Comencem un dijous més al Babilònia i, com sempre, ho farem acompanyats de la millor gent que ens pot acompanyar en aquest programa. Com és la Rosa? Hola, bona tarda. Amb una presentació com aquesta no podem faltar cap tarda aquí que al vespre. Falteria. I el Jaume, que això ja... Amb un to més baix, eh? Vull dir que aquí, home, on vas a parar? Bueno, el Jaume... Aquí tots igual, home.
I el que us parla el Xesco Ramos, que ja m'autopresento, clar que sí. Estic aprenent, m'ha costat un any, eh? Això d'anar-me i a mi mateix... Ara ja et presentes tu solet. Això de les presentacions és molt fàcil, però a vegades és curiós que no surten prou bé. Però et pot agradar això de presentar-te i llavors dius, ignores la gent i ets l'únic.
Ui, això se'n diu una paraula una mica així. I això sí, però a vegades passa, eh? Aquella gent, no, això és broma, faltaria, però hi ha molta gent, i això és veritat que amb el món de la ràdio i amb el món de la televisió ha passat, no?, gent que veus la seva evolució, gent que era molt normal i molt humil i com ha arribat a un moment d'una mena d'adivisme, no? Que ni es presenta ja, vaja. Que no diguis noms per no liar-la, però vull dir que s'ha adonat el cas moltes vegades, no? Però bé, això de ser molt d'aquesta manera.
Bé, doncs avui tenim un programa bastant complet, com sempre, perquè és que no callem. Ens diuen, és que no pares de parlar ni tu, ni la Rosa, ni el Jaume, quan està el David i la Lourdes, ningú calleu. No tenim ni un moment per respirar. Sobretot tu, eh? Quina fama. Clar, és que jo sóc el conductor. Va, vinga, nosaltres callem.
No, home, no. Avui començaré parlant, i mai millor dit, parlant empipat per una qüestió que va succeir justament aquest dimarts al dematí, en un lloc determinat, i explicarem, i té a veure amb l'inici del curs acadèmic universitari, ho explicarem amb més tranquil·litat. Passarem després a parlar d'una obra de teatre que ha vist la Rosa, els productors del grup Gat, i després passarem al món literari, parlant dels mots que el Jaume sempre ens porta,
i d'una obra d'Albert Espinosa, Bruixoles que busquen somriures perduts. I el que farem serà una mica, potser el millor aquesta secció la deixarem al final, millor Rosa, perquè abans em deies que has dit un llibre que es diu Retirar-se-los 40. I aquí farem una miqueta de debat, si tenim temps. Exacte, jo crec que aquí podrem treure una mica de suc, sí. És molt actual, aquest tema de ser emprenedor.
Molt bé, doncs com és un programa dinàmic el que farem serà la part de llibres la deixem al final i el cinema l'emprenem aquí al mig i el Jaume ens parlarà de dues pel·lícules infantils juvenils, el Zipi Zapi, el Club de la Canica i Justin i l'Espada del Valor, que això també te briega, eh? O sigui que al final vull dir bé això de Justin. Jo pensava que no era Justin. Jo crec que Justin no. Justino era l'assassino de la tercera edat. Això no oblidem que... Bona pel·lícula. Bona pel·lícula, eh? Magnífica pel·lícula, eh?
Després ens parlaran a duet, semblaran Pimpinela, tant el Jaume com la Rosa, parlant d'Elling, mi amigo i jo, d'un director noruec que es diu Peter Naes. Jo fareu també una miqueta de comentari de tres pel·lícules del 88, de la pitjor pel·lícula que crec que he vist mai a la vida, que es diu Moonwalker, que és aquella cosa del Michael Jackson,
Una pel·lícula que em va sorprendre gratament i una altra que és un referent del cinema dels anys 80, que és l'última temptació de Crist. I acabarem amb la pel·lícula Hermano, una pel·lícula vana solana que el Jaume ha vist. Bé, mira, abans de res, i ja que estem una miqueta així, i per calmar, perquè jo una mica potser la dic dues cosetes una miqueta així pujades de to, el que faré serà, avui tindrem de fons tota l'estona John Lennon per un motiu determinat, i és que avui hagués complert 73 anys.
Igual que jo. Mira, de la mateixa generació. De l'any 40, el senyor John Lennon. Llàstima que va ser assassinat l'any 80 i que ens va deixar un legat musical meravellós i des de l'imàgin que tenim aquí de fons i que ens servirà per relaxar els ànims. És que ni els meus companys saben el que penso dir, però a veure, és una crítica social i a la vegada interessant.
Aquest dimarts es feia a l'inici del curs acadèmic universitari. Ja sabem com està la situació econòmica, ja sabem com està tot el tema de les taxes universitàries. Jo com a universitari recent, que fa un any vaig acabar una carrera, he recolzat aquests elements, jo m'he mogut i he sortit i he estat en reunions per intentar solucionar els temes, però les coses a vegades no són suficient solidàries com haurien de ser.
Em refereixo que justament aquest dimarts s'entregaven els premis extraordinaris de licenciatura, les medalles honorífiques de la gent que ha treballat molts anys a la Universitat de Barcelona, la gent que ha estudiat i que rebia una menció especial perquè ha tingut, a lo millor, perquè ha dedicat més temps, pel que sigui.
I llavors era un acte públic amb el qual s'intentava, justament aquella gent que havia fet un esforç, intentar tenir una mena d'excel·lència, un meritori públic, sense cap tipus d'història. Vull dir que això comportava moure famílies, moure gent, moure la il·lusió, com si fos una mica una graduació. Era aquesta la intenció.
Què va passar? Doncs que lògicament, abans de començar aquest acte, van entrar una sèrie d'estudiants amb les seves pancartes, totalment lliures, és una universitat pública. Estem parlant del Paraninf, de la Universitat de Barcelona, un espai preciós, preciós, que si he pogut estar... A plaça Universitat. Sí, és meravellós, és una sala d'actes preciosa. Però bueno, i insisteixo, van entrar els nois cridant amb la seva història, jo recolzant i jo aplaudint, i jo el que fes falta, perquè jo estic en contra d'aquestes pujades salvatges, no?
I llavors va haver també una segona manifestació dels funcionaris i dels professors que realment estan cobrant molt poc i que estan tenint un tracte molt desfavorit, sincerament. I van fer el seu manifest i jo vaig aplaudir i la gent va aplaudir en general, va recolzar l'opció. Tant una com l'altra, vaja. Exacte, i la gent que anàvem a rebre una menció, pel que sigui, que no és cas d'explicar el que... Estaves tu entre ells? Sí, però bueno, no, no.
Llavors, aquesta menció, com a mínim, era una cosa que et feia il·lusió. Llavors, què va passar? Que llavors van marxar, van fer la seva acció, es van fer ressò, lògicament, hi havia càmeres, hi havia de tot, i llavors va haver un grup de 15 persones que va seure allà i va rebentar l'acte. Vull dir, no es va fer directament, no? Amb la conseqüent pena que això comporta. A mi personalment, una pena molt gran...
Perquè era l'única manera que jo pensava que, i no és cap element egocentrista, simplement és companyerisme, perquè aquests nois també estaven estudiant, o crec que estudiaven, o crec que estaven a la universitat. I com a mínim els companys que han treballat, o no han treballat, no importa, però que s'estaven fent una menció, com a mínim per companyerisme, a partir d'aquí marxa. I és el que diem, estem en una democràcia.
