Bona tarda, un dissabte més, estem aquí al Babilònia. El programa número 16 ja portem, eh? Sí, sí, sí. Com estem, Rosa? Hola, molt bé, què tal? I el Jaume? Bona tarda, també, també. Vaja, com aquí amb una potència a tots, gairebé. Qui diria com mules? Sí, sí. No sé si una mica...
Exacte, sí, sí. Adequat, però mira. I ara, quan anem amb les mules, potser podríem aprofitar això del vintage ja. Me'n recordo d'una mula que vam tenir a casa meva, eh, perquè sí. No, perquè és que ara se m'ha passat pel carrer. Sí, sí, i tant, no digues, digues, i tant. Què teníem? La mula, no, no, no l'hi posàvem.
El burret que teníem abans de la mola, sí que teníem. El nano. Tenia la meva serat, eh. Vull dir que érem com bessons. No sé si em va agafar, ara bé que va bé. Vides paral·leles. Home, mentre no, no tingueu un pare, una semblança, no? Visual. Home, orelles, potser, no?
A Morella se'l conyo jo, eh? Perquè la gent que no ens vegi... Bonidor. Tot això que dèiem de la mula, la mula tirava, però no veis, per alimentar la mula havíem de tenir mig camp plantat de menjar per ella. I, esclar, no resultava, saps? Si allò agafes en l'època actual... Pobre mula. Què feu aquí, no? Molt bé. Després d'aquest inici camparol que hem tingut amb el Jaume, que ens ha agradat molt, eh? Home, ha estat molt xulo. I tant, perquè jo soc, jo soc, amant de tota la vida el meu pare,
que venia d'Andalusia, li agradava moltíssim passejar per les muntanyes d'aquí, de Sant Just, per Quesarola. Doncs jo hi treballava. I durant deu anys de la meva vida, cada diumenge anàvem a caminar per la muntanya. Amb això faig de broma, però el meu pare admirava les pagesos, parlava amb ells... Amb això a mi m'ha agradat a sempre i soc amant de la natura, com qualsevol.
Molt bé, doncs parlem avui de moltes coses. Parlem de música, la Rosa ens farà una crítica positiva, negativa, d'una obra de l'auditori. No pot ser sempre tot bo. I tant, tenim el nostre coraconsito. I el nostre criteri, que això és importantíssim, sempre que no es manqui mai. Literatura parlarem de la Maroja Torres i aquells sin entranyes, i el Jaume es parlarà del diccionari vintage, la paraula punyetes, que ja davantem la paraula de la que parlarem.
i tindrem un espai bastant maco dedicat al cinema, perquè hi ha moltes novetats, lògicament vinculades amb el tema Òscar i amb el tema Goya, i parlarem de Django, com deia Rosa, sense dir la D. La D muda. La D muda. Django, l'has encadenat? Del cuent interantino Amor, del Michael Haneke. La vida de Pi, de l'Anglí. Recuperarem un parell de clàssics, l'Estanquera de Vallecas,
i la decisió de Sophie, explicarem això de Sophie, no de Sophie, eh, d'Alan J. Pecula. I també parlem de la ventaja de ser un marginado. No tot han de ser inconvenients, no? Han d'haver avantatges, també. I per últim, la Rosa ens farà una introducció de la conferència que va veure sobre la banca ètica i intentarem fer també un gran debat sobre el tema.
Doncs parlem de Shostakovich, de Blai Soler i de Bela Bartok, per començar. Quin nivell, no, Rosa? Sí, sí, nivell, nivell. A veure, jo estic molt contenta dels concerts que fan a l'auditori, perquè la veritat és que són de molta categoria, és molt a nivell. A més, els convidats que porten també són gent internacional, amb un prestigi i amb un cert reconeixement, això mundial, i val la pena. De fet, en aquest concert, aquest versial del dia 19 de gener, res, fa molt poquet,
El fan tres dies seguits, perquè si va bé anar divendres a la tarda, si no pot ser dissabte a la tarda i si no pot ser diumenge al matí. Aquest horari està molt bé, o si vius fora de Barcelona.
Doncs bé, aquest concert era tres autors, si voleu els comento una miqueta per ordre, i així també potser una miqueta. Jo suposo que també és una qüestió psicològica, posem el primer, el que és més novedós, el que no sabem si, i que per últim ja posem el que sabem que segur que agradarà més. S'ha de donar varietat, això s'entén.
El primer és d'una persona, un noi jove que es diu Blai Soler. Aquesta persona va néixer l'any 77, és molt jove. Fantàstic. I també és un compositor. De música contemporània a contemporània. Exacte, és un compositor molt contemporani. I no sé si està bé des d'un programa de foment i de difusió del tema de composar gent jove, joves talents o persones que es podrien dedicar professionalment.
Aquesta obra és un encàrrec, està feta per encàrrec de la OBC, ja sabeu que és l'orquesta de Barcelona. Es diu Divinacions, es va fer l'estrena, és una obra molt curteta, perquè dura només 11 minuts, però és una miqueta, acostumat a la música clàssica i tot el que se sent a l'auditori, és una cosa que d'entrada t'has d'habituar.
T'has d'habituar, et pot agradar més o menys, però t'has d'habituar perquè et xoca totalment. Només us comento i dius, això té peus, té cap per on l'agafo. De fet, et fan una breu introducció al programa de mà, que ja et diuen que això va ser el que va fer aquest compositor, aquesta persona que és molt jove, però té el seu mèrit, perquè qualsevol tampoc es pot posar a composar i atrevir-se a fer això.
Diu que va pensar en les cartes del tarot. I tal com cauen així a la xar, es va imaginar que eren les notes musicals. I llavors ho va agafar així a la xar, tal com havien caigut, i va fer una mica la composició. Mira que a mi em costa ser negativa i crítica perquè sempre intento trobar el valor de les coses, però amb això vols dir que això és seriós?
És una miqueta com si diguessin, jo què sé, hi ha pintura que... Mira, llences un pot de pintura al... Com es diu el llenç? Al quadre. Al llenç, es diu. I el que surti ja és art. Home, sí, segur que a mi alguna corrent que això ho accepta i tal, no? Però clar, jo ho dius, home, això és fortuït, això és l'art.
No és realment una... Jo crec que no estem parlant d'una música odacafònica, una música que té una vinculació amb la música contemporània, que hi ha un trencament de les formes, però tenen un ordre i un concert. Sembla que no sigui així, però és així. Jo vull pensar que és com un experiment, és una forma d'experimentar, d'intentar anar més enllà, d'anar descobrint noves...
noves formes de fer música, de fer... El que ja està inventat ja està i ja ho valorem. Una forma d'intentar avançar, millor al principi, totes les primeres composicions, ens semblen una mica caòtiques, una mica exòtiques, i després amb el temps ja potser es va polint i ens n'adaptem més. L'evolució en tots els camps de l'art, moltes vegades ha estat així, amb un trencament. I l'uïda s'acostuma. Potser és el sentit que més costa de tots, però al final s'acostuma.
