Just how much I love you, just how good it's feeling. And I will keep this on my head. Have I told you, baby? Ooh, I love you, baby. I'll show my feelings. Just how much I love you, just how good it's feeling. And I will keep this on my head.
I love from me to you. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, 48 punts.
Servei català. Doncs bona tarda, benvinguts un dissabte més al Babilònia. El número 25, eh? Com passa el temps? I avui estem encantats. Avui estem tots? Avui estem tots. Tots 5, eh? Fet al ple.
Jaume, digue'ns alguna cosa. Estarem amb la Lourdes, amb la Rosa, amb el Jaume, amb el David i amb el Cesco, que estic aprenent a mi mateix jo a presentar-me, que això no pot ser. Curso d'autoestima. Exacte, abans no m'estimava res.
El que dèiem abans, no? El que deies, no? Deja de ser gordo y sea feo, no? Com anava jo, bueno, és una cosa d'aquestes que t'envien per email que algun dia explicarem. Que t'ho has recordat avui això? Bueno, el de lleig, sí, m'ho he recordat.
Avui tenim un programa bastant farcidet. Començarem per música. Ens parlarà la Rosa de Lourdes de l'auditori, el Requiem de Verdi, que la vam poder veure fa poc. Al final parlarem del Victus, definitivament que està en número 1 en vendes, el dia de Sant Jordi.
de la Berta Sánchez Pinyol i podem fer... Crec que hi ha hagut gustos per tot. Ho hem llegit quatre persones, hi ha hagut que li han agradat bastant, hi ha gent que l'ha abandonat. Bé, doncs això ho comentarem després. I també la Rosa ens parlarà d'un premi púlitzer de fa molts anys, del John Kennedy Tool, de la caiguda... la conjura, perdó, dels Nessies. Parlem també una miqueta d'art. Parlem de la jornada de portes obertes de l'Ajuntament de Barcelona i també la Lourdes ha estat al MACBA per veure aquesta exposició de noia... no he pintat mai, Àngels Daurats, oi que sí? L'Àlia Grau.
I si anem-hi tindrem novetats com Tierra Prometida, Afectos Secundarios i també clàssics com Smoking Room, La Vall d'Ala, Mala Sangre o El Castor o La Casa de la Sorra i Boira. Per tant, tenim un programa farcit i sense més preàmbuls, donem pas a les dones del programa, a les Babilònies, que ens expliquin això del rèquiem d'Avery. Bé, és un concert que es va fer a auditori.
al cap de setmana del 12-14 d'aquest mes d'abril. El que s'interpretava era la missa de Requiem de Verdi, un concert maquíssim, perquè no només és d'orquestra sinó que participen dos cors. En aquesta ocasió hi anaven dos cors, que és el cor del Gran Teatre de Liceu i el cor de cambra del Palau de la Música Catalana.
A més hi havia quatre solistes, una soprano, una meso-soprano, un tenor i un baix. Un concert maquíssim, preciós. És una missa de rèquiem, la missa d'acomiadament, de descans... En concret es va fer, Verdi va pensar, com a homenatge al Rossini, el gran compositor comparteu de seu. I ell va expressar la intenció que tenia de fer, de composar una obra, amb això em recorda.
La idea la va tenir l'any 1868, però finalment es va arribar a estrenar quan era ja l'any 1988. És relativament recent, és força contemporània aquesta obra. Cal dir que lo de Rossini va tardar molt a fer-se uns 120 anys, però finalment ell va acabar fent un verdi també, una misca de rèquim,
dedicada a un tal Alexandro Manzoni, un escritor molt amic seu. I com diu la Rosa, tota la missa té els apartats típics d'una missa. El rèquiem comença, després hi ha la seqüència, l'ofertori i finalment la comunió. Una de les peces més conegudes o dels fragments més coneguts és el quiri, i el di és irae.
Moltes vegades sí que són en aquests fragments. Són els més coneguts habitualment. Però de molts altres rèquims també. Jo el vaig sentir al Palau de la Música fa uns mesos. I el més conegut era el Sanctum, una part que es deia. I el Dies Irae. El Dies Irae no em sona gaire, però... El Sanctum està a l'ofertori. I és aquell tros que diu... Sant és el senyor glòria de les forces celestials.
Diu, penses estar al cel i a la terra de la vostra lòria, és com la missa, la part de la missa. Exacte, és una part de la missa. I l'Agnus Dei, que és el Corde de Déu. La Luz Eterna, el Liberamè, són totes les parts típiques de la missa. És una litúrgia de dalt a baix. És una missa de rèquiem, una missa cantada. Preciós. En el cor vaig estar comptant 80 cantaires.
Què són? És el cor d'aquí? Són dos cors. Un és el del Gran Teatre de l'Iseu i l'altre és el de la música catalana. Es van ajuntar tots dos? Era un dia que s'ajuntaven les tres entitats emblemàtiques de la música clàssica de Catalunya. L'Iseu, el cor de l'Iseu, el Palau de la Música...
Tocat a l'auditori, interpretat a l'auditori. El cor del Liceu va estar a Cornellà, a l'auditori, sí. Jo hi vaig estar i molt bé, carai. Home, és que aquesta gent... Quina passada, tu. El nivell ha de ser altíssim, eh? És que si no... Molt bé, fantàstic.
Doncs vinga, és una opció. Més endavant quan torni a fer-lo, perquè això em sembla que va ser puntual. Ho van repetint a vegades dins de la programació. És dins el cicle de concerts espectaculars, perquè saps que són d'aquests que agrada a tothom. Tenen èxits, segur. Són molt variats, llavors normalment sempre t'acaba agradant la majoria a baix a debaixo. Una música molt distreta, molt viva, molt activa.
Molt bé, és que el senyor Verdi tenia molta xitxa.
Tothom coneix també les quatre estacions, però el senyor Verdi tenia una tralla. Era molt amable. És que són moltes coses. Les quatre estacions, tio. Ai, Vivaldi, perdona. Semana la pinça. Perdó, perdó, perdó. Tens raó, tens raó. Sí, sí, sí. Calla, calla, calla. Que se m'aïda la pinça a mi, ahora. Estem en Itàlia. Estem parlant d'autos italians. Això es nota que estic una mica tan constipat. Jo he d'avançar, que no soc gaire persona. Clar, clar, clar.
