You could trust me, teach me, never let go of me. Because you're half of me, my heart still beats.
Cause you have for me my heart still beats Oh yeah Oh my heart still beats
Ràdio Tosbet 98.1 Ràdio Tosbet 98.1
Doncs bona tarda, benvinguts un dissabte més a Babilònia, el número 25, eh? Com passa el temps? I avui estem encantats. Avui estem tots? Avui estem tots. Tots 5, eh? Ha fet el ple.
Jaume, digue'ns-ho, home. Estic amb la Lourdes, amb la Rosa, amb el Jaume, amb el David i amb el Xesco. Que estic aprenent a mi mateix jo a presentar-me, que això no pot ser. Curso d'autoestima. Exacte, perquè abans no m'estimava, no? Allò que dèiem abans, no? Allò que deies, no? Deja de ser gordo i ser feo, no? Com anava jo. Bueno, és una cosa d'aquestes que t'envien per e-mail que algun dia explicarem. Què t'ho has recordat, avui, això? Bueno, lo de lleig, sí.
M'ho han recordat. No va llogar, eh? Sí, no? Bé, doncs avui tenim un programa bastant farcidet. Començarem per música. Ens parlarà la Rosa de Lourdes de l'Auditori, el Rèquim de Verdi, que el vam poder veure fa poc. Al final parlarem del Victus, definitivament, que ha estat número 1 en vendes el dia de Sant Jordi, de l'Ader Sánchez Pinyol, i podem fer, crec que hi ha hagut gustos per tot. Ho hem llegit quatre persones, hi ha algú que li han agradat bastant, hi ha gent que l'ha abandonat. Bé,
Això ho comentarem després. I també la Rosa ens parlarà d'un premi Pulitzer de fa molts anys, del John Kennedy Tool, de la conjura dels Nessis. Parlem també una miqueta d'art. Parlem de la jornada de portes obertes de l'Ajuntament de Barcelona i també la Lourdes ha estat al MACBA per veure aquesta exposició de No he pintat mai Àngels d'Aurats, oi que sí? De Eulàlia Grau.
I cinema tindrem novetats com Tierra Prometida, Efectos Secundarios i també clàssics com Smoking Room, La Vall de la Mala Sangre o El Castor o La Casa de la Sorra i Boira. Per tant, tenim un programa farcit i sense més preàmbuls donem pas a les dones del programa, a les Babilònies, que ens expliquin això del rèquid de Berlí. Ai, sí. Bé, és un concert que es va fer a auditori
el cap de setmana del 12, 13, 14 d'aquest mes d'abril i llavors el que s'interpretava era la missa de Requiem de Verdi un concert maquíssim perquè no només és d'orquestra sinó que participen dos cors en aquesta ocasió hi anaven dos cors que és el cor del Gran Teatre del Liceu i el cor de cambra del Palau de la Música Catalana
Llavors, a més a més, hi havia quatre solistes, una soprano, una mesosoprano, un tenor i un baix. Un concert, bueno, maquíssim, preciós. És una missa de rèquid, vol dir, clar, la missa d'acomiadament, la missa de descans, en concret es va fer, Verdi va pensar com a homenatge al Rossini, també el gran compositor, el compatriu de seu, i ell va expressar la intenció que tenia de fer, de composar una obra amb això una miqueta en record d'ell, eh?
La idea la va tenir l'any 1868, però finalment ja es va arribar a estrenar quan era l'any 1988, relativament recent, és força contemporània aquesta obra. Sí, cal dir que el de Rossini va tardar molt a fer-se uns 120 anys, però finalment ell va acabar fent un Verdi també, una missa de rèquim,
dedicada a un tal Alexandro Manzoni, un escriptor molt amic seu, i com diu la Rosa, realment tota la missa té els apartats típics d'una missa. El rèquim comença, després hi ha la seqüència, l'ofertori i finalment la comunió. Una de les peces més conegudes o dels fragments més coneguts és el Kiri, i el dies Irae.
Moltes vegades sí que sonen aquests franquets. Són els més coneguts, habitualment. Però de molts altres rèquims, eh, també. Sí, sí, també. Jo el vaig sentir al Palau de la Música fa uns mesos i el més conegut era el Sanctum, una part que es deia, i el Kirie. I el Diaz Irae no em sona gaire, però... El Sanctum està a l'Ofertori. A l'Ofertori. I és aquell tros que diu... O Santos. Sant, Sant, Sant és el senyor de Déu de les forces celestials. Sí, bé, és...
Diu, bueno, penses estar en el cel i la terra de la Barcelona i, bueno, és com la missa, no?, la part de la missa. Exacte, és una part de la missa. I l'Agnus Dei, que és el Corder de Déu, no?, i l'Agnus Eterna, el Liberament, bueno, són totes les parts típiques de la missa, però cantada, és que això és una missa de requiem, una missa cantada, no?, bueno, preciós, i en el cor vaig estar comptant 80 cantaires, eh?,
Què són els? És el cor d'aquí de la... Són dos cors. Un és el del Gran Teatre de Liceu i l'altre és el de la música catalana. Ah, de la música. I es van ajuntar tots dos. Era un dia que s'ajuntaven les tres entitats emblemàtiques de la música clàssica de Catalunya, no? El Liceu, el Cor del Liceu, el Palau de la Música i, a més a més,
tocat a l'auditori, interpretat a l'auditori. El llibre del cor del Liceu va estar a Cornellà, a l'auditori, sí. Jo hi vaig estar i... Home, és que aquesta gent... Quina passada. El nivell ha de ser altíssim, eh? Són professionals. Molt bé, fantàstic. Són professionals.
Molt bé, doncs vinga, és una opció, més endavant quan tornen a fer-lo, perquè això em sembla que va ser puntual. Ho van repetir, a vegades dins de la programació. Jo crec que el requiem... I això és dins del cicle de concerts espectaculars que diuen, perquè saps que són d'aquests que agrada a tothom. Tenen èxit, segur. Són molt variats, llavors normalment sempre t'acaba agradant la majoria. Sí, una música molt distreta, molt viva, molt activa.
Molt bé, és que el senyor Verdi tenia molta xitxa, eh?
Tothom coneix solament les quatre estacions, però el senyor Verdi tenia una tralla. Home, i el Nabucro. I era molt agradable, clar, és que Aida, és que són moltes coses, eh, vull dir aquest senyor. Les quatre estacions, tio. Ai, he dit Vivaldi, perdona. Se m'ha de la pinza, perdó, perdó, perdó. Sí, sí, sí, calla, calla, calla, que se m'ha ido la pinza a mi ahora. Quina pinza. Estem en Itàlia, estem parlant d'autos italians. Clar, clar, clar, no és veritat. Això es nota que estic una miqueta encostipat, jo he dit abans, que no soc gaire persona. Clar, clar, clar.
