Bona tarda. Comencem avui un nou programa.
que... per cohesió, jo crec, i per ganes hem posat com a nom Babilònia. I d'alguna manera, per què hem posat Babilònia, aquest programa? I entrem així una mica explicant-ho per què, no? Sí, o ho ens presentem, també, no? Sí. Doncs bé, doncs se'ns acompanya la Lourdes Batlle. Hola, què tal? Bona tarda. El David Montaner. Hola. I el Jaume Vidal.
Gràcies, bona tarda. I jo sóc el Francesc Ramos. I falta la Rosa. Exacte. Que ens ha... Havia estat impossible. La felicitem. I tant, el seu aniversari. Per molts anys. Per molts anys. Si no puc venir per veure uns òbvies. Molt bé, fantàstic. Doncs bé, jo crec que és una aventura nova que comencem cada dissabte, de 7 a 8 de la tarda, tard de nit, aquest capvespre, aquest horari peculiar, i estarà ple de cultura, d'informació.
parlarem de cinema, d'art, de literatura, de dansa, de teatre i també parlarem de l'actualitat. I de música. I de música esclar, això que no falti. Sempre ens acompanyarà, per cert, ja que ho comentem David, ens acompanyarà sempre de fons una banda sonora o unes peces clàssiques o potser jazz o qualsevol cosa que ens agradi i que entri dins de la línia. I remenarem. I tant, que remenarem, si no serà per música, mare meva.
Doncs bé... Babilònia. Babilònia. Per què Babilònia? Mira que li hem donat voltes als noms. Home, sempre és un... No sé per què, al món occidental es veu Babilònia. Mira que Babilònia era una ciutat com una altra de l'època antiga. Però sempre s'entén com un fons de cultures, d'idiomes, de parlar la famosa torre de Babilònia. Que segons alguns, doncs el déu bíblic va fer confondre la gent perquè havien usat aixecar una torre que intentés
arribar als confins del cel. Alguna vegada era ell. Doncs els va castigar, els va confondre, els va diversificar la llengua i no es van poder entendre i així no van poder seguir edificant. Evidentment això és una llegenda, un mite bíblic. Crec que és bíblic. Si que ho és. Però bueno, nosaltres li volem donar el punt aquest de
de diversitat. Venim tots plegats d'un punt, d'una art, només, molt concreta, com és el cinema, i potser volíem exigir-nos una mica, ampliar una mica el nostre reflexió. Som inquiets, i a partir d'aquí som gent de teatre, som gent d'art, som gent d'anar a diferents llocs, i jo crec que això sempre és important.
Bé, el que deies tu perfectament, buscar aquesta Babilònia del segle XVIII abans de Cris, on es barrejaven també les primeres cultures, les primeres religions... És que va ser una ciutat que va durar molt de temps. Va ser molt llarga. Ah, inclús allà va ser on va estar captiu el poble jueu, que diuen que és quan es va redactar la Bíblia.
Va arribar fins a la periòdia, no m'he equivocat l'anístic, estem parlant dels segles 5, va ser un lloc de glòria, potser de les ciutats més importants, abans d'Alexandria i altres que tindrien importància a l'antiguitat, però potser va ser la primera gran ciutat on es va fer aquesta conjugació, lògicament la torre de Babel que hem d'explicar. I una de les set meravelles. Un jardí espenjant. Una de les set meravelles de l'antiguitat, que per desgràcia no s'ha pogut mantenir, hi ha alguna resta
I era espectacular, doncs imagineu-vos com seria. La ciutat que va conquerir Alexandre va ser Persèpolis i no Vilònia. No sé si hi havia passat un segon terme en aquella època. Sí, hi havia una competència de les ciutats en aquell moment.
I també, no hem d'oblidar la Maratrio de Babilònia, que és una part bíblica, amb aquest aspecte. Sí, no? A veure, jo crec que en aquest cas és el toc potser una miqueta més fora de to, però jo crec que a vegades ens sortirem de to i hem de fer-ho. Per intentar ser, per un costat, seriosos, però per altra banda també perquè hem de ser divertits i segur que ens ho passarem d'allò més bé.
Ja ens ho passem. Aquesta explicació que heu donat, penso que a vegades s'arrudoneix aquells dubtes que pots tenir, i al llarg del temps que podem fer un espai com aquest, exactament com hem fet el del cinema.
ens ha de proporcionar el perquè ho fem. Hem trobat el nom i ara li posarem un contingut i jo crec que això també és molt important. Vas creant a tu mateix per dir-ho. L'hi vas donant forma a la teva manera de concebre les coses. Jo crec que ja podem demanar disculpes per anticipar-te una mica.
per aquesta falta d'entrenament en tocar uns temes diferents els que fins ara estaven basats. Però jo crec que la FiaCup hem fet durant molts anys crítica cinematogràfica. Prou. Ho desenviava moltes vegades al cinema. Això mateix. I jo crec que sempre hem parlat de teatre, hem parlat de... jo quan he pogut sempre he anat cap a l'art, cap a la música, i tothom hem una mica desviat cap al que ens agrada a tothom, a les nostres filles. I jo crec que serà això.
Recordem que serà una hora de programa lògicament i que hi haurà 3 quartes parts o 40 minuts dedicats a diferents punts del món cultural i una part final que dedicarem a fer un tema d'actualitat i tot allò que copsa la realitat, que és el que s'ha succeït, i fer una altra visió social de l'actualitat.
Doncs bé, comencem directament. Avui tenim cinema, avui tenim teatre, avui tenim literatura, tenim art i un tema final que tindrà a veure amb el tema d'actualitat, que és la independència de Catalunya i una mica la vinculació amb la crisi, la relació amb el govern espanyol i el que està succeint. Però bé, comencem amb cinema i comencem amb la Lourdes, que ha vist una pel·lícula, crec que magnífica, que es diu El Cafè Flore.
Sí, l'hem vist jo i el Jaume. Tots dos, perdó. L'hem vist tots dos. De fet, potser del que hi havia a l'estiu, era una de les bones pel·lícules. Si llegies una mica l'argument, no t'arribava a aclarir massa el que passava. Penso que és una pel·lícula interessant, és la història de dues persones, que una la situa sobre el 1930,
i l'altra en relació amb una persona que ara estem al 2012. Està molt més bé, a més a més. L'evolució que ha tingut el teixit social i les vivències són ara molt més acomodades. Fins i tot es menten aspectes com dir que tenia tot i no en tenia per què embolicar-me en res i en canvi se'm va embolicar la vida. De fet, la pel·lícula comença així, no? Amb una persona que té tota la vida i es pregunta realment si és feliç.
