Comencem un dia més al Babilònia amb la grata companyia de la Rosa Alcalá.
Oye, del Xesco Ramos.
Hola, ni a ningú més.
Molt bona tarda.
Hem de fer una mica de sarau perquè estem aquí tu i jo.
Sí, som els Adam i Emma de la ràdio, no?
Sí, sí.
A mi som els reis i les reines.
Exacte, no tenim ningú més que es faig competència.
Avui som lo más.
Avui no vamos a callar en todo el rato, perquè clar, si callem malament llavors no fem ràdio.
Avui sí que podem explicar tot el que vulguem i estendre'ns la estona que guau.
L'audiència, que no s'espantin, que serem molt amenos, serem molt agradables.
Com sempre.
Avui tindran els seus dos favorits.
Sí, sí, exacte.
Hòstia que no el tenim aviat.
I els altres, doncs clar, com no venen...
Ui, motius diferents.
Ai, sense estar escoltant, pobres.
Motius diferents.
Però motius diferents, però no sé jo què diguin.
Justificats, no? Allò sí que seria justificats.
Sí, sempre justificats.
Mai diuen, no, me'n vaig de vacances.
Home, i si em van de vacances, ja perdrem la direcció, que li es comptin uns quants milers d'euros, eh?
Del super-sou milionari que cobran.
Sí, exacte, el super-sou de, clar...
La ràdio que dona, bueno, fer unes vacances ara a mig mes, o bueno, hi ha allò que fan la Setmana Blanca.
Ah, mira.
Hi ha països d'Europa que comencen a fer ja durant tot el curs.
No fan les vacances d'estiu tan llargues com nosaltres, sinó que...
Ok, sí, sí.
Sinó que fan més curtetes, fan un mes només, i després durant l'any poden anar agafant-se una setmaneta de neu per fer alguna cosa.
Sí, perfecte.
I això també està molt bé.
No, no, està molt bé, està molt bé.
Jo demà anaria, per si jo, per si ja que estem, vinga, va, una setmana, no ho sé, a Escòcia, per exemple, no?
Sí.
Vull dir, però bé, no podem.
Hem de treballar, hem d'estar aquí, aquí hi ha en altres llocs, clar.
Aquí al peu del canó.
Exacte.
No podem deixar-ho amb la nostra audiència que ens estàs.
Exacte, no? Aquest públic milionari que tenim.
Molt bé.
Avui parlarem bàsicament de cinema, però insertarem per aquí cosetes, com la Rosa, però començarà a parlar-nos de les Saravares, no?
Home, ballet, ballet flamenc.
Flamenquillo, guai.
Súperbo.
De nivell, de nivell, que es parlarà la Rosa, d'aquests sombres.
I després directament parlarem de cinema, parlarem de, bueno, pel·lícules molt recents, estrenes d'aquest any, de res, de fa pocs mesos i algunes molt actuals.
Parlarem de Paràsitos, parlarem de Mimosas i, a més, la Rosa, que ens parla d'aquesta pel·lícula, ens parla del diari de rodatge.
Exacte.
Que també és molt interessant entrar una mica, com es diu en castellà, en els entresijos, no? De la manera de rodar, no?
Exacte, sí, sí, sí, sí.
Una pel·lícula que m'ha sorprès moltíssim, que es diu Els dies que vindran, que en parlarem, que va ser la guanyadora de la Viznaga, no sé com es diu en català, la Viznaga, que és una flor molt maca, per cert, malagueña, que és preciosa.
Ens queden.
Sí. La Rosa es parlarà de papitxa, ai, la dejamos. Després...
La paraula té gràcies.
Tenen una... Exacte.
La paraula té gràcies.
I després seguirem parlant d'altres elements una miqueta així, doncs, com més alternatius. Un documental, les cajes espanyoles, que fa poc s'ha més per televisió o parladors.
i després parlarem d'un de cicles, festivals, exposicions... I si ens dona temps, parlarem d'una sèrie que es diu Bonding, que, bueno, que el nom una mica ho diu tot, no?
Fa referència a una cosa que es diu Bondage. I a partir d'aquí tenim un punt vinculat amb el sexe i és una cosa curiosa. Més que escandalosa, que no ho és, gens ni mica, és peculiar.
Vull dir, aquest món que se'ns presenta, no? Una sèrie de Netflix, aquestes famoses de Netflix, però que considerada una de les petites joies d'aquesta temporada, d'aquesta macro...
Molt bé, prometedora.
Sí, sí, sí. És una cosa curiós, a si més, no?
Molt bé, guai.
Molt bé. Doncs comencem amb les Saravares i aquestes sombres, eh?
Sombres.
Que has vist al teatre, m'has dit abans?
Bé, a l'Auditori, el Teatre Auditori de Sant Cugat.
De Sant Cugat. Tenen un teatre molt maco, amb una capacitat impressionant, amb un escenari molt xulo també, vull dir que hem anat allà diverses vegades ja a veure coses.
I tenen una programació estable que val molt la pena, eh? També.
Sí.
Doncs hem començat aquesta temporada, nosaltres, ells ja porten, déu-n'hi-do, fan de tot tipus d'activitats, doncs amb aquest balet de les Saravares, eh?
Que es diu Sombres.
Sombres.
El recomano moltíssim, de debò que val la pena, eh? No és...
És que és super... A veure, està supercuidat tots els detalls.
L'escenografia és preciosa, amb uns panells així que pengen, així com esgrafiats amb les siluetes de dos ballarins, ballarí i ballarina, sembla ser, no?
Però així tot com molt difuminadet, d'acord?
Que s'il·luminen, o altres coses, també altres imatges, que els van posant, els van traient, els apropen o els allunyen segons el que estiguin ballant,
i els il·luminen de diferents colors, també amb diferents tonalitats de llums, no?
Llavors fa un efecte maquíssim, no només ja aquest fons del teló, diguéssim, sinó tota l'escenària on es desenvolupa l'actuació.
A veure, són quatre ballarines, dos ballarins, més ella, més la Sara, són set persones ballant, set ballarins,
i de músic n'hi ha set també, hi ha dos cajons, dos que el cajón flamenco no pot faltar, són dos cajons.
Hi ha la guitarra espanyola, dos guitares espanyoles també, que és una passada també com sona, mare meva.
Què més? Hi ha un senyor que toca diferents instruments d'avent, sobretot, toca l'armònica.
Ala!
Mira, és una combinació preciosa quan toca l'armònica, eh?
I combina amb el flamenc, l'armònica, que xulo, no?
Preció, superbé ho combina, o amb el saxo també hi ha moments, hi ha alguna actuació amb alguna de les peces que és amb el saxo,
o amb la flauta travesera, o amb el flautint també, és una passada.
I saps aquell instrument que mai no... És que no sé com es diu el nom, és com una semiesfera,
que a vegades quan vas per la catedral hi ha algun noi que es posa allà, o alguna noia que es posa a tocar,
el que fa...
Ah, sí, sí, sí, sí.
Com un metàlic, un no sé què.
Sí, no sé com es diu allò, sí, que allò és meravellós.
No és un gong. Té un nom així, una mica, no sé si prové de...
Jo és del Tíbet, no?
Sí, alguna cosa així.
Jo no diria que és tibetà o de per allà dalt, eh?
Sí, i fa un son també, vull dir, i combinar-ho també amb el flamenc,
amb les guitarres espanyoles, amb el cajón, és una passada, és preciós,
és una combinació, és una...
Com és jo ara un maridatge, no?
És una barreja molt bona, molt ben, molt, molt eixida, molt bon resultat.
Estic intentant a veure si trobo...
A veure si trobes el nom.
Sí, sí, tu busca, tu busca que jo explico mentre...
Sí, sí, sí.
Que també hi ha dos cantants, dos solistes, dos cantaores, que és el que se dice, dos cantaores,
que també d'una qualitat impressionant també, dos, dos, dos.
Vull dir, tot són gent de superqualitat, està tot cuidat al detall.
Els vestits, els trajes, oh, surten vestits amb aquells pantalons negres,
ja, camisa negra, jaqueta negra, preciós, d'acord?
Ella surt, potser, alguna vegada, amb aquest pantaló així tot negre
i amb un, saps, un quart de pols així vermell, així ampli.
Ho estic veient ara mateix.
Ah, doncs, perfecte, que està gravat, està gravat?
Perfecte.
Estic veient aquí al YouTube, no?
Vull dir, una mica que això ja ho estic veient i estem escoltant.
Això és part de la...
O sigui, suposo que deu estar fent actuacions per aquí.
Clar.
I val la pena perquè hi havia una persona del públic que estava molt a prop nostre
que deia, no?, que anàvem una noia més jove i li deia
jo és la segona vegada, no, o la tercera vegada que la veig, la voré avui, avui.
