaltres vindrem, ja saps que som seguidors teus.
Som seguidors teus, anirem allà on vagis tu.
Exacte, exacte.
Ja més que amb això, clar, sí.
Bueno, la llàstima és que no hagués sigut un premi econòmic.
És un orgull, eh, per nosaltres és un orgull.
Perquè llavors seríem més amics.
Ah, sí?
Clar.
Sí, perquè...
No, però llavors...
És broma, eh?
Que llavors hi ha un risc, no?
Perquè...
Va, hi va posant les cartes sobre la taula, ja, va,
que se sàpiga tot.
Ja em vaig començar, vaig dir,
comparteixo aquest premi amb tots,
o sigui, estem amb això.
No, no, no, no, no.
Llavors no, eh?
Molt bé.
No, no, per cert, que va créixer un grup,
ja parlant i engegant,
ja s'han amb el nostre tema també.
Ah, sí, molt bé.
At Libitum.
Un grup, At Libitum, molt bé,
que feien versions de cançons de...
Bueno, jazz, no?
Jazz, swing...
Sí, sí, de tot.
Jazz, swing, una miqueta de country,
una miqueta de tot van fer.
Sí, sí, sí, sí.
Eren dos nois i dos noies.
Eren tres nois i dos noies.
Tres nois i dos noies, sí.
Molt bé, molt bé.
Trobo que vam comentar...
Sí, sí, sí.
Que elles cantaven molt bé.
Tocant molt bé i canten molt bé.
Elles canten molt bé, molt bé, molt bé.
I és de Cornellà, suposo, esclar.
No ho sé, jo no m'ha donat temps d'investigar-ho,
no sé...
No ho sé, no sé exactament si és de Cornellà o no.
Ho sé, hem de seguir, penso que sí que hem de investigar.
Però molt bé, molt bé, molt bé.
Vull dir, ja em va sorprendre.
A veure, però es mouen.
Sí, molt espontanis, no?
Segons com dius, ai, mare, que et pots anar a fer-ho, no?
No, però no van en cap moment desafinar.
I mira que el violí és complicat, eh?
Aquest nano tocava amb una gràcia i amb una elegància
i elles en absolut desafinaven.
Mira que et diré més, va cantar menys la noia que tocava la bateria.
Però a mi em va agradar més la noia de la bateria
que no pas la primera vocal.
Mira que et dic, eh?
Vull dir, que cantava molt bé, eh?
Molt bé, molt bé, molt bé.
Però a mi em va entrar més a dins
la cançó que va cantar la bateria.
No em diguis per què.
Mira, són percepcions que tenim, no?
Allò que es diu...
La pell, no?
Que es diu el pelòmetre que li diuen, no?
Doncs aquesta sensació, no?
I se n'han puesto los pelos para colgar llaves, no?
Que es diu, no?
Ja, perquè tu no entens, oi?
Bueno, una mica...
Allò que va de música...
La pell de gallina, també val.
Em moc per sentiments i coses.
Bueno, doncs això...
Encara no hem fet el sumari, eh?
No, vinga, sí, sí.
Bueno, estàvem aquí amb el David aquí.
I tant, encantats de la vida.
Encantats de la vida.
Doncs parlem res d'exposicions,
que el Jaume ens parlarà de dues en concret.
Una que es diu Disonyando
i una que es diu Esfilagarçats, de la Sala Titana.
Es comentarà el Jaume, això.
Sí, sí.
Un segonet que et comento això i ara ho parlem.
La Rosa s'ha anat de cap de setmana a Tarragona.
Sí.
I se l'ha vist o to?
Bueno, quasi que sí, però m'ha faltat coses, eh?
És molt gran, Tarragona, eh?
Sembla que no, però jope.
Bueno, potser és perquè vas a dormir massa i tot, no?
Home, es tracta de dormir també, jo!
Bueno...
Té una edat, una edat.
Era dissabte, a la nit.
I llavors, parlem de cinema.
Parlem de novetats,
bueno, novetats així una mica dels últims mesos, no?
Però molt variats.
Això serà, bueno, com una mena de bomba de relotxeria, eh?
Des de la profunda Petra
a l'Astra Canada d'Ola de Crímenes,
que ja parlem d'això una mica,
fins a Cadàver, que és una...
i ens quedem una mica sorpresos,
apareix aquí.
I Memòries d'Àfrica i tot, eh?
Que a veure si tenim sort
i podem trobar la musiqueta, eh?
La música de John Barry.
Que és d'aquelles que també, a mi,
se li posen els pèls de punta, eh?
També vull dir que val la pena.
I que a més que identifiques de seguida.
Sents la música i hi tens les Memòries d'Àfrica.
Sí, sí, sí.
Doncs, Jaume, parla'ns d'art,
que ha anat de la vida, que em parlin d'art a mi.
Sí, jo tant com puc,
doncs procuro anar buscant petites excursions
que apareixen per aquí i per allà.
Aquesta d'esfilagarçats,
m'agrada molt la paraula, també.
És que trobo que no s'utilitza massa, no?
Llavors ja us ho podeu imaginar,
què és això, no?
Vull dir que una cosa que per vella
s'esfilagarça, no?
Això tant pot ser una roba
com pot ser una bobina,
que és d'on parteix precisament
aquesta exposició.
I ho explico aquí.
El que passa és que la lletra
és tan menuda que no la llegiré, eh?
però sí que l'he llegit abans,
amb ulleres i tal,
i parla d'això,
que és una bobina
d'aquestes que es feien,
saps què és?
Una bobina.
Sí, sí, sí, una bobina de...
És allò que passen...
Sí, sí, sí, que...
I vinga, fils i tal,
i que, bé, no,
que fan anar les coses i tal.
Llavors, això,
es veu que aquesta senyora,
perquè no sé com se diu ara...
Ah, la Cati Pastor Mora,
doncs aquesta senyora la va trobar
i li va ser un element
de suggeriment, no?,
per fer fotografies, eh?,
que quedi clar.
Això és fotografia.
I, carai, crida l'atenció,
sobretot les 3 o 4 que mires,
dius, home, semblen igual,
però no, eh?
Vull dir, a veure...
Sí, sí, que hi ha variació.
No sé com ho va fer,
però va fer aquesta variació.
Llavors està en el Cinema Titan
i estarà fins bastants dies,
perquè...
Cinema o Sala Titan?
Sala Titan.
Ah, vale, vale.
No, no.
Sí, l'antic cinema.
L'antic cinema.
Ah, vale, vale, perdona.
Perquè encara se li conec com a...
Vale, vale.
Que ara en la biblioteca, no?,
Marta Mata.
Sí, Marta Mata.
Vale.
Que el dimecres de la setmana que ve,
no...
Eh?
El dimecres de la setmana que ve,
ho anuncio ara,
doncs farem un recordatori
a unes persones grans com jo.
El dia 13 de març.
Un cinefòrum, una...
Allò farem una explicació
dels nostres records i tot això.
Ah, molt bé.
A la sala de baix.
Ara, fantàstic, no?
Perquè...
Molt bé, molt bé.
Sí, tant.
Ja he vist lo visto, ja,
amb les tables que tens aquí en el món ja de la...
T'anava a dir la faràndula, no?
Això ja no era la faràndula.
Això és la vida real.
Això és la vida real.
Això és realíssima, puro.
Em van convidar i em va...
Això em va fer gràcia a tu.
Oi, allà, i dels meus records
quan hi anava amb el meu pare,
quan es passejaven les ratotes per allà,
que també era així.
