Bona tarda i benvinguts un dijous més al Babilònia, un programa, com ja sabeu, dedicat al món de la cultura, de l'espectacle, del cinema, de la literatura, de l'art, de moltes coses. I avui, doncs, estem amb el David. Bona tarda. Què tal? Tornem a trobar-nos. Sí, home. Recupera.
Pobret, que la malaltia t'ha arrossegat. Porto una ratxa. El lodo, que es diu. Fatal. Vull dir que entre una cosa i l'altra... Fatal. No, és aquestes grips que han caigut aquest any. Sí, sí, però llargota, eh? Sí, sí. Jo porto un mes que no agafo la grip, però estic mitjafònic, mal de coll, allò, tos seca... Sí, però si no l'agafes no és el mateix.
Però encara hi ha així, dius, fa ràbia, és que no marxa mai, no marxa mai... Tres setmanes de... Però sembla que és una mica el mal d'aquest any, de tothom, vull dir que també és una miqueta això. Molt bé, Jaume, com estem? Bé. Bé? Sí, sí, content. Fantàstic.
Estic amarat d'exposició i de quan val a dir-ho, eh? Clar que sí, clar que sí. Recordem-ho, no?, si vols. Com vius, sí, bé, vull dir, el que vam dir la setmana passada, no?, que allà a Cornellà, doncs, en el carrer Marquès de Cornellà, número 17, número 15, mirau això, més uns baixos, eh? Sí, que fa cantonada, eh? Sí, fa cantonada amb el carrer Narcís Montoriol. Sí.
Doncs bé, vull dir, si us interessa venir, doncs estaré molt encantat d'explicar-vos tot el que el Joan, que ell no viu aquí, que és el meu fill, doncs té, doncs... Una exposició. Sí, l'exposició i també el per què, com i què representa i tal. Es diu Rostres i Estats... De consciència. De consciència. Exacte, doncs molt bé, molt recomanable. Un títol molt... L'hem vist aquí i que, bé, doncs què hem de dir, no? El que vam parlar la setmana passada...
És que això de la consciència és molt interessant. Avui tinc un treball que també és molt, ja veureu, com això de la infantesa que compleix, ja veureu. Clar que sí, clar que sí. Sí, sí, tot està connectat, eh? Avui, perdoneu, avui sentia llegir una notícia d'un pallo que el van apallissar. Allò, no sé per què el van apallissar.
I li van fotre cops al cap. I arrel d'aquests cops al cap, ell ha agafat una nova percepció de la realitat en què visualitza les matemàtiques que estan a la natura. Evidentment, explicar-ho és una cosa i suposo que imaginar-ho és una altra, molt més llunyana. Però el Pallo, ara ell precisament ha deixat de fer tot el que està fent i està aprenent...
matemàtiques, va a la facultat de matemàtiques per entendre els conceptes que ell percep. I li han fet estudis així del cervell i tal. Se li ha excitat, diríem, el funcionament. Per exemple, el concepte pi, que és allò... Sí, sí. El percep, el veu. Sí, sí, sí. No sap com, però ho veu. Ell percep tot això. Percep línies geomètriques...
que la resta d'humans no veiem, però ell les percep d'una manera... Com si percebés Matrix, d'alguna manera. Curiós. Que bo, no? Una altra manera per saber la realitat, no? Avui també parlarem d'una pel·lícula que es va passar ahir a la cadena aquesta, al migdia de la Barcelona TV...
que és sobre Freud i, a més a més, contra el Saul Holmes. Vull dir, però molt interessant, perquè entreven a la hipnosi, entreven totes les pràctiques i averiguacions que va fer aquell home. Fem una cosa, parlem una mica del sumari i comentem el que avui parlarem i comencem a donar tralla, vaja.
Doncs comencem per el tema de literatura, llibres. El David ens parlarà de la trilogia del Baztan, del Redondo. Aquí una mica vam parlar, però el David ens farà una altra visió. Sí, també. Superinteressant. M'ho heu recomanat i m'hi vaig enganxar. I tant, no, no. Sembla que mitja Catalunya està enganxada, no?
I després aquest text que ens parlava el Jaume del diari Ara, la infantesa... Infantesa dislocada. Dislocada, perdó. I de cinema parlarem d'un munt de pel·lícules, Dioses i perros, Nightcrawlers, Sherlock Holmes i Freud, que també comentava el Jaume aquesta pel·lícula de gran interès que van fer a 8TV.
Una pel·lícula que va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula d'animació, el Big Hero 6, que està molt bé la pel·lícula, està molt curiosa. La és la mínima i també recuperem pel·lícules una miqueta més classicotes, dels 90, la novena porta, Mary Shelley's Frankenstein i Lady Bird, Lady Bird, que també és contundent com a tal.
Tenim també de fons, escoltem a Chris Ria, que és un dels millors cantants de rock, de blues, anglès i tal, que avui compleix 66 anys i encara estem actius, és un dels grans cantants.
I també intentarem a mig programa veure si podem escoltar una de les cançons de l'any 99, fa 16 anys, que la cantant Cher, que és una cantant nord-americana, canviava d'estil, canviava de look, canviava de tot, no? Es tornava supermoderna, es tornava discotequera i venia al voltant de 20 milions de còpies d'una cançó que es diu Belif, no?
La neumàtica Txer, actriu, no? Actriu que va... Exacte, no? Exacte, que va fer... Un crit a la Foscor... No, no, no, és la Txer, és la Txer. Ah, la Txer. No, no, la Björk. Ah, la Björk, perdona. És la Txer, sí. No, no, és la que va fer Sirenes, perquè una mica tinguem la referència, i Hexizo de Luna. Ah, això. Ah, Sirenes, a mi...
Sí, que sortia la buena rider molt joveneta, i ella, oi que sí, recordeu aquesta paraula? Sí, però va a poc té aquesta paraula. Molt bé, doncs parlem de llibres, David. Trilogia del Bastant, El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda en la tormenta. Dolor Redondo, digues. Bé, em va sorprendre. Jo no sóc massa aficionat a les novel·les així, diguem-ho així, negres. Mhm.
Normalment vaig llegir aquella famosa d'americana, com es deia, aquella dels assassinats d'aquella granja. Sí, que fer famós l'escriptor aquest... El Paul Auster, no? No, no, no, no, no, no.
Com es diu aquest escriptor conegut? El Philip Seymour Hoffman va fer una pel·lícula d'acceptació. Ja recordarem. Farem memòria, no et preocupes. Bé, no era massa aficionat. Però em vau recomanar aquesta sèrie de la Dolores Redondo.
I jo, primer vaig així, vaig rufar el nas. No està molt bé, està molt bé. A la segona plana ja estava enganxat. Home... Però a la segona, eh? Molt bé. O sigui, molt ben escrita. Tota la trama està molt... Potser hi ha algun tros que se't fa una mica ferrós. Sí, però això és molt llarg. Però és que és molt llarg. Són tres novel·lotes, llargues cadascuna.
I es parla d'una inspectora d'homicidis de la policia foral de Navarra, de la comunitat de Navarra, que persegueix un assassí en sèrie, sobretot a la primera novel·la. Són tres novel·les i les tres van lligades, tot i que no tractin el mateix. Hi ha una trama darrere fons... Són autoconclusives, però... Sí, però hi ha una trama que uneix les tres novel·les. Les pots llegir individualment,
que jo no ho faria, òbviament, però hi ha una trama que les lliga de totes tres. I el que em va agradar molt, moltes vegades penses, està molt bé tota la trama detectivesca, però també està molt bé tota la trama familiar d'ella...
perquè, clar, també va lligat amb tota la trama detectivesca, està molt lligat, cosa que va esgrinyolar una mica, no?, que potser en una situació més real en ella l'haguessin apartat del cas, no?, per massa implicació directa, no?, i això és el que potser grinyola una mica més.
