Bé, doncs comencem un dijous més, aquí a Babilònia.
Avui estem amb la companyia del David Montaner, que ha tornat, por sus fueros.
I no m'ho he posat que tifa vermella, jo ho esperava.
No, no, no, home, és que...
Ni pètals de flors, ni bajo palio.
Volíem fer tant petons, però no s'ha deixat fer petons, solament per la rosa.
Bueno, bueno, bueno, bueno, jo no em queixo, eh?
No, però que el Nacho s'ha tossat la barba, se l'ha arreglat, jo m'he afaitat, jo m'he afaitat, jo en profunditat per no rascar-te, David, home, això no es fa, eh?
On arribem, vull dir, no?
Jo he rentat el cotxe, no sé si té alguna cosa a veure, però bueno.
Jo les feramones les quiero femenines.
El bar, el post de la cadena dona per això, per estar guapos, però ja està, no parlem més.
Bueno, doncs, el que, bueno, a part d'això, clar, clar que sí.
Tenim la Rosa Alcalá.
Hola, què tal?
Com estem?
Molt bé.
Molt bé.
Moltíssima, com sempre.
Gràcies.
Avui ve de...
Vosaltres també.
De fucsia, no?
Exacte.
És un color...
Em fa honor.
Un honor, exacte.
A la primavera, a la primavera.
Sí.
Clar que sí.
I el Nacho, ja dèiem, una barba brillant que ha arribat aquí, eh?
Sí, sí, un color...
Dorado.
Dorado.
Tor, és tor.
No, és liberéis, no?
És un dorado liberéis.
No, perdona, liberatxe.
Liberatxe, perdó, és veritat.
Perdó, liberatxe.
Ja que us parla el Xesco Ramos...
Aquí, vinga, va, la presentació.
Ja me presento a mi mismo i al Jaume, que tenim immemòria.
No vol dir, pobre, que això no s'ha llegit o faltaria, però arribarà.
Està en trànsit.
Sí, està en trànsit.
Està en trànsit.
Està arribant.
Molt bé, doncs avui tenim un programa literari i cinematogràfic, ja està.
Ja no diem més coses, però bàsicament hi ha molta més variació.
Comencem parlant d'un llibre del Pierre Lametre, que és Tres dies i una vida.
Ens ho comentarà el David.
El Nacho ens parlarà d'un llibre que compreix 50 anys.
Sí, és un llibre molt conegut, del que ara no diré el títol,
però sí que diré les quatre primeres línies del començament del llibre,
que segur que els nostres lectors són molt intel·ligents i molt cool,
sabran de seguir d'aquí.
Molt bé, molt bé.
Un moment.
Diu, muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento,
el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota
en que su padre lo llevó a conocer el hielo.
I a partir d'aquí jo estic segur que el nostre públic ja sap de què parlarem.
Com ha sigut el poble?
Bueno, el poble es dirà després.
Chant, chant, chant, suspens, suspens.
Molt bé, molt bé.
El poble es diu Sant Just.
Bueno, no ho creguis, eh?
Ui, callo, callo.
Anem a dir una bestiesa, jo ara...
Ja està, callo.
Bé, doncs, i també parlant de literatura, jo parlaré d'un llibre que és l'Stiffen King,
un llibre de contes que ha tret no fa gaire, que recupera els millors contes,
d'alguns que no ha fet mai allò presentats en una edició com cal,
que es diu El bazar de los malos sueños.
Ja la cosa, ja pinta...
És cert, que parles de Siffen King, estrenarà aviat dos films d'ell.
Sí, és veritat.
És veritat.
Un és It.
Sí, a fin, una revisió com domana, perquè It era un conyazo...
Sí, sí, però el llibre també ho era, un rai, eh?
Oh, ja, ja.
I l'altre és A Torra Oscura.
Ah, ostres, A Torra Oscura són sis llibres, eh?
Sí, doncs fan...
Buf, a veure què faran, a veure si arreglaran això.
Bueno, doncs mira, és una altra opció.
De cinema, la Rosa farà un matxembrat de Moonlight i Manchester Frente al Mar?
Bueno, la segona l'ajudaré, que l'he vist.
Vale, perfecte.
Millor, és la que més interessa comentar, eh?
Sí, sí, la primera sembla que la Rosa farà que...
La primera no...
Un deuello, eh?
Però va, tant, quan ho fem, això, eh?
Jo també faré un deuello.
Una no.
També?
Pararé de Franz, de Francois Oson, meravellosa.
Sí, està, no?
I la comuna, del Thomas Vintenberg, farem una miqueta mig-mig, eh?
Per tant, ho deixarem...
També farem una cosa així, pim-pam-pum, d'això, perquè la comuna no dona per molt,
la Franz dona per més, i ho comentaré.
El David Comanxeria, que també és d'aquelles pel·lícules, a mi em va cansar una mica, ho sento.
A mi no.
Jo sé que el Jaume i tu...
Però jo...
A mi també em va agradar, eh?
Sí?
Una divisió, no?
Una divisió.
És potent, és potent.
Exacte.
Qui és aquí?
Ai, ah, dius mio, pensava que era una...
Ah, he vist una ombra.
És el Jaume que ha arribat, eh?
Tenim aquí el Jaume allà.
I el Nacho es parlarà de Cloverfield 10, eh?
Sí.
I de Life, també farà un match en brat, eh?
I un d'aquests...
Una me la carregaré.
Exacte, una ja tenim clar i tal.
També avui anem de Destroyers, eh?
Com aquí avui entra cada uno com li da la gana...
Jaume.
Això és el que parla de la Pacheca.
Clar, clar, clar.
Aquí ets...
Hola, aquí ets.
Com estem?
Què és vostè?
Això és la ràdio en directe.
Hi ha hagut un soroll, aquí no?
Ara ve el soroll.
Això, això.
Això és la ràdio en directe.
Soc Sílvia Coppolo, no?
Vull dir que això és un comentari que fa ella.
Sí.
Que fa així, això és la Silvia Coppolo.
Ah, sí?
Jaume.
Escoltes Catalunya Ràdio, tu?
Bueno, a tant en quant.
Doncs ara ja no surt la Silvia Coppolo.
No, van sortir ja, però parlaves així d'aquella manera.
Sí, parla així.
Jaume, què?
Oi, he anat a veure el Boccaccio, avui, dels Taviani.
No ho sabia.
Oh, no ho sabia, Boccaccio, dels Taviani.
És que no ho esteu al dia.
Les Milibranits.
No, no, no, no.
No, és la pel·lícula.
El de Camerón, no?
El de Camerón, no?
Ah, sí, va.
Vaig a estar amb el de Camerón.
Però el de Camerón, esclar, va bé.
Però escolta'm, això és novetat, vaig una mica perdut, eh?
Oi, sí.
Sí, és estrena, és estrena.
Ah, ah, ah, ah, vale, vale.
Recordava el Pasolini o què?
Es titula així, Boccaccio, dels germans Taviani.
És que posa això.
Sí.
Deu ser una tralla.
A mi m'ha agradat moltíssim.
Perquè estic molt d'acord amb la poesia del senyor Pasolini,
però aquí estem amb una altra mena de poesia que, si les complementem,
no s'ajusten amb res, però representen una riquesa extraordinària,
crec jo, és això.
És com si veiessis quadres, tu, que ets tan allà.
Bueno, bueno, a veure, li faig a dir, a fer una...
Sí, li vaig veure el de Camerón del Pasolini, un trosset, eh?
I era per apretar a córrer, eh?
Sí, no, no, és que...
Ah, és que...
Allò semblava, però cinema espanyol dels anys 70, tu.
Sí, però escolta, és que el Pasolini, no sé com, carai, es va equivocar amb això,
tant amb una com amb les altres dues.
Haig de veure el Saló.
Això sí, no...
Això és com aquell que té ganes que li fotin un cop de puny i...
Ja, però ho va bé, per t'esperta, home.
Això sí, això sí, això sí.
Un dia la comentem, va.
Vale, vale, sí, sí, sí.
Ui, no, la Saló s'ha comentat.
Jo fa temps que no...
De punta a punta.
Sí, sí, sí.
Molt bé, ja tenim pel·lícula del Jaume.
Sí, el Jaume ja ens ho comentarà després, hi ha alguna cosa més que ens volguis comentar,
però ara comencem a parlar una mica de literatura,
perquè per no pagarem una miqueta així de temps.
David, parles de tres dies i una vida,
i després ja una mica tu ja empalmem cosetes.
Doncs em va recordar molt, així només comencem...
Bé, un cop havent l'acabat de llegir,
qui hagi vist Crime i Càstic, qui hagi llegit?
David, sí, jo també l'he llegit.
Dos Tollevski.
Sí, jo també l'he llegit jo.
Amb diferències, òbviament, no?
Primer, que no es pot comparar dos Tollevski amb el senyor Pierre Lemaitre.
Els dos, a veure, un és un clàssic i l'altre, doncs, potser ho serà, no ho sé.
Però no té res a veure, no té res a veure.
Per què? Ja només començant, l'obra del senyor Dostoyevski
és un crim raonat, pensat, amb un rerefons social i també moral.
I el tio executa totes les seves conseqüències.
Després ve el que ve, però en aquell moment allò està ben pensat, no?
I aquí el llibre que ens escriu el senyor Pierre Lemaitre, no.
És perquè és l'acte desesperat d'un mig infant, gairebé encara.
