.
Benvinguts un dijous més a la Babilònia,
després d'aquesta Setmana Santa llarguíssima.
Hem estat dues setmanes, eh?
Amén.
Jo espero, desitjo, que tingueu mono de nosaltres,
perquè hem vingut amb més ganes que mai, amb tantes coses.
Aquí ja amb un nivell, perquè avui parlarem de Polònia,
parlarem de Toledo, aquí viatges la gent, allò a tota vesta.
És que si no, que farem a casa.
Això és cultura, eh?
Cultura, cultura, però les cultures meravelloses, eh?
Cultura bàsica.
Els tamors de Calanda i tot, per res, imagineu-vos, eh?
Aquí serà sonat, serà sonat.
Sonat, sonat, sonatíssim.
Hòstia, si que ho és, i ja...
Sí, sí, sí.
Doncs avui tenim la, com sempre, magnífica companyia de la Rosa Alcalá.
Hola, bona tarda.
Com estem?
Gràcies.
Bé, molt bé, ja he tornat a...
Fas que era descansada.
Fas que era descansada, sí, senyor, sí, sí.
Jaume, no et posis gelós.
Estic d'acord amb el magnífico, jo.
T'anava a dir la fermosa faç...
Ja, ja, ja, ja.
La fermosa faç del Jaume.
Jo només estava d'acord amb que és magnífico.
Vale, vale, però tu també, eh?
La teva també, Jaume.
Tu també ho ets, i tu ja ho saps.
Aquí són tots molt guapos.
Jo sóc un humanot, com deia el Josep Plano.
Perdona, un humanot que li donen premis per algú serà.
No, perquè s'ho proposen més de cap.
No, perquè val la pena i ets una persona...
Bueno, ja està, aquí...
Va, tira, tira.
Tudem els colors, no?
I el Nacho...
Aquí el bellíssimo Nacho, com un ángel caído.
Hola, com esteu?
Com que diguis més, ja.
Mare de Déu, senyor.
Hola, bueno, i ara ja...
Aquí falta, falta algú més?
Falta algú més?
Falto jo.
Ah, doncs bueno, que també has fet que avui s'ha fet alguna cosa que està diferent.
Jo t'ho he dit, o no t'ho he dit.
Jo crec que és la crema del súper, que no diré la marca.
Sí, sí, algú així, sí.
Que va molt bé, sincerament, i és barata, i va la coña.
I és allò que dius, no, sí, mira, ho he aplicat un poc de crema, ¿cierto?
Perquè està un poc així com resseco, tot allò.
I vaig dir, doncs, bueno, vinga, vaig a aplicar-me crema al cos.
De fet, sí, senyor.
Bava de caracol.
Al Lidl, al Lidl.
Al Lidl.
Que té molt bona, eh?, cosmètica, eh?, barata i cosmètica molt bona, eh?, no és broma, no és conya, eh?
La Cienesta que van dir.
Sí, sí, sí, no és broma, eh? Vull dir, qualsevol llistat ho veus i dius, home, és que val la pena.
L'espuma d'afaitar?
Des de llavors no s'agno, abans s'agnava com un porc quan m'afaitava, i des de llavors ja no s'agno.
És una cosa meravellosa.
És perquè em vas aprendre, home.
Clar, clar, també és això, imagino.
Bueno, ja parlar de la vida íntima de la gent, no?
I no parlem de les tovalloletes humides pel cul, no, això tampoc.
Ui, quin debat, quin debat.
Quin debat.
Són molt útils.
Quin debat.
S'ha de tirar, no?
No, no, no, exacte, mai, jo mai ho faig.
No, no, t'ho juro per Déu.
Ni que posi que és molt agradable, és igual, es escombraria sempre.
Exacte, jo sé les mescombraries allà.
Jo un dia en un sopar m'està parlant una estona amb uns amics d'aquest debat, no?
De les tovalloletes, sí, tovalloletes, no.
Ja.
T'ho juro.
Clar.
Bueno, jo no et dic jo gaire.
No ho sé, pot ser un altre dia.
Molt bé, doncs després d'aquest tema, després de la setmana electoral que hem tingut i tot això,
i de les eleccions i tal, que estem fins als nassos de tota aquesta gent,
home, doncs aquests temes una mica així, doncs més potents, no?
Com que estem fins als nassos?
Ah, no? T'ho no s'has cansat de parlar de política, Jaume?
No, però jo m'han sorprès amb això.
Per tant, no pensava que m'hagués de definir.
Ai, jo ja estava, mira, dona igual, mira, no dona igual, no vull liar-la.
Ja està.
Doncs, el que dèiem, parlem del que hem de parlar, que és de Babilònia,
l'únic que sí que podem dir que respirem tranquils, això sí,
durant quatre anys respirarem tranquils, a partir que s'ho supri com vulgui.
Ja m'ha oblidat el que ens ha dit el Gatxo, no?
Exacte, home, evidentment, no hem d'aguantar aquella cosa, d'aquells tres,
de l'altre costat, que allò hagués sigut horrorós, allò hagués sigut terrible.
que Vox farà no sabem què, però bueno, no parlarem d'això.
Babilònia, Babilònia.
Babilònia, va.
Doncs res, parlem de cosetes vinculades amb les sortides i tot això,
parlem justament avui de viatges, parlem dels tambors de Calanda,
que ja ens explicarà no sé quina paraula has dit abans, la rugida...
La rompida.
La rompida, això.
Es diu així.
Es parlarà de Polònia, d'un espai...
Un espai...
Polònia real, eh?
Polònia real, o sigui, no, no, exacte.
Perquè la Polònia de ficció és molt divertida i tal,
i el lloc que vaig anar jo és absolutament el contrari,
que és el camp d'estermini d'Axovic-Birkenau,
que és, bueno, Caracòvia i el camp d'estermini d'Axovic-Birkenau,
que és veritablement impressionant i que ara parlem.
Sí, fantàstic.
La rompida, ara parlem.
La rompida ha sigut a un...
A l'espai de Vox, no?
Que és broma, no?
Toledo, no.
No, no.
No, que va.
Bueno, Toledo no és Vox?
No.
No, és que t'hi ha la manxa.
No, però no és territori.
La comunitat autònoma d'aquell.
Va ser com Toledano encara no,
però és una zona així bastant...
Bueno, ja està.
No, és Andalusia on va...
Toledo.
Toledo, sí.
No hi ha, però hi ha molta gent d'allà.
Bueno, hi ha per tot Espanya.
Sí, no, sí, sí, sí.
D'aquí també, a Catalunya també ha entret.
També, a un escó.
Molt bé, parlem d'un llibre,
que és la segona part d'una altra que es diuenos de Mosallà,
allà arriba, que és Els colores de l'incendio.
Ja parlem, de Pier Lametre.
Parlem de teatre, Senyora de Rojo sobre Fondo Gris.
Sí, molt bé.
Rosa.
I de cinema, ui, el cinema avui serà una festa.
Sí, perquè...
Una cosa...
Perquè...
Imagineu-vos, parlem d'una pel·li que és una història del Bronx,
que aquesta encara s'aguanta, tot bé.
El jove ens vol parlar del guardaespaldes,
el de la Wagner Hilton...
Has de posar la cançó, eh?
No sé, has de posar la Kevin Costner.
Espero, si ens funciona a l'Spotify, ho posarem.
Jo us parlaré del regresso de Mary Poppins.
Bueno, ala.
Deixa-ho anar.
Home, que és pitjor.
El Jaume ens parlarà de rock rus amb l'Eto,
que dius, ara aquí ja ens hem tornat tots una mica raros.
Això va ser.
I la Rosa ens parlarà d'una pel·li que es diu,
Call me by your name,
d'una relació peculiar entre dos senyors,
un jove i un senyor més gran,
i altres coses que passen,
i jo, si puc, us parlo de sospir, ja,
per rematar,
no del Dario Argento,
sinó de la versió del mateix senyor,
que és el Luca...
Guadagnino.
Guadagnino.
Que, bueno, que una mica ho comentarem.
Per tant, comencem...
Tu comencem a parlar dels tambors de Calanda,
a veure si els trobo.
Sí, tu et trobes.
I si no, que el Jaume, no sé,
agafi alguna cosa contra la taula, no?
És curiós que no està en un tema ja...
De efectes sonors.
Sí, sí, sí.
No està en un tema d'oïda,
és molt curiós quan sents la primera vegada,
i com continuï i tal,
és un tema més de vibració.
De fet,
el sentit de la festa,
que és una festa que és patrimoni,
declarada patrimoni immaterial
de la humanitat per l'UNESCO,
com determinades altres manifestacions,
bueno, cantades,
o que tenen a veure amb el so,
és patrimoni, alguna cosa immaterial.
De fet,
com es fa per commemoració
d'un suposat,
jo dic suposat perquè això,
de moment no sé si científicament
està demostrat o no,
que quan moriria Jesús
va haver-hi un terratrèmol,
això ho diu la Bíblia,
jo no sé si està demostrat
científicament o no,
però bueno,
en tots casos va haver-hi un terratrèmol,
com una mica d'un signe apocalíptic
o diví o una cosa d'aquestes,
i llavors es reprodueix
en el moment,
a les 12 del migdia del divendres sant,
es reprodueix...
