Babilònia
Benvinguts un dia més a Babilònia, un dia més amb la companyia dels magnífics companys d'aquest programa.
Ens falten dos. Estan malaltons i amb cosetes.
No és tan magnífic.
Exacte, però som els tres magnífics nosaltres.
Això sí.
Tenim els altres.
Els altres som cinc magnífics.
També som magnífics, però avui estem aquí i ens tirem flors nosaltres.
Com que els avis i les avellà no hi som.
Tenim la grata companyia de la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda, nit.
Bé?
Molt bé, sí, sí.
Molt bé.
Moltes coses per explicar.
Fantàstic.
I el Jaume Vidal, que s'ha acabat de posar les ulleres i això ja és un perill.
Ara ja veu més bé.
Tinc ganes de mirar una cosa.
Ara ja ho veu tot.
És com allò de dir, em poso les ulleres per escoltar millor.
Això és una cosa molt arquetípica, no?
Ah, sí.
Que es diu una vegada.
I us ho sé, com estàs de la vista i de l'avui i de l'avui.
Sí, sí, fatal.
Ja no sé qui em poso, no?
Ja que us parla darrere de la peixera, el Cesco Ramos.
Hola, Cesco.
Exacte, no?
I res, doncs avui, com sempre, parlarem de moltes cosetes interessants, divertides, altres més serioses, com tot.
Bé, estem amb la setmana, ja sabem què hem parlat, doncs la setmana de la dona, doncs una mica ens ho comentaràs tu.
De la comemoració, exacte, no?
Exacte, de la comemoració, un dia dedicat a la lluita contra la violència de gènere, contra la violència envers les dones.
I aquí hem vist alguna coseta relacionada amb aquest cinema femení, farem un comentari.
I en molts municipis han fet també pel·lícules, han fet debats, han fet xerrades, han fet la conferència,
s'han fet el manifest, la proclama també, contra tot això, perquè és consciència de la gent.
Hi ha hagut també molts programes a la ràdio, diferents emissores...
Penso que s'ha fet una cobertura molt, molt àmplia, eh?
Sí, sí, necessari, eh?
De mirar d'implicar tota la societat, eh? Homes, dones...
A l'altre dia vaig veure que des que hi ha, que es comptabilitza per desgràcia, doncs aquesta lacra,
han mort 1.027 dones, eh? Doncs això és terrorífic.
I també es va comptabilitzar als òrfans, no me'n recordo la quantitat, però bueno...
I també això s'espera i dògicament els nens que han mort per culpa d'aquesta violència.
I ara només ens saltaven aquests que van en contra...
Clar, és que s'ha de falta d'aquesta manifestació.
Perquè mira, perdona, vull dir, és que són idiotes, per no dir alguna cosa més gran.
Vull dir, semblen tontos, és que semblen...
És que, ojo, no em diguis això, és que no em diguis què fas, què pintes amb aquella manifestació.
Vull dir, ja poques ganes hi havia amb aquell govern de Madrid,
i per parlar, perquè ja sabeu que és PP, Ciutadans i Vox,
i a sobre aquests desgraciats es presenten amb una pancarta diferenta,
amb tota la idea que ja sabem quina porten aquests senyors.
I bueno, bueno, bueno, bueno.
I jo el dilluns...
Després hi faltava...
I a mi el dilluns jo em vaig posar els pèls de punta,
perquè no sé si ho heu veure,
allò d'aquella senyora, la Nàdia, aquesta dona.
Sí, sí.
Doncs una senyora que havia patit,
no i la violència de gènere,
sinó per defendre la seva germana,
el desgraciat que va fer allò,
doncs va disparar trets,
i li va donar l'esquena i la va deixar a Minus Vàlida.
I avui s'ha encarat aquesta dona,
amb l'Ortega Smith, amb el de Vox, no?
I l'altre no l'ha fet ni cas.
Vull dir, l'ha mirat amb cara de...
No, no l'ha mirat, com d'aparta, no?
Vull dir...
Que no són els nostres, oi?
Clar, una persona minusvàlida,
que ha patit per això i que l'estava dient,
clar, tot el que li he de dir,
el que s'ha de dir,
perquè ja està bé de deixar obertura a aquesta gent,
que es pensa que realment tot és acceptable
i que es consideren democràtics aquests...
Perquè no es consideren democràtics,
perquè democràtic seria el que va acceptar
el Parlament Espanyol i el Parlament Europeu.
Que ha estat tothom a favor,
d'intentar eliminar això.
Ells no, per tant, ells no són demòcrates
i, per tant, no tenen dret a dir res,
les coses com siguin.
Bé, ja...
Amb això sóc radical.
I van en contra de la dignitat de les persones.
Totalment, totalment.
De la integritat i de la dignitat.
Entre altres, moltes coses,
però aquest tema, a mi m'engarrativa, absolutament.
Sí, sí, queda clar, eh?
És que no, no, no...
És que pots fer un manifest,
o pots dir si m'adhereixo al manifest,
o m'adhereixo i punt,
i no fer res més,
però ja està, però almenys ho reconeixen.
Sí, sí, però és parlant d'una violència familiar.
Això aquí està justificat tot.
Clar, i dius, vale, pot haver una violència familiar?
Clar que potser ja pot haver-hi la versió contrària,
però, home, aquest està molt clar
és que hi ha un percentatge altíssim,
d'un 90 i escaig per cent,
que és aquest,
que és que, vull dir, encara hi ha homes
que estan fent el que estan fent amb les dones.
Ostres, és que a mi això...
No sé com li donen pàbulo,
el que es diria, perquè, clar,
estem en una democràcia en general
i perquè tothom s'ha d'escoltar el que s'ha de dir.
Però no, pertany amb això.
Sí, sí, totalment d'acord.
T'acordeu, aquella pel·lícula
Te doy los ojos?
Ah, sí.
Te doy mis ojos amb la Aizia Arbol...
No, Aizia volia dir no.
No.
No, no, no, no, no.
Era Lluís Tossar
i ella és...
No me'n recordo ara,
però, bueno, és un pel·lículon...
És preciós, aquella pel·lícula.
Sí, sí, sí, és una estia gàstia.
Que bé que està...
Que bé un retrat.
Ella, quan veu que surt...
Sí, sí, sí.
Fugeix.
Fuig.
Sí, sí, sí.
I es troba quan arriba a casa de la germana
o a casa d'aquella amiga
i es mira els peus i...
Ostres, dius que he vingut amb la sabatia d'estar per casa, pobre.
Home, clar, mare meva.
Quan fuges d'això, dona igual, pots anar...
Sortir corrents.
Sortir corrents, no?
Per desgràcia.
Com per demanar-los a aquesta tolla
que tinguin cura de la salut mental
i que millorem-se, home.
Mira, jo ho estava pensant també.
És que és una manera de...
Mira, no tenen sensibilitat per res, aquests.
Ja està.
Per davar-ho, això.
Exacte.
Són uns brutos acabats.
Solament deien que, ostres,
pobres de família Franco
perquè estaven tocant el mort.
Vinga, home.
Romanyons.
Bé, vale, ja.
Que m'estigui encenent
i al final no podré...
Anem avançant a fer coses positives, va.
Ja ho veig.
Molt bé, xatos.
Doncs avui pararem...
Mira, vam fer una sortida molt xula
aquest diumenge passat.
Vam anar a l'Ella, a Marfil.
Doncs ja ens ho parlem una miqueta
i, bueno, doncs mira,
parlem una miqueta de vi,
que sempre va bé.
Que bo que era.
Sí, oh, que bo.
Molt bo.
La pança, oi?
Sí.
Després tornarem aquí a Sant Lluís
per parlar de l'exposició
que es fa al Cella Can Ginestà,
Weekend Song, El viatge.
I tornem a marxar a Barcelona,
en aquest cas a la capital,
perquè també parlem d'un museu
que ha estat renovat, una zona,
que és el Museu d'Història de Barcelona,
el MUVA.
i parlem una miqueta d'aquestes novetats
i del que s'estava plantejant.
I cinema, supernovetat amb el Jaume,
l'irlandès, de Martínez Corsese,
pel·lícula de 3 hores i mitja,
que ja ens comentaràs.
Que ja l'hagués comentat dilluns passat,
però no...
Sí, sí, sí.
Molt bé, una passada.
Una passada, no?
El viajante,
que es parlarà, Rosa,
d'aquesta pel·lícula guanyadora,
de l'Òscar,
de no fa gaire,
també amb...
Té diversos premis, sí.
I amb un contingut,
que també fa referència,
molt potent.
