i la setmana que ve ho podem discutir. Moltíssimes gràcies, una abraçada molt forta, fins dijous que ve. Adéu!
Doncs bona tarda i benvinguts un dijous més al Babilònia, un programa, com ja sabeu, dedicat al món de la cultura, de l'espectacle, del cinema, de la literatura, de l'art, de moltes coses. I avui, doncs, estem amb el David. Bona tarda. Què tal? Tornem a trobar-nos? Sí, home...
Pobret, que la malaltia t'ha arrossegat. Porto una ratxa. El lodo, que es diu. Entre una cosa i l'altra... No, és aquestes grips que han caigut aquest any. Sí, sí, però a llargota. Jo porto un mes, que no agafo la grip, però estic mitjafònic, mal de coll, tot seca... Sí, però si no l'agafes no és el mateix. No, no, exacte. Però encara i així dius, fa ràbia. És que no marxa mai, no marxa mai. Tres setmanes de... Però sembla que és una mica el mal d'aquest any, eh? A tothom, vull dir que també és una miqueta això. Gairebé tothom.
Molt bé. Jaume, com estem? Bé. Bé? Sí, sí. Fantàstic. Estic amarat d'exposició i de quan val a dir-ho, eh? Clar que sí, clar que sí. Recordem-ho, no? Si vols. Com vius, sí. Bé, vull dir, el que vam dir la setmana passada, no? Exacte.
allà a Cornellà, doncs, en el carrer Marquès de Cornellà, número 17, número 15, mireu això, més uns baixos, eh? Sí, que fa cantonada, eh? Sí, fa cantonada amb el carrer Narcís Montoriol. Sí. Doncs bé, vull dir, si us interessa venir, doncs, estaré molt encantat d'explicar-vos, doncs, tot el que el Joan, que ell no viu aquí, que és el meu fill, doncs, té, doncs, la... Una exposició. Sí, l'exposició, i també el per què, com, i què representa, i tal, vull dir...
Es diu Rostres i Estats de Consciència. Molt recomanable. L'hem vist d'aquí. Què hem de dir? La que vam parlar setmana passada... És que això de la consciència és molt interessant. Avui tinc un treball que també és molt... Això de la infantesa que compleix. Tot està connectat. Avui sentia llegir una notícia d'un pallo que el van apallissar.
no sé per què el van apallissar i li van fotre cops al cap
I arrel d'aquests cops al cap, ell ha agafat una nova percepció de la realitat en què visualitza les matemàtiques que estan a la natura. Evidentment, explicar-ho és una cosa i suposo que imaginar-ho és una altra molt més llunyana. Però Pallo, ara ell precisament ha deixat de fer tot el que està fent i està aprenent matemàtiques, va a la facultat de matemàtiques per entendre
per entendre els conceptes que ell percep. Perquè... I li han fet estudis així, del cervell i tal. Se li ha excitat, diríem, el funcionament. Per exemple, el concepte pi, que és allò... Sí, sí. El percep, el veu. Sí, sí, sí. No sap com, però ho veu. Ell percep tot això. Percep línies geomètriques...
que la resta d'humans no veiem, però ell les percep d'una manera... Que fort. Com si percebés Matrix, d'alguna manera. Curiós. Que bo, no? Una altra manera de percebre la realitat, no? Avui també parlarem d'una pel·lícula que es va passar ahir a la cadena aquesta al migdia de la Barcelona TV...
que és sobre Freud i, a més a més, contra el Saul Holmes. Vull dir, però molt interessant, perquè entreven a la gimnosi, entreven totes les pràctiques i averiguacions que va fer aquell home. Fem una cosa, parlem una mica del sumari i comentem el que avui parlarem i comencem a donar tralla, vaja.
Doncs comencem per el tema de literatura, llibres. El David ens parlarà de la trilogia del Baztan, del Redondo. Aquí una mica vam parlar, però el David ens farà una altra visió. Sí, també. Superinteressant. M'ho heu recomanat i m'hi vaig anar. I tant, no, no. Sembla que mitja Catalunya està enganxada, no?
I després aquest text en què ens parlava el Jaume del diari Ara, la infantesa... Infantesa dislocada. Dislocada, perdó. I de cinema parlarem d'un munt de pel·lícules, Dióces i perros, Nightcrawlers, Sherlock Holmes i Freud, que també comentava el Jaume aquesta pel·lícula de gran interès que van fer a 8TV.
Una pel·lícula que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, el Big Hero 6, que està molt bé la pel·lícula, està molt curiosa. La és la mínima i també recuperem pel·lícules una miqueta més classicotes, els 90, la novena porta, Mary Shelley's Frankenstein i Lady Bird, Lady Bird, que també és contundent com a tal.
Tenim també de fons, escoltem a Chris Ria, que és un dels millors cantants de rock, de blues, anglès i tal, que avui compleix 66 anys i encara estem actius, és un dels grans cantants.
I també intentarem a mig programa veure si podem escoltar una de les cançons de l'any 99, fa 16 anys, que la cantant Cher, que és una cantant nord-americana, canviava d'estil, canviava de look, canviava de tot, es tornava supermoderna, es tornava discotequera i venia al voltant de 20 milions de còpies d'una cançó que es diu Belif, que la neumàtica Cher...
Actriu, no? Actriu que va sonar a un trip, oi? Exacte, que va fer un trip de la Foscor. Que va fer mermets, sirenes. Ah, valent. No, no, no, no, no, no. És la Cher, és la Cher. Ah, la Cher. No, no, no, la Björk. Ah, la Björk, perdó. És la Cher, sí. No, no, és que va fer sirenes, perquè una mica tinguem la referència, i hechizo de luna. Ah, això. Ah, sirenes, a mi...
Sí, que sortia la Gona Ryder, molt joveneta, i ella, oi, que sí, recordeu aquesta paraula? Sí, però va poter aquesta paraula. Molt bé, doncs, parlem de llibres, David. Va, bé. Trilogia del Bastant, El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda en la Tormenta. Dolors Redondo, digues. Bé, em va sorprendre, no? Jo no soc massa aficionat a les novel·les, així, diguem-ho així, negres. Mhm.
normalment vaig llegir aquella famosa americana, com es deia aquella dels assassinats d'aquella granja o sigui que fer famós l'escriptor aquest el Pulauster no, no, no com es diu aquest escriptor conegut
el Philip Seymour Hoffman va fer una pel·lícula d'acceptació ja recordarem farem memòria bé, no era massa aficionat però em van recomanar aquesta sèrie de la Dolores Redondo
I jo, primer vaig així, vaig rufar el nas. No està molt bé, està molt bé. A la segona plana ja estava enganxat. Home. Però a la segona, eh? Molt bé. O sigui, molt ben escrita. Tota la trama està molt bé. Potser hi ha algun tros que se't fa una mica ferrós. Sí, però això és molt llarg. Però és que és molt llarg. Són tres novel·lotes llargues cadascuna.
I ens parla d'una inspectora d'homicidis de la policia foral de Navarra, de la comunitat de Navarra, que persegueix un assassí en sèrie, sobretot a la primera novel·la. Són tres novel·les i les tres van lligades, tot i que no tractin el mateix. Hi ha una trama darrere fons... Són autoconclusives, però... Sí, però hi ha una trama que uneix les tres novel·les. Els pots llegir individualment,
que jo no ho faria, òbviament, però hi ha una trama que les lliga de totes tres. I el que em va agradar molt... Moltes vegades penses, està molt bé tota la trama detectivesca, però també està molt bé tota la trama familiar d'ella...
perquè, clar, també va lligat amb tota la trama detectivesca, està molt lligat, cosa que a vegades grinyola una mica, no?, que potser en una situació més real amb ella l'haguessin apartat del cas, no?, per massa implicació directa, no?, i això és el que potser grinyola una mica més.