Molt bé, doncs vinga va. Ah, allà que m'he fotut la bronca ja podeu parlar del Victus. Vinga, perquè jo callo. David, vinga va. El David, el David. El David és forofo, eh. Forofo Victus, eh. Home, m'agrada molt perquè em va... Primer tot aquest home, pel que sembla, està molt ben documentat. Els personatges, inclús el principal que penses, és de ficció, no? Estava basat en un personatge que, evidentment, la vida la ignorem. Però el personatge va existir, és que no me'n recordo jo.
com es deia, Martín Zubiria. Doncs va existir, era un subordinat del Villarroel, Antonio de Villarroel, i em vaig quedar parat, clar, que imagino que tota la vida, tot el que explica el llibre, tot és ficció. Els fets no, tot el que són els fets bèl·lics no, ni tal, i els personatges, la majoria d'ells tampoc. Al final del llibre posa quins són personatges ficticis i quins són
reals. I em queda esperat perquè aquí... Home, hi ha, per exemple, el nan, el nen, tots aquests són ficticis, la noia. Però hi ha molts d'ells que penses que són ficticis i no, no, no, inclús el que mana els canons, que són els mallorquins, aquells tampoc, tots són reals. Està molt ben documentat. I em va sorprendre per l'exactitud i el detallisme de tots els fets que van passar durant tot aquest
tot aquest període de la guerra de successió, no només al setge, ja només a Barcelona, sinó tot l'anterior des de la guerra que va començar i fins i tot els austriesistes van envair Madrid i van ocupar durant poc temps però ho van fer fins a retirada i posterior ja a setge a Barcelona. Està molt bé, a més fa servir el tern, jo trobo la Cunyeta, aquella molt
Molt castellana. El xascarrillo. Sí, el xascarrillo. Com es diu això? El típic del laferillo, l'enye. Ah, la picaresca. Aquesta picaresca, sobretot amb la parella del nen i el nàstic. Això sí, aquesta part és divertida. Bàsicament. I al principi també, amb el seu ensinistrament.
Jo és la part que a mi em va convèncer més. Quina? L'estimistrament. Està molt bé, jo. Jo està molt bé. És la part més correcta, més interessant, més peculiar. Jo el que vaig trobar súper d'allò és el dels baluars, no? Quan em va explicant com s'han de construir o les trinxeres. Això és molt interessant. Em va agradar molt. Jo el que trobo, no l'he acabat, ja us ho he dit, jo el que he trobat interessant és que amb una història bastant es llegeix molt bé,
va introduint tot el tema històric i no es fa gens farragós. L'he trobat amb aquest motiu. El que passa és que abans d'arribar a Barcelona jo l'he trobat més pesat. Potser és la part més farragosa. És com una transició. Hi ha un abans tota la formació d'ell, tota aquesta formació acadèmica, encara que siguin classes especialitzades per allà, que té moltíssima sort. Perfectament acadèmica.
i després quan arriba a Barcelona. Jo de quan està en el Castellà, a mi el que més em va quedar és quan li ensenyen a memoritzar tots aquells objectes de la sala. Això és impressionant. Com li arriben a motivar i a agoditzar molt, la memòria visual, auditiva, tàctil fins i tot.
Clar, pensa que els enginyers aquests només podien treure el cap i durar-lo a baixar. I amb això ja... perquè clar, si no et fotien un tret al cap. És que estem parlant de tàctica. I els tenies que ser ràpid a l'hora de mirar i avaluar. Nosaltres hem de fer l'esforç d'imaginar-nos en aquella època com es feien les guerres. És que no té res a veure com es feien les guerres. I ara m'estic acabant de llegir la segona guerra mundial de l'Anton Weaver.
i clar, evidentment, el tipus de guerra en la Terrazavera. Però tot i així, també hi havia setges a molts de ciutats. I fins i tot a Berlín, van construir uns castells, que eren unes fortificacions de formigó, però impressionants. Hi ha una imatge que es veu, un castell d'aquests, tota la ciutat arrasada, però el castell empeu perfectament. I com a posterior de la guerra es van demolir, en càrregues internes,
I rebenta però es queda fet en blocs, tot trencat però partit per la meitat. Però no allò que se'n sorra, com veus ara avui dia que ensorra en un castell o en una edifici, que queda tot fet miques. No, no, no. Queda una banda aquí i l'altra allà. O sigui, jo era sòlid però més no pogués. Però més que res, tot això del setge, el que explica, és com unes bases que han perdurat fins avui dia, no? Sí, sí, sí.
És superinteressant com planegen aquest setge, com fan els plans per arribar fins allà. Les paral·leles i tot allò de les... La sèrie aquest, sí, o en diagonal, les conceres... Superinteressant com ha servit l'experiència tant a l'acadèmia com després als diferents exercits que ha servit, que dius és que és un personatge una mica...
I el que no es veu. Després del setge, ell serveix a altres exèrcits. El que seria un mercenari. Però com molts altres. És a ser la feina. No hi ha empreses multinacionals. Jo no sé quina sensació he tingut amb el llibre. Jo vaig deixar-lo quan faltava 200 o 300 pàgines.
Jo em vaig cansar quan vaig arribar a Mataró. Allò és molt fluixet. No és que hi falti el rigor històric, jo això no hi poso un dubte. És el plantejament del rigor històric, el que jo crec que falla a vegades. Potser el millor en aquest cas és que soc més clàssic. Potser a la literatura històrica m'agrada les coses amb més empaque, amb més presència.
anava deixant-se anar d'una forma més suau, no sé com dir-ho. La part més ficció, en la que ella ha d'imaginar més, perquè no té dades. I em sap greu perquè molta gent, el Sant Jordi és el llibre estrella, però és el que diem, que hi ha gent que li ha agradat i gent que no li ha agradat, cadascú que callaria així que ho dini, lògicament. D'aquella moment de transició que dic jo,
A veure, el que s'interessen és els personatges dels bandolers. Hi ha diverses coses de bandolers que veus també una miqueta com ells també fan el pas de passar a viure d'aquella manera, a involucrar-se en la causa i enrolar-se. Però són uns bandolers.
Suis gèneris, molt suis gèneris. A més, una miqueta, jo crec que li falta presència de personatge. Em recorda també aquell film d'en Glee, que es deia Cavalcán amb el diable, que també eren milícies, que no eren exactament soldats, sinó milícies.
que feien la guerra pel seu compte i aportaven una dosi de crueltat a la guerra que deixa-ho anar. A mi el que m'ha quedat l'atenció, no ho sé, potser és amb el to que està fet, és que el personatge
Sembla que no es prengui res en sèrio. Bé, és un vividor. Potser ja va bé que sigui així, però tant li fa apuntar-se a un bombardeu. Ell s'apunta, té aquella família una mica estranya, però ara s'ha d'anar aquí, ara m'apunto allà.
Hem de dir que la gent que esperi l'adversari espanyol de Pandora en el Congo i la pell freda no el trobarà. Sembla una altra esquiva. És que no té res a veure. La pell freda, que jo penso que és una llibre molt interessant, no té res a veure. És genial. I Pandora en el Congo també.
Però no té res a veure. És que no és el mateix escriptor. Si no t'hagi agafat un negre i l'hagi posat allà per escriure el llibre, no és el cas. Però sembla que va bé, que hi hagi variacions. Però per mi, és a dir, si jo compareix amb la Rosa, que jo també sé que és superseguidora,
Ja que és els primers llibres, jo em quedo amb el pinyol dels primers llibres. I això sí, en aquest llibre no està per mitificacions ni hòsties. El ròfel de casa nostra el carrega. Tota la jerarquia política de l'època se la carrega.
