Ràdio 2B FM 98.1
Doncs benvinguts un dijous més a Ràdio Desvern, a Babilònia, i avui el que farem serà, com sempre, parlar-vos de cultura, de música, d'art, de tot, que és el que bàsicament aquí ens dediquem. I per això ve la Rosa, el que l'ha cada dia, cada dijous. Intento venir cada programa. Cada dia de la programació. Exacte. I el David Montaner també, que ens acompanya gairebé sempre. No falla ni un dia. Tampoc, tampoc.
Ara hem de passar a llista, em sembla. Per la temporada de Cabella. Exacte, i el Jaume avui no ens acompanya, i l'Ordes tampoc, però bé, ja la temporada de Cabella, que res, ens queda un programet, eh? Recordeu que la setmana Cabella... Sí, ja estem a punt de fer vacances... Bueno, anem amb el calendari escolar, aquí, també. Sí, sí, ens anem de vacances perquè la ràdio ens paga unes vacances a Miami, que ens ha dit, no? Per agraïment, no, és broma, eh? No, no, és broma, és veritat. És veritat, és veritat, el compromís està. No diguem això...
perquè tothom voldrà col·laborar al programa. El que farem avui serà parlar de molt cinema, que ens agrada també a nosaltres, que tendim sempre cap a aquesta línia, però abans el David ens parlarà d'un llibre.
que si entenc la meva lletra de metge és la segona guerra mundial contada per escèptics de Juanes Lavagalan, que el David diu que és una cosa molt peculiar, que ara ens comentarà, i de cinema doncs l'Ovella Xon, que aquí tenim els dos col·legues que s'ho han passat de conya, i jo tinc unes ganes de veure-la, perquè m'encanta aquella mirada que té descarriada, em fa molta gràcia a mi, aquest animaló.
Parlem també de dues pel·lícules molt curioses. Passarem d'una pel·lícula realment amable a dues pel·lícules potentíssimes vinculades amb festivals que us explicaré després. Una que es diu Cautivos, de la Tomei Goyan, que és un senyor que ens sona en campanes. I una pel·lícula que es diu Black Cool Thin Ice, així com Carbó Negre Gel Prim, que ja ho explicarem.
I també hermosa joventut, que tampoc és una cosa... és bastant seca, bastant aixuta, que dic jo, aquestes pel·lícules que la Rosa ens parlarà. Seguirem parlant d'ovelles. Las ovejas no pierden el tren, una producció de 3 media, que comentarem, arrollarem, valora i m'acosta, també una cosa agradable.
La vida manxa, tot un classicot d'aquests dos mils. I també un documental, 5 dies per ballar, que també tinc ganes de veure què ens passa amb aquest tema. Avui escoltarem de fons la banda sonora d'una pel·lícula, perquè avui fa 22 anys s'estrenava la pel·lícula Tina, What's Love Got To Do With It, la vida de Tina Turner, interpretada per Angela Bassett.
amb una banda sonora magnífica, les cançons de Tina Turner, i tot el període des de l'època que estava amb el seu marit, amb l'Ike Turner, que l'assombava, que rebia cada països constantment, i que aquest període, que es veu perfectament a la pel·lícula, i com evoluciona, com ella s'allibera, i com es converteix en una gran estrella fora d'aquest personatge que era... Ja deu tenir 70, segur, o 70 o 72.
Jo no sé si encara actua, discos no fa, però actua a Las Vegas. Margó ja té una edat i dius que la dona encara és ferma. La persona que tenia un físic d'aquests... Deslumbrante. També m'imagino que amb molt de gimnàs...
Encara que sembla ser que és el que diem, que potser físicament el que seria la genètica també fa molt. Hi ha actrius que genèticament ja tenen una potència, hi ha molt cantants i actors, això dependrà. I també escoltarem, a la mitja part, una cançó de Ray Charles perquè avui es compleixen 11 anys de la seva mort.
Escoltarem Jorge Mamaino de les balades més maques del soul i te n'escoltarem així de fons. Et sortia cantant una cançó amb un piano als Blues Brothers. Molt canyera. Em sembla que era Hit the Jack Road. Sortia el famós Cap Calloway cantant Mini de Musher.
Quina memòria! Jo admiro la memòria del David a vegades. Aquestes pel·lícules jo tinc bastant oblidada. Són les millors cançons de banda sonora. Em va frapar aquesta pel·lícula, Blues Brothers, no? La 2000.
però els Blues Brothers, ostres, vaig anar amb 9 o 10 anys, a veure, em va portar el meu pare. Això passa, eh? A mi em va passar això amb què? Amb el Gris, tio. Va ser el primer musical que vaig veure allò i em vaig quedar al·lucinat. I el Gris la tinc totalment allò, com dius tu, identificada i marcada. I és curiós, eh? I clar, perquè vas com... Me l'ha guanyat Joan Landis. Joan Landis, ella? No, jo... Ah, ja, com es diu el...
El John Goodman? No, l'altre. Un era el Dan Aykroyd i l'altre el John Landis. Sí, John Landis, no? Crec que sí. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs vinga David, deixem els Blues Brothers i anem a parlar de la Segona Guerra Mundial. Canvio de terça. Molt bé. És un llibre curiós, perquè sembla que estigui fet... A veure, jo, prèviament, els antecedents és que jo m'he llegit... És un tema que m'agrada molt, tot el tema de la Segona Guerra Mundial i la primera també. Sí, sí.
i m'he llegit el famós historiador que es diu Anton Wibor, que va fer tot un monogràfic respecte, perquè aquest home, el seu tema és un exmilitar, Anton Wibor, i que s'ha especialitzat en fer novel·les sobre la novel·la Salonera Mundial. Moltes vegades,
fa novel·les en Atreïduna, concretament de la Batalla de les Ardenes, però... i novament ell fa novel·les en base a períodes molt concrets de la Segona Guerra Mundial, no sé, la toma de Berlín o el desembarcament d'Urmandí al dia de... però en va fer un que era la Sona Guerra Mundial i... perdó. I la novel·la d'Anton Guibre és una novel·la molt densa, amb molta informació, molt documentada,
I, a més a més, amb la gran virtut que és que la novel·la... Perdó, ho he dit malament. No és una novel·la, és un assaig, però ells... La novel·la. És un assaig novel·lat. I de manera que ho explica, sembla que hi hagi una introducció, un desenvolupament i un final, com va ser al Senyor Mundial. Però li dona aquest caire novel·lesc a la novel·la, a l'assaig, que te'l fa molt amè.
Però amb aquesta, amb la que m'acabo d'eligir ara del Galant, diguem-ho així, és com si l'Artur Pérez Reverte fes un assaig sobre la Guerra Mundial.
Per dir algo, amb un llenguatge molt planer, potser per mi excessiu. No és que ara m'estigui donant aquí un nivell molt alt, però ja m'han llegit bastanta literatura sobre el tema, però és molt amè, i el salva això, i explica detalls que potser que l'Anton Weaver no rebaixa explicar-te aquests detalls, però mira, són curiosos.
I com que per exemple, Hitler tenia només un testicle. Ah, carai. Jo això no ho sabia. Sí, igual que Franco també ho sabia. No ho sabíeu? Uniguevo? Sí. Eren uniguevos? No ho sabia. No ho sé, suposo que en algun moment s'ha comentat, però no me'n recordava. Jo tampoc. Sí, sí, sí. Però coincidia que... I el Mussolini també.
El Mussolini era un fogoso amant, el qual se n'aprofitava de les seves fotos. Tot era molt parafernàlia.
Tots aquests tenien problemes. A darrere avui dia estarien diagnosticats amb alguna malaltia mental. Tant el Mussolini, el Hitler com el Franco. O amb algun trastorn de caire obsessiu o de caire el que fos. Per aquí anirien les tornes.
La novel·la agafa de principi a final i va seguint tota la cronologia dels fets.
i t'ho explica i dic, per aquí realment no s'ha llegit mai cap novel·la d'aquest gènere, i si vulgui informar una mica, com a introducció està molt bé, més que a la de l'Anton Weaver, que allà aprofundeix molt més i potser et pots marejar en tanta xifra de dades, en tant de moviment de dades. Aquí no, aquí és molt amè. Ara no et sabria replodir el tipus de llenguatge que fa servir, però dius,
Que recorda una mica el Pérez Reverte abans, no? Sí, una mica així. Una manera així de narrar, alguna mica per la temàtica. Jo el Pérez Reverte m'havia llegit aquella que es deia Trafalgar. Feia servir un llenguatge barrio-bajero però d'avui dia. Sergiadat a l'època de les guerres napoleòniques. En un moment, després t'acostumes, però al principi allò grinyola una mica.
Jo fa poc i he llegit d'última l'Hombres Buenos, que va ser l'enciclopèdia francesa. Està bé, està bé, s'aguanta molt bé. Deia que la que recordava Club Dumas, jo no li trobo a la semblança, era més thriller Club Dumas, estava molt bé. I aquesta és més la història de dos representants de l'Acadèmia Espanyola, de lletres, lògicament, de finals del XVIII, que van a buscar a París l'enciclopèdia francesa.
de l'Hembert i del Liderot. És una cosa que, de cara a l'estat espanyol d'aquella època, tant, tant, tant, encara amb l'inquisició, era com massa científic, la il·lustració, aquest concepte que no volia l'Església. Llavors, dins del grup dels propis acadèmics, hi ha una facció més conservadora que no accepta aquesta enciclopèdia, que va ser la gran primera enciclopèdia, amb 30.000 articles meravellosos, amb científics, astrònoms, tot això.
Aquesta gent intenta frenar aquesta recerca. Van a buscar, és un viatge, amb carruatge, amb les seves postes i tot això, fins a París, exacte, i tornar. Hi ha una persona que es diu Raposo, que és boníssima el cognom, que és la que intenta frenar aquesta... enviat pels altres, i és un joc...
Però està bé, està bé. Més una, ja veus tu. Exacte. I s'aprofita amb les converses entre tots dos, que són dos acadèmics, de parlar sobre la vida, sobre el matrimoni, sobre la política de l'època... Està molt bé, es fan dissertacions. Bé, està bé, està bé. Per tant, recomano. Es diu Hombres buenos i s'agafa molt bé el llibre.
El llibre recomano a la S.Guerra Mundial.
Si després d'aquest es vol llegir de l'Anton Weaver notarà la diferència. Però per començar el millor és bo i llavors a partir d'aquí anar potser a un nivell més alt que és l'Albert. Hi ha un llibre que el vaig tornar a la biblioteca perquè era de la biblioteca i parlava sobre la primera guerra mundial però des d'un punt de vista, o sigui, feia un assaig, era un llibre genial, genial. De l'homgeo que m'he llegit a nivell qualitatiu. Era impressionant, ja no l'he dit a dades.
era un llibre sobre les emocions dels soldats que anaven, sobretot anglesos, perquè era d'un escritor anglès. No et sabria dir, tinc un company que sí que me pot, sobre les emocions dels soldats anglesos a la primera guerra mundial
i com això es transmetia, per exemple, a la poesia o a la literatura. I fa una pila de cites perquè tu vegis com queda reflectit aquest trasbals que va ser anar a la primera guerra mundial, perquè va ser potser la primera guerra moderna.
i una guerra molt malparida en aquest sentit, perquè es va abocar allà molta ràbia i molta cosa que no tocava. I com això va afectar, però inclús, fa un tall transversal a nivell social i abasta des de treballadors fins a realment gent culta que se'n va anar a la guerra,
amb uns ideals molt elevats i que després allò es va estripar per dalt i per baix. I com el llibre Reflex és un llibre genial, a la que pugui, buscaré la documentació. És de lo millor que hi ha. Fantàstic.
Deixem la guerra, la segona guerra mundial, la primera, que és un tema interessant, però que és el que diem no tan agradable com la ovella Shawn, de la que es parlava la Rosa i el David, que l'han vist tots dos cadascú per la seva banda. Però bé, i molt recomanable per lo vist, que jo tinc ganes de veure-la. Sí, és dels estudis Armand, aquests estudis del Regne Unit.
Havíem fet igual a Sigròmit, són pel·lícules de Stop Motion. A les tardes de TV3 fan el Timmy, que és l'ovelleta petitona que surt a la pel·lícula. El protagonista és el Timmy, que és el petitó.
Quan buscàvem més informació per internet, he vist que feien una sèrie de capítols de 6-7 minutets. Sí, fan dos o tres seguits. Està molt bé. Els dibuixos no estan tan currats com la pel·lícula.
Ah, són dibuixos, el que tu dius. No, no, són la sèrie, però també són nens de plastarina. Sí, sí, sí, però no estan tan currats a nivell de guió com la pel·lícula. Però perdona una cosa, hi ha una sèrie, que és l'Ovellaixon, que és el que diu la Rosa, que són de quatre o cinc minuts cada capitolet. Sí, també. Sí, el que he vist és això. És veritat, és veritat.