Però, bueno, s'ho fa venir bé i la mantenen allà, perquè clar, evidentment és l'Star... L'Star Police. L'Inspector Estrella, com li diu aquell, no? Sí, sí, sí. I bé, lliga molt bé el que és el tema de la raó pura i dura, que ha de fer servir tot policia en la resolució dels casos, no?,
amb tota la tecnologia que avui dia la modernitat, diguem, t'ofereix a l'abast. La medicina forense i tota mena d'analítiques. Però també ho lliga molt bé amb tota la tradició mística de l'entorn que ella va viure de petita, no? Perquè ella realment viu a Pamplona, amb el seu marit que és escultor,
però té la seva tia, que és la que la va criar, per uns temes familiars que la novel·la no vull desvetllar aquí. Que també és molt fort, eh? Aquest és molt fort. I que viu a un poblet que es diu Elizondo, que existeix de veritat. Sí, sí, és molt maco, per cert. Sí, que està a la vall de Bastant, que Bastant és el riu Vidasoa, però que a la part de Navarra es diu Bastant. I més avall, quan comença a entrar allà aquí Puzcoa, es diu Vidasoa. Exacte, aquí és una vall preciosa, eh? Sí, això dius. Jo he estat, jo he estat. És maquíssima, allò.
I lliga molt amb tota la tradició de bruixeria que hi havia a la zona, de misticisme envers la natura, amb el deshaún. Allà és boníssim. Està molt bé. I altres deeses mares que envolten tota la natura d'allà, no?
I al principi, clar, evidentment, la seva ment analítica de policia ho renega. Però també hi ha una part seva, com a habitant d'allà, que ho ha d'assumir d'una manera. Però és que a ella li passen coses. A banda de la raó, ella, quan va a la muntanya a fer x coses, es troba amb aquestes visions, aquestes imatges, aquests personatges mítics, teòricament. Queda una mica de...
deslligat. Al final no acaba de quadrama, quan hi ha massa tot això. Exacte, però sembla que... Queda allà. No sabem si per una problemàtica esdevinguda per aquella infantesa brutal, clar, t'ho deixa obert, però ho deixa molt ben obert. Clar, no t'ho dius si és per culpa que són uns traumes o que realment les visions són, diguem-ho així, sobrenaturals. No ho saps, no saps per on entrar, no? Però bueno, queda allà. Però està molt bé, tota la...
Tota la relació amb els companys de feina. Descriu molt bé els típics policies de la vella escola, els més nous. Els de la nova escola. Els de la nova escola. Està molt bé. El punt d'inflexió d'aquell company que li passa el que li passa, no? El punt d'inflexió és tremendo, eh? Si dius, pam, no? Sí, sí, en un moment que dius, bueno, això ho han de solucionar, ho solucionen i a partir de llavors...
Un fidel, diguem-ho així, anava a dir... Subordinat. Sí, un guset, que dic jo. Sí, sí, sí. Però bueno, tenia que passar allò, no? Ja està. No, no, està molt bé. Jo ho recomano molt, aquestes tres novel·les. Tenim pel·lícula a la vista, eh? Sí, això ho diuen. Em sembla que és de la mateixa companyia del Millenium, eh? D'aquelles pel·lícules que va fer... Però està feta la pel·lícula, ja. No, no.
No, no, no, és que tu em comentaves que et sonaven campanes, d'això, però és impossible que hi hagi una pel·lícula perquè és una novel·la de... L'última és d'ara. Ha sortit fa dos mesos i l'altra fa un any o dos, però no hi ha pel·lícula, eh? Ja... No sé si faran la pel·lícula d'un... Sí, m'ho vas dir, m'ho vas dir, però... D'un sol llibre o... Jo crec que els tres en una sola pel·lícula veig molt bèstia. No, no, no, faran tres pel·lícules. Ah, tres pel·lícules, no?
A veure, m'apuntaré el títol perquè jo ho buscaré. Però ho dubto, eh? O jo he escoltat coses. Jo hi he dit alguna cosa i em sembla que està en preparació. Està en preparació. Bastant, no? M'has dit? Trilogia del Bastant. Bastant, exacte.
Però jo crec que és això, més aviat, vull dir, que deu ser alguna pel·lícula que tracta tot el tema de la mitologia d'aquí del nord de la península, però que no és exactament aquesta història de la inspectora Amaya, es diu? Amaya Salazar. A mi un dels personatges que més em va...
Em va cautivar, va ser el de la tia. La tia és boníssim. Com es diu la tia? Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Engràcia. Dolores redondo. No, no, la veritat és que és una experiència, no? És una forma diferent. Més per dir-te que vaig acabar els tres.
I ara no estic llegint res perquè m'he quedat saturat. Ara que llegeixo. Ara que llegeixo. Ara deixo descansar uns dies. Segons quines pel·lícules també em passen. Sí, sí, no passa això, eh? Vull dir, quedes una mica desencaixat. Però bueno, mira, escolta, torna a provar altres coses. Mira, serà per llibres. Sí, no, no, no. Molt bé. Doncs la recomanació. Jaume, parla'ns d'aquest article del diari Ara. Sí, la infantesa dislocada. Dislocada.
Aquí el llum és una mica justet, eh? I a vegades això ja comença... Aquesta... Qui escriu això és l'Anna Lanfrancori, que precisament és investigadora de la Universitat de Barcelona. Ella, bueno, és, diguem-ne, que està dins el camp de la filosofia i llavors el que van fent aquests articles, el que plantegen, és un seguit de reflexions sobre coses, segons el meu criteri, molt serioses i d'una profunditat francament remarcable, no?
Diu, el nostre concepte de família neix segons Filipe Ariès al segle XVII, al voltant del redescobriment de la figura del nen, entès com a centre d'una unitat familiar que li ha de procurar atenció i cura, que el considera com alguna cosa estimar, protegir i educar.
La infantesa serà un tresor que haurem de deixar enrere, no sense nostàlgia, però també una malaltia de la qual, per sort, tots ens gaurim tard o d'hora, i com més ràpid, millor. Esclar que hi ha qui és tota la vida un nen, eh?, també. Això s'ha dit moltes vegades, no? Aquest nou projecte vindrà com passat pel sorgiment de disciplines, institucions...
que adoptaran la funció de posar límits, definir-lo, dotar-lo de certes aptituds específiques i tasques a complir, que diran com ser un bon nen. En definitiva, l'educació, no? Llavors aquí diu que Walter Benjamin, que suposo que el coneixeu perquè es va fer una pel·lícula d'aquest senyor, el Manel Cusó i Ferrer...
Considera que el nen, com a últim refugi i el llenguatge i l'escriptura, l'últim dels arxius de la història de la facultat mimètica, la capacitat de reconèixer i reproduir semblances als seus jocs, el nen no estrafar exclusivament les relacions humanes en què està inserit, sinó també...
El món de coses que l'envolta, el nen no només juga a fer de botiguer o de mestre, sinó també demolir de vent i locomotora, avions i planetes, drones, ambulàncies i dinosaures. I en aquesta assumpció del món material, sense distingir entre el que és nou i el que sempre ha estat allà.
Successió i ordre jeràrquic són matèria d'escola. I ara, per definir tot això, perquè, home, no llegiré tot l'article, això està clar, diu... Cada infant, o cada infància, acompleix la seva tasca històrica d'incorporar al món simbòlic el que la generació anterior ha viscut com a novetat, com a trasbals, normalitzant-ho, convertint-ho en el més natural.