Avui?
Sí, sí, no m'estranyava, no m'estranyava, no avui, vull dir,
que avui era la tercera vegada que veia aquest espectacle.
Vale, vale, vale, que no fos que...
I jo un cop que la vaig acabar de veure l'espectacle també vaig pensar
és que jo també repetiria, eh?
T'ho juro que repetiria.
No, no, a mi això de les...
És magnífic, és magnífic.
Si has de triar una baila d'obra o i tal, la flamenc, anir a veure aquesta segure.
És que no t'avorreixes, és que és super...
Tota l'estona, més amb una força, amb un zapateau, amb uns moviments,
amb unes coreografies, és una preciositat, eh?
A mi em va recordar una mica també, és aquest flamenc modern
que fa Rafael Amargo, per exemple, no?, també amb la seva companyia,
no sé l'altre com es deia el Cortés, no?, també el Joaquín Cortés,
que ja fa temps ja que tens els altres grans.
Però això que em fa mandra, crec que és més peripé...
Perquè és més grandiós, no?, en plan així tot molt...
Jo crec que és més pura, les sarabades.
Exacte, perquè és com més petit comitè, és tot com més, no?, i més reduït.
Jo també la segona vegada que la veig amb ella i amb el seu valet,
de fet ara aquest any ella està celebrando el 20è aniversari de la seva,
d'això de ball, de la seva, com es diu, empresa...
Compagnia.
Compagnia, això, companyia de ball.
Jo ara vaig veure, potser fa ja com 11 anys, deu fer ja,
a Granada, al General IFE, allà de nit,
en aquests festivals que es fa de flamenc i de dansa i de tal,
i de malet, bueno, va ser espectacular.
I vaig pensar, ostres, a veure si algun dia torno a veure.
I quan vaig veure que venia aquí a Barcelona a Sant Cugat,
i go, ostres, anem a veure a Sarabares, eh?
Ho recomano moltíssim, moltíssim.
La gent del públic, una superentregada,
gent de tot tipus, perquè veia gent catalana, del gui,
el públic que té sempre a l'Auditori de Sant Cugat,
com nosaltres, que som un públic, ha sigut, també, no?
I veies, potser, una miqueta més, potser,
d'aquesta rama, d'aquesta branca del món del flamenco, no?
Ja veia un nano, ostres, bueno, un nano,
dic un nano, però que podia tenir 40, 50 anys,
que estava tota l'estona, ole, ole!
Estava entrega, entregaíssima, ole, maravillosa!
És que tenia raó, és que era, de debò, eh?
Clar.
Un disfrute genial, eh?
Sí, sí.
El que feia són, mira, trets a peces,
clar, tot sobre el voltant de la idea aquesta de sombras, no?
Dels colors, de les llums...
Perdona, aquí estem escoltant Ferruca.
Ferruca és una d'elles, sí.
Pot ser?
Sí, sí, sí, és la segona que va interpretar.
És aquesta?
Sí, sí, sí.
Mira, mira, mira la guitarra.
És...
Bueno, doncs sé que hem hagut al final, per desgràcia.
Sí?
Sí.
Doncs sombras...
Aquesta, és aquesta, això és Ferruca.
Sí, sí, sí.
Aquí sentim com te coneix, és ella, eh?
Sí, sí, sí, és ella, és ella, és ella.
Però si és que te coneix i es desplaça a la vegada
i sembla que és que es desllissa, es desllissa, saps?
És que llisca.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Sembla que llisca sobre l'antarimat.
És una passada.
Sí, ho estic veient aquí, eh?
És preciós.
De debò, la gent que pensi, hòstia, el flamenco,
no, no, és que no té res a veure,
és que és qualitat i nivell impressionant.
Jo crec que això arriba a tot tipus de públic, eh?
Ja dic, la prova és aquesta.
Hi ha gent que no te'ls imagines amb un tabló flamenco
i en canvi allà és que això és realment...
Sí, sí, sí.
Això és realment flamenc i això és realment arte, eh?
Uah.
És que això està molt clar, eh?
Sí, és de molta qualitat, moltíssima qualitat.
És molt important això, no?
Que no es caigui en la vandalització, eh?
Sí.
I jo crec que a vegades alguns d'aquests, no?
Doncs han caigut una mica...
No dic el Joaquín Cortés, que és més pur, no?
Però jo crec que la Margo ha caigut una miqueta
en aquesta cosa més folclòrico-festiva, no?
De la ment.
Però encara veus aquestes, veus la Saravares...
Hi havia una altra dona abans de Saravares
que era molt bona.
No me'n recordo, els anys 90, no me'n recordaré ara.
Vargas, no?
Ai, sí, sí, no sé quin dius.
I que era espectacular, també, aquella senyora.
Era més gran, no me'n recordo com es deia.
Però, bueno, és el que dius tu.
Que els ha hagut mantenir, exacte, aquesta puresa
i aquesta delicadesa i aquest esforç en fer-ho tot bé.
Mira, és que fins i tot els vestits eren,
ja et dic, a part d'aquests així de color negre,
els vestits de flamenca no eren els típics aquests així de topos, no?
Sinó d'aquests així més estilitzats,
més allargats, tipus anys 20, però en flamenco,
preciosos, que queden divinos
i que, si clar, si són quatre avallarines,
doncs, per exemple, color blau, no?
Doncs cada una d'un ton blau.
Blau, molt bé.
En tonos pastissos, des del blau cel, així, super suau,
una miqueta més pujadet, no sé què.
Com un degradat.
Aquell, el blau aguai marina i el blau més, jo què sé, turquesa.
Un degradat de blaus.
Quatre blaus preciosos, preciosos.
I quan treuen els vestits amb tonos roses també,
des del rosa palo, la rosa pal, fins a una miqueta més fucsia i tal,
també preciosos.
És una passada els colors, que és una meva.
I després, com que ballen tan bé,
tenen molt nivell totes ballarines i totes les ballarines.
Molt, molt nivell.
Jo aquí tinc un fragment que dura un minut i poc,
que posa flamenco on fire.
Pot ser que sigui una de les parts, dintre de sombras.
Podria ser, sí, podria ser.
Mira, són tres espesas, que són sombras,
farruca, romance martinete, serrana, zapateado, valls.
El valls és el de Federico García Lorca, el valls aquell de...
Ah, que maco.
Sí, sí, sí.
Amb una música així adaptada.
No és ben bé la que va fer Enrique Morente,
sinó una mica més adaptada així a guitarra flamenca.
Una mica la coneixo, que és molt maca.
Sí, o bueno, o Leonard Cohen, que també és qui va agafar la lletra i va...
Ah, però clar, sí, sí, va fer la...
S'assembla una miqueta, però no és això, eh?
Vale.
És una adaptació que hem fet, és una versió, per entendre'ns.
Mariana és una altra, sombras torna una altra vegada,
tangos, travessia, alegría, bulería, sombras una altra vegada,
però amb un altre enfoque, no repetim el mateix.
I el fin de fiesta, no?, ja con tota la companyia, ja, bueno, bueno, bueno, bueno.
Un deleite, una passada.
Fantàstic.
Ah, no, és una mica la promoció, perdó.
Una passada.
Ah, no ho dic, crec que així ho vols posar.
No, no, perquè aquesta passada no era, no és correcta.
Llavors, bueno, no, no, potser no la liarem millor,
que si no encara, a lo millor, sortiran per aquí...
Doncs res, tothom a veure a veure en quin teatre torna a actuar.
Sí, sí, sí, perfecte.
De debò que sí.
Sí, aquí hi ha un trosset més, no sé si també en quin punt és,
però...
Perfecte.
Per tant, bueno, una miqueta, no molt més, són 30 segons, però una mica ens servirà per...
La sentim, la sentim la guitarra.
I a ella, que coneixen, és clar.
Ai, ai.
Un espectacle, vaja.
Sí, sí, sí.
Molt bé, no és res recomanadíssim, quan torni a veure si la puc veure,
perquè jo tinc ganes de veure-la també, i a veure si amb un munt ha terminat, doncs mira.
Molt bé.
Passem al cinema.
Sí, a veure què has vist tu.
I anem a parlar d'una pel·lícula que es diu Parasite, en anglès,
seria de traducció al castellà, som paràsitos.
És una pel·lícula d'un senyor que es diu Bong Joon-ho,
que la gent el coneixerà per dues pel·lícules que a mi em van encantar les dues.
Una que es deia The Host, és una pel·lícula dels anys 2000 i poc,
que era d'una mena com de Godzilla, entre cometes,
que ataca Tòquio, és una mena així com molt peculiar,
però una ciutat coreana, no Tòquio.
