Oh, yeah!
Doncs bona nit, un dijous més tornem aquí a Ràdio d'Esvern per estar amb tots vosaltres des del Babilònia i avui tenim la companyia de dos dels grans del nostre programa. Ara som cinc grans, eh? 30, inclòvio, però clar, ja que estem... Per l'alçada, no? No, exacte.
Mestres no siguem grans des d'Espanya, que això és un altre element que no ens agradaria gaire. Que tenim aspiracions. Qui voldria ser el marit de la doquesa d'Alba David? Ai, David. Molt poca gent. L'altre dia em van explicar una cuvita. Puc explicar-la que estem així? Bé, estem amb la Rosa. Hola.
Hola, què tal? Una tarda. Amb el David. Hola. I amb el Xesco Ramos. És una acudit una mica així. Són aquests acudits... Vinga, dispara. Vinga, els explicaré. Que sempre són molt sèries i hem de fer una mica de broma. Són aquests acudits que apareixen aquests pel WhatsApp, que apareix a Matias Prats. Sabeu que a Matias Prats fa aquests rodolins a vegades, aquests acudits dolents, no? I llavors apareix la cara de Matias Prats i a sobre posa.
El marido de la adoquesa de Alba ha sido ingresado en un hospital por gastroenteritis, que s'actua xambià, em sembla, David. Y eso taposa por comer un almeja en mal estado. Bueno, cadascú que s'agafi la broma per on vulgui, però per això. Clar, això són els problemes de ser un gran de l'Espanya. Sí, no, no.
També s'arriba la de Crepitus. I tant, molt bé. És broma. Aquí no hi ha cirúrgia estètica que valgui. Clar, no, això no s'arregla, per molt que passi per allà la màquina. Avui tenim un programa... La planxa de cabell. El què? La planxa de cabell. Ah, això. Convertim-nos en persones serioses i parlem d'art, que és el que hem de començar avui. Farem de la visita que va fer la Rosa al Museu del Modernisme. Des d'aquí és molt recomanable.
És una crítica molt car, però molt recomanable, perquè si recullen els senyors del Museu de Modernisme que intentin fer una mica de preu més popular. De llibres parlem de tres en concret, parlem de la saga Ender, que el David està allò, el Fatamont poquet, però que ens ho explicarà perquè ja ha donïdor, de l'Orson Scott Card.
Jo us parlaré de les brúixoles que busquen somriures perduts, de la verespinosa, i la Rosa ens farà una mena de simbiosi entre el passatge a l'Índia del Emma Foster i el passatge a l'Índia del David Lynn, la pel·lícula, que està molt i molt bé, aquesta pel·lícula. I parlant de cinema, en Palmarem, mai millor dit, en Pacific Rim, de Guillermo del Toro, amb el Jobs, la via de l'Steve Jobs, i també la Rosa ens parlarà de promoció en fantasma i papà, soy un zombi?
Si no has vist la pel·lícula, una zombie, perdona, és que no me'n recordava ara, i Hablando con la Muerte, que és un clàssic d'Oliver Stone, que va guanyar per ser una conxa de plata, no, perdó, com es diu la de Venècia? Un lleó de plata, no? A Venècia, l'any 88, exacte. De plata, va ser el segon premi. Molt bé, Rosa, parles del modernisme.
Doncs vinga, comencem. Molt bé, perquè si m'ambiento jo no callo. Ja ho sé, per això... No, parla'ns tu, parla'ns tu, esclar que sí. Ah, mira, ja que has comentat el tema del preu de l'entrada, no me'n recordarà exactament el preu de l'entrada, però... 12 euros. Sí, molt bé. Per això, per què? Tenim raó, però vam pagar la meitat.
Ah, molt bé, fantàstic. Vam aprofitar que aquest estiu es feia una promoció des de l'Ajuntament de Barcelona, no sé si era la pàgina web bcn.cat barra modernisme, i llavors vam teure ja tota una sèrie d'etiquets d'escompte, que podies anar a visitar tot això a mitja de preu. Vull dir que també fem difusió d'això, perquè es pot anar amb aquests llocs d'aquesta manera. I llavors, com tu bé has dit, és la promoció del modernisme, és una xulada. Està al carrer Valmes número 48,
És un museu que és l'únic en el món, especialitzat en modernisme català. L'edifici on està ubicat també és modernista. Va ser projectat per l'arquitecte Enric Sanyé entre els anys 1902 i 1904.
i encara conserva la volta catalana i el paviment original. És molt maco. El que és a l'interior d'aquest museu té dues plantes. És una preciositat. Perdona, Enric Sagnier va fer 500 edificis a l'Eixample de Barcelona, gairebé. És el arquitecte modernista, nouscentista, més prolífic de Barcelona i que la gent coneix molt poquet. Potser el més conegut seria l'edifici de la Caixa, que hi ha a la Via de Lletana, allà quan puges, que trobes que edifici al centre.
és la més coneguda d'Enric Sagnier, entre altres. Però el que diu la Rosa, sí, és veritat que és un edifici aquest del Sagnier. Deia ser barat, no?, de contractar. No, al contrari, era molt car. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
que això és molt important. I per això va ser tan prolífic. I el Gaudí, que també era car, era més car que el Sagnier, però no crec, i és que tampoc anava a la cosa... El Sagnier va fer, per exemple, el Teble Explicatori del Sagrat Cor, del Tibidabo.
perquè tinguem una referència d'una persona gran que ha fet un edifici molt important i que és molt desconegut. I que domina el paisatge de Barcelona. Exacte, i per això és el tepe expiatori de Sagrada Família, el tepe expiatori del Sagrat Cor. No deixar de ser dos temples amb la mateixa filosofia i amb un concepte totalment diferent. Però és de temps tallat.
Parlem d'aquest edifici. Aquest edifici ha estat destinat al magatzem de distribució de la Fàbrica Tèxtil Fabra i Coats. Allà tenien el magatzem. Segurament, com que només era el magatzem, s'ha pogut conservar l'edifici de les voltes originals i del paviment.
Allà s'exhibien obres dels artistes més importants del moviment modernista. Allà trobem pintura, escultura, mobiliari... Hi ha objectes, algunes joies i alguns objectes així decoratius. Però bàsicament és això, bàsicament és escultura i pintura. Coses molt valvoses.
