Bé, bé, bé.
Jo trobo que...
El Jaume, que l'estimem...
Això, l'infinit i més enllà.
Infinit i més enllà.
I més enllà.
Exacte, estigablement i tal.
Molt bé, doncs res.
Jo començo l'any avui per vosaltres, eh?
Sí, jo també.
I el Nacho...
Sí, avui començem tu i jo.
I com que m'estimeu una miqueta, és igual, ja, és suficient.
Aquest any t'hem après a estimar, Nacho Alonso.
Això s'ha d'aprendre.
Estimat, Nacho.
Estem en proceso, estem en ello.
Exacte.
Pensa que al final acabarà...
Diu, més que...
Com era?
Menys que ahir, però més que demà.
No, com era, al revés.
Menys que demà.
Més que hoy, però menys que mañana.
Exacte.
L'anunci, allò que deien, no?
Sí, sí.
Pensa que al final fem...
La medalla de la madre.
Sí, sí, sí, un rotllo d'aquest.
Pensa que quan al final ens estimem molt, fem allò del Titanic.
Que ens abracem i ens posem allà...
Ah, molt bé.
Anem allà a les golondrines, fem aquestes coses rares, eh?
Sí, les golondrines, ha de ser, clar.
Perquè si no, ho tenim xuc.
Piu, piu, piu, piu, piu, piu.
No em creué d'aquests, no els colamos.
Som una miqueta raros, aquests del Babilònia.
Hi ha tants anys, no?
Arriba un moment que ja la cosa, no?
Ja ens hem tornat una miqueta.
Tu creus?
No.
Nosaltres estem en un nivell molt acceptable per a tothom, eh?
La que sí, la que sí.
Molt bé, doncs com el que deia el Jaume, com estem acceptables.
Com estàs, Xesco, per cert?
Bé, bé, bé. Encantat a la vida.
Hola, salutacions.
Avui estic absolutament una miqueta fora de lloc.
Si dic alguna bajanada, perdoneu-m'ho, eh?
Perquè vaig una miqueta descontrolat.
T'anirem sentant, no t'amoïni, ja estarem pantent.
I que consti que no heu pogut cava, ni res, eh?
No.
No, no, vull dir, no.
En aquest aspecte.
Però has escoltat moltes coses.
Sí, no, és que avui he donat molta informació.
I fins i tot a tu mateix, no?
Clar.
És que ve de fer classes.
És que has fet classes.
I fer classes és cansat, eh?
I és que avui ha sigut una classe com amb molta informació
i vaig allò amb el cap fet un bunyol.
Però bueno, ja n'hi ha sortit, ja ha sortit.
Molt bé, doncs avui parlarem, parlant d'art, mira, per on...
Avui començarem amb una cosa molt interessant, eh?
Diu, fa cent anys que Marcel Ducam,
per molts el pare de l'art contemporani,
era membre de la Societat d'Artistes Independents dels Estats Units,
que en els seus estatuts establia que qualsevol membre
de la seva escola, per dir-ho d'una manera,
tenia dret a participar en una obra en l'exposició anual
sense passar per cap censura estètica, tècnica
i de filtre de cap tipus de jurat.
I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno,
ho podria seguir llegint, eh?
Però per què ens situem?
Estem parlant d'art i estem parlant d'una escola d'art
al mateix temps, del taller d'art Juan García Nieto,
que els seus alumnes exposen en aquests moments a Cornellà.
O on està?
A Cornellà.
Allà, a García Nieto.
O sigui, al costat d'on hi havia la del Joan Vidal.
Ah, va dir-ho.
Al costat, que és on, en fi, per joves i tal.
Bé, la veritat és que és molt sorprenent,
perquè, clar, vull dir, per pintar,
que potser no per fer art,
o no per fer coses novetoses,
sinó que fer còpies,
podria dir-se així, això, no?
Sí, pel que veiem, sí, sí.
Però s'ha de poder, s'ha de saber, no?,
per fer una còpia, per dir-ho d'una manera, també.
S'ha de començar, vull dir, Picasso,
dius tu, boi, Picasso,
Picasso tenia un estil, va començar fent còpies,
després va començar fent aquest tipus d'art,
i després va evolucionar, vull dir,
s'ha de començar per això.
Sí, sí, sí.
Perfecte, aclarit això,
que penso que així, amb aquestes dades,
doncs ja estem completament ambientats,
no us la perdeu en aquesta exposició,
que, bueno, que hi ha artistes de tota mena,
per dir-ho d'una manera,
Miquel Torrijos,
La Fita Martín,
La Paquita Verdaguer,
Jordi Güell,
en fi, una colla.
I n'hi ha un aquí que tu,
d'això ho has dit,
és el d'això,
Miquel Carrera, Montserrat Sunyer i José Paro,
que han fet una còpia de...
De Rendició de Breda,
el que estic veient,
el quadre de les danzas,
de Berázquez,
que és el Museu del Prado,
que és un quadre molt maco de veure,
perquè és bastant gran,
i, bueno, molt bé, molt bé.
Aquest, Déu-n'hi-do,
és el més gran que hi ha de tots aquests, eh?
Sí, sí, sí.
O sigui que,
com sempre,
que fem promoció de l'art que ens envolta...
Pel que hem vist a les imatges,
són bones còpies,
estan molt ben copiades.
No, no, us asseguro que...
Realment...
que no he vist algun que està molt bé.
d'altres que és una mica més relatiu, no?
Clar, clar.
Això ja és així, sí, sí.
Perfecte.
L'Ignasi Rosés
és un senyor que està aquí a Can Ginestat.
Al celler de Can Ginestat, sí.
Sí.
El nostre amic,
el Carles,
actualment responsable
de director de ràdio Sant Just, no?
Doncs m'ha dit
que va fer una presentació
molt interessant,
i la veritat és que bé,
he entès algunes cosetes
a partir d'ell,
perquè la pel·lícula...
Ai,
l'exposició
és com molt peculiar,
és més arquitectònica
que pictòrica.
Llavors,
diu,
com a fonaments,
estructures primeres
que hauran de superar
la raó final
del constructe,
com runes
a la seva dissolució
de la natura indeterminada,
suspendre el temps
que davalla
cap a la no presència
o el construir-se
en projectes...
Ai,
és que no ho acabo clos...
Existeix
un instant
de coincidència
en tot envair-te
i en tot consolidar-se
on l'objecte
adopta
una significació poètica,
una estabilitat harmònica,
més enllà
de la lògica constructiva
o de la forma
arrociva.
Però, bàsicament,
què és el que realment
aquest senyor exposa?
Perquè això que expliques
és molt...
Poètic.
Exacte,
molt poètic,
però a la vegada
com molt abstracte,
vull dir,
molt així,
molt explicatiu.
Sí, sí,
de fet,
és una exposició,
ja dic,
arquitectònica
de formes
que tenen a veure
amb l'arquitectura,
evidentment,
de concepte i tal,
fins i tot una terra.
Llavors,
quan entres,
ui,
què és això, no?
I automàticament,
fins i tot
les finestres del fons
d'aquesta sala d'exposició,
doncs també
l'aprofita
per fer una construcció
amb les finestres
antiquíssimes i tal,
i la veritat
és que et sorprèn
d'una manera
molt agradable.
Jo també recomano
que l'aneu a veure
perquè entre el que us hi dic
i el que captareu,
doncs la veritat
és que us fareu
una poesia
d'una exposició.
Molt bé.
No, no,
doncs mira,
provarem,
a veure,
perquè jo sempre passo
pel davant
i m'hi entro,
corrents,
i surto corrents
que no tinc temps
de mirar-la,
clar,
jo arribo sempre,
que em falten un quart d'hora
per fer les classes
i és increïble.
Ja, ja, ja, ja, ja,
és el que passa,
és el que diem, no?
Molt bé,
doncs seguim parlant
de llibres,
ara parlaré jo
del fantasma
de Canterville
i després el Nacho
es parlarà
de Gomorra,
que també, bueno,
està vinculada
amb una pel·lícula,
però ahir
es parlarà del llibre
i després ja farem
algunes ment.
Bueno,
jo he anat a buscar
un clàssic
aquesta vegada,
que és això,
un clàssic
de l'any 1867,
no em vaig equivocar,
de l'Oscar Wilde,
i és un relat petit,
és a dir,
són d'aquests llibres
petitonets
que eren molt típics
en aquell període
del pas
de la literatura romàntica,
la literatura realista,
en aquell moment
com a tal,
no?
