Ara escolta's, ràdio despert. Sintonitza's, ràdio despert. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio despert. 48.1. Ràdio despert. 48.1.
Doncs bona tarda i benvinguts un dia més, un dijous més al Babilònia i, en aquest cas, doncs el primer de l'any 2015. Hem vingut amb moltes ganes, amb moltes forces i, abans de res, doncs, felicitats a tothom aquest any i que sigui, doncs, potser el millor, no? Podríem dir de les nostres vides, oi que sí, Rosa? Esperem que sigui així, no? Que sigui molt bo, que sigui un any boníssim. Jaume, què tal l'any? Bé, bé. Bé, no? Amb moltes ganes hem començat. Molt bona, sí.
Molt bon rotllo. Vegem una pel·lícula inconmensurable, Xauja. Ai, ai, ai... Aquesta serà discutida. És el que diem, caldria potser en aquest moment una càmera, però acabarem tirant-nos del monyo tots, eh? Jo del cabell. No, que és broma, mai ens barallem aquí, al contrari, sinó que farem un intercanvi d'opinions, no?, que hem considerat alguns que és potentíssim... La controversia també és enriquidora. Si no, seria molt avorrit, ens avorrirem.
Tenim un programa, com sempre, ple d'informació, i el que començarem, curiosament, que és una secció que sempre tractem menys, aquesta vegada és una secció bastant àmplia, dedicada al món de l'art. Començarem amb l'exposició que tenim al costat del celler de Can Ginestar, que el nostre company Jaume ha anat a veure, i es diu Paisatge sense pàtria. I després també ens parlarà d'una exposició de Cornellà, de la seva pàtria natal. Particular. Particular, bàsicament.
que és el grup de pintors d'allà de Cornellà que ens explicarà què és el que van exposar. La Rosa ens farà el mateix amb una exposició de dibuixos, serigrafies i llibres del senyor Sempé. Ho dic bé, no? Sí, sí, escrivient. Hem trobat amb el francès i jo ja saps que el francès anem malament. No n'heu fet les paus mica en mica. Mica en mica, se m'entenen.
I també, dins d'aquesta secció del món dedicat a l'art, parlarem de l'exposició del Manac de Carles Casagemas, un personatge complex i molt jovenet. Ho explicarem tot això després, que és molt interessant. Després la Rosa, la nostra enviada especial gairebé a auditori. I la Lourdes, que d'aquí ben aviat ens tornem a trobar.
Va anar el dia de Nadal, em vas dir? No, el dia 20, uns dies abans. A escoltar El caballer de la rosa, de Richard Strauss. Parlem també d'un llibre, del David Safier, 28 dies sobre un ghetto, Joveu, a Polònia. Molt interessant el llibre, el primer drama d'aquest escriptor que fa comèdies. I parlarem de Sina, de Searching for Sugarman, una pel·lícula dedicada a Bob Dylan. Ara m'he liat jo. No, sí, m'he confós de pel·lícula. Ja ens ho explicaràs tu, Jaume, el que és.
Parlem de Hauha, Xauxa. Jau Rodríguez es deia. Es deia Rodríguez. Sí, no m'hi confos. M'hi confos en una altra pel·lícula, Jaume, sí. Ha sigut jo. Llavors, Hauha... Després intentarem fer una mica d'explicació de dues nissagues. La d'Alienz i la de Pirates del Caribe. Guaiteu, eh? Vull dir, acció per un tubo, però cadascuna a seva línia. I no té res a veure amb Xauxa, això. No, no, no, sisplau. No, t'hauré de veure.
I, per últim, el Jaume es parlarà d'una TV movie, una pel·lícula d'aquestes a televisió, que sembla que no s'ha estrenat, però que és les veus del Pamano que tracta sobre la guerra civil. Fantàstic. Avui tindrem com a convidat una persona que ens ha deixat a nivell musical a finals de l'any passat, que és Joy Coker. I avui tindrem, de fons, un dels grans, grans, grans del rock dels anys 70 i que ens deixava, el que diem, les malalties, és el que hi ha.
Comença el Jaume parlant-nos de l'exposició que tenim aquí al costat. No us la perdeu, fins al dia 28 d'aquest mes la podeu anar a visitar. I val a dir que són fotografies, però quines fotografies amics, d'aquelles que realment et reconcilien amb el món, no?
és molt ben pensat, extraordinàriament ric amb matitzos de tot un seguit de coses que pots trobar anant pel planeta perquè està clar que això no s'ha fet només aquí a Catalunya sinó que són fotografies d'arreu amb grans extencions al mar, al cel, amb els seus núvols i també aquestes carreteres desèrtiques que tantes vegades
Nosaltres podem trobar en pel·lícules nord-americanes i d'altres. No fa gaire que vaig veure un documental d'un senyor que va visitar tot el que és el West americà i va fer un homenatge a tots els grans. I la veritat és que moltes de les fotografies
que ella aconsegueix allà, doncs crec que serien fantàstiques per afegir-les a aquestes que acabo de veure. L'interès més gran precisament és la diferència que hi pot haver entre la pintura i la fotografia i com aconsegueixes que la fotografia tingui
aquell resplendor, aquell to artístic, que moltes vegades, i avui a partir del pel·lícula xauja anirà sortint tot això, moltes vegades, per molt avorrit que pugui arribar a ser, la veritat és que a base d'investigar com ens aclarirà la rosa, anem sabent coses, ens va motivant i no ens quedem només amb la pel·lícula i el que ens transmet.
Molt bé, jo crec que el més important és això. Aquesta és la primera de les propostes, és aquí a casa. Es diu Paisatge Sense Pàtria, recordem que aquí al celler de Can Ginestar hi ha les homes parlades del grup de pintors de Cornellà. El seu creador és en Francesc Fàbrigues, l'exposició acaba aquest 18 de gener i la inauguració es va produir el 4 de desembre. Encara hi ha temps per veure-ho. Exacte.
Bé, quan els pintors de Cornellà, jo penso que el més destacable és que fa 20 anys de la creació d'aquest grup de pintors. Això vol dir que probablement van néixer 5 o 6 i en aquests moments doncs han anat sumant, no? I han anat creixent com a col·lectiu amb una gran maduresa i una enorme vocació de continuïtat. Evidentment, sense això és difícil una continuïtat, està clar que sí.