Jo us parlaré també d'una pel·lícula
dirigida per una dona
que és mexicana,
que es diu Alejandra Márquez Abella,
justament Les niñes vien.
Serà una revisió diferent
del paper de la dona,
en aquest cas,
i a més la vaig veure a consciència
per una vegada setmana.
I també una que es diu Marilyn,
que parla una mica del transgènere.
Parlem també una miqueta d'això,
no d'una forma molt clara,
però també és aquestes pel·lícules
ambientades a Argentina,
amb aquesta zona de la pampa,
i que sempre tenen
aquesta cosa peculiar.
El Jaume ens parlarà
de dues pel·lícules també,
una menys meravellosa,
i l'il·lusionista,
i ens faràs també
una bona referència.
I la Rosa s'ha encenat
a la primera pel·lícula
de Germans Cohen.
A veure si ens dona temps
i parlem d'aquesta gore,
sangre fàcil,
que és molt gore.
Hosti, sí, total,
és una cosa...
Al final...
Sang per tot arreu.
Se'ls hi va al cap totalment,
però bueno,
és la primera pel·lícula,
les primeres pel·lícules canalles
que feia...
Jo crec que és la primera pel·lícula,
era tota una descoberta.
Jo juraria que sí,
que Sag per fàcil
és la primera que va fer.
Sí, crec que sí.
Anys 89 o 88,
i a més és aquelles
que han vellit malament.
84.
84, que han vellit malament,
allò que dius.
Sí, té un regustre aquí
de ràdio,
allà decadent.
Sí, sí, sí, sí.
Clar, i que allò va ser
el que va donar la punteta
perquè fes el que han fet després,
que ha sigut magnífic, eh?
El que fan els Cohen.
Bé, doncs comencem per Alèia.
Vinga, xin-xin, no?
Comencem allà.
Xin-xin, bé bé.
Ja tenim aquí aquest Marfil tan bo,
Eolibori,
que és l'altre també,
la línia que tenia.
Dies dies, parlem, parlem.
Bé, doncs vam fer la visita al celler,
a Marfil Alèia Vinícola,
que funciona com si fos una cooperativa,
encara que és una propietat privada.
El que és molt interessant
d'entrar allà per situar-lo
és la ciutat d'Aleia,
el celler és modernista.
Ens va explicar
que l'havia construït un disceble
d'Antoni Gaudí.
Que es deia Jeróni Martorell.
Jeróni Martorell, exacte.
Molt bé.
Amb aquells naus tan grans,
amb aquells arcs.
Arcs parabòlics.
Parabòlics, però superalts, eh?
Molt macos, molt macos.
Un alçà impressionant.
A més, a tres nivells,
sobre el nivell del carrer,
perquè ara sabeu que l'Eia
és al principi ja,
bueno, la cerrarada litoral,
i té aquells desnivells,
aquella muntanyeta,
clar, doncs el celler aprofita
aquest desnivell,
i llavors comencen des de dalt,
tot el procediment,
des que porten el raïm,
fins que ja es fa
tot el procediment
de pensar,
de recantació,
de les cuves,
cuves de ceràmica,
de no sé què,
les tradicionals,
ara les actuals també,
no, de fer-ho,
no són d'alumini,
és alumini,
sí.
És alumini,
després, bueno,
totes les barriques
de fustes,
franceses,
de roure,
tot això.
Quan, en el seu moment,
també van exportar
moltes,
moltes barriques,
que aquí ja estaven utilitzades,
les van a portar a Londres,
això és molt,
aquesta anècdota és molt interessant,
molt divertida.
Abans deia la gran sort
que la persona que ens ho explicava,
el guia,
era molt amè,
molt didàctic,
feia unes comparacions didàctiques
molt xules,
el George,
que ens explicava,
per exemple,
imagineu que aquest tank,
on es fa,
on es deposita el raïm
i es fa una primera maceració,
perquè amb la pell i tot,
es va explicar que el color del vi
es treu per la pell,
perquè si no tot el vi és blanc,
de color blanc,
però si li deixes la pell
és això el que li dona,
o bé l'ossadet,
si li deixes poca estona,
o bé si deixes més hores i tal,
llavors és un viner,
no?
Doncs imaginau que això és una gran tassa de te
i el vi és la bolseta del te.
O sigui,
és molt bé.
Si deixes molt de temps,
és més fosc,
si deixes el moment,
queda poquet,
és veritat,
té tota la raó del món.
Figures així.
Molt bé, molt interessant.
Tot el procés de fabricació del vi,
de tot el temps que ha d'estar allà reposant,
les barrelles,
els copaig que han de fer,
clar,
el vocabulari és una mica tècnic,
no?,
per nosaltres.
Sí.
Els copaig que van fer,
segons l'anòleg o la persona que està allà encarregada
de veure quin tipus de vi volen fer,
no?,
quanta...
acidesa,
sí,
característiques monolèctriques,
després volar.
Volem parlar.
I després fas...
Anòleg, sí, sí, sí.
Anòleg.
I després ja fas la cata,
fas un tastet de fins una cata,
que et deixen tastar el blanc,
el blanc d'Alella,
el marfil d'Alella,
el rosar també.
També el marfil.
Que l'estat de moda ens ha explicat
que fer aquests rosarets molt pàlids
no són gaire intensos
perquè són la moda francesa.
Exacte.
Perquè aquí us recordeu que els rosars nostres
eren més potentius.
Vermellot.
Tiràvem més cap a vermellot.
Exacte.
I després el negre,
que és l'ibori també,
que d'on i do, eh?
El cap a...
Ens va agradar, eh?
El negre i el blanc també molt.
Era molt perquè portava
60% de garnatge
i 40% de cirà.
Exacte, sí, el negre era això.
I perquè jo sóc bastant forofó del cirà
i llavors a mi m'ha encantat aquest, no?
El cirà té molt bon rèn.
El que era més avorrit era el rosat.
El rosat no va tenir gaire èxit.
Era molt sucí.
Exacte, que era com molt lineal.
I va dir-ho ell també, eh?
Sí, era una mica més amarga.
Exacte, i en canvi el blanc sí que és el marfil.
És un clàssic.
I el blanc vol bo amb la pança blanca
i què més van dir?
Sí, portava...
Pensava que hi havia un percentatge d'un altre raig.
Xarel ho era, no?
Sí, o Xarel.
O no recordo què era.
El cava el tenia allà?
No ho heig d'apuntar.
Sí, sí, sí, hi havia cava.
Cava també tenen, sí.
El cava, el no tastar-lo, tampoc vam tenir la percepció.
Jo no sé, és que jo no el coneixo, no n'he provat mai, el marfil.
També es diu marfil, em sembla, o no sé.
Però no vam...
Jo he pensat que provaríem cava, que hagués anat bé.
Home, ja de cara d'altres de Nadal, no?
Clar, per això, perquè potser haguéssim comprat, vull dir que...
Sí, quan acaben la visita tenen la botiga, una petita botiga.
Tenen també un restaurant, en plan així, Macia Antiga, amb la llar de foc, allà.
I ja pots quedar-te a dinar, també, si vols.
I tenen aquesta, una petita botiga, amb els vins d'aquest caràcter.
Però vam marxar a un altre lloc i vam menjar molt bé, també.
I també vam menjar molt bé.
No farem publicitat.
És curiós, aquesta producció, no?
Aquestes van dir no sé quantes 60.000, no sé quantes ampolles de vi que peguen l'any.
Sí, 60.000, sí, sí, sí.
Clar, perquè només és en el moment de la barema, quan hi ha la barema i com pots fer, no?
I que, però clar, la sortida comercial és sobretot a les botigues especialitzades, restaurants...
Però jo crec que a grans supermercats és difícil trobar-ho, més a botigues especialitzades.
Denominació d'origen, Aleia.
Aleia.
Allà on vam dinar, també vam veure, allà.
Sí, sí, sí.
També vam veure el Marfil, també l'Aleia Blanc, també.
I un altre que vaig provar jo que també era un de l'Aleia, però en canvi aquí no era tan bo.
Aquell que et van posar a tu ja no era tant, no era el Marfil.
No era tan bo, era més a taula.
No, no, tampoc.
És una zona molt maca, eh?
La ciutat, l'Aleia, es pon el poble, el que és un poble.
És maco, és agradable.
Sí, que és maco, sí.
Molt petit onet, eh?
Però, bueno, és maco.
Té aquelles cases de, no sé, són d'indians o...
T'has de dir una cosa.
Però això, el modernisme aquest s'hauria d'investigar, a veure si es pot fer alguna ciutat, també.
T'has de dir una cosa.
Recordeu que vam passar per un garden?