Del migdia o de la nit?
No, del migdia, del migdia.
Ah, del migdia.
Sí, no, correcte,
correcte i no.
És a dir...
Ah, doncs explica,
Sí, la ruta del bombo i el tambor,
que es diu així,
la ruta del bombo i el tambor,
que són uns pobles,
el 90% dels pobles
fan la rompida a mitjanit
el dia del pas entre dijous sant
divendres sant,
a les 00.00
comença el divendres sant,
llavors fan la rompida,
els pobles que estan per allà,
Íjar,
Alcorissa,
Estercuel,
tots aquests pobles del costat,
però Calanda,
pel que sigui,
és l'únic que ho fa
al migdia del divendres,
llavors,
aquesta festa
va ser molt popularitzada
per,
per Bunyuel,
perquè Bunyuel es va,
o sigui,
va néixer en aquest poble,
va ser de les cofradies
que tocaven els tambors
des de, diguem,
tierna infància.
Per això va quedar sordo,
el poble.
Correcte,
no m'estranya,
i després,
que no és un tema d'oïda,
bé,
bé,
això que diuen del terratrèmol,
el terratrèmol,
al final,
aquesta rompida
dels tambors,
el que fa és sentir
una vibració interior
que és impressionant,
de fet,
recomanen
que si tu tens
algun problema cardíac
important,
que no vagis,
perquè, clar,
comença a vibrar-te
tot el cos
i sense el cor
que vibra també,
o sigui,
és una vibració del cos,
que tu tinguis en compte,
nosaltres estaven
just allà a la plaça
en un lloc molt privilegiat
perquè vam anar molt d'hora,
llavors,
i allà,
la plaça està plena,
doncs,
igual n'hi ha,
doncs,
entre tambors i timbals
i van 500 persones,
sobretot a la plaça plena,
diguem-ne,
la passació una mica així,
triangle gran,
o sigui,
el públic està allà
contra la paret,
diguem-ne,
perquè cada cop,
sí,
i cada cop que entra més,
clar,
més...
No, no,
més gent amb tambors,
et van empujant
contra la paret
i estàs allà,
bueno,
llavors,
comença,
normalment va una personalitat,
va estar a Ana Belén,
a Ana Belén,
va fer la primera rompida
perquè posen un tambor
molt gran,
tan bo,
llavors comença,
no?
Clar,
aquell moment,
perquè es fa un silenci,
no?,
primer allò,
un minut de silenci
i tots esperen allà,
clar.
Això és divendres,
clar.
Correcte,
llavors,
sona,
sembla la primera campanada
o alguna cosa així
del rellotge
que fa la toci,
plum,
totes fa el plum
i tot fa plum.
En aquell moment,
sents una cosa que no esperes
com una cosa que entra
per dintre,
no?,
i és una sensació
molt,
molt estranya
que si podeu veure alguna vegada,
o sigui,
no és un tema d'oïda,
perquè no et fa mal la oïda,
no surts allà amb jo,
saps quan sortíem
de les discoteques,
amb molèsties o no,
amb nuestra juventud,
no,
no surts amb molèsties.
Fa dos dies.
Però sí,
fa dos dies,
correcte,
us heu de recordar,
però sí que surts una mica
alleujat
perquè et dius,
ostres,
és que m'estava vivint tot,
m'estava vivint tot,
de fet,
la dona va dir,
jo ho portàvem allà
un quart d'hora
i va dir a la dona,
jo no aguanto més,
no, no, no, no,
i dins,
vamos,
salir aquí,
és que està tal,
una mica sugestionada,
no?
Després ja els tios,
o sigui,
totes les cofredies
trenquen.
I ja tenen dones
com homes,
no allà toquen els tambors?
Sí, sí, sí,
moltes,
moltes dones,
moltes dones
i nanes joves
i tal,
i el que passa
és que és un tema,
clar,
les dones toquen
més aviat els timbals,
però clar,
el tema de tocar el tambor
és fotre molta força,
no?
Jo,
plou, plou,
plou,
així amb el braç,
i potser és un tema
més de força masculina,
no per res,
no?
Però ja la tindrà
la força física,
no?
No hi ha tantes dones
fent el que és el tambor
fort,
però el timbal sí,
el timbal sí que hi ha
moltes,
aguantant allà i tal.
Suposatament el que ho fa
per devoció
està tota la nit
aguantant,
no tothom aguanta
tota la nit ni molt menys,
suposo que eren molt pocs
els que aguantin.
Però tota la nit
què serien?
Hores, no?
Sí, sí,
quantes hores estem parlant?
El silenci que es diu
és l'endemà,
o sigui,
el dissabte sant,
sembla que a les 4 a la tarda
o alguna cosa així,
no sé quan és,
i estan toquen
des de les 12 al migdia
tot el dia
i tota la nit
donen voltes pel poble
amb els timbals,
el pas és que s'aturen,
evidentment,
ara s'aturen uns quants
i hi ha uns que continuen
i els veus allà
amb les pizzas allà,
amb el tambor posat
i les pizzas allà
menjant.
Són coses més...
Sobre la marxa,
com a la volta ciclista,
no?
Sí,
la volta ciclista també.
L'avituallament.
Correcte,
es van aturant,
van entrar en uns,
surten en uns altres,
no és tant,
suposo que el que més
aguanta algú,
sí que aguantarà
tota l'estona
d'una l'ip,
com a una penitència
o així,
però suposo que van canviant,
no?
i realment és molt curiós,
sobretot això,
no?,
la força,
una cosa tan primitiva
i tan especial
que té aquesta...
a l'inici,
no?,
i després,
clar,
la rompida,
com s'apodera de tu,
la vibració que no esperes,
no?,
esperes su vida
i al final és vibració
i és una sensació
molt estranya,
molt recomanable
una vegada a la vida,
no?,
no sempre tampoc
i ja està.
I,
bueno,
això sí que...
Que no hi torna més aquest tu,
que no torna ja.
Calanda,
Teruel,
està aquí
a tres hores
i mitja de cotxe,
heu d'anar a d'hora
perquè hi ha poc aparcament
i hi ha molta gent
i si aneu d'hora
agafareu el lloc
i com deia Guardiola,
no?,
si veu molt d'hora,
molt d'hora,
fareu molta feina.
Molt bé,
doncs això...
I has dit que és festa,
que és patrimoni immaterial.
Patrimoni immaterial
de la humanitat
per l'ONESCO,
declarada per l'ONESCO.
Igual que al costat
hi ha la passió
que és el drama
de la cruz de la Corissa,
que també vam veure,
que també és patrimoni
immaterial de la humanitat,
que és com una passió
com l'adolesa,
però a l'aire lliure
que puja anar
a un turó petit
que es diu al calvari i tal,
que bueno,
que està bé,
això no està tan bé
ho vam veure tan bé,
però veritablement
allò d'estambol
sí que és una cosa significativa
i que té un interès
bastant universal,
diguem-ne,
és una cosa especial.
Em permets?
Bueno, molt bé.
Us permeto?
Sí,
permeten una cosa.
De la manera que ho has dit,
diu,
ha quedat ja això
de Calanda
com un fet,
a més l'ha valorat,
com has dit,
l'UNESCO,
sí?
L'UNESCO, sí.
Llavors,
això no és qüestionable.
Això està ja per sempre.
Suposem que sí,
clar,
perquè si s'ha arribat,
no ho trauran.
Ara ja no ho eres,
clar,
no és com les estrelles Michelin,
saps?
Que diuen,
ah,
doncs ara si cau la qualitat
et traiem l'estrella.
No, no,
és patrimoni sempre.
Sí, sí.
Molt bé.
com el d'allò,
com se diu,
el que ha fet l'obra de teatre,
el Carsecristan.
És patrimoni cultural,
ja.
També de la humanitat,
molt bé.
Si no de la humanitat,
però sí de nosaltres,
el cotidiar i de cada dia.
O Toledo,
per exemple,
després quan jo ho expliqui,
també ho és patrimoni artístic.
Sí,
què et passa a tu?
No sé on passa.
que no trobes el d'allò?
No, no,
seguiu parlant,
seguiu parlant.
Ah, sí?
Estic intentant
buscar els tambors de Calandam,
això.
Ah, ah, ah.
La rompia,
la YouTube, això.
Si el pots punxar des del mòbil
al YouTube i ja...
Ja està.
Però aquest any,
per cert,
Anna Belén,
guapíssima, eh?
De 67 anys.
Un cervell superbé.
I està guapíssima, eh?
Sí.
Imagino d'ella,
del meu costat,
deia,
Anna Belén,
vull a ir a prendre un autògrafo
amb la mujer al lado,
que és un fan.
Vete, vete, vete.
Escolta,
es podia escoltar
malgrat els tambors,
això?
El què?
Això,
que tu diries...
Sí,
perquè això era abans.
Clar,
quan es preparava,
perquè ja va aparèixer,
clar,
ja va aparèixer,
va al seguici d'autoritat,
s'arriba,
anava fins al bombo grande,
diguem-ne,
i s'esperen allà cinc minuts
a que arribi l'hora.