Un nen que amb un arrabat d'ira, doncs, es carrega un altre nen molt més petit que ell.
i com aquest accés, perdó, aquest succés puntual d'agafar un pal i estar amb barri pel cap,
doncs, el marca tota la vida.
Tota la vida, tota la vida, tota la vida.
Entra poc i massa, no?
Sí, sí, sí, sí.
A més, és curiós perquè ho sap, ho sap, l'autor sap estir-ho molt bé,
i tu en cap moment saps què passarà.
Es descobrirà el crim, no es descobrirà, i passen els anys, i passen els successos.
És molt angoixós, això, eh?
Sí, sí, és.
T'has la sensació d'angoixa.
També l'he llegit al llibre.
Sí, sí, sí, i ostres.
I et dona la sensació, i a més a més, t'ho fa viure amb el personatge, no?
Perquè el personatge, hi ha moments que dius, ara confessa,
perquè ja l'estan embolcallant tot, no les proves, però mig,
però clar, igual ja han passat 15 anys, no?
I no, no, no sé com, s'escapuleix.
Però no és que ell s'escapuleixi de forma com qui fuig a la policia.
No, no, no, no.
Les circumstàncies fan que allò no vagi més, o el que sigui, no?
És una mica l'atzar, no?
Sí.
Que en aquest cas sembla que se'n vagi, i al final dius, no?
Em vaig lliurant, em vaig lliurant, i bueno.
Però el bo del cas és que se'l fa passar com un assassí,
però en realitat és un assassí, diguem-ho així, entre cometes, puntual.
Ho ha fet una vegada i no ho ha fet mai més.
I si l'analitzes la vida, és una bona persona, perquè és metge, col·labora,
però com una persona normal i corrent.
Tens rampells a nivell...
Em fa gràcia, perquè si fos un bretol...
No, home, però...
Això és metge...
Ja està.
Molt bé, molt bé.
No, però està bé, està bé.
Perquè s'ha burgesat.
Sí, clar, es faltava dir això.
Jo no, que jo no he dit això, però...
Digue el David que s'ha burgesat.
No, és pervers, eh, jo no.
Jo no, com una mala cosa.
No, com vull dir, és un metge que se'n vol anar a l'estranger a col·laborar amb una ONG,
per... desinteressadament, o sigui que...
Però que alhora, doncs, el rau-rau aquest d'haver fet el que va fer quan era un...
Tenia 12 anys, em sembla, o així.
12.
12.
El persegueix i li marca les relacions que té amb la gent,
li marca el caràcter que es torna més introspectiu.
Clar, això et fa viure en un estat d'alerta permanent.
si algú, si aquell, si algú em va a veure, si no em va a veure,
si algú ha trobat el rellotge que vaig perdre en aquell moment.
Hosti, tot això, al final es veurà, no?, com acaba tot això.
Però, ostres, jo, en aquest sentit està molt bé.
A mi em falta la contundència del senyor Lemaitre.
Sí, en aquest sentit és més planer.
Perquè és molt bèstia, quan vol és molt burro, i aquí és més suau.
Es vol treure una mica aquesta càrrega del que va fer a tota la saga del inspector Camil.
Camil Berhoven.
Perquè allò era demolidor, però...
Però l'últim llibre, bueno, està mig-mig.
I ara més, sí, més suave.
Que és el Recursos Humanos, que també és l'últim llibre que...
Recomano que t'ho miris, també va per aquí, és més una mica salvatge,
després a tamper-ho una altra vegada.
Però sempre has d'agrair la prosa que fa servir aquest home.
Sí, sí, sí, fa molt bé, fa molt clar.
A veure, a veure, no és el d'Oskoyeski, no ens enganyem.
No, no, no, però està molt bé.
Però està molt realista, és molt potent.
Ni és el d'Omas.
Sí, sí, clar.
Jo sempre si m'ho dic, la millor amela d'Aventures és el Comte de Montecrist.
Clar.
Però en diferència.
És magnífic.
És una passada.
És una passada.
Aquest dia la passada, no hi?
Ah, no ho sabia?
Sí.
Bé, som-hi, que avui tenim cosetes.
Doncs vinga, aquí queda.
Ens ha fet una estrorada de dubtes, perquè abans he llegit un text i no sabem de quin llibre és.
Crec que no treure de dubtes a ningú.
No.
I, evidentment, en el mes de maig de 1967 es va publicar per primera vegada, i ara fa 50 anys,
i per això parlem d'aquest llibre, un llibre conegudíssim de l'estrò universal,
que és Ten anys de soledat de Gàbia García Márquez.
Olé, olé.
El gran llibre de la novel·la.
Sí, sí, però m'he quedat així i dic, hòstia, hi ha 50 anys, clar, és que és un llibre que té, però...
Jo ja hi era, eh.
Digue'm.
Ah, bueno, molt bé.
Jo no.
Jo no.
En el 67, jo també.
És una pista, és una pista.
Però no tenies ús de raó, encara, em sembla.
Un projecte, pot ser un projecte, pot ser.
Jo era molt petitona.
Alguns ja estaven en franca de cadència, però tu estaves en ple auton.
Ai, David, molt bé, molt bé.
Ho ha arreglat, eh, perquè...
Ha quedat bé, ha quedat bé.
Ha quedat molt bé, queda molt bé.
Molt bé, doncs parla, parla.
Doncs, bueno, aquest llibre té l'honor de ser una primera obra, és quan tu veus l'inicio del cubismo,
quan veus l'inicio d'algú, sempre hi ha algú que comença, que és el precedent,
i normalment és el que ho ha pensat millor, i és l'essència més pura.
Doncs aquí, el realisme màgic, que tan després, tan s'ha imitat, més èxit o menys èxit, perquè hi ha hagut de tot aquí, no?
Hi ha moltes... s'ha posat molt de moda, moltes etiquetes, s'ha confós, però, bueno, aquest home, sense pretendre-ho, perquè després l'etiqueta la van treure després.
Aquest va fer una manera d'escriure, en el que, bueno, la clau del realisme màgic és que es barreja amb la realitat, però com si fos la realitat,
vull dir, s'admet una realitat que és màgica...
I inventada.
No, és màgica, però s'admet com una cosa normal, vull dir, està una mica més en el plànol que seria la infància, diguem-ne, no?
Perquè allà s'apareixen els morts, hi ha una dona que té el do de la fertilitat,
i quan ella està fèrtil, tot el que l'envolta està fèrtil, diguem-ne, totes les plantes, els animals, allòs...
I tot això, en comptes de ser un prodigio o alguna cosa així o diabòlica, és natural, s'accepta naturalment.
Quotidià, no?
Clar. I, bueno, i així forma part de tota la història d'aquests personatges, no?
Llavors, bueno, també és una idea molt brillant que va tenir de generar tot univers,
perquè aquell home es va inventar una aldea que es diu Macondo,
que Macondo, hi ha una història, diguem-ne, que això, quan va estar ell, sembla que per a Mèxic,
hi havia una hacienda d'estes que estava una mica abandonada i que es deia Macondo.
I aquest és el nom inventat que va triar per crear l'aldea.
Llavors, els personatges de l'aldea, bueno, són uns personatges, quan comença, diuen, bueno,
era una aldea en què tot el món era feliç i no n'hi tenia més de 30 anys.
Diguem-ne que són com creadors, són una mica de déus perquè estan completament alliats de la civilització
i allà ells ho fan tot, fan les lleis, s'autogestionen, s'enfronten amb el món exterior,
amb els nous, o sigui, els invents, les coses que van arribant que no coneixen, diguem-ne,
les meravelles de la ciència, no?
Perquè el personatge principal és José Arcadi Buendía, és un malalt de tot el que sigui ciència,
i hi ha de tot el que... Però, bueno, ho tracten com si fos el seu univers, diguem-ne,
aquesta és la clau, no? O sigui, el llament que tenen allà fa que tot aquest món sigui seu,
és aquests personatges, vull dir, aquí no en tracto a ningú, no en tracto ni a Déu,
són ells mateixos els que estan generant tot, si es permet una mica la llicència.
I, bueno, un llibre en el que, bueno, tot és bo, potser al final gent que ho ha llegit
acaba dient més o menys el mateix, que hi ha un moment que hi ha molts personatges,
clar, es fa una mica al llarg, fins i tot algun crític aquí una mica més malevolent
va dir que seria millor si hagués estat 50 anys de soledat en contra de 60 anys de soledat.
Bueno, perquè és veritat que hi arriba un moment en què ja et perds tu una mica, no?
Però, bueno, et perds relativament, diguem-ne, perquè dius, bueno,
ja no recordo molt bé de qui era l'avi o qui era el bestavi,
però és igual, com estic en el present d'aquest moment, ja m'és interessant el que està passant, no?
Però a mi no s'ha fet mai llarg, li he llegit 3, 2 o 3 vegades i mai se m'ha fet llarg.
Mai, mai, jo dic que és meravellós.
L'única plega que algú li pot trobar, diguem-ne, no?
A més, em vaig comprar l'edició de la Real Academia Espanyola, que va treure,
una edició magnífica que va sortir, i me la vaig comprar perquè és un llibre de referència.
Allà està l'embrió de moltes altres novel·les, també, del Gatiama.
És que té tantíssimes històries allà.
Com a l'aigua para chocolate, hi ha una sèrie de...
Llavors és que hi corren per aquí, i també, clar, tota la part.
Potser que ja era la més destacada.
Sí, jo crec que sí.
La que va marcar més el realisme màgic.
Però és que l'estil que fa servir les paraules es manega d'una manera increïble,
sense ser pedant, les maneres justes.