I el que no pot ser és que 18 persones rebentin un acte amb els quals hi ha 800 persones que estan d'acord amb fer l'acte. Això és democràcia. I llavors, és el que diem, els extrems mai són bons. I a més, ja hem escoltat el seu concepte. Hem estat mitja hora recolzant, aplaudint. Què més vols? I no per cada vez, sinó perquè realment entens la situació. Ja s'ha fet ressò la gent, ja va sortir als llocs. Però el més fort és que ahir aquesta informació a TV3 no va sortir. És a dir, aquesta gran parafernàlia no va aparèixer.
I només ha aparegut avui que ja hagi controlat el periòdico. I amb la sorpresa terrorífica que el més fort és que aquestes persones, això que he explicat és el que realment explica la crònica, però diu que, en aquest cas la protesta organitzada, les fonts oficials diuen que no es pot dir que fossin aliens a la universitat. Alguns d'ells els coneixem d'altres accions.
És a dir, són gent que es dedica a rebentar actes públics i que potser no són ni universitaris. Llavors, això sí que per aquí considero que tant l'Ajuntament, ai, l'Ajuntament, perdó, el rectorat com la universitat no va tenir la suficient capacitat, no vull dir força bruta, però com a mínim negociar, que no va fer-ho. I crec que això molta gent va sortir plorant
Molta gent va sortir, però del disgust. Gent que deia, és que he demanat el dia de festa per estar amb la meva filla. Gent que havia fet esforços per estar en un dia important amb una persona. Jo no crec que no és ni conservador ni és lleig. Crec que és el premi amb un esforç, simplement. La gent es pot esforçar més o menys. I si la gent es força més, que com a mínim, si rep alguna cosa que es pugui fer. Però no per una qüestió, no barregem...
Vull dir, mongetes i pebrots, no té res a veure una cosa amb l'altra. A mi, si em permets, amb molt poca estona, molt poquet, aclariré un concepte. La veritat és que a mi sempre m'ha interessant moltíssim entendre el per què de les coses, no? Vull dir, sempre m'ha interessant molt.
I una de les coses que jo volia entendre en l'època precisament de la dictadura era per què. O sigui, per què, per exemple, persones rebentaven les coses, no? I això podríem agafar-ho des d'una actitud a l'altra, fins i tot les ejecucions i tot el que va representar el terrorisme, que per sort ara ja no hi és, no?
Llavors, una cosa que jo vaig discutir precisament amb una persona rebentadora i que em mereixia respecte fins a un punt determinat, que és que ell sabia on estava i com fer les coses perquè allò que no interessava no tingués el seu èxit, no?
I llavors una de les coses que deia, bueno, però és clar, dic, és que jo el que penso és que cal defensar uns valors, no sé, els que siguin. Si tu, per exemple, no estàs d'acord amb el sistema, és la mentalitat, és lògic que rebentis tot el que pugui fer aquell sistema. Però tu, pel que m'estàs explicant, és una matemàtica pura el que fas. No hi ha al darrere un convenciment que això cal combatre-ho
i en canvi defensar una altra cosa no, no, el que defensaven al cap i a la fi és que tot havia d'anar malament i eren precisament persones que estaven al servei del propi sistema
Crec que per aquí és per on podríem agafar-nos. És que nosaltres vam demanar fins i tot que si no volien que la universitat que s'havia portat malament amb ells o que el rector no havia fet res per intentar aquestes taxes, no s'ha fet cap acció. Com a mínim, que no facin cap parafernàlia de cara al discurs del rector o al no sé què. Simplement, encara que sigui el passadís, que diguin els noms i que ens donin el premi.
Que ens donin... És una menció, és un diploma, no té cap misteri, no? Però com a mínim, això. Però és que no els va sortir del de Jonsis i eren el que diem. A veure, és el que dic, jo crec que ja van fer la seva acció i van estar una hora.
gairebé una hora, vam entrar a dos quarts de dotze i sortíem a un quart de dues i no havíem fet res, hem estat solament escoltant els subscrits, les seves històries i tal, i que em sembla que jo les defenc totalment, m'entens? I que molta gent que estàvem allà hem estat estudiants i entenem la problemàtica, però per companyerisme, si us plau, i això no va existir.
I vegin que estava d'acord, però aquests 10 o 12 que eren els radicals, i les coses com són, i insisteixo, i mira que jo sóc la persona més d'esquerres que hi ha en aquest món, però amb una estètica molt determinada i molt concreta, doncs a mi això és el que em treu de polleguera.
És que hi ha una cosa que està molt clara. Perquè estem parlant que els extrems excessius no són bons ni de dreta ni d'esquerra. I aquí estem parlant d'una extrema esquerra absoluta. O no. O no, no ho sé. Però és que eren gent aliena i això ho ha dit una persona vinculada a la universitat. Per tant, si ets alien a la situació, fora.
Bueno, és com passa moltes vegades. No, però a vegades jo dic el que soc precisament per implicar totes. És insivisme i és falta de respecte, falta d'educació. És un antisistema ja de partí. Exacte, per sistema. Però sense arguments ja i sense res. És que això també és molt dolent. És molt dolent. És molt dolent. Són les mateixes persones que quan hi ha una manifestació legal reivindicant un tema...
molt honrat i aquesta gent fent totes les manifestes que fan. És el mateix tipus de gent. Jo considero el mateix d'això. Encara, Manxesco, jo considero que no hem de justificar si un acte té més sentit o no té sentit. A veure, clar que és necessari que ens reconeixin els mèrits que hem fet. I tant. L'ésser humà també ho necessita.
Tenim aquesta necessitat d'afecte, de sentir-nos reconeguts, de la feina que hem fet, de l'esforç que hem fet i tant que ho necessitem i és necessari i és d'una societat avançada i civilitzada. Clar que sí, reconeix aquests valors. I és el que deia, és que és una excel·lència a una societat. Exacte.
I reivindicar una universitat... I que facin això és molt indignant. I més quan se'ls ha escoltat, se'ls ha donat peu, se'ls ha deixat espai perquè puguin parlar i que puguin... I en cap moment es va aixecant i va venir cap seguretat. El problema és què es fa amb aquestes persones. Van seure als sillons principals, perquè hi ha una zona molt maca d'unes cadires de fusta, a menjar-se'ls entrepans. I ningú li va dir res. Vull dir que, per tant...
En refereixo que d'aquesta manera no va haver cap reacció negativa, ni per l'una ni per l'altra, però sí que van trencar el tema. Que no tornin a passar coses com aquestes. Però és una llàstima, perquè la pena que quan mínim jo porto dos dies de tristor que dius, sí, d'acord, llavors t'ho donaran, que sí, que no hi ha cap problema, a la secretaria t'ho donaran, perquè això no ho perds, és una menció per al teu esforç. Però és molt maco aquestes coses. Jo vaig mobilitzar a quasi 5 persones.
I hi ha gent que venia amb deu persones perquè eren més joves i venia la mama i el papa, jo perquè no els tinc ja. Per què? Perquè és com una graduació. No per mi, que jo potser és una altra història perquè jo vaig per una altra línia, però hi ha gent que s'ha dedicat a estudiar durant quatre anys a lo millor deu hores al dia. M'entens? I ja està. Una altra vegada avisem al primo de zumo sol. Claro. Eh?