Ho dic perquè vam veure un garden que vam dir, mira, hi ha aquesta cosa aquí, que no entrem i tal, no?
Darrere es veu que és bestial, és immens, està ple d'arbres, de flors i tal, però es veu que és una borrada, perquè un amic meu m'ho va dir, diu, dic, vam anar al garden.
Diu, però no hem entrat, diu, perquè jo no era garden ni res, semblava com regals.
De botiga de Nadal.
Diu, al darrere hi ha una esplanada que és un dels més grans que hi ha a Catalunya.
Diu, què dius ara?
Diu, quina ràbia, clar.
Ai, mira, hem de tornar.
Hem de tornar amb l'excusa, mira.
I anem a dinar al restaurant del Marfil, no?
Del Marfil, sí.
Molt bé.
Bueno, doncs mira, ja hem fet aquest repàs.
Va estar molt bé, va ser un dia molt maco, sí, la visita va ser molt agradable.
I si fa bon temps, a més a més, pots fer també la visita a les vinyes.
Que nosaltres no vam poder perquè com que havia plogut l'anterior, doncs que ha estat tot molt embarrat i com que no era convenient passar per allà.
Bueno, un altre dia.
Però bueno, i també sí, qui vulgui fer també, així, cates més especialitzades, els dos també.
També hi ha.
Per línia.
Vull dir, és que l'Ella...
Ah, vinga.
Hi ha set, hi havia set, no?
Set, set sellers, sí, sí, sí.
I bueno, ja explica el que era la denominació d'origen a l'Ella, que ha de ser pel tipus d'estaterra, no?
Han de tenir el sauló, aquella terra.
La sauló, sí.
Després el reïn ha de ser Pansa Blanca, també.
Molt bé, molt bé.
Ha de tenir aquest microclima perquè ells estan entre la serrada litoral i la mar Mediterrània.
Això els suposa hiverns més suaus, queda arrasarat del vent que ve de l'interior, del fred que ve de l'interior, queda arrasarat.
I a l'estiu també són estius més suaus, no són tan calurosos, perquè també, clar, tenir el mar a prop, també ho suavitza més.
De tota manera, val a dir, d'això no se'n va parlar, però cada vegada van més amunt a buscar terrenys per fer...
Perquè mirar allò que ens va ensenyar, eh?
Estava allò de la muntanya, eh?
I en vaig quedar.
No, no, més lluny vol dir, a part de...
No, clar, per la producció.
Més amunt vol dir cap a Vic, per exemple, no?
Vull dir, que hi van i ho busquen i, bueno, es fan estudis, no?
Doncs això em diu molt d'ells, perquè el que fan moltes d'aquestes grans, no vull dir el nom, però aquestes grans marques de caves,
que a Nadal surten totes i que fan molta, molta, molta publicitat per a la televisió, clar, se'ls hi acaba.
Llavors el que fan és exportar de Checoslovàquia, de parir coses, llavors fan uns mejonges.
Que depèn de quin moment et pots trobar un cava, que no és barato, d'aquests de la típica ampolla que tenen un femení, no vull dir el nom, ens en tenim tots, que pot ser molt bo, depèn de la temporada, pot ser molt durant aquesta temporada.
I això passa, eh? I estem parlant d'un cava de 10 euros, 11, que no és que diguis un cava de 3 d'aquests de...
No, amb això.
De marca blanca.
De marca blanca.
Saps que dius, més marca blanca és el que tu que et fots, però si agafes una cosa que ja té una referència...
I això és un problema. Llavors aquestes grans marques que mouen molt, a vegades, però com el que diem, no? Aquests com a menys diuen anem a buscar això.
Les altres no, ja no arribem.
Una cosa és buscar i l'altra és trobar, oi?
Exacte.
Tu vas allà i veus aquestes caves i dius, a veure quantes vinyes tenen, no?
Dius, bueno, si això han d'ocupar una publicitat mundial, doncs no, no lliga.
Molt bé, Rosa.
Doncs vinga, l'exposició.
L'exposició, el Weekend Song.
Weekend Song, el viatge.
El viatge.
És l'exposició que fan al celler de Can Ginestà, que la van inaugurar el 21 de novembre i es podrà veure fins al 21 de desembre.
O sigui que n'hi ha temps, eh?
Molt bé.
Es subtitula La vida és un viatge, un viatge de viatges.
És del Roger Córdova.
Schwagenberg.
Mare meva.
O sigui, de pare d'aquí i de mare, doncs està clar que deu ser o alemana o austriaca o alguna cosa així.
De fet, sí que hi ha fotografies també pregrafades, ho té per temes o per visions o moments de viatges, no?
O diferents concepcions de viatge, no?
El viatge de la memòria, que és quan veus les fotografies.
Bàsicament són fotografies, però també hi ha un, dos, tres, quatre o cinc pantalles de televisió on fan multatges de vídeo també, dels mateixos viatges, eh?
O el viatge a la memòria és de la seva infantesa, amb els germans, els cosins, els pares, els que ara són els avis, tant en fotografia com també amb aquestes imatges en vídeo, no?
És molt maco.
Viatges també a l'espai, també, no? En l'espai. Viatges, doncs, viatges als Units, a Islàndia, a Finlàndia, a Costa Rica, uau, una passada.
Aquest ha viatjat tota la vida.
A Indonècia.
No? I és bo que és força jove, eh? No és massa gran, no?
I amb la parella també es veu, no? O amb altres persones, amb amics, però bàsicament viatges així en plan una o dues persones, no molta gent més.
Molta fotografia així de carretera, de fars, hi ha dues fotografies precioses de fars, maquíssims.
Després hi ha també el viatge, parla del viatge de la ment, no? Del viatge que trasllada a un altre estat, no? De placidesa, de recordar coses maces, de trobar-te bé amb tu mateix.
Aquest és molt maca, perquè fa com una composició dual de la fotografia de la persona amb el... pot ser, doncs, una noia...
Les fotografies són precioses, eh? Una senyora, un senyor, un noi, només jove, un nen, no?
Amb els suïts tancats, hi ha fins i tot un dels cambrers del bar de Camp Ginestan.
No, sí, és el cambrer o el propietari, és igual, però hi ha una persona també personal.
I llavors amb els suïts tancats i veus una fotografia, més o menys, que li està fent costat, on suposadament aquesta persona pot estar somiant o imaginant on s'està transportant, no?
És molt xulo també.
Que maco.
Sí, és molt maco. Ja dic, i el muntatge en vídeo, que també, a més a més, hi ha aquest muntatge en vídeo, és molt xulo.
Mira, la presentació de la... jo crec que val la pena veure la presentació que fa i l'explicació que fa, no?
A l'entrada de la... de l'exposició diu...
Un escrit.
Diu, la vida és un viatge, un viatge de viatges, no?
A Weekend Song, el viatge és una exposició audiovisual i fotogràfica sobre aquells viatges literals i metafòrics que componen la història de les nostres vides.
Des del viatge físic, que fem desplaçant-nos, fins al viatge astral, que permet a l'ànima volar.
Això que us deia, no?, d'aquesta dualitat, aquesta doble fotografia, no?
A travessies temporals, que fem en recordar mons imaginaris que l'art ens concedeix, també el que l'art s'imagina, no?, el viatge que et permet viatjar.
O ponts invisibles que es construeixen quan ens mirem els uns als altres.
Aquesta exposició és un viatge al nostre interior, un mirell en el qual perdre's i un reflex són trobar-se.
Viatjar és el nostre denominador comú.
Són partícules viatjant a la velocitat de la llum per l'univers, sense mapa ni destí.
L'únic que podem fer és gaudir del projecte.
Que comenci el viatge.
Que maco, no?
És molt maco, és molt poètic.
Té un altre, que si voleu també la llegeixo, que és molt rapidet, el viatge, que aquest sí que és un poema que ho fa així.
Diu, la vida és un viatge, un viatge de viatges, transcendir el temps i l'espai, escapar de la realitat i fluir contracorrent.
Trencar murs dimensionals eternitzant instants fugassos.
Abandonar el teu cos, les teves pors i volar sense ales.
Cristal·litzar mons imaginaris, aturar el temps, viatjar sense destinació, sense mapa ni por al desconegut.
I perdre's.
Aturar-se a mirar.
Reprendre el viatge i no parar fins a trobar-nos ballant en un petó infinit.
Aquests viatges componen la partitura de la teva melodia, la nostra melodia.
Weekend song, el viatge.
Ui, és molt maco.
Sí, sí, sí, un petó infinit, eh?
Sí, i surt molt la idea del petó.
Hi ha parelles sense petons, diferents tipus de parelles sense petons.