Què vol dir, això? Que, en definitiva, tot aquest concepte, crec jo, que moltes vegades s'ha dit que... Per què ens agrada tenir nens, no? Ho he dit jo, que som pares, doncs ho sabem, i avis... Bé, jo soc avi... Perdó. Tu ja has fet doble sal, ja. Sí, és com... Val, és com... Ara em queda el triple, oi, vols dir? Ui, vas avi, mare meva. És allò de dir... Escolta...
a veure, des que jo em vaig plantejar que ho faria d'aquesta manera, que obtindria aquells resultats, esclar, tu et fas un projecte de vida, com és lògic, a partir d'aquella novetat, no? I llavors tu, com una mica recapacites sobre, i més ara, que ja s'acabi, no?, com ha quedat allò, realment quins resultats has tingut, no? I llavors jo el que veig, i me n'he adonat, i al llegir aquest article crec que és important, crec que la generació vostra,
que és la dels meus fills doncs en definitiva el que esteu fent és adaptar això que ho vam viure nosaltres amb un trasbals extraordinari perquè precisament era aquell punt d'acabar amb una cosa que semblava impossible acabar com és la dictadura i entrar en el camp de la democràcia el suflé famós però jo crec que som una generació naturalitzat més
Exacte, però és una generació molt potent, la generació nostra, vull dir, la gent dels 40 i alguna cosa, que hem entrat moltes ganes d'estudiar, tothom volia fer coses i tal, però en canvi la que ve darrere, la dels 20 anys, i la dels ve amb una desídia absoluta. A veure, també ho podien dir de nosaltres, però... No, no, no, però jo crec que no. Abans jo crec que havia, des del punt de vista, no sé si pot ser antropòleg, però jo crec que la generació vostra...
Bé, sí, clar que hi ha de tot, evidentment, si no, no hi hauria res, però en general, és el que diem, jo crec que a aquesta generació molta gent volia fer moltes coses però no podia per aquells motius, una manca de base, exacte, i era impossible, i a la nostra generació vam tenir l'opció, una societat més de benestar, de poder estudiar, de poder tirar endavant, de fer moltes coses, i ara aquesta generació posterior, que ha tingut també tot, ha tingut massa, per mi, des del punt de vista...
I crec que això ha estat el motiu per ser acomodatícia, aquesta generació. I clar que hi ha gent que és molt vàlida, si no, que van dir malament, però jo crec que hi ha un percentatge molt alt de gent que, bueno, ja ho veus, vull dir, si, a veure, jo fa 3 anys estava a la universitat i veia la gent que tenia 20 anys, no? I veia és una desídia absoluta. Solament curràvem allà la gent que estaven fora del període com a tal. A part de 3 o 4 o 5 o 10... Ja.
Vull dir, els altres eren gent de 30, 40, 50, 60, 70 anys, eh? Jo puc dir-te que jo no vaig estudiar tant com quan vaig apuntar-me a la UOC. Ara farà un temps, ho vaig haver de deixar, òbviament, pel fet de ser pare, que és impossible fer-ho simultàni. Sí, sí, sí.
Però les ganes i la manera d'estudiar... Però si ho fas presencial, qui penca és la mateixa gent. La gent de 20 anys està allà que no se n'entera de res. Hi ha gent que sí, però clar, és com tot, comentem, que és un exemple, però que jo he viscut durant 3 anys i he pensat, dic, mare meva...
És a dir, estem parlant d'una cosa d'humanisme, però si estem parlant d'això de medicina... Anem ben servits, eh? Aquest gent no sap el que és un fetge d'un pàncreas, eh? I et fa una desgràcia, eh? És veritat, ho dic molt bèstia, però home, és que no... Jo el que he vist com a... Jo el que crec que hi ha com a gran diferència que es va generar, diríem, en aquesta generació nostra...
és que els pares governaven i educaven, però no des de l'exemple, sinó des del compromís, no des de l'exemple, sinó des de l'autoritat. O sigui, és allò que està a l'estamblert i en definitiva. Llavors... I us baixàvem la bargueta fotint els collons a sobre la taula... I ja està. I veieu això? Això ho heu hagut d'adorar. Això és el que va anar...
El dia que els tingueu així... Això no ho vaig veure. Bé, era simbòlic. Ja ho he entès. El dia que els tingueu així, llavors manereu vosaltres. El dia que us va tocar amb vosaltres, això es va acabar. Jo voldria, encara, insistim en una petita coseta que diu aquí, sense oblidar que el nen viu el seu món com un dictador.
Fixeu-vos bé amb això. Llavors diu, la infantesa podria ser, doncs, una matriu, un límit que des de la seva singularitat apunti cap a altres pautes de relacions i reaccions tan reals i tan presents com cada nen que és aquí i ara entre nosaltres. Jugant a construir amb la runa del nostre món...
la porta estreta per on sortir de la catàstrofe que les coses continuïn així. Aquí estaríem amb una altra qüestió. La democràcia va ser una gran il·lusió i va ser un munt d'oportunitats i llavors un cop hem arribat en aquest punt que estem ara, dius, sí, però hi ha alguna cosa que se'ns va escapar allà, eh? Que això no pita, eh? I llavors això torna... Jo volia fer, volia explicar... No, no, és una tonteria. Sí, no.
Veig una mica a cuento, però no massa, potser. El Xesco la coneixeràs segurament. Una cita del Picasso, que és que he llegit avui, que deia... Quan jo era un nen, pintava com el Rubens. I m'he passat tota la vida aprenent a pintar com un nen. És veritat, és cert.
Viva, clar, clar, clar. Viva. Un dictador, que en definitiva, no faig el que vulgui. Molt bé, doncs mira, un colofó magnífic allò per acabar aquest article. Interessantíssim, el que diem, no? Vull dir, que a vegades amb aquestes editorials... Hi ha moltes oportunitats en aquest camp. Serveix per fer una mica de xerrada, no? Home, i quan tens fills veus exemples que dius...
I ara què faig? És com l'altre dia això a la política aquesta a la comissió aquesta que es fa a la Generalitat amb el David Fernández de la CUP que ha de dir que jo si vull ser autoritari també ho sé fer no m'agrada gens però si m'hi poso també ho sé fer no es porti com un criu perquè els nens moltes vegades són petits dictadors
El meu fill, em sap greu, però l'he hagut d'amarrar, per exemple. Perquè estàvem esperant a la sortida del col·le i he anat amb una nena que són coneguts i li ha fumut una patada. El petit, eh? Home, el gran no. I rient. I dius...
Però què fas, fill? No pots acceptar-ho. Com ho fas, això? Dic, no, no, tots serios? I dic, mira, ara t'has trencat la línia, doncs ara no, ara et privo de la llibertat. Ara malament, clar que sí. Sí, sí, sí. Que tenir criatures té els seus inconvenients.
I lògicament s'han de corregir en la manera... No, però també jo crec que de tant en quant una mica de mà dura no vull dir que se'ls toqui. No, és marcar el límit. Exacte, marcar un límit ben marcat perquè hi ha molts pares que no ho fan i això veus pel carrer que passen dels nens perquè van amb el mòbil i tal, no? I estan al seu món i els nens van fotent patades a tot Cristo i van empujant i van fent i els pares passen olímpicament, no sempre.
Escolta, està mirant el mòbil, però està amb un ull allà. Jo més d'una vegada li he fet una mirada així com d'ensurta amb algun nen perquè pari. Li he fet així com dient... Llavors el nen, clar, veu una autoritat, però la mare no la veu, però en canvi... A mi no s'apropa, se'n va a l'altre. Però a mi ja no, perquè a Socal, imagino, li faig la mirada rara... Sí, always, bastant.
No, no, però clar, és increïble que la que estigui acostat la persona que ha de cuidar-la no fotin ni cas perquè estan fent el WhatsApp. Òbviament, òbviament, no. Home, ho vull dir. Però a vegades, jo tenim fills, ho reconeixes, és que hi ha una certa... Sí, no, hi ha un moment que arribes, estàs... Ho entenc, ho entenc. No està al cap, no, està més amunt i vas saturat. Vas saturat i en un moment que dius, a la mínima que pots, intentes desconnectar, eh? Però mira, David, jo crec que si vas amb els teus fills, amb el WhatsApp no pots anar pel carrer.