N'hi ha d'Antoni Gaudí, per exemple, hi ha les cadires de la Colònia Güell i de la Casa Batlleo també. Després n'hi ha coses del Josep Puig i Cadafal, del Josep Gimona, hi ha les escultures precioses, totes aquelles que tenen aquests noms de conceptes, com la maternitat, el desconsol... I a més t'expliquen perquè és molt interessant els plafons explicatius, que els segueixes molt fàcilment,
I et va explicant com era una persona molt religiosa. Al principi veus aquelles estàtues, aquests nusos, que penses, ostres, sembla que és més atrevit. No, no, és tot el contrari. És més una sensualitat i l'expressió d'un sentiment. I des del punt de vista religiós. Mai des del punt de vista com podem pensar dels eròtics, ni de representació de la dona, ni molt menys.
El desconsò que deies tu, que és la figura que està al davant del Parlament de Catalunya, que no és l'autèntica, que és aquesta, que és aquesta noia que té el cabell caigut, per sobre del que seria. Sí, així amb una bossa caiguda totalment, com abatuda, amb els braços així agafat per les mans. Exacte, molt ben dit això de la farts. Doncs al Llimon al 1901 se li va morir la seva dona i és un homenatge, en teoria es creu que la va fer amb aquest homenatge a la mortalitat, al que seria la tristesa, la solitud, una miqueta és aquesta la intenció.
I és cert, perquè el que dius tu, que en Llimona i altra gent van crear el cercle artístic de Sant Lluc, que va ser com un plantejament, és a dir, seguint la línia modernista, trencar amb els excessos del modernisme i tornar cap a una idea més religiosa. I aquí és la idea que llavors apareixen aquestes imatges del Llimona, d'en Josep Clarà, de la dona mediterrània,
En un principi estava prohibit el nu. Amb aquest cercle artístic estava prohibit el nu. També estava Antoni Gaudí, estava Miquel Blai, una sèrie de gent que va ser famosa. A partir d'aquí, és aquesta sensació de no la nuesa, però no vista com a sensualitat. És la nuesa com a pureza de la dona. I a partir d'aquí, amb les connotacions que pot comportar. Però que és magnífica. En Llimona té molt a dir. És una xulada.
Hi ha també una altra escultura que és la primera comunió. Ara no me'n recordo si era d'ell.
La primera comunió és de Miquel Blay. Però també preciosa. Són dues nenes, una que està amb el cap baix cot i l'altra està amb el cap aixecat. I l'altra que està aixecat allà. És una de les còpies, perquè l'oficial és del Manac. Hi ha dues o tres còpies d'això. Però bueno... Molt recent també, el modernisme. Sí, sí, no, no. I el modernisme, que ara per x motius estic entrant-hi ahir per qüestions personals.
Molt bé. Obres en Ramon Casas, pintures de Santiago Rosiñol, deus ser Viernau, de Joaquín Mir, entre d'altres. Magnífic. Els decoratives, hi ha bànoves d'aquestes, en català les veiem. Hi ha motius xinesos o japonesos, com l'altre. Parlaven del japonisme.
amb aquells lacats, amb aquelles figures, amb aquells ocells sexots, aquelles flors, les dones vestides amb aquells vestits que semblen kimonos. En aquell moment ja eren objectes de luxe, no? En aquell moment eren objectes de luxe.
Perdona, el poble pla no es podia permetre aquests objectes modernistes. És que el modernisme, com altres moviments que va haver arreu del món, intentava tornar a fer el tema artesanal, quan ja estava el tema de la fabricació en sèrie. Però què passava? Aquests artistes artesanals volien que fos pel públic, però com que s'havia de treballar materials nobles, això encaria, perquè si treballaves amb alabastre, treballaves amb...
amb migori, amb fustes... Això comportava una despesa bestial. Això s'ho podien permetre solament els burgesos. I d'aquí és el cas que les grans són la casa Batlló, la casa Milà, els Güell... És una bastable. Evidentment.
La gent de carrer tenia el que es deia la cadira Tonet, que era la cadira feta en sèrie. És una típica cadira amb la forma de l'esquena així arrodonida. És una més modernista que es podien permetre, però eren cadires que es feien en sèrie. Però clar, demanar-li a un Gaspar Omar o a un Jean Busquets que et fes un moble...
La cadira aquesta que és com un tu i jo, d'alguna manera, això és d'en Gaudí, no? Sí, sí, però això no, o sigui, que no hagués traspassat a... A aquelles zones econòmiques, a les que era l'alcú... Molt estudiades, molt estudiades. Sí, sí, sí. A més, pensar d'on has de recolzar la mà...
Quan aixeces, com has d'aixecar la cadira. Fins i tot hi ha la marca dels dits. Vull dir, es marca la forma per posar-hi els dits i llavors aixecar aquella cadira. Però això avui dia, potser, s'agafaria i es faria ser en sèrie, no? Es podria fer en sèrie. Aquella poca nit es va plantejar, potser.
No es va plantejar perquè potser per la base del material, es podia fer amb una altra fusta. Però es recarcava això, es volia acabar. El moment de la seriació, el segle XIX va estar molt marcat. I justament a final de segle es plantejava les arts aplicades, arts decoratives com a element artesanal.
Potser la gent podria imitar això, i segur que ho faria. Molta gent s'ho va fer amb fusta del bé o de pi. Però la base era tornar. Això ha passat amb les Arts and Crafts Anglaterra, que es va voler, amb la revolució industrial, una mica més enllà.
Tornem a l'artesanat, però va passar que va durar un temps molt concret, però va morir perquè no s'ho podia permetre el treballador de la fàbrica. Va ser per una sèrie molt determinada. Si us interessen reproduccions d'aquestes cadires, n'hi ha. Segur, segur. N'hi ha a la casa Batlló, a la botiga d'allà també en tenen. Però també seran cares. No seran barates. No, ni idea. Perquè és copa de los guiris, no?
La part que més em va sorprendre és la part de mobiliari, d'aquests mobles de menjador.
d'aquells secreters, aquests mobles per als dormitoris. És impressionant. Estan pensats un per un, dissenyats, amb tots els detalls, amb la pintura que tenen a sobre, o com es diu allò que fas així amb els vinsells i fas...
És grafiat, no? Sí, exacte. És perfecte, és correcte. Sí, sí, amb totes les tècniques és una preciositat, val molt la pena. També recordem que al Manac, a la secció d'Art Modern, també hi ha un mobiliari d'en Gaudí, de Gaspar Omar, hi ha un espai molt maco, que la gent va al Manac i va directe a veure el Romani, que em sembla magnífic.