Ah, guai, sí.
Que interessant.
És molt agradable, és molt xula.
Bueno, doncs en passaré, perquè jo passo per davant i mai tinc temps de veure-ho.
Doncs val la pena una estoneta abans.
Ja, a veure si puc.
I després hi ha una estoneta ací també que està preparada, que està fins i tot amb un sofà,
que pots seure allà i veure el vídeo que té allà muntat, el vídeo muntatge.
Molt bé, doncs vinga.
A mi s'ha vingut d'una pel·lícula, ja la deixo llesta, que he vist aquesta tarda, és el Pirata i la Dama.
Sí.
Aquesta pel·lícula, el que m'ha agradat més de tota, perquè és molt fluixota, no és allò, és que ells són dos amants, no?
Vull dir, ells són ja així una mica espigats.
I llavors diu, no existeix ni el passat ni el futur, diu, és el present per nosaltres.
Això és el que conta.
També està molt interessant això.
Sí, sí, sí, està molt bé això, sí.
Home, no hi havia pensat com això.
Bueno, mira.
Molt bé.
Recomenació.
Sí.
Molt bé.
Doncs ara seguim parlant una miqueta d'espais expositius.
En aquest cas és el Museu d'Història de Barcelona.
no estem parlant de l'exposició, estem parlant d'un museu potentíssim, eh?
Un museu...
Un museu què és?
De Rancia Bolengo, que és una que ja...
Sí, sí, sí, aquest ja porta, eh?
Sí, sí, t'ho explico ara així ràpidament, perquè una mica ho tinguem present, però és un espai...
Mira, doncs es va començar a fer excavacions l'any 1931, fins a la Guerra Civil, que va tallar, evidentment, tot això, no?
Perquè, bàsicament, es volia col·locar allà, bueno, es van trobar una sèrie d'elements,
i es volia col·locar la Casa Padallars, que és la casa on està el Museu d'Història de Barcelona,
a la plaça del Rei, al Muba, que es coneix com a Muba, a màquina intercalada.
Aquesta casca s'ha portat pedra a pedra, del carrer Mercadès, que estava a la Via Lalletana,
doncs, al fer els fonaments, es va trobar, no?
I hi ha una fotografia que, bueno, que és aquesta.
Això, és molt complicat des d'aquí veure-ho, però això està a plaça del Rei, eh?
Vull dir, tot el que està tapat avui en dia...
Està al subsol, no?
Està al subsol, no?
I llavors, clar, tot això es va obrir, i es va deixar durant molt de temps obert, no?
Perquè, clar, i això era part de la Barcelona romana,
que ja veieu que n'hi ha de tot, que hi ha fins i tot amforats i coses d'aquest tipus,
clar, i evidentment la ciutat romana que es col·loca sempre.
Però es va molt bé aquest museu quan veus els diversos nivells de construcció.
Tens la Barcelona romana, tens la Barcelona al medieval,
de la primera educa medieval, i la construcció a sobre del període medieval.
És a dir, és molt interessant veure això.
Està al costat de l'església, això?
Al costat de...
Seria al costat...
Bé, si d'on està la catedral,
diguem, on està la part de la capçalera de la catedral,
doncs així, al costat, la plaça del rei, una placeta que hi ha dins.
Sí, sí, sí, hi ha de conèixer.
Per tant, que és molt bé.
Llavors, sabem que allà l'any es van descobrir aquestes restes,
i ja es va obrir l'any 43 al Museu d'Història,
amb aquest espai, i llavors després es va afegir al Saló del Tinell,
part del que seria el Palau Comtal,
que això és una cosa molt interessant,
i la capella de Santa Àgata, que també es va fer.
I a l'any 44 es fa al carrer dels Comtes,
que és el carrer que baixa cap avall,
i allà es va trobar la seu episcopal,
la primitiva seu episcopal visigòtica d'aquell període,
i al 68 el baptisteri,
que últimament s'ha reestructurat tot
i han fet una secció molt, molt interessant.
La veritat és que és un passeig molt maco,
que va des de l'època romana fins als principis,
fins al que seria la construcció de la capella de Santa Àgata,
que allò deu ser del 1300 i poc.
És a dir, estem parlant d'aquest període com a tal.
Pel mig també hi ha petits interludis,
no massa amplis, no?,
que parla de la Barcelona islàmica,
aquell petit període, no?,
que va tenir un nom molt curiós,
aquella Barcelona,
si em permeteu dos segons.
Ho busco?
No, no, no, és que és coneguda com Medinat-Barxaluna,
va ser coneguda, no?,
entre el 711 i el 801,
Barcelona va estar dominada pels àrabs,
i es deia Medinat-Barxaluna,
és molt curiós, no?
Barcelona.
No se sap gaire, no?,
saps que potser va venir amb el seu moment al Mansur, no?,
a l'any 1000 i va destruir no sé què,
però aquesta ocupació la coneix molt poca gent, no?
No és tan habitual.
Bé, totes aquestes cosetes, no?,
l'arribada del jueu,
tot aquests elements que van donant punts d'inflexió,
però sobretot conèixer aquesta Barcelona romana
que tenim a sota.
La de sobre ja la coneixem,
o ja la tenim més coneguda,
fins i tot jo que faig aquestes sortides i tal,
hem fet la Barcelona romana per fora,
i ara falta veure aquesta Barcelona amagada, no?,
que és meravellós perquè hi ha,
hi ha, doncs, d'homus, no?,
hi ha trossos de moussac,
hi ha pintures murals,
hi ha una pintura mural que a mi m'ha cridat molt l'atenció.
Hi ha les bugaderies, les tinturaries,
les cel·les binàries, on es feia el vi,
també es veu el procés de decantació,
com ho feien en aquella època.
És molt interessant una cosa,
que és l'opus signarium,
que és la manera de fer les dipòsits, no?,
amb una mena d'alament rosat, no?,
que el que feia és que el vi no es perdés,
que no es filtrés, no?
era com una primera ceràmica,
una cosa molt interessant,
que ja anirem...
Escolta, serà més interessant que a ella, això, no?
Bueno, el que passa és que és això,
que és un espai com que, bueno,
que una mica s'ha d'entendre,
perquè tu arribes a...
Serà més arqueològic.
Sí, sí, sí.
És a dir, la part de Roma i Visigòtica
és molt arqueològica,
el que veus són forats i pedres, bàsicament.
Però, bueno, si t'ho van explicant
o vas veient, val la pena.
I la part medieval sí que és molt sencera.
Quan entres al Palau Comtal
i quan entres al Saló del Tiner
i que ja coneixem una mica tots,
però que també té les seves històries, no?
I ja no et dic quan s'acaba,
doncs, amb el que seria
l'interior de la capella de Sant Àgueda,
que és preciosa, no?
Amb el retaule de Jaume Oguet,
que també l'explicaríem, no?
Vull dir, amb el cas que es plantegés.
Però, bueno, això és el que seria
per un costat i per l'altre
el que m'han explicat a mi.
Vull dir, que m'han explicat no.
Apunteu-se que...
Sí, sí, bueno, això ja...
Ja farem promoció per internet i tal, no?
Val la pena.
Xesco Ramos, amics.
A l'Instagram i al Facebook.
Dic que sí, dic que sí.
Ja aprofitem l'espai.
A més, és un molt bon guia,
un molt bon guia d'art.
Però igualment, a banda d'això,
val la pena visitar-lo,
si no potser, lògicament,
d'una forma guiada,
hi ha audioguies
que també et van ensenyar, no?
i que, bueno, val la pena fer un recorregut.
Bé, dejamos el mundo...
Però si és un recorregut millor.
Sí, home,
ara ho veig més confí per preguntar coses.
Torno a dir el nom, no és broma.
Digue el nom de la página web.
No, no, no, si no tinc web.
Molt bé, però és una...
És més aviat.
O del Facebook, aquest.
Sí, sí, no, no, dono igual.
És el meu nom, ja està.
Xesco Ramos.
No, no, no hi ha...
Xesco Ramos, busqueu,
amb aquesta cara que tinc,
i si no, busqueu un Xesco Ramos,
que no hi ha molts, amb ulleres,
així que mira fixament.
Bé, doncs...
Parlem de cinema.
L'irlandès, Jaume,
3 hores i mitja.
Jo, sí, molt bé, molt bé.
Escolta, jo llegiré aquí 5 o 6 opinions
de persones així,
que se suposa que en saben més que jo,
esclar, vull dir, això també...
Això és impossible.
No m'ho crec, jo tampoc.
Que provocador que sóc, eh?