Ah, no, no, no. Perquè el nen surt disparat. Campa la carretera i se'n van orris, la cosa, clar. I llavors, per una tonteria d'una xorrada de m'he comprat un jersei, vull dir, al nen li passa alguna mena. Això està clar. No, no, no, és que hi ha coses que són... Oh, quina notícia, oi? T'has comprat un jersei. Clar, és que dius, home, és que... No em parles de WhatsApp. Ni ho trobarem a tema, això. No, no, clar, és que ja és avorrit, això, de WhatsApp, també. D'acord, com tot mitjà de comunicació. Bueno, sí, no, clar, s'ha utilitzat bé, com tot, no?, per usos i per comunicats corrents per
a dir, ay, que me duele, he perdit la tapa del boli. No, home, no, sisplau. Doncs passem al món del cinema i bé, doncs comencem forts, perquè el David parla de Nightcrawlers, però jo parlo abans d'una pel·lículeta que es diu Dioses y Perros, que vamos por un estilo, no és el mateix, ni molt menys, però és una pel·lícula que va passar així com molt ràpid, és una pel·lícula de 80 minuts, també, és molt curta, espanyola, d'un tal David Marqués, un nano que ha fet cosetes, no sé, una pel·lícula que es deia, bueno, no és gaire conegut, em sembla que es deia una que es deia El punto de mira, bueno, pel·lícula és de per aquí, que jo no el coneixia i em va sobtar,
és l'Ugo Silva i la Megan Montaner. Ah, mira, ser parenta meva. Però es diu Megan, és com o sea, no? No, no, no, és una tia que té alguna cosa especial, aquestes noies que tenen una xispa, una forma de ser, d'actuar, molt correcte. L'Ugo Silva és un nano que ha anat aprenent bastant i ha anat fent la cosa, no? Bé, és una pel·lícula que en un principi no te la creus gaire i comença a formar molt estranya, no? Comença amb una mena de combat de boxe dins d'un gimnàs, no? I veus que, clar, no és que diguis, ah, doncs mira, va de boxejadors, no?
Ja anem malament. És a dir, la persona castellà, vull dir, és un punx. És una persona que li paguen per rebre cops. És a dir, en comptes de donar-li cops, el boxejador oficial no és pàrring. Això, doncs, li paguen. Per què? Per la situació econòmica.
Es guanya la vida, vaja. Es guanya la vida d'aquesta manera, clar, i l'altre és un desgraciat, per exemple, i li fot patades, perquè clar, també és de full contact, de tant en quant, pum, li deixa cap a la pota i li fot els pebrots, per l'enclar. Que pobre nano sempre arriba, quan arriba a casa, agafa la bossa de pèsols congelada i se la fot aquí o se la fot allà, pobret, no?
Clar, és un nano que té una vida molt difícil, perquè ha esdevingut una qüestió familiar hipertràgica. Jo l'hi he vist, sí, sí. Que el germà està... Sí, està malalt i és un sacrificat. Com has dit que es diu? Exacte, dioses i perros. No, és molt bona aquesta pel·lícula. És molt bona aquesta pel·lícula. Molt, molt.
Comença així de la forma que dius, ai, tal. I a partir d'aquí va entrant, va entrant, va entrant, no? Fins que t'expliquen què és un diòses i perros. Que tampoc ho explicarem. Perquè si no la liem, parda. Que és l'escena final, perquè si no la liem. Per tant, clar, em refereixo que és una mica aquest personatge que és el Hugo Silva, no? Com viu una relació...
en un principi, complicada, no? Vull dir, perquè és una persona que és poc, no, és empàtica, però fins a un límit, perquè li ha passat una cosa molt gran, molt gran, molt gran a la seva vida, no? I llavors apareix una noia, lluminosa, xerraira... El que sí que pot explicar és per què està en aquesta situació, un accident...
Sí, un accident de cotxe que ell conduïa i moren els pares i al germà se li queda invàlid, ja està. I això li comporta, clar, tota una mena d'obsessió per cuidar el seu germà, per exemple, i encara el seu germà diu, escolta'm, jo no soc, a veure, estic minusvàlid però no soc tonto. No soc inútil. No soc inútil, exacte, vull dir que puc fer la meva vida i tal, no?,
I també hi ha pel mig un amic, no?, que està molt malament, també, no?, tan vinculat amb el tema de l'atur, no?, i el tema de, exacte, cau amb l'alcoholisme, vull dir, no, és Vallecas, vull dir, no estem parlant d'un parat xamac, un i molt menys, no?, però, bueno, al final et queda aquesta oportunitat, no?, l'última escena és dir, bueno, tens l'oportunitat de sortir de tota aquesta merda, parlant clar, i començar una nova vida, no?, dius, bueno, almenys hem acabat amb això, no?,
Bé, per mi és una pel·lícula que, dic, no és maca de veure, no és agradable de veure, ni molt menys, no? No t'agradarà normalment. Exacte, però jo crec que... Però et reflectirà un pensament que s'ajusta molt bé a la societat. És una pel·lícula molt realista, molt com parlarem després de Lady Bird, Lady Bird, no? Amb el cas anglès, però això és un cas de... No ho hem de veure, però ho refereixo, però també és aquesta realitat bruta i directa del que passa amb una societat X, no? I amb una barria
El que passa és que com a virtut dioses i perres el que té és que no pretén cap tipus de crítica, no la fa. És mostrar una situació amb diferents angles de funcionament i està molt bé això. Ell tampoc és infeliç del tot.
Vigila, és a dir... No és aquella noia que també... És una persona que és apàtica, passa per la vida com dient, tinc que fer això pel meu germà, tinc que fer això per no sé què... És com que, saps, no em parlis gaire, no m'atabalis. Bueno, al final sí. Ah, vale. Al final sí. I tant també. No, no, intenta, però costa, costa que això tiri. Però està més pendent de ser un ajut, una crossa, per dir-ho d'una manera que no pas de satisfer-se. Això és molt interessant, també.
Esdevingut l'accident, és aquest càrrec de consciència brutal que té del que ha fet. Naixem pecadors, per dir-ho d'una manera, i ells ho creu. La conversa amb el germà és magnífica. Quan el germà li diu, basta, que has fet prou, basta ja. I li diu al germà que el podia odiar perquè l'ha deixat en aquell estat. És increïble aquest canvi. Una redempció que es considera que ha de fer. Exacte, és com una catarsi directament. Ja has complert prou. Sí, sí, sí.
deixa'm viure en pau, no? I no el deixa, no? Vull dir que... Molt bé, molt bé. Mira, veus, se m'ha oblidat, doncs. Aquesta pel·lícula sí que la vaig veure, sí. Perquè no havíem parlat d'aquesta pel·lícula. No, no, no, no n'havíem parlat, no, però la devia veure en preestrena o... Sí, el que dius tu es va estrenar i... Sí, perquè ha passat molt ràpid, no? És clar, aquestes no... David, també... Canvi l'altra, sí. Night Roller. Night Rollers... Això és potent. Només la fan en un cinema, ja, eh? Sí, ja, ja. Tu l'has pogut veure a final, ja? Me l'has pogut veure a... Sí, sí, sí.
Això és com... Em va recordar molt quan moltes vegades, no sé si heu fet el Soler Militar, vosaltres... No, jo sí. Que a vegades et trobes individus que la vida real són... Perdó, és còria humana, sincerament. I en canvi troben alguna situació...
En que allò és favorable i potencia... D'acord, dius, tothom pot estar a algun punt molt baix, però pot mantenir una certa coherència, un sentit comú. També passa a la vida laboral, això. Sí, sí, sí, òbviament, òbviament. I en aquest cas és un pallo que et troba...