Però la part de modern hi ha coses molt xules, del modernisme també. I és el lloc on més hi ha cases, mires, nonells... Ja tens un elenco magnífic. Una cosa que crida l'atenció són els premis. Quan es convocava jocs florals o un premi de qualsevol activitat o qualsevol tècnica artística, el premi en si ja tenia un valor, perquè llavors era un cartell,
Un mirall tot decorat i pensat expressament i que et donessin el premi. L'Ajuntament, que era qui organitzava aquests premis, ho encarregava amb un artista de renom.
per exemple, Alexandre Derriquet va fer això, que és un dels millors grafistes de l'època. Era com un dissenyador de l'època. Llavors feia cartells, els famosos cartells de Nits del Món, o per dir alguna referència que tenim del que seria. La cartelleria, tot això era... Clar, perquè també es va posar de moda el retornar les artgràfiques, però no de forma indústria, sinó també de forma artesana. I es torna a fer grava, dibuix... Tot això no va ser... amb el fet tot aquest moviment, això sobres tu millor. Sí.
No va ser a partir de la guerra de Cuba que tothom va començar a venir cap aquí? Tots els potentats que estaven allà i van començar a portar quartos cap aquí? Fortunes van venir cap aquí de Cuba? Va ser la febre d'or, bàsicament. Això va tenir una influència molt important. Justament, el que em parles de Cuba va venir molts indians en aquella època, també és cert, però justament a l'època del 1895 va començar una crisi bastant important. Sí que hi havia gent que estava potentada, però el cúmul de la gent va patir una crisi com la que teníem.
Els Güell, tots aquests, eren de família d'allà. Els Güell van arribar a ser, l'any 88-89, la persona més rica del món. El senyor Güell va ser el més ric del món. Sí, sí, sí. Carroc a feles i tots aquests. Sí, sí, sí, en aquell moment. En concret, parlo de la que després era el millor carroc a feles, una mica més del 1900 i escaig. Però en aquell moment era el més ric del món, el senyor Güell. Mare m'estranya. És que un dia vaig llegir que comparativament, avui dia,
El Rockefeller va ser el més ric del món. En comparació, sí. Però a anys llum. Si ara avui dia un d'aquests té 60.000 milions de dòlars, ell en tenia 600.000. Com es diu, ric del cagar. Sí que és cert. Imagina't.
Molt bé, doncs hem fet aquí tot un estudi gairebé de l'època, eh, i d'aquest pas, doncs mira... Bé, ostres, més hem tirat un quart d'hora. Veus el que dèiem? Rosa abans deia, ah, és que potser no n'arribarem a cobrir, perquè hem d'anar a parlar de coses i diu, no, doncs ja anem malament de temps. No pot ser això, no pot ser això. Sí, però és que són temes que ens en creues que vol, no? Clar que sí. És broma. Molt bé, David, parla'ns de la saga Ender. Canviem el tema de la literatura. Doncs sí. A veure què tal.
Preveint que venia el novembre estrenant el joc d'Ender, vaig dir que algú em va animar i em va passar els llibres de la saga i me'ls estic rematant.
I tot dir que aquests llibres estan escrits per un escriptor que es diu Orson Scott Card i que el primer d'ells, ara no ho sabré, que és el joc de Ender, doncs va estar escrit al principi dels anys 80 o 70, no me'n recordo. I ha trigat fins ara a fer la teologia? Sí, sí.
No, no, no. No és trilogia avui, no. Ah, vale, què és? Són 11 o 12 llibres. Ostres, vale. Sí, sí, sí, és una barbaritat. Desconèixement, ho sento. Inclus hi ha novel·les curtes que no me les he llegit perquè no me les han passat. Però el joc Dender és un joc situat en un futur tampoc massa llunyà. Potser d'aquí cent i escaig d'anys o 200 anys, en què la Terra ha patit, diguem-ho així, un atac
alienígena per part d'uns extraterrestres que, curiosament, són com insectes antropomòrfics, d'alguna manera, que els diuen insectores o també fórmics. I tenen totes les característiques d'una mena de colònia com de formigues, però d'alçada d'un ésser humà.
A partir d'aquí els éssers humans poden repelir miraculosament aquest atac i decideixen passar a contraatac. De quina manera? Fent una recerca exhaustiva a tot el planeta de les mens més brillants i ells arriben a la conclusió que les mens més brillants també són les més innocents. I per tant són els nens.
i creen una escola de batalla. I allà ensinistren els nens a ser generals de l'exèrcit, mitjançant uns jocs. Per aquí ja no explico més. Sembla interessant. Dins d'aquesta línia... perquè estem parlant com una mena de ciència-ficció. Ara estrena la pel·lícula.
La pel·lícula és... No ho sabia. Sí, la pel·lícula, la protagonista... Però va ser d'am a primer llibre, clar, imagina't. Sí, només que s'adam a aquest llibre. Si són 11... Sí, si el director és un tal... Comença la saga. Dios mío. El director és un tal... Gaving Hood. No, no em sembla res. Gaving Hood o no Gaving Hood? Perdó, perdó.
Els actors és l'Ender Assa Butterfield, que vam veure a l'inventació de Hugo, el Harrison Ford, el Ben Kingsley.
I després ja són actors que són nens que ja no... Clar, que són noves generacions. Sí. En el sentit de la paraula. Llavors, un dels protagonistes dels nens es diu Vin. Perquè clar, hi van totes les menys més brillants. I els generals que volen estan apurats perquè saben que... Bueno, en realitat són dues invasions que pateix la Terra. I diu, la tercera ja no... Ja no... O fem algo o aquí ja no...
ja no sobrevisvim. Reparen un pla i per això necessiten un comandant al front. Les esperances es basen en l'ender, però també tenen la pressió psicològica tan potent que han de tenir alternatives. Una d'elles és un nen que es diu Vin i és un noi que d'alguna manera està genèticament alterat.
d'alguna manera, i això li fa tenir una ment analítica bastial. El que passa és que l'ender no només té una ment, és aquella gent que es basa en una intuïció i que, a més a més, té una capacitat brutal de lideratge i d'agrupar, diguem-ho així, la gent per ell fa el que sigui, d'alguna manera, cosa que, per exemple, pel 20, no. És una ment molt analítica però no té aquesta capacitat de lideratge com la que té l'ender.
I a partir d'aquí l'autor desenvolupa tota una història que se'n va fins a 3.000 anys més enllà. Més enllà en el passat? Sí, perquè a partir del joc de Lander, que no explicaré com va ni res de res, es produeixen viatges a altres mons i tal,
Però que, clar, hi entra el factor aquest del fet de viatjar a la velocitat de la llum, que això fa que per tu el temps sigui relatiu, però pels que deixes en els seus llocs el temps passa molt més de pressa. Respecte a tu. I millor per tu en passades setmanes,
i la gent que està a la planeta Terra han passat anys o dècades. I tu quan has arribat a destí d'un altre planeta, aquella gent potser ja són molt més grans. D'alguna manera es creixen noves races alienígenes.