Diu, la millor pel·lícula sobre el crim,
sobre el crim d'Escorcés,
des d'uno de los nuestros, i això...
Ui!
Em queda la memòria,
perquè aquella a mi em va...
Allò era bastial.
Allò era meravellós,
era pel·lícula.
Diu,
la joia de la corona cinematogràfica d'Escorcés.
Aquest és un tal Invit Lambert.
Llavors, ja aquest,
el Guillermo del Toro,
diu,
l'irlandès és una obra mestra,
senzillament.
El Petsy,
i quan Petsy i De Niro,
estan junts a pantalla,
et fa creure en el poder de l'art.
Impressionant.
També són coses, no?
Us ho llegeixo perquè penso que...
No, no, no, i tant que sí.
Aglutinen, no?
Sí, sí, sí.
Llavors diu,
Robert de Niro està sensacional
en l'obra mestra
sobre la màfia d'Escorcés.
I l'últim és
Un logro mayor d'Escorcés.
O sigui que...
D'allò.
Jo, en canvi,
estic amb que
encara hi ha un
que ho fa millor
que l'Escorcés,
que és l'Alpeixino.
Ah, bueno.
La veritat és que...
Aquest deixa l'anar, eh?
És que és el Hoffa,
representa que és aquell sindicalista,
que es diu que no se sap.
Bueno, diuen ells
a la pel·lícula,
però aquí sí que t'ho detallen, eh?
Com va a desaparèixer.
Sí.
Llavors, bé,
com que ja he dit
totes les paraules maques,
ara, doncs,
en crida, doncs...
Però exactament una mica
de què va,
any 50, no?
Sí.
Bueno, la mort de Kennedy...
La mort de Kennedy,
no, 60, llavors, no?
60, 60.
62.
Però ja comença abans,
això, vull dir,
ja abans,
ja...
I el Hoffa aguanta més,
va més cap aquí, eh?
Sí, és cert.
I llavors,
jo, a veure,
jo vaig quedar impressionat,
i d'entrada
no sabia ben bé per què,
perquè totes aquestes
petites coses que he dit
és que són molt atinades,
vull dir,
són senzillament
clavades
del que et proporciona
una pel·lícula com aquesta.
I llavors vaig arribar
a una mena de conclusió,
i la conclusió és que
aquesta pel·lícula
abraça, eh?,
d'una manera
correctíssima
tot el que és
l'imaginari
que ja tenim creat
nosaltres.
Vale.
Eh?
Nosaltres estem formats
precisament
d'haver vist coses, no?
I aquesta formació
està tota aquí
en la pel·lícula.
Guita, Rosa,
tu que ho veus,
guita quina imatge
més impressionant, no?
Home, sí.
Aquest...
Aquest...
Tot de senyors d'aquí
blindant,
blindant,
amb una...
Se suposa que hi ha
una altra, no?
Que està aquí darrere.
No, aquí el que estan
és protegint aquest.
Sí, sí, sí, clar, clar, clar.
Fent una pantalla humana.
Sí, sí.
Una muralla, clar.
Una cosa molt bona.
És que sembla en quina negra, no?
No.
No, no, és en color.
Encara voldria dir
una altra cosa.
Vosaltres heu observat
que aquestes pel·lícules
de la Netflix...
De la Netflix...
Netflix, Netflix, sí.
Que esteu veient,
perquè les veieu molt i tal.
Algunes, no, no.
Jo no tinc Netflix, eh?
Jo no tinc Netflix, eh?
i vaig veient alguna cosa.
Vale.
No heu observat
que diríem que tenen
una estètica més simple
que no pas al cinema?
Sí, totalment.
Doncs aquí també, eh?
Jo això vaig dir-ho la primera vegada.
I això també és Netflix.
Això també és Netflix, sí.
Ah, cagó en l'olla.
Quina mania, eh?
Però jo m'ho he adonat, eh?
Heu d'observar això, eh?
Perquè després,
ho vaig dir...
A part de...
És curiós,
perquè aquesta imatge no.
Aquesta imatge
és d'una complexitat
i d'allò.
Però llavors,
quan aquest diu
que quan els dos,
el De Niro i el Pessi,
estan en pantalla,
diu...
Penses en l'art?
Sí.
És veritat,
perquè és la base, eh?
Clar.
La base és quan
ells dos sempre parlen.
Sempre estan junts
i sempre van d'allò.
Però el que vaig observar,
i això ho vaig veure
en el cinema verdi,
és que li manca
aquella qualitat
que podem trobar,
jo què sé,
amb els Padrinos o...
O a Casino.
O a Casino,
oi, sobretot a Casino.
Clar.
És que jo t'he de dir,
això recorda
per la forma de muntatge,
per el ritme cinematogràfic
a Casino?
La cadència,
i m'estàs dient
que la cadència
és més pausada,
més tranquil.
Més pausada,
exactament.
Perquè hi ha els moviments
d'execuacions,
llavors allò és
bim-bam-pum
i tal.
Doncs perfecte.
I permeta'm una cosa,
perquè veus,
això m'ho acabes de refutar
perfectament,
ho acabes de dir de Netflix.
Ja m'he recordat
balada de no sé què,
i és una pel·lícula de Netflix,
són quatre o cinc històries,
o sis històries,
vinculades amb això.
Ja no l'he vist,
aquesta.
I em va semblar
una pel·lícula,
a banda d'una o dues històries
que més o menys
s'agafen bastant bé,
em va semblar
una pel·lícula molt fallida
i amb l'estètica de Netflix.
Llavors això és el que a mi
em preocupa una mica,
que estem agafant una línia...
Tot i que hi ha aquests autors
que...
Més simplista, no?
Potser.
Clar,
hi ha molt de pressupost
perquè Netflix
deixa anar unes milionades
increïbles,
evidentment per això
s'explota aquest producte
en tots aquests canals.
Clar,
tu ho saps aquí.
A vuit euros al mes
multiplicat per milions
de seguidors,
doncs imagina't el que treuen
aquests senyors, no?
Harvey Keitel,
el passió,
bueno, ja ho he dit,
no?
Ho he dit tot aquest...
Però a mi em fa poc
que la part artística,
la direcció artística
d'aquestes pel·lícules
perdin presència
per culpa de ser Netflix.
Per altre costat,
vull dir,
és comprensible
que,
bueno,
com en el temps de,
no sé,
per exemple del Cinemascope
també ens va desorientar
aquella estètica, no?
Era molt més plana, no?
Sí, sí,
panoràmica,
exacte,
clar.
I quan no era així
es veia...
Clar,
com algú, sí, sí.
Això.
Doncs allà,
ho vam fer bé aquest pas,
no?
Aquesta novetat,
per dir-ho d'una manera, no?
Les altres coses,
Cinerama i...
Clar,
això no funciona tan bé.
Això ja, no,
però és que això era
publicitari i prou
per mi, no?
Però aquí
el que em va semblar
és que...
A mi el que em fa nos
és que jo crec que Netflix
hauria d'apostar
per noves,
per nous directors
o directors línia Netflix,
però no,
jo no crec que aquests
grans directors
haguessin de vendre
a una major
d'aquestes característiques,
perquè no deixen de ser.
És a dir,
això és com si
et vens a la 20th Century Fox
o et vens la...
Avui en dia,
aquests canals de televisió
són les grans
noves productores
de cinema,
la filleta, no?
o ho fas com ells diuen
o...
Amb la seva línia
o malament rai.
Però bueno,
és el que hi ha.
Però encara
un lloc és impressionable.
Però molt bé, eh?
Sí, sí, sí.
No hi ha dubte.
Sí, és una pel·lícula
però s'està exhibint
en els cinemes.
Clar, clar, clar.
Sí, sí.
Sí, vull dir,
amb dos o tres,
o no gaire,
cinemes, eh?
Són uns quants.
Precisament el de Sant Boixi.
Ah, molt bé.
El de Sant Boixi
sí que ho passen allà.
I m'imagino que durà...
I també el Verdi, em sembla.
El Verdi sí, home,
ja ho veig veure.
Ah, vas veure tu.
És que un amic també
me'l vaig trobar a dir a l'autor
i vaig a veure l'erlandès.
Dic, hola, vinga.
Per això he dit
que tens per estona.
Sí, no?
Per això he dit
que molt bé.
Molt bé.
Fantàstic.
Doncs ara anem a parlar
d'una altra gran pel·lícula.
Jo la tinc amb molt bona memòria
i ara es parla a Rosa del Viajante,
guanyadora de l'Òscar,
la millor pel·lícula estrangera.
A mi, a mi, a l'estrangera,
sí, de parlar no anglesa.
Exacte, no?