I el que sí que podria plantejar aquest home és un tipus de música abstracta. Seria aquesta línia que l'any 55, a nivell artístic, va sortir arreu del món, bàsicament, i abans. Purament, el que deies tu, de llançar un pot de pintura, és Jackson Pollock. Aquesta idea de jugar amb l'art, però amb música ha de ser molt més difícil que amb la vista.
perquè la vista veient moltes coses per escoltar són més... Que t'has d'imaginar molt més. Has de tenir una sensibilitat. Jo interpreto, per exemple, que de les peces musicals i tal com has fet la introducció aquesta seria la novetosa, que encara no has experimentat. Tu vas aquí i pam, ja t'ofereixen una novetat. Aquesta novetat té la virtut que no ha existit abans cap tipus
de representació semblant perquè té aquesta característica. I, a canvi, tot el que ja és conegut és a veure com ho fan avui, a veure quina interpretació fan. És allò de... És jugar sobre segur, d'alguna manera. Primer, perquè ja ho coneixen. Llavors, automàticament també hi pot haver allò que se'n diu la capacitat de transformar en aquell moment la interpretació
que facis en el màxim que s'ha aconseguit de la pròpia obra. Seria aquesta la virtut de tot allò que ja tenim conegut i aquí estaríem parlant de la introducció d'una novetat que amb el temps, més que acostumar-te, el que sí que és probable és que com deies, si acceptes el joc, i per acceptar el joc i si ho va fer amb cartes,
és que cada carta té un significat per a ella. Això estaria bé després, sentir la interpretació, poder fer una entrevista amb el compositor que t'ho expliqui. Quan parlem de Tarantino i quan parlem... Sí, podem començar bé. La següent peça era el concert previolí i orquestra número 1 amb la menor del Txostakovits, aquest concert molt maco.
A veure, si l'escoltes, si és la primera vegada que l'escoltes... Ostres, què passa aquí? És una miqueta com una olla de grills, no? Hi ha tota l'orquestra que va per la seva banda. Sí, sí, sí. I en canvi, la violinista, perquè aquí compta amb l'actuació estelar magnífica d'una violinista que és l'amic Victoria Molova. Fantàstica russa, ella, és una noia força jove. A més, era molt maco com anava vestida, no? Perquè no portava el vestit típic així llarg, no sé què, així tota. No, allà anava, però el que es porta ara amb aquest tipus de blusons així una miqueta llarguets, de color vermell 6, sense mànigues,
per això portava les seves malles negres i ja està, lligadetes, moltíssima, molt actual. Exacte, no cal anar en plan pompós o una miqueta anacrònic. Vull dir que està molt bé aquesta innovació que dèiem. Això també juga. I les noves generacions, o gent que dius, ho hem d'adaptar també a la forma de ser avui dia.
La violinista és magnífica, una interpretació subèrbia, toca el violí fantàsticament bé. I Belabarto, que jo soc seguida? Belabarto va estar força bé també, ja és una composició més cohesionada, que ja és més agraïda.
Quina peça va ser? De la Berthold va ser el concert per orquestra que va fer l'any 1940. És un concert per orquestra. No té número. No sé si ha fet més o no. I el que sí que us volia comentar del concert del Txostakovits amb aquesta violinista és que és molt maco també l'explicació que fan perquè això també t'ajuda molt a entendre si abans no havies sentit la peça o si no sabies ben bé per què es fa així.
És semblant a la primera que hem comentat, que l'orquestra va al seu aire, amb uns acords no dissonants, fins i tot agressius segons com. En canvi, el violí toca meravellosament bé i intenta fer-se sentir i destacar, però es veu com separat totalment. I és l'explicació que Txostakovich feia. L'època que s'estava vivint era molt dura i és una mica transposar-ho a la seva obra.
Penseu que aquesta la va composar l'any 1947, va ser just un any després que Stalin havia anomenat Andrej Danov com a capaç de política cultural de la URSS. Aquest senyor era un tirà de l'estètica i volia que qualsevol cosa a nivell artístic que es composés o que s'interpretés fos d'acord amb el règim.
amb el Regim Totalitari de Stalin. Llavors no deixava ni músic ni res que fessin peces diferents. Tot havia de ser a les ordres o al servei del Regim Totalitari. El Chostakovich, això ho va fer, va treballar secretament en aquest concert que el va veure estrenat molts anys després, fins a l'any 55. Llavors, ell el que feia era una miqueta que el violí representava
A l'individu, amb les ganes de fer-se sentir també, de reivindicar el valor també de l'individu. No la col·lectivitat, que tots anaven a una, que no et deixaven sentir... Hi ha una miqueta d'explicació que es dona perquè després tu sents així el concert.
l'orquestra per la seva banda, un mic així agressiu i tot, i el violí representa l'individu, l'individualitat, intentant destacar-se la col·lectivitat. I jo m'he reivindicat també, no tinc per què estar sotmès al règim i tots igual, que això és molt agressiu per la persona. Aquesta interpretació la vaig trobar molt maca. Molt maca, molt maca. Estem escoltant Bela Bartok.
És la introducció del concert per orquestra. Possiblement sigui... La introducció és un andante no trobo. Exacte. Doncs aquesta introducció, justament, no sé de què vam escoltar. I un alegro vivace després. A més, és que Bartó, que és tremendament elegant, dins d'aquesta modernitat de la música, és molt agradable escoltar.
De fons deixarem el senyor Bartok, perquè sempre ens inspira a tots. I literatura tenim la Maruja Torres. Jo soc un seguidor d'aquesta senyora de sempre, de quan feia aquelles primeres novel·les. Va començar a ser una gran periodista, una gran columnista, també. I va fer unes primeres obres molt marcades sempre amb la línia d'una literatura molt urbana, molt vinculada amb situacions a Madrid, a ciutats.
Ha canviat el xip i porta dues novel·les dins del que és la Parc Canalla de la Maruja Torres vinculades al món dels detectius. I ha escrit dos llibres, un que es diu Fàcil de matar i aquest que es diu Sin Entranyes. El primer està ambientat a Beirut. És un personatge que és una detectiu, una noia que té molt clar els seus convenciments tant com a política, com a periodista,
com a detectiu i com a dona, que això és molt important, que es diu Diana Dial. És un joc també de paraules. Busquem per aquí aquesta línia. És una senyora que té molt clar la seva independència, que veu Whisky McCallan perquè li ve de gust i té una vida totalment amant de les aventures i del seu propi interès. La gràcia d'aquesta segona novel·la, que no és segona part real, es pot llegir als llibres per separat.
és que passa un fet al Nil, i és un homenatge a aquella novel·la d'Agatha Christie de Poirot, al Nil, que és una de les novel·les, d'Hercules Poirot, que són les personatges, juntament amb la Miss Marple, que la senyora Agatha Christie va evolucionar amb les seves novel·les, que són trepidants i magnífiques.