I a partir d'aquí passa una sèrie de coses que té a veure més amb el tema de ciència-ficció
i una mica d'error.
L'altra, una pel·lícula més americana, que es deia Snowpiercer,
que era una cosa així com el rompenieves,
que era un tren que tenia un moviment perpètu,
llavors no podia parar mai.
Llavors passen un munt de coses, és una obra magnífica, més comercial,
més amb aquesta línia,
d'un cinema més americà, encara que fet per un coreà.
I ara ha agafat aquesta pel·lícula que es diu Paràsitos,
que a mi m'ha deixat transposat absolutament.
És una pel·lícula molt més íntima,
guanyadora de la Palma d'Or, de Cants,
d'aquest any 2019.
També em sembla que va ser premi del públic,
va ser un ànima, premi del públic
i el propi festival en si mateix.
I jo és que la veritat és que és una pel·lícula
que quan comences a veure-la no saps ben de què passa.
simplement jo explico els primers cinc minuts
i a partir d'aquí faré una petita dissertació
però evidentment no anirem més enllà.
És una família que viu en un barri molt pobre de Corea,
d'algun punt de Corea, d'aquestes ciutats,
amb un semisòtan.
Vull dir que simplement tenen la vista
mirant cap a dalt,
a la banda superior,
una finestra llisa, diguem-ne prima,
en el que clar, estan a peu de carrer.
Como el tragaluz de Buero Vallejo.
Exacte, vull dir una miqueta aquesta posició.
Des de baix, mirant a dalt,
o com Tacones Lejanos,
recorda aquella imatge,
quan estan dins que les veuen les sabates per dalt.
Sí, sí, també exacte.
És aquesta la idea.
Sí, sí.
Són una família,
és un pare,
un adó,
mals pares,
un nen i una noia,
que tenen una edat,
diríem d'uns 20 anys,
20 i pico d'anys aproximadament.
Edat ja de treballar.
Sí, de treballar
i edat també d'estudiar.
una cosa que també té a veure
perquè és important aquesta apreciació
de cara a el que viuran després, no?
Sí.
Bé, són gent que en un principi,
la famosa escena que va comentar el David,
també que vam parlar una mica,
i el Jaume,
és que en un principi estan en aquell espai,
no treballa ningú,
i van buscant el wifi dels veïns,
de qui sigui, no?
Per tenir opció d'una cosa i d'altra.
Però en el fons,
són una gent que són tremendament intel·ligents.
Són allò que molta gent veus a vegades
de la Universitat de la Vida,
que es diu, no?
I llavors són gent que es busca la vida
d'una forma molt peculiar,
que és, bueno,
fent papers,
fent un paper que no és el seu,
lògicament.
I arran d'això provee
que un amic seu,
que és universitari,
un amic del fill,
del fill,
del fill,
del fill,
volia dir,
li diu,
escolta, mira,
jo estic donant classes
en una casa rica,
en un espai important,
no?
En una família important,
i a la nena d'anglès.
Tu saps anglès.
Sé que té bona base,
de forma autodidacta,
s'ho ha fet.
Ell també ha anat al col·le,
però, clar,
em refereixo que ell no pot estudiar
perquè no hi ha diners
per anar a la universitat.
Llavors,
ell té un nivell secundari,
però que són molt intel·ligents,
tenen bastanta capacitat.
Bàsicament,
ells dos,
els fills són molt intel·ligents.
A partir d'aquí,
li diu,
bueno,
què et sembla i tal?
Però, clar,
potser el que hauràs de fer
és portar-li uns documents
que, clar,
per demostrar que tens un nivell,
ta, ta, ta, ta.
Això,
l'estic parlant dels primers 10 minuts
de la pel·li.
L'estim parlant de més.
L'un tenjament ja ràpid.
Sí, sí, sí,
bastant ràpid, no?
Vull dir,
veus que passa alguna cosa a la casa,
dius, bueno, tal.
I llavors resulta que aquesta germana
és una especialista en Photoshop.
Són gent que,
encara que estiguin a casa,
tenen capacitats.
Tenen elements, no?,
que aprenen ràpid.
Són gent molt llesta,
molt ràpida,
amb tot això.
I a partir d'aquí,
arriba ell a aquesta casa.
És una casa de superluxa,
de disseny màxim, no?
Amb el que seria,
doncs,
una dona molt crèdula,
una dona que sempre
és molt poruga dels seus fills,
no té,
entre cometes, no?
És un comentari una miqueta així,
res millor a fer,
perquè és,
clar,
el marit ja treballa per ella,
ens entenem, no?
Llavors,
ella es dedica a veure
que si el seu fill
té aquesta problemàtica,
l'altre no sé què,
l'altre no sé què.
Ah, tenen fills també ells.
Sí, tenen dos fills,
petits.
Més o menys de la mateixa.
Ah, no, més petits.
Un que és petit,
que té 5 o 6 anys,
que té un problema
d'aquests de,
de com es diu,
d'atenció,
vull dir...
Un déficit d'atenció,
un TDA.
Un TDA, perdó,
no s'ho deia de paraula,
i tal,
o TDA,
per tant la que és, no?
Sí, un TDA,
penso que el diu així.
Que sempre està dispers i tal,
però és un petit geni,
pintant, per exemple,
i la nena que és adolescent,
que és la que estudia anglès,
amb el que es produeix
una relació peculiar amb ell,
bé,
tot es comença a crear
una taranyina,
que ja no segueixo,
vull dir,
el primer punt és el nano jove
que entra a la casa
per suplir aquest company
amb uns papers que són falsos,
de la universitat de no sé què,
de no sé quantos,
no?
Ella s'ho va entomant
i cada vegada tot això
pam, pam, pam, pam,
i llavors el concepte de paràsit
va apareixent...
Si es van instal·lant allà...
Ah, exacte,
i aquí va instal·lant-se per aquí,
per allà,
no sé què,
no sé quantos,
no?
Té un ritme,
en un principi,
sorprenent,
és a dir,
no ràpid,
sinó un ritme que dius
a veure què passarà,
a veure què passarà,
i vas veient
que ho va
enteranyant molt bé,
enteranyinant molt bé
el guió,
però també
les escenes,
i quan cal,
frena,
et posa una càmera lenta,
si s'escau,
per presentar-te
a una escena determinada,
és molt elegant movent la càmera,
aquest senyor,
és una pel·lícula
molt d'interiors,
curiosament,
d'aquesta gran casa,
bàsicament,
però clar,
no té un espai ampli,
perquè la casa on viuen ells
és una casa petita
i claustrofòbica.
Com el contrast deu ser molt gran,
molt bèstia.
I l'altra és una casa
d'aquestes tipus fetes de formigó,
tipus Mies van der Rohe,
superminimalista,
immensa,
amb un jardí preciós,
és una cosa espectacular,
aquella casa.
I a partir d'aquí,
tot el que passa,
i això es va complicant,
complicant,
complicant,
bum, patapum,
pam, pum,
i la cosa,
buf,
se'n va i se'n va
i ja callo,
evidentment,
perquè passa a ser
una cosa diferent,
una altra,
passa a ser una cosa,
un gènere,
a un altre gènere,
per tant,
ja ho veureu.
I bé.
Esquitxa per tot arreu,
no cal.
Bé,
alguna cosa així m'imagino.
Sí,
alguna cosa hi ha per aquí els trets,
però crida molt l'atenció
perquè et sorprèn.
Jo pensava dir,
ah, això ja m'ho veig per dir,
jo m'oloro de cap...
No,
doncs pam,
hi ha un gira amb una cosa
i dius,
ostres,
això no m'ho esperava,
que aparegués per aquí,
no?
I també quan dius,
això ja va per aquí,
no pam,
una altra vegada et fa canviar,
per tant,
és molt intel·ligent aquest tio.
Bé,
jo crec que val la pena,
mereixadora perfectament,
és alguna cosa diferent,
alguna cosa original,
no sé,
no sé,
el cinema t'ha de sorprendre
i jo sempre dic a mi el cinema
que em sorprèn,
m'agrada,
per tant,
Paràsitos,
Paràsitos,
l'apuntem.
Endavant,
sí,
sí,
sí,
per veure-la.
Vinga,
per veure-la.
Mimoses.
Mimoses,
Mimoses és una altra pel·lícula
també,
aquesta no és d'actualitat,
d'actualitat és
O que arde,
que ja la vaig comentar
l'altra setmana,
Lo que arde.
Vale,
vale,
és que tinc un problema
amb aquesta pel·lícula
tinc un problema,
no?
O que arde,
no és correcte,
Lo que arde.
Lo que arde,
claro,
però s'enganyé,
el títol.
Però mira,
no,
aquesta cosa.
Jo vaig canviar el títol.
Sí,
és una pel·lícula
d'Oliver Láxie,
que és una novel·l relativament jove.