Llavors allà va i saludava tothom,
i d'ai,
mira, Anna Belén,
i això, no?
I després ja no,
va sortir plorant,
va sortir plorant allà, eh?
A veure si és un problema de cables,
intentarem solucionar-lo.
Aquesta introducció,
aquesta introducció,
si ja hi ha una mica festiva,
el que acabem de fer i tal,
és perquè ara necessitem fer força,
perquè veritablement parlarem
de la ciutat de Cracòvia,
i a 50 quilòmetres de la ciutat de Cracòvia
està el camp d'extermini
d'Auschwitz-Birkenau,
li diuen el monument commemoratiu,
això també és patrimoni universal,
humanitat de l'UNESCO,
amb més la O,
el patrimoni de l'horror de la humanitat,
diguem-ne.
I això sí que és un tema de la humanitat,
perquè això s'escapa del tema
que fossin alemanys, nazis i tal.
És una prova de si deixes que la humanitat
arribi a determinat punt,
poden passar aquestes coses,
però poden ser alemanys, catalans,
qui sigui, saps?
No hem de permetre això,
no és un tema d'un poble,
és un tema de l'ésser humà
contra l'ésser humà, no?
Catalans, espanyols?
Espanyols, qui sigui,
per comparar.
Sí, catalans també.
Catalans també.
També.
Vull dir,
clar, que totes les...
Qualsevol poble,
qualsevol ètnia és susceptible,
però el que vull recalcar és que no és un tema del poble alemany.
Per exemple, es diu,
no, és que els alemanys són molt cabezes quadrades,
i només no.
No són aquests.
això és la humanitat que és capaç,
si se la deixa arribar a determinades fites,
o sigui,
o sigui,
o sigui,
a determinades fites,
poden acabar de veure l'altre,
no com una persona,
sinó com un...
Com un inferior,
o com un insecte.
Com un insecte més aviat,
perquè al final es matava amb gas,
perquè amb el gas que mataven les cucaratxes,
és la granació màxima,
de dir,
jo t'agrado fins a que siguis un insecte,
perquè així més fàcil matar-te,
no?
Vull dir,
perquè ja no tinc...
que no hi ha humanitat a tu.
Sí, sí,
primer l'anul·lació,
com tot,
anul·lació de drets,
anul·lació de tot,
de menjar,
de lo bàsic,
de les coses bàsiques,
però bueno,
amb la intenció...
I arribar a matar-los,
no?
Exterminació.
Amb l'intensió clara,
de dir,
hòstia,
jo transformo en un insecte,
en un...
Sí, sí.
Com ho sé dir,
a l'imanya,
no,
no sé dir la paraula...
Bueno,
un insecte que és una plaga,
diguem-ne,
que tu tens a casa teva,
i llavors el que fas
és cridar l'exterminador.
Jo tinc termites a casa,
però com són insectes
i és una plaga,
doncs l'exterminador
amb gas
i s'escarrega.
El colmo de l'anul·lació.
Això, això,
els baixo aquí...
Home,
en tenim una de pel·lícula
aquella del Chalto,
aquesta, home,
com se deia allò...
La marabunta.
La marabunta.
Doncs això,
com a Rufina marabunta.
Doncs és agafar aquestes persones,
baixar-les a aquest nivell,
perquè així els butxins,
bueno,
no tenen...
O sigui,
és més fàcil per ells matar-los.
Bé,
sentant-nos a la visita,
la visita,
hi ha dos camps
que es visiten,
que és Auschwitz I,
que és el camp original.
De fet,
Auschwitz tenia
tres camps principals
i uns 40 secundaris,
perquè era un complex
important,
diguem-ne,
no només eren camps d'extermini,
sinó que hi havia
camps de treball,
perquè hi havia una fàbrica
allà de l'Egefarben,
que feien allà
calços sintètics
o alguna cosa així,
i llavors hi havia
un camp específic
que donava a treballadors
esclaus per la fàbrica
que era Monobits,
i al portant de Monobits
hi havia 40 o així camps,
i després estava
el primer camp
de concentració i d'extermini
que era Auschwitz I,
on estava el doctor Mengele,
i on es van fer
les primeres execucions,
però després es van donar
perquè es va construir
el Chisbirkenau,
que és el camp aquest
que surt a les pel·lícules
que entren a la tren,
que surt a l'Extra Slinder i tal,
que és el camp d'extermini
pròpiament dit massiu,
allà van construir
a nivell industrialitzat,
com si fossis
una granja
que van matar porcs,
una cosa així,
molt gran,
molt industrialitzat,
per matar gent,
amb moltes càmeres de gas,
amb molts crematoris,
amb molt d'espai,
molts barracons,
i al final aquest camp
va ser que es va quedar
amb tota la persecució
de la toquesa d'àrea
d'Auschwitz,
i Auschwitz I es va quedar,
bé,
només per els experiments
més de Mengele
i com camp de concentració
com Ante Sala Prèvia
a un altre lloc.
Llavors visita a Auschwitz I,
visita a la que és la visita
al museu,
que es diu,
que veritablement
és un recorregut pel camp
que està ben conservat,
està en els barracons,
està bastant cosa,
i vas entrar en els barracons
i en els barracons
vas veient diferents exposicions
que han muntat allà,
amb fotografies de la gent del camp,
amb objectes,
llavors hi ha moments,
hi ha moments de la visita,
o sigui,
la visita normalment,
ja el lloc té un...
és molt feixuc,
allò és una cosa molt,
molt ja comprenedora,
però hi ha moments de la visita
que la punta aquesta de sensacions
puja brutalment,
doncs quan entres i veus
el tema dels objectes,
sobretot a mi,
em va impressionar,
que això m'en queda a tots,
el tema del cabell humà,
clar,
tu vas allà darrere una urna enorme
de, bueno,
una instal·lació de vidre
de 20 metres,
a l'altre costat,
tot ple de cabell humà,
perquè es veu que
quan vam fotre al camp,
o sigui,
vam evacuar al camp,
els nazis no van tenir temps
de destruir els magatzems,
hi havia uns magatzems
que seien que anar a ull,
que anar a dos,
que era,
els magatzems
on guardaven
totes les maletes,
totes els efectes personals
de la gent que matava el cabell,
tot això,
ho guardaven allà,
i van, bueno,
van haver de marxar corrents,
i això,
els russos
quan van entrar
ho van veure
i es va conservar,
i tu hi veus allà
molts objectes,
hi veus allà
raspalls de dents,
hi veus
una altra escena
molt forta,
que és quan veus
tots sabates de nens,
que això et quedes,
hòstia,
sabates de nens petits,
eh?
Sí, sí.
ara dius,
hòstia,
clar.
O sigui,
tu vas passant
i normalment
ja la visita
està feta
amb una delicadesa extrema,
el guia...
Està guiada,
visita guiada.
Sí, sí,
sí,
ha de ser guiada,
per força.
El guia era alemany,
ho va dir,
en germà i tal,
el grup era
menys heterogènic,
no hi havia cap jueu,
ni res,
doncs,
bé,
però això sí,
saps allò
que les guies
fan a codi digital,
una cosa
hiper sèria,
ell explicant
tot,
tal,
molt seriós,
hiper,
hiper seriós,
perquè ara ja estava explicant.
Llavors,
això,
es fan el recorregut,
et baixen a les eres
on te'l vas a fer
el Maximilian Kolbe,
aquest sacerdot
que era monje franciscano,
que el van portar ja,
detingut,
per una sèrie de,
bueno,
delictes,
perquè era monje franciscano,
ell i uns altres i tal.
I va haver-hi un intent
de fuga del camp
i llavors,
quan havien aquestes coses,
els alemanys
anaven a la barraca
on estava,
el que s'havien intentat fugar
i deien,
bé,
doncs,
doncs,
vas a matar a 10,
en castigo,
i ells va a ferir
per un pare de família
que estava ja,
que va estar pregant
total a nit,
dient,
que el señor,
perquè jo,
ho he de ferir
d'aquí,
per mi mujer,
per mis hijos,
tal y qual,
i ells va a ferir,
van a la CSS
i van a dir,
jo,
quere ocupar su lugar.
I la CSS van dir,
venga,
sí,
tú no,
tú sí,
i el van a fusillar,
el van a fer santo
després,
i ja,
a la cela,
un pequeño altar
i es mostró
on estava.
Bueno,
i vas continuant,
i al final de la visita,
que és una cosa
que allà ens hem quedat
impressionant,
nosaltres pensàvem
que,
de fet,
les càmeres de gas
i els crematoris
de Birkenau,
de l'altre camp,
del camp gran,
els alemanys
se'ls van destruir
completament,
perquè no quedessin proves.
Però,
les primeres execucions
es van fer a Auschwitz-U,
hi havia una càmera de gas
com petita,
diguem-ne,
te prometes,
i allà van fer
les primeres execucions
i va començar,
bueno,
van agafar un centrisme,
potser van matar
ja 20.000 persones
i després ja la van tancar,
la van deixar
com un refugi antiaeri
i van portar
tota la industrialització
de la mort,
diguem-ne,
la van portar
al camp gran
de Birkenau.