Bàsicament. Ja està. Però tu, que se'ns passa el temps i no parlem de res més. Rosa, els productors. Ah, ja està. Vinga, ja em toca a mi. Vinga, el grup GAT. Què vol dir GAT? Bueno, dona igual, GAT-GAT. A més, som d'aquí de GAT, del Mas Nou. Som del Mas Nou. I alguna vegada ho he comentat, que quan fan alguna...
alguna obra, quan representa alguna obra normalment n'hi vaig, tinc una mica allà que és actor, que és aficionat també i sempre m'avisa Rosa Maria, mira que fem l'obra i a mi m'encanta d'anar-hi a veure'l però és que a més ho fa molt bé ho haig de reconèixer, aquest amic meu es diu Josep Rossell i a més aquesta vegada feia de protagonista
Bueno, salutacions és d'aquí. Si ens sent el Josep, a saludem. Jo li he dit que avui ho comentava, doncs espero que sí. De fet, han estat dos caps de setmana representant-la, que Déu-n'hi-do, i aquest últim cap de setmana és tres dies, diumenge, diumenge. Un èxit. Un èxit, un èxit. Jo el vaig anar a veure l'altra setmana, l'altra cap de setmana, i molt bé. És un musical. Sí. És un musical, els productors, és un musical que havia tingut molt d'èxit a Broadway,
I llavors aquesta gent l'han traduït, l'han fet tota l'adaptació, el català, que està molt bé. La feinada. Sí, sí, a més són uns 36 actors o 38, no sé, en comptat, i alguns d'ells feien diversos papers. I, bueno, cantant tota la zona...
alguna coseta també parlàvem, clar, hi ha diàleg també, però bé, que parlen i canten molt. És una paròdia, l'argument és una paròdia
a veure d'un musical d'un productor millor dit que vol fer una obra vol produir un musical allà a Broadway que és el que es fa però coneix amb un comptable que li diu que sense voler que poden fer l'èxit i que poden guanyar molts més diners si estrenen un musical que no tingui èxit i després no tindran l'obligació de tornar els diners
Jo he vist la pel·lícula. Ara em sona. Jo l'he vist no fa gaire. I tot l'enredut comença a partir d'aquí. Clar, es tracta de buscar una obra que sigui una pífia. Està molt bé. Que sigui una pífia. I clar, per assegurar-se que serà un fracàs. Doncs bé, l'obra que troben és una obra que ha escrit un autor alemany.
Aquest senyor, a més, és molt divertit com van vestir. És molt divertida. És una obra sobre Hitler. És l'obra que trillan, pensant que serà un desastre.
Busquen un director, tot un equip, un elenco, no?, que es diu, un elenc. I, bueno, al final resulta, aquí sí que podem explicar al final, perquè a més la pel·lícula ja fa temps. Sí, no, no, mare meva. I resulta que sí que és un èxit, mira per on els hi surt el tret per la culata. Doncs, bueno, està molt bé, ja dic, canten molt bé.
Tot ho coordinen molt bé, les coreografies, l'art, la música, les entrades, les sortides... Hi ha escenes amb uns colons missatgers, també és aquest autor alemany, que està clar que havia estat nazi, i havia estat des de la primavera de Hitler, es diu, l'obra de teatre que han de representar. És molt divertit, de tota la escena amb els colons, crec que precisament envien els colons missatgers a l'Argentina, amb un altre alemany nazi que està vivint allà. Això és una paròdia del nazisme. Del nazisme, sí, sí.
Sí, sí, perquè a més veus el Hitler, el Hitler és una vedeta, és una vedeta així, molt divertida. És que la pel·lícula de la Tinc em va venint, a més que m'ho expliques, vaig et recordant. Sí, que recordes una miqueta el gran dictador també del Xaping, que era molt afectat, que era així afectadet. Sí, era afectadet i està jugant allà amb el globus terràque, doncs aquí no fa això, però clar, que és superafectat, superafectat és la vedeta. Sí, que és veritat, això me'n recordo.
I està molt bé l'Enriera, molt, no sé, jo, bé, dic, és un reconeixement a la tasca que fan. Exacte, i és el que diem, no?, una traducció al català, donar un musical. I el gran esforç que es fa. I el que diem teatre... El vestuari, molt divertit, també, molt maco. Teatre català, teatre amateur, que és molt important. Musical, i a més musical, que és un doble esforç, eh? Això és més complicat, no? Molt bé.
Molt bé, doncs el teatre, el cinema, i ara el Jaume aquí a Esperao, bueno, has tornat a la joventut directament. Sí. Has tornat com quan tenies 15 anyets. Sí, bé. S'està rejovenint per moments. Sí, sí. Bé, ja ho diuen, que quan et fas gran vas fent petit, no? Evidentment. No, home, no. No em digueu això, que jo vaig fent anys també. Tots fem anys, eh? Tots, tots, eh? No, no.
Bé, el que és cert és que és tot un plaer anar amb tres nits a veure una pel·lícula que de ben segur que els agradarà perquè està feta per ells d'una manera extraordinària. Començaré pel Justin aquest i l'espasa del Valor, que és una pel·lícula que en tot cas, si hi ha algun inconvenient, és que parla d'una cosa que en tot cas és molt diferent del que era el Valor, del canvi a la fi...
Els valors avui estan com una mica així, tèrbols, no? Vull dir, concrets, allò que deia... Massa tèrbols. Estudia, forma, tibaràs quin home de bé que seràs. Estan flotant. Estan per aquí flotant. Això ja no existeix. Llavors, imagina't que el valor t'ha de ser semblant al que era un cavaller, no? Com si fos de la taula rodona. O sigui, que anem a parar justament amb el que representa aquell honor i tal.
Què passa? Que és una pel·lícula que, tot i que està feta aquí, a casa nostra, perquè val a dir-ho...
Manuel Sicília, doncs, és el seu realitzador. És una pel·lícula feta aquest any mateix i té una durada molt petitona, normal, de 90 minuts. Està feta, està molt ben feta. Vull dir, el dibuix gairebé no té res amb això. Els efectes, no? Estan bé. Jo he vist alguna cosa d'efectes al trailer, a la tele, i no està malament. Són creïbles, els veus, no? Sí.
Quin és, potser, l'inconvenient que té és que no tenen la modernitat d'aquests dibuixos que poden tenir el Drinkwurst i tal. Sí, sí, tota aquesta història. Vull dir, que eren com una mica així... Per la forma de vestir, potser, del Cipi Zape, una mica així com una mica... El Cipi Zape és una altra cosa, perquè al cap i a la fi Cipi Zape pertanyen els dibuixos però està fet amb persones reals. Sí, sí, sí. Està amb persones reals, no?
Llavors, doncs, bé, vull dir, és l'únic inconvenient que vaig trobar. De tota manera, allò que diu moltes vegades, argumentalment, està molt ben muntada, perquè hi ha de tot una mica. Lluita, convenciment, una xicota per allà que cal conquerir, com és propi d'aquests contes. Honor, no?, també hi haurà. Hi ha molt d'humor, exactament, hi ha uns personatges que són molt simpàtics, i evidentment la representació del mal, que en definitiva...
Són tots els inconvenients que caldrà vèncer concentrats en un personatge que és el propi diable, gairebé, no? Ja està. Jo penso que poca cosa més es pot dir, senzillament. I el Zipi Zapi i la Club de la Canica? Això és una altra cosa. Tots coneixem el Zipi Zapi, què feien? Eren persones transgressives. Coneixíem, eh?
Vull dir, coneixem, però la gent jove coneix el cipi-zape? No, però ja els hi explicarem i més ara. Sí, per això, però jo crec que queda una miqueta... No, està molt bé, porta els nets al cinema, no? El que passa és que això de cipi-zape és res. Jo penso que si haguéssim fet un cipi-zape, o sigui, l'esperit aquell de persones que no estaven d'acord amb una mecànica educativa, que en definitiva els posava sempre...
accés de deures i que carai, que nosaltres a aquesta edat estem jugant tot això jo crec que no hi jugaria que no hi jugaria gaire una mica positius aquests eren anti-escola
Allò, sí. I el que fa aquest senyor... Allò que es deia en castellà de novillos, no? Sí, sí. Novillos, es deia? Sí, sí. En català li preguntarem a la Lourdes, a veure. Sí, sí, que ens ho digui, que ens ho digui. A tot cas, un altre dia en parlem d'això.