La saga es divideix en la saga d'Ender, que t'explica la seva història, però hi ha un impàs de 3.000 anys. I la saga del 20, que es diu la Sombra d'Ender, però passa bàsicament a la Terra. Bàsicament a la Terra, perquè, d'alguna manera, parla de la unificació de tots els països en un sol govern. Però d'una manera pacífica, voluntària. Que no és allò imperialista. No. Està molt curiós.
Per això jo la recomano, passa que jo me'ls he llegit tots d'una tacada i ara ja començo a estar allà. Onze llibres de cop. Vaig a estar una mica saturadet. Ja me'n soc directament. Però mira, m'ha anat just perquè començo la pel·li i tinc ganes de veure-la. Fantàstic, molt bé. Jo la recomano, que és a Saga. Va marcar molt la ciència ficció dels anys 80. A mi m'han comentat una persona que també és seguidora i això, m'ho ha explicat, diu que és magnífic i tal, però clar, a mi necessàvem el que diem.
Si em piso un analogo, és una altra cosa. Al final és impossible. Jo vaig veure la primera temporada i vaig començar amb el mateix llibre de la primera.
Tot els llibres, fins a l'últim que també. Escolta'm, una recomanació, un talló megalòmana, però a vegades... Clar, clar, però val la pena. Jo dic, bueno, ja tinc ganes d'acabar d'aconseguir un altre tema, no? Una altra saga, no? Vull dir, aquesta de 50, si potser, d'aquests de 100 pàgines, no? Doncs mira, llibres petits com aquest, com el de l'Albert Espinosa, que comentarem ara, de brúixoles,
que busquen somriures perduts, que són cinc i poc de pàgines. Però no t'haurà de veure, és una cosa totalment contraposada. El senyor Espinosa ja el coneixem, una miqueta ja ha fet diferents llibres, però també va ser molt conegut aquest previ que va ser, si tu me dices bien lo dejo todo pero dime bien, que també parlava de la malaltia, de les situacions complexes que passaven al voltant de certes situacions, en aquest cas vinculades amb un nen.
Aquí estem parlant de la base de la malaltia, per allò d'aquesta manera estem parlant d'un Alzheimer, un Alzheimer important que pateix el pare del personatge. Un personatge bastant atormentat, una persona bastant fumuda per la vida, perquè és allò que dius i aquí sí que he de fer una crítica negativa,
que el senyor Espinosa a vegades tracta la gent com si realment hagués trepitjat merda. Amb un pobre home, la dona se li ha mort. Els pares també, amb la seva època també, es va quedar mitja orfa.
tenia dues bessones i de la bessonada una d'elles estava amb la mare en el moment de l'accident i pensava que també estava morta perquè va sortir volant de l'accident de cotxe i llavors al final la van trobar per allà, pobreta, plorant, però que la van trobar bé però que van estar un dia buscant-la amb una història. I llavors, sí, sí, no, no, és que dius, a veure, no pot ser. I després resulta que el germà seu també ha mort i ara el pare va cuidar perquè té un Alzheimer galopant, no? Clar, dius, vale, vale. I què més hi ha?
És el que diem. Està bé, té una forma d'escriure molt maca, té un punt poètic que sempre llença comentaris molt agradables, i a vegades bastant emocionants però d'una gran bellesa.
Això és el que passa amb aquesta persona amb la seva situació i que es troba davant d'un pare que no es va portar bé. El pare no, el pare es viu, però la mare també va morir d'un càncer.
El pare no es va portar bé quan eren petits i la mare va morir d'aquesta malaltia i ara ha de cuidar aquest pare que ningú l'estima. I llavors és aquests enfrontaments. I aquest pare era director de cinema i llavors es juga també amb aquesta malaltia que ell vol fer una pel·lícula quan realment no, vull dir, és com una mena de submunt que ell està vivint.
No és agradable al 100%, però en canvi el que sí que fa ell és que li dona tota una pàtina de lectura que diu que t'enganxa. Això és el positiu que té, que sap escriure bé.
que és una experiència gaire agradable al 100%, però també va ser l'alterior. No era agradable, tampoc. Però, en canvi, ho fa bé. Tampoc t'arriba als límits escabrosos o a la situació que dius que no puc més, que s'aguanta perfectament. Són capítols molt curts i són rítmics, per tant, entra bé. Però és una lectura...
i bé, és curteta i tampoc és allò que estiguis mil pàgines empassant-te quina, que són més complicats. I parlem de bellesa, el passatge a l'Índia, aquelles pel·lícules i aquells llibres de recrear-se i no hi ha pressa, tres hores de pel·lícula...
Si és d'aquella llargueta. Explica'ns. Em va fer gràcia perquè volia mirar la pel·lícula, no me'n recordava si l'havia vist abans, ja feia anys, i em feia gràcia recuperar-la, però vaig pensar, mira, em vindria de gust llegir la novel·la. A veure si començo una miqueta a veure si fan l'adaptació, si m'agrada, si no m'agrada, en fi. I llavors vaig llegir primer la novel·la.
Jo penso que sí. Jo no soc partidària que primer és el primer. El que s'ha fet primer és l'escrit. A partir d'aquí pots valorar l'adaptació que s'ha fet. La novel·la és d'un escriptor anglès que es diu Edward Morgan Forster. És un senyor que va...
Va néixer al 1870 i va morir al 1970. No és concepte d'escriptor contemporani de modern, sinó de l'època contemporània.
Aquest senyor havia fet tres viatges a l'Índia, també havia viatjat per Amèrica, llavors té un coneixement profund del que era
La Índia de l'any 1920 que és on està ambientada aquesta novel·la. Ell va escriure més novel·les, us recordo, per exemple, eren set novel·les i va veure publicades cinc. Us en recordeu de Maurís, per exemple, que també després es va portar al cinema. Sí, la vaig veure fa poc.
Una traquera, una habitación con vistas, Howard Hens, la mención que va traduir com la mención de Howard Hens. El regreso a Howard Hens. No fa massa de fer per la televisió. La vaig trobar passada. És capaç d'això, igual que a Morris queda antiga. No l'he vista, però quan vaig llenar el regreso a Howard Hens la vaig llenar al cinema.