Sí, sí, sí, sí.
Ah, mira.
Ara, allà baix no, eh?
A veure quin dia fan amb el Cinema Texas,
també, de Sant Jús, això.
Sí.
Perquè jo tinc uns records allà.
Ah, sí, també, oi?
Absolutament meravellosos.
Vau.
Però ja algun dia parlarem del Cinema Texas.
Veus, quan em vaig comprometre, ja no.
Ja.
Sí que ja encara anava,
però ja feien coses més de segon ordre,
per dir-ho d'una manera, no?
I llavors, o sigui,
els primers dies de...
d'acompanyar la Teresa i tot això
va ser ja en un altre lloc, no?
Sí, sí, sí, sí.
Però, bueno, tens records.
Parlem de les pel·lícules,
Selva i Esmeralda, sobretot.
No te'n recordo, jo ni parlo.
És que el títol m'ha de ser una mica així com sorprès,
però no em situo.
Únicament.
Sí, sí, és...
Era eròtic?
Era cinema eròtic?
No, no.
No ho sé, però molt verd, no?
La Gem, no, tampoc.
Ah, no.
Hosti.
No, no, és una pel·lícula molt seriosa.
Jo recordo, sí.
És de la Gem Weeman,
i ell demà en recordo,
però ja us ho diré.
Ah, doncs no la tinc present, aquesta pel·lícula.
Molt clar, és lògic, tant les pel·lícules...
D'aquesta n'he de parlar,
perquè va ser la primera pel·lícula,
diem-ne, seriosa,
que no havia vist mai cap, encara,
i tenia 13 o 14 anys, eh?
Vull dir, al cinema no hi anàvem.
Et va impressionar, et va marcar.
Oi, em va marcar total, eh?
Perquè et quedes amb aquella...
Sí, aquella dona que treballa,
perquè aquella masia...
Ara potser no ho defensaria tant, no?
Però en aquell moment allò em va dir,
ostres, molt interessant.
Jo escriu una lectura molt ràpida,
molt ràpida d'aquell cinema Texas.
Potser em matar, me'l matarà, no?
Perquè ja s'ha tancat, és un condis, actualment,
que està ja a la carretera, com a tal, no?
I recordo que quan teníem 12 anys,
et deixaven entrar...
Clar, va ser l'època en què el cinema,
que era un cinema de restrenes, lògicament, no?
Llavors estava tan malament
que van dir, anava a posar cinema eròtic.
I clar, llavors, clar, jo tenia 12 anys,
era com ara, però bueno, i tal, no?
Llavors vam entrar,
i ens deixaven entrar amb 12 anys,
no tenien cap promo, costava 25 pessetes.
Me'n recordaré perfectament.
I recordo la primera sessió doble
que vaig veure de cinema eròtic en ma vida,
que era Emmanuel Negra en el Valle de las Vírgenes
i Safari Erótico.
Me'n recordava tota la vida.
I va ser, clar, un impacte...
Molt salvàtic, tot.
Clar, perquè vaig veure, clar, els primers pits,
diguem, de la meva vida,
aquestes coses que, clar, clar,
l'any d'Estapé...
Hòstia, amb 12 anys.
Clar, tenia l'any 78.
12 anys d'aquella època,
que no són els 12 anys.
Clar, exacte, jo tenia l'any 80,
imagina't, no?
Doncs clar, tot això,
que comportava aquest cinema d'Estapé tan dolent,
tan dolent,
que en aquest cas era estranger,
no era espanyol, eh?
Però, clar, lògicament,
qui lluï era la dona.
Evidentment, no?
Era sempre la dona.
L'home...
L'home no ensenyava res.
Clar.
Una pena, però bé.
Sí, molt bé guardat,
que no es faci mal.
Que es refredi la cosa.
Bueno, també estàvem allà.
Molt bé, i l'altra,
bueno, d'aquesta ja n'hem parlat, eh?
Ja hi he parlat també,
que estarà tot aquest mes, eh?
Fantàstic.
I llavors aquesta altra d'aquí, Sant Jús,
que ja ho sabeu,
que acostumo a anar-hi...
Sí, el celler de Can Ginestar.
Com que he vist que encara havies baixat,
dic, allà, que tindes...
Sí, sí, sí, no, si no he tingut.
Aquesta també m'ha sorprès molt, eh?
Aquesta exposició,
perquè, bé, precisament això,
veus que t'ensenyo aquest cap tan ben amomplat,
de coses, de combinacions i tal.
I llavors el que m'ha sorprès sobretot
és els triangles,
que es transformen en rombos, no?
Ah, vale.
I esclar, jugo amb això
i no sé, m'ha semblat una combinació d'elements,
en aquest cas geomètrics,
però n'hi ha d'altres,
que trobo que tenen molt ben fet,
molt ben acabat, saps?
Una finesa que, francament, dius,
ostres, que bé que és això.
Es tracta d'un xicot que es diu,
Rubén, Còrdoba es van en berg.
Aviam si ho dic.
Es van en berg.
O sigui, que la mare deu venir de...
Clar, segurament.
Alemanya o així, no?
Sí, té pinta en alemany, almenys.
Ah, de Còrdoba no, Còrdoba és nostra.
Sí, aquest sí.
Molt bé.
Doncs m'ha cridat molt l'atenció
aquesta doble jugada.
Hi ha també uns d'això,
al mig, no?,
unes escultures
que també són molt interessants,
perquè...
I ho he associat a l'espilagarçada aquesta,
perquè també són unes formes,
partida per la meitat,
unes formes que té a veure
així com es filagarçat,
és desordenat, no hi ha dubte,
ho ha de ser, no?
Allò no, allò no és...
Sí, fa pinta de ser molt ordenat tot, eh?
I molt simètric amb la col·locació, eh?
Exacte.
M'ha agradat molt.
És que em fa ganes d'entrar
i no he tingut temps d'entrar.
Val, doncs ja ho sabeu, eh?
Doncs aquestes dues exposicions.
Fantàstic.
I el teatre que vaig veure ahir
va ser el del Joan Pere.
I què?
I m'has dit que, bueno,
no ho saps.
A mi em va arribar.
Com es diu l'obra?
Com es deia?
Hi ha qui neixen estrellats, no?
O alguns neixen estrellats.
Val, i ho feia el Joan Pere
i aquest nano...
I aquest, no, un nano no.
Un home, no?
És un home.
És un home.
És un home.
És un home igual, igual.
És un...
És que no sé com ho diu.
Sí, sí, sí.
Bueno, és una manera de parlar carinyosament, no?
Diu, un nano sóc de totes les edats.
Sí, ja.
Que vol imitar en el seu amic de sempre, no?
Paco Morán, no?
Ah, vale.
Vol imitar-lo, vull dir...
Fent l'estranya parella, no?
Sí.
Té una petita semblant.
Estava molt bé aquella obra de teatre.
Jo vaig veure molt, eh?
A l'estranya parella.
Ho vaig passar molt bé.
Era molt canyí, digue-li com vulgui.
Perquè, clar, Paco Morán, així com molt i tal.
Però tenia gràcia, allò, tu.
No sé cap cosa que et digui.
Mira, no sé.
A mi no em va fer gràcia.
Ja, l'estranya parella no va fer gràcia.
Sí, sí.
No, aquesta.
Aquesta, aquesta, aquesta.
No, l'estranya parella no la vas veure.
Bé, sí, reies estones, oi?
Perquè els acudits, amb els doms, amb les situacions...
La presidenta que està casada amb una dona que el domina per tot arreu...
Sí.