Aquí fa el mateix joc. Estem parlant d'un home que ha estat mort amb un creuer pel nil. A partir d'aquí, la germana, que és una ricachona catalana que viu a Luxor, a Egipte, encarrega els serveis d'aquesta amiga seva, que és la Diana Dial, que venia de Beirut, justament d'Extrema-Alta Cas, i tanca amb un altre creuer
Els deu possibles assassins del seu germà que havia mort amb aquest creuer. De forma natural, teòricament. Però hi ha una trama molt divertida. Ella té l'ajut d'un noi que es diu Fatouj, que és un company que va conèixer a l'AP.
i es veu aquesta combinació d'aquesta modernitat dels països àrabs, aquest intent de moltes coses. Hi ha un joc molt maco entre la civilització actual i la civilització oriental
i un joc detectiu és molt agradable. A més, hi ha tota la mala bava i tota la ironia i la simpatia que té la Maruja Torres. I jo crec que està molt bé el llibre. És un llibre petit, que es llegeix molt bé, molt agradable de lectura i a vegades fa falta llegir coses suaus perquè si no, caiem una miqueta tan bé. I això és una cosa agradable. O sigui, és recent, de recent publicació? Sí, deu ser d'un parell de mesos.
No té el nivell d'una gata cristi, és molt sèria. Aquí la Maroja Torres fa una paròdia molt ben feta d'una novel·la, que no és una novel·la concreta, és una altra història, però que fabula al voltant d'una opció constantment.
Semblo Hercules Puarot, per aquí donant voltes pel vaixell. A més, l'habitació en Tastelles diu l'habitació Puarot, és a dir, l'aigua. De fet, també el recórrer amb aquests paisatges exòtics, a Egipte, el Nil, tot això, és molt recórrer. Jo ara no sé per què, perquè ho tenim així associat. Parlem de la Maruja Torres i em pensava en el Terenci Moix.
Tenia una novel·la que passava a l'Egipte.
Un dels personatges vinculats... Deu ser el siatreu aquest paisatge, aquest territori... A part que el senyor Terenci Mosch era un especialista en Egipte, era un egiptòleg brutal, aquest senyor era un senyor super culte. Justament un dels personatges que és un noi d'allà, un egipci, ha fet ideologia hispana i llavors està fent el doctorat sobre Terenci Mosch.
i el seu brincle amb l'Egipte. És un homenatge també. Hi ha molts homenatges. A Marujatorres es coneix molta gent i aquí fa una mica d'això. Però bé, és recomanable per, així, jaugeret, per quan arribi Setmana Santa, aquest moment de llegir una cosa corteta i que val la pena. Bueno, Jaume, ¿hem de fer punyetes o m'envies a fer punyetes directament o què? Què és això de fer punyetes? Què són les punyetes? Explica'ns, explica'ns.
A Mimo havíem dit més de quatre vegades, suposo que devia ser prou empipador, no? I llavors deia, és a fer punyetes macos. Sí, sí, tothom ens van dir això. Alguna vegada ens van dir a tots això. I llavors jo me'n recordo també que era molt petitot, no? I probablement devia ser ella mateixa o potser va ser una altra. I li vaig preguntar a la meva iaia perquè era molt propera a la meva iaia. Quan érem petits, pràcticament sempre la teníem al costat, ens vagilava, ens mimava i tal. I va dir,
i li vaig preguntar què és una polleta o què són les polletes. I llavors la iaia, potser no m'ho va dir exactament així, però s'assembla molt, no? Diuen que les polletes eren els punys de les camises dels advocats, magistrats i jutges fetes amb rodats i puntetes.
fer-les era una feina lenta i difícil i calia intervenir-hi molta estona i moltes hores. Per això, quan engeguem algú a fer punyetes, és com si el convidéssim a fer una activitat d'aquesta mena dificultosa i rellevant. Clar, perquè estigui entretingut i no ens vingui a tocar una mica els braços. És una forma molt educada.
M'imagino que ara aquí, en el teu estudi, entra un i diu... Escolta, què feu aquí? Home, no. Totalment. Molt bé, doncs això... Entretent-te'n en una altra cosa i deixa'ns en pau. Sí, deixa'ns tranquil, que nosaltres ja fem les coses bé, no? Molt bé. Bé, llavors jo he destacat aquí que fer-se la punyeta volia dir també, això ja ho diu,
el senyor Vicenç Pagès Jordà, que és el que ha fet aquesta troballa de les 28 lletres de l'Avatsadari, n'ha de trobar-ne una de cada lletra, i diu que també tenia molt a veure amb masturbar-se, i troba en el diccionari de Renecs i Pereulotes, de Pere Barraquer, engegar algú a fer punyetes pot tenir significats prou diferents, que no és només això, però que això és la base. En tot cas, les altres,
ja estaríem parlant d'això que diu l'elèctrica d'arma. Tot seguit ho escoltarem. A veure, hi ha uns referents aquí. Diu que als anys 70 incloure aquesta paraula en cançons els donava un aire popular, de vegades fins i tot revolucionari. Per exemple, la més popular és, sens dubte, que és la que no escoltarem però que està molt bé, que és la gallineta de Lluís Llach. La gallineta ha dit que prou
Ja no vull pondre cap més ou a fer punyetes a aquest sou que fa tants anys que no m'esclavitza. Molt bé, molt bé. Que maco. Llavors tenim una altra que és la que escoltarem, que és de la companyia elèctrica Dharma, que la va incloure a fi de festa. Aquesta no us ho dic perquè ja l'escoltareu. Porta per títol, la gent vol viure en pau.
Bueno, vintes que ho trobem. Les punyetes eren d'entrada, eren els punys d'aquestes camises que portaven els magistrats, que es feien segurament amb un... Aristòcrates. Que porten aquells plaets, oi? El coi també en portaven. Clar, déu-n'hi-do, clar, això és un treball de xinesos, que es deia també... Clar, que això també deu ser segurament de puntes de coixí, m'imagino.
o com una mena de ganchet. És curiós perquè si alguna cosa no feia, la meva àvia era precisament això. La meva àvia es distreia moltes coses. Tornem a la pagesia oística una mica. Sí, remember. Anava a buscar menjar per...
per als conills, per a les gallines, per a totes les besties oques, fins i tot i un bé vam arribar. Ho tenim, eh? Ara sona per aquí la cançoneta. A veure què us sembla, si l'escoltem una estoneta. Tornaria a parlar tendrement d'aquest atent. Tornaria a parlar amargament de tanta guerra. Tornaria a parlar de tots els amics del mar. Cap on sigui que giro l'ull,
i per tot on miro veig la mateixa colla de porcs putinejant el món i fent destrossa. Sí, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dona la gana. Senyors, que meneu tant, si escopiu el cel us caurà la cara. Ai, aquesta és una terra desconcertada que dona volta sense parar, que sembla malalta i cansada, trista i desanimada, que sembla decidida a acabar amb la seva vida.