És super evocador, diguem-ne, tu estàs explicant allà com és Macondo,
i tu estàs veient allà com si fos una...
Sí, t'ho imagines perfectament.
T'ho imagines molt bé.
Una cosa màgica allà que està, no?
Això no està ni en el temps ni en l'espai ni està en lloc, diguem-ne, no?
Això pertany al món dels somnis, no?
És atemporal.
És una passada.
I, a més a més, això, la presència de les morts, allò que diu ell,
diu que una persona no muere del tot hasta que no se la deixa de recordar.
I per això hi ha un que s'apareix per allà i diu,
sigue pensant en mi, sigue pensant en mi, que parla amb ell i tal i qual,
i de cop i volta no sé què passa,
que el poble té una malaltia d'aquestes que comencen a oblidar coses,
llavors també obliden aquest i aquest no torna a aparèixer més,
perquè ja ha mort definitivament, perquè ha mort en l'oblit, no?
Després de no sé quants anys i tal.
Bé, tota aquesta màgia...
És genial.
...està molt ben posada, sense pretensions,
o sigui, és una cosa original,
i quan tu veus una cosa original, clar,
vull dir, la resta que ha vingut després
te té l'etiqueta a sobre
i llavors he intentat fer...
Jo vaig a fer realisme màgico, llavors, bueno...
Si recordo una mica, no?
Sí, ho faig.
És això més flagrant, no?
Bueno, mira, has dit exactament...
Copia molt aquesta línia...
Copia, clar, llavors...
Però, clar, aquest home no, no pensava en això.
Clar, però quan no subia el fill o la que ella,
no sé què más o aquelles coses que...
Ho va fer així i ja està.
I les males llengües diuen
que no se sap si aquesta novel·la
la va escriure, al mínim en part,
quan vivia en el prostíbul,
perquè aquest home va viure en un prostíbul.
Sí, això ho sabia.
I que ho va dir d'aquella manera, no?
Perquè no és que estigui documentat,
però en una entrevista es veu que ho va dir.
No, jo vivia en la segona planta d'un prostíbul i tal,
que és on millor s'escrive.
Llavors, al millor...
Hi ha un llibre que es diu Mis putes querides.
Correcte.
Que és meravellós, el llibre, eh?
És un llibret petit.
L'últim, l'últim.
Sí, i és meravellós.
I la història de la Candida Heréndida
i su abuela de Salmada
també va per aquí, la idea.
Per tant, bueno...
Ho tracta, aquest tema,
ho tracta amb molta familiaritat i amb molta...
Sí, sí, sí.
Una gènesis una mica.
És molt gran, aquest home és molt gran.
Aquest home és molt gran,
ja, malauradament, ja va morir.
Sí, sí, molt clar.
El 2014 va morir, però bueno, és molt gran.
Premi d'albertat de l'actual 82.
I un llibre que, així com de vegades
mira les obres de la llibertura universal
que et diuen,
l'Ulisses de Llois.
Bueno, bueno,
crec que allò no l'he acabat de llegir,
però jo mai, jo vaig començar.
Jo que arribo a la 200,
dos cops ho he intentat,
de la 200,
hi ha un clip que dic no puc més.
I dius, bueno, serà o no serà,
però en canvi aquesta,
dius, és que aquesta ho és.
És que aquesta ho té tot.
Sí, sí, sí.
Té un munt de nivells,
entra per un munt de lectors,
o sigui, és boníssima,
és una d'art d'aquellos.
Per tant, bueno,
encara és que de Vargas Llosa, no?
Sí.
Con la Pracer, no?
Sí, sí.
L'últim llibre va ser patètic.
No és igual, no té res a veure.
No, no, no, no,
faig broma, però vull dir que et refereixo.
L'últim llibre, no sé com es deia,
era horrorós,
que parlava d'això de premsa del cor
i no sé què,
fent una paròdia absurda.
Vull dir, un tio amb aquesta catedura,
també amb aquest nivell,
s'ha rebaixat els inferns.
Primer, aliança amb la Isabel Presa,
amb tots els meus respectos,
i segon, és veritat,
s'ha tornat un tio de paper-coixer,
vull dir que...
Sí, això sí.
I escrivint llibres horrorosos,
però bueno,
és lo que...
Sí, clar,
sí, sí,
s'ha vuelto jo el rei del Lola, no?
Molt bé, molt bé.
Molt bé l'homenatge.
A fin enllot de serida,
ja com es deia Marques,
molt bé.
Bé, jo faré un comentari molt ràpid,
perquè tampoc és qüestió d'aprofundir,
perquè la sèria aprofundia en cada un dels contes,
i això és impossible,
que són 20,
llavors no acabaríem ni demà a la tarda.
És l'últim llibre...
L'últim llibre, no,
és l'últim llibre del senyor
que estic fent quina ha escrit tant a la seva vida,
ell i els seus negres,
ens entenem?
Perquè, clar,
la seva dona, la Tabita,
el seu fill,
que ens ho ens diu ara,
i tal,
i qui té a casa quatre...
Ja la família en marxa,
i també té...
Perquè és impossible.
Home, aquest home,
tot el que ha escrit en sa vida és impossible.
Jo ja m'he perdut.
Jo em vaig començar molt a aficionar-me.
Però tremendo,
heu de tenir, no sé,
cent i pico de llibres.
Jo puc haver llegit.
De lo millor és
Cementorio d'Animales.
Sí, senyor.
Allò és bestial.
El misteri de Salem's Lot està molt bé.
A mi no em va desagradar aquell, eh?
Sí, a mi no em...
Bueno, no sé,
jo crec que està bé.
Quina més?
Cristina també ho he llegit.
Cristina està bé.
Aquell del...
Ah, aquella del...
Ah, a veure...
Que la pel·lícula feia el...
Bueno, dona igual.
Avui estic amb la...
El Jack Nicholson?
No?
El Resplandor.
El Resplandor.
Però el Resplandor?
No.
A mi tampoc m'acabava de rematar del tot, eh?
El llibre...
M'agrada més el que va fer el...
Sí.
Ho va polímic.
Miseri és diferent.
Però Miseri està igual de bé el llibre que la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Amb la Cati Bates, allà està.
Això que sortia el nom.
Sí, sí, sí.
La Cati Bates.
Està bussant-li noms.
I l'altre, com has deia?
Sí, l'altre, que tampoc sortia el nom.
El de Rollerball.
Sí, sí, sí.
Això era actual.
Bueno, és un tio que en teoria...
És el James Cahn.
Ah, el James Cahn, això.
El James Cahn, això.
Vull dir, és un tio que en teoria el volien també nominar,
diguem...
Bueno, volien intentar el Nobel.
Vull dir, però clar, jo crec que...
Home, ha escrit molt, però jo crec que la qualitat de l'escriptura
no ha sigut ni molt menys.
I molt interessant, molt interessant,
quan escrivia sota el pseudònim de Richard Puckman.
Sí, sí, sí.
Que jo em vaig llegir aquell a la larga marxa
i que estava molt i molt bé.
Sí, quan estàvem amb aquest rotllo era bastant més...
Molt bo.
Jo sé si és que es deixava anar,
com no estaven lligats pel nom King,
sinó es deixava anar pel pseudònim,
i, ostres, a la larga marxa està molt bé.
Jo els últims llibres no he pogut.
Els nous llibres, sí, tal, es nota que no.
Té un company que els ha llegit,
que és seguidor i tal, de l'Stiphen King,
i es nota que no s'ha escrit per ell,
que hi ha algú aquí al mig que no s'ha escrit.
Sí, és com quan veies els mortadelos,
que no eren pel Pelibanyes, no?
No, no has escrit pel Pelibanyes.
En canvi, aquest s'ha llegit perquè és un recull
dels seus contes dels últims anys,
i són aquells que mai ha posat en cap recull
perquè s'ha dit tant en quan fa tal.
Llavors, a qui els ha posat?
I, ostres, m'ha sorprès.
Una altra vegada dius,
home, al final m'he trobat una altra vegada
amb l'Stiphen King que m'agradava
més dels principis, dels anys 80, 90 i tal, no?
I fa coses molt curioses, molt interessants.
Algunes com molt americanes,
com fer algun conte dedicat al veix,
perquè això és una cosa molt típica del veix,
del surper allà, no?
De les carreteres,
però hi ha un que em fa molta gràcia, no?
Que és una mica salvatge,
és l'únic que comentaré,
perquè, evidentment,
és molt difícil comentar un llibre de contes, no?
Que té una obsessió amb els cotxes, aquest home.
A Cristín i tal, té una obsessió.
I és un cotxe,
és a dir, que està aparcat
en una mena de camioneta
d'aquelles típiques americanes,
que està aparcat en una estació de servei, no?
I, clar,
quan tothom va a veure si passa alguna cosa,
perquè això és molt típic d'allà i d'aquí,
què faria?
Si tu vas allà al mig,
al costat d'una cuneta,
a un cotxe,
a veure què passa, no?
I llavors, quan arriba allà,
aquest cotxe és una mena d'ésser
que es converteix,
que té vida, d'acord?
Sí, sí, sí, sí.
I llavors,
quan arribes, no?,
doncs la porta a sobre, no?
I llavors, clar,
a veure si hi ha algú dins, no?
Llavors, al moment que entra,
es comença, vull dir,
el que seria a la tapisseria,
es comença a menjar a la persona
i llavors l'angleix, no?
Vull dir,
i et crea una paranoia
que jo vaig dir,
però, mare meva,
quina cosa més...