Això, per casualitats de la vida, és un raterillo de 3 al 4, que ven filferrats i el que troba, i roba rellotges als seguretats d'obra. I, a més a més, el tio... Però el tio intenta, és un tio amb una capacitat molt potent per progressar, no? És un paio que no es conforma amb on està, sinó el tio sempre vol tirar un pas endavant i tal, no? Això sí que és meritori, no?
Però clar, té un problema. Jo crec que aquest palló és un psicòpata, com la copa d'un pi, no? Perquè no té cap mena d'empatia amb el patiment dels altres, ni res de res, no? És un palló que quan es fica un objectiu entre cella i cella,
cap allà va, no? Jo li faré això una mica d'aquesta opinió, m'explico després, sí, sí, segueix. Sí, sí, però bueno, aquí es poden fer moltes metàfores amb aquest film. Moltes. Moltes, moltes, sobretot amb el món empresarial. I el que acabes de fer està bé, com al principi. Però sobretot amb el món empresarial. Ahà.
Perquè el paio és un tauró de tot. És un tauró, no té... O sigui, és un paio, el que li posa és un tros de carn que s'acna, és que s'hi llença per... I tant se li en fot. O sigui, què representi aquell tros de sang? Si sigui un tros d'algun capitoste o d'un treballador subordinat que no vol dir res. O el seu company. O el seu company, o la seva jefa. És igual. No té manies. No té escrupuls, vaja. No, no, no, no, no, no.
I és un palló que para un dia i es troba que... Es veu que hi ha gent que es dediquen a anar a càmeres de televisió filmant accidents. Tenen muntat una emissora de la policia que sintonitza freqüències de la policia, se n'assabenten de quan hi ha accidents i van cap allà i filmen per...
per cadenes de televisió, com es diu en castellà, serien amarillistes, d'aquestes, sensacionalistes, que no tenen escrúpols a l'hora de posar en pantalla... Que no tenen gaire audiència. Ni gaire audiència, que no tenen l'MDC, ni són canals impotents. Han de fer coses que les taquin, no? I de bon matí. Sí, ara... Que s'aixequi i digui sang, ara sí que és del dematí, no? I ell, coi, veu això, diu, ah, començarem, no? I canvia una bicicleta robada, que ha robat ell, òbviament...
per una emissora i una càmera de vidri, i es dedica amb mitjans molt cutres, però li posa un punt d'agosarament que els altres, potser pel fet que estiguin més acomodats, no ho tenen, no? I clar, el palló, hòstia, no té escrúpols. Clar, quan...
Aquí la pel·lícula, d'alguna manera, et vol mostrar que quan tu tens una barrera ètica o moral davant dels tus ulls, d'alguna manera això et suposa un fre per segons quines coses. Ell aquest límit no el té. És un pallo que no té límits. Potser sí, es podria vorejar amb la psicopatia o un pallo que no té límits. Sí, bueno, la psicopatia és la paraula que em rasca una mica. Sí, em rasca una mica, però és que...
I no em diràs que l'escena final, del pas, del tros final, allò, o ets... És clar, és que ja no sé com catalogar-ho, no? No ho sé. Saps quin és el problema de la part final? De la manera que aquells que fan la justícia li recriminen el fet. Aquí és on està el problema, per mi. Clar, perquè dius, hòstia, si ho veus tan clar...
Enganxa el tio. Enganxa el tio. En canvi segueix. En aquest cas no hi ha cap mena de redempció. A contrari, ell segueix. Sí, sí, ell segueix i prospera el negoci. Que no és allò que diguis, se'l castiga. No, clar, no hi ha hagut proves. És difícil de demostrar. A més a més, hi ha l'altra qüestió. És un producte. En definitiva, és un producte que es ven molt bé i que s'hi guanya la vida a determinades persones a nivell d'organització.
És aquí on hem d'anar a parar. Llavors, que això sigui psicopatia, s'ha parlat moltes vegades precisament davant de la crisi d'Amèrica, que tal, 2008, el Broders aquest i tal, que tots els que estaven allà eren psicòpatres, no? Per què? No, tots no, no, no. D'alguna manera és com quan va, per exemple, a la segona guerra mundial,
Hi havia molta gent que va començar a formar part de l'entremat nazi, de l'estructura nazi, que de millor en l'època civil eren mestres, eren funcionaris de 3 al 4, i en canvi van assumir com a pròpia tota la perversió del sistema nazi, i ho van engreixar bé,
i ho van potenciar que després van al·legar simplement que eren un simple engranatge petitó dintre del muntatge i això els disculpava, no? No, hòstia, no, però d'alguna manera a causa de la seva feina allò va ser el que va ser, no?
I aquest Pallo, d'alguna manera, no és un engranatge, perquè ell viu en el seu propi món, en el seu propi sistema, però ell se n'aprofita de tot aquest muntatge. És prou hàbil com per sobreviure amb un muntatge. És molt hàbil. I diu que és hàbil perquè ho aprena a internet. Ningú li ensenya. És innat. No, és innat, però ningú li ensenya. No, no, no, és un autodidacte total.
Clar, per això dic que ell no té amics, no té ningú, diu sol, absolutament. És un tio solitari, per tant, ja des de la base, ell és conscient, potser, d'aquesta manca d'empatia, no sabem per quin motiu, però ell és conscient que no li importarà matar el seu amic el dia següent. A mi fa una pena, aquell individu. Sí, clar, ho fa molt bé, aquest nano. El subordinat seu... Aquest nano ho fa molt bé.
És que ho fan tan creïble tots dos. Sí, sí, sí. Ell ho fa genial. Sempre va dels temps aquell. Ell sempre va superat ja. Clar, vull dir, el que decideix una cosa ja ha rebut. Però és que... És que una persona com aquesta és impossible. No, no, no. I vist tants pallos en el món laboral com aquest individu, que t'identifiques plenament, que dius... Hòstia, tio.
Com et deixes menjar així d'aquesta manera el terreny, tio? Però hi ha més el títol, eh? I no té escrupos quan li diu, ah, tu em demanes un augment de sou i em demanes anar a la meitat. Tranquil, tranquil. Si ho arregles ràpid, deixes-ho. Hòstia, aquest com a capo de la reempresa, allò és terrible. Recordem que Nightcrawler es vol dir els arrossegats de la nit. La traducció és aquesta. Els arrossegats de la nit. Arrossegats o els cucs de la nit. És a dir, imagineu-vos, és boníssim. Perquè no hi ha una traducció exacta
Però m'entens? Es busca així, perquè jo vaig mirar i vaig dir, a veure què vol dir això, és boníssim. Vull dir, Crowler és arrossegat i Knight, doncs clar, els que s'arrastren per la noix, és que és boníssim. Bé, és un estratos de la societat que hi ha qui diu que potser és necessari com els escarbats que mengen els cadàvers quan acaben de morir-se, no?
però dius, hòstia però que després ho serveixi quan tu el lleves ja em digues quina gràcia t'ha de fer ho has dit tu el tros que ell segueix els assassins aquells fins a la cafeteria aquella
Tota aquella trama, allò és d'una tensió bastida. Ja, hòstia, allò és molt ben filmat, allò. Molt bé, eh? És que, a més, aquest senyor, el de la pel·lícula, és un nou, és nou, el director. Hòstia, allò és una potència. Vull dir que és novell. Té una potència, allò. Sí, però aquest nano no n'ha fet res, em sembla, no em vull equivocar, eh? Però té una força, i veus que el tio amb un afredor... Escolta, i no, és que he vist aquí uns pallos que estan aquí dintre i em sonen de tal lloc, no?
I el tio té una estructura mental interna que s'ho fa caçar tot perquè després no el puguin tocar la cresta, tio. Hòstia. Molt bé. No els admirem en aquestes coses. No, no, no. Al contrari, ben lluny, ben lluny. Ben lluny. Jaume, Sherlock Holmes i Freud? Ah, sí. Bé, això ho vaig veure. Això es passava ahir.