Llavors, bé, l'Oscar Santos, eh?, des d'aquí també, eh?, doncs fa una pel·lícula que, bé, vull dir, podria ser... Català, l'Oscar Santos? No. Català o, diguem, basc? Ah, vale, és que ara... No, no, no, però és que jo pensava que era de l'escac o d'aquestes escoles que, bueno, que treuen pel·lícules primeres, vull dir, novells, i que estan molt bé. En tot cas, la versió és castellana... Vale, vale, no, no, però jo pensava que et referies que era de l'escac o d'aquesta del bandapart que estan fent ara pel·lícules, també, i estan començant a promoure.
No, no, doni igual, doni igual. Estic mirant i no distribuïdor, bona vista internacional. No, doncs serà... Espanya, qualificació... No, versió castellana. Bé, llavors, aquesta és una pel·lícula que pot ser igual que... Sabeu allò que va fer el... Em sembla que va ser el de Spielberg sobre...
Sobre el Selma Holm, jove. Ai, sí, però ara no me'n recordo. O els guris, que és una aventura d'una colla de nanos amb unes particularitats. A veure, la que va fer la Stephen... Parles d'Estem by me, cuenta conmigo. Que eren quatre nanos que sortien... Era una película americana, parlo jo, eh? I llavors hi ha un assassinat en algun lloc i els quatre nanos van a buscar...
aquesta l'assassí i van a buscar la persona assassinada, també. Vull dir que a partir d'aquí, com és un joc, van sempre per la via del tren i és com una aventura per nens que són preadolescents. Bé, doncs, la pel·lícula està inspirada en aquesta constant. Ells sí que són uns xicotots, jovenants, encara, que van a parar en aquest centre que es diu Esperanza, si no recordo malament,
i que allà el que hi ha és un dictador. El d'Esprit sí que seria la Carpanta, no? Hi ha un dictador allà que no vol que els nens juguin, controla, hi ha un, dos o tres que l'ajuden i tal. I llavors, a partir d'aquí, doncs, ells fan una... s'organitzen, que és això del Club de la Canica, s'organitzen per tocar els nassos, no? Vull dir, aquest sí que va en directe, una mica el que parleves tu, però d'una altra manera...
van directe a dir, com que això és intolerable, nosaltres ho farem evident i tothom ens acabarà aplaudint. I de fet passa això, no? El que passa és que comença així i després això deriva cap a una aventura, la qual hi ha tot un seguit de trets que generen les habilitats d'aquests nanos per davant dels altres que també van a la recerca...
d'un tresor i d'una cosa tota peculiar. Jo a mi la impressió que em va donar quan vaig veure el nom i el concepte, jo crec que és una mica més per nostàlgics que no per nens com a tal, és a dir, que sí, que pot agradar el nen com a aventura, però clar, Fipi, Zape, Kanika...
Anys 80? Sí, estem parlant 60, 70, 80 però la canica avui en dia jugar a caniques als nens com no juguin a les caniques amb una aplicació del mòbil ho tenim xungo, dic jo fa anys que no veig jugant ningú a caniques
Són modes. A vegades a les escoles de primària sí que es veuen, però són modes. Jo el que ve cara és que torna a estar allò que hi ets. La baldufa, exacte. Ja torna a estar gairebé fosa. Però encara hi ha així, és una baldufa com més electrònica, que dic jo. Hi ha la típica ote a la vida, a Déu Senyor, a la cordillet i de fusta...
Però jo n'hi he vist ara unes que són molt fàcils de fer-les moure. Abans tenia el mèrit de saber tirar-la, però ara veus que les tiren com sigui, allò rutlla igualment. Ah, vale, vale. És tota una tècnica, això. Sí, sí, sí. Haurem de fer aquí una classe pràctica de... Has d'aprendre-ho, t'ho has d'explicar... De fet, és que és igual. Vale, vale.
El que passa és que abans les feien de fusta, com dius-t'ho molt bé, i ara les fan de plàstic. És que jo he arribat a veure-les, diem que les deixen al terra i que porten com una pila i donen voltes. No sé, potser m'equivoco, potser no... Aquell tipus de llumetes que girar... Exacte, que n'hi ha llensa, que és allò, la posem al terra... I no té cap gràcia. Però tot això ha quedat molt... Jo penso que és interessant destacar que amb les baldufes fins i tot hi havia aquell joc de dir a veure si les vaig eliminar, una mica com les camí.
Tu portaves la bala aquella que no es tancava i feies pols a totes les altres. I si eren de fang, no ho veus. Això jo ho he viscut. Hi havia aquest sentit competitiu que un tenia les armes per eliminar les que tenia l'altre, que gairebé no en tenia. I actualment això no queda laic, que és saber fer-la voltar, agafar-la...
fer quatre cosetes d'aquestes, agafar-la amb la mà, i ja està. Però no hi ha la confrontació directa. Això també és molt interessant. Molt bé. Queden presentades. Bé.
Pimpinela, ja pudeu parlar de Elling, mi amigo i jo. Vete, olvida tu casa, mi cara, mi nombre. I pega la vuelta. Vinga, Rosa, pega la vuelta. A veure, no, és un tema molt seriós, però és un tema molt divertit i un tema molt normal, que forma part de la nostra vida.
Exacte, i per això s'està treballant, no? Perquè cada cop més normalitzat tot. A veure, el Cinefòrum... Jo sí. En tinc constància, tenim molta constància, eh? Si algun dia el Jaume arriba una miqueta tard el programa, o aquestes justetes, és perquè ve d'un altre espai, d'una altra missió molt important. Vinga, doncs Cinefòrum a Cinebaix, dilluns passat, el dia 7 d'octubre,
En commemoració del Dia Mundial de la Salud Mental es va projectar la pel·lícula Eiling, Mi Amigo y Yo. És d'un director norueg que es diu Peter Naes i bé...
Val molt la pena, la recomanem moltíssim. Expliquem una miqueta l'argument a partir d'aquí. És la història d'una persona que té, a l'actualitat, que pot tenir uns 40 anys. Ella ha viscut tota la vida a casa amb la seva mare.
El vegis com? Bé, clar, amb una relació una mica també... Però amb ell ja s'hi funcionava, ja està, ja s'hi funcionava. Ell no sortia al carrer, no tenia cap necessitat de sortir al carrer ni d'agafar el telèfon, perquè la mare ja ho feia tot, no? Bé, ves a saber, que diu el Jaume, ves a saber de quina manera, pobres, no? Amb quin ordre, amb quina neteja... Es veu una imatge molt degradada. Clar, una mica molt deixat tot, no? Senyal que la senyora també tenia algun tipus de problema, de problemàtica.
i potser no ha pogut ocupar-se d'aquella criatura. El cas és que és un punt d'arrencada de la història. Arriba un moment, clar, la mare mort, i amb ell ve, suposo que hi ha els serveis socials de permits, però ve la policia, amb moltíssima educació, amb molta paciència, i el pobre sa mare talla l'armari, que no vol sortir, i se l'emporten a una institució psiquiàtrica, és passant dos anys allà.
una mica amb la intenció de fer teràpia amb ell, a veure què li passa, d'ajudar-lo, a veure si aquesta persona momentàriament necessita estar en una institució, però amb la idea que pugui tornar a viure la societat amb una...