2014 o 2016?
2017.
Això, a mi,
el postminat massa lluny.
A l'Òscar va ser el 2017.
La pel·lícula
és d'una eina anterior.
A l'eina anterior
l'havia guanyat també a Cannes
el Premi el millor guió
i el millor actor.
Perfecte.
I també a la Seminchi
el Premi de la joventut.
I va estar nominada
al Globo d'Or
el 2016 també.
Molt bé, molt bé.
Com a millor pel·lícula estrangera, sí.
Magnífica pel·lícula.
Estava...
Bueno, no és que estigui basada.
Ojo, a veure.
És el mateix...
El director guionista
és l'Àsgar Faradi
que és iranià
i ha fet aquesta...
A més a més,
va fer també una pel·lícula
que es deia
Nader i Simin.
Ah, sí?
Història...
No, Nader i Simin.
Una separació.
Una separació.
No l'he vist, però...
Aquesta també és molt bona.
Jo sí que l'havia vista ja, aquesta.
Molt bona la història
d'una separació
allà,
en un país
on la religió majoritària
és la religió musulmana.
Ostres,
molt bé com toquen el tema, eh?
A més, ja per mitjà
la història
que un dels dos
penso que ser
ja la que vol marxar
a viure a l'estranger
a Europa
vol venir
i que la tenen un fill
i bé, és...
Com tracten tot això?
Està molt bé.
Està molt bé.
Dius, estàs en un país?
Doncs això.
L'hauríem...
Pròxim.
No?
Irà molt, l'hauríem mitjà.
I...
I com ho tracten?
Doncs aquí
és amb...
A veure,
no és que estigui basada
però està una mica
sí que està inspirada
amb la mort d'un viatjant
d'Arabzur Miller
la novel·la...
Bueno, novel·la i obra teatral
d'Arabzur Miller
Sí, sí.
I ells fan,
els protagonistes
són una parella
relativament...
Bueno, jove,
força jove,
que ell és professor
de literatura
a un institut, no?
Sí.
Això és un ensenyament secundari
i tots dos estan
al matrimoni
estan treballant
amb una companyia
de teatre
no se sap molt bé
si són amateurs o no
no tenen massa
no
recursos, no?
No se li deu així
massa
jo penso que igual
són així en plan
amb pocs recursos
no vol dir que
ho fan bé
però ho fan molt bé
i estan
per això seria
teatre dins el cinema, no?
Sí.
estan assajant
i després s'estan ja representant
ja en l'estrena
i tal
aquesta obra d'Arabzur Miller
la mort d'un viatjant
i clar, sabeu que
la mort d'un viatjant
parlava de la història
d'un senyor
que era viatjant
que anava
pel país
pels Estats Units
doncs venent
el seu producte
però era una persona
mediocre
no era tampoc
no tenia
no tenia gaire
en canvi
es creia
que sí que l'important
era doncs
agradar molt a la gent
agradar molt a la gent
i així doncs
triomfaries
no?
El son americà
però aquest senyor
no ha arribat
i ho fa
fins i tot
està a punt de perdre
la feina
un desastre
un dia
tenen dos fills
ell està a casa
també tenen dos fills
i un fill
amb un viatge
que ha d'anar a parlar
amb el pare
que ell està de viatge
a Boston
en una altra ciutat
descobreix
que està enganyant
la seva mare
amb una altra dona
i el fill
no perdona
i el fill no perdona
el seu pare
amb la vida
això no li perdona
mai
no perdonen els fills
no
els fills això no
això costa
ni el
es veu que costa
ni el
clínis
amb allò
dels 13 maris
els fills van dir
que no
el païs
doncs una mica
era per situar-la
per situar la pel·lícula
era mort d'un veatxant
aquest senyor
acaba suïcidant-se
a la novel·la
a la teatre
i bueno
com que ells
estan representant això
però es veu la seva vida
la vida d'ells
ell està fent classe
a l'institut
llavors
a l'edifici
on viuen
aquesta parella
està a punt
d'ensorrar-se
perquè estan fent
una obra al costat
que estan tocant
la cimentació
i bueno
està a punt
d'ensorrar-se
i l'han d'abandonar
l'han d'evacuar
aquest edifici
a més veus
entre els veïns
com s'ajuden
com
ei mira que el meu fill
no vol aixecar-se
veu que és un nano
amb una discapacitat
física, mental
que està allà
al llit
i ell entra a casa
dels veïns
s'ha generat gran
ajuda el seu fill
que no ho tenia
ja 40 anys
i l'ajuda
també
a sortir d'allà
com els veïns
van dient
però què passa
no, no, va, és que l'edifici
que caurà
i hem de marxar tots
i vinga, va
sortiu, sortiu
que aquí no podem estar
va, que és perillós
entre tots els ajuda
gent amb molta educació
moltíssima educació
i bueno
se'n van
clar, no tenen on anar a viure
i llavors el director
de l'obra
del teatre que estan fent
els diu
doncs mira
jo ho sé d'un pis
que és un pis meu
que s'ha quedat buit ara
la llogatera ha marxat
i us podeu quedar allà
bueno, potser ells se'n van
el veuen
i va, doncs vale
doncs mira, s'ha de neteja
s'ha de posar
però bueno, vale
s'instal·len allà
amb les seves coses
i tal
però hi ha una habitació
amb les pertinences
d'aquesta senyora
de l'anterior
llogatera
i no hi ha manera
que aquesta senyora
vingui a buscar-les
afirats que si posen
les pertinences
a la terrassa
que si una nit plau
que si no sé què
i no arriba a venir
bueno
el tema
amb aquestes
és una miqueta
per veure
la
la confusió
no, amb aquesta senyora
llavors ells estan allà
i passa
una situació molt
violenta
que no es veu
però sí que veus
després al final
el resultat
no que ella ha d'estar
a l'hospital
ella s'avança a casa
està a casa
i llavors
el marit
encara ha de fer
unes gestions
i ha de venir
a comprar una cosa
al supermercat
abans d'arribar a casa
a sopar
a portar coses
pel sopar
i bueno
toquen a la porta
ella obre pensant
que és ell
clar
ja et dic
si vivien en un lloc
que tothom es coneixia
i tal
doncs ella estava acostumada
potser no
va ser molt imprudent
també no
doncs obre la porta
de baix
a portar automàtic
i deixa la de dalt
també
i ella s'anava a dutxar
i ja la següent escena
ja està allà
a l'hospital
amb un trau aquí
al cap
que no vegis
amb tot pena de sang
no sé què
no saps què més
ha passat allà
perquè
ostres
o sigui que
l'han atacat violentament
així de clar
després es veu
que és que clar
l'anterior inquilín
llogat era
la senyora
des de vida dissoluta
que es veu
que rebia molts homes
no sé què
i clar
aquí està la història
però s'imagina
aquest fet
el que canvia
la vida
d'aquestes dues persones
evidentment
i la reacció
de l'home
i la reacció
d'ell
i d'ella
i amb una societat
així
i amb una societat
així
que dius
ostres
ho denuncies
ell sí que és favorable
llavors és a partir d'aquí
tota la reacció
d'ells dos
enverina d'alguna manera
la reacció
i el caràcter
de l'agressor
que sembla
una persona
que no ha trencat mai
un plat
no?
sí
tenia aquesta sensació
que és un home exemplar
però segons
quan mira la màquina
la càmera
ostres
li veus una mirada
que dius
hòstia
sí que és capaç
però en canvi
de cara a la dona
s'ha deixat pensar
per la temptació
que diu ell
no per la temptació
és que acaben descobrint
qui va ser
clar
però de cara a la galeria
ell dissimula
ell com que no
no sé de què va
vull dir
aquesta cosa de l'agressor
una persona que també està casada
una altra persona
que també porta una doble vida
que també està casada
que està casat
que la seva filla ara
és casada
que bueno
clar
ostres
però en canvi
està tota la vida
enganyant
la seva dona
amb altres dones
o pagant
o el que sigui
però és molt interessant
el tema
perquè és una societat
musulmana
com reacciones
davant d'això
exacte
una crítica
com
ostres
sense violència
perquè no hi ha violència
però sí que veus
tota la ràbia
que hi ha interior d'ell
i és el tema
d'això
com es conjuga
tot això
de si es denuncia
no es denuncia
ella no vol denunciar
perquè dius
ostres
si vols de tornar a explicar
tot arreu
i no sé què
i clar
ja no és plan
dius
és igual
totes veïns ja ho saben
qui et va trobar
a la dutxa
com estaves
Nua com estaves
a veure
qui t'ha trobat
i és una miqueta
la relació entre ells
i sobretot
el tema del perdó
del perdó
és el tema del perdó
és un gran
de si s'ha de perdonar
no s'ha de perdonar
el per què
per viure tranquil
no era tranquil
per poder passar pàgina
per tirar endavant
exacte
jo crec que el perdó
és un invent
que no
sí
no el perdó
en aquest aspecte
clar
però ells tenen religió
a la religió
sí que hi ha
una mica aquest valor
igual que
ara que dius això
aquesta setmana
ho he escoltat
que
o sigui
els turcs
s'han atracat
en els curs
sí
i estan ocupant
les seves cases
han fotut a fora
tot el
en el lloc
sí sí
però tota una franja
que han creat
de seguretat
per dir-ho d'una manera
i tots els curcs
que vivien
en aquesta franja
fora de casa
vull dir
aquestes franges
millor dit
d'aquella zona d'allà
sempre estan iguals
palestins
no sé què
polèmiques
no sé quant
són aquestes fronteres
polítiques
que no són fronteres
naturals
exacte
llavors aquí és el problema
que encara hi ha
molta problemàtica
d'identitat
i nacionalisme
d'aquesta manera
però tu t'imagines
una persona
que està a casa seva
i tal
doncs imagina que et facin
fora de casa
en el que t'ha costat això
has de tornar a començar
molt bé
seguim una miqueta
parlant de
en aquest cas
d'una pel·lícula
de diguem
feta per dones
és a dir
feta per dones
bàsicament
protagonitzada
per una senyora
que es diu
Ilse Salas
i dirigida
per Alejandra Márquez
a Vella
són les niñes vien
una pel·lícula
d'any 2018
fa un anyet
i que ha guanyat
em sembla que són
4 premis Ariel
que són aquests premis
que es donen
no sé on es donen
si és a Mèxic
directament
o es donen a nivell
bé són bastant importants
com es lleuen
aquests premis
Ariel
no sé si és a Argentina
o és el BAFTA
és com si fos un BAFTA
d'aquests així
com a europeu
no sé
o iberoamericà
dona igual
va guanyar
a la millor pel·lícula
millor pel·lícula
millor actriu
ella
i millor
vestuari
i tot això
és una pel·lícula
que a mi
em va posar
els pèls de punta
perquè és una pel·lícula
i com et torno a insistir
dirigit
per una dona
és una pel·lícula
que va estar
amb aquesta
digues
sí sí sí
digues
el Premi Ariel
és un premi cinematogràfic
considerat
la cadena mexicana
mexicana
d'artes i ciències cinematogràfiques
fantàstic
doncs llavors una mica
seria aquesta part
va guanyar
4 premis
allà
perquè és una pel·lícula
que bàsicament
és el que comentàvem
em sembla que
amb aquesta
em vas dir
que era el cicle
el cicle
sí
comemoratiu
d'aquest dia
contra la violència
de les dones
al cine baix
sí
feien 4 pel·lícules
una d'elles era aquesta
les nines bien
sí
és una pel·lícula
que sembla que no passi res
passant moltes coses
i això és a mi
el que a vegades
amb el cine
em posa una miqueta nerviós
perquè estem parlant
de la societat bé
no bé
superbé
de Mèxic
vull dir aquesta línia
ella ho fa
ella sembla que no passi res
a la vida
és el que tracta Roma
no
bueno
doncs mira
no anem malament
no anem tan lluny
no dir que potser Roma
va per aquí
una mica la societat
ben estant
exacte
de luxe
exacte
exacte
exacte
evidentment
però aquí jo crec que
és més aviat
la visió femenina
és a dir
d'aquestes dones
que són
dones d'aquests marits
potentats
que tenen negocis
i que elles
evidentment
no treballen
estan amb un altre
clar
estan amb un altre nivell
exacte
ella està preocupadíssima
perquè resulta que
és el seu aniversari
i ella està
evidentment
a la perruqueria
fent-se les ungles
el que vulguis
i tal
que em sembla
totalment joable
i amb això
no hi entraré
però està preocupada
per el que serà
no, és veritat
jo no hi entraré
si s'ha de fer les ungles
que se la passi
clar
no, però vull dir
que no entraré
amb el concepte
cadascú
ha d'estar guapíssim
per qualsevol situació
va, va
no, no
però és veritat
però el problema
està en la preocupació
que té ella
perquè resulta que ha entrat
una papallona
i que no la volen treure
perquè dona mala sort
per la seva festa
i el jardiner
diu que no sé què
una papallona negra
negra, sí
llavors aquestes coses
ja plantegen el què
què passa?
estem amb els anys 80
també clar
les formes de vestir
aquelles ombres
aquells pentinats
aquelles coses
llavors la típica
que ha entrat
dins la societat
i és una mica hortera
llavors clar
aquestes que són ja
finetes
a si mateixa
i llavors
exacte
i la seva única obsessió
era d'ella
la seva il·lusió és
a veure si encara
que estigui amb un marit
i que estigui bé
i que tingui un cotxe
de color xampany
que això era molt típic
de l'època
aquestes coses
aquests cotxes
d'aquell moment
i tal
la seva il·lusió
és trobar-se
a Julio Iglesias
en aquella època
en aquella època
era l'homàs
els 80's
a liar-se amb ell
si pot ser
i viure al corte inglès
d'Espanya
venir aquí
i viure al corte inglès
diu d'Espanya
o diu de no sé on
com dient
com viure
clar
venir a Espanya
perquè
en aquella època
a Espanya
és que mi marit
va anar a Madrid
a fer negocios
o Madrid
o era als Estats Units
era com
la madre tierra
aquestes coses
una miqueta
que dius
aquestes coses
com dius
madre mia
com una mica
colonialista
tot plegat
és una cosa
com molt estranya
i llavors
veus que
arriba aquesta crisi
i el normal
és que tu vegis
veient
com van caient
lògicament
aquesta gent
clar
com va passar aquí
també la crisi
que molta gent
va perdre
bueno
vas veient
o vas intuint
però ella sembla
que no li passi mai res
és com que intenta viure
en un altre món
mentre el marit
està a casa
i està tirant-se l'alcohol
està jugant
no sap cafè
i juga
amb un cotxe
dirigit
d'aquests
dels anys 80
i en canvi
ella segueix
la veus
com es maquilla
com se li acaba
la crema bona
la que val una pasta
llavors
llavors
va allà
a l'espai de compra
d'allà
no sé
hi ha una mena
de centre comercial
llavors
no està la crema
que llavors
la mira
amb cara
de menyspreu
a l'altra
és una línia
has utilitzat
paraules
que no són correctes
per la crema
que busquen
per què?