Però, bueno, s'ho fa venir bé i la mantenen allà, perquè clar, evidentment és l'Star... L'Star Poli. L'Inspector Estrella, com li diu aquell, no? Sí, sí, sí. I bé, lliga molt bé el que és el tema de la raó pura i dura, que ha de fer servir tot policia en la resolució de casos, no?,
amb tota la tecnologia que avui dia la modernitat, diguem, ofereix a l'abast. La medicina forense i tota mena d'analítiques. Però també ho lliga molt bé amb tota la tradició mística de l'entorn que ella va viure de petita, no? Perquè ella realment viu a Pamplona, amb el seu marit que és escultor,
però té la seva tia, que és la que la va criar, per uns temes familiars que la novel·la no vull desvetllar aquí. Aquest és molt fort. I que viu a un poblet que es diu Elizondo, que existeix de veritat. Sí, sí, és molt maco, per cert. Sí, que està a la vall de Baztan, que Baztan és el riu Vidasoa, però que a la part de Navarra es diu Baztan. I més a vall, quan comença a entrar allà aquí Puzcoa, ella es diu Vidasoa. Exacte, allí és una vall preciosa. Sí, però l'he vist alguna foto? Jo he estat, jo he estat, és maquíssima allò.
I lliga molt amb tota la tradició de bruixeria que hi havia a la zona, de misticisme envers la natura, amb el Sajaún. Allà és boníssim. Està molt bé. I altres deeses mares que envolten tota la natura d'allà, no?
Al principi, evidentment, la seva ment analítica de policia ho renega, però també hi ha una part seva com a habitant d'allà que ho ha d'assumir d'una manera. Allà li passen coses. A banda de la raó, quan va a la muntanya a fer xics coses, es troba amb aquestes visions, aquestes imatges, aquests personatges mítics, teòricament. Queda una mica
deslligat. Al final no acaba de quadrar, quan hi ha massa tot això. Exacte, però sembla que ella pateix aquestes visions. No sabem si per una problemàtica esdevinguda per aquella infantesa brutal, clar, t'ho deixa obert, però ho deixa molt ben obert. Clar, no t'ho diu si és per culpa que són uns traumes o que realment les visions són, diguem-ho així, sobrenaturals. No ho saps, no saps per on entrar, no? Però bueno, queda allà. Però està molt bé, tota la...
Tota la relació amb els companys de feina. Descriu molt bé els típics policies de la vella escola, els més nous. Els de la nova escola. Els de la nova escola. Està molt bé. El punt d'inflexió d'aquell company que li passa el que li passa, no? El punt d'inflexió és tremendo, eh? Si dius pam, no? Sí, sí, arriba un moment que dius, bueno, això han de solucionar. Ho solucionen i a partir de llavors...
Té un fidel, diguem-ho així, subordinat. Sí, un guset, que dic jo. Sí, sí, sí. Però bueno, tenia que passar allò, no? Ja està. Està molt bé. Jo us recomano molt, aquestes tres novel·les. Tenim pel·lícula a la vista, eh? Sí, això ho diuen. Em sembla que és de la mateixa companyia del Millenium, eh? D'aquelles pel·lícules que va fer... Però està feta la pel·lícula, ja. No, no.
No, no, no, és que tu em comentaves que et sonaven campanes, d'això, però és impossible que hi hagi una pel·lícula perquè és una novel·la de... L'última és d'ara. Ha sortit fa dos mesos i l'altra fa un any o dos, però no hi ha pel·lícula, eh? Ja... No sé si faran la pel·lícula d'un... Sí, m'ho vas dir, m'ho vas dir, però... D'un sol llibre o... Jo crec que els tres en una sola pel·lícula veig molt bèstia. No, no, no, faran tres pel·lícules. Ah, tres pel·lícules, no?
A veure, m'apuntaré el títol perquè jo buscaré... O jo he escoltat coses... Jo hi he dit alguna cosa i em sembla que és de... Està... Està... Està en preparació. Està en preparació. Bastant, no? Has dit? Trilogia del Bastant.
Però jo crec que és això, més aviat. Deu ser alguna pel·lícula que tracta tot el tema de la mitologia d'aquí del nord de la península, però que no és exactament aquesta història de l'inspectora Amaya Salazar. A mi un dels personatges que més em va...
Em va cautivar, va ser el de la tia. La tia és boníssim. Com es diu la tia? Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Dolores redondo. Sí. No, no, la veritat és que és una experiència, no? És una forma diferent. No és per dir-te que vaig acabar els tres.
I ara no estic llegint res perquè m'he quedat saturat. Ara que ja hi ha això. Sí, sí, ara no ho tinc. Ara deixo descansar uns dies. Segons quines pel·lícules també em passen. Sí, sí, no em passa això, eh? Vull dir, quedes una mica desencaixat. Però bueno, mira, escolta, torna a provar altres coses. Mira, serà per llibres. Sí, no, no, no. Molt bé. Doncs la recomanació. Jaume, parla'ns d'aquest article del diari Ara. Sí, la infantesa dislocada. Dislocada.
Aquí el llum és una mica justet, eh? I a vegades això ja comença... Aquesta, qui escriu això, és l'Anna Lanfrancori, que precisament és investigadora de la Universitat de Barcelona. Ella, bueno, és, diguem-ne, que està dins el camp de la filosofia i llavors el que van fent, doncs, aquests articles, el que plantegen...
és un seguit de reflexions sobre coses, segons el meu criteri, molt serioses i d'una profunditat francament remarcable. Diu, el nostre concepte de família neix, segons Filipe, i és al segle XVII, al voltant del redescobriment de la figura del nen, entès com a centre d'una unitat familiar que li ha de procurar atenció i cura, que el considera com alguna cosa a estimar, protegir i educar.
La infantesa serà un tresor que haurem de deixar enrere, no sense nostàlgia, però també una malaltia de la qual, per sort, tots ens gaurim tard o d'hora, i com més ràpid, millor. Esclar que hi ha qui és tota la vida un nen, també. Sí, clar. Això s'ha dit moltes vegades, no? Això sí. Aquest nou objecte vindrà com passat pel sorgiment de disciplines, institucions...
que adoptaran la funció de posar límits, definir-lo, dotar-lo de certes aptituds específiques i tasques a complir que diran com ser un bon nen. En definitiva, l'educació, no? Llavors aquí diu que Walter Benjamin, que suposo que el coneixeu perquè es va fer una pel·lícula d'aquest senyor... El Manel Cusó. El Manel Cusó i Ferrer...
Considera que el nen, com a últim refugi i el llenguatge i l'escriptura, l'últim dels arxius de la història de la facultat mimètica, la capacitat de reconèixer i reproduir semblances als seus jocs, el nen no estrafa exclusivament les relacions humanes en què està inserit, sinó també...
El món de coses que l'envolta, el nen no només juga a fer de botiguer o de vestre, sinó també demolir de vent i locomotora, avions i planetes, drones, ambulàncies i dinosaures. I en aquesta assumpció del món material, sense distingir entre el que és nou i el que sempre ha estat allà.
Successió i ordre jeràrquic són matèria d'escola. I ara, per definir tot això, perquè ja no li agiré tot l'article, això està clar, diu... Cada infant, o cada infància, acompleix la seva tasca històrica d'incorporar al món simbòlic el que la generació anterior ha viscut com a novetat, com a trasbals, normalitzant-ho, convertint-ho en el més natural.
Què vol dir, això? Que, en definitiva, tot aquest concepte, crec jo, que moltes vegades s'ha dit que... Per què ens agrada tenir nens, no? Ho he dit jo, que som pares, no ho sabem, i avis... Bé, jo soc avi, perdó. Tu ja has fet doble sal, ja. Sí, és com... Ara em queda el triple, oi, vols dir? És allò de dir... Escolta...