Tornaria a parlar tendrament d'aquesta terra. Parlaria a tothom del seu alè constant. Tornaria a parlar amargament de tanta guerra. Parlaria a tothom dels amics del mar. Ai, la gent vol viure en pau i ho cata desgraciats, no els hi dona la gana. Són uns fills de put acabats, sempre foten la punyeta. Estats que ronyen, bèsties de guerra. Les seves festes són criminals. El seu als cossos no ha racionat.
Ha quedat ben clar, no? Aquí parlen de fer la punyeta. És que té un diferent significació. No és igual fer punyetes que fer la punyeta. I també hi ha una altra opció que és més blanca, que és fer punyetes amb els dits.
Això no us he dit mai, quan faig amb els dits, amb els dits... Grossos, faig aquest joc, això és fer punyetes, també. O és un joc, no? Amb les polses, amb les polses. Aquí, si més no, no ho diu. No ho diu d'aquesta manera. I jo no ho recordo del títol que es deia bastant, això. Sí, sí, sí. Les criatures com ara, la manera que estiguis per... Clar, clar. A lo millor és el mateix joc, que està proper al que són els punys, com deia vosaltres, no? El millor és dir una forma, no?, de comentar-ho.
Escolta magnífic, no? A més hem tingut l'opció... Molt interessant, molt divertit, molt simpàtic, sí senyor. Bé, un altre dia parlarem d'una altra cosa, perquè fins a 20 minuts... La propera setmana busquem una altra. I tant, i tant, val la pena, sí. I si ho podem, a sobre, escenificar amb música o escoltar amb música, doncs encara millor. Home, fantàstic, avui ja. S'entén més bé, està clar.
Bé, passem al cinema i deixem les punyetes. Home, no estan per les punyetes el senyor Jango, eh? Jo crec que el senyor Jango està desencadenat i desencadenat. Total, amb el doble sentit de la paraula. Desaforat. Desaforat. Absolutament. Molt pendurat. Hi ha una cosa ja desenfrenada. L'hem vist tots tres. Rosa, tu mateixa, comencem a parlar-ne una miqueta. Aquí parlem tot de totes. A mi, en línies generals em va semblar fantàstica.
A veure, genial, té moments molt divertits, però alhora té situacions molt crítiques, també. Perquè, déu-n'hi-do, cada situació que et presenta l'esclavitud, a mi el que més em va frapar va ser l'esclavitud. Perquè ja t'esperes, que és una pel·lícula de l'Oest, és un wester, molt actual i tal, però en el moment que ja comencen a tractar tot el tema de l'esclavitud, el tema de tota l'explotació cap als negros, això ja és molt frappant, és una crítica
trobo que molt encertada també, i molt dura també, que no se salva ningú, perquè no tots els dolents van ser els blancs, també hi havia negres dolents. Hi havia de tot, com a tot arreu, com a botiga. A la botiga hi ha de tot, no? I hi havia de tot. Impressionant. Ja d'entrada comença amb aquella música... Aquesta? Sí, fantàstica.
Em recordava una miqueta d'Elvis Prellis, però que no ho és. Després ja ho posa, que és un nano deus ser sud-americà. No sé si ha fincat allà també als Estats Units, però el nom és Molly Sparks. Amb aquella veu així greu, cantant, amb la guitarra de fons. En aquest cas és una cosa curiosa que no se'n vaig fixar amb els teus acredits, i és que és una cançó d'Ennio Morricone.
nova per la pel·lícula, N. Morricone, ha fet una cançó per la pel·lícula, que això ja és xungo, que és aquesta, que és el tema de Sara, que es diu. I també hi ha una actuació de Franco Nero, jo no el vaig haver de reconèixer, no l'he pogut reconèixer. Qui és? És el que està al costat de Nardo Di Caprio, quan estan fent la baralla entre els mandingues, que parla italià.
Ah, ok. És aquell. És que jo estava tan ocupada en intentar que no m'esquitxés res. És un clàssic dels espagueti western. Jo diria que de Sergio Leone. Franck, quan era parell de Sergio Leone, les pel·lícules.
Té una sèrie de guinyos, de crocar a l'ull, amb moltes coses. Per començar, la música magnífica de tota la pel·lícula és impressionant i la fotografia també és preciosa. Preciosa quan comença amb aquells colors, aquella esperada.
que dius una miqueta perident, perquè veieu el espectador, veiem el fred que feia, i ostres, només aquell paisatge, amb aquelles quatre persones... Jango és aquesta. És això. És una passada. Recorda Miss Presley? La pell de gallina. Tu has dit, eh? A mi, eh, que sí? És Luis Bakalov i Rocky Roberts. Aquí, aquí.
i no es coneixen de res. Segur que donaran molt de parlar. A lo millor està nominada a la cançó als Òscars. És possible. O poder mirar. Aquella escena que ja et planteja tota la situació, d'aquelles quatre persones, quatre claus en plena nit, es veu que fa fred, i ja no... Com veus que fa fred? Perquè van tapats amb aquella manta, una manta res ridícula, pobres, allà a Xupits, allà en un congit, i caminant...
Amb aquell paisatge solitari veus aquella arbre, aquella silueta d'aquella arbre, com li queden això de gel. Es caramba, no sé com es català, estem pans. Això és impressionant. Hem de mirar el temps de TV3. I després el genet que va amb el seu cavall, ja ben abrigadet amb el seu rifle i tal. Jo penso que és magnífica per situar-te a la escena i arrencar la pel·lícula.
La fotografia s'impressiona tota l'estona. Jo crec que aconsegueix fer un western, és el que diem, estem parlant de la fi de cap d'un western, no amb les característiques habituals, com a gènere, com a plantejament. Lògicament hi ha homenatges a l'Spaghetti Westerns i a la Dubte, hi ha tres o quatre zooms
hi ha en certs moments unes càmeres lentes molt típiques, que no és tan típica del que seria el cinema clàssic americà, del western americà. I això és el que... L'entrada del saló, quan surten del saló i arriba el xèrif, diu que però que vingui el xèrif, el Marshall no, el xèrif. Aquí, jo crec que el talentí, com va fer amb Kill Bill, és que ha xuclat tanta informació d'un gènere molt concret i ha sabut fer una barreja, una bona barreja, ha fet un còctel,
li ha sortit tremendament elegant. Crec que té més de clàssic que no pas d'espagueti. Crec que l'estudi més americà, per entendre'ns, que no pas italià, has de fer una comparativa fàcil o barata. I, bueno, la temàtica en si és original i quan realment hi ha l'acció és Tarantino, és veure Reservoir Dogs. Exacte. Però, a més, al final hi ha un homenatge magnífic quan arriben els familiars de l'enterrament,
Aquella imatge de la ombra que es veu al terra, tots quatre caminant, és típic de Reservoir Dogs. Quan estan menjant un determinat, com gira aquella càmera, recorda també a Reservoir Dogs aquella escena que estan parlant d'una cosa banal, els quatre gangsters de Madonna i la cançó L'Eica Verge, recordo. Agafa coses que ha fet altres pel·lícules i que són d'una facció que no és el western tampoc. I aquesta conjugació és magnífica i crec que és una pel·lícula rodona.