Molt bé, doncs vinga va Ja que m'he fotut la bronca ja podeu parlar del Victus Vinga, perquè jo callo El David és forofo, eh? Forofo Victus, eh? Em va agradar molt perquè em va... Primer de tot aquest home perquè sembla que està molt ben documentat I tot el... Els personatges, inclús el principal que penses és de ficció Està basat en un personatge que evidentment la vida la ignorem Però el personatge va existir És que ara no me'n recordo el nom
el Martín Zubiria, doncs va existir, era un subordinat del Villarroel, l'Antonio de Villarroel, i em vaig quedar parat, clar, que imagino que tota la vida i tot el que explica el llibre tot és ficció. Els fets no, tot el que són els fets bèl·lics no, i els personatges la majoria d'ells tampoc. Al final del llibre posa quins són personatges ficticis i quins són
reals, no? I què he esperat? Perquè aquí, home, hi ha, per exemple, el nan, el nen, tots aquests són ficticis, la noia, però n'hi ha molts d'ells que penses que són ficticis i no, no, no, inclús el que mana els canons, que són els mallorquins, aquells tampoc, tots són reals, o sigui, està molt ben documentat. I em va sorprendre per l'exactitud i el detallisme de tots els fets que van passar durant tot aquest
tot aquest període de la guerra de successió, no? Entre, no només el setge, ja només de Barcelona, sinó tot l'anterior, des de la guerra que va començar i fins i tot els austriacistes van envair Madrid i ho van ocupar, durant poc temps però ho van fer, fins la retirada i posterior ja setge a Barcelona, no?
Està molt bé. A més, fa servir el tern, jo trobo, la cunyeta, aquella molt castellana de... El xascarrillo, vols dir. Sí, el xascarrillo i... No, com es diu això? El típic del lazarillo, l'enyer. Ah, la picaresca. La picaresca, aquesta picaresca, sobretot amb la parella del nen i el nant. Sí, això sí, aquesta part és divertida. Bàsicament, no? I al principi també, eh? Amb el seu ensinistrament... Ostres, sí.
al castell aquell del govern. Jo és la part que a mi em va convèncer més. Quina, la del sinistrament? La del sinistrament. Allò està molt bé, allò. Allò està molt bé. És la part més correcta, més interessant, més peculiar. Jo el que vaig trobar super d'allò és el dels baluars, no? Quan va explicant com s'han de construir o les trinxeres... Això és molt interessant. Em agrada molt. Jo el que trobo... No l'he acabat, ja us ho he dit. Jo el que he trobat interessant és que amb una història bastant... es llegeix molt bé, vas...
va introduint tot el tema històric i no es fa gens farragós. L'he trobat amb aquest motiu. El que passa és que abans d'arribar a Barcelona això, jo l'he trobat més pesat. Potser és la part més farragosa. Abans del setge de Barcelona. És com una transició. Hi ha un abans, tota la formació d'ell, tota aquesta formació acadèmica, encara que siguin classes personalitzades, que té moltíssima sort. Perfectament acadèmica. Clar, totalment.
I després quan arriba a Barcelona. Jo dic, de quan està en el castell, a mi el que més em va quedar és quan li ensenyen a memoritzar tots aquells objectes de la sala. Allò és impressionant, eh? Allò és impressionant. Sí, sí, com li arriben a motivar i a aguditzar molt, eh? La memòria visual, auditiva, tàctil, fins i tot...
Clar, pensar que els enginyers aquests només podien treure el cap i tornar-lo a baixar, de alguna manera, i amb això ja, perquè clar, si no et fotien un tret al cap. Sí, sí, sí, és que estem parlant de tàctica, diguem-ne, de tàctica. I llavors tenies que ser ràpid a l'hora de mirar i avaluar, no? Sí, sí, sí. A nosaltres hem de fer l'esforç, no?, d'imaginar-nos en aquella època com es feien les guerres. Clar, és que no té res a veure com es feien, no? No, i ara m'estic acabant de llegir la Segona Guerra Mundial de l'Anton Weward
I clar, evidentment, el tipus de guerra no té res a veure, no? Però tot i així també hi havia setges a molts de ciutats. I fins i tot a Berlín van construir uns castells, que eren unes fortificacions de formigó, però impressionants. Hi ha una imatge que es veu un castell d'aquests, tota la ciutat arrasada, el castell Unpeu perfectament, eh? I a posteriori de la guerra es van demolir amb càrregues internes.
I rebenta, però es queda fet en blocs, tot trencat, però partit per la meitat. Però no allò que s'ensorla, com veus ara avui dia, que ensorla en un castell o un edifici, que queda tot fet miques. No, no, no, queda una banda aquí i l'altra allà. O sigui, jo era sòlid, però més no puguem. Però més que res, tot això del setge, el que explica, diguem-ne, és com unes bases que han perdurat fins avui dia, no? Sí, sí, sí.
És superinteressant com planegen aquest setge. Com fan els plànols per arribar fins allà. Les paral·leles i tot allò de les... Les trinxeres. Superinteressant com ha servit l'experiència tant a l'acadèmia com després a les diferents exercits que ha servit. Que dius que és un personatge una mica...
I el que no es veu... A veure, el punt d'editori o et benedís, o no sé com dir. I no t'explica, perquè després del setge, ell serveix a altres exèrcits, a l'austria, i tal. El que seria un mercenari, no? Un mercenari, exacte. Però com molts altres, eh? Però és la seva feina. Però no hi ha empreses multinacionals. Jo no sé quina sensació he tingut amb el llibre, insisteixo, jo vaig deixar-lo gairebé quan faltava 200 pàgines, 300,
Jo, el que dius tu, el primer parell m'entraça moltíssim, el meitat, quan hem arribat allò de Mataró i tal, jo em vaig cansar allà. Allò és només fluixet. És molt fluixet i crec que allà, no és que li falti rigor històric, jo això no poso en dubte, és el plantejament d'aquest rigor històric, el que jo crec que falla a vegades. Que és el que diem, no?, que potser el millor en aquest cas sí que soc més clàssic, potser jo en la literatura històrica potser m'agrada les coses amb més empaque, amb més...
presència. I aquí veig que anava deixant-se anar d'una forma més suau, no sé com dir-ho, no? És la part més ficció, en la que ella ha d'imaginar més, perquè no té dades. Exacte, i em sap greu perquè molta gent, el Sant Jordi, el llibre estrella, però és el que diem, que hi ha gent que li ha agradat i gent que no li ha agradat, vull dir, cadascú que llegeix i que ho quini, lògicament. D'aquell episodi, d'aquell moment de transició que dic jo,
A veure, el que és interessant és els personatges dels bandolers. Sí, això que s'interessa. Hi ha diverses colles de bandolers que veus també una miqueta com ells també fan el pas de passar a viure d'aquella manera, a involucrar-se amb la causa també i a enrolar-se. Però són uns bandolers...
Són gèneris, són molt gèneris. A mi una miqueta jo crec que li falta presència de personatge. Em recorda també aquell film de l'anglí que es deia Cavalcant amb el Diable, que també eren milícies, que no eren exactament soldats, sinó que eren milícies.
Que feien la guerra pel seu compte, no? I aportaven una dosi de crueltat a la guerra que deixau anar, no? A mi el que m'ha agradat l'atenció, no ho sé, potser és amb el to que està fet, és que el personatge...
sembla que no es prengui relativament res en sèrio, no? Bé, és un vividor. És un vividor, vull dir que potser ja va bé que sigui així perquè no sigui tant, però sí, que tant li fa apuntar-se a un bombardeo, vull dir, ell va fent, s'apunta, té aquella família una mica estranya, però ell, bueno, ara s'ha d'anar aquí, anem aquí, ara m'apunto allà, no? Una miqueta això.
Hem de dir que la gent que esperi l'Albert Sánchez Pinyol de Pandora en el Congo i la pell freda no el trobarà. Sembla un altre escrit. Ara fa por llegir-nos. És que no té res a veure. La pell freda, que jo penso que era molt interessant, no té res a veure. És genial. I Pandora en el Congo també.
Però no té res a veure, és que no sembla el mateix escriptor. Sembla que hagi agafat un negre i l'hagi posat allà per escriure el llibre. No és el cas, eh? Però sembla que va bé, eh? Vull dir que hi hagi variacions. Però per mi, és a dir, si jo comparés amb la Rosa, que jo també sé que és superseguidora...