Emma Thompson, la dona del Tim Burton, Elena Bonham Carter... Són pel·lícules d'època, eh? Però és que el James Ivory... És queco, és queco. Això és la pel·lícula, que és el que diem. No, no, el llibre, clar. Qui més llibre s'ha escrit, aquest senyor? Pues mira, es donde los ángeles nos aventuran,
El més largo viatge, i Arctic Summer, que és una obra que no vaig no haver publicada. Aquí les més conegudes són aquestes quatre. Llavors, ell a les seves novel·les sobretot tracta un parell de temes.
i a les últimes ja es va veient més, que és, per exemple, el tema de les barreres socials. Això, aquí a Passatge a l'Índia es veu claríssimament, al regrés o al retorn aquest a Howard Hens també. Ell pensa que es pot intentar i que les classes socials es poden entendre, es poden comprendre i poden conviure d'una altra manera, potser més igualitària.
però al final veus que amb el concurs que arriba a les seves novel·les és que això és molt difícil i que no és impossible però que costa moltíssim, que això és un ideal que amb el temps ves a saber si ho aconseguirem.
Això és dir que es veu a la passatxa a l'Índia i també al retorn a Hover Hands. Després un altre tema és la sexualitat. A la borda, a moltes de les novel·les. A Maurice per exemple es veu claríssim. De fet, en aquest cas, el tema de la homosexualitat. De fet, el que sí que es veu, la gent que s'ha llegit totes les novel·les, els crítics i així,
Aquest autor fa com una evolució des de la heterosexualitat fins a la homosexualitat. De fet és el tema de la sexualitat el que se presenta. Em sembla que ell ho era. El senyor Foster. Crec que sí. No sé, almenys m'equivoco.
Jo perquè he estat llegint d'ell m'ho ha semblat també, però tampoc ho acabo d'acabar. El que queda del dia també era ell? No, era el director de la pel·lícula. Com versionava tantes novel·les, no sé si aquesta també.
L'argument de la novel·la, que també és l'argument després de la pel·lícula, és de l'any 20, a la dècada dels anys 20, a l'Índia, al raig britànic, com a colònia britànica que era, i està ambientada al moviment independentista indi. Una miqueta es veu l'origen, els inicis d'aquest moviment indi. I llavors és la història de dues senyores, dues dames angleses que arriben allà a Chandrapur,
perquè una d'elles és la mare d'un magistrat local i l'altra l'ha suposada promesa. S'ha de veure si finalment es casaran o no. Aquest viatge és per acabar de conèixer i decidir què fan, si es prometen o no.
i es diu Adela Quest. Aquestes dues persones arriben amb moltes ganes de conèixer la india, de conèixer la gent de la india també, de conèixer la cultura, i crea xocant una miqueta amb la forma de viure d'allà, perquè dius que és una colònia, se suposa que ja estan integrats amb els natius d'allà,
i que veus que són, ells formen com el seu ghetto, no? Ells són la classe dominant, ells tenen tots els privilegis, ells manen en els índis, encara que hi ha molts índis que estan educats a la manera occidental, a més que parlen perfectament l'anglès, que tenen les formes angleses perfectament de comportament, que potser prenen el té també a les cinc de la tarda, gent que hi ha metges, per exemple, l'altre pute on és el doctor Asit, és un metge educat a la manera britànica, no?
No, aquesta classe dominant no accepta i no integra els altres, encara que sigui gent preparada i gent de l'elit, de l'Índia, i no. Aquí ja veus la primera gospira perquè la gent està descontenta amb aquests invasors, amb aquests colonialistes que tenen allà. Aquestes dues senyores, aquestes dues dames sí que comencen a fer amistat amb gent de ja, amb el doctor Bacit,
També a través d'un altre que és el director de l'institut, que el director de l'institut sí que és anglès, però és un anglès atípic dels que hi han allà, és més com elles. És una persona que sí que s'ha integrat, és una persona que té amics indis, que va amb ells, que parla... I llavors, de la mà d'aquest personatge ja comencen a fer una miqueta de convivència, de coneixement de les dues cultures.
Llavors organitzen una excursió en unes cavernes, en unes coves que es diuen de Marabar. És molt simbòlic també el tema de les coves, perquè suposa que estan molt lluny, han de fer un viatge en tren, el tren surt molt d'hora.
La dona gran, Mrs. Moore,
pateix una... sí, com una claustrofòbia. A la primera cova que entren ja, entre aquelles grandetes, delicades, pateix una episodi de claustrofòbia, ha de sortir perquè necessita respirar i no pot estar allà, no? Es comença a sentir ofegada, però és perquè hi ha molta gent al voltant seu. L'india es veu que també és molta proximitat, la gent es toca molt, estan allà, no? No poden suportar, no? El concepte de massa, no? I ell això, ui, si vull fer l'intent d'apropar-me, però ja quan es veu allà envoltada de tanta gent ja comença a sentir-se malament, no? I llavors surt fora.
i en canvi es queden descansant com en una mena de campament base i llavors la més jove, la Adela, ella sí que va amb el doctor Aziz a visitar una altra cova només acompanyada del guia final marxa.
Hi ha un episodi una miqueta estrany, a la novel·la queda molt ben descrit i a la novel·la jo crec que queda molt clar tot el que ha passat. A la pel·lícula jo no ho acabo de veure del tot. Jo de moment que em vaig perdre a la pel·lícula. A la pel·lícula et perds, no entens el perquè passa tot això. Tens amb qui sonen les actrius?
Jo tinc aquí. La Judy Davies. Estava pensant qui era la jove. L'Alec Guinness fa de professor Godbolt, que és un braman. Aquest està molt bé. I el paper del marit d'ella, que és un senyor ros, grasonet, que és aquest que ha dit David, no sé com es deia ara, un nom així.
Aquest ho fa perfecte, fa un paper de personatge... O tens focs? No. O el Nigel Havers? Aquest, aquest, aquest. No s'arriben a casar, eh? És veritat que no s'arriben a casar, tens raó. Aquí ve tot, perquè ella comença a tenir una crisi de dubte. Està dubtant si realment estima aquesta persona o no l'estima. Com per donar el pas de casar-se. És que a més ja ho veu, que si no es casarà és una miqueta el que a aquella època passava, perquè es quedava soltera i mira, no?
Perquè era Mujeriego, em sembla la pel·lícula, oi que sí? Ja passa alguna cosa que hi ha com un refús? No, són molt estirats, que va, no, són molt estirats, són molt anglesos. Clar, però hi ha algú que no s'entenen, ells dos. Quin motiu és el perquè no s'entenen? No, perquè ell és molt... A veure, ell ja s'ha adaptat perfectament a la forma de ser d'allà, molt encossetat... Ella no, ella encara té inquietud de conèixer gent i la veus que és més obertadament. I clar, no s'acaba de veure ella amb aquesta persona que...
i com que té aquest dubte i està pensant en això, es queda a soles amb el doctor Asit, no es veu el que passa, però queda clar que ell no ha anat, no se sap si és una imaginació seva, d'ella mateixa també, una mica de claustrofòbia, amb les seves cabòries mentals, potser no està massa fina, amb massa estabilitat en aquell moment.