El que em vaig quedar molt parat va ser amb la diferència que hi pot haver entre la concepció de determinats pintors, que és el que domina, i la recreació d'altres pintors.
aquelles particularitats. Per exemple, la fasana d'una casa, agafar-la amb tot el seu esplendor i l'esplendor, no hi ha cap mena de dubte que el que ho alimenta més són plantes que estiguin molt ben posades allà. Moltes vegades, i això m'ho va ensenyar i aprofito per dir-ho, moltes vegades ens pensem que els pintors el que fan és la imatge, com la fotografia.
Doncs no, no és això. Moltes vegades agafen un tros d'aquí, un tros d'allà, un color d'aquí i un color de més. Allà hi ha vegades fins i tot combinació de colors que tenen a veure amb les diferents estacions de l'any. Llavors això és el que penso que és més interessant d'aquesta mostra de pintors que són aficionats al cap i a la fi. No tenen aquell nom que puguem posar en un llibre.
El que sí que és cert és que nosaltres a Cornellà hi ha molt de respecte per aquesta constant i cada exposició que es fa té el seu llibre. I jo en tinc una pila. I la veritat és que això és molt important. Home, no oblidem mai que gran part dels pintors...
el grup impressionista o el grup diferent que hi ha hagut a la història de l'art, s'han reunit en societats pictòriques i gràcies a aquesta força d'aquest grup s'ha pogut presentar una línia determinada, s'ha pogut exposar, perquè és el que diem, és gairebé impossible. Avui en dia hi ha moltes galeries, hi ha molts espais, fa cent anys era gairebé impossible, o exposaves,
amb un lloc determinat que era el lloc on estava l'Acadèmia, aquí a la llotja a Barcelona on no podies exposar perquè no existia el concepte d'agraïdia, però encara avui en dia com la situació econòmica i tot això s'ha de mantenir, s'ha de tirar endavant, jo crec que és molt important associar-se i presentar obra. En quin espai és això, Jaume? Això al Castell. Al Castell de Cot, perfecte. I també imagino que hi ha temps per veure-la.
A veure si ho sé, això, perquè això sí que no me'n recordo ara mateix, eh? No importa. Comprobo i ho dic. Fantàstic. Doncs Rosa Carinyo, parlem del 100p.
Ah, doncs és una xulada, és deliciosa, és una exposició maquíssima, maquíssima. El 100P és un dibuixant que és francès, és de París i, clar, llavors és París. És aquí, per aquí deia que forma part de París, potser ho pot ser. I, bueno, i a més, és amic de Brigitte Bardot, del Tati, o de Sagan, o de Modiriano, que és l'actual Premi Nobel de Literatura. Hem anat al 2014, ja. Ja hem passat d'any.
El de fet és una persona que no va poder anar a l'escola, d'entrada partida de la base que no tenia formació, però va començar a dibuixar, va treballar al Parimaix per exemple, sí que va fer també vinyetes al Parimaix.
Després també el Nobel Observateur, el New Yorker també, també la van convidar a fer història sobre Nova York. Ell és un dels creadors, no és un, és el creador del petit Nicolà.
No sé si el coneixeu. Ara a mi em fa molta ràbia perquè li diuen aquest... No sé si té alguna cosa. Si algú que li ha patejat amb aquest nom ha pensat en aquest personatge que és un nen petit.
que és molt entremaliat, és molt bon vivant, intentes quequejar-se de l'escola. Mira, avui estic malalt i estic a casa i aquí veient els còmics. Que bé, no? O les històries que té, les baralles que té amb els seus amics al pati de l'escola.
És molt divertit, no? El Sant Pere ho dibuixa i el Gosciní és qui escriu la història. És una col·lecció i n'hi ha moltíssims. És una delícia llegir en francès o en castellà.
i és una delícia. El Goixini és qui va fer també l'Astèrics. Vull dir que a partir d'aquells van començar a col·laborar d'una idola de coses que han fet conjuntament. I ara fins i tot amb el Premi Nobel al francès Patrick Modiano,
També li he il·lustrat un conte, que és un conte infantil que es diu Catherine. Catherine's attitude es diu en francès i en català també s'ha traduït com a Catherine. I és la història molt maca que li he portat perquè són uns dibuixos que són maquíssims. Llàstima que no tinguem la càmera ara per ensenyar-los. Tot arribarà, però jo ho recomano molt a la gent que pugui.
És la història d'una nena que ja vol ser ballarina però porta ulleres i la seva mare també té una escola de dansa. El que fa és treure les ulleres per poder ballar. Llavors ella quan està sense les ulleres veu un món diferent perquè no veu bé els contors i és molt més imaginat. I després, quan es torna a col·locar les ulleres, les lunets,
doncs tornar a veure el món diferent. És com si ella visqués entre dos mons, no? Ja, quan el llegís ja us explicaré, però els dibuixos són de Sant Pé i són una gossada. Val la pena molt, és una exposició petitona, perquè és una sala ja petita que tenen. Això està a la llibreria Jaime's, de Barcelona, que és la llibreria francesa de Barcelona, que és al carrer València 318.
i està fins al 20 de gener, no sé si després, però fins al 20 de gener segur, per això que val la pena si sou per Barcelona i mireu de passar per la llibreria. És gratuïta avui en aquest cas. Sí, clar, entres a la llibreria, estàs mirant allà i tens allà a la paret on estan penjats els posicionaments, serigrafies i tal, i després t'entén tota una sèrie de seleccions de llibres que ha il·lustrat ell, que ha il·lustrat o que ell de vinyetes que ell ha fet, i és una xula, ara és que te'ls quedaries tots.
Te'ls quedaries per comprar-hi tot si no és possible que vagis a comprar aquest petitet. Després vaig veure alguns del Modiano també amb una selecció de novel·les. Clar, hi havia una senyora molt amable que es va explicar que si vols iniciar-te amb Modiano, aquesta compilació de novel·les i tal. Dic, vale, vale, ja tinc lectura. És que val la pena descobrir. Sí, sí, és un lloc molt agradable, la llibreria francesa.
El 25 de gener és el final de l'exposició dels pintors de Cornellà. Ho tenim present també. No sé què estem parlant de dates. Jo he pogut anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
A veure, justament, una exposició que es diu Casagemas, l'artista sota el Mita. S'acaba el 22 de febrer, parlant de dates, que anava bé perquè això ens situem i així podem anar. Està, és una exposició alternativa, que és a col·lecció del Manac, que és immensa. S'entra en amadreta. És molt petitoneta, però són tres sales, no és més.