Mira,
aquí tinc una foto
que sembla
a la guirre
en la còlera de dios.
Ah, sí?
És que sí?
Ui, sí.
I ara veuràs
perquè és jovenet,
aquest home.
Sí,
jo crec que té uns 27 anyets,
una cosa així,
no?
No,
no és massa gran.
I ell ja ha fet,
com que em va agradar tantíssim,
està molt bé,
o que hi ha res sobre un piròmen,
que ho vaig explicar,
i és preciosa la fotografia,
tota la filmació,
doncs ell després va fer,
o abans,
més que després abans,
havia fet un documental,
un curt que és,
no me'n recordo el nom,
que ho vaig estar veient,
perquè ho tenen també
a la pel·lícula,
el que ho he agafat a la biblioteca,
Mimosa ha fet la pel·lícula
que ell l'havia fet abans.
Primer havia fet un petit,
com un documental,
ja es veu que ell era molt jovenet,
que ja tenia uns 15 anyets o així,
i era perquè la seva família
és d'aquella zona
de los Ancares,
del Bierzo,
que és la zona que està
entre Lugo i León,
i llavors està filmant allà
una miqueta la gent,
i com fan una miqueta
la matança del porc,
i la gent que surten
o a caçar porcs sanglars,
una mica aquest ambientillo,
d'acord?
I bueno,
veus que ja li ha agradat
de ben jovenet
que li ha agradat
el tema d'agafar una càmera
i posar-se a gravar
i a filmar coses,
així amb la natura,
i una mica coses
no impossibles,
però coses com màgiques,
fins i tot,
i llavors a mi Moses
és el nom d'un cafè,
jo te'n deia,
ostres,
i per què el nom de la pel·lícula?
A mi Moses és el nom d'un cafè
molt famós
i així molt emblemàtic
de Tanger,
però al final
no van poder anar
a filmar-lo a Tanger,
van haver de decidir
una altra ciutat.
Ja dic,
el director és el mateix,
l'Oliver L'Axe,
i a l'escript,
o sigui,
el que li fa el guió
i després li ajuda
a anar modificant
o reescrivint el guió,
perquè clar,
tot el rodatge
va ser una miqueta...
És que de debò
que va molt bé
llegir el diari
de rodatge,
que és del Santiago Fillol,
aquest és l'escript,
el que ha treballat amb ell,
no sé si també
a la segona pel·lícula
va treballar,
i clar,
és divertit
perquè veus
com realment
la pel·lícula
no té res a veure
o que arde.
Sí que es nota
que és el mateix director,
la gran dilòquència
d'aquelles imatges.
Aquesta vegada
és al Marroc,
estan en un poble,
se suposa que arriba...
És la història
d'un senyor gran,
d'un sheik,
que és com un jefe,
un cap d'una tribu,
que és molt gran
i el vol anar a morir-se
a la seva poble,
però resulta que
el seu poble
està a l'altra banda
de l'Atlas,
de la cordillera de l'Atlas.
I llavors
el vol traves a l'Atlas
per anar al seu poble
i porta una caravana
amb mules,
amb cavalls,
amb gent,
a peu,
carregats amb aquests
fardos tan grossos,
i amb la seva dona
també hi va,
hi van la gent
que els guia
per aquells desfiladeros,
per aquelles muntanyes,
aquells llacs també,
perquè clar,
hi ha neu,
és que ja ho veus
que hi ha neu a l'Atlas.
I també hi ha llacs
perquè és el moment
del desgel
i veus com baixen
aquells rius
amb una força impressionant,
que dius,
ostres,
és preciós,
les imatges
són també precioses.
I llavors
és la història
d'aquesta caravana
que vol arribar
a l'altra banda,
no?
El senyor supergran
que veus que està moribund ja
que no sé si arribarà,
no?
D'acord?
I llavors
és la història
del Ahmed,
Ahmed és un noi
d'aquesta caravana
que és una miqueta
el tema
de la debilitat
o del tema
de la fe.
El que parla
és el tema
de la fe.
En si el viatge
de...
Perquè clar,
dius que no li veus
un sentit.
Per què han de portar
aquest...
Bueno,
que el senyor
vulgui anar a morir
i se'n avale,
però...
I no dic res d'altre.
Bon,
un cop que ets mort
i que va anar
amb el seu cadàver,
ostres,
allà embolicadet
com si fos un carmel
així llarguet.
I mica en mica
la caravana
ja es va desmuntant
perquè hi ha gent
que ja s'en torna enrere
perquè no vol entrar
a passar per allà
perquè és molt perillós.
Hi ha bandidos
també,
hi ha bandits,
hi ha possibilitats,
a més fa molt de fred
i està tot...
I hi ha gent que diu
que és una...
és una aventura
que no té sentit,
no?
És una miqueta
com a guirre
de la Corea de Dios.
Sí.
Per això fa una miqueta
aquesta...
Amb el vaixell
pujar a la muntanya
en aquest estiu,
però a veure,
no?
Sí, sí, sí.
És una miqueta això,
la fe.
El per què la fe
et mou,
en aquest cas
era la fe musulmana
per fer aquestes coses,
no?
Sí, sí, sí.
acaben morint,
ja sigui, bueno,
de mort natural
perquè cauen
per aquells precipicis
o ja sigui
perquè venen bandits
i els volen,
els volen quedar
amb el que porten,
que són, doncs,
clar, les mules,
el carregament,
en ells els importa
tres pitos,
els carreguen
i punto, no?
I com una mica
al final
els que van sobrevivint
i, bueno,
com han de continuar
cap endavant, no?
Has de fer això
perquè ho has de fer
d'alguna manera, no?
Hi ha una pàgina
que és molt breu,
ho legiré
perquè de debò
que val la pena.
Sí, sí, sí,
i, a més,
com que avui estem així
en plan de que dius
ostres,
sí, sí, més tranquils.
on puc esplallar
una miqueta més,
és a la pàgina 58
del diari
aquest de Redodatxa,
ho ha fet en castellà,
és que no sé
si aquest senyor
és també gallec
o és argentí,
diu,
no sé,
perquè ell parla
del Herzog,
que és el director
de, doncs,
això de Guirre,
de Ficcarraldo,
sí, sí.
i llavors
el menciona
diverses vegades
durant el de això
que dius,
ostres,
jo crec que s'estaven
inspirant una miqueta
en maquillapàlícula,
¿eh?
Estaven inspirant
en maquillapàlícula
y no guamagas,
¿no?
Diu,
nos hemos adelantado
unos días al alemán,
me digo,
al alemán es al...
Diu,
la lectura del diario
de Herzog
comienza a ser un vicio
o al menos un placebo
no demasiado homeopático.
Conquista de lo inútil
es un gran título.
Es combatitula
al diario de Rodacha,
sí.
Sí,
porque también había fet
un diario de Rodacha
al Herzog.
Diu,
no es inútil la conquista,
se trata más bien
de conquistar lo inútil.
Leyéndolo,
me parece que es cierto
que su diario
es mejor que su película.
Fitzcarraldo
es una proeza
repleta de caprichos
alambicada sin sistema
que es el único pecado
que un barroco
no se puede permitir.
Sabe captar la locura
y a Kinski,
que es lo extraordinario
de la película.
Pero lo es menos
que en Aguirre
la colera de Dios.
Su diario,
en cambio,
cala más hondo.
Me pregunto
qué pretendía Herzog
de su diario
para entender mejor
lo que pretendía
de su locura
de barco
trepando la montaña.
Y creo que a lo mejor
no se trata
de qué pretendía Herzog,
sino de qué pretendía
el diario
del propio Herzog.
¿Alcanzar un registro
del absurdo?
¿Compartirlo?
¿Un vaciado espiritual
de las empresas
grandes o bíblicas
que ya no existen
en la vida?
que solo se alcanzan
en esta pantomima
que se llama cine.
Pienso que Noé
no debe haber sido
más humano que Herzog
o que nosotros,
apretando todas las especies,
ahí apretándonos
en la hierarca,
a los apurones
en su arca.
Hablar de Herzog
nos evita tener
que autoalandizarnos
seriamente.
Está muy bien
la reflexión que es fan.
Sí, sí, sí.
Es muy curiosa.
Per això que la veus
la pel·lícula
i no la veus
massa sentit.
Dius,
però què fan aquests
perguts aquí?
Però aquesta vinculació
que dius,
tu és perfecta.
Però aquesta vinculació
és això,
és això.
Molt interessant.
Està molt bé.
Després de les cenes
molt maques,
que al principi veus
com estan tots els homes
en el que vindria a ser
com una plaça
d'un poble
i arriba
que nosaltres aquí
a l'Andalusia
dels anys franquistes
seria el que fiqui,
a veure d'una feina.
