ADIUS DOSER 98.1
Doncs comencem un dijous més a la Babilònia, aquí amb la companyia de nou masculina.
Què passa últimament amb les nostres dones de la Babilònia, Jaume?
Fàcil més que una sopeta de fira.
Jo no estic buscant ja...
Estic buscant ja...
Relleu?
Sí.
No, relleu no, però que n'hi hagi més, no?
Clar, clar, clar.
És quòrum femení, home.
Home, no.
Home, relleu no, carai.
No, que no.
Ja sabem que la Rosa i l'Urdes són insubstituïbles, eh?
Vull dir que això està claríssim.
I rei, la setmana que ve som que tenim Parc i la Rosa.
Una altra vegada.
I ja està.
Doncs el que fem és, un altre dia més, començar amb el món de l'art, de la cultura, amb el David Montaner.
Què tal?
Buones.
El Jaume, que ja l'hem sentit, eh?
Sí.
El Jaume Vidal.
Sí, què tal?
Ja que us parla el Xesco Ramos, darrere de la peixera, com sempre, apartat del món, eh?
En plan Calimero.
I el que hem de fer és parlar, començar a parlar, a veure què és el que farem avui.
Parlem per un costat d'un article que el Jaume ens vol presentar realment curiós.
Sí.
I vull dir que una cosa que ens queda dient, ostres, això és que no controlem gaire,
però crec que després d'això controlarem molt.
És una cosa així com Simone Weil i la revolució espiritual de França.
Vull dir, és un tema punyent.
I després parlarem de cinema i el que farem serà una mica barrejar pel·lícules antigues, amb actuals,
amb una sèrie que el David ens comentarà que es diu nit i dia, que es veu que és una cosa espectacular, no?
O curiós, a si més, no?
Que tinc un tèxic laborós.
Perdona, jo no he dit això, eh?
Ah, bueno.
Ja s'escapa bé.
Està bé, llavors, no?
Sí, està bé.
Vale, doncs llavors no li dic que sigui espectacular.
Si està bé, cal que digui res, oi?
I pel·lícules, bueno, tenim una supernovetat, perquè això del cas Fritz Bauer, Jaume,
això és com que no està ni estrenat, com el que diu la cosa, o sí?
Sí, sí.
Ah, vale, vale, vale.
Això s'ha estrenat i vendres i ho he ordinat.
Ah, vale, vale, vale.
Però, bueno, és novetat allò de...
No, ara, per estrenes, estic una mica apretat i no...
Apretat, vale, vale.
No m'escapo de l'apretada, jo.
Un avi tribulat.
Sí, sí.
Doncs parlem també d'Spotlight.
Bueno, però no com avi, sinó per altres qüestions, també.
Descanyen, per totes vegades.
Doncs parlem també d'Spotlight i també de clàssics dels anys 90, en aquest cas,
ens mourem amb Heat, amb Underground, amb Ice White Shoot i amb El Puente.
Heat també?
Sí.
A mi m'agrada.
A mi m'agrada molt, Heat.
És una de les que no hi havia comulgat en el seu moment quan la vaig veure
i ha vist una segona vegada i comulgat.
Val Kilmer també, a mi?
Sí, Val Kilmer també surt per allà i surt un altre, no me'n recordo ara.
Sí, l'Alpachino i Rebellino també i surt un altre també bastant conegut,
però bueno, també ara mateix no...
El que sortia amb Reservoir Dogs.
Far a Vacation?
No, l'altre.
L'altre així més guapot, així més...
El Márcim.
No me'n recordo.
Sí, el Márcim.
Sí, sí, el John Márcim, senyor.
Michael Márcim.
Aquest ho fa molt bé.
Fa molt bé, també, eh?
Dóna...
Ho fa molt bé, exacte.
També sortia aquell llibre.
Però comencem amb aquest article que el Gemma ens vol comentar i ja està.
Doncs endavant.
Sí, es tracta d'aquesta senyora que es diu Simone Weil i la revolució, com deies tu, espiritual de França.
Esclar, jo vull confessar primer de tot que no sóc ni molt menys un expert en història ni en res, no?
Però m'ha cridat molt l'atenció.
Ara ha tret un llibre, l'edició... Edicions de 1984, eh?
Doncs que porta per títol l'arrelament, una història del malestar europeu i una proposta per renovar la vida laboral i política comuna.
En definitiva, estem parlant d'una època que pertany, doncs, abans de la Segona Guerra Mundial, eh?
Vull dir, no és que sigui precisament la victòria de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat d'humilitat a Alemanya.
van acabar emborratxant, o sigui, van acabar d'emborratxar França, que ja posseria tota l'Àfrica Occidental, Indochina i part de la Polinèsia.
Simone Weil, que havia nascut l'any 1909 en aquesta França tan superba, en una família jueva que havia fugit d'Alsàcia a Lorena,
quan l'havien accionat als alemanys el 1874, el seu pare era... el seu pare, perdó, el seu pare era metge de París i la seva mare ho havia volgut ser.
La filla, acumulada per l'amor familiar tan culta i tan burgès, que això també compta, eh?,
va resultar d'un dels pensadors, o sigui, un dels pensadors més lúcids i originals del segle XX,
de qui no podien deslligar pensament i biografia, perquè a ell sempre creava vessant-se en el que anava vivint.
O sigui, aquesta va ser una senyora molt experimentada, precisament després de llicenciar-se en filosofia a la Sorbona,
a la 1931, va destinar-la a fer classes en un liceu femení, eh?, d'Occitània,
i aquí va combinar la feina i l'institut amb les visites dels cercles obrers,
que en aquell moment podien, o sigui, patien bestialment la crisi del XXIX,
i que va ser sempre l'eix de les seves reflexions,
perquè hi veia els esclaus del seu segle, en definitiva, no?
O sigui, clar, la filosofia, jo crec que almenys jo la concebeixo d'aquesta manera, eh?
Vull dir, l'esclavitud probablement ha existit sempre, fins i tot ara, no?
Actualment segueix, i cada vegada més.
I ella, doncs, ho assimilava.
Val a dir que aquesta senyora va ser una inspiradora molt potent
de persones que, posteriorment, han tingut un pes en la història,
a nivell de filosofia, a nivell d'aportar elements
que ens facin més comprensibles com són les coses.
I probablement, si se'ns fan més comprensibles,
això vol dir que som capaços de saber diferenciar aquest bé i aquest mal,
en definitiva, i quan la nostra decisió pot ser la lluita,
doncs, de la manera que ens apuntem, doncs, en el bàndol més correcte
i, a més a més, molt més ben assabentats.