És una cosa com absurda,
diguem-li una mica surrealista, no?
Però que dius,
vale, no passarà,
però jo què sé, no?
Vull dir que...
Que ja no entres en un cotxe.
No, no.
Mira, avui torneré sol, tu, estàs.
Sí, sí, sí.
Anirà amb moto.
Anirà amb moto, exacte.
Anirà amb moto.
És Stephen King,
és aquestes coses que t'entra
en un àmbit que a vegades
dius, va fora de lloc, no?
I a partir d'aquí té.
Home, jo dic,
si algú només vol llegir
un llibre de Stephen King,
que es llegi a la mentira d'animals.
Sí, aquest està molt bé.
Aquest està molt bé.
A mi em va posar els pèls de punta
al final,
el nen pari a donar voltes
i jo estava temorit, eh?
Estava, recordo...
És un passote.
Recordo aquell final,
el vaig llegir a la una de la matinada
a casa meva,
però has tocat els meus pares encara.
El cul ha apretat allà.
T'ho juro, eh?
De les poques vegades
que he dormit malament, eh?
No és broma.
Vull dir que...
Però bueno,
el va a fer dos malos sueños,
qui vulgui passar una estora
amb Stephen King
recordant l'antic Stephen King,
ho dic perquè tampoc
és qüestió d'explicar això
perquè és molt llarg.
Passarem al cinema,
però la Rosa ens parlarà
de Moonlight
i de Manchester
Bajo el mar.
Bajo el mar.
Bajo el mar.
Frente el mar.
No sé què dic.
I el Jaume ens parlarà
d'aquesta pel·lícula
que a veure això d'Estaviani
que també és interessant.
Sí, sí.
Molt bé.
Sí.
Vinga,
doncs comencem per Moonlight
perquè jo ara carrego ràpidament.
Ai, que te la carregues.
No, a veure.
Sempre podem aprofitar coses, no?
Sempre es pot aprofitar alguna cosa.
A veure,
de fet li van donar l'Òscar, eh?
Però bueno,
jo sabem que jo no confio massa
en els criteris,
però no confio massa
en els criteris dels Òscars.
No coincidim, no?
És el problema.
A veure,
jo què sé,
potser és una mica pretensiosa,
però no li surt
el que vol explicar en absolut.
es fa ja un lí o un embolic
explicant la història
d'aquest nano pobre,
un patiment
que és impressionant.
Però bueno,
i al final què aconsegueixes?
Què estàs construint
amb la pel·lícula?
Què estàs denunciant?
Si és que tampoc no queda clar, no?
A més,
potser amb el Nacho
ho dèiem, no?
El Nacho ho deia,
és que potser és una pel·lícula ideal
per passar-la a un institut
i llavors
fer un fòrum
amb els nois, no?
Amb els nois i les noies.
Doncs sí, segurament sí.
Jo,
el centre que veig allà a la pel·lícula
és un centre molt escèptic,
és un centre escolar escèptic.
No veus aquella conflictivitat,
es veu molt poquet,
s'insinua.
Potser només
quan estan sols al pati
o a la sortida de l'escola
a classe no es veu,
el tema no es veu.
Però que tracta el bulli o...?
Sí, sí,
és un nano
que té una dificultat familiar,
bueno,
un pobrete que està sol
amb una mare que és bo,
pobreta.
i clar,
és la víctima ideal
als nanos de la classe
i a més sembla que
no es veu
que encara és...
Què pot ser?
Un nano de set anys,
sis, set, vuit anys,
comença.
Sí, després quan ja té dotze o tretses...
I dius com camina,
no?
Ja es comença a anar a ficar amb ell
de com camina
com si podia ser gay,
potser no?
I el nano no sabia
ni què vol dir la paraula gay,
no?
Al principi no ho sabia,
clar,
després sí que la puta que és gay,
no?
Clar, després sí que ho és,
no?
D'acord?
Però,
bueno,
és aquest assetjament escolar
que es veu,
però es veu fora de l'escola
pràcticament,
no?
I dius,
bueno,
i els professors
què estan fent,
no?
Hi ha un moment d'una baralla
que sí que surten,
venen dos professors
i els separen.
Sí, però tot és com...
Quan ja s'estan pegant allà,
vinga, vinga,
no?
Però la resta del temps
no es veu,
tampoc ni que sigui un tema
que es tracti a classe
ni que s'intenti evitant
ni en el menjador ni...
Però el pitjor és que
després d'això,
si treus aquesta història
no té res a la pel·lícula,
clar,
i si dius tu que es veu tan poc,
clar,
és que és molt,
molt fluixa.
Clar,
i després l'evolució del personatge
perquè arriba a fer-se gran,
no?
I l'evolució del personatge
també dius,
ostres,
és que tampoc no et quadra,
no?
Ell com es fa a si mateix
amb aquesta força
o imitant
amb una persona
que l'havia conegut,
però en canvi,
en el fons
continua sent
aquella persona,
que és...
No sé,
no,
no,
a mi no...
No t'ha acabat d'entrar,
no?
A mi no.
Es va parlar del cupo
aquest de les pel·lícules
de color,
diguem-ne...
Sí,
suposo que una mica
és pel tema,
per la temàtica també.
I calant donar un premi
sempre per quedar bé,
no?
I és una pel·lícula
bàsicament de...
Bueno,
de gent de color,
no?
Vull dir,
no?
Em sembla que sí.
Té algunes...
A veure,
té algunes escenes
i alguns moments
que estan bé
que salven una miqueta,
allò que dius,
bueno,
mira alguna...
Per exemple,
tot el tema de l'aigua,
l'aigua no ho sé,
jo potser vaig voler veure
ja com un telegenerador,
com un...
No sé.
Sí,
però es queda molt a mitja.
Bueno,
una pel·lícula fluixa
que li van donar
a tu no és que
era millor pel·lícula,
però mira,
allò potser per quedar bé,
aquestes coses que es van a la vegada.
A l'aigua,
al mar,
quan estan al mar
o quan està a la banyera
i es posen aquells
glaçons de...
a la cara també,
que és molt...
És com un moment de canvi,
no?
Sembla que ho fan servir
com un moment de canvi,
no?
I després ja,
ostres,
ja està,
ja ha passat,
no?
No sé,
no és realment l'evolució
que fa el personatge.
Jo la veuré
quan tingui un momentet.
Potser tenia moltes pretensions.
O sigui el DVD o alguna cosa,
però no la volia veure.
No,
és que el estuport
de l'equip
quan li donen a l'Òscar
s'aparga tota la presó
que va bé.
No s'ha tocat.
O sigui,
estàvem doblement flipats,
diguem-ne,
perquè primer,
li donàvem a la Lala,
no,
no és la Lala,
sou vosaltres,
però és que encara
que no hagués segut
allò de la Lala,
aquests tios no crec
que volguessin.
Ja estàvem flipant
que estiguessin nominats.
I quan donen a l'Òscar,
suposo que els mateixos
diuen,
és que jo,
saps,
és com si hagués pintat
algú que pinta un quadre
i bueno,
aquest quadre
jo no l'havia fet,
collons,
i ara resulta
és una obra maestra.
Bueno,
vale,
els mateixos
tampoc.
És un material escolar.
És un material escolar
per poder fer després
debats
i fòrums a classe,
dret a la lliure opció sexual,
a l'educació,
a una infància digna,
protegida,
feliç,
dret a poder triar
una feina.
Per debatre això,
mira,
com a introducció,
com a punt de partida.
Una pel·lícula didàctica,
cosa que no és
Manchester frente al mar,
que o sí.
Jo crec que no,
of la pel·lícula aquesta.
Boníssima.
És boníssima,
és meravellós.
Aquesta és boníssima,
molt dura,
home,
i tant,
i tant,
molt dura,
però molt bona.
Aquest tio que és merrar
com un perro verd.
Sí, sí, sí.
Clar,
és que no m'estranya
qualsevol estreu allò de sobre.
Quan et fa participar tu
com a públic,
i tu vas deduint
què li ha passat
amb aquest senyor,
amb aquest noi,
per què?
Sí, però costa,
no enganxes fins que veus,
ho veus.
Home, clar.
Ostres.
I en versió original,
la veu que té?
Sí, en versió original.
En versió original,
sí, jo també,
en versió original.
Com parla,
quina cadència,
és una cosa...
La destrucció d'aquella persona,
jo sí que és una persona destruïda.
Ja, però mira,
la dona va refar la seva vida.
Sí, sí, sí.
Però ell no pot.
Això tampoc no acabes de creure-ho.
Bueno,
ho fa veure que...
Exacte.
Ho fa veure,
ho fa veure,
però tu acabes de creure-ho.
Ella no és culpable.
No, clar,
simplement,
ell és el culpable.
O el meu problema,
clar.
En canvi,
ell no pot treure's el pes.
És que jo no,
allò és monstruós.
Que no és monstruós,
és monstruós.
Sí,
però quan no hi ha voluntat
és una bona pregunta.
Allò és una barbaritat,
però veu-la...
No,
és que,
aviam,
els que són pares,
i això no vol dir
que no sigui un sentiment,
que no pugui entendre'n
que no sigui pare,
només faltaria.
Però,
però és que
et passa una cosa així,
et passa una cosa així
i ja està,
s'ha acabat.
Sí,
s'ha acabat.
És que ho entens perfectament
l'actitud d'ell.
Totalment.
Quan ella està a la comissaria
que li enganxa la pistola
el primer que...
Clar.