A la filla Cap és el que diem, no és la petita que es diu, que es fan exposicions molt determinades, molt ben fetes, molt ben fetes, com que sigui dit, és tremendament explicatiu, t'enteres absolutament de tot el que li passava a aquest senyor. I el que hem de dir és que el senyor Carles Casagemas, que és molt poc conegut, és per al Comunt Mundial de l'Art, era amic personal de Picasso, de l'època de Picasso a París.
i és que va morir amb 20 anys. Es va suïcidar. Va tenir dos intents, un amb 16 anys i un altre amb 20 anys. Era un problema de malaltia mental que patia. I a partir d'aquí és una persona que semblava ser molt fràgil, molt dèbil, pel que ens parlava Picasso i ens comenta.
i va ser gairebé com una mena de persona que va necessitar des del primer moment sempre el fet de tenir una mena com de mentor. Picasso va ser un d'ells, entre altres, que ara mateix no recordo, però hi havia també altres personatges que es movia. Ell és un obre per París, per Barcelona, lògicament als principis, perquè ell és barceloní, nascut l'any 80 i mort el 1901. Va morir en plena època de l'impressionisme,
en plena època de les avantguardes, quan justament Picasso començava a moure's per tota aquella història que es planteja. I és una persona que va fer una producció artística molt peculiar. Té molts dibuixos, també Rosa el que dèiem, que és un gran dibuixant, molt un gran dibuixant. Fa un tipus de dibuix que es diu Fragit, que ho explicaré és molt senzill. És un dibuix fet amb carbonet, amb conté crayon, amb llapis conté, que es diu aquest llapis negre,
sobre un paper tipus d'astrassa, és aquest paper ateronjat, no és un paper blanc, i llavors es vernissava. I aquest verniss d'aquella època era un verniss molt fort i el que feia és donar la sensació com si estigués fregit, mai millor dit, com si estigués com arrugat, com envellit. Era un verniss que amb el temps s'oxidava, s'enrobinava i es feia malbé. Llavors donava la sensació com curiosa, unes taques, una cosa,
I llavors es diu dibuix fregit, perquè sembla que estigui com fregit, per entendre's. I després ell bàsicament el que feia era presentar una tipologia
es va adavantar a un moviment que potser és una mica difícil d'explicar-ho per antena, que és el fobisme. És aquesta línia de colors molt salvatges, molt directes, amb siluetes molt marcades. Deixem de banda l'impressionisme, tothom pensem en monet i tal, i ens hem de buscar uns cossos molt marcats, molt determinats, amb molta caricatura.
una influència molt gran de la caricatura francesa, que hi ha una tradició molt gran, d'Honoré d'Homier, d'Enri, Toulouse-Lautrec, tota aquesta gent que feia aquestes caricatures molt ràpides i molt espontànies. Fa caricatures de la burgesia, entra dins el món del lumpen barceloní, del món de la prostitució, presenta la dona d'una forma realment com quan s'ha de presentar en una situació de bellesa,
Se la presenta, i quan se la presenta en una situació de prostitució o de mala situació, també ho presenta. És una persona molt realista, molt clara davant de la situació. No amaga res. I si el burges era lleig, el que anava a l'òpera, aquí teniu una peça que ha sortit del teatre, tant ell com ella són lleigíssims, tots dos, i són burgesos. No idealitzava. És a dir, si ets lleig és lleig. Siguis una persona del carrer, un pidulaire... No perquè tinguis més diners o més posició social, no?
És una exposició deliciosa. Són peces més aviat petites, hi ha quatre peces que no es coneixien. Clar, en 20 anys, imagina-vos-ho, aquest home que va pintar va pintar durant 5 anys de la seva vida. Per tant, l'obra és molt petita, però el que va deixar és un gran dibuixant i un molt bon pintor a l'oli. Per tant, val la pena veure-ho. En definitiva, va deixar una mostra d'allò que a ells es gustava de la vida.
La desgràcia, el Museu Picasso de Barcelona, és una peça molt coneguda que es diu El Foll, presenta un dibuix de l'època blava, que es veu un personatge amb les mans així, exacte, que és una peça, és ell.
Els últims dos anys de la seva vida no es comenta exactament quin tipus de malaltia. Potser en aquella època ja home no estava codificat les tipologies. Es parlava directament d'això, de la follia.
I el que sí que sabem, i això és cert, és que va tenir... La seva mort va esdevenir després de la mort de la seva promesa. És a dir, en un restaurant a París va tenir un atac de gelos, no sabem si va... pensava... Es parlava a l'exposició d'una paranoia, d'un moment paranoic, no? I tenia sensacions que el perseguien, que sempre estaven a sobre d'ell, no? I va agafar una pistola i va donar un tret a la seva parella i es va matar ell. Publicament, per tant,
És allò que dius, realment és complex. La seva obra parla bastant d'aquesta evolució de la seva malaltia. En principi comença a pintar d'una manera, va evolucionant i al final veus que...
Creus que reflecteix precisament en el seu estat? Jo crec que sí. Sobretot el dibuix. Sobretot quan dibuixa. Em fas estar tranquil. Perquè jo segueixo evolució d'alguna persona i quan veus que és molt harmoniós i que la preocupació és precisament l'equilibri, dius estem equilibrats. El gran conegut és Vincent van Gogh.
I és un personatge que en cap moment va rebre tractament de cap mena, la seva evolució va ser tremendament i veus que comença a pintar d'una forma realista i acaba posant uns punts així de gordos si cal, gairebé durant cops contra el gens. Aquesta ràbia continguda, aquest descontrol, el que sigui, no escandalitzava. Digue'm exactament els anys que va viure, perquè jo això no me'n recordo. I en Casejemas? No, allò... Al Van Gogh.
Aquest senyor, jo crec que va morir al 80, no? Al 90 i escaig, no me'n recordo. Ara t'ho dic ara, t'ho dic ara. Ara ho mirem. Ara ho mirem. Jo estava pensant quan tu estaves explicant això del Picasso, que era molt amic també del Casas-Gemes. Sí, vam compartir dos anys. Sí, volia intentar recordar, perquè el Picasso va fer una estada a Horta de Sant Joan, que no sé si va ser amb ell. No sé si va ser amb ell. És que no me'n recordo ara, jo, en quin pintor va estar allà, que era allà de la zona, o que la seva família tenia allà propietats o tenia...