Per mi és Rodona. Jo estic d'acord també. No ho sé. Jaume, tu que l'has vist i l'has paït més que nosaltres, que fa temps que l'has vist. Sí, perquè ja fa més dies. Bé, de mi, sabeu que no és precisament una admiració molt gran la que m'ha despertat aquesta pel·lícula. Potser perquè tot el que és aquesta part que ell més domina, que en definitiva és aquest apropament gairebé al Gore,
una aposta en escena de violència total, tot i que hi ha crítics que destaquen que precisament les més violentes queden fora de camp, caram, doncs... Home, les recordes, eh? Jo crec que és un divertimento, eh? El Quentin Tarantino aquest és un... és el mat que riu de tot, no? Que riu de la seva pròpia ombra, no? A qualsevol pel·lícula ho ha fet, eh? Sí, sí, és un divertimento. A veure, jo penso que també està... A veure, s'interessa en aquest punt, no?, de dir... O sigui, aquest punt gore, no?, que dius tu, Jaume,
de sang per tot arreu, de... De hemoglobina. De comàquet. De comàquet, ja està. Que es craten els cerves per tot arreu. No oblidem Kill Bill, que hi ha sang a Dojo, també. I fins i tot Apple Fiction... Apple Fiction no tant. No tant, perquè és diferent el tema. És una altra tipologia. No tant, però Déu n'hi do, també. A Reservoir Dogs també. El senyor lobo aquell que diu jo, soluciona el problema. Sí, allò que fan, que tiren el tret i tot el cotxe queda esquitxat.
Jo crec que ell s'ho passa bé fent cinema. S'ho passa bé fent aquestes coses, aquestes camberrades. És que és un senyor. I es dona el punt de dir... A veure, el tema és molt seriós i és molt fort. I és molt dur tot el que explica, sobretot a la part que explica tot el tema de l'esclavitud. Jo la trobo, primer que no me l'esperava, i segons que és molt fort. És que va passar així. És que no ens podem imaginar el que devia ser
que a tu et toqués ser un esclau en aquella època. O sigui, devia ser horrible. Les coses que ens han arribat en els llibres d'història i tot, és que segur que no ha fet res, ni lo mínim. En canvi, ha tingut el detall de dir, mira, per estalviar-nos aquell sentiment, aquella angoixa, de dir, bueno, doncs ho faig exagerat, faig aquesta, doncs això, quan mata algú, dispara l'altre, i esclata el cervell, que dius, ostres, pa, veus com la sang i tu, hòstia, a veure si l'esquivo, que no em toqui a mi.
És una miqueta per treure'l i fer-lo. Tu veus que és una broma? Si no, és molt fort. I és un segell. Els anys 50-60 hi havia segells determinats de funcionament concret i Tarantino ha de fer aquesta gamberrada perquè si no no seria ell. Són efectes especials. És un gran dominador dels efectes especials. Surt ell.
i ell surt i fa un cameu, efectivament, fa un cameu. Al final, molt petitet, sempre fa cameus. Però ja fa més bo aquest, no fa de bo. S'ha engreixat molt, tot sigui dit. És que jo dic que aquest és el Tarantino, està molt gras. I és molt maco visualment, ara estic pensant en aquella escena que dispara en aquell camp de cotó.
Tant maco, tan immaculat, les boletes de cotó netecutofluix... Totes tacades de sang. De sang que és com rosa. Jo trobo que al final queda maco. Al final t'agrada. Visualment, estèticament està molt ben fet. Com diu el David, estaria molt ben parit. És un gore elegant quan vol fer-ho.
Els detractors de Tarantino poden trobar-hi algunes coses. Una de les que vaig trobar que es pot agafar és quan el que la libera,
L'alemany, sí. Sí, el Schütz. Un cop t'has carregat el líder, tots els altres s'escampen com una... i no. Allavò es ve el divertimento. Clar, és una mica l'accés. S'ha de destruir tot, que no quedi ni...
Una mica com els llençols aquells que porten. Que bo, que bo les coses, les mascarades. Potser que la gent ho vegi, si ho expliquem... No l'expliquem, no l'estribarem gaire perquè és una llàstima, perquè s'ha de veure aquella escena per aquí. És d'un queco? Una cosa que també m'agrada molt és que jo crec que sembla que es mogui en un ambient de tòpics, però no, fugeix després els tòpics.
Tu estàs veient tota l'estona que és l'home blanc qui està ajudant aquest negre. La relació ja es veu que és inventada, pot ser més o menys forçada o no, però ja està, és igual, han caigut bé, han coincidit amb el temps i la missió d'aquell senyor és ajudar, com una mena d'àngel de la guarda, ajudar amb aquesta persona. És com si algun personatge viatjés a la màquina del temps i anés a parar ja en aquella època i diria que t'ajudaria. I és el personatge blanc, però després veus que és el negre
Qui també agafa les rendes per fi i és ell qui s'allibera a si mateix. Però també hi ha el negre antinegres. Exacte, per això que no tots els blancs són bons, ni tots els negres... Al revés, no tots els blancs són dolents, ni tots els negres són bons. Aquí hi ha de tot. Tu creus que no, Jaume? No. El Samuel L. Jackson està a favor dels seus... Sí, però això no pot existir. Quan un és el que és, el que passa és que pot arribar a intentar-ho.
i crec que ho fa, ho prova. I li va bé fins que arriba un punt que diu això, no va. Però fins i tot jo crec que pareix un síndrome d'Estocolmo, eh? El senyor Samuel E. Jackson, que al final, tant, tant, tant, al final, ell està d'acord, veu negatiu que vagi a dormir. El cap i la fi també, exacte, d'Estocolmo. I allà el que hi ha és com una mena de símptomes,
de simfonia dels horrors, per dir-ho d'una manera. O sigui que un depèn de l'altre i un és el que li posarà tota la capacitat que es necessita precisament per reixir amb èxit, que és veritat, és el negre. I l'altre sembla tot tu. I un petit detall que queda molt esbaït és que
El dicaprio, que és el senyor que... El grata retinent, que està en contra dels negros. Una de les seves, jo diria, vàlides, per dir-ho, prostituta, és una noia negra. Aquella que va amb vestida... Amant. És un amant i tal. És el que diem. Aquí hi ha una combinació i unes incongruències bestials. Perquè estan en contra de la relació. Estar amb una negra en aquella època era com lleig.
o si de cas era una violació el que es feia. És una barreja de tot, però la relació que té amb la seva germana també déu-n'hi-do. No saps també què passa allà amb la germana. Pots ser incestuós o no? No, no se sap. Li fa un petonet, l'estima molt, però d'una forma crec que potser una miqueta no es veu gaire aquesta relació, però hi ha una cosa... Rara, també. És una miqueta de... És una crítica de dir...