I Oscar Wilde
és meravellós
perquè té una mala bava,
vull dir,
quan li surt
aquest punt
irònic
i una miqueta
doncs, bueno,
salvatge fins i tot,
tenint en compte
les formes
d'aquella època,
el decoro
de l'època que es deia,
no?
I bé,
doncs,
és una petita historieta
molt curiosa
amb la qual
per una vegada a la vida
empatitzes
amb un fantasma,
et fa pena.
T'identifica.
Sí,
a mi em va fer molta pena
el fantasma de Canterville,
de debò.
Clar,
fixeu-vos,
la temàtica
està vinculada
amb això,
amb fantasmes,
amb espais,
això és el romanticisme,
aquest element
més misteriós,
més gotitzant,
més aquesta línia
que es buscava
en aquell període,
i aconsegueix
Oscar Wilde
amb aquest llibret.
L'estòria és molt senzilla,
és una menció
d'aquestes típiques
fantasmagòriques,
no?
És que els fantasmes
només existeixen
en aquests llocs altres.
Ja,
no,
clar,
ha de ser una menció,
si és una casa
de dues habitacions
no hi ha fantasmes,
sembla d'anar vinculats.
És que jo sí que sé
l'estudi d'un altre fantasma
que sí que és més recent,
eh?
Ah, sí?
Jo us ho explicaré.
Ah, ja us ho expliques,
això?
Oi, oi, oi, oi.
No,
però a mi no em fa por,
és una senyora
que vivia on,
a veure,
on jo vivia abans,
era el palau,
el palau de Villalegre,
allà a Marix,
i ara resulta
que són dependències municipals,
i hi ha la guària urbana,
hi ha joventut
i diverses coses municipals,
no?
Allà fan consells a l'estiu,
perquè hi ha un pati,
té un sentit,
i està molt maco,
i diu que veuen
la fantasma d'una senyora,
gran,
la senyora Luisa,
però és que era la senyora
que vivia als baixos
i era una bellíssima persona
i a mi no m'importaria
trobar-me-la, eh?
I tu l'has vist?
No, jo no,
la policia,
quan estan de nit fent guàrdia,
doncs es veu
que alguna vegada
ho han vist,
però és que resulta
que alguns policies
de petits
es ficaven molt
amb aquesta senyora.
Ah, ja ho has dit.
El típic
que si tira una pedra,
llença una pedra a la finestra,
no sé què.
Clar, clar.
I ara diuen que...
Clar, a mi jo, per exemple,
si la veies a mi no faria por.
Ja, ja,
quan tu no has fet res.
Hi ha la història
d'aquest fantasma
i això és més recent.
Clar, clar, clar.
El d'Ajadu.
Eh, ju, ju, ju.
Sí, sí.
El que farem és que
crida l'Iker Jiménez
que vingui
i també ens faig un estudi, no?
Sí, sí, sí.
Això és clarament un cas, no?
És un cas.
Palau, fantasma.
Ah, sí, sí, sí.
Història de policia
que la tiraven pedra.
Exacte.
Clar, que dius de petits
eren uns entremaliats
i ara surtes són policies, eh?
Com sempre, sí, sí.
I quan estan sols
fent guàrdia de nit,
doncs llavors veuen fantasmes,
clar.
Doncs, a mi,
les remordiments
i la mare consciència
del que han fet de petits.
Sí, sí.
Bueno, doncs,
a aquest fantasma
li passa cal com semblant,
entre cometes, eh?
Però, bueno...
Això té a veure
amb la taronja mecànica, no?
No!
No, o sigui,
això de fantasma de Canterville.
Home, la taronja mecànica
quan el volen agafar
perquè faci de controlador
de la societat
perquè és com és
després de les barbaritats
que ha fet el protagonista?
No, però...
Policies.
Estem parlant de policies.
Ah, vale, vale, vale, vale.
Ah, vale.
Ah, les policies.
Jo estava passant amb la novel·la
i pensava,
ara m'he tornat bo.
S'ha mogut l'edifici,
s'ha mogut...
De debò, eh?
Tornem a estar.
No, és que,
permeteu-me que encara faré una altra.
Jo he vist avui
la pel·lícula fràgil d'aquí.
Jo he venit aquí
a parlar de mi libro, eh?
Com es fa el que és cobrant, eh?
Ai, no, n'hi do.
A veure, se'n centrem, nois.
No, m'he deixat guardar de mi libro, no.
Va, que ells abans que us centraria.
No, que és broma, que és broma, Jaume.
Vols parlar de la policia?
Ja em parlarem després.
Coi.
Després ho diguem.
Oi, però si una conya.
Ara faré jo de moderador.
El senyor Txasco continuarà
amb el fantasma de Canterville
i llavors enllaçarà
el senyor Jaume després.
Molt bé.
Molt bé.
Tenen la paraula.
Tenen la paraula.
Doncs mira, faré com una...
Callo.
Faré com una persona.
És un llibre molt maco
i d'aquí no segueixo
perquè ja sabeu què és això.
Bé, ja està.
Dóna, igual callo.
Va, està.
Us explico després, això.
El fantasma de Canterville
és un llibre,
ja us he dit,
de l'Oscar Wilde,
i a partir d'aquí
estàvem amb el tema
de la història en si mateixa.
És una menció,
com dèiem,
que té un fantasma clàssic
de tota la vida,
fantasma de cadenes
i bola,
que fa soroll.
Ah, amb l'enjançol.
Exacte, amb l'enjançol.
Pel tema de l'enjançol.
Sí, sí, sí, depèn.
No, es canvia.
És molt presumit.
Quines lletres posa
per fer això?
Què?
Les lletres que posa
perquè nosaltres tinguem...
No, no, no.
Ara el mal fred
es posa les llençons de Coralina,
no?
Aquelles...
Sí, directament.
No.
Per això, llavors,
el que diem, no?
La típica família,
una família
que no creu en res d'això,
que compra la casa, no?
Té diners,
és un banquer,
em sembla i tal,
i té,
o sigui,
que són dos filles...
No, té dos bessons,
una filla gran
i la dona i tal.
I clar,
evidentment,
li diuen
vigila que aquesta casa
ha mort molta gent
mort d'ensurts,
no?
I clar,
i l'expliquen, no?
Doncs mira,
el fantasma de Canterville,
d'aquesta menció
que es diu Canterville,
lògicament, no,
a la família Canterville
va provocar un atac de cor
a la senyora tal.
Amb aquest li va provocar
un ictus de l'ensurt
que li va provocar.
Amb aquest li va...
Clar,
perquè feia molta por.
Ja que els diuen,
ai, bueno,
doncs mira,
que vols que et digui, no?
Doncs vinga,
si me'l trobaré,
me'l trobaré.
I com són,
no són creients
o el veuen,
però s'ho passen pel forro.
I el pobre agafa una depressió.
De debò?
El fantasma.
El fantasma agafa una depressió.
Té el seu espai on dorm,
on,
on és,
evidentment,
el soterrani,
la banda baixa, no?
I llavors,
és el que diem,
avui faré de terrible fantasma
com si fos
amb armadura inclosa, no?
Llavors, clar,
de nit,
ell va arrossegant
la seva armadura,
ro, ro, ro.
Però llavors,
què han fet?
Els bessons,
com se n'en foten,
i ja se van acabant a Itàlia,
això,
doncs a la mig i han posat
a terra un fil de punta a punta
i va de bum!
I cau, no?
Vull dir, clar,
coses d'aquest tipus
que llavors és un fantasma.
Veus com es fica
amb els fantasmes?
Però humanitza aquest fantasma.
I això és el bo
que té el llibre,
que arriba un moment
que aquesta humanitació
és tal,
que comença a haver
un vincle
entre ell
i la filla gran,
que lògicament
provocarà
un desenllaç
molt trist.
Ui!
Perquè no pot superar
tants segles
d'espantar la gent,
ara,
com no espanta aquesta gent,
doncs,
finalment,
tinc que descansar.
És meravellós,
el llibre,
és una coseta petita,
no té res de...
Doncs no és un llibre
que dius,
oh,
que et vas emocionar.
No,
és Oscar Wilde,
aquesta cosa i tal,
i tota la malababa
de com el...