Anna Arendt, que precisament amb la famosa pel·lícula
de... no fa gaire es va estrenar,
i que aquí en vam parlar bastament,
perquè a mi em va impressionar moltíssim,
aquesta senyora, precisament, i després parlarem del mateix cas,
aquesta senyora, precisament, va assistir,
va ser una convidada d'un hort en el procés
que es va fer, doncs, en el senyor Adolf Eichmann,
aquell senyor que el van agafar, doncs, a Sudamèrica
i el van portar, precisament, a Israel.
I llavors, la senyora Anna Arendt, doncs, va anar allà.
I el que va treure, precisament, d'aquell judici
és que, en definitiva, el mal és banal.
O sigui, la característica és la banalitat, no?
I per què ho va dir, això, doncs?
Perquè, esclar, la persona transformada,
amb el braç, ejecutor, d'un ordre superior,
sense ni conèixer-lo i sense qüestionar-lo,
diu, no, no, no és persona, és sicari.
És engranatge.
És engranatge, és, en tot cas, vull dir,
és, bueno, és el braç, no?, que ejecuta.
I llavors, jo crec que va ser molt interessant, no?
Aquí, el que, o sigui, el que tinc aquí...
Això és perillós, eh?
Fiques l'afirmació.
Clar que ho és, vull dir, i les queixes que vaig generar, no?
Clar, llavors...
No t'ho perdis.
Estàs, diguem-ho així, d'alguna forma,
no responsabilitzant totes les actuacions que van fer aquesta gent,
perquè, a cap de la fi, com eren un engranatge,
ells només es movien perquè algú els movia.
Llavors, no hi havia cap mena...
Acabes de dir una cosa que jo penso que és interessantíssima.
Una de les qüestions, per exemple, a nivell d'equilibri mental,
és precisament la vulnerabilitat de moltes persones
davant del fet de decidir.
Però quan hi ha una persona que decideix per ells,
per bèstia que sigui allò que li proposen,
eh?, doncs ho poden fer.
Llavors, aquesta senyora, el que feia...
O sigui, el que va destacar és això.
Va dir, oh, aquest senyor, no vaig veure res més
que un fanàtic total i absolut
d'una agressió constant
contra una raça, però que podria ser contra tot el món, no?
Després ja parlarem d'una pel·lícula que he vist avui aquesta tarda,
que és el cas del senyor Bartler,
Fritz Bauer, que va ser un jutge jueu, també,
que va marxar d'Alemanya, lògicament,
quan hi va haver l'esclat del nazisme,
i quan ja va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar allà.
Llavors, el senyor Denauer el va posar de jutge principal.
Era una estratègia política.
I llavors aquest senyor, i això és molt important,
aquest senyor va fer un paper bàsic,
precisament per agafar el senyor Edgman, no?
Que en la pel·lícula de Hannah Arendt no en parla d'això, oi?
Bé, doncs, seguim el discurs.
Sí, sí, sí, segueix, segueix.
I llavors, tu ha apuntat aquesta data que jo tinc,
perquè, esclar, a mi em va sobtar molt
quan vaig veure aquesta pel·lícula
i després he llegit alguns treballs i tal, no?
Molt bé, doncs, ella, o sigui,
aquesta senyora Weil,
experimentada dins el camp del que era la revolució,
espiritual, curiosament.
Què voldria dir espiritual?
Aquesta és una altra de les preguntes que jo també en faig, no?
Espiritual vol dir que tingui una sintonia precisament
amb el que podria ser superar tots aquells inconvenients
que ens dominen i ens fan pols?
Podria ser això.
Podria ser, és probable.
Clar, voldria dir, estem parlant d'esprit,
llavors, en definitiva, d'un esprit que ens mou
cap a la recerca d'una justícia, no?
O d'una superació, també, no?
I d'una superació.
I d'una superació, clar, vull dir, és...
Molt bé, no?
Podria ser un alè, exacte, com més interior, no?
I a partir d'aquí, bueno,
aplicar-lo en aquesta societat que es mou,
clar, és que, ojo, és que això...
Tot això és prou complex.
Clar, el que no podem confondre mai
és amb el tema espiritualista,
és a dir, el concepte que ha de veure amb altres mons, no?
Vull dir, això no?
Vull dir, amb altres submons, no?
Però quan una persona es proposa
anar a la recerca d'anar al seu propi interior
i trobar allà una sintonia
que realment, oi, conformi a títol individual,
doncs, un benefici espiritual,
el cap i a la fi,
doncs jo penso que seria la clau
o el principi o la llavor
per una espiritualitat
aconseguir el cap i a la fi entre tots plegats.
Jo penso que...
I hi ha molta gent que es tira tota la vida
buscant aquest element espiritual.
Exactament.
A nivell individual.
Exacte.
I llavors probablement arribarà a la conclusió
que així hauria de ser per part de tothom.
Bé, doncs, diguem a les altres persones
que aquesta senyora Buell, doncs, va tenir influència.
Com hem dit, la Hannah Arendt seria una.
I llavors també tenim aquí
Incer Borg en Bachman, també.
Ella es va veure ahir influenciada,
precisament, per aquesta senyora,
que també buscava el dolor
i anava a fons de les coses.
Als ulls de Bachman,
Buell era una mística
que escrivia per ella mateixa.
Creu que Buell sempre posava el focus
en l'exència de Déu
i en el patiment
perquè només la derrota
ens ofereix un estat d'ani òptim
per comprendre el món
i perquè només des de la derrota
pot donar-se testimoni.
És una conferència
que va fer sobre ella.
Bachman explicava que Buell
havia sentit compassió
pels jueus perseguits.
Això és fals.
I és un dels punts més foscos
i incomprensibles de Simone Buell.
Com va passar en bona part
de l'esquerra occidental.
Veia en els jueus
la imatge del Burgès.
El fet de morir l'any 1943,
quan tot just es començaven
a saber detalls
dels camps de concentració.
O sigui, és determinant, precisament.
en va morir abans, no?
Però Buell coneixia
les lleis
que els privaven
els jueus
i l'accés, precisament,
en els llocs públics.
Ella mateixa
va haver de fugir de França
i no va
i no va alçar mai la veu.
O sigui, en definitiva,
va haver de buscar.
Llavors, hi ha una senyora
que es diu Maria Zambrano.
Aquesta és d'aquí.
O sigui, és de l'estat espanyol.
És coneguda.
I a part del seu compromís polític
i de la seva vida en el Xile
compartien un gran interès
per la tradició mística,
especialment per Sant Joan de la Creu.
Totes dues
van tenir la mateixa intuïció.
Creien que calia
girar els ulls cap a Orient
com a punt de referència.
Que és curiós tot això, eh?
Sí, és que ha dit buf.
I llavors, Raquel Vespalov,
que una ànima molt pròxima
a Simone Weil,
va ser també aquesta senyora,
que va néixer el 1895
i va morir el 49.