Un mas o així, i van estar allà a pintar i tot això. Sí, però horta de Sant Joan no va ser, perquè horta de Sant Joan això és 1900 i poc, no? Era això?
A mi no em sona. A mi no em sona. Es parla de l'estada a París amb Picasso. Podria ser, però crec que és molt jove per anar-se amb Picasso. No ho sé. No, no devia ser ell. Ja recuperarem el nom.
Rosa, parla'ns quan tinguis un momentet. Ja podem parlar del cavaller d'Estarraus. Sí, va ser un concert que es va fer, com aquests que fan a l'auditori, tenint la sort de comptar amb aquesta programació estable. Això és una meravella, quan s'ho expliques fa la pena.
Més que res una pincellada. El concert ens arribaven el dia 20, però de fet el fan dissabte i diumenge també. Dissabte l'horari de tarda i diumenge l'horari de matí. I llavors val la pena. En aquesta ocasió el programa era quatre peces. La primera és de Ricard Lamod de Grinyón, els preludis de l'amic absent.
que estava bé. La que més m'agradava era de Carl Nilsen al Concert per a flauta i orquestra. Clar, perquè ve el flautista, ve el solista de flauta, que és l'Emmanuel Paut, un noi també molt jove que, ostres, ho va fer molt bé, molt bé. Molt bé, que és de Ginebra, és suís, i està tocant amb les millors orquestres del món. I és un virtuós de la flauta, una passada. Després de Carl Nilsen també vam fer Aladdin, una altra obra,
i ja per fi el Caballer de la Rosa, que és aquests vals del Richard Strauss, que és tan famós i tan conegut i que tothom sentim el Nadal. Després amb el concert aquell que fan d'any nou. Ja vaig anar per la tele aquest any. És ja una miqueta el tret de sortida del Nadal, això ja és inaugurar el Nadal. Ja tenim aquí els vals, ja tenim aquí aquesta música. I després ja ens van obsequiar, un cop ja va acabar aquest
concert amb les peces que estaven programades, amb nedales tradicionals catalanes, tocades per l'orquestra. Clar, llavors sonaven superbé, el Noi de la Mare, el 25 de desembre, tot això amb l'orquestra. Ara ja és un ambient molt maco de nedar i de començar festes.
una miqueta a gaudir també de la música. Val molt la pena. Hi havia moltíssima gent aquell dia, gent que veus que normalment no hi va, perquè es nota, perquè comença a anar a picar de mans, a aplaudir abans que cali, o perquè t'usen, o perquè ells... No s'ho coneixen, no s'ho coneixen. Vol dir que això és molt popular, que aquest, el Caballé de la Rosa de les Traus, és una peça molt popular.
Fantàstic. Enrecomanable. Ha estat un dia. No va ser aquests dos dies, aquest cap de setmana, però és igual. He seguit la programació de l'OBC a l'auditori i mirada a algun concert que ens vingui d'agost.
i agafar entrades i anar-hi. De debò que és una experiència molt maca. La música clàssica s'ha de viure. Encara que sigui potser no tan conegut, però s'ha de descobrir. I no val dir que no ho entenguin. S'entén perfectament. Sentir una cosa, una música.
aquella meravella, aquelles emocions que transforcen ja està. Jo crec que sí. Això ens arriba a tots. I tant. Jaume, a Vincent Bangkok vam viure 37 anys, des del 1853 fins al 1890. Per tant, no va arribar ni al segle XX. Per això em sonava tiros de quedar per allà baix. Per tant. Penso que és interessant donar les hores. Sí, sí, sí. I com que tenim tants aparells... Sí, sí, sí, i tant. Per poder mirar-ho ràpidament i ho podem fer.
Abans de passar al cinema i escoltar una cançoneta de Joey Cocker, que és el nostre convidat d'avui, que el tenim així de fons, però que us escoltarem un tema preciós, que es diu You Are So Beautiful. Parlem d'un llibre que es diu 28 Días, d'un tal David Saffier. El senyor David Saffier és un senyor que fa comèdies. Fins ara, ha fet quatre o cinc llibres, realment molt divertides. Un és Maldito Karma, l'altre es deia...
Ja sé qui és. Sí, sí, perquè jo tampoc no el coneixia, però ara estic llegint. Bueno, no, llegint cap llibre encara, però sí que ressenyes i tal. És bo que te'n va tenir molt d'èxit. És molt divertit, aquest llibre, està molt bé. És molt agradable de llegir. És clar, és que llegir una comèdia amb llibre a vegades és complicat. I que tingui gràcia, però no estem parlant de cap cosa elevadíssima ni molt menys, és una cosa que entra fàcil. Jo vaig llegir Jesús me quiere, Jesús m'estima, és una paranoia, això.
I després una cosa que es diu mu, que no vaig voler parlar aquí perquè em va semblar massa massa baix amb el comentari. No, perquè és una història de vaques.
Clar, el nom ja ho diu. Exacte, llavors unes vaques, que és una vaca letxera, que ja no dona llet, pobretamèva. Sí, i llavors marxa, i bueno, perquè diu que ja està bé perquè ara ja la portaran a picar al escorxador, i ho sap ella perquè no és tonta, perquè ja sap quan les emporten a un lloc determinat,
I llavors fucs amb una que és molt boja, amb una vaca que és lesbiana i amb una altra vaca que li passa a l'altra vaca. Ah, no, que és la nòvia que li tira los tirillos al brau que li agrada a ella.
Oh, l'arribal! Exacte, i és la guapa, la que té bon cos, la que està més prima... És molt divertit perquè és l'assimilació, i també el brau sempre el plantegen com tontet, pobret meu. És aquesta simbiosi d'humanitzar... I és molt divertit perquè fan comentaris aplicats al que seria, en aquest cas, a la humanitat, però amb el món de les vaques i els braus.
Però estàs simpàtic, però no és res. Llavors, davant d'això, dius, ah, quina por. Però resulta que llegint crítiques, aquest senyor ha dit, ha fet un canvi, diu, ara faré un drama, i llavors fa un llibre que es diu 28 dies.
28 dies va ser el temps que el ghetto de Versòvia va estar, per dir-ho d'aquesta manera, actiu, present, abans que se'ls emportessin a tots cap als camps de Aswich, de Madhouse, i que els matessin o que corseixin allà com fos.
Llavors, és la història d'una noia, d'una joveneta de 14 anys, que és la que presenta la resistència d'allà, al gueto de Versòvia. És com la resistència polaca.