No pren partit per ningú. No pren partit, això també s'ha de tenir en compte, no pren partit per ningú. No, perquè es va exaltar, per exemple, aquest home i en canvi el Villarroel, que com no era d'aquí, que no era català, la història al final l'ha anat. Però el que pesa és que els mitjans que van quedar, el Rafel de Casanova i tot, aquí se li fan les ofrenes al Rafel de Casanova. I quan va ser pel que sembla un...
una aprofitat de les circumstàncies. A més a més, va sobreviure. Per això és una mica la història de Catalunya. Perdoneu-me, però les coses són així. Cers dirigents o certes persones importants...
han jugat a moltes coses, però això és un altre tema i juguen actualment. Verdi Gràcia, el senyor Mas. Sembla que ja s'ha tirat enrere, però deixem-ho, no entrem aquí perquè... Veus com sí que critica aquella actuació dels bonhomes, dels gentils homes que eren els que governaven a la ciutat i que no van saber posar-se a l'alçada. Però, en canvi, a mi m'agrada molt la idea de com va construir, la idea de família,
és una família molt subgènera que la seva, però això et porta a entendre...
El perquè va passar tot això, perquè la gent va aguantar i va resistir tants anys. La idea de família, la idea de pàtria... El patrat social està ben fet. La part social està molt ben feta. És com arribar a construir aquest concepte, no com veus que la gent... Molt quiixotesca la societat, no? Però és que era així, eh? Jo estic convençut que era així. Molts reparats, molt per terra, s'ajuntaven, s'ajuntaven... Hi havia molta gana, hi havia molta situació complexa, molta gent... És clar, és que és el Barcelona del 1700, eh?
El que és curiós també, i el tros que em va agradar perquè no sabia, és la pressió popular que podia obligar els dirigents a emetre un bàndol per organitzar la defensa de la ciutat, allò que diu la crida, no? Sí, la crida, sí. Això és interessant. Jo no sabia dir, ostres... Jo tampoc ho sabia. I tots allà apretant, perquè ja mateix sent la crida, i al final, bueno, va, vinga, fem la crida, no? Clar, clar, clar. És que hi ha molts punts de la història de Catalunya que realment són complicats d'entendre, sinó que no s'han parlat allò famós de la busca, aquestes coses, vull dir, són èpoques
Sabem molt més de la història medieval catalana, que no pas potser d'aquest moment de la història moderna de Catalunya. És molt més complex a vegades. Perquè l'altre era més senzill, perquè l'altre per allà anaven fent, que si el Pere el cerimonios, que si el Joan segon, que si el Jaume primer...
allò és molt fàcil, és el que sabem tothom, però aquesta part és la més complicada. És que la continuïtat d'aquella època no té res que veure amb la d'avui dia. No, no, ni amb l'època medieval tampoc. És que és el que diem, és un trencament en un moment determinat de la societat, i a més barcelonina en concret, i està molt ben portat. Com tots els ricachos pot anar. Sí, exacte.
Seguirem un altre dia, hem de seguir, perquè si no, al final, ens passem tot el dia donant el Victus, que està molt bé, però bueno, tornem un altre dia. Clar que sí, quan s'acabi el Lourdes, tornem a comentar-ho. Jo sí que puc parlar del llibre, aquest famós, també, del Javier Sierra, del maestro del Prado, que ha estat també tercer en vendes, que estic a la meitat.
i m'estic posant molt nerviós, jo diré per què. Rosa, la conjura dels Nessies. Aquí hi ha uns quants de Nessies. Aquest també és ungetes. Com es diu? Ignatius Reilly, no? A veure, és un personatge...
Un torrente. És un torrente, sí, és putre, putre. Però jo penso que es poden fer diferents lectures. Hi ha la lectura més... Com es diu? Ai, més divertida, més de la conya... I clar, llavors és un personatge que es ponia com un quixot del segle... Bé, del segle 1900, no? Allà situat la Nova Orleans, d'aquella època, una persona que ha estudiat, que té carrera universitària,
Però no s'ha independitzat, viu amb la mare, és un paràsit, viu a costa d'aquesta pobra senyora que ja no pot més amb aquesta criatura. És una persona que no està adaptada a la societat, no s'ha pogut trobar una feina o no ha pogut o no s'ha pogut adaptar. I és la mare que li ha de treure de tots els merders i de tots els embolic que s'hi fica. També és ella qui l'empein a buscar una feina, perquè arriba un moment que diu fill meu.
Primer treballem en una fàbrica. El tio se'ls fot a vendre els sefranfurs pel carrer. No, és que és divertit. T'està fent la mercaderia. T'estic fent un favor perquè en la merda de franfurs que estàs venent... Té una gana impressionant. Jo penso que aquí el que també s'amaga és una personalitat problemàtica amb un trastorn mental. Està claríssim. És una persona que no s'adapta.
Hi ha molta referència al xarxa de la novel·la. Ell mateix fa la primera referència que fa a la seva paranoia a la pàgina 199. Aquí ell mateix ja comença a parlar que té unes disfuncions físiques amb la vàlvula, que se li tanca la vàlvula. És divertit, t'hi poses a la seva pell i dius com va sobrevivint amb les mancances que té.
perquè el veus que viu en un altre món. Jo crec que és un retrat d'ell mateix, del John Kennedy i tu. Digues, digues, perdona. Sí, perquè coincidim. És una persona que es va suïcidar en pocs anys. Tenia 25 anys. I la seva trajectòria vital era molt semblant, era paral·lela. També una persona que tenia estudis universitaris, que vivia encara amb la mare, que no s'havia emancipat.
que es dedicava a escriure, igual que aquest nano, que també fa les seves... té l'habitació plena de quadres, de coses que va escrivint i perquè un dia publicarà no sé què. I va ser la mare, em sembla, qui va portar-ho... I és la mare, quan ell es va suïcidar, és la mare qui va anar a l'editorial a intentar que... i va insistir, insistir, insistir fins que al final...
Aquell editor va llegir la novel·la i li va agradar i la va publicar. De fet, va guanyar el primer púlixer. El primer púlixer era l'any 81. Postmortem, no? Sí, sí, totalment. I sí que és veritat que jo trobo que és molt... i moltes crítiques, igual que dius tu, David, és una mica la seva trajectòria vital. Després havia fet alguna cosa més, que és, per exemple, una novel·la que vaig escriure als 16 anys,
però d'entrada no té la intenció de publicar-la, però sí que finalment es va a publicar, que es diu la Bíblia de Neón. Aquesta no sé ben bé de què pot anar. Tampoc em sona a mi. Però de debò que val la pena. Jo penso que hem de fer una miqueta aquestes dues lectures. A més, es veu que és una persona amb molta cultura perquè fa referències contínues a la literatura americana. Per exemple, parla de la cabana del Tiu Tom, parla també de metròpolis de la pel·lícula del Fitz Lang, fa menció del cor de les Tenebles, del Josep Conrad,
I un llibre que té una fixació amb aquest llibre, que a més li deixa amb un policia, que té una història xulíssima amb un policia, amb el Mancuso, que és la Consolació per la Filosofia de Boetio. No sé si és un autor. Mira, això no ho he buscat. No ho sé, a mi tampoc em sona... Home, clàssic no sé si serà. Jo crec que potser el millor és de l'època...