Val dir,
mal puteja,
en parlant clar,
vull dir,
pobre fantasma.
Clar,
això és això.
Però bàsicament
està molt bé,
és un llibre,
res,
de 50 paginetes,
no té res de particular.
És deliciós, eh?
Mira,
Oscar Wilde s'ha de descobrir.
A mi se m'acunta una pregunta.
Ara parla dels policies.
No, no,
després.
Escolta,
se m'acunta una pregunta.
Tu quants anys fa
que fas ràdio,
ara?
Ui,
des del 88,
no sé.
Per això,
jo,
30 anys.
més o menys,
o potser abans.
30 anys,
ho feia?
Llavors,
imagina't que descobrim ara
que tot,
que ja ningú ens vol escoltar
perquè som uns pesadims,
no?
que ens trobem
amb uns incrèduls
com el fantasma
aquest.
És d'un romanticisme.
Sí,
sí,
no,
és que és això,
vull dir que el llibre
té d'aquesta base i tal.
i m'acabes estimant
precisament per què agafo una depre.
No val això,
eh?
Que hagi d'agafar una depre
perquè l'estimis,
no, eh?
No,
no,
no,
no,
això no és,
però vas veient que dius...
Si t'estimen...
A veure,
clar,
també...
Això és el romàntic.
Però hi ha un problema.
És que és guai que t'estimin.
Per això.
Però també ha sigut dolent
perquè ha provocat morts,
eh?
El fantasma.
Però clar,
has de pensar en el rol que té,
clar,
és un fantasma,
ha de tenir aquest rol.
És una evolució del tema
fantasmal,
d'aquest personatge.
Exacte.
Llavors,
un fantasma ha d'espantar
amb qualsevol condició,
jo crec que...
És allò de la...
Com era?
El vídeo va matar l'estella de la ràdio o això?
Això.
Bueno,
és el que diem,
no?
És com,
ja parlem després si tenim temps
d'aquests zombis,
no?
Del tren de bussant i tal
i això,
que tenen la seva funció,
tenen una problemàtica,
genera alguna cosa
i són escoles amb éssers banals
i sense cap tipus de...
Que els identifiquem amb els...
Com és?
Amb els d'això,
com se diu,
amb els de Walking Dead,
no?
Ara m'hi perdó.
No,
els protagonistes
els identifiquem
amb els morts vivents,
en definitiva.
Bueno,
clar,
clar,
clar.
Amb els zombis,
no?
Amb els zombis,
sí,
és aquesta idea.
Per què?
Perquè tenim la cultura
d'assimilar els zombis
quan això,
però no perquè ho digui així.
Però ja ens comentaràs després tu
on has arribat,
a quina conclusió.
Ah,
ja t'agrada dir.
Això,
això hem de portar aquí,
no sé,
algú de Podemos,
perquè faci una introspecció,
una cosa profunda,
no?
Podemos,
precisament,
sí.
Bueno,
perquè aquests són així com més,
no?
Bueno,
dono igual,
ja parlarem d'això.
Molt bé.
Dels policies.
Nacho,
per què?
Ah,
no,
policies.
Per on anem?
No m'atabaleu a mi avui,
que avui estem molt caòtics,
eh?
Que algú digui...
Parla!
Parla,
parla Jaume.
Parles Jaume de Fragil Equilibrio
i quan jo digui pararé.
Però si no estem al cinema.
No,
encara no hem arribat al cinema.
S'estem comentant llibres.
Ah,
doncs després quan parlem.
Sí, moltes ganes de...
Ah,
bueno,
doncs parlem després de Fragil Equilibrio
i ara parlem d'un llibre,
que és una cosa amb un format allò,
saps,
diferent.
Un bo borra.
Molt bé.
Parlem d'un llibre,
que també s'ha fet una pel·lícula,
però donem la volta.
Hi ha un llibre que es diu,
parlem d'un llibre que es diu Gomorra,
que és d'un periodista italíac
que es diu Roberto Sabiano.
S'ha fet una pel·lícula
que jo no he vista,
però que aquí els companys me l'han recomanada.
Sí.
Està molt bé.
Sí,
i jo us recomano el llibre,
que és l'origen de la pel·lícula,
que és un llibre fantàstic,
la veritat.
Jo suposo que la pel·lícula,
si està molt ben basada en el llibre,
serà una bona pel·lícula.
Si la novel·la és fantàstica,
el llibre és difícil.
És difícil que una pel·lícula
ho superi, eh, per això, oi?
Jo això també ho tinc com...
Bueno,
també hem de dir que tampoc és una novel·la
en el sentit,
o sigui,
el seu valor literari
no és tant per l'estil,
que sí que té un estil que, bueno,
que està bé,
és un estil periodístic,
més aviat,
sinó per la informació que dona,
per com la tracta
i per el grau de verosimilitud,
diguem-ne,
del que està explicant.
Perquè ells expliquen una història
d'una màfia italiana molt concreta
del segle XXI,
o sigui,
no és la màfia aquesta més novel·lesca,
més del segle XX,
tipus Lucky Lucian,
no,
són una màfia més cruenta,
una màfia més real,
diguem-ne,
perquè moltes vegades
el que hem vist a Hollywood,
diguem-ne,
està una mica distorsionat,
són uns gàsters romàntics,
diguem-ne,
els buenos bandidos,
aquí no,
aquí són gent que es dedica
al crimen organizado,
que és el seu modus vivendi,
són gent molt cruel
i que han muntat tot un sistema
per aprofitar
totes les escletxes de la societat
per guanyar calés,
tampoc és que siguin una gent
especialment dolenta,
no,
intel·ligents sí que són,
però vull dir que no són uns genis del mal
per si mateix,
sinó que ells volen fer calés,
el més important és
trobar les escletxes
però es pot fer calés
i
intentar que les coses que facin
no que no s'enxampin
perquè saben que s'enxamparan,
sinó que no es puguin demostrar
en un judici,
que és la cosa més curiosa,
ells tenen tot un muntatge,
una manera de fer les coses
perquè si s'enxampen
sigui molt difícil
de demostrar en un judici
o com a molt
la responsabilitat
que puguin tenir
tot pensat d'una manera
molt freda
és una maranya
tot pensat d'una manera
molt freda
aquesta setmana
que estem
en el pas decisiu
del judici
de la Gürtel
i tot allò
no ens sonarà
tan llunyà
diguem-ne
d'aquestes maneres
de treballar
el que passa és que
aquesta gent
trafica amb drogues
amb totes les drogues possibles
Gomorra és
estrictament
la màfia
napolitana
que és la Camorra
que és al voltant
la ciutat de Nàpols
i una sèrie de pobles
i barris
de la ciutat
de Nàpols
que bueno
on està instalada allà
aquest tipus de màfia
o sigui
la màfia italiana
com la coneixent
la del Padrino
no
és una màfia
més concreta
una màfia molt violenta
molt ben estructurada
que
igual que fan
en els països
de l'Àfrica negra
que
recluten nens
per els exercis
i tal
els exercis de la màfia
recluten nens
recluten adolescents
els hi donen armes
els hi fan fer missions
i al final
té
una estructura semblant
a totes les jutes
aquestes de senyors
de la guerra
d'Àfrica
però aquí
en el primer món
en un primer món
que és un primer món
una mica així
perquè
els barris estan bastant degradats
allà la policia
entre poc
és una població marginal
exacte
i
sobretot
el més interessant
és
la verosimilitud
de com
tu vius en aquests barris
i és molt difícil
o sigui
no t'escapes
d'això
no t'escapes
vull dir
tu acabes treballant
per la màfia aquesta
o acabes d'alguna manera
tancant els ulls
o acabes
mort
per culpa de la màfia aquesta
però al millor sense vulguer-ho
perquè
aquí al final
sense enfrontar-te
al final
quan hi ha aquestes guerres
de la màfia
resulta que un
és el cosí de l'altre
que havia sortit
amb una dona
de no sé què
i pel que pensen
que sap alguna cosa
o perquè
volen deixar un missatge
potser maten alguna persona allà
que té una botiga
la maten allà
perquè en aquestes guerres
de la màfia
per donar un missatge
i tal
i aquesta persona
al final
havia volgut escapar-se
però és difícil
perquè estan allà
també diu que no
quan s'instal·la la màfia
en determinades zones
ja és molt difícil
perquè
tu et penses en un sistema
que al final diu que
acaba sent el 4%
de producte interior brut
d'Itàlia
en negocis legals
això està muntat
això hi ha molts calés