Com era possible sostenir un sistema d'aquesta forma? Era una mica la línia del que deia el Jaume. No només era que hi havia una persona, un tirà, escravitzador... No, és que tot el sistema s'aguantava.
Protegien els altres per uns interessos, per una cosa o per una altra, però tots estaven allà. La germana d'ell, la blanca, no sé com es diu, la personatge, la germana de la que te la tenen, la nena bien i tal. Ella com a dona com podia permetre això o com podia tolerar això? És que és molt fort tota la situació, per això que allà no se salva ni Déu. No, no, allà ningú.
Totes aquestes actituds, que és una miqueta el que dèiem, igual que amb el nazisme, i ell amb l'altre pel·lícula... Malditos bastardos. Malditos bastardos, és això. Ha agafat moments històrics molt bèsties de la humanitat i ha dit, ostres, com ha arribat a ser possible? I jo ara, una miqueta de discursos, doncs vinga, ara jo, fora, fora, aquest fora, i tot això fora, pin, pin, pin, m'ho carrego. Però clar, amb el nazisme era això. No és només una figura, un fearer que estava allà, no, era tots els que hi havia a darrere que estaven recolzant allò.
amb un interès, amb un benefici o amb un altre, però no se sostén només per una persona. És tot el sistema que hi havia darrere que ho estava sostenint. Amb el silenci, amb la col·laboració activa o passiva, però que s'estava sostenint. Aquests raonaments que han fet són els que fan vali de la pel·lícula. Evidentment. Jo crec que és aquesta crítica, que això per exemple, estic pensant ara també, i això a veure la Lourdes, que ja estic treballant en ensenyament,
que fins i tot pot ser una forma d'arribar a les noves generacions, que li agrada aquest tipus de cinema, i ficar també aquests temes. I dir, mira, veus? I passava, en aquella època passava això. D'una forma més directa. Clar, és una forma també més... Encara, i per finalitzar el tema, jo crec que justament amb Malditos Bastardos i amb aquesta pel·lícula, el Tarantino, el que diria el Jaume, els seus seguidors s'han pogut trobar una miqueta ofesos perquè s'ha tornat massa clàssic amb la forma de fer cinema. Encara que té les seves punts canalles,
i els punts, com deia la Rosa, molt ben explicats, amb unes intencions determinades per trencar i per fer-te frapar de cop i volta amb la seva línia, però se'n va tornant massa clàssic, amb la forma de moure la càmera, amb la forma de muntar, etcètera. T'ho heu escoltat. Això parlarem més endavant. Tenint-nos a parlar d'amor i de la vida de Pi, i de la banca ètica. Què et sembla això d'amor de Michael Haneke? Bé, molt bé. El Haneke, sí, aquí... Jo penso que ja ho va aconseguir amb la cinta blanca.
El que passa és que amb la cinta blanca, sí que és cert, i un company nostre, el francès... Maserífica. Ara m'ha vingut al cap, no m'han recordat aquesta pel·lícula, jo. El que passa és que el francès deia que era massa clàssic, que era més rabiós i més novetós els plantejaments que feia a nivell de combats, per dir-ho d'una manera, socials i... Afanigay, sí, tot allò, no? Per exemple.
I llavors, en aquesta pel·lícula s'ha tornat totalment clàssic. El que passa és que toca un tema molt modern, molt actual, que és en definitiva, el que ja tenen resorta a la major part de llocs d'Europa, que en definitiva és com hem de tractar les persones molt grans quan deixen de tenir la capacitat per atendre's a elles mateixes. En aquest cas, un matrimoni ben situat, pianistes tots dos pel que vaig interpretar i tal,
I llavors, esclar, tot això és un plantejament de degradació constant per part d'ella, no, en aquest cas, i d'ell com li promet el que no s'ha de prometre mai, que no la portarà aquí, no li farà allò, que no la deixarà patir, esclar, i això com que... és que això un home no pot garantir-ho. No, mai a la vida. I llavors, a partir d'aquí, jo crec que el que té més bo aquesta pel·lícula
un repàs de tot allò que intentem construir perquè això no sigui exactament així i en definitiva el que provoqui és que hi hagi doncs un teixit social que faci aquesta tensió d'una manera més correcta si fem una valoració que les persones hem d'estar lliberades de tot aquest tragí tan obligat, tan completament concentrat en ell.
i aquí és on està la gran virtut de la pel·lícula. Jo penso que s'hi poden trobar també, s'hi pot trobar inconvenients. Penso que hi ha fins i tot una leda de desprestigiar la mateixa professionalitat que s'intenta crear a l'entorn de serveis com aquests però de serveis d'altra mena. També hi és una mica durant tot el matratge però en definitiva és un referent.
que arrugues es queda així de petitó, pititó, però molt pititó. Però mala llet no hi ha, el Hanek amb aquella mala llet que té, quan ja ho hem determinat, que dius pam, te'n met a la foto, eh? Sí, però saps què passa? Que en tot cas la mala llet està recolzant el lloc que probablement no s'aguanta. Ah, vale. En aquest cas és el que tu creus, el que importa aquí, no? D'acord. Tu creus que aquella persona, com diu un veí al pare, diu és que l'admirem d'una manera tremenda com tracta la seva dona.
Clar, aquest és un parany absolut. Absolut, exacte. Clar, i ho fa tan dolç i tan fi, i tant d'allò, no? Bueno. Bé. Molt bé, eh? Jo, en aquest cas, tinc que dir que amb una pel·lícula que he vist, he quedat molt decebut, o una miqueta decebut, que és La vida de Pi, famosa pel·lícula també nominada als Òscars. Ang Lee, tothom estava m'esperant, no?, una altra vegada, què feia el Sr. Ang Lee, que ens ha sorprès bastant últimament, des del Brokeback Mountain i altres meravelles que havia fet prèviament sobre la seva època.
més oriental. I aquí està fent una novel·la que ha estat un clàssic dels últims anys. Jo, a mi personalment, m'ha deixat una miqueta fred. Crec que és massa pesat, massa avorrit amb la temàtica central. Passen poques coses. És a dir, estem parlant d'un nano, hindú. La primera part està molt ben ambientada. És molt curiós perquè es diu Pi, perquè el seu pare li posa el nom de les piscines on anava, que eren les piscines molt històries.