En una ciutat, en un pis, igual que fem, però és la majoria dels mortals. Com una reinserció, no? Com qualsevol. Sí, una feina, una miqueta, ja parlaríem del vocabulari que es pot o no es pot. Això existeix aquí, eh? Clar, serien pisos. I la història, de fet, és això, no? El seu company d'habitació és, com ell diu, és un gorila enorme grandot. Clar, és un noruec allà de metre...
Dos metros, quasi. 94, segur. Quasi dos metros. I l'altre és més petitonet, allà. El Leling és més petitonet. I es fan superamics. Clar, són companys d'habitació, comparteixen tot. L'altre està obsessionat, a la gran dota, que no podem dir... Jo no sé si jo me te'n recordes del nom, però és que és superdifícil de la pronunciar. Sí, jo tampoc. Aquest està obsessionat amb el menjar i amb el sexe. I amb la sexualitat.
És una cosa, però fan un duo una mica. Potser uns instints una mica primaris, no? Clar, sembla una mica primari. Sembla. I l'altre és més sofisticat. I l'altre és més educat, més refinat, amb educació, amb cultura. Apunten que el grandotes ha estat maltractat perquè hi ha hagut una molt poca capacitat.
o sigui, borratxeres i maltractaments, i en canvi el que és més virtuós, per dir-ho d'una manera, ha estat excessivament protegit. Serien dos elements que només els apunten com a argumentació del per què són així una mica tots dos. Aquesta personalitat que tenen ara o aquests comportaments.
Doncs arriba un moment que es diu, vinga, ja esteu preparats, vinga, cap al Montreal una altra vegada, i li posen un pis a tots dos, perquè convisquin un pis tutelat, que es diu, al centre d'Oslo, o sigui, al vell mig de la capital. Déu-n'hi-do, eh? O sigui, no es porten a un poblet, no, no, a la capital. No, no, no, allà i...
I els ocellets, no? Una mica perillós, potser, no? Perquè, clar, situar-los al rovell de l'ou en una situació de soroll, d'estrès o de moviment, a lo millor, no? O, a més, aquelles zones tranquil·les. Ah, però potser no és el mateix que a Barcelona Centre, no? Els països nòrdics, així, tant nòrdics...
Potser en aquest cas perquè aquesta persona no pateixi un estrès i li comporti un empitjorament mental. El primer cop que baixa a comprar menjar, li agafa un atac d'ansietat, però així de clar que es queda allà estès a terra, que no et pot immoure. Si no sortir de casa pobret, és el que diem. Són unes limitacions. A mi sempre m'ha acompanyat l'estrès i la por. Sí, sí.
que en definitiva és la psicòsica tot li va a la conta. El vertígen i l'ansietat. Són dos amics meus, són dos companys meus que sempre m'han acompanyat. I al final se'n surten? Hi ha una cosa cap al final que està molt bé. Ells se'n surten precisament perquè superen aquestes pors. En definitiva, connecten amb el teixit social.
I això és difícil que potser, potser és difícil que es produeixi, com en aquests moments està passant en comunitats terapèutiques o pisos trotelats aïllats del que són les capitals. Les capitals, que tu arronçaves el nas, probablement tenen aquest risc, però també tenen aquesta virtut, no? Molt bé. Perquè un es decanta cap a la recuperació d'un cotxe antiquíssim i tal, que és el grandot...
I l'altra més poeta, més així, més refinat, més tal. I lògicament, doncs, es produeix una recuperació molt maca. La pel·lícula és molt optimista, us puc garantir que això no és així de fàcil, i molt menys en un temps, o sigui, en un període de temps tan curt.
Però el que està clar és que és una pel·lícula que et convida a aprofundir sobre aquest tema sense que apareixi el prejudici o la negativitat des d'entrada. I convida que segueixis això, que hi pot haver de realitat...
i en definitiva molt engresca. I tota la part de tota l'aportació que ells fan també amb els altres, perquè són dues persones que cuiden amb els altres, que es preocupen i que ajuden també amb els altres. Com ajuden a la veïna que ha caigut i que està més borratxa el dia de Nadal i resulta que és una noia que està embarassada, pobreta, que el nòvio l'ha deixat, que no sé què, i com l'ajuden amb ella...
És verge i para al mateix temps, el forçut. És com Sant Josep. Exacte, exacte, aquí ho farem. Però això està molt bé de la manera que ho van explicant. Que ho plantegen i tal, no? Bueno, no Sant Josep, em penso que ja tenia més fills d'una cosa. La seqüència que renta totes les parts allà a l'aigua. És boníssim. A veure, clar, és el sentit de l'humor, per això que està molt agradable de veure, és una película molt simpàtica, però bueno, que t'introdueix molt bé aquest tema, no? Diu, m'has de deixar els calçotets nets, diu, perquè els porto bruts.
Aquesta lògica elemental a vegades és molt important. La higiene i la neteja és molt important. Clar, clar, clar. Molt bé, molt bé. Aquella seqüència... Exacte. Molt bé.
Doncs ara, bueno, jo, com ja sabeu, bueno, imagino que jo vaig comentar de tant en quant, que jo faig el meu repàs per la història del cinema i tal, i mira, i ara estic a l'any 1988, mira per on, ja m'apropo, eh? Ja arribaré, eh? Home, ja porto 3 anys, eh? No acabaràs mai. Sí! Jo vaig dir que faria un programa de música, de la història de la música, dels 55 fins al 2011, i ho vaig fer 15 anys cada dimarts aquí, eh? A Ràdio d'Esvern, el més que música. I ara faràs història del cinema. I ara, home, clar, ja et dic, ja... Del cinema...
Internacional al 88 i del cinema espanyol a l'any 1955. Estic a punt de veure Calabuig i Calla Mallorca que no l'he vist encara. Ja t'ho comentaré. És una de les millors pel·lícules espanyoles. No l'he vist mai a la vida. Ja t'ho comentaré perquè sé que t'agrada moltíssim. Aquesta és una pel·lícula que crec que fa una fotografia correcta del que seria la societat del moment.
Sí, però ara i abans, eh? Clar. I com sempre, aquí que parlem de cinema, parlem sempre de cinema, com que tot està molt guai, doncs hem de dir que a vegades hi ha uns bunyols terrorífics i en aquest cas concret, doncs és un senyor que cantava aquesta cosa. L'he espantat. Rosa, perdona, eh? Què ha passat aquí? Això ha passat que ha arribat Michael Jackson.
que també aquest senyor, el que dèiem, jo crec que tenia una problemàtica molt gran, aquest senyor, no? Siguem sincers, no? Un problema d'infància gravíssim, que no va superar mai, perquè no va tenir infància, aquest noi va començar a cantar amb 7 o 8 anyets, amb els Jackson 5, no? El seu pare l'exigia, exacte, cada dia que actués, que ho fes millor, no va jugar mai amb nens, va tenir un tutor, però no va tenir un col·legi on va compartir amb la gent, no?