Ja que és els primers llibres, jo em quedo amb el pinyol dels primers llibres. I no està, això sí, en aquest llibre no està per mitificacions ni hòsties. No, no, no, això està claríssim. El Rafael de Casanova se'l carrega, tota la jerarquia política de l'època se la carrega, sota la barcelonina, per deixar...
No pren, diguéssim, partit per ningú. No, no, no. No pren partit, això també s'ha de tenir en compte, no pren partit per... No, perquè es va exaltar, per exemple, aquest home i en canvi el Villarroel, que com no era d'aquí, que no era català, el deixen... La història al final l'ha anat, però realment el que pesa és que els mites que van quedar, el Rafael de Casanova i tot, aquí se li fan les oferenes al Rafael de Casanova, i com va ser pel que sembla un...
un aprofitat de les circumstàncies, a més a més, va sobreviure. Però això una mica és la història de Catalunya, en el fons. Perdoneu-me, però les coses són així, eh? Certes dirigents o certes persones importants
han jugat a moltes coses, però bé, això és un altre tema i juguen actualment, eh? Verbi gracia el senyor Mas, no? Vull dir que sembla que ja s'ha tirat enrere, però jo ho deixem, ho deixem, no? Entrem aquí perquè... No és com sí que critica l'actuació dels bonhomes, dels gentils homes que eren els que governaven a la ciutat i que no van saber posar-los a l'alçada, no? Però en canvi, evidentment, em va agradar molt la idea de com va construir, la idea de família...
és una família molt subgènere també, la seva, però això et porta una miqueta a entendre
el per què va passar tot això, per què la gent va aguantar i va resistir tants anys, no? La idea de família, la idea de pàtria, la idea de la teva terra... La part social està molt ben feta. Sí, com arriba a construir aquest concepte, no? Com veus que la gent... Molt quixotesca la societat, no? Però és que era així, eh? Molt quixotesca. Jo estic convençut que era així, eh? Molts repagats, molt per terra, s'ajuntaven, s'ajuntaven... Hi havia molta gana, hi havia molta situació complexa, molta gent... És que clar, és que és a Barcelona del 1700, eh? Ojo!
El que és curiós també, i el tros que em va agradar, perquè no ho sabia, és la pressió popular que podia obligar els dirigents a emetre un bàndol per organitzar la defensa de la ciutat, allò que diu la crida, no? Sí, la crida, sí. Jo no ho sabia dir, ostres. No, jo tampoc ho sabia. I al final, bueno, va, vinga, fem la crida, no? Clar, clar, clar. Hi ha molts punts de la història de Catalunya que realment són complicats, no d'entendre, sinó que no s'han parlat, allò famós, de la busca, aquestes coses, vull dir, són èpoques
És que sabem molt més de la història medieval catalana que no pas potser d'aquest moment de la història moderna de Catalunya. És molt més complex a vegades, eh? I tant. Perquè l'altre és més senzill perquè, bueno, aquell conte per allà, l'altre per allà no l'han fent, no? Que si el Pere del Cerimoniós, que si el Joan II, que si el Jaume I...
Allò és molt fàcil, és el que sabem tothom, però aquesta part és la més complicada. És que la quotidianitat d'aquella època no té res a veure amb la d'avui dia. No, no, ni amb l'època medieval tampoc. És que és el que diem, és un trencament, un moment determinat de la societat, i a més barcelonina en concret, no? I està molt ben portat. Com tots els ricatxos foten el... Sí, exacte.
Bueno, seguirem un altre dia, hem de seguir, perquè si no, al final, ens passem tot el dia donant el Victus, que està molt bé, però bueno, tornem un altre dia, clar que sí. Quan s'acabi a Lourdes, tornem a comentar-ho. Jo sé en aquest moment aquest de la guerra. Vale, fantàstic, i tant que sí. I jo, si puc, parlaré del llibre aquest famós també del Javier Sierra, del maestro del Prado, que està també tard-se en vendes, que estic a la meitat.
I m'estic posant molt nerviós, jo diré perquè. Rosa, la conjura dels Nessis. Aquí hi ha uns quants de Nessis, eh? Aquí... Bueno, Nellstu... Aquest també és un jetes, eh? També és un jetes, eh? No, que és broma, que no. Com es diu? Ignacio Reilly, no? Ignacio Reilly, sí. A veure, és un personatge... Uf...
Un torrente. És un torrente, és cutre, cutre, cutre. Però jo penso que es poden fer diferents lectures. Hi ha la lectura més... Com es diu? Més divertida, més de la conya, i clar, llavors és un personatge que es ponies com un quixot del segle, del segle, del 1900, no? Allà situat a la Nova Orleans, d'aquella època, una persona que ha estudiat, que té carrera universitària,
Però, clar, no s'ha independentitzat, viu amb la mare, o sigui, a veure, entre cometes, és un paràsit, viu a costa d'aquesta pobra senyora que ja no pot més amb aquesta criatura. Perquè, clar, és una persona que no està adaptada a la societat, no ha sàpigut trobar una feina, o no ha pogut, o no s'ha sàpigut adaptar, i és la mare qui li ha de treure de tots els merders i de tots els embolics que s'hi fica, no? També és ella qui l'empeny a buscar una feina, perquè arriba un moment que diu, ostres, fill meu... La dels Frankfurt, no?
bé, primer entra a treballar en una fàbrica el tio se'ls fot ara a vendre els a Frankfurt pel carrer sí, no, no, és que és divertit se'ls fot el tio, t'estàs fent una mercaderia i dius, doncs d'acord estic fent un favor perquè la merda de Frankfurt que estàs venent té una gana impressionant jo penso que aquí el que també s'amaga és una personalitat problemàtica amb algun trastorn mental està claríssim és una persona que no s'adapta
que té, a més, hi ha molta referència al xarger de la novel·la. Ell mateix fa la primera referència que fa ja a la seva paranoia, a la pàgina 199, que ho vaig apuntar expressament. Mira, aquí ell mateix comença a parlar de que, a més, té unes disfuncions físiques, no?, amb la vàlvula, que se li tanca la vàlvula. No m'acordo de tant. Sí, que, a veure, que és divertit, a veure, t'hi poses a la seva pell i dius, déu-n'hi-do, com va sobrevivint amb les mancances que té? Perquè és que el veus que viu en un altre món.
Jo crec que és un retrat d'ell mateix, del John Kennedy i tu. Digues, digues, perdona. Sí, perquè coincidim. A veure, és una persona que es va suïcidar, no sé, en pocs anys, tenia 20 i poc anys. I la seva trajectòria vital era molt semblant, era paral·lela. També una persona que havia estudiat, tenia estudis universitaris, que també vivia encara amb la mare, que no s'havia emancipat.
que es dedicava a escriure, igual que aquest nano que també fa les seves... té l'habitació plena de covaders, de coses que va escrivint i perquè un dia publicarà no sé què. I va ser la mare, em sembla, qui va portar-ho. I és la mare, quan ell les va suïcidar, és la mare qui va anar a l'editorial a intentar... però va insistir, insistir, insistir, fins que al final...