Llavors,
estan tots els conductors
de taxi
esperant a veure
que aquell dia els contactin
per poder fer algun viatge.
I després arriba un moment
que aquest nano
el van a buscar,
el Said,
el van a buscar
perquè vagi a conduir
aquesta caravana
i sobretot a protegir
l'Ahmet,
que és el personatge principal
que és el que d'alguna manera
està posant a prova
la seva fe,
i si defensarà el seu amic
no el defensarà.
I el Said
és aquest conductor de caravana
o aquest protector
que li envien allà,
aquest personatge protector
que l'ajudarà
i el guiarà
a passar les muntanyes
perquè és complicadíssim
passar allò.
És molt complicat
i ja dic que
acaba gent morint i tot.
I després també
de les escenes finals
que dius
oi,
torna una altra vegada
quan tornen a la civilització
al Marroc
però al desert
perquè no és.
Hi ha una carrera
de taxis,
d'aquests taxis
que són
un vehicle,
clar,
antics,
té un sabor així,
un reguste així
a decrèpit.
Els he viscut,
ja t'explicaré això ara.
Una carrera
de taxis,
una carrera
en el sentit
que van tots circulant
amb el sol
a llamponent
és que és preciós
també,
és molt maco.
I les imatges
són el seu.
I la idea
de tot el que passa
a la trama
és això,
però...
Jo dic perquè
quan vaig a Tunísia
fa 20 anys,
eren molt més joves
i tal,
jo vaig passar,
vaig creuar
des del nord,
des de Tunísia
fins a Tosur,
que serà el centre
de Tunísia
amb un Renault 25
familiar,
que era un taxi,
era la millor manera
de passar això,
amb el que la gent
pujava i baixava,
és a dir,
tu dius,
a veure,
li pagaves X diners,
no?,
érem 3,
d'aquí fins allà.
Però clar,
mentre s'avan passant
per pobles,
la gent entrava,
pujava,
vull dir,
tu comparties el taxi,
hi va parar 5 persones,
no?,
i bueno,
i era això,
i eren absolutament
destrossats,
decrèpits.
Sí, sí,
és això,
és això.
I per això dir que
deu anar per les trios,
veus com començant,
amb un li col·loquen el motor,
allà al principi de la pel·lícula,
li col·loquen el motor,
a d'altres,
a d'altres,
això no arrenca ni a la de 3,
ni a la de 4,
ni a la de 10.
Però va ser una aventura,
és una aventura això,
en referència ara,
és curiós,
no?
Sí, sí, sí.
I és un sistema bastant utilitzat allà,
aquests taxis compartits,
que es mouen per ciutats,
per aquelles carreteres,
que dius,
com,
ens quedem aquí a tiraos?
És que, bueno,
ni l'enbaixada et pot venir aquí a buscar,
com el que diu la cosa,
però, bueno,
mira,
t'arrisques,
t'es més jove,
i a lo millor,
mira,
ara potser no ho faries,
però...
Sí,
és la inconsciència de la joventut,
clar que sí,
però, bueno,
que sí,
que és curiós,
és curiós,
amb aquests païos,
encara.
Doncs és aquest mateix programa,
aquest mateix,
és molt interessant,
jo ho trobo molt interessant,
i sobretot pensar que és l'anterior,
tant aquesta com l'altra.
L'anterior a aquesta que ha fet ara,
i jo,
de debò que és un director
que l'hem de seguir,
a l'Oliver Lacks,
sí,
sí,
és el que té casa allà,
o ja coneix,
coneix gent allà,
té amics allà,
i ja també va a coneixement de causa.
És molt divertit veure tot el tema
dels figurants,
que no són gent professional ni molt menys,
estan allà vestits,
que ja són gent pobres en si,
però, clar,
a sobre per fer la pel·lícula
encara s'han de vestir més pobres,
amb una xil·lava més destrossada,
bueno.
Molt bé.
És molt interessant.
Molt bé.
Doncs seguim parlant
de cinema,
en aquest cas,
també és cinema espanyol,
no?
Bueno,
espanyol,
evidentment,
però,
en aquest cas,
un senyor que es diu
Carlos Marqués Marcet,
que és un director
que és català,
bàsicament,
i molt conegut
per una pel·lícula
que va fer també,
que es deia
10.000 quilòmetres,
aquesta pel·lícula
del David Bardagué.
No recordo
quina era la seva partenaire,
que tenia una relació
a distància
amb una noia argentina.
A veure si t'ho puc dir.
Sí.
Des de Buenos Aires.
Dona igual,
ja ho miren després.
i aquesta vegada
torna a agafar
el seu actor fetig,
que és David Bardagué,
una altra vegada,
lògicament,
i la seva dona,
la Maria Rodríguez Soto.
Per què inculco
el tema de la seva dona
o la seva parella,
no sé si estan casats o no,
donen igual.
Bueno,
és igual la seva parella,
sí,
la vida real és parella.
La seva parella,
sí, exacte.
I és actriu,
ella també,
per tant,
perfecta,
en aquest cas.
I llavors,
va ser una proposta
de Carlos Marqués Marcet
amb aquesta,
crec que segona pel·lícula
o segona pel·lícula important,
però, bàsicament,
com a tal,
és una pel·lícula
gravada en català,
és a dir,
perquè jo encara que l'he vist
en castellà...
I la versió original
seria en català.
És en català, exacte.
Aquí he estat buscant
però no he pogut trobar
en banda sonora catalana,
és a dir,
em refereixo
que hi ha 3 o 4 cançons
que són cantades en català,
exceptuant l'última
que està cantada en castellà.
Què vull dir amb això?
No vull dir res en absolut,
vull dir que és una pel·lícula
que declara afiliació,
lògicament hi ha TV3,
em sembla,
i també ja no recordo
quin,
no sé ara quina televisió
diríem
de la comunitat,
no?
N'hi ha...
No sé si és...
Andalusia,
no me'n recordo.
Qüestió,
a què dic això?
Vinc al tema
que és una pel·lícula
en què, bàsicament,
veiem l'evolució
d'una parella
que, com ells diuen,
queden embarassats,
no?
Des del principi
fins al final.
Però amb l'avantatge
que aquí
el senyor Carlos Marqués Marfell
li va dir,
escolta'm,
farem un seguiment
del teu embarass autèntic.
És a dir,
David Verdaguer va deixant estat
a Maria Rodríguez Soto
i a partir d'aquí
doncs és aquest embarass.
Ella, per tant,
sempre la seva panxeta
és la panxeta real,
no és res que sigui falsa.
Llavors és com es va engreixant
i com va...
Exacte, això mateix.
I a partir d'aquí,
lògicament,
hi ha una ficció
d'aquella relació.
És a dir,
evidentment és quan aquí
entra el director
i evidentment
no és el que ells viuen,
però hi ha vegades
tinc la sensació
que o fa ella
d'una manera espectacular
o realment
ella,
com passa,
amb els temes hormonals,
quan les dones
esteu embarassades,
que tenen altibaixos,
vull dir,
que es dona el cas,
bueno,
no era igual.
Però una mica,
si no em sap cap,
avui estic de bon humor,
de màstic de no sé què,
i llavors sí que
això ho presenta,
no, però vull dir,
amb el cas de l'embaràs,
no, no,
que sí, que sí, que sí,
que sí, home.
Però en reflexo
és una mica això, no?
Les hormones
fan aquestes bones
o males passades.
Exacte,
i llavors ella té moments
absolutament molt potents
i moments que
pensa que ningú l'entén
i moments de baixades
i això està molt ben explicat,
no?
El que fa també
a la seva parella,
el David Verdeu,
que vagi una miqueta
a vegades com dient
no sé ben bé
què tinc que fer,
si ho estic fent bé
ho estic fent malament,
clar, una mica el descol·loca,
pobret meu, no?
També, per tant,
és una situació que,
però llavors al mig
hi ha una història
magnífica i real,
també,
en el que hi ha
una gravació
de la seva mare
del seu naixement,
és a dir,
la mare de la Maria
Rodríguez Soto.
Clar, perquè aquesta noia,
la Maria que pot tenir
trenta i pocs, no?
Sí,
jo crec que no més.
Clar, llavors quan va néixer
existia el vídeo
i llavors la van gravar.
Exacte,
però és clar,
la seva mare,
es veu que la seva mare
era una línia
més,
no sé com dir-ho,
més naturalista
o més naturista,
diríem,
perquè va tenir
un part natural
a casa.
És el que t'anava a dir,
de tenir-lo allà
amb la banyera
o amb aquella cosa portàtil,
amb aigua i tot.
Sí?