Us comptem al senyor Michael Jackson, que es va deixar fa dos anyets o tres, em sembla, tres anyets. Per què faig aquesta introducció i aquesta parafernàlia? Perquè va fer una pel·lícula, el 88, que es deia Moonwalker. Comentaré molt poc perquè no he de dir res al respecte. És una pel·lícula que intentava ser com una mena de biòpic de la seva vida. Els primers 15 minuts explica des dels principis fins al seu moment.
amb un muntatge realment d'allò més kits que tira d'esquenes, i llavors un moment com de ficció, no?, amb uns efectes especials que encara que siguin els anys 80, són millorables al 100%, un director que no sé qui és, i un tu italià, un desastre de pel·lícula, no es pot agafar per enlloc, és que, i al final jo sí que ja em vaig posar dels nervis, no surt per allà el Joe Pesci, saps qui és el Joe Pesci, per allà,
fent de volent, fent una cosa raríssima, unes coses que absolutament com una mena de... Semblava com si estiguéssim entrant dins d'una càmera del terror, d'aquestes coses que hi havia a Montjuïc, us en recordeu, d'aquelles que entraves amb el cotxet i entraves dins d'una mena d'espais foscos, la caça del terror, no he anat mai amb una caça del terror d'aquestes? Sí.
Doncs això era, ell anava entrant a diferents espais, com a diferents mons, no?, amb el qual sempre ell era el protagonista, amb un món infantil sempre, amb una necessitat de jugar amb nens, no?, era una cosa com bastant terrorífica, no? Però bé, Moonwalker, pressejant per la lluna, és molt de lluna. Exacte, i és el seu famós pas, el Moonwalker és el pas que ell feia, que tirava cap enrere, els peus, no?, és una cosa que és molt visual, quan poseu Moonwalker a internet ho veureu, no?
I llavors té el final més terrorífic en quan, vull dir, fa una sèrie d'actuacions també, no? I l'última actuació que fa és el pitjor muntatge que he vist mai a la vida. Mai. És a dir, és durant 100 minuts un salt de ràcord constant.
constant de la samarreta estripada i no estripada. És a dir, és samarreta estripada fins aquí baix, doncs se l'estripa determinat, i llavors amb l'escena posterior fins aquí dalt. Tancada, oberta, tancada, obert, i dius un mal de cap pensar, però què és això? El muntatge no s'han fixat en això, no? I estava mig trencada, trencada i trencada del tot, i això ho anàvem barrejant, no? Una bestiesa, vull dir, això és impossible. Videoclip. Totalment. Però bueno, ni videoclip ni res, un desastre.
Molt ràpid. Una altra pel·lícula, perquè ja així faig clac-clac i l'estrem de sobre i anem a parlar de l'hermano. El hotel de los fantasmes, del Neil Jordan. Neil Jordan és... Coneixem tothom per el joc de llàgrimes i per aquesta desayuna en Pluton. És una pel·lícula que es dius dels dos fantasmes i dius, a veure, què farem aquí? Surt Peter O'Toole, ja la cosa, dius, a veure què passa, no? I és una pel·lícula absolutament divertida, meravellosa, sobre un hotel que, tòricament, volen guanyar-se la vida fent...
que és fantasmagòric quan és fals, i realment apareix un fantasma, que és Daryl Hanna, que realment crea un ambient magnífic, i la pel·lícula s'aguanta molt, i molt bé, és una comèdia, però una comèdia... Neil Jordan, eh? Que és que sembla que no, però... Per això. I dius, què serà? I que jo vaig dir, vaig a veure això, perquè clar, una cosa en plan així com que es posa...
amb el Neil Jordan pel mig, què passarà? Doncs s'aguanta la pel·lícula, la mar de B és molt divertida, té un regust anglès irlandès, vull dir, que bé. En Peter O'Toole has dit, no? Sí, sí, Peter O'Toole, Daryl Hannah, i un parell o tres d'aquests molt coneguts que són americans d'aquella època i tal, que està molt bé.
I per últim, l'última Tentació de Crist, és una pel·lícula que ja fa dues setmanes que vull arrossegar una miqueta. Jo sé que el Jaume és una pel·lícula. Jo vull recordar que a temps en real hi han parlat d'aquesta pel·lícula i que a tu et provocaven sensacions, aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure quan la van estrenar fa... Sí, jo l'he recuperat. I és una pel·lícula que han vellit bé. Nosaltres com se n'han vellit, molt bé la pel·lícula. Recorda'm el director. Martínez Corsés, eh? Martínez Corsés, això. William Dafoe, Harvey Keitel, que fa d'ajudes. El William Dafoe fa de Crist, lògicament.
i la Debbie, no me'n recordo, la que fa de Magdalena, Debbie Harrison, no me'n recordo, és una tia molt conega d'aquella època. També surt per allà el Harry d'Anna Stanton, que és un d'aquests secundaris de luxe americà, donant voltes. La pel·lícula en si és una pel·lícula que jo no entenc per què no la posen. Quan arriba a Setmana Santa no la posen, sí, perquè hi ha aquesta segona visió. Molt polèmica. Molt polèmica.
no bucòlica exacte, és el que diem, és una realitat és com agafar un apòcrif dels evangelis i els enganxes a l'última mitja hora, fins a aquella mitja hora al principi, molt bé una visió molt i ara em diràs, ah, ja és que t'has passat
una visió molt comunista. De la revisió, és veritat, però molt comunista en l'aspecte positiu. Si tenim en compte que el comunisme és l'única revolució que s'ha fet al món real. És que ell revoluciona. Això me va fer pensar un historiador i vaig dir, carai... És que ell és un revolucionari. Això mai oblidem a la vida i el plantejament que és aquest. I ell remou consciències i la gent i se'n va al temple i destrossa el temple.
Vull dir, més radical no pot ser i destrossa d'una manera salvatge que mai a cap pel·lícula de Peplum l'hem vist, eh? Vull dir, em sembla bestial. I llavors, el que és meravellós és aquesta tentació final, no? És aquest joc entre el diable, allò el famós, no?, el diable i Déu i tal, no?
Aquest plantejament, quan ella es troba, dient, a veure què estic vivint, aquesta segona possibilitat, aquest somni que hi té quan està la creu, que com hauria estat la meva vida si jo realment m'hagués casat, no amb Maria Magdalena, curiosament, sinó amb la Maria Salomé, que és l'altra. No, Maria Magdalena, no, la Maria Salomé, que és l'altra que també estava a la creu, plorant, de les tres Maries famoses, Maria Salomé, Maria Magdalena i Maria Mare, la Verge Maria. És curiós com juga cap a aquesta línia.
Bé, la pel·lícula en si ja és una pel·lícula problemàtica i jo crec que es manté perfectament bé i raonable i molt ben parida. Acabes de fer una cosa molt interessant, que amb la pel·lícula que hem parlat abans, d'Eling, també té el seu punt, no? Hi ha la mare i pot haver l'amant, que en definitiva és la que ja està embrassada i que lligaria amb tot això...
I això comporta un joc d'alternatives a tot el que se'ns convenç, tot allò que se'ns explica com a bàsic.
I crec que avui podem dir que no, que això hi ha alternatives. El que passa és que s'ha d'anar en compte de parlar d'això, perquè, esclar, el que pots provocar és que, amb l'ànim de plantejar una alternativa a tot el que escoltes, el que pots provocar és... Home, exacte. Que et tanqui la barraca i fora, no? I et quedes fora de joc, no? Et trobes amb això. I la gràcia de tot el que representen els canvis, oi? Doncs penso que...
han de passar per tenir molt present que no ens han de tancar mai la porta i d'anar-ho a argumentar. Molt bé. Doncs abans de passar a parlar dels mots, Jaume, tu mateix parles d'aquesta pel·lícula que vas veure a l'estiu, venezolana, que és deia Hermano. A veure què tal és això. Em va cridar molt l'atenció. Precisament has parlat de John Pessy i és una pel·lícula que podria tenir molta semblança amb un dels nostres, precisament també de...
de Martínez-Jorsés. Es tracta d'aquest món en el qual està fora de control, ni l'aparell polític, ni l'aparell policial, ni tota l'organització que pugui haver-hi,
i que sembla que preserva els valors, almenys això és el que es diu, doncs és aquesta vessant més mafiosa, que es controla ella mateixa. I en definitivament del que parla la pel·lícula és dels mecanismes que té i de les persones que més enllà de la pròpia policia té capacitat per decidir sobre la validesa, o sigui, on estan els límits, al canvi de fi.