Aquell editor va llegir la novel·la i li va agradar, la va publicar. De fet, va guanyar el Premi Pulitzer. El Premi Pulitzer era l'any 81. Post-mortem. Totalment. I sí que és veritat que jo trobo que és molt... I moltes crítiques, igual que dius tu, David. És una mica la seva trajectòria vital. Després havia fet alguna cosa més, que és, per exemple, una novel·la que va escriure als 16 anys,
però d'entrada ell no té la intenció de publicar-la, però sí que finalment es va publicar, que es diu la Bíblia de Neon. Aquesta no sé ben bé de què pot anar. No, tampoc em sona a mi. Però de debò que val la pena, jo penso que hem de fer una miqueta aquestes dues lectures. A més, de debò que és una persona amb molta cultura perquè fa referències contínues a la literatura americana, per exemple, parla de la cabana del tio Tom, parla també de Metropolis, de la pel·lícula d'Arpitzbank, fa menció del Cor de les Tenebles, del Josep Conrad...
I un llibre que ell té una fixació en aquest llibre, que a més li deixa amb un policia, que té una història xulíssima amb un policia, amb el Mancuso, que és La consolació per la filosofia, de Boetio. No sé si és un autor... Mira, no, jo no ho he buscat. No ho sé, a mi tampoc em sona home clàssic, no sé si serà, jo crec que potser el millor és de l'època...
No sé si és la de les classes italiens, però ja ho mirarem i ho podem comentar. Molt bé, fantàstic. Vull dir que és una persona amb molta... A més tracta amb molt sentit de l'humor que passa a Nova Orleans. Hi ha molts negres, també. I llavors, tan molt de sentit de l'humor i molta conya amb el tracte que se'ls donen els negres. I com ells mateixos, els negres ho viuen tan bé, no? Dius, hombre, que per un show de miseria...
No, vols que et deixi aquí el bar net com una patena? Doncs això, si vols que estigui net, aquí m'has de pagar més. Després hi ha moltes referències, que és molt curiós també, al comunisme i als comunistes. Hi ha un senyor gran que tota l'estona està acusant a tothom que és comunista. Suposo que és l'època del McCarthy. Hi ha una certa obsessió, vull dir, de personatges, de comunistes. El personatge de la mare també, pobretat, també és divertit. La gent que coneix, amb aquest policia que us comento,
Veus, és que tots els personatges, amb l'amiga també que coneix que se'n va jugar després a bolos, i hi ha tota una sèrie de personatges que van apareixent al llarg de la novel·la i que després es veus que es tornen a interrelacionar i li veus també un sentit.
Tot té un sentit, també. Veus també el patiment d'aquesta literatura, perquè al final ja veus que realment és un patiment, perquè el volen tancar, no?, directament, ja. Vaja. Sí, sí. Però, bueno, no explico al final, però ja està molt bé. No, però és un clàssic, ja. És un clàssic que ja tothom recomana, no?, perquè es pugui llegir i tal, no? Molt bé. Doncs deixem la literatura, passem a l'art. Recordem que fa cinc dies en concret va ser Sant Jordi, i és els pocs dies en què, bueno, s'ha fet a Barcelona, obre...
les portes a certs edificis que durant l'any és impossible accedir-ho perquè tenen un ús institucional constant, no? Entre ells la part de la Generalitat i en el cas particular meu vaig anar a veure l'Ajuntament de Barcelona per dins perquè realment no coneixia, vull dir, coneixia res, una mica l'entrada, el Saló de Cent i ja està, no? I va ser una realitat per sorpresa, no? Perquè realment, com ja sabreu,
vull dir, el que és l'Ajuntament de Barcelona té dos accessos, un que és el medieval, el que és la façana gòtica de 1402, d'Arnau Bergués. On està aquesta? Està a la banda esquerra, és a dir, al plaça de Sant Jaume tens la façana d'avant neoclàssica del Josep Mas, de 1842, em sembla que és, i llavors al costat hi ha aquesta, la porta antiga. El carreró aquell. Llavors l'entrada es feia justament per la porta medieval, que sempre és tancada, mai és oberta, no? Solament s'obre el dia 11 de setembre i el dia de Sant Jordi XXIII.
I bé, doncs realment a l'entrer allà dins va ser un descobriment, perquè tothom parla del saló de cent famós, no?, i tothom parla de, bueno, del que seria el pati, no?, per dir-ho d'aquesta manera, no?, amb una llotja que hi ha molt maca i ara renaixentista. Però descobrir, curiosament, la part moderna, és a dir, el que dèiem, la part gòtica és maca, però la part del 1800, Déu-n'hi-do, eh?, és a dir, en refereixo als salons que hi ha per dins, són absolutament espectaculars, eh? Jo no m'imaginava
Està el Saló de la Reina Regent, està el Saló del Bon Govern, el Saló de les Cròniques, l'Escala Negra, per exemple. Hi ha espais, la Sala del Consolat del Mar, el Saló de Carles III, espais que són molt pocs coneguts i hi ha un en concret que és espectacular, que és el Saló de les Cròniques, que hi ha unes pintures de Josep Maria Cert de la Campanya Catalana Orient de 1929, que és digne de veure, és digne de...
és espectacular, són unes pintures metàl·liques, amb tons metàl·lics, que explica la campanya dels Moabers i tot això, i a més, espectacular. I és recomanable perquè a cada sala hi havia una persona ambientada a l'època que explicava les sales per dins, no? I llavors era molt maco perquè aquest senyor era una mena com de soldat d'aquella època català que t'explicava les diferents visions. A més, molt ben fet, des d'un punt de vista molt
perquè et parlava de perspectiva, de visions, de com el cert havia fet una sèrie d'efectes visuals que sembla que et perseguissin els personatges, i és cert, no? Vull dir, jocs d'aquests d'escorzos i perspectives curioses que val la pena saber-ho, no? I realment, clar, la part gòtica i la part de la llotja del trentenari, doncs, espectacular, no? És una dels pocs espais, les poques arcades que tenim renaixentistes aquí a Barcelona,
I a banda d'això, el Saló de Cent, que està dins, i poder seure i veure aquell saló amb tota la seva potència, amb aquells arcs i aquella cosa, doncs és espectacular. Els tapissos i les escultures que n'hi ha també, perquè són escultures potser d'època més...
Més moderneta. Jo de quant data tota la decoració interna? Perdó? Tota la decoració interna, que és artesonat de fusta. Artesonat de fusta als ostres, bàsicament. Això és de l'època... No, això és de l'època autèntica, l'únic que, al cas del Saló de Cent, el Domènech i Montaner i una altra persona que no me'n recordarà, que sé que es diu Dàvil, espera, t'ho diré ara. El Domènech i Montaner, no.
i l'Enric Monsardà, em sembla que és, van fer la reforma arquitectònica, sí, exacte, i llavors van agafar uns fragments de la part original i el que van fer és repetir, com van ampliar amb dos trams més el cel·lo de cent, el que van fer és restaurar, pintant, agafant un trosset, van repintar tot el que seria l'entaulament, vull dir, aquest artesonat en forma així de doble vessant i que és espectacular, vull dir, que això és molt xulo.
bé, recomanable al 100%, quan torni a veure una festa, i sobretot també el vestíbul amb escultures d'en Gargallo, d'en Miró, d'en Clarà, de, bueno, una autèntica meravella. L'11, no? Imagino que l'11 l'obriran també, eh? I també estava a Palau de Generalitat, que ja vaig anar, però bueno, això ja ho explicaré un altre dia, eh? Perquè ja una mica ja hem estat tan bé, però bé, val la pena tornar a veure sempre el Palau per dins, perquè també és molt maco, eh? Molt bé, seguim amb més art, perquè la Lourdes ens parlarà de...
