Tu, dijous que ve a les 8 del vespre a Ràdio d'Esvern, com cada setmana. Gràcies, Carlos Giacomelli. Gràcies, Jordi. Adéu, fins la setmana que ve. Cinema!
Fins demà!
Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, que estem, com sempre, aquí amb ganes d'explicar cosetes del món de l'art, de la literatura, del cinema, de la música, del teatre. I bé, doncs, estem amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? Bé, sí. I amb el Jaume. Hola, bona tarda. Bé. Fantàstic, no? Si no tot, Déu-n'hi-do, tot, moltes coses. Intentem que vagi el millor possible, tal com està el món i tal com està la situació, i intentem que sigui...
Exacte, estem tranquil·lets. Avui el que farem serà, com sempre, explicar-vos moltes coses. Intentarem acabar una mica complicat perquè tenim com 10 o 12 coses gairebé donant voltes. I començarem amb la Rosa, que ens parlarà d'un recital de poemes, Caminando con Antonio Machado, amb el grandíssim José Sacristán.
I després, una sorpreseta, ja ho explicarem, que la Rosa sortirà. Molt bé, el Jaume ens parlarà de 12 idees per pensar al món d'avui, de Gerard Rossic. És una reflexió una mica filosòfica, però de tant en quant va bé, el tema dels plantejaments. A veure què et suggereix a tu mateix. El que proposarem serà que penseu-hi vosaltres, també hi participeu. Evidentment.
I també seguirem amb música un concert a Pirjind, un conte il·lustrat a l'auditori. I com sempre, cinema. Parlem d'hermosa joventut, de diplomàcia, relatos salvajes, Open Windows, Omar e Indomable. Per tant, una gran cantidad de películas d'actualitat.
i alguna que altra de fa res, 3 o 4 anyets, però que val la pena, sobre d'aquesta última, d'Steven Soderberg, aquest gran director que sempre ens sorprèn una miqueta. Tindrem així una miqueta de fons, escoltarem a Roy Orbison, que avui fa 26 anys que ens deixava.
una de les grans veus del rock. I també al final de tot posarem uns minutets d'una de les... de la nomenada princesa del pop, la Britney Spears, aquesta senyoreta que compleix avui 33 anyets i que ja ha passat per tot el que puguis imaginar, pel martiri de les drogues, directament,
i una cantant que va començar amb molta força i que després mica en mica va caure en aquest món, un món però molt fosc, totalment perduda, pensaven que acabaria directament morta perquè fins i tot prenia calmants de cavall, i mai millor dit, és a dir, calmants de cavall com a tal pel seu cos, que és el que diem, que fas la broma a vegades, que...
com et prenguis això, sembla que de cavall, no?, i que et matarà, doncs, prenia directament això, i al final la van rescatar, i ara, doncs, d'unido, eh?, vull dir que, bé, és la segona oportunitat que es dona moltes vegades, no?, amb aquestes. Això és el que cal sempre. Sempre, sempre. Molt bé. Doncs, Rosa, Caminando con Antonio Machado. Mira, el subtítol de la recital és de los días azules al sol de la infancia. Ai, que maco. És perquè...
quan el tel·limatxador va morir li vam trobar a l'àmbit que s'apuntava al futur, a l'àmbit que havia votat els últims dies, aquest poema, aquest vers millor dit, això ja s'afiure, això de l'infància, no? És una etiqueta com les ganes de tornar a la infantesa, no? A la protecció que sempre hem dit, no? I més tenint en compte la situació que hem fet, que estàvem passant, no? El reconeixer de marxar exiliat d'Espanya, que creu a peu els Pirineus, amb la seva mare,
una vida molt trista jo trobo que i des que sempre que hem estudiat Antonio Machado és un gran poeta és un gran literat una grandíssima figura de la literatura en castellà però a la vegada també fa molta pena la vida actual doncs sí
el fet d'aquell amor que va tenir amb la seva dona, que sí que es va casar amb ella, però que va morir tan ràpid, i tots els poemes que va fer al voltant d'aquest tema, d'aquesta idea pobra de la dona, l'Olmo Viejo... És un recitat que es va fer al Teatre Joventut, aquest només el dia 26,
De novembre? De novembre, sí. El dissabte passat, no? Sí, em sembla que sí. El 29, però bé, és igual, només ha fet un recital. Ho ha fet acompanyada d'una violonxelista, de l'Aurora, i és una mitjana, Aurora, es diu Laura Martínez Pite, i els dos han fet aquesta escena.
Ella tocava el violoncel amb diferents peces, la música clàssica, no? Des de la nana i los cuatro muleros, la lola sigo a los puertos, las tres morillas, que son cançons típicas de las rusas, eh? Jo que sé, la soleá, l'argo, el sarabanda, eh? Que és un fragment del Joan Sebastián Bach, las folies d'Espanya, el galope, l'argo, bueno...
una miqueta entre poema i poema, ella també anava a la música. Són poemes d'una miqueta, és un repàs de l'antologia de poemes d'Antonio Machado. Ell és un poeta de la generació del 27, la famosa generació que venia després de la del 98. Primer era la del 98, Ampio Baroja, tota aquesta gent amb implants.
que una miqueta es reunien al voltant de la pèrdua de Cuba i de les Filipines, de les colònies espanyoles, o d'Ultramar. I després venia del 27, que era al voltant del centenari de Góngora. La generació del 27 era Rafael Alberti, García Lorca, Machado...
Quina generació, eh? Mare meva. És del millor que s'ha donat. Sí. Castrada. Castrada, efectivament, no? Clar. Que ell va morir també amb l'exili, que el que també va matar, la fara de ti també és l'exiliat. La llestima de la guerra, no? Que potser haguessin donat encara molt més, no? Aquests grans autors, no? Segur. I tant.