Bé, és una història magnífica, tot sigui dit. Hi ha certs tòpics que et pots imaginar dins d'aquest sector no vinculat lògicament, amb l'aspecte de dir el que és previsible, el que pot passar, les situacions que es donen.
Però tal com explica aquell espai tancat inicialment, que és l'espai de seguretat d'aquesta manera, d'aquesta gent, com mica en mica es va trencant, com s'ha de lluitar, com s'ha de crear una resistència, com s'ha de morir abans d'aquest matí, llavors tota aquesta situació,
està molt ben portada. I això val la pena. Es llegeix molt ràpid el llibre, és d'una velocitat magnífica, és molt dinàmica aquest home escrivint, que això és molt maco. No estem parlant de cap literatura d'alçada, però ho fa molt bé. No cau en cap moment amb la comèdia que podia caure, perquè ho fa molt fàcilment aquest home.
És molt rigorós amb certs temes. La típica sortida per les clavegueres, quan han de marxar, el patiment d'estar fins aquí dalt de porqueria. Com entren els soldats dins de les cases per rematar la gent. És molt evident com cremen directament.
No entra dins les camps de concentració, no estem parlant de l'Ista de Schilder per entendre'ns, sinó que es queda dins d'aquell ghetto i aquesta lluita entre alemanys, polacs i els propis jueus amb què intenten sobreviure.
El llibre és magnífic. Jo us ho recomano com una lectura agradable de llegir. Bàsicament que és agradable amb l'aspecte d'un llibre entès. No és agradable perquè és molt cru a vegades. Hi ha una sèrie de qüestions, imagineu-vos, no vinculades amb la mort. Si agradable ho definim com allò que ens fa sentir molt bé, és una cosa. Si agradable és allò que ens proporciona
la comprensió del que ens envolta també és la paraula, també és correcte. Ara dos minuts i mig per escoltar el senyor Joe Cocker i aquesta balada meravellosa que es diu You are so beautiful.
You are so beautiful to me. You are so beautiful to me.
Can't you see You're everything I hope for You're everything I need You are so beautiful to me
Such joy and happiness You bring Such joy and happiness You bring
Well, I can't dream a guy in love that shines in the night Heaven's gift to me You are so beautiful
Una de les veus més trencades de la història musical. Ens va deixar amb 70 anys el dia 22 de desembre d'aquest any, víctima d'un pulmonar greu que se li va complicar.
Doncs això. Estàvem escoltant la mare meva. Estàvem escoltant molt bé. No ens deixaves parlar, però bé. Estàvem escoltant. Ara mateix estaria pencat el micro. És la dictadura del que està darrere de la peixera. El tauró.
La dictadura de la peixera, a partir d'ara. No m'he donat. He donat botons i com que hi ha tants botons amb aquestes taules, al final ja... Complicat. Sí, sí, però és que calli tu. Per què no te calles? Jaume, havíem parlat de... havíem posat musiqueta i hem parlat de música abans amb la Rosa.
Searching for Sugarman, què tal aquesta pel·lícula? Bé, la vaig tornar a veure aquest dia, la passava amunt d'aquestes cadenes televisives. La veritat és que és d'aquelles pel·lícules que queda gravada a la memòria, perquè jo crec que és com una mica la Venta Fox, no? És aquell senyor que ell, bé, cantava bé.
s'havia creat proves de bé, però ell anava fent la seva feina, però resulta que a aquest senyor li va arribar, es deia Rodríguez, li va arribar una de les gravacions que ja pots comptar que la devia pagar ell mateix.
El segon cop va arribar a Sud-àfrica i allà va dir que això és una meravella. Fins que van aconseguir que anés allà cantant. Jo el trobo tan bonic. L'altre dia, precisament, estava veient una pel·lícula
I una de les coses que em va passar pel cap és una cosa molt elemental. Era una pel·lícula precisament que parlava del papa, si no recordo malament, el Pau I. Ho van fer a 8TV, això? Oi que sí? Sí. És que jo vaig anar a un tros però no me'n situo ara, tampoc. Bé, jo em vaig veure. Bé, és igual que sigui biografia o no, això no importa.
Però una de les coses que em va quedar present és que escoltar aquell home de la manera que pretenia, i que això sintonitzaria perfectament amb el senyor Francesc que tenim ara, no? Escoltant aquell home dius, caram, tu, fantàstic si féssiu això, no?
En definitiva, moltes vegades, les pel·lícules que ens agraden són aquelles que ens plantegen el més bonic i que no hagi de canviar res, que canviïn les persones que ens governen, que parlin bé i que hi hagi intencions. Mentre estava escoltant en aquell senyor i el que proposava en els cardenals,
era allò i vaig dir que bonic que seria. Lògicament, aquestes són les pel·lícules que més ens agraden. En canvi, les altres ja veurem això després. Sí, sí, sí, algunes que no. Una altra cosa. Doncs aquesta pel·lícula que em deies tu, aquesta cap de Searching for Sugarman, el senyor es diu Sixto Rodríguez, el que va fer la música, és aquest senyor, i el director és suec, això m'ha sorprès, Malik Benjelull, que no sabia...
Aquesta pel·lícula sí que va ser un èxit, però precisament perquè crec que és com una ventafocs. Mira, doncs va guanyar el premi Òscar al millor documental. I al BAFTA. I tot això vull dir que molt bé. El director Suec es va suïcidar per depressió el 13 de maig de 2014.
Vaja, ho acabo de veure ara que m'ha sorprès, que m'he quedat sorprès. Doncs mira, és el que hi ha. Molt bé, doncs Rosa... Bueno, Rosa... Jo em repeteixo, no podem dir que estàvem en arrel. No passa res, és natural. Fes una estona meravellosa introducció de Hauha.
Xauxa, no sé com es pot anomenar. Sí, en català és xauxa. Xauxa és el concepte de l'ideal absolut. La idea de xauxa, de xauja, és això. És un territori ple de...
que és fàcil aconseguir-ho tot.
Quan es parla popularment o oralment es parla de hauha i vol dir això. Un lloc ideal o paradisíac. Un lloc o una situació també. Paradisíac o ideal. És un lloc que hi ha molta abundància, riquesa, soberància, és com un event, un paradís. I això és una pel·lícula? Això és com un ideal, el que t'hem dit.
i això és una pel·lícula que tracta d'això. De fet, físicament o geogràficament, Haoha també és un lloc, és un avall que hi ha a Perú.