No sé si és de les classes italians, però ja ho mirarem, ja ho mirarem i ho podem comentar. A més tracta molt sentit de l'humor que passa a Nova Orleans, hi ha molts negres. I amb el tracte que els donen els negres. I com ells mateixos, els negres ho viuen també. Per un sou de misèria.
No vols que et deixi aquí el bar net com una ratena. Això, si vols que estigui net, aquí m'has de pagar més. Després hi ha moltes referències, que és molt curiós també, al comunisme i als comunistes. Hi ha un senyor gran que tota l'estona està acusant tothom que és comunista. Hi ha una certa obsessió, vull dir, de personatges. El personatge de la mare també, pobretat també és divertit. La gent que coneix, amb aquest policia que us comento,
Veus, és que tots els personatges, amb l'amiga també que coneix que se'n va a jugar després a bolos, hi ha tota una sèrie de personatges que van apareixent al llarg de la novel·la i que després es tornen a interrelacionar i li veus també un sentit.
Tot té un sentit també. Veus també el patiment d'aquesta teatura perquè al final ja veus que realment és un patiment perquè el volen tancar directament. Vaja. Sí, sí. Però bueno, no ho explico al final perquè està molt bé. És un clàssic ja. És un clàssic que tothom recomana perquè es pugui llegir i tal. Molt bé. Doncs deixem la teatura, passem a l'alert. Recordem que fa cinc dies en concret va ser Sant Jordi i és els pocs dies en què, bueno, l'Asset de Barcelona obre
les portes a certs edificis que durant l'any és impossible accedir-hi, doncs perquè tenen un ús institucional constant. Entra ells al Palau de la Generalitat i en el cas particular meu vaig anar a veure l'Ajuntament de Barcelona per dins perquè realment no coneixia, coneixia una mica l'entrada al Saló de Cent i ja està. I va ser una agradable sorpresa perquè realment, com ja sabreu,
El que és l'Ajuntament de Barcelona té dos accessos, un que és el medieval, el que és la façana gòtica del 1402, d'Arnau Varguers. On està aquesta? Està a l'abans d'esquerres, al plaça de Sant Jaume, que és la façana d'abans neoclàsica del Josep Mas, de 1842, em sembla que és, i llavors al costat hi ha aquesta porta. El Carreró aquell. L'entrada es feia justament per la porta medieval que sempre està tancada, mai és oberta. Solament s'obre el dia 11 de setembre i el dia de Sant Jordi 23.
I bé, doncs realment a l'entrer a dins va ser un descobriment, perquè tothom parla del Saló de Cent famós i tothom parla del que seria el pati, per dir-ho d'aquesta manera, amb una allotja que hi ha molt maca i errona, xantista. Però descobrir, curiosament, la part moderna, és a dir, el que dèiem, la part gòtica és maca, però la part del 1800 déu-n'hi-do. És a dir, et refereixo als salons que hi ha per dins, són absolutament espectaculars. Jo no m'ho imaginava,
hi ha el Saló de la Reina Regent, el Saló del Bon Govern, el Saló de les Cròniques, l'Escala Negra, per exemple. Hi ha espais com la Saló de la Consulat del Mar, el Saló de Carles III... Espais que són molt pocs coneguts i hi ha un en concret que és espectacular, que és el Saló de les Cròniques, que hi ha unes pintures de Josep Maria Sert de la campanya catalana orient,
de 1929, que és digne de veure. És espectacular. Són unes pintures metàl·liques amb tons metàl·lics que explica la campanya dels Amoabers i tot això. I, a més, espectacular. I és recomanable perquè a cada sala hi havia una persona ambientada a l'època que explicava les sales per dins. Llavors, era molt maco perquè aquest senyor era una mena com de soldat d'aquella època català que t'explicava les diferents visions.
molt ben fet, des d'un punt de vista molt artístic, perquè et parlava de perspectiva, de visions, de com el cert havia fet una sèrie d'efectes visuals que sembla que et perseguissin els personatges, i és cert, no? Vull dir, jocs d'aquests de discursos i perspectives curioses que val la pena saber-ho, no? I, realment, clar, la pergòtica i la part de la llotja del trentenari, doncs espectacular, no? És una dels pocs espais, les poques arcades que tenim renaixentistes aquí a Barcelona,
I a banda d'això, el saló de sent que està dins i poder seure i veure aquest saló amb tota la seva potència, amb aquells arcs i aquella cosa, és espectacular. Els tapissos i les escultures que n'hi ha. Són escultures d'època més...
Jo de quan data tota la decoració interna? Perdó? Tota la decoració interna, que és artesonat de fusta. Artesonat de fusta als ostres, bàsicament. Jo que és de l'època... No, això és de l'època autèntica, l'únic que, en el cas del Cel·lo de Cent, el Domènech i Montaner, i una altra persona que no me'n recordaràs, que sé que es diu d'Àviles, però t'ho diré ara, el Domènech i Montaner, no.
i l'Enric Montserrat em sembla que és, van fer la reforma arquitectònica, i llavors van agafar uns fragments de la part original i el que van fer és repetir. Com van ampliar amb dos trams més el saló de cent, el que van fer és restaurar pintant, agafant un trosset, van repintar tot el que seria l'entaulament, aquest artesonat en forma així de doble vessant, i que és espectacular, això és molt xulo.
Bé, recomanable al 100%, quan torni a haver-hi una festa, i sobretot també el vestíbul amb escultures d'en Gargallo, d'en Miró, d'en Clarà, de, bueno, una autèntica meravella. Té, bueno, l'onze, no, ara? Imagino que l'onze l'haurien, també. I també estava a Palau de la Generalitat, que ja vaig anar, però bueno, això ja ho explicarem un altre dia, perquè ja una mica hem estat tan bé, però bé, val la pena tornar a veure sempre el Palau per dins, perquè també és molt maco. Molt bé, seguim amb més art, perquè la Lourdes es parlarà de
Aquesta és l'exposició de l'Eulàlia Grau, no? Sí, l'Eulàlia Grau, que es diu, mai no he pintat Àngels Daurats. És un artista de Terrassa, nascut al 46, i jo he vist una entrevista amb ella que ella diu, ja m'hauria agradat pintar Àngels Daurats. En realitat és una exposició al MACBA, com hem dit, dins del Pop Art, i són fotomuntatges. O sigui, el que fa és agafar fotografies
i les treu del context habitual i llavors ella es dedica a fer una crítica de tot, dels mecanismes de poder, de l'accés a l'habitatge, dels problemes laborals, dels nens, etc. És una exposició que, per exemple, tu et pots trobar un quadre on a la part superior del quadre pots veure el buix, fill, amb els ulls tapats, i a la part de baix del quadre veus una mona, un simi,
Dormint a dins del llit. De contrastos, també fa molta referència tot el paper de la dona. Per exemple, hi ha una dona estirada, super ben vestida.
i a sobre una aspiradora. Quina visió! Sí, la idea de l'utilització de la dona. És molt típic, això, el pop art. També un que vaig trobar bastant fort és, per exemple, una cuina que hi ha al renta plats i als armaris, però queda un espai al mig. I davant hi ha una dona en el qual la seva mida del cos
i cabria allà, a 46 centímetres. Fa tota una reflexió sobre el paper de la dona o després pots trobar, per exemple, unes trinxeres, que t'ho vaig trobar molt fort. Però són crítiques. No vol dir que sigui un plantejament masclista. És una crítica constant. A la dona, a la guerra... Per exemple, unes trinxeres amb tot de soldats a baix i, a la part de dalt, el muntatge és tot de senyores i senyors molt ben vestits amb les sabates.