Jo estava mirant l'edat que té el José Serristan perquè Déu-n'hi-do és que és un actor també que ha fet moltíssimes coses, no? És reconegudíssim per moltíssimes coses, no? Estàs mirant que la primera pel·lícula pràcticament que li va donar la fama va ser un hombre llamado Flor de Otón. Ui, sí. Aquesta va ser la primera. Quin tros de pel·lícula, eh? Jo va néixer l'any 37, si vol dir que té ja 77, no? 77 anys. Sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, sí, és una de les veus que reconeixes de seguida, quan ho diu, quan parla. Sí, sí, sí, molt bé, ho recita molt bé. Bueno, ja he dit, són poemes des de El crim en fue engranada, que es fa referència a la mort, bueno, a la mort de l'assassinat de García Lorca,
Al soneto a guiomar, dicen que el hombre no es hombre, te pintaré solitaria, meditaciones rurales, iris de la noche, año soñé que debería...
Moltíssimes, moltíssimes. Todo pasa y todo queda. A molts d'ells sabeu que després se'ls va a musicar. O veig a Montel Serrat, o ve a Mancio Prada. Són molt coneguts els poemes perquè són molt propers. Jo trobo que és... A veure, un poeta popular. Sí, clar, perquè parla des del sentiment. Després té tota una sèrie de poemes que són una miqueta més...
A veure, amb més filosòfics, amb més profunds, amb altres coses ja no és, però aquesta part no és tan coneguda, però com que sí que té tota aquella que dèiem, no?, dels de Sevilla, que parla de Sevilla, dels naranjos, dels patis, tot això, clar, això sí que arriba molt, no?, i sobretot
Tu has parlat de filosofia, però probablement més concretament haurien de dir ideologia, perquè ell lògicament es va trobar amb el que es va trobar perquè tenia unes idees molt clares, molt revolucionàries, per dir-ho d'una manera.
per repassar l'antologia dels poemes i seguir la seva obra ell fins i tot arriba a fer una miqueta una biografia que explica que l'havia nascut a Sevilla però que amb els seus pares es van traslladar i van anar a viure a Madrid ell allà va començar a estudiar a l'institució llibre d'ensenyança clar, després aquesta gent que tenia aquesta formació i idealment amb valors humans després allà ell va guanyar la càtedra de professor
de francès a Sòria, o a l'institut de Sòria, ja va estar 5 anys, va ser quan va conèixer la seva dona i després va passar tot això. I a partir d'allà ja va tornar cap a Beena, també a l'institut, i després ja va ser quan tot el tema de l'exili. Molt bé. La francès la pagó lliure que va durar molt poquet.
Doncs bé, la sorpresa que dèiem, i crec que val la pena, que millor, no?, que il·lustrar aquesta... No tenim la gravació del José Sacristán, però sí que en tenim d'Adam, Ancio Prada, com música i els poemes que es titula... Soñé, que tu me llevaves. Escoltem-lo. Soñé, que tu me llevaves.
Sonia,
hacia el azul de la sierra hacia los montes azules
Una mañana serena. Sentí tu mano en la mía.
Com una campana nueva, como una campana virgen de un alba de primavera.
eren tu voz y tu mano en sueños tan verdaderos.
La esperanza quién sabe lo que se trae la tierra. Soñé que tú me llevabas
Sí, tant. Ens hem quedat aquí tots relaxats, emocionats. És molt maco, eh? Fantàstic. Clar que sí. Fantàstic. Doncs, ja que estem amb aquesta línia pausadeta, no? Parlem una mica de filosofia, Jaume. Què et sembla, eh? Sí, bé, potser és una mica més reivindicatiu, per dir-ho d'una manera, però...
Aquest senyor, com has dit tu abans, en Gerard Rossig, en aquestes 12 idees per pensar el món d'avui, el que ens proposa és una reflexió. És bastant més llarga, però hi ha un tros que he triat i que el tria el mateix autor i ho destaca, que diu que la globalització, el creixement via endeutament, la impotència de l'Estat i l'individualisme...
són els obstacles en què toparan les noves propostes per redefinir el bé comú com a primer objectiu de l'economia. Jo penso que en poques paraules diu moltíssimes coses, no? Probablement no condemna res ni a ningú, però en canvi sí que hi va implícit una reflexió molt aprofundida
sobre el que tantes vegades escoltar de globalització ens havia aportat probablement aquella il·lusió de dir que si globalitzem, en definitiva tots serem iguals. Això s'ha demostrat que res de res i lògicament destaca aquest fet.
jo penso que és un fet per pensar-hi i no precisament des del punt més negatiu de la qüestió negatiu vol dir que jo crec que hi ha un accés moltes vegades de catastrofisme del que estem vivint
aquest accés no ajuda a pensar. I jo penso que és molt interessant que anem buscant persones que s'atreveixin des de la sinceritat, sense cap mena de dubte, però també des de la possibilitat que tu tinguis no pas el desànim que ens trobem en aquesta situació, tot i que és molt desanimador.
sinó que, en definitiva, digui a veure què hi puc aportar jo. I el que proposo, precisament, i llegint això he trobat, és què puc aportar jo precisament perquè, si més no, aquelles situacions que lògicament acostumen a tenir un sentit de gravetat perquè la té, doncs tu hi puguis aportar algun element que et permeti un engrescament
precisament per imprimir la teva empremta d'una manera positiva amb un davassall d'incongruències que s'han generat en aquest entorn que ens toca viure. I a partir d'aquí, jo he agregut sempre molt amb això. Sí, sí, fantàstic. Escolta, és el que diem, no? Són opinions les quals hem d'intentar, com a mínim, a veure, tenim dret tothom a opinar, no és allò que el poder imposa,
I això cada vegada més sembla que s'està intentant, amb l'aparició d'aquests partits com Podemos, que en aquest cas hi hagi un aire fresc amb aquesta conjuntura tan tancada, tan impossible d'aquesta macroeconomia que ens deixa absolutament que no podem fer un pas. Els de l'IBEX 35, el Banc Central d'Europa, la Merkel...