i un sistema muntat
perquè tu facis delictes
i no t'enxampin
o si t'enxampen
que no es pugui demostrar
és molt difícil d'atacar
llavors
aquest llibre es pica
amb molts detalls
molt ben treballat
també l'influència del cinema
que és curiós
com diuen
que ells es miren al cinema
i reprodueixen
coses que han vist
o sigui dels mafiosos
del cinema
les reprodueixen ells
o sigui una mica
ser una mica
cavallerosos
ser no sé què
també diuen
bueno
coses com
quan disparen
saps les pel·lícules aquestes
a Tarantino
quan disparen
disparen la pistola
així de costat
i fan una serie
bueno
amb la màgia a horitzontal
exacte
que els mafiosos
copien aquestes coses
vull dir que el cinema
de Hollywood
retroalimenta
aquesta gent
perquè aquesta gent
el que volen
són gent que vol notorietat
són gent que ha començat
en barris molt marginals
que no han estat mai
que no tenen cap vocació
de poder prosperar
i de poder
ressaltar en res
i quan arriben
comencen a imitar
coses del cinema
o sigui
això es retroalimenta
i és bastant curiós
tot aquest món
que és puc conegut
ell ho explica
en molts detalls
ho està explicant
tota l'estona
i tu dius
que això ha de ser veritat
perquè t'ho explica
d'una manera
que és difícil
inventar-se això
per tant
el tio investigat
potser ha tornat
alguna cosa
però en general
dic
això deu ser veritat
i és bastant
és garrifós
perquè el sistema
digués-ho
molt molt
a mi el que em crida
l'atenció
o sigui
de tot el que has dit
és que és periodístic
el llibre
o sigui
que hi ha un estil periodístic
això vol dir
que tot el que posa
és demostrat
o sigui
ho pot demostrar
sí
veiem
aquí no hi ha un fons
perquè clar
ell és
el que l'ha anat allà
el que ha parlat
i dalt
no és un recull
de llibres
bueno
t'has de creure les fons
i sobretot
aquest tipus de llibres
és com t'explica
la coherència
que t'explica
i el grau
d'allò
que diuen els italians
tal que és italian
que si no
ne vero
ben trovato
vull dir
això és ben trovato
vull dir
això té
ja que no
ja que abans
hem estat
hem estat
amb el romanticisme
jo que a vegades
he interpretat
de les organitzacions
mafioses
és que tenen
diguem-ne
no pas la virtut
però sí
doncs
la missió
per dir-ho
d'una manera
de glutinar
un seguit de gent
com dius tu
que neixen
en els barris
més
més d'estralers
i que lògicament
doncs
només es poden
governar
persones així
a partir d'una
autoritat única
vull dir
i a partir d'aquí
doncs
ho transformen
en éssers socials
des de la negativitat
no hi ha dubte
perquè com dius tu
el que fan
és vendre
tot allò
pitjor
armes
droga
tot això
però al cap
ja la fi
governats
i el que s'escapa
d'aquest govern
també se'n va
vull dir que no
no el deixaran
o sigui
a mi sempre
m'ha cridat
molt l'atenció
perquè estaríem
amb un aspecte romàntic
també
no hi ha cap dubte
jo penso que
el romanticisme
avui sortirà
més d'una vegada
al final
acabem fent uns petonets
i tal
que s'ha de fer
la gent
però bueno
ens hem de controlar
el romanticisme
què té a veure
amb els petonets
hi ha de tot
amb el romanticisme
hi ha amor
hi ha odi
hi ha de tot
la pel·lícula
és molt fidedigna
és molt fidedigna
el que t'estàs explicant
ho veus
amb imatges
i amb personatges reals
que tu creus
molt bé
la veuré
la veuré
bueno
llavors
el que farem
a partir d'ara
serà escoltar
sobre temes
de pel·lícules
sobre
escoltarem crítiques
de cinema
però volia dir
que volíem escoltar
una cançó
perquè com hem dit
hem portat per aquí
això que està escoltant
de fons
és el llibre
el disc
el disc
de la Marató
que aquest any ha anat
dedicat
als dictos
i les lesions
medulars
i celebrals
traumàtiques
que el tenim per aquí
està molt bé
perquè a banda
de tenir el disc oficial
hi ha un segon disc
que són la selecció
dels millors temes
d'altres maratons
per tant
tens una doble selecció
amb un premò
molt raó
de 95
ho dic
perquè és per una causa
i per això
donem el premò
i la promoció
vull dir
que val la pena
que el compreu
hi ha una cançó
mira parlant de romanticisme
Jaume
que és
bueno
per morir-se
és una cançó
que la Mònica Naranjo
que segur que és
que ella crida molt
i tal
i això
que té una veu
espectacular
ella faig la broma
és una sopreníssima
però bueno
que la Mònica Naranjo
va per als altres nens
però últimament
sí que s'ha anat més
cap a l'òpera rock
i cap a aquesta història
que ella agrada
l'últim disc
és un disc
que es deia
l'Upna
no l'Una
sinó l'Upna
i és una òpera rock
és la primera vegada
que es va atrevir a fer això
i aquí va fer una cosa meravellosa
amb la polifònica de Puigreix
amb la jove orquestra sinfònica
de Barcelona
i amb la banda de gaites
juntant-se de Catalunya
no te digo nada
fa una versió
de la Amazing Grace
més coneguda
per la versió de Joan Baez
bàsicament
i la va tocar
a la Sagrada Família
la va cantar
per tant
allà
imagineu-vos
quina acústica
doncs
això
és el que
escoltarem
no
pagant
Sant Pere canta
mai millor dit
d'acord?
no l'escoltarem
a la Bòrica Naranjo
ja veureu quina cançó més maca
avui
avui
vull agrair
la vida
al cel
i amb tu
celebrar
que sóc
viu
ahir
vaig patir
tant
Però això és passat
Amb tu jo vull pregar
Ben fort
Avui renaixeré
Un altre cop
Farei que la buscó
Si jo viure
Sença capó
Gaudint d'alumor
Ja tindré a prop del meu amor
Tindré a prop del meu amor
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I en algun moment pot resultar una mica tan lenta perquè clar és la repetició del dia a dia!
Patterson és una ciutat dels Estats Units de New Jersey!
I ells!
Però a més a més el protagonista també es diu Patterson casualment,
ell és un conductor d'autobús de la línia d'aquesta urbana d'autobusos
i crea la seva vida dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge
i la pel·lícula és això!
I el gos?
El gos és molt bo!
És molt bo el Marvin, és molt bo.
Ell vi amb la seva dona,
es porten la mar de bé,
jo penso que és una mica l'ideal.
Estan bé, s'estimen,
són joves, tenen en mente
que poten tenir criatures o no,
és igual, de moment tenen la mascota,
tenen el cos que està bé.
Algo li fa la punyeta amb ell, eh?
Sí.
Algo no li agrada tant que estigui per allà, però bueno.
I és el dia a dia, és la senzillesa aquesta,
la repetició, fins i tot,
clar que sí, és la repetició,
però ell és feliç amb aquesta vida,
i a més ell és un poeta, i agafa aquesta
quotidianitat, aquesta senzillesa
i fa poemes.
I veus en el moment que fa el poema,
que a més a la pantalla es veu sobrescrit
en anglès, no?, perquè ho fan en anglès,
després surt la veu en castellà,
i, bueno, en castellà,
no sé, suposo que en català també ho veu en una doblatge.
I veus que és el moment
que aquelles coses quotidianes,
des dels llumins que tenen a la cuina,
pensant de la cuina de gas,
no?, que és d'una capsa de color blau,
blu, no sé què, la marca concreta
d'aquells llumins,
i com fa un poema, no?, d'una cosa tan senzilla, no?,
llavors és com si la imatge i la música
i tots es transformen,
i és com si fos un moment de creació,
però la creació en majúscula, no?,
la creació.
En aquell moment ja,
el moment que tu ho nomenes,
que li poses un nom,
que ho escrius,
allò comença a tenir més sentit,
i comença a tenir un valor,
i comença a ser una cosa important,
no?, també.
I és aquest procés de creació,
no?,
però ell ho té com una cosa seva,
no?,
no publica,
no...