Sí, sí, sí,
no,
bàsicament es veu una mica
una mena de massatge previ
però veus perfectament
des de la càmera
com enfoca
en el moment en què surt
ella.
Per tant,
ella pot veure
en aquell vídeo
el seu propi naixement.
i és una escena
absolutament
meravellosa
i absolutament
clar,
potent a la vegada,
no?
Perquè clar...
Deu ser superimpactant
i superemocionant.
Clar, és maca
per un costat
però per l'altre
dius, a veure,
mai,
a no ser que lògicament
però fins i tot
quan es dona el cas
del part,
el pare tampoc
està en primer pla,
és a dir,
no està en primera línia,
està en darrere.
Era el que estava filmant,
no,
és una altra persona.
No, no, no,
hi havia una altra persona
que està filmant
però clar,
en el moment
que surt la criatura
s'enfoca la vagina
i es veu perfectament
la dilatació
i com surt la criatura,
clar,
és una cosa absolutament
que dius,
crida molt l'atenció
i saps que no és mentida
tot això,
saps que és real.
Sí, sí,
com la vida mateixa.
Com la vida mateixa.
Això seria la realitat
dins del cinema,
només que el cinema
és filmació de la realitat.
Exacte,
hi ha una mica,
en aquest cas,
seria una part
de, diguem,
documental
dins d'una ficció
i després,
dins de la realitat
del que seria
la pel·lícula en si mateixa,
s'està fent una altra ficció.
Exacte.
Perquè, clar,
la ficció és el que el director
està fent
però la realitat
és que ella està embarassada
i que llavors,
a partir d'aquí,
sí que està dient,
doncs ara has de dir això,
has de fer l'altre i tal,
etcètera, etcètera.
Però, clar,
el que és més meravellós de tot
és quan, clar,
va ser que diu,
a veure,
serà capaç
o serà capaç no.
Vull dir,
arribarà el moment
en què veurem també
el seu,
el naixement
de la filla
que es diu Zoe
i es diu Zoe
en la realitat.
Clar,
la pel·lícula deu acabar
que ja apareix,
no?
Exacte.
Llavors,
a partir d'aquí,
clar,
no és el que ella espera
perquè ella vol fer
el mateix que la mare
però les situacions no donen,
com a tal,
hi ha una problemàtica
i a partir d'aquí,
doncs, bueno,
llavors,
ella té una sèrie d'idees,
no?
I a vegades és molt interessant
tot el procés,
no?
De com ells ja s'entenen,
com gairebé ara parlem,
ara ens estimem,
ara gairebé ens separem,
ara hem de fer més l'amor
per intentar que es col·loqui bé
i llavors pugui ser un part natural,
vull dir,
tota una sèrie de coses
molt íntimes
que evidentment
han de veure ja amb la ficció
en aquest cas,
no?
Vull dir,
o potser...
o potser a lo millor
coses que li han passat
perquè realment
el problema,
i clar,
jo crec que més que
tirant l'aire la pel·lícula
és jo crec que val la pena
anar una mica més enllà,
per què?
Doncs perquè s'ha de veure,
aquestes pel·lícules
que et pots imaginar,
però clar,
arriba un moment que fins i tot
ella se li ha de fer
una necessària,
no?
Sí,
quan estaves dient
que no podien fer
una part natural
és perquè...
Això també ho veus.
Sí,
necessària també,
d'acord?
Llavors,
és molt curiós
perquè estan actuant,
mentre està tenint
la necessària autèntica
i això a mi em va posar
els cabells de punta,
però cabells de punta
em refereixo
per la potència
de com uns actors
poden arribar
fins a aquest límit
amb el sentit positiu,
no dic negatiu,
vull dir,
d'estar actuant,
literalment,
de veure el David Verdaguer
nerviós,
això és de realitat,
vull dir,
davant de tota aquesta situació,
llavors em sembla
que té un punt
de realisme,
d'hiperrealisme
que feia temps
que no veia al cinema,
això.
I encara que són coses puntuals,
no?
És magnífic,
no?
És que és una pel·lícula
que per no que l'expliquis
s'ha de veure.
En aquest cas,
és previsible,
m'agradaria molt,
sí, sí.
Val la pena,
val la pena.
Suposo que ells
quan actuen
sempre ens diuen
això de,
bueno,
heu de treure
aquell sentiment,
aquesta situació
ara que esteu
que heu de ficcionar,
heu de treure
aquell sentiment
de quan vau tenir
una experiència així
i tal,
doncs mira,
aquí hi ha la barreja
de dues coses,
la ficció i la realitat
tot junts,
aló vinga,
com gestiona tot això
i a veure quina cara fas,
a veure com ho treus,
no?
I amb aquest impàs
de sis mesos
aproximadament també,
clar,
el que li hagi passat a ells
que potser també ho aplicaran
al guió,
però mira,
això ens va passar l'altre dia
que a mi em va donar
aquesta bogeria,
hi ha una escena,
per exemple,
que ella pren una copa de vi
i li puja 50 vegades més
que si la pren,
és una persona
que no està m'estat,
clar,
i llavors ella
embogeix,
puja sobre d'una cadira,
fot bols amb tota la panxa,
vull dir,
és una línia que dius,
i llavors el David li diu,
escolta'm,
para,
para,
vull dir que realment veus
que és una ficció
però per una altra vegada
dius,
fins on està la ficció
i està la realitat,
no?
I això és interessant
perquè és una pel·lícula
molt petita,
molt mínima,
molt d'interiors,
molt de res,
d'exteriors mínims,
no?
Però ostres,
com es passa a Barcelona?
No ho sé,
no ho sé,
val molt la pena,
eh?
No m'estranya
que la gent ha anat també
a la Viznaga d'Or,
no?
A Màlaga.
A Màlaga.
Sí, sí,
Sí, no, no,
aquesta l'hem de veure,
a més això ja està
a la DVD i tot.
Vinga,
parlem de Papitxa.
Home,
el nom és una mica divertit,
però després la pel·lícula
no ho és tant, eh?
Vaja.
No ho és tant.
És una pel·lícula
d'Algeria,
bueno,
sí,
d'Algeria,
és dins del festival
que s'ha acabat ja
del Cinevais,
el festival de cinema
de la Mediterrània
i...
I del Llevant,
no?
Era allò?
Sí,
sí,
ja s'ha acabat el dia 17,
el dimetge ja es va acabar.
De fet,
va ser el mateix dia 17
que vam veure aquesta.
Papitxa,
amb l'idioma
àrab
i d'Algeria,
vol dir noia guapa
o dona guapa,
vella,
ve alta,
dona hermosa.
Sí, sí,
hermosa, sí,
hermosa,
dona guapa.
I de fet,
les protagonistes
són noies
i la protagonista
és preciosa,
és molt maque,
és una noia
que pot tenir
uns,
jo què sé,
uns 20 anyets,
21,
no sé,
una cosa,
ella és universitària,
està estudiant francès
a la universitat,
la directora
de la facultat
és una dona
que es veu
que sí que és occidental,
però aquestes noies
són molt maques
perquè tenen uns trets,
hi ha algunes
que al millor
té un trest
una mica més àrab,
però totes
són guapíssimes,
i algunes podien passar
perfectament
com a europees
o vull dir
de pell blanca
i de raça blanca,
no?
I, bueno,
elles estan estudiant
però a la vegada
viuen una llibertat,
no?