Té a veure també amb la reencarnació per les persones que estiguin en el tema, perquè la relació que hi ha entre aquestes dues persones té una mica a veure amb això. Vaig trobar que era una pel·lícula en la qual l'actriu, que ara no recordo el nom, feia molt temps que no recordo el nom de l'actriu, surt amb un nen amb una deficiència, de fet comença la pel·lícula
en un aeroport, no? I es veuen tot de nens amb trissomia 21, no? Sí. I llavors tot aquest... el paper d'aquesta dona com lluita amb el seu fill, però que en realitat la pel·lícula tampoc va d'això, eh? La va lligant al final, no l'explicarem perquè les persones estiguin interessades, però penso que una pel·lícula així és com molt sensible, no? I que té un final, per mi, que no era gens esperat. No ho sé tu, Jaume, com... Sí.
A mi el que em va agradar més de tot és que hi posi elements, com tu has dit molt bé, que hi posi elements que pot tombar a més de quatre. En definitiva això de la reencarnació no és habitual que tothom no estigui pel tema.
I llavors, de la manera que ho va lligant, perquè jo m'hi he trobat, li he comentat amb algun altre, no me'n recordo si amb tu, i deia, però, escolta, el plantejament que fa, no és del més entusiasmant. Dic, no, però jo crec que s'ha de fer això, igual com Clint Eastwood va fer allò del Tsunami amb la pel·lícula aquella. I bé, jo trobo que ho tracta molt bé i ho deixa sobretot molt obert, no? Vull dir, molt obert, respetuós,
amb el tema, en definitiva, el tema que aquest possible lligam que hi pot haver des de... vés a saber quan, des de Babilònia, potser, no? Sí, des de Mola en Badera. Mola en Badera, no, i que vero que alguna incidència hi pot haver. Crec que no és el més important, sinó que el més important, en tot cas, és deixar obert tot un seguit de punts que conviden a la reflexió,
i que segur que qualsevol que vegi la pel·lícula en traurà a profit, desqualificant-hi i requalificant determinats aspectes. Molt bé, quina més has vist? Bueno, vam estar comandant també una pel·lícula així bastant amable, jo li diria que és la delicadesa, no? En la que surt l'actriu d'Amelie, no?
Per cert, me la vas recomanar a tu. Audrey Tattoo. Ah, molt bé. No és un tattoo això de la pel·lícula. No, és un altre. A veure, la pel·lícula és una pel·lícula jo penso senzilla, però molt tendra, molt ben feta, no? La història d'una persona que ha perdut doncs el marit, no? I està en un procés de dol, no? I després doncs coneix una persona, totalment... Senzilla.
Sí, bueno, que la fa riure, no s'ajusta massa al que ella voldria i una miqueta, a part diries que és molt senzill, no, una miqueta també la reflexió sobre ella està veient que potser podria tenir una altra parella però encara no acaba de deixar del tot tot el procés de dol del marit, no? De fet, la perícula és el procés de dol que ella viu
i pel mig tenim aquest suec, per definitiva ell és d'allà. I bé, l'atractiu físic és mínim, i llavors això hi juga un paper important i la fan molt amable. Jo penso que és una pel·lícula bé, no hi ha trampa ni cartró, tot és molt elemental.
És així una mica lineal, però bueno, és una pel·lícula agradable de veure. Més coses. Teníem el Prometeus? Sí. Doncs ja puc anar anticipant que és un enganyit fàcil. No val la pena. No l'anem a veure. A veure, tornem a estar com amb l'avatar famós, no? Aquí encara, mira, encara van ser una mica més coherents i...
i vam fer el famós mit, oi el mite no, ja la història de la Pocahontas, no? Sí. Però bé, estava ben adaptat, el guió que tenia avatar estava ben lligat, tancava bé, i els efectes especials doncs acompanyaven i evidentment eren innovadors, no? Aquí els efectes especials estan bé, sí, innovadors no, no ho són pas, està espectacular, això sí, però el guió, el guió,
És horrorós, o sigui... És allò de dir, es passa mitja hora fent una construcció dels personatges... És poc desbarat a tot... Mira, hi ha una crítica a una web que es diu JotDown, que la... Clar, jo també t'haig de reconèixer que qui escriu li fuma uns cops de destral al guionista i al director. El guionista per inútil integral i el director per senil.
El guionista és el guionista de Perdidos de la sèrie aquesta que jo no he tingut.
la desgràcia de veure. Jo tampoc l'he seguit. I pel que es veu acabava allò, prometia molt, prometia molt, prometia molt, prometia molt i tot ho deixava pel capítol final, el capítol final ho deixava tot deslicat. Això ho fan tots aquells que estan convençuts que saben molt i que no t'ho han d'apuntar tu perquè llavors ells no sabrien tant. Sí, sí, doncs el film aquest és així, no? Hi ha una barreja de molts símbols, molts elements tal que no entens res, no entens res i després
que s'acaba la pel·lícula i allà no t'ha explicat res, no? Això sí eh, deixa el filet perquè tu segueixis tirant per una segona part, no? Que em sembla que tampoc t'explicarà res. Perquè dius home tio, tanca el que és obert, no? Si vols explicar-me que pots deixar una via d'escapament cap a la segona part i a partir d'aquí donar-me... no, evidentment no. O sigui, no concedeixes que les que va fer després ell mateix doncs no és... No, no, perquè hi ha elements absurds i tontos, flecos aquells que
Un ésser que surt allà com una serpota, que no té cap mena de volta ni solta, i unes... com una mena de... Semblen vassos canopes, d'aquells d'art egipci, que supuren un suc negre que tampoc s'accessen de què ve, allò, no? Ens hi estaríem massa estona comentant... Jo us remeto aquesta web, perquè la destripa molt escarnissadament, però algo de raó hi té,
És que hi ha hagut una mena com d'avantada de pel·lícules que han volgut jugar amb el tema de tornar a agafar els mites i jugar amb ells, perquè la gent jove s'acostumi a aquests mites. I ho estan fent fatal, perquè no recordo ara per una altra pel·lícula d'aquest caire que realment passa el mateix, que no té cap sentit la pel·lícula perquè aquests mites són realment els clàssics, que són els que coneixem tota aquella gent que estem interessats, o la gent que més o menys coneixem bàsicament,
i els transformen en el que cal com a actual i fan una desgràcia, llavors es pitjor encara, no? I aquests joves tampoc els interessa, potser busquen l'acció. Em sap greu, mala guanyada la nom i repàs, perquè ho fa força bé. Hi ha alguna escena de l'avortament que dius, per favor...
No s'ho creu ni ningú. És pitjor que el descarreglement de la vagoneta de l'Indiana Jones, que no s'ho creia ningú. Aquesta actriu és la de l'Arson, no? La que va fer totes les trilogies, que estava molt bé, no, l'Arson? Sí, l'Arson desaprofitada, i el que fa un paper molt singular i molt encertat és el Michael Fassbender, que fa de Android.