És una exposició per mi molt recomanable, fàcil, no és allò que dius és pesada, sinó que sempre li trobes alguna... Vull dir, tots tenen algun sentit. I he vist que està del 8 de febrer al 26 de maig, i també té visites comentades els dies feiners a les 4 i les 6 de la tarda i els dissabtes al matí. Vull dir que si algú està interessat. I una cosa que està molt bé és un vídeo que passen
en el qual es veu una indigent i la indigent diu, està en castellà, diu, m'agradaria morir en un lloc on ningú em veiés. I tu vas veient, són dos vídeos simultanis, veus la indigent, el que fa cada dia, es posa a dormir al bar, s'aixeca, porta tots els trastos, i al mateix moment van sortint imatges dels últims corruptors a nivell polític.
i va fent la imatge de la senyora i és superinteressant. És una crítica social absolutament. I van sortint tots els últims a nivell polític. És una exposició que està fins al 26 de maig i que val molt la pena. Això que dius ara és molt ràpid. Hi ha un autor que és japonès
que va fer un fotomuntatge d'aquest que és molt sintomàtic, és aquella imatge famosa que es veu com un de la guerra de Corea, no sé aquesta imatge teniu present, de com li foten un tret al cap a una persona. A Vietnam, perdó. Jo avui estic, et dic que no estic. I llavors ha estat col·locat a la part superior aquesta imatge del moment previ del tret, que és un judici sumaríssim de matar-lo allà mateix, i a sota es veu una imatge de Miss America.
És a dir, mentre a Vietnam està passant tot això, a Amèrica segueixen fent el concurs de Miss Amèrica. És una crítica brutal. S'introdueix en una dona però no vista com una cosa negativa, sinó aquesta relaxació social que tu m'ho vas explicar abans. Aquí n'hi ha un que és similar. Hi ha un quadre en el qual es veuen les quatre Miss. I a la part de baix hi ha tres possibles...
terrorista. És una mica l'estil que tu deies. Aquestes exposicions que a vegades són realment... Semblen que la modernitat és complexa, més que potser veure coses molt clàssiques, que a la FIAC tenen molts llibres per anar preparats.
És bo anar amb una exposició d'aquest tipus i anar amb un guia que t'ho vagi explicant. Això és molt important. Molt bé, passarem al món del cinema, però abans em deixareu dos segundets, perquè justament parlarem també d'una pel·lícula que es dirà Mala Sangre, que parlarem després, i que surt una cançó del David Bowie molt coneguda, que es diu Mother Love, i que tothom coneix, i que escoltarem durant un minutet i descansem, i empalmarem directament amb la terra promesa de la Lourdes. Fins ara.
I know when to go out I know when to stay in Get things done I catch a paperboy But things don't really change I'm standing in the wind But I never wave bye bye But I try
I try There's no sign of life It's just the power to charm I'm lying in the rain But I never wave bye bye
I'm not, I'm not
L'Oriol, explica'ns què tal això de la Tierra permeti d'alguns avançant. Bueno, doncs, explico una miqueta. Primer, l'actor principal, sabeu que és el Mac Damon, i va d'un venedor d'una companyia de gas que arriba a anar a un poble rural amb una altra sòcia, i l'idea que tenen primers és que quan arriben al poble diuen, bueno, hem de fer alguna cosa perquè no ens vegin com a executius, per tant, el que farem primers, que anirem, ens compraran
camises com les que porten ells, de quadres, tal. Llavors el que fan ells és que van a les cases directament, a les cases particulars, i es diuen, mira, nosaltres sabem que aquí hi ha unes grans bosses de gas, i si vosaltres ens deixeu per forar aquest terreny, doncs guanyareu molts milions, però a més a més introdueixen com una mica de xantatge, perquè li diuen,
Estem en plena crisi econòmica. Vostès, si accepten aquests millors, podran portar els seus fills a la universitat, perquè els seus fills, si no, a la universitat no és res. La idea és que ells puguin tenir els drets de perforació d'aquests terrenys.
Per mi, una pel·lícula després de The Last Days o d'Elephant, una pel·lícula, bueno, he llegit, Hero, de 360 grados, a veure, temes ja recurrents, clàssics.
Parla de la crisi econòmica, parla dels problemes mediambientals, perquè aquestes corporacions es volen fer a través d'aquesta tècnica que li diuen del fracking, que és la introducció a pressió sobretot d'aigua, sorra i alguns productes químics, de manera que el que fan és aprofitar les esquerdes que hi ha en les bosses de gas o petrol i acabar-les de trencar.
El que passa que també es dona bastanta contaminació d'aigües subterrànies. És poc ecològica, això. Home, jo veia una foto d'una dona, però això era un documental, amb l'aixeta de la pica de la cuina, se n'hi ha un misto i s'ensenya del gas que sortia per l'aigua, perquè barreja gas, aigua i tot. Quin perill, tu. Llavors el que passa és, al llarg de la pel·lícula, és que el protagonista està una miqueta entre la manipulació que fa
i el dubte a nivell personal. Ell veu que això no és del tot cert. Està una miqueta amb això. Té un final feliç. Podríem dir una pel·lícula amb final feliç.
I no és que sigui una mala pel·lícula, però a mi m'ha recordat una mica, sabeu, la de Brocobit? La d'Erin Brocobit. En quant al tema de contaminació, en quant al tema que estan, entre cometes, aprofitant-se de gent en un món rural, etc. No és una mala pel·lícula. Parla, ja us dic, dels problemes ambientals, dels TG Manegets, aquests de les grans companyies que ho fan per intentar, diguéssim, convèncer el personal.
Però, per ser del Gus Van Zan, jo penso que és una pel·li fluixa. Ja us he comentat abans que el Matt Damon també està com a productor. Potser ha fet una pel·lícula per tots els públics, però no amb el segell que ens tenia acostumat. Que ja va passar amb la Indomàtica Will Hunting, no que dèiem abans. Que el Gus Van Zan torna a agafar una línia molt més clàssica, amb una pel·lícula potser més completa, el millor, però que no deixava de sobtar amb el que el Gus Van Zan havia fet abans.
D'allò de mai privet, i d'aquelles coses que feia als anys vuitantes, que era com molt potent el que feia, no? I es retornava amb Palma, amb Elefant, amb Last Days, també que als noventes ha fet també una de les coses interessantíssimes, eh? Però és com molt inconstant, aquest senyor. És una pel·lícula fluixeta, i bueno, amb aquests temes.