que els agrada
sortir,
se'n van a les discoteques
que hi ha
als clubs nocturns
allà
a vendre uns vestits
perquè ella és,
la protagonista
sap cosir,
es diu,
ja et diré el nom,
sap cosir molt bé
i fa uns vestits
així de festa
molt macos
amb unes robes
molt llampants
i molt maques
i llavors,
doncs, bueno,
es va guanyar
una miqueta
la vida
amb aquesta afició
de cosir
i elles també
es vesteixen
molt modernes,
posen aquests pantalons
així també
estripadets
al junot
com aquí,
vull dir,
supermodernetes
elles,
però,
clar,
tot això
era els anys
1997
i que és quan
comença
tot el tema
de,
com es diu
ortodoxisme
i ara no em surt
del ultraortodox
sí,
però
amb musulman
talibans
talibans
sí, clar,
comença
a tota la part
aquesta
a voler implantar
a voler implantar
el sentit
aquell de l'islam
que elles diuen
que això no és
ultraortodox
seria aquesta la idea
sí,
sí,
però
amb
amb
la creació
musulmana
i llavors
és quan comencen
a apareixer
uns cartells
amb una dona
dibuixada
que ha d'anar
coberta
amb el
jijab
aquell sencer
els noms
no m'acabo de saber
perquè depèn
de quina part del cos
tapa
o si la tapa sencera
o si la tapa sencera
és el burka
el burka
no sé què
la jijab
o no sé què
perquè ho tapa tot
és de color negra
que tapa tot el cos negre
només deixa
pues com a mor
una miqueta
la lluna
això no és el burka
el burka
és pitjor
encara
el burka
portes com una
ho tapes tot
i llavors tens una cel·la
un quadret aquí davant
que no veus
sí, sí, tens raó
no, el jijabes
tapa tot el cos
però sí que et deixa
la lluna de la cara
els ulls
i la boca
com a mor
que moltes vegades
ni la boca
amb aquesta calor
que fot allà
es van morir
pobretes meves
sí, bueno
i a part de calor
és que no han d'assenyar
el seu cos
ni el cabell
ni el cos
perquè clar
això serien impures
i a més
que és una provocació
cap a l'home
elles han d'estar a casa
no han d'estudiar
no han de ballar
no han de fer res
i només
de fet no podem ni treballar
a no ser que el marit
o el fill
o el germà
o algú
o el pare
et doni permís
no pots tampoc treballar
clar
ja s'estan vivint
tot això
com comença
a instaurar-se
aquest règim
tan extremat
però bueno
ja encara s'escapen
a les nits
s'escapen
veus com s'escapen
tenen comprat
el concert
ja al porter
i els paguen uns dinerons
i llavors
però se'ls deixa
a la porta oberta
o fa com que mira
cap a una altra banda
i bueno
però ja sents
d'aquesta llibertat
d'aquestes ganes de viure
una miqueta recorda
la pel·lícula Mustang
també
que la vam comentar
aquella pel·lícula turca
que m'agrada molt
amb aquella pel·lícula
m'encanta
aquelles nenes
eren 5 o 6
em recordo
4
eren germanes
no?
eren germanes
o eren amigues
no me'n recordo
però que estava molt bé
sí, crec que sí
que eren germanes
perquè
era que els pares
van morir
i llavors es van quedar
a casa
amb els tiets
i a partir d'aquí
és aquelles que comencen
a marcar-li
el territori
aquestes no
aquesta sí que la noia
la protagonista
sí que és veritat
que té una
Negma
la Negma
té una germana
que es diu
Linda
la germana
és periodista
també la veus
molt occidental
també
que fuma
que porta el seu cotxe
que condueix
i tal
i a vegades
s'ajunten a casa
de la mare
i bueno
la germana
l'assassinen
la germana
l'assassinen
aquí ja és quan veus
que la pel·lícula
no és divertida
hòsties
la pel·lícula
no és divertida
que fort
sí, sí
és molt fort
l'escena aquesta
és súper bèstia
perquè veus com la nena
li diu
sí que hi ha la linda
a casa
i diu
sí linda
no sé què
llavors
ella se'n va
les veus amb els seus cascos
que se'n va així caminant
i el plànol
es queda ja fixa
amb ella que se'n va caminant
a darrere la germana
que surt
i aquesta senyora
que ha preguntat
per la germana
que la mata
la mata
la germana
veus com cau
i ella no és capaç
de girar-se
i és que amb aquesta escena
ja es veu tot
dius
hòstia que ha passat
aquí ja se n'ha acabat
el món
que cau el món a sobre
bueno
malgrat això
ella es fa
continuar
perquè la idea
és fer una desfilada
de moda
amb tots aquests vestits
que curs
que ella mateixa
els inventa
els dissenya
i la idea
és fer aquesta desfilada
per totes les noies
que estan allà
elles mateixes
farien de models
i per les pròpies
companyes de la universitat
res més
però bueno
amb totes les dificultats
que es troba amb això
veus que per exemple
a la botiga de roba
on va comprar ella
les robes
les teles
els teixits
al principi
el senyor és molt agradable
i tal
i diu
bueno mira
sí vale
que també li van vestits
també perquè els vengui a la botiga
i a canvi
ella li compra
que si un texar
que si no sé què
i al principi
és molt enrotlladet
així
molt maquet
i la segona vegada
que hi va
ja veus el tio
que està emplat
uf
amb aquells cartells
que està allà posats
ui però és que aquestes
teles
i quan fareu
a la desfilada
no sé què
si divendres
a la desfilada
uf
i dius
ui mare meva
i llavors
ja l'última vegada
que va a la botiga
no sé si va dos o tres vegades
ja veus que
les robes que hi ha
ja no són aquelles robes
de colors així
tan macos
de colors vius
i tal
sinó que ja són
de colors
així molt
apacs
bueno
crec color
siguró
marronosos
d'aquell marronoso
molt claret
molt beix
així
que dius
ostres
que ha passat aquí
i el tio també
el veus ja
amb una cara
també ja
de fan
de fanàtic
que han tingut un canvi
cap a
que dius
ostres
diu no no
tot això
és escombraria
tot això
aquelles tel·les
ja les he llançat
a darrere de la botiga
estan com
a les escombraries
això és basura
uf
hòstia
bueno
elles amb tot això
intenten fer
aquesta desfilada
així destrossen tot
arriben unes dones
les mateixes dones
van i les amenacen
i les hi diuen
que elles són unes impures
que han de vestir
amb el jihab
que han de vestir tot
clar
és una mica dur
perquè elles malgrat tot
continuen endavant
veus també la història
particular de cada una
si surten amb un noi
si no surten
si s'han quedat embarassades
si no
entón veus una miqueta
les històries d'elles
que dius
ostres la situació
de la dona
és molt bèstia
és molt bèstia
com es queden
de quina manera es queden
és que això
quan encara ho veus
pel carrer
val la pena
perquè si no és real
a més està basat
en fets reals
pràcticament
no al peu de la lleta
hi ha part de ficció
de històries
que es creuen
però sí que està basat
per exemple
en l'assassinat
de la seva dona
la directora
no ho he dit
és la Mounia Medur
que viu a França
i ella
però és d'Algèria
i llavors
sí que és vital
que la seva germana
que era periodista
la van matar
i hi ha moltes coses
quan ella estudiava
a la facultat
tota aquesta por
tota aquesta
aquesta repressió
que els hi volien fer
és anul·lar
és aniquilar
i anul·lar la dona
totalment
el seu cos
la seva ment
el seu cap
tot
només val
que la casin
que vagin a fregar
netejar la casa
d'un senyor
i tenir família
i ja està
i utilitzar-la
i utilitzar-la sexualment
i el que calgui
això és terrorífic
és una cosa
és molt bèstia
però bueno
té un missatge
de dir
ostres, jo no vull marxar
del país
té ocasió
de poder marxar
del país
però jo no
estimo el meu país
és una denúncia
claríssimament
i està presentant això
perquè a veure si s'acaba
algun dia
que jo crec que això
és llunyà
parlant del segle XXI
que això encara
ho estiguem veient
i més que la gent
l'integrisme
ara la paraula
l'integrisme
és la paraula
que estàvem buscant
és correcte
doncs aquesta gent
i utilitzant-la
com tu dius
tan integrista
vull dir
és terrible
el que fan al seu país
però encara és més fort
vull dir
quan venen
igual a qualsevol
espai d'Occident
i segueixen
amb aquest costum
quan realment
veuen que existeix
una altra realitat
que és la realitat
occidental
que encara que també
ja s'ha de fer
moltes coses
per als drets
de la dona
perquè realment
encara s'ha de fer molt
ostres
no és això
que vagin un pas enrere
això que veus
que jo em poso molt mal
allò que em ve que això
jo miro
vull dir
no reto
però miro aquests homes
com dient
però te n'adones
que tenen la teva dona
un pas enrere tapada
d'aquesta manera
i tu al davant
com si fossis
a més ell bé
que va
amb les mambes Nike
a la seva gorra
els pantalons apretadets
la jersei guapo
va moderníssim
i ella va
pobreta
amb allò girat
amb el no sé què
un pas al darrere
amb les bosses
és l'esclava
és que això és bestial
i jo penso
però tu estàs veient
quanta gent d'aquest carrer
està fent això
que estàs fent tu
ningú
llavors vull dir
que em refereixo
que això
vull dir que serviria
des de l'occident