I ell, pobrec, va de bòlit sempre.
Bé, però sempre ho ha fet, això.
Ah, ah.
Això és el que feia aquell altre, el Capri, no?
Mm.
Però...
El Capri el tinc llunyantíssim.
Perquè, clar, jo n'hi vaig...
Vaig veure alguna cosa quan era molt petit, però no tinc l'humor de Capri, no el vaig poder gaudir.
L'humor de Capri és més blanc, però aquell no té res d'haver.
Ja, per si exacte.
És que s'assembla molt, eh?
Vull dir, en fi, a mi em va fer pensar en això.
Vaig tenir temps de pensar.
Ja està.
Jo recordo això que l'altre dia pensava, quina vaig veure TV3, que la van posar a temps enrere a l'obra de teatre,
que era el fantasma de Baskerville, que el Joan Pere feia de fantasma.
Sí, ja.
I va ser molt divertit.
Allà sí que estaven molt divertits tots.
plegats, eh?
Sobretot ell, que feia aquell paper de fantasma que no sabia ben on estava ubicat, no?
I li feien la guitza, no li feien cas, no li feia por i l'altre.
Ui, no li feia...
Clar, allà estic que estava, vull dir, magnífic.
No sé aquí, si aquí realment, clar, és el que diem.
No sempre un bon còmic ha de ser... ha de fer riure.
Em refereixo que potser no fa la gràcia suficient, no?
Com per poder animar-se, això.
I vaig observar que no era gaire la claca rient, no?
Vull dir que era més aviat...
Bé, escolta'm, doncs una obra fallida, i és el que diem, no?
Vull dir, no sempre ha de ser tot el teatre, no sempre ha de ser tot perfecte
perquè tingui un cost més elevat que el cinema.
Jo sempre és el que dic això.
Jo al cinema tampoc, eh?
Exacte, que tenim la costum de dir, home, és que ens ha costat l'entrada, 20 euros,
per dir alguna cosa, i ha de ser bo.
No, doncs ja hora teatre dolent, i la Rosa que veu molt a teatre,
a vegades s'ha carregat obres, i no sé què hem de fer.
Ahir ens ho regalaven entrar al teatre, a veure això.
Ah, sí?
Ah, sí?
Perquè fa 25 anys que es va fer l'audit.
Ah, vale, vale, vale.
Va ser com un... ah, doncs mira.
Una comemoració.
Doncs hi hauria cua, no? Estaria a top, imagino, no?
Estaria a petar, clar.
Tot el que s'ha regalat, doncs clar, no?
Ja vaig pensar a dir, uau, que altra deixat, això.
Molt bé, molt bé, fantàstic.
Vinga.
Bueno, Rosa, un segon.
Abans de que parlis de Tarragona...
Posta't el micro, tu.
Un segon, un segon.
Que te'n vagis.
Mira que et poso.
A veure, a veure.
És molt difícil, eh?
El que t'estic posant.
És una banda sonora d'una pel·lícula, molt famosa.
Molt bé.
Molt famosa.
Que té a veure amb l'antiga Roma.
Àgora, no?
Un senyor que les dones...
Bueno, la gran part de les dones diuen que està molt bo.
El Giovanni.
No.
Estic superdespistada, jo, ara.
Que es diu Rachel Creu.
La música és preciosa.
Rachel Creu.
Ah, gladiador.
Gladiator, què senyor?
És que no l'he vista, jo, encara.
Ai, vaja.
T'hi deixe veure.
Però està una banda sonora, meravellosa.
És molt maca.
La música és preciosa.
T'ha entrat una mica amb dificultats, oi?
La música.
Sí, últimament.
Primer que s'ha deixat moltíssim.
Està tremendament gras.
Aquest nom no vol dir res, eh?
És un home que, clar, que tenia...
Bueno, la gladiator és un home perfectament amb un físic espectacular.
I amb una manera d'actuar molt determinada.
Però sí que ara fa papers, com molt sempre, de persona molt...
Bruta i abandonada.
Sí, sí, sí.
És aquesta idea, no?
Però, bueno, també és una altra manera de treballar.
Casamigum també li passa el mateix com al Gerard Depardieu,
que té una altra fila, una altra manera de fer,
però sempre dona uns papers una miqueta com de persona trasnotxada, no?
Que dius, escolta, vull dir, és aquesta cosa,
però, clar, també una miqueta l'aspecte, no?
Això és el que li passarà a Mortensen, eh?
Sí, bueno, però imagino que aquest s'aprimarà, eh?
No, però això és perquè, vols dir, per l'aparència física d'aquest últim paper?
Però s'aprimarà, jo crec que s'aprimarà.
Això és dir-ho que era presidències del guió, eh?
Que es va haver d'engreixar 20 quilos.
Exacte.
Perquè va fer veure que era, doncs això, una miqueta deixat, no?
I que era molt, molt, molt, molt...
Quan va fer Escobar, Pablo Escobar, Pablo es va posar també com un torete,
estava amb una panxa i tal, i aquest tio s'ha primat,
ja vaig veure, no sé quan, no sé quins premis, i estava prim.
Vull dir, això és on existeix el guió, com diu la Rosa, no?
Els hi proposen.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Clar, i això d'entrada és un bon senyal, no?
Que encara estan bé i que estan fent papers, bueno,
que s'adapten molt bé, no?, amb ells.
Doncs amb aquesta música de Gladiator, que ens evoca a los circos romanos,
anem a parlar de Tarragona.
Anem a fer un viatge en el temps a la Tarragona romana.
Sí, sí, doncs vinga.
A més, ara hi ha una aplicació que es diu Imagin,
és una aplicació que es veu que també te la pots posar al mòbil,
i és, gràficament, com t'ensenyen com seria,
o com és ara el moment actual, aquella visita que estàs fent,
però ja sigui Tarragona o la ciutat que estiguis visitant,
i llavors com és, o com seria a l'època post-romana o viscogoda o del Renaixement.
És una aplicació, xisco, que a tu t'interessarà, eh?
Oh, pues sí.
Imagin, és molt xulo, eh?
Un dels guies que ens va explicar tota la part romana portava a la taula,
que la portava, llavors les feies així amb el...
Que guai.
Amb el dit, tu ho passaves, com qui fa 16 hologrames aquells,
els hologrames que tu passes i el veus d'una manera,
i si el tornes a passar es veu d'una altra.
Doncs així és molt xulo, eh?
Perquè tota la part del foro romano, això és molt xulo,
perquè, clar, l'època romana era una esplanada enorme, impressionant,
no me'n recordo quines dimensions,
on estava...
O sigui, Tarragona era sortida imperial, allò.
On estava...
Clar, és que era capital imperial, no?
I tenia...
On estava el temple d'August,
i tota la part d'administració romana, no?
Exacte.
A més a més hi havia tots els jardins,
hi havia tot el circ,
que el circ era única i exclusivament
per fer carreres o curses de cavalls.
Cert.
Res més, eh?
Que això ens va insistir molt,
perquè molts de nosaltres tenim una miqueta barrejat, no?
De què es feia?
No, no.
Al circ només es feien les carreres de cavalls.
Sí.
Que depèn si eren de dos cavalls,
doncs big, big, big...
Sí, té un nom, sí.
Bueno, jo sé que si són quatre són quàdrigues.
Sí.
Si són tres, doncs trigrades d'a aquesta edat,
i dos bigrades d'a aquesta.
Sí, sí, sí.
Però té un nom més concret,
que t'enviguis ara.
Només és això.
Llavors t'explica, doncs,
el tema que no qualsevol es dedicava
a fer carreres o curses de cavalls.
A més, havies de tenir uns diners, també, no?
Per tenir cavalls.
O eres tu el corredor
i llavors hi havia un espònsor
o una persona,
un patrici d'aquests
que tenia molts diners
que llavors podien partir a fer...
a tenir, doncs això,
corredors, no?
El que ara seria la Fórmula 1,
doncs això, però amb cavalls, no?
A d'unes dimensions enormes que hi cabien.
No sé si ens van explicar
quantes...
No, 2.000 persones, no, no sé,
allà. Vull dir, un dels més grans
que es van construir
durant l'imperi romà, eh?
Tarragona es va construir
a segle III abans de Crist,
bueno, arrel de les segones guerres púnicas
i tot això.
I abans d'acabat del circ,
que no ens en recordem,
que allò que hi havia 15.000 persones,
clar, això vol dir
que tothom podia anar al circ.
A la gent, si la tenies,
al poble, si la tenies entretingut,
i a més també li donaves...
Sabeu l'expressió que hi ha de pa i circ?
Sí.
Pan i circos.
Pan i set circos.
Pan i set circos.
Pan i circos.
Bé, doncs, això funcionava així,
d'acabat?
Tenia la gent, doncs, bueno,
entretinguda i que no posessin
massa pesats a veure què feien els rics, no?
O sigui, en aquesta època
estava superat allò de matar el cristian.
Perquè es veu que la gent
que tenia necessitat
o que no tenia per menjar,
doncs l'Estat s'encarregava també
de donar el mínim de menjar.
Llavors, això sí que es va posar
a ser una de les bases també
de l'imperi romà
una mica de cuidar la gent també, no?
Que la gent no surt molt lispat de ganar allà al cascarrés.
I com tu deies,
permeti'm un comentari
i ara segueixes.
És el que dius del Pan i set circos
seria el tema de l'òtium i el negotium.
Mireu el concepte de la paraula
oci i negoci.
És a dir, primer a la feina
negocio
i la negació de l'oci
i després a l'oci
otium.
I això és una cosa
que tenien molt clar els romans.
Sí, sí, simplement és això
el que dius,
tu el mateix que has dit
però amb aquest concepte
que és el concepte
que s'utilitza allà a l'època.
Primer treballa després l'oci
i llavors a l'Estat
per tenir contenta la gent
que no es revelés
ni no es sàpia què és.
Vull dir, els tenia bastant...
Clar, perquè existia a l'esclavatge,
per exemple.
Exacte, exacte.
Però en canvi els donaven
aquests espectacles.
Clar, hi havia molta diferència
de vida, de la manera de viure
dels patricis
que tenien diners
o que estaven governant la ciutat
de la gent que
o bé era una classe humil
o eren fins i tot esclaus.
Totalment.
Com mantens un sistema d'esclavatge?
Sí, sí, sí.
I que ningú s'aixequi.
Exacte.
Aquí s'ha de fer l'entrada
del cristianisme
i havia de ser això també.
Sí, senyora.
El cristianisme era
anar contra les arrels
del sistema romano.
En canvi sí que hi ha una cosa
molt bona, eh?
Sí.
Que ens van explicar
que allà sí que és
com es diu
sí que supervisava molt
els comptes públics
i no podies fer
com a empleat públic
o com a governant
no podies fer
malversament de fons públics.
Anda.
I si ho feies
això estava penat
amb, bueno,
amb pena de mort pràcticament.
Ostres.
Igual que ara.
Igualito.
Sí.
Igualito que avui dia.
Hem de reivindicar
el foro romano.
Clar que sí.
El lliuris romano.
Clar.
Molt bé, molt bé.
Hombre,
que ja està bé.
Clar que sí, clar que sí.
Bé, doncs això.
Què més?
De fet,
els orígens de la
de la
ciutat de Tarracó
no és ben bé romana,
ja existia abans,
estic en tant de prioritat.
El topònim
Tarracó,
de fet,
és ibero.
Iber.
Sí.
És ibèric.
Iber.
Ja a les
muralles romanes,
per exemple,
veus que
moltes de les pedres
dels carreus
que n'hi ha,
bueno, primer hi ha
unes de més grosses
que es desgasten
més fàcilment,
com es diu,
de poroses.
I després hi ha
les pedres
en plan de cicarreus
que venen de la pedrera
del mèdul,
que està molt a prop
també,
també es pot visitar.
I veus que hi ha
unes marques
d'espicapedrers,
que això era molt típic,
no?
però no són marques,
no són de l'alfabet romà,
són de l'alfabet ibèric.
Ostres,
que xulo això.
Són picapedrers,
això vol dir que
sí que van conviure
amb molta facilitat
i amb molta...
Harmonia.
Harmonia i enteniment
les dues religioses.
O sigui,
sí que va ser una imposició,
clar,
els romans van arribar
i es van apropiar,
però bueno,
de la colònia
que hi havia diversos,
van conviure bé.
Molt bé.
Llavors van començar
a construir tota la ciutat
a l'estil romà,
no?
Sí.
amb l'aqueducte,
que després també
es pot fer la visita
a l'aqueducte,
d'acord?
Que per portar l'aigua
a la ciutat,
per abastir-la d'aigua,
d'aigua potable,
que no fos de salada,
no?
I després també,
per exemple,
l'amfiteatre
que es va construir
molt a prop de la platja,
pràcticament estar res,
a uns pocs metres
de la platja,
que ja és on sí
que es feien ja
tota la resta
d'activitats lúdiques.
Sí.
La lluita ja
de gladiadors,
amb tots els animats
i totes les bèsties
de l'Àfrica,
doncs que portaven
totes les bestioles
que a les pel·lícules
veiem que es veu
que és això
i més encara,
o sigui,
teníem un afán
molt gran
i sabíem molt
de matar gent,
o sigui,
sabíem moltes maneres.
Us van comentar
si feien lluites
de vaixells
també dins?
Això no es van explicar.
No,
això no...
No sé si es donava
el cas concret,
és que ja sabem
que hi ha llocs
que sí que es feia.
De vaixells no és tan gran.
S'omplia d'aigua,
és com una mena de piscina,
llavors no vaixells grans
que es construïen
a prop de la platja
perquè això era
més fàcil
per poder portar
totes les matèries
que es necessitaven
per construir-lo.
D'acord, això sí.
Bueno, el ciment,
perquè no era ciment,
des de posar les pedres,
la larga massa aquella,
l'adobe,
tot el que necessitaven,
no?
I després,
a l'hora de fer també
els espectacles,
doncs hi havia
una comunicació
que venia
des de la platja,
des del mar,
una comunicació
vull dir,
per poder entrar
i amb els portes
que t'arribaven
als subterranis
per deixar allà
tota la càrrega
que portaves d'animals
i de tot el que necessitaves,
tota la parafernària
per muntar ja els jocs,
no?
I per això era més
més pràctic
per ells,
d'acord?
Després ja també hi ha,
ja sabeu que està
el Teatre Roma també,
ja,
bueno,
jo què sé,
és que tenen de tot,
la muralla és una passada també,
que es conserva
encara força bé.
Està molt bé aquesta muralla.
Lo de la muralla
és una cosa molt xula
també de veure.
I bueno,
no sé què més,
la,
i sí,
una cosa superxula,
va ser la necròpolis,
que era romana
i tardorromana.
Això es va descobrir
perquè van ser
en uns terrains
que es volia construir
una tabacalera
i mira per on van començar
a aparèixer tombes
i més tombes
i bueno,
i al final resulta
que n'hi ha,
es van posar a fer excavacions
i n'hi ha dos mil,
almenys,
o potser fins i tot més.
Dos mil d'entrevacs.
Sí,
perquè hi havia un musent,
no em vaig apuntar
el nom del musent,
que es va dedicar
a una mètode científica
a identificar-les totes,
a més a fer
tota el que és l'excapació
d'una manera així
molt científica,
molt ben estudiada,
molt així per passos,
no?
Per passes.
I està molt bé.
És molt maco,
eh,
el museu aquest
de la necròpoli,
perquè hi ha
tota la part interior
que t'explica
tot el tema
del món,
de la mort
a l'imperi romà,
tot el culte
a la mort
que feien ells
amb les ceremònies
i tot quan una persona
moria,
i tot el que necessitava,
no?,
els ungüents
i tot això,
tot el ceremonial
i fins que la portaven a enterrar,
no?,
i el banquet posterior,
posterior i immediat
també dels vius
i, bueno,
això és molt interessant,
a més,
tot els tipus de tombes.
Tenien les tombes
d'aquella forma així
com una mena
de semicercle?
No,
d'aquelles no tantes.
Hi havia,
bueno,
la típica,
hi havia de plom,
per exemple,
hi havia de marbre també,
hi havia amb pedra,
després hi havia també
de fusta
o de,
amb teula,
o sigui,
ho excaves a terra,
hi posaves allà el cos,
ho excaves les teules així,
amb el sudàrit que sigui,
li posaves calç viva
i després a sobre
li posaves,
o bé li posaves una llosa,
així en pla,
no?
Que és una teula,
o si no així en pla en vertent,
així com una teuladeta
així en forma de triangle.
Però són els enterraments
més pobres,
o també amb ànfores,
o també amb ànfores
que també les més econòmics
eren aquests també amb ànfores,
no?
I semi enterrats allà a terra
i amb una ànfora ja està,
no?
Clar,
a mesura que tenies més diners,
doncs ja tenies un taüt,
una fossa,
un taüt d'aquells,
o de pedra,
o bé amb arbre,
amb estalladet,
amb el teu nom,
fins i tot amb escultures,
hi ha un molt maco
que ells diuen el pedagog,
que és un senyor
que està allà
com donant classes
i veus que té
com tres decebles,
i ell està explicant coses,
no?
Molt bé.
O hi ha un altre
que és el sacrifici d'Abran,
no?
Que sabeu que Abran
és un personatge,
no anava de mitològic,
no?
És un personatge
de l'antic testament.
Bíblic, sí.
Sí, bíblic,
i que ell estava disposat
a crir tant en Déu,
defensava tant la seva fe cristiana,
que bueno,
va estar fins i tot disposat
a sacrificar el seu propi fill,
el volia matar, no?
Però Déu va aparèixer
i el va aturar.
És que el dibuix està molt maco,
ha escoltat la pedra,
veus que Abran
té l'espasa així aixecada
i Déu surt una amada dalt
que li para l'espasa
i té el fill allà
que s'hi ha preparat
de tallar el nen
i en canvi
li té ja l'anyell
el bé
perquè sacrifiqui el bé
en comptes del seu fill.
I és molt maco,
ja sabem que
el cristianisme
és
llegir la pedra,
llegir les imatges
que estan esculpides
o els capitells.
Però això estem parlant
llavors del segle IV-V,
no?
Això estem parlant paleocristiano.
Encara són rituals romans
perquè és imperi romà,
però ja ha començat
aparèixer la religió cristiana,
les creences cristianes
i ja comencen a haver-hi.
En un principi
els enterraments són iguals
seguint la tradició
també
també
de l'enterrament.
És molt interessant de veure
perquè hi ha una zona
molt gran
a l'aire lliure
que pots veure
i després tota la part interior
que no és molt extensa
però està molt bé
està molt ben explicat
també és amb un audiovisual
també
que són 5 minuts
que veus tot el ritual
també a l'hora de la mort
i tal.
Està molt interessant.
Molt bé.
Molt interessant.
Fantàstic.
I ja està.
I després la catedral
també val la pena
molt també
la catedral
la catedral
és molt peculiar
perquè
és preciosa
és gòtica
és preciosa
té unes rossasses
magnífiques
i les capelles
són una passada
i alguna barroca
també.
Clar.
Aquesta la cosa
perquè la base
és correctíssimament gòtica
tal com tu dius.
Sí, però després té
o goti flamígers
també té un parell
de 3 o 4 portes
de l'aire lliure
alguna cosa
de neu clàssic
també té.
Hi ha una porta
també amb marbre rosa
rossassi
que és la que està
al costat
molt a prop
per entrar allà
al claustre
també.
El claustre és preciós.
Sí, és maquíssim.
El que passa és que té
aquesta església
Tarragona
encara que se li mentida
és el focus
més important
de Catalunya
del Renaixement
català
no Barcelona
sinó Tarragona
llavors allà va entrar
i llavors
els bisbes
un castell Agustí
i tal
i això va voler
incloure
el que serien
les formes clàssiques
per sobre
d'allò gòtic
i llavors
si tu mires
la catedral
de Tarragona
tens tota la part
gòtica
que és meravellosa
però llavors
van creixent
com si fossin
bolets
als voltants
tota una sèrie
de capelles
algunes de contingut
renaixentista
fetes per
Jaume Amigó
em sembla que és
Opera Bligh
i unes de contingut
barroc
fetes per
Frat Josep de la Concepció
que són
les millors
capelles barroques
que hi ha a Catalunya
és una autèntica
meravella
i és aquesta combinació
que et xoca
veus el gòtic
que arriba a tenir
un gòtic flamíger
fins i tot
com tu dius bé
i al cop hi vols
unes capelles
que dius
ostres
no em quadra
però et quadra
per això
perquè resulta
que ell és el punt
de referència
arribava per vaixell
totes les informacions
dels tractats
d'italians
una sèrie de coses
i va haver una sèrie
d'arquitectes
que es van prestar
als anomenes
escola del Camp de Tarragona
que es deien
a fer això
Val molt la pena
Bé, no, no, no
que m'enrotlla
Sí, no, home
és que em sap molt
és estredor de l'art
i això sí que em vaig adonar
que després
havien anat
incorporant altres elements
però molt ben incorporats
molt ben incorporats
molt ben incorporats
molt ben
el cor
i l'òrgan
és
és bestial
la senyora
l'òrgan és enorme
i és preciós
també
però us ho van fer guiada
o en aquest cas
va anar a entrar
no, aquesta va ser lliure
ser diumenge al matí
que com que obren
que fan
després ja comencen a fer missa
doncs entre que fan missa
no fan missa
perfecte
doncs tu pots estar mirant
i després el clau
també van poder entrar
tranquil·lament
però és el que van dir
això valdrà la pena
també comentada
perquè clar
hi ha moltes coses
que se t'escapen
segur
clar, clar, clar
no, a veure
la qüestió és això
és que és molt gran
la catedral de Tarragona
són dues hores
sí, és que sembla que no
però nosaltres
ens hem quedat amb ganes
de tornar-hi
per acabar de mirar
més coses
i tant
a més per exemple
hem pogut veure
ja la visita també
a modernisme
a la Tarragona
modernista també
perquè també tenen
cosetes modernistes
és veritat
que tenen cosetes
hi ha una altra visita
que es fa a les nits
sobretot al vespre
que és la Tarragona medieval
també
que Déu-n'hi-do
perquè té molta cosa medieval
sí, sí
és de la zona que està al voltant
l'hospital de Santa Tecla
jo no sé d'espais
al voltant de la catedral
que és molt xulo
tot el que li diuen
la part alta
el barri de la part alta
exacte
la façana és molt curiosa
també
la façana també
té molta qualitat
sembla que no
però totes aquelles escultures
que hi ha allà
també tenen molt a l'hi
de Tarragona medieval
perquè
home, no s'havia apuntat gent
nosaltres
ostres
nosaltres aquí volíem
però clar
després ja vam veure per què
perquè era carnaval
i resulta que a la ciutat de Tarragona
fan un carnaval
sembla
home, no com el de Tenerife
que és en plan allà
super exagerat
amb les vestits aquests
ni el de Sitges
però Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
allò s'estan currant molt
les disfresses
o tenen gent
que se les fa en plan professional
o sigui
tenen professional
que els hi preparen
les disfresses
durant l'any
allà és de nivellillo
un espectacle
impressionant
tres hores
de desfilada
allà
amb carrosses
sí, sí, sí
no és allò fet per la dia
no són les que veiem nosaltres
per aquí
als pobles
de la nostra comarca
que estan molt bé
que la gent s'ho curra molt
i s'ho fa a casa
allà amb la màquina
de cosir de casa
i amb la cartolina
o amb la goma eva
directament
ai, sí
sí, no, no
i a més amb unes teles
super maques
molt bé
treballades i tal
no pensàvem
que fos tan
la celebració
del carnaval
a més molts dies
també de celebració
sí, sí, sí
bueno, doncs parlem
una miqueta de cinema
com que vam tocar
el malcó del Mediterrani
ja
ens hem de tornar
s'ha d'anar
s'ha de tocar ferro
clar, clar
s'ha d'anar a Tarragona
s'ha d'anar a tocar ferro
i després s'ha d'anar al Serrallo
també a menjar una mica
una rosset
un altre dia
ja més temps
sí, ja fem una cosa conjunta
exacte, exacte
vinga
bueno, doncs parlem una mica
de cinema
jo faré una mica
i vist els pel·lícules
però les comentaré així
per sobre
no farem res a profunditat
bàsicament
i acabarem
amb Memòries d'Àfrica
bàsicament
perquè, bueno
doncs perquè
la pel·lícula
ja us posaré la cançoneta
jo crec que la trobarem
jo us ho posaré
sí, sí
i hi ha una cançó
que la posarem també
amb un trosset
que jo sé que la Rosa
crec que li agrada molt
però bueno
que també la posarem
que és el final
d'Ola de Crímenes
que ara la comentarem
però prèviament
parlarem de Cadàver
és una pel·lícula
de por
de tant en qual
em va l'explico
de por
com els llibres
thrillers que jo llegeixo
i bueno
és una pel·lícula
senzilleta
però atenció
és d'un senyor
que és belga
i aquests senyors
són belgues
que es diu
Driedrich von Reugen
doncs aquestes criatures
s'acostumen a ser
molt fredes
i molt distants
i llavors
fan un cinema
una miqueta
d'aquella manera
però clar
és el que passa
és un senyor
que s'ha contractat
als Estats Units
per tant
ja l'hem liat part
és Cadàver
o la possessió
de Hannah Grace
llavors estem parlant
de possessions
ja la cosa està difícil
una noia
que és policia
resulta que expia
la seva errada
policia
que això és molt típic
dels americans
treballant
amb un dipòsit
de cadàvers
amb una morgue
a les nits
ella sola
ella controla el cotarro
perquè a la nit
ningú vol treballar
llavors jo m'encarrego
perquè exacte
perquè d'aquesta manera
creu que expira
una sèrie de coses
etcètera
té capacitats
perquè és una noia
que és també forense
tot el rotllo
i llavors
entra una criatura
una criatura que hem vist
prèviament el que havia passat
que ja havia patit
un exorcisme
i a partir d'aquí
aquesta criatura
doncs quan arriba
en un estat bastant lamentable
doncs comencen a passar coses
al voltant d'això
no l'explicarà
no, no, no
no estic explicant
res de particular
si ja més o menys
ens posem en situació
i a partir d'aquí
clar, com aquesta persona
resulta que és una persona
que és una no morta
ens entenem
no estem parlant d'un zombi
ja ho has dit tot
i a partir d'aquí
doncs tot això
es va
va revifant-se
a mesura que va matant gent
llavors va millorant
el seu aspecte
tot això
i allò és una festa
al final
de vinga amunt
ja va
ja ara aquí
ara l'altre
i tal
però què vols que et digui
m'ho vaig passar bé
ai mira
sí
sí, és aquelles coses que dius
vaig a una pel·lícula
d'aquestes de por
és un deteniment
d'un dia per la nit
o un disseny
si t'agraden les pel·lícules
de por
i les pel·lícules una mica
clar, sostillos
eh
allò que dius
allò que vas fent
allò en surts
quan anaves fotent vots
mira i després l'orto jo
de buscar les clots de la ràdio
i se m'enfanta
perquè dic hola
i no em parava
a trobar-se ningú jo
clar, clar, clar
no és veritat
està com hard
era amb el mòbil
però quan està a casa seva
allà veus
clar, clar
que vaig a palancar-me
clar, perquè sap que tot és
de ventida
tot està allà
a les fosques
jo veig pel·lícules de por
les fosques
o les llums
i em quedo allà
llavors clar
llavors me la van fotent
allò pam
no, però està bé
està bé
és una cosa divertida
mira
vull dir aquelles coses
que a mi
no, però de tant en quan
em fa gràcia
i què més passa?