perquè amb aquestes àrees
així
no hi ha
no
no
no
però
clar
no
però
perquè ella
amb una botiga
amb una perfumeria especialitzada
no
però és un centre comercial
de gran nivell
d'aquests que hi ha per allà
també
és un cort inglès
però allà
clar
no sé exactament
i llavors
clar
veus tot això
les relacions
que hi ha
entre elles
tot entre elles
com estiren dardos
és aquesta cosa
plana
i a més
és una pel·lícula
molt plana
amb aquesta idea
i bé
i com això
va passant
va pujant
va baixant
torna a pujar
una altra vegada
i quan el moment
en què torna a pujar
una altra vegada
bueno
es veu un moment
molt al final
que no vull deixar anar
en què fins i tot
el marit
s'espanta de veure
com ella
per no perdre
les aparences
reacciona
d'una manera
molt puntual
i això és el que dius
ostres
vull dir
ella
una directora
se l'ha rebentat
no
però sí
són moltes sorpreses
clar
és una directora
que el que està fent
és veure una visió femenina
però una visió femenina
molt
com diríem
vull dir
del que seria
per desgràcia
aquest concepte horrorós
de la dona florero
determinada
i la planteja
com a tant
és un retrat
perquè estàs explicant
és un retrat
jo he vist
algun traire
i he vist
algun trosset
jo crec que
ja que hem parlat
dels germans coet
jo crec que
la crueltat
insuportable
o no sé què
és una
crueltat intolerable
és una exposició
també
també una mica
aquesta idea
ostres
quina pel·lícula
i deixem que faci
un apunt molt ràpid
i així ja
seguim parlant
de les pel·lícules
perquè és una pel·lícula
que avui comentar
dura una hora i vint minuts
es diu Marilyn
és un senyor
que es diu
Martín Rodríguez Redondo
la protagonista
un nano
jo crec que
que deu ser
on deu tenir
estar amb l'adolescència
que es diu
Walter Rodríguez
i és una pel·lícula
ambientada
a l'Argentina
però de la zona
de la pampa
on hi ha vaques
per allà
és una zona així
però bueno
no és gaire
idílic
és d'aquestes zones
és de part més de feina
de part més de feina
exacte
com els rancheros
i clar
i dins d'aquell espai
inhòspit absolutament
que es coneix tothom
que el pare
és un vaquero
de tota la vida
la mare
bueno
treballa més hores
que un rellotge
el germà
és un nano
també més o menys
de 18 o 20 anys
que està per allà
sí
que és allò
i en canvi
aquest noi
surt amb una sensibilitat especial
llavors aquest nano
vull dir
em refereixo
que ell comença a fixar-se
li ha de cosir
no vol dir res
vull dir que agafa
de cosir
no
agafa robes
es comença a fer robes per ell
roba a les botiguetes
les poques botigues
que hi ha allà
que és una benzinera
cullerets
perquè ell
el que vol ser és dona
és una mena
d'un transgènere
molt suau
avui diguem
el plantejament
i clar
llavors aquí
això comença
a moure's coses
dins d'aquesta
minisocietat
aquesta microsocietat
que a la fi i a cap
les festes són
allò
els quatre del barri
amb una música
petxanguera
que fa petxum
petxam
petxum
petxam
amb unes cares de fàstic
perquè tots es coneixen
vull dir
és
vull dir
una cosa
absolutament
apartat del món
és com fer
això
una festa
al mig de no sé
de la manxa
a la selva
directament
i clar
imagina't una persona
amb aquestes connotacions
encara millor
imagina't
com li fa
l'aullada
a un nano
que és el fill
del caporal
del que porta
la granja
que ell explota
quan la mare
se n'entera
li fot de pantallots
a rebentar-lo
gairebé
a mi el que em crida
atenció
és que ell
mai
aixeca la veu
mai
es revela
la submissió
llavors aquí
ja ho deixo
aquesta no la desvella
aquesta no la desvella
aquesta no
perquè la pel·lícula
també és molt lineal
és molt
és explicat
l'argument
és molt argentina
no no
m'hi deixa moltes coses
ui mare meva
que t'expliqués més
però vull dir
que en refereixo
no
però vull dir
és una pel·lícula
que és lineal
també
molt argentina
que dic jo
però després
dius
ostres
el que ha passat
per aquí
deixa-ho anar
deixa-ho anar
sobretot
insisteixo
al final
i callo
perquè si no hi ha
un altre
bueno
tenim set minutets
no sé
l'il·lusionista
una ment meravellosa
sangré fàcil
tu mateix
jo gairebé
prefereixo començar
si més no
per l'il·lusionista
l'il·lusionista
és una pel·lícula
que desorienta molt
jo personalment
que sempre he estat
així com molt
molt indiferent
amb el que és
la màgia
això de fer aparèixer
coloms
o mocadors
o tal
la veritat
és que aquesta
et queda
una
t'intriga
t'acaba atrapant
i vaig dir
bueno
és que no ho endevinaré
perquè esclar
jo ja amb els anys
que porto
ja sé
no l'endevinaràs
com ho ha fet
això
ni com es fa això
diu això
és una qüestió
que tu mires cap aquí
i te la foten per allà
vull dir
és una mica això
però
el que
el que passa
amb la pel·lícula aquesta
és que
va més enllà
del que és
la realitat
de la màgia
que tot plegat
dedueixo
que és
doncs
un seguit
de temes
no
que
que bueno
que vull dir
que controlen
els espais
amaguen
i tal
i qual
i ja està
no no
aquí està parlant
de l'ànima
fins i tot
o sigui
de la manera
que
una persona
que no té
és
és un que ha de ser
on representa
què és allò
és Anglaterra
crec
Anglaterra
sí
és Anglaterra
jo crec que és allà
és Londres allò
exacte
i llavors
sí sí
però potser no
Londres ben bé
però bueno
vull dir
una mica les enfones
jo tinc imatges
de veure
com si fos
el Londres
de la zona
menor
i llavors
doncs
allà
parla
d'aquesta
d'aquesta
il·lusió
al cap
i a la fi
o sigui
la il·lusionista
el que provoca
és una il·lusió
en els altres
però no precisament
bona
no precisament agradable
sinó tot el contrari
no
i com que al vell
mig de tot això
hi ha contrastos
extraordinaris
de bondat
i maldat
no
doncs
el paio
domina
el tema
d'una manera
extraordinària
i acaba la pel·lícula
i la veritat
vull dir
no us ho les puc explicar
perquè no la vaig acabar
d'entendre
vull dir
perquè
sí
allò que dius
bueno
veiem
això què és
un espai imaginari
o veritablement
és un espai
de l'ànima
de l'ànima
ah
ah
però això
ho deixo aquí
no
molt bé
sí
interessant
jo és una pel·lícula
que no l'he vist
vull dir
jo la l'he vist
la fa aquella
el Norton
em sembla que es diu
ah sí
l'Ever Norton
sí
ell és el
l'il·lusionista
i l'altra
vull dir
bueno
la menta meravillosa
meravillosa també
uff
escolta tu
vaig arribar
però com el fan patir
pobra criatura
sabeu tot això
de
de
tots xocs
i totes aquestes coses
que
en l'època aquesta
del nas
això anava tot a marxa
sí
jo es veig
allà insistint
i si no
ara bé
també hi ha una part
que representa
el que ell
no precisament viu
sinó
s'imagina que viu
que és el que
proporciona
sembla ser
i tal com ho explica
en la pel·lícula
l'esquizofrènia
tela eh
vull dir
molt interessant
però és el plantejament
d'aquella època
sí
de com planteja
l'esquizofrènia
com es planteja
aquest tipus de
i la crea
l'invent de personatges
el fet de donar-se importància
o per donar-se importància
com es transforma
transforma tot el seu espai
amb una mena d'atenció constant
entre una cosa i l'altra
que el que provoca és que no
que no
no ho pots controlar
allò
allò se te'n va
perquè no
sí
a part que és irreal
no
i el que és molt maco
és la seva dona
que l'altre dia
vaig parlar
d'Elizy Martin
amb l'Avinoche
com a protagonista
doncs aquí
és la que fa
la pel·lícula
era ser una vez amèrica
la recordeu
aquella noia
està diu
no me'n recordo
com es deia
sí sí sí
me'n recordo
de la pel·lícula
però me'n recordo
com es diu
la noia
ja el trobaré
però
està i d'allò
i aquí també
ella és la recolzadora
però esclar
ell s'escapa
recordem que ella
és el Rassel Crau
una mica
per tenir la referència
ho fa molt bé
sí no no no
la veritat
amb altres
no és que Rassel Crau
quan està ben dirigit
és bo
és quan el desmal
eren aquests directors
que acció i tal
ja és que fos
la veritat
em va interessar molt
perquè m'ha donat pistes
per parlar
i insistir
en que
ha de ser una època passada
estem en un altre
principi de les coses
i evidentment
aquestes persones
que tenen aquestes problemàtiques
no han de patir
com patien abans
ni pensar-hi
no no no
i sobre el tema estem
evidentment
però són períodes
no?
passats i que
bueno
doncs que una miqueta
s'han de
l'altre dia
ai no recordo on va ser
que vaig sentir que
aquella gent
que no
que no entén
aquella gent que no vol
conèixer la història passada
repeteix les mesmes errades
en el present
o així
em vaig quedar com dient
ostres
que quina veritat
és a dir
per això dèiem
no el que dèiem
no?
qui no ha conegut
el franquisme
repetirem
el franquisme
una altra vegada
no?
qui no ha conegut
aquestes tècniques terribles
repetirem
aquestes tècniques
és diferent
perquè la ciència
canvia
és aplicable
a tots els països
i a tots els moments
històrics
per això dic que
has de conèixer
la teva història
per no repetir-la
per no repetir-la
per dolenta
sí, sí, exacte
és a la part dolenta
sí, sí
jo sí que havia sentit
aquesta frase
no sé ben bé
qui la va pronunciar
per primera vegada
però sí
si no té interès
en el passat
acaba fent
el que va ser
el futur
repetir els futurs
està condenat
a repetir els futurs
bueno
ja que has esmentat
els Vox
en un principi
la gent vota
alegrament a Vox
sense saber
tot el tarannà
que hi havia
no, no
en aquest cas
són els mateixos protagonistes
ens queden 10 segons
hem de dir adeu
adeu-siau
que vagi bé
vinga, que vagi molt bé
ens veiem
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
la ràdio d'esferm
la ràdio de Sant Junts
durant el ràdio d'esferm
l'esferm
l'esferm
l'esferm
l'esferm
a