d'aquesta manera
per intentar
no influenciar
el que diem sempre
que sempre
sembla que hi ha
un primer món
que és occident
i un tercer món
que no sé què
no
però és que simplement
adonar-nos
de la normalitat
és a dir
l'home és igual
que la dona
i la dona és igual
que l'home
punt s'ha acabat
no s'ha donat més voltes
i s'ha demostrat
de totes maneres
social, científica
mental
dona igual
és a dir
estem al mateix nivell
vull dir
no s'ha de donar més voltes
s'ha acabat això
i que és quan les societats
evolucionen
i s'enriqueixen
i van acabar endavant
però això també
és molt complicat
és una qüestió cultural
religiosa
ancestral
i de poder
també
de poder econòmic
i de poder
és a dir
a vegades
sobre les persones
sí
en fin
doncs és això
la pel·lícula
que ja es va fer
que era una de les últimes
ja d'aquest festival
recomanable
i papitxa
i doncs a veure si
corre per alguna
que és això
és dona
que semblava una cosa
si semblant simpàtica
resulta que és una pel·lícula
en el fons dramàtica
però té molt sentit
té molta vitalitat
té molta xispa
però és dura
farem una cosa
en tres minutets
comentaré
és un documental
les cajes espanyoles
i deixem una estoneta
perquè ens parlis
d'aquests cicles
d'aquests festivals
una miqueta
una mica
per comentar-ho
sí, això és un minutet
també
res, més que bé
perquè l'altre dia
a la 2
vaig poder veure
aquest documental
les cajes espanyoles
dirigida per un senyor
que es diu Alberto Porlan
un senyor que no tenia controlat
però que realment
és una pel·lícula
que jo volia veure
feia temps
perquè a mi m'agrada
jo em dedico al món
de l'història de l'art
i tot això
i em va quedar l'atenció
perquè és que
després em vaig
que avui veure
és que no em vaig quedar
és un film
de l'any 2004
aproximadament
és un documental
més que un film
en el que Alberto Porlan
va investigar
sobre
les obres d'art
del Museu del Prado
és a dir
com es van salvar
de la crema
de la guerra civil
de quin va ser el periple
com es van remoure
i tot això
llavors
ell va trobar
es veu que un vídeo
d'uns 20 minuts
aproximadament
un vídeo
una cinta de cinema
d'aquell moment
en el que es veu
aquestes
com
com tapen els quadros
com se'ls emporten
els camions
que fan
aquest recorregut
i sobre aquest
petit document
ell crea
tota una pel·lícula
d'una hora i mitja
aproximadament
una hora i 20 minuts
o sigui que és
amb el que
utilitzant la ficció
en blanc i negre
utilitzant les tècniques
del cinema
més antic
vull dir que sembla
que salten les imatges
i tot això
doncs reconstrueix
tota aquesta història
evidentment
molt documentada
i molt concreta
la història
és la història
de les obres
del Museu del Preu
és a dir
Les Menines
no sé
les obres de Goya
totes les obres
de les pintures negres
vull dir
Rembrandts
Rubens
imagina't
jo què sé
Grecos
Antonio Moro
tots aquests grans
pintors espanyols
i també flamencs
i d'aquesta línia
com els treuen
d'allà
perquè hi havia
la por
dels avions
vull dir
un Madrid
que mica en mica
doncs
anaven
arriben els nacionals
els republicans
tot aquest rotllo
i tal
llavors
és molt interessant
perquè
a banda de la tasca
d'aquella segona república
molt dèbil
que va provocar
a la FIAC
per desgràcia
aquesta guerra
va generar
a una sèrie de gent
que va ser els encarregats
d'una mena de comissió
que no se'ls ha donat importància
fins fa qüestió
d'uns
10 o 15 anys
que al Museu del Prado
s'ha posat una placa
dient
aquells que
que desinteressadament
van ajudar
ajudaran
al que seria
evitar
la destrucció
de les obres
del Mosco del Prado
una tasca molt
exacte
i hi ha una sèrie de gent
que es comença a involucrar
des dels propis treballadors
des dels propis republicans
en aquest cas
que és la part
que es va dedicar
a cuidar
tot aquest vessant
a la gent
que s'encarrega
des d'un punt de vista
més o menys oficial
de la república
per evitar
llavors
és un perible
de les obres
que van
de Madrid
al Prado
del Prado
a Barcelona
de Barcelona
al Castell de Figueres
això no ho sabia jo
amb un altre
espanyol
i fins a Perpinyà
i després de Perpinyà
torna aquí
ja en aquest cas
sota el control
franquista
però
lògicament
respectant les obres
no?
és una peça
meravellosa
és
no complexa
és
completa
vull dir
t'explica perfectament
agafa imatges
de la guerra
imatges
dels republicans
dels falangistes
d'aquest documental
la seva ficció
ho barreja tot
d'una manera
absolutament magnífica
val la pena
t'ho ensenya
de la baix
com és
i llavors
parla de
Josep Maria Serc
parla d'Eugeni Dors
les seves elements
més franquistes
que no sabem
i bueno
que també és interessant
veure aquesta línia
per tant
és molt interessant
molt interessant
molt interessant
molt bé
val la pena
és un documental
solo per repescar
les cajes
espanyoles
val la pena
i va d'aquest tema
i és molt interessant
també
les influïnes europees
com venien
a vigilar
aquest patrimoni
si els republicans
ho cuidarien
o ho cremarien
com feien amb les eslèsies
tota aquesta cosa
es barreja
com el propi
règim
amb els seus mitjans
de comunicació
deien
estos republicanos
rojos
van a quemar
les obres
amb aquella veu
Velázquez
els clàssics
espanyols
i després
per la intercessió
de nuestro generalísimo
franco
ha sido
que ha librado
era absolutament
deliciós
per tant
val la pena
si és no
interessant
un documental
es queden 3 minutets
comenta'ns això
del cicle
que deies
Sí, molt ràpidament
també
Són
3
Bé, 3 cosetes
que vull comentar
El Cinebaix
és que fan moltes coses
Sí, sí, sí
és un cinema molt actiu
i llavors fan
per exemple
ara
al voltant del dia
25 de novembre
que sabeu
que es commemora
el dia mundial
o el dia internacional
millor dit
per a l'eliminació
de la violència
envers les dones
és un dia
que se celebra
Quin dia, perdona
és?
És el 25 de novembre
25 de novembre
i sobre aquest dia
hi ha molts llocs
a molts ajuntaments
a molts entitats
fan celebracions
i fan activitat
una mica de commemoració
per cert
que aquí
amb un folletó petit
que han fet
amb una quartilla
amb un flyer
explicant
l'origen
per què el 25 de novembre
s'ha declarat
el dia
que va ser la violència
que va ser l'assassinat
de 3 germanes
a la República Dominicana
jo tampoc ho sabia
van ser assassinades
per la policia secreta
del dictador
Rafael Trujillo
mentre anaven
a Porto Plata
a visitar
els seus marits
empresonats
ostres
sí
els seus cadàvers
destrossats
van aparèixer
al fons d'un barranc
Adela
de Dé
que és Miraval
va ser l'única germana
que va sobreviure
i va morir el 2014
a Bèlgica
als 88 anys
però el moviment
popular i feminista
de la República Dominicana
històricament
aquestes dones
han simbolitzat
la lluita
i la resistència
i en el 1999
l'on ho va donar
caràcter oficial
a aquesta data
fan quatre pel·lícules
que és
Retrato d'una mujer
en llames
Les niñas bien
aquesta és mexicana
l'altra és francesa
una altra
que es diu
Quan eren bruixes
el tema
de la mitjana
i tal
i Les Invisibles
aquesta també ha d'estar
molt bé
a França
aquesta és més recent
ah sí
jo aquesta l'he vist
Les Invisibles
d'un centre així social
que tenga noies
la vaig comentar
però és el que han de tancar
segurament
està molt bé la pel·lícula
a veure
hi ha moments que dius
bé
ja ho comentarem un altre dia
perquè ara no es queda
gaire bé temps
comenta això
i l'altre és
el XVI Festival de Cinema
i Drets Humans
de Barcelona
que es fa en tres escenaris
un d'ells a la Filmoteca
un altre és a Cinemes Texas
i l'altre al Cinebaix també
ah molt bé
i llavors també
aquest festival va
des del dia
14 al 25 de novembre
que encara queden dies
sí sí veus
la programació
és immens
perquè estic pegant aquí
perquè més fan llargmetratges
curtmetratges
mediometratges
ostres
està molt bé
i llavors
t'ho va posant
pel joc on es fa
el que fa
al Cinebaix Texas
el que fa a la Filmoteca
i tot el que es fa també
al Cinebaix de Sant Feliu
demà divendres
el dia 22
totes les pel·lícules que passen
el dissabte
diumenge
dilluns 25
totes les pel·lícules que passen
que tenen a veure
amb aquest tema
de la
doncs això
dels drets humans
i d'aquest festival de cinema
fantàstic
molt bé
al Cinebaix
us recomano molt
i després
bueno
doncs dir que
res
deu segons
ja està
que s'ha inaugurat
una exposició
aquí
al Celler de Canjera Està
que es diu
Weekend Sun
vinga
fotografia
sembla ser
fotografia
sí
ja ho comentarem
i ja ho veurem
ja ho comentarem
i tant
vinga
ens acomiadem
fins la setmana que ve
adeu
ens veiem i ens sentim
i tant
adeu
adeu-siau
adeu-siau