Però aquesta
s'ha quedat,
per tant,
entres
a una càmera de gas
i després,
quan surts
de la càmera de gas,
hi ha dos crematoris.
En aquell moment,
tothom que estava i tal,
en aquell moment
tothom que va entrar
es va callar,
es van quedar callats,
muts,
tothom,
tothom.
És molt impactant.
Però i a això
que anava gent
que vull dir,
jo anava molt de respecte,
perquè a mi és un tema
que sempre em...
Però hi havia gent
que sense faltar el respecte,
però sí que estava
una mica,
parlava,
feia una brometa
entre ells,
saps allò,
quan estàvem
per les parts de la visita
més,
veiem fotografies,
exacte.
Però en aquell moment,
tothom
es va quedar
callat.
Impactat.
algú molt impactat
i els altres,
però tots callats.
Això és el que em va...
O sigui,
hi havia un lleterero
a l'entrada
que et diu
preguem els visitants
que tinguin en compte
que aquí,
en aquest post
van morir
milers de persones,
tinguin respecte i tal.
Però jo no sé
si la gent va
per al lleterero
o no i tal,
però jo crec que és automàtic.
Tu entres allà dintre
i és automàtic.
I és un lloc
terrible.
com a lloc
és...
Són quatre parets.
Quatre parets.
Quatre parets tancades
i tal.
Vull dir,
no...
Amb un terra
i amb un sostre,
no?
Sí, sí, sí.
És com un túnel.
Un cup.
És un túnel,
un túnel llarg
d'uns 20 metres o així
i veritablement
no és un tema allò
aïllat,
allò amb comportes.
No, no, no.
És una entrada.
Les portes
suposo que no estan
i tal, no?
Hi havia, suposo,
algun tipus de càmera
perquè està obert, no?
Però entres a dintre
i es veu coses molt fortes
que no sé si comentar-les aquí
però es veuen les ungles
a la paret, eh?
Les quedes,
et quedes dispersos
i veus els crematoris, no?
Jo quan vaig sortir allà
dius, hòstia...
Bueno,
perquè veus el que ha passat.
De veritat
que gent sensible,
molt sensible,
potser no és recomanable
aquesta visita
però si sou una gent
més normal
en aquest sentit
diu que aguanteu
aquestes coses...
O mentalitzada
el que ens ha de veure amb...
O mentalitzada
és...
Són moments puntuals, eh?
Són moments puntuals.
O sigui, no és un...
un recorrido de l'error.
No és un recorrido de l'error
No és un recorrido de l'error
i no se creen
i està tot amb una exquisitez
vull dir, aquí no...
No hi ha res,
no hi ha cap cosa
perquè no,
és allò que t'ho mostren
i ja és el moment
com tu m'ha dit
i ja està.
I quan surts allà
vas a l'altra part de la visita
que és el camp de Birkenau
que aquest és
més aviat escenogràfic
ho hem vist a totes les pel·lícules
heu vist la...
la via aquesta
d'aquesta música
que està posant ara
a la llista de Cinder
quan entran
que es veu
el tros de via
i és com una instal·lació així
és com unes...
bueno,
tot hem vist el camp aquest,
no?
Diguem-ne.
Llavors entraven dintre,
la via entrava dintre del camp
és enorme,
enorme,
a més es conserven
totes les alambrades
i tal,
es conserven molts barracons.
Es pots visitar un barracó
perquè veus
com dintre del que són
unes plataformes de fusta
ja posaven a tres persones
en cada plataforma de fusta
jo lliteres
i està bastant envellit,
diguem-ne,
però et fas l'idea de com...
Llavors aquest no impressiona tant,
impressiona en el moment
que saps el que va passar ahir
però bueno,
és un espai obert
i veus l'enorme que era,
vull dir,
com aquesta industrialització
no arribava.
I l'altre és més impressionant
pel tema aquest,
per aquests puestos que passes,
pel pel cabell,
per la visita a la càmera i tal
i l'altra personagrafia.
Jo crec que una vegada a la vida,
jo no tornaré,
penso,
però una vegada a la vida
és recomanable
per prendre consciència
i si has estudiat una mica
aquesta història,
a mi aquesta història
personalment m'interessa bastant
i ja vam parlar
del llibre aquell de Primo Levi,
d'un supervivent d'allà,
de Monowitz.
Vull dir,
sempre...
Jo crec que val la pena,
val la pena.
Sí,
a veure,
jo no aquest,
però sí que fa,
no sé,
potser ja fa 15-20 anys
que vaig anar a Berlín
i llavors vam aprofitar,
vam anar a visitar també,
no me'n recordo del nom,
un camp de concentració
que hi havia molt a prop de Berlín,
potser estava una horeta de camí
o menys,
no me'n recordo.
també vam fer la visita guiada,
vull dir,
no es veu tanta barbaritat,
potser,
o que amb el temps
potser també heu oblidat coses.
Sí.
Jo me'n recordo
que sí que era molt impactant,
no?
I allò que dius tu,
si tens molta sensibilitat,
el guiaia ens ho va dir,
si en algun moment
no us trobeu bé
o pel que sigui
veieu que no,
doncs no passa res,
m'ho dieu,
sortim i ja està.
Gajau?
Està a Múnich o no?
No me'n recordo,
era molt a prop de Berlín,
era molt a prop,
és també ser molt impactant,
moltíssim,
perquè també hi ha el que tu dius tu,
hi ha els catres,
les lliteres,
hi ha vitines amb el pijama,
aquell de ratlles
que portaven posar,
també aquestes coses,
no?
Això deu ser un camp...
I el que sí que me'n recordo
sobretot,
a veure si ho trobes,
perquè no sabia
que avui comentaries això,
si no sí que ho hagués buscat.
Aquest és un camp...
El que sí que ens van estar explicant
que allà a Alemanya,
i que allà sí que són alemanys,
com el que tu comentes d'allà a Polònia,
però aquí a Alemanya
sí que són ells alemanys,
i que és obligatori,
és una visita obligatòria didàctica
per totes les escoles,
no me'n recordo
quin nivell escolar ens van dir,
i llavors és obligatori,
o sigui,
tots els nens alemanys,
nens i nenes,
han de passar obligatoriament
i han de fer aquesta visita,
almenys un cop
durant l'any...
Hi havia escoles,
en alguns llibres hi havia escoles també.
Perquè és una manera
de recordar el passat,
que ells coneguin aquest passat.
Aquest deu ser...
I que no és...
que això no es torni,
que no pugui mai tornar a passar,
però que ells ho coneguin,
que això va passar.
Aquest estava a prop
deu ser d'algun camp
per presons polítics,
perquè tema d'extermini i tal
ho van portar tota Polònia,
perquè no volien...
Segurament, segurament.
Però si és...
Ja ha passat anys
i ja amb el temps...
Si és de Hau,
és un dels camps més mortífers,
allò,
per presons polítiques,
allò,
de manera tots els comunistes,
tota la gent aquesta,
quan Hitler va arribar al poder,
que van fer una neteja
dels carrers,
diguem-ne,
o sigui,
van ja,
comunistes,
intel·lectuals,
segur que homosexuals,
gent d'aquesta.
Sí, sí,
segur que...
De Hau,
De Hau va ser terrible,
eh?
No sé si recordeu la pel·lícula
aquesta dels rebels de swing.
Ah, sí?
Sí,
que hi ha un...
que s'allesta
a les joventudes hitlerianes
o no sé què,
llavors,
un encàrrec que le fan
és,
parlen de coses molt fortes,
eh?
Que va repartint les cendres,
per dir,
a mi ha matat un comunista,
jo crec que encara no jueus,
per l'època que és,
encara no,
ha matat un comunista
o algun d'aquests i tal.
I ell porta la capsa
amb les cendres
a la família,
però la porta com dient,
toma,
mira lo que hemos hecho con tú,
saps?
I quan veu això,
el tio li entra una crisi
i ho deixa tot
i es posa a plorar i tal,
no,
perquè li fan fer això.
Clar, clar, clar.
Hauríem de tirar en marxa,
portem mitja hora.
Sí, eh?
No,
que portem 30 minuts.
Vale,
doncs ja està.
Jo ja he parlat prou
i ara deixo el testimoni
a la resta
i bueno,
però si podeu una vegada...
És molt poc radiofònic.
Ah, vale, vale.
Vale,
però això és la rompida
d'aquest any,
de 2019.
Clar,
però el problema d'aquí,
de sentir-ho per la oïda,
és que no s'aprecia,
perquè és un tema de vibració.
Clar,
per això, per això.
Un tema de vibració,
perquè aquí tu sens i dius,
bueno,
no sé sempre,
però no,
és vibració,
comença a vibrar-te
tot el cos,
però tot el cos,
i el cor,
comença a vibrar-te el cor,
de veritat,
i hòstia.
I l'Ana Belén,
que està una mica explicant
amb aquest fons constantment
de brub,
brub,
que sentiu,
que això són els tambors,
que estem explicant aquí i tal,
però una mica perquè,
bueno,
una mica per posar,
clar,
és molt difícil,
a vegades al món de la televisió,
ai,
de la televisió de la ràdio,
és molt difícil aportar
el que és el que se sent
i en viu,
però bueno,
com a mínim fer la idea.