Tot el que hi ha... Després cau, baixar per aquella pendent, que hi ha com unes càctures, no sé què, acabes tota punxada, tot, bueno, en fi, pobra.
i tot acaba que el doctor l'acusen d'intent de violació. Jo veig que d'entrada és més les cavalls d'ella que no estava, perquè ja ho apunten a la primera escena quan la senyora Gran sent aquella claustrofòbia, dius que amb aquestes no ja li està passant el mateix.
però culpen amb aquest senyor. Imaginem-vos ara que es munta de seguida el DTN, la presona, el judici, tot el muntatge, tota la paraphernalia que munta, perquè allà és tota la classe dominant, tots els anglesos, tota aquella colònia, contra aquest senyor, clar, és el Xivo espiatori. És la quiquipèdia diu, l'argument diu, l'última frase diu, Aziz diu, presencia a la imparcialitat del sistema britànic alemany oficial, del qual és culpable fins que es demostri la innocència.
Exacte. Clar. Però jo crec que en aquest cas el paper que fa l'Aziz aquest, com es digui i tal, que fa molt bé, per cert, és que jo estic convençut que és innocent, no? Vull dir, aquí hi ha una problemàtica mental per part de la Judy Davis, no?, de la filla. Abans fa papers així una mica d'alterada, aquesta dona, eh? Sí, sí, sí, sí. A podrer absolut també fa una mica de secretari d'Estat una mica grilladota. Exacte, és veritat, és veritat. Me fa així una mica de...
El plantejament és aquest, tot el tema del judici és molt interessant, com va un plenament partit, tota la colònia defensant a la noia, i en canvi tots els indis, fins i tot arriben advocats de la capital, de Calcuta, arriben gent especialitzada per defensar-lo, com el professor d'institut, el director, també es posa de part d'ell.
socialment és el seu suïcidi. És tot el judici com ella després se'n repensa i quan arriba el judici finalment no declara, diu no és que no me'n recordo ben bé el que va passar. Però la pel·lícula s'aguanta encara molt bé. La pel·lícula falta en cosetes, després falta al final com una pila que hi ha a la novel·la que és molt interessant també, després passats uns anys com ha evolucionat tot.
Una altra vegada a l'Índia, més profunda, més típica, amb les seves religions, els seus deus i les seves celebracions, amb el Dr. Seed, i com els altres han evolucionat d'una altra manera. No hi ha amb les noves generacions que venen a fer un viatge. La novel·la el trobo molt més completa i t'explica moltes més coses del que era l'Índia i la història aquesta en si.
Bon llibre, bona pel·lícula. Les dues molt recomanables, perquè la pel·lícula és preciosa, també. Va molt bé agafar llibre i pel·lícula a vegades i poder veure. La pel·lícula està bé, s'aguanta molt bé. Sí, sí, és molt maca. Molt bé, hem començat a parlar, hem passat dels llibres al cinema, que a la fi cap tot va vinculat. I llavors, abans de parlar de quatre pel·lícules que tenim per donar voltes, avui farem l'efemèride, que habitualment comentem.
i és que avui fa 55 anys que Elvis Presley presentava justament la pel·lícula Jailhouse Rock, que és el rock de la pressió. Un tema de dos minutets que ens servirà per recordar que fa 55 anys. Qui remenva cantar el rock de la càrcel era Johnny Cash, a la prova de Folsom.
Va quedar sempre a la memòria. Després van fer versions aquí, los salvajes i aquestes coses. El va escriure Elvis Presley. Ara t'ho diré. Ho miraré i t'ho dic ara. Escoltem dos minutets.
I want to throw a party in the county jail. The prison band was there and they began to wail. The band was jumping and they all began to swing. You should have heard the locked out jailbird singing.
Bum-bam!
No, no.
Doncs Rosa, et sento de fraude, però aquí tinc un magnífic LP de Elvis Presley, bueno, d'èxits, no? I cap de les cançons de les 30 més conegudes l'ha composada Elvis Presley. És molt fort. Si mirem ara, estic al·lucinat. El que la major part de cançons són uns tal, que justament és aquesta, un tal Lady and Stoller, que són dos d'aquests que he imaginat tota la vida d'allà, que aquí no coneixem.
i una altra que es diu Paymuss and Schumann, i són les que li van escriure les cançons més famoses, des de Let's Token You, A Little Snow or Never, totes, I mean, Hound Dog, Love Me Tender, Heartbreak Hotel... Què hi farem? Però Elvis sempre serà Elvis. Jo crec que són aquests grans cantants, una comparativa complexa amb Madonna tampoc composa mai la Madonna, que són grans divos,
i Michael Jackson, t'hegues molts dubtes, tot era Quincy Jones. El Thrider va ser Quincy Jones 100%, que era un immens, però bueno, és el que diria. Ja entenem en la categoria més de cantautors. És un bon plantejament, és cantautor. Però també versionava molt, i versionava de puta.
Pots dir puta mare. Inclus hi ha cançons, per exemple el guant d'Iuchu, que el Bono quan la va sentir va dir...
I quan canta aquest paio, nosaltres somnem unes nenafes. Però tu tens una veu així masculina, que qualsevol altra veu queda... Sí, queda una mica... Però bueno...
Tenim un quart d'hora per parlar de quatre pel·lícules, ja podem córrer... És que ja estem una altra vegada, eh? Que se'n fan en corrents, no? David, fes-nos la presentació del Pacific Rim, i com entenc que també l'hem vist tots dos, a veure què t'ha semblat a mi la pel·lícula. Bé, és... Guillermo del Toro. Sí, una pel·lícula de Guillermo del Toro, en què no entenc com... Bueno, sí que ho entenc, no? La pel·lícula està prou bé.
Però el Guillermo Torres va entusiasmar en tot aquest món, que jo no sé ni que existia, d'aquests monstres japonesos es diuen kaijus. Kaijus. Kaijus, com es diguin, sí. Que és tot un món, és tot un món. Sí, em va sorprendre. Sí, però surten a les pel·lícules de l'estudi aquell i el Mika Hatsu, o com es diu? El Godzilla. Surt d'això. És que hi ha molts homenatges.
Aquelles pel·lícules del meu veïto toro i aquestes... Sabeu què vull dir? Ah, Miyazaki! No surten allà. No surten monstres? És que no sé, jo no he vist la pel·lícula... No és el mateix. Aquestes són estaterrestres que surten d'una línia de sota del mar. Es crea un forat interdimensional.
al fons del mar, i primer comencen a sortir caijos d'aquest, però més petits, no, no, grossos, enormes, però no és ni punt de comparació amb el que va sortint després. A l'últim és nivell 5, allò dius, moro de dius senyor, no? És bestial. I què passa? A l'exèrcit els costa matar-los, al final...
que han d'inventar un tipus d'arma que estigui a l'alçada i inventen el Jäger, que vol dir caçador amb alemany, que són una mena de robots enormes, com uns transformers, de la mateixa mida, com el Mazinger Z, que també és japonès, però encara més grossos, i és el que necessiten dos éssers humans per poder connectar-se neurològicament.