I dius,
és que jo ho entenc.
Clar.
Encara que,
evidentment,
no ha sigut ni volent
ni ha sigut un descuit,
però...
És igual.
És que no hi ha opció.
Però tu ets responsable
d'aquelles criatures.
La teva vida ja ha passat
ja a vegetar,
com és el que fa ell,
va,
anem a arreglar canonades
de banyeres
i coses d'aquestes.
Perquè la vida ja no té...
Està viu perquè està viu
perquè no ha mort.
Ja,
ja no té...
És viu perquè la vida continua.
La vida física,
biològica,
li continua.
Clar.
Sí, sí, sí,
però ella no té cap...
No té cap esme,
se li insinuen les dones
i ella ni tan sol reacciona...
Ell és un mort vivent.
Sí, clar.
És un mort vivent.
Ja està.
Perquè si les persones,
les dones et provoquen,
vull dir, tu has...
Sí,
hi ha un moment que es veu
que hi ha un instint allà
que te mascla,
que volia,
que hi has de llançar a sobre,
no?
I en aquest cas,
no, no,
el pobret està totalment...
Està enfonsat.
Està enfonsat.
Ell no existeix.
Ja ho sempre té una punta.
A mi hi ha un moment...
Nosaltres aquí tots seriosos,
tot seriosos aquí intentant.
Sí, sí, no,
aquí estem allò analitzant l'obra,
aquí ara se la tira,
no sé què.
Bueno,
ara que...
Home,
tenia que ser...
Rosa,
ha de venir...
Rosa,
ha de venir a Lourdes.
Ha de venir a Lourdes.
A Lourdes hem de fer reforç aquí,
no pot ser aquí,
perquè, bueno,
jo aquí ja...
Línia defensiva.
Però hi ha un moment a la pel·lícula
que estan en un moment de l'habitació
que està el nebot i ell,
no?,
que es volen donar una abraçada
i no la fan.
I no hi ha manera.
És meravellós el moment
que veus que hi ha unes gesticulacions,
unes percepcions que notes tu
com més aviat nervioses
que no una altra cosa
i dius
però venga,
venga,
i tal,
i veus que no,
i veus que no,
i és que no surt,
és el que dius,
està mort absolutament.
El nebot va a primera espada,
també.
Sí, sí, també, també.
En Halloween.
Però està molt bé,
jo trobo que és una pel·lícula masculina,
de relació amb masculina.
Sí, sí,
està molt bé,
perquè la relació,
i ho volia comentar també,
la relació entre el tiet i el nebot
és boníssima.
És boníssima.
S'estimen molt tots dos.
Sí,
abans de...
S'estimen molt
i ara és el motor de la seva vida,
bueno, el motor,
a veure,
l'única cosa que li fa una mica
és cuidar del seu nebot, eh?
Clar,
clar.
Sí,
però hi ha un moment que no pot.
Que no pot.
Clar,
però ell de totes maneres,
però ho deixa tot arreglat,
perquè aquest nano continuï,
o sigui,
es preocupa d'ell,
que continuï amb la vida
i que continuï bé,
no?
De tota manera,
penso que al començar la pel·lícula
hi ha una dinàmica
més aviat matriarcal,
no?
Matriarcal.
Al principi matriarcal,
per què?
Al principi de la pel·lícula,
perquè ell sempre està qüestionat
per la seva pròpia dona.
Ah,
vale,
vale,
ja són promes.
jo crec que no és això, eh?
No, no, no.
Aquí hi ha un problema de base
que és l'altre tema.
Per què vols dir el germà?
L'altre tema que jo volia...
No, no, no,
ell, ell,
no, no, no.
Aquí hi ha un problema
d'alcoholisme,
aquí hi ha un problema d'alcoholisme,
i ell ho fa en tota la raó del món, eh?
I no,
no és per defensar,
no, no,
ara no em poso en plan corporativista,
ni molt menys.
No, no.
No,
home,
a veure,
haver de conviure amb una persona
amb aquest problema d'alcoholisme,
amb aquesta xuleria que de ell,
de jo me'n vaig amb els amics,
jo em munto les juergues
que em dóna la gana,
i aquí a casa,
amb els nens dormint,
i tu aquí a casa m'és igual,
i a les tantes de la matinada,
després veus que són drogues,
és que és alcohol,
i són drogues,
i són més històries, eh?
Clar.
Home,
això,
i aquí hi ha motiu per dir-li,
nano,
que tens criatures
i que ets un adult ja, eh?
Clar.
A mi això el tema del...
I és que és molt freqüent,
es veu que amb aquestes comunitats
o amb aquest tipus de personatges
o d'històries
és molt freqüent el alcoholisme
i està molt ben vist.
Si t'hi fixes...
Està ben vist.
Tota la societat...
És molt habitual.
Tota la societat que es veu allà reflexada,
està molt...
La gent és molt solitària.
No hi ha una pinya
que pugui haver més...
Com a un fred, no?
Sí,
i això també es relaciona...
Això també es veu.
Però ell té molts amics,
és una tipologia de gent, eh?
És una tipologia de gent.
Té molts amics,
és sempre de copes.
Clar,
però és un tipus de gent.
Ja,
és només de parra.
Amics de farres.
Exacte.
No són realment...
Que això també passa aquí,
evidentment,
i passa a totes les societats del món
i, clar,
i amb certes barriades
potser més que amb unes altres
i amb això no ho estic dient
cap a l'ament classista,
però és veritat.
I que tot és fa sana
i que tot és fa sana
i que és un parany.
Al bar de barri
hi ha aquesta confabulació.
Però,
si fins i tot
aquí podem...
El que veig
és que ja es reflexa
tant en les dones
com en els homes
una incapacitat
d'expressió
emocional bestial.
Sí.
O sigui,
no,
no...
Quan,
quan,
evidentment,
passa un fet com aquest,
que això és un daltabaix emocional,
potser en altres cultures
això es canalitza,
doncs,
doncs,
d'una forma molt...
Plorant,
plorant,
cridant...
llançant-te per terra,
que sigui...
Allà no,
allà la gent...
Una contenció,
una contenció...
Però clar,
això no s'aguanten,
jo dic que aguanti això.
Això peta per un punt
o per un altre.
La seqüència que es troben ell i ella
cap al final,
en un carrer i tal,
està magnificada
fins a l'última pregunta.
Està molt ben valorada
en aquella seqüència.
Hi ha qui diu
que és excessiva
i tal.
Però allà penso
que hi ha,
el que jo he apuntat
ara fa una estona,
penso que allà hi ha
en definitiva
el fracàs d'ella mateixa
també, eh?
Perquè en el fons
l'estima amb ell.
Sí, clar, l'estima.
Llavors,
hi ha una rexerca...
Sí, espera,
ara no recordo.
I ell va dir...
Sí,
li insinua una mica
de dir...
I dir no, no, no.
És que el pes de la culpa...
Es troben una altra vegada
i hi ha una intenció...
El pes de la culpa
és tan brutal,
és tan brutal
que no...
A veure,
és que ell està destruït,
insisteixo,
ell no existeix.
Físicament es viu
perquè està vivint,
no ha mort.
però ell mentalment
ha mort.
Però emocionalment
ha mort.
Sí, sí.
S'arrossega per la vida.
Ja està, punto.
Però és un dramón
però ben parit, eh?
Se'n recordeu
que aquella pel·lícula
que era també...
Ai, ostres,
feia veure
que era com un inspector
que venia amb una illa
que hi havia...
Després resulta
que era un psiquiàtric.
Ai,
i després...
Shader Island.
Shader Island.
Shader Island.
El tema també té
quan al final
ja va passant
tot l'argument
de la pel·lícula
al final ja veus
bueno, però què li passa amb ell?
Sí, sí, sí.
I ell havia patit,
havia viscut
algú semblant, eh?
També amb la seva dona
i amb els nens, eh?
Havia viscut
alguna cosa semblant, eh?
Són totes les seqüeles
emocionales i psicològiques
que pot deixar
una cosa així.
I el fred que fa.
Ah, ah.
És veritat.
És el fred meteorològic,
climatològic
que està present
en tot moment.
I ho notes, Alfred.
Que és Manchester,
Amèrica, no?
Manchester en la Terra, eh?
És Amèrica, és Amèrica.
No, no, ho sabeu vosaltres.
Però això de fred del mar,
perquè això em sembla
que és una denominació
de molts pobles
allà als Estats Units.
Ah, sí.
Perquè, per exemple,
el poble que va...
No, és una cosa molt francesa.
Sí, però...
No ho sé.
Això ve de Canadà.
Però, per exemple,
el poble que va ser alcalde
al Clint Eastwood,
que es deia Carmel,
també és Carmel by the Sea.
By the Sea.
Ah, bueno, clar,
però això prové de França,
el Sour de la Mer,
i tal, això és molt típic.
També d'aquí.
A lo millor és una evolució
d'aquestes formes.
Sí, sí, sí.
Sí, perquè es veu
que quan el títol
l'han traduït en Hispanoamèrica,
es veu que ja és...
Nosaltres diem
Frente al mar,
Manchester Frente al mar,
però ja diuen
Manchester sobre el mar.
Sí, sobre el mar o bajo el mar,
no sé què diuen.
Sí, o al mar,
una cosa rara.
No, bajo el mar.
Diu sobre el mar o alguna cosa així.
Sí, sí, sí.
Vale, vale.
Perquè es veu que són
les dues interpretacions.
Perfecte.
Sí, sí, la pel·lícula brutal,
val moltíssim la pena.
