Benvinguts al primer programa de l'any 2020 de Babilònia.
Bé, amb la companyia de la Rosa.
A vegades som multitud.
Sí, pensàvem que vindríem tots, però una altra vegada ja n'ha hagut coses.
Ja, ja, ja.
Després ens explicaran què ha passat amb els torrons,
amb els àpats de Nadal, del Cap d'any, d'any nou, de Reis...
Exacte.
Que ho han celebrat tot, eh?
Han menjat tant...
Això sí que m'ha arribat, eh?
Ho han celebrat tot, eh?
Encara estan fent...
Tu saps que amb els clubs excursionistes, i així molta gent fan les curses després,
que diuen curses crema-torrons.
Crema-torrons.
D'acord?
Doncs això.
S'ha de fer una de cintotxecació.
I aquest és pujar la penya del moro, no?
Quatre o cinc vegades, pujar i baixar, cremar, no?
Exacte.
A l'Oestia, no?
Jo crec que no han vingut perquè crec que s'han vist amb massa panxeta per venir.
Sí.
Pensaven que no entraven per la porta.
Clar.
De l'estudi.
I han dit, home, la imatge i tal...
Ai, aquella camisa que ja no està bé, que ja vas treta.
Exacte, no? Aquella camisa allò que sembla de fiore el sábado de noche.
Ai, Jaume.
Ai, Nacho.
Ai, que no estan aquí.
Aquests tres.
Bueno, la setmana que ve, vindrem amb el fuet aquí, eh?
I si no, ja ens plantarem a casa.
Amb el fuet a menjar una altra vegada, no?
No, no, no pararem a menjar encara.
Ah, ah, val.
Amb el fuet de fuetejar.
Ja, ja, ja.
Aquí s'ha acabat el menjar.
Però jo aquesta sort ja tinc una gana ja de sopar.
Mira, jo aquesta nit soparé fruita, amb això t'ho dic tot.
Hombre, molt bé.
Vull dir que ja aquest migdia ja...
Perquè aquí fent una mica d'allà de bondat.
No, sí, sí, ja fa temps que em porto bé.
Ja fa dies, però bueno, encara hi ha així.
Bueno.
Lo que no se'ns metió en el cuerpo...
No nos lo quitarà Dios.
Això no s'oblida, això no s'oblida.
Això ja fa una part de nosaltres.
Molt bé.
Bé, molt bon any.
Molt bon any.
Feliç any nou, 2020.
A més, un número molt xulo, molt maco.
És molt maco, sí, sí, sí.
Allò que diuen que s'ha d'escriure 20-20, s'ha d'escriure sencer, es veu que sí que és convenient escriure-ho sencer.
Ostres, no sabia, veus.
Sí, a l'hora de posar una data, si tu poses, doncs avui, no, 16 d'algú del 2020, has posat 2020 sencer, no només 20.
Ah, d'acord.
Sí, perquè llavors, a veure, si són malpensats, si algun document te'l volen falsificar o volen afegir, sí que podrien, si només poses 20, podrien afegir 18 o 19, clar.
Clar, clar, clar.
I dius, ostres, això està interessant, eh?
Doncs jo acabo de posar-ho aquí al 20, però això és una cosa interna.
No, a veure, en qüestions internes, en general, no passa res ara dels documents i així, de fet, sempre recomanen i sempre, i a més és obligatori, posar la data completa l'any sencer.
No ho havia pensat. Clar, quan sigui el 21 o el 22 ja serà més complicat, clar, perquè em refereixo, com a teoria poden fer una enganyifa per d'aquí 100 anys.
Però aquest any sí que es prestaria més, el 20, el 20 sí que es podria prestar.
I llavors res, una mica de precaució, ja està. Escriguim dos vegades 20-20 i ja està.
Molt bé, fantàstic.
Sí, molt xulo.
Doncs res, estem amb tots vosaltres, el Rosa Alcalá.
Hola. Bueno, sí, ara ja estem.
Sí, no? Ara ens presentem oficials.
I el Xesco Ramos, eh?
Xesco Ramos, què tal, Xesco? Què tal, en altres festes?
Vida, any nou, vida nova, però dins de la peixera.
Vida nova, proposis nou, sí?
Segueixo dins de la peixera.
T'apuntaràs al gimnàs i aquestes coses.
Sí, sí, sí, sí, però això ho tinc previst, ja feia temps, eh?
No perquè m'hagin greixat.
Deixa de fumar, ja hem deixat de fumar, no?
Ja has deixat de fumar, no?
Mira, el 6 de gener, 15 anys.
Ostres, quin rècord, eh?
És que m'han recordat el tabac, perquè no m'han recordat ni se m'acudiria.
No, no, ja està res oblidat.
Però 15 anys, eh? 15 anys, que dius, mare meva, que bé.
I que bé s'ha superat les coses.
També va ser un propòsit també d'això de començament d'any, no?
Sí, sí, sí, sí.
El 6 de gener.
I fa 4 anys vas dir, també a propòsit d'estar més en forma,
no és que estigués excessivament...
però, bueno, una miqueta està millor, no?
I també ho estic aconseguint.
Porto 4 anys, és molt complicat,
perquè ja sabem com funciona tota la vida que portem.
I a vegades que si tens 4 comis trajos, que dic jo,
així de conveniència, que si no sé què,
Nadal, no sé quantos,
a vegades actiràs 2 o 3 quilos o 4, però, bueno...
Ets persistent, sí, senyor.
Sí, sí, amb això sí que tinc...
Però, bueno, fins que duri, no?
Vinga, doncs aquest, un altre propòsit i acomplir-ho també.
Clar que sí, clar que sí.
Jo no t'explicaré els meus, perquè com que...
No els faig, senzillament no els faig.
Ser feliç, potser el més maco.
Jo faig el cos i tot l'any, intento millorar tot l'any.
Clar que sí, i viatjar molt.
Aquest any viatjarem, eh?
Farem un viatge molt xulo, eh?
Sí, sí, ja us ho comentarem,
ja us ho comentarem quan tornem al setembre, eh?
Això, això.
Perquè ser un viatge molt maco, molt maco.
Sí.
Bé, doncs avui tenim bastantes coses, mireu,
però sobretot un musical,
parlem de website històric,
que mira, curiosament, la Rosa, per una banda i per una altra,
hem coincidit...
Clar, és que aquests dies de festa esplastava, no?
Sí, sí, esplastava, no?
Hem comentat molt bé, m'agrada molt com ha dit.
La Rosa es parlarà també d'una exposició que s'ha acabat,
però sempre es va fer una crítica,
en positiu o en negatiu,
ja ho veurem, de tocar el color al Mafre,
a la Fundació Mafre,
aquesta exposició dedicada al pastel.
Sí.
I després parlarem també una miqueta de literatura.
Jo m'estic llegint una marató de llibres,
però, bueno, llegirem una mica sobre les històries
de Sherlock Holmes, de Sir Arthur Conan Doyle,
que jo sé que al teu marit li agrada molt,
al José, al nostre estimat José.
Sí, és un personatge literari que li haurà...
Clar que sí, clar que sí.
I que bé, doncs, bueno, doncs, val la pena.
I després, cinema, que curiosament,
les pericoles que parlarem estan vinculades,
totes elles, amb el món dels globus d'or,
que ja n'ha estat fa poc.
Exacte.
I els futurs Goya.
I els pròxims Goya.
Seran els Goya.
Perdó, i els pròxims Oscars, això.
Seran les guanyadores, eh?
I Goya, bona, i Goya també, clar,
i estem a punt dels Goya.
I de tot, fixeu-vos, mira,
l'irlandès, història d'un matrimoni,
Paràsitos, els dos papes,
i també una mica farem una esmenta de Joker
per tant, vull dir, totes elles, un ramillet important, eh?
I variadet, i variadet, eh?
Sí, sí, sí, molt variadet, no?
Sí, sí, molt variadet.
Per tant, res, doncs, comencem per una coseta
que tinc per aquí, a veure si...
Ui, sonen aquí una mena com de...
De castanyola, no?
Sí, sí, és com uns...
O uns platarets així.
Uns platarets i...
Senzills.
Unes fustes.
Música carinyo.
O, amb això ja ens hem deletat.
Música carinyo.
Música carinyo.
Let it sink back in the ocean.
Always the hurricanes blowing.
Always the population coming.
And the money owing.
And the sunlight streaming.
And the natives steaming.
I like the island Manhattan.
I know you do.
Smoke on your pipe.
And put...
Let it go.
Ole!
I like to be in America.
Okay by me in America.
Everything free in America.
For smoke in America.
Ole!
Bueno, me he enganxat a cantar gairebé.
Ole, ole, ole, Cheixco.
Que bé que canta.
Sí, sí, sí.
Gairebé, gairebé.
Bueno...
És que t'animes.
És una música molt viva, molt animada.
Sí, senyor.
Rosa, què tal?
El What's Side Story.
What's Side Story.
Maravilla.
Molt bé, molt maco.
Musical, musical, musical, eh?
Sí, sí.
Amb els músics que en directe.
Una part d'ells estaven allà en el fosso i els altres estaven integrats amb l'escenari.
Que en algun moment, fins i tot s'aixeca com un segon taló i apareixen ells així amb les seves camisos vermelles i tot monos allà.
Tocant més jazz.
Exacte.
És una banda de big band que se'n va cap al jazz o al big band quan cal.
Cap a jazz, més que no pas a l'onestra que fa tota la música de Leonard Bernstein.