La seva dona sí que li valora molt,
diu, home,
això ho hauríem de publicar d'alguna manera,
això s'ha de compartir,
ha de ser de tothom,
ha de ser un...
Sí.
Aquí estaríem amb...
Un privilegi de més gent.
Què és poesia?
A vegades podem preguntar
amb una altra persona,
i jo, a mi,
jo que ho he preguntat més d'una vegada,
encara ara no,
no ho controlo,
jo,
la veritat és que he tingut contestacions,
per exemple,
poesia és tot,
diuen, no?,
és tot el que fem a la vida,
i lògicament,
en la pel·lícula,
ens mostra aquesta vessant,
no?,
ell escriu el que dius tu,
aquesta capseta de llumins,
no?,
que és la part més fàcil que hi ha.
Sí, més trivial,
i més trivial,
que dius,
com pot ser un poema
de la capseta de llumins
que tens allà a la cuina,
al matí,
quan t'escalfes el cafè al llum.
És poesia o no és poesia,
això,
és que jo crec que el Jim Jarmus
ens presenta la pregunta,
vull dir,
tu mateix te la contestes.
Jo crec que el Jim Jarmus
és un poeta urbà,
és la meva opinió,
és un poeta urbà,
i tracta sempre temes
amb una gran profunditat,
que crec que se'ns escapa a nosaltres.
De debò, eh?
Perdó,
jo crec que va molt enllà a vegades.
Jo parlava de masculinitat,
precisament perquè
és que ell és l'eix central
de tota la pel·lícula del protagonista,
i ell és secundària,
la companya,
ja ho deia,
ella mateixa,
és la companya,
i a més a més viu bé amb ell.
Ella és una persona
que té altres inquietuds,
ella és més inquieta,
ella necessita variar,
necessita canviar,
per exemple,
amb les cortines,
l'estat de pintar,
cada dia està,
que si les pinto d'aquest color,
sempre en tots blanc i negre,
sempre juga amb el blanc i negre.
I algun to blau també,
igual que les cartetes de llumens,
casualment, no?
Què t'anava a dir?
El Jim Jarmus va fer aquella pel·lícula
dels vampirs amb la Tilda Swinton?
Qui?
El Jim Jarmus?
Va ser...
Quina dius?
Quina dius?
Espera.
I no sé,
Estranos en el Paraíso,
és la més coneguda,
és la més coneguda.
Allò era una cosa...
Noche en la Tierra.
No, aquesta sí, aquesta sí.
Nighting Earth.
Sí,
Nighting Earth,
aquesta també.
És molt que en siga,
rets i tal,
però ja aquesta dels vampirs
era una cosa meravellosa.
Tireu, tireu.
Ah, ja sé quina vols dir.
Era Jim Jarmus,
amb color,
amb una mena.
Allò era una autèntica...
I el que està molt bé,
ja dic que d'entrada
és una persona
que segons com l'amics,
hòstia,
és que no és expressiu,
és molt inexpressiu,
és molt hieràtic,
no té expressió pràcticament.
Però sempre ho fa.
No, no, no.
A veure,
hi havia una persona al cine
que va dir,
hòstia,
ja ha acabat,
per fi, no?
Ja.
Clar, però bueno,
això és que no és una pel·lícula moguda,
no és una pel·lícula d'acció.
És que has de saber
el que vas a veure.
Exacte,
és que has de saber
el que vas a veure.
Ojo amb això,
aquests directors,
o saps el que vas
o et tornes tonto.
I el perquè hem de
menysprear una pel·lícula,
i ho dic en general,
una pel·lícula
que parli de persones normals,
de persones senzilles,
de persones que són felices
amb el que tenen.
Però si és que això
hauria de ser el que hauríem de tenir tots,
ser feliç amb el que tens,
no?
Sí.
Perquè hem de buscar
persones desgraciades
o persones que fan mal als altres
o persones que...
No, senyor,
això també és un personatge
que s'ha de posar en el cinema.
I n'hi ha molts d'aquests,
a més a més.
Vull dir,
persones que compleixen
d'una manera correcta.
I després la masculinitat,
què dius tu?
La sortida nocturna
per treure a passejar el gos,
això és boníssim.
Sí.
Que la va parar,
el lliga amb una corda
allà a fora,
i ell entra a un bar
a fer una cervesa.
I és molt divertit.
I allà el que ens proposen
és un Romeu i Julieta,
però l'inversa.
els personatges que hi ha allà,
els personatges que hi ha allà,
els personatges nocturns.
Romeu i Julieta,
l'inversa.
Bueno,
és Romeu i Julieta
pel tòpic
que uns amants
o uns ex-nòvios,
uns antics nòvies,
han de ser
Romeu i Julieta,
però de fet no,
és això,
Romeu i Julieta,
al revés,
era el drama
que sí que s'estimaven
i va ser el que li envoltava
els que el van fer anar
a la mort de tots dos,
no?
És diferent.
I tots dos s'estimen,
aquí no,
aquí ella no l'estima,
ell.
Bola.
Ella no l'estima.
És la bona pregunta.
No,
que ella no l'estima.
L'estimen,
a veure,
té carinyo
perquè el coneix de petit,
però no l'estima,
com a parella no l'estima.
Com a parella no,
però diguem-ne
que hi ha aquest punt
de dir
que ella va seguint
el joc,
al cap i a la fi,
no?
Vull dir,
ella constantment
va seguint
la petició d'ell
i cada jornada
o cada visita que fa
o cada nit
com amb el gos
que ballar,
doncs és un episodi
a l'inversa
del que per mi
és Romeo i Julieta,
que allò cada vegada
és un complement
per cadascun d'ells
per arribar
a atrevir-se
al que acaben fent
i aquí
doncs és com que no,
és tot el contrari,
és la llibertat
de mostrar-se.
Bueno,
segons com.
No sé,
potser és una ruptura,
és una ruptura.
Ella tampoc no li pot fer,
no li vol fer mal.
Exacte.
Però és una ruptura.
Perquè l'estima,
no li vol fer mal.
O perquè estima tothom.
A veure,
és que una cosa s'estima
i una altra cosa s'estima
com a parella,
és que és molt diferent,
eh?
Tu pots estimar una persona,
la pots apreciar moltíssim
i una altra cosa
és una parella.
Solo dos amantes sobreviven.
Ah, vale.
Sobre dos...
Aquelles.
Quins germux, eh?
És meravellós,
aquesta pel·lícula.
Sí, com...
Ja em tornava tonto
amb aquesta pel·lícula
veient en el habitat, eh?
Sí, sí, sí.
És un color,
però una mica així
com en brutit i tal.
Sí, sí,
però que ella la va fent color.
Ditmen,
bajo el peso de la Leia Genial,
Extranjación del Paraíso,
Flores Rotas,
que ja vaig tenir
un conflicte amb ell.
Aquesta també,
molt bona.
Gravíssim, no?
Molt, molt bona.
Mystery Train,
que això és una meravella.
Tu aquí vas tenir un conflicte.
Sí.
Flores Rotas, sí.
Aquí no hi vas entrar.
Perquè jo volia,
el Jim Jarmusch,
m'agradava,
el Jim Jarmusch potent,
el de Ditmen,
el de Mystery Train,
jo m'agrada aquest,
el de Blanc i Negre,
aquest poeta urbà,
de la vida,
del dia a dia.
Això,
aquesta n'hi ha potser
que Patterson tindrà,
que és la que no...
Possible per aquí,
això m'agrada més.
Ves a veure-la,
vés a veure-la,
perquè jo penso
que trobaràs coses.
Sí, sí, segur.
O sigui,
nosaltres,
la Rosa com jo,
només hem fet uns apunts
del que és la pel·lícula.
Sí, clar, clar, clar.
I tu has fet el tercer apunt,
que és allò,
diu,
ei, escolta,
que costa molt devastar-lo, eh?
que no,
que realment
el que et proposa
no està tan clar.
No està tan clar.
I a més,
por ahí voleixen més coses, no?
Jo per això
m'he inventat això
de Romeo i Juliet
a la inversa, no?
Perquè al cap i a la fi
depèn un de l'altre.
L'interpretació és lliure,
tu pots,
clar,
donar a peu
que t'ho interpretis
com a espectador
el que tu consideris,
sí, eh?
La trobada
amb altres poetes,
no?,
aquella nena,
el japonès,
al final també
de la pel·lícula
no està molt bé,
la trobada
amb el japonès,
un personatge japonès molt bé.