La pel·lícula està rodada a la Patagònia. El director és argentí.
La llatina també està impregnada d'aquest concepte. Es diu Lisandro Alonso. Era famós. Aquest ball és una ball del Perú que era famós per la riquesa del seu territori. Llavors aquí hi havia l'ideal que és de Hauja. Allà ho trobaràs tot. Allà ho trobaràs tot d'aquí. Exacte. És com el del Potosí, no? Vale un potosí, no? Sí, exacte. De la mina de maragres que hi ha. Exacte. Per entendre's. Tot això es va formar i es va començar...
De fet, també als Països Baixos, hi ha una tradició popular flamenca que també parla dels confins meravellosos. A veure si ho dic bé. Jo ho llegiré tal com es diu.
que vol dir això, el lloc de l'abundància. I estem parlant dels països baixos. Els països baixos també hi ha aquesta tradició. Si us en recordeu, hi ha un pintor també flamenc, Peter Bruegel el viejo,
que també té un quadre que és el País de Hauja. És el País de Hauja. És que fa poc que vaig veure aquest quadre, i jo de seguida quan vaig veure la pel·lícula, quan parlo del concepte de Hauja, ja me'n recordo d'aquest quadre. I després he vingut a buscar. I sí, sí, sí, és que també tenen aquesta tradició. Recorda'm el nom, el País de Hauja es diu... El País de Hauja es diu Peter Brieger el Viejo. Sí, sí, el País de Hauja.
que ja es veu que està la gent allà que ha menjat molt i està allà estirat a terra allà dormint allà perquè ja han menjat molt i estan descansant. És l'ideal. I això té sentit en un país o en una situació molt tembruna. Quan la gent passa a fer molt malament, doncs pensa en aquest ideal on pots anar i menjar de tot i agafar les coses al menjar dels arbres directament. Els pollastres rostits que estan allà penjant dels arbres. Com si fossin pomes. Això és jauja.
Però bé, i de fet la pel·lícula sí que comença amb una explicació, amb la definició del que és hauha. Es diu hauha d'un país que molts intenten arribar-hi i es deixen la vida si cal, però que al final o no ho aconsegueixis o no era realment una cosa ideal. També valdria El Dorado. El Dorado també. Exacte. És una altra opció.
Una altra paraula que serveix perfectament per aquest concepte. Més quan és un viatge aïcidus en l'espai geogràfic, entre continents. I el protagonista és danès. Jo penso que sí que val la pena lligar caps. Perquè el personatge que fa Viggo Mortensen és un danès. I parla en danès.
i parla en danès i després quan parla en castellà és molt divertit perquè ell ha de forçar l'accent argentí quan ell sap parlar perfectament el castellà d'Argentina. Aquesta persona ve perseguint això, aquest paradís, aquest ideal, aquesta fascinació per la terra...
ideal en estat pur. El rodatge s'ha fet a la Patagònia, es va intentar reproduir la Patagònia del segle XIX.
Era un espai ideal per a les exploracions, per a les aventures, perquè també es veu que l'exèrcit argentí va aniquilar a la població indígena que hi havia. La situació i l'ambient de la pel·lícula és això. Per això dic que la pel·lícula pot funcionar molt bé com a obra històrica, amb aquest punt de vista, i també com a obra abstracta, perquè té una idea de coses que comencen a obrir per allà.
Ja quan comença només en aquest format, així de la pel·lícula si quadrada, que és un format 1.2.2, que es diu? Sí, és una cosa rara. Sí, es diu pantalla en 1.2.2. Sí, és 1.2. o 4.3. Jo el que he trobat és que és això, que es diu així. Hi ha molt de plànol fixe, això també és veritat. Després ells dos estan sentats, el pare i la filla, perquè aquest senyor es fa companya de la seva filla, que això no ho entens, dius, que fa una nena, que és bona nena.
una adolescent que fa la guerra, és que no quadra. Ja veus que hi ha moltes coses que no quadren, no? I al final jo per això penso que és que no ho podem desvellar tampoc, no del tot, no? Però bueno, és que igual estan en un país imaginat, també. És que jo és el que plantejo, és el plantejament final que arribes, no? Sí, sí, sí. Jo crec que sí. I a mi per això em va semblar molt fàcil, ho sento.
Va ser molt fàcil, d'aquell final em va semblar molt senzill. I em va posar encara més nerviós. Estèticament, jo tinc que dir que és meravellosa la pel·lícula. El ritme és absolutament lentíssim. Però més que res perquè jo crec que des del punt de vista de la trama, de l'enganxar-te a la pel·lícula en si mateixa, que t'expliqui que el com, encara que sigui més abstracte, com deies molt bé tu Rosa, i encara que tingui un punt de vista històric, un punt de vista estètic, en si mateix el que intenta explicar
Jo ho trobo des del punt de vista crític carent de l'interès entre això i que com a tal, és absolutament un ritme que crec que no seria necessari des del meu punt de vista, i que realment és el que diem, no és un guió de dos fulls, gairebé com que diu la cosa, o tres fulls,
A mi se'm va quedar petita dins de la grandesa d'aquells paisatges. No sé com explicar-ho, és una sensació... Com una història molt pobra, poca història. I amb tan poca acció. Una acció, passar tan poca cosa. I aquí estem acostumats a veure pel·lícules que són lentes i que no passa res. És una miqueta desesperant. Jo també vaig tenir aquesta sensació. Però després, com que ja es va desenvolupar cap a una altra cosa, ja van començar a passar coses,
i et vas entretenir pensant... Hi ha un punt, un moment llarguet... Jo quan ell va buscant la filla, hi veus la càmera quieta, hi passa el cavall, torna a agafar un altre punt de referència, torna a passar el cavall, torna a agafar el punt de referència i dius no és necessari. Està bé que tu estiguis tres minuts o dos veient passant el cavall, que em sembla perfecte, perquè és una forma de fer cinema,
amb el qual tot passa davant de la pantalla perquè no oblidem mai a la vida que el cinema mut és que tu deixes la càmera quieta i passen coses davant de la càmera i aquest és el que ell planteja molt aquesta línia de cinema de cinema mut en quant a concepte és a dir ell no mou la càmera amb alegria i deixa la càmera quieta planta la càmera i que passin davant m'entens moltes coses que em sembla molt bé aquesta idea però
No sé, crec que no és encertat. Fins i tot la vaig considerar Snoop. Des del meu punt de vista, és una pel·lícula, per mi, que té uns tocs d'esnovisme. Vull ser modern buscant un element clàssic de cinema i a la vegada preciosista i dius
Oi, que tenim els de Jonsis ja, que hem vist molt cinema aquí tots. I per mi em va semblar fallida i massa mitificada, va guanyar al football. A Cannes. Exacte, i no sé quals premis.