Doncs parlant d'Esteban Soderberg, abans de comentar el Darien Brokovits, Jaume, Lluís a l'Efecte Secundaris, que tu vas comentar l'altre dia. Sí. I bé, doncs jo, molt sorprès, gratament, jo al senyor Soderberg et dic una miqueta, no de mania, sinó que és, bueno, no li ve que a vegades el què, però aquesta vegada és una pel·lícula molt completa. I bueno, estem parlant, justament, d'un film que surt al Judd Lowe, i que a partir d'aquí, qui més sortia? Samuel Santo del Cielo, sortia al Judd Lowe i sortia...
Ja m'arreglaré ara perquè estava parlant d'una altra cosa. I realment, Jaume, a tu què et va semblar? Perquè és que la setmana passada et vas donar una idea que era una primera part i una segona part, com dos pel·lícules diferents, no?
I això sí que estic bastant d'acord, però m'agradaria que una miqueta doncs no haguessis trobat una opinió prèvia i jo t'enganxo. Sí, jo agafaria precisament el que acaba de dir la Lourdes també, no? Sí. El senyor Gusvansant, aquí tinc una crítica i parla... Ah, molt bé. ...de la bipolaritat de la seva ejecució cinematogràfica, o sigui, dels seus plantejaments, no? Llavors, penso que pot ser veritat. Hi ha unes que són molt elementals però molt punyents, o sigui, molt modernes.
és parlar d'uns valors que, de la manera que els planteja, no s'ha fet abans. I llavors, quan ho veus, dius, caram, m'estàs aportant una visió o una versió, diguem-ne, i lògicament una codificació novetosa, i lògicament l'espectador, encara que sigui amb poques ganes, capta,
valors que no hi havia pensat o ningú li havia dit d'aquella manera. Llavors, dit això, penso que la pel·lícula té una primera part que és la que ens parla del drama de la producció de fàrmacs. Pensats per temes antidepressius, estem parlant, bàsicament. Però segur que és per tot. Sí, segur, segur, això és veríssim.
i tot el que explica té a veure amb això. Hi ha uns interessos, vivim amb un sistema com aquest, i llavors et va introduint. Com que hi ha la constant del trastorn mental, lògicament, això sempre aixeca. Com que estàs amb tot aquest... És que això està molt ben fet, això. Exacte, això està molt ben fet. I dius, ostres, què passa aquí? I tu et quedes atrapat perquè dius, carai, això no és parlar d'una aspirina o d'un placebo, no? Vull dir, una cosa així, no?
sinó que el que està dient és que hi pot haver medicació que s'experimenta, saben que hi ha una dificultat, però tiren endavant i aquí no passa res. Esclar, sí que passa. A la primera part sí que passa, no? Hi ha un assassinat i tot això, no? I llavors... Teòricament, sota uns efectes secundaris, una medicació. Exacte. Deixem-ho aquí. No ho direm més. Hi ha una medicació que provoca uns efectes secundaris que poden arribar a provocar just això.
Llavors, la segona part ens planteja una ficció extraordinària i li dona una versió francament reixida de tot el que pot ser la capacitat d'explicar una història que ja te l'has après en un principi com a real, o sigui, que és la pròpia vida, i després te la perverteix totalment. Totalment, és una perversió. Mira, això és una perversió magnífica. Enfinitiu a Hitchcock. Aquí estem parlant de Hitchcock. Esclar, tu quan acaba la pel·lícula dius
El Déu que t'ha fet va s'enredar com un ximple, però després penses que bé. Això no m'ho havia plantejat. És una pel·lícula molt recomanable. No ho feia, també, com aquí. Aquí ens enganyem molt bé. És una enganyifa molt ben feta. És una enganyifa, em refereixo, que et vas adonant de la situació, que les coses no són com no eren, però, ostres, que bé, no? La Catarina C.Tajons, que està peculiaríssima, la Catarina C.Tajons, amb un personatge molt curiós. I la noia, la noia que fa justament la noia, la malalta,
entre cometes, mental, està molt bé, no siguis aquesta noia, però també és magnífica, joveneta i ho fa molt bé. Molt recomanable, eh? Jo crec que sí. Jo crec que sí, que tots els que ens agrada el cinema, doncs, i a vegades quan veiem un documental, doncs el ressaltem, perquè és una realitat i ho hem de saber, tens la primera part de la pel·lícula i la segona tota una ficció, i llavors tu aquí, esclar, tens el doble joc que representa la vida, en definitiva, no? Exacte.
I no acabes pensant malament de res, sinó que, en definitiva, això és així i la ficció és una exageració. Però bé, com a joc, no? Sí, sí, està perfectament bé. Suspitosos habituals. Sí, també seria, o clar, però amb una altra línia. Perquè l'anterior d'aquest home quina va ser? Ostres. Contagi? Contagi. Sí, senyor. Contagi? Sí, sí, sí. Qui el solda, perquè és un realitzador que... Diu que vol deixar-ho, eh? No, no ho ha deixat. Aquesta és l'última. Jo, que és l'última, home, però és un bon acomiat, eh? És un acomiat impressionant, eh?
I no té èxit, eh? La pel·lícula passa desapercebuda, eh? I això ho veus, ho veus molt bé, el crit, aquest home... Clar, però és una llàstima, eh? Perquè sembla que el paper de la direcció no és tan espectacular, és a dir, és una pel·lícula que tampoc té un embolcall que diguis, oh, que maco, no? Però realment és que és com flueix la pel·lícula, no? I amb una gran qualitat, no? Però bé, pel·lícula per veure sense cap mena de dubte, eh? Vull dir, extraveríssim.
La Rosa es parlarà del Smoking Room i de la Vall d'Alà també. A veure què tal aquestes dues peliculetes, aquests dos clàssics, perquè entrem una miqueta en aquesta línia dels clàssics o pel·lícules que no són d'estren, lògicament. Sí, que fan uns quants anys ja que estan rodant pel món. Bé, doncs Smoking Room és una pel·lícula, bueno, és espanyola o barcelonina, perquè està escrita i dirigida pel Walowicz i el Roger Wal. A veure, d'entrada, sembla una pel·lícula menor,
perquè dius amb el plantejament així, en petit format, en el sentit que és un escenari únic, que és un edifici on hi ha una empresa, la seu d'una empresa, i hi ha uns treballadors. Allà, com que es veu que ha entrat en bigot la llei aquella que no es podia fumar a les dependències laborals, doncs veus com han de sortir al carrer pobres allà a fumar. Clar, a l'hivern fa un fred que pela, no? I clar, hi ha un d'ells que és el Eduard Fernández,
Comença a plantejar i soliviant el personal. Per què hem de sortir a fumar al carrer amb el fred que fa? Quan hi ha una habitació que es fa servir de trastea, ja que hi ha quatre coses amb magatzemades que són pota porqueria, ho podem netejar i podem dir que posem un smoking room, una habitació, per poder anar a fer una cigarreta tranquil·lament. Comença a parlar amb els seus companys, a intentar explicar a la gent, sobretot amb els fumadors.