llavors no, ja està
no explico més
no, passen més coses
però no explicaré
perquè si no destrosso la pel·lícula
t'ho he deixat prou clar
clar, clar, clar
i imagina't
no, vull dir
allò és adiós
bé, el carnaval
de arriba i abajo
està molt ben ambientada
perquè és un espai
terriblement lúgubre
amb què quan
és tot així
ple de fet
de formigó
i llavors
quan ella va passant
per les diverses sales
les llums es van encenent
allò que et persegueix
allò que et persegueix
dels hotels
que et persegueix
la llum i tal constantment
però a vegades
no funcionen bé
llavors clar
aquest element
que faci aquests sutrecs
aquests cops
llavors apareixen imatges
intermitents
que es van movent
i se't posa de cop i volta
una imatge
que està lluny
de cop i volta
al davant
i et pot uns vots
i tal
està ben fet
però bueno
és una cosa
que ja és una mica
trilladeta
que ja la gent
que és al cinema
de pop
ja hem vist
moltes vegades
però que tu has passat
sí
molt bé
canvi de registre
Petra
me'n vaig a una cosa
molt sèria
Jaime Rosales
què hem de dir
Tiro en la cabeza
La soledad
és brutal
el que fa aquest home
aquest barceloní
que agafa la càmera
i a partir d'aquí
doncs comença
a moure la càmera
de la seva manera
és molt particular
amb el seu llenguatge
Petra és una pel·lícula
d'en Bàrbara Leni
Àlex Brendemunt
Marisa Paredes
i el Joan Botei
i també surt un altre
que la me'n recordo ara
que també és conegut
però fa una vegada
molt secundari
és molt curiosa
perquè la pel·lícula
gran part
a la meitat d'ella
està parlada en català
vull dir que
es parla en català
però que està rodada aquí
a Catalunya
sí, està rodada a Catalunya
amb pressupost de televisió espanyola
TV3 i tot això
però sembla ser que
finalment
Petra
em sembla que no està nominada
els Gaudí
no sé per qui m'ho no em sona
o potser alguna cosa puntual
no m'acordo
jo estic posat tu
sí, sí, sí
perquè jo crec que
en comparació
amb les altres que estaven bé
les que s'han presentat aquí
les instàncies
per exemple
és una pel·lícula magnífica
i molt correcta
però aquesta
a mi em va sorprendre
perquè aquest home
sempre et sorprèn
de la seva manera
el seu llenguatge cinematogràfic
és un llenguatge
com a mínim diferent
al que els estem massa acostumats a veure
la trama és molt senzilla
inicialment
i no vull dir la troca
és a dir
és un espai
a la Catalunya
ferestec
és a dir
en el que hi ha un gran artista
que es diu Jaume
en aquest cas
que a mi
per la manera
que fa les escultures
i tot això
no és el Jaume Plensa
que és el gran escultor últimament
però bueno
podria tenir una semblança
però no
perquè si no
si fos així aquest bon home
ostres, deixa-la anar
i llavors
aquest senyor està casat
amb la Marisa Paredes
ella és castellana parlant
i és catalana parlant
i a partir d'aquí
arriba una noia
que és la Bàrbara Leni
allà
perquè és artista
pinta
també fa una pintura molt peculiar
pinta d'una manera
bastant realista
però de cop i volta
quan acaba de fer
la pintura realista
agafa un pinzell
i esborra
tot gran part
de la seva obra
deixant trossos
de la realitat
i queda com
una mena d'esborrany
una mena de cosa abstracta
però a la vegada
una cosa molt curiosa
i llavors
és
al voltant
d'aquest artista
que
ostres
persona més dolenta
parlant clar
perquè és que
al minut número 3
ja ho saps
que dius
que desgraciat
com juga
com es creu
el que es creu
una persona que no empatitza
té una empatia mínima
una sinceritat
abrumadora
que fa tant de mal
que al voltant
comencen a passar coses
però coses
que sembla que no passi res
vull dir
amb una càmera lenta
una càmera
perezosa
és la paraula
correcta
o una
gandulota
sí gandulota
és allò que
dius
pum
vull dir
surt des d'un passadís
estan passant coses
estan explicant
no que va sortir la càmera
que surti ja la càmera
i quan surt la càmera
dius
ara has d'enfoca cap allà
se'n va cap a la finestra
i t'enfoca
al capvespre
dius
la mare que et va parir
i llavors
te'n vas cap a la dreta
i llavors
ves que està passant l'escena
i passa de llarg
i llavors se'n va cap a l'altra cosa
però vas sentint
tot el que va passant
tenia ganes d'escoltar
altra vegada això jo
sí
no no és veritat
i això et posa nerviós
però a la vegada
és un punt
de
jo crec que de diferència
a l'hora d'explicar
que sí
que hi ha moments
que la càmera es fixa
que t'està parlant de coses
i que hi ha
però com
què bé ho fa
què bé passen coses
i de cop i volta
dius
realment ha fet això
com no ho estàs veient
realment ha fet això
aquesta persona
llavors
et crea el dubte
exacte
triga un minut
a arribar
fins al moment
en què et presenta
el que ha fet
i ja et dic
i amb això ho dic tot
i jo no dic res més
esto es porto urraco
ja està
ja no
si hi ha
qui la gent que sàpiga
com funciona aquest món
doncs ja entendrà
el que és
i la gent que no
no
és a dir
la pel·lícula es converteix
en una cosa dura
dura i bastant crua
i hi ha tot unes
vinculacions
entre Barbara Lenni
és a dir
l'artista i la dona
però també la Barbara Lenni
que es casa amb el fill
i ja veurem
tot l'element familiar
és que no vull dir coses
perquè si dic coses
destrosso la pel·lícula
perquè aquí hi ha
unes interrelacions
semblen ser familiars o no
amoroses o no
amb el que generen
unes situacions límit
absolutament
molt tristes
algunes d'elles
i altres
però amb una
serietat
amb una
esquerp
dir la paraula
serietat
la paraula correcta
és molt esquerp
el senyor
el senyor
el senyor
Jaime Rosales
quan vol
per això dic que és potent
i per últim
i per acabar ràpid
i ara parlem d'emòries d'Àfrica
aquesta mà la càrregó en dos minuts
encara faltan deu minutets
sí
tranquil
és Ola de Crímenes
de Gràcia Cerejeta
ah mira
jo és una directora
que a mi em sembla
m'ha fet gràcia
bueno que considero
que és una bona directora
Gràcia Cerejeta
coles de Villar
de Villar francès
o alguna cosa així
si no me'n recordo
he vist alguna cosa
si te voles
de Villar
de Villar
sí
sí
sí
sí
sí
com era jo
si te
sí
però no
però
ha fet coses
més profundes
això és una comèdia
millor dit
és una comediota
de comediota
perquè és molt idiota
la comèdia
és molt tonta
absolutament ho sento
perquè clar
és una història
Maribel Verdú
bàsicament
que el que fa és
perquè també passa
això és el minut número 1
es produeix la mort
d'una persona
al seu voltant
i com amagar
no com amagar aquesta mort
com intentar
que no sigui
una altra persona
la que
bueno
doncs
que sigui
ella no la mata
mata una altra persona
que ella no vol que ho sàpiguin
llavors ella es fa càrrec
de la situació
i es crea
tota
una mena de
comèdia
al voltant d'això
bueno
hi ha secundaris magnífics
hi ha el Javier Càmera
que és el capellà
que escolta la confessió
que això és boníssim
pobret meu
que està desquiciat
tenim Antoni Resines
per allà donant voltes
tenim Raúl Arevalo
que fa un papel
molt curiós
molt tonto
estan
a part la mena de Verdu
que sempre està magnífica
faci el que faci
aquesta criatura
és veritat
ho fa molt bé
a part aquesta noia
es deu conservant fort molt
perquè t'ho juro
per Déu
és que està igual
que fa 20 anys
és a dir
de debò
és com el Javier Hurtado
no?
el Jordi Hurtado
que dius
bona meva
no has canviat
en 20 anys
doncs igual
de debò
i a banda d'això
em sembla senzilla
és molt
no sé
t'imagines el que passarà
no vull
no vull anar
més enllà
ho veus a venir
l'única cosa bona
realment de la pel·lícula
és que al final
de la pel·lícula
sona aquesta cançó
que segur que la Rosa
la coneixerà
que es diu
Zas
GV
aquesta cançó
és molt coneguda
és una cançó preciosa
te la posem un minutet
oi que sí no?
sí
sí
sí
sí
sí
sí
sí
De la bona humeur
Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur
Moi je veux crever la main sur le coeur
Allons ensemble découvrir ma liberté
Pues bueno, sincerament és lo millor de la pel·lícula
Ha d'haver sigut molt dolent
Sabeu que saps que canta algunes cançons
Saps quan es canta en fan aquests obletes?
Doncs amb el Pablo Alboran canta
Ah, molt bé
Pablo Alboran de fet té família francesa
Ah, molt bé, molt bé, fantàstic
I canta en francès
En francès canta ell també amb ella
Molt bé, molt bé
Memories d'Àfrica
Tres minutets se'ns queden?
No, perdó, perdó
Sis minutets, perdó
M'ha fet un salt aquí
Parleu que jo us buscaré una cançó
Vinga, a veure què trobes per aquí
És una pel·lícula que la vam tornar a fer per la tele
I ja feia molts anys que l'havia vist
M'havia agradat molt
I m'he portat una sorpresa molt agradable
Que encara m'agrada
Encara m'agrada i m'agrada molt
És una història d'amor?
Sí, però d'amor cap a moltes coses
Cap a la vida
És l'amor d'ella
Ai, ara com es diu la protagonista
M'ha semblat una mica del cap
La Meryl Streep
D'ella cap a la vida
Amor cap a la vida
Cap a las...
Jutat, sortir cap endavant
Val et company
per tu mateixa, amor romàntic
també, perquè s'enamora abogiament
també del Robert Redford, com o no?
Podria ser d'una altra manera.
Un altre és per ell lliure,
ell també, però són...
Sí, és que és inconfunible.
És que és tan maco, això.
Joan Barri.
És una meravella, aquesta banda sonora.
A l'auditori quan fan bandes sonores,
normalment també posen aquesta,
interpreten aquesta.
És que si s'ho va deixar...
Joan Barri.
Aquí ja et veu
l'ideal
de la llibertat.
Crec que és una pel·lícula,
bàsicament és la llibertat de la persona,
de l'ésser humà,
sigui on sigui, ja siguin els inglesos,
alemanys, danesos,
que estaven allà a Àfrica
conquistant, quedant-se,
apropiant-se d'Àfrica,
o també de la llibertat
dels propis indígenes.
Perquè ella, això es veu molt bé,
que ella els defensa totalment,
els respecta
i els defensa.
Diu que aquesta gent ha de tenir la seva terra.
I estan treballant per nosaltres,
però estan treballant com a treballadors,
no els tenim com a esclaus.
Igual que és la figura del Robert Dreyfons,
d'aquest Denis,
o no com es diu,
que és una persona que viu
en perfecta comunió amb la natura,
també.
Bueno, en perfecta no ho sé,
però que viu molta amb la natura.
No ve a explotar perquè sí,
sinó ve a conviure.
Diu, bueno,
la part que jo necessito
per poder viure,
i ja està.
I la resta ho deixes.
A viure i conviure.
Exacte.
A viure i conviure, no?
I per això aquestes dues persones
s'entenen
i al final s'enamoren, no?
Perquè és que són
la mateixa manera de ser, no?
ella després es vol deixar portar
una mica més per un amor
una mica més clàssic, potser,
perquè té necessitat
de tenir una persona per ella.
A més, ella ho diu així,
ho confessa així.
Però ell, no,
ell és molt congruent
i molt conseqüent
amb la manera que ell té
de ser lliure, no?
Diu, t'estimo igualment.
Sí que se l'estima molt,
no la vol deixar marxar,
quan ella ja...
Però, bueno,
aquí està la gràcia, no?
També,
que no ha de ser un final feliç,
no té per què ser feliç.
Així és com realment
es valora, no?
L'experiència, no?
Jo crec que és el que té
més bo, la pel·lícula aquesta.
Sí.
Al final, que no...
No els condiciona, l'estima.
Que no és un happy end
d'aquests que dius,
bueno, ja bastant
ja s'han sucrat...
No, de que es casen i venga,
no, no, no,
és igual.
I a més, ella és supercontenta
de tota l'experiència
que ha viscut a Àfrica, no?
Des del poder haver aixecat aquella...
Bueno, la granja,
ella es pensava
que anava a muntar
una granja de vaques,
pobra,
i al final és una granja,
una plantació de cafè,
el seu...
el Klaus Bornhausen, aquest.
Tal com passa...
El Klaus Maria Brandauer,
el que fa del seu marit.
Sí, sí, sí,
aquest és molt bo,
aquest senyor, eh?
Aquest senyor també
en la seva època
fa uns pel·liculones,
una mica amb una línia
també més així.
Estava molt bé.
Tots els personatges
estan molt bé,
molt bé, molt bé,
molt ben ambientada
en l'època dels principis
del segle XIX, no?
Sí, sí, sí.
Que dius,
ostres,
s'estan reproduint allà a Àfrica,
tota aquesta gent,
aquests ingressos,
aquests alemans,
aquests europeus,
estan reproduint
la seva mateixa manera
de viure aquí,
allà,
en el continent africà.
És una colonització.
I omes portant-se
els seus mobles,
els criats que portin guants
a les mans,
a l'hora de servir a menjar,
hòstia.
Això és meravellós, eh?
El seu lucro.
La cristalleria també.
Ostres,
és que se'n van de safari
i no porten un picnic,
no el malicorrent,
allò que dius,
vostè,
l'alcisteia,
amb el xanduíx.
No, no, no.
Ells porten la taula
amb la cristalleria.
Sí, sí, sí.
A veure.
Clar, s'ha de tenir un nivell,
s'ha de mostrar.
I no es trenca res, eh?
Ja, ja, ja.
La doja, la porcellana.
Clar, que sí, que sí.
Bé.
El que és brutal,
la banda sonora d'aquest home,
d'aquest so,
és que aquestes notes,
és que de fi,
no és gens complicat, això.
A vegades,
és que a vegades
s'ha de fer una gran història,
no, no,
és que són quatre notes
ben enllaçades
amb una cadència
que és brutal
i és que
que bé queda.
Vull dir,
és que t'imagines
perfectament està a Àfrica
davant d'aquella catarata
el debat d'on fos, no, Vivi?
És meravellós, això.
Veus també una cosa
que és molt maca,
que m'ha cridat l'atenció
i des de l'on
que la continuo
tenint com una,
es consideren
com una de les meves
pel·lícules favorites.
Sí.
L'evolució,
també,
del temps
amb l'aparició
de diferents
millores
o invents.
Perquè millores,
a vegades,
o invents, no?
Perquè veus
com arriben al principi
i arriben en un tren.
D'acord?
I la venen a buscar
amb cavalls,
amb un cotxe de cavalls,
no?
En canvi,
després,
ja quan va passant
la pel·lícula,
ja hi ha els cotxes
quan hi ha d'anar a Europa
perquè es posa a malaltre.
Bueno,
es posa a malaltre
al marit
com en aquella malaltia.
La sífilis.
I veus
que després
ja hi ha el cotxe
allà mecànic,
després veus
també com
l'aeropla,
que també apareix
amb l'aeropla,
el gramòfon,
veus?
Es van veient
una miqueta tal
com estava evolucionant
Europa també
i els invents
i les comoditats
per viure.
Una pel·lícula
que jo
la vaig recuperar
també no fa gaire
i han vellit
molt bé
aquesta pel·lícula.
Té la sort.
És una pel·lícula
del respecte
que ha passat
a Àfrica
igual que feia
el principito
amb el
Antoine de Génès-sur-Péry
o
El cor de les tenebres
també,
que és això,
aquestes novel·les,
aquestes obres
que reconeixen.
Molt bé,
senyor.
Fantàstic,
doncs hem acabat
amb un superclassicote
d'aquests
de tota la vida
i res,
doncs ens provem
la setmana que ve
sense oblidar-nos
cal que et preocupis
per música.
No, no, no,
bueno,
espera,
espera,
a veure quan dura això,
a veure quan dura,
el que duri,
això que diem.
Tota la tècnica moderna.
Que vagi molt bé demà
la manifestació
de les dones.
Vinga,
gràcies,
i tot el dia.
Fins ara,
adeu.
Adéu.
Agéu,
Ràdio Tassbèr, 98.1
Ràdio Tassbèr, 98.1
Ràdio Tassbèr, 98.1
Radio Tassbèr, 98.1
Ràdio Tassbèr, 98.1