I per Toledo,
què tal, Rosa?
Vinga.
Per Toledo molt bé també,
també és patrimoni de la humanitat
a nivell artístic,
artístic,
artístic,
artístic,
artístic,
i bueno,
és que de fet és una ciutat museu,
és que és una passada.
Sí, totalment.
El casc antic,
que jo l'altra part ja no la vam visitar,
però sí que el que és el casc antic,
és una confluència de cultures,
de fet el seu origen és romà,
la van fundar els romans,
era la Toletum romana,
després dels romans
van venir els vicigots,
els gots,
i després ja els,
bueno,
se suposa que aquests ja eren cristians,
no?
i després ja la invasió d'àrab,
de la península,
llavors va ser molts segles
de cultura àrab,
i a més en convivència també dels jueus,
ja els cristians, jueus, àrab,
després ja amb el temps ja sabeu què va passar,
que ja arriben els reis catòlics,
i llavors,
per motius diferents,
els jueus ho emboliquen tot,
els jueus fora,
els araps fora,
i llavors es quedaran només ells,
els cristians,
però ja està.
Tot arregladet.
Llavors això té una riquesa
d'arquitectònica,
cultural,
d'artesania,
és un tipus que...
Les espaces de Toledo,
les damesquinados,
tot això, no?
Hi ha edificis xulíssims,
hi ha edificis cristians,
la catedral, per exemple,
és maquíssima de veure,
no està...
En principi ja tenia dos torres així paral·leles,
però al final només van acabar una,
així amb espinacles i tal,
molt xula.
La visita amb audioguia
vam estar com dues o tres hores,
vull dir,
perquè et recrees
allà veient la de riquesa,
la de coses que tenen.
Com es diu allò,
aquell forat,
no me'n recordo mai,
que està,
quan passes per la,
pel clar histori,
ai, perdó,
per la girola,
dones la volta,
hi ha una cosa,
el transparente.
No sé.
Això no deia l'audioguia?
No me'n recordo.
No me'n recordo.
Vale, vale, vale,
perdó,
no me'n recordo.
Ara pensava que igual parlaves
de la cúpula aquella
o de la línia interna.
Sí,
és que hi ha un moment
que hi ha una mena
que li diuen el transparente.
És que et perds
una de coses que n'hi ha.
Després hi ha també
la sacristia,
el claustre,
allà guarden també
coses del greco,
bueno,
coses, vull dir,
pintures del greco,
tenen l'espòlio,
l'espòlio,
és una meravella.
Tenen uns quadres allà,
és que és una passada tot,
no?
Doncs això tens cristianes,
tens mezquites,
per exemple,
la mezquita del Cristo de la Luz,
que aquesta és autèntica,
és del segle,
no sé si van dir,
segle XII o així,
vull dir,
autèntica àrapa,
feta pels àrabs
i dedicada al culte
dels àrabs,
dels musulmans.
Després tens sinagogues també,
hi ha dues que es poden visitar,
n'hi ha més,
però hi ha dues que es poden visitar
que val moltíssim la pena,
que és la de Santa Maria la Blanca,
i l'altra és la del Trànsito,
però que ha fetes a l'estil Mudéjar.
Clar,
perquè eren els àrabs
que són qui s'havia construït,
qui eren els àrabs?
Eren bons albanyils,
eren bons paletes,
eren bons arquitectes,
mestres d'obra,
llavors sempre li encarregaven
les feines als àrabs.
I llavors,
però ho feien amb l'arc de ferradura,
i bons avenistes,
a la seva manera,
avenistes,
bé,
els artesonats,
els artesonats,
els sostres,
bueno,
preciosos,
i les lleceries que fan,
que són un adorno,
eren amb elements,
sempre això ho recargaven molt,
que són elements molt senzills,
molt barats,
i en canvi el resultat és maquíssim,
perquè ja veus,
amb el totxo,
construïem totxo,
construïem guix,
i amb la fusta,
i feien meravelles.
Preciós,
és una passada,
tota l'art Mudéjar que n'hi ha.
Hi ha una iglècia també,
que és Mudéjar,
que és la de Sant Sebastià de la Raval,
que també és preciosa,
van poder entrar per l'ins,
mira,
al final ens van quedar amb una missa,
a les 20 al vespre,
que fan,
amb la Setmana Santa,
amb la Ocabra,
amb la novena,
no sé què,
doncs ens vam quedar amb la missa,
perquè ja t'estaves mirant aquella iglècia,
i ja feien la missa de les 8,
doncs mira,
ens vam quedar amb la missa de mitjoreta,
doncs bueno,
i és una passada,
no?
O tenen també,
bueno,
a part les muralles també,
que està tota murallada,
després tenen l'Hospital de Tavera,
que això val molt la pena també,
que és d'estil,
no es gentista,
perquè tot això va ser,
amb l'arribada del rei,
perdó,
de l'emperador,
Carlos V,
que era,
bueno,
l'emperador d'Alemanya,
era primero d'Alemanya
i quinto d'Espanya,
no?
Carlos primero d'Espanya
i quinto d'Alemanya,
això,
perquè vam estudiar,
clar,
clar,
doncs això,
que és aquell estil,
amb aquest bloc de pedra
tan grosses,
tan quadrades,
i després,
al final,
aquells dintells
que fan com uns faig de pedra,
sí,
ja me'n recordo,
sí senyor,
sí,
sí,
sí,
bueno,
és impressionant aquest hospital,
amb el plat interior,
també així,
amb porxat,
i l'únic que jo no vaig entrar,
em sembla,
no vaig entrar,
però...
Conserven una botica,
o sigui,
una antiga farmàcia,
tal com era a l'època,
perquè clar,
era dedicada a hospital,
amb estarros,
amb es pot de vidre,
de ceràmica,
una passada preciós,
després,
tot el que havia estat,
les sales de la infermeria,
doncs ara era,
o la biblioteca,
clar,
perquè després ja era la gent noble
que l'havien agafat,
i llavors vivien,
no me'n recordo qui ens van dir,
un personatge d'aquest així noble,
no?
milles reines o reis,
i també és superxulo,
és moltíssim,
allà també tenen quadres del greco,
tenen el batisme de Sant,
del Gesúl Cris,
a mans de Juan Bautista,
i d'altres coses,
i Sant Agustín,
em penso que era també,
tot aquests sants,
no?
Preciós.
Després ja també tenen la casa museu
del greco,
que realment no va ser la seva casa,
però bueno,
es van pensar que amb el seu moment
que ell la podia haver comprat,
però és igual,
no importa,
la casa és preciosa també,
d'estil també árabe i tal,
i ella sí que tenen també molts quadres,
tenen aquelles que són les vistes de Toledo,
que amb aquell pala,
no?,
de l'època,
que ja ho sé que és tal qual,
i té tot el que lleuen a l'apostolado,
que són tota la sèrie de quadres
que va fer el Jesucrist al mig
i després els altres deixebles,
no?,
els altres apòstols,
amb Sant Pedra,
amb Sant Pau,
les llàgrimes,
quadres de les llàgrimes de Sant Pera,
perquè sabeu que Sant Pera va negar tres vegades
a Jesucrist,
doncs són les llàgrimes,
vam veure un aquí,
un altre a la catedral,
vull dir,
que va fer diverses versions d'aquest quadre,
no?,
per exemple,
molt maco,
i després,
doncs clar,
el senyor,
l'enterrament del senyor d'Orgat,
que no era conde d'Orgat,
era un senyor,
vull dir,
no tenia cap títol nobiliari,
el tenen exposat,
que és un supergran,
tot i una pres,
preciós,
i és una passada,
també és preciós,
i entres només a veure això,
perquè està a l'església,
però allà ho han separat,
el que era la iglesia de Sant Otomé
o Sant Román,
i també és una passada,
també és una barbaritat,
vull dir que és una visita
en tots els sentits,
i després el que està molt bé
és fer les visites guiades,
Clar,
Toledo té 12 colines,
12 aturons,
i clar,
és pujar,
baixar,
pujar i baixar,
i a més carrerons,
que eren el barri Jueu,
el call Jueu,
i ara,
feta així amb aquesta arquitectura
de carrers molt estrets,
que és com una mica,
és laberíntic pràcticament,
no sé com,
que al final allà el segon,
tercer dia,
pues hi ha més o menys t'orientes,
però quan arriba,
i ara pa on t'hi tiro,
doncs va molt bé fer les visites guiades,
perquè a més són gent d'allà,
que en sap moltíssim,
a nosaltres el guia,
em recordava una mica el Xesco,
quan fa aquestes visites per Barcelona,
o així molt amè,
i molt dit xarachero,
que era d'allà de Toledo,
jo visc aquí a la plaça Zocó d'Ober,
que és l'antic Zocó Árabi,
i tot això,
clar,
t'explica molt una vegada.
S'ho sap perfectament,
clar.