És dura, és dura,
perquè té molt de tema,
per tornar-te tonto, no?
O què?
Sí, però és d'aquelles pel·lícules
que difícilment
pots parlar en una gaire estona.
Vull dir, senzillament,
penso que, com deia el David,
ha marcat el Pasolini
com una espatllolada gairebé.
No, no!
Ja tampoc és així.
Llavors, aquesta és tot un altre.
És clar, per això ho han fet
aquests dos germans, no?
Els coneixem de sobre.
Són molt reflexives,
les seves pel·lícules.
Ens proposen, doncs,
a cada instant,
ens proposen una d'això més,
un punt més
d'aquell reflex,
d'aquell espai.
Hi ha uns espais enormement fantàstics.
Perquè el vocàcio
va ser escrit el 1800,
no sé quan.
Sí, no recordo,
però sí, va per aquí.
Sí, més o menys, va per aquí.
Llavors, sí,
és que ho diuen al començat,
però no me'n recordo ben bé.
Llavors, esclar,
en aquesta època
tot això era molt buit,
tot plegat, no?
Vull dir, hi havia cases,
d'aquestes o com una mena de castells.
Però a Estabiani
és que anuen molt l'escenografia, eh?
Anulen?
Anulen,
anulen molt l'escenografia.
És tremendo el que fa l'Estabiani, eh?
Sí.
Fa una cosa molt minimalista
amb un toc històric
i m'encanta el que fa,
però tira, tira.
Sí, sí.
Per això deia.
Bé, doncs, no,
jo penso que és una pel·lícula.
Aquesta és per veure-la.
Vull dir,
no estem parlant del Manchester ara,
que és una cosa
que ens sorprèn
precisament per la densitat
d'elements que hi posa
allà dins aquell...
Aquest havia d'haver guanyat l'Òscar,
oi que sí?
Sí, jo crec que sí, eh?
Molt bé.
Llavors,
aquí no,
aquí estem parlant
d'un fet, oi?
Vull dir,
molt estètic,
vull dir,
amb una capacitat
de mostrar
tu que en tens en bar,
doncs allà
et trobaràs
A veure si la veig,
no, i tant que sí,
tinc ganes,
no soc mosseguió,
està bé.
I llavors,
són històries també,
ja ho sabem,
aquí també són joves,
hi havia la,
com se deia això,
la peste, oi?
Sí.
La peste negra.
Ah, la peste negra.
I llavors,
doncs són uns joves
que s'aïllen,
se'n van anar
en un punt,
a les afores,
que lògicament
allà no els atraparà,
perquè això es transmet,
oi?
No,
es transmetia per les pusses.
I per els contactes d'ell.
No,
s'estaven convençuts.
Per les pusses de les rates.
Passava que, clar,
com hi havia poca gent
i tothom tenia pusses.
D'acord,
però el contacte físic
ja era suficient.
Si més no,
la pel·lícula ho plantegen.
Ojo,
un cop declara l'enfermetat,
no ho sé,
però es transmetia
per les picades de les pusses.
Sí que es podia fer,
perquè pels fruncols
d'aquests a l'Itàlia,
això de contacte de la pell,
de la suor a l'Itàlia,
comportava això.
Això,
la peste bubònica.
Bubònica,
exacte,
i llavors aquests
doncs se'n van allà
i, bueno,
i diu,
i què farem aquí?
Tant de temps,
no?
Sense fer res.
I ell diu,
bé,
els plequem contes i tal.
Els contes són
absolutament diferents.
Jo diria que vocació
té una inspiració eròtica total.
Sí,
totalment.
ratllant a la pornografia.
I aquí què?
Aquí no arriba, això?
I aquí no.
Aquí és molt elegant,
no?
Està aviat anirant.
Aquí és una altra cosa.
Al contrari,
aquí més aviat parla
de l'amor pur
i de la manera,
sí, sí,
una cosa,
a mi m'ha entusiasmat.
Vale, vale,
però tinc moltes ganes
de veure algú que diguis,
home,
una cosa que tingui pes,
no?
Això va a part del que,
del que és normal.
I que consti que ho he intentat
aquests dir-nos
que coses amb pes i amb contundència
m'ha costat una mica trobar,
però ho comentaré quan acabis tu,
va per sobre.
Bé, una cosa
m'ha decebut molt
i potser si l'has vist,
és l'última pel·lícula
de Thomas Vindenberg,
La Comuna,
el que va fer celebració,
aquest senyor danès
i tal,
que tenia aquesta potència,
doncs ha fet una pel·lículeta
a mi per mi molt fluixa.
A més, tothom està d'acord,
ja sabem que aquest senyor
ha fet coses...
Explica una mica de què va...
Bé, no,
estem parlant,
l'únic que té gràcia,
això sí que és cert,
a més,
si no m'equivoco,
mira,
mentre parlo,
posarem una cançó
que segur que us sonarà,
no sé si coneixeu el Tom Jones,
si coneixeu-ho,
si per a l'alteu,
no, no,
enteneu-me,
sabeu que sou el Tom Jones,
però si coneixeu la seva discografia,
en general.
Bé,
no,
les més conegudes,
però ja està.
Sí,
doncs hi ha una cançó,
que és el Goodbye Yellow Brick Road,
i és un EP molt famós,
que és aquest d'aquí,
eh?
I, bueno,
ara no trobo la cançó,
ja la trobaré,
però, bueno,
igual ja la posaré després,
quan acabi,
perquè no surt ara,
no és aquesta.
Bé,
qüestió,
i llavors,
és una de les cançons que surten,
vull dir,
per què?
Perquè estem parlant d'una comuna danesa,
que això és curiós,
perquè clar,
si tenim les comunes anglèses,
quan veus una pel·lícula vinculada
amb aquestes comunes dels 70,
o bueno,
doncs has vist les típiques espànis,
o les americanes,
o les...
Però en canvi,
veure com és una comuna danesa,
doncs té el seu toc,
no?
Primer,
perquè és una casa diferent,
és un concepte diferent,
i a partir d'aquí,
sobretot,
és com el que diem,
són danesos,
és molt diferent,
una comuna espanyola,
o diguem,
amb els caràcters que tenen allà,
és a dir,
llavors,
es troben en un espai determinat,
bueno,
és una casa,
ell és el que,
és l'actor fetitxe del Vintem,
però no sé com es diu ara,
i llavors,
bueno,
ell té una casa que li cala l'areta,
per l'amor,
no sé si de la mare,
em sembla,
si de la mare és,
i llavors,
ella està casat amb una senyora
i una filla adolescent,
que té uns 17 anys,
o així aproximadament,
i llavors,
clar,
és una casa molt gran,
estem als anys 70,
que fa gràcia també com vesteixen,
la música és música setentera,
però amb danès,
que també fa gràcia,
exceptuant aquesta d'Elton John,
i llavors,
bueno,
volen compartir la casa,
perquè és molt cara,
diuen,
o la venem o la compartim,
i comparteixen,
què passa?
Al compartir,
arriba molta gent,
eh,
des d'un amic d'altra la vida d'ella,
fins al que seria,
doncs,
una parella que també,
doncs,
són així com molt liberals,
fins a un noi que és magrebí,
vull dir,
hi ha una combinació de coses,
no?
Tu l'has vist aquesta, Jaume?
No.
No l'has vist.
I llavors,
a partir d'aquí,
l'otípic,
vull dir,
aquesta llibertat tan meravellosa,
tan perfecta,
es trenca,
i es trenca com?
Ho podeu imaginar.
Gelosia.
Exacte,
la gelosia comporta,
en aquest cas,
una relació extramatrimonial
i extra de la comuna,
però que també s'integra.
Llavors,
això genera una sensació,
doncs,
que hem de neguir
per algú de la casa,
o per algú de la casa.
Però,
a l'igual que,
que això li agrada molt fer-ho al Vintenberg,
posar la gent al voltant d'una taula,
com a feste,
una celebració,
que genera aquell,
aquella magnífica conjunt de diàlegs,
fins que tot esclata.
Aquí l'esclat és previsible,
és avorrit,
és,
no acaba de tenir la potència,
que va tenir,
allò,
és que allò va ser bestial,
allò de feste,
va ser que tornaves a aquella cosa
freda,
seca,
directa,
punyent.
Però aquesta...
Aquí no.
Aquí no.
Sí, amb aquesta segurament no,
com dius,
molt bé,
però és un realitzador que fa...
No, no,
sí, sí,
però igualment,
al igual que quan mires allò típic,
puntuacions i tal,
aquesta està molt baixa
en comparació amb les altres,
no?
Vull dir,
que va feita.
I després una altra,
així molt ràpida,
així passarem després a Comanxeria
i a,
no sé,
dos minutets,
molt rapidet,
Franz,
de François Oson,
aquesta sí.
Aquesta m'ha omplert,
aquesta dius,
home,
ja era una cosa,
home,
meravellosa,
com juga amb el blanc i negre
en aquests moments el color.
Quan te n'adones
i passa el color
i se'n va amb el blanc i negre
dius,
quan ha marxat,
què ha fet?
Vull dir,
té una elegància aquest home,
una esteta,
una esteta,
però esteta,
com amb totes les paraules.
Esteta.
Esteta.
No,
és magnífic.
El queso,
el queso.
Té una sensibilitat,
té una mena de poesia
que sobrevola
per tota aquella,
com es mou la càmera,
com es mou ell.
La història,
en un principi,
és una cosa,
sembla una cosa
i és una altra després,
no?