Tirem endavant
que ens agafa el toro.
Sí,
els últims de Filipina,
Rosa,
que m'ha esticat
que faries un empalme.
Els últims de Filipina,
ràpidament,
jo ho sento molt,
però...
Jo també faré un comentari
després ràpid d'una cosa
i passaré amb el Jaume.
Puf, puf, puf, puf, puf,
molt pretensiosa,
imatges fantàstiques,
els uniformes són xulíssims,
sobretot al principi
quan desembarquen tots
allà tot guapos
amb aquest uniforme a blau cel.
Oh,
molt bé.
Per favor,
ja està.
amb una illa de les Filipines
que van a defensar
l'últim bastió
que queda allà
de l'imperi espanyol,
no?
Sí, sí, sí.
A partir d'aquí
ja és la barbàrie
i la tonteria,
la gran tonteria soberana
de defensar una cosa
que ja està perduda
i que no té sentit
ni...
No hi ha baixar sang
ni matar ningú més,
sinó ni un dia més allà.
És que és un tema.
Jo soc antibericista.
Clar que sí,
m'acabarà jo també.
Clar,
és que no té sentit.
Veus que és la lluita
de poder
d'aquells dos comandaments
i les raons personals
que ells tenen
per estar allà.
Sí, sí, sí.
En canvi, els altres
sí que tenen una vida
que els espera.
Són joves,
és igual,
no importa si tenen parelles
o no tenen parelles,
igual són joves
tenen tota la vida
per davant.
Aquells dos paios,
el comandant
del general
i l'altre,
tu,
un d'ells
és el d'Albert Fernández
que ho fa molt bé
si és que tots
no ho fan molt bé
precisament.
Sí, sí, sí, són bons.
Però tenen un paper
que no és agradable.
Perquè sí,
perquè has d'estar allà
el meu ofici
és la guerra
i jo he d'estar aquí
fent guerra
i a mi ja em poden venir
a dir
els meus propis,
l'altre que ha fugit,
els filipins mateixos
i m'estan portant
als diaris
que la guerra
ha acabat ja fa temps
i que ja
filipines ni tan sols
és d'Espanya
que ja és de Nord-Amèrica
i jo continuo aquí
perquè sí.
Perquè soc el militar
i m'he compromès.
És la tonteria més grossa
del món,
o sigui,
la tossudes aquesta.
Ja estem una mica
arribant amb allò
que deia
allà dels soldats.
Doncs mira,
jo faré també
un comentari ràpid
i ara sí que parlem
de frágil equilibri
que sembla jo
el talismant
d'avui
de la pel·lícula.
No,
perquè és que
arran de lo que diu ella
vull fer un comentari ràpid
vinculat amb els Goya
que seran el dia 8 de febre
de la cerimònia
i justament
aquesta pel·lícula
de los últimos de Filipines
i també amb altres
seran les premiades,
seran les que tindrà
més nominacions,
no les que més tindrà.
Un monstruo bien a verme,
Tarde de ira,
que és la que comentaré ara,
El hombre de las mil cares
i 1898,
los últimos de Filipines
són les quatre
que sembla ser
que tenen més opcions,
també Julieta,
del Modóvar.
Els de Filipines.
No,
no,
no,
no.
Llavors,
jo crec que de totes aquestes,
a part d'un monstruo bien a verme
que és una macrohistòria
i tal,
clar,
a més,
vam tenir,
el que passa és que també
a l'estat espanyol
ja fan coses
que recorden bastant
a Los Angeles,
no?
Per què dic això?
Perquè,
és a dir,
per un costat,
sabeu que els Òscars,
l'avancela dels Òscars
és els Globus d'Or.
Ara aquí s'han inventat
els premis Forqué.
Sí.
Val?
I van donar
i van guanyar tot
Tarde de ira
o va guanyar la millor pel·lícula
almenys,
com a mínim,
no?
Llavors,
clar,
què passa?
Ja t'està dient una miqueta
però aniran els tiros,
no?
Clar,
jo de les pel·lícules
que estan nominades
a millor pel·lícula,
millor director,
els Goya,
no he vist gaire cosa,
aquesta no l'he vist encara,
però he vist almenys Julieta,
no sé quina més
també ja nominada,
i aquesta Tarde de ira
i ara,
de cada setmana que ve,
no l'he pogut encara veure.
Jo també l'he vist,
també està bé,
està bé.
Però jo crec que en aquest cas
és una pel·lícula tan gran
que potser no li donen
els grans premis,
perquè és una pel·lícula
molt evident.
Però és íntima,
el monstre,
propera.
Potser guanyarà efectes especials,
guanyarà aquestes coses,
però jo crec que les pel·lícules,
exacte,
però la part,
diguem,
de pel·lícula com a tal,
últimament guanyen,
va guanyar la isla mínima,
pel·lícules amb una...
Allò és molt millor,
que la passa al monstre.
Per això,
per això,
i és que el que et diré ara
jo crec que és molt millor,
no l'he vist al monstre,
li ha llegit al llibre,
però no he vist la pel·lícula,
però això de Tarda d'Ira
està dirigida per Raúl Arevalo,
és l'actor,
que l'he vist a los Quirassos Lestiegos,
aquest tio que el coneixem.
Doncs jo,
vista la pel·lícula,
benvinguts,
de nou,
al cinema de Carlos Saura
dels 70 i dels 80.
Jo ho dic així de clar.
És que veiem,
estic veient a Saura
per tot arreu,
però vull dir...
Que em veus la mínima també?
No, no, no,
perquè des de la mínima
és Alberto Rodríguez,
el director.
parlo d'aquesta pel·lícula,
que és el primer que fa el Raúl Arevalo,
clar.
I clar, dius,
a veure,
ja veus un primer director,
dius,
per on va?
Per on va?
I aquest tio s'ha anat
per una línia absolutament,
i et dic,
però jo em vaig quedar,
vull dir,
al Carlos Saura,
sec,
a l'aixut,
al que llença les coses,
de la caza,
no?
I altres coses d'aquesta línia,
no?
Que va cap aquí.
I també,
la volta que va fer després
per al cinema així més de barri,
més així,
més...
No recordo quines pel·lícules,
i és una pel·lícula de venjança,
d'una potència...
Estàs amb una tensió a vegades
que penso,
mare de Déu, senyor,
en qualsevol moment això patarà.
És l'Antoni de la Torre.
És aquest senyor?
També és el protagonista.
Sí, senyor.
El reinventa com vol.
Sí.
És increïble aquest home.
Com pot tenir aquella cara
i com pot reaccionar d'aquella manera?
No fa res,
no mou una sella,
però és que està grandiós,
de debò.
Sí, sí.
I bueno,
i no explicaré res de particular.
És una història molt...
En un principi dius,
oi?
Quina cosa més tonta, no?
Més així, no?
I de cop i volta
vas veient el per què, no?
Explico-ho al primer minut.
Hi ha un robatori d'una jolleria,
d'acord?
Que estan involucades
una sèrie de gent
i a partir d'aquí
ja no dic res més.
Apareix una persona
per allà donant voltes
i ja està.
I hi ha uns vincles.
No segueixo.
I això genera
una reacció
en forma de thriller.
Bueno,
en aquest cas,
més aviat rural,
que dic jo,
més de més...
vull dir,
amb espais,
una mica,
a les anfores del que hi ha.
La pel·lícula és petita,
però és que és molt gran
a la vegada.
És el que passa.
Aquelles pel·lícules
que dius,
mare de Déu,
senyor,
no?
És a dir,
què hi ha, no?
No té la bellesa
de l'Isla Mínima,
per exemple,
és que és molt...
té una història
i és maca visualment,
és lletja visualment,
no té una...
saps?
Vull dir,
no són uns espais...
és que és una...
Jo insisteixo,
a mi m'ha agradat molt,
però jo crec que a persones
no li agrada la pel·lícula gens.
I jo crec,
però clar,
si li estan donant premis
és per algun motiu,
dic jo també.
I clar,
sabem com és el cinema espanyol
amb això,
que són bastant jovinistes,
doncs...
No ho sé,
mireu-la,
a veure si la podeu veure
i a veure què us sembla.
Vull dir,
és la percepció que us dic,
eh?
Vull dir que...
a veure què tal.
Molt bé.
