Fins demà!
Fins demà!
Alguns fallen, bastant, com a coordinador del programa, tinc que queixar-me.
Sí, sí, sí.
Hola, David, com estem?
Molt bé.
Deia la salutació, però no, no, que és problema, eh?
Faltaria, no.
Com es passa?
Hola, sí, sí, estava jo, m'he quedat una mica estorat amb jo.
Molt bé, molt bé.
Hola, quina cara, quina cara, seriós, no emprenyat.
Aquí podem, quan podem venir, podem venir, i si no estem els companys per suplir a qui sigui, que és el que hi ha.
Jaume.
Que no falla, el de...
El Nacho no falla.
Ah, jo no.
És que el Nacho és més primerizo, i encara...
Encara, jo no.
Sí, encara, exacte.
Encara...
Encara la passió, no, la separatació, no, ja, després ja...
És com un enamorament, això.
Exacte, quan portis molts anys...
Passa el temps, ja mires el que...
A més, és com un... hi ha un matrimoni de vint anys.
I ara ja són los ropers, no?
Clar, exacte.
Bueno, de més de vint anys, ja.
Sí, sí, sí.
Tu fixa't que els que més fallen són els que porten més temps, que són el Jaume i el David.
Sí, sí, sí.
I es porten aquí molts més que ningú.
S'ho han guanyat, ja, clar.
S'ho han guanyat.
I ja tenen allò repelat que es diu, eh?
Sí.
Molt bé.
Rosa, guafíssima.
Hola.
Jo encara m'il·lusió, eh?
Sí, clar que sí.
Jaume, que no es perdi mai.
La Rosa no pot fallar mai, perquè és la nostra part femenina i...
Què faríem, si no?
Sí, ja.
Estic una càrrega sobre el meu.
Ja està aquí cada dia.
La càrrega de teva singularitat, allà.
Ja està sempre...
Jo el que estic veient és que aquí tenim un altre micro, vull dir que...
Ja.
Com és que no se m'ha escoltat?
No, no, sí, és que s'escoltava poc, no sé.
Pujet el micro cap a dalt, però puja't al...
Que s'aixequi el micro.
Físicament.
Físicament, físicament.
Que trempi.
Que trempi.
A veure?
Ja sé que a partir d'una edat això costa, però...
Parla.
Oh, quin goig.
Ara veus, veus, ara la cosa...
Ara veus, quan tot està aixecat, tot rotllament.
Clar que sí, clar que sí.
Molt bé, doncs avui tenim moltes pel·lícules que parlar i res de teatre, ni de rosa, que ha passat.
És un descanso, un descanso.
La setmana vintre torno.
Avui vaig a broncant a tothom, eh?
Prepareu-vos, prepareu-vos.
Vaig fotent bronques a tothom, eh?
Avui t'estàs quedant descansant, eh?
Sí, sí, quan diem, vinga, va.
No, no.
Doncs tindrem llibres amb el Nacho, que es parlarà de la senyora Dalloway, de la vingènia Wolf, i ens farà un matxembrat amb les hores.
Correcte, és una pel·lícula mig inspirada amb això.
Clar, sí.
I de cinema parlem de pel·lícules bastant dispars, eh?
Des de Blade Runner 2049, el David, jo parlaré de Personal Shopper, ja veurem què passa.
El Jaume Persepolis, no?
És una gran pel·lícula, eh?
Molt.
Sí.
Molt gran pel·lícula.
Però molt, eh?
Vaig quedar al·lucinat, també.
I també la de la Rosa, l'habitació, eh? De Rum, també, jo no l'he pogut veure, però el Nacho i la Rosa diuen que és una pel·lícula.
Sí, sí, és molt bona, eh?
I també d'una molt peculiar, que és Passolini, que també la comentarem, que és a les pel·lícules.
Ah, l'has vist.
La de Belferrara, que Déu-n'hi-do, la pel·lícula és molt potenta, eh?
En parlava de la combinació era bona.
Sí, sí, era bona, era bona.
T'entrada.
I El hogar para niños peculiares de Miss Peregrine, eh?
De Tim Burton, que també d'una idó a la pel·lícula, però és que Tim Burton no acaba de...
Sí, però té mala llei.
Té mala llei, té mala llei.
Sí, té mala llei, exacte, sí.
És un llibre, eh? Això ja comentarem-te una mica, i està basat en un llibre, i a partir d'aquí, doncs, aquí ha fet la seva visió, no?
I ara ja parlarem d'altres cosetes, eh? Parlarem també d'Auto Navi, parlarem de la Belén Atienza, que ens explicarà Rosa qui és, i, bueno, i potser per aquí els homes que volia parlar de Superman, m'has dit, o no sé què era allà, perquè...
Superman, i, bueno, tot això.
I per aquí, home, en parlarem, a Mare meva, farem un final d'aquest una miqueta, i, Nacho, et cedeixo la paraula perquè parlis, a val del llibre, d'una persona que no m'has mentat.
Sí, mira, és que l'altre dia, no ens vam recordar, no sé si ens va escapar.
Vam dir-ho, eh? A la prèvia, però...
Vam dir-ho a la prèvia, sí, del, bueno, malogrado, chiquito a la calçada, que va morir, que era una persona que ens va fer riure moltíssim, a moltes generacions, perquè Toma portava, sembla que 25 anys, des que va debutar, que tenia 62 anys.
Sí, sí.
Era un cantador de flamenco...
I des dels 12, als escenaris, no vols cantar ni ballar, eh?
Sí, sí, o 23, bueno.
Sí, sí, sí.
Que era, jo, del carrer de la calzada, però això es deia, chiquito de la calzada, era el nom que havia adoptat com a cantaor quan anava al Japó.
Allà, va estar dos anys al Japó, allà fent de cantaor.
Sí, sí, sí, sí.
Un senyor veritablement curiós, no?, que al final amb la seva, o sigui, també comentàvem aquí ara fora d'antena, que la manera que parlava tampoc se la va inventar.
Algunes paraules sí, però moltes, això del fistro o coses d'aquestes, és una parla molt local d'allà, d'una zona de Andalusia, i, bueno, el que Toma va fer és posar-la...
a la primera línia, i jo crec que això s'ha quedat, eh?
I s'ha quedat en castellà, en el català, és com una molèdia universal, diguem-ne, no?, que perdurarà, no sé quant de temps, no?,
per exemple, el pecador i tot això.
Sí, sí, és que és la zona de Màlaga. Jo tinc família a Màlaga, i tinc família a la zona que li diuen, té un nom aixer d'Oscaracolillos, no?, que és la banda de dalt, la zona més de la muntanya, no?, del que seria la serralada que hi ha por ahí.
I tenen una forma de parlar molt peculiar, no és això ni molt menys, no?, però pronuncien i tenen paraules que et quedes com diuen, eps, no, què ha dit, no?,
i sembla, crec que sigui a prop de Màlaga, que no està gaire lluny de la capital, a ser uns 40 quilòmetres,
doncs el famós a l'aurint de la torre i aquests llocs i tal.
No, no, que és molt famós per la...
Però, en canvi, el Nil Grande, que és una miqueta més així com a apartat, jo allà m'he passat molt bé amb la forma en què parlen i els comentaris que diuen, eh?
Per això dir, que no t'estranyi que... i el que dius tu, aquests vincles, no?
Sí que va tenir el mèrit que això ho va transformar en un altre llenguatge, perquè al final dius, és que això no és això, ni castellà, ni res,
és una cosa molt seva, no?, que transcendeix i que, bueno, que s'adopta molt.
Jo no sé quan durarà, perquè potser, clar, jo pensava l'altre dia, clar, els nanos de 15 anys, això potser no saben res i es perdrà, no?
Però bé, durant un temps...
No, jo crec que sí, que durant uns anys... Home, pensem que tota la gent que hem xuclat això...
Sí, sí.
I els meus nàpols que tenen 30 i pico, també, no?
Sí, sí, és passant amplia, passant amplia.
Podem estar 30, 40 anys dient, hasta luego, lúcar!
Sí, sí, sí, aquestes coses, sí, sí, sí.
Coses d'aquestes, no?
Però, bueno, és el que hi ha.
Bueno, una mica tristó, ja està.
Avui també escoltarem Poray, si tenim temps, no?
Avui fa 26 anys que va morir Freddie Mercury.
Ostres!
Per tant, que, doni i do, com passa el temps, escoltarem un tema, a veure si tenim temps, per aquí.
I, bé, doncs, Nacho, segueix parlant, perquè has de parlar-nos de la Virginia Woolf.
Correcte.
Bueno, doncs, parlarem d'una escriptora molt coneguda,
bé, més aviat tan coneguda per la seva vida personal
i per les seves referències després, com per la seva obra.
Per la seva vida personal, doncs, va ser una persona molt atormentada,
va ser una persona que estava mig embogida, es va suscitar,
va tenir aquesta vessant una mica de lesbianisme, tal,
que en aquella època també estem parlant dels anys 20,
bueno, i una persona després que, bueno, referències en el cinema,
que si té por, qui té por de la Virginia Woolf,
diguent, és una persona, no?, bueno, molt coneguda per la seva vessant personal
i quasi tan coneguda o més coneguda per la revolució artística que va fer.
Llavors, la senyora Virginia Woolf va escriure la senyora Dalloway en el 1925,
que va ser una de les seves primeres obres ja madures
i que es considera una trilogia amb el Faro i The Waves, les oles.
L'important d'aquesta obra és la revolució estilística que va suposar,
està alineada amb el que va fer Joyce o amb el que va fer Proust,
o sigui, una gent que va portar mòdus del cinema, diguem-ne,
perquè, a la fi, això és cinema escrit, diguem-ne,
que això no existia abans, clar, en el 1925.
L'altre dia parlàvem del Golasado Potenkin, és el mateix any, el 1925.
Clar, sent raó.
O sigui, estem parlant, així està la cosa, diguem-ne, al món una mica, no?
El cinema està començant i suposo que aquestes maneres noves d'enerrar
acaben passant a determinats escriptors
i acaben sent, bueno, un altre estil,
una altra generació literària del que era abans.
Llavors, aquesta obra és semblant a l'Ullises de Joyce que és un dia,
doncs aquí igual, són un dia gairebé sencer des del matí fins al vespre,
en el que anem veient la vida d'uns personatges
i en el que, clar, l'estil és molt especial perquè no té capítols,
o sigui, tu vas passant, o sigui, és una narració contínua,
contínua, contínua, contínua, contínua, contínua,
en un punt i seguit salta un altre personatge,
no posa ni espais ni res, vas passant,
té diàleg però tampoc té molt diàleg,
llavors és com si hi hagués una càmera que anés passant,
o sigui, estem ara i ara passarem a la Rosa
i veiem el que està passant la Rosa,
després passem al Jaume
i després hi ha un moment que sortim al carrer
i veiem no sé què passa
i llavors veiem el que està pensant i el que està sentint
i tornant.
Si fos carretera perduda, no?
Bé, jo crec que la gran, sí, una mica sí,
una mica no, de seguint,
la gran cosa d'això és que
t'està explicant el que està veient una persona,
que són coses normals,
perquè no tothom veu coses allò impactants a la seva vida,
sinó que veu coses molt quotidianes,
però t'explica tant del que està veient
amb una perspectiva tan àmplia
i des de tant punts de vista,
és com si hi hagués moltes càmeres dintre del seu cap
i tot el que enfoca i tot el que pensa
i tot el que pensa que estan pensant,
segur que aquesta persona estava pensant de mi
quan passava per aquí,
que jo estava pensant, no sé què,
et dona tanta informació
que és una novel·la que comencen a exigir-la
i dius, a part que té un estil brutal,
o sigui, té unes comparacions molt bones,
el llenguatge està manegat d'una manera molt important,
sense ser avorrit, no?
perquè no té cap preferència cultural de cap tipus,
que això és d'agrair molt,
molt d'agrair,
perquè a vegades aquí es perd algú amb aquestes coses,
no, aquesta tia explicant està molt lligada a l'època
en què l'està explicant,
perquè és un passeig allà, en el 1925,
en el qual és Londres,
és l'època postvictoriana,
en què l'imperi està en el seu apogeo,
hi ha una classe una mica alta que estan allà,
que es dedica a fer festes,
que passeixen pel carrer,
que passeixen els nens,
allò les nanis i tal,
tot això es veu,
a més a més,
sobte,
sobte,
és un dia esplèndid a Londres,
no plou ni res,
sinó que fa sol i estan tots contents,
perquè és una mica així ja més de juny i tal,
i tot això és com un can a la vida,
no?,
d'aquesta dona que vol viure molt
i que és una dona que té,
jo em vaig sobtar,
per exemple,
m'havia pensat que era una personatge jove,
i no,
Clarissa Dalloway té ja 52 anys,
però té 52 anys,
que se sent molt jove,
tota la gent que l'envolta també és molt jove,
tot i que estan en unes vides una mica ja constrenyides,
no?,
perquè és el que toca,
no?,
l'aristocràcia
i una mica,
no?,
la seva vida,
saps,
una mica la prefigura,
no?,
fins al dia de l'amor,
diguem-ne,
jo faré això perquè ja ara sou una persona
que la vida ja ho tinc fet i tal,
però ella intenta
i en totes aquestes sensacions que veu de la vida,
i fa moltes reflexions,
sense que haguin frases fetes d'aquestes,
rotllo d'Oscar Wild,
saps d'Oscar Wild que sempre està posant,
ella t'explica en el que veu,
fa unes comparacions
i tu quan va ser així
veus que d'alguna manera
et va quedant alguna cosa a sota,
no?,
alguna cosa a sota
d'aquesta manera
de veure la vida tan intensa,
de veure tot el que l'envolta,
d'aquest prisma tan fort,
tan tan,
aquesta lenta,
tan amplia,
d'alguna manera t'amplia tant
que acabes veient coses,
no?,
a la quotidianitat,
la grandesa de la quotidianitat,
de la mediocritat fins i tot,
o de les coses simples i tal,
que tenen per sota,
doncs,
molta història,
no?,
la gent,
la gent que aparentment
té vides simples,
doncs,
ella l'amplifica molt,
no?,
i doncs,
clar,
això s'ha de ser molt bo
per fer-ho,
perquè si no quedaria
una cosa avorrida
i incomprensible
i fins i tot,
ja dic,
amb poc interès,
no?,
però aquesta dona,
clar,
a part de l'estil,
l'estil és molt bo,
eh?,
per fer unes comparacions,
sense que siguin molt repetides,
però sí que molt justes
en el moment que toca
i molt poètiques
i molt brillants
i es diu també
que és un estil molt femení,
jo estic d'acord,
diguem-ne,
en el sentit positiu
de la cosa,
no?
Té una sensibilitat especial
que potser tu,
si miras a prou,
prou a mi m'avorreix molt,
però bueno,
jo,
en canvi aquesta,
aquesta,
aquesta,
te la vas,
o sigui,
del que té,
arribes un moment
i clar,
com l'acció
tampoc hi ha tanta acció
perquè t'ho veus
a explicar coses i tal
i a escriure el que veu,
doncs bueno,
t'avorreixes,
no és que t'avorreixis,
sinó que quedes una mica així
com, bueno,
aviam si abans una mica l'acció,
però s'aguanta,
s'aguanta,
es va aguantant,
es va aguantant,
es va aguantant,
i era un llibre que
ja al principi
em va costar
d'acabar-lo,
és veritat,
no?
Perquè vaig començar,
i llavors,
quan l'he acabat,
ja l'he pogut tornar a llegir,
llavors el tornes a llegir
i llavors
sense altres coses,
no?
Veus que hi ha coses per sota,
no?
Saps aquestes pel·lícules
que tornes a veure
i dius,
ostres,
veig coses,
m'està dient coses per sota,
no?
I això està bé,
doncs aquest llibre
seria aquest estil.
recomanable,
ja dic,
s'ha de fer una mica
d'acto de fer,
de dir,
bueno,
jo continuaré amb aquest llibre
encara que pensi
que això,
ara porto 50 planes
i,
hòstia,
què passa aquí,
no?
Això anirà tan lent,
això,
no,
doncs,
si persistim una miqueta,
al final jo crec que hi ha
recompensa.
S'anima.
No és que s'animi,
però tu vas sentint coses per sota
i sobretot,
ja dic,
aquesta poesia que té i tal,
bueno,
un llibre molt valorat
per la crítica,
per la ruptura
que va suposar,
ja dic que...
Tampoc és molt gruixut,
no?
No,
té 255 planes,
però bueno,
aquesta és lletra grossa,
eh?
Ah,
val,
val,
val.
Podria ser 200 perfectament
i no es fa...
Ja dic,
el que no tingui cap
preferència cultural,
vull dir,
perquè tu ho pots entendre,
és la preferència cultural
de què era la vida a Londres
en aquella època,
però això ja sabem com és.
Quin període és.
I ja està,
i t'explica
i per què és,
ja dic,
és un cant de la vida,
un cant de obrir les finestres
i veure la vida
que passa per sota,
no?
i agafar-la,
no?
Voleu agafar-la
i de la meva vida mediocre
doncs jo puc estreure,
no?
Perquè a la fi
està parlant,
és el missatge aquest,
no?
D'aquí hi ha molta cosa
molt interessant
si tens un prisma interessant,
no?
Ah,
i bueno.
Molt bé.
I això,
bueno,
té algun lligam,
ja hem parlat
en el món del cinema,
en el món del teatre i tal,
i bueno,
en concret,
hi ha una pel·lícula
que és Les Hores,
que és una pel·lícula
que sembla del 2001
o alguna cosa,
ja fa temps,
sí,
fa un temps.
Sí,
que bueno,
no és que sigui
un,
una,
o sigui,
posar el llibre
com a pel·lícula,
però sí que
són tres històries
en què
l'obra de Mrs. Holloway
és el fil conductor,
la primera que és
la relació directa
perquè és la
escriptora,
la Virginia Woolf,
que està escrivint aquest llibre,
que està embugint,
que al final
acaba suicidant-se i tal,
i que està lluitant
amb si mateixa
per parir aquesta obra,
la Virginia Woolf,
i llavors
enllaçen el present
amb una dona
que està llegint
aquest llibre
i que conec un poeta
que té similituds,
aquesta transposició
en els anys actuals
té una transposició
d'alguns personatges
del que era el llibre,
i bueno,
hi ha tot una barreja,
que és una pel·lícula,
aviam,
parlem un altre dia
potser en més detall,
però sí que,
és una obra
que ha inspirat molt,
ha inspirat molt
a l'IT,
i a aquesta de Sorà,
és una pel·lícula
que era...
Del Daldri?
Del Daldri, correcte,
del que surt allà una mica,
o sigui,
Cupid, no?
Dic, hòstia,
i de personatge, no?,
que és molt fort,
aquesta dona,
que hi ha força,
i sobretot aquesta vitalitat,
tu veus una vitalitat allà brutal,
no?,
que se l'està menjant per dintre,
no?,
que tanta vitalitat
se la menja i acaba...
I el paper que fa també la...
Sí, sí, sí,
la Nicole Kidman...
No, Nicole Kidman i l'altre...
L'altre,
qui és la...
La Julianne Moore?
Sí, sí, sí,
que és la del present,
que és l'amiga del...
del poeta aquest
que s'està morint de càncer i tal,
la de Sida,
correcte,
no,
aquesta és la Meryl Streep.
Meryl Streep?
Jo dic la Julianne Moore,
la que fa la mestressa de casa
als anys 50.
Correcte.
Vale, correcte,
aquesta que està llegint el llibre,
correcte,
correcte.
Sí, sí, sí,
sí.
Doncs, bueno.
Bueno.
Dos,
recomanable i...
Perfecte.
Passo el testimoni...
El David?
Ah, jo,
va.
Perquè ja passem al cinema
i parlem de...
Bueno, aquí podem...
Sí,
bueno,
jo no l'he vist encara,
per qui l'han vist,
em sembla que...
La Rosa,
no sé si l'has vist tu.
No,
no l'he pensat gaire.
El Jaume...
Sí.
Bé,
vas...
Bueno,
vas a dormir o si no?
Va...
Com t'ho diria?
És que Blade Runner
està molt amunt.
Llavors,
aquesta...
Està molt ben feta.
Si no tingués el referent
de l'anterior,
diries que és un...
És un gran film.
Però, hòstia,
és que allò li pesa massa
i aquesta...
Fa uns esforços
prou...
Prou notables.
Prou lloables.
Prou lloables també.
Per desmarcar-se
i marcar
una estètica pròpia.
Perquè és molt complicat.
Era molt fàcil
seguir l'estètica
de la primera.
I aquí,
no sé si és gràcies
al director de fotografia,
que no sé qui és,
però és molt...
És reconegut,
em sembla.
Doncs,
tot i ser la mateixa
ambientació,
ho veus diferent.
Han passat,
cronològicament,
de la trama
de la primera pel·lícula,
la segona,
han passat 30 anys
o així.
I...
I encara que
l'ambient pot ser el mateix,
és bo que hi ha hagut
aconteixements
que han fet que tot allò
sigui un pèl diferent,
no?
Bé,
si a la primera pel·lícula,
diguem-ho d'alguna forma,
els protagonistes
eren els replicants.
A veure,
m'ho sonen les dues,
no?
però ja era la recerca
de...
Bé,
del teu creador.
I ja està.
Aquí,
d'alguna forma,
és el creador
que busca
l'ésser creat.
I...
amb el mateix,
d'alguna forma.
Potser aquella,
aquella primava més
el seu...
un existencialisme
més...
més pur.
El fet de dir...
a més a més,
amb el...
amb la...
com es diu això?
amb la...
llucidesa
de saber
quan et moriràs.
Perquè això et dona
una altra perspectiva vital.
Molta gent que sap
quan s'ha de morir,
perquè...
perquè sigui,
perquè per desgràcia
una malaltia
li anuncia...
Suposo que ja aquí no,
però ja aquí
et crieix
en aquells moments
doncs una llucidesa
i un saber estar
doncs que dius
ostres,
què passa aquí?
doncs...
amb la primera
el paper del Roger Auer
doncs...
tot i ser
evidentment
un personatge brutal
doncs al final
doncs
li surt el poeta
de dintre,
no?
i la...
i prima
i decideix
doncs
no...
no sacrificar
el seu perseguidor
sinó
tot el contrari
salvar-lo
doncs
en post de...
com un crit
de la vida,
no?
cosa que a ell
se li ha estat negada.
Amb aquesta segona
doncs
ja...
bueno,
veiem
tot plegat
molt, molt més decadent.
Tot el que es podia veure
tot més consolidat
a la primera
i una societat
més...
més ferma,
més sòlida.
Aquí ja hi ha
una mena de deixadesa
ja...
a nivell moral,
anímic,
amb molts estaments,
no?
El sistema
que
que en la primera
pel·lícula
podies veure
molt implantat
en tota una colla
de Blade Runners
doncs
convençuts
de la feina
que feien...
Aquí hem entrat
en crisi.
Aquí ja tot ha entrat
en crisi.
Llavors...
llavors...
gairebé
els propis Blade Runners
els fa llàstima
liquidar
els...
els que encara
queden
replicants
per la terra,
no?
D'alguna forma.
Ho han de fer
perquè és la seva feina
però...
Veus que no,
que no,
que jo allà
jo ja no...
Pobres dius,
ara,
pobre aquest,
s'està tevedint
tants anys i tants anys
i ara has de venir
jo que l'he trobat
i cargar-me'l
quan ja té una vida
muntada
i aquí no està fent
cap mal
de cap mena.
I això
es percep
amb el personatge
de Ray Angos
que té aquest aire
melancòlic.
No aquí,
no,
en totes les seves pel·lícules.
Sí, sí.
doncs,
ho notes,
potser li han sabut
trobar
el paper
i...
doncs,
després,
posteriorment
veus també
el Harrison Ford
que també té aquest aire
allà,
d'atacar-ho com és ell
ara,
no?
Un avi deixat.
És que és així
ara el Harrison Ford,
és un avi deixat.
És que veus
molt pentinats,
barba de quatre dies,
però tot...
però a més a més
quan ets jove
et donen un punt
o et pot donar
per parlar
l'ofenia
de l'aspecte
com a tu.
Un punt...
No,
però és veritat,
jo sempre...
Aviam,
em perdó,
jo quan sigui gran
vull ser sempre
politinet
i ben afaitat
perquè un avi gran
sense pentinar,
sense afaitar,
doncs...
Fa pena.
Fa pena,
perdó que t'ho digui,
sembla deixat,
sembla que no hi ha ningú
que el cuidi
o que no es cuidi ell mateix
i la pinta
del Harrison Ford
és idònia
per aquest punt
perquè és un avi
que està allà
vivint
en un punt
que no toca viure
i clar,
evidentment,
està baixat
i és això.
I el...
Molt bé, David.
Molt bé, David.
Jo...
Jo aquí
és una mica més dolent
i jo crec que és que
van dir,
bueno,
necessitem a Harrison Ford
perquè és un avi
i es van trobar
amb això,
que Harrison Ford
és un avi deixat.
Per tant,
doncs mira,
seràs un avi deixat
perquè...
Ja va bé, sí.
Ja va bé.
I a l'altre...
Potser ha vingut tot rodat, no?
El Teniente Castillo
més encara.
Hosti, sí que estava cascat
el James...
El James...
Edward James Olmos.
Sí.
Edward James Olmos, sí.
Sí, el Teniente Castillo
ho recordo de que sortia...
Aquest està molt més canviat.
Aquest està...
I amb un asilo allà...
Fet caldo,
però jo crec que...
Decrèpit.
Que potser està en un asilo
de veritat,
pobra, no?
Perquè...
És que no he perdut la pista.
Jo sé molt bé,
però és que són...
Clar,
és intentar...
Estem deixant-nos a tots fatal, eh?
Home, no,
però és que...
No, no.
Escolta,
estic pensant que jo aviat
estaré en un...
No, no,
no, no.
Estem parlant
que potser no calia
aquesta referència.
La pel·lícula ja
es podia fer d'una altra manera,
però això de treure
aquests personatges
que estan ja, bueno,
estan com estan,
perquè...
Per això dic
que la pel·lícula
tota ella transmet
una decadència, no?
El fet que, per exemple...
El director també, no?
La...
No, no.
Si hem pogut fer
CUC1-3, no?
Directament ja.
No, la...
Per exemple,
l'empresa,
com es deia?
Tire Corporation.
Tire Corporation.
Ja no és Tire Corporation,
sinó,
ara ja ha comprat
un...
Sembla que ets un...
Un CEO d'aquests...
Jove,
sec,
però alhora,
alhora, doncs,
el tio despietat, no?
Que per ell,
els replicants,
doncs,
són un producte,
una maquinària
al qual ell torna a fabricar.
D'acord?
Un cop solucionat el tema,
l'hi torna a fabricar
i, doncs,
igual que el producte
surt a rat,
doncs,
que res,
que ja està.
O sigui,
passa la brossa,
no hi ha cap mena de problema.
Per tant,
quan és un ésser humà,
en el fons,
no hi ha cap diferència.
Hi deu haver tants humans
que pensen això.
Sí.
Bé,
és una manera...
Moltes vegades...
Bé,
això ho hem vist moltes vegades,
des d'aquella pel·lícula
de Starship Troopers,
en què l'enemic
el deshumanitza
és convertir-lo en insecte,
d'alguna forma.
Aquella no, eh?
Bé,
però en el seu moment,
el senyor Bergevin
va saber fer punyent allò,
va fer molt punyent, eh?
Encara que potser ara
aquestes alçades
estigui tot una mica ja passat.
però aquí també,
o sigui,
els replicants,
doncs això,
són unes eines,
ja està.
No vull entrar més
en la emotivitat
que després
en el personatge
Ryan Gosling,
ni en el paper
d'anar d'armes,
per exemple,
que fa un paper molt...
bueno,
molt així,
molt...
molt raro.
Serà que el Nacho
està com una miqueta...
No,
molt raro.
És el que em va
grinyolar un punt.
Em va grinyolar.
Quan la veixi,
em sembla que també
estàs a favor del Nacho.
Jo en el seu dia
vaig anar a dir,
jo no vull veure
Blade Runner,
perquè ja l'he vista,
jo vull veure
una altra pel·lícula
30 anys després,
o sigui,
no volia...
Les referències
al fan service aquest
em va fer mal,
per què surten aquests i tal.
I la pel·lícula
em va semblar fluixa,
fluixa.
fins i tot em va semblar...
És a dir,
tu és que està molt ben feta,
els escenaris,
és veritat,
però el que ell
es va comentar
aquí en el seu dia
és que em va semblar
poc original
respecte a qualsevol pel·lícula
sense ficció
que veus ara.
Com si haguessin agafat
els mateixos
i veus qualsevol pel·lícula
d'aquestes que vulguis,
no?
Tenen una decoració
similar
i en canvi
la potència que tenia
o l'innovació
que tenia la primera
Blade Runner,
no?
Que sortia en un escenari...
No, no la té aquesta,
no la té.
No,
llavors que...
Hi ha poca cosa,
hi ha poca cosa
que la digui...
És que de bones
a primeres
surt perdent.
Sí, sí,
però...
La segona surt perdent.
Però surt perdent
no comparat amb la primera,
sinó comparat
jo crec que amb si mateixa
i amb altres pel·lícules.
Vull dir,
no sé,
jo em vaig quedar...
M'està fred, no?
Sí,
mira que anava
amb ganes
de...
I digues,
et vas a dormir al final.
No,
no és aquesta...
No,
hi ha moments
que se't fa un pèl
llarga.
Se't fa un pèl llarga.
Aquesta, sí,
va ser aquesta.
Sí,
si ho vas dir-ho.
Va ser aquesta.
I ara està pensant
quina...
Sí, sí.
Allò que vaig explicar
que estava...
Jo,
va haver-hi un moment
en què no puc ser responsable
de les neus.
Jo sembla que la dona també.
I el tercer,
que estava una mica més enllà,
aquest estava amb el cap així,
no?
D'esquena.
Directament rocant,
no?
Sí, sí, sí.
Mare meva.
Gairebé,
gairebé.
Sí,
perquè és molt llarga.
No,
vaig trobar,
per exemple,
més interessant,
i això és veritat,
l'anterior del Denis Villeneuve,
que és la llegada.
Sí.
Va,
aquesta ha sigut molt diferent.
Que no passa aquesta.
Tot i tenen un final...
Una miqueta així.
Però té una primera hora
molt bona.
Molt potent, sí.
I per tant,
jo m'esperava més d'aquest home
i, bueno...
També anava més senyeta un tio.
Sembla ser que una altra vegada
ha tornat a...
Que diguem que el Denis Villeneuve
ha tornat a relliscar.
És a dir,
que sembla que prometa una cosa...
Quan ha relliscat abans?
No,
amb aquesta de la llegada.
Amb aquesta de la llegada.
Sí,
però jo ha de començar molt bé.
No,
però jo parlo amb Blade Runner,
també.
Em refereixo cap.
Que sembla que comença molt bé tot
i llavors a partir d'aquí,
és un moment que la cosa comença a...
Sí.
A fer-se agobiar,
repetitiva,
no?
No sé si aquí passa el mateix,
amb Blade Runner.
No aixeca el volt
i al final acaben unes escenes d'acció
que dius,
i ara això per què?
Això per què pinta,
clar.
L'escena final,
saps?
L'escenes finals,
aquelles que estan allà
en el mar
i no sé què,
i es persegueixen allà
i els naus,
la part final de la pel·lícula.
Sí,
clar.
Ah,
sí,
sí.
Que hi ha una lluita allà
i la dolenta aquella
que lluita
i no sé què i tal
i dius,
saps allò com que
ai,
em he de despertar,
però per què?
Moltes escenes.
Això com per treure
el tràiler,
diguem-ne,
no?
Sí.
Per el tràiler.
Bé,
és el que hi ha.
Bé,
doncs ja anirem veient-la
i anirem comentant,
eh?
Bé,
doncs passem a una altra pel·lícula
una miqueta així també rareta
que és el Personal Shopper
eh?
del Oliver Assayas,
no?
I que aquí vam mitificar nosaltres
i molt
la Viaja a Silsmarí
magnífica
amb Juliette Vinoix
i la Karen Stewart
que és la noia del Crepúsculo
que també surt amb aquesta pel·lícula
i que jo realment
ja et dic
a mi Viaja a Silsmarí
em va semblar una pel·lícula
magnífica
amb una estètica preciosa
eh?
I és d'ell,
és de Oliver Assayas,
no?
Per tant és un...
Sí, sí,
I aquí et trobes
amb una pel·lícula
més urbana
tu has vist
Viaja a Silsmarí?
No.
No?
Vale, vale,
és que la comparativa
és una mica odiosa
per un costat
amb la Juliette Vinoix
sí, exacte
perquè clar,
surt Juliette Vinoix
hi ha molta potència
i uns escenaris meravellosos
dels Alps
tot això
que aquí no hi és
aquí és una pel·lícula
molt més urbana
i la premissa
és més complicada
no més complicada
és més estranya
més forçada
sí,
és com una cosa
molt forçada
una miqueta
allà la cosa fluïa
no?
directament
perquè estàvem parlant
d'una escriptora
no m'hi equivoca
que tenia la seva secretària
ella
no?
o el mestic diària
actriu
actriu
perdó
actriu
actriu
actriu de molta fam allà
que ha fet moltíssimes pel·lícules
exacte
i llavors
ella ja està una miqueta
al crepúscul
ja de la seva carrera
exacte
i té
bueno,
sí que té la veritat
que té una llunanta
una secretària
i després
però a part també
hi ha una altra noia
que
a veure,
la secretària
la persona fidel
però a part és que
ara l'han embarcat
en un projecte
que és una pel·lícula
que parla precisament
d'això
d'un actriu
exacte
un actriu de teatre
però bueno,
és un símil
i que havia de fer la mare
i llavors hi ha una
exacte
ja ha de fer
l'actriu d'un actriu
i diré
una actriu jove
amb uns mètodes
com molt
sí
molt expeditius
molt trepa
directament
sense nètodes
sense privatia
és molt atrevida
a l'hora de fer cinema
és el més nudo
el més nudo
sí,
però amb una
exacte
amb una altra revisió
doncs aquí
aquesta persona
aquesta secretària
teòricament
que amb aquesta pel·lícula
té un paper secundari
bueno,
secundari és important
però està allà
acompanyant
doncs aquí
té un paper principal
perquè és la persona
el xòper
és la persona
que s'encarrega
de portar-li la roba
a una persona
que és una mena
d'estrella
però no sabem
de què
no especifica
no especifica
és una dona
que ha d'estar
en moltes catifes
d'aquestes
en moltes presentacions
però no sabem
si és escriptora
no crec
és que és actriu
si és celebrity
no sabem el que és
però és una dona
que es compra roba
a Milán
a París
a Cartier
i tal
llavors ella
és una noia
molt normal
a més vesteix molt normal
és molt curiós
que és la mateixa
Karen Stewart
la que fa secretària
o la que fa
d'ajudant
a Kristen
perdó
no sé per què deia
en Karen
perdó
doncs això
doncs amb aquesta línia
i llavors
ella sobre és medium
recorda aquest element
que és element
que per mi
és entrat en calçador
allà dins
i
ella ho diu
que és medium
i fa por
que ha mort
el seu germà
això passa
al minut número 1
de la pel·lícula
i ella vol retrobar-se
perquè són bessons
llavors diu
quan ell mori
que li farà alguna senyal
li farà alguna
recordes això
no?
alguna mena de
de retornar
però no és
no és que sigui medium
professional
sinó que ella
amb aquest lligam
que té
amb el germà
desenvolupa
una connexió especial
no però ja ho diu
ella diu que és medium
no professional
sinó que ella té
aquesta capacitat
en general
però
només amb el tema
del germà
però focalitza
amb el germà
que és el que realment
costa
que aparegui
i a partir d'aquí
doncs
és aquesta combinació
a mi hi ha una escena
que m'agrada molt
que és l'escena
del fantasma
ho sento
em sembla meravellós
aquella foscor
clar
és que és pel·lícula
amb fantasma
que té un rara fons
vinculat
allò que és el color verd
sí
però a mi no sembla
molt bé allò
a mi em sembla
una cosa
molt
aquesta estèticament
està bé
és un tio
que estèticament
crec que
hi ha vegades
que llueix molt bé
i que després
per exemple
tota la part dels whatsapps
es fa pesada
i llarga
hi ha un moment
que comença a haver
una situació
que genera
aquest tema
uns vincles
que no queden
tampoc gaire clars
al final intuïm
que és
una persona
que és clar
no vull parlar massa
per no trencar
el tema
però per entendre'ns
és a dir
és aquesta persona
que sembla ser
que està
amb una adepre
per la mort del germà
perquè vestís malament
porta el cabell brut
i en canvi
és una persona
xopper
que fa la seva feina
per inèrcia
que té
aquesta dona famosa
que és una filla de sa mare
que és una tia
desagradable
i tal
que té a la vegada
una parella
que sembla ser
aquesta parella
connectarà amb ell
via whatsapp
crec jo
plantegem aquesta història
però també
per una altra banda
es barreja aquesta història
de fantasmes
per allà
donant voltes
que és aquesta intenció
a mi em sobren
els deu minuts finals
de la pel·lícula
em semblen
absolutament absurds
jo hagués acabat
i no diré res
quan està allà
i veus que passa
una cosa
i cau una cosa
al terra
et situes
allò és magnífic
perquè és el moment
en què hi ha
dius
ostres
perfecte
deixem-ho aquí
hi ha tot això
però al marxar
en un lloc
més exòtic
per una sèrie de coses
a mi em sobra
no té la potència
de viaje a Sils-Marí
jo t'ho dic jo
ella està millor
és a dir
la Kirsten
Kirsten Stewart
està molt millor
per mi
que no a viaje a Sils-Marí
està millor
més protagonista
i més important
allà ara
és aquest vinoix
que se la menja
perquè és que la vinoixa
es menja qualsevol cosa
que hi ha al davant
tot i que no és malactriu
ho tinc entès
no, no, no
és que en un principi
era un dia
amb un sol recurs
quan feia la saga
de Crepúsculo
i tal
aquesta noia
sempre feia
la mateixa ganyota
ella es mossegava
el llavi
feia així
i tal
però ha anat evolucionant
vull dir
i de debò
és una noia
que ara és magnífica
és com l'Hermione
la que feia
d'aquesta cosa
del Harry Potter
doncs també ha evolucionat
aquesta nena
també tenia una sola cara
i bueno
i ha fet regressió
i altres coses
doncs bueno
es defen bastant bé
bueno
una proposta diferent
de Viaja Sis-Marí
no t'has de veure
però és interessant
jo crec que fins a un límit
i bueno
hi ha parts
que el Nacho
no l'acaba de convèncer
del tot
per aquest tema
és que barreja forçada
la història
és raro la barreja
bueno
a mi veiem com la barreges
no
no la barreges del tot
no la barreges del tot
hi ha moments que et deixen una miqueta inalvis
com per exemple
surta de l'hotel
i segonen les portes
i no saps ben bé què és
qui passa al davant
hi ha coses que et deixen una miqueta
amb la sensació de desconnexió
però bueno
bueno
l'anem veient i l'anem comentant
això està clar
Jaume
Persepolis
sí
aquesta sí que és
aquesta no hi ha cap dubte
vull dir
és la pel·lícula per excel·lència
és curiós eh
com surten coses
d'aquesta
és francesa
la pel·lícula
i l'han fet
a la Majerti Estrapi
i en Vincente Farronaut
oi?
i aquesta
aquesta
és passejar-se
o sigui
és passejar la casa
la
la càmera
per la vida
per dir-ho d'una manera
i
i anar
reflectint
totes aquelles coses
que ens som
jo crec
fins i tot
molt comuns
o sigui
que gairebé tothom s'hi troba
perquè
si analitzes una mica
com són les coses
doncs
no és que sigui tan diferent
la repressió
de portar un vel
i tapar la cara
que
jo què sé
que portar ara
un llacet d'aquests
no?
vull dir
és una manera
d'imposar
un criteri
no?
i llavors
si no el segueixes
estàs perdut
i lògicament
doncs aquesta frustració
pot malmetre
pot malmetre
moltes persones
jo crec que la pel·lícula
és poètica
totalment
vull dir
jo no ho he dit abans
quan parlàveu
del
del d'això
del
Black Runner
i
i això ja n'havíem
parlat abans
oi?
jo a Black Runner
li vaig trobar
una poesia fantàstica
o sigui
que tot
sí
que a mi em va arribar
molt
sobretot fins al final
gairebé
després al final
sí que vaig trobar
que calia acabar abans
allò
i no d'allò
però li vaig trobar
una poesia
i quan dic poètica
és que la mateixa imatge
tal com va
doncs no només
ens mostra
el que hi ha
sinó que a més a més
ho deixa
amb una constant poètica
que és el que
que per mi
que moltes vegades
jo no ho sé
percebre això
però en aquesta pel·lícula
sí tu
ho vaig clavar
vull dir
ostres tu
aquelles quatre ratlles
aquells tres o quatre punts blancs
amb el martor negre
i tot
i bueno
i acabes entenent
és que és una estètica
molt minimalista
amb la forma de representar
el dibuix
però té una potència
i té una poètica
com tu dius
que a mi em va semblar
o de les millors pel·lícules
que he vist animades
els últims anys
és certament el dubte
llavors David
jo la primera part
de Black Turner
segona part
jo hi vaig trobar tot això
esclar
l'estic païnt encara
perquè clar
quan no ho has assimilat
doncs ho estàs
ho estàs païnt
no
que arriba un punt
que gairebé ni t'interessa
qui és aquest
o qui és l'altre
i si tornes i tal
sinó que
estàs gaudint
d'aquella formidable manera
de reflectir
no?
bé és això
vull dir
des del país
ve cap aquí
quan és aquí
llavors troba
troba
que només troba festes
i coses
i pensava altres vegades
això
les formes
de divertir-se
per dir-ho d'una manera
però no d'instal·lar-se
d'una manera com cal
i no ho sé
molt bé
molt bé
fantàstica
és la perigua
que sempre és recomanable
de reprendre-la
i de remirar-la
una altra vegada
perquè val la pena
que està basada
en un còmic
amb el gran sotrapi
que ella és
franco-iraniana
és que aquesta imatge
mateixa que porta
que crec que la vaig triar jo
no me'n recordo ara
però és que veus
que simplifica
les línies
d'una manera
extraordinària
vull dir que una línia
serveix per separar
una altra cosa
i en fi
que és encantadora
totalment
i ara què?
de què vols parlar?
Greystock o de Superman?
si parles
dos minutets
que vaig a posar música
i tocar la resó
no, no, parla, parla
parla
que sí, que sí
vaig veure el Greystock
aquest dia
ui, el meu és el Greystock
si us plau
no sé, hemos sido
no, no, tira, tira
que no, que està bé
que està bé
recordar aquestes pel·lícules
és que parlàvem
fa una estona
d'aquests espais
tan esplendorosos
dels reïnats
que viuen allà
no ho vegis
i tal
i quan ell arriba allà
no ho aconsegueix
perquè jo penso
que la pel·lícula
estava fet més
per admirar
i quedar tan maledit
que no pas
per mostrar
precisament
aquesta
disjuntiva
llàstima
perquè hi ha moments
que gairebé hi és
i llavors vaig pensar
hòstia que bé
però quan aquell home
gran
es posa el carretó
que ell
i vol fer
d'anar patint
dic home
dic
jo és que no recordo gaire
la pel·lícula
no recordo gaire
no
entonces recordeu d'allò
i cau escales avall
no me'n recordo gaire
jo
no fa massa
la van fer per la televisió
la van recuperar
el que està bé
és fins a arribar allà
saps
perquè ell acaba de fer
un discurs
ara ja tinc l'hereu
i tal
i l'hereu està per ell
això està clar
però llavors veus
que ell
se'n va
del món
per dir-ho
se'n va
vol dir que s'oblida
del que hi ha per allà
i se'n va directe
i dic
bueno
què fotrà
és com allò
la crida a la natura
pot més
no
però això no és pas
el Greystock
no és pas el Tarzan
això és l'avi
és el
ah vale
és això
però
sí
l'avi és el sensimisme
després
el que hi ha
molt bo
Greystock
és la relació
eros i tanatos
hòstia
és formidable
no no tinc molt present
oi
sí
és que té coses molt bones
com ell
amb la mort de l'avi
doncs
és clar
queda totalment fora
només a més
troba el goril·la mare
la goril·la mare
allà a Montsolò
i bueno
però en aquell moment
sí que
ja està
és que no m'ha vingut la imatge
que quan ell
troba això la goril·la
i l'ajuda a fugir
i quan tots dos
allà
i li tiren
sí
i li tiren un tret
i tal
el que està molt bé
és la relació
que té amb ella
que és
bueno
és
és el clímax
no
de la pel·lícula
i es respira
un erotisme
allà
tio
que allò
és massa
eh
vull dir
molt bo
i bueno
ja està
la recuperaré
perquè tant
ves parlar de la pel·lícula
que és que jo no me'n recordo
potser sí
la vaig veure
però fa molts anys
estem parlant de la pel·lícula
de l'any 90 llargs
no m'he equivocat
no por ahí
80 i alguna cosa diria
80 i alguna cosa diria
80 i alguna cosa diria
Christopher Walken
no
Christopher
Lambert
Lambert
això és que em sona
sí
el que no vaig conèixer
és en vella
amb ells
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
Anna
MacDowell
sí
sí
ah sí
aquesta
molt bé
doncs fem una cosa
abans que Rosemparri
de l'habitació
de The Room
escoltarem
re aquesta cançoneta
del Freddie Mercury
del Cuira
en aquest cas
re
una estoneta
perquè avui hagués, bueno, en teoria
fa 26 anys de la seva mort
Terrico Mercurio, vull dir que
doni-do, doni-do, la cita se m'han portat
justament d'una pel·lícula
dels immortals, recordeu
el Who wants to live forever
justament la cançoneta que és com una
baladeta i ara per la rosa
d'aquest tema tan potent, del
The Room, doncs tranquilitzem els nervis
There's no time
for us
There's no
place for us
What is
this thing
that builds our dreams
yet slips
away
from us
Who wants
to live
forever
Who wants
to live
forever
There's no chance
for us
It's all
decided for us
This world
has only
one
sweet moment
set aside
for us
Who wants
to live
to live
forever
Who wants
to live
forever
Who wants
to live
to live
forever
Well, I must die
Bueno, estàvem aquí concentrats, eh?
Amb els anys se li veuen les costures, però del baix, eh?
Sí, i tant, i tant.
No fa massa, ho vaig recuperar per alguna cadena, aquestes de...
de què sé, la sexta o la quarta...
Sí, o por ahí que fan aquestes coses a vegades, no?
Que ho miren un rato perquè després et cusen anuncis...
i jo vaig dir, hòstia
en té moments que estan prou bé
però hi ha moments d'una estètica així
és pel·lícula de l'aigua
per recordar-te de quan eres més jove
sí, però ja està, però el film en si és infumable
la banda sonora és bestial
això és el millor que té
i el son cònic, ja està
bé, doncs res, hem rebut a Freddie Mercury
que mai ningú més tindrà aquesta veu
és una veu prodigiosa, el que tenia aquest home
perquè fins i tot va morir
de la sida, van intentar agafar un altre vocalista
i l'únic que arribava a la seva alçada
era Josh Michael, però és el que va dir
que tenia la seva carrera, és l'únic que arribava
amb aquests aguts impossibles, perquè és que això
és un registre de veu de quatre octaves
això és una borrada el que fa aquest home
i molt poca gent, és a dir
això ho fa Michael Bolton, ho fa ell
i evidentment cantants d'òpera
que puguin tenir aquesta capacitat
però aquesta versatilitat, això
no ho trobarem, però bé
mai trobarem un home que estigui en els camps de futbol
i avui a Red Champions i a les pistes
de ball dels gays
exacte, al mateix moment
mai trobarem un home que pugui estar
clar, clar, clar
un altre dia parlaré d'aquests
aquests ídols, no?
aquells que tan agraden
el món heterosexual, que és molt curiós
jo el vaig anar a veure
Freddy Mercury, George Michael
al Minestadi l'any 86
no sé si van tornar
l'any 82
no, perdona, el 86
jo tenia 8 anys, xaval
jo també vaig estar-hi
al Minestadi
a Minestadi, que va sortir amb la capa
sí, amb la Union Jack
i tothom xiulant
exacte
i es va quedar amb tot Déu
perquè es va girar i hi havia la senyera
la senyera, sí, sí
jo estava amb aquell concert
la senyera 86
és veritat
no sé si ha tornat alguna vegada més
aquella feia en ràdio gaga i tot allò
sí, sí, sí
no sé si ha tornat alguna vegada més
no ho sé jo ara
hauria de mirar-ho
jo crec que no, eh
no, perquè el 91 es va morir
i morir el 91, clar
per tant, no, massa
va ser un concert
abans ja no ho sé, jo no ho recordo
bastial
va ser bastial
millor que he vist jo en ma vida
sí, jo recordo un solo que va fer el Brian May
de la soapbox
d'Opera, bona, ja va ser
bé, d'una igual
basta, que s'acaba el temps
Rosa, l'habitació
ja com que comencem a dir la història
no l'habitació
no, l'habitació
l'habitació
de rum
de rum
de rum
bueno, és una pel·li canadenca
irlandesa
les dos nacionalitats
des de l'any 2015
o sigui, és molt recent
està dirigida per
l'Eni Abrahamsum
i escrita
per la Emma Donoghue
de fet està basada
en una novel·la
de la mateix títul
de la Emma Donoghue
no sé si la novel·la
està basada en un fet real
o no
sí, sí, sí
sí
no, no, que sí, que sí
que no
que no ho sé
no ho sé
d'entrada sembla que és novel·la
primer les edades tècniques
i després ja expliquem una mica
el que es pugui explicar
de l'argument
les protagonistes són la
Brie Larson
com bé diu el David
amb nom del formatge
Brie
que ja és actriu
directora
guionista
i cantant
estadounidense
ella va guanyar
per aquesta pel·lícula
els premis
Oscar
el Globus d'Or
el de la crítica cinematogràfica
el Premi SAG
el Premi BAFTA
i el Premi Independent Spirit
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do, eh
Déu-n'hi-do
vull dir-n'hi-do
ràpid però són sis premis
eh
sis premis molt
i contundents
molt importants
molt potents tots
i el nen
un nen que fa del seu fill
el nen que fa del seu fill
es diu
Jack of Tremblay
és canadènc
ell fa el personatge de Jack
i aquest nen també va guanyar
el Premi de la Crítica
el millor artista jove
és un nen que
la pel·lícula fa 5 anys
després hi ha el Joan Hallen
la Joan Hallen
el William
Aquest és un actor
us en recordeu
de la pel·lícula Fargo
el Ros
exacte
estava nominat
el Maritín de 6
aquest és molt bo
és molt bon actor
sempre fet
Déu-n'hi-do
Déu-n'hi-do
que passa
qualsevol cosa
és com més secundari
però és boníssim
és d'aquests secundaris
meravellosos
una de les poques pel·lícules
que li he vist fent
de protagonista
és aquella que ell és
com es deia
la pel·lícula no me'n recordo
sortia
ell
la Maria Velo
i el
l'Àleg Baldwin
que l'Àleg Baldwin
fa d'un
d'un capó
d'un casino
i ell és
aquest home
és un gafe professional
s'acosta
a les taules
per donar mala sort
fins que un dia
passa
tot el contrari
està predestinat
amb aquella cara
i l'he posat
i tal
tornem a l'habitació
és que això
és el món de l'habitació
tot comença
a l'habitació
tenim una noia
molt jove
que té un nen
el Jack
i ella
mama
no se sap
el nom
és mama
i bueno
resulta que estan vivint
en una habitació
i ella està
en una habitació
res que té
una banyera
un lavabo
tot junt
no hi ha cap
en banc
que ho separi
un armari
una mica de cuina
un llit
per dormir
i ja està
un llum
a la teleta de nit
hi ha un llum
un fluorescent
també per allà
i després
a dalt
no hi ha cap finestra
només a dalt
al sostre
hi ha una clara bolla
això és el món
ella fa la seva vida
ella fa la seva vida
amb això
després ja es comença
a veure
però al principi
el que veus
és com es planteja això
ella com està educant
aquest nen
dins d'aquella habitació
on no poden sortir
hi ha una porta
però la porta
està tancada
una porta de ferro
tancada
i es veu que hi ha
una combinació
de números
crec que ells no ho saben
la combinació
de números
però bé
llavors ella està
educat el seu nen
allà
o sigui
l'ha tingut allà
i al principi
era tot
la mama
diu
tu ploraves
molt
tot el dia
i veies
la tele
això també
és una tele
fins que et quedaves
dormida allà
de tant
de tant
cansament
desgotada
que estaves
diu
però un dia
ja vaig néixer jo
que vaig venir del cel
no sé què
hi vaig néixer jo
i a partir d'avui
ja tot va canviar
és una miqueta
el relat
comença el nen
explicar-ho
però ella
l'explica
que allò
és el seu món
és l'habitació
però clar
també després
existeix la realitat
de la tele
i hi ha uns personatges
que uns són reals
altres no
per exemple
hi ha la Dora
Exploradora
surt uns dibuixos
tios
home
aquest no és real
grusos
que et diguis tu

i el mirant
amb una sortida d'aire
que hi ha res molt petit
és com unes reixetes
allà dalt de tot
i ja està
aquest és el món
a més ja li fa fer exercici
també
de l'habitació
com si l'entrenen una miqueta
també
per com que agafi força
una mica de força
a les càmeres
el que sigui
5 anys i vint allà
i ella també
diu
ostres
sense llum natural
5 anys
el nen 5
ella porta 7
ella porta 7
i ara m'has deixat
amb ganes de saber per què
ai senyor
ho diem?
no no
m'ho suposo
de fet
segur que se sap
home
què fa ella
sense poder sortir
una noia jove
amb un nen
que ha nascut allà
està claríssim
la criatura
què li va passar
no no cap
sóc tonto directament
però no
home sí
i a veure
expliques després
clar com és que tenen menjar
imagina
el menjar sí que els hi arriba
sí
hi ha algú que entra
i els hi porta el menjar
i els hi porta roba
i els hi porta coses
oi
que el marit
t'ha tancat el marit
ala
que fort
fins aquí podem explicar
però ja està
el bo és que podria ser
una pel·lícula
com moltes
perquè aquest argument
s'avisen moltes
però la diferència
és
que aquest món tan peculiar
entre la mare
i el fill
que té com un ressò
saps el que feien
en la vida es vella
sí
que el pare
li evita al fill
la brutalitat
del que està vivint
amb un joc
amb un conte
aquí hi ha algú semblant
la mare
viu per això
perquè si no
no viuria
viu per això
viu per
per protegir el fill
d'alguna manera
protegir la ment del fill
que no
que aquesta situació
no l'efecti
d'alguna manera
i
amb aquestes petites idees
de guió
perquè clar
la cosa
dintre d'aquella habitació
no dona per tant
doncs i que dona
sí
recordo que hi havia aquí
una imaginació
i com estava a tractar tot
i l'actuació és molt bona
les dues
perquè si no
no seria
les dues ho fan perfecte
és de lucimiento
tu acabes creient
i tens l'angoixa
t'acabes ficant
dintre d'allà
i dius
hoste
això és habitació
et fiques a l'habitació
és habitació
i és sorprenent
sobretot això
com amb tant
poc material
això dona
tant de ser el guió
dona tant de ser l'actuació
la reflexió
i tot
és tant
i bueno
després
ha acabat un final
que bueno
es pot suposar
no es pot suposar
és tot molt realista
és tot molt realista
i acaba sent
sí
et pots pensar
que està basada
en un cas real
fins i tot
però té
això
d'aquestes pel·lícules
inspirades
són els recursos
al molt poc
al molt poc
toma recursos
i he fet
amb tres duros i me'n dius
molt impressionant
les situacions
molt bones
molt recomanable
la referència és bona
l'austrofòbica
l'havien recomanat
i la veritat
és que m'han saltat
impactant
quan parles d'ella
la dona i jo
parlem de vegades
te'n recordes
de l'habitació
hòstia sí
és d'aquestes
la recuperaré
perquè sí
m'interessa el tema
i a més no fa gaire
vaig llegir un llibre
de Paul Penn
que es diu
El brillo de les luciérnagues
i vam estirando
por ahí
cap a una altra línia
però és un tema familiar
i vam parer los tiros
també
cosa molt curiosa
que està molt bé
fantàstic
la veieu
ja tornem a comentar
molt bé
doncs ens queden
5 minutets
parlarem
acabant del Pasolini
del Belferrara
i el que ens doni temps
acabem de parlar
molt bé
a mi em va sorprendre
moltíssim
jo soc molt amant
de Belferrara
de la família
d'aquestes pel·lícules
tan potentíssimes
com es deia aquella
de la edició
Bad Lutena
de Dacson
Dacson
Dacson també era potenta
era genial
el funeral
exacte
el funeral
aquesta estètica
tan peculiar
em refereixo
sempre que es recerca
aquesta mena de
uns personatges
secs
a vegades
amb aquests espais
tan foscos
que hi planteja
una mica
hi ha tot
una forma
de representar
però
hi ha una part
que justament
al fer Pasolini
a mi em va semblar
una cosa
i és que el Belferrara
el que està fent
és imitant
la manera de fer cinema
de Pasolini
és a dir
jo crec que és aquesta
la percepció
que ella intenta fer
què és
són els últims
moments
de la vida
de Pasolini
és William Dafoe
el que fa
de Pasolini
com a tal
i a partir d'aquí
el veiem
a casa amb la mare
amb la seva germana
insisteixo
l'estètica
molt dels anys 70
i van morir
bueno
va morir no
el van
atropellat
no no no
el van
no el van atropellar
amb un cotxe
no no no
en aquesta pel·lícula
no queda massa clar
no no
queda clar
és a dir
sí
perdona
amb un cotxe sí
però abans li deuen
una pallissa
i després li deuen
la pallissa
el cotxe per sobre
exacte
sí sí
això sí
però el motiu
de la mort
a veure
ella estava a mig moribund
perquè era una pallissa
de caldeu
vull dir que en aquest cas
i llavors ho rematen
passant-li
la roda del cotxe
pel cap
directament
no
es veu bastant clarament
amb aquesta línia
però és aquest moment final
no
i és magnífic
perquè
hi ha coses que no saps
o jo no sabia
sense seguidor
de Pasolini
com d'altres
sobretot dels cineastes
italians
que jo soc
bastant forofo
doncs que
per exemple
tenia previst
escriure un llibre
d'acord
un llibre
amb una temàtica
absolutament
fora de lloc
no
vull dir
amb la que
resulta que
un noi
més a dir
un pare
amb el seu fill
volen buscar
les portes del cel
no
i llavors
comencen a pujar
a les escales
al cel
no
i arriben allà
llavors agafen personatges
d'antics
d'antics actors
de les pel·lícules
de Pasolini
que són molt reconeguts
no
aquest senyor
és una miqueta
sota dels personatges principals
recordo ara
dels contes de Canterbury
i tot això
vull dir que eren
aquests personatges
una miqueta així
com provincians
no
amb aquelles cares
i tal
i dius
ostres
aquest em sona
aquest em sona
i llavors
clar més grans
evidentment
ha passat el temps
i per una altra banda
ell també
vol fer
una altra pel·lícula
una pel·lícula
i amb aquesta pel·lícula
és una pel·lícula
que
aprofitant
l'estrena de Saló
que és el moment aquest
justament
no
hi ha per una altra banda
una altra pel·lícula
que pretén ser també
amb un alt contingut
orgàstic
no
que té a veure també
amb
bueno
entrem amb el món
de l'infern
de Dant
però d'una manera
diferent
no
és un altre espai
que ell vol tractar
no
però a mi el que més
em va agradar de tot
és com
suplanta
el paper
diguem
de director de Pasolini
quan presenta el llibre
i quan presenta la pel·lícula
és a dir
quan ell diu
vull fer aquesta pel·lícula
i pum
i a partir d'aquí
es veuen escenes
d'aquesta pel·lícula
és com si ho estigués
dirigint Pasolini
i ho està fent
Abel Ferrara
m'entens el que vull dir
és una transposició
i ho aconsegueix
i a banda
quan ell està
el William Dafoe
que jo no el veig
del tot creïble
del tot
ho fa bé
però
però a banda d'això
els trets facials
clar
molt marcats
té una boca molt particular
això mateix
i està bastant prim
i marca molt
clar
i no em recordava gaire
Pasolini
és una miqueta més
de maquillatge
potser l'hagués servit
per donar-li
una semblança
i no dir
és William Dafoe
que està fent de Pasolini
faltaria aquesta línia
però en general
és una estètica
molt de
imita com una mena
de documental
evidentment
però no
però és ficció
al 100%
però és una estètica
documental
i com l'entrevisten
també
entrevistes
que també
donen aquesta sensació
de docudrama
però a mi la pel·lícula en si
és una estètica
bastant fosca
en general
vull dir aquesta cosa
hi ha alguna escena
pujareta de to
no podem arribar
a parlar de pornografia
ni molt menys
amb una certa eròtica
però bé
és una pel·lícula
que s'aguanta molt bé
i és una pel·lícula
molt creïble
i ens marca aquest final
de Pasolini
a més va guanyat
no me'n recordo
se'l van carregar
per Saló
i que sí
per haver estrenat
la pel·lícula
no
se'l va carregar
perquè se'n va anar
amb un nano jove
i al final
la van voler atracar
i li van donar
no hi havia cap motiu
així
no
era motiu purament sexual
vull dir
intentar
estar amb un noi jove
un menor
es veu
clarament
i llavors aquest menor
intenten robar-lo
i se'ls va la mà
i comencen a donar
perquè en cap moment
jo no veig al final
que hi hagi cap persona
com a tal
sí que és criticat
per Saló
evidentment
els hi tiren a sobre
i l'entrevisten
i li diuen de tot
però aquí no es veu
es veu una mica
aquesta patxoc
a més explica
per què fa Saló
els seus ideals
que està molt clar
els seus ideals comunistes
la seva potència
en contra de certs elements
molt bé
ho arrodoneix molt bé
bueno
ens queden 45 segons
és el que hi ha
la setmana que ve
doncs parlem de Miss Peregrine
vull dir
ens hem deixat una mica
sobre la taula cosetes
i el que faci falta
molt bé
d'acord
després ja tenim
marxem
anem ben acomiadats
i ja està
exacte
marxem amb Freddy Mercury
adéu
adéu
el just a la fusta
parlem de tot el que passa a Sant Just
hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell
que fins ara mutis
400 pisos per vendre
si és la parada la seva
voluntà