La veritat és que m'interessa molt sempre, ja ho sabeu, tot el que són problemàtiques d'aquestes i d'on venim, i en Freud, com tots sabem, va ser un revolucionari del que representen els tractaments a nivell de problemàtiques mentals. La veritat és que és molt interessant el senyor Freud en aquesta pel·lícula perquè ell dona una valoració al realitzador, que no us puc dir el seu realitzador, jo crec que massa, massa brillant no és, perquè en la pel·lícula hi ha alguns moments que rasca...
doncs el planteja com un investigador i que, de fet, massa, massa bé el que fa, no. El que sí que té molt clar és la manera que hipnotitza, no? Vull dir, és molt fàcil per ell, eh? Mires el rellotge aquell, i perds el nord, i entres en el que ell anomena el subconscient, clar.
I allà és on tenim amagatzemat, en definitiva, totes les experiències i, evidentment, com diuen els psicoanalistes, doncs les experiències negatives que són les que reverberen en negatiu i que, en definitiva, el que parla és que aquestes experiències negatives són les que generen tots els nostres malvicis, no? Exacte. O els vicis, vaja. Sí.
Llavors, la pel·lícula aprofundeix sobre aquesta constant i apropa a una noia absolutament burgesa que també té com una problemàtica amb el gran i que el que hi ha al darrere és un aprofitament perquè els vicis no només els tenen les persones i aquí diferiria de la psicopatia el que són les neurosis, no? O els psicosis, no?
que en definitiva hi ha persones que són això, són psicòpatres, en definitiva no mesuren res, vull dir, viuen la vida absolutament alliberats de tot compromís i això mateix, emocional no, perquè en tot cas les emocions són d'una altra característica. Si es poden emocionar per veure un gosset,
O per fer una partida d'escacs i ho perden tot allà. O una fessa musical. Que per aquí va la cosa, no? I llavors, esclar, vull dir, fer aquesta diferència entre una noia normaleta que ha viscut, ha nascut i tal, i aquest altre senyor que s'aprofita d'aquesta eventualitat per redimir-se de les pèrdues que ha tingut i tal, a més a més és d'això, és...
és aristòcrata i tal, no? Vull dir, ho lliga molt bé. La pel·lícula té com una característica molt bona que crec que ens serveix precisament per trobar aquests discursos, que és curiós de quina manera lliguem determinades. El Holmes és un home també que té una problemàtica i el Freud li descobreix. Però és el famós investigador o és un altre que es diu Holmes? Sí, sí, sí.
I el Watson? Sí, sí. Vull dir, lliga, això ja ho sabem, això espero venir, no? Estem parlant de una pel·lícula dels anys 80, aproximadament, o por ahí por ahí, no? Jo diria que abans i tot, eh? Abans i tot, va. Jo crec que abans i tot. Bé, da-ne igual, da-ne igual, però més o menys per situar-nos, no? Home, es deia que el Holmes era una... Evidentment no existeix el personatge.
Però el personatge que va imaginar Arthur Conan Doyle era un cocaïnòman i... D'això va la cosa. I tenia problemes d'addiccions greus. D'això va la cosa. Precisament per què és cocaïnòman, clar. I aquí és on entra Freud per descobrir-ho. Hi ha una d'aquestes pel·licors de Sherlock Holmes que es veu això, eh? Vull dir que aprofundeix, no sé quina és ara, però aprofundeix més en aquest tema, amb la part íntima d'ell, més borratxo i més... La vida privada de Sherlock Holmes, és ella. Em sembla exacta, sí senyor. És aquesta.
Aquesta que vam fer ara Jung i Freud també va estar molt bé. Aquesta no hi ha pogut veure. També molt interessant. Home, tenint la dona psicòloga, però de call. El Jung em sembla que era el Michael Fassbender i el Freud... Hòstia, ara no sé qui era l'actor. Però sí, sí, era... Bueno, és que hi va haver una...
Un era, el Juny era deixeble del Freud i va bé, va bé. Es van distanciar, no? Sí, sí. No, no, no. Molt bé. Molt interessant. A part que el Freud era un misògin de cuidado. I avui dia, pel que jo he anat sentint...
tota la base que va instaurar està molt bé, però hi ha coses que s'han d'agafar així amb pinces perquè no són vàlides avui dia. Avui ja no, tot això ha anat evolucionant. Avui li preguntava precisament a una doctora, eh que com una institució concreta li anomenava la psicoanàlisi no... Diu no, més aviat no.
Vull dir, esclar, que hi ha els seus grups, no? Vull dir, molt interessant. Ja que estem, i ens has de deixar d'aquí ciutats per qüestions personals, doncs, parla'ns de La novena porta, que ho has pogut veure tan bé, que això també... Polanski, Polanski, eh? El Roman Polanski és d'aquelles persones que t'atrau. És una mica com això de bastant que parlar-ho, no? Vull dir, et poses dins de la seva pel·lícula i dic, ui, ja la conec a mi, no m'agrada això, saps? Jo li comentava amb la Teresa, que estàvem allà veient-la...
Però una mica, una mica, bla, bla, bla, bla, i em vaig a quedar atrapat allà a base de bé fins al final. És una mica tramposa, si voleu, no? Perquè és clar, del que parles... Seu Polanski ho és bastant tramposa. No sou els millors, potser, aquesta, no? Jo diria que no, però la veritat és que cap al final resulta prou interessant. Sí, jo crec que el final era molt correcte, això sí.
Clar, és aquesta absurditat també, diríem, d'aquestes persones elitistes que viuen en aquest món convençudes que ells pertanyen a una èlit superior, que automàticament entren en un camp de màgia, vull dir, i aquesta màgia en definitiva...
Una logia amazònica, no? Sí, els transforma en uns éssers individualitzats total, que són capaços de fer intrigues de tota mena. I en aquest sentit està molt bé la pel·lícula, perquè, esclar, arriba al final, que tot plegat es descobreix... Tens cap mena d'escrúpol. Això mateix, perquè, clar, d'originals d'obres n'hi ha una, només. Llavors aquí apareixen altres coses, contracten amb el Johnny Depp, que és el protagonista, perquè investigui quin és el llibre o el que jo vull, perquè jo soc el que...
Vull dir, el que sigui, ets el que vulguis, no? Ja veus tu, quina importància tindrà un dibuix que té una cua cap aquí o una cua cap allà, per dir-ho d'una manera. I llavors, sobre aquest tema, doncs es provoca aquí una intriga, no?, que jo la vaig trobar, escolta, francament, bé. La peli està basada en un llibre de l'Arturo Pérez Reverte, oi que sí? Sí. Sí? Sí, sí, sí, el Club Domàs. El Club Domàs.
Molt bé. Molt bé, eh? Sí, sí, sí. Però al Reverte no li va agradar, eh? L'adaptació és que al Reverte és molt Reverte. Llavors, ja amb això de l'alatriste, que ho fan per a televisió, també ha despotricat aquest horrorífic. El seu alatriste, que és intocable... No va despotricar com van fer la pel·lícula amb el Digomorgensen, ens sembla.
No, quina és la de Vigo? Ah, no, no, em sembla que la del cinema no va estar bé, però la sèrie aquesta és horrorosa, això no s'aguanta per enlloc, eh? Vull dir que no... Per treurem un tema que no l'hem apuntat abans. Clar, molt bé. Doncs, deixo. Fàleg, doncs... Que vagi molt bé, fins la propera setmana, que encara no estarem a Setmana Santa. Encara no, encara no. Encara no. Encara podrem gaudir. Podem parlar. Que vagi bé, Jaume. Adéu-siau. Adéu-siau.