A veure, des que jo em vaig plantejar que ho faria d'aquesta manera, que obtindria aquells resultats, esclar, tu et fas un projecte de vida, com és lògic, a partir d'aquella novetat, no? I llavors tu com una mica recapacites sobre, i més ara que ja soc avi, no?, com...
Com ha quedat allò? Realment quins resultats has tingut? I llavors jo el que veig, i m'he adonat, i al llegir aquest article crec que és important, crec que la generació vostra, que és la dels meus fills, doncs en definitiva el que esteu fent és adaptar això.
que ho vam viure nosaltres amb un trasbals extraordinari, perquè precisament era aquell punt d'acabar amb una cosa que semblava impossible acabar com és la dictadura i entrar en el camp de la democràcia. El suflé famós, no? Sí, sí, sí, ho vam viure. Però jo crec que som una generació...
Exacte, però és una generació molt potent, la generació nostra, vull dir, la gent dels 40 i alguna cosa, que hem entrat moltes ganes a estudiar, tothom volia fer coses i tal, però en canvi la que ve darrere dels 20 anys ve amb una desídia absoluta. A veure, també ho podien dir de nosaltres, però... No, no, no, però jo crec que no. Abans jo crec que havia, des del punt de vista, tampoc soc antropòleg, però jo crec que la generació vostra...
Bé, sí, que hi ha de tot, evidentment, si no, no hi hauria res, però és en general, és el que diem, jo crec que en aquesta generació molta gent volia fer moltes coses però no podia per aquells motius, una manca de base, exacte, i era impossible, i la nostra generació vam tenir l'opció, una ciutat més de benestar, de poder estudiar, de poder tirar endavant, de fer moltes coses, i ara aquesta generació posterior, que ha tingut també tot, ha tingut massa, per mi des del punt de vista...
I crec que això ha estat el motiu per ser acomodatícia, aquesta generació. I clar que hi ha gent que és molt vàlida, si no van dir malament, però jo crec que hi ha un percentatge molt alt de gent que, bueno, ja ho veus, vull dir, si jo fa 3 anys estava a la universitat i veia la gent que tenia 20 anys, no?,
I és una desídia absoluta. Solament curràvem allà la gent que estaven fora del període com a tal. A part de 3 o 4 o 5 o 10, els altres eren gent de 30, 40, 50, 60, 70 anys. Jo puc dir-te que jo no vaig estudiar tant com quan vaig apuntar-me a la UOC. Ara farà un temps, ho vaig haver de deixar, òbviament, pel fet de ser pare.
que és impossible fer-ho simultàni, però les ganes i la manera d'estudiar... Però si ho fas presencial, qui penca és la mateixa gent. La gent de 20 anys està allà que no se n'entera de res. Hi ha gent que sí, però clar, és com tot, comentem, que és un exemple, però que jo he viscut durant 3 anys i he pensat, dic, mare meva...
És a dir, estem parlant d'una cosa d'humanisme, però si estem parlant d'això de medicina... Anem ben servits, eh? Perquè si no sap el que és un fetge d'un pàncreas, eh? I et fa una desgràcia, eh? Perquè és veritat, és molt bèstia, però home, és que no... Jo el que he vist com a... Jo el que crec que hi ha com a gran diferència que es va generar, diríem, en aquesta generació nostra...
és que els pares governaven i educaven, però no des de l'exemple, sinó des del compromís, ni de l'exemple, sinó des de l'autoritat. O sigui, és allò que està l'assemblea i en definitiva esclar. Llavors, baixaven la bargueta fotint els collons sobre la taula i ja està. I veieu això? Això ho heu d'adorar. Això és el que va anar.
El dia que els tingueu així... Això no ho vaig veure. Bé, era simbòlic. Ja ho he entès. El dia que els tingueu així, llavors m'anereu vosaltres. El dia que us va tocar amb vosaltres, això es va acabar. Jo voldria encara, insistim, una petita coseta que diu aquí, sense oblidar que el nen viu el seu món com un dictador.
Fixeu-vos-hi ben així. Llavors diu...
la porta estreta per on sortir de la catàstrofe que les coses continuïn així. Aquí estaríem amb una altra qüestió. La democràcia va ser una gran il·lusió i va ser un munt d'oportunitats i llavors un cop hem arribat a aquest punt que estem ara, dius, sí, però hi ha alguna cosa que se'ns va escapar allà, que això no pida, eh? I llavors això torna... Jo volia fer, volia explicar... No, no, és una tonteria. Sí, no.
Veig que una mica cuento, però no massa, potser. El Xesco la coneixerà segurament. Una cita del Picasso, que és que he llegit avui, que deia... Quan jo era un nen, pintava com el Rubens. I m'he passat tota la vida aprenent a pintar com un nen. És veritat, és cert.
Viva, clar, clar. Viva, perfecte. Molt bé, doncs mira, un colofó magnífic allò per acabar aquest article. Interessantíssim, el que diem, no? Vull dir, que a vegades amb aquestes editorials... Anirem buscant molt. Hi ha moltes oportunitats en aquest camp. Serveix per fer una mica de xerrada, no? Home, i quan tens fills veus exemples que dius...
I ara què faig? És com l'altre dia, això a la política aquesta, a la comissió aquesta que es fa a la Generalitat, amb el David Fernández, de la CUP, que ha de dir, escolti, que jo si vull ser autoritari també ho sé fer, eh? No m'agrada gens, però si m'hi poso també ho sé fer, eh? No es porti com un criu perquè...
I els haurien de fer... Perquè els nens moltes vegades són això, són petits dictadors. Sí, sí, sí. Vam provant. Em sap greu, però l'hi ha hagut d'emarrar, per exemple. Perquè estàvem esperant a la sortida del col·le i he anat amb una nena que són coneguts i li ha fumut una patada. Ja. El petit, eh? Sí. Home, el gran no, ja el gran no. Ja, ja, ja coneixo. I dius, però... I rient, i dius...
No, no, clar. Però què fas, fill? No pots acceptar-ho. Com faig, això? Dic, no, no, tots serios? I dic, mira, ara t'has trencat la línia, doncs ara no, ara et tribo de la llibertat. Ara malament, clar que sí. Sí, sí, sí.
Naturals, per dir-ho d'una manera. I lògicament s'han de corregir en la manera... No, però també jo crec que de tant en quant una mica de mà dura, no vull dir que se'ls toqui. No, és marcar el límit. Exacte, marcar un límit ben marcat perquè hi ha molts pares que no ho fan. I això veus pel carrer que passen dels nens perquè van anar amb el mòbil i tal, no? I estan al seu món i els nens van fotent patades a tot Cristo i van empujant i van fent. I els pares passen olímpicament, no sempre. No.
Es pot estar mirant el mòbil, però està amb un ull allà. Jo més d'una vegada li he fet una mirada així com d'ensurta amb algun nen perquè pari. Li he fet així com dient... Llavors el nen, clar, veu una autoritat, però la mare no la veu, però a mi no s'apropa amb l'altre. Però a mi ja no, perquè a això cal, imagino, li faig la mirada rara...
No, no, però clar, és increïble que la càstigui a costat la persona que ha de cuidar-la no foti ni cas perquè està fent el WhatsApp. Òbviament, òbviament, no. Home, ho vull dir. Però a vegades, jo tenim fills, ho reconeixes, és que hi ha una certa... Sí, no, hi ha un moment que arribes, estàs... Ho entén, ho entén. No està al cap, no està més amunt i vas saturat. Vas saturat i en un moment que dius, a la mínima que pots, intentes desconnectar, eh? Però mira, David, jo crec que si vas amb els teus fills, amb el WhatsApp no pots anar pel carrer.