Aquesta exposició de l'Eulàlia Grau, no? Sí, l'Eulàlia Grau, que es diu Mai no he pintat Àngels daurats. És una artista de Terrassa, nascuda el 46, i jo he vist una entrevista amb ella que ella diu ja m'hauria agradat pintar Àngels daurats. En realitat és una exposició al MACBA, com hem dit, dins del pop art, i són fotomuntatges. O sigui, el que fa és agafar fotografies...
i les treu del context habitual, i llavors ella es dedica a fer una crítica de tot, dels mecanismes de poder, de l'accés a l'habitatge, dels problemes laborals, dels nens, etcètera. És una exposició que, per exemple, tu et pots trobar a un quadre on a la part superior del quadre pots veure el buix, fill, amb els ulls tapats, i a la part de baix del quadre veus una mona, un cimí,
dormint a dins del llit tu dius de contrastos també fa molta referència a tot el paper de la dona per exemple hi ha una dona estirada superben vestida
i a sobre una aspiradora. Ai, quina visió. Sí, la idea de l'utilització de la dona. És molt típic, això, el pop art. També un que vaig trobar bastant fort és, per exemple, imagineu-vos una cuina, que hi ha el rentaplats, hi ha els armaris, però queda un espai al mig, entremig, i davant hi ha una dona en la qual la seva mida del cos...
i cabria allà, posa 46 centímetres fa tota una reflexió sobre el paper de la dona o després pots trobar per exemple unes trinxeres aquest ho vaig trobar molt fort però són crítiques no vol dir que sigui un plantejament masclista és una crítica constant a la dona, a la guerra per exemple unes trinxeres amb tot de soldats a baix i a la part de dalt el muntatge és tot de senyores i senyors molt ben vestits amb unes sabates o un tal
és una exposició per mi molt recomanable, fàcil, no és allò que dius és pesada, sinó que sempre li trobes alguna... vull dir, tots tenen algun sentit, i he vist que està del 8 de febrer al 26 de maig, i també té visites comentades els dies feiners a les 4 i les 6 de la tarda i els dissabtes al matí, vull dir que si algú està interessat, i una cosa que hi ha també que està molt bé és un vídeo que passen
en el qual es veu una indigent i la indigent diu, està en castellà, diu «me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera». I tu vas veient, són dos vídeos simultanis, veus la indigent, el que fa cada dia, es posa a dormir al banc, s'aixeca, porta tots els trastos, i al mateix moment van sortint tot d'imatges dels últims corruptors a nivell polític, no?
I va fent la imatge de la senyora i és superinteressant. És una crítica social absolutament. I van sortint tots els últims a nivell polític. És una exposició, us dic, que està fins al 26 de maig i que val molt la pena. Això que dius ara, així molt ràpid, hi ha un autor que és japonès
que va fer un fotomuntatge d'aquests que és molt simptomàtic. És aquella imatge famosa que es veu a la guerra de Corea, no sé aquesta imatge que teniu present, de com li foten un tret al cap a una persona. Vietnam. A Vietnam, perdó. Jo avui estic, et dic que no estic. I llavors, vull dir, ha estat col·locat a la part superior aquesta imatge del moment previ del tret, que és un judici sumaríssim de matar-lo allà mateix, i a sota es veu una imatge de Miss Amèrica.
És a dir, mentre a Vietnam està passant això, a Amèrica segueixen fent el concurs de Miss Amèrica. És una crítica brutal, no? Vull dir, s'introgeix ara no la dona, però no vista com una cosa negativa, sinó aquesta relaxació social que tu m'ho has explicat abans amb aquest vídeo. Aquí n'hi ha un que és similar. Hi ha un quadre en el qual es veuen les quatre Miss, bueno, les Miss i les... I a la part de baix hi ha tres possibles...
terroristes, o dir-li el nom que vulgueu. I està, bueno, jo dic que és una miqueta l'estil que tu deies. És a dir, aquestes exposicions que a vegades són realment... Semblen que la modernitat és complexa, més que potser veure coses molt clàssiques, que la fi i cap tenen molts llibres per prèviament anar preparats, no? És bo anar amb una exposició d'aquest tipus i anar amb un guia que t'ho vagi explicant. Això és molt important.
Molt bé, passarem al món del cinema, però abans em deixareu dos segundets perquè justament parlarem també d'una pel·lícula que es dirà Mala Sangre, que parlarem després i que surt una cançó del David Bowie molt coneguda que es diu Mother Love i que tothom coneix i que escoltarem durant un minutet i si descansem i empalmarem directament amb la terra promesa de la Lourdes. Fins ara.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Les Úrdies, explica'ns què tal és això de la Tierra Prometida del Gus Van Sant. Bé, doncs us ho explico una miqueta. Primer, l'actor principal, sabeu, que és el Mac Damon, i va d'un venedor d'una companyia de gas que arriba a un poble rural, amb una altra sòcia, i la idea que tenen primer és que quan arriben al poble diuen, bueno, hem de fer alguna cosa perquè no ens vegin com a executius, per tant, el que farem primer és que anirem i ens comprarem...
camises com les que porten ells, de quadres... Llavors el que fan ells és que van a les cases directament, a les cases particulars i els diuen, miri, nosaltres sabem que aquí hi ha unes grans bosses de gas i si vosaltres ens deixeu perforar aquest terreny, doncs guanyareu molts milions, però a més a més introdueixen com una mica de xantatge perquè diuen, esclar, vostè...
Estem en plena crisi econòmica. Vostès, si accepten aquests milions, podran portar els seus fills a la universitat perquè els seus fills a la universitat no és res. La idea és que ells puguin tenir els drets de perforació d'aquests terrenys. Per mi, una pel·lícula després de Last Days o d'Elephant, una pel·lícula que he llegit,
un giro de 360 grados, o sigui, molt... A veure, temes ja recurrents, clàssics, parla de la crisi econòmica, parla dels problemes mediambientals, perquè aquestes porforacions es volen fer a través d'aquesta tècnica que li diuen del freking, que és la introducció a pressió, sobretot d'aigua, sorra i alguns productes químics,
De manera que el que fan és aprofitar les esquerdes que hi ha en les bosses de gas o petroli i acabar-les de trencar. El que passa que també és d'una bastanta contaminació d'aigües subterrànies i tot això. Home, jo veia una foto d'una dona, però això era un documental, eh?, amb l'aixeta de la pica de la cuina, que tenia un misto i s'ensenia del gas que sortia per l'aigua, perquè barreja gas, aigua i tot.
Quin perill, tu. Llavors el que passa és al llarg de la pel·lícula és que el protagonista està una miqueta entre la manipulació que fa i el dubte a nivell personal. Ell veu que això no és del tot cert i està una miqueta en això, té un final feliç, podríem dir una pel·lícula en final feliç,
I, bé, no és que sigui una mala pel·lícula, però a mi m'ha recordat una mica, sabeu, la de Brocovid, la de la... L'Erin Brocovid. Sí, en quant al tema de contaminació, en quant al tema que estan, entre cometes, aprofitant-se de gent en un món rural, etcètera, etcètera. No és una mala pel·lícula. Parla, ja us dic, dels problemes ambientals, dels TG Managers, aquests de les grans companyies, com ho fan per intentar, diguéssim, convèncer el personal...
però per ser del Gus Bansant jo penso que és una pel·li fluixa. Ja us he comentat abans que el Matt Damon també està com a productor, potser ha fet una pel·lícula per tots els públics, però no amb el segell que ens tenia acostumats. Que ja va passar amb l'indomable Will Hunting, el que deia abans, que Gus Bansant torna a agafar una línia molt més clàssica amb una pel·lícula potser més completa, però que no deixava de sobtar amb el que Gus Bansant havia fet abans,
d'allò de Mike Privet, Ida Howe, aquelles coses que feia als anys vuitantes, que era com molt potent el que feia, no? I que es retornava amb Palma, amb Elephant, amb l'As d'ells, també, que als norantes ha fet també una de les coses interessantíssimes, eh? Però és com molt inconstant, aquest senyor. És una pel·lícula fluixeta i, bueno, amb aquests temes.