Connectar-se neuralment al robot i això fa que només poden connectar-se de dos en dos. Dos éssers humans poden controlar un robot aquest alhora. I és com molt interactiu. Quan aixeca la mà, també aixeca la mà el robot. Tot el que fan ells, quan caminen ells, van caminant dins del mateix espai, llavors es mou i tal. És tot un procés. Són gent preparada. Si ho analitzes...
científicament no hi ha res que s'aguanti per allò. No, en absolut. Ni la simple presenta dels Kaihus tindria cap suport físic. Un dia vaig llegir un llibre que es deia... Ostres, me'n recordo ara. És igual d'uns físics que analitzen films si són realment possibles científicament parlant. I el King Kong, per exemple, que és molt més petit que té aquests bitxos, ja no s'aguanta per allò. Ja no s'aguantava. Es derrumbaria sobre si mateix. Per elements físics, no s'aguanta allò.
Jo he de dir que per a aquests enfrontaments brutals, la pel·lícula té una acció que t'hi mors. Té un muntatge pensat en 3D, lògicament, i en aquestes imatges s'apropa molt perquè et faci l'ensura, amb la sensació aquesta. Però a més està molt ben portat, crec jo, des del que cap, des del tema acció.
Les interpretacions són terribles. No és un gran definidor d'històries.
Hi havia un moment que grinyolava molt. Estava molt bé al principi. Fa unes presentacions de trama molt espectaculars. Però després la cosa es desinfla. Es desinfla bastant. Menys mal que el hobby el va reprendre el Peter Jackson. Perquè amb el Guillermo del Toro a mi em grinyolava una mica, em feia por. Havia sigut pitjor encara.
Bé, la pel·lícula està bé, la porta un tal Charlie Hewnan, que és un nano d'aquests elcatxes, de Contesto Osterona, Super, no sé què, i tal. Guapíssima l'actriu. Sí, la guapíssima, la Rinco Kichuki. Que va fer Mapa de los sonidos de Tokio. Ah, és aquesta actriu. I és la que va fer també la de l'Obezno, em sembla. L'última l'Obezno, aquesta, Orígenes, va fer-la ella. Potser m'equivoco, eh? I el Santiago Segura. És un parell de donant voltes com una mica d'atins d'algodoc de mafiosos. Jo crec que té un parell d'actors, que és el Ron Perman. Sí, exacte.
La pel·lícula, a vegades, té punts de mala llet, de mala bava. Al final de tot, saps que hi ha un moment quan acaben les títols de crèdit que apareix el Rob Perman amb la de dins d'un d'aquests mitjus que encara estic viu. Són aquestes conyes. Però la pel·lícula s'aguanta a mi? A mi em va gravar. Sí, d'alguna manera. A vegades hi ha pel·lícules d'acció que et prometen molt i després no hi ha redacció, però en aquest cas està bé.
La pel·lícula Jobs. La pel·lícula realment està bé. T'està explicant... És curiós perquè el Steven Jobs el fa a l'Aston Kutcher, l'exmarit del títol. Però totes són clavaos. Al final de la pel·lícula...
Sí, totes les cares de com eren i els actors que han agafat i són un calco, estan molt ben parits. Però bueno, aquí hi ha una pel·lícula del Joshua Michael Stern, que no sé qui és aquest senyor, i llavors apareix l'Aston Kutcher, Katzer, com a tal, amb altres companys, i el Matthew Modin i el Dermot Mulroney, que són els principals més coneguts que fan papers secundaris. Per cert, el Matthew Modin, no sé què li ha passat, pobra home, però ostres, està vell, però vell, eh, que jo no el conec o no sabia qui era.
Imagino, però malament envellit. Hi ha gent que en vei malament, aquest molt malament. Estem parlant de l'Steve Jobs, però no estem parlant de l'Steve Jobs. Comencem el 2001 amb la presentació del iPod. El de la música. I no va més cap endavant. No estem parlant de la vida fins a seva mort.
És enrere als inicis, com van començar al garatge, quan van crear el concepte Apple. L'Apple va sortir amb un cotxe anava amb l'altre company, com es diu, el Bosnia. Anaven tots dos i llavors van dir, com li diem? Li volien posar un nom així una mica xorres, no? I llavors al final va quedar l'Apple dient que era la manzana, no? La manzana a l'inici del que seria la vida. Això és el que explica ell.
La poma mossegada es veu que és la poma amb la que van enverinar Alan Turing. Alan Turing era un dels primers teòrics de computació que va ser dels científics que van de xifrar la màquina Enigma a la segona guerra mundial. Diuen que el van enverinar amb una poma perquè era homosexual. Per tema de moral a Anglaterra el van pelar.
i és la poma aquesta mossegada. És l'emblema, els logotipos, però en canvi la base diu que és això, que és com si fos a l'origen, en aquest cas els ordinadors, com iniciar, com és un moment de molts canvis, la poma de Dani Eva. És aquesta la idea i a partir d'aquí imagino que el concepte tindria donada.
Jo he sentit aquesta altra versió. Jo crec que seria més elògica de com és aquest logotipus, però potser el nom prové d'aquí i va evolucionar amb aquest homenatge a aquesta persona, que jo crec que sí. Al principi era la comoda Colors, no? Exacte, exacte. I ara és el... El nom era gay. Sí. Potser mira, lo millor tenia raó. És que era gay, el nom. Per això, per això.
És la vida d'aquest home, realment persona geni, però no geni ells, sinó geni els seus companys. Ells tenien les idees i la gent les desenvolupava, no se'n parla. Exacte, era el crack. Però ell i els equips, té un equip meravellós.
Sí, sí, una comuna com de gurú. Sí, un visionari. I una mena d'animador social. L'animador laboral. I un cabron. I un cabron. Però un cabron. I a la pel·lícula... És que mira la pel·lícula i veureu que aquest senyor no era gens bo. Hi ha una escena terrorífica que és quan la seva primera nòvia, que es queda embarassada d'una noia, de l'Elisa, que s'apareix,
El seu fill no té temps perquè tingui un fill i no té temps.
No va tenir mal, al principi no molt bona relació amb la filla. Després sí, però al principi no. Fins als 15 o 16 anys no va buscar-la, ja s'entén. Ja es queda a fer amb una altra dona, té dos fills, no tres fills. Al final sí que refa la part de la seva vida personal, però hi ha un moment en què ella és una mena de monstre. I es carrega tot Déu, no li importa què sigui.
Pel·lícula que val la pena, un biopic, té un regust així boixentero, que fa molta gràcia pels esataris al principi, i certs aparells que dius, m'agrada, adeu senyor, quina gràcia. Però bueno, hi ha l'IBM-2, i tot això, l'IBM-2 per dolar l'Apple-2, i bueno. Ah, doncs que som del RAM. Sí.
Hi ha una pel·lícula que es diu Trabajo a basura, que és d'una empresa informàtica dels anys 80. Els que treballem en aquest món ens veiem reflectats. Però és que no cal, eh. Veus que són pel·lícules dels 80s i tornes boig. Veus els ordinadors de l'època i dius, mare de Déu, senyor. I que era com una novetat en aquella època, que també passarà mal temps, potser, amb això.
Tenim 5 minuts, promoció fantasma.
Tu veus allò com ciència ficció del futur. No ho veus com un xat, ni quico, ni passat de moda. Perquè penses, pot ser una tecnologia... És que ho veus que dius, ostres, en quadre. I han passat 30 anys. Això es diu...
És tip impact, aquesta mena de regust per a tecnologia però vintage, retro. Aquesta estètica sempre estarà de moda, perquè és una moda. Això ho explicaré un dia, que és molt llarg d'explicar. Promoción fantasma, tiene dos minutos. Basta bé, és una tele d'aquestes que vaig repescar per la tele que feia a TV3. Estava molt bé, era molt senzilleta, una història així d'adolescents, de nanos, de cinc nanos d'un institut.
La secundària que eren fantasmes vivien allà perquè pobres estaven fent una festa de final de curs quan ells...
va haver-hi un incendi, van quedar-hi pobrets, van morir. I llavors estan vivint a l'institut i són fantasmes. I és divertida la situació, és imaginativa. Val la pena, aquestes pel·lícules. Que troben un professor que us veu. El professor és Daniel Arevalo, és aquest que després s'ha fet famós també amb el Quim Gutièrrez.
Azul Oscuro Casinegro i Fimo. Aquesta pel·lícula era molt bona. La tinc que tornar a veure. Aquella pel·lícula em va semblar boníssima. Aquest és el professor que arriba.
Aprovar l'assassinatura o el tema que tenien pendent. Aquells dos alumnes que s'encaren amb ell cantant l'irrap està molt vell. És que no he vist, no puc opinar. És quan ell està donant classes a un institut actual. Està com a la inòpia.
És que està fatal. Està fatal? Està fatal, psicològicament està fatal. Perquè hi veu fantasmes i ningú ho comprend. Perquè des de petit ja veia fantasmes i tothom se'n reia d'ell i era un bitxo raro perquè clar, ell era diferent. I tampoc ha pogut lligar, tampoc ha pogut tenir nòvia, però ara al final s'enamora de la directora. La versió espanyes del... De los fantasmes aquells de Pugeja, allò? No, aquella del Fiamalan, com es diu?
Ah, és aquest sentit. Versió en canyí, no? Sí, sí, però juguen molt bé amb aquesta idea dels nanos fantasmes que els altres no els veuen. Si per exemple tenen l'esquelet del laboratori, veus com el professor s'espanta, l'altre professor s'espanta perquè li fan arribar l'esquelet a la cara, li toca i l'altre s'espanta. En canvi aquest altre professor, com que el veu... Diu que no s'espanta, que ens parla, que ens està parlant, que es veu.
I bueno, està bé, està bé. Bueno, mira, una cosa divertida, no? Que va bé. Sí, sí. Jo també farem una recomanació d'una pel·lícula que em va sorprendre gratament, és Oliver Stone, és Hablando con la Muerte, és una pel·lícula que estàvem parlant de la ràdio. Justament del que passaria si agaféssim aquest micròfon, que estem tots parlant, i obríssim telèfons i la gent parlés, i tu a partir d'aquí creessis una mena de silogia amb aquestes persones, no? Però clar,
sent un locutor agressiu. És aquesta línia americana molt salvatge. La pel·lícula és una cosa conjunta entre l'Oliver Stone i Eric Boghossian, que no sé si us sonarà, és un tio molt conegut, amb moltes vuitantes, que segur que recordareu si ho veieu per internet o en qualsevol moment.
I és una història conjunta de tots dos, no? Passa el 80% dins d'un estudi de gravacions, més gran que el nostre, no és cap crítica, perquè estem a l'estudi dos, que tenim dos estudis aquí darrere d'Esvern. Això és en petit format. Exacte, no? En aquest cas... Petit, gran format. Això. I llavors, clar, és aquesta situació d'una persona que ho fa molt bé, amb aquesta veu meravellosa, amb aquesta versió original s'ha de veure aquesta pel·lícula, s'ha d'escoltar, té una veu magnífica aquest tio, és una bestiesa. I llavors, què passa? Que a la gent que truca, molta gent l'amenaça.
fins que realment aquesta amenaça es fa present. Ell juga, és a dir, per això us ho he dit parlant de la mort, perquè hi ha una sèrie de gent que sembla que el pot matar. I tu creus que no hi serà? Sí, fins i tot convida una d'aquestes persones que vingui a l'estudi, un tio molt sombat, que dius que aquest li fotrà quatre trets aquí mateix. I a més, hi ha un moment molt bo perquè a un moment que ell, un tio penjat, entra i llavors li vols fer una foto i treu d'aquí la càmera de fotos i li fa un flash, i sembla com si fos una pistola.
Una pel·lícula feta amb astèdicam, bàsicament amb càmera a la mà, molt... I és d'Oliver Stone? Sí, és una pel·lícula que xoca del 88. És l'Oliver Stone més salvatge, no dic el d'assassinos, ni molt menys, però és aquesta línia que no és el típic que tenim al concepte de megalòman o gran pel·lícula. És una pel·lícula petita, va guanyar el Llo d'or de Venècia,
I bueno, és el pel·lícula que val la pena revisar. També es nota una miqueta otxenteres, perquè clar, les estètiques i els cavallets, i els cabells i les ombres, això ningú treu, perquè és l'època, no? Però bueno, bé, doncs ja està, no? Sí, déu-n'hi-do. És allò que respirem una mica, no? Això no tot. Ens acomiadem. Ens acomiadem fins la setmana que ve, d'acord? Adéu-siau. Adéu-siau.
Bona nit!
Burning papers into ashes, what a season.
How they fly high From the ground up There is yet another fountain Flowing over As the night falls Keep dreaming
No, no, no, no.