Doncs el que farem ara seguirem parlant més de cinema, David, i el que farem serà parlar de la isla mínima, si et sembla, que em volies comentar una miqueta d'aquesta pel·lícula. Sí, la vaig veure molt interessant, més que res perquè és un film que està ambientat als anys 80, al principi dels 80. Jo dic que és l'any 80, exactament. Sí, és l'any 80.
Amb tota, bé, amb dos policies... Allò quina zona és? Allò són les marismes. D'on? De Cádiz? De Huelva. De Huelva. Allò és el Parc de Doñana, que són les marismes famoses. Sí, sí, sí. I bé, van a resoldre un crim. Sí. En què desapareixen noies i les troben mortes i no se sap exactament. Però està molt bé perquè el film retrata molt bé tot... Clar, els anys 80 no és avui dia.
Avui dia la cosa s'ha... Fot, eh, dir aquesta paraula, però s'ha globalitzat tot bastant. I hi ha més permeabilitat de maneres de fer i de ser entre diferents llocs, no? I seria complicat, tot i que hi hagi idiosincràsis pròpies de pobles aïllats, és complicat que avui dia la gent estigui molt aïllada. Però a aquella època dels anys 80...
O sigui, farà 30 anys llargs, 35... Sí, era una altra història. Era una altra història, i llocs així estan molt aïllats. El caciquisme encara està molt vigent, fruit de tot el franquisme, que encara, evidentment, es va aixecar molt bé.
I quan havien crims que barrejaven gent poderosa, d'alguna manera, costava molt d'estirar. A més a més, si fem que, igual que, per exemple, les novel·les de la Dolores Redondo, hi ha la vella escola i la nova escola de policies, en aquest cas són els dos. Un és un vella escola...
després veurem realment quin vella escola és. El Javier Gutiérrez, que va guanyar el millor Goya, a la millor interpretació, i a Rolà de Balo, que és el company més modernet. Més modernet, sí, sí. No accent de mala bava, també. No, clar, clar. Avui dia seria un vella escola. Sí, certament sí. Clar, clar. La pel·lícula està molt ben ambientada, molt ben, perquè moltes vegades dius, va, fem una pel·lícula històrica, i és molt més complexa ambientar als anys 80...
que no pas ambientar-ho a la mitja, no? Perquè potser és més fàcil caure en la desídia a l'hora d'ambientar, o segons quin model de rellotge, i està molt ben trobat. Clar, que també la zona rural és més fàcil, no?
Però bé, ho vaig trobar molt ben ambientat i molt... No, la pel·lícula n'hi s'aguanta molt bé. I el perfil dels policies està molt ben parit, diguem-ho així, d'alguna manera. No és una pel·lícula de superacció com El Niño, però a mi El Niño em va cansar, em va avorrir. A mi no em va dir res. Exacte. Llavors, clar, com estava...
Com estava aquesta dicotomia entre els hotels Goya, que si la isla mínima o el nínio, home, la isla mínima 50 vegades millor, no? És una pel·lícula petita, vull dir mínima, vull dir petita, no és tan espectacular, però, és a dir, aquelles escenes amb un R4, amb un Dian 6, per allà, amb dos cavalls corrents per aquells marismes, allò és l'acció de la pel·lícula, gairebé dius, home, és curiós, no?, en contrast amb aquells helicòpters i aquesta història, però ho fa molt bé. Sí, bé...
Sí, no, no, però és que el film cau en allò que a mi personalment em sobleva molt, no? És que enganxen el cap d'aturc i és el que realment paga, no? I el que l'alma instigadora de tot això, perquè com és un todopoderoso, doncs aquest se'n va de recites, no? Però bueno, però això era habitual amb aquella època.
Sí, encara ho és ara, anava a dir. Clar, és que el tema de la corrupció encara es mou, eh? Però clar, dius, ostres. I ells ho saben, no?, però no poden fer res. Clar, clar, clar. No poden fer res. És fotut. Bueno, és una bona pel·lícula i aquí hem parlat bastant d'aquesta pel·lícula i crec que val la pena veure visions, perquè és el que diem, no?, hi ha la tira de plantejaments, no?
Bé, jo el que faré ara serà... Deixarem pel final a veure si podem parlar una mica del Big Hero 6, també l'has vist tu, però... Jo voldria comentar també una altra cosa. Sí? Vale, doncs jo faré un re, un pim-pam d'aquestes de dues pel·lícules de l'any 94. Vull començar per la més dramàtica, per Lady Bird, Lady Bird. És la tercera. Fanys, eh? Fanys. De la trilogia, era Riff Raff, era Llobindo Piedras i aquesta, no?
Jo Jovint de Pedres la tinc bastant present, és una pel·lícula vinculada amb el tema de l'atur, directament, i el que comportava per un pare que volia que la seva filla fes la comunió com calia amb el vestit i tot el que comporta la problemàtica de robatoris, morts i tal. I en el cas de Lady Bird, Lady Bird és el problema de la pèrdua, diguem, dels nens. La pèrdua en refereixo a nivell social, és a dir, de l'assistència social, no? Vull dir, una mare que ha tingut quatre fills de quatre pares diferents, que això cadascú que vulgui amb la seva vida... Tira la protagonista que...
Es diu Chrissy Rock. Això no hi ha rosa, amb el cabell curtet, no? És una d'aquestes actrius que les agafa Ken Loak i les posa allà, que no tenen molta experiència. Però són molt creïbles. Com ell, que es diu Vladimir Cruz, que no l'he vist mai més amb la vida d'aquest home. Ah, és el seu nòvio que és sudamericà. Perdó, Vladimir Vega, sí, exacte, que és paraguayà, no? Sí, sí, sí, ja recordo.
La tinc molt llunyana. La idea és molt senzilla. Es planteja que el que té és que és molt clar. És un realisme claríssim d'aquella època de la Thatcher, d'aquella Anglaterra terrible que va passar una gran crisi laboral. I llavors és el que diem. Mare amb quatre fills de quatre pares diferents. En aquest cas té la mala sort d'agafar homes que calenten.
que li peguen, de violència de gènere, i llavors, clar, el por de l'assistència social és dir, a veure, si el nen sortirà malparat, doncs el que s'ha de fer és retirar els nens. Clar, però ella no té els nens en custòdia, ens sembla. Clar, no, és aquest el problema. Llavors, clar, ja és una problemàtica, tampoc hi ha un matrimoni pel mig, el que diem, no? Llavors troba aquesta persona que és un bon nano, però bon nano,
Té una filla, l'hi treuen, té una altra filla, l'hi treuen... És a dir, és una bestiesa. El que passa a aquesta dona... I és un fet real, eh? És un més fort, és això. Sí, perquè arriba un moment que ella està rehabilitada, pot ser la càrrec dels fills, però no, no, ja, per inèrcia, vinga, te quitamos la hija. Veus com a escena social anglesa és terrorífica, és d'un conservadurisme brutal, no? Vull dir, com es planten a casa teva, entren dins, t'entren a la porta, no et deixen... Eh, perdona, no, no. Entren, et miren, ah, i veu que l'alcoba està revuelta, i jo, perdona...
oi, jo faig el que em dona la gana, no? Vull dir, coses d'aquest tipus. Una pel·lícula és terrorífica, és potentíssima, però bé, jo crec que és una que les pel·lícules s'han recuperat de temps en temps, no? I l'altra és el Mary Shelley's Frankenstein, que parlàvem feia un moment del tema de Frankenstein també, no? Kenneth Branagh, no? I bé, bueno, és el Kenneth Branagh una mica megalòman, no? Sí, està molt desbordat, està molt desbordat.