La filòsofa d'origen ucraïnès,
crescuda entre Ginebra i París,
jueva com Bale,
també va exiliar-se a Nova York,
que va publicar la seva obra principal
de l'Iliade Vespalov.
Havia anat treballant
al poema homèric
quan se m'acaba a la Provença.
En definitiva,
que n'hem descobrit...
Diu-n'hi-do, eh?
Doncs persones d'una qualitat
que d'aquelles que...
I és el que diem,
i dones d'aquella època
que estaven sorgint
en aquest aspecte
dins d'un món
que el món de les lletres
era com...
encara seguia sent molt masculí,
estem parlant d'això,
de finals del XIX,
principis del XX,
l'esclat realment,
d'aquelles primeres autores.
Això també és bàsic, eh?
Home, clar.
Destaca d'una manera...
de la Wilkie Collins,
de la Jane Austen,
d'aquesta gent
que encara que es mogués
amb una línia
potser una miqueta més georgiana
i més victoriana
i tot això,
però és l'esclat també
d'aquestes dones
que comencen a plantejar
unes inquietuds, no?
I quan realment les dones
s'accepten, no?
dins del que serien els àmbits,
encara que hi havia
en èpoques anteriores que sí,
però que realment
quan esclata és això,
a finals del XIX,
i tiren cap al vint.
I les sufragistes.
Les sufragistes, clar.
Aquesta pel·lícula magnífica.
Sí, l'he vist, no fa gaire
que la vam veure,
per ser molt interessant, eh?
A veure, molt bé la pel·lícula,
hi havia cosetes
que vam comentar,
però la pel·lícula...
Sí, exacte,
però que molt bé,
que molt bé.
Doncs bé, el cas Plisbauer,
i llavors tanquem aquest tema,
doncs és precisament
un jutge també alemany
que va arribar,
va ser el fiscal general
Bauer,
que va rebre
doncs la prova fonamental
sobre el punt
on es trobava
doncs el senyor Adolf Eichmann,
i llavors ell va maniobrar
de manera que aquest senyor
doncs posa agafat presoner
i en definitiva
fos jutjat.
El que pretenia el senyor Bauer
era precisament
portar-lo a Alemanya,
tal com va ser
el procés de Nuremberg,
portar-lo allà
i realment
pronunciar-se
a tot el poble alemany
en contra del que va representar
aquesta època.
però això,
el que planteja la pel·lícula...
Però això,
igual que el que dèiem abans,
l'Adolf Eichmann
era això,
era un engranatge
dins de tota la maquinària
nazi, no?
Per això ho he lligat
amb la Hannah Arendt,
que és la que va descobrir,
que bueno, això...
Val.
Llavors,
el que es va trobar
va ser que
va haver de fer trampa,
per dir-ho d'una manera,
a nivell legal,
però a nivell legal,
per exemple,
amb aquest debat
que tenim ara
entre Catalunya i Espanya,
també, no?
Vull dir,
però com carai
es pot arribar
a anul·lar
una llei
que s'ha aprovat
en el Parlament Català
i el Parlament Català
té la seva legalitat?
M'entens, oi?
Doncs,
ell va haver de traicionar,
diríem,
aquesta legalitat,
que és el que
en aquests moments
semblaria
que sintonitzaria
el poble català
amb els seus representants,
traicionar
aquests reglements
precisament
per tirar endavant
doncs
un valor
que millorarà
tot plegat.
Ell el que va dir
va dir
un estat injust
que comet
de forma diària
dotzenes de milers
d'assassinats
dona dreta
qualsevol
a la defensa pròpia.
Això què va dir-ho?
Per a veure?
El Bauer.
Ah, Fitt Bauer.
Si l'estat
t'està agredint
per molt que sigui un estat
tu tens de dret a defensar-te.
Clar.
Deixa't d'òstres.
I per això
van ser rehabilitats
tots els que van intentar
atentar contra el Hitler.
Aquest va ser
un dels que es va rehabilitar.
aquest va actuar
a favor de tot això.
A partir d'aquesta premissa
han dit
no, no, això no pot ser.
Aquesta gent no.
O sigui,
pel fet de que fos un estat
allò era un estat injust
era un estat d'assassí.
Per tant,
aquesta gent
estava fent el correcte.
Sí.
Val.
I llavors, bueno,
la història
és explicar
tots els
mecanismes
que va haver d'utilitzar
aquest senyor
precisament
perquè
el Hedgeman
perquè hi havia interessos
a dins d'Alemanya
que no...
que ja no,
que ja els havien
no perdonat,
però no toquem
que encara
arribarem nosaltres.
Es veu que la mort,
la seva mort també va ser
bastant polèmica.
Sí.
Bona polèmica,
va ser curiosa
perquè el van trobar mort
a la banyera.
No.
Doncs això és el que no, eh?
Això és el que jo tinc aquí
a la notícia.
No, però això és el que no passa.
Això és precisament
el que es veu
al començament de la pel·lícula.
Sí.
I això ho salven.
A no ser
que aquella mort...
Ah,
podria ser que llavors
expliquen la seva mort...
El van trobar mort
a la banyera
de la seva vivenda
a l'1 de juliol
del 1968.
I l'atopsia deia
que tenia
una gru de bronquitis
i una presència
de somnífers
però no va haver indici
que l'haguessin assassinat
ni res de res.
Simplement el que passa
és que casualment
es veu que...
Que no fos un suïcidi.
Què?
Que no fos un suïcidi.
No, ja en parlen d'això.
No, tampoc és bo que no.
Sí, ja en parlen.
Perquè no havia tret suïcidi.
És bo que no havia tret suïcidi.
No, no.
Ell mateix
quan li diuen
diu,
tinc una pistola
que vols que et digui.
Acabo abans, no?
Acabo.
Eh, vull dir...
No ho sé.
El que diuen
és que es veu
que la instrucció
al seu substitut
va sol·licitar
una obducció
que no sé què és.
Però la van ignorar
la fiscalia de Frankfurt
i pel que no se sap
van donar el cadàver
perquè enseguida
s'incinarés.
Cosa que ell...
Bueno, sí, sí.
Ell era de tradició jueva
tot i que no era creient
i ell desitjava
que la incineressin
que és el que està prohibit.
Diguem-ne que
això és el que tenim
al començar la pel·lícula
i llavors
ja
tot al llarg de la pel·lícula
és un desmentiment
que això fos
ni un suïcidi
ni la pròpia mort.