Perquè una de les constants que hi ha en el film i del que parla més bé és que límits sempre n'hi ha. No és que n'hi hagi d'haver, sinó que n'hi ha. I per què n'hi ha? Perquè som humans i perquè al cap i a la fi els creem aquests límits. Fins i tot amb salut mental, amb les situacions més extremes, existeixen els límits. La pel·lícula sintonitza perfectament amb això. Es tracta de dos xavals que no són pas germans, però sí que han pujat com a germans,
que un ha estat adoptat, que l'havien trobat a les escombraries, curiosament, i pugen tots dos. I tots dos saben jugar molt bé a futbol, que això també em va agradar molt, és la veritat. Són dues figures, no? I llavors, de la manera que un amb l'altre...
han d'arribar a un punt d'eliminació natural, precisament perquè la dificultat en la qual viuen, en aquest control, diríem, mafiós, genera víctimes.
i de la manera que el que semblava que era el més bo doncs és el que acabarà patint acabarà sí que ho és, sí el que passa és que l'altre també ho és prou o sigui, també al final la metàfora és dir bé, potser sí que el sistema es pot carregar els millors
però precisament per imitació o bé per convivència o perquè realment acabes aprenent doncs n'hi ha d'altres que també funcionen és una pel·lícula molt crua molt salvatge fins dalt de tot però difícilment comparable amb tot el que es fa fins i tot el que ha fet el Martínez Corsés jo estic més amb això que no pas el que ha fet el Martínez Corsés que no deixa d'haver-hi aquella vessant una mica espectacular una mica que sigui això
Jaume, ens parlaràs d'un mot, eh?, d'aquests, i la Rosa ens parlarà de retirar-se als 40, i deixarem per la setmana que ve les brúixoles, perquè, si no, jo vull una mica, doncs, com molt bé deia la Rosa, que ens explica el llibre, i que tinguem, com a mínim, 5 minutets per parlar del tema, perquè això ens tindrà temps de sobre, eh? Sí, jo he triat dos títols avui, que són molt, o sigui, molt confrontats, però molt interessants. El primer d'ells és política, i qui el defensa...
és l'Àngels Guitera, que és presidenta de la taula d'entitats del tercer sector social de Catalunya, ves per on. Mira. Mira, que són els que es preocupen de tot el que és marginal. Per què parla de política? Doncs política ve de polis, diu ella, que és ciutat. I és la manera, ves per on, eh, Link? Doncs estaria en aquesta sintonia.
I és la manera com els ciutadans es responsabilitzen del seu funcionament. Ens permet implicar-los en els temes públics i intervenir en l'interès i el bé comú amb l'opinió, el vot o altres formes de participació. És primordial revalorar la política i els polítics. Sense política i polítics no hi ha democràcia. Em sembla molt interessant. Molt directe. Per què no...
És reivindicar l'origen real de la paraula i l'origen ètic i bo, correcte i legal. O sigui que les paraules impliquen això també. Igual que la paraula república. Res pública, la cosa pública, allò que ens pertany a tothom i que ens atanya.
I ens hi hem de participar. No l'hem de rebutjar de cap manera. I l'altre és el Xavier Grasset, que per cert l'escolto últimament i força, i és prou interessant. Ell és periodista i presenta l'Oracle a Catalunya Ràdio de 3 a 4 de la tarda, que és molt interessant, el que parlen gairebé sempre.
Part alta del cap, clepsa, diu ell. És la part alta del cap, closca. La fas servir a la cançó de l'Esperanceta Trinquis, a les cançons d'Ariadna. M'ha quedat el cap, no podia ser altrament. També vol dir intel·ligència.
i sempre se'ns necessita, en el seu origen, hi ha una probable combinació d'elements formals i semàntics de mots com closca, capsa, clapa, també, aquella clapa.
Bé, aquest ja ho sabeu, és un intel·lectual d'aquests així potents. Sí, sí, sí, sí, semblava que no, però amb el temps... No, a veure, quan va començar una mica la tele jo estava mirant com tenia els meus dubtes, però no, no, és sorprenent com ha anat evolucionant aquest noi, eh? Fins i tot va tocar futbol i tal, i després de comprivolta...
basada en tot un món d'intel·lectuals, normalment intel·lectuals. I porten molt de temps a la ràdio, perquè la televisió, en el seu moment, és que la televisió feia un paper una mica com de més tontet, amb tots els meus respectes. Vull dir, no feia un paper gaire intel·ligent o no semblava, i és el que diem, i amb el món de la ràdio està portant potència les coses.
Bueno, bé, tenim deu minutets. Rosa, haznos una pequeña recensión, com se dice en castellano, i després hablamos del tema en qüestió. Ole! Hem tornat a Ràdio Nacional d'Espanya, anys 70. No, que és broma. Vinga, som-hi. A veure, és un tema que està molt d'actualitat, no? Amb la situació econòmica que tenim i tota aquesta conjuntura que ens envolta.
El llibre, no sé, va caure a les meves mans, em va semblar, dic, mira, d'entrada és interessant i almenys, si més no, és curiós, no?, el títol. Mira que jo no soc gaire partidari d'aquests llibres de tu, i a veure, i no és, per sort o pel que sigui, tampoc no seria el meu cas, o sí, o sí, que a vegades ens pensem que no, i podria ser. Però bueno, és un llibre d'aquests que es diu Retirar-se a los 40, Ser Emprendedor.
L'ha escrita l'Òscar Sánchez. L'Òscar Sánchez és una persona que déu-n'hi-do de la formació que té. Ell ha liderat el tema de les noves tecnologies, l'impacte que té actualment els models de negoci de les empreses, és pioner en aconseguir rentabilitat dels projectes a internet, ha fet una trajectòria professional...
molt centrada en el talent, en el lideratge de les persones en aquest món empresarial. A més té la formació dels Estats Units, la Universitat de La Verne a Califòrnia, també ha completat estudis a l'IS, un màster de MBA en el SADE, bé, Déu-n'hi-do, estudis a Harvard Business School...
Déu-n'hi-do, i més això. Aquest senyor sap el que es diu. Sap el que es diu, no? I, a veure, el plantejament que fa ens pot resultar útil o no? I potser podem dir, ostres, Déu-n'hi-do. Clar, ell fa un plantejament de base de dir...
A veure, unes persones que tinguin un nivell econòmic ja i un estatus més o menys adquirit, no?, de persones que ja tenen una formació, que estan treballant bàsicament de grans directius o dels executius a grans empreses, multinacionals, normalment, que ja...
més o menys han assolit un estatus, que treballen moltíssimes, moltíssimes hores amb el que això comporta de sacrifici de la vida personal, no? De dir, val, sí, he aconseguit pujar a l'escala, o sigui, promocionar a nivell professional, no? Guanyo molts diners, he aconseguit una casa, una torre a no sé on, a l'Astradanya, o sigui, o el que estigui de moda, no sé, jo em perdo amb aquestes coses. Sí, perquè no...
Com no estem en aquest àmbit, nosaltres estem en un món real. Bueno, hi ha l'últim model de cotxe, super no sé quantos, però a canvi de què? Si fem més hores que un rellotge, si contínuament estàs viatjant cap amunt, cap avall, si has format una família o tens una parella, el que sigui, i potser et plantelles tenir criatures, ja siguis un home o una dona, és igual, eh?