Escolta, doncs reivindiquem això, no? Pots demanar a la empresa que ens ho posin i tal.
I és superinteressant perquè comences a veure la reacció de tots els companys. Els jupis, els executius. Els executius agressius. És impressionant. Hi ha un nano que està preocupat només d'organitzar un partit de futbol amb els de la empresa del davant. I veus com han d'anar quadrant els jugadors. Les posicions dels jugadors. Qui serà davant, qui serà no sé què.
Vostaltres en sabeu més, hi ha posicions que estan més demanades, o em poses a mi davant o no jugo, o davant central, o no sé què, o no... Clar, ja de diàleg, el més jefe, li poso. I és això, una miqueta els raonaments que van tenir els companys perquè des d'entrada que sembla, que n'hi ha molts que sí que en voldran, i després van veient com mica en mica van desistint, van deixar-ho estar, van deixar d'estar, i el pobre que ho està intentant
i portar-lo endavant i que és el que no desfàies bé. Com es troba amb la negativa dels seus propis companys, ja sigui per motius que estan esperant un ascens o perquè no volen emissar-me ningú o perquè estan dient que potser et fotran fora o et posaran en un espai. Per mil raons i fins i tot a l'entrevista que arriba tenia amb un dels jefes dels CAPS.
És superinteressant, l'ésser humà com pot... Aquestes persones que tu es mentes arriben a pensar, no deixo de fumar però jo no me la jugo, he de mirar una cosa així. És que suposa que en una època que encara vos les feines estaven bé i que si va malament allà ja buscaràs una altra.
de baixar el cap i ja està. Recordem que es Mocking Room va ser també una hora de teatre. Vull dir, la van fer en teatre, aquesta pel·lícula. No sé si realment partia del teatre i va passar al cinema, però bueno. La Vall de la. La Vall de la, tots amb el David. David, què tal? David, la comentem entre els dos. Molt bé, perquè el Tom i la Jo, fot un paperàs aquest home. Mira que no m'ho pensava. És molt bo, eh? Sí, és que aquest senyor... Ostres, et mou, eh? És un home que crec recordar, perquè fa temps que l'he vist,
que el seu fill que ha estat a la guerra del golf, la segona, torna i l'assassinen, no? Exacte, quan tornen, bueno, no apareix i no es veu, no apareix, el busquen i clar, no apareix. I el troben, pobret, calcinat. Bueno, van recordant, no? El pare, que és militar, també. Era militar retirat, també, ja està jubilat, també. Exmilitari, va... Que ell coneix tots els entresijos... Sí, i va estirant els fils per...
Per arribar a veure què ha passat. Descobreix que el fill d'alguna manera s'havia tornat un psicòpata a la guerra. Havia patit una... O que les guerres generen psicòpata. Exacte, perquè havia viscut un acte puntual molt traumàtic que ell no ho volia. I això es pot dir perquè des del principi de la pel·lícula que es veu. Van amb els tanks aquells, amb els vehicles blindats i tenen l'ordre que no poden parar.
Si se'ls travessin el que se'ls travessin davant, no poden parar. Ells havien vist com abans havia regalat una pilota amb uns nanos que jugaven i després veu com un dels nanos aquells, clar, la pilota se li escapa i va passar allà davant del convoy aquell i clar, i el nano sempre es planta allà i ell diu, ostres, clar, ell va conduint i ell vol, veus que vol fer la intenció de parar, de parar el vehicle. Però clar, el company del costat diu, no, no, que ens han dit que no, que no parem, acelera, acelera, acelera, acelera. I clar, se'ns croc, croc, croc.
Aquest fet traumàtic se li queda perquè veus com baixar del convoy, mira tot això, com fa la foto. I a partir d'aquí dius on està, entre el bé i el mal. I un nano jove que deu tenir aquella criatura que pot tenir, no, el soldat que pot tenir...
Jo he convençut que van a salvar el país al món occidental i després que només arribaries tu qui fes això. Jo voldria fer una apunta a això. Mira que s'han fet poques pel·lícules sobre la guerra del Vient-Man, moltes més i amb molta potència, però d'aquestes últimes guerres tant de l'Iran com del Golf i tal,
I, a canvi, les que s'han fet són una autèntica meravella en quant a això que dèiem. Diu que la psicopatia pot venir producte de la situació que et pots arribar a trobar, lògicament. Hi ha coses que... És sobrevinguda. Jo el que veig que el pare, el que es queda superparat és quan arriba a saber al final de la pel·lícula què és el que ha fet el seu fill. És com si està desconegut, com vosaltres dieu.
Està completament transformat per a aquella primera escena i per tot el que li va passar. És inaguantable la situació que... No oblidem la pel·lícula Invasor del Daniel Cascalpar Soró, mai sabré com es diu aquest nom, que també tracta aquest tema i el tracta amb una gran Amantònia de la Torre amb aquell noi, amb l'Aman, no és com es diu a nom, és un senyor que es diu Amanda, com un nom, és un noi jove. Daniel? Daniel Amand, sent la que és.
I tal, vull dir, una gran pel·lícula. Parla d'aquest tema també. Molt interessant. I critica una miqueta l'intervenció dels Estats Units amb aquesta confusió. Està de fons, però molt de fons. Respecte a això. Després acaba igualment a l'Alfèret amb la bandera. La bandera a mitjans. Això que no falti. Penseu que tot això de les patologies de la guerra,
no està tractat igual al llarg de les guerres. Abans era covardia. Penseu que va haver un general dels Estats Units que el van apartar per abofatejar un soldat, aquest generari del Patton, per abofatejar un soldat que tenia estrès traumàtic de la guerra, però ell ho considerava una covardia. Aquest home era tan
tan descerebrat, diguem-ho així, perquè els mandos tenen, d'alguna manera, l'obligació, ells mateixos, d'estar en resguard. Ell anava sobre el jib de peu i així ha exposat el foc enemic. Mira, era un pirat, era un integrista de lo seu. I, clar, no li concedia al seu cap que aquella època ja es començava a entendre, el fet que, clar, que Txuta sospesa a un bombardeig massiu,
o un estrès de matar o que pugui matar, acabes fet missus. És una situació en límits. És molt curiós. El noi sí que arriba a trucar per telèfon al seu pare i li diu que ha passat una cosa molt greu. I el pare diu que està sentint algú. No ploris, està sentint algú.
Una mica veus el pare com també diuen, és que estàs a la guerra i a la guerra passen coses. I és el que hi ha. Clar, i no ploris perquè no quedes bé, no quedes l'home. I llavors aquells nois que se'n van allà, les han parat, i dius, bueno, socorra, no, què faig aquí? Mare meva, mare meva. Ja us explicaré ja el llibre aquest. Sí, sí, exacte, aquest pot ser molt interessant. Molt bé, ens queden 7 minutets i hem de parlar d'un parell de pel·lícules més. Jo faré un esment molt ràpid d'una pel·lícula que es diu Mala Sangre, del Leo Scàrax, fa poc que he vist Holly Motors, una de les últimes pel·lícules d'aquest senyor.