Recordem-ho perquè és un màxim magnífic que comenta la sona rosa, ens ho diràs.
I a vegades coincidien tots dos.
Estaven tocant a la vegada, eh?
A la banda de jazz amb la banda sonora de sota, no?
Que era les...
Clar, un efecte així estèril.
Exacte.
Però magnífic, eh?
D'allò quina... Com es deia el sou? Envolvent, el Dolby.
El Surround, el Dolby Surround.
Aquest aquest, el Dolby Surround.
Doncs això, en el Tívoli, ho estan fent en el Tívoli?
Crec que estan fins al mes d'abril, almenys?
No, no, no, no, fins a febrer.
Ah, febrer només.
Fins al 20 i algo de febrer.
Llavors, a Corre, a Corre, a Corre.
Sí, sí, sí, perquè llavors ve a Corus Line, que és l'altra, l'altra, que ho posava 20 i...
Jo crec que és fins al 21 de febrer, eh?
20 i algo, sí, tenc raó.
No m'he equivocat.
Sí, sí, sí.
La posada en escena.
Evidentment.
Que ha dirigit, o que s'ha dirigit al Federico Barrios, d'acord?
Però, bueno, recordem que, de fet, és molt fidel a l'original.
Clar, a la pel·lícula.
Que era... Sí, a la pel·lícula.
Que era, el musical havia creat el Leon Arbestein, Jerome Robbins, Stephen Songheim i Arthur Lawrence.
Després hi havia una altra adaptació, també, que s'havia d'estrenar a Broadway,
que era de l'Ivo Van Gogh, però, al final, bueno, va tenir una aportació d'una coreògrafa
que es diu Anna Teresa de Kersmajker i Stephen Spilger amb Toni Kusner com a guionista, d'acord?
Ara està en el procés de preparació.
Bueno, sabeu que s'està preparant la pel·lícula, que Stephen Spilger l'està preparant,
West Side Story, una altra vegada una versió cinematogràfica, un remake.
Sí.
Que em penso que estava previs ja pel desembre d'aquest any, ja l'estrena.
Però el que no he pogut saber és si és una versió, igual, una revisitació del clàssic
o una actualització del tema.
Això no ha transcendit massa.
No ha transcendit massa.
Es veu que sí que és més...
A veure, la idea de l'original, del clàssic, però adaptada una miqueta, clar, als temps moderns.
Als temps moderns.
Bé, no oblidem...
Suposo que en blanc, en color.
Oi que l'altre era en blanc i negre?
No.
La pel·lícula no hi ha en color, també.
És de l'any 61, no recordar-hi és el director ara, però és en color.
I el que, bueno, imagino que això ho sabrem, o bueno, si no, és el que diem, no?
La cuesta d'història és una revisió de Romeo i Julieta.
Sí.
Això ja, només que ho sapiguem, no?
Exacte, sí, està basada en el drama de Shakespeare, aquest amor d'aquests dos enamorats que són cadascun d'ells per Capuleto i el Montesco.
I els Montescos, exacte, senyora, els Montescos.
Dos famílies, de la Verona, de...
Sí, sí, sí.
Sí, sí, quinze, jo sé.
Quinze, sí, perquè estem parlant de Shakespeare.
Exacte, enfrontats, a mort, a mort, no es podien veure.
I mira, per on s'enamoren el noi i la noia de dues famílies superiores.
I aquí és en el Nova York, en el centre de Manhattan, que dèiem, no?
Els sarcs, que són els nois portorriquens, que són els últims arribats, immigrants, que d'entrada no tenen encara la nacionalitat,
perquè no són americans, ells continuen sent portorriquens, i s'enfronten als jets, que són els que, de moment, no és que estiguin controlant la ciutat,
sinó que són els primers que han arribat, també són blancs, són americans, però que venen d'Europa.
Clar, perquè el Toni, per exemple, són de la seva família de Polònia.
Són colonitzadors, polacs, irlandesos...
Què passa que aquells ja són una segona selecció, segurament, ja tenen la nacionalitat.
Exacte.
I és l'enfrentament típic per dominar el carrer, ja veus, no?
Són pandes d'adolescents, són colles de nanos joves, no?
I nois, no? És la idea aquí, masclista aquesta, no?, de masculinitat aquesta, no?, d'aquesta agressivitat, d'aquesta xuleria, d'aquesta prepotència,
d'aquesta... de celebració, que dic jo.
Totalment, que sí, que sí, que sí.
De, bueno, doncs...
El salvatxisme primari.
El salvatxisme primari.
Perquè si no tenen una altra cosa a fer, doncs mira, no s'acudeix només això, no?
Jo crec que hi ha un salvatxisme primari que és molt més present amb l'home que amb la dona.
Jo ho tinc molt clar. Si no, no hi haguen guerres.
Així de clar, bàsicament, qui crea les guerres? Els homes.
Els homes, l'home masculí, més que el femení, és a dir...
De dominar, dominar un territori, dominar, posa això, un país, un tros de carrer...
I això és molt primari, és molt cromanyó, això, eh?
Jo és una cosa que tinc molt clar, no?
I ja ho tenim. L'han respectat, l'argument i tot al peu de la lletra.
Han respectat els vestits, els vestuaris tal qual.
Igual, igual, igual.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Així, el vestit de la nit, aquell...
L'escenari es mouen molt bé, també.
Els escenaris tenen molta gràcia, l'amor, de manera...
És una escenada, com recorda una miqueta aquests carrers.
I el que hi ha sota el pont, quan fan la baralla sota el pont.
Allò està molt bé.
Està molt ben fet, eh?
Aquella sensació que passa amb els cotxes, no?
També per sobre, amb les llums, no?
I la botiga del Dodoc, d'aquest personatge, que és una miqueta el protector del Toni, eh?
Perquè el Toni és el que està treballant, ell té la seva feina, ell té els seus ingressos, no?
I treballa, doncs, això, a la botiga, botiga bar del Dodoc.
És un multiusos, no? És una botiga d'aquestes de totes hores.
I com la col·locen a l'escenari i la despleguen, la mouen, no?
La mouen entre ells i tal.
I aprofiten un tros, aprofiten...
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé, està molt bé.
La veritat és que, buah, superdistret, passa volant.
Jo el que voldria destacar així...
Drama, drama, eh?
Drama, drama, sí, clar.
Quants d'històries d'això, eh?
Drama, drama, eh?
Que dius, hosta, no me'n recordo si al final se'n salva.
Ai, ai, ai, ai.
Bueno, és Rome i Julieta.
Ja, clar, però...
Clar, és que és el que diem, no?
Al final ha de passar el que ha de passar.
Però a Rome i Julieta s'acaben matant tots dos, s'acaben morint tots dos.
Sí, sí, aquí no és un suïcidi.
Ni tampoc passa en l'original, eh?
No arriba aquest drama, però sí que hi ha un percentatge, no és 100% Rome i Julieta, no?
Però sí que està, allò, inspirada, no?
Lleugerament amb aquestes històries, no?
Sí.
Però bé, jo crec que va ser una adaptació molt correcta, molt en una època que estava la moda dels mots, que es deia, no?
Aquesta tribu americana, no?
Que tenia aquest punt, aquest moment de modernitat, no?
Que s'està generant en aquests barris, no?
Sí.
I, bueno, jo destacar, sobretot, a mi el que més em va impactar és la perfecció del so, diguem, de l'orquestra.
Sí, efectivament.
I de la perfecció dels cantants.
És a dir, uns cantants més aviat lírics que no pop.
És a dir, ella tenia, la Maria, i tenia un...
Sempre són els mateixos.
El que no sé, el dia que tu vas anar-hi, sempre són els mateixos actors o deuen tenir...
Sempre hi ha...
Allò, el doblete, no?
Que diuen, no?
Com a segon elenco.
Jo no sé exactament qui vaig...
És que no vaig mirar-ho perquè jo volia anar bastant així com...
És que no hi havia...
Nosaltres no vam trobar cap programa.
Jo tampoc.
Jo ho vaig preguntar expressament.
No hi havia.
No hi havia programes.
No sé.
Bueno, mira, suposo que és un estalvi, també com que tot això està a la internet, o a l'ueb, o així.
Però clar, és una mica raro, no?
Perquè, clar, almenys ja...
No hi ha com a record, sinó perquè almenys està repassada la fitxa tècnica...
Sí, sí, sí, una mica saber qui és tal darrere, qui dirigeix.
Bueno, jo sé que el director sí que van dir, avui dirigeix tal...
Ah, l'orquestra.
Sí, no sé si avui hi havia dos directors, això sí.
I jo crec que han de tenir també al doble, o al doble, o al doble, o almenys els personatges principals, no?
Sí, sí, sí.
Jo no sé que...
La que feia de Maria, no sé si perquè el nom, és soprano, eh?
Totalment.
És una passada, i jo potser ho trobo massa...
Potser que recorria massa a l'estil operístic, no?
En comptes de fer musical, no?
Era més, doncs això, un estil operístic.
I si tot es permet com una petita broma amb un altre cantant que l'intenta així,
també amb la veu, l'intenta superar, i ara li fa...
I fa un crit així, amb un crit.
Sí.
I fa així un gorgorito d'aquest...
Sí, com dient allò per espantar-la, no?
I tu cantes més que jo tot la soplada.
Hauríem de repassar la pel·lícula per veure si és tan lírica.
I queda una mica estrany.
A mi aquesta sensació em va...
No és una mica estrany, tan lírica la Maria, eh?
Jo no recordo si és tan lírica o no tan lírica.
Bueno, el que estem sentint aquí, clar, com és justament el moment en què no...
Però la gravació que tu estàs posant, aquesta cançó...
No, no, això és original de WhatsApp.
És original, per això, perquè a més la gent està en anglès.
I hem de dir que la que s'està fent al Tívoli és en castellà.
En castellà, clar.
En castellà els diàlegs i en castellà les cançons, també, que estan molt ben traduïdes, no?
Clar, perquè llavors segueixes perfectament.
I a més sentem molt bé la lletra, no?
No trobes?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Localitza molt bé i està molt bé parida perquè tot enganxi i, bueno, se sent digostres, mira que bé.
Sí, sí, sí.
Jo m'ho vaig passar molt bé.
Està xulo, està xulo.
Crec que, mira, vam tenir el plaer de fer, d'estar a Londres a veure també el fantasma de l'òpera i jo crec que estem al nivell, home, a veure, sempre hi haurà diferències, lògicament.
Jo també l'he vista a Londres, sí.
Però aquesta sensació de Londres, que potser també va coincidir i tal i això, o a Nova York, com aquests llocs, no?
És que estem arribant bastant a aquesta espectacularitat, com a mínim de so, sí.
És a dir, a mi em va xocar moltíssim la potència de Londres, aquella representació, sobretot la perfecció vocal i musical.
La tècnica, ja, la tècnica.
I aquí ho he trobat.
Potser falta encara més espectacularitat d'escena.
A lo millor ens falta una mica més d'això, que allà era molt més espectacular.
Sí, és més, potser aquesta de Barcelona és de conjunt.
És coral.
Exacte, és més coral.
És una obra coral, és un musical coral, de grup.
Està molt bé totes les coreografies, totes les actuacions de grup.
Veiem molt bé.
Veiem molt bé, veiem molt bé.
Està superbé, molt sincronitzat, molt bé, molt bé.
A més, se'ls veu molt sueltos, no?
Sí, sí, sí, sí.
Però no, no, sí que és veritat que jo alguna crítica o alguna ressenya que he llegit sobre aquest musical
sí que han coincidit dient això, que no destaca, els protagonistes individuals no destaca.
No, no, en cap moment.
Els cantants, com a cantants, com a protagonistes, com a personatges, sí.
El personatge de la Maria, el personatge del Toni, que són els dos que es remoren, no?
Sí, sí, sí.
Però encara i així faltaria estrellat.
No, però clar, no, no, no, no, no destaca així com a...
És a dir, tu agafes a un algú conegut, encara que sigui, a veure, vaig fer una bestiesa, eh,
que no seria al mateix nivell, eh, d'un d'aquests d'Operació Triunfo,
o d'aquests que són coneguts, no, no dic que siguin aquests, eh,
però tu agafes el Daniel Díges, per exemple, que ja té un nom, i que és típic dels musicals,
o agafes l'Alena Gadel, que també fa musicals, o, saps, vull dir, gent, o la pròpia, aquella,
com es deia, aquella, la Aibuna també d'Operació Triunfo, que se'n feia, la Gisela,
que feia musicals també, eh, que té veu de musical, és a dir, bueno, ja sé que no,
o la pròpia Durne també va fer Gris, per exemple, va fer-ho molt bé, eh, lo de Gris,
ella feia de, de, de, ai, com es deia, de Sandy, de Sandy, no, vull dir, i és magnífic el que fa aquella senyora,
o la Natàlia Millán, és a dir, aquesta gent, no, la pròpia Nina, és a dir, són gent que s'hi surten,
buah, clar, suficient per fer això, clar, però aquí en aquest cas, com tu bé dius, no, és molt coral,
i sí que destaquen, però no saps tampoc, vull dir, no, m'entens, tenen papers protagonistes,
perquè són cançons en solitari, llavors, clar, això sí que destaca més,
però bé, però en general, molt bé, el nivell molt bo per mi, eh, vull dir, jo considero que perfecte.
A més, aquesta havia estat a Madrid, no sé quant de temps ha estat a Madrid, ara veig cap aquí.
Sí, no gaire, eh, bastons mesos, però...
I després, per suposo que continuarà de...
He mirat una mica entre els apunts que porto, ja he dit que...
Steven Spielberg, ja ho he trobat, diu que s'inspira per fer la seva pel·lícula
en la producció teatral del 1957, o sigui, en el teatre.
Però llavors serà igual, serà molt semblant a la pel·lícula,
perquè la pel·lícula del 61, que també està ambientada amb l'obra de teatre,
doncs ja està.
Bueno, a veure com surt, complicat serà, eh, trobar...
El que sí que, el cantant, el solista que fa de Toni, a mi sí que em va agradar,
però això sí, quan canta Maria, ostres, ho va fer molt bé, eh.
Sí, jo quan va començar vaig dir, ui, la primera que ens acaba de cantar vaig dir...
Ai, no sé si arribarà.
Sí, però quan va cantar sol, sí.
Comença com tímid, però clar, comença que està enamorat,
i s'ho pensa, i fins que ja agafa aquell xorro de veu, ja estàs molt convençut.
És molt maco.
Molt bé, està bé, val la pena, ja tinc un tramón perquè ja acaba com acaba,
però bueno, però molt bé, molt bé, musical és molt bé, molt maco, molt xulo.
Doncs res, ara passem, mira, per la de música, a una exposició,
Canada Rosa, a veure aquest Tocar el color a la Fundació Màfre.
A la Fundació Màfre, sí.
A veure, Tocar el color és, el segon, o el subtítol és,
la renovació del pastel, d'acord?
I és únicament de pastís, pastissos, no, perdó.
De pastel, pastel, es diu com en castell.
La renovació del pastís.
Ai, que aquestes són les que tenim gana, eh?
Vamos a comernos los pasteles.
Ai, bueno, la renovació del pastel, eh?
Sí.
I llavors, ja et dic, únicament és de pastel,
és una tècnica, a veure què és, és...
A veure, els impressionistes la van utilitzar, per exemple.
Sí, sí, van començar a utilitzar-la amb...
Exacte, el que fan és, és recent,
és una tècnica més recent.
No sé si l'exposició, sobretot, d'artistes,
o més que d'artistes d'obres, del segle XVIII i XIX,
que el que fan és repassar des que es va posar de moda.
Perquè en un principi estava com relegat,
era com una segundon, que dius,
no, el pastel és una tècnica menor, això, no...
Sí, no era tan coneguda.
Clar, era...
Sí, l'oli tenia molta més potència...
L'oli tenia molta més potència...
Això no estava, no?
Perquè, a més, clar, és més senzilla, més barata,
i dius, home, doncs no, no?
Sí, en canvi, la van posar de moda
perquè quan van començar, sobretot,
a pintar també a l'aire lliure,
a plein air,
era molt fàcil i molt còmode de transportar
i molt neta per transportar,
perquè, clar, el pastel no embruta,
és molt fàcil,
pots fer barrella de colors, si vols, també,
se'n va una quarela, segons com,
se'n va abans...
S'asseca abans amb l'oli...
Clar, per transportar-lo i per tot era ideal.
Llavors es va posar de moda.
Sotos renouar.
Es va fer una miqueta el seu forat en aquests...
I llavors molts pintors i pintores
que d'entrada, doncs, home,
eren més reconeguts o eren més...
que ja tenien la seva carrera,
doncs la van començar també a utilitzar,
aquesta tècnica, eh?
Tenim algun quadre de monet, de millet,
fins i tot, de cartet de gas també,
de renouar...
I són quadres molt macos, eh?
De debò que sí.
És deliciosa.
L'exposició és deliciosa.
Ja estima que s'acabava el dia 5 de gener.
No sé si continuarà cap a una altra ciutat,
és més que probable,
perquè la Fundació Màfra té aquests espais...
Sí, sí, sí.
Em sembla que se'n va...
Aquests espais...
Que és Madrid.
A Madrid d'anar.
És Madrid, em sembla que se'n va.
Però, bueno, que igualment és el que diem.
Pablo Picasso també,
mira les mans també,
una de color blanc a sobre d'una tela blava
i una altra també,
que és l'època blava.
També maquíssim, maquíssim, eh?
Bé, però és una miqueta la reivindicació d'aquesta tècnica.
El problema és que el pastel té una tonalitat,
una manera d'unes coloracions
que no tenen la llibertat expressiva de l'oli
ni de l'aquarela.
Són uns colors, això, més pastel.
Ja entenem, color és pastel, no?
Vull dir, hi ha vegades que quan compres roba...
Sí, així d'aquell color suau, no?
Exacte.
Quan la comprem dius que és un color que no és destacat,
no és un color fort.
Exacte.
Viu, és un color, doncs això, dolç,
per entendre, suau.
I els blaus són així...
No apagat, perquè apagat no ho són.
No, no ho són, no ho són.
No ho són, tenen vida.
Però són unes tonalitats molt determinades,
molt concretes,
que jo crec que va ser una mica cansar,
perquè no va acabar de ser...
Es va considerar, sobretot Renouard,
la part dels seus pastels va ser com bastant llonya.
És a dir, sempre de la història de l'art
es considera com un apartat com dient...
Buf, no?
La part bucòlica, no?
Sí, aquesta part, sobretot de les seves noies,
de les seves nínfes que feia així,
grassonetes i meravelloses, no?
Que són molt delicades i molt finetes,
però això va generar un cert cansament, també, per exemple.
I això va comportar que el pastel
fos vist d'una manera diferent, no?
I llavors la tècnica del pastel
és una tècnica molt més de flu,
molt més batèria, no?
La sensació, a vegades,
que tot és més que sobrevola
i, en canvi, l'oli és dens, condensat, no?
En pes, no?
En pes, no?
I és el que va passar, no?
Que va tenir una època,
va ser molt famós, no?
I, bueno, però té una diferència...
Dones pintores ho van utilitzar també.
Exacte, moltes també, sí, sí.
Però perquè les dones pintores,
l'única manera que tenien a vegades
era, perdoneu,
anant a petites acadèmies.
Sí.
I llavors havien de portar
un material, com deies tu,
que fos...
Fàcilment transportable.
Fàcilment transportable.
Que sigui econòmic.
Clar, i exacte.
Perquè de poc tenien el pressupost,
que dins que, ojo, amb això, eh?
Sí.
Però el que és curiós
és que ho feien servir tant
per fer escenes d'interior...
Sí, sí.
...que normalment,
bueno, les dones
feien més escenes d'interior.
Sí, és veritat, això és cert.
Sempre siguen descostomistes.
que sí que es rebel·lava contra això
i també sortia fora a fer també...
Clar, però és que eren els ambients
que estaven permesos per les dones.
Clar, és que no podien...
Això era quan fes, no?
O la casa de la sombrerera, no?
Sí.
O la barretera,
que feia els barrets, no?
Doncs això és el que podien ells pintar,
el que podien dibuixar,
les escenes femenines, no?
Sí, sí, sí.
Que si el tocador,
que si el bany,
escenes de bany,
que si el nen o la nena
que jugaven amb la poma,
com a molt posant el pati,
fins que ja van haver-hi
les que es van atrevir
i van sortir també.
Clar, això vam veure bastant amb la...
Però paisatges exteriors també n'hi ha.
Mira, aquest, per exemple,
aquest que hi ha aquí
al Folletó que vam fer
és del Jean-François Millet.
És un pastor guardant el ramat.
Sí.
Aquest és un exterior preciós, eh?
Sí, és molt maco.
Molt maco.
És una peça molt maca.
Que sí que...
Vull dir que van fer això,
i van cridar de dir...
Les carreres de cavalls de Degas
són molt conegudes.
Aquesta també, sí.
És a dir, aquí hi ha dues o tres obres
que estem veient que són molt conegudes.
I aquí hi ha un des de vella de cavalls
cada cop una banda.
Sí, sí, sí.
No, no, a veure,
és com tot, eh?
Vull dir, dominant la tècnica,
probablement, vull dir,
seguir en exposició.
Jo sempre reivindico,
recomano que la Fundació Màfra,
que té un cost,
no tampoc és massa elevat,
és un cost que està bé,
que és assequible,
no sé si se van ser 4 euros
i després si volies una audioguia,
doncs mira això.
Sí, no, no, sí,
però està bé d'aprendre.
que l'espai està molt bé
perquè és la planta baixa
que de seguida la recórres
i està molt ben indicat
i de seguida,
vull dir,
és fàcil seguir l'itinerari,
no?
Exacte,
no és una exposició...
I a dalt igual,
és fàcil seguir.
Llavors,
com que ho fas amb dues etapes
i tal,
com que no et canses,
no?
I dir,
bueno,
pots estar allà mirant els quadres.
Però la vas fer guiada o...?
Amb audioguia,
audioguia.
Amb audioguia,
bueno, perfecte.
Aquell aparell que...
Sí, sí,
t'ho explica i tal,
i això.
A vegades millor l'audiogui...
M'ho he callat.
Després n'hi havia pastells,
ai, perdó,
pastells no.
Hi ha panells d'aquests
amb informació...
Ah,
que també t'ajudava.
Que també està molt bé.
També ajudava molt a situar
tant per l'època
com per la tècnica en si pictòrica,
pels pintors i les pintores
que ho han fet servir.
Estava bé.
Estava molt...
Molt ben documentada,
penso.
Jo crec que en aquest cas...
Jo és de les que més m'ha agradat.
Sí.
En el cas de Fundació Màfrica
jo no tinc cap problema,
no?
Jo he fet més d'alguna vegada
i he fet algunes històries allà.
Però bàsicament,
el cas de l'audioguia
és molt complet.
Està molt bé,
el de l'audioguia.
Ho dic perquè les visites
que fan ells
no és una crítica.
Bé, que sí que podria ser
una mica crítica.
Crec que és el que hi ha.
No són excessivament llargues.
Durant tres quarts d'hora.
Ui, que curtet això.
Clar.
I llavors jo quan les faig
són dues hores.
Tres quarts d'hora
que no donen temps.
Jo en tiro dues hores
per explicar en el que hi ha.
I tant, ja ho sé, xisco, ja ho sé.
Clar, per això dic...
Però no per res,
perquè crec que...
Vale, la gent és el que diem,
es pot cansar, d'acord?
Però no dic que facis dos,
però fes una hora i quart,
alguna cosa així.
Perquè jo crec que dona per això
i per molt més
quan es fan exposicions
de pintura,
bé, doncs, normal.
Com més fotografies
és una altra història.
Però no pots explicar
el que tenien de rodent
fa dos anys,
per exemple,
o l'any passat no recordo.
Com ho pots explicar?
Això en tres quarts d'hora.
És que és molt difícil.
Explica la porta de l'infern.
Com ho fas, això?
És molt complicat.
És que això ja ha anat
a correcuita.
Doncs molta gent va venir
perquè va dir...
L'audiovia està molt bé.
Per això dic,
que l'audiovia és més complet amb això
i vas amb el teu rotllo
i trigues el temps.
Per tant, jo crec que...
però a veure què faran ara
i a veure si tenim sort
i fan alguna cosa interessant
i mira, m'apunto
i intento també jo
estar per allà al mig
a veure què triem en clar.
Clar que sí, sí, sí.
L'has de veure també.
Molt bé.
Molt bé, molt maca, molt maca.
Doncs vinga, ja ha passat.
Per tant, a veure si la trobem
per Madrid o a algun lloc
i ja està.
Molt bé, doncs seguim parlant
de llibres.
Jo faré unes ben bastant ràpid
perquè ha sortit un llibre
que es diu
Tot Sherlock Holmes,
Tot Sherlock Holmes.
Ja vam fer-ho no fa gaire
amb l'Ala Triste
de Pere Rebente.
Era tot a la Triste
que estaven els vuit llibres,
no em vull equivocar,
col·locats amb una mena de llibre,
amb el llibre gran o doble llibre,
però bé, que és aquest cas.
I aquí el que hem fet
ha sigut agafar totes les històries.
Tot amb un volum.
Bé, amb dos volums.
Dos volums.
Exacte.
Quantes pàgines dius?
Dos mil.
I alguna cosa no recordo ara,
ja no sé.
Ja vaig per les 700 i tal.
Quasi tantes.
Ei, no m'esclamo,
ni m'espanto,
que jo estic llegint el Quijote, eh?
Ah, bueno, molt bé.
I també són 1.800 pàgines
que tinc en la editoria Planeta.
Doni-do, doni-do.
Que va fer a menutacions
de Martín de Riquet,
que és, o de Blequa.
Ostres, doni-do,
ja vaig per les 300, eh?
Bueno, mica, és veritat, no, no.
Jo combino amb l'altre...
No, perquè vaig a poc a poc.
Sí, jo estic combinant aquest llibre,
que com és molt potent
i, clar, no sé, allò que dius,
el combino amb un llibre
que me l'estic acabant,
que és el de Fons of Falcón,
és el pintor de Almas,
l'últim que va del modernisme,
que imagino que la setmana que ve
el podrem comentar, eh?
Perquè jo vaig una mica fent això.
Però ho comento aquest,
perquè, clar, és a dir,
no importa, home, no importa,
comentar-ho ara,
comentar-ho quan acabis,
perquè, clar, quan acabis potser
ja tindrem els cabells blancs tots, no?
No, però bàsicament...
Bueno, mica, mica, ens fa a sonar més.
No, però bàsicament, com és una mica,
jo crec que ja és molt interessant
perquè es fa tot, oi,
hi ha un estudi previ,
hi ha un period d'introduccions,
no recordo ara,
però de gent important, no?,
que tracta sobre el fenomen de Sherlock Holmes
i, sobretot, una mica,
la seva vida particular.
Vull dir, com coneixem el personatge
arran de Siderford Conan Doyle,
que és el creador d'aquest personatge,
del que es va cansar moltes vegades
i del que va renegar a més d'una ocasió,
i que va dir,
solament faré uns quantes històries
que sortien amb aquelles revistes decimonòniques
per a entregues,
que això és una cosa molt típica.
Ah, sí, aquests fa cicles.
Exacte.
Que amb revistes de l'època...
Col·leccionables.
Exacte, eren dues o tres pàgines.
I n'hi ha alguna d'aquestes històries
que veus,
que és superinteressant veure això,
l'estructura d'aquesta tipologia
de la novel·la per a entregues.
Perquè n'hi ha històries curtes,
potser algunes de 15 pàgines,
n'hi ha altres que no,
que són molt àmplies.
Però està molt bé.
Llavors, sempre hi ha la joguesca,
exceptuant alguna d'elles,
en què és el doctor Watson,
qui és el narrador en primera persona,
del que està fent Sherlock Holmes.
Sherlock Holmes mai explica
les seves aventures.
És lo suficient...
Sí, sí, sí, fixa-me en el detall,
sempre el doctor Watson
es fa d'observador.
En tercera persona, parla d'ell.
I és molt curiós,
perquè quan el deixa sol,
que a la vegada diu,
marxo a fer això,
automàticament el temps salta
fins que torna.
Vull dir, no explica el que fa el Watson,
no importa.
És a dir,
Sherlock Holmes va decidir marxar
a fer aquesta pesquisa,
va buscar això, no?
I quan va tornar a les 5 hores,
jo l'estava esperant
i llavors em va explicar el següent.
Llavors, és curiós,
perquè ja és com tot,
quan veus aquest tipus d'històries,
primer que el senyor Sir Arthur Conan Doyle,
que és un pintor,
és un escriptor de meitats de...
Bueno, més...
No, perdó, perdó.
1.890 por ahí
són aquestes històries, no?
Va estar fent-lo
durant 15 o 20 anys
les històries corresponents.
Va intentar fer literatura
normal i corrent,
però no li sortia normal.
Vull dir, històries,
drames, el que sigui, no?
No, no funcionava.
Era Sherlock Holmes.
I quan sortia Sherlock Holmes,
guanyava diners,
per tant,
es va haver obligat
a seguir amb ell, no?
Marcant la seva genialitat,
està claríssim.
Sembla ser que les primeres obres
són millors que les últimes,
perquè, evidentment,
ell és quan ell està creant el personatge
i, per tant,
es veu com a tal.
Però és molt interessant
com a la gent que estudia
de Sherlock Holmes
dona la sensació
que realment és una persona
pedant,
certament
racista,
a vegades.
Hi ha molts dubtes,
sí, perquè és l'època també.
Com era l'època?
És que estem alt.
Hi ha molts dubtes
sobre si li interessen
les dones o no.
Hi ha un interès
perquè arriba un moment
que sí que hi ha una història
que sembla ser cascasa,
s'arriba a casar,
però se separarà.
Igual que a Watson
no hi ha cap mena de dubte,
perquè, clar,
s'ha parlat molt
de la possible unió
d'aquests dos senyors.
O Robin i...
Exacto,
i Batman, no?
O aquestes coses
una mica així
i Watson no.
Watson es casa dos vegades
i tres vegades,
em sembla,
i a més abandona
el Holmes
quan es casa.
I a més això ho explica
a les novel·les, no?
Sí, sí, sí.
És molt interessant.
Clar, perquè
es fa un estudi molt maco
del que serien
les històries en si,
que ja mola
perquè tota la trama, no?
Però, per una altra banda,
també tens
aquesta vida privada
de Sherlock Holmes.
Hi ha una pel·lícula, per cert,
que és meravellosa,
de Billy Wilder,
que és la vida privada
de Sherlock Holmes,
i prou, va per altres històries.
Res,
el típic,
novel·les que
sempre es mouen
bastant amb aquesta línia,
exceptuant algunes d'elles, no?
Totes elles són petites obres,
25, 30, 40 pàgines.
Ara sí que hi ha una
que es diu
El Ballet del Terror,
que aquesta
és magnífica
perquè
la fa molt...
Aquesta és meravellosa.
Perquè et fa tota la història,
és a dir,
et presenta els personatges,
no?
La investigació, no?
Arriba a una conclusió,
no del tot,
i de cop i volta
hi haurà un parèntesi immens
del per què de tot això.
I llavors
se'n va una història
al mig de l'oest americà
que s'està formant,
bé,
s'està formant, no?
És un Estats Units
del final del segle XIX, no?
I t'explica el per què
de tot allò
amb lògies maçòniques
i tal.
I dius,
que guai!
És una cosa...
I a més,
com escriu aquest tio?
El ritme que té aquest home
és magnífic, no?
Sap quan cal
sap resumir
i quan cal
amplia la informació, no?
Una meravella.
Guai!
Jo crec que és molt interessant.
Jo recomanaria,
no vull dir llegir-se
les dos mil pàgines,
però llegir-se alguna història
de Sherlock Holmes...
Alguna cosa llegit,
sí, sí, sí.
Clar, perquè saps què passa?
És el de sempre,
l'altre tema, no?
Quan aquestes obres
passen al cinema,
a les pel·lícules
o a les sèries,
com que ja, ostres...
Ja perduen una mica
l'interès, no?
Sí,
o no...
De ser llegides.
Exacte.
S'obliden de ser llegides, no?
I s'obliden
que el seu origen
és escrit.
és una novel·la,
no una sèrie
o no una pel·lícula.
La gràcia d'aquesta col·lecció
i la paciència
que s'ha de tenir lògicament
per llegir,
això és que va
de la primera
fins l'última.
I això és molt interessant
perquè segueixes...
És un recopilatori,
llavors, monocronògic
i exhaustiu, no?
I la línia
de la vida
d'un i l'altre,
vull dir,
de la vida de Sherlock Holmes
i del Watson.
Llavors entens
el per què.
És a dir,
si tu agafes la quinzena,
de cop i volta
Watson no hi és.
Però clar,
no hi és perquè s'ha casat,
per exemple.
Llavors s'ha decidit tal.
M'entens?
Vull dir,
aquí vas veient això
a la primera història tal,
a la segona,
a la tercera,
ai,
doncs mira,
ha passat això,
llavors això ja
concatent amb l'altre
que ha passat a l'anterior
i és molt interessant
perquè vas seguint un fil,
perquè tenen fil.
No totes,
però...
Bueno,
que les va unint,
les històries d'alguna manera.
Tenen vincles
d'alguna cosa anterior,
alguna reminiscència,
i escolta,
te'n recordes
amb el cas tal
que va passar això?
que si no ha sigut el cas tal
vas perdut.
Per tant,
això és interessant.
Una d'elles
pot ser
el gos de Baskerville?
O això,
m'estic jo ara confonent
i m'estic anant cap a una altra.
Doncs no ho sé ara si...
Jo me'n recordo
que el vaig llegir
que era de Sir Raston Conan Doyle.
Em sembla que sí.
Però no sé si forma part
de Sherlock Holmes.
És que no sé si forma part
d'aquest personatge.
Jo sé que va fer
algunes obres,
va fer a part d'aquestes,
però possiblement sigui
alguna d'elles,
vull dir,
perquè és coneguda i tal,
però que insisteixo,
sembla ser que ell va tornar
sempre a Holmes
per guanyar diners fàcils.
Perquè això guanyava diners
per setmanes.
Això era cada setmana.
No,
amb els embolins
que els hi ficaven
amb els perills,
ja veus,
això estava ben pagat.
Ho veus ara una mica
i és una mica innocent a vegades.
Les seves històries,
dius,
ai,
això és bastant evident,
però no sempre,
a vegades se't sorprèn.
Vull dir que no...
Molt interessant.
Bueno,
parlem de cinema.
Ens queden 35-25 minutets.
Comencem per l'irlandès,
mateixa.
Vinga, sí.
Rosa,
que això ho tens.
de Martínez Corsese,
pel·lícula també
de mafiosos,
de l'AMPA
també americà,
amb un personatge
que és...
Bueno,
de fet,
es veu que la pel·lícula
es volia titular
el pintor de parets.
Algo així.
No sé si era...
No sé si és que...
S'ha quedat amb anècdota o què.
Ja.
Però clar,
el que es dedica
a aquest irlandès
és a pintar parets.
A pintar parets, sí.
Però no amb una broixa.
No, no, no, ja, ja.
Amb una copeta.
Amb una pistola.
Déu-n'hi-do,
a l'arsenal que té.
Ah, sí, clar.
Quan surten allà,
l'armària que ell que té
fa una mica d'alluny.
Sí, sí, sí,
fa nosa, fa nosa.
Que és el Robert De Niro
i l'altre és el Harvey Keitel,
que és el que fa de jefe,
de cap dels mafiosos,
d'aquella banda.
Però que tots dos, clar,
són grans.
I llavors...
El Harvey Keitel, no,
el G. Peixi.
El G. Peixi, perdona.
Sí, sí, ara m'estim confonent.
Però també és un altre capo
que hi ha por allà, eh?
Durant voltes.
Exacte.
Sí, sí, sí.
No, però sí que surt en algun moment.
Sí, sí que surt.
Sí que surt, sí que surt.
Sí, però no és el jefe,
no és el cap,
no és el seu cap.
Però és un capillo que hi ha por allà.
Sí, bueno,
allà és que n'hi ha molts
que procuren,
molts planetoides
i molts satèl·lits
que estan allà.
a veure a qui es poden arribar.
Sí, sí,
però són aquests dos
i el que diràs després.
Ah, exacte, sí.
Però, clar,
ells són grans.
Bueno, grans.
Bueno.
Són ja madurets, madurets, madurets,
madurets, ben madurets, eh?
Sí, sí, sí, sí.
I en canvi fa com...
El flash va aquest cap enrere, no?
El flash va aquest cap enrere
i, clar, es veu quan ells són més joves,
que ja es coneixen, no?
Que un pràcticament
és que no estaven ni casats.
Eren els que podien tenir
a lo millor vint i algo
perquè havien vingut un d'ells,
havia vingut de la guerra.
Quina guerra, ostres, era
que havia tornat al...
No me'n recordo.
La segona, no?
No me'n recordo.
La segona guerra mundial, no?
Algo així, no?
Vietnam?
No, Vietnam, no, no,
perquè Vietnam és...
La segona, no, o Corea.
O de Corea.
Sí, o de Corea, sí.
Perquè aquest ja havia matat.
Ja havia matat.