Doncs parlant d'Esteven Soderberg, que abans ha comentat l'Erin Brokowicz, Jaume, jo he vist l'Efecte Secundaris, que tu vas comentar l'altre dia, i bé, doncs jo, molt sorprès, gratament, jo al senyor Soderberg li tinc una miqueta, no de mania, sinó que, bueno, no li veig a vegades el què, però aquesta vegada és una pel·lícula molt completa. I, bueno, estem parlant justament d'un film que surt al Jutlou, i que a partir d'aquí, qui més sortia? Ara em semblava del Santo Alcielo, sortia al Jutlou i sortia...
No ho sé, ja me'n recordaré ara, perquè estava parlant d'una altra cosa. I realment, no sé, Jaume, a tu què et va semblar? Perquè la setmana passada et vas donar una idea que era una primera part i una segona part, com dues pel·lícules diferents, no?
I això sí que estic bastant d'acord, però m'agradaria que una miqueta, doncs, donessis la teva opinió prèvia i jo t'enganxo. Sí, jo agafaria precisament el que acaba de dir la Lourdes, també, no? Sí. El senyor Gus Van Sant, aquí tinc una crítica, eh? Sí. Ah, molt bé. De la bipolaritat, de la seva ejecució cinematogràfica, o sigui, dels seus plantejaments, no? Llavors, penso que pot ser veritat. Hi ha unes que són molt elementals, però molt punyents, o sigui, molt modernes,
és parlar d'uns valors que, de la manera que els planteja, no s'ha fet abans. I llavors, quan ho veus, dius, caram, m'estàs aportant una visió, una versió, diguem-ne, i lògicament una codificació novatosa, i lògicament l'espectador, encara que sigui amb poques ganes, capta,
valors que no hi havia pensat o ningú li havia dit d'aquella manera llavors dit això penso que la pel·lícula té una primera part que és la que ens parla del drama de la producció de fàrmacs pensats per temes antidepressius però segur que és per tot va igual això no?
I tot el que explica, doncs, té a veure amb això. Sí, sí, sí. Hi ha uns interessos, vivim en un sistema com aquest, i llavors et va introduint. Com que hi ha la constant del trastorn mental, lògicament, això sempre aixeca. Clar, com que estàs amb tota aquesta dinàmica... És que això està molt ben fet, això. Exacte, això està molt ben fet. Ostres, què passa aquí? I tu et quedes atrapat perquè dius, carai, això no és parlar d'una aspirina o d'un placebo, no? Vull dir, una cosa així, no?
sinó que el que està dient és que hi pot haver medicació que s'experimenta, saben que hi ha una dificultat però tiren endavant i aquí no passa res. Esclar, sí que passa. A la primera part sí que passa. Hi ha un assassinat i tot això. Teòricament sota uns efectes secundaris d'una medicació. Exactament. Hi ha una medicació que provoca uns efectes secundaris que poden arribar a provocar just això.
Llavors, la segona part ens planteja una ficció extraordinària i li dona una versió francament reixida de tot el que pot ser la capacitat d'explicar una història que ja te l'has après en un principi com a real, o sigui, que és la pròpia vida, i després te la perverteix totalment. És una perversió. Mira, això és una paraula magnífica. En definitiva, Hitchcock. Aquí estem parlant de Hitchcock. Esclar, tu quan acaba la pel·lícula li dius
El Déu que t'ha fet, vas enredar com un xic. Però com una mala cosa. Però després Panzers Tito, que bé. Això no m'ho havien plantejat. És una pel·lícula molt recomanable. No ho feia tant bé com aquí. Aquí ho ens enganya molt bé. És una enganyifa molt ben feta. A veure, és una enganyifa, em refereixo, que et vas adonant de la situació, que dius, aquí les coses no són com no eren, però ostres, que bé, no? La Caterina Feta-Jones, que està peculiaríssima, la Caterina Feta-Jones, amb un personatge molt curiós, no? I la noia, la noia que fa justament, la noia malalta...
Entre cometes, mental està molt bé. No sé si és aquesta noia, però també és magnífica, és joveneta i ho fa molt bé. Molt recomanable, eh? Jo crec que sí. Jo crec que sí, que tots els que ens agrada el cinema, i a vegades quan veiem un documental, doncs el ressaltem perquè és una realitat i ho hem de saber. Tens la primera part de la pel·lícula i la segona tota una ficció. I llavors tu aquí, esclar, tens el doble joc que representa la vida, en definitiva, no?
I no acabes pensant malament de res, sinó que, en definitiva, això és així, i la ficció és una exageració. Però bé, com a joc, no? Sí, sí, està perfectament bé. Sospitosos habituals, però molt més seriosos. Clar, però amb una altra línia, uf. Perquè l'anterior d'aquest, home, quina va ser? Ostres. Contagi? Contagi, sí senyor. Contagi? Sí, sí, sí. Aquí el Soda, perquè és un realitzador que... Diu que el vol deixar-ho, eh? No, no, ho ha deixat. Aquesta és l'última. Diu que és l'última, home, però és un bon comiat, eh? És un comiat impressionant, eh?
I no té èxit, la pel·lícula passa desapercebuda, i això ho saps tot molt bé, crítica i tot... Clar, però és una llàstima, perquè sembla que el paper de la direcció no és tan espectacular, és una pel·lícula que tampoc té un embolcall que diguis, oh, que maco, però realment és com flueix la pel·lícula, i amb una gran qualitat. Però bé, pel·lícula per veure sense cap mena de dubte, és claríssim.
La Rosa es parlarà de l'Smoking Room i de la Vall de l'A, també. A veure què tal aquestes dues pel·lículetes, aquests dos clàssics, perquè entrem una miqueta amb aquesta dina dels clàssics o pel·lícules que no són d'estren, lògicament. Sí, que fa uns quants anys ja que s'estan rodant pel món. Bé, doncs Smoking Room és una pel·lícula, bueno, és espanyola o barcelonina, perquè està escrita i dirigida pel Walowitz i el Roger Wal. A veure, d'entrada sembla una pel·lícula menor,
perquè dius el plantejament així en petit format en el sentit que és un escenari únic, és un edifici on hi ha una empresa i hi ha uns treballadors allà que com que es veu que ha entrat en vigor la llei aquella que no es podia fumar a les dependències laborals doncs veus com han de sortir al carrer pobres allà a fumar, clar l'hivern fa un fred que pela i clar hi ha un d'ells que és l'Eduard Fernández
Clar, que comença a plantejar i comença a solidar-se una miqueta el personal, i per què hem de sortir aquí a fumar al carrer amb el fred que fa? Quan hi ha una habitació que res, es fa servir de com de traster, allà que hi ha quatre coses allà amagatxemades, que això són quatre porqueries, ho podem netejar i podem dir, escolta, posem un smoking room, una habitació, per poder anar a fer una cigarreta tranquil·lament, no? Doncs clar, ell comença a parlar amb els seus companys, a intentar, no?, convèncer a explicar a la gent, escolta, i sobretot amb els fumadors, no?,
Escolta, reivindiquem això, podem demanar a l'empresa que ens ho posin i tal.