I al final
de la pel·lícula
el que tenim
doncs
és precisament
una actitud.
ell guanya
però al mateix temps
el guanyen
i llavors
l'actitud
i ajudat
per un altre
l'actitud
és dir
seguirem lluitant
amb les armes
que puguem
però que en definitiva
lluitarem
perquè la vanya
quedi lliure
de tota aquesta
història
d'aquesta en renou
molt bé
jo penso que ja ho hem deixat
molt bé
molt interessant
doncs
seguim parlant
en aquest cas
d'una sèrie
i el David
ens parla
de nit i dia
que és la sèrie
que han fet a TV3
l'estan fent encara?
no
ja s'ha acabat
jo no l'he pogut seguir
però
la pots seguir
si mires el TV3
a la carta
des d'allà
pots enganxar-la
i veure-la
jo l'he anat seguint així
perquè vaig començar
a veure-la
que ja havíem passat
com
crec que 4 o 5 capítols
i la vaig enganxar
a toro passat
i
tinc un reproductor
per poder gravar sèries
però
amb aquella franja horària
també me'n gravo una altra
clar
que és el Ministeri del Tempo
i a la vegada
no puc gravar dues
com això de la carta
va molt bé
és un invent
perquè
pots arribar a veure tot
el que
són de TV1 i TV3
que són les estatals
en canvi
TV5 i això no ho fa
fins i tot els nostres programes
podreu escoltar
per veure gravar
el Sálvame i tot això
que vols que et digui
això que et diguem és cert
a radiodesvern.com
a la part del podcast
que es diu
el Ncast
doncs allà entrareu
i Babilònia
busqueu
Babilònia com a programa
o qualsevol programa
de Ràdio d'Esvern
i busqueu la data
i ara em sembla que l'últim
es va posar
em sembla que va ser
la setmana passada
vull dir que anem
anem cada setmana
i podem sonar
a qualsevol aparell
de ràdio
24 hores al dia
exacte
i a qualsevol punt del món
vull dir que
potser ens hagués
de Sud-àfrica
no?
que miracle
que miracle
això sí que és fort
on hi hagi
una connexió
d'ESL
sí
arribem
arribem
Jaume
ai David
la sèrie està bé
si veus els crèdits
d'inici de la sèrie
et dona a pensar
segons què
que després realment
no es plasma
no?
i li volen donar
a nivell de presentació
una morbositat
que després realment
no la té
la sèrie
no se centra tant
en el morbo
que puguin despertar
els assassinats
que es cometen
com tipus
CSI
no les he vist
però més o menys
crec que sé de què van
i tot això
sinó
la pel·lícula
ai la sèrie
perdó
se centra més
en les trames
personals
i relacions
interhumanes
dels personatges
la trama
que se suposa
principal
que és la d'un senyor
una persona
un individu
que es dedica
a assassinar
i aies
que li diuen
el mata i aies
doncs
bé sí
és l'eix vertebrador
però
el que realment
vesteix
tot això
és
les relacions
entre els personatges
i és aquí
on
la Clara Segura
per mi és una actriu
de raça
sí
per tant
és un thriller
estem parlant
d'un thriller
no?
sí
es podria vestir
com un thriller
però jo crec que té
la característica
de sèrie
sí
no no
perquè realment
el thriller
sí està bé
la sèrie
tota la trama
de principi
i final
doncs
és la recerca
de qui carai
és aquest assassí
que mata
les iaies
però llavors
hi ha un punt policíac
també
imagino
amb aquestes trames
sí
amb aquesta trama
i ella
l'actriu protagonista
és una metge forense
que al principi
de la sèrie
està molt bé
perquè et mostra
tothom dius
metge forense
i pensa
està tot el dia
rajar morts
no
no no no
realment
no
la majoria de feina
no és
fer autòpsies
sinó
moltes vegades
és reconeixement mèdic
a gent que
malauradament
dones que han patit
exacte
que la parella
tonyinat
o accidents de trànsit
que has d'avaluar
si aquell parell
vostè
mi o
jo què sé
allò
com es diu
la tigaza
la tigaza
o els cervicals
moltes vegades
passen consulta
però com un metge
de capçalera normal
també
simplement per establir
però és el metge forense
i és el que ha d'establir
o sigui
aquella persona té
un parte de lesions
han d'establir
parte de lesions
per assegurances
no les puguin cobrar
això m'agrada molt
perquè era una faceta
d'aquesta profeció
això sí que ho sabia
això sí que ho sabia
pensava que el típic
lo típic de les pel·lícules
el metge forense
és el cobre-morts
i ja està
i no
a part d'això
també hi ha
un psiquiatre forense
que també estableix
doncs això
si un pallo
està dintre
la seva racionalitat
com cal
o està fora
de la realitat
és que el forense
és el que fa això
sí
però aquest no és metge
aquest és psiquiatre
o psicòleg
ara no et s'hauria de dir
a part d'això
la sèrie
doncs bé
volta al voltant
d'això
hi ha diferents personatges
secundaris
i
i
i es basa amb això
quina pega li veig
o sigui
la trama enganxa
bé
jo
em va agradar força
sí
però si vas analitzant
la sèrie
té una càrrega moral
molt bèstia
molt bèstia
és el que li comentava
abans al Jaume
no
tots els personatges
que fan malifetes
acaben
acaben pagant
els
acaben pagant
les malifetes
si ningú se'n va de rossetes
per tant no hi ha redempció
no
no no no no no no
inclús la protagonista
que té actituds
reprobables
a nivell moral
diguem-ho així
doncs
també el teu subia crucis
particular
evidentment no rec castanya
com reben
l'assassí d'allàia
per dir-ho d'alguna manera
això és molt típic
eh
dels últims llibres
policiacs i tal
hi ha la tira
amb la qual
el propi via crucis
de la persona
de l'investigador
o del policia
o de la policia
exacte
però també la
la redondo
diguem-la
com es deia aquella
de la trilogia del bastant
també
ella també porta un tulituli
per dins la tia
que deixa anar
doncs permeteu-me
que digui una cosa
precisament la pel·lícula
aquesta
del senyor Bauer
és tot el contrari
no ja està bé
i aquí hi ha
bueno
hi ha temptacions
que vulguis o no
doncs
i està molt bé
eh això
m'estic llegint un llibre
que quan l'acabi
ho vull
ho comentarem
és un llibre de la Juliana Barro
que ens diu
Història d'un canalla
és una cosa molt peculiar
eh
per la forma de ser
d'aquesta persona
del seu interior
i com el fa reaccionar
de forma social
això és molt potent
és que jo ho destaco
precisament
perquè malgrat tenir
aquests punts foscos
com tu acabes d'esmentar
doncs ells tenen
una característica
de persones vàlides
precisament
per millorar
tot el que és
això és el que planteja
també el film
el diguem-ho
ara ja ho podem desvetllar
perquè la sèrie
ja ha acabat
però el personatge
l'assassí
d'alguna manera
té un ofici
de reconeixement
que és
és bomber
i fins i tot
surt per les notícies
com un heroi
no?
sí, sí
com un heroi
rescatant
una iaia
el que no diuen
és que després
l'amiga de la iaia
se la carrega
vilment
no?
però
però
però sí, sí, sí
també mostra
doncs
d'alguna manera
perquè és que
ho fa d'una manera
molt
veus
suposo que aquí
el film que has vist
tu
el Fritz Bauer
mostra la justícia
com un element
amb una plom
i unes
amb unes bases
sòlides
no?
sí
tot i la disbauxa nazi
diguem-ho així
d'alguna manera
però no, no
que ells mateixos
tenen una derivació
no catalogada
com a normal
i conseqüentment
amb possibilitat
de càstig
també
com tu ho acabes de dir
aquí què passa
aquí hi ha un jutge
diguem-ho així
que és un
ha sigut un jutge
trepa
diguem-ho d'alguna manera
i sempre ha basat
la seva vida
a sobre de fonaments
anant pujant
sí
no, no
amb fonaments
no, potser sí
que no té el seu mèrit
però la base principal
és tot un
un muntatge
fals
no, d'alguna forma
i
hi ha un moment
que es troba
enserronat
i actua
de la manera
més
més baixa
pròpia dels delinqüents
dels quals ell jutja
no
i llavors
això fa que
a la llarga
doncs
doncs
els guionistes
de la sèrie
el passen per la picota
no
indiscriminadament
però és que ho fan
d'una manera
que no hi ha
no, però això
també encara
és doblement
reprobable
o sigui
coi
si un jutge
la fa
també la paga
clar
no li donis una sortida
airosa
o com a mínim
no airosa
però sí
i dius
mira va
tu no t'enganxarem
tu
és com aquells
que els deien
com
quan el
el Hitler
el Hitler
va empresonar
el
como se
deia
Erich Baum
que era
el cap
de la CSA
que era
l'antagonista
de la CSS
no el va justiciar
simplement van entrar a la cel·la
i li van deixar una pistola
a un tauret
i li van dir
bueno
ja saps el que has de fer
ja tu
doncs amb aquest jutge
li fan
d'alguna manera el mateix
no li fan el mateix
però ell
s'ho fa si mateix
els guionistes
li poden
en una coartada
perquè
s'acabi ell mateix
diu no tio no
jutge'l
i humilí el com un
com el que ell feia
amb els
amb els delinqüents
que ell jutjava
no humiliar-lo
però sí
passar pel mateix procediment
que és el que realment
la societat demana
estàs dient
que el suïcidi
és un alliberament
en aquest cas sí
compta
no no no
no alliberament
sinó
que els guionistes
li donen una via
onrosa
per acabar
amb tot el seu patiment
és que és una sèrie
no és una pel·lícula
és una sèrie
has d'allargar
has de provocar
situacions límits
és el que jo deia
la diferència
la diferència
entre la sèrie
i la pel·lícula
és que la pel·lícula
no et dona
elements
addictius
la sèrie
sí que et dona
perquè clar
d'un capítol a l'altre
t'ho puguis anar
enganxant
t'hi enganxis
jo puc reconèixer
em va enganxar la sèrie
i l'anava veient
així que podia la vella
una situació crítica
crida molt l'atenció
aquests límits
que dius
però després ho vas pensant
i dius
hosti
heu fotut trampa
tot i que si fan
una segona temporada
la seguiré veient
perquè m'agrada
perquè vist el panorama
del que fan per la televisió
així públic
doncs és de lo millor
que està
no ens pas enganyarem
sí és veritat
hi ha sèries que destacen
però perquè veus
cada cosa que dius
m'agrada
jo seguia una
que es deia Dexter
i que la premissa
era molt forta
que era un hematòleg
que era un especialista
en sang
dins de Miami
i tal
el tira una persona
que no tenia empatia
perquè havia patit
una cosa de petit
molt gran i molt forta
i intentava
formar una família
i tal
però llavors
ella el que feia
era
exacte
tenia un perfil
molt peculiar
amb el qual
t'enganxava
perquè aquesta persona
matava
aquella gent
que la justícia
no havia ajusticiat
és un justiciero
però
amb unes connotacions
unes connotacions
no sé si de la paraula
però possiblement
perquè mata
d'una forma determinada
i concreta
té un protocol
i que ha de seguir
i que el superentenia
fins i tot
imagina't
perquè sap el que ha passat
és una cosa
que dius
a veure
està ben informat
quan executa
és que és culpable
mai que executarà
per gust
ho fa
per un motiu
determinat
però quan ho fa
ho fa
amb sanya i plaer
ho fa com dient
fora
no
sí sí
no
no
exacte
però el que provoca
és una sensació
com de tranquil·litat interna
quan fa això
perquè aquest personatge
no està bé
i perquè ha viscut
una infantesa
molt determinada
i molt concreta
que a la fi a cap
pots arribar
no a entendre
però és molt fort
el que diré ara
però pots comulgar
amb aquesta justícia
totalment cega
és molt fort
no no no
aquest paradigma
aquest paradigma
de la venjança
està molt arrelat
als Estats Units
perquè la justícia
d'alguna manera
és
és
és un lliure mercat
que qui
qui té més diners
és qui
qui rep una justícia
més bona
i llavors
els que
els que han patit
una justícia
injusta
diguem-ho així
d'alguna forma
ja els agrada veure
aquest tipus de sèries
perquè clar
això els
ah mira bueno
però
no
a veure
tu t'has de distància
és com
com és una pel·lícula
de por
no vol dir que jo
ostres com molt això
que vagi per la vida
carregant mala gent
que s'ha portat malament
amb mi
no és aquest el cas
això és la diferència
entre ser un nen
i un ser un adult
clar
però que em refereixo
que és això
que tu el que veus allà
t'està provocant
una reacció
ja ja ja
i aquesta reacció
digue-li com vulguis
però quantes vegades
veus
home
has pensat
un personatge
que surt per la tele
que ha
jo què sé
matat això
a molta gent
no és així en sèrie
o una persona
que ha violat
el violador de l'eixample
no és que pensis
però a vegades
ostres
doncs mira
si el maten
dona igual
jo crec que aquest plantejament
jo crec que tothom
alguna vegada
a la nostra vida
hem pensat
si tal
tant se'n faria
segur
clar
jo el que em referia
això del jutge aquest
no vol dir que estem tots
és que ho trobava injust
trobava injust
que ell no passés
pel mateix procés
que la resta
de delinqüents
perquè ell també ho era
i ja està
a més si ets jutge
i ets defensor
d'aquest mètode
coi t'hi vaja
i això sí
des de l'altre
bueno
doncs repassarem
aquesta sèrie
bueno
val la pena
i diem
TV3 a la carta
nit i dia
primera temporada
doncs ho podeu mirar
i tal
i això
farem una cosa
jo ara us
bueno
parlarem d'una
d'una pel·lícula
que podem parlar tots
perquè és una pel·lícula
que té una mica de temps
i després us posarem una cançó
i a veure si encerteu
la pel·lícula
del que parlarem després
però abans
d'una forma
bueno
jo crec que és una pel·lícula
que està molt vista
que és hit
no
i aquesta pel·lícula
que potser no té tant
doncs bueno
comentar que és una pel·lícula
de Michael Mann
de l'any 1995
que té els protagonistes
absoluts del Patxín
i de Robert De Niro
hòstia
ja fa 20 anys
21 anys
i la vaig anar a veure abans d'ahir
i jo recordo
que quan la vaig veure
jo l'he vist solament
aquella vegada
que l'has estrenat
i ara imagina't
no l'he vist
he vist trossos
que fem per la tele
però l'hem fet 50.000 vegades
però no l'he vist mai
sencera
i vas dir
la vull tornar a veure
són pel·lícules
que tinc un record
que em vaig avorrir una mica
però vista una altra vegada
de la pel·lícula
han ballit molt bé
que això és molt important
i aquesta lluita de titans
entre el Patxín
i Robert De Niro
que diuen que mai van
diuen que fins a una escena famosa
no van coincidir
l'escena famosa
que es veu ell al clatell
ell la cara al clatell
que ara vull dir
que és aquell joc
aquest plano contra plano
no és Robert De Niro
el que està davant d'ell
que em sembla
que era la primera pel·lícula
que coincidien en un repartiment
sí
perquè és que
estaven en només alt tots dos
eren estrellazos
però d'aquells
que et podies quedar
trasposat
clar
però és que
si aquella escena
en aquella època
està tan ben parit
el Robert De Niro
estava bé
el Patxín
no estava sobreactuat
estava molt sobreactuat
i aquí està sobreactuat
aquí té un paper
no no
amb aquesta
amb aquesta que dius tu
amb aquesta sí
el Robert De Niro
està prou bé
sí no no
està molt tranquilet
perquè les últimes que falles
per dir nen
baixem de persiana
no no no
les coses terribles
jo comencies
la nòvia de mi madre
i no sé si
jo és terrible
però aquí estava bé
però l'Alpatxín
no l'Alpatxín
no estava molt exagerat
és que l'Alpatxín
quan sobreactua
és terrorífic
però quan actua bé
és un monstre
ho fa de conya
us digue'm en una
que no s'haurà actuït
no
a veure
últimament
no l'hi veig
a diria del Carlitos Güell
estava bé
a mi no m'ha molestat
o és el Padrino
a mi no em molesta
quan surt ell
el Padrino té algun moment
que dius
bueno
però perquè també
de tant en quant
se'ls hi va
però menys a Marlon Brando
que tenia aquella cosa
de dir
hola hola
per això jo no els tinc tant
a dalt de tot
no
a veure
a mi el Patxino no em mata
però jo crec que considero
que és un dins del que cap
és un bon actor
o dins del que seria
no
a passa si coincideix
amb un paper
que té tendències histriòniques
aquella decència
de mujer
no
aquella per exemple
fa de ser
però en aquest cas
mala llet
clar mala llet
però té el seu punt
és a dir
es refereixo que
no és un
per dir
no és meravellós
però bueno
aquí sí que està una mica histriònic
va com una mica de bòlit
per enganxar aquell
que no l'enganxa mai
també té una vida personal
una mica xunga
té molta mala bava
de seguida reacciona
i fot de ventallos
a tot Déu
vull dir
és una persona
que no té paciència
vull dir
és aquesta niña
però la pel·lícula
en si mateixa
que és
això
un grup
de saltabancos
i tal
liderat per Robert De Niro
insisteixo
com diu el David
molt atemperat
però també
molt fred
molt distant
en general
vull dir
una persona
amb un edat
i no ha tingut mai
una relació
definitiva
de parella
troba una persona
en aquell moment
i li vol donar tot
i li exigeix
diu
vine amb mi
li obliga gairebé
quan la troba una persona
pensa que és també
com una possessió d'ell
llavors a partir d'aquí
hi ha una sèrie de reaccions
la pel·lícula
jo al principi
em vaig avorrir molt
però quan l'he vist
una segona vegada
tinc d'assegurar
que la pel·lícula en si
té molt més
té molta potència
té uns bons
un dinamisme
que és el que és important
hi ha una escena
de tiros al carrer
que és molt bèstia
que està molt ben feta
molt bèstia
que vista després
està molt ben parida
la cosa
i dius
sembla com una guerrilla
jo de ciutat
però molt ben parida
i bé
i és una pel·lícula
insisteixo
que molta gent
potser l'ha deixat indiferent
en el seu moment
jo tinc gent
que no va entrar
en aquesta pel·lícula
però jo crec que
revisada una segona vegada
potser sí que entraríem
sí
jo el que crec
és que és una pel·lícula
que planteja molt bé
la gran dificultat
d'aquella persona
que es posa
contra la llei
en definitiva
contra l'ordre
establert
a partir
d'una estratègia
extraordinàriament
refinadíssima
per arribar a fer
doncs
els atracaments
que fan
no?
llavors això
que amb altres pel·lícules
sobretot westerns
i quan estem parlant
dels westerns americans
i tal
que planificaven
bueno
n'hi havia
que eren
molt sofisticats
també
doncs jo crec
que el que hi havia
aquella famosa frase
a mi sempre m'ha quedat
diu
home
diu
però
amb els diners
amb els diners
que ens prenen
diu
podríem pagar
doncs
a un bon policia
per dir-ho d'una manera
i llavors
el policia
quan el veus
des de l'altra banda
diu
amb els diners
que teniu per deia
em podriu pagar
molt més bé
no?
perquè és clar
compensem
o sigui
mireu de trobar
aquest punt d'equilibri
de vincle
sí
clar
la lògica de la vida
és aquesta també
llavors doncs
que això també surt
amb aquella
d'aquell
del Robert Redford
i el Paul Newman
no?
que també
són dos atracadors
el golpe
el golpe
el golpe no
el golpe no
un altre
un altre
un altre que són ells dos
també
el western
aquell western
dos hombres i un destí
no?
sí
dos homes i un destí
aquesta no em sembla
Walter Hill
exacte
doncs allà també
també existeix
tu t'ho imagines
només que ens uneixin
la quarta part
del que aprenem
i com acaben
amb aquella
càmera lenta
pom pom
totalment allò
allò
és l'èxtasi
de la violència
exacte
i de la manera
que participa
això que dèiem
de la banalitat
també
vull dir
connecta
totalment
això
allà som
una pila de gent
i han anat a un exèrcit
i
a disparar tots aquí
imagina la quantitat
de bales
que tindran allà
per dues les persones
i tant
i tant
en fi
molt interessant
ara es fer una juguesca
que segur que la captareu
no sé
potser si potser no
jo es poso una coseta
per aquí
si sona
que no se vol sonar
ara
a què us sona això?
sí que em sona
però
és una escena
que es veu una noia
està posant-se una arracada
davant d'un mirall
que se li ve un pit
ah sí
ah és guai
és aquest moment en concret
re durar
un minutet
estava fantàstica
la Nicole Kidman
aquesta cançoleta
la pel·lícula
en la que he vist
més guapa
a partir d'aquí
ja va anar de baixa
no de baixa no
de bòtox
que s'ha de fotre fins a dalt
aquí estava magnífica
fantàstica
estava magnífica físicament
sí
física i
i acturalment
sí
i Tom Cruise també
més del que cap
que Tom Cruise venia
de fer unes pel·lículetes
que bueno
que estava acceptable
és un paper més centrat
que l'he vist
sí sí
però bé bé
la veritat és que
bueno
amb aquest aspecte
no ho negarem
jo vull fer una petita introducció
i a partir d'aquí vosaltres
ja parleu i comenteu
és una altra d'aquestes pel·lícules
que he volgut recuperar
perquè amb el Jaume
s'ha tingut una miqueta
de comentaris
sobre aquesta
és d'aquelles pel·lícules
que jo sé que al Jaume
li fa gràcia
té molt contingut
molta molla
per parlar
jo quan la vaig veure
torno a insistir
l'any 99
em va deixar indiferent
clar
jo venia
d'apreciar
un Stanley Kubrick
que en general
jo el considerava
ostres
jo he vist
tota la filmografia
d'Stanley Kubrick
i això va ser
l'últim
que realment
doncs vaig veure
i en Vic
acostumat a veure
tota la potència
que havia fet
el senyor Stanley Kubrick
amb totes les pel·lícules
el resplandor
passant per
la taronja mecànica
tot això
em va semblar
que volia provocar
mira què et dic
aquesta va ser la sensació
que jo vaig tenir
amb el seu moment
i que no li va sortir bé
després hi ha més temes
lògicament
però l'element provocatiu
trencador
que va ser la taronja mecànica
o pel·lícules
que ell
m'entens
aquí jo crec
que no li va sortir bé
la vaig notar
flonja
mira què et dic
sobretot
a la part
tova
exacte
hi ha moments
que dius
ostres
jo crec que no l'ha quedat rodó
li falta el llacet
a aquesta pel·lícula
a partir d'aquí
comenteu vosaltres
i anem entrant
sobre matèria
si voleu
però jo per mi
sí hi ha escenes
que pretenen ser
escandaloses
el tema de l'orgia
no sé què
i tal
però jo crec que
no sé
en general
sincerament
Estanei Kubrick
per mi és un dels millors directors
però també
pensem
que
des del punt de vista
d'avui dia
és un director
dels clàssics
jo crec que
un determinat tipus
de violència
no te la mostraria mai
a la pantalla
no
ell crec que és
una persona més
tot i que la taronja mecànica
cosa que per exemple
a mi no em agrada gens
no hi vaig entrar
en aquest film
la resta sí
inclús aquest
Aigua Aixat
aquí trobo que
fa una coreografia
de la naturalesa humana
acollonant
això ho té
i no li veig
la necessitat
de trencar
no crec que n'és
a trencar aquí
primer perquè jo crec que
el film també
crec que ell era conscient
que ell era l'últim
que feia
no sé per què
però em donava la sensació
que jo era l'últim
tot i que era un pallo
que ja tenia en ment
altres coses i tal
ell volia fer
allò que va fer
l'Spilbert
després
home
intel·ligència artificial
sí
sí però
és que és com
l'escriptor
del Joc de Trons
que per escriure
un llibre
el pallo
ja està 3 anys
tu
o 4 o 5
llavors aquest
per fer una pel·lícula
clar
això em va fer
tan poquetes
perquè les
les volia fer
tan perfectes
segons els seus punts
de vista
que clar
jo era un perfeccionisme
gairebé malaltís
i acabava
bueno
no acabava mai
d'alguna manera
però hi ha
algú
jo crec que hi ha
algú
de testament
final
aquest film
no sé
a veure
la meva impressió
és que gairebé
totes les altres
pel·lícules
que va fer
dic gairebé
perquè
aquella
taronja mecànica
em sembla
que hi ha moltes coses
fora de camp
vull dir que
tampoc s'espleiava
no
sí que esclar
que sí
que t'arriben
perquè
el fora de camp
és un paper
d'allò
llavors
jo el que
entenc
és que
per exemple
la taronja mecànica
és
és dir
escolta
el futur
que ens espera
és aquest
perquè el que estem fent
allà parla
d'educació
crec jo
sí sí sí
totalment
la formació
de determinats joves
i de la manera
que van pujant
en definitiva
no estava d'acord
en que hi hagués
una contemplació
que fessin el que vulguis
facis el que vulguis
i a partir d'aquí
ja trobaràs
la
la fórmula
de
moralment
doncs
formar-te
no
vull dir
ell deia
no
això ens porta aquí
per dir-ho d'una manera
no
llavors
amb Barry Lyndon
jo penso que fa
una recreació
històrica
extraordinària
sí
Barry Lyndon
és la seva gran
obra històrica
per entendre'ns
jo crec que fa
un plantejament
a veure
aquesta és per a mi
la més
preciocista
sí preciocista
i a la vegada
clàssica
en el concepte
de cinema
dins del que ell fa
dels seus moviments
de càmera
les seves situacions
vull dir
això és el que
a mi em frontolla
però que amb aquesta
jo tinc la sensació
d'haver una pel·lícula
noventera
otxentera
diria fins i tot
saps el que vull dir
que explico
és que dius
sí
pretenen tenir suc
però no arriben més enllà
encara que tinc
que dir una cosa
que he vist una segona vegada
la temàtica
el concepte
el que expliquen
el que parlen
em va arribar més
em va entrar més
però l'estètica
a mi em va mancar
una miqueta
jo crec que
sempre ha tingut
alguna cosa especial
Stanley Kubrick
per crear un món
en les seves pel·lícules
aquí crec que aquest món
en el moment de l'orgia
sí que possiblement
hi ha una mica de món
hi ha una mica d'espai
però tot l'altre
és com molt
Nova York
una visió
com que he vist
en moltes pel·lícules
jo crec que hagués pogut
fer alguna cosa més
fins i tot
més claustrofòbic
o més agobiant
si vols dir la paraula
no ho sé
a vegades jo veig
que es perdia
per mi
tu agafes
sí
agafa't el personatge
del Tom Cruise
i de la manera
que va desenvolupant-se
al llarg de la pel·lícula
sí
és on està
això
la claustrofòbia
perquè esclar
és una persona
que s'ha educat
s'ha format
tornem a parlar
d'educació
i automàticament
ell va seguint
la seva vida
ho té de conya
tot li va de bé
vull dir tal
esclar
i entra en un món
en un món
que és
tot el contrari
aquest món
veritablement
jo crec que existeix
en aquest eixit social
que vivim
exactament igual
que el seu
igual que el seu
i a dia d'avui
segur que ha d'haver-hi espais
no com aquests
però
ell crec que es creu
que es forma part
d'una èlit
i se n'adona
que no
que no és una èlit
que està al punt
això sí que és veritat
que realment
per sobre
que en definitiva
és la burguesia
sí que dius
hòstia
però si no
aquí
què passa aquí
exacte
jo pensava
sí sí
sóc un vindundi
ja l'avís
el que feia
l'altre paper
com es diu
el cinipòleg
el cinipòleg
digui-la on t'estàs ficant
i l'altre
tampoc és per tant
sí va una mica xulo
és que allò és una mica
l'elitisme
i també
l'exquisitesa
de tot allò que envolta
és a dir
no solament
clar són gent que segons
amb el seu nivell
perquè aquests són alts burgesos
i és la línia
que toca
cap a dalt
són gent que deu menjar
i veure cada dia
amb un altíssim nivell
per tant
quan és el sexe
també ha de ser exquisit
ha d'haver un ritual
ha d'haver-hi
alguna cosa
com és el cas
que planteja aquest element
connectar amb els oncesos
exacte
sí sí sí
a la fi de cap és això
vull dir
és sentir
magnificat
és com una novel·lea
una novel·lea
de l'arthur schnitzler
perdó
schnitzler
que es diu
que es diu
trauma novel
trauma novel
trauma novel
jo crec que una de les coses més interessants
que planteja el pensat
és precisament la culpabilitat
a partir del no realitzar
però que en definitiva condiciona la teva pròpia persona
perquè hi ha com una mena de cosa
segons
jo crec que el públic
el públic sempre en parla
hi ha un
una escala de valors
i dret
que tenim tots
i com que ja hem experimentat
precisament
pel que tu dius tu
hi ha persona
que ho experimenta
sense cap mena de problema
amb tota la tranquil·litat moral
i no hi ha
bueno
tot va de conya
però hi ha un munt de gent
que això no
ni toca vores
que no entra
exacte
ni entra
quan parles d'aquest tema
dius
ui ja està
no sí
i llavors
realment jo crec que
el senyor Kubrick
reflecteix
ahi entra
ahi entra
però jo crec que li hagués fet falta
més frescor
vull dir
a vegades s'encurseta massa
no
i intenta provocar
però a vegades no ensenyar
i cobrir
i fer
home
més llibertat
allà
a la casa de disfresses
allà aquell tros
probablement es produeix
el que tu dius
allà
queda com una mica
d'allò
i al final
quan ja
quan parla amb el cine hipòleg
una mica
a veure
jo crec que no cal
és a dir
ja s'entén perfectament
per on van els tiros
i fa com una mica explicatiu
perquè clar
és allò que a vegades dic jo
quan és una pel·lícula
que tendeix cap a un cinema americada
has de ser molt explicatiu
perquè la gent no es perdi
no caldria
no caldria
no caldria
però pensa una cosa
vull dir
en definitiva
el que està fent
amb l'explicació del senyor
sinipòleg
sinipòleg
és dir
escolta tu
no no
que aquest sàbia
que això és natural
per ells
clar clar
estem parlant de moral
exacte
però jo crec que
des del punt de vista
suficient
dient
jo estava allà present
és aquest el vincle
la línia
però no després
el cop
de moralitat final
que això és el que dius
ai ai ai ai
sigues una miqueta
més arriscat
com ha estat
amb altres pel·lícules
que ha sigut molt més agressiu
en aquest aspecte
potser li falta
jo crec que li falta
una miqueta
com de folle
però no vol dir que sigui una pel·lícula dolenta
he vist una segona vegada
sincerament
vull dir
la pel·lícula
és perfecta
s'aguanta perfectament
a dia d'avui
i és una pel·lícula
molt bona
una pel·lícula
potser per mi no de Déu
però sí una pel·lícula
d'avui
si hem d'admetre
que existeix el classicisme
evidentment
aquesta està a dins
sí
sí
és a mena de dubte
molt bé
bueno Jaume
parla'ns una mica
de l'Spotlight
Spotlight
és aquesta pel·lícula
que va tenir premis
a Hollywood
sí
bueno va guanyar
la millor pel·lícula
no millor director
millor pel·lícula
millor pel·lícula
no hi estic d'acord
però bé
això tampoc
eh que no
jo crec que és una pel·lícula
molt americana
molt clàssica
molt clàssica
també dins
el que és aquest cinema americà
que entra de puntetes
amb tot un seguit de coses
acaba
acaba gairebé
esbombant
que tots plegats
tenen un trauma
però sembla com si
els que formen part
de l'equip aquest
de Spotlight
és com si haguessin
anat tots
a l'escola aquesta
que hi havia
tota
que en definitiva
es produïen els abusos
i llavors
home
sí perquè de la manera
que reaccionen
com ho expliquen i tal
ho senten
és una cosa molt personal
crec que això
ho havien d'haver tret
hagués estat
molt millor
perquè home
tampoc hem de ser
tant d'allò
eh
total
que
és una pel·lícula
que es ressalta
molt i molt
el fet
primer
que hi ha un nou
cap de responsabilitat
dins el que és
aquest grup
d'Esportline
aquest nou cap
de responsabilitat
és una persona
que vol fer
una feina ben feta
probablement
perquè és la seva
és la seva
aportació
doncs en el lloc
que tindrà
que és Michael Keaton
eh
que és Michael Keaton
molt bé
que recordem
que és aquest bon home
sí
però n'hi ha un altre
a sobre
ah
ah
d'acord
perdona
perdona
és aquell altre
el que entra de nou
el Keaton ja hi és
perdona
sí sí sí
i llavors
aquest
es diu
Skraver
em sembla
sí
sí sí sí
perdona
és que ara m'hi confós
Roy Skraver
Skraver
sí
sí sí
val
llavors
el que és
o sigui
és interessant
que es destaqui
precisament
que el fet
que hi hagi
una persona nova
doncs
les coses
es posin
en un to
més alt
i lