logo

Babilònia

Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats. Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.

Transcribed podcasts: 269
Time transcribed: 11d 16h 46m 6s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Fins demà!
Comencem un dia més aquí a la Babilònia
amb la companyia sempre, no grata,
gratíssima, d'aquests
col·laboradors, companys, amics...
Amb unes ganes que t'agafa. Totalment, una cosa
que t'agafa el cos, no?, directament.
Quan ens trobem, no?, ens
abracem, ens toquem, no?, ens passa de tot.
Bueno, bueno, bueno.
Bueno, tocamientos pudicos, eh?,
vull dir, no fem cap cosa estranya.
Molt bé.
Tenim, com sempre, la
fermosa presència de la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda, què tal?
Una nit vespre allà, uf,
no tan fermós, però, bueno, molt ben cuidat
el senyor Jaume.
No, però que té molt d'èxit, eh?,
entre les senyores, l'únic que està a casa a mi no diem res,
que la Teresa encara ens dirà alguna cosa.
Què dius, tu? Que, home, i tant, com et miren, eh?,
que he anat pel carrer amb tu, eh?
Jaume, Vidal, com estem?
És el Sean Connery del Baix.
Exacte, exacte.
Anda, que no.
Exacte.
Molt bé, molt bé.
I el nostre particular Harrison Ford,
el David Muntaner.
Sí, però ja està liquidat.
Serda.
Bueno, bueno, però, bueno, és el que diem,
s'ha tret uns quants anyets, eh?,
això de la teva de la barba i tal, i això.
Sí, sí, que és veritat,
és rejuveneix.
Clar que sí, és allò rejuvenit, no?
I a mi em deien que jo era el germà i ets de Ben Affleck,
imagina't.
Ostres.
A mi, una amiga m'ho deia.
Quina vista.
No, però encara.
És que jugàvem amb unes amigues meves,
amb una amiga que ja no hi és, pobreta,
i doncs parlàvem de los parecidos razonables, no?
Llavors ens trobàvem sempre semblances, no?
I tinc una amiga que semblava la Meryl Streep, no?
Ella semblava, no me'n recordo qui era,
i a mi em deia que jo era el germà lleig de Ben Affleck, no?
Dic, vale, perquè l'Affleck és molt guapetón,
i jo no arribava tant, dic, sisplau,
que era més jove, eh?, ara he perdut molt.
Però bé, és el que hi ha, mira,
doncs fem bromes amb això amb el món del cinema.
Sí, no, no, no.
És el que tenim.
Bueno, Xesco, Xesco, Ramos.
Xesco, Ramos.
Et presentarem.
Presente.
Doncs avui parlarem de moltíssimes coses, no?
Parlarem de teatre, parlarem de cinema,
parlarem de llibres, parlarem d'art, no?
I començarem parlant de teatre,
que ara presentarem una mica el sumari,
i ara començarà el David a parlar d'una vegada a temps,
de l'Oriol, perdona, m'has dit?
Del Quim Masferrer.
Del Quim Masferrer, perdona,
avui anava a dir l'Oriol Masjuan.
Parlem d'una exposició amb el Jaume,
d'aquí de Can Ginestà,
Escoles d'altres mons, que tenim al celler,
i també el David ens parlarà d'un llibre,
d'una columna de fuego, del Ken Follett,
que després del Polàuster, pobret,
m'agafà un amparador i vaig buscar alguna cosa fàcil de llegir, no?
Sí, sí, sí.
I que sigui ràpid.
I segueixo encara, eh?
Sí, sí.
I tenim cinema.
Bueno, hem vist unes quantes pel·lícules dels Òscars,
ja futures.
A més, jo ja adevanto que la setmana que ve
segur que en veureu un parell més
i probablement les veurem totes
abans que es donin els Òscars.
I, bueno, comencem amb tres pel·lícules
directament dels Òscars.
El Ilo Invisible, que ens parlarà la Rosa
i una mica l'hi faré un cop demà jo.
Jo parlaré de Lady Bird,
aquesta pel·lícula també nominada
la millor pel·lícula,
els Òscars,
que és una autèntica coseta,
petita, però molt interessant.
El David ens parlarà de Déja-me salir
i que a partir d'aquí, doncs,
tindrem aquesta relació.
Però aquesta fa molt de temps, oi?
Que la van estronar.
Déja-me salir, sí.
Sí.
L'única està nominada també,
als Òscars.
Jo una pel·lícula com aquesta,
però que m'heu explicat,
jo no la valoraria.
Bueno, ara el David que la té més fresca
i jo també una mica la vaig veure,
doncs una mica valorem també aquesta idea, esclar.
Perfectos desconocidos,
d'Àlex de l'Iglésia,
ens parlarà el Jaume
i també parlarem de Quiero ser Italiano
i farem un apunt de Blade Runner 2049,
que l'he vist i, bueno,
és el que tenim.
Bueno, ja parlarem sobre el tema.
Ara ens has deixat aquí, ja, amb la intriga.
És una pel·lícula buïda,
és a dir, és molt maca,
de fet, m'ha fet en espaciós,
però està molt ben feta,
però la pel·lícula dius,
però home, on està tot el que hi havia a la primera, no?
Jo crec que no és comparable,
però bueno, això ja parlem després,
si us sembla.
Comencem amb temps d'aquesta obra de teatre
que el David ha pogut veure,
el Capitola, em sembla, no?
T'has comentat?
Dissabte, oi?
Dissabte.
Puc anar-la a veure, sí, sí.
Endavant, sí.
Molt bé, doncs el Quim Masferrer
és conegut per tothom que miri TV3
els dimecres al vespre,
que fa aquest programa que es diu El Foraster,
de gran èxit, no?
Sí.
I es veu que està fent el Club Capitola,
allà a Camp Pistoles,
a la sala Pepe Rubianes,
una obra de teatre que ja té uns quants anys,
i la Rosa m'ho ha confirmat, no?
Sí, jo la veig veure ja fa un any, almenys, sí.
Sí, sí.
A la sala Bat.
Sembla que ha estat més antiga,
em sembla que...
Sí, sí, ja apostava temps.
Del 2012 o així.
Sí, sí, sí.
I bé...
Ah, però està molt bé que la tothom de fer.
Sí, sí.
I és d'un individu que, bé,
que té el temps comptat ja,
i queden 90 minuts de vida.
A mi més.
Bé, i esperem.
I...
I tant.
Més que res,
si no, no arribes al cotxe.
Ui!
I aquest individu,
doncs, bé,
la palanca,
la parquen allà davant de l'escenari,
perquè és tal qual,
i se li engega un cronòmetre darrere,
a un d'una hora i mitja,
i vinga a descomptar temps, no?
I durant aquesta hora i mitja,
aquest individu, doncs, bé,
amb un punt força escèptic, primer,
i després es va deixant anar,
i va deixar...
Bueno, diguem-ho així.
I qui l'engresca.
Bueno, s'engresca sol.
És un monòleg.
No li cal massa, sí, és un monòleg.
I no li cal massa, massa,
que el punxi massa, no?
Hi ha una mica d'interacció amb algun,
amb el públic,
amb el respectable, diguem-ho així,
però no, no massa, no massa.
Diguem això,
que ell mica en mica es va esbarant
i acaba passant comptes,
doncs, amb tothom que creu
que ha de passar comptes,
té molt present, doncs,
la situació actual,
molt present.
Hem dit més o...
No, no, no, no, no, diguem-ho així.
L'estat de la qüestió.
Diguem-ho així,
buida el pap, d'alguna forma,
no entens?
Buida el pap.
Però en tota comèdia,
en la seva línia.
Sí, sí, sí.
La gent no para de riure
en tota l'estona.
Jo reconec que jo soc molt complicat
perquè em facin riure el teatre.
Molt.
O sigui, ha de ser alguna cosa,
veritablement...
Que t'ho has de creure, vaja,
perquè entraria en el joc.
Com es diu?
I la...
I l'aridad.
Sí.
I l'arant.
I l'arant.
I l'arant, o com si,
com es diguis, igual.
Que ha de ser alguna cosa així, no?
Poca gent em feia riure així.
Potser el Rubianes o algun d'aquestes.
Sí, el Rubianes era molt...
Sí, home.
I darrerament ja no tant
perquè ja l'havies vist diverses vegades.
Clar.
Per on t'anava.
A mi em provoca...
Escolta aquest home em provoca,
bé,
un estar de benestar,
per dir alguna forma.
Et dona bon rotllo.
Sí, et dona bon rotllo.
Sí, doncs,
Bé, em vaig anar allà a assentar al cinema,
m'havia pres dos cerveses abans
i em va agafar una mica de soneta.
Això també va bé.
Ah, això és important, eh?
Una mica preparat.
Sí, això també va bé.
Però bé,
em vaig anar...
Em va relaxar.
Sí, em va relaxar.
Mira, els quatre gats
vaig anar a fer anys i anys.
Ah, molt bé.
Sí, molt bé, no?
I em vaig relaxar
i vaig anar veient
el que ens anava explicant aquest home.
Bé,
però bé,
és un relat existencial.