És el personatge més... Al final també es desbarre tot, no? Aquell film. Sí, sí. Et recomano Sheim, eh, Lourdes? Sí. Ja t'ho diré, perquè en un altre moment... Sí, sí. M'ho apuntaré. Sí, ho dic perquè... Sí, sí, sí. Per altres qüestions. Que el David acaba de dir la mateixa. Però a partir d'aquí... La pel·lícula està bé, Sheim. Sí o no? Bueno, m'ho crec. No, perquè és una pel·lícula independent. Però ja està. No ho vull esmentar més, perquè encara hi farem més propaganda. No val la pena. Passem al cinema d'animació.
Aquí tindrà el seu espai lògicament, el Tadeu Jones i el Brave. El senyors han vist el Tadeu Jones i el Brave, no? Un pels nets i l'altre pels fills. No, el Brave no, que no l'he vist jo, però sí que l'he vist el Tadeu. Bé, el Tadeu és l'Ignar Jones. Espanyolitzat, no? Sí, li posen Jones, però...
Si és d'aquí o tal, no. Però és divertida. Bé... O tampoc, perquè si no... És curiosa, sí, no, ho segueixes bé. A veure, jo el que entenc... Jo feia dies ara que no havia vist una pel·lícula així de dibuix animat. I la veritat és que va acabar la pel·lícula i vaig dir no, no, però sí en quan...
que en el moment que ho estàs vivint, o sigui, allò que es proposa que en definitiva és que visquis l'aventura doncs amb aquests com Indiana Jones, no? Doncs mira, mentre això va, doncs funciona, i està molt ben fet, això no hi ha dubte. No diré que estigui com la Pixar o bé la DreamWorks, oi? DreamWorks, sí.
Però resulta... O sigui que no se't fa evident un defecte. I acaba i dius... Bé, el que és horrible, això sí que penso que pot arribar a molestar molta gent, és l'aparició del Santiago Segura. Això és patètic. Jo penso que sobretot la identificació espanyola en general se sentirà molt bé. No sé com me'n pot haver provat.
com pot haver acceptat un paper com aquest, perquè és que no... Vull dir, és que el que destaca amb aquest paper és la... aquesta frivolitat en què viu l'Espanya, no? És que... és el... En fi, perdona, no, què dic jo? El... no és el mota o un... Què dic jo? Ara, perdoneu, ara ja m'ha anat una pel·lícula amb l'altra. Ah. Perdoneu, com si no ho hagués dit això del Segura, eh? D'acord, d'acord. Si no que... bueno.
Que veieu aquesta pel·lícula? No, és una altra que vaig veure ahir i que no en té res a veure. Mireu-la, jo penso que sí. És una història d'aquí feta per aquí i ha participat tota la...
Tot el que representa producció espanyola en general. Telecinco, bàsicament. Telecinco, bàsicament. Divint i vagi a llegir per allà. I bé, els podeu imaginar, també hi diu, lògicament, eh? Ui, sí, sí. Ja, llavem els tiros per aquí. Pues Brave. I Brave què? Perquè a mi em menja de l'atenció, eh? És un producte de Pixar. No és els més deslumbrants. Diuen que no, eh? No, perquè per mi és el Wall-E i el Toy Story 3. Sí.
Però, a veure, sembla que hi ha un... o sigui, sembla que en la trajectòria d'aquest film, a l'hora de rodar, abans vam fer fora la directora que hi havia inicial i vam posar-ne una altra. I el film això es nota. Per trempera. O sigui, arreu un moment... o sigui, té un inici fantàstic. O sigui que el cinema està esclat a riure i tot, no? Per estones de l'ovell trobat, una dinàmica, pum pum pum pum. Ostres, no para, no? Però arriba un moment que... es trenca i perd una mica tota la...
totes les ansies amb què començava i les ganes de veure què passava allà, no? Per què? Perquè el guió perd una mica de força, no? Bastanta. És com si t'expliquessin potser allò que ja una mica saps, no? Sí, però tot el joc que poden arribar a donar uns personatges sembla que s'esgoti els primers 20 minuts i després la cosa ja es dilueixi, no? L'ambientació és...
Està molt bé. I els dibuixos estan molt ben definits. Hi ha uns boscos que et donen ganes d'anar-hi. Però la trama perd. Tot i que, per exemple, el missatge que el film intenta suar per allà al mig està prou bé. Està prou bé. Tot i la reconciliació final familiar, que ja es veuen les grapes de la Disney pel mig.
El principi és la rebel·lió d'una noia a que li muntin la vida. D'alguna manera la vulguin casar amb uns estaquirots d'hereus d'altres clans escocesos. I la noia es revela, és una noia molt indomable, ja ho diu el nom, Brave. I a partir d'aquí hi ha una trama i no ho explico més.
És recomanable per anar amb nens i si els pares han d'acompanyar els nens, ho passarà molt bé. Deien que els efectes eren magnífics, que els cabells d'ella que eren treballats gairebé... És un pelroig impossible. Impossible a part d'això, es veu la quantitat de cabell, no? Es veu que es veu cabell a cabell milions. Sí, sí, allò és impossible. És molt enlaborat. Una noia que tingui aquell cabell és que, bueno, allò és de bote. És al·lucinant. Molt bé.
Doncs abans de passar a la part de teatre, jo vull fer un esment molt petit d'un clàssic, de tant en tant podem parlar del clàssic, es faltaria, no? També, també. I no he vist mai La fuerza del cariño, és un clàssic del James L. Brooks, no? No, la Deborah Winger. La Deborah Winger i la Sherry Maclean, que està meravellosa, i el senyor Jack Nicholson, també surt per allà el Danny DeVito i el John Lightgold i tal. I bé, és una pel·lícula pensada pels Oscars, evidentment va guanyar 5 Oscars l'any 83, i justament és una d'aquestes pel·lícules que... 83. Sí, 83, sí, sí.
i que realment té una línia, a mi m'agrada moltíssim, el to de comèdia, inicial comèdia no, de drama, sense accessos, fins que arriba el drama final, que és la mort d'ella per un càncer de la pit. Però realment és aquesta bona conjugació de la part dramàtica i de la part posse... Jack Nicholson surt també? Jack Nicholson, sí, fa el paper d'astronauta, veí de la Xirre Macri, que és molt especial, que té aquesta relació,
d'amor infinit a la seva filla, per la vegada, de cert odi, saps que ella no és jove, una mica aquestes estirelles ronses que estan molt ben portades, i que jo crec que és una pel·lícula que s'aguanta bé amb el temps, que això és molt important. Jo sempre crec que val la pena. Si t'haig de dir la veritat, per exemple, en el cas aquest com més l'enformatat d'aquesta xicota, hi ha aquella pel·lícula de Stephen Hopkins, més romàntica, és que és la mateixa història,
O sigui, ella també és una persona que cau malalta. I llavors doncs el Hopkins és aquest senyor que tindrà cura d'ella i tal. I aquesta és més completa. Més completa potser no millor, no? Sí, molt més completa de personatges.
Tenen la virtut de mostrar-nos un teixit social. Aquesta té un punt molt pensat per al concepte Òscar. L'altre és no tan nyonya.
Però al mateix temps doncs és com si t'arribés més. És allò de l'entrega, no hi ha la família pel mig, que l'aquest convidat és una altra qüestió. Molt interessant. Recurrem que avui estem escoltant la banda sonora del piano. És evident el piano magnífic de Michael Neiman. I que per a qui és que més endavant doncs una miqueta doncs pensin la banda sonora, perdó, la banda sonora, quin és la sintonia del programa, doncs dir que és del piano, justament.
i que és el tema Here to there, jo ho sabem per si algú el vol buscar-la i escoltar-la tranquil·lament a casa. Michael Neiman. Sí, Michael Neiman, sí senyor. El gran compositor de Peter Greenaway, de les altres pel·lícules, i en aquest cas es va barallar amb el senyor Greenaway i va fer magnífiques coses com aquestes del De Piano. Doncs Lourdes, el dubte, passem al teatre. Ah, sí, passem al teatre. L'obra de teatre El Dubte, que han fet aquest estiu dins del Marc del Grec,
L'han fet al poliograma, ha estat tot el juliol. Em va cridar molt l'atenció perquè gairebé tots hem vist la pel·lícula que en serveix és del 2008, en què sortia la Meryl Streep. No l'he vist, però sé qui n'és. I ajudeu-me al Philip Seymour Hoffman, que m'encanta aquest actor. I un que és el millor actor que hi ha ara. A mi m'encanta. Ara fa de màster, per cert. Ah, sí? Sí, sí, cert.
Tinc ganes de veure aquest home. Tinc ganes de veure aquest home. Tinc ganes de veure aquest home. Tinc ganes de veure aquest home. Tinc ganes de veure aquest home.
que ho fa superbé. Ja sé quina pel·lícula és. No surten bé la Maru i la Molins? Sí. El que passa que ara... Bé, ho he anat apuntant i potser... Sí, sortia un altre noi i no recordava el nom. Coneguda per la sèrie aquesta de Ben del Plan, sembla. Sí, no l'he vista. Ara m'ha vingut al cap la pel·lícula. És magnífica, la pel·lícula. Sí. A veure, la pel·lícula del Dubte, com diu el nom, va doncs de la monja aquesta que fa la Rosemaria Cerdà, que als anys 60, més o menys,
estan situats al Bronx i estan en una escola. Llavors, és tota la... acusa o sospita del musen que abusa d'un noi que acaba d'arribar a l'escola i per acabar-ho de debat d'un noi negre. Llavors, jo, quan havia vist la pel·lícula, vaig pensar a veure l'obra. L'obra molt ben feta ens porta sempre al que diu el mateix nom, el dubte.
quantes cares té la veritat. En realitat s'acaba l'obra de teatre sense saber realment si aquesta persona ha fet això. I està molt bé perquè tota l'obra et va fent com una sèrie d'interrogants que, a més a més, no tenen resposta. Perquè, clar, parla el capellà, en aquest cas el Ramon Madau, et fa una sèrie d'arguments que allò no és, surt la Rosa Maria Cerdà,
i penso que és una obra molt ben feta. La Vita de la Cerdà no és una de les actrius que m'encanti, la vaig trobar molt bé, no exagerant, perquè podia donar per exagerar. És una obra que llàstima que a vegades fan obres del grec i les tornen a repetir durant l'any i no ho han fet, però per mi molt ben aconseguida i penso que també fa reflexionar sobre la culpa, la idea de la culpabilitat, de jo,
hi ha hagut una sèrie de perjudicis que tinc, en aquest cas la monja, arribo a culpar-te o a dir-te que potser has fet una cosa que no sabem si has fet i... Vull dir que pots estar reflexionant sobre tots els perjudicis que tenim, no? Un nen nou que arriba a l'escola, el capellà que està molta estona amb ell, jo tinc aquest... perquè queda bastant palès que la monja és una persona super, podríem dir ara, en aquest món quadrada,
Estricta, no? Estricta, tota la part aquesta de relació potser té una miqueta... Reprimida. Reprimida, exacte. I llavors penso que és una obra, bueno, igual que la pel·lícula, perquè per mi la pel·lícula va ser genial també, no? En la que et fa pensar en totes aquestes coses i clar, s'acaba l'obra amb una paraula de la Cerdà que diu... Bueno, aquest capellà acaba sent traslladat, no? En un altre lloc, no?
i la Cerdà diu, li diu a ell, vaig trucar a la parròquia que estaves abans i m'han dit que vas tenir el mateix problema i després la Nora Navas, si no recordo malament, quan parla soles amb la Cerdà li diu, realment va fer això, diu no, jo no vaig trucar. Però jo penso, o sigui, et deixa amb el dubte. Es marca un farol i l'altre l'enganxa. Sí, però té a veure molt amb tots els perjudicis
que té la persona aquesta, la Cerdà, respecte a la relació. Perquè tot va en base d'una sospita. Tot va en base d'una sospita, no es pot demostrar res. Es demostra que aquest nen està molt a prop del capellà, que sempre el busca, que és un nen una miqueta deixat de la mà de Déu, perquè la mare viu sola.
Bueno, ara ha quedat malament això. Està molt a prop, potser. No, però vull dir que és una mare soltera, representa, llavors ella diu home, si el capellà se'n cuida i hòstia, doncs no puc estar per ell. És una obra per mi recomanable. I si algú vol recuperar la pel·lícula, tampoc aniria malament. La pel·lícula és magnífica, s'ha de tornar a veure.
Sí, no, és que, jo recordant la pel·lícula, és allò de dir, escolta, probablement aquest capellà sí que tenia el mateix problema, acabes entenent, perquè és una persona que estimen els nens, no?, però això no vol dir, de cap manera, que això pugui ser interpretable desqualificativament, sinó que senzillament els estimen, que no vol dir aprofitar-se d'ells,
ni posar-los en una problemàtica. Jo crec que és molt important això. Jo d'aquesta obra el que penso que és més important és la part genèrica. Com a vegades sospitem de x coses o posem etiquetes a persones o que sigui amb una base que té a veure amb la nostra manera de ser, amb la nostra estructura mental.
i rumors, que sabem que els rumors... difama que algo queda, no? Exacte. Vull dir que penso que és una obra ben trobada en aquest sentit. Sí, però hi ha una altra cosa, també. A vegades el que jo penso és que la mateixa monja que ha interpretat en aquest casp allà per la Mèrie de l'Estrèvia, aquí a la sortada, ella tampoc n'és conscient del mal que fa, tampoc. I aquí està, també, una altra de les coses. No, clar, perquè aquí potser, jo no l'he vist, eh, però pel que em sembla,
en tronca directament amb prejudicis seus i en complexes seus i en repressions seves. Clar, i segurament ve un capellà que és allò... jo sóc l'Ola, com la de la cançó de la Rocío Jurado aquesta, que el tio d'allà amb un carisma i una simpatia que els ha endut tots de carrer. Collons, ja ha arribat aquest a tocar-me la pera. En el cas de la pel·lícula, Daniel Strip és una persona marisca, austera, sèria, amb una línia, potser,
Hi ha un principi d'obra en el qual representa que la Rosa Maria Cerdà on està no és normal que el capellà vagi allà a prendre alguna cosa per dir alguna cosa.
Aquella cosa com de... Les relacions entre capellans i monges se'n podrien escriure llibres. Això seria molt complicat. Però, evidentment, no ho sé. No sé quins són els protocols i els costums. De moment no ens ho han dit, oi? Farem un estudi de diferents convents de monges i de monges que havien passadissos. A Salamanca hi ha un per cert. Bé, passem a la part literària.
Havia vist una obra de teatre que es deia Incendis? Sí, però no me'n recorda, és una obra que van fer el Romea, que la van fer a principis d'estiu. Per cert, aquesta sí que la tornen a repetir. La d'Incendis. Me'n recordo de la noia que és la Clara Segura, per mi una actriu...
Genial. Però no me'n recordo el nom del noi que sortia, que avui dia és el director del Romea. Bueno, potser tampoc. Però una obra també molt recomanable i que sí que he vist que tornaràs amb cartellera. Ja en parlarem un dia. Sí, quan tornem a Itàlia, això. La part de literatura m'agradaria començar justament a fer una simbiosi de nou amb el cinema. Potser de formem.
Em s'agrada molt a tots. Jo crec que això pot passar als primers programes. Més mica en mica anirem desvicolant-nos. Evidentment, som lliures de fer el que volem tots. Jo he vist una pel·lícula que és Balzac i la jove cosidora xinesa, que evidentment és un llibre. Es dona la curiositat, per això he volgut fer-ho, i és que el llibre de l'any 2000 i la pel·lícula del 2002 està escrit i dirigit per la mateixa persona. Per un tal Dai Sijie. Sijie, perdó.
I és peculiar que el mateix escriptor faci la pel·lícula. No és la inversa, no vol dir que hagi estat un guió apostari de la pel·lícula. El que és peculiar és que justament sent el mateix director, sent el mateix escriptor, la pel·lícula sigui molt diferent al llibre. És el que diem, la llicència cinematogràfica s'emporta al que seria en aquest cas la prestança literària o la forma d'escriure.
És una història, no sé si veus la pel·lícula, és una història... La pel·lícula està molt bé, és una pel·lícula, potser diríem que a vegades fallida, a vegades no, però són dos nois xinesos, a l'època de Mao Zedong, amb aquesta reeducació que es feia, aquest ensenyament a les aldees, les de la ciutat anaven allà a buscar una mica la pureza o l'inici o allò atàvic, per començar a tenir el sentiment comunista del senyor Mao,
I és una història que succeeix allà, com aquests nois. Exacte, l'any 1968, la que està ambientada a la pel·lícula. I allà, amb aquells magnífics paratges, hi ha una cosidora, la filla del cosidor, que és curiós, perquè el cosidor és el sastre, per entendre'ns. És gairebé com un déu. És portat a les cases. És curiós perquè allà
És com anar al metge, anar al sastre. Era fallar els vestits, això tenia molta importància. I és magnífic, tant el llibre com la pel·lícula, com va ell assegut.
el porten per aquelles muntanyes a la cadira, una cadira de tronc, com a tal, i darrere va el noi amb la màquina de cosir arrossegant. Pensa que el fitena ha vestit a diferència de les basquiales. Exacte, és això. És l'aurea de civilització. I llavors aquí entra dins d'un joc que la pel·lícula ho deixa molt bé, molt clar, però que el llibre en aquest cas, que és el que hem de parlar, estem parlant de literatura on anem amb aquesta línia,
És una literatura que planteja una forma d'escriure molt clara, molt senzilla, molt xinesa, molt oriental, que això és el que intenta a vegades fer la literatura. Si hi ha hagut coses d'anar-ho aquí a Murakami o altres escriptors d'aquella zona, veuré que és una literatura molt clara, molt directa, a vegades massa copsadora fins i tot per la seva cruesa. I en el cas aquest és una mica més bucòlica, més marcada en un espai
dins entre el que és la part històrica, la part idílica i la part romàntica, que té molt de romanticisme. Es planteja el tema de l'avortament i es realitza l'avortament, per exemple, com a tema que potser és una mica la línia del llibre, perquè es produeix una relació sexual entre un d'aquests joves i la noia, per exemple, i això comporta que no s'accepti i per tant es busqui aquesta sortida.
Pel·lícula i llibre, jo sempre et volia comentar això, no? Vull dir que sent el mateix director, el mateix escriptor, resulta que la pel·lícula varia moltíssim. Fins i tot fa flashbacks, cosa que no fa en el llibre, per dir alguna cosa, no? Però bé, recomanable una cosa i l'altra, eh? Vull dir, això està claríssim. A mi la veritat és que sempre m'entusiasma d'aquella persona que sap explicar ja... Aquí perquè hi ha molta diferència, amb el que tu acabes de dir, no? Entre el que diu a cap i a la fi al final de la història i tal.
Però la diferència entre literatura i cinema, no? I si ho ha fet el mateix aquí... És molt clar, molt clar. És a dir, no és que sigui fallida, és a dir, si llegeixes el llibre, la pel·lícula sembla una mica fallida. I si llegeixes i si veus la pel·lícula, el llibre es queda curt. Llavors clar, jo vaig fer aquesta experiència, vaig acabar el llibre, vaig veure la pel·lícula. A partir d'aquí... Llavors, aquell fet que diuen que en el cinema
No cal imaginació, que és constatació, interpretació d'imatge i tal, i en cinema sí que corre la imaginació, perquè tu vas seguint l'explicació i automàticament et fas l'ambient, no? Et situes el personatge, tu el fas tu mateix, no? O sigui, el que acabes de dir, jo penso que té molt d'interès això per a qualsevol persona, no? A vegades es vol comparar aquest llenguatge, no? Això mateix. Això és lo maco, no? Molt bé, molt bé.
La caiguda del... De Berlín, em sembla, de Berlín. Sí, és de l'escriptor Anton Weaver, que és antic militar. I, perdona, el tio Pallos, sap de què parla. No sé quina mena de formació cada mica té, a part de ser militar, em sembla que evidentment en té. Però ja n'he llegit uns quants llibres d'aquest home, La guerra civil espanyola, El desembarcament de Normandia.
I ara aquest, que és la que hi ha hagut a Berlín, en té d'altres, en té el Stalingrad, sé que té, la batalla de Creta. El tio abarca molt sobretot la zona de guerra mundial, que és un camp que sembla que domina prou bé. I és un paio que potser no és dels més erudits, sí que per mi sí que ho és, però sí que té un estil molt novel·lesc a l'hora d'explicar i de narrar tots aquests fets, cosa que a vegades
és molt d'agrair perquè, sobretot amb aquest tema la caiguda de Berlín, hi ha molts noms, molts noms, molts noms, molts noms, molts noms, de comandaments militars, tan alemanys, com soviètics bàsicament, perquè la caiguda de Berlín la van protagonitzar aquests dos bàndols. Els americans no van prendre Berlín, perquè estratègicament jo crec que va ser
d'algun així un error de la Sienhauer, el fet d'anar cap allà, perquè no van considerar una plaça vital a l'hora d'enderrocar el règim nazi, no? Llavors, aquest home, bé, comença errant, o sigui, alterna fets històrics importants amb petits detalls que amenitzen i humanitzen
doncs la trama, clar, aquí t'explicava, el regiment va fer això, va fer el que va fer. Versa molt, sobretot, sobre els estralls de la guerra que implica, i a més a més, en aquest cas, la caiguda de Berlín va implicar bàsicament una venjança, una venjança brutal, però brutal, per part de les tropes soviètiques cap a la població i l'exercit alemany, no?
perquè pensem que l'exèrcit i la població russa o soviètica en aquella època van ser qui van patir més baixes en tota la guerra mundial, gairebé la meitat. Per dir-ho, 25 milions de persones van morir tant d'exèrcit com de producció civil. I els soldats soviètics anaven
Anaven calents, motivats, a l'hora d'entrar sang i foc a Alemanya. I a la presa de Berlín va haver no cal dir violacions massives, però així temàtiques de tota la població femenina de sota de Berlín i per allà on van anar entrant.
tot l'antiga Prússia, tota la zona aquella fins arribar a Berlín i per sota també, no em conec cartogràficament a Alemanya però bé. I el novelista, perquè diguem-ho així, novelista sagista diguem-ho així, sap explicar-te casos concrets però no s'hi aprofunditza donant-te dades fredes, sinó s'hi aprofunditza donant-te dades
emotives, inclús de com ho patia aquella gent, no? I això és el que li dona un ostres, un dinamisme al llibre, que tot i així hi ha moments que se't fa una mica pesat, que el vius. Que vas a sentir el patiment de la gent. Sí, sí, sí, sí. I però també arribes a entendre, clar, que aquella gent estava... els soviètics estaven bojos, no? Bojos per entrar allà a sac i destruir allò que no... de cap de les maneres, no? Hi ha molt... es percep l'alè,
l'alè controlador de tot l'aparell soviètic, bàsicament pel seu líder, l'Stalin, i un dels seus madretes, que era l'Alberia, que era la mà que controlava tots els serveis secrets de l'exèrcit i el part polític soviètic. En un nivell més efectiu i no tan controlador estaven els generals Azukov,
i el Conef, que jo recordi així, que bàsicament eren els que es van endur les medalles i després ja van patir estralls per part dels serveis secrets, però després ja es van venjar pel seu compte. Qui li agrada aquest tema, jo reconec que és una filla personal meva, però qui li agradi aquest tema és un dels autors
molt bons per introduir-se en aquest... Però és un tema molt interessant, eh? Sí, sí, sí. A l'altra banda, és apassionant el segle XX, la part d'entreguerres, esguerres i tal. És un moment que hi ha molts bons llibres, com tu ben dius, i històricament és potser el període amb més documentació. Vull dir, de les més documentades del segle XX. Perquè hi ha detalls, hi ha detalls de soldats concrets. Sí, sí, sí. Ostres... A més, a mi ja t'explico un troset d'un soldat
d'una anècdota que li va passar, no t'explica al final i te la remet al cap d'una estona a l'hora del llibre. Però aquest paio sap tancar els temes i l'enclou del llibre ve amb tu que ha tancat tot. No només la història general que la podem obtenir d'altres fons, sinó també les petites històries que t'està explicant. Insisteixo com et vas fent la idea de com pot ser això. Doncs parlant de guerres.
Podem parlar, si voleu, un minutet del temps entre... Costures. Entre costures. M'he estirat massa. No, no, no. A veure, aquest llibre és una novel·la, comencem pel principi, descrita per la Maria Dueñas, és una escritora que és professora actualment de la Universitat de Múrcia. Se l'ha llegit molta gent, jo quan el vaig agafar vaig pensar, bueno, a veure, realment penso que es llegeix bé,
explica la història d'una persona, la Sira Quiroga, que la seva mare és modista, que abans de la guerra civil, molt poquet abans que esclati la guerra civil, doncs, per motius així de la parella que té, se'n va a tatuant. Llavors, està molt bé perquè ens explica com viu la guerra civil una persona que està fora,
tenint en compte que el Marroc és on va començar tota la moguda, no? Sí, és on va sortir tot l'exèrcit. Tot l'exèrcit. I el fet de tenir persones allà, que en aquest cas la seva mare es queda aquí, quina relació té amb la mare, què li explica la mare, és un llibre que part de la història d'ella, no? A nivell humà, també va fent palès tot el que va anar passant durant la guerra civil. Les dificultats que tenia la gent aquí,
I després, una vegada acabada la guerra civil, el més dur que és la postguerra, no? Què passava aquí a Espanya amb el sentit dels anglesos i els alemanys que s'estaven entre cometes preparant una miqueta per la següent, no? I narra molt bé les diferències després a la postguerra de la gent que vivia molt malament i aquesta classe social, militar o diguem-li el nom que vulguem,
que es movia entre els rits i totes aquestes... eren els guanyadors. El paper d'ella a la postguerra canvia totalment, no l'explico per si algú no vol... Però passa de ser una persona que es guanya la vida amb les mans, perquè quan arriba tatuant l'únic que sap fer és cosir i muntar un lloc per començar a fer vestits i tal, com a través dels patrons
pot fer una altra feina molt més important dins de la postguerra, que no té res a veure amb fer vestits. A veure, és una novel·la, jo he vist que ara l'autora ha tret una altra, ha sigut molt mediàtica, però és una novel·la que val la pena llegir perquè hi ha tota la part històrica, fa paral·lel la seva vida, després surten personatges reals com pot ser el ministre d'Exteriors de Franco,
la seva amant, la Rosalinda, etc. De fet, l'autora, al final del llibre, explica d'on ha tret molta informació. Vull dir que està basada... Això és molt important, eh? Que tinguin la part bibliogràfica o la part documental. Això és interessantíssim. Surtot si és una novel·la. Evidentment. Però explica molt bé d'on ha tret tota la informació a nivell polític. Evidentment, els personatges són ficticis, però sí que surten personatges que han existit realment
Penso que una novel·la interessant. Repeteix l'autora? Sí, és Maria Dueñas. Ella és doctora en filologia anglesa i ara consta com a professor a la Universitat de Múrcia. Molt bé. Doncs respirem 10 segons i venim amb la independència de Catalunya.
La independència de Catalunya. Sembla mentida, oi? Que ho diguem així de clar, així de fàcil, no? Bueno, els que vam anar a la manifestació ahir quedava bastant palès, no? Jo no vaig poder, per qüestions personals, però vaig anar el dia anterior a la cafeina que es plogues, que era una marxa amb torxes per la independència. Va ser molt maco.
el que diem eren mil persones, però tothom portava la seva torxa i tal, i que eren pels carrers d'independència, lògicament. Va ser una mica la prèvia, el que seria la manifestació posterior. Sí, això es fa amb diferents pobles, ciutats i cordonallar també. I era molt maco, perquè era de nit i donant sessió com realment molt important.
Jo, un dels comentaris, jo penso que com a persona més grans, esclar, l'evolució que s'ha produït des que vaig deixar fins ara, és que és... és brutal. És brutal. Llavors, esclar, recordes aquell temps, dic jo quan tenia la teva edat, li deien al meu net, que té ara 9 anys, li deia jo que estava cantant ara el sol i l'AVE Regina, no? Llavors esclar, li dic quan fas aquest canvi, fas aquesta... eh?
O sigui, aquest canvi d'època, dius caram tu, i que m'ho pugui creure que realment això pot arribar a ser, i vaja, vull dir, totes les sensacions que serà, no? Doncs la veritat és que, francament, és per entusiasmar-se. Jo penso que és per entusiasmar-se i agafar, doncs, aquell riptus, i aprofito una pel·lícula que vaig veure aquest dia que es diu Invictus,
que no havia entès mai gaire perquè l'havia fet el senyor Clint Eastwood i aquest tio ho vaig entendre. Cap i a la fi, és un ideal que presenta aquell senyor allà, un senyor que va ser, francament, una icona irrepetible. Jo me'n llegeixo del llibre, no hi he vist la pel·lícula. En tots els efectes que vulguis, però una icona irrepetible.
Penso que hem de començar a tenir confiança. La mateixa desconfiança que teníem ens tradicionava. Home, jo crec que situació més bèstia que tenia a Sur Àfrica aquella època, que evidentment allà hi havia un apartheid bestial, no? Ja és que hi havia discriminació total, no? Vers les persones de color. Aquí el tenim a Madrid, l'apartheid. Sí, sí, però allà era més...
Diguem-ho així era més quotidià, més del dia a dia. Allà la gent de color... és que estaven segregats, no podíem fer res. Estaven matxacats vilment. Passaven aquells... quan hi havia revoltes a Soweto i passaven aquells camionots blindats amb els soldats a dalt i des d'allà, còmodament, diguem-ho així, abatien els manifestants. Afortunadament la situació nostra no és aquesta, només faltaria.
Els que a la teva edat ja heu viscut situacions semblants, no? En plena dictadura. Això és el que penso jo, que ens ha de fer tenir aquesta confiança que tot és possible. Llavors, a partir d'aquí, ostres, no sé, jo crec que és un toc d'avís, no? És dir, eh, que som uns quants, eh?
Crec que no... Evidentment la part bèlica no arribarem, no? Sempre s'ha aturat. Sempre s'ha aturat a Barcelona mitjançant la llarga història. No hem de donar Barcelona i Catalunya. Però jo crec que és que... Hi ha de dir que a la part bèlica no s'ha d'arribar mai i que a la part bèlica no val la pena. No val la pena aconseguir el que volem aconseguir mitjançant la força. La força. Som nosaltres, que sobretot som qui hem patit la derrota.
que això ho digui un victoriós no té gaire mèrit. Jo crec que això té mèrit qui ho diu un que ha patit la derrota per la força, com va ser Catalunya. I que això digui que no, no, no, la independència no es val una gota de sang, evidentment això ja, d'alguna manera, perdona que ho digui, ja t'has conyat al cel. Sí, exacte. Jo crec que en aquest cas el clam del poble és evident, és clar, faltaria. Estem parlant de clam de tothom, de transversals ideals, el periòdico, com tothom hem vist a la premsa,
ha tret un estudi i tal, 49,5% d'afor de la independència, 48 que no i gent que estava indecisa. Però el que jo veig és que l'actitud del dirigent de Catalunya en aquests moments ha estat molt, molt veleta. Vull dir, ja sé que és un tema institucional, és un tema purament diplomàtic, ara el dia 20 s'ha de veure amb el senyor Rajoy, el senyor Mas, estic parlant d'aquest senyor, però jo no l'he vist mai per la labor ahir.
El vaig veure i avui l'he vist per la labor. Em refereixo al cas de dir que sembla que una miqueta vol demanar, està demanant una sèrie de qüestions, però que a partir d'aquí aquesta demanda tornarem a trobar-nos amb una giravolta política. És a dir, no oblidem, i no vull dir que sempre faci això Convergència i Unió, ni vull entrar amb els Convergents, ni vull cap problema, però és evident que Convergència a Madrid ha jugat sempre al costat del poder.
Jo penso que el senyor Mas, parlant del dirigent Pontet, se li ha passat una patata calenta, que ell deia, bueno, doncs fem la manifestació i jo no vindré, va donar els seus motius. Jo vaig veure la capçalera i hi havia molta gent de convergència, etc. Però que ara, degut el context, o potser en un altre context, el context de crisi que tenim a Madrid,
no està per la labor. Marina ha fet cas avui. No es treu mai per la labor. Però com s'ha de vehicular? No els interessa. Com s'ha de vehicular això per tal que puguem tenir un full de ruta que es diu? I dir, bueno, a mica en mica nosaltres anirem demanant, anirem construint. Ha de ser l'estat espanyol que hagi de donar el punt de partida. Però com es menja això? Si Catalunya està enviant, perdoneu, 20.000, si ho tinc ben entès, 20.000...
Jo t'he entès 40.000 milions mensuals amb un tren blindat. Si això s'hauria de canviar molt. Una cosa molt ràpida i ara deixo la paraula. Està clar que actualment, i això he dit per un economista l'altre dia, per televisió amb un tio que em dona molta confiança, va dir clarament que actualment, si el govern català, per entendre's, per posar un exemple d'aquests que a vegades demagògics o com vulguis dir-li, fos independent,
i hagués de complir el que seria pagar les pensions, els jubilats, prejubilats, ajuts i les bidues, en aquest cas, parlem d'ajuts també que s'han tret i tal, encara tindríem un superàvit de 200 milions d'euros. Actualment, cosa que abans teníem 2.000 milions d'euros. Simplement pel fet de no enviar aquest tren cap a Madrid. És a dir, i això és un exemple, però és que és un exemple que estem parlant de 2.000 milions, que a partir d'aquí tot això seria viable per sanitat. Per tant, és a dir,
La part que si marxem d'Espanya i hi haurà una crisi interna, pitjor que la que tenim, segur que no. Que Europa ens acceptarà, ja ho veureu com sí. Ahir va sortir un belga equivocant-se i avui ha rectificat. Per tant, per què sap el que hi ha al darrere? Perquè Catalunya està dins de l'euro i és inherent, el fet d'estar dins de l'euro està dins d'Europa.