Ah, no, no, no. Perquè el nen surt disparat cap a la carretera i se'n va en orris, la cosa, clar. I llavors, per una tonteria d'una xorrada de m'he comprado un jersey, vull dir, al nen li passa alguna mena. Això està clar, està clar. No, no, no, és que hi ha coses que són... Oh, quina notícia, oi? T'has comprat un... Clar, és que dius, home, és que ja... No em parlis de WhatsApp. Ja ho trobarem a tema, això. No, no, clar, és que ja és avorrit, això de WhatsApp, també. D'acord, com tot mitjana de comunicació. Bueno, sí, no, clar, s'ha utilitzat bé, com tot, per usos i per comunicats corrents per anar a diar,
Ay, que me duele, he perdido la tapa del boli. No, home, no, sisplau. Doncs passem al món del cinema i bé, doncs comencem forts, perquè el David parla de Ned Crowlers, però jo parlo abans d'una pel·lículeta que es diu Dioses y Perros, que vamos por un estilo, no és el mateix, ni molt menys, però és una pel·lícula que va passar així com molt ràpid, és una pel·lícula de 80 minuts, també, és molt curta, espanyola, d'un tal David Marqués, un nano que ha fet cosetes, no sé, una pel·lícula que es deia, bueno, no és gaire conegut, em sembla que es deia una que es deia El punto de mira, bueno, pel·lícules de per aquí, que jo no el coneixia i em va sobtar
és el Hugo Silva i la Megan Montaner. Ah, mira, això aparenta meva. Sí, però es diu Megan, és com o sea, no? No, no, no, és una tia que té alguna cosa especial, aquestes noies que tenen una xispa, una forma de ser, d'actuar, molt correcte. I l'Hugo Silva és un nano que ha anat aprenent bastant i ha anat fent la cosa, no? Bé, és una pel·lícula que en un principi no te la creus gaire i comença a formar molt estranya, no? Comença amb una mena de combat de boxe dins d'un gimnàs, no? I veus que, clar, no és que diguis, ah, doncs mira, va de boxejadors, no?
Ja anem malament. És a dir, la persona castellà, vull dir, és un punx. És una persona que li paguen per rebre cops. És a dir, en comptes de donar-li cops, el boxejador oficial no és sparring. Això no se li paguen. Per què? Per la situació econòmica.
Es guanya la vida, vaja. Es guanya la vida d'aquesta manera, i l'altre és un desgraciat, per exemple, i li fot patades, perquè, clar, també és de full contact, tant en quant, pum, li s'hi agafa la pota i li fot els pebrots, per l'enclar. Vull dir, que pobre nano sempre arriba... Quan arriba a casa, agafa la bossa de pèsols congelada i se la fot aquí o se la fot allà, pobret, no? Clar, és un nano que té una vida molt difícil, perquè ha esdevingut una qüestió familiar hipertràgica. Jo l'he he vist, sí, sí. Que el germà està...
és un virus vàlid com has dit que es diu? dioses i perros és molt bona aquesta pel·lícula comença així de forma que dius i a partir d'aquí va entrant fins que t'expliquen que és un dioses i perros que tampoc ho explicarem que és l'escena final perquè si no la liem per tant em refereixo que és una mica aquest personatge que és el Hugo Silva com viu una relació
en un principi, complicada, no? Vull dir, perquè és una persona que és poc, no, és empàtica, però fins a un límit, perquè li ha passat una cosa molt gran, molt gran, molt gran, a la seva vida, no? I llavors apareix una noia, lluminosa, xerraire... El que sí que pot explicar és per què està en aquesta situació, un accident. Bueno, sí.
un accident de cotxe que ell conduïa i moren els pares i al germà se li queda invàlid, ja està. I això li comporta, clar, tota una mena d'obsessió per cuidar el seu germà, per exemple, i en canvi el seu germà diu, escolta'm, jo no soc, a veure, estic minusvàlid però no soc tonto, vull dir, no soc inútil, exacte, vull dir que puc fer la meva vida i tal, no?,
I també hi ha pel mig un amic, no?, que està molt malament, també, no?, també vinculat amb el tema de l'atur, no?, i el tema de, exacte, cau amb l'alcoholisme, vull dir, no, és Vallecas, vull dir, no estem parlant d'un parat xamac, un i molt menys, no?, però, bueno, al final et queda aquesta oportunitat, no?, l'última escena és dir, bueno, tens l'oportunitat de sortir de tota aquesta merda, parlant clar, i començar una nova vida, no?, dius, bueno, almenys hem acabat amb això, no?,
Bé, per mi és una pel·lícula que, dic, no és maca de veure, no és agradable de veure, ni molt menys, no? No t'agradarà normalment. Exacte, però jo crec que... Però reflectirà un pensament que s'ajusta molt bé a la societat. És una pel·lícula molt realista, molt com parlarem després de Lady Bird, Lady Bird, no?, amb el cas anglès, però això és un cas que no ho té a veure, però ho refereixo, però també és aquesta realitat bruta i directa del que passa amb una societat X, no?, i amb una barriada...
Com a virtut, diàssis i perres el que té és que no pretén cap tipus de crítica. No la fa. És mostrar una situació amb diferents angles de funcionament i està molt bé. Ell tampoc és infeliç del tot.
No. Vigila, és a dir... No és aquella noia... Exacte. És una persona que és apàtica, passa per la vida com dient, tinc que fer això pel meu germà, tinc que fer això per no sé què... És com que, saps, no en parlis gaire, no m'atabalis. Bueno, al final sí. Ah, vale. Al final sí. I durant també, perquè amb la noia... No, no, intenta, però costa. Costa que això tiri perquè... Exacte. De ser un ajut, una crossa, per dir-ho d'una manera que no pas de satisfets a ell. Això és molt interessant, també.
Has devingut l'accident, és aquest càrrec de consciència brutal que té, és el que ha fet. Naixem pecadors, per dir-ho d'una manera, i s'ho creu... La conversa amb el germà és magnífica. Quan el germà li diu, basta, ja has fet prou, basta ja, i li diu al germà que el podia odiar perquè l'ha deixat en aquell estat. És increïble...
aquest canvi, no? Una redempció que es considera que ha de fer, no? Exacte, exacte, és com una catarsi directament, no? Sí, sí, sí, sí. Deixa'm viure en pau, no? I no el deixa, no? Vull dir que... Molt bé, molt bé. Mira, a veure, se m'ha oblidat, doncs. Aquesta pel·lícula sí que la vaig veure, sí. Perquè no havíem parlat d'aquesta pel·lícula. No, no, no, no l'havíem parlat, no? Però la devia veure per estrenar o... I el que dius tu es va estrenar i... Sí, perquè ha passat molt ràpid, eh? Vull dir... Esclar, aquesta és molt...
David, també. Canvi l'altre, sí. Nightcrawler. La estava pensant ara i... Només la fan en un cinema, ja, eh? Jo l'has pogut veure a la final, Jaume? L'has pogut veure? Ah, vale, vale. Això és com... Em va recordar molt quan moltes vegades, no sé si heu fet el Soler Militar, vosaltres... No, jo sí. Que a vegades et trobes individus que la vida real són... Perdó, escòria humana, sincerament. I, en canvi, troben alguna situació
En que allò és favorable i potenciar... D'acord, dius, tothom pot estar a algun punt molt baix, però pot mantenir una certa coherència, un sentit comú. També passa la vida laboral, això. Sí, sí, sí, òbviament, òbviament. I en aquest cas és un pallo que et troba...
Això, per casualitats de la vida, és un raterillo de 3 al 4, que ven filferrats i el que troba, i roba rellotges als seguretats, als seguretes d'obra. I, a més a més, el tio... Però el tio intenta, és un tio amb una capacitat molt potent, molt potent, per progressar, no? És un paio que no es conforma amb on està, sinó que el tio sempre vol tirar un pas endavant i tal, no? Això sí que és meritori, no?