Aquest senyor va ser molt conegut pels amants del Pont Nef, potser la més coneguda de totes, i jo he volgut una miqueta d'investigar. Em va intrigar molt aquest personatge, aquest món tan peculiar que té. I realment estem parlant de Holly Motors 2012 i estem parlant de Mala Sang de 1986. Estem parlant de 20 escats d'anys de diferència. És que és el mateix.
És a dir, no hi ha hagut cap variació. Té els mateixos personatges fetitge. El Denis Daviant, la Juliet Vinoj, el Michel Piccoli i la Joan del Pi. És a dir, surten els mateixos que Holly Motors des de 25 anys més. I és el que va repetint, perquè a les amants de Pont Nef també surt la Juliet Vinoj. I em sembla que també el Denis Daviant.
I estem parlant d'una història vinculada potser amb l'època de la sida, que era el moment especial en què hi ha una mena d'imatge d'aquell parís fosc, una mica futurista, que sempre hi plantegen coses una mica descol·locades amb el temps. I llavors és una mena com d'història,
vinculada a això, amb els poders també farmacèutics d'aconseguir una mena de vacuna contra aquesta mena de sida, que no és una sida, és un algo semblant, que és molt curiós. És una malaltia que s'agafa quan es fa l'acte sexual, encara que utilitzis preservatiu, però quan algú ho deies no t'estima. És a dir, quan no hi ha sexe amb amor, es produeix aquesta malaltia. Molt moralista, això. I el 50% de la població està malalta. Al món. Imagina't el joc. Llavors, aquí hi ha un personatge que és aquest, el Denis Daviant, que és un personatge.
ja amb aquell llet que era molt jovenet, que justament ha de robar això. Llavors hi ha tota una situació que es competeix amb un amor fu d'aquests absolutament fora de lloc. Aquest moment que he posat aquesta cançó de Mother Love surt el Denis de Vian corrents durant tres minuts fent bogeria, sense cap tipus d'emotiu. Són gent amb uns trastorns, crec jo, realment, de carencies, bàsicament, emocionals, i això és el que utilitzen les pel·lícules, però pel·lícula realment complexa i abstracta a vegades.
I Jaume, ens queda parlar si pots fer res amb quatre minutets parlar del castor i de la casa de boira i sorra. Doncs vinga, farem. Del castor, molt poca cosa. Jo la vaig trobar interessant, el que passa és que ha fallada, però interessant perquè el tema d'una persona que no pot ella sola i tenir doncs un catxarro que s'inventa ell i això li proporciona
Doncs una estabilitat emocional i una integració social em va semblar interessant. Però hi ha coses que no acaben de funcionar. És com un ninot, no? Sí, és un castor. És un castor, no? Sí, però carai quina potència. Una potència impressionant. Jo volia parlar d'una pel·lícula que també he vist aquesta setmana, es diu La casa de Sorra i Boira, no?
Perquè aquesta, jo crec que sí que ens planteja un home capaç, molt ben argumentat, en definitiva és un pare de família que el seu fill acaba generant una mort. No pas expressa, ni pensada, ni... ni projectada, sinó, bueno, s'acaba produint. I llavors, de la manera que el pare, com a pare, doncs s'imposa totalment a fer desaparèixer tot el que pugui inculpar el seu fill, no?
Per què? Diuen, perquè jo m'estimo el meu fill i tal. Tot a l'inversa del que hem estat parlant avui una mica tot el programa, no? I llavors em va sobtar molt, perquè a la part final hi ha com... Potser és el més fuig de la pel·lícula, no? Però hi ha com una justícia i el cap i la fi, encara que sigui involuntàriament, s'ha produït i com que hi ha hagut enganys a la justícia, manipulacions de tota mena, doncs lògicament allò ha de tenir un càstig, no?
Molt bé. Escolta, l'interpreta la Jennifer Connelly de Ben Kisley. No, perdona, no és aquesta. M'estranya.
Perdona, no, jo la que he vist és una altra. Té un altre títol que no la tinc aquí. Però ara, al veure el títol... Però ara ha explicat de la pel·lícula, no? Però la pel·lícula l'hi ha explicat, eh? I em sembla molt interessant, eh? No, no és aquesta. No, no és aquesta, eh? Jo dic clar que no és aquesta la casa. Aquesta és més pobra. Aquesta altra, en tot cas, busco la seva... Ja buscarem? Sí, i tant, que sí. Ho busco perquè... La setmana que ve ho comentem, eh? Vull dir que això és una mica la intenció.
Molt bé, doncs res, ens queden un minutet i bueno, si voleu fer un comentari final sobre el dia de Sant Jordi, per exemple, com us ha anat? Us han regalat rosa? Us han regalat un llibre? No? Vaja, anem malament, eh? A veure, jo sé que aquí hi ha gent que té relacions.
I bones! I alguns i tot que estan casats! Algunes roses! Perfecte! I llibres! Està molt bé regalar el llibre de rosa, en aquest cas a la dona, i a l'inversa també, perquè no a l'home!
És com un flos, no és conya. Però ja tindrem en compte. Sí, però no és conya. Jo no trobo lleig. Un regal de flors amb els determinats. Per un aniversari important o quan fas uns anys. És un detall com un altre. És molt ecologista. Sí, això també. Aquest any diuen que és curiós que molta gent, potser pel tema de la crisi,
Han regalat menys roses, però més rosers. És curiós. És una inversió. És una planta, i llavors es manté més, i llavors ho pots plantar, i bueno, imagino que una mica doncs van per aquí. I tens roses tot l'any. Clar, també, també. Tota la vida. Tota la vida. No cal comprar-ne cap més. Clar. Bueno, però és que són molt punyeteros, els rosers.
Jo vaig comprar un parell per casa i vam morir més ràpid. És una planta molt complicada que et neixi bé. No és fàcil, no és fàcil. No, perquè no aneu a trobar una professional. No. No aneu a la mateixa dona. Exacte, això, això. Molt bé, agafarem la Teresa i li... Les aportarem. La Teresa i altres, eh. Molt bé, doncs acabem un dia més. Avui ha estat un plaer, com sempre, molt més gran, perquè hem estat tots cinc. Fem extensible per part de tothom.
I ja està, i la setmana que ve ens tornem, clar que sí? A la propera. Adéu-siau.
Ara escolta's, ràdio d'Esver, sintonitzes, ràdio d'Esver, la ràdio de Sant Just, 48.1. Ràdio d'Esver, 48.1. Ràdio d'Esver, 48.1.
El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'IVA. Tothom està menjant per costa de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució, jo veig, ha de ser alguna cosa remonsiva com el que va passar a Islàndia. Cal posar optimisme on hi ha. El jutge n'està al costat d'ells perquè ha de trobar alguna solució.
que sigui qui sigui que estigui davant, si passen els interessos de Sant Just. Sempre se t'acosta algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè n'hi ha d'esperança, si es fa bé. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7.
parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'extra ràdio. També parlem de televisió, esports, bandes sonorets o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un cara a cara amb els de Segundesso i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres, llegents de concert o cinema.