No podem anar a la cua i anar a sota de Kosovo esperant que ens diguin el què. No, no, esclar. Vull dir que això és un problema, però esclar, ens ha donat el vist i blau al vot espanyol. Que va votar la majoria absoluta perquè entri un país sent membre. Esclar, Espanya dirà que no. Per què? Perquè està perdent un vestit importantíssim com és Catalunya, a nivell econòmic i a nivell de molts nivells. Jo vull el que, clar, evidentment les... Aviam, ara vull fer una anècdota, un aclaratori,
és que estem parlant d'avui, tot i que el programa s'està rebent en dissabte, però tinguem en compte que l'estem gravant. Però bueno, com que hem fotut la gamba jo crec que hem d'anar a l'explicació. Aquesta és la gravació que fa el dimecres. Ja mirarem de simular després que ho fem realment en dissabte. Però som sincer, dissabtes no podem perquè ens anem a sopar. A partir d'aquí avui he vist comentaris, des del negacionisme absolut,
de mitjans, que inclús públics, com la Televisió Espanyola, que no posaven a primera notícia, cosa que altres mitjans estrangers ho feien, altres comentaris més... potser més comprensius, però potser més punyeterots, fins i tot. Perquè... i avui ho discutia jo amb companys de feina, que no tenen cap... o com a mínim es mouen en el dubte o en l'escepticisme
de la independència, no? I era va, sí, molt bé, però aviam, fui la ruta. Tenim un fui la ruta? Quins són tots els passos que s'ha d'establir per arribar... Però d'alguna manera, notava una mena de...
com de dir, bé, sí, però és com el nen que s'independitza, no? I el pare diu, eh, ja a veure si te n'en sortiràs tu tot solet, eh? Clar. Que ho deien abans, eh, ara no. Ja ho tens tot claret, tot això. Això abans sí, però ara no, eh? Els pares ja no diuen això. No, no, sí, sí, sí, però d'alguna manera es percebia aquest to, entre cometes, burleta, no?, que potser els adults... Aquí està la diferència. Els adults fem amb els nens, no?, d'alguna manera. I a veure, alguna manera algú tenia raó dient, bé, ara cal,
a establir, a convocar eleccions i que aquí es presenti, vist aquest recolzament massiu que els ha deixat tots descol·locats, és que el partit que no es presenti amb un ideari independentista, ara estan tots acollonits, perquè si convoquen eleccions i no es presenten amb un ideari independentista, què passarà amb aquests dos milions de votants que van anar a la manifestació, més l'ex de persones que sense anar-hi com en un cas,
Podem estar al darrere de tot això, no? Ja sé que la gent un cop s'hagi refredat tota aquesta esbrevada d'alguna manera i a l'hora d'anar a votar hi ha gent, hi ha molta gent que està en contra del PP o estan en contra de les polítiques del PP però quan venen a eleccions, pata, va, els vota. I he sentit comentaris dient, no, no, és que jo els voto perquè no guanyin els suïssos que ho van fer fatal, no?
Però això és més bàsic que és molt bàsic aquest element. Del vot de càstig això és antic, avorrit i no vull dir que ho faci, però això està, i em perdonareu, i si algú ens ho estigui escoltant em sembla de no tenir massa cap. És a dir, jo crec que es poden desviar vots, es poden fer altres accions, però no recolzar com està passant,
Un poder absolutista per no dictatorial que està venint des de Madrid per fer-te desviar. Estem en una majoria absoluta que estem patint. El que estem patint és que no pot respirar ningú per estar en compte de lleis tan salvatges com la de l'avortament, de tot, de tot el matrimoni homosexual, qualsevol qüestió que es plantegi, els retalls, les retallades.
Tot això és una vergonya. Estem en una situació crítica i jo crec que Catalunya... S'està engavant la tumba. Totalment. Tota la dreta i l'ultradreta, perquè avui es deia que a altres països d'Europa, on la dreta està molt fragmentada,
com passa a França, per exemple, molta gent vota a l'ultradreta. Sí, la Marie Lepen i aquesta penya. Però aquí l'ultradreta està marcada dintre d'un sol partit. Tot això està erosionant aquest partit. La branca gallardona. Òbviament, alhora els erosiona a tots plegats. No pot haver un ultradreta que brolli d'aquí. Ja veurem David si el Gallardon a les properes eleccions no fa el seu partit, perquè ha demostrat la seva extrema
ultra dreta. Sí, quan semblava de més liberal. I llàstima que no són amics amb l'Esperanza Aguirre. Ja teníem albinomi perquè també d'unidor. Jo crec que estem patint una autèntica vergonya política i un radicalisme d'extrema dreta que ha solapat i que estem empassant-nos. És que és una bestiesa. Hem d'acabar amb això. La diferència que podem trobar amb el
En fa 300 anys, en fa 300 anys, és que aquella època, els arguments tot es demostrava en un camp de batalla. Beneuradament, avui dia, el camp de batalla són els mitjans, els mass media i els mitjans de comunicació. I els partits polítics, i la democràcia, i les urnes.
i tot això. I els que els hi paguen per anar a aquests debats, que és una bestiesa. Però ja hem de combatre idees, ja no hem de combatre fusells, ni hem de combatre bombes, ni hem de combatre tot això. El magnífic reportatge que vam fer ahir per TV3 d'alguna manera ens ho mostra tot i que jo crec que les potències estrangeres hi estan ficats amb tot això, igual que aquella època, no? En què es barallaven líders i els alemanys i amb els anglesos i tot això.
però avui dia, benauradament, tot i que és més complexa desllorar-te'n, és més enganxifós tot plegat, perquè quan era una guerra és una guerra, doncs... Tenim el camí fet, no? Segur. Doncs què? Què penseu? Independència o no? Jo per mi sí. Sí? L'ordes? Jaume? I no és real de la crisi que hi ha ara, eh? No, no, ja. Ja ho pensava abans. Evidentment, eh? Evidentment. No és bé?
Hem fet el primer programa a Babilònia, ha quedat bé, jo crec que sí. La propera setmana encara serà millor. Seguríssim. I estarà la rosa, també, i ja la coneixereu. Coneixeu les obres, vull dir, mare meva. Coneguda internacionalment. Doncs, el que dèiem, ens veiem la propera setmana. Fins a la propera. Exacte. Fins a la propera. M'estic llegint clau Tatlas, el llibre. Bueno, després ens ho explicaràs. Parant la pel·lícula al febrer.
Molt bé, fantàstic. Doncs vinga, ja al davant tenim informació. Adéu-siau. Adéu-siau.
A continuació us oferim la repetició del programa Emma de música, a més dilluns passats.
M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit. Em plau moltíssim tornar-nos a retrobar. Esperava ja aquest dia, de veritat. Hem fet les vacances molt caloroses, però ens retrobem amb el caliu de la ràdio, amb aquesta hora que compartim.
vosaltres i un servidor i el Marc a les vies de so. I com sempre, per no perdre l'acostum, continuarem el nostre programa com sempre, començant amb la veu del poeta, d'en Joan Margarit. Càlcul d'estructures. Ara, aquesta ciutat