I la visita noturna també és molt xula,
perquè et porten a veure,
doncs a Casas Jueves,
per exemple,
els sòtanos aquells,
que podien fer servir,
clar,
era tota l'època dels conversos,
que de cara a fora,
tu t'havies convertit,
i ja estaves practicant la religió cristiana,
i adoraves a la Verge Maria,
i tots els anys,
però, clar,
de portes endins,
encara molts d'ells continuaven practicant els seus rites,
amb la minval,
la no sé què,
bueno,
t'ho expliquen,
per ser una de la sinagoga,
la de Trànsito,
és també el Museu de la Cultura Jueva,
i també és molt interessant tot el que tenen allà exposat,
doncs a la nocturna la visita notúna és molt xula,
et porten a veure això,
et porten a veure unes restes també d'un aljibe molt xulo,
i tot el tema del Toledo romàntic,
de l'època de Becker,
amb els cobertizos,
que els cobertizos són els plats que feien els convents,
normalment eren de monges,
per passar d'una banda a l'altra,
que com que no podies créixer l'edifici,
no podies créixer cap a...
Doncs què feien llavors?
Cobrir el carrer,
i construïen aquí,
o sigui, construïen a sobre del carrer,
i els cobertizos és això,
és molt interessant,
perquè tu estàs passant a sota,
és un carrer,
però bueno,
el tens cobert de cop i volta,
el tens cobert.
No plau,
vaja,
històries de Becker,
de Gustavo Adolfo Becker,
que va viure una temporada,
uns quants anys allà a Toledo,
i va revolucionar Toledo,
que el sevillano allà,
bueno, vean,
i diu que es va inspirar
bona part de les seves trimes i legendes,
allà a la ciutat de Toledo,
després al Paco de Lucía
també es va comprar una casa,
que es diu Entre dos Aguas,
ah, mira,
clar, perquè de fet Toledo
és d'estar també una mica,
per ser vist a película,
ja parlem un altre dia,
però resulta que va viure
molt poc temps allà,
perquè clar,
quan va veure que estava
a 50 metres d'un convent,
i clar,
resulta que allà a les nits,
bueno,
les campanes no paren,
i a totes les hores
sonen les campanes,
i el bo que els dos mesos va dir,
mira,
em vinc la casa,
jo aquí no aguanto,
i ara és un hotel,
ara és un hotel
que pots anar a jutjar-te si vols.
I és un de les campanes també.
Però és un de les campanes.
Clar,
però tu ja ho saps
i va sonar-hi tot.
També l'encant de les campanes.
Jo no vaig a dormir allà,
jo estava al portavisagra,
que era més a baix,
al costat de les portes de visagra,
que són dos torreons així també,
de l'època de Carlos V.
I l'Alcácer és visitable,
no?
Es veu que sí,
però jo no,
d'entrada no tenia gaire interès,
no tenia gaire interès,
perquè a més és el Museu de l'Exèrcit,
no sé què.
I arquitectònicament,
no.
És de l'època també de Carlos V.
Sí.
I bueno.
Sí,
però està molt retocat,
una cosa molt rara.
A l'Alcácer de Segovia,
és més a Cinc Castillos,
però agrada més,
el de Segovia.
Aquest jo tampoc em vaig anar a Toledo,
no m'ho van recomanar,
i ningú ens va dir que...
No, no, no.
Vam fer tot l'altre
que tu has explicat més o menys,
però...
Tens tantes coses per veure
que al final...
I el que és molt xulo
és fer la vista panoràmica
des de fora,
és clar,
des de la carretera
que puja fins al parador,
que van pujar fins al parador també,
i la vista és impressionant,
allò és.
A veure,
jo vaig anar amb tren
des de Madrid a Toledo
i des de la sessió del tren
tens una vista meravellosa,
sobres del tren
que has de pujar,
tota la màquilla
llavors tens una vista
de l'Alcácer,
no sé què,
és preciós.
Tens una vista
de la sortida del tren
que és al·lucinant,
que vas dir,
ostres,
quina vista més maca,
no t'esperes,
no?
Perquè està baix
i llavors està pujant.
Molt bé, molt bé.
Val molt la pena,
val molt la pena.
I es menja molt bé també.
Sí, sí,
això sí,
mare meva.
El coche frito,
las torrijas,
madre mía.
I tenen unes pastisseries
por ahí.
I las confiterías novenas.
Oh, las confiterías.
Hi ha una en una plaça,
no me'n recordo,
que ja em vaig fotre de confits,
no em diguis aquest típic.
Eh,
preve esto,
preve lo triosita.
Ah, això, això.
Las marquesínas,
la marquesita,
las...
Una cosa,
ara,
és tot,
però sucre 100%,
és una cosa,
vull dir,
és potencial.
Bueno,
però com deia el guia,
el guia diu,
mira,
és que ja pujat els toledanos
i ja portem el gimnàs a sobre.
Clar,
clar,
clar,
has de pujar i baixar contínuament.
Clar,
clar,
per això ho dic.
I després ho compensem
amb els mazapans.
Clar.
Molt bé.
Vas menjar cotxe millor,
o sigui?
Sí,
clar,
el cotxe frito,
molt bo,
molt bo.
El cotxe frito és molt bo,
eh?
És boníssim.
Ara,
el cotxe frito a ple estiu
no ho facis,
eh?
Jo vaig fer-ho a Salamanca
a la nit
i vaig passar tàig suant
com un camell,
eh?
Vas dir que és a més a 40 graus
que estàvem aquell dia
i a la nit estàvem a 25
i vaig dir,
ai,
però jo crec que parla del cotxe frito,
jo crec que parla del cotxe frito.
Ja em va fotre a mi,
vam ja el cotxe frito a les nassos,
no?
Suant,
però no parava de suar,
mira que jo sóc de poc suar,
no sóc persona.
Fes la digestió.
I aigua,
i molt delicat.
És com qui vas tu,
ja,
si vol menjar una fabada
al ple amè d'agost,
que dius que no és el moment.
I a la nit,
i a la nit,
tot a la nit.
I a la nit,
no?
Que vas dir,
mare meva,
quina nit vaig passar?
Bueno.
Són els riscos
de la vida de turista,
això.
Fames a ple estiu,
no cal, eh?
Bueno,
però també mola,
eh?
En tot cas ha de venir de...
Home,
pitjor si dors acompanyat,
no?
Avui n'hi menjar.
I si no la cassoleta,
i si no la cassoleta,
perquè són.
A la nit,
també.
Ostres,
allò...
Vem diria,
però la cassoleta,
bueno,
no vam rebentar
perquè dius no ho volem,
això,
però allò era...
Proximo.
Què sé què era allò?
No sé,
no?
Era allò que era de mongeta blanca,
mongeta,
chorizo,
la puta aquella de què era?
D'anac o de no sé què,
era anac,
era anac,
allò era greix,
però com 2.000 calories
per anar a dormir, eh?
Déu-n'hi-do.
Bueno,
doncs,
ja que estem una mica truculents,
seguim parlant de coses truculentes,
hi ha un llibre,
ja sabeu que jo he llegit una miqueta
el Pierre Lametre,
que és un senyor bastant fosc,
és un llibre francès,
que ha fet una sèrie de llibres
que estan vinculades
amb diversos personatges,
que tampoc entrem,
que ja m'ha explicat més d'una vegada aquí,
el David i jo almenys que l'han llegit,
però bueno,
són uns assassinats una miqueta passats a voltes,
i a partir d'aquí,
el nom surt com es diu,
el Camil,
que és l'inspector,
Camil Verhoeven,
que és el que s'encarrega una miqueta
de controlador d'això,
amb uns personatges molt peculiars,
que són el contrapunt,
una miqueta divertit,
de les situacions portades al límit,
però el senyor Pierre Lametre
va escriure un llibre
que es veia
Nos vemos allà arriba,
que fa poc s'ha fet una pel·lícula,
per cert,
no farà costat d'un any,
que la pel·lícula estava molt bé,
perquè era molt fidel al llibre,
i és un element contrari
del que seria el que hem vist fins ara.
del thriller passa a una història
vinculada amb la Primera Guerra Mundial,
que és aquesta de Nos vemos allà arriba,
que no és d'aquí llegit,
ho dic perquè hi ha una referència,
en què hi ha dos personatges,
els quals,
un per salvar l'altre,
al que ha de salvar-lo una bomba,
li destrossa tota la cara,
és a dir,
li deixa sense mandíbula inferior,
per exemple,
i llavors,
a partir d'aquí,
ell,
l'altre estova sempre compromès a ajudar-lo
amb tot el seu procés,
i resulta que aquest nano
acaba sent un déspota,
aprofitant la seva desgràcia,
la seva pena,
doncs,
acaba sent una persona bastant així,
i ho dic perquè aquest home
està vinculat amb una família
concreta,
que és la família Pericó,
és la que es diu Pericort,
i la segona part,
que és el llibre que he llegit,
que es diu
Los colores de l'incendio,
és una miqueta,
doncs,
seguir,
i llavors,
aquest nano,
que la pel·lícula i el llibre
que hem vist,
que hem llegit,
doncs,
al final,
per una decisió,
aquest nano que té aquesta problemàtica
que ha donat a la guerra,
resulta que el seu pare morirà,
i és on comença el llibre,
és a dir,
el fill s'ha suïcidat,
el pare mort,
per una mort natural,
s'entén,
i llavors quedarà la filla,
i aquesta filla reprèn la història,
segueix la història,
i entrem en el període d'entreguerres,
el període dels anys 20,
fins als anys 30 i pico,
aproximadament,
i llavors,
el que sembla una història
que no ha d'anar molt més enllà,
com sempre fa el senyor Lametre,
l'enfosqueix d'una forma terrible,
en aquest cas,
el que planteja ja és que,
per exemple,
això passa a les 10 primeres pàgines,
és a dir,
l'enterrament,
a partir d'aquí,
aquesta dona,
que és rica,
perquè el seu pare té un banc,
el banc pericor,
que és molt important
i molt d'allonsis,
té un fill,
i en el moment de l'enterrament,
el fill decideix llançar-se per al balcó,
que ja,
a partir d'aquí,
et crea allò que fa el per Lametre,
que això té molta mala baba,
de cop i volta te la fot,
però d'una forma que dius,
ara què ha passat aquí?
I llavors,
és el que fa ja és trist la situació
i et duplica aquest element,
i llavors aquí t'ho planteja.
I a partir d'aquí,
es comença a moure
una mena de taranyina terrible,
al voltant de,
què passa amb aquesta dona,
una dona rica,
que és heredera d'un banc,
i a partir d'aquí,
els interessos,
el que fa una persona
que té una relació una mica oberta,
el que fa el seu cunyat,
el que fa una altra persona,
que no vull entrar més en matèria,
i vas veient tot el que han fet.
Per què s'ha tirat pel balcó
aquesta criatura de 10 anys?
Quin motiu hi ha al darrere?
Què és un motiu truculent?
Com se la volen carregar,
l'amens de poder,
i com aconsegueixen definitivament
a ella deixar-la en un costat.
La deixen pobra com una mala cosa.
Però vindrà després
el que vindrà després.
Ella mourà també
les seves taranyines,
i ja veurem què passa.
No vull dir-ho.
Però és una història
de venjança brutal.
En general,
per una banda,
per l'altra,
per tot arreu,
i és una cosa que veus,
ostres,
ara què passarà?
Ara què li dirà?
ara què buscarà?
Per què fa això?
Ho està fent amb bona intenció?
Tant ell,
l'altre,
com ella.
És a dir,
per què ho està fent?
És a dir,
quines intencions?
Allà ningú és bo.
Ningú és bo.
Ni el nen.
Això és un espòiler com una casa.
Com una casa.
L'acabo de liar.
Però no,
però és veritat,
no,
però a més d'aquest espòiler
com una casa,
encara que ho hagi una mica dit,
és que és tan enorme
tot això com es remou,
que realment,
doncs,
és un llibre,
insisteixo,
ara,
és molt important llegir el primer.
I jo crec que faltarà una tercera,
una tercera part
d'aquesta trilogia
que bàsicament estarà vinculada,
crec,
a la Segona Guerra Mundial.
Em permets fer-te una pregunta?
Sí.
Aquesta,
o sigui,
de la manera que ho has explicat,
si més o no,
sí,
sí,
sí,
jo el que interpreto
és que tota la foscor mental que tenim,
sí,
i ja vaig bastant allà,
és precisament perquè ens han passat
moltes coses d'aquestes,
no?
Clar,
sí,
és que per aquí bona cosa,
és a dir,
ella ha passat per un tràngol importantíssim
al llibre anterior,
i és que el seu marit era un estafador
de quatre parets de nassos,
i estafava amb l'enterrament dels morts
de la gent de la Primera Guerra Mundial.
Imagina't,
es feia ric,
doncs,
agafant taïts,
vull dir,
barats,
no enterrant-los,
cremant-los,
vull dir,
clar,
és que clar,
és que tot el que fa aquest senyor
és com molt truculent,
però que també està basat en coses
que van passar a l'època,
no està fent...
Segur.
Clar,
vull dir,
m'entens?
Clar,
llavors,
ella ja viu en una situació complicada,
no?
Vull dir,
el seu pare és una mena de gran gerifante
que no té tampoc escrúpols,
conviu amb una persona
que inicialment
sembla que sigui molt bona persona
i després resulta que aquesta persona
fa altres coses,
no?
Que no són gens correctes,
no?
a nivell sexual,
és a dir,
hi ha moltes coses
que dius,
ostres,
quin horror,
no?
És a dir,
què està passant aquí?
Però bueno,
això ja és la metre,
per tant,
no ens hem d'espantar.
L'únic que no ho fa d'una forma fosca,
ho fa d'una forma elegant,
és aquesta línia
d'aquests llibres més elegants
que fa ell
i bueno,
i la veritat és que està xulo.
Bueno, xulo,
a veure,
no és un llibre amable,
però clar,
però és un llibre
que et fa reaccionar,
és com una pel·lícula
que et dius,
eh,
què ha passat aquí,
no?
Doncs això és el que passa
amb aquesta literatura.
És que la xuleria
té diferents versions.
Clar,
clar,
clar,
que és una cosa
molt determinada,
no?
Fem una cosa,
com ens queden 12 minuts,
Jaume,
parles una mica
de la història del Bronx
i del guardaespaldes
i si ens dona temps
el Rosa
ens acaba de parlar
de l'hora de teatre,
és que avui ens ha agafat el temps.
Millor que parli de...
Sí,
com vulguis,
eh?
O si vols parlar de la...
Home,
és actual i...
No,
és que no has parlat,
per això dic que una miqueta
per tenir...
No, jo ja escolto,
m'agrada molt.
Com digui,
doncs parlo una mica
de la teatre.
No, no, no,
ho explico rapidet
i ja està.
Més que ara és perquè
encara està en cartellera,
jo diria que estava
fins al dia 11 de maig,
si no m'equivoco,
al Teatre Romea
i, bueno,
doncs penso que sí
que val de la pena encara.
Senyora de Rojo
sobre Fondo Gris.
Exacte,
Senyora de Rojo
sobre Fondo Gris,
que és una novel·la
de Miguel de Libes.
Sí,
oh,
sí,
no n'ha conçut,
Sacristán,
llavors dices,
hombre,
aquí s'ha de veure,
no?
Clar,
de fet,
José Sacristán
ja era amic
de Miguel de Libes,
eren amics,
i ell ja en alguna ocasió
ho va intentar portar
al teatre,
però Miguel de Libes
deia que no,
que era conscient
que era un tema
molt personal,
i ara no diré
per què,
que no,
però fins que ja
al final sí que ho va aconseguir
i de fet ja va tenir
el seu permís,
no?
Però després de tot,
tot i així ho ha fet
amb el temps,
ja ho ha fet ja,
bueno,
ja sabeu que Miguel de Libes
ja va morir també
un soliloqui,
no és un monòleg,
però si et diuen
que és un monòleg
que si tu et diriges
al públic,
de fet no,
és un soliloqui
que està parlant
amb si mateix,
és un pintor,
és un pintor
que, bueno,
està en crisi
perquè ja no crea,
no està motivat,
i no,
que de fet
és el altre ego
de Miguel de Libes,
eh?
Com va ser que es deia això?
Un soliloqui,
un soliloqui,
un soliloqui,
sí,
igual que ja va fer
en 5 hores
amb Mario,
eh?
També era amb el personatge
de l'Anna,
de la Menchu,
doncs aquí
és el senyor
qui ho fa,
i a dir
que és l'altre,
l'altre,
jo,
l'altre de Miguel de Libes
perquè el que fa
és explicar
un moment molt crucial
de la seva vida,
era quan una
de les seves filles
i un jove
estaven a la presó
perquè eren,
on havia gent
que havien estat
participant en partits
i tal,
i llavors era
l'època franquista
de repressió
i llavors tenia
aquesta filla
amb aquest,
amb aquest gendre
a la presó
i a la vegada
la seva mujer,
la seva dona,
l'Anna,
bueno,
li van detectar
una malaltia
que d'entrada
no se suposava
que seria tan
dolent el tema,
bueno,
també un tema
d'hospitals
i d'operacions
que pensaven
que sí que podia
sortir-se
i que al final no
i total,
el resultat va ser
que va morir
amb 48 anys
i ella era
el pilar
de Miguel de Libes,
era el seu pilar
de vida,
ell sempre deia
que l'escrivia
per ella,
perquè ella s'ho legís
i que ella li corregís
i que ella li...
i clar,
quan li va faltar
ella,
com que no tenia motivació
per continuar vivint
ni res per l'estil,
i llavors és això,
la senyora de Rojo
és ella,
és ella,
sobre el fondo gris,
el fondo gris
és l'època
que els hi va tocar viure,
tant a nivell polític
en què s'estava vivint
a Espanya
com a ells personalment,
clar,
aquesta tragèdia personal
que van viure,
no?
Està feta
amb molt de respecte,
a la scenografia
és molt senzilla,
és gris,
clar,
és gris,
hi ha una cadira,
una mica de taula,
una mica,
com si fos una mica
l'estudi d'aquest pintor
que té ja els quadres
com ets abandonats,
no?
Que no pinta,
però que està allà.
Que no pinta,
sí.
És bo que a l'estrenes
també van anar molt,
o no tots els fills,
però bona part dels fills
i fins i tot també
alguna neta
de Miguel de Libes
també ha anat a veure-ho,
no?
I va haver una de les filles
que li va dir,
no?,
al José Sagristán
que després la van a veure,
va dir,
dius que esta noche
he visto a mi madre
en el escenario,
no?
que en el sentit
que ho estava fent molt bé
i que realment,
no?
I el públic,
bueno,
el públic,
doncs encantat,
el públic sempre acaba
de pot dret
aplodint
i molt bé,
bueno,
és això,
però penseu això,
que és un...
i ella es deia
Ángeles de Castro,
que era el seu puntal.
Fantàstic.
Molt bé.
Bueno, Jaume,
de què ens vols parlar?
Veus com això era.
Que acaba,
si val la pena.
Jo només tinc dos...
Gràcies, Jaume.
Un cavallero.
Tens desxorrades.
Són dues.
Espera, espera, espera.
No, no,
que el teu també està molt...
Parla primer de guardar espalda.
que ja ha buscat la cançó.
Silenci.
Silenci,
que ara l'escolteu.
La Whitney Houston.
és que ho sento.
No, no, tranquils,
tranquils,
encara, encara,
encara,
però un segon,
un segon.
Espera,
que encara hi ha un to més alt.
Sí, sí.
Me'n recordo.
Ara.
Ara, ara.
Bueno, bueno, bueno, bueno, bueno.
Això era...
Va, fem el coro.
Las lentas, las lentas.
Las lentas.
Ah, grap.
Estiumpava,
estiumpava, eh,
amb aquesta cançó.
Vaja.
Bueno,
se intentaba.
Se intentaba, bueno.
Ràpidament.
Se m'està mirant amb ell, eh?
Aquesta banda sonora
és de les més venudes de la història, eh?
Ja, ja.
A banda de la conya
que hem fet aquí nosaltres
i aquesta cançó és una de les cançons
més milionàries.
És a dir,
és una del top 10
de les cançons
que tothom coneix.
Vull dir,
I will love you,
com es diu això?
I will love...
Ai, Dios.
No em surt.
I will always love you.
I tal.
I són dels temes, insisteixo,
més importants.
I no hem de negar
que la Gwyneth Houston
cantava com els àngels.
Sí, pobres.
Tenia una veu única.
Vull dir que això...
O sigui, ja home,
parla de...
Ja no cal amb ella,
ja ho tenim tot.
Ja home, no.
Parla, parla.
Parla.
Jo precisament el que volia era...
Kevin Korn, eh?
Volia sentir la cançó.
Salva-la.
Jo que volia era
escoltar la cançó
i donar aquesta versió
de la vida tan maca
com la que dona
aquesta dona
quan canta, no?
Vale, vale.
I a més a més,
doncs és una dona
que d'això
sí que no me'n recordo.
Ara com a trió
era una petardeta, eh,
poboreta meva.
Actuava fatal, eh?
Actuava, no.
Molt malament.
Sí, bueno.
Cantava com els àngels,
però actuava bastant fluixeta.
Jo no sé ella
la pel·lícula
que és veritablement.
Ella és cantant, també, no?
Ella és cantant, famosa.
Ah, ella és la porta d'espaldes, eh?
I ella és el que la protegeix
de...
No me'n recordo de què, però bueno.
Però ella és allò que
sempre fa la mateixa cara per tot.
Estigui enamorada,
estigui trista,
estigui preocupada.
Bueno, és una mica com la Madonna,
també, quan actua.
Jo sé, se l'ha anat també
de costat, aquesta, no?
I també una mica Lady Gaga, eh?
Però bueno.
Jo volia senzillament destacar...
Bueno, mitges, millor.
Lady Gaga.
Destacar una pel·lícula
que no és res,
però que veritablement,
quan la veus...
Vale.
Jo també.
No, no, no.
A mi no em desagrada.
Jo soc defensor
de moltes altres coses,
molt millor,
segons el meu criteri,
que no pas el que veiem aquí,
però que et deixes portar
per aquesta emoció.
I el cinema,
probablement,
té aquesta virtut, no?
Trobes una xicota com aquesta
i un actor com l'altre,
que tampoc té res de particular,
el Kevin Costner.
Si més no,
almenys a mi m'ho sembla.
vaig veure ahir ballant-ho
com molts lobos
i li falta molt, eh?
Ja per haver-hi bo.
Havies après-ho
que m'agubia tant.
És una cosa...
Però veus?
Jo no puc.
Però fixa...
Mira com el cinema pot ser
però m'agradat.
Clar.
Ara, per veure la Guàrdia Espanyol...
Però m'agradat és bona.
No, a vegades no és bona.
És com Pretty Woman.
L'altra vegada...
És com Pretty Woman,
oficial y caballero.
Ara, nos tiramos ya.
Sí, sí, sí, sí.
Però les veus...
Els poden agradar
les pel·lícules més potentes
i més allò tal,
però aquestes també.
I aquestes també, eh?
Sí, sí.
A mi em mola aquestes coses queques.
A mi, home,
la teva jornada
el regreso de Mari Poppins,
per exemple,
vull dir que...
Per exemple,
que ja parlarem un altre dia.
Però oficial y caballero
encara s'aguanta, eh?
Oficial y caballero
té dos Oscars, eh?
Sí.
O té...
La T,
la millor cancion original,
que és la del final,
la que va a la moto,
i se la lleva...
I el...
Exacte.
I el negre,
el sergent negre,
l'1-7 júnior,
sembla que és,
aquest té un Oscar també.
És veritat, tens raó,
tens raó.
Per el que les sirviu?
O què?
Això és el que hi ha.
Bueno, jo,
per aquesta pel·lícula...
Què més hi havia?
Què més de Guardaespaldas?
O una història del Bronx,
directament?
Sí, no,
perquè aquesta ja ho hem deixat clar,
no?
No, no, no,
ja no cal res més.
No, és un pel·lícula de broma.
Luego te pongo otra canción
de la Búñe de Houston.
Te pongo el rantullo,
digas, digas.
Bueno,
doncs ara ens posem una mica
més seriosos.
Aquesta del Bronx
ja l'havia vist,
però la veritat és que
qui era i tal,
digui, ah, Robert De Niro.
És l'única que ha fet
que jo sàpiga.
Com a director, dius?
Sí.
No ho sé.
A mi no em sona cap més.
Però potser sí, eh?
Però gairebé ho podem mirar,
però ho mirarem.
Però que dolç
que és aquesta pel·lícula.
Que dolça.
Precisament,
del que parla Robert De Niro
en aquesta pel·lícula
és de la manera
que, sense voler,
influïm sobre els nostres fills.
O sigui,
com els eduquem, no?
I llavors, esclar,
com que els volem educar,
no permetrem
de cap manera
que hi hagi
una figura,
en aquest cas un gànster,
que pugui destrutar
tot el que ell vol fer
amb el seu fill.
O sigui,
això és entranyable per mi,
no?
Em va semblar
molt, però que molt interessant.
I llavors,
com al final de la pel·lícula,
i això trobo
que és encara millor,
com ell accepta
la influència positiva
de l'altre,
que ja s'ha mort
i ja l'an...
d'allò.
i llavors la pel·lícula
queda amb una harmonia
que al cap i a la fi
tots ens eduquem,
tots tenim
una influència
sobre l'altre
i encara que ell
va tenir la influència
del gànster,
mai a la vida
va ser un gànster
i al contrari,
va ser una persona
molt...
molt vàlida.
O sigui,
crec que qüestiona
això de l'educació
recta
i sense...
sense cap mena
de variació.
Per això em va agradar
i la volia destacar.
D'acord?
Té una altra,
eh?
Té aquesta pel·lícula,
la Maestria del Bronx,
que és el 93,
i té una altra
que es diu
El Buen Pastor.
No sé si us recordo.
Jo em sona.
Ostres, em sona molt.
Em sona.
Però jo no l'he vist,
em sembla.
No.
És gairebé igual que aquesta.
Són les...
Sí,
les dues úniques
que té com a director.
Ell també interpreta?
No.
No, no,
només és productor
de les dues,
de la Maestria del Bronx
i del Buen Pastor,
és productor i director.
No, no,
aquí el pare és ell, eh?
Ah, també.
Ah, bueno.
No, i tant.
Ah, no sabien, no?
Robert de Nigro.
Tal com la nostra documentació
no s'ha enganyat.
Sí.
Molt bé,
doncs si us sembla,
mira,
es queda un minutet,
doncs posem de nou
la Wingroom
amb una altra cançó,
eh?
De dins de guardaespaldes,
Jaume, eh?
Posarem
Rantullú.
Vicioso.
Això és una cosa,
això és impossible,
perquè aquesta criatura
puja a quatre octaves
i es queda tan tranquil·la, eh?
Sí, sí.
Vull dir,
per mi del disc
a banda d'aquell anterior.
Un minutet,
ens acomiadem.
Fins la setmana que ve.
Molt bé.
Vinga, fins la setmana.
Vinga, adéu-te.
Ah.
I know that when you look at me,
there's so much
that you just don't see,
but if you would only take the time,
I know in my heart you'll find.
A l'escoltes l'àdio d'Esbert,
sintonitzes l'àdio d'Esbert,
la ràdio de Sant Just,
98.1.
of www.scotts.org.
Vinga, adéu-te.