A més, he tingut a veure un, que és la història d'una parella d'ànecs que els roba tots els matalassos. Sí, és veritat. Passa que a TV3 passa més l'ovella Timmy. És un spin-off de l'ovella Shawn. Pensat per més crius, que potser l'ovella Shawn també ho és. Sí, és més petit, és per nens més petits.
ho fan quan fan el Mic i jo que és per nens com el meu ara de tres anyets. A mi em van demanar aquesta sèrie i per això que jo sé que hi ha una sèrie de detalls. Sí, sí, sí, jo l'he vist avui. Però l'Ovella Sean pel·lícula... Per això aquesta li diuen l'Ovella Sean la pel·lícula. La pel·lícula. Però és per totes les edats i els adults s'ho passaran genial. Els adults també. Genial, que és genial. Perquè a més a més
Ens parla de quan estàs fart de les coses, quan no valores el que realment tens i que potser ets un privilegiat i fas coses per intentar canviar-ho, l'únic que fas és esgarrar-ho tot. I no només ho esgarres tu, sinó fas esgarrar-ho els altres. I totes les conseqüències que això comporta. I per poder tornar a arribar
al principi, tornar a recuperar el paraís perdut, has de passar aquí, has de passar unes tribulacions que Kenny l'ha de dir un xino en xina. I per aquí va el tema, sense poguer agarrar una mica la trama.
Una mica va per aquí la cosa. Però és divertida la pel·lícula? Sí, molt, molt divertida. I a més, amb certit de l'humor, molt divertits gags també. A més, escenaris molt diferents, perquè comencen a la granja, que és el gos...
que van en plan en un horari... Si per les ovelles se'ls rifen. El que volen és sortir d'aquesta situació, trencar. Volen tenir unes vacances o desconectar d'alguna manera. Recuerden la mica rebel·lió a la granja? No. Evasió a la granja. Aquesta més d'Armand.
La idea és que marxem d'aquesta quotidianitat, de tant horari marcat, d'obligacions. Va, anem a viure una miqueta al món. M'encanta el personatge del granger. Tant en té que ets un ex-hip i reconvertit de granger. És una època mofa, amb els mateixos culs de got que no sigui per una merda.
Les situacions a les ciutats són molt divertides. Hi ha un moment que es veu un pòster d'un tio guapo i el tio es mira al mirall. És que és molt miop. Són guinyos continuos que la gent adulta s'ho passa a pipa.
El cinema de dibuixos animats no és només infantil. A vegades els nanos ho veuen i no hi treuen tanta cosa com nosaltres. És molt divertit els dos perruquers.
Quan enganxa el primer client que els rapa com una ovella. Qui és més animal? Qui és més ovella o borrega? O les persones. O com aconsegueixes crear una moda a partir d'una casualitat. O les escenes catològiques al restaurant.
És el que diem, són gags, imagino que per aquí la pel·lícula ha agafat el sentiment dels talls curts, del que seria la sèrie aquesta, i ha fet una pel·lícula una darrere l'altra. La producció d'animals no, és una altra cosa, és survellants, que vigilen que no hi hagi animals salvatges per la ciutat. El personatge aquest també és boníssim.
És molt bo. Cada personatge està treballat amb uns tics i uns patrons de conductes genials. I sense diàlegs. No es parla res. L'únic que està traduït són algun lletrero que pogués ser anglès
Sí, que surt directament i dius que quan van fer la pel·lícula van fer una versió en castellà o en francès. Tots els ròtols estan en castellà, a mi també em va quedar la tradició. I no, no, suposo que quan fan la pel·lícula... El mateix fotograma, vinga, ara en anglès.
Ara s'entén tot. No cal, no cal. Per això dic que és una genialia. El meu fill cal dir que va ser la primera pel·lícula que el meu fill va anar a veure. Va anar al cinema. Al petit, al petit. I què deia? Perquè el Nil és un cinèfil, eh? Sí, sí, aquest sí. Que ell està guanyat per la causa. I tant.
Es va... ara perdó que expliqui la indiscreció així familiar. És un nen molt organitzat i li agrada molt que tot estigui empujat. Es va assentar a la butaca. Amb el pare? Amb una banda... bueno, jo estava... el pare i la mare fèiem de tapa a cada banda. Doncs es va assentar amb una banda el seu amb polla d'aigua i l'altra banda els seus crispetes. I va aguantada, no tocant a crispeta fins que no va començar la pel·lícula. Ai, quina gràcia. No es va moure ni una cama mirant allà.
Anem menjant crispet, s'ho va passar teta. Comparació amb altres nens que saltaven, brincaven... És molt important. Estigueu contents vosaltres. Jo puc entendre que un dia el nen et surti mogut i aquell dia estigui...
I munti el polló. Però jo soc el primer que agafaré el nen i me n'aniré. Però que la mare o el pare estigui allà sentat al costat i t'empanxo. No, l'ho trec aquí a cagada de les ulles. I quants pares estan allà amb el mòbil? Jo he vist nens, jo el vostre pare. No era aquell cop, un altre cop.
No, no, no està. Ens ha de venir a buscar després. Sí, sí, sí. I anem fent de les seves allà. L'altre dia anàvem a una budeta, anàvem a parcs i tal, que té tres anyets i mig, avui i tal, amunt i avall, i vam estar en un lloc en què estaven els pares, els nens jugant a la pilota al costat d'aquí, als enjuts de l'Avinguda Indústria, que en diferents parcs allà, que són un carrer de pujada i baixada de cotxes, els pares, allà amb els mòbils i parlant entre ells, els nens jugant a pilota, agafant la pilota que sortia cap a la carretera.
i passant de tot. Vaig veure moltes coses que no em van agradar, sense jo, amb aquest cas, sent pare, sent controlador d'una criatura i el tutor d'aquella criatura amb aquell impàs. Jo estava 50 vegades a sobre, que no és una crítica generalitzada, però x persones que no coneixia ni res, però vaig veure que hi havia una mica de descontrol.
La qüestió eterna de l'educació. En aquest cas, aquesta obsessió del telèfon dels pares, aquesta mena de sensació... No vull dir que sigui tothom, eh? No és cap atac a ningú, eh? No, no, no, és veritat. Però que em refereixo que a mi em feia re pensar-me, home, que ara s'hi passarà aigües crius, no? Pujant per una xarxa de dos metres alçada i la criatura de quatre anys per ja pujada.
i la mare amb l'altre xerrant, i no sé què, i dius, eh, i jo li vaig dir, escolta, que se't torna la nena, no, no et preocupis, jo pensava, bueno, quan s'obri el cap, doncs ja està, no, vull dir... Un altre de repuesto i ja està, un recanvi. És una mica besta, bueno, deixem-ho. Ai, senyor, és tema etern d'educació. Genial, genial. Ens hem de quedar fins a l'últim crèdit, ja et dic. Molt bé, sí, nosaltres també, fins al final... Però fins que passa amb l'estiradora.
Sí, sí, sí, està molt bé. I com resolen tota la situació, un cop de tota l'àmbit que hi ha allà, com ho resolen, és d'un enginy increïble. Fantàstic, jo ja després d'aquesta apassionada crítica que heu fet, vaig corrents, això una, i ja us dic jo la bona tinta, que aquests senyors que tenim aquí, que saben moltíssim, la Rosa i el David, si estan tan apassionats és perquè la pel·lícula és bona, de llum si és una pel·lícula. Per tant, segur, vineu-hi tots perquè val la pena.
Jo us parlo dels pel·lícules, en aquest cas enredim l'ambient, perquè l'altre dia, buscant informacions i coses que a vegades jo m'hi poso, vaig enganxar la pel·lícula guanyadora al festival de Berlín de l'any passat. Black coal, thin ice. És a dir, carbó negre, gel prim. Una pel·lícula xinesa.
És una pel·lícula xinesa d'un senyor que es diu Yao Jinan i ell, el Yao Fan, va guanyar a millor actor a Berlín. Clar, jo a vegades penso a la gent que els festivals de Berlín són raros o soc jo, no? Vull dir que no arribo després, jo crec que portem aquí quinze anys o més, veiem cinema i hem vist de tot en aquesta vida.
I jo em trobo en una pel·lícula que és xinesa, ja saps el que vas a veure, té aquest concepte, és urbana. Ell és un policia absolutament atrotinat, brut, deixat i tot això. Un torrentillo. Sí, un torrentillo a la xinesa.
A partir d'ahir comencen a aparèixer, amb una cadena d'aquestes de carbó, que és molt típica a la Xina, coses com una mina. Allà passen els trens, van agafant camions i van tirant el carbó per fer una selecció i no sé quina història, i comencen a aparèixer bosses amb trossos humans. És un thriller.
I a partir d'aquí es comença a veure. I és curiós perquè molts d'ells porten un patí al peu. Porten el patí al peu o el patí a la mà? Un patin. De gel. I és tota la pel·lícula que passa en un ambient gèl·lit, perquè estem parlant de l'hivern, d'aquests que foten canya. I llavors, com aquest home, d'una forma molt determinada, comença a investigar
això una miqueta. Què passa? Qui és aquest assassí o assassina? A l'Ofargo. Exacte, una mica a l'Ofargo, però en aquest cas en planxi, no? I amb tota la rareza que comporta el cinema xinès, dels ambients, dels colors, de les personatges... Una mica també de màfia, no són els jacuzas perquè no hi ha por, però hi ha una mena de sensació estranya, una perillosa comença
de forma intel·ligible i acaba sent inintel·ligible, això és molt fort. Que dius, al principi amenaçament tu i al final dius què està passant aquí, m'estic perdent, no sé de què va la cosa, què ha passat aquí, i al final acaba de la forma més tonta que et puguis tirar la cara, no en final obert, és que no és ni final allò. És que una volta fa pim pam pum s'ha acabat, i a més no té sentit.
O és simbologia xinesa. O no arribo. Perquè tampoc estem parlant d'una cosa com aquella de... O s'ha acabat el pressupost. No, és que no ho entenc. És que jo crec que berlim una mica de massa moderns, a vegades. Jo crec que van amb aquesta línia d'anem a trencar, però no sé en què és a trencar.
Aquella pel·lícula es deia Primavera, Otoño, Verano i Primavera. Tenia un munt de simbologia. No sé de qui era. No recordo. Era japonesa. Estava plena de símbols que investigaves i trobaves. Jo aquí no he trobat res. Tampoc li trobo el que. Al final acaba tirant uns coets i una casa buida i no sé quantos. Em perdo.
Però bé, va guanyar un festival, per algun motiu serà, potser el millor, mira, doncs no veiem. I l'altre és Cautivos, ja que parlem d'amigues així peculiars, des Atomegoyan, aquest senyor. Canadenc, no? Canadenc, però és nascut, em sembla que... No a Síria, no.
No sé si és árab o por ahí, però viu al Canadà. És una mica d'aquesta zona indefinida que hi ha cap allà.
Aquest senyor, la pel·lícula més coneguda va ser una castella exòtica. No sé si recorda aquesta pel·lícula, que era d'una prostituta que estava en un espai i un senyor que s'enamora d'aquesta noia. És una pel·lícula absolutament, per un costat, molt atmosfèrica però per un altre molt sensible. I aquí crea... Armeni. Armeni.
Aquí el que fa és una pel·lícula molt delicada, amb aspecte d'atenció amb la temàtica. És una línia molt delicada i ell ho tracta amb una categoria bestial. A més, t'introduix i fa angúnia. Aquesta pel·lícula també va estar nominada... nominada no, va ser...
presentada al Festival de Cants de 2014, però al final no va ser seleccionada, que no ho entenc, perquè la pel·lícula és brutal, no es pot dir una altra paraula. La noia que ho fa és una noia que es diu Mirel Enos, ella és al Ryan Reynolds, ella sí que és conegut, hi ha un senyor que es diu Scott Spitman, que és horrorós, horrorós volia dir, fa un paper terrible, i una que es diu Rosario Dawson, que també és coneguda aquesta noia.
que fa de policia. Bueno, la pel·lícula comença amb una mena de... Atome Goyan té un gust decoratiu que recorda molt els 70. Sempre ho ha fet, amb les seves pel·lícules, les que jo he vist, té aquestes atmosferes amb el gust de l'escai... Sí, dels neons. Té aquesta línia, aquí fa el mateix. En aquest cas, paper pintat... És una habitació amb una noia, amb un adolescent i un tio superraro. Què passa, no?
I a partir d'aquí es comença a plantejar tota una trama. Uns pares que han perdut una filla, petitoneta, i a partir d'aquí es comencen a reprotxar que per culpa... És a dir, el pare va a comprar un pastís en un espai, en una botiga... Estem parlant de la zona del Canadà profunda. Aquests espais que no estem parlant d'una ciutat gran. Són escamparoles. Més que treballa, em sembla que de jardiner.
Va buscar, en un lloc que no hi ha res, veus perfectament com et posa el plànol d'una caseta, el camió que porta ella, la mena aquesta de camió... una tipus així, d'aquelles que porta la bandeja tipo americana, que va acabant amb allò... una picapa exacta, i tal.
i quan surt ja no és la filla, li han robat la filla. A partir d'aquí s'inicia tot un procés de recerca amb una noia especialitzada en temes de pederàstia i hi ha tota una xarxa
brutal amb això que s'obre i que realment et posa els cabells de punta sense res, sense fer cap demostració ni cap cosa que sigui de... Exacte, no cal. És només com treballen els personatges, què veu fan i quins cercles terribles, concèntrics hi ha dins d'aquest món. I la seguretat que tenen ells que no els enxamparan.
I com utilitzen els propis, aquestes criatures que van creixent i que estan segrestades, i que això passa per desgràcia, que moltes d'aquestes criatures desapareixen, les utilitzen per captar altres nens obligatòriament. Llavors, entres en una mena de submont
que jo no he vist una pel·lícula tan, per un costat, boníssima, potent per l'altra banda, sense necessitat d'entrar en coses gorines, en coses rares, en coses truculentes, no cal, però molt ben portada. I això són pel·lícules que dius una miqueta de paciència, una mica d'estómac, no estómac, una mica de dir bueno, no estem allà una cosa amable,
però val la pena. Hi ha pel·lícules que no són amables i s'han de veure. És com una pel·lícula aquí. Una mica la Isla Mínima, no? Una miqueta. El tema semblant, el que tu dius... Exacte, hi ha una miqueta crua, perquè és molt crua. No t'ensenyen tot explicitament tampoc. Anem per aquí, anem per aquí. Però d'una i dues, el que vas deduint, el que tu vas veient, sense... No vas molt lluny en el concepte. Sí, sí, sí. No hi ha pel·lícula, com és allà? Les distàncies quilomètriques, clar. Però anem per aquí, anem per aquí.
o heu vist aquella Prisioneros? No sé, ja me'n recordo. El Hugh Jackman i el Jack Gillengard. Ah, sí, sí, sí que la vaig veure. Anem per aquí, però allà és molt més... és més amàrica. Però és bèstia. És bèstia. Allà és més bèstia, però aquí és més fosc. És més sinistre. És més aixut, com et diria. És una cosa que... I a més, el personatge que fa aquest Scott Speedman és una cosa... És que ja li veus la pinta i dius, ui, ui, ui, ui, ui, ui, que te la foto, però que te la foto ja, eh, vull dir.
Fa una angúnia, és festivós. No és igual, Mystic River també, però no és igual. Perquè tu descrius és una altra història. Jo crec que va per aquesta sensació d'allà. La pel·lícula es va estrenar aquí, va passar a Sápera i Glòria, i jo crec que és recuperable, sabent el que s'ha de veure. Primavera, verano, otoño o invierno?
Sí, que és el Kim Ki Do. Aquest ho he mirat perquè també ho he dubtat. Aquesta pel·lícula és meravellosa, però té unes simbologies, la tortuga, el no sé què, que t'ho expliquen i aquí ve coses amb aquesta que no entenc.
De pel·lícules especials i potentetes, Hermosa juventut rosa, que també és una pel·lícula. Jo aquesta la vaig veure al Palau Macalla, perquè forma part d'aquest cicle que s'està fent un seminari sobre la pobresa vista amb ulls d'infant. La pobresa en molts aspectes i en molts sentits, no només econòmica. En aquest cas sí que seria.
i ja no serien només enfants, sinó quan van creixent, adolescència o primera joventut fins i tot. Jo al principi pensava que eren adolescents, els jovenets i els primets, però es veu que sí que podien tenir 22 anys. Sí, sí, por ahí, por ahí.
tant podria ser un barri marginal d'una gran ciutat com podria ser Madrid, la perifèria, com podria ser la perifèria de Barcelona o Sevilla, o si anem a França, quantes pel·lícules hem vist d'aquest tipus. Què passa que a França o a París, a la Bandier...
té també molta connotació i molt de pes el tema de la immigració. La migració de països francòfons que han anat a viure allà és una mica diferent. Bàsicament és això, aquesta gent que no té futur, i què els espera si s'està perdent la joventut? És una altra generació perduda.
i en una època de crisi, que és actual. La parella són un nano...
Què no has estudiat? La feina que troba és poràdiques de manobra, amb una obra de currito, però de currito tirao. Però bàsic a bàsic, arribar a l'obra i dir que hi ha una pila de material, diu que s'hi pot deixar ja de runa. Tant senzill com el que han de fer, la fusta aquí, en aquesta pila, i el que sigui en cascotes amb aquest altre muntó. O sigui, poc qualificat, poc qualificat, totalment.
Però no li veig que tingui gaire futur perquè no hi ha oportunitats, sense formació. I com surts d'aquesta situació? I ella igual, tampoc no té estudis, tampoc no troba feina. No desvellis res i després es queda embarassada. Però és que cadascú està vivint a casa seva. Tampoc no poden independitzar-se ni tenir un projecte en comú.
que quin present tenen i sobretot quin futur els espera. I això és una mica depriment i arribar a angoixar-te més i tot una mica. Esperes? Jo esperava que en un moment sortiran ja els serveis socials i quan ja apareixi la criatura.
No, no, no, mirem la forma de com surti endavant, però sobrevivint o malvivint d'alguna manera, perquè no tenen ingressos cap dels dos, la mare d'ella sí que una miqueta sí, però arriba un moment que tampoc no la pot mantenir, ja té un, dos, tres fills vivint a casa, més la criatura que en ells, és que és una bona situació una mica, a veure, que n'hi ha casos així, que és veritat, és que és real com la vida misma.
El tema de la emigració, millor dit en aquest cas, la emigració sí que es planteja. De fet són aquella parella que, alguna vegada l'havíem comentat, però no sé si l'havíem arribat a veure, potser ja ho hem vist la pel·lícula, que arriben a fer cineport, perquè la s'hi paguen 600 euro l'hora.
És que és aquella parella, i després ella es planteja, més endavant és quan es queda embarassada, es planteja tenir la criatura, i es planteja emigrar, perquè té alguna amiga que ja ha emigrat a Alemanya, i diu que ja sí que troba feina, encara que sigui de cambrera. És que ella aquí, no para de deixar currículums, però és que no hi ha forma.
Ella sí que la veus que reacciona d'una forma més activa, més positiva, més lluitadora. Ell no, a ell li costa molt sortir de la situació que està, ja li està bé amb la colla, de botellón de vez en cuando, no sé què. Sí que més o menys fa les funcions de complicit amb les funcions de pare, però bé, tampoc la veu malament. Ella es troba més que la porta endavant l'agressora, la filla cap.
No són coneguts, són nous o molt jovenets. Jo no es coneixia. Ella és rosa i no me'n recordo ara. Són coneguts però no són gaire coneguts. Al Jaime Rosales sí que tenia intenció que fossin gent així, que no fossin més coneguts. És quan van agafar el Vallesta per fer el bola, que no era conegut, un nano espontani. Són bastant espontanis.
Sí, d'entrada no eren professionals, després sí que... Del Rosales és la pel·lícula que a mi menys m'ha... A veure, que és la més normal, perquè Rosales és molt especial. Home, sí, a soledat va ser... Tiro en la cabeza, allò és una altra història. I això és una cosa com molt més realista, és molt més... Sí, sembla un documental, fins i tot. Aquesta línia... Ja sap que no, però és que podria ser perfectament. Però que està molt bé la pel·lícula, però que no té l'originalitat que té el Rosales, amb els seus enquadraments i tal, és molt més natural aquí, no? Però bueno, que està molt bé la pel·lícula, que és genial.
Aquesta, o les hores del dia també, que ell va... la protagonista va l'Àlex Brandenburg. A veure, aquí una miqueta, dins d'aquest seminari sobre la pobresa en general, hi havia diverses cicles, de dos pel·lícules en dos. I aquesta formava part del cicle, o de dues pel·lícules, que era, parlava sobre els malestats vitals. Ah, d'acord. Clar, llavors ja saps que acabes... clar. Et deixa el cos que no veus, no?
Però de totes maneres jo ho intentava explicar des de l'esperança. Que n'hi ha dues postures davant d'aquesta situació, d'aquesta veritat, d'aquesta crisi, d'aquestes generacions que s'estan perdent. I el difícil que serà remuntar això i després les criatures que tindran també.
Crec que hi ha la versió de l'optimisme, que potser és exagerat o no és gaire realista, i l'altra posició que és el pessimisme, que tampoc no et porta enlloc. Jo intento que sigui des de l'esperança. I una miqueta parlàvem de la pobresa moral, perquè el nano per exemple arriba a tenir una baralla
Un encontre sense voler, una trobada ja amb el metro, amb aquests que sempre van buscant baralla i arriba a ferir i després van a judici, amb el temps van a judici. Com que no guanya el judici què l'esperava? Imagina't, és com qui espera que li toqui la loteria. Espera que amb el judici li paguin una indemnització guapa. I quan veu que no, l'acció que fa després amb un altre amic, amb el col·leguilla aquell de l'obra.
que se'n van a buscar aquest tio i no ho contracten perquè no paguen res, tampoc porten gados matons. És una situació tan degradada ja, és un cercle que diu que ja és tot una mica. És com dir que surts una miqueta i intentes trencar. Ella sí que ho fa, ella diu que en vaig a fora, però l'altre no.
Bueno, quan arribi a Alemanya et dirà també. Aquí està el missatge d'esperança que volia donar Jaime Rosales, doncs aquí no. Pensiu que no, perquè et quedes amb un marcós que dius... És un missatge d'esperança a l'inversa. És a dir, esperançador, però amb uns resultats que no són els positius. Esperança de dir, a veure, puc fer això, però no ho veig.
O ve com ho veus tu, eh Rosa, vull dir que jo no ve que sigui una meravella. Sí, és que l'opció que al final veus que a aquesta noia li queda, dius home, no sisplau, ja és que cau ja la perdó de tot, de la teva identitat personal i de tot, o sigui, vendre't ja totalment de la forma que... No sé, és molt desagradable això, no?
Ja que estem parlant de cinema espanyol, seguirem parlant d'una que es diu Las ovejas no pierden el tren. No és l'Oveja Shawn ni les altres col·legues. És una pel·lícula molt curiosa. A veure, molt senzilleta. No estem parlant ni d'hermosa joventut ni estem parlant sobre la vida manxa, ja us ho dic.
És de l'Alfonso Fernández Armero. Aquest senyor ja és una mica conegut. Ara no recordo. Sé que més o menys vaig mirar què és el que havia fet. Fa coses conegudes, però no sé si després ho podem mirar. De bit ho mirarem. Alfonso... Álvaro Fernández Armero. I aquí surt gent coneguda. Surt el Raúl Arévalo, la Ima Cuesta, la Candela Peña, el Alberto Sanjuan i la Kitty Mambert. Per tant, estem parlant d'un elenco molt bo, molt potent.
Què és el que passa? Que és una pel·lícula com molt elemental. Raul Arevalo i Macuesta són parella, tenen un fill, no estan casats i decideixen viure al camp. No sé si el camp és un poble llunyà de la ciutat. Mira, digui'n què s'ha fet. El 2007, salir pitando. El 2005, documental sobre el Àngel Nieto. El 2004, el jugador de la Verdad. El 2000, el arte de morir.
Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta? Aquesta?
L'Aberto San Juan és el germà d'ell, la Candela Penya és la germana d'ella, llavors hi ha tota una sèrie de jocs. Va fer un cormetratge que es deia El Columpio, que va ser interpretat per dos actors que en aquell moment eren desconeguts, com era l'Ariadna Gil i el Koke Maya. Ah mira, el Koke Maya. I també todo la nevera és del Koke Maya, que és el cantant de Los Ronaldos. Em sembla que també aquest va fer una temporada d'actor, que ara no sé on està aquest home, ni canta ni actua. Vull dir, no sé què deu estar fent. No està escrivint llibres, dic jo.
I llavors et dic que és una pel·lícula molt senzilleta, molt amb el qual són gent que es mou entre els 30 i 40 anys. El que els passa a la seva vida, les seves formes de moure's... La Candela Penya és una terna cassadera, boia es vol casar sí o sí, i sempre que li apareix una parella i és per casar-se, ell li fa un comentari i ja pensa que és per casar-se, ella ho fa molt bé, la Candela Penya està molt simpàtica.
L'Aima Cuesta no veu la seva parella com una parella potent, perquè és un escriptor, però en canvi no arrenca del tot bé. Llavors el Rolare Baró veu que el camp és la seva sortida, vol deixar d'escriure, definitivament es vol dedicar a les tasques del camp. I això ningú ho entén perquè la fia cap. Tota aquesta gent es mou en un ambient de nivell social mitjà a mitjà. Vull dir, bé, això és com muntar bases a fer-se tu camparol.
I Alberto Sanjuan està liat amb una noia molt joveneta, i és aquest contrast entre un home de 40 i una noia de 20 i pocs. Has creat una sèrie de sinergies i històries allà que dius que està bé, però que tampoc estan veient una pel·lícula de culte ni molt menys. Això és important.
Bueno, és el que hi ha. Recomanable, si voleu passar l'estona bé. Té un happy end, té un final feliç, tot està molt bé. Pedi una mica de corals. Sí, tanta història que hem vist una mica dramàtica per recuperar-nos una miqueta d'aquesta història.
Ens queden dos pel·lícules, però si em permeteu, resson tres minutets, escoltarem la cançó promesa. Vull dir que tenim això, i a més, sempre és un luxe escoltar... Jo ja ho estava pensant, aquesta música... La que faràs és que hem tingut una problemàtica amb el disc de la Tina, que no sé per quin motiu, doncs no tira, però bé. Estem escoltant música de fons de música soul, també escoltant, i ara escoltarem, lògicament, el gran mestre Ray Charles amb aquest George Humamind.
Georgia Georgia The whole day through Just an old sweet song Keeps Georgia on my mind
I said, Georgia, Georgia, a song of youth comes as sweet and clear as moonlight through the pines.
Other arms reach out to me Other eyes smile tenderly Still in peaceful dreams I see The road leads back to you I said Georgia
Oh, Georgia, no peace I find. Just an old sweet song keeps Georgia on my mind. Georgia on my mind.
Other arms reach out to me Other eyes smile tenderly Still in peaceful dreams I see The road leads back to you
Oh, oh, oh, Georgia, Georgia, no peace, no peace I find. Just an old sweet song keeps Georgia on my mind.
I say just an old sweet song Keeps Georgia on my mind
Doncs amb Jorge Mamain i aquest geni, no es pot dir d'una altra manera, que ens va deixar fa uns anyets, doncs bé, doncs hem passat una estoneta... La música! Un moment, un moment, que això, mare meva... El guant! El guant per aquí!
David, la vida manxa. Que m'acabo de fotre amb la música. Un film que hagi vist raïzes profundes.
és una actualització a dia d'avui d'aquell film. Però està molt bé. Està molt bé perquè... El film... És un western ambientat. No, no té res a veure amb western. És una pel·lícula actual. Però és la temàtica que semblen. Sí, les situacions podries considerar de western. Sí, en aquest sentit està molt bé. Perquè...
Ens presenta una família d'un noi jove, camioner, amb una dona guapíssima i un fill molt simpaticot, d'uns dos, tres anyets o quatre.
I que diries, carai, quina vida més ben muntada, no? Però bé, al darrere d'aquest noi, resulta que té una ficció al joc, molt bèstia, i el tio... diner que li arriba a les mans, diner que se'l fot a una timba, que et fa anar a pinta d'estar manyada per anar-li a xupar en els quartos, però a base de bé, bueno. I en estas que es presenta... rep una visa que se li presenta al germà, un germà que és el que té molt més gran que ell, que fa molts anys que no el veu. Sí.
que no el veu. I el paper dels germà, que és el José Coronados, fa un paper molt contingut, un home molt enigmàtic, no explica massa cosa, molt seriós, molt correcte, molt correcte, molt educat.
Molt caballerós, un tio ben plantat, atractiu, com és el Josep Cronado, no cal dir-ho. Però no fa papers com per exemple les últimes que ha fet, de policia així, deixat o... No, tio, sempre ben pulit, ben afaitat. Un cari gran, per dir-ho.
I... i clar, és un paio que s'ha compassat, però no l'acabes d'intuir. De veure ben bé. No l'acabes de veure. Veus que m'anega molt el quarto, m'anega molt de diner, però no acabes de... Clar, evidentment, un paio així que arriba a terra no... Quan és cimienta nova, tot el personal femení del voltant, de la situació, jo, bueno... es revolta, no? Digueu-m'ho. Se remueve. ¿Quién es este bombón?
Està per la cunyada. El germà és guapot també, però és un nen. I ell és un home. I l'altre és un nen. I una dona, amb perdó, això ho ensuma.
I quan no ensuma diu, aquest a mi em protegeix, no l'altre no, l'altre me l'està fent passant canuta, jo me l'estimo molt però me la fa passant canuta. Sí, sí, no, és que avui en aquest cas les dones els donen 50.000 voltes, aquestes percepcions uïtant. Bocata, però totes totes, no? I el film, escenes de western, de partides de cartes, però és un film molt tranquil, molt relaxat, evidentment no hi ha en tiroteig.
però hi ha duels, això que dic, amb cartes. Està molt bé. És una pel·lícula menor. Una mica simbòlica. Però jo la tinc amb molta estima. És com aquella també que no té res a veure, però que també la tinc amb molta estima, que és el Fiolo Abierto. Aquesta pel·lícula és boníssima. Del toquet català, caranxo... Ai, que allà... Ai, l'Eduard Fernández, no, l'altre. El Sergi López.
És una pel·lícula d'aquella parella. No recordo ara. De un home i una dona.
No, és un metge que s'ha... No, no, diga el director, els directors. Ah, no recordo. Aquesta segona és un metge que la seva dona el deixa pel seu pare. El seu dona l'abandona i se'n va amb el seu pare. Sí senyor, ara me'n recordo. I ell coneix una perruquera que treballa a Les Tranquis a casa seva, que és més xoni que jo que les xonis, i mira, fan parella i s'enamoren. La pel·lícula de Mariana Outero, no?
Jo crec que és una parella de directors.
amb una cultura i tal, i ella és una xoni però de peluquera de barri. Ella no és l'Antonio Sanjuan? No, és una altra actriu molt guapa. O m'estic liant de pel·lícula. Estàs fent un lio mental de campla. No, ara no recordo. Ella té un nom així... Va tenir la ciutat volada amb aquesta pel·lícula i va fer alguna més, però no recordo. Jo no l'he vist el darrerament fent cinema.
Vale, ya está, el cielo ha abierto. El director es Miguel Alvadalejo. Ah, vale. En Sergio López, Mario Lafuentes, María José Alfonso, Emilio Gutiérrez... Ah, la Mario Lafuentes, vale, vale. Mario Lafuentes, això. Ah, sí, sí. Vale, ja està, ja està. És un tipus de pel·lícules així, que són menors, perquè tenen un cert encant i t'enganxen. Aquesta de La vida manxa, fa poc la van fer per televisió. Jo l'havia vist el 2003, quan la van estrenar.
Va tornar a enganxar i està molt bé. Hem de recuperar el cinema espanyol. Rosa, ens queden 6 minutets i ens has de parlar d'un documental que es diu 5 dies per ballar. 5 dies per ballar. També he dit aquest cicle del Palau Maquella, perquè és una per setmana, i demà dient-nos acabarem ja aquest cicle amb les vides de Greix.
Ah, ostres, doncs això també promet, eh? Ara hi ha aquestes dues últimes, la que comentaré ara i aquella del pròxim dia, ja sobre el cicle Creixar, participar, jugar. Llavors és l'escola o l'àmbit escolar, com es fa ahir, l'important que també és significatiu, que és el temps de lleure. No només és tota la part acadèmica, d'estudiar, estudiar, estudiar i adquirir coneixements, i per part dels professors intentar transmetre coneixements, que això és un pal, i els nens no acaben avorrint-se, perquè
No s'adicua tampoc a les circumstàncies avui dia, amb el mercat de treball i amb tot, que no quadra.
no encaixa. Llavors reivindica la importància del temps de lleure. I el repte que té l'escola d'assumir també això. I també del tema que hi ha nanos, nois, noies, que no troben a l'escola, no troben al seu lloc. Però l'escola, vull dir, els instituts o així. Perquè és gent adolescents, són nanos que estan fent això o així a l'institut. És un institut de... No me'n recordo el nom. És així on és el País Bàsic, és a Sant Sebastià. És una experiència que es va fer, vull dir, és un documental. Que es va filmar,
Mira, el va dirigir, això sí que és, us ho dic, el José Andreu i el Rafael Molés. Això ho han fet fa poc, eh, el 2012. Llavors, venen dos ballarins que estan vivint actualment a Bremen. A Alemanya. A Alemanya, sí. Ell és austríac i ella és espanyola, doncs ella és d'Espanya, és del País Basc, és de Sant Sebastià. Què passa? Que són dos ballarins que havien estudiat i són d'Eixebles de la Pina Baus.
Ah, la Pina! Ups! Això és molt bo, eh? Doncs són dues d'elles i el que fan és anar pels instituts, ho fan allà a Alemanya, pels instituts d'aprofissió, agafar els nanos durant una setmana, cinc dies. I és el temps que tenen per aprendre a ballar, per fer una coreografia i mostrar-la després als altres, els pares, els professors...
És una experiència impressionant. Però seran coreografies de ballet contemporani, no? Sí, de ballet contemporani. A més, amb una trama, un cert argument, amb una idea del que passa. Situacions que transmeten valors.
a les grans fàbriques o en una situació de guerra. És preciós, és xulíssim, és xulíssim. A més, la qualitat humana que tenen aquestes dues persones és impressionant. I els paisatges són molt macos perquè veus on viuen ells allà, els hi veus així, pujosos, foscos i tal, però a la vegada la xispa que dius, quina frescó, no?
I aquí quan venen al País Basc, a Sant Sebastià igual. El paisatge molt verd també. És una gossa. Com els nens que no volen ballar.
I el teu cos és preciós i pot expressar moltes coses. El teu cos es mou, es parla i viu... El valor que tenen, que cadascú d'ells és una joia i és una cosa molt valuosa. Els donen molt de carinyo i ho fan superbé després. Els costa una mica l'evolució d'aquests cinc dies, els costa però arriben a muntar i a fer un espectacle, no me'n recordo, són deu minuts o mitja hora, però superbé.
És el que val la pena. A vegades, per un documental, és el que tu deies. El cos humà té moltes opcions, té la gent per vergonya, per històries... El fet només d'aixecar els braços, d'estirar-los cap al cel...
Ja és un símbol. La filla cap al carisma de la persona la genera per la seva veu, per com es mou.
No ens adonem i som actors de la vida diària, però tenim la nostra forma de ser i ens caracteritza.
Això em recorda el David, això em recorda el Jaume. Comentaris, formes, moviments, això se't va quedar gravant i és una cosa innata, no? Però si a sobre tu això pots exportar per extreure tota aquesta potència, tota aquesta línia i tal cap a un exterior, que millor, no? Exacte. I el tema de l'educació integral, que no només sigui de coneixements intelectuals, sinó també física, doncs d'educació física, de música, doncs en aquest cas d'expressió corporal i tot això. Val molt la pena.
L'altre dia no sé qui ho parlava. T'hauria d'ensenyar situacions quotidianes. Com ets a demanar una hipoteca? Com portar una economia familiar? Com educar fills? Com reaccionar davant de problemes de la vida?
La malaltia, davant de la malaltia, davant de la mort. O davant de la mort, o davant de la feina, com què pots fer, què has de fer, com t'ho has de plantejar, això no t'ensenya allò? És com si et deixessin estar, com amb un decutor fluix, envoltat allà, i quan passen aquestes coses dius, ostres...
És que caus a baix del tot. Moltes vegades trobes a faltar potser una base. Evidentment que cada situació és personal i cadascú l'aborda com la pot abordar. Ens queda un minutet. Les persones que parlen del conductor del seminari, que és el Carles Vidal, que és periodista crític cinematogràfic,
Aquell dia va venir el Josep Torrico, que és el director de la Fundació Marianau de Sant Boi, que precisament són gent que estan treballant amb l'educació i amb el lleure. I la tasca que estan fent ja amb aquest barri de Sant Boi, que diu que estem atingint nois en situació de conflicte. És que des de si ja l'adolescència és un conflicte.
Bé, la setmana que ve ja acabem. Serà l'última pel·lícula que arrosa ens comentarà d'aquest cicle. Ja us explicaré el següent cicle que ja està preparat i que ja sobre gent gran i les noves tecnologies. Molt bé, fantàstic. Doncs que ens rebin segons, just per dir adeu i que ens escoltem la setmana que ve. Molt bé, vinga, ens veiem.
La ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just.