Quan algú sap que li queden 90 minuts,
doncs,
doncs,
pot passar d'un escepticisme
a una desesperació
i, bé,
a una resignació
que hem de fer, no?
I, bàsicament,
l'obra és això,
amb el seu toc particular
que té aquest actor periodista,
diguem-ho així.
Sí.
Doncs,
que li dona un plus,
diguem-ho així.
Si fos un altre,
doncs,
seria d'una altra forma
que li dona...
Aviam,
cal dir que,
evidentment,
està dirigit
i per les porres.
Es diu porres, no?
Quan algú...
Quan un actor
improvisa
o deixa en algun text
Ah, vale.
Un text en el...
Sí,
en castellà són morcilles.
Sí, bueno,
ho agafo així o morcilles.
Però no sé en català com és.
Sí, sí,
o morcilles.
Sí, en català són morcilles.
Sí,
Putifarrons.
Putifarrons.
Està bé.
Doncs,
evidentment,
aviam,
està dirigit
a un públic català
i pro-indep.
Clar.
Està clar,
no?
Sí, sí,
no, no,
però és que ningú...
És que clar...
Gent de Ciutadans i del PP,
doncs,
no els veuràs,
aquesta obra de teatre.
No.
Perquè coneguent
l'actor
que protagonitza
la representació,
doncs,
ja saps el peu de cac a calça.
I és com si ara no sé...
I potser no ho entendrien.
No,
poder no.
Tira,
tira,
tira,
tira,
tira que no es faran fora.
Sí,
no.
Però no per bon.
No,
no, exacte.
Però bueno,
no,
però estic cansat
que cada matí
se'ns carreguin
els catalans
per sistema
i altres elements.
Jo que realment
fa molt de temps
que no anava al teatre,
doncs,
mira,
va ser una vetllada agradable.
Molt bé.
No,
acompanyat de la meva dona.
Molt bé,
molt bé.
Fantàstic,
molt bé,
genial.
Sí,
sí,
és que sempre aquesta dona...
Clar,
potser,
un apunt només,
que precisament
per aquest poc temps
que li queda,
precisament,
aprofita per explicar
tot el que té
això en el papi,
no?
Sense posar
cap represàlia.
Ah, no, no, no.
Diu, mira,
per el que me queda
en el convento,
no,
però jo a la venga.
Sí, sí,
i té una miqueta
aquest aire,
no,
de frescura,
per això,
perquè diu,
no hi haurà censura,
no hi ha repressió,
jo dic les coses
tant com les penso
o com sé que vosaltres
que al públic
també les penseu,
no?
Hi ha un moment
que va davant de banda
ensenyant el cul,
literalment,
a totes les institucions
que,
d'alguna forma,
relativament de fa poc
o de fa temps
ens estan fent la guitza,
jo què sé,
Telefònica,
la Renfe,
tots aquests,
no?
Doncs va fent...
I pregunta profunda,
té el cul pelut?
No,
fa pinta de ser peludillo,
deixa el cul.
Al principi,
ensenya els calçotets,
però al final ja...
Es baixa els pantalons,
no?
No, no,
és una pregunta importantíssima
per el taracnà
de la novel·la,
de la teatre,
no?
Clar,
i llavors jo quan el vaig veure
no tenia encara aquest aire
tan independentista,
sí que tocava el tema,
per suposat,
no?
Perquè sempre ha estat...
Va canviant,
imagino.
Clar,
jo per això m'imaginava,
dir que ara ja sí
que ha de ser de pleno,
no?
Sí,
clar,
clar,
aviam,
és una constant al llarg de la...
Però bueno,
però és recurrent,
és recurrent d'alguna manera,
no?
Un petarrot,
oi?
Sí.
Molt bé,
doncs vinga,
si se la tornem a fer,
doncs tornem a veure-la,
clar,
perquè com a fem bolos,
no?
Val la pena,
val la pena,
pas una mona.
Ara a principis de mes que ve
està...
Està encara allà.
Ah,
però el 4 de març em sembla estar,
eh?
Ah, vale,
llavors ja s'acaba.
Molt bé.
Jaume,
parles aquí del celler de Can Ginastà,
d'aquesta exposició
per a les escoles d'altres mons?
Home,
que jo quan n'he vist l'anunci
dic,
ostres,
què és això?
I, bueno,
són 50 fotografies
fetes a diferents països del món,
i això vol dir
que el 50%,
no,
que carai,
del 50 al 70 o el 80%
són escoles
de molta misèria,
vull dir,
de països que no...
que, bueno,
que no existeix l'escola,
eh?
Però em sembla que n'hi ha un parell
que sí que es veuen els alumnes asseguts
com era tòpic,
no?
No sabria què dir-te d'entrada
i he pensat,
però què és això,
no?
Vull dir,
és que no,
no,
en fem de qualsevol cosa
altra vegades,
no?
O ho transformem
i ho fem.
Llavors,
bueno,
me les he mirat totes
i he vist poques diferències,
la veritat,
eh?
Miseria d'alguna,
molt ben presa,
o sigui,
molt ben agafada,
això sí que és veritat,
però la veritat és
que ho he trobat
bastant transcendent,
és la meva opinió.
No,
no has vist gaire interès.
Jo he passat així per sobre,
he fet així,
he fet un requiebre,
i he pensat,
dic,
home,
interessant ha de ser si
et pares
i ho veus amb tranquil·litat
i vas llegint tota la informació
i tal,
però que és el concepte artístic,
com tu bé dius,
fotogràfic,
no hi ha un interès
artístic fotogràfic,
és l'interès de contingut,
no?
És aquesta cosa
molt més social,
no?
Perquè seria
una exposició
amb aquesta intenció,
no?
Però bé,
més com tot.
Seria l'ideal,
doncs,
que hi hagués escoles
i que fos que...
Ah, això mateix,
seria aquesta la qüestió.
Bueno,
sort que aquí
les tenim més maques,
no?
Sí.
Això que deies ara.
Home,
hi havia un documental
que estava...
No fa poc estava...
Bueno,
sí,
els nens
es podien veure també,
i no sé si el documental
del mes,
que era el camí
per anar a l'escola.
Fan de TV3,
això.
Ah,
i ho fan també en TV3.
No sé si encara ho fan,
però ho havien fet.
I llavors és això,
no?
A uns fills els agradava.
Les dificultats
que tenien els nens,
hosti,
per anar a l'escola,
jo què sé,
a la Xina,
a Mongòlia,
a la cellva,
a l'Amazònia,
que dius,
hem de fer a peu,
la tira de quilòmetres
i amb uns perills
per a marinera.
Jo vaig veure una
que...
Impressionant.
Jo vaig veure un capítol només
en què els pares
trigaven tres dies
per portar els nens
a l'escola.
Però és que
ja els deixaven allà
durant tot el curs.
Clar.
Però és que salvaven
torrents,
barrancs...
Mare meva.
Sí, sí, sí, sí.
Era una superació.
Has vist això?
Jo vaig veure una...
Allà menjaven...
Bueno, allà vivien.
Allà vivien.
Era com un internat,
però és que era l'única forma
de poder anar a l'escola.
Jo vaig veure una
d'uns nens que anaven...
Eren de Bolívia.
Em sembla que era,
no sé si era aquest
o un altre espai
en què el que dius tu
per arribar allà
havien de dues hores
d'anada i dues de tornada
per anar a l'escola, eh?
I era a Bolívia
o era als Andes,
no me'n recordo.
Anava per a algun lloc d'aquests.
I era una bastésa.
Perdó, i ara m'he recordat
d'uns d'altres també
que hem de passar
un pont com de corda.
Sí.
Però era com una tirolina,
crec,
i un precipici.
Sí, sí.
L'única manera de poder
passant davant de l'altre.
Passant davant de l'altre,
no?
És que això és una bastésa.
Que dius,
hòstia...
No, no, és el que diem, no?
Que no ho deixes passar.
No, no, no,
clar, clar,
que dius mala meva.
Molt bé,
doncs David,
ara tornava a parlar
d'un llibre,
d'aquest Tochano,
del senyor Ken Follett.
Tochano perquè és grandet, no?
Sí, però és...
És un reader digest
de la novel·la.
Exacte, no?
Sí, el Ken Follett és...
I aquest de que anava,
perquè jo m'he...
Cap de serveis secrets,
entre cometes.
Ficció,
perquè van ser altres.
Els altres dos sí que són reals,
però ell no,
la figura té.
I bé,
a partir d'aquí,
bé,
ens parla també
de la matança
de Sant Bartolomé
que va passar a França,
que també,
evidentment,
tot això,
la guerra de catòlics
i protestants
doncs estava molt ficada,
i sobretot
la gran potència
d'aquella època
que era l'imperi espanyol,
amb Felip II
al capdavant,
i la novel·la
s'entra més aviat
en la part,
en Sevilla,
que era la...
diguem-ho així,
el port d'entrada
de les Amèriques,
sobretot,
allà estava
els arxivos d'Índia
i tot el que seria.
Pensem que
el riu de la Quibirga
es podien entrar,
els baixers podien entrar
fins a Sevilla mateix.
És veritat.
I doncs allà
era un port molt gros
de barcos
per descarregar,
per carregar,
hi havia molta...
entrava molta plata,
entrava molt de material
de ferro,
i bé,
i després una mica
els Països Baixos
també tracta.
La novel·la,
aviam,
la prosa d'aquest home
és molt simple.
Sí,
molt,
molt,
molt simple.
Entra molt fàcil.
Molt simple.
Però bé,
quan tens ganes
de llegir senzill,
que no...
Ah,
i és molt addictiu,
perquè t'explica
anècdotes,
històries,
i això enganxa molt.
Aviam,
el Paul Auster,
perdó,
que era el llibre
que m'havia llegit abans,
doncs...
És esquerp.
És molt dens.
molt dens.
És aixut,
que tot.
Molt dens.
Molt interessant,
o sigui,
10 pàgines d'aquest llibre
t'explicava més coses
que tota la novel·la
del Ken Follett.
Però ostres...
Ja t'ho dic jo.
A mi em posa molt nerviós
per la hoste.
Me'l vaig acabar,
900 pàgines de...
Mare de Déu senyor.
Era monument, eh?
Era a punt d'honor, eh?
Parles de mi,
de l'Esterita Castro,
però és que això...
Era a punt d'honor.
Adonis,
sí,
no sé què és.
Però,
si veus el que...
Crec el llibre del Ken Follett
és d'una durada similar,
d'una...
Però...
Escaldeja,
això és que vas tirar milles,
tirar milles.
Entra molt ràpid.
I ara m'he començat
la Catedral del Mar.
Ah,
de L'Elefonso Falcó,
és d'un estil també, eh?
Sí, sí, sí.
Aquest tema li he llegit jo també.
Sí, jo també.
Està bé.
Però bueno...
Bueno, és una altra cosa que no està bé.
Bueno,
hi ha cosetes que no són reals,
et diré quines són.
Quan tu parles de la peli,
et diré,
això no és cert.
Ai, del llibre...
Ah, hi ha peli d'aquell...
Bueno, hi ha una sèrie,
perdó.
Hi ha una sèrie que no sé
si exactament la van fer a...
Tres?
O no,
on la van fer?
La van fer a algun lloc.
Però hi ha una sèrie,
hi ha una sèrie.
Però, a banda d'això,
refereixo a quan parlis del llibre,
doncs tu ho comentes
i jo et diré alguna cosa.
Crec que les que jo crec,
des del punt de vista una mica més històric,
que no són certes.
Exacte.
I de la història en si mateixa,
una mica he pogut esbrinar
que sonaven...
Clar, és lògic,
estem parlant d'una cosa novel·lada.
Sí, home,
hi ha...
Com es diu això?
Clar.
Hi ha...
Hi ha llicències.
Exacte.
L'autor es pren.
Els pilares de la Tierra,
el que en fol·let també,
quan parla de la construcció i tal,
hi ha cosetes que dius,
home,
que vols que et digui.
Hi ha coses que caurien.
A mi jo ho impolaran,
però tu no.
Clar, que caurien,
vull dir,
perquè és lògica,
vull dir,
tal com es plantegen,
la forma de construcció per trams i tal,
has de construir una base.
Bueno,
una sèrie de coses que jo
em vaig fer una mica nerviós,
però bueno,
que ja està,
però que s'accepten,
perquè és una cosa que
quan saps una mica d'un tema,
doncs sempre busques la punta,
això és lògic,
és normal.
Molt bé,
doncs fantàstic.
Recomanem el llibre per l'estiu,
que sempre va bé,
aquestes cosetes,
no?
Estàs suant i t'agafen la soneta,
doncs mira,
jo em va bé,
perquè em poso a llegir al llit
i allò que,
ai,
ja em faig algun cop de cap
i ja està,
ja tanco el llibre.
Allò pam,
ja fots el llibre.
Adéu.
Molt bé,
doncs passem al cinema
i el que farem serà una mica,
doncs parlarà de tres pel·lícules
que estan nominades
a la millor pel·lícula,
que això és important,
perquè mira,
ja n'hi ha un vuit,
que ja anirem parlant,
d'una d'elles no parlarem ja,
que és Dunkerque,
que hem parlat moltíssim,
d'aquesta és una de les millors,
i parlarem...
Està disputat, no?,
aquest any?
Sí, sí,
jo crec que seran
els tres anuncies a les afueres,
es van portar els BAFTA,
i segur,
i la Francesc McDermott,
que se la veig ja.
I té el seu inconvenient,
aquesta pel·lícula.
Sí,
jo és una pel·lícula
que no puc parlar encara,
la setmana que ve en parlarem,
si et sembla,
t'ho vam parlar,
però jo la setmana que ve
la veig segur,
vull dir que la vull comentar,
aquesta,
els tres anuncies a les afueres,
que realment és una pel·lícula
que frapa.
Però, bueno,
avui en parlarem de tres,
que ens dirà molt bé,
El i lo Invisible,
parlarem també de Lady Bird,
i parlarem de Deja més Salir,
per tant,
tenim tres per comentar,
i després ja seguirem parlant
d'altres pel·lícules
que estan vinculades
amb altres moments.
Rosa,
El i lo Invisible,
tu explica,
i jo et dic cosetes,
jo et poso la part
potser més estètica.
Hi ha coses,
per anar traient,
hi ha coses.
Cogent-se,
d'entrada sembla
un argument senzill.
Molt senzill.
Ai, mira aquí.
Una fulla de guió.
El cinema ple de dones
que venien a veure també,
dones de certa edat,
que venien,
amb la història
que és un modisto,
que és un modisto,
anem a veure,
a veure què tal.
S'en venen moltes,
de tres inestres.
I a l'hora de les 5 de la tarda
més encara.
Perfecte,
ja tenen temps
d'anar a fer el sopar.
Això està molt bé,
que és molt bonic
de veure el cinema ple de gent.
Ostres,
a mi m'encanta.
Jo quan vaig al Cinebaix,
perquè vas al Cinebaix,
jo pots dir-ho,
que és propaganda,
és al Cinebaix,
i jo sempre ho dic també,
jo sempre ho dic.
És que és el cinema
que tenim per dir.
Jo no necessito temps
per anar més al Cinebaix.
Home, no, perdona,
tu tens un altre cine més a prop,
ara.
Bueno, sí, també,
també hi vaig,
però bueno,
bueno,
depèn.
A mi em sap greu dir-ho.
Aquesta sí,
aquesta sí.
Em sap greu dir-ho.
Aquesta sí que la faran.
Jo he anat un cop
al cine al teu poble
i deixàvem el que desitja
la neteja del cine.
Toma, ja.
Però és que això
no té res a veure amb mi.
No, no.
Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.
No, tampoc.
No, tampoc.
És que és privat.
Ah, perdó, perdó, perdó.
És un cinema privat.
No, home,
és un cinema privat.
És una empresa privada, no?
Era entrar a la sala
i trepitjar crispetes,
però mares de crispetes.
Però què passa aquí?
Que no passen l'escombre?
Mare meva.
Que horrorós.
Posats a dir,
jo tinc una crítica
del cinema s'esplau,
mira per on.
Perquè la gent parla moltíssim,
no sap estar callada,
i menjar crispetes i de tot
amb una mala educació impressionant.
Ho sento,
però jo cada cop que hi ha anat,
cada cop que hi ha anat,
passa això, eh?
O sigui,
el correllà a l'esplau és fatal.
Ho sento.
No, perquè és rotllo
de centre comercial
i el públic.
I sembla que estiguis
al saló de casa teva
i això no és.
I en públic no és tan...
Bueno, la gent es pensa
que està al saló de casa teva
i jo a casa teva no ho comporto.
Jo és que sempre que vaig a l'esplau
em poso malalt.
Ja.
No, d'entrar a sortir,
d'entrar a sortir a aquests llocs,
fa fred, fa calor.
Ah, bueno, clar.
Acabo fatal.
Sí, sí,
jo ens procuro no anar-hi massa.
Bueno, deixem...
A mi m'agrada més
l'Eroski
de Cornellà
i les sales que hi havia.
Sí, sí.
Ara ja sé que també n'hi ha.
Ara tornen a obrir, no?
No, ja l'han obert, ja.
Ja m'he decidit.
Molt bé.
Home, veus aquest millor.
Bueno,
doncs això és el que hem de reivindicar,
el cinema de tota la vida.
Va a estallar la logística,
parlem de cinema.
Vinga, el cinema...
Avido Invisible.
Bueno, director,
el Paul Thomas Anderson,
protagonista principal,
Daniel Day-Lewis.
Molt bé.
Clar, ja comencem per aquí.
L'última.
L'última, això ho diu.
Bueno, ja es va retirar un temps.
Això ho diu,
clar, això mai no ho sabem,
no?
Sí, mai se sap, ja se sap.
N'hi fotin la pasta
sobre la taula.
Fins la pròxima, no?
Home, perquè es veu que fa
una feina molt bèstia, no?
De caracterització,
de preparació,
és un desgast també físic,
sí, és un tio molt canero
en aquest aspecte, no?
I bueno, ja el coneixem tots
en totes les pel·lícules
que ha fet, no?
Mi Pie Izquierdo.
Mi Pie Izquierdo.
En Nombre del Padre.
En Nombre del Padre.
Lincoln.
Lincoln, exacta.
De Boxe,
del Último Moicano.
Sí, sí, no, no.
Mi hermosa lavandería,
que la tinc per veure,
la vull descartar,
la vull tornar a veure.
Sí, sí.
Uy, però això és una cosa...
Ha quedat una miqueta ochentera
la pel·lícula, eh?
Sí, quan te la miras...
Una habitació amb vistas també,
és un...
Ah, sí?
No sé si és un secundari,
la tinc també per tornar a veure.
La edat de la inocència,
per exemple.
André, aquesta pel·lícula que bona...
Gans of the New York.
Uh-huh.
Of New York.
No és la que més més.
Pozos d'ambició també.
Bé.
Bé, bé.
I alguna més que segur que ens deixem,
d'acord?
Bé, doncs,
El Irre Invisible.
Buah, mare meva.
De modistos.
Bé, no és el modisto,
és una casa superglamorosa,
superglamorosa,
de molt prestigi de Londres.
És el modisto Reynolds...
A veure si ho dic bé.
Woodcock.
Woodcock.
Woodcock.
Saps què vol dir, no?
Woodcock.
Bosque madera, què?
Pitja de madera.
Ah, està bé, ja.
Woodcock era el que em faltava a mi.
Ah, està bé, està bé, està bé.
Coc és tallonsi.
I Woodcock és madera.
I Woodcock és madera.
I jo quan vaig a veure vaig dir
Mr. Woodcock,
i vaig dir, ostres,
vaig a la traducció automàtica, no?
Sí, sí, digués-hi.
Bueno, aquesta casa de modes,
bueno, de alta moda,
però de molt alta moda,
perquè té clientes,
les princeses d'Europa,
pràcticament,
i l'alta societat d'anglesa
i de més països, no?
La regenta, ell,
juntament amb la seva germana,
la Ciril,
que és la Leslie Manville.
Magnífica.
Que ella no s'ha casat,
ja no ha tingut parella,
ni res,
s'ha dedicat també només a això,
al costat del seu germà,
pel que necessita,
en tots els aspectes,
tant a nivell personal,
com de secretària,
com de portar els contes,
bueno, una mica dirigit també.
I ell és la part creativa, no?
És el geni que està fent allà
que tota estona s'està treballant,
està dissenyant models,
pensant en la persona,
no vol soroll,
ha de ser tot molt tranquil.
perfeccionista.
Ni amb la torrada,
eh, vigilà.
Ni amb la torrada.
A veure el soroll que fas
quan untes la mantega,
li untes la mantega al pa,
el pa torrat,
ostres, ni això.
Ni això, ni això.
Clar,
ell viu en el seu món,
és exquisit,
és exquisit i és el geni,
no?
Llavors veiem el seu nom,
en el seu món,
i les dones que passen pel seu món,
normalment les agafa com a models,
o com a inspiradors,
com a font d'inspiració,
i després normalment ja
es converteixen en amants,
no?
Però veus que, clar,
duran poc temps.
Com Picasso, no?
Ah, exacte.
És que te'n recordes
d'anar a Picasso, exacte.
Però, clar,
duran poc temps.
Així que comença una mica
ja la convivència,
i el tio ja es mostra
com és de quixos
i de puñetero.
Doncs, clar,
la relació,
a la que veus que la dona
ja vol una relació
una mica, bueno,
doncs,
d'afecte,
senzillament,
no?
Ja no...
Doncs, clar,
ell, com que ja diu,
o ell la s'acomiada
o la germana,
que ja dic,
la germana serveix per tot, eh?
La germana se n'adona
i diu,
què et sembla ja?
Què sembla ja?
Toca a dió.
Doncs, vinga, va.
D'acord, toca la faig fora,
doncs, ja està.
La germana diu,
ala, ja te podes ir.
I normalment això li funciona.
Clar.
Normalment això li funciona.
És un tio fred
que, bueno,
té una mica la seva necessitat,
entre comillas,
cobertes,
però no té cap problema
en que anar canviant de dona,
no té cap problema, eh?
i puntó, no?
Jo dic que és un soltero empedernido,
i ho diu.
Sí, sí,
però també és curios, no?,
que parla tot d'aquests,
no?,
problemes,
aquella relació materna,
no?,
amb la mare, no?
Exacte.
I com encara la troba a faltar,
que dius,
aquí hi ha una carència,
a nivell...
Vamos, cap s'arriba
al nivell de la mare, no?
Exacte.
Exacte.
I troba a faltar la mare.
Però jo crec que en aquest cas
la imatge de la mare
que està allà
i la imatge de la germana
que li fa tot
és com si fos...
La mare.
Bé, sí, la mare,
però com si fos també
una mica aquesta
aquesta visió
totalment masclista
de la dona que li fa tot,
a menys, evidentment,
el sexe,
que evidentment
ja estaríem entrant
en un incest, no?
Lògicament...
Com si el fos un inútil,
senzillament.
Exacte.
Llavors,
la necessitat...
Exacte.
Llavors, això ja ho té,
complert-li.
L'únic que, bueno,
l'altra part,
i ara segueix tu,
no és una miqueta...
Però clar,
és una persona
que només és bona
amb el seu.
Amb el seu, clar.
Dissenyant,
vestint, cosint,
és molt bo.
Ara,
per la resta de la resta,
és que ni per relacionar-se,
ell no va a cap festa,
no el convidis a una festa,
a la presentació,
a lo millor el vestit
és per un casament
o és per una presentació
en una posta de largo,
doncs no vol,
és que no és el seu món,
ell no vol.
O sigui,
el seu és estallar,
tancar,
i hoixar...
Màxim,
quan rep a les seves clientes...
Això té un problema,
aquí té un problema també
de relacionar, no?
Exacte.
És una mena
que sí,
quan rep a les clientes
és educat,
és una persona que...
Sí,
un tracte molt...
Exquisit, exacte.
Però és aquesta cosa falsa,
aquest paper de cel·lòfant
que passa a Sirius Plof,
no?
El que en general fan també
la cultura anglesa
també és això,
no és molt educada,
molt portes,
molt polisman,
no aquest,
no?
Sí, sí.
Molt polida,
però en realitat
no hi ha cap proximitat.
El que li està dient
és una separació,
una distància,
i cadascú té el seu espai.
Totalment.
Vamos,
un Kingsman,
no?
Sí, sí, sí.
A mi aquesta hi ha una...
Igual, igual.
Sí, sí, sí.
Bueno,
construeix molt bé el personatge,
eh?
Sí, sí, sí.
Fins que arriba ja la...
L'Alma.
L'Alma,
que és la Vicky Krieps.
Molt bé.
Fantàstica,
genial.
Ja t'ho diu tot,
la primera vegada
que estan junts
i que es miren,
que han sortit a sopar
o alguna cosa,
no?
I ella li diu,
perquè veu que ell
l'està mirant fixant
en els ulls,
i ella li diu,
no juguessis,
si vols jugar això,
juguem.
Diu,
però no juguessis això,
que jo guanyo.
I efectivament li aguanta la mirada
i és el que ha de baixar la mirada.
Aquí ella t'està dient mort
i dius,
ui,
això promete.
Això promete.
Ha trobat la orma de su sapato.
La veus que ella és una persona delicada,
perquè no la veus que sigues una tia fortota,
ni, no, no,
però té una aparència així,
però juli,
la tia, eh?
No,
què passa aquí?
Si apostem,
apostem,
i si ens fiquem en aquesta relació,
ens fiquem tots dos,
que és això
que aquí jo poso tota la cara
a la graella
i tu aquí de,
hombre, no.
Però encara i així
no és una entrada a 220.
Sí, m'estàs...
No,
és com tot molt a poc a poc.
A poc a poc.
I aquesta cosa
que van entrant,
es va vestint,
es va creant,
es va tallar les peces
i es va tallar les peces.
Hi ha un moment
que la cosa se'n agraeix una miqueta.
És que és això
el que no es pot explicar,
considero.
Pots ser una mica
com aquella pel·lícula
d'Algún Carguay,
la de Shandomar?
No.
No, no, no, no, no.
No, no, ja ho sé.
Jo no l'entitud, eh?
Sí,
però dic amb les relacions.
No, jo era una...
Mira, saps el que passa?
A l'igual que a Purovicio,
que és el que...
Amb la poc a poc que van, no?
Sí.
A l'igual que a Purovicio,
que és l'anterior.
Estava esperant aquest moment, jo.
L'anterior del...
Jo soc molt d'aquest senyor, eh?
Jo soc molt seguidor.
Aquesta no la vaig veure,
no la tinc pendent.
Era una cosa lenta
i psicotrònica,
a la vegada,
és lenta
i de tant en quant
hi ha la mena d'al·lucinació,
bum,
i tornava a ser lenta
i et mories,
és una opinió molt ràpida.
Aquesta és elegant.
La pel·lícula
té un muntatge
amb una elegància,
no amb una gràcia.
Té un ritme
absolutament...
És meravellós
com mou la càmera,
és meravellós
com presenta
les puntades, no?
És un gaudi
impressionant.
No es pot dir una altra cosa.
Tota la feina
de totes les cosidores.
Les cosidores.
De totes les cosidores.
senyores més grans.
Es veu bastant,
no excessivament.
Amb el bé que treballa
i amb el zell
que treballa.
La contenció, eh?
Et submergeix
amb la professió aquesta,
amb l'art,
aquell de cosir
i de dissenyar.
T'ho ensenya, t'ho ensenya.
I el fet de tenir la casa
al mateix edifici,
o sigui,
és un edifici,
un immoble així maco
de cert prestigi,
que té la casa,
té el pis
on ell dorm,
viu,
i on té el taller,
ho té tot,
i on rep a les clientes,
i té els vestidors,
té tot,
la sala de,
com es diu,
de desfilades també,
que fan desfilades
de...
Però com sempre passa
amb les clientes
puguin triar
i puguin encarregar,
fer-se encàrrecs.
I com sempre passa
amb els clientes
del Thomas Anderson,
tot això va embolcallat
d'un element malaltís.
I ja ho deixo aquí.
I no vull entrar més.
No ha sigut la rosa,
jo crec que no hem d'entrar.
No, no, no,
no hem d'entrar,
però és...
Aquesta pàtina
que sempre el Thomas Anderson entra.
El perquè fa que una parella
continuï o no continuï,
no?
Quins fills,
invisibles o no,
fa que una parella
d'alguna manera
hi hagi aquesta interdependència
o no,
o es vulgui continuar
i per quin motiu, no?
Oh, calleu, calleu.
Sí, sí, sí,
no, no, no,
bé, bé, bé, bé.
Està molt bé
i sobretot
com evoluciona tot això
amb molta,
amb molta...
Amb molta calma,
molt diseccionada.
La música,
aquell piano que no para.
Oh, quina meravella.
És que està molt bé la pel·lícula.
És que és molt bo
que et realitza tu.
És molt bo,
és molt bo,
és una canya.
Jo crec que ha arribat
al límit per mi
de l'excel·lència.
ja, vull dir,
és una pel·lícula elegante,
home.
Pel·lícula elegante,
mira això,
i a partir d'aquí
pots entrar o pots entrar
més o pots entrar menys.
Però, evidentment,
i a més,
tenen un treball
de contenció magnífic.
El que fa el Daniel Day-Lewis
és d'Òscar,
ja,
que li donguin,
per allò que jo he vist.
I el poble Tomat Anderson,
ostres,
eclèctic el tio.
Molt eclèctic,
et tocava tot,
home,
després de Purovicio
fer això.
O Punx Drunk Love,
per exemple.
Que jo entenc,
eh,
Purovicio,
eh,
com un element de pel·lícula
diferent, eh?
Punx sí,
aquest està molt bé.
Jo era molt friqui,
també, eh?
I Magnolia,
el de Magnolia.
Jo a Magnolia
estic enamorat d'aquesta pel·lícula.
Jo estic més del
Punts Drunk Love.
Sí.
Bueno,
és un altre concepte,
és un punt més urbà,
diríem,
nosaltres és una altra cosa
més d'aquella manera,
no?
Jo la que no vaig entrar,
jo sap el Jaume,
és en Purovicio
i no permania, eh?
Vull dir,
no vaig entrar
en aquest món,
és a dir,
els mons que crea
el senyor Anderson,
que crea una mena
d'un espai,
una mena de microcosmos allà,
aquest em va semblar
molt ben ambientat,
eh,
com sempre,
però no vaig entrar.
Igual que aquí és una
ambientació meravellosa
i entres,
allà no vaig poder,
no vaig sentir res
davant d'aquella pel·lícula,
no?
No sé,
passa vegades, eh,
que això
t'esfora, no?
No, jo no.
No, jo no l'ho he vist.
Però no nego
que sigui una pel·lícula
que agradi
al públic en general
i a un sector determinat, eh?
L'anterior tampoc.
la que era del...
la que sortia,
el Chris Seymour Hoffman,
que feia de...
The Master.
The Master no l'he vist.
Ah, jo tampoc l'he vist,
The Master, veus?
Ara que penso...
Sí, la teia estava pensant,
dic, aquesta no l'he vist,
l'única que n'he vist d'ell.
Bueno, ja l'agafarem.
Bueno, doncs seguim
amb aquestes pel·lícules
als Òscars.
Jo comentaré,
bueno, bastant ràpidament
perquè tampoc podem desvetllar...
Bueno, tampoc és que sigui
una pel·lícula
amb gran profunditat.
És una d'aquestes pel·lícules,
que es diu Lady Bird,
d'una...
Bueno, sobretot
el que té la pel·lícula
és que una cosa molt important,
que és una directora,
és de les poques directores nominades,
em sembla que és l'única,
no em vull equivocar,
aquest any als Òscars,
però que sobretot
m'ha estat d'acord
que Greta Gerwig,
que és com es diu,
que és nord-americana,
aquesta senyora,
és actriu
i és la primera pel·lícula que fa.
I dius,
mare de Déu,
senyor...
Com fa, exacte,
una pel·lícula així,
una primera directora,
o director,
no importa,
però en aquest cas,
com es planteja una obra...
És com una mica
Estiu 1993,
no?
Com es fa una pel·lícula,
vull dir,
una primera pel·lícula
amb tot allò
que et pot generar,
una perquè sigui
més natural,
l'altra perquè sigui
més determinada.
Aquesta pel·lícula
la interpreta
una noia
que se ho va conèixer,
que es diu
la Saoirse Ronan.
Sí.
La coneixeu,
la va fer...
Exacte,
la Lovely Bones,
d'això que va fer.
I ella,
i la mare és una tal
Laurie Metcalf.
Sí,
Rosant.
Rosant.
O Rosant.
Rosant,
la germana de la Rosant.
Exacte,
la germana de Rosant
i la mare del Sheldon Cooper
a Big Bang Theory.
És una persona,
una dona molt coneguda,
també una gran secundària
i una gran...
Exacte,
copa d'olpí i tal.
Bé,
la pel·lícula et planteja
que estàs a Sacramento,
Califòrnia.
És a dir,
aquest espai
que dius és Califòrnia,
mola,
però és d'aquests pobles,
aquesta cosa més poblerina,
i una nena,
una noia
que està a l'institut,
està a punt d'acabar,
està a punt de graduar-se,
es diu graduar-se?
Sí.
Quan van a l'institut?
Quan acabes.
Quan acaben de...
Sí,
la graduació,
és que com amb això del canvi,
exacte.
I bé,
doncs,
ella l'únic que vol
és anar a la universitat,
però anar a l'altra banda,
anar a la zona oest,
anar a Nova York,
no?
Vull dir,
on està la modernitat,
clar,
per ell,
ella veu que això
és una miqueta,
doncs,
bastant de poble
i el que està bé.
És una pel·lícula
d'aquelles que diries,
vaig a veure una pel·lícula
de la típica noia
d'institut,
pel·lícula d'instituts,
d'amigues,
tontes,
perdoneu,
amics tontos,
la mateixa,
que estan allà,
és veritat,
sí,
aquestes pel·lícules que dius
no tenen cap contingut,
d'institut,
de niñatos i niñates,
allò que dius,
eh,
i tal.
Me gusta este,
me gusta este.
Exacte,
no té més base
i a partir d'aquí
comença la pel·lícula
i vas veient aquesta noia
que ja es fa dir,
Lady Bird,
no,
ja té un nom,
eh,
que ja es dona
ella mateixa
perquè té una personalitat
pròpia,
que va amb un col·legi
una mica així de
cristià,
que té les seves,
els seus plantejaments,
no,
no té la cruesa,
eh,
a lo millor de pel·lícules
com aquesta,
amb els diàlegs
de tres anuncios
a les afueres,
que cada vegada
que la Francesc McDermott
deixa anar una frase,
és com una pedra
que et deixa
estabornit,
però no un punyal,
no un punyal,
però te la fot,
eh,
vull dir,
i sempre és meravellós,
això ja parlem
la setmana que ve,
però en refereixo
al que seria
aquesta noia,
doncs,
no deixa,
vull dir,
va comentant,
no,
coses i a partir d'aquí,
doncs,
una mica es descol·loca la gent,
no,
és aquesta intenció
d'arribar
fins a aquest espai,
fins a aconseguir
arribar a Nova York,
d'acord?
I a partir d'aquí
tot el que passa
a casa seva,
amb la seva mare,
amb el seu pare,
amb els seus germans,
no,
té un germà
que és,
que és,
ho diré ara,
que no és fill natural,
que és,
bastardo,
que és un fill natural,
precisament,
no,
vull dir que és,
adoptiu,
merci,
se m'ha dit la paraula,
però allò,
pum,
a l'altre punt,
sí, exacte,
allò,
ups,
és artificial,
que de goma,
no,
vaja,
vull dir,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
és fil biològic,
perquè és hispano,
vull dir,
que em refereixo que és sud-americà,
i que, clar,
és Miguel,
clar,
i llavors diu,
no em quadra que ella és pel roja,
vull dir,
hi ha unes combinacions molt peculiars dins del que seria la família,
que generen unes reaccions a part de la mare, del pare, no?,
de les amigues,
i el que sembla una cosa,
és com a estiu de 1993,
una pel·lícula que sembla que no hagi de passar res,
passa moltes coses,
molt ben portada,
amb un dinamisme molt correcte,
no és una pel·lícula preciosista,
ni maca,
ni elegant,
no,
és una pel·lícula que et planteja aquest tema,
però t'entra molt bé,
llavors vas entrar en la pel·lícula,
dius,
mira que bé,
quina cosa més tonta però que agradable,
i quina cosa més curiosa però que ben parit,
i que vau fer ella,
no guanyaràs res,
jo us ho dic, eh?
Us ho dic així d'antemà, no?
Massa trencadora.
No, no,
jo crec que és massa senzilla,
vull dir,
massa senzilla,
tot en general.
Igual que estiu en 1993,
que no l'han agafat els Oscars.
Exacte,
exacte,
que era allò que dius,
hi ha molta cosa,
però a la vegada no acaba d'entrar,
crec jo,
amb els paràmetres,
del que serà els Oscars.
1993,
creus que no agafa la volada?
No, no,
sí que l'agafa.
Sí,
però no és l'estil que volen els Oscars.
Exacte,
m'entens?
Jo no sé que fa aquesta pel·lícula
posada com a millor pel·lícula als Oscars.
és el meu punt de vista, eh?
Bueno,
és una quota,
han d'omplir una quota,
suposo que s'ha de cuar.
I és un cinema que té un tuf
una mica més independent d'en tot,
aquesta idea, no?
No són uns premis,
això és un mercat.
Sí,
llavors no poden tenir només pomes,
han de tenir pomes,
peres,
taronjes,
plàtans.
Per això,
per això.
I aquesta posa és el plàtan,
per dir alguna cosa.
Però és una bona pel·lícula,
per tant,
bueno,
encara que sigui aquesta línia,
val la pena destacar-la,
i per tant,
Lady Bird,
quan podeu-li fer una ulladeta
i a veure què us sembla.
Però insisteixo,
penseu que és una pel·lícula
americana
sobre noies
i gent que es mou
amb un institut
i nois,
vull dir,
és aquesta la idea
i a partir d'aquí el que passa.
Però bueno,
és diferent
a lo que habitualment és.
David,
ja que estamos,
déjame salir,
que és una de les que tampoc
el Jaume deia,
jo no entenc
per què aquesta pel·lícula ha d'estar
i jo tampoc ho entenc gaire,
en el fons, eh?
Et dono una raó, eh?
Exactament això.
Sí que ho has dit,
sí que ho has dit.
i llavors,
però veiem,
la pel·lícula,
aviam,
és que té molta mala llet,
molta mala llet.
Llavors dius,
ostres,
sobte que estigui als Òscars, eh?
Un cop les visten,
a cart sobte més, eh?
Perquè dius,
hòstia, això,
són...
Però clar...
Bueno,
un publicat aquí dins.
Sí,
no, no, no.
La pel·lícula,
aparentment,
sembla el típic film,
com aquella,
los padres de ella,
coses d'aquestes, no?
Sí, sí, sí.
En què la noia,
una noia blanca,
doncs,
en aquest cas,
s'enamora d'un noi negre.
I som parella
i hi ha un...
Veus que hi ha un enteniment,
ostres,
amb potència, no,
allà?
Que bé.
Sí, sí,
ostres.
I ella,
doncs,
no sé per quin motiu,
bé, va,
anem a veure els meus pares,
no?
A presentar els pares,
ja.
A presentar els pares.
A presentar els pares.
A l'agració ja és més seriosa,
ja és més formal, ja.
Tu l'has vist, Rosa?
No, no, no,
però sé de què va ser.
Ell té els seus dubtes,
ell té els seus dubtes.
Passa que l'has vist també.
No, però clar,
i ho anem a veure els meus pares
amb la intenció ja de presentar els pares,
no?
I la relació ja és en plan sèrio,
no?
Ell té els seus dubtes,
no?
Perquè, bé,
clar,
ella és negre,
però negre, negre,
i els pares...
No, home, no,
vull dir...
No és cafè amb llet,
és negre, negre.
És negre, negre.
No, home,
no que ets de l'Àfrica congolenya,
però...
Ja, ja.
Sí,
és bé,
diguem-ho així.
No és marro,
és negre.
És alegre del WhatsApp,
no?
Sí, sí,
però bé,
enrotllat,
a més,
molt bon fotògraf,
amb un ull fotogràfic
molt bo,
molt bo,
amb una capacitat molt bona,
i d'alguna forma,
bé,
no les té totes,
però és que clar,
els teus pares són blancs,
home,
clar,
ho veus,
ai,
sembla que tingués més prejudicis
que no fan,
no?
Sí, no,
però ho veus bé,
i bé,
i en filen,
que els pares viuen,
doncs,
el típic,
amb una urbanització,
allà d'aquestes així,
a la muntanya.
Ah, no viuen en una plantació?
No, no,
a la muntanya,
bé,
i cap allà van.
Ostres,
clar,
el primer punt de vista,
el primer cop de vista,
ja tenen un petit incident,
diguem-ho així,
a la carretera,
i la trobada que té
amb el policia torn,
dius,
hòstia.
La cosa no està gaire fina.
No,
aquí on estem entrant,
la gent de color,
no acaba d'encaixar massa.
Però de si ja t'adones que passa alguna cosa?
Sí.
De si ja t'adones que passa alguna cosa?
Sí, sí, sí.
Amb els negres passa alguna cosa?
Sí.
Però bueno,
per pensar,
bueno,
el típic poliracista,
que sempre te'n pots trobar algun
per aquí i per allà,
no?
D'això en podem parlar.
Però el poli no és de la colla?
No,
no, no,
han tingut un accident
que se'ls ha enxocat
amb un cèrvol
d'alguna forma
i el poli ha vingut allà
a veure què passava.
Bueno,
i però i quan es troben els pares,
ostres,
quin canvi sobtat,
perquè els pares,
ostres,
són enrotllats,
que bé,
ostres,
perfecte,
no hi ha cap mena
de nota racista allà,
no,
no,
perfecte,
ostres.
Vinga,
va.
Que pero,
mira,
molt bé.
Sí, sí,
molt bé,
parlen de tu i tal.
La mare és,
la mare què eres?
Psicòloga o psiquiatra?
Hòstia,
me'n recordo.
És psicòloga.
Psicòloga.
Sí,
psicòloga,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
psicòloga,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
i ell es queda així com pensant,
ah, bueno,
vale,
no?
Però a partir d'aquí ja comença el malson.
Les estrals ja surten.
Comença el malson,
però brutal,
o sigui que dius,
es convertís en una pel·li bona.
Agárrate'ls als machos.
On hem entrat?
On hem entrat?
Allò,
pel·li bona.
Ja no us explico què ve a continuació.
Sí,
home,
ja ens ho has deixat clar.
No,
no,
no,
no us ho he deixat res clar.
No,
no,
no us ho he deixat res clar.
Així entrem allò en un món,
en un món com puro vicio,
que dius tu,
oníric,
no,
oníric,
d'alguna forma,
en què les aparent...
O sigui...
Tot canvia.
No,
però les percepcions que dius,
ai,
es fan realitat.
Sí.
D'alguna forma.
Sí,
que tot el que tu vols ho plasmen tot.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
i tota,
tot allò que dius,
ai,
aquest paio em fa mala espina.
Tranquil,
que realment té raó,
fa mala espina.
Sí,
sí,
tot allò d'allà
es converteix en realitat.
Aquelles reunions que tenen,
eh,
prèvia,
aquelles reunions amb la gent allà,
aquell branch,
com que uns li diguin allò,
i tal.
Una selecció,
allò.
Exacte,
allà dius,
ui,
ui,
ui,
ui,
s'està ponint la cosa calentita.
Diguem-ho així,
de males maneres,
és un negoci.
Sí.
És un negoci.
Ja està.
Ja està.
Queda clar,
però què vol dir,
de males maneres?
Ui,
ui,
ui,
dir-ho bastament,
per dir-ho.
És un negoci.
Sí,
sí,
sí.
I hi ha qui és la mercaderia?
Tràfic de...
I ja està.
Sospito,
sospito,
sospito,
tràfic de...
Molt interessant.
Molt bé.
Clar,
per això el títol és
Deixa'm sortir.
Deixa'm sortir.
Deixa'm sortir,
surto corres,
perquè si no aquí...
Molt bé.
Doncs bueno,
perfecte,
doncs mira,
ja en parla de tres,
la vegada en parlarem
unes quantes més.
Evidentment,
el film és una alegoria,
és una metàfora
del que remena
la societat nord-americana,
una persona de color
o d'un altre estatus social
o homosexual
o alguna minoria,
sí,
es pot arribar a trobar.
Els homosexuals també,
els digui allà.
No,
amb aquesta pel·lícula,
bueno,
no sé.
No,
aquesta pel·lícula no.
No tracta el tema.
Però ho pots extraforar,
la persona que és diferent.
Bueno,
a les tres anuncios
a les afueres
ho diu clarament.
Diu,
què passa?
Que nosaltres,
pot ser que et trobis...
el Woody Hardson diu
que aquests policies
poden ser que estiguin
en contra de les negres
o en contra dels homosexuals,
vull dir que
una cosa o l'altra.
Sí, sí,
la colla que té allà.
Fa aquesta equiparació,
com dient
o un o l'altre
els agrada...
Exacte,
vull dir que és molt bèstia
el plantejament,
però bueno,
la repressió
i els diferents
a por ellos.
Aquesta Amèrica profunda
que diu Estela,
el que hi ha per allà,
eh?
Bueno,
van votar el Trump
i ja està,
és que no hem de dir res més.
Jaume,
perfectos desconocidos,
els mòbils sobre la taula.
Ja no ens movem
de la taula allà,
tu,
el mòbil sobre la taula,
i ja està.
Sí, sí.
I són set persones,
tres matrimonis,
un de més gran
i dos de joves
i bé,
vull dir,
comença així jugant.
I un amic que es solte,
bueno, solte,
o que ve sense parella.
Ves sense parella.
Sense la parella.
L'has vist,
està.
Sí,
no, no,
però explica,
explica que està,
uf.
Aquest és el principi.
Qui és el solter,
perdó?
És un de...
El pepón nieto.
El pepón, sí.
Vale, vale.
Bueno, solter,
que va sense la parella.
Va sense la parella.
Se sap que té parella,
però va sense...
Vale, vale.
I després sabrem el per què.
Molt bé.
Llavors,
el que fan,
bueno,
això que passa,
aquesta manera que tenim,
i ara és la meva versió,
oi?
Sí, clar, clar.
Aquesta manera que tenim
que quan ens trobem
ens ho passem de conya
i tot això no, vull dir,
esclar, fins i tot allà.
Sí.
Després veurem
que hi ha aparellaments,
fins i tot, no?
Doncs, vinga,
comença la gresca
i amb ganes de jugar,
amb ganes de tocar
els pebrots a tothom,
per dir-ho d'una manera,
eh?
Doncs,
llavors comencem
amb que
n'hi ha un que planteja
doncs posar els mòbils
allà de sobre
i a veure què és
el que ens assabentem,
no?
N'hi ha un que fa
un pacte amb un altre
i...
Ai.
I deia que he tingut jo.
Marce.
Quin merder.
Encara sortirà pitjor, no?
El pacte que no passi.
Hi ha moments que fa gràcia,
hi ha moments que fa gràcia.
Però
vas veient
que t'ensenyen molt
una cosa
que es diu lluna,
eh?
Eh?
Que s'està posant especial.
Sí,
de tant en tant
la foquen, sí.
I llavors ja sabeu
que aquest paio
sempre juga
amb coses d'aquestes
extrafísiques.
Sí, sí, sí.
i la veritat
és que
quan es produeix
un canvi
molt clar,
la veritat
és que et sobta,
et quedes,
fins i tot,
tan bé que estava
jo amb els altres,
tu,
encara que
es peguin i tal,
no?
Perquè
arriba un moment
que la cosa
es posa...
No, segur,
però...
És que allà
fa el passat de tot,
que et dius socorro,
però com han...
Què ha passat aquí?
Quin guió, tio.
Sí, que s'ho carreguen tot.
I queda...
Jo la poso al costat
del cinema clàssic espanyol,
la qüestió és deixar
ben empanyat a tothom,
que som una birria total,
no?
I llavors això
ho deixa estar
un cop,
un cop ja ho ha fet,
no?
Vull dir,
quan ja ho ha fet,
tots queden retratats allà
com res,
només n'hi ha un que no,
que és el Fernández,
aquell, oi?
L'Hernández,
aquell ho fa bé, eh?
Sí,
el de Fernández,
el pacient,
el pacient no,
sinó pel calmat,
no?
i, bueno,
perquè la seva dona,
la Belén Roeda,
està superalterada,
està histèrica.
Aquella és la Belén,
sí?
Sí.
Està molt alterada.
Jo crec que és el personatge
clau de tot.
Sí?
És ella.
Tot s'inicia
pel seu estat de
desexperació,
que està enfadada amb tot,
està mosquejada amb tot,
amb el seu marit,
amb la seva filla,
amb tot,
està rebotada amb els amics,
molt crítica a ella,
molt per sobre de tots,
de tothom,
i és ella una miqueta
també la que...
Hi ha un punt de dolçó
que és quan la filla parla...
A més,
és l'anfitriona
perquè és casa seva.
Home,
el pare.
Sí.
Direm-ne que em va sorprendre molt,
no em va agradar
perquè hi veig coses
que són com de sempre
i no,
però,
hòstia,
em va deixar
com un gust irrinint,
no?
Sí,
mare meva,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí.
Saps que la idea
no és original d'ell,
de l'Àlex de l'Eglésia?
És una adaptació
d'una pel·lícula italiana.
Això sí.
Sí, senyora.
Sí, sí.
I que es veu que la pel·lícula italiana
acaba com el Rosario de l'Aurora.
Sí, també.
Bueno,
aquí no pensis.
Però,
segons ell,
va sortir una vegada ell,
sembla ser que un...
que diu que acaba millor
la d'Àlex de l'Eglésia
que no pas la seva.
Ah, vale.
Segons diu el propi director italià
que va sortir dient
és que diu
la d'Àlex encara acaba
prou bé
per com acaba la meva.
Sí, no?
Per tant,
sembla ser que l'Eglésia
és més bèstia encara.
La adaptat més al gust
aquí del públic.
Clar,
més a la italiana.
Els italians tenen
una capacitat rapidíssima
d'exaltar-se,
vull dir que això
ho tenen bastant fàcil,
no?
Per tant,
a mi em faria il·lusió
el dia que la vegi
intentar trobar la italiana
encara que sigui amb DVD
o com fos.
Sí, i en italià
seria divertit,
no?
Sí, sí, sí,
perquè a veure realment
com ho van dient
allà de mamà.
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Veus,
és el que diem.
A mi em va agradar
una seqüència
que aquesta,
la Benroeda,
agafa amb un altre
i el llibre...
Fot allà una...
Ungec d'hòstia.
Ungec d'hòstia, no?
Ungec d'hòstia.
Hòstia, tu.
Molt bé.
I s'assaventa tothom,
perquè, esclar,
és a davant de tothom.
Sí, sí, sí, sí.
Com està la dona?
Com està?
Per això dic que jo crec
que la que està a ella
és triònica,
que està descontrolada
és ella.
És ella, no?
I és l'alma
d'aquella reunió
i del que va passant,
també, una mica,
que és una mica
la instigadora,
la provocadora,
perquè té un estat
de nervis i d'ansietat
o de criticar-lo tot
i de posar-lo tot
sobre pates amunt.
Molt bé,
a veure si la podem rescatar
per algun lloc.
És el que dic, no?
Bé, a mi em deixareu
dos minuts
i ja deixo per l'espai
tu, Rosa,
tranquil·lament.
Que vulguis,
el temps que necessitis.
Com més aquests pel·lícules
que hem parlat molt
i tampoc és qüestió
de parlar-ne més,
del Blade Runner 2049,
del Denis Villeneuve.
Estic completament
en desacord amb tu.
No, no consideres...
És una meravella,
aquesta pel·lícula.
No, a veure,
jo crec que és una pel·lícula,
com deia abans
que parlava amb el David,
a nivell,
evidentment,
clar,
no està,
però no faltaria.
Vull dir que em refereixo
a nivell d'efectes especials,
a nivell de muntatge,
a nivell de concepció...
De contingut.
Estètic i tal,
però és que el contingut,
que en un principi,
dius, bueno,
pot anar cap a una línia
determinada,
acaba no portant-te res.
I llavors acaba sent
la persecució
gairebé
d'aquest home,
del Ryan Gosling,
no?,
per intentar trobar
una mica
el seu passat,
no ho sé.
I llavors,
a mi em falta informació.
Em falta més coseta,
més alguna cosa
que m'ompli més,
no?,
en aquesta part més de concepte.
És un tema conceptual.
Tu la vas trobar,
aquesta,
també, oi?
Sí,
a mi em va fer el pes.
Però conceptualment...
Em va descol·locar una mica,
eh?
i encara l'estic descol·locat,
eh?
Les coses siguin com són.
A veure,
jo crec que en general...
No, no, no,
si no surts d'aquest film
dient,
ostres,
és com l'Enraner,
de baixa estuosa.
No, no, no.
És una altra cosa.
I no m'ha encaixat,
o sigui,
les peces no m'han encaixat encara.
Ben-Araner té
un element estètic
meravellós i únic,
que és increïble.
I sap diferenciar-ho
de l'original.
Exacte.
No, no,
això sí,
ho respecta absolutament.
No,
és com els original,
però diferent.
Sí,
però a mi en canvi,
per exemple,
em pesa,
no,
aquella música repetitiva
que intenta imitar Evangelis
i no aconsegueix
ni la missa en la meitat.
Em pesa moltíssim
la potència
que tenen els personatges
principals,
no,
lògicament Harrison Force
i la Raquel i tal,
la Rachel i tot això,
i aquí a mi els personatges,
tant el Ryan Gosling
com la criatura aquesta
que apareix allà
com si fos una holografia
i tal,
l'Anna de Armes,
doncs a mi no m'acaba
de fer el pes.
Vull dir,
són personatges
que tenen,
que el Ryan Gosling
sí,
encara,
però no sé,
i tota l'estètica
que dius,
molt bé,
és una estètica diferent,
entres en un altre àmbit
i a vegades,
t'ho digui en sèrio,
pensava,
dic,
ai,
mare meva,
estic veient una revisió
de Mad Max futurista.
El personatge
que no m'encaixa massa
és el del Jared Leto.
Sí,
també,
a mi aquest em sobra
absolutament.
Que no vull dir
que sigui dolent,
però jo crec que
el que diu el David
això té raó,
has de veure una pel·lícula
oblidant gairebé l'altra,
oblidant bastant.
Jo crec que si
la compares,
com jo he fet
per desgràcia més,
la tinc recent,
vaig veure la versió
del director,
vaig veure la revisió
que va fer
i, clar,
a mi em sembla
haver-ne una coseta
magnífica
amb tot el concepte
que pugui haver,
encara que tinc un element
que sigui potser
una mica més antic,
però és allò que dius,
pom,
una pel·lícula.
Molt llotxentera, eh?
Exacte.
Sí, sí.
I aquí em sembla
un ritme lentíssim,
lentíssim,
molt lent,
molt lent,
jo vaig entrar
en aquesta cadència.
Sí, sí.
No, no, que entres, eh?
No em treurem l'aigua clara amb això.
No, jo crec que és
aquelles pel·lícules
que segur que la concepció
que tenim cadascú
del món ciència-ficció
i aquest element,
jo crec que
a mi em va quedar...
No, no, no, no.
Però bueno,
respectable per tothom, eh?
Vull dir...
El que sí que em va demostrar...
El Nacho es va a dormir
al cinema.
Jo ho dic perquè va dir-ho,
diu,
vaig dormir mitja hora,
diu,
però encara seguim al mateix lloc,
no?
Clar,
fem broma,
però és així, eh?
Tot i que les històries
sempre són universals
i que es repeteixen,
sí que cal dir
que el món es complica més.
Sí.
O sigui,
per poder...
És com si l'essència
que està dintre,
al voltant,
hi hagués cada cop
més bola de llana, no?
Sí, sí, sí.
Però l'essència està dintre,
és el mateix.
Això no varia mai.
Però...
I és el que,
d'alguna forma,
trobo jo que...
I això el Jaume
ens ho pot dir,
perquè evidentment
és més gran que nosaltres
i pot veure la vida com era
quan era un nen
i avui dia,
i potser avui hi ha més accessoris,
hi ha més ratlla per sobre, no?
L'essència es manté,
però hi dius,
hosti,
costa més de veure l'essència.
Abans potser era
el que era un fill de puta,
doncs,
o sigui, sí,
l'identificava ràpid.
Clar.
Això actualment
és horrible.
És pervers.
Sí,
no, no,
pervers sí.
Sí,
perquè no li identifica.
No hi ha cap interès,
vull dir,
m'entens.
Si no l'identifiques ràpidament
com abans poder...
Avui costa més
identificar els malparits,
perquè van vestits
d'una pàtina
de respectabilitat
i de...
Aquí la pel·lícula
també t'ho mostra una mica,
no,
tot això?
No, no,
sí,
això sí.
Si hi ha elements
de pes per aguantar la pel·lícula,
s'aguanta molt bé la pel·lícula
i és...
Si no estigués
l'E-Riner...
No, exacte.
La llotgeria...
Ah, però això és trampa.
Clar,
però és que jo per mi
que tinc un referent,
és com si dius,
si no estigués
de primera vegada
de les grans de l'Àxies,
no puc veure la sisena.
És una altra història.
Ah, que no ho és
és vàlid per les sèries
o per les...
Clar, això,
quan t'has de agafar
és una altra història.
Sí, sí, sí,
no, no,
sí, això ho sé,
jo soc conscient,
però no puc evitar-ho.
Ja.
Llavors, clar,
si ho pogués evitar,
ho evitaria,
però com és una cosa,
que és una pel·li que tinc aquí...
Més ni el mateix director...
Clar, exacte, exacte,
això sí,
i això està clar.
I un director
amb prou vàlua
d'aquesta...
Sí, no, no, no.
No t'has trobat mai
allò que et puguin preguntar.
I com ho saps tu
que aquesta és bona
i l'altra no?
No, clar, clar, evidentment.
És que clar,
és que això són
per comparació,
per desgràcia,
però a vegades també...
Poses en joc
un sol a mi.
Clar, clar, clar.
I pensem que a Brilhanger
quan va sortir
va ser una pel·lícula denostada
i considerada una pel·lícula
que a mica en mica
ha guanyat el seu element de culte.
Per mi ha guanyat aquella.
Clar.
Les pel·lícules
que realment fa el Ridley Scott
és per apagar i va monosco.
No, últimament sí.
Apagar i va monosco.
Les últimes són horroroses
les que s'està fent, eh?
Vull dir, són pel·lícules
que dius
però què estàs explicant-me, no?
I sobretot aquesta nissaga
o una altra vegada
aquesta nissaga
de l'alien prèvia.
O ets un impostor
i que algú va fer les pel·lícules
que tu no eres.
Sí, sí, sí.
O realment
se t'ha buidat el dipòsit.
Exacte.
O va tenir una època
molt determinada
que va tenir una llum determinada
Jo no ho crec, això.
Jo no ho crec.
Jo puc entendre
que hi hagi un procés senil
que no et fa veure les coses
com diria.
Ja, que dius ara.
Per exemple, Woody Allen.
Rosa.
No, però...
Quiero ser italiano.
Quiero ser italiano.
Dos minutets.
Dos minutets.
No, no, no.
Tranquil, tranquil.
Si continueu, que no...
És perquè entrem aquí.
Sí.
Vinga, dos minutets, Rosa.
No, no, ràpid, ràpid.
No.
A veure, és una comèdia.
A veure, ho dic
perquè la vam fer per la tele
em va fer gràcia
me la vaig quedar a veure.
quina, quina?
Que es diu, l'altre dia
era el títol com
Quiero ser italiano.
No, jo no.
No sé si era a la vuit o no.
A la dos.
A la dos, a la dos.
A la dos, a la dos.
A la dos, a la dos.
Però que el títol original
és l'italiano.
Ostres, per què aquesta mania
de canviar els títols
d'aquesta manera?
És que no té res a veure.
Típic a l'hespany.
L'italiano.
I què feia?
És francesa,
és una comèdia francesa
que el director
és l'Olivier Bagú
de l'any 2010.
M'encanta.
I em va fer gràcia
perquè, clar,
el protagonista,
l'actor,
el Cat Merat,
ha fet moltíssimes comèdies,
però una de les
que a mi m'havia agradat molt
que era
Bienvenidos al Norte.
Ah, sí?
És molt divertida.
Jo la vaig trobar molt xula,
molt divertida,
molt ben feta.
Doncs dic, ostres,
me la quedo a veure,
perquè promet que pot estar bé.
I sí, sí,
la veritat és que va estar bé.
Era molt, molt divertida,
però era una situació
d'enredo una mica,
també.
Ell és un argelià
que, bueno,
la seva família
està vivint a Marsella,
però ell està vivint a Nizza.
A Nizza.
A Nizza.
Treballa a la Maserati,
de comercial,
de venedor d'automòbils,
a més, amb molt d'èxit,
però que l'ha fet passar
per l'italiano.
Es diu Dino Fabrici.
Perquè ell es pensava
que d'aquesta manera
trobaria feina
i, de fet,
és així.
Clar, llavors té
tot el nom,
tot el seu nom,
de Dino Fabrici.
O sigui,
té una identitat inventada,
no?
Té una nòvia,
també,
que ja fa un any
que la cosa va molt bé,
també.
Però, clar,
ni la seva família
sap que s'està fent passar
per l'italià,
ni la seva novia
tampoc sap
que no és italià,
ell es diu
Murat Ben Saud.
Viu amb una farsa total.
Però viu amb una farsa total,
però el tio és feliç
i, bueno,
i, a més,
molt bé, no?
Amb molts amics,
a la feina molt bé,
molt bon rotllo,
molt bé, no?
I tant.
Però, clar,
amb aquest enredo
de mantenir aquesta mentida,
no?
Amb la seva família,
amb la novia,
amb la feina,
que al final,
clar, tot esclata, no?
La comèdia és això,
quan esclata, no?
O li arriba un parent
que el delata.
El delata.
Bé,
doncs aquí és una miqueta tot,
no?
Tot el joc, no?
Que es busca amb aquesta...
Això,
el jefe s'ha de jubilar
i ha de dir
quintes dos comercials,
els càrrecs,
es quedarà a la banda
del posicionari,
no?
Exacte.
De la Maserati.
I, clar,
aquí una mica ja
comença l'altra
i comença també a burxar,
a investigar un miques fins que ja...
Hòstia,
és que és, no?
Aquí ja.
I, bueno,
és la reacció després...
A veure,
sobretot també perquè el seu pare
de pregària,
aleshores...
Bueno,
està bé, no?
Les dificultats que pot trobar
una persona que no té
les papers clars...
Molt bé.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.