I arribes a tenir fins i tot aquestes criatures i dius, ostres, no estàs dedicant temps. I veus com moltes... A més, explica casos així de persones. Entenc que són casos verídics, però no ho sé realment. Ell ho planteja com casos verídics, no? Reals. Veus que realment no estan gaudint de la seva vida i que la vida passa una vegada només. Dius, bueno, doncs fem un plantejament. Per què no comptem? A veure, amb quins ingressos podríem viure? Mhm.
A més, quan necessitem? Sense luxe, sense històries innecessàries. Perquè això de fet vindria a ser una mica també el consumisme compulsiu. De per si, de tenir coses, posar coses i cada cop més luxe. I un cop has arribat al cotxe de la marca tal, després necessites l'altre, després necessites el llot i després necessites la casa a la Cerdanya o a Eivissa o on t'estigui de motar ara. És a dir, autorem això, això no ho necessites per ser feliç.
Que val a dir una cosa que a mi em sorprèn relativament, que aquest consum, o sigui, aquesta qualitat de consum, és la que no està en crisi. Exacte. És cert. Sí, sí, sí, no? És que sí, sembla que sí.
Sembla ser... Bueno, a veure, hi ha alguns tocs pel que s'ha vist, no? Vull dir que... Però és aquesta mitja alta. La mitja alta sí que ha notat per X motius, no? Però l'alta, que és la que estem parlant aquí, avions privats, llots i tal, aquesta gent... I si no es venen un quadro i ja està. Com la tita Cervera. Que no tengo caix. Doncs bueno, em venen un quadro i em donen 2.000 milions d'euros. Per això el compren al seu moment. I li compren al moment, això. Sí, sí, sí.
I ell el que fa, es farà aquesta reflexió, si tenim uns ingressos, mira, liquidem la hipoteca, si és que tenim hipoteca, o si ja està pagada, ja està. Si cal, et busques una casa una mica més petita. I llavors, dedica't a un projecte professional que t'ompli, però que tu siguis qui puguis controlar els horaris, llavors que tinguis uns horaris que puguin combinar la conciliació de vida familiar i vida professional, que puguis portar el teu fill a l'escola, que el puguis anar a recollir, que no sé què...
Però, Rosa, perdona una cosa. Aquest senyor partit de la base sempre d'un públic amb un nivell social alt. Sí, en aquest cas, sí. No estem parlant d'una persona de nivell social mitjà, normal, impossible retirar-se als 40 anys. Està parlant d'un nivell, i en concret ho planteja ja des de les primeres pàgines, d'un nivell d'ingressos de 3.000 euros al mes de la unitat familiar. Et calcula dues persones, ja pots començar a tenir una criatura, dues criatures...
Bueno, una mica la idea ideal dels americans també, de la família ideal, que surten les famílies, no? Però bueno, que jo ho trobo com una excusa per una mica plantejar aquest tema, perquè ell sí que en un moment també ho apunta, i jo crec que això és interessant també, que és una mentalitat que ho teníem una miqueta oblidat, o mai podem generalitzar, sempre ho diem, no?
Però la idea de treballar per compta aliena o treballar per tu mateix, fer el teu propi projecte, mira com està el mercat, quines necessitats n'hi ha, què es necessiten, per exemple, serveis per gent gran, perquè cada cop la població s'està envellint, i és necessari, i no hi ha places oficies, ni de residència, ni de persones que vinguin a casa a cuidar els pares, no sé què, per exemple.
I altres idees més de negoci, o com sempre s'ha fet tota la vida, la gent era autònoma, amb un poble, amb una societat més que encara no s'hagi industrialitzat o que d'això, jo em vi que era pintor, pintor d'aquest de broxa gorda, no? Era pintor, l'altre era paleta, l'altre era lampista, l'altre era sastre o modista, o... Vull dir, la gent treballava per si mateix.
Sí, però aquests senyors amb aquest ditisme no el veuràs pintant parets. No, no, no, no, clar, però jo és que ara ja no estic fent només... Ah, vale, vale. Jo insisteixo, jo estic intentant crear una miqueta de debat ja... No, el llibre ja està, el plantejament és de senzill. És mira, si tens 3.000 euros al mes, o sigui, tu planteja't això, tens 3.000 euros al mes d'ingressos...
no necessites aquests luxes, pots viure a la mar de bé i valorar, llavors, viure una mica més tranquil amb la teva família, cuidar-te la teva salut, la teva vida... I llavors, munta la teva pròpia empresa amb aquests coneixements que té. Per això deia que és un nivell una miqueta... una certa classe social, no? Però com ho podem aplicar a tothom, no?
Hi ha un projecte que s'està desenvolupant ja a les escoles, que és el que jo volia plantejar aquí, és el projecte d'emprenedoria. Llavors, hi ha un curs de l'EGB, de l'ensenyament primari, que ja es comença a tractar aquests temes, no?, perquè una miqueta tornar a allò que us deia, el que fèiem abans, que la persona no tingui la mentalitat únicament d'acabar els meus estudis, acabaré la classe, la primària, la secundària, l'obligatòria, i aniré a buscar feina, a veure qui em dona feina, no?,
És anar una miqueta inculcant aquest altre sentit i treballant la motivació, els valors, la creativitat de què puc fer jo, a què em puc dedicar. Puc muntar la meva pròpia empresa? Encara que sigui una persona sola o després més endavant ja tindràs un altre treballador o treballadora o el que sigui. És una miqueta l'esperit aquest d'emprenedoria.
És per això que jo ho he trobat interessant. Em servia una miqueta de base, però ara mateix és complicat. Complicat, és molt complicat. Jo sóc autònom de fa molts anys i ara la situació és molt complexa. Però bé, si hi ha bones idees, Rosa, la cosa tira endavant. I jo crec que això és el que dius. I si la cosa, doncs, mica en mica, és una inversió que tampoc sigui excessivament gran, que no sigui gaire arriscada...
les coses poden sortir bé. Jo crec que hem de ser emprenedors en general, no en grans riscos. L'únic que també jo crec que el tema de l'emprenedoria s'ha anat perdent perquè la gent ha volgut viure més. És a dir, gent que ha tingut 3.000 euros al mes i li semblava poc per poder tirar milles perquè volien tenir el que dius tu, la gran casa, el gran cotxe i tal.
I és una llàstima, perquè amb 3.000 s'hagués pogut viure perfectíssimament bé i potser no no estaríem com estem. Amb aquest accés que hi ha hagut de macroconsum, potser no millor. I fins i tot amb un sobreendeutament, perquè per mantenir aquell nivell de vida necessites més diners. I els bancs han tancat perquè tots s'han anat a Norris, el castell ha caigut, no hi ha hagut, és d'això, i és una llàstima. Però bé, és que parleu massa, eh?
Parleu massa. Jo no parlo gairebé res. Se'ns ha acabat el temps una altra vegada. No pot ser això, eh? Ah, vinga. Però si un dia un monogràfic ho farem més bé. Exacte. Dedicat a Xescu. No, no, no, però si jo no en queixo. A fi, acabes una broma, perquè és que la veritat és que no parlem, no acabem de parlar, vull dir, no arribem mai a complir, però per què això? Perquè ens ha de parlar tant, tenim tants temes que podem esplejar-nos. Això vol dir que som gent intel·ligent, Jaume?
Sí? Sí, jo crec que sí, però som bastant. Ja em sento bé, doncs. Clar que sí, home. Molt bé. Fins a paper dijous. Que vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau.