Title:

Barcelona canalla al Llantiol, Beckmann a CaixaForum, llibres breus i el 40è d’Alien; Call Me by Your Name i Suspiria

## Resum general • Episodi amb cinc blocs culturals: **teatre de proximitat**, **art modern alemany**, **lectures breus**, i **doble sessió de cinema** (clàssic i contemporani). • Moments destacats: el retrat del Llantiol i el seu ambient "Barcelona canalla", la lectura simbòlica de Beckmann a l’exili, dues recomanacions de novel·les curtes, la celebració del **40è aniversari d’Alien (1979)** i una mirada crítica a **Call Me by Your Name** i **Suspiria (2018)**. > "Aquella sensació ha estat única" — sobre l’energia irrepetible del directe al Llantiol > "L’escena del pare i el fill és una petita obra d’art" — sobre el clímax emocional a Call Me by Your Name Nota: el sumari inicial esmenta altres títols (Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo, Tiempo después), però el programa desenvolupa realment els temes recollits a les seccions de sota. ## Teatre: Cafè Llantiol i Ramon LSD ### El lloc i el to • Cafè-teatre d’aforament reduït (50–80 pers.), barra al fons i **escenari íntim**: format de *stand-up* cru i proper, a la Barcelona del Raval amb sabor de **"Barcelona canalla"**. • Caràcter autèntic: cadires i taules antigues, pagament només en efectiu, doble sessió per nit. ### L’espectacle • Ramon LSD (Valladolid): monòleg “Imbècils”, humor **àgil, intel·ligent i políticament incorrecte** amb elegància. • Recursos: mímica i *acting* de dos personatges, joc de llums, ritme sostingut en **90 minuts**. Interacció moderada amb el públic. • Temes: quotidianitat, guerra de sexes, tòpics ben treballats; to fresc i versàtil. • Valoració: **recomanable** per qualitat-preu (entrada ~14 €) i experiència única de directe. ## Art: Max Beckmann — Figures de l’exili (CaixaForum) ### Context i eixos • Beckmann, figura clau del segle XX alemany, etiquetat pel nazisme com a “degenerat” i expulsat del sistema. • Dues etapes clares: Alemanya (Leipzig, Frankfurt, Berlín) i **exili** (Amsterdam, Nova York). • L’exposició articula el leitmotiv de l’**exili** com a pèrdua, separació i mort simbòlica — amb una dialèctica entre *eros* i *thánatos*. ### Temes, símbols i obres • Motius recurrents: *circ i màscares* (arlequí, pierrot), **autorretrats**, animals (micos, gossos) com a metàfores. • Estil personal, amb afinitats a la *nova objectivitat* (Otto Dix, George Grosz), però més **poètic i al·legòric**. • Última etapa: Nova York, gratacels i món en flames; cloenda amb el tríptic dels **Argonautes** (acabat el dia de la seva mort). • Peça destacada: **L’home caient** — lectura al·legòrica del llançament de l’ésser humà a un món ferit que cal habitar. ### Experiència de visita • Visita guiada molt ben contextualitzada (història i art) a càrrec d’un historiador de l’art; ideal per desxifrar la **simbologia densa** de Beckmann. ## Llibres: dues lectures breus i una novel·la de reinvenció ### Dos títols breus • Rafael Noia, “Hormigues en la playa” (ambientada a Barcelona): retrobament d’amics d’escola que deriva en **obsessió** i to de **thriller**. • Amélie Nothomb, “Golpéate el corazón”: prosa **clara i elegant**, relat breu i **enrarit** sobre gelosia materna i bellesa; més perceptiu que no pas de trama. ### David Foenkinos — Je vais mieux (Estic millor) • Un arquitecte amb **mal d’esquena** inidentificable fa un recorregut mèdic i emocional mentre pateix *mobbing* laboral, dols i crisi de parella (niu buit). • Estructura en **píndoles** amb “intensitat del dolor” i “estat d’esperit” com a marcadors. • Estil **accessible**, vocabulari diari i humor subtil; missatge de **reinventar-se** i florir després de tocar fons. ## Cinema: clàssic i contemporani ### Alien (1979) — 40è aniversari • Ridley Scott signa una fita de la **ciència-ficció de terror**: nau-càrrega bruta i industrial, atmosfera fosca i angoixant. • Disseny d’**H. R. Giger** (biomecànica orgànic-metàl·lica) i música de **Jerry Goldsmith** — Òscar a efectes visuals. • L’**Alien** com a depredador intel·ligent i mutador (facehugger → xenomorf); icònica **Tinent Ripley** (Sigourney Weaver). • Escenes mítiques: “chestburster” i el gat Jonesy com a mirall del terror sense mostrar la violència explícita. ### Call Me by Your Name (2017) • Luca Guadagnino sitúa un **primer amor** a la **Lombardia** (1983) entre Elio (17) i Oliver — amor estival narrat amb **normalitat** i sensibilitat. • Punts forts: fotografia i art direcció; pares **comprensius** que faciliten el viure l’experiència. • Retret: ritme **pausat** i certa manca de “química” percebuda pels crítics del programa; moment culminant a la **conversa pare-fill**. ### Suspiria (2018) • Remake de Guadagnino del clàssic de **Dario Argento**: escola de dansa, conspiració de bruixes, **Tilda Swinton** i **Dakota Johnson**. • Virtuts: **estètica poderosa** i coreografies impactants. • Retret: massa **polida** i amb “tuf setanter” sense l’**arrel ferotge** i la ràbia del giallo original.

['teatre', 'Llantiol', 'Ramon LSD', 'stand-up', 'Barcelona canalla', 'cafè-teatre', 'CaixaForum', 'Max Beckmann', 'Figures de l’exili', 'nova objectivitat', 'circ i màscares', 'autorretrats', 'Argonautes', 'visites guiades', 'Rafael Noia', 'Hormigues en la platja', 'Amélie Nothomb', 'Golpéate el corazón', 'David Foenkinos', 'Je vais mieux', 'lectura', 'Alien', 'Ridley Scott', 'Jerry Goldsmith', 'H. R. Giger', 'Giger Bar', 'biomecànica', 'saga Alien', 'Ripley', 'Call Me by Your Name', 'Luca Guadagnino', 'Lombardia', 'Praxiteles', 'Suspiria', 'Dario Argento', 'Tilda Swinton', 'Dakota Johnson']