La guerra havia matat
i per això dius,
mira, aquí la teva feina és això, no?
Aquest és el matón.
És el matón, eh?
És el que fa tota la feina bruta, eh?
El Robert De Niro.
El Robert De Niro, sí, sí.
O sigui, el personatge del jove, no és jove?
Aquest no ve de la segona guerra mundial,
no ve d'Europa, aquest?
Bueno, dono igual.
A d'Europa no m'han recordo jo ara.
Clar, perquè això són els anys...
Sí, sí, sí.
40, 80, 80.
Sí, 40, 50, sí.
Sí, bueno, una raó no ho sé.
Sí, sí, no importa.
És una mica de lapsos, mira,
per tornar a la dura.
Doncs li fan un rejuveniment,
però digital,
no és...
Bueno, amb la caracterització del maquillatge
i tot això també, clar,
però sobretot digital.
Que això és una mica grinyola, eh?
I això el que queda aquí sí que queda molt estrany,
queda molt raro.
La cara als ulls també de Robert De Niro
queda molt estrany.
Queda molt raro, molt raro.
Sí.
Perquè ara veus que no és ni un robot,
ni una persona,
ni un maquillatge,
queda molt raro.
Sí, queda estrany.
Queda molt raro.
I clar, de totes maneres,
sí, una cara potser amb la intenció
d'estar una mica més rejuvenida,
fer veure què han passat,
jo ho sé, 30 o 40 anys abans,
però clar, el cos continua a ser el cos
d'una persona de 60 o de 70.
I clar, i es mouen...
movent-se com un iaio,
doncs queda raro.
Que sí, que sí, que sí.
No té la...
No té el dinamisme.
Però bé, el que sí que està bé
és, clar, que una miqueta
és crític.
Vull dir, no ens alza,
no...
no reconeixer una orça amb aquest,
sinó, en quant a la manera de viure
d'aquesta masculinitat també,
està tan de moda per altres,
aquestes coses,
a veure, s'ho carrega una mica, no?
Ja no te'ls presenta com el món glamurós
d'aquells mafiosos, no?
D'aquests d'un alpatxí,
d'un del pandí, no?
Que tenia un glamur,
que tenia com un interès,
o sigui, jo també voldria
entençer-lo perquè els nanos
diuen, o sigui, jo també vull ser
mafió, jo no vull dedicar l'empa, no?
No, és una mica d'acadent.
És una mica d'acadent.
Home, molt d'acadent, no?
I molt que dius, ostres, no?
Doncs ningú s'animarà a continuar aquest ofici, no?
Clar, no, no, no.
Això està bé, potser, no?
La pincellada aquesta,
que no sembli glamurós,
que no sigui atractiu,
que sigui un món,
una mica brut i
una mica grotesc, fins i tot,
perquè els personatges són grotescos.
És molt sòrdid, a la filla cap.
Sí, sí, sí.
Les dones també,
les dones allà,
que no...
Ai, jo no sé què fa el meu marit,
però...
Són dones florero,
d'aquestes que hem parlat sempre,
d'aquella època.
Vius de conya,
vius molt bé,
amb totes les comoditats.
Que viuen a casa
i són preocupades per les ungles.
Vull dir, ojo,
em refereixo a aquesta cosa...
Comprar l'últim model...
Clar, aquesta cosa fàtua
de la dona americana
prototípica dels anys 50, no?
Aquelles dones que,
era la publicitat destinada a ella,
les primeres aspiradores,
les primeres rentadores,
recorda,
aquelles imatges que tenim a la ment del pop,
no?
De l'art pop, fins i tot, no?
Vestuarista, bé.
El vestuari deia si està molt bé,
si està molt rincolts de dit,
quan surten,
jo que no sé,
van a una oficina o al banc,
però està molt bé el vestuari de la gent,
no?
Que nosaltres realment
està ben fet, no?
Llavors el paral·lelisme
que apareix amb el Hoffa, no?
Que és com col·locar allà dins
una història que ja coneixíem
del Hoffa de Jack Nicholson,
d'una pel·lícula que va fer,
d'aquest representant dels sindicats
i tal,
que és un corrupte de pebrots,
i això està demostrat històricament,
no és que sigui una cosa...
I aquí fa un paperàs també aquest home,
perquè, bueno,
és que el senyor, el Patxino,
quan està histriònic,
a mi em mola.
Ja sé que la gent l'odia,
però a mi quan està així,
d'aquella manera,
a mi m'agrada,
és un personatge que ja li queda bé,
ja li queda bé aquest rotllo, no?
A mi veu que li queda malament l'histrionisme,
a mi li queda bé l'histrionisme,
al Patxino.
Què vols que et digui?
Però a la vegada l'autosuficiència,
no hi ha una inocència,
sinó l'autosuficiència, no?
No, evidentment.
Perquè mira que li avisen,
ei, t'has de retirar allà,
aparta't d'aquest negoci,
i no s'aparta.
Clar, no s'aparta.
A mi el que em preocupa
és que primer que és molt llarga la pel·lícula
i que la història en si mateixa
es vol estirar excessivament.
I jo crec que, bueno,
que al final el que dius tu, no?
Tot el conjunt no acaba de quadrar del tot.
Jo per mi no és una obra mestra d'Escorcese,
que sí no és una obra mestra per mi.
Hi ha moltes petites coses
que es poden considerar obres importants.
Uno de los nuestros, per exemple,
que és una meravella.
Genial, aquesta pel·lícula.
Exacte, que te mueres.
Vull dir, hi ha una sèrie de pel·lícules
que dius, vale, aquest món del...
Coneixem aquest món de l'AMPAN,
per entendre'ns,
no aquest món dels gángsters,
però hi ha grans pel·lícules
i aquesta no es queda.
I és que, de totes maneres,
ara ja, no sé una mica la meva opinió,
però ara en quin sentit té
tornar a fer pel·lícules de gángsters.
Sí, és que tampoc té molt de sentit.
I això s'assinia més temes, no?,
per ocupar...
Però és Escorcese,
que té aquesta fixació a vegades.
Jo no sé gran det per això,
de totes maneres.
A vegades s'ha de repetir una mica
com fa també el...
Sí, 70 i alguna cosa, 80,
de tenir, sinó més...
Repetir temes i repetir una miqueta,
no la...
Trobar-se còmode,
potser amb una fórmula i tal.
Però no hi ha res
que tampoc et cridi l'atenció,
que et està...
Oh, mira, ostres, això,
que et deixa frapat,
que dius,
què ha passat aquí?
No, bueno, sí,
et sorprèn quan fot els cops de...
Una mica com Clint Eastwood
quan fa les pel·lícules,
ja sigui d'actor,
ja sigui de director,
que és com si és que la mateixa pel·lícula,
el tema és el mateix...
Però Clint Eastwood té alguna cosa
que quan fa les pel·lícules,
en general, no totes,
però, ostres,
aquest, no sé,
però encara que et senti una sensació
d'estar sempre...
De que estàs repetint sobre la mateixa...
Però estàs veient...
Però estàs veient cosa diferent...
Home, sí, això sí.
Hi ha una qualitat, hi ha una base.
I aquí et trobes que,
amb el cas d'aquesta,
jo no trobo qualitat.
I això pot ser una mica
que és una cosa que sempre diem
del món Netflix,
que està entrant molt...
En sèries, no?
La tècnica o la manera de fer de les sèries.
Exacte.
Perquè nosaltres, clar,
també ara, justament d'aquestes pel·lícules
que hem de comentar,
és a dir,
tres són de Netflix,
no em vull equivocar,
que és l'irlandès,
Història d'un Matrimoni
i els dos papes.
Les tres són de Netflix.
De manera que, clar,
cadascú té la seva diferència,
d'acord?
Però bé.
D'acord.
Bé, doncs ja ens hem quedat
una miqueta a l'irlandès,
no?
Sí, també, jo crec que s'ha...
Ens hem quedat a gust.
Doncs hi ha una que també
està nominada als Òscars,
no?
I que també és Netflix,
que és Història d'un Matrimoni,
d'un Matrimoni,
que la presenta,
és una directora
que es diu
Noa Braumach,
quines pel·lícules ha fet,
perquè ara em balla el cap,
però bàsicament està dirigida
per dos...
Perdó,
està protagonitzada
per dues persones,
una és Scarlett Johansson,
amb el protagonista,
i ella es diu
Adam Driver,
és conegut,
és un anual...
Bé, és un anual que...
Sí, t'ha sols una miqueta així...
Sí, és una persona
coneguda,
ha fet alguna pel·lícula,
però que també ara
no caig,
però és una persona
que té molta projecció,
no?
Bé, dius,
vinga,
doncs la típica pel·lícula
d'una separació
d'una parella americana
amb un fill
i ja està,
ja tapa't i marxem.
Llavors, clar,
aquí és el que diem,
dius,
bueno,
ens podíem quedar aquí,
però hem d'entrar
en la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula,
torno a insistir,
nominada als Globus d'Or,
als Oscars,
alguna cosa que no sigui
una història senzilleta
i vulgar i corrent,
perquè d'aquestes
en tenim moltes.
Simplement,
la història d'un matrimoni
és una història
d'a veure
qui dels dos
com ho dic,
és a dir...
O sigui,
és de mutuacord.
Sí,
però és un mutuacord
que no és real,
és fals.
És a dir,
a veure qui és més bo
i a veure qui és més dolent.
Mira què et dic.
O sigui,
és el joc de jugar
a veure si som civilitzats.
Això mateix.
Semblar si som civilitzats.
Exacte.
No passa res de particular.
Arriba a un moment
que hi ha un cansament
per part d'ella
totalment luable.
Vull referèixer,
preu una decisió
de dir,
ja està,
la cosa ja tal,
perfecte.
I hi ha una sèrie d'elements
que genera
una sèrie de reaccions.
D'acord?
Hi ha un nen
d'una edat,
és que no vull desvetllar
les coses perquè
si no li harem...
No,
unes...
Exacte,
per ser general.
I llavors,
a partir d'aquí,
clar,
ella,
diuen de quedar,
com dius tu,
amb un acord
i que no passa res
i aquí i ja i ja i aquí i ja.
ella és una actriu,
d'acord?
Un actriu que,
gràcies a ell,
que és un director de teatre,
ha pogut ascendir més.
Ella és de Califòrnia,
ella és de Nova York.
Llavors,
ella se'n va viure a Nova York
perquè, clar,
ella és on està...
El negoci,
la indústria cinematogràfica,
tot això.
Però ella li va...
El Mundillo.
Sí, exacte,
el Mundillo,
però ella li va dir,
jo vull tornar allà
perquè ella vol tornar a fer cinema.
Per tant,
hem d'anar a Hollywood,
clar,
a la zona de Califòrnia.
I llavors,
aquí es produeix
el primer tanteig
i a partir d'aquí
el que tu em vas prometre,
al final l'home ho has promès,
pipa,
pupa,
i al final
ella agafa el nen
i se'n va cap a Califòrnia.
I l'altra, clar,
es troba com dient
què he hecho yo,
què ha pasado,
què passa, no?
I llavors, clar,
ella està preparant
una obra de teatre
i llavors comença a rebre
notificacions, no?
Del que en teoria
era un acord
d'una advocada
que la fa la Laura Dern,
que ho fa de nassos.
La Laura Dern,
aquí està genial,
guapíssima,
espectacular,
és a dir,
té una maduresa
aquesta criatura
meravellosa.
Mira que hi ha vegades
i dius,
bueno,
doncs mira,
tal,
molt bé,
ho fa molt bé,
molt creïble
i a partir d'aquí
es comença a liar la cosa
i dius,
a veure,
llavors,
clar,
ella...
La lluita de la batalla legal,
no?
Exacte,
el que en teoria
no és la batalla legal,
però és que aquesta batalla legal
et va sorprenent
cada vegada més
i dius,
ai,
com és això?
Un detall.
Li diu la Laura,
la Laura Dern,
l'abogà,
diu,
busca't un advocat.
Diu,
però és que jo no necessito un advocat,
si vaig parlar,
diu,
busca't un advocat,
perquè ella m'ha vingut a buscar de mi
i t'has de defendre.
D'acord.
Ell se'n va a buscar un advocat
a Califòrnia
amb el seu fill
perquè li toca a ell,
d'acord?
I llavors se'n va allà
i quan arriba
a buscar,
saluda el nen,
li saluda la recepcionista.
Hola,
una altra vegada per aquí?
I clar,
tu que et coneix aquesta senyora.
Diu,
no,
que va venir a aquest edifici
amb 5 o 6 advocats
i la seva mare
va venir a parlar amb tots,
clar,
buscant el millor.
I dius,
què passa aquí?
Això que havia de ser al final,
què estàs buscant tu,
ella?
Però clar,
després,
ell també es delata
que no és tan bon nano,
ni molt menys.
I aquí es produeix
una lluita tan...
A mi m'encanta
d'amagar,
d'ensenyar...
Hi ha un moment
que tots dos
intenten dialogar,
rebenta tot
per tot arreu,
sense arribar
a tocar-se,
però rebenta
i jo em vaig quedar,
vaig dir,
quina cosa més potent
en un espai
que res,
que res de particular,
bueno,
mira-la,
de debò.
Em va sorprendre
gratíssimament.
Interessant,
interessant.
Perquè una que ve a vigilar
allà,
el que fa...
Sí, sí,
de debò,
vull dir,
ella està molt bé,
està molt bé,
val la pena,
val la pena.
per tant,
molt interessant.
Carles Johansson
s'està sorprenent
també amb els papers
que fa,
papers així més dramàtics,
molt seriosa,
centrats,
exacte,
en plan,
molt bé,
molt bé,
genial.
Guai,
pots mirar.
Bueno,
i ara,
uf,
ara Paràsitos.
I ara deuritó Paràsitos,
bestial també.
Bueno,
mira,
bestial,
les bestioles.
Sí,
què tal?
Ja m'has tornat.
Fantàstic,
vaig disfrutar molt,
vaig disfrutar molt
amb aquesta pel·lícula.
Sí, sí,
com una fàbula,
com una fàbula.
Les Paràsitos podien ser
Paràsitos,
podien ser les
les paneroles,
podien ser,
no?
Estràs,
clar,
les copratxes allà,
no?
És aquesta pel·lícula
del bon John Hall,
d'aquelles
dues famílies
contraposades,
la composició
de la família
és la mateixa,
perquè és pare-mare,
els dos nens,
les famílies humildes,
són més grandets,
la família rica
són més petits,
però que els diferencia
el lloc on han nascut,
senzillament,
la família
o la societat
o la classe
que han nascut,
res més,
ja està.
Però ja el lloc on viuen
a mi em mola,
perquè és un soterrani.
No em mola,
em refereixo,
ja veus...
Recordo el Tragalús
de Buenovallejo,
el Tragalús,
la obra de teatre.
Però que em refereixo
que em mola
a la simbologia,
que estan allà,
jo per això et deia,
són com ratolins allà,
com ratolins,
com paneroles,
com les cucarachos,
ja és que són persones,
i clar,
unes persones,
segons quines situacions tenen
o segons com et tractes,
doncs jolín.
Clar.
Sí, sí, sí.
Si es tracten com a persones
i entre cotó en el fluix,
clar.
Doncs seran molt macos.
És que hi ha una escena
molt graciosa
que il·lustra això,
que és la mare humil
quan està treballant
a la casa,
ja de cuinera,
i clar,
el fill li diu,
és que la senyora,
la propietària,
és que és molt maca,
és que és molt maca.
Clar,
jo també,
si tingués tots aquests diners
i aquesta casa
i tot això,
aquesta vida,
però jo també seria
més maca encara.
Clar, clar, clar.
Ja ho sóc,
però seria més maca encara,
no?
Sí, sí, sí.
Que planteja com a tal.
I que no té res a veure
el plantejament inicial,
que tothom explica el mateix.
Fins aquí podem explicar
que és la família humil
que mica en mica
es va introduint
en aquesta casa rica
per treballar.
de professor particular
de professor particular
de classes d'anglès,
de xofer,
de psicòloga,
de cuinera,
de psicòloga,
de falsa psicòloga.
Sense,
sense dir
en cap moment
que som família.
Clar.
Aquí està la gràcia.
Aquí està la gràcia.
Aquí està la gràcia.
Sí, sí, sí.
I, bueno,
a partir d'aquest plantejament
que tu dius,
ostres,
Deolidós ja és interessant
i comences a pensar,
ostres,
Deolidós no,
els pràssids són ells,
potser,
que mira,
no,
què han fet
i de quines maneres,
amb quines triquiñueles
han aconseguit
aquestes feines,
no?
Perquè ells estaven sense feina
allà dient,
pobresa,
aquest xuburbi.
El que després continua passant
és que no t'ho esperes.
Ja arriba un moment
que fa clic la pel·lícula,
que és a quin moment és,
que dius,
què ha passat aquí?
Això és una altra pel·lícula?
Exacte.
Això és una altra cosa ja, eh?
I això és a mi el que m'agrada
del cinema.
Això és molt potent.
Això dius,
vinga, va,
per l'entén, no?
Sí, sí,
que dius,
ostres,
no m'avorriré pas, no?
Això està agafant una deriva
impressionant.
I és genial el clic.
I com ho va resolent.
I després,
com ho va resolent, no?
Que dius,
es nota que és ficció,
que està escrit
i que el director
ha fet anar el guió
cap a on li interessava, no?
I les escenes
i els diàlegs
i tot cap a on li interessa, no?
Divertida sí que ho és també,
perquè té escenes.
Sí, a vegades té escenes
que dius,
m'adó, senyor.
Però és una gràcia
que dius,
hola,
a vegades.
A mi també em fa molta gràcia
que tampoc ho direm,
evidentment.
És el clic que genera
el canvi del pare.
Del pare pobre.
Ah, sí.
També,
aquest és una altra també.
Aquest és el punt
que veus l'elitisme,
no?
Aquesta cosa de...
Clar,
que al final pots també
arribar a pensar,
ostres,
no són tan pobrets
els rics.
Exacte.
Mira de l'únic
també el caràcter
que tenen
i com fan servir.
i en quina pressa
si tenen realment
són servents.
Són servents,
no són persones,
són servents.
Estàs al meu servei
i jo pago.
És absolutament,
jo et dic...
És una reflexió
que considero,
és una ironia,
és una reflexió
sobre el capitalisme,
el capitalisme bèstia,
en aquest cas a Corea del Sud,
i la diferenciació
enorme,
la diferenciació
de classes
i que a mesura
que més
hi ha gent
molt,
molt,
molt,
molt rica
i en canvi
hi ha gent
molt,
molt,
molt,
molt pobra,
molt miserable.
i són gent
que també mereix
una pena.
Val la pena.
Està bé,
dona molt,
per debatre molt,
molt,
molt,
molt.
La pel·lícula sí
que té algo
especial
que et deixa
entreveure
moltes coses.
Bé,
jo crec que
és una pel·lícula
que no pots dir massa
perquè no la pots destrossar,
és que hi ha moments
de sorpresa.
No s'ha de desvetllar res
perquè val la pena.
T'has d'esperar aquell moment
que dius
ostres això canvia.
Jo crec que se'l convertirà
en un clàssic.
Sí,
és una pel·lícula asiètica
d'aquestes
que es recordaran
amb el temps.
I és una de les candidates
també,
jo crec que
va guanyar
el Globus d'Or.
I per tant guanyarà l'Òscar.
Quina va ser
la que va guanyar
a Cannes?
Aquesta, no?
Sí, sí,
va guanyar a Cannes
també.
A Cannes també
l'emedallador.
Sí,
va ser de Joker,
no?
Va ser Joker
però aquesta va guanyar
sí,
però també va guanyar
aquesta un premi important,
eh?
La Palma d'Or.
Sí,
la Palma d'Or.
Ah,
va ser Paràssitos.
Sí, sí, sí.
I Joker
va ser Venècia?
I tota la crítica
la va aprodir.
Ah,
potser va ser l'hem passat
a la Joker.
Es veu que era la primera vegada
que una pel·lícula coreana
guanyava Cannes.
Ostres,
molt bé.
Molt bé,
molt tard de veure.
Doncs vinga,
per rematar una mica
es queden cinc minuters.
Què més?
Doncs aquesta més
que tu havies vist.
Doncs ja que estem,
una altra de les nominades
també als Òscars
són els dos papes.
Ah.
Tornem a entrar al món Netflix,
però en aquest cas
és la menys Netflix de totes,
no?
Les coses com siguin,
no?
El director és el Fernando Mireles,
és el que va fer Ciudad de Dios,
aquesta pel·lícula
que coneixem tots una mica
i que és magnífica.
I va fer una altra,
era El jardinero fiel,
que era una pel·lícula
ambientada amb el llibre,
no me'n recordo ara
d'aquí era aquell llibre,
que era molt bo aquell llibre.
Sí, sí, sí.
Però bé,
i també la pel·lícula
que estava molt bé.
Sí,
molt record, sí.
Bé,
doncs aquí estem parlant
de los dos papas,
papas de Roma.
Els dos, sí,
exacte, de Roma.
Que és,
bueno,
no és el realitat.
Que es protagonista,
bueno,
el Botila,
no era, no?
No, no, no.
Però a l'actual...
És el Benedict XVI,
el que és a l'emèrit,
i el francès,
que primer és el...
A l'actual.
O aquell que va...
El Breu.
No.
No, no, no, no.
A l'actual no es diu Francisco.
A l'actual es diu Francisco.
A l'actual és el Francisco,
a l'argentí.
I és aquest, no?
És aquest, és aquest.
I l'actual és l'emèrit,
el Benedict XVI,
el...
Què vol dir l'emèrit?
El que està...
Clar, t'ho explico.
Ah, vale.
No, clar.
Perdona,
jo et deixo que t'ho expliqui.
No, no, no, no.
És que la qüestió està
que és una cosa rara.
No, perquè clar,
és la primera dada
que passa des del segle XV.
És a dir,
el Ratzinger,
te recalls del Ratzinger?
Sí.
Que era superortodox,
anava sempre
amb les seves sabatilles daurades
i, bueno,
era així com molt papa...
Papa, papa.
Del barroc,
que dic jo,
d'aquests potentíssims
i que tenia filiacions
amb el món nazi,
recorda,
tot això que va venir,
va tenir una mena
de Watergate,
una mena de problemes
i tal,
i va decidir dimitir.
Els papes
dimiteixen quan moren.
És a dir...
És que no poden dimitir.
No poden dimitir.
És un càrrec vitalíssim.
Exacte.
Llavors,
fins que no moren,
estan.
Però aquest és el primer
que ho fa.
I llavors,
clar,
aquest es va mantenir,
ell viu a Castell d'Angolfo,
on viu aquest bon home,
i l'altre és el francès,
el Francisco I,
que és el Bocli,
com es diu?
Bueno,
no sé com es diu,
és argentí.
I és el que tenim fa
quatre o cinc anys o sis.
Llavors,
aquí la que han volgut fer,
és a dir,
l'hem donat més importància...
Però coincideixen ells tots dos,
no?
Però aquí hi ha una part
de veritat i de falsetat.
Hi ha un salt cronològic,
no?
Així com una...
És a dir,
quan ell deixa el càrrec,
lògicament s'han de fer de nou
les votacions corresponents,
la fumata blanca i tal,
i llavors surt ell,
però sí que és veritat
que Ratzinger,
perquè ell ha volgut
deixar aquest lloc,
si no el Francisco I no estaria,
per tant,
hi ha unes converses privades.
Converses privades
que s'inicien
i que la crítica
ha dit que no són reals.
És a dir,
que hi ha alguna part que sí,
és a dir,
la vida d'ell,
del Francisco I,
que tampoc és tan exemplar,
no creiem que és tan exemplar
perquè ell era jesuita i tal,
hi ha un moment que
conflueix amb el...
Videla?
Es deia el de...
deia el de...
a General Videla.
A General Videla,
a Argentina,
no perquè estigués a favor
de la dictadura,
però ha de quedar bé
de cara
a la galeria.
Únicament correcte.
I això és una mica
el que ell en un principi
utilitza per usos positius,
però després va ser criticat
perquè no va ser tan positiu
el que va fer.
Però bé,
això és una cosa puntual,
però això sí que és cert.
Solament es parla
de la biografia
del papa Francisco I.
El Ratzinger,
és a dir,
que el fa Jonathan Pryce,
el Francisco I,
i el papa Ratzinger
el fa Anthony Hopkins,
que li queda perfecte,
perquè és el dolentot
i l'altre és el bo.
Per tant,
les cares ja li va bé, no?
Llavors,
a mi el que em va xocar
és que com Nassus,
fent una pel·lícula
sobre els papes,
però que no estava aprovada
per un i per l'altre,
han pogut aconseguir
rodar a la Capella Sixtina.
Ostres!
I han pogut rodar
a Castell d'Angolfo,
i han pogut rodar
als espais
que jo estava com dient
m'estic morint,
i no ho entenc.
És a dir,
a més,
tancada per ells,
perquè hi ha unes escenes
meravelloses,
tots dos parlant
a la Capella Sixtina,
que això ha sigut sempre
mentida.
Mentida,
això no ha existit mai.
Han tingut les seves reunions,
però ningú sap
què ha parlat.
I llavors,
es produeix
una mena de
concomitància
entre un i l'altre,
eh?
D'un,
totalment,
més,
ja sabem,
més conservador,
i l'altre,
molt més liberal.
Per tant,
aquí es produeix
aquesta cosa.
I com
entabana
el Francisco I
té més do de paraules
que l'altre,
que és molt més
atemparat.
Hi ha moments
una miqueta grotescos.
Hi ha moments
en què ballen un tango.
Ostres!
Això ja t'ho dic tot.
Per tant,
clar...
Això recorda una mica
un anunci,
no vull dir,
d'un venedor de roba
d'una cadena,
que, bueno,
feia un dels anuncios
que era el petó
entre una monja
i un sacerdot.
Doncs això recorda
una miqueta
aquesta provocació,
no?
Sí,
bueno,
és una miqueta
aquesta idea,
no?
Una miqueta així,
llibres com si el Ratzinger
descobrís l'empatia
amb el senyor Francisco I.
M'entès que vull dir?
Perquè no és gens empàtic.
És una alegoria,
també.
Exacte,
és una alegoria.
Imagino que per aquí els trets.
Jo no sé quina funció final.
és una pel·lícula molt lleugera,
molt neta,
molt senzilla,
d'actuacions.
És Jonathan Price
i Anthony Hopkins,
en Estat de Gràcia,
després hi ha personatges
per allà donant voltes,
però són ells.
Molt bé.
Jo considero que és una pel·lícula
que s'ha de tenir en compte,
però sempre no pensant...
Aquesta de quina nacionalitat és,
llavors?
És,
és,
és americana.
És americana.
O sigui que aquesta no concursarà,
no optarà,
no concursarà,
no optarà a millor pel·lícula estranya,
sinó que tindrà altres opcions.
Jo em sent la necessitat
com a millor pel·lícula.
O t'està nominada més.
La setmana que ve ja portarem el llistat
i ja comentarem.
Sí, vinga, sí.
Ens senten 40 segons.
Ja parlem la setmana que ve
del Joker,
de Sonabeth
i ja parlem d'altres pel·lícules
que també jo he vist por ahí.
He vist un parell d'Espanyoles
que també vull comentar.
Una que està vinculada
amb un suïcidi.
És molt potenta,
aquesta pel·lícula
i val la pena,
que es diu Litus.
Ja la comentarem,
ja la comentarem la setmana que ve.
Ah, sí,
l'amic que se suïcida
i després els altres
com enfronten això.
És com uns amigues de Peter.
Si mordaran el tema o no.
Com uns amigues de Peter
l'Espanyola, sense clar.
L'amic de Peter no estava mort.
Però bé, ja parlem.
Ah, molt bé, molt bé.
Val la pena.
Doncs res,
fins i tot el programa.
Que vagi molt bé.
Patons, adeu.
Igualment, adeu.
Ràdio Tesfèl 98.1
Ràdio Tesfèl 98.1