Però reconeixo que és una bona pel·lícula. Hi ha una morodi amb aquesta pel·lícula que es dona. Jo penso que ho acabes de dir tot. No reconeixes que és una bona pel·lícula. Reconec que és una bona pel·lícula però no m'agrada. Jo prefereixo una cosa més dinàmica amb una modernitat, per exemple, i llavors tu t'hi trobes més bé.
A mi em va passar una cosa molt curiosa, i que m'ha passat més d'una vegada anar al cinema. I avui desvetllaré aquest petit. Moltes vegades, el fet d'anar al cinema no és que vagis molt descansat, almenys a mi no em passa. A vegades hi vaig cansat. Clar. I llavors em costa de... D'aguantar. Sí, de... No dormir-te. De no desconectar. Si no tenia els ulls oberts. Sí. I llavors, aquest dia precisament no va ser exactament això,
però sí que estava en una situació com així, com aquell que es desperta, per dir d'una manera, que se li apilen totes les coses alhora, moltes vegades allò que has de fer, el fet que hagis passat la nit ja d'allò però que has deixat pendent el dia abans i tal, i llavors el que em va passar, i amb una imatge que és aquella que passa, precisament passa molt ràpid, que és gairebé al final,
que passa d'un ambient inhòspit, molt bèstia, i de cop i volta es veu una imatge civilitzada. Però no és que entrem en la civilització, sinó que és la mateixa imatge, queda civilitzada. Això per mi és el pas del temps. Saber mostrar això.
Sabem mostrar això amb una imatge o un canvi de registre. Em va semblar fantàstic. És el pas dels anys i hem civilitzat fins i tot l'ambient.
Això ho vaig trobar fantàstic. Arrel d'això vaig començar a pensar, i em va passar una mica com tu dius, no? Dius que sí que és cert, que és molt elemental, que al fi del cap la filla, ben bé si és o no és, quan la perta la va buscant, lògicament un pare que busca la filla, no feies la broma, no? Doncs farà els impossibles per tenir-la. I a més a més, quan li ha promès, que li promet felicitat absoluta i que, bueno...
que res, que ja veuràs el que necessitis. Llavors, clar, quan ella s'escapa d'aquest compromís i tot el que passa, tot el que anem veient, és la barbària, també. És clar, com està fet és el que en definitiva pots discutir-ho. Jo em quedo amb ella.
Sí, sí, sí. Per què em quedo amb ella? Perquè crec que això, una sola imatge, a vegades t'aporta més. És cert, exacte. Que tres hores de pel·lícula... Sense cap mena de dubte. És el que jo defenso. Mentalment.
Tots hem vist coses positives. Jo també vaig patir una estona llargueta que no podia més. Després intentes veure més coses.
Més actitud també dels propis personatges, quan comença, que estan sentats tots dos, el pare mirant d'esquena, el pare d'esquena a la càmera i la filla mirant cap a la càmera, com si fos aquella cadira, aquells sofà, us en recordeu? A jo ja et diu molt també, no? És com si cadascú està mirant cap a una banda de la història, del temps, de tot. I el discurs que porta el pare cap a la filla tota l'estona també és una miqueta ambivalent, no?
És una pel·lícula que s'ha d'analitzar encara més.
i hem aprofundit molt, perquè ens ha fet un treball d'investigació molt bo. Ja són les sensacions, que és el que ens provoca i el que ha volgut fer com una mena d'engens una mica abstracte. I la festa, i el ball que organitzen, que no podem anar perquè és que hem d'anar al ball.
No podem anar a buscar la filla o no pots anar, perquè hem d'anar al vall que dona el ministre de Defensa. El ministre de Defensa on? Però si no hi ha ni un campament allà. És com si fos un somni, està tot allà ficat en un somni. És sensació com una mica surrealista, és cert, això ho genera i ho fa molt bé. És que el paisatge ho dona.
El surrealisme en el senyor Bolluel l'entenia molt bé. En canvi aquest, que sembla que ve del somni, o aquella vigília entre somni i realitat...
A vegades a mi m'ha passat al cinema i em descobreix coses el fet d'estar en aquesta situació. Doncs la pel·lícula és això. Tota la pel·lícula és el que no ho entenc, però no sé què passa que ho entenc. Però estic aquí com enganxat, no? Estic aquí una mica... El que hem de fer és que la gent vagi a veure Hauke i si no que ens vulguin. Que vagin amb molta paciència, que respirin fons.
Que ens diguin, que ens enviïn coses, no? Vull dir, aquí de ràdio i... Jo penso que amb el que hem parlat, tothom que vulgui descobrir coses, això que acabem de dir, doncs ja sap que ho farà un. Jo voldria aprofitar, per res, un màxim dos minuts, hi ha una crítica de l'Ibba Merino que parla precisament del convidat quan va sortir, o sigui, quan va anar convidat a casa de l'Albert Serra, no?
I llavors aprofita per esmentar, precisament xauixa, també. I ho aprofita perquè diu... Jo penso que moltes vegades, diu ella, la Ima Merino, moltes vegades el que insistim és que aquesta no és una pel·lícula per tothom. I això no fem cap favor a ningú. Tothom està capaç de veure cinema, tothom. Tothom que tingui ganes d'anar a veure una pel·lícula. Ho trobo fatal, això. Insistim en això. No, no, en tot cas, diu, tu me la recomanes, dic, bueno, a veure.
És probable que no t'agradi, però que és boníssima, ja t'ho asseguro jo. I penso que ens hem de quedar en aquest espai, en aquest punt. És que aquest comentari és classista. Jo estic a un altre nivell, perquè tu n'arribaràs aquí. Això és terrorífic, perdona. Sembla que jo no el vaig veure, aquest programa. Però sembla que el senyor... L'Albert Tom. L'Albert Tom insistia en el cinema que no li agrada a ningú, el teu cinema. Insistia en això.