Però clar, té un problema. Jo crec que aquest palló és un psicòpata, com la copa d'un pi, no? Perquè no té cap mena d'empatia amb el patiment dels altres, ni res de res, no? És un palló que quan es fica un objectiu entre cella i cella...
Cap allà va, no? Jordi farà això una mica d'aquesta opinió, m'explico després. Sí, sí, segueix. Sí, sí, però bueno, aquí es poden fer moltes metàfores amb aquest film. Moltes. Moltes, moltes, sobretot amb el món empresarial. La que acabes de fer està bé com a principi. Però sobretot amb el món empresarial.
Perquè el pallo és un tauró de tot. És un tauró, no té... O sigui, és un pallo que li posa un tros de carn. Que s'acna, és que s'hi llença... I tant se li enfot. O sigui, què representi aquell tros de sang? Si sigui un tros d'algun capitoste o d'un treballador subordinat que no vol dir res. O el seu company. O el seu company, o la seva jefa. És igual. No té manies. No té escrupos, vaja. No, no, no, no, no, no.
I és un pallo que para un dia i es troba que... Es veu que hi ha gent que es dediquen a anar a càmeres de televisió filmant accidents. Tenen muntat una emissora de la policia que sintonitza freqüències de la policia, se n'assabenten de quan hi ha accidents i van cap allà i filmen per...
per cadenes de televisió, com es diu en castellà, serien amarillistes, d'aquestes, sensacionalistes, que no tenen escrúpols a l'hora de posar en pantalla... Que no tenen gaire audiència. Ni d'audiència, n'únic que han de fer... Han de fer coses que les taquin, no? I de bon matí. Sí, ara... Que s'aixequi i digui sang, ara sí que és el de matí, no? I llavors ell, coi, veu això, diu, ah, començarem, no? I canvia una bicicleta robada, que ha robat ella, òbviament. No?
per una emissora i una càmera de vidri, és a dir, amb mitjans molt cutres, però li posa un punt d'agosarament que els altres, potser pel fet que estiguin més acomodats, no ho tenen, no? I clar, el Pallo, hòstia, no té escrúpols. Clar, quan...
Aquí la pel·lícula, d'alguna manera, et vol mostrar que quan tu tens una barrera ètica o moral davant dels teus ulls, d'alguna manera això et suposa un fre per segons quines coses. Ell aquest límit no el té. És un pallo que no té límits...
Potser sí, es podria vorejar amb la psicopatia o un pallo que no té límits. Sí, bueno, la psicopatia és la paraula que em rasca una mica. Sí, em rasca una mica, però és que... I no em diràs que l'escena final, del pas, del tros final...
allò o ets... Esclar, és que ja no sé com catalogar-ho, no? No ho sé. Saps quin és el problema de la part final? De la manera que aquells que fan la justícia li recriminen el fet.
Aquí és on està el problema, per mi. Clar, perquè dius, hòstia, si ho veus tan clar, enganxa el tio, enganxa el tio. En canvi, segueix. En aquest cas no hi ha cap mena de redempció, a contra d'ell segueix. Sí, sí, ell segueix i prospera el negoci, eh? Que no és jo que diguis, se'l castiga. No, clar, no hi ha hagut proves. No hi ha hagut proves, clar.
és difícil de demostrar. A més a més, hi ha l'altra qüestió. És un producte, en definitiva, és un producte que es ven molt bé i que s'hi guanya la vida a determinades persones a nivell d'organització. És aquí on hem d'anar a parar. Llavors, que això sigui psicopatia, s'ha parlat moltes vegades precisament davant de la crisi d'Amèrica, que tal, 2008, el Broders aquest i tal...
que tots els que estaven allà eren psicòpatres, no? Per què? No, tots no, no, no. D'alguna manera és com quan va, per exemple, a la segona guerra mundial, hi havia molta gent que va començar a formar part de l'entramat nazi, de l'estructura nazi, que potser en l'època civil eren mestres, eren funcionaris de 3 al 4, i en canvi van assumir com a pròpia
tota la perversió del sistema nazi, no? I ho van engreixar bé i ho van potenciar, que després van al·legar simplement que eren un simple engranatge petitó dintre del muntatge i això els disculpava, no? No, hòstia, no, però d'alguna manera, a causa de la seva feina, allò va ser el que va ser, no? I aquest Pallo, d'alguna manera, no és un engranatge, perquè ell viu en el seu propi món, en el seu propi sistema...
però ell se n'aprofita de tot aquest muntatge és prou hàbil com per sobreviure amb un muntatge és molt hàbil però ell diu que és hàbil perquè ho aprena a internet ningú li ensenya és innat però ningú li ensenya és un autodidacte total per això dic que ell no té amics, no té ningú i ho sol, absolutament és un tio solitari ell és conscient d'aquesta manca d'empatia no sabem per quin motiu ell és conscient que no li importarà matar el seu amic
el dia següent. A mi em fa una pena, aquell individu. Sí, clar, ho fa molt bé, aquest nano. El subordinat seu... Aquest nano ho fa molt bé. És que ho fan tan creïble, tots dos. Sí, sí, sí. I ell ho fa, genial. Sempre va dels temps aquell, que ell sempre va superat ja. Clar, vull dir, el que decideix una cosa ja ha rebut. Però és que... És que una persona com aquesta és impossible. No, no, no, i vist tants pallos en el món laboral com aquest individu, que t'identifiques plenament, que dius, hòstia, que jo...
Com et deixes menjar així d'aquesta manera el terreny, tio? I a més el títol, eh? I no té escrupos quan li diu, ah, tu em demanes un augment de sou i em demanes anar a la meitat. Tranquil, tranquil. Si ho arregles ràpid, deixeu-vos-hi. Hòstia, aquest com a capo de la empresa, allò és terrible. Recordem que Nightcrawler es vol dir els arrossegats de la nit. La traducció és aquesta. Els arrossegats de la nit. O els cucs de la nit, és a dir, imagineu-vos, és boníssim. Perquè no hi ha una traducció exacta,
Però, m'entens, vull dir, es busca així, perquè jo vaig mirar i vaig dir, a veure què vol dir això, és boníssim, eh? Vull dir, Crowler és arrossegat, i Knight, doncs clar, els que s'arrastren per la noix, és que és boníssim. Bé, és un estratos de la societat que hi ha qui diu que potser és necessari com els escarbats que mengen els cadàvers quan acaben de morir-se, no?
però dius, hòstia però que després ho serveixi quan tu el lleves quina gràcia t'ha de fer ho has dit tu el tros que ell segueix els assassins aquells fins a la cafeteria aquella
Tota aquella trama, allò és d'una tensió bàstia. Bàstia, allò és molt ben filmat. Molt bé, eh? Aquest senyor, el de la pel·lícula, és un nou, és nou, el director. Té una potència. Té una potència, jo. Sí, però aquest no n'ha fet res, em sembla, no m'he equivocat, eh? Però té una força, i veus que el tio amb un afredor... Escolta, i no, és que he vist aquí uns pallos que estan aquí dintre i em sonen de tal lloc.
I el tio té una estructura mental interna que s'ho fa caçar tot perquè després no el puguin tocar la cresta, tio. Hòstia. Molt bé. No els admirem. No, no, no. Al contrari, ben lluny, ben lluny. Ben lluny. Jaume, Sheryl Holmes i Freud? Sí, això ho vaig veure. Això es passava ahir.
La veritat és que m'interessa molt sempre, ja ho sabeu, tot el que són problemàtiques d'aquestes i d'on venim, i en Freud, com tots sabem, va ser un revolucionari del que representen els tractaments a nivell de problemàtiques mentals. La veritat és que és molt interessant el senyor Freud en aquesta pel·lícula perquè ell dona una valoració al realitzador, que no us puc dir el seu realitzador, jo crec que massa massa brillant no és, perquè en la pel·lícula hi ha alguns moments que rasca...
doncs el planteja com un investigador i que, de fet, massa, massa bé el que fa, no. El que sí que té molt clar és la manera que hipnotitza, no? Vull dir, és molt fàcil, perquè ell, eh?, mires el rellotge aquell, i perds el nord, i entres en el que ell anomena el subconscient, clar, sí.
I allà és on tenim amagatzemat, en definitiva, totes les experiències i, evidentment, com diuen els psicoanalistes, les experiències negatives que són les que reverberen en negatiu i que, en definitiva, del que parla és que aquestes experiències negatives són les que generen tots els nostres malvicis, o els vicis, vaja.
Llavors, la pel·lícula aprofundeix sobre aquesta constant i apropa a una noia absolutament burgesa que també té com una problemàtica molt gran i que el que hi ha al darrere és un aprofitament perquè els vicis no només els tenen les persones i aquí diferiria de la psicopatia el que són les neurosis o els psicosis, no?
que en definitiva hi ha persones que són això, són psicòpatres, en definitiva no mesuren res, vull dir, viuen la vida absolutament alliberats de tot compromís i això mateix, emocional no, perquè en tot cas les emocions són d'una altra característica. Es poden emocionar per veure un gosset
O per fer una partida d'escacs i ho perden tot allà. O una festa musical. Que per aquí va la cosa, no? I llavors, esclar, vull dir, fer aquesta diferència entre una noia normaleta que ha viscut, ha nascut i tal, i aquest altre senyor que s'aprofita d'aquesta eventualitat per redimir-se de les pèrdues que ha tingut i tal, a més a més és d'això, és...
és aristòcrata i tal, no? Vull dir, ho lliga molt bé. La pel·lícula té com una característica molt bona que crec que ens serveix precisament per trobar aquests discursos, que és curiós de quina manera lliguem determinades. El Holmes és un home també que té una problemàtica i el Freud l'hi desconeix. Però és el famós investigador? Sí, sí, sí.
I el Watson, sí, sí. Vull dir, liga, això ja ho sabíem, això és per-ho venir, no? Estem parlant de la pel·lícula dels anys 80, aproximadament, o por ahí por ahí, no? Jo diria que abans i tot, eh? Abans i tot, va. Jo crec que abans i tot. Bé, dona igual, dona igual, però més o menys per situar-nos, no? Home, es deia que el Holmes era una... Evidentment no existeix el personatge, però el personatge que va imaginar l'Arthur Conan Doyle...
era un cocaïnòman i... D'això va la cosa. I tenia problemes d'addiccions greus. D'això va la cosa. Precisament per què és cocaïnòman, clar. I aquí és on entra Freud per descobrir-ho. Hi ha una d'aquestes perigoses de Cheryl Holmes que es veu això, eh? Vull dir que aprofundeix, no sé quina és ara, però aprofundeix més en aquest tema, amb la part íntima d'ell, més borratxo i més... La vida privada de Cheryl Holmes, és ella. Em sembla exacta, sí, senyor. És aquesta. La vida, però... Sí. Bueno, aquesta que va dir que ara... Aquesta...
que vam fer ara Jung i Freud, també, va estar molt bé. Sí, que s'estava. Aquesta no hi ha pogut veure. També molt interessant. Home, tenint la dona psicòloga... Però de call, eh? Sí, sí, eh? El Jung em sembla que era el Michael Fassbender i el Freud... Hòstia, ara no sé qui era l'actor. Però sí, sí, era... Bueno, és que hi va haver una... Bueno...
Un era... El juny era deixeble del Freud i va bé, va bé... Es van distanciar, no? Sí, sí, sí. Molt bé. Molt interessant. A part que el Freud era un misògin de cuidado. I avui dia, pel que jo he anat sentint,
tota la base que va instaurar està molt bé, però hi ha coses que s'han d'agafar així amb pinces perquè no són vàlides avui dia. Avui ja no. Avui li preguntava precisament a una doctora, eh que com una institució concreta li anomenava la psicoanàlisi no...
Vull dir, esclar, que hi ha els seus grups, molt interessant. Ja que estem, i ens has de deixar d'aquí ciutats per qüestions personals, doncs parla'ns de la novena porta, la novena porta que ho has pogut veure també, que això també... Polanski, Polanski, eh? El Roman Polanski és d'aquelles persones que t'atrau, és una mica com això de bastant que parlava, no? Vull dir, et poses dins de la seva pel·lícula i dic, ui, ja la conec, a mi no m'agrada això, saps? Jo li comentava amb la Teresa, que estàvem allà veient-la,
Però de mica en mica, bla, bla, bla, bla, i em vaig a quedar trepat allà a base de bé fins al final. És una mica tramposa, si voleu, no? Perquè, és clar, del que parles... Seu Polanski ho és bastant tramposa. No sou els millors, potser aquesta, no? Jo diria que no, però la veritat és que cap al final resulta prou interessant. Sí, jo recordo que al final era molt correcte, això sí.
És aquesta absurditat també, diríem, d'aquestes persones elitistes que viuen en aquest món convençudes que ells pertanyen a una èlit superior, que automàticament entren en un camp de màgia, i aquesta màgia, en definitiva, els transforma en uns éssers individualitzats totalment,
que són capaços de fer intrigues de tota mena. I en aquest sentit està molt bé la pel·lícula, perquè, esclar, arriba el final, que tot plegat es descobreix... Tinc cap mena d'escrúpol. Això mateix, perquè, clar, d'originals d'obres n'hi ha una només. Llavors aquí apareixen altres coses, contracten amb el Johnny Deep, que és el protagonista, perquè investigui quin és el llibre o el que jo vull, perquè jo soc el que...
Vull dir, el que sigui, ets el que vulguis. Llavors, quina importància tindrà un dibuix que té una cua cap aquí o una cua cap allà, per dir-ho d'una manera. I llavors, sobre aquest tema, doncs es provoca aquí una intriga, no?, que jo la vaig trobar, escolta, francament, molt interessant. La pel·li està basada en un llibre de l'Arturo Pérez Reverte. Sí. Sí? Sí, sí, sí, el Club Domàs. El Club Domàs.
Molt bé, eh? Sí, sí, sí. Però al Reverte no li va agradar, eh? L'adaptació és que al Reverte és molt Reverte. Llavors, ja amb això de l'Elatriste, que ho fan per a televisió, també ha despotricat, perquè és terrorífic. Clar, el seu Elatriste, que és intocable... No va despotricar com en fer la pel·lícula amb el Bigomord, si no ens sembla.
No, quina és? Ah, no, no, amb la... Em sembla que la del cinema no, va estar bé, però la sèrie aquesta és horrorosa, això no s'aguanta per enlloc, eh? Vull dir, que no... T'ho poso per treure'm un tema que no l'hem apuntat abans. Clar, molt bé. Doncs, deixo. Fàleg, doncs... Que vagi molt bé, fins la propera setmana, que encara no estarem a Setmana Santa. Encara no, encara no. Encara no. Encara podrem gaudir. Podem parlar. Que vagi bé, Jaume. Adéu-siau. Adéu-siau.
Doncs el que farem ara seguirem parlant més de cinema, David, i el que farem serà parlar de la isla mínima, si et sembla, que em volies comentar una miqueta d'aquesta pel·lícula. Sí, la vaig veure molt interessant, més que res perquè és un film que està ambientat als anys 80, al principi dels 80. Jo dic que és l'any 80, exactament. Sí, l'any 80. Sí.
amb tota, bé, amb dos policies... Allò quina zona és? Allò són les marismes. D'on? De Cadi? De Huelva. Allò és el Parc de Doñana, que són per allà. Les marismes famoses. Sí, sí, sí. I bé, van a resoldre un crim. Sí. En què desapareixen noies i les troben mortes i no se sap exactament. Però està molt bé perquè el film retrata molt bé tot... Clar, els anys 80 no és avui dia.
Avui dia la cosa s'ha... Fot, eh, dir aquesta paraula, però s'ha globalitzat tot bastant. I hi ha més permeabilitat de maneres de fer i de ser entre diferents llocs, no? I seria complicat, tot i que hi hagi idiosincràsis pròpies de pobles aïllats, és complicat que avui dia la gent estigui molt aïllada. Però aquella època dels anys 80...
O sigui, farà 30 anys llargs, 35... Sí, era una altra història. Era una altra història. I llocs així estan molt aïllats. El caciquisme encara estava molt vigent, fruit de tot el franquisme, que encara, evidentment, es va aixecar molt bé. I quan havien crims que barrejaven gent poderosa...
d'alguna manera, costava molt d'estirar. A més a més, si fem que, igual que, per exemple, les novel·les de la Dolores Redondo, hi ha la vella escola i la nova escola de policies, en aquest cas són els dos. Un és un vella escola, després veurem realment quin vella escola és. El Javier Gutiérrez, que va guanyar el millor Goya, a la millor interpretació, i a Rolà Revalo, que és el company més modernet. Sí, sí, sí.
no excenda mala bava, també. No, clar, clar. Avui dia seria un vell escola. Sí, certament sí. Clar, clar. Sí, sí. No, la pel·lícula està molt ben ambientada, molt ben, perquè moltes vegades dius, va, fem una pel·lícula històrica, i és molt més complexa ambientar als anys 80 que no pas ambientar-ho a... a, jo què sé, a l'edat mitja, no? Perquè potser és més fàcil caure en la desídia a l'hora d'ambientar, o segons quin model de rellotge, o segons...
I està molt ben trobat. Clar, que també la zona rural és més fàcil, no? Però bé, ho vaig trobar molt ben ambientat i molt... No, la pel·lícula s'aguanta molt bé. I el perfil dels policies està molt ben parit, diguem-ho així, d'alguna manera. No és una pel·lícula de superacció com El Niño, però a mi El Niño em va cansar, em va avorrir. A mi no em va dir res. Exacte.
Llavors, clar, com estava aquesta dicotomia entre els fotolls Goya, que si la isla mínima o el nínio, home, la isla mínima 50 vegades millor, no? És una pel·lícula petita, vull dir mínima, vull dir petita, no és tan espectacular, però, és a dir, aquelles escenes amb un R4, amb un Dian 6, per allà, o amb dos cavalls corrents per aquells marismes, allò és l'acció de la pel·lícula, gairebé dius, home, és curiós, no?, en contrast amb aquells helicòpters i aquesta història, però ho fa molt bé. Sí, vés...
Sí, no, no, però és que el film cau en allò que a mi personalment em sobleva molt, no? És que enganxen el cap d'aturc i és el que realment paga, no? I el que l'alma instigadora de tot això, perquè com és un todopoderoso, doncs aquests se'n va de recites, no? Però bueno, però això era habitual en aquella època.
Sí, encara ho és ara. El tema de la corrupció encara es mou. I ells ho saben, però no poden fer res. És una bona pel·lícula i aquí hem parlat bastant d'aquesta pel·lícula i crec que val la pena veure visions, perquè és el que diem, hi ha la tira de plantejaments.
Bé, jo el que faré ara serà, decidem pel final a veure si podem parlar una mica del Big Hero 6, també l'has vist tu, però... Jo voldria comentar també una altra tema, però... Sí? Vale, doncs jo faré un re, un pim-pam d'aquestes de dues pel·lícules de l'any 94. Vull començar per la més dramàtica, per Lady Bird, Lady Bird, que és la tercera. Fanys, eh? Fanys. Sí, de la trilogia, era Riff Raff, era Llobendo Piedras i aquesta, no?
Jo Jovint de Pedres la tinc bastant present, és una pel·lícula vinculada amb el tema de l'atur, directament, i el que comportava per un pare que volia que la seva filla fes la comunió com calia amb el vestit i tot el que comporta la problemàtica de robatoris, morts i tal. I en el cas de Lady Bird, Lady Bird, és el problema de la pèrdua dels nens. La pèrdua en refereixo a nivell social, és a dir, de l'assistència social, una mare que ha tingut quatre fills de quatre pares diferents, que això que faci amb la seva vida... Quina la protagonista qui és?
Es diu Chrissy Rock. Això noia rosa, amb el cabell curtet, no? És una d'aquestes actrius que les agafava Ken Loak, que les agafa Ken Loak i les posa allà, que no tenen molta experiència. Però són molt creïbles. Com ell, que es diu Vladimir Cruz, que no l'he vist mai més amb la vida d'aquest home. Ah, és el seu nòvio que és sudamericà. Perdó, Vladimir Vega, sí, exacte, que és paraguayà, no? Sí, sí, sí, ja recordo. La tinc molt llunyana, Lluís.
La idea és molt senzilla, vull dir, es planteja, clar, és que Ken Loaq el que té és que és molt clar, és a dir, és un realisme claríssim d'aquella època de la Thatcher, no?, de, diguem, d'aquella Anglaterra terrible, també, que va passar una, bueno, una gran crisi laboral, i llavors és el que diem, no?, mare amb quatre fills de quatre pares diferents, no?, pares, vull dir, en aquest cas té la mala sort d'agafar homes que calen.
que li peguen, de violència de gènere, i llavors, clar, el por de l'assistència social és dir, a veure, si el nen sortirà malparat, doncs el que s'ha de fer és retirar els nens. Clar, però ella no té els nens en custodi, em sembla. Clar, no, és aquest el problema. Llavors, clar, ja és una problemàtica, tampoc hi ha un matrimoni pel mig o què diem, no? Llavors troba aquesta persona que és un bon nano, però bon nano,
Té una filla, l'hi treuen, té una altra filla, l'hi treuen. És a dir, és una bestiesa. El que passa a aquesta dona... I és un fet real, eh? És un més fort, és això. Sí, perquè arriba un moment que ella està rehabilitada. Però no, no, per inèrcia, vinga, te quitamos la hija. Veus com l'ascendent social anglesa és terrorífica, és d'un conservadurisme brutal, no? Vull dir, com es planten a casa teva, entren dins, t'entren a la porta, no et deixen... Eh, perdona, no, no. Entren, miren... Ah, i veu que l'alcoba està revuelta. Perdona?
Oi, jo faig el que em dono la gana, no? Vull dir, coses d'aquest tipus. La pel·lícula és terrorífica, és potentíssima, però bé, jo crec que aquesta pel·lícula s'ha recuperat de temps en temps, no? I l'altra és el Mary Shelley's Frankenstein, que parlàvem feia un moment del tema de Frankenstein també, no? Kenneth Branagh, no? I bé, bueno, és el Kenneth Branagh una mica megalòmen, no? Sí, està molt desbordat, està molt desbordat.
Jo crec que el Kenneth Branagh Putin és el Kenneth Branagh que amula Shakespeare, no? Hamlet. Hamlet està molt bé, no? Aquest pel·lícules que va fer mucho ruido y pocas nueces. Són pel·lícules que són encantadores. Els amics de Peter. Els amics de Peter, que és una altra línia, també. Però, vull dir, que està bé. Però, en canvi, a morir, todavía, ella la va cagar, parlant clar. Aquesta no l'he vista. Aquella que sortia amb la seva dona, amb l'Emma Thompson, de llavors, no? I a partir d'aquí, buf, hi ha tota una mena d'història, com una mica de pel·lícula amulant moltíssim a Hitchcock, amb uns picats i contrapicats, amb la línia...
que feia ell i tal, no? Una mena de misteri, que tampoc entradem ara, perquè al final dius, uf, acaba la pel·lícula i t'ha serat el cap, no? No, aquí se li en van anar molt, ja. A Frankenstein se li en van anar. Aquí, exacte, no? Aquí vol fer un Frankenstein ben ambientat, tot sigui dit, això no ho negarem, no? Sí. Perquè estem parlant del 1700 i escaig, intenta ser bastant fidel, entre cometes, al que és l'original, no? Però et barreja Frankenstein amb la nòvia de Frankenstein, vull dir, et fa tota una revisió... Sí.
amb l'elena Bonham Carter i tal, no? Intentar col·locar-ho allà, no? Vull dir, ell se'n va allà al Polo Norte i tota aquella història que munten, no? Bueno, a veure, és una visió més... Jo què sé, més megalòmana. És que Kenneth Branagh tenia aquesta tendència, no? A més, fa un... És una pel·lícula exhibicionista, no? Perquè ell, en refereixo com a tal, no? Sí, sí, sí. Vull dir, vinga, em trec la jaquea i vinga i tal...
una miqueta com que, no sé, no vull dir aquesta línia, però bé, és efectiu, no, Kenneth Branagh, no, i el que fa és que és dinàmic, a mi no em va molestar, però perquè ja me'l coneixo, llavors com ja me'l coneixo... No, a mi com a director no m'agrada. No, és molt bo, és un bon director, però... Enric Cinquè està molt bé. Està molt bé. Incluso de les últimes que has realitzat, per exemple, Thor...
Torra va dirigir ell. Hòstia, tenia ritme la pel·lícula. S'aguanta bé, no? Dius, home, és un subproducte, però dius, cony, ja només pel fet que l'hagués dirigit ell vaig pensar, mira això, a veure què tal.
dintre dels paràmetres de la Marvel i del que implica, però no estava malament, no era de lo pitjor ni molt menys que pots trobar. Comenta'ns què em volies dir. Sí, no, és que hi ha una polèmica, no sé si has vist la sèrie aquesta que fan per televisió espanyola, que és del Ministeri del Tiempo. No, no l'he vist, és que no coincideix el dia, no puc. Vaja, ja estic. No, no, simplement comentar, perquè he sortit a les xarxes, ha sortit un... perquè té un... avui es veu que a les televisions això dels xares va molt renyit, no? Ahà.
I es veu que les sèries són 8 capítols.
i està tenint un xare d'un 12... Jo no estic massa al dia, però avui ho he llegit. Home, Junidó està bé per ser televisió espanyola? Sí, sí, és el que deien. Que està enfonsada. Sí, sí, però corre el rumor que no la volen renovar, la sèrie, quan és una sèrie que és potser del milloret que ha fet Televisió Espanyola. Està al nivell de Cuéntame, eh? Sí, fent què? Que està al nivell de Cuéntame. Sí, sí, sí. Al nivell de xare de Cuéntame. Cuéntame té un 15 o un 14. Però això que... Sí. Què passa? Que vam fer una sèrie...
ambientada en paradoxes temporals, és complicat. Sí, no, és complicat. És complicat. I jo el primer dia vaig pensar, dic, ui, millor de m'edat, però em vaig posar a veure-la. Doncs no està del tot mal resolt, tot plegat. Ja t'ho dic, ja ho avanço jo des d'aquí. Si no, qui l'hagi vist o qui no l'hagi seguit, suposo que el pot seguir per televisió a la carta, veure els anteriors capítols, però no està mal resolt. Inclús el d'aquesta setmana, que parlaven de...
Ho lligaven molt... Es veu que jo no ho sabia, però la visita del...
Sabeu que el Himmler va visitar Montserrat perquè li deien que aquí a Montserrat hi havia el Sant Graal. Ah, sí, sí, això em sona. Temporalment va coincidir la visita del Himmler a Montserrat amb la trobada del Franco i el Hitler a Endaia. Ah, això sí, d'acord. Està lligat. Era correlatiu en el temps. Era el mateix moment. I s'inventen un capítol
en què lliguen tot això d'alguna manera. Sí. Perquè et saps de què va, no, la trama? Una mica, però no estic gaire... Es veu que ja existeix... Es corre el rumor, o sigui, la llegenda que a l'època dels Reis Catòlics un jueu que el tenien que expulsar o algú així d'Espanya o algú així...
o els van obligar a convertir-se a catòlics, a cristians, a tots els jueus. I si no els convertien, els reforçaven o els cremaven. I aquest home, a canvi del seu perdó o alguna cosa així, va entregar un secret que era una zona en què hi havia una sèrie de portes que comunicaven en altres èpoques del temps. Una mena de pou, com un pou, amb unes galeries,
que comunicaven en altra època del temps. Mai cap al futur, perquè el futur era el temps actual, que tu estaves, no? Sí, sí, sí. I a mesura que el temps va progressant, es van creant noves portes que sempre comuniquen amb el passat. I això, diguem-ho així, l'estat, el govern espanyol, el regne Espanya, ho va adoptar com una mena de ministeri secret que es diu el Ministeri del Temps. Ah.
amb el qual intenten que la història no canviï. Això és una mica de grima, no? És el que diem, que això crec que no... Jo crec que temes punyents no els hauran tret, no faran... I cada dia, ells, diguem-ho així... Cada capítol desenvolupa un tema. Sí, però el primer capítol, aquest ministeri, diguem-ho així, capta...
gent d'altres temps que formen part del Ministeri del Temps, no? I es dediquen, doncs, a ser funcionaris. Hi ha molta conyita, així, darrere de fons, que està molt ben trobada, no? Ah, doncs a mirar un capítol, a veure què tal. Un dels captats és el Velázquez, el Diego de Velázquez, i és el que es dedica a fer retrats robot...
De la gent que busquen, no? I clar, gent d'avui dia diu... Si te traça aquest paio... Home, com no ha de tenir traça si és el Velázquez? Que fort, no? No, no, no. Incluso hi ha comentaris curiosos del Velázquez, diu...
Dio, hostias, estos restauradores de hoy día, referint-se al dos mil y pico, ¿no? Es que me amarillan las obras, hostia, parece una serie española de hace tiempo. Claro, que eso te rabo, ¿eh? Sí, sí, sí, sí. Perquè acostumen a tirar cap a un to marronós que a vegades... Sí, sí, sí, sí. Hostia, no, no, però comentar-hi així, està molt bé la sèrie. Jo és que, ja veus, mira que jo, televisió española, me la miro, però de 3 al 4, ¿no? Però...
En aquest cas, cal dir que el producte, coi, em sorprèn, no? Està molt ben parit. Però no, doncs farem alguna ullada, perquè a vegades dius, mira... Està prou bé, està prou bé. Molt bé, David, però res, ens queden 30 segons, 45, mira, escoltarem de fons la Cher, la Cher que està aquí fotent crits.
Doncs aquesta bona dona, amb aquest tema, va vendre 20 milions de còpies. Va ser el moment del ressorgir perquè, pobra, ja no sabia què fer. Feia rock, feia country, pobretta meva. Es va operar 50 vegades, no? I encara segueix com de plàstic, aquesta dona. I no sé què fa, perquè avui en dia està desapareguda. S'ha igual, nòvio, l'he vist alguna foto. S'ha igual, perfecte. Doncs seguirà amb els seus retocs, no? Molt bé. Doncs, David, ens escoltem la setmana que ve. Molt bé. Vinga, adeu-siau.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
Fins demà!