I és superinteressant perquè comences a veure la reacció de tots els companys, els llupis aquests, els executius, que dius tu, Lourdes. Els executius agressius, que dic jo. És impressionant, no? Des del que està... Bueno, hi ha un nano que no sé si és l'executiu, que està preocupat només d'organitzar un partit de futbol amb els de l'empresa del davant o no sé què. I veus com ha d'anar quadrant els jugadors, com es diu, les posicions dels jugadors, no? Qui serà davanter, qui serà no sé què, perquè clar, es veu que n'hi ha...
vosaltres en sabeu més, no?, hi ha posicions que estan més demanades, no?, i que o em poses a mi de davanter, o no jugo, no?, davanter central, o no sé què, o no, clar, ja ha de dir, el més jefe, bueno, doncs, hi poso, no?, bueno, i, bueno, doncs és això, no?, una miqueta els raonaments que van tenint els companys, el perquè, mica en mica, doncs, és que, d'entrada, que sembla que n'hi ha molts que sí que en voldran, i després van veient com, mica en mica, es van desistint, van deixar-ho estar, van deixant d'estar, i el pobre que ho està intentant
portar-lo endavant i que és el que no desfalle de... El que no afluixa. El que no afluixa. Ostres, com es troba amb la negativa dels seus propis companys, ja sigui per motius que estan esperant un ascens, no? O perquè, ostres, no vull anem a estar-me amb ningú, o perquè resulta que estan dient que igual, escolta, és que et fotran fora, o és que et posaran, t'obriran un experiment. És que, per mil raons, i fins i tot l'entrevista que arriba tenia amb un dels jefes dels CAPs, també, no?
És superinteressant, eh? L'ésser humà, com pot ser arribar a tenir aquestes coses psicològiques? O sigui, aquestes persones que tu esmentes arriben a pensar, diuen, no, no, deixo de fumar, però jo no me la jugo. Has de parlar una cosa així. Sí, sí, sí. I se suposa que era una època que encara les feines estaven bé i que, bueno, si et va malament allà, ja buscaràs un altre, no? És el...
a, com és jo, a clocar el cap, no?, a baixar el cap i ja està, no?, i que sigui. Recordem que el Maquim Room va ser també una hora de teatre, eh?, vull dir, la van fer en teatre, aquesta pel·lícula, aquesta, bueno, la seria, no sé si realment partia del teatre i va passar al cinema, però, bueno. La Vall de la, què tal? La Vall de la, tots amb el David, que també la va veure, David, la comentem entre els dos. Molt bé, perquè el Tom Ili Junts fot un paperàs, aquest home, eh?, mira que no m'ho pensava. És molt bo, eh? Sí, és que aquest senyor senyor. Ostres, et mou, eh?, és un home que crec recordar, eh?, perquè ja fa temps que l'he vist...
que el seu fill que ha estat a la guerra del golf, la segona, torna i l'assassinen, no? Exacte, quan torna, bueno, no apareix i no el veu, no apareix, el busquen i clar, no apareix. I el troben, que el troben, pobre, fet discos. Calcinat, sí. Calcinat, no? Llavors... Bueno, van recordant, no? El pare, que és militar, també. Era militar retirat, també, ja està jubilat, també. Exmilitar i va... Clar, el coneix tots els entresijos de... Sí, i vas tirant els fils per...
per arribar a veure què ha passat, no? Descobreix que el fill, doncs, d'alguna manera s'havia tornat un psicòpata a la guerra, no? I que havia... Havia patit una... O que les guerres generen psicòpatas. Exacte, perquè havia viscut un acte puntual molt traumàtic que ell no volia. Bé, això es pot dir perquè des del principi de la pel·lícula que es veu. Van amb els tanks aquells, amb els vehicles blindats i tenen l'ordre que no poden parar.
El que se'ls travesi davant no poden parar. Ells havien vist com abans havia regalat una pilota amb uns nanos que jugaven i després veu com un dels nanos aquells, clar, la pilota se li escapa i va passar allà davant del convoy aquell i clar, i el nano se'ls planta allà i ell diu, ostres, clar, ell va conduint i ell vol, veus que vol fer la intenció de parar, de parar el vehicle, però que el company del costat diu, no, no, no, que ens han dit que no, que no parem, acelera, acelera, acelera, acelera. I clar, sents cloc, cloc, cloc.
i després ja aquest fet traumàtic se li queda perquè a més veus com baixar del convoy mira tot això, com fa la foto i a partir d'aquí dius on està entre el bé i el mal i un nano jove que deu tenir aquella criatura vull dir el soldat que pot tenir d'invitat ostres
Convençuts que van a salvar el país, el món occidental, no sé què, i després que només arribar ja es troba i feia això. Deu-n'hi-do, eh? Deu-n'hi-do, eh? Tora, es trastorna, però... Jo voldria fer un apunt, això. Mira que s'han fet poques pel·lícules sobre la guerra del Vientman, moltes més i amb molta potència, no? Però d'aquestes últimes guerres, tant de l'Iraq com del Golf i tal...
I a canvi, les que s'han fet són una autèntica meravella en quant a això que dèiem, no? Diu que la psicopatia pot venir producte de la situació que et pots arribar a trobar, lògicament. Hi ha coses que... És sobrevinguda. Sí, sí, sí. Jo el que veig que el pare, el que es queda superparat, és quan arriba a saber al final de la pel·lícula què és el que ha fet el seu fill, no? És com si està desconegut, com vosaltres dieu, no?
Està completament transformat per aquella primera escena, jo penso, i per tot el que li va passar, no? Perquè és inaguantable la situació que... Un poc ara també de la xerricerona. No oblidem la pel·lícula Invasor del Daniel Cascal Persoro, mai sabré com es diu el cognom, que també tracta aquest tema, i el tracta amb una gran, amb Antonio de la Torre, amb aquell noi amb l'amant, no sé com es diu el nom, és un senyor que es diu amant de cognom, és un noi jove. Daniel? Daniel Amant, em sembla que és.
I tal, vull dir, una gran pel·lícula, eh? Parla d'aquest tema, també. Molt interessant, això. I critica una miqueta la intervenció dels Estats Units amb aquesta... Està de fons, però molt de fons. Respecte a això... Després acaba, igualment, l'Alferet amb la bandera. L'Alferet, la bandera mitjasta... Això que no falti. Penseu que tot això de... O sigui, patologies de la guerra...
diguem-ho així, no està tractat igual al llarg de les guerres no, això és el que volia abans era covardia, fins i tot penseu que va haver un general dels Estats Units que el van degradar no, el van apartar per abofetejar un soldat aquest general era el Patton per abofetejar un soldat que tenia estrès traumàtic de la guerra però ell ho considera jo una covardia aquest home era tan descerebrat diguem-ho així, perquè els matos tenen d'alguna manera l'obligació a ells mateixos de
d'estar en resguard, no?, ell anava sobre el jip de peu i així exposat al foc enemic, eh?, el tio era un pirat, era un integrista de lo seu, no?, i, clar, no concedia al seu cap que hi hagués, que en aquella època ja es començava a entendre el fet que, clar, que si t'has sotmes a un bombardeig massiu, massiu, massiu, o un estrès de matar, o de que pugui matar,
Acabes fent misturs. És una situació en límits. És molt curiós. El noi sí que arriba a trucar per telèfon al seu pare i li diu, pare, és que ha passat una cosa molt greu. I el pare, però t'estàs sentint algú? No ploris, t'estàs sentint algú?
Una mica veus el pare com també diuen, és que estàs a la guerra, i a la guerra no passen coses. I és el que ja. Clar, i no ploris perquè no quedes bé, no quedes home. Clar, llavors aquells nois que s'han allà desemparats i dius, bueno, socorro, què faig aquí? Mare meva, mare meva. Ja us explicaré ja el llibre aquest. Sí, sí, sí, exacte. Aquest pot ser molt interessant, eh? Molt bé, ens queden set minutets i hem de parlar d'un parell de pel·lícules més. Jo faré un esment molt ràpid d'una pel·lícula que es diu Mala Sangre, del Leo Skarax, fa poc he vist Holy Motors, una de les últimes pel·lícules d'aquest senyor. Aquest senyor va ser molt conegut pels amants del Pont Neff, no sé
I jo he volgut una miqueta investigar. Em va intrigar molt aquest personatge, aquest món tan peculiar que té, no? I realment estem parlant de Holy Motors 2012 i estem parlant de mala sang de 1986, no? Estem parlant de 20 escats d'anys de diferència, no? És que és el mateix.
És a dir, no hi ha hagut cap variació. Té els mateixos personatges fetitxe, el Denis D'Avian, la Juliette Vinoche, el Michel Piccoli i la Joan del Pi. És a dir, surten els mateixos que a Holy Motors, després de 25 anys més. I és el que va repetint, perquè a les amants de Pont Neff també surt la Juliette Vinoche. I em sembla que també el Denis D'Avian.
Clar, i estem parlant d'una història, en aquest cas, vinculada potser a l'època de la Sida, no? Vull dir que era el moment especial en què hi ha una mena, és una mica d'imatge d'aquell París fosc, una mica futurista, per entès, que sempre planteja coses com una miqueta descol·locades amb el temps, no?
I bé, llavors és una mena com d'història vinculada amb els poders també farmacèutics d'aconseguir una mena de vacuna contra aquesta mena de sida, que no és una sida, és una cosa semblant, que és molt curiós. És una malaltia que s'agafa quan es fa l'acte sexual, encara que utilitzis preservatiu, però quan algú d'ells no t'estima.
És a dir, quan no hi ha sexe amb amor, es produeix aquesta malaltia. Molt moralista, això. I el 50% de la població està malalta, d'acord? Al món. Imagina't el joc, no? Llavors aquí hi ha un personatge que és aquest, el Denis D'Avian, que és un personatge, ja amb aquell epica molt jovenet, que justament ha de robar això. Llavors hi ha tota una situació que es converteix en un amor fu d'aquests absolutament fora de lloc, no? Aquest moment que he posat aquesta cançó de Mother Love surt el Denis D'Avian corrents durant tres minuts fent bogeria, sense cap tipus de motiu, no?
Són gent amb uns trastorns, crec jo, realment, de carències, bàsicament, emocionals, i això és el que utilitzen les pel·lícules. Però pel·lícula realment complexa i abstracta, a vegades.
I Jaume, ens queda parlar, si pots fer res, en quatre minutets parla del castor i de la casa de Boira i Sorra, doncs vinga, farem... Sí, del castor molt poca cosa, jo la vaig trobar interessant, el que passa és que ha fallada, però interessant, perquè el tema d'una persona que no pot ella sola i tenir un catxarro que s'inventa ell i això li proporciona
doncs una estabilitat emocional i una integració social, em va semblar interessant. Però hi ha coses que no acaben de funcionar. És com un ninot, no? Sí, és un castor. És un castor, no? Sí, però carai, quina potència. Una potència impressionant. Jo volia parlar d'una pel·lícula que també he vist aquestes setmanes, diu La casa de sorra i boira, no? Perquè aquesta, jo crec que sí que ens planteja un home capaç...
molt ben argumentat, en definitiva és un pare de família que el seu fill acaba generant una mort no pas expressa, ni pensada ni projectada, sinó s'acaba produint i llavors, de la manera que el pare com a pare, doncs s'imposa totalment a fer desaparèixer tot el que pugui inculpar en el seu fill, no? Per què? Perquè jo m'estimo el meu fill i tal tota la inversa del que hem estat parlant avui una mica, tota la
tot el programa, no? I llavors em va sobtar molt, perquè a la part final hi ha com... potser és el més fluix de la pel·lícula, no? Però hi ha com una justícia, i al cap i a la fi, encara que sigui involuntàriament, s'ha produït, i com que hi ha hagut enganys a la justícia, manipulacions de tota mena, doncs, lògicament, allò ha de tenir un gàstig, no? Molt bé. Escolta, l'interpreta la Jennifer Connelly, la Ben Kisley,
No, perdona, no és aquesta. A mi m'estranyava.
Perdona, no, jo la que he vist té un altre títol que no la tinc aquí. Ara, al veure el títol... Bueno, però ha explicat de la pel·lícula, no? La pel·lícula l'hi ha explicat, eh? I em sembla molt interessant. No, però no és aquesta. No, no és aquesta, eh? Clar que no és aquesta la casa. Aquesta és més tola. Aquesta altra, en tot cas, busco la seva... Ja buscarem? Sí, i tant, que sí. La setmana que ho comentem, eh? Vull dir que això és una mica la intenció.
Molt bé, doncs res, ens queden un minutet i, bueno, si voleu fer un comentari final sobre el dia de Sant Jordi, per exemple, com us ha anat? Us ha agradat rosa? Us ha agradat un llibre? No? Vaja, anem malament, eh? A veure, jo sé que aquí hi ha gent que té relacions.
I bona. I tant. I alguns i tot que estan casats i tot, eh? Algunes roses i amb la rosa sí que em regalen. Perfecte, perfecte. Alegro. Roses i llibres. I llibres. Que em regalin llibres també. I tant que sí, exacte. És que jo crec que està molt bé regalar el llibre i la rosa, en aquest cas a la dona. I a l'inversa també, perquè no a l'home. A mi em fa il·lusió que em regalin...
Vull dir, no és conya. Sí, sí, sí, mira, no, però no és conya, vull dir, no, a veure, que no mai he estat, però em refereixo que jo no trobo lluets, no, vull dir, un regal de flors amb uns determinats, no, vull dir, per un aniversari important o quan fas uns anys, no ho sé, jo trobo que és maco. Sí, tant que sí. És un detall com un altre. És molt ecologista. Sí, sí, sí, això sí, això també, no. Aquest any diuen que és curiós que molta gent, a veure, potser pel tema de la crisi,
no han regalat, han regalat menys roses, però més rosers. És curiós. És una inversió, és una planta, llavors es manté més, llavors ho pots plantar, i bueno, imagino que una mica, doncs, van per aquí. I tens roses tot l'any. Clar, també, també, també. Tota la vida. Tota la vida. No cal comprar-ne cap més. Clar. Bueno, però és que són molt punyeteros els rosers, eh?
jo vaig comprar un parell per casa i m'enmorem més ràpid és una planta molt complicada que et neixi bé no és fàcil no perquè no aneu a trobar una professional com la meva pròpia dona exacte això això molt bé agafarem la Teresa i la ens aportarem molt bé doncs acabem un dia més avui ha estat un plaer com sempre molt més gran perquè hem estat tots 5 fem extensible per part de tothom
I ja està, la setmana que ve tornem, clar que sí. La propera. Adéu-siau. Que vagi molt bé.
A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, emès dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.
Molt bona nit. Una vegada més aquí amb vosaltres, en Carles i una servidora que us parla. I comencem. Comencem com sempre amb la veu del poeta, d'en Joan Margarit. Retrat a la manera de Hopper. Es fa fosc. Una dona, en una cambra, escolta música amb tres dones mortes. Una amb el rostre que s'assembla al d'ella.
una vella mirant per la finestra i una noia que cusa al seu costat. Un home escolta música a la cambra