Jo crec que el Kenneth Branagh, Putin, és el Kenneth Branagh que mula Shakespeare, no? Hamlet. Hamlet està molt bé, no? Aquest pel·lícules que va fer mucho ruido y poques nueces. Són pel·lícules que són encantadores. Els amics de Peter. Els amics de Peter, que és una altra línia, també. Però, vull dir, que està bé. Però, en canvi, a morir, todavía, ella la va cagar, parlant clar. Aquesta no l'he vista. Aquella, pues, que sortia amb la seva dona, amb la Emma Thompson, de llavors, no? I a partir d'aquí, buf, hi ha tota una mena de...
com una mica de pel·lícula emulant moltíssim a Hitchcock, amb uns picats i contrapicats, amb la línia que feia ell i tal, no? Una mena de misteri, que tampoc entradem ara, perquè al final, dius, uf, acaba la pel·lícula i t'ha cedat el cap, no? No, aquí se li em va anar molt oi, a Frankenstein se li em va anar.
Aquí, exacte, aquí vol fer un Frankenstein ben ambientat, tot sigui dit, això no ho negarem, no? Sí. Perquè estem parlant del 1700 i escaig, intenta ser bastant fidel, entre cometes, al que és l'original, no? Però et barreja Frankenstein amb la nòvia de Frankenstein, vull dir, et fa tota una revisió amb la nena Bonham Carter i tal, no? Intenta col·locar-ho allà, no? Vull dir, allò que se'n van allà al Polo Norte i tota aquesta història que munten...
Bé, a veure, és una visió més... Jo què sé, més megalòmana. És que Kenneth Branagh tenia aquesta tendència, no? A més, fa un... És una pel·lícula exhibicionista, no? Perquè ell, en refereixo com a tal... Musculat, eh? Sí, sí, sí. Vull dir, vinga, em trec la jaquea i vinga i tal...
una miqueta com que, no sé, no, vull dir aquesta línia, però bé, és efectiu, no, Kenneth Branagh, no, i el que fa és que és dinàmic, a mi no em va molestar, però perquè ja me'l coneixo, llavors com ja me'l coneixo... No, a mi com a director no m'agrada. No, és molt bo, és un bon director, però... Enric Cinquer està molt bé. Està molt bé. Incluso de les últimes que ha realitzat, per exemple, Thor,
Torra va dirigir ell? Hòstia, tenia ritme la pel·lícula. S'aguanta bé, no? Dius, home, és un subproducte, però dius, cony, ja només pel fet que l'hagués dirigit ell vaig pensar, mira això, a veure què tal.
dintre dels paràmetres de la Marvel i del que implica, no? Però no està malament, no era del pitjor ni molt menys que pots trobar. Comenta'ns què em volies dir. Sí, no, és que hi ha una polèmica, no sé si has vist la sèrie aquesta que fan per televisió espanyola, que és del Ministeri del Tiempo. No, no l'he vist, és que no coincideix el dia, no puc. Vaja, ja estic. Em va malament, sí. No, no, simplement comentar, perquè he sortit a les xarxes, ha sortit un... perquè té un... Avui es veu que a les televisions això dels xarxes va molt renyit, no? Ahà.
I es veu que les sèries són 8 capítols i està tenint un xare d'un 12... Jo no estic massa al dia, però avui ho he llegit. L'Unido està bé per ser televisió espanyola? Sí, és el que deien. Que està enfonsada. Sí, sí, però corre el rumor que no la volen renovar, la sèrie, quan és una sèrie que és potser del milloret que ha fet televisió espanyola. Està al nivell de Cuéntame. Sí, fent què? Que està al nivell de Cuéntame. Al nivell de xare de Cuéntame. Cuéntame té un 15 o un 14. Però es veu que...
Què passa? Que vam fer una sèrie ambientada en paradoxes temporals. És complicat. Sí, no, és complicat. És complicat. I jo el primer dia vaig pensar, dic, ui, millor de m'edat, però em vaig posar a veure-la.
Doncs no està del tot mal resolt, tot plegat. Ja t'ho dic, ja ho avanço jo des d'aquí. Si no, qui l'hagi vist o qui no l'hagi seguit, suposo que el pot seguir per televisió de la carta, veure els anteriors capítols, però no està mal resolt. Inclús el d'aquesta setmana, que parlaven de... Ho lligaven molt... És bo que jo no ho sabia, però la visita del...
Sabeu que el Himmler, no Hitler, va visitar Montserrat perquè li deien que aquí a Montserrat hi havia el Sant Graal. Ah, sí, sí, això em sona. Temporalment va coincidir la visita del Himmler a Montserrat amb la trobada del Franco i el Hitler a Endaia. Ah, això sí, d'acord. Està lligat, era correlatiu amb el temps. Sí, sí, sí, era el mateix moment. I s'inventen un capítol
en què lliguen tot això d'alguna manera. Sí. Perquè et saps de què va, no, la trama? Una mica, però no estic gaire... Es veu que ja existeix... Es corre el rumor, o sigui, la llegenda que a l'època dels Reis Catòlics a un jueu que el tenien que expulsar o alguna cosa així d'Espanya o alguna cosa així...
o els van obligar a convertir-se a catòlics, a cristians, a tots els jueus. I si no els convertien, forçament els cremaven. I aquest home, a canvi del seu perdó o algú així, va entregar un secret que era...
una zona en què hi havia una sèrie de portes que comunicaven amb altres èpoques del temps. Una mena de pou, com un pou, amb unes galeries que comunicaven amb altra època del temps. Mai cap al futur, perquè el futur era el temps actual que t'estaves, no? Sí, sí, sí. I a mesura que el temps va progressant, es van creant noves portes que sempre comuniquen amb el passat, no?
I això, diguem-ho així, el govern espanyol o el regne Espanya ho va adoptar com una mena de ministeri secret que es diu el Ministeri del Temps.
amb el qual intenten que la història no canviï. Això és una mica de grima, no? És el que diem, que això crec que no... Jo crec que temes punyents no els hauran tret, no faran... I cada capítol desenvolupa un tema. Sí, però el primer capítol, aquest ministeri, diguem-ho així, capta...
gent d'altres temps que formen part del Ministeri del Temps i es dediquen a ser funcionaris. Hi ha molta conyita de regerar fons que està molt ben trobada. Un dels captats és el Diego de Velázquez.
I és el que es dedica a fer retrats robot de gent que busquen, no? I clar, gent d'avui dia diu, hosti, carai, si cu... Si té trassa, aquest paio... Home, com no ha de tenir trassa si és el Velázquez? Home, clar, és el Velázquez, no? Que fort, no? No, no, és que no... Aquí us hi ha comentaris curiosos del Velázquez, diu...
Y hostias, estos restauradores de hoy día, referint-se al dos mil y pico, ¿no? Es que me amarillan las obras. Hostia, parece una sèrie española de hace tiempo. Claro, que eso té raó, ¿eh? Sí, sí, sí. Perquè acostumen a tirar cap un tom marronós que a vegades... Sí, sí, sí. Hostia, no, no, però comentaris així, està molt bé la sèrie. I és que, ja veus, mira que jo, televisió española, me la miro, però de 3 al 4, ¿no? Però...
En aquest cas, cal dir que el producte, coi, em sorprèn, no? Està molt ben parit. Però no, doncs farem alguna ullada, perquè a vegades dius, mira... Està prou bé, està prou bé. Molt bé, David, però re, ens queden 30 segons, 45, mira, escoltarem de fons la Txer, la Txer que està aquí fotent crits.
Doncs aquesta bona dona, amb aquest tema, va vendre 20 milions de còpies. Va ser el moment del ressorgir perquè, pobra, ja no sabia què fer. Feia rock, feia country, pobreta meva. Es va operar 50 vegades, no? I encara segueix com de plàstic, aquesta dona. I no sé què fa, perquè avui en dia està desapareguda. S'ha igual, nòvio, l'he vist alguna foto. S'ha igual, perfecte. Doncs seguirà amb els seus retocs, no? Molt bé. Doncs, David, ens escoltem la setmana que ve. Molt bé. Vinga, adéu-siau.
Bona nit.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com
Ara escoltes.