Si fa cinema i l'accepten és perquè agrada, fa una cosa o una altra. Llavors s'anomena xauixa, hi ha una definició que penso que és bo per tancar. L'art és un esdeveniment sensorial.
allò revolucionari és vindicar l'arc com a instrument de regeneració corporal davant els abusos del capitalisme. Ui, això donaria per quatre programes. Un darrere de l'altre, vull dir que és una mica... em sembla bé, és un comentari, però tela, eh? Tela, això també... bueno, bueno...
Bueno, farem un parèntesi directament, i intentarem en quatre minuts parlar de vuit pel·lícules. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
recordem que és Alien 1, l'octava pasajero, Aliens, el regreso, Alien 3 i Alien, Resurrección, que són les quatre pel·lícules, amb les d'Ariel Descote, la segona de James Cameron, la tercera de David Fincher i la quarta de Jack Jackson. Llavors, clar, no tenen a veure cap ni una, una amb l'altra, és a dir, Enric Descote és el clàssic, això ho tenim molt clar, acció molt ben feta, l'aparició d'aquest monstre del senyor Giger, que és el que va criar aquest Alien, que és una pel·lícula de terror absolutament,
James Cameron és una persona d'acció. Va fer una pel·lícula d'acció. És una pel·lícula, per mi, tremendament fallida, perquè està bé, però no té l'ensurt que et provoca la primera. Jo cada vegada veig més arriscat aquest cinema espectacular.
És el que diem, no? A més, han sigut sempre a molt llarg plaç, des del 79 fins al 95. Han passat 15 anys entre una primera i una quarta pel·lícula. Curiosament, per mi, Alien 3, David Fincher, per mi és la més terrorífica de totes, la dolenta. És una pel·lícula que no aporta res a la història. Però, en canvi, Alien Resurrección sí que aporta. Aporta aquesta part més maternal, aquesta...
mena de simbiosi que es produeix entre la Teniente Replay i Alien. I això em sembla magnífic, aquest punt de referència. I bueno, Jean-Jacques Hennot, tothom coneixem que té aquesta línia més de cinema, amb una línia més futurista, la Ciutat dels Nens Perduts, recordem, que és aquest director, que és una pel·lícula meravellosa. Per tant, Alien és una pel·lícula que si veieu les quatre seguides, veureu aquesta evolució. Val la pena fer el joc de veure què és el que passa, què succeeix.
I realment veureu que és el millor. Per mi, la millor, la primera i la quarta. És curiós, eh? Les del mig, per mi que són més volades. I per últim, com una nota així comentària i simpàtica, doncs Pirates del Caribe. Jo a vegades te'n vejo. Jo a vegades te'n vejo. Per què? Perquè, esclar, tu... Quina capacitat de veure tantes... De síntesi. Tu deus arribar a casa que ve. Sí.
Què puc fer avui? Tota la cine. Això està molt bé. No hi ha el temps, sinó aquesta capacitat de desconnectar. Però com m'agrada quan tu passes bé. Ara estic a l'any 93. Una història del Bronx vaig veure i ho explicaré la setmana que ve. Em va semblar meravellosa. No l'he vist mai en una vida. Deixem-ho. I ja acabo.
No, el Chaz Palminteri i el Robert De Niro. És una meravella bé. I per últim, Pirates del Caribe, que l'han fet a la televisió, ens han fet aquí les tres pel·lícules. Les tres d'Algore Verbinski i les primeres són meravelloses. M'ho vaig passar tan bé, perquè tu dius que mai cap ni una serra que anava a la història de l'Sparro, el capità, però sembla magnífica. Les tres, un dinamisme, una acció. La tercera és, com un senyor dels anells, però portat al món de la pirateria.
És una qualitat d'una potència, d'un dinamisme magnífics. Et creus a Orlando Bloom, a Cahir el Nicley, al Johnny Depp, és meravellós, no? Tothom. Ara, la quarta, que és la que surt la PNOP Cruz i l'altra, que no ho dirigeix, que és el Rob Marshall, jo em vaig tirar dels cabells de tot arreu. Horrorós. No et creus a la PNOP Cruz per cap costat. És terrorífica la pel·lícula. Ha acabat l'acció, la gràcia, el dinamisme que tenia Esparro, que tenia aquella ironia i tal.
i amenaça en el 2017 una cinquena part, us ho dic. A mi m'és igual, a mi no m'ha interessat mai, no he pogut jo amb això. Jo no he vist cap, imagina, ha passat la tira d'anys i em vaig enganxar i vaig dir, mira quina cosa més tonta però que simpàtica i que ben fet, que ben fet sobretot, i que ben ambientat, és que està molt ben ambientat a la pel·lícula. Tot és justament. Jaume, si en dos minuts em parles de les veus de...
És que se nos hace dar el tiempo, como siempre, encima. No, bé, vull dir les veus. De pamano. De pamano, sí. Bé, vull dir, és una pel·lícula que a mi em va interessar molt, excessiva, ben llarga, no hi ha dubte. Perquè penso que és una mica tot el que definitiva tenim en aquests moments sobre la taula, no? És aquesta història que ens ha amagat d'una manera clara.
Tots sabem que quan es va acabar la guerra civil hi va haver uns guanyadors i uns perdedors. I això ens ha anat marcant tota la nostra vida. Fins ara. Fins i tot ara i tant que sí. Jo penso que el que parlàvem abans de la pel·lícula de Xauixa, tant de bo,
moltes vegades mals que veus que apareixen i que no hi ha manera de ventilar-los, que són mals que els tenim patrificats i que insistim i que duro aquí. No només és corrupció. Ara, per exemple, el que està passant a Camp Barça també té la marinera. Van sortint, però te'n reu. Surt coses que dius, però què passa aquí? Si això és així d'elemental, doncs no.
No és així de la mental. Hi ha guanyadors, hi ha perdedors. I els que vam perdre semblaria que mai podrem guanyar. I això és molt crist. I a més, amb certes polítiques, amb certs governs, que sobretot volen tancar, volen amagar tot això, perquè són més afins a aquella línia. I que quedi clar que aquesta és una pel·lícula que no és que pertanyi o que parli de Catalunya, sinó que parla de tot l'Estat. Que quedi molt clar que això és el que la fa més vàlida.
La podem recuperar, imagino que per algun canal, això s'ha fet per televisió, segur que és fàcil per internet. Recordeu les veus del Pamano, que és una TV movie, que es va a veure. Hem de marxar. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'esbel. Si tu n'hi ets, ràdio d'esbel. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio d'esbel.