Arriba un moment que hem de pensar alternatives per la gent del carrer. Deixem de jugar a la borsa i deixem de jugar als negocis. Vull dir, pensem amb la gent que passa gana, aquests nens que no poden menjar, vull dir, aquest milió i pico de famílies que necessiten, vull dir, que gràcies exacte, no? Vull dir, a l'ajut de la gent podran menjar aquest Nadal. Dius, però bueno, és que dona per aquest Nadal i ja està. El mes que ve, què passarà, no? Vull dir, és que això és molt fumut. Hem de començar a pensar en coses tocant els peus al terra, vaja.
Sí, jo amb tot el que acabes de dir, que és del tot cert, jo voldria fer una petita aportació i a partir del que acabes de dir, no? Aquesta no és pas una situació nova en quant a la situació... És nova per al volum de persones que s'hi pot trobar, no? Però aquesta situació s'ha viscut a altres moments, fins i tot, i me'n recordo no fa gaire que segur que ho trobarem aquí amb aquestes reflexions,
que hi havia algun pensador que deia que quan les coses anaven gràcies la qüestió era així de favorable per tothom. No era així ja. I precisament hi ha qui fins i tot destaca que en aquests moments de gràcies quan es van produir més diferències, més que no pas ara, que lògicament hi ha com un relaxament d'aquestes diferències, oi?
I llavors jo penso que això també és molt important. Què va generar això en altres èpoques, en altres crisis, en definitiva? Doncs que hi hagués moviments solidaris, com botigues, com... En fi, vull dir organitzacions que generaven aquesta tasca de moure les consciències, no?
I això és el que va quedar establert, i quan aquesta crisi va aparèixer de la manera potent que ha aparegut, automàticament tenim el referent aquell, com perquè ara, que s'està produint, evidentment, això de la recapta aquesta de 4.000... Sí, no sé quants milions de tones... Doncs és el que, en definitiva, hem de seguir fent i construint...
i setmanes de la dignitat i tot això. Com a mínim, ho fem la gent de peu, la gent del carrer, no la gent que està a l'IBEX 35, per dir alguna cosa. La gent que està a dalt pot col·laborar d'una forma o d'una altra, però no està ajudant, ho estem fent nosaltres, ens ajudem entre nosaltres. Sí, sí, sí, esclar.
Esclar que això és el que en definitiva crec jo que cadascú de nosaltres ens hem de fixar que és aquesta capacitat natural d'allò que en definitiva tantes vegades se'ns anomena, que al cap i a la fi som individus. Però esclar, quan som capaços d'organitzar-nos i atendre...
d'una manera positiva, a tots aquells que queden com el marge producte del sistema, el sistema, en tot cas, ja veurem després com ho fem. Ja veurem com reacciona tot plegat. Però que, d'entrada, el que és necessari és tot el que tu dius.
que el que cal és pal·liar, en definitiva, doncs, bueno, tractar aquestes persones i que tinguin els recursos per reixir, per aguantar, per estar per sobre de la situació de greus en què estan.
Molt bé. Doncs el que ara farem serà una miqueta parlar d'una peça, que es diu Pírgin, una peça no, vull dir, és un concert, no? Perdó, sí. Comenta'ns-ho. Això és a l'auditori. També, bueno, ha parlat, probablement, la música clàssica, la programació que tenen, doncs han fet un petit cicle d'intervista de programació que no sé si no hi ha una música de cinema o...
I llavors, bueno, la primera és aquesta, que és tu, sí, no? Llavors, el que es tracta és de fer la projecció del vídeo o de la pel·lícula amb música en directe. Clar, la música de l'OVT. Aquesta és una, una altra serà també sobre la Factoria Pixel, amb diferents escenes amb la música que l'acompanya, després també el senyor dels anells i també la pel·lícula d'art. Caram.
Una miqueta com es feia al principi, no? El cinema amunt. Es feia la música així, no? La música en directe. La Filmoteca ho va fer bastants anys, això, eh? I estem parlant dels anys 90, eh? Ara sí que ho ha abandonat, això de passar peces i posar-hi música, perquè hi havia especialistes. Probablement el pianista, que es deia, si no recordo malament, Pineda, oi?
el pianista que hi havia a la filmoteca i que realment sí jo l'havia assistit i era tot un poema esclar, aquí no estem parlant d'això estem parlant d'un altre constant que jo penso que pertoca ara recuperar espais com aquell sí sí, sí, sí i tant
I tant. Doncs es va fer la projecció d'un vídeo, d'una gravació, d'un muntatge així postartístic, no? Que no és ni imatges reals amb la teoria explicada o de dibuixos. No, a més més havia fet un muntatge, així en plan col·lage, en plan una habitació enfocada a diferents moments del dia, dilluns,
És com a artística, no? És una... Molt bé.
S'escapa de...
Sí, ui, molt bé. I ell li va encarregar la música a un compatriota seu
que es deia Edvard Griech. Ah, vale. S'estava pensant qui era l'autor, i clar, és el Griech, això és molt potent, aquest home. I el tema és mitologia nòrdica. Sí, clar. Que hi ha una diferència entre la mitologia nòrdica, la mitologia grega, la mitologia mediterrània, diferents tipus de mitologies, i aquesta és una d'elles. Exacte.
els fullets Odin que és el gran personatge els trolls, és molt el bosc és que te'n vas per allà dalt i tots són boscos i et vas trobar una cosa més alternativa clar, però que potser et xoca molt bé, i tant que sí ja dic també és Norueg que es diu Eivind
Aquest el coneix, no ho sé, vull dir que se l'ha conegut, pobre, però és que amb aquests noms... No, no, però és que no... Sí, sí, sí, aquesta em sona...
La llum mediterrània, sí, sí, és que es nota aquestes coses, eh?
Es noten? Sí. Oh! Preciós.
Aquest home és tan delicat, els encens, quan l'escoltes és com que dius Mare de Déu Senyor, quina tranquil·litat, almenys el que jo he escoltat d'aquest home, no és això com de pau i d'harmonia. No va durar mai cap cop de puny aquest. Bueno, no ho sé, jo no tinc la seva biografia. Pot posar una diferència. A veure serà vermell. No, que és broma, que és broma. Digues, digues. I aquí llavors hi havia també un solista que és un violonciadista, el Pau Codina, que també és d'aquí, aquest noi és de Manlleu.
Sí, sí, sí, 26. Un virtuós, vaja.
Molt bé. Bé, no és recomanable, no? I una peça no gaire coneguda, però que a la vegada serveix per conèixer noves peces, no? Surtot que la música d'allà dalt, nòrdica, és una mica més complexa, perquè és molt maca, és molt original, però que a vegades es coneix menys, no? Caiem sempre amb els arquetips, no? I val la pena escoltar nous elements, no? Hi ha algunes que són molt conegudes.
Sobretot, exacte, per la seva espectacularitat, per la seva força. Molt bé. T'introdueixen, no?
Molt bé. Està molt bé, eh? Aquestes prèvies val la pena. Molt bé. Fantàstic. Molt bé. Doncs passarem al món del cinema i, bueno, deien que escoltaríem de fons una miqueta el senyor Roy Orbison. És un senyor meravellós que ens va deixar. Ai, amb 26 anys no, vull dir, no tenia 50 llascats.
Va ser un atac de cor, una persona que va morir, però tenia una de les millors veus, sense cap mena de dubte, del rock de l'època d'Alvis Presley. És que té una veu magnífica aquest home, se sent. Hauria pogut arribar encara molt més enllà perquè va fer moltes coses, però justament amb el moment que tornava a tenir una ravifada a la seva carrera, doncs, pobret, va morir del cor. Bé, és el que hi ha.
Sí, sí, sí, mira, és una altra opció. Posa'l, posa'l, deixa'l d'escoltar una mica, no? Sí, bueno, el tindrem de fons. És que és una veu de tenor, gairebé.
És una veu tan cristalina, tan pura i tal, no? És neta. I, en canvi, és una persona que feia aquest tipus de rock, aquesta línia, no molt rockera, però tant en quant, doncs... Bueno, va ser molt coneguda amb la cançó de Pretty Woman. La cançó que donava la banda sonora de Pretty Woman. Aquí és on va tornar a revifar l'any 88 i justament moria aquell any.
Per tant, dius, és molt fort. És una llàstima, eh? És una llàstima. Perquè se n'havia estat una miqueta així amagadet, no? Clar, estaven molt grans, no? Avian Elvis i tal. Bé, doncs jo us comentaré molt ràpidament una pel·lícula que també he vist el Jaume, que es diu Hermosa Juventut, el senyor Jaime Rosales, que ja el coneixíem per aquella magnífica la soledat que hi ha una pel·lícula que dius, mare de Déu senyor, no?
¿Tiro en la cabeza es de ella? Sí. Tiro en la cabeza y tal, ¿no? Yo, sobre todo, tiro en la cabeza me agradar, pero recuerdo como una película, primero, que nos parlaba.
Pots recordar que no hi havia diàleg, no gaire, molt poqueta cosa, molt poqueta cosa. Pots la tinc molt clara. Me'n recordo més de La soledat? És una pel·lícula que està feta en plan seqüència pràcticament tota ella. Això m'hi vaig fixar últimament molt i és important. Clar, perquè sempre és un seguiment a distància molt important, sí.
Llavors, jo, després de veure aquestes pel·lícules, clar, et trobes davant d'una pel·lícula, que és aquesta hermosa joventut, que és una crítica social dura, directa, a la situació actual de la crisi entre els joves, no?, i justament anant-se amb una mena, doncs, com de barriada, no?, una mica em va recordar l'Arenoa, no?, amb aquesta línia, no?, de barrio, i la família no, però barrio i tal, no?, ha agafat aquesta línia,
A mi aquest tema m'agradava per com utilitzava la càmera, com movia la càmera, de quina manera. És que té una capacitat, recordes a la soledat, com partia aquells dos espais i movia els personatges per un costat i per l'altre. Aquí és més realista. Jo l'he vist així, des del meu punt de vista.
ha deixat davant una mica més la part, diguem, artística i ha anat més a presentar una pel·lícula en la línia de l'Arenó, en la línia de Ken Loak, en la línia de Stephen Frears, del que seria el període anglès, no? Vull dir, sí, però a mi la pel·lícula en si no em va provocar. És a dir, sí que el tema és fumut, no? Parella jove, no explicarem gaire més coses, no hi ha una decisió que pren ella...
i a partir d'aquí, doncs, la problemàtica d'ells dos, no?, per poder tirar endavant tal com estem ara, no?, i a partir d'aquí uns arquetips, per mi ho sento, no?, que es plantegen, no?, arquetip no vull dir, sinó que és previsible tot el que pot passar, no?, i a partir d'aquí diu, sí, t'està explicant una cosa, però, vale, cal explicar-ho, d'acord?,
Això ho fa Ken Loach i diem, oh! Vull dir, ho fa un director espanyol i diem, home, això ja ens ho coneixem. Per això hi hagi crítiques al diari. L'altre dia vaig llegir una que va dir, és que això ja som conscients del que passa. Bé, jo a partir d'aquí crec que la pel·lícula està bé, però jo m'esperava una altra cosa.
Jo penso que en el Ken Locke també se li fa aquesta acusació, eh? Sí, també, també. Malgrat que puguem estar-hi més d'acord, perquè jo crec que hi ha una distància que venint d'un altre país, doncs, se'ns fa més genèric, no? I, en canvi, el Jaime Rosales, jo crec que l'encert que té, i al mateix temps el que crec jo que ha provocat, i a mi també m'ho va provocar, igual que tu, eh? És a dir, ja ho sabia, això, i era previsible. Sí, sí.
Però, esclar, vull dir, tu acabes de dir una cosa que és molt important, que ell s'ha deixat d'una mica de tecnicismes i el que li ocupa i preocupa, per dir-ho d'una manera, o sigui, primer preocupar-se, després ocupar, és dir, com reflecteixo jo aquesta realitat, no? I llavors jo penso que aquí és on ens posa una mica més lluny. I llavors, esclar, com el tiro en la cabeza, no? Ens queda lluny perquè diu, ja ho sé...
I com que ja ho sé, diguem-ne que no m'aporta, ja em molesta que m'ho diguin tres vegades, la mateixa cosa, no? Sí, sí, sí. I, bueno, jo diria que és això. Clar. Perquè no és una qüestió moral només, eh? És una qüestió de tema, genèric. Perquè al cap i a la fi, si tu mires des d'un punt de vista total, és molt conservador. Al cap i a la fi està parlant de la família. Exacte. I de la parella. Exacte.
L'únic que és el que diem, també estem parlant d'una barriada, no? Vull dir, estem parlant d'un concepte també, a veure, que és molt determinat, no? Vull dir que justament amb... No vull dir que sigui sempre així, sisplau, però vull dir que justament aquí el concepte de modernitat o dir a veure què vull fer amb la vida s'acaba aquí. És a dir, potser la necessitat de ser alguna cosa a la vida destacant
doncs, amb el que fa ella, no? Diem, bueno, d'aquesta manera serà diferent a les altres. No ho sé, és una opinió, eh? Jo no ho crec. No creus que va per aquí? No. Perquè, clar... És que és el mateix... Però és que està morrida. Ara et dic... No, perdona, un moment, eh? És el meu punt de vista, eh? Vull dir que no... Sí, sí, sí. És el mateix realitzador de soles, no?
No? No. De la soledat. No, la soledat. Soledat. No, no, no, clar, és que va por una altra línia. Exacte, exacte. Exacte, val. Mira, doncs, és igual, serveix igual, al cap i a la fi és el que se m'ha posat. A soles ja ens planteja alguna pregunta en aquest sentit? Per exemple, quan aquella senyora i gran àvia i tal trafica amb droga, no? Sí, sí, sí.
Estem parlant d'una singularitat també, d'una cosa que en tot cas hi atinaràs, però hi haurà molts que diran, si home, només faltaria això, que jo em dediqués a això. Aquí també tenim una singularitat, no? I llavors ja penso que tant allà com aquí... Sí, clar, és que estem barrejant pel·lícules. O tapes. És que la Maria Galiana surt a les dues. I d'altres tapes. Estem barrejant pel·lícules. Clar, clar.
Clar, exacte. Sí, sí, sí. Que té un marit que és un desastre. Exacte, exacte. Clar, tot sentiment. I allò que ella va tenir un èxit enorme. Però bé, tampoc no vas malament, perquè el Corbacho fa també un retrat de barriada, eh? Naturalment. Estem parlant de pel·lícules... Sí, sí, sí, sí. Vull dir, socials, de característiques socials. Clar, clar, vull dir...
I llavors aquí, doncs jo penso que el Rosales s'hi juga fins i tot un pèl massa. Clar, se'n va una mica més cap anyà. Volem què fa després, eh? A veure, a veure. No, no, jo li donaré totes les oportunitats del món aquest home, no? Però aquesta vegada juga, crec jo... Vull dir, jo crec que Soledad i a cabeza de perro... Ai, cabeza de perro, tira en la cabeza...
t'allunya, és a dir, la seva càmera no és tan subjectiva, és com molt objectiva, és com molt freda, et deixa una miqueta fora com un espectador del que està passant i aquí t'introdueix dins d'aquella casa, et fa moure pels passadissos, per l'habitació, aquells, com es diu barridó en català, aquells moviments que fa amb la càmera, que fa així i te la frena,
És un travelling, això. Clar, exacte, un travelling. Però a vegades quan deixa la càmera quieta, que dius, a veure, quan es veu el moment de l'atac d'aquell nano, no li importa. Quan es produeix el moment que hi ha aquella picabaralla amb aquell nano, deixa la càmera enfocant cap al sostre. No li importa. Vull dir, s'entén el que està passant perquè ho està sentint. Llavors, clar, provoca una sensació d'angoixa. Juga amb això, això ho fa bé. Però jo crec que li faltava una miqueta més de...
pavila, eh? Vull dir que potser el millor... No, no va... No és rodona, no és rodona. No, no, crec que no. Jo penso que... Sí, sí, sí. És bona pel·lícula, però no és rodona, per mi. No és mala pel·lícula, això sí. Jaume, diplomàcia. Volker Slodendorf. Slodendorf. Això, ja li he posat més Slodendorf.
No el coneixies, aquest, tu, eh? No, no, perquè he dit malament, segur. Tu te'n recordes del Timbal de Llauna? Sí. Doncs és el realitzador. Ah, sí? Sí. Un dia. Ara m'has dejado muerto, però això va de l'any 77, això. Sí, sí. Aquest senyor ara s'ha atrevit a fer aquesta pel·lícula. 30 anys després? 40? 40 anys després? Ha fet coses. L'únic que no m'ho facis. Vale, vale.
És un realitzador molt potent, i tant. Sí, sí, no, no, aquella pel·lícula bestial, digues, digues. Sí, sí, no, i a més en té d'altres, que és que és un realitzador del cinema alemany de l'època de Fassbinder, i de tants altres, fins i tot... El tambor de Ojalata, mare de Déu, senyor. Sí, sí, el timbal, i després n'hi ha una que jo la tinc mitificada d'ell, vull dir, moltes vegades, i segur que me l'heu sentit, és el Jehovah Torres.
No, i aquesta no he pogut veure mai. No, no, ja ho sé, perquè no es veu enlloc. Ah, vale, vale. No sé què ho fa, però no es veu enlloc. Sí, perquè jo l'he buscat i, en plan, no hi ha manera, eh? Jo l'he vist a la filmoteca, per això. Llavors, bé, és un realitzador... No faré exercici de memòria, no me'n recordo ara d'altres, però és un realitzador dels bons, eh? D'aquells que té molta potència. Amb el que dius ja és suficient, eh?
Esclar, això és el que en definitiva dic, ui, vaig a veure l'Slondorf, tu, perquè, clar, m'ha fet trepar, per dir-ho d'una manera, a nivell intel·lectual, no? I llavors, doncs, bueno, vaig anar a veure aquest duel entre dos actors i que el que fan, doncs, és una interpretació molt bona, no hi ha cap mena de dubte, en el sentit més clàssic de la paraula,
I el que presenten és precisament una obra teatral. La pel·lícula està feita tota pràcticament en un despatx, amb molt poques sortides, i el que fa és una recreació... Això s'ha fet en teatre, lògicament. I llavors el que fa és una recreació d'una pel·lícula que ja vam fer fa bastants anys, que es deia Art de París. Oi, sí? Doncs sí. Jo l'he vist aquesta. Doncs aquesta. I llavors bé, és el... Jo crec que aquesta és bastant millor que aquella.
A mi se'm va atrafar aquella pel·lícula, recordo jo, eh? Exacte. Saps què passava amb aquella pel·lícula? Que hi ha com un decantar-se excessivament fàcil a favor de la resistència i de tots els moviments i contra Hilden.
canvi aquí hi posa un petit accent a favor de que, sí, sí, però si el mal és mal, vull dir, no vagis amb gaires bondats, que em dominarà i el canvi a la fi et destruirà, no? I aquí el que et presenten és un diplomàtic, no?, que és suec, si no recordo malament, o noruec, ara no me'n recordo. Noruega està de moda, Noruega. Sí, el governador militar...
No ho trobo ara. Dona igual, dona igual. Bé, però és el mateix. De Parlladal. Sí, és de Parlladal. Exactament. I llavors aquest senyor no el vesteix d'una persona autènticament...
brillant en quant a moral, bé, bé, dita, no? Sinó que, bueno, li posa un accent i tal. El que sí que és cert és que això es veu que era probable que passés. I sí que hi havia punts de París que estaven dinamitats i a punt d'esclatar i tirant l'aire, doncs, bueno, diferents monuments, no? I va haver, doncs, una negociació molt potent...
I s'ha agafat això com a argument per vestir una pel·lícula on el que predomina, lògicament, són els diàlegs. Però, sincerament, el Timbal de Llaure, jo la tinc en el record aquell que sí que t'aportava un munt de valors que en l'època eren totalment novatosos, i a canvi aquí no hi ha res de tot això, tot i que aquest valor que jo esmento de pintar una persona més humana i no tan perfecta,
doncs podria ser un element positiu, però res més que això. Bueno, perfecte, escolta'm, doncs mira, recuperem un director, doncs bueno, de fa trenta i pico d'anys, no? Això de recuperar-lo ja veurem, eh?, perquè el senyor té més anys ja que tu i jo junts, eh? A veure si li passarà com al rei Orbi, som pobre, carac, que torna a triomfar, pam!
Se'ns queda, eh? Ja ho veureu. Bueno, una altra d'aquests raros. Relatos salvajes. Damien Sifron, Rosa, no sé, parla'ns de relatos salvajes. Raro el cognom, vaja. Ah, vale. Vale, ja li he posat el nom. Ja li he anglificat el nom, jo. Sí.
Digues. Digues. Ni idea. Qui és aquesta? Bueno, Déu-n'hi-do. El...
La productora és... Ah, molt bé. Del modo ovar i germà. Ah, ho dic una miqueta perquè, clar, el sí de la to salvajes és una miqueta això, salvajes, no? Ah. No salvaixes, és la sensibilitat, és la violència contingut, és la primitivitat. Sí, sí, el primitivisme, sí. Total, eh? O sigui, de persones que d'entrada, dius, ostres, són gent normal, pacífica, civilitzada... Però són...
Però són esqueixos? Ah, vale, històries. Independents. Molt bé. ...que tenen un principi i un final, i no tenen de saber cap d'elles, no? Els personatges i la història en si. Ara, sí, aquesta agressivitat, aquesta violència, continguda i no tan continguda, i com aflores més seguida, per diferents motius, no? Que pots entendre o que no pots entendre, no?
Però sí, sí, la idea és aquesta, eh? I clar, us deia el d'Almodó perquè està tractat en moltes sentit de l'humor. Molt bé, molt bé. Perquè clar, és com una mica una ironia, no? Una paròdia de dir, ostres, el que podem arribar a fer està en una situació límit, fins i tot. Perquè aquella d'Alenados Baràclia és genial, que va per la carretera i avança una furgoneteta.
I clar, ja es pica amb la... Però després després d'aquest cotxe, tot un Audi se li queda parat. Vaja. A la mateixa carretera d'aquelles solitàries... Al cap de cinc minuts. Una mena d'aquestes que dius, vale, aquí és el pròxim cotxe, què passarà? Ai, ai, ai. Ja et vols venir, ja et vols venir. Una línia recta, no? Ara ve l'altra, que a partir d'acord s'han picat, ja ho veus tu, no? Clar, clar. Boníssim, boníssim tot el que passa. Home, això és molt fort, perquè allà flora una agressivitat impressionant. Però acaba...
Però una cosa... És que una cosa molt ràpida. M'han explicat. El cinema argentí té aquesta tendència de passar de 0 a 100... No sempre, però som com molt viscerals. Les pel·lícules argentines... Sí.
I ta-ta-ta-ta-ta, pom! Ai, a més a més, ho tenen organitzat, això. Recordeu aquella pel·lícula que va fer, precisament, aquest Aldarín, que tenien un muntatge que quan hi havia un accident anava allà i els hi posien una assegurança? Aquest...
Allò era boníssim, aquella pel·lícula. Allò era molt bo, allò, també. No me'n recordo ara com es diu aquella pel·lícula. Té un nom molt... El nom d'un paio, en definitiva. Ja recordarem, ja recordarem. Ja recordarem. Sí, sí. Exagerades, probablement.
Ara tu posa't en una situació. Tu veus aquesta pel·lícula i dius això és molt humà.
I llavors, què provoca una cosa com aquesta, una pel·lícula com aquesta, amb aquesta senzilleta cosa? El que provoca, almenys a mi, provoca... Jo reaccionaria així? Clar. I però és que si no reaccionés així, què em diria aquell que m'acompanya? Aquesta és la pregunta. És que ets tu, clar. Ostres, si això ha passat, mira, jo a lo millor no ho faria, o no ho podries fer, perquè com a ver, això és incorrecte, totalment, no? Val, sí. I també és perquè ets conscient de les conseqüències que no.
Què vull ser jo? O la història de la núvia, també del casament. L'expliques o no? Ja ho veurem. Sí, potser millor. És una notícia del casament, a la festa del casament, el convid,
Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai. A sobre. Home, doncs les garrapes, no?, directament. No, ai, ai, ai. Doncs veus el que dic jo? Vull dir que jo ja m'estic endavantat. No, però bueno, però...
Home, però... No, clar, has de canalitzar la teva ràbia contra ell, que feia cap ell, és el desgraciat que ha fet això. Però tu, escolta, però imagina't per un moment que aquest senyor sí que ha fet això que dius, no? I a més a més el convida... I espera el dia de la boda per... Escolta tu, perdona. Ah, vale, vale. És ella que ho diu.
No et facis pel·lícules, ara. Escolta, la pitjor encara m'ho pinta. Home, que no. A la millor la porta per demostrar-li. M'he casat amb aquesta i s'ha acabat, eh? Bueno, s'ha acabat, s'ha acabat. Canviem de registre.
És tremendament negativa. Clar, clar, clar. Una mica la corrupció de l'administració argentina, no?
Molt bé. Doncs, recomanable el que diem, una pel·lícula entre divertida i fiuenta. M'agrada, m'agrada, m'agrada la idea, m'agrada la idea.
Molt bé, ens quedan tres pel·lículetes i hem de comentar, jo la comentaré molt ràpida, una que es diu Open Windows. L'he pogut veure aquesta pel·lícula a algú de vosaltres? Del Nacho Vigalondo? Bé, el Nacho Vigalondo és un nen fan terrible d'aquests del cinema espanyol que fa, no me'n recordo, quan va ser, que va guanyar un Òscar per el millor curtmetratge, no sé com es diu aquest curtmetratge, i bé, doncs realment era com una projecció magnífica d'aquest nano. Llavors, després una mica la va anar...
Foment. Perquè va fer una pel que es diu els cronocrímenes, va fer una casella extraterrestre, i ara ha fet aquesta que es diu Open Windows, obrir finestres. Exacte. És que va perquè els tiros, eh? No obrir la finestra de casa. Llavors, clar, jo vaig veure els cronocrímenes i em vaig estar com a mica sorprès, com dient, pel·lícula inicial d'un director que dius, no, no tira gaire, però era original. Però això...
Jo m'he quedat. Què és el que estoy viendo? Por Dios. És que em sembla una cosa que ha passat així, d'aquella manera, amb una capacitat magnífica d'una composició visual davant de la pantalla que et sorprèn. És l'haig abut, el que porta la pel·lícula, ¿vale?
Sabeu qui és l'Egebut, no? El del Senyor de los Anillos. El nen, com es diu? No me'n recordo ara. El Frodo. I llavors hi ha una noia que es diu Sasha Gray, que és una noia joveneta també i tal. La història és molt complexa. No és complexa, vull dir, a partir d'aquí és el fet que d'un nano, vull dir, que és aquest noi que és un seguidor afèrrim d'aquesta noia, que és una actriu, i té una pàgina web amb la qual posa les seves fotografies. És que una mica...
un obsès positiu d'aquesta noia. Li agrada, es fan, i llavors fa una pàgina web amb aquesta informació d'aquesta noia, d'aquesta actriu, que es diu Gil, al d'Ioncis. Però a partir d'aquí, ella està davant d'aquest ordinador i la pel·lícula es mou bàsicament davant d'una pantalla d'ordinador, davant d'una càmera d'ordinador, per entendre'ns. Llavors ella es veu allà, amb els seus ulls immens, amb la seva camisa fins aquí dalt tancada, una mica pentinat d'aquella manera, i a partir d'aquí entra un personatge
dins del que seria el sistema operatiu, mai millor dit, no?, i crea tot un terrabastall, però absolutament que dius, què està passant aquí? Llavors, constantment la pantalla, tu vas obrint finestres, van apareixent imatges, no?, amb diferents càmeres, pestanyes, és a dir, pam, pam, pam, pam, que van apareixent, la càmera va fent uns travelings bestials amunt i avall, dius, què és això? Què estic veient? Però què he ben fet?
La història va tirant molt bé, és molt creïble, des que seria una miqueta aquesta línia, acaba convertint-se en una obsessió de l'altra persona, de l'altra que s'ha fumut dins d'aquesta informació, contra aquesta actriu. A partir d'aquí hi ha uns motius que ja es veurien i tal.
per tot que s'apareixen uns hackers. Dius, bueno, ups, què passa això per aquí? Entra per aquí i llavors es va movent tot un joc de càmeres, d'infografia, de càmera a l'ombro, de tot. Vull dir, és que és d'una absoluta mestria, vull dir, moure allò. No sé com s'ho ha fet aquest nano. Vull dir, perquè encara que sigui així la història, com a tal, pot interessar o no pot interessar, d'acord? Al final s'escapa una mica de les mans, eh, tot sigui dit. Les coses com siguin, eh? No és un final d'aquest que diguis i tal, no?
Però realment el que és el concepte estètic de la pel·lícula, jo no he vist mai això. I mira que ens hem ensumat pel·lícules de tot tipus, eh? I jo bastant rares, eh? Bàsicament, que a vegades em diuen quines tragaderes, doncs sí. Doncs això és una cosa peculiar que visualment mai s'ha vist.
I mira que Peter Greenaway, això d'utilitzar la pantalla com si fos un llens, per entendre'ns, per moure imatges i sortir i obrir finestres, sobretot les últimes pel·lícules de Pillow Book i tot això ho feia. Però és que ell ho fa des d'un punt de vista tecnològic, no des d'un punt de vista artístic. I és curiós, si més va. Per tant, és una pel·lícula que val la pena open windows. Vull dir que com una cosa diferent l'ho vist fins ara, però és curiós.
Molt bé, tenim 8 minutets. Rosa, Omar, Jaume, Indomable. Vull dir, una mica... Sí, sí, sí. Vull dir que una miqueta és el que tenim. Rosa, vinga. Omar, aquesta va ser la mostra de cinema de la primera literatura. Molt bé. És una pel·lícula per l'escena. El director de Tosani ha votat. Bueno, és impressionant.
Molt. Molt.
Permeteu-me que magnifiqui probablement una mica la pel·lícula, però tots aquells problemes quotidians que podem tenir la major part de persones, amb desavinences, amb coses que ens costa de pair a vegades perquè se'ns posa davant de situacions que dius, ostres tu, amb això no vull dir que ens tornem intolerants.
sinó que sí que és cert que a vegades augmentem molt aquella problemàtica que tenim, no?, i més en aquesta societat benestat que vivim i tal. Clar, poses aquestes vides que tenen aquests problemes, petits, no?, petits, els poses al costat del que veiem en Bomart i dius, caram, tu, i això és...
no, jo tampoc voldria jo tampoc vull dir que no tinc importància cada cosa té la seva importància sinó que si agafes exactament que cal veure com relativitzem amb allò que ens trobem i sobretot a partir de veure una pel·lícula com aquesta penso que és un bon exercici que podem fer perquè francament és molt d'allò jo només li vaig trobar un inconvenient un final excessivament contundent i molt bonic
en paral·lelament, no? Molt bonic per qualsevol espectador que li agradin les aventures, eh? Diríem com la que després comentaré jo, aquesta intonable, no? Ai... Indomable. Indomable. Ho vaig trobar massa senzill al final, no? Vull dir, i de pel·lícula, quan tota la pel·lícula és realment una exposició de situacions molt dures de viure i la qual hi viu molta gent.
Això sí que ho té en la pel·lícula, que no veu imatges massa sanguinolentes i tot això. I al final jo crec que és interpretable. A veure, la història és la història d'un noi jove que té la seva feina, diu, a la franja que hi ha a Israel,
I llavors és ple què, ell té un fort repà, ell cada dia m'ha satisfat, no sé què, algú, és noi senzill, treballador, ja està. El que passa és que clar, té uns amics a l'altra banda del mur, i llavors ha de esparlar aquest mur cada dia, cada cop que volen a veure els seus amics, no? Però és que resulta que a part de l'amic, que li està ficat en temes de la resistència i tal, els cas que li agradaran...
esclar per l'ambient que hi ha clar
posa el filet a sobre d'aquesta pedra i estigues aquí amb el cap, no? Els nassos, sí. Sense voler aquest noi es deu ja una miqueta abocat, com que és l'empenta, no? De dir, mira, ja ara sí que em poso una miqueta més en sèrio amb aquell amic meu, que sí que està una mica amb armes, amb històries... I es transforma amb una persona clandestina. Sí, tant.
No, no, d'entrada no. De seguida, hi tallen.
Oh, pobre. I després, a més, el fan fer que sigui col·laborador. Quan ell això tampoc no li agrada. Clar, al final està enganxat. Està enganxat perquè no vols col·laborar als altres, però entre els seus també està mal vist. I més que se l'acaben de creure, tampoc. I què fas? Et poses llavors directament ja amb aquesta lluita armada i et
Que és el que fa. A veure, una cosa, que aquest director és el de Paradis 9, que no ens compliquem. És que Paradis 9 sí que passa això que expliques tu, Jaume. La part aquesta final que ells acaben. Aquesta no la confoc, home. No? Ah, vale, vale. Jo no he vist la pel·lícula, eh? No puc opinar, eh? No puc opinar.
el director de la presó, que és qui l'ha enredat sempre, és el israelià, que l'està sempre perseguint, l'està trucant a l'estat sempre, al final el fa seu, li fa dir, bueno, doncs ho porto amb una pistola que ja m'encarregaria el meu amic, no? El amic que li ha robat la nòvia, que té un fill ja amb ella, que li ha fet casas amb ella, o sigui, és qui li es posa la vida amb aquesta criatura. Doni-hi-do. O et poses ja en plan, que mi casa ja és igual que em mati. Sí, sí, sí, la semanfa la vida...
d'això, el que fa és carregar-se. No oblidem que qui m'està causant els meus problemes no és el meu amic, que s'ha quedat amb la muller i m'ha enganyat a mi. Nosaltres totes hem estat víctimes, hem estat marionetes, hem estat tipelles d'aquest senyor, d'aquest ocupador. És que és això. Es suposa que amb ell també se'l carreguen. Sí, home.
Com el Gran Torino, però d'una altra manera. No és igual, però més o menys. Esclar, vull dir, un cop fa el que fa... Clar, clar. Clar, clar. Clar.
Només cal explicar que la militància que ell opta és determinant i completament racional per la situació que es diu allà. Molt bé. Doncs recordem que aquesta pel·lícula es diu Omar i el director és el Hani Abu Assad. Molt bé.
Ja, home, no hem tingut temps de parlar d'Indomable. Parlem la setmana que ve. I també ja davantem que la setmana que ve escoltarem temes del disc de la Marató, que ens ha portat la Rosa, però que tampoc hem tingut temps. Però la setmana que ve, exacte, una mica aprofitant que arriben aquests dies nadalencs i que hem de ser solidaris, no? Doncs això. I res, deixem tant de segons per escoltar la Brinderspils, pobreta, que no hem pogut escoltar. Que vagi molt bé. Que ho he complès tant de 3 anys. Adeu-siau.
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests greus més de casa, hi ha moltes.