I fem una segona part el dia següent.
Exacte.
Finalment,
Jaume parlarà
de fràgil equilibri
i de Passengers.
Tenim temps.
Vinga,
tenim temps,
tenim un quart d'hora.
Sí,
Passengers.
I després,
ja això es parlarà
de la pel·lícula,
ai,
de la sèrie Humans,
no?
Humans,
sí.
Doncs vinga,
va,
parlarem.
Ala.
Ala.
No,
bé,
comencem.
Sí,
jo crec que és molt interessant
que anem a veure
el fràgil equilibri,
perquè porta des del novembre,
es va estrenar,
o sigui,
és una pel·lícula petita,
molt petitona,
és un documental,
evidentment,
i bé,
doncs,
perquè tingueu molt clar
el que volia dir,
ho diré tot seguit,
eh?
Fràgil és aquest senyor
que era expresident
de l'Uruguai,
eh?
Vale.
El senyor Mujica,
que és el que ens va acompanyant
i, en definitiva,
ens va aportant
un concepte filosòfic
de la seva manera
de veure la vida,
no?
I llavors acaba dient-nos,
i això salta a la vista
ja des d'un bon principi,
que el més bonic
que tenim a la vida
és la vida pròpia
i que totes les altres coses
el que fan és,
tot el contrari,
desviar-nos,
precisament,
d'aquest respecte
que cal que tots plegats
hem d'arribar a conquerir
pel medi en el qual estem,
precisament perquè
puguem gaudir
de la vida pròpia,
així de senzilla,
no?
I llavors,
com ho fa?
Ella agafa
i ens posa a l'Àfrica
amb l'illa concretament
per poder saltar
a la valla
aquella famosa
que han fet últimament,
com s'actuen allà
perquè no puguis
passar de cap manera,
no?
Però que al cap i a la fi
hi ha persones
que venen
de diferents punts
de l'Àfrica
que van allà
per saltar
i punt,
vull dir que allò
és la vida
per ells,
allò és precisament
la vida.
i aquí està la gran
la gran bellesa,
la gran poètica
que té aquesta pel·lícula.
Per un,
per un senyor
com per exemple
del Japó,
la vida
és una altra,
o la Xina
és una altra història.
Per què?
Perquè tots sabem
que en aquest punt concret
la vida
l'estan perdent
precisament
per obligacions.
A França
ara està,
han fet això
que els mòbils
empresarials,
o sigui,
aquells caps
d'empreses,
doncs a partir
de les sis de la tarda
deixaran de funcionar.
No es podran utilitzar
perquè es fa
una sobreutilització
de les persones
que es veuen
estan obligades
a tot,
no?
I allà al Japó
sí que tenen
doncs un seguit
d'avantatges
però la pregunta
diu,
sí,
diu,
però esclar,
és que em vaig comprar
un cotxe
per sortir de viatge
i és que no surto
perquè estic tan lligat
que no hi ha marge.
Sí.
Diu,
imagina't tu,
el vaig comprar
per fer mals quilòmetres
i només he fet
tants,
no?
Per res,
no?
I d'això,
doncs,
també,
amb la veu
d'aquest senyor,
doncs,
també se'ns pregunten,
o sigui,
ens proposen preguntes
a l'estil d'aquest.
Què pensava?
Una de les coses
que veiem a la pel·lícula
i aquí ve l'esment
de la taronja mecànica
i també relacionat
amb Gomorra
és que precisament
el que veiem
és algun film,
o algun tros de filmació
de la manera
que aquells
que intenten
sentar la valla
per Melilla
doncs de la manera
que els tracten.
Qui són
aquestes persones
que es presten
a fer una tasca
tan contundent?
No ho sabem ben bé,
però això lligaria
amb la taronja mecànica,
per això la deia.
La frontera de Melilla
jo l'he passat,
no per la tanca,
sinó per la frontera,
però és curiós,
veus?
No per la tanca.
Bueno,
Nacho,
no volíem
donar-lo a conèixer
tan ràpid,
però bueno,
si tu vols ja
sortir de la plana
i pujar.
Jo venia de Nador
i vaig passar
a l'altra banda
i tal.
I clar,
el que veus allà
només en el moment
que passes,
hi ha les cues
passen a la part marroquí,
allà que es demanava
un visat,
allà tota la feina,
allà remuninant-se i tal,
la gent que vol passar
a l'extret.
I al mateix temps
que tu passes per allà,
que tu comences espanyol,
diguem-ne,
però se't deixen passar,
passe, passe, passe.
Però al mateix temps
que estàs entrant tu,
jo vaig veure
una moto
que intentava entrar,
que gairebé atropella
un policia,
que s'ha posat
amb una mare llet
i va fotre
allà
el tio de la moto,
que va matar-me,
no sé què.
Al mateix temps,
unes marroquins
que entraven
per distreure
uns tios
que anaven llençant
fardos
per sobre de la tanca.
O sigui,
tu has quedat...
Millor que a les pel·lícules.
La realitat
sempre supera la ficció.
Això s'ha de veure,
no?,
perquè, a més a més,
passes allà
i tot...
Molt cutre,
no?,
com diu,
un desprecio total
de dir,
allà hi ha un tio
assegut,
allà un policia nacional
assegut en una cadira,
una cadira d'aquestes
de paret,
o allà asseguts a fora
i fan així,
passeu, passeu a nosaltres
i mirar el passaport
i allà es veia
que eren espanyols,
dient,
no?,
i els altres allà
aturant-los,
bueno,
o sigui,
tot molt desagradable.
Que fort, no?
Cal?
Sí, sí,
si mai teniu l'ocasió
jo em vaig quedar
bastant estorat.
Doncs si anàveu a veure
aquesta pel·lícula
tindrà una valoració
i és definitiva
una filosofia
escarrenosa,
no hi ha cap mena
de dubte
que té aquest senyor
que ens va posant
en qüestió
tot el sistema capitalista
i la seva manera
que, bueno,
en definitiva
ell el que ve a dir
diu és que
escolta tu
que ens tenen
enverinats
per tot arreu
que no,
que ens han fet creure
coses que no ens porten
enlloc,
en tot cas
a l'autodestrucció.
Ostres.
Interessant, eh?
Sí, sí, tant i tant.
I no gaire llarga, eh?
Un hòrum,
un quart o així.
Però està bé?
Sí, sí, molt bé,
molt bé,
m'agrada molt.
Molt bé.
I l'altra
és la del,
bueno,
el Passengers.
Això està bé,
sabeu què és el que m'agrada?
Eh?
Explica, explica.
No,
el que m'agrada molt
de Passengers
és que
en definitiva
tots aquests valors
que tenim
tan fixes
doncs veus
en aquesta petita història
que es relativitzen,
no?
Vull dir,
per què?
Doncs senzillament,
vull dir,
la pel·lícula comença
d'una nau
que se'n va cap a
a cent anys lluny,
eh?
Ves a saber on.
No em sembla que ho diuen
però no me'n recordo.
Jo no n'he vist.
Que és un viatge
que ha de durar
no sé,
cent anys o cent anys.
Sí,
90 o cent.
Sí, sí.
I van tots,
com es diu,
els ocupants van hibernats.
Sí,
i van completament,
clar,
per néixer allà,
no?
I llavors hi ha una...
Acabo de descobrir
quina pel·lícula és.
No,
és que estava mirant
i dic,
no em sonava,
va-li dir,
hòstia,
sí,
sí.
I a part,
hi ha una errada
i neix ell,
no?
I llavors,
clar,
es troba,
doncs,
amb la gran nau
però que,
res,
és com si estigués
en l'illa
el Robinson Crusoe,
no?
Perquè tota la primera part
és això,
eh?
Està sol i tal.
I llavors,
ostres,
veuen bé,
i jo no puc fer,
que neixi,
que...
Que et desperti,
que et desperti.
Que es desperti,
ja ho veuràs tu.
I,
bueno,
això té un cop
molt interessant
a nivell
d'això que dius tu
i aquesta cara que fas.
Vaja tela,
la podria deixar tranquil·la ja.
Com es busca,
però tu imagina't
que estarà.
Allà com a Dani i Eva.
Sí,
no,
no,
i a part d'això,
no,
hi ha un robot
per allà també.
però el robot
no sap guardar els secrets
i és el que ho espatlla tant.
Val,
és igual,
això ja ho veureu.
Senyor,
quina cosa,
no?
Eh?
No,
no,
quina cosa,
en general,
el conjunt,
no?
Sí,
una cotilla,
un cotilla.
És una cosa romàntica
del ciència-ficció.
És romàntica,
però paral·lelament
també si t'atures a pensar.
Sí,
però és molt egoista.
Estres,
he nascut...
És molt egoista
per part d'ell també.
90 anys abans,
tu,
tio,
jo moriré sol aquí.
i a la volta de 3 o 4 anys
diu,
això no pot ser,
ho he de fer alguna cosa
per mi també,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí.
Però jo,
jo la...
Què fa,
doncs,
va allà i xuc?
El dubte que tinc és,
ella quan,
en algun moment de la pel·lícula,
no vull desvetllar res tampoc,
no sé,
no l'he vista,
però ella quan ella,
en algun moment,
suposo que descobreix
que és ell qui l'ha despertat,
eh?
Ja t'hi dic o espatlla aquell,
el robot o espatlla.
Això,
jo vull saber la reacció,
quan ella se sabenti,
de qui l'ha despertat,
eh?
Abans d'hora.
Bueno,
doncs...
Bueno,
t'ho explicarem,
però gairebé t'ho explico
per a mort,
per a mort també.
Bueno,
però el que és cert
és que probablement tu
en determinat tractament
que puguis tenir a la vida,
t'enfadaràs molt
segons el tractament que tinguis,
però això no et privarà
d'enamorar-te,
que és a la inversa
del que dèiem abans.
Sí.
I automàticament
aquí es pot produir
precisament aquesta identificació,
es pot,
home,
perquè si us ho explico tot,
tampoc no l'he d'allò.
No, no, no,
ja està, ja està.
I bé,
el que sí que és interessant
és que quan la nau aquesta
la veiem al final,
quan arriba
i es desperten tots
i està molt bé.
Em va agradar molt.
Però fan cosetes,
ells dos?
Fan cosetes?
D'Aixo, ja saps.
Cosetes?
Si fan, no sé si,
si tenen...
Ai, què fan?
Xesco, mira,
ha fet dos gestos així,
ha juntat dos d'itets.
Clar, dos d'itets,
i si fan cosetes.
A mi em sembla que...
Home, són adults,
vull dir,
han nascut amb dos anys...
Ah, per això,
ah, vale,
dic a veure,
si la cosa se complica.
Són joves, guapos,
grossos...
Vale, vale,
són àrios, no?
Ui, ui, ui, ui,
una bona lectura...
És la selecció de l'espècie,
o sigui,
és un plan, no?
És Carlet Johansson,
sembla,
per la memòria.
No, no ho és,
però se la sembla moltíssim.
Ah, Jennifer Lawrence,
perdó.
M'ha ballat el cap,
correcte.
i el Cris Prat,
sí,
el de Guardian of the Galaxy.
És aquest físic,
tant...
Bueno...
Aquest model de bellesa,
no?
Amb el altra.
Sí, sí, sí.
Hi ha un bon tros
a la meitat
que no acaba de tirar,
però està...
Bé, bé,
vull dir,
i a més a més,
jo crec que hi ha creació,
o sigui,
que en definitiva
els humans som capaços
trobar-te amb una nau
com aquella,
que tot és...
I a més a més,
hi ha una cosa,
hi ha un punt
que és com aquella
aquella del...
de la...
Ai,
com se diu,
home?
Mentre ho penses,
que parli d'homes,
d'humans,
que si no,
ens acaba el temps.
Ja me'n recordaré.
Sí,
ja s'acaba el temps.
Bueno,
ja apareixerà,
no et preocupis.
Bueno,
jo parlaré d'una sèrie,
perquè sempre parlem de pel·lícules
i al final resulta
que la gent veu més sèries
que pel·lícules.
O sigui,
jo tinc amics que veuen,
bueno,
vuit hores de sèries,
però al dia,
comencen una hora
i bueno...
Jo era bastant d'això, eh?
Sí,
sí,
però ja al final
m'he tranquil·litzat.
Una passada.
Bueno,
doncs ara que hem parlat aquí
que el robot espalla les coses,
doncs és una sèrie
que va de robots,
molt bé,
i de la interacció
de...
O sigui,
sí que s'ha parlat bastant
d'aquest tema allà
de robots
i de replicants
i tot allò,
però això és una sèrie
anglesa
que és una...
que és una versió,
diguem-ne,
d'una sèrie sueca
que sembla que no és tan aconseguida
com la sèrie anglesa
que has fet després,
dues temporades
i sobretot el més important
és que
jo el que veig més interessant
a part d'acabar
desgranant idees noves
sobre aquesta...
el món dels robots
és que
el prisma més interessant
no és
la relació dels robots
amb els humans
sinó la relació dels humans
amb els robots.
És una societat
que està ja bastant avançada
en la que tothom té un sintètic
que li diuen,
és un robot,
i a partir d'aquí
no és tant
que sí que parla
de robots
que tenen consciència,
de robots
que es relacionen
amb els humans
amb un estil
de Blade Runner
o amb estils
de jo robot,
amb estils més coneguts,
però
més interessant
és com
els humans
el fet de tenir robots
a casa
es comença a condicionar,
comencen a generar-se
una sèrie de relacions
noves
i hi ha gent que...
hi ha síndromes
de gent que imita robots
que actuen com robots
perquè estan absolutament
fascinats pels robots
perquè són sers
purs,
angèlics,
fidels,
llavors comencen a imitar robots
i hi ha ens petits
que agafen síndromes
diguem-ne
d'estimar més els robots
que els pares
hi ha tota una sèrie
d'idees
que mai s'havien posat
així a la pantalla
amb una certa gràcia
i que fan que la sèrie
és una sèrie
feta amb un pressupost baix
diguem-ne
té una sèrie
d'efectes especials
però tampoc és que sigui
una cosa
diguem-ne
els actors que fan de robots
tenen pinta de robots
i tal
estan ben aconseguits
però són totes
aquestes relacions
com hi ha també
humans
que es manifesten
hi ha manifestacions
perquè els robots
s'hi treuen la feina
hi ha tota una sèrie
de relacions
sobretot
de la part dels humans
de com estan relacionant
que a mi
em sembla bastant interessant
perquè crec que
la propera revolució
que veurem
hem vist moltes revolucions
tecnològiques
i ara el tema
sembla saturat
doncs la propera
ja ho hem comentat aquí
alguna vegada
serà que
tindrem robots a casa
com tenim ara
rentadores
o com tenim ara
de baixíssers
tenim una interacció
i jo estic convençut
que a mi
quan sigui vell
em cuidarà un robot
no sé on
m'acabarà a casa meva
a una residència
però m'estarà cuidant
un robot
a l'autodomèstic
i ara
hi haurà
en coses més avançades
i això
si comencem a plantejar-nos
totes aquestes
possibilitats
ja està bé
que ho fem
perquè crec que és una cosa
que en 40 anys
ho veurem
si vivim el suficient
ho veurem
és una mica
el que abans comentava
la pel·lícula Eva
de Quique Mario
això de debò
que val la pena
perquè seria una mica
l'embrió
de tot això
que tu estàs explicant ara
a part que bona pel·lícula
al principi
que són monofisitots
i la nena Eva
de fet és un robot
però al principi
sembla una nena de debò
i el personatge
de Lluís Omar
fent això
de majordom
ja és això
és una bona pel·lícula
aquesta d'Eva
i estan superhabituats
que siguin robots
el que està clar
és que el robot
quan tu li facis
una trastada
no s'enfadarà
com la protagonista
no, no
exacte, exacte
bueno
sí, sí
aquí és el problema
i aquí és el fallo
el fallo d'Eva
bueno, perdó
s'ha de veure
la pel·lícula
no, no, no
no dic que no
Eva com a personatge
jo no li trobo
que fallo a la pel·lícula
però el personatge
de la nena
és això
arriba un moment
que no tallo l'argument
tallo perquè s'acaba
el programa Rosa
continuarem
la tirania de la ràdio
és així
la setmana que ve
parlem de tren abussant
que jo vull parlar
i aquí hem vist 3 persones
la pel·lícula
la ràdio
també s'apuntarà a veure-la
que ens agafa el temps
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
un cop el·lícula
que ens agafa
la ràdio de
iau-siau
Durant el 8.0