Juga aquesta enganyifa,
no?
Com pateix aquella dona?
Com pateix ell?
Vull dir,
dins de tota aquesta situació,
aquest amor impossible,
impossible a la vegada,
no?
Que es remou també
amb aquella burgesia,
no?
Aquella alta,
altíssima,
noblesa,
millor dit,
amb aquest que s'entrada
en un altre espai,
no?
No sé,
és que no vull aprofundir
perquè és una pel·lícula
que s'ha de veure.
però és que a França Sons
s'ha de disfrutar.
Aquest home l'has de gaudir,
veient,
no?
Sempre,
sempre apunta amb certs elements,
no?
D'una,
el tema homosexual
aparís sempre.
És un senyor que,
no sé si ell ho serà,
però jo crec que va apuntant.
Jo crec que sí,
em sembla que sí,
no ho tinc mal entès,
però de tant en quant,
Jensa.
És igual.
No, no, no,
però en aquestes pel·lícules
hi ha a vegades unes connexions,
no?
A vegades més clares,
a vegades menys clares,
no?
I jo crec que per aquí,
bueno una mica,
jo diré que sí,
si vaig llegir alguna d'ella
em sembla que sí,
però bueno,
no importa.
Però hi ha algú,
hi ha algú amb aquest director
que insisteixo,
un recomanadíssim,
que ho veieu,
no?
No l'he vist aquesta,
no,
ja la vaig veure.
No l'has vist?
Si la vas veure,
si la vas veure,
si la vas veure,
dir que la vas veure,
de França Sons.
No.
No?
França,
no,
no,
que vaig passar una pel·lícula d'Ozó.
Ah,
vale,
perdona,
al cinema,
però era una altra,
no me'n recordo.
Vale,
de la classe,
em sembla que era.
Ah,
vale,
sí,
sí que no som a estella,
sí.
Per quina comencem?
De la mesón,
no era?
Ocho mujeres.
Ui,
ocho mujeres,
meravellós.
Per quina comencaria jo?
Jo no he vist res de l'Ozón.
Per quina comencaria?
Ostres,
és que jo ara mateix,
jo a mi ocho mujeres em va frapar,
perquè és un musical,
amb la Caterina de Neff i tal,
i em va semblar una mena de bogeria absoluta.
Jo la que no me'n recordo ara,
és que hauria de tenir la filmografia davant,
davant,
i una pel·lícula
en què ell
agafa,
el personatge agafa la sida i tal,
no me'n recordo ara,
que és d'una potència la pel·lícula,
que et queda fregit.
Jo l'hi dic,
per tant,
a la casa.
A la casa,
exacte,
a la mesón.
A la mesón.
A la mesón.
A la mesón,
aquesta sí.
Aquesta també.
A veure,
ocho mujeres,
joven i bonita també.
Jova i bonica també,
també és molt bona.
Sí,
sí,
sí.
Aquesta la vas comentar,
correcte.
I de la mesón també en el seu moment.
I hi ha més coses,
ja ens en recordarem,
a veure si la puc mirar.
Altres,
per exemple,
serien Potish,
però jo aquesta no l'he vist.
Ah,
Potish,
molt bé.
Ui,
molt bé,
molt bé,
molt bé.
Sé que vosaltres sí que...
És una comèdia.
És que passa de la comèdia al drama,
amb una capacitat,
vull dir,
en cada una de les pel·lícules,
té aquesta capacitat,
i et fa un musical,
i et fa un drama,
i et agafa el blanc i negre,
i et fa una pel·lícula històrica,
i et fa no sé què,
dius,
molt bé,
tio,
genial,
és magnífica aquest home,
té una...
Bé,
tot és bo.
No sé,
el tam,
el tam qui rest,
el tempo que queda,
el suyment pool...
El tempo que queda és aquest nano que agafa la sida,
sí,
sí,
és una pel·lícula ambiental dels vuitantes,
quan hi havia tanta por,
i quan evidentment tot estava desmadrat,
amb aquesta cosa,
i la mort automàtica,
i això...
És un director,
a mi m'interessa molt.
Molt bé,
molt bé,
val la pena.
A veure,
com anxeria,
David.
Molt bé,
doncs,
te vaig anar l'altre dia,
ostres,
per barat em vaig quedar tu,
el senyor David McKenzie aquest,
per mi he fet un pel·lículot,
per mi sí.
Jo no opino.
No,
bueno,
bueno,
no,
no,
hi ha qüestions,
aviam,
hi ha matisos,
en un film hi ha matisos,
no,
hi ha matisos que te'ls fa girar la contra,
te'ls fa girar a favor,
jo tot el que vaig veure,
no em vaig avorrir en absolut,
i se'n va fer,
no curta,
se'n va fer normal,
tampoc,
però ostres,
em neguitejava aquesta pel·lícula.
Sí,
sí,
sí,
no,
no,
no,
per què?
Ostres,
perquè només comença,
et reflexa tot,
per exemple,
és un western,
deixem-nos demanant,
i també podíem dir que és una pel·lícula de Robin Hood,
però aquí no es roba pels pobres,
sinó es roba per ells mateixos,
però per què?
Collons,
perquè els bancs els han fotut de baix,
i,
metgençant,
potser algun engany que es deixa entre veure el film,
doncs,
ells,
es pot dir que han perdut,
han perdut la granja familiar,
i és curiós,
perquè el film també em va recordar aquell famós film de l'Arturo Ripstein,
que és allà a principi i a fin,
d'acord?
En que,
bé,
era tota una causa familiar,
que l'única missió era preservar,
doncs, diguem-ho així,
l'estatus familiar,
i aquí també va d'una mica així,
és això,
els dos germans,
un,
un exconvicte,
però hi ha una causa perduda,
diguem-ho així,
per la societat,
i l'altre,
doncs,
és un pare de família amb mala sort,
pobre,
com una rata,
i que veu l'opció de,
de poder-se enllibrar d'això,
i quan la desesperació t'aprita,
doncs,
noi,
agafes el camí més inversemblant.
I quan li diu a l'altre,
diu,
ostres,
i es dediquen a això,
anar de poblet en poblet,
d'aquests que són poblets aquests,
que només falta veure els tumbleweeds,
aquells rodolant pel poble,
perquè és que no hi ha ningú,
i aprofiten,
a més,
clar,
un aprofita la sapient,
és que aquí en queda un pèl dubtó,
és qui realment aporta la sapienza
amb el negoci,
si el casat o el convicte,
jo diria que és el casat,
tot i no tenir l'experiència de,
l'altre potser hi aporta detalls.
És el que té l'objectiu.
Sí, sí,
l'altre aporta els detalls,
la coneixença de l'ofici,
perquè diu,
no, no, no,
feixos no,
dillets petits que aquests no estan marcats,
i a més a més,
curiosament,
gran paper del Jeff Bridge,
cada cop aquest home,
per mi és el John Wayne d'ara,
tu.
Sí, sí, sí,
el John Wayne d'ara.
Hòstia,
com omple la pel·lícula el malparit.
No, no,
és que és una passada.
Quan la va,
jo vaig veure aquella de,
com es diu,
Valor de l'ell,
hòstia també,
xapó,
hòstia com l'omple el paio.
I aquí també,
és que,
s'endú l'altra meitat de la pel·lícula.
Una meitat són els dos germans,
i l'altra meitat és ell.
Què té aquesta pel·lícula,
diries tu,
que engresca tant com tu estàs dient?
A mi també em va passar, eh?
I en canvi aquí no...
Engresca,
no sé,
que engresca,
és que penses,
això acabarà com el Rosari de l'Aurora.
Bueno,
en part acaba com el Rosari de l'Aurora,
però acabarà com el Rosari de l'Aurora.
I el neguit que et fa enganxar aquest film
és per on aniran les bufetades, no?
D'alguna forma.
i hi ha alguna forma,
una part de dintre teu dius,
hosti, no,
s'han de sortir,
perquè és que realment la injustícia és tan grossa.
A més a més,
els propis cociutadans dels pobles que són atracats
diuen,
no, no,
aquests els bancs que es fotin,
tu,
ja és el que...
Un bon taxar és el que ha de fer, tu,
defensar el seu
i anar per totes, tu.
Familiar i clàssic.
A més,
és curiós, no?
Com la camarera diu,
dius,
sí,
a més,
a menys aprendre els cuantos.
Diu,
no,
no,
no.
A més,
ja es va veient,
no,
al llarg del film,
que no els delaten absolut,
de cap de les maneres.
De cap de les maneres,
home.
I...
és que està molt bé.
I al final,
que dius,
bueno,
un dia d'aquests
ens donarem pau
un a l'altre,
no?
Dius,
hòstia,
està bé això.
Molt bé,
molt bé.
No,
no,
un gran film.
És la teva versió.
És la teva versió.
Em va fer molta gràcia,
també.
Tota la persecució,
en comptes de sortir tots
a buscar-los amb els cavalls,
surten amb els 4x4.
Sí, sí,
a més,
a l'altre no els hi dona treva,
eh?
A la que es planta allà al mig,
hòstia,
em reculen tots,
tu.
No, no,
no,
està molt bé,
està molt bé.
Molt bé,
fantàstic.
No ho sé,
veieu-la.
A mi m'agrada també.
Sí, sí,
sí,
ja la vaig veure,
no l'ho he vist tot.
A mi em sembla,
que no em sembla una pel·lícula dolent.
L'hem vista,
i he dit que el Xesco i jo
no la veiem tant,
tot i que és una pel·lícula correcta.
Sí, sí,
està molt correcta.
I de les que jo he vist als Oscars,
que no he vist mai
de ser fred al mar,
que segurament seria la bona,
aquesta,
de la resta,
era la millor,
però es quedava una miqueta,
jo la vaig veure,
una miqueta,
que es quedava,
ostres,
diu,
és que és molt incòmoda,
aquesta pel·lícula.
No, no,
incòmoda,
no,
però es quedava com una miqueta de,
ostres,
això podria haver anat més enllà,
això podria tal,
i el...
No, no, no,
la trobo...
És que és un western,
tio, no,
no li busquem més enllà,
ja,
prou, crec,
prou que porta,
en tota la trama,
quan vas veient,
per exemple,
de tallets,
el típic,
que quan aquí hi havia la crisi,
doncs,
empreses de préstecs,
no?
Anuncis d'empreses de préstecs,
això és tal qual,
empreses tancades.
I la mania,
aquí,
que li hem agafat la versió,
a versió,
als bancs,
és que és això,
eh?
i la gràcia que tenen
de com s'ho pensen
i després com els queda rodó,
que acaben invertint
en el mateix banc
perquè d'aquesta manera
tampoc es persegueixen,
no?
És que els surt rodó, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Home,
a mi és curiós,
com fins i tot l'advocat
del convicte
els dona suport
i els recolza
i els fa de tapadora,
no?
És hòstia...
Els orienta com ho han de fer.
Sí, sí, sí.
Està molt bé.
Han après el sistema
i llavors estan utilitzant el sistema.
Clar.
Ja està.
Per de fer-nos.
Molt bé.
Això només pot ser una buca.
Sí.
Bueno,
i també ells també...
A veure,
ens queden sis minutets.
Nacho parla una mica
del Cloverfield 10,
del live,
si voleu comentar alguna coseta també,
el Jaume o la Rosa,
alguna pel·li més.
Jo tinc una exposició, sí.
Jo entraré,
a les dues entraré.
Cloverfield 10
és una pel·lícula
que sempre sortia
a les llistes
d'aquestes de pel·lícules
que fa tothom,
de millor pel·lícules del 2016,
però sortia aquesta,
bastant ben posicionada,
que és una segona part
d'una que van fer
que es deia Monstruoso,
no sé si us recordeu,
que era bastant dolentota,
perquè sortien uns tios
que estaven en un joves,
que estaven en una festa,
en un gratacel,
si de cop i volta no sé què passa,
que se'n va el llum,
què passa aquí, tal i qual,
i veu que a fora
hi ha una criatura monstruosa.
Com un Godzilla o una cosa així.
Sí, una cosa així,
que aquesta era fluixa.
Bueno, aquesta era la continuació,
o com una mica la continuació,
bueno,
d'aquella manera,
perquè no és una continuació ben bé.
Aquests povos
trajeron...
Exacte.
I jo era bastant
terrenuente,
el que passa és que al final
l'he vista,
i sí que és veritat
que és una pel·lícula interessant,
una pel·lícula,
si us agraden les pel·lícules de guió,
diguem-ne,
perquè, clar,
l'acció és
molt reduïda,
està reduïda en un espai,
i una unitat d'acció
molt reduïda allà.
Costofògic, no?
Sí,
és un búnquer
d'un tio d'aquests
que són uns sonats
que està preparant-se
per la fi del món
i té un búnquer allà
completament preparat i tal,
doncs hi ha altres personatges
ficats allà,
i, bueno,
hi ha una història,
que això es pot explicar ràpid
perquè no destripem res,
diguem-ne que
hi ha una noia jove
que acaba
aterrant en aquest búnquer
i
tota la pel·lícula
es tracta de dilucidar
si el que està dient
l'amo del búnquer,
perquè és el...
el John Goodman.
El John Goodman,
correcte,
de la Sòpica Piedra,
que ho fan molt bé.
Sí, és una cura.
Bueno,
ell diu que
ha arribat la fi del món,
diguem-ne,
per una sèrie de circumstàncies
i que han d'estar allà
perquè, bueno,
perquè fora no es pot ni estar,
no?
És irrespirable l'aire
i tal i qual.
I, bueno,
el bo d'aquesta pel·lícula
és que el guió
ha estat molt ben portat
de tal manera
que no saps,
els costa de saber
en tot moment
si, veritablement,
aquest tio
és un psicòpata
que està sonat
i que té tancats allà
els dos joves
perquè hi ha un altre jove
i tal,
pel que sigui, no?
Perquè ell
o és un psicòpata
que té una segona intenció
o de veritat
pensa que ha passat
alguna cosa
que no ha passat,
no se sap,
o durant la pel·lícula
tampoc queda clar
ser un millor
que aquest home té raó.
Llavors,
sota aquesta premissa
que dius,
ostres,
això és una mica,
no?
No dona molt joc
però el guió
està ben travat
i, bueno,
va avançant,
va avançant,
és una pel·lícula curta,
tampoc té un metratge
90 minuts o així,
i no t'arriba a cansar
i va avançant bastant bé
també perquè fa
la personatge femenina
ho fa bastant bé
l'Elisabeth Winstead
que és una,
bueno,
una triu que ara està
una mica en boga,
diguem-ne,
no?
I parlar la gent
bastant bé d'ella
i va fer Ramona,
no sé si us recordeu,
una pel·lícula que va fer
d'animació
i ell ho fa bé,
el pica-piedra,
diguem-ne,
el John Goodman ho fa,
sempre dic el pica-piedra
perquè a mi
som una catació,
no?
Aquesta setmana
hem vist el gran
de Bosqui,
Sí,
sí,
també s'ho té i s'ho té
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
Fa dos dies.
Ah,
vale,
vale,
vale,
vale.
No me n'entero jo.
Que se nos acaba el tiempo.
Total,
tot i que el final
és una miqueta així,
bueno,
com un vehicle
d'entreteniment
amb un guió
que està bé
i un parell
de bones actuacions,
bueno,
sí que val la pena.
Jo no sé si
les posaria en la llista
com l'han posat,
però això,
això i ara
em carregaré una
que me'n necessito
10 segons
per carregar-me-la
que és Live,
una que està d'estrena ara
que quan tu la comences
a veure
penses que serà
tan dolent com és
i al final
encertes,
medalla per a mi
perquè això semblava
una còpia
xunga d'Alien
amb un parell d'actors
que són vos actors
que són el Jay Gilenhar
Fallen Reynos
i per tant
et despista
i que comença
a posar-te
al principi de la pel·lícula
a la primera mitjora
tu comences a posar
que dius
bueno,
mira,
aviam com acabarà
aviam si no acaba
com jo crec
doncs
acaba com tu creus
i ja està.
Per tant,
estaveu-vos-hi.
Molt bé.
Atenció que d'aquí a poc fan
l'Alien Recoveran
o Coberan
no sé com es diu
amb el Ridley Scott
és una altra vegada
el Ridley Scott
que torna a fer Alien
és que jo
amb la Prometeus
vaig quedar molt escaldada
Síndrome Vargas Llosa
hagués dit tu
exacte, exacte
A cada Ridley Scott
la caçarem amb la Preiser
amb la Prometeus
vaig quedar escaldadíssima
sí, sí
per això dic
encara tenim un minut
Jaume
digues lo de l'exposició
ràpid
sí
aquesta de Sant Joan d'Espida
el Jujol
allà on vas tu
al Jujol
al centre de Jujol
que són, he comptat
2, 4, 6, 7, per 4, 28, eh?
A Cal Negra, no?
Sí, a Cal Negra, 28 pintors
a Sant Joan d'Espí, que
cadascun d'ells ha fet un quadre
sobre la figura humana.
I la veritat és que, com a mínim,
dos em van entusiasmar, la veritat.
Vull dir, el primer d'ells
no té cap mena de forma humana, si més no
a la primera vista, i em va agradar
moltíssim, perquè és que és una combinació
de colors tan extraordinàries que potser
sí, que és una figura humana i femenina.
Podria ser. No ha de ser figuratiu,
una figura humana. M'ha agradat això.
Ojo amb això, eh? M'ha agradat això.
El figurativisme no ha de ser figuratiu.
Bueno, aquesta frase quedarà, eh?
Clar, clar.
Aquí és a crear escola, també.
Escola menos és más, no? Quedarà així
per tota la vida, no?, com una cosa d'aquelles...
Muy españoles y mucho españoles.
I mucho alcalde y el alcalde
del pueblo, no?
També era alcalde.
També estava alcalde.
Sí, això serà tot aquest mes
de marge. Fantàstic, fantàstic.
Molt bé.
Bueno, doncs res,
ens queden 30 segons,
lo just per, bueno,
per començar a dir adeu, no?
I ja està, com som molts,
viure, comença a dir adeu.
Adéu, adéu, adéu.
Adéu, que vagi bé,
fins el pròxim dia.
Adéu, si ja ho.
A reveure.
Adéu, que vagi bé.
Adéu, que vagi bé.
Ara escoltes ràdio d'Esperm,
sintonitzes ràdio d'Esperm,
la ràdio de Sant Just,
Durant Avui 1.1
Ràdio 2.1
Durant Avui 1.1
Ràdio 2.1
Durant Avui 1.1
Ràdio 2.1
A les pletes, Ràdio 2.1
Durant Avui 1.1
Durant Avui 1.1
Eu tissuesterna Bestia
Avant-Abox
Despeñe les dents de los problemas deação
Dans la!!!!
Descubriác
Descubriác
1.1