Molíster. I llavors li diuen Pis, al nen. I se n'enfoten. És a dir, el seu nom és Pisin. Ah, sí? No, no, és que està molt simpàtica. Aquesta primera part és molt agradable. És fins i tot fantasiosa. L'estètica és molt peculiar. I llavors, ell, perquè no se n'enfotin, perquè li diguin Pis, ella es diu que es diu Pi. I Farda,
que el pi és un número matemàtic que té el número principal, el 3x14, el 14x21, el 16x21... I se'ls sap tots els números, que és com 400 i escaig de números fins arribar al final. Bé, és una conya inicial, no? Es veu com va creixent, ella s'explica aquesta història a una altra persona, a un escriptor que vol fer una història diferent, i arriba un moment que apareix una... no ho explicarem, per no trencar, perquè en el cas del cinema,
Una història vinculada amb un tigre. He capaç al mar. I aquí la perícula es tira una hora gairebé, allà, amb aquesta lluita entre el tigre i ell per mantenir el seu poder o les seves distàncies, perquè ell pensa que al tigre no li farà res, però perquè el seu pare té un zoo, tot això no ho vull explicar-ho per no trencar gaire la cosa. Però sí que es tira massa temps allà amb aquest espai, que està molt bé, no està malament.
I al final Dolce torna una mica a la civilització i a partir d'aquí et fa un joc que et diu si aquesta història és veritable o és mentida. I tu et pots quedar amb una història que explica al final o aquesta que és la que explica al llarg de la pel·lícula i que és molt fantasiosa. En quan afectes? Molt bé. En quan imatges? Perfecte. Què és en 3D? També es nota. Vull dir que es busquen picats i contrapicats amb aquesta intenció de fer un element efectiu. La pel·lícula s'aguanta? Deixem-ho.
Sí, també. Oscars, no. Guanyarà Argo. Perquè Argo jo l'he vist i està molt bé la pel·lícula i val la pena.
I acabado este tema. La Rosa ens parlarà d'una conferència. Ens hem quedat sense temps. I el Jaume ens comentarà una cosada d'una pel·lícula que ja he vist. Ho farem. Comenta'ns-ho. La ventaja de ser un marginado. I en parlem amb la Rosa, amb el tema de la banca ètica. Una de les coses que hi ha actualment és que tota persona que té un cert grau de marginació des de ben petit
És que hi ha alguna problemàtica que li genera precisament aquesta situació. A partir d'aquesta constant, la pel·lícula ens explica la història d'un xicot carregada de tòpics. La pel·lícula que sigui el primer amor, el primer petó, tot això que es fa agradable, volguis o no, és una cosa que es fa agradable. Però acabem anant a parar precisament en què
gairebé al final de la pel·lícula, el que surt d'una manera molt clara és precisament que té una problemàtica que el deixa completament anul·lat i ha de tenir una atenció psicològica, que és el que hem de vagiblar. És una pel·lícula que ens posa en contacte amb allò que ja diríem que podem saber i que en definitiva, si ho sabem, hem de saber actuar a temps i que no... Que no siguin tragèdies. I a més, Rosa, et posaré de fons el Xambau.
Home, molt bé, m'encanta xerrar. Perquè abans parlant del Xambau, hem trobat perquè parlis de la banca ètica. Perfecte, perfecte. T'envites més. El tema de la conscienciació. Saps que li agrada. La consciència social, la consciència humana. Humana. Parlem-ne. Vinga, banca ètica. Mira, jo arrenco una miqueta perquè el tema va ser a partir d'una conferència que es va fer a Sant Vicenç, a un institut secundari, a l'Institut dels Seleccions,
Van convidar... perquè ells estan treballant el tema de... no sé si és que forma part del temari, crec que sí, o són d'aquestes assignatures, d'aquestes coses que es poden fer... d'educació amb valors socials. I llavors estan treballant aquest any el tema de la solidaritat. El tema de la solidaritat. Molt important. Clar, van convidar i van aconseguir que vingués el senyor Joan Antoni Melé, que és el subdirector general de Triodos Bank.
és un banc que està treballant en temes solidaris. Ara ho explicaré. Jo no vinc aquí a fer publicitat del meu banc ni que la gent vingui a publicar un compte ni molt menys. Jo vinc a parlar de què és la banca ètica. La banca ètica, sobretot, és molt important la reflexió que ens va fer. La banca ètica, la finalitat de la banca, de la banca ètica, la missió que té és ajudar a canviar el món de forma positiva. Llavors va fer tota una
una reflexió sobre fins i tot per què hem arribat a la crisi on estem, que no només és una crisi econòmica, és una crisi de valors, està claríssim, que hem de sortir d'aquí, sobretot, i a ell li agrada molt fer aquestes conferències amb gent jove, en nivells així pedagògics i tal, perquè diu que al futur està la gent jove. Que tinguin confiança, que siguin capaços de canviar, de canviar coses, no seguir el que fins ara, les estructures que fins ara han funcionat o semblava que funcionaven,
Si no, crea coses noves. I facis el que facis a la teva vida donar-li un valor i donar-li una importància i donar-li carinyo i fer les coses bé. Et toqui el que et toqui fer. El que puguis decidir ho faràs. Buscaràs una feina o una altra o t'espavilaràs i seràs un emprenedor. Però que ho facis amb ganes. Perquè això serà útil. Però hi feia un reclam de canvi de sistema? No, directament. No, no directament. Canviem petites coses perquè tot vagi millor.
Això està dins d'un ambient pedagògic. És un ambient de secundària, de nanos que estan estudiant graus de nivells superiors, hi havia tot el professorat, ens havien convidat a gent d'altres àmbits. Per exemple, el programa Latitudes, de TV3, i jo sé que algú també potser de 30 minuts... Jo ja coneixia l'existència d'aquest banc,
i de tot aquest moviment de tema de Solidari. Per exemple, SETEM, que és una monedia, una organització, que es dedica també a fer estudis, a través de la seva revista Opcions, per exemple, estudis comparatius de com s'estan produint els productes que consumim, pel tema de l'accés de consumisme que hem tingut fins fa poc. És analitzar i saber d'on venen aquests productes, que nosaltres, com a persones consumidores, puguem decidir
on volem gastar els nostres diners i en aquest cas també perquè no on volem invertir els nostres diners. Perquè si tu com a persona, com a ciutadana, com a consumidor, tens coneixement que els teus diners estan en un banc que estan ajudant empreses armamentístiques, que estan després venent armes en països on t'estan en conflicte continu, que dius ai, perquè sempre estan en guerra i tu pateixes, ostres, és que els meus diners també estan ajudant amb això. I tant.
o tens els teus diners en un banc que resulta que està recolzant empreses que estan malmetent el medi ambient. Empreses grans, jo què sé, madereres a Brasil i aquestes històries. Això també és interessant que nosaltres ho sapiguem. On estan els nostres diners? De quina manera s'estan produint? O estem donant facilitats a empreses tèxils, per exemple,
fomentant i que estan explotant a nens, per exemple, a l'Àsia, quantes indústries hi ha ubicades a l'Índia o a Pakistan, en aquest lloc, que estan fent servir treball infantil sobre explotat, que disombre. A veure, jo també vull tenir aquesta capacitat de decidir, ja sigui a l'hora d'anar a comprar un producte o ja sigui a l'hora fins i tot d'invertir. Que tinc uns petits estalvis que no necessito? Si no el necessito, el missatge era aquest, a mi què vull tenir més?
Si jo, pel que necessito per viure, ja estic bé. Què guanyaré amb tenir un 3% d'interès o un 5% d'interès? Si jo no estaré... éticament jo no estaré conforma amb aquesta meva consciència, consciència social i ètica, també. Però m'estimo més, potser, ens feia aquest plantejament, no? M'estimo més invertir o deixar aquests estalvis en un banc que jo sé, perquè a més és transparència total,
que jo sé que els estan fent servir per donar el millor crèdits a empreses, a petites empreses, a cooperatives, a emprenedors, a petits empresaris, a gent que d'una altra manera no arribaria a tenir un préstec, un crèdit, una línia de crèdit, a un interès baix. Ah, vale. M'anava a preguntar l'interès si estaria al nivell estatal o seria 1%, seria un percentatge mínim. És baixet, depèn una miqueta també de l'empresa, és una empresa.
que sí que té possibilitat de tenir beneficis i tal, potser els hi posen un interès una mica més alt. Si és una persona, per exemple, un agricultor, no? Seguim, Laila, que avui posem el tema rural. Un petit agricultor que diu que estic invertint perquè vull fer conreu ecològic només. Per això necessito, amb aquesta persona, donaran un interès, perdó, un préstec amb un interès més petit. I tu, com a inversor, com que has deixat els teus salvis, saps que...
que els teus diners estan servint per alguna cosa. Tu segurament estàs rebent menys interès també. Però estàs ajudant. És el plantejament. A veure, què volem fer amb aquesta vida? Què volem? Siguin positius, la solidaritat, ens ajudem. I és una manera d'ajudar. Perquè tu, amb aquesta actitud teva, pots estar ajudant amb una persona que per si sola no podria sortir-se'n. I, en canvi, et costa poc. Sí, sí, sí, evidentment.
Una persona o una empresa amb una afinalitat social, alguna entitat que estigui treballant amb temes socials. Sobretot això, tema ambiental, sostenible, ecològic, entitats de tipus socials, aquestes coses... Però jo crec que en aquest cas, actualment tal com està tot, hi ha molta gent que està malament com està, i jo coneixo i jo intento també fer-ho, et solidari al màxim possible, o a nivell personal familiar o a nivell també de padrina d'algú i tal.
Però el que sí que és evident és que tal com està la situació, d'aquella gent que sobretot està mirant, a vegades és un punt de vista egoista per a la seva família, perquè no arriba, perquè no té, perquè han patit un ere, perquè no han cobrat les pagues, perquè resulta que és autònom i està cobrant una merdeta per l'enclà, si té uns estalvis, a lo millor el que intenta és que fora d'aquesta línia ètica que explica la Rosa molt bé i que jo situalment d'acord,
li rendin el màxim possible, dins el punt de vista egoista, sabent que encara que ell no faci una inversió en borsa, directament, i que jo a Inditex, en tienda Cezara, no estigui a la borsa i fent accions, el banc, amb els meus diners, està treballant internament, segur, amb Inditex, segur amb Repsol i segur amb Nike, que també fan les sabatilles per quatre duros i cobren cent euros aquí. Aquí és on jo vull arribar.
I les preferents. Això ja és la fiesta del timo. Estem parlant de crisi. Jo en aquesta agenda ja els havia escoltat, fa algun temps que els conec aquí i penso que és la llavor de tot allò que s'ha de crear. Llavors tu preguntava si francament es plantegen algun tipus de canvi.
Fins i tot ideològic, home, ja ho és. Directament del sistema. Ja ho és, ideològic, això ja és un concepte. Qüestionen el capitalisme tal com l'hem concebut i tal com s'havia practicat fins ara, i llavors qüestionen, i llavors a partir d'aquí doncs... És clar, si nosaltres analitzem el sistema en què vivim, en definitiva també va començar una mica així.
El que passa és que això tu no controles, tu no saps, tu no... Hi ha hagut una evolució del capitalisme. Hi ha hagut una evolució. I això és un terrorisme. A la qual, llavors, tot allò que és més rentable, com que això és el que més interessa,
i si la cosa entra en una dinàmica com la que tenim ara, doncs esclar que 4 duros que tinc a veure si me'n donen 4 més. No em quedaré pas amb dos que no m'arribaran. És el que diem, la gent és més solidària quan enté i quan no enté a vegades sí que és solidària però fins a un límit perquè no pot més. Jo seria més solidària. A vegades és molt més solidària les persones que tenen poc, que tenen molt. Mai no podem generalitzar mai, això no es pot fer. Però és l'actitud de la persona. Sí, que em sembla perfecte.
Tenim un minut i mig. No, una miqueta és això, una miqueta d'aquest plantejament, perquè el que ens plantejava en aquell moment era dir que el capitalisme és l'únic model possible. No. Exacte. Diu que ens hem d'adaptar a aquest model, que aquest model, això és de jo. Llavors, ens dona més felicitat. Tenir més diners ens dona realment la felicitat? No. Clar, ser una persona de profit ens dona la felicitat o podem ser més feliços si ens dediquem a fer una cosa útil.
Jo vaig contestant. Clar que sí. Ell proposa un canvi també en l'educació i que es faci més educació emocional. Que s'eduqui també la voluntat, perquè moltes vegades és que no hi ha voluntat. Anem tots a fer el mateix, el que està programat i el que està. I també, fins i tot, plantejava que hi havia molts problemes amagats dins d'aquesta societat de capitalisme i que ens dediquem a aquestes coses. A procedir més, a procedir més. Hi ha un problema amagat, que posem el tema de les drogues, el tema dels suicidis. És una societat malalta.
no ha funcionat aquest sistema, no a nivell econòmic, a nivell social, a nivell de les persones no ha funcionat. I això és molt interessant. Després hi ha molts llibres i moltes coses que es poden treballar. Hi ha moltes propostes, parlava també de la Cadi Oliveras, de l'Efoferico Mayor Zaragoza... És important educar de la situació tal com està ara, educar aquesta gent que puja i que sàpigui què es pot fer. I pensar que hem de prendre consciència i que jo també o cadascú de nosaltres també podem canviar i també podem ajudar. I tant, encara que siguis gran, no vol dir res.
Des de Babilònia. I tant, des de Babilònia. Aquí, bueno, Babilònia, el que diem va ser la base de moltes coses, intentem que des d'aquí sigui la base per intentar canviar, diguem, sistema, diguem, les banques, diguem, els abusos... I no ens digueu pretensiosos. No, al contrari. Des de la modèstia. Bé. I tant. Ja marxem, perquè és que... A peu de cadascú. No, no callem. És que tenim aquí... Té la corda. Adéu-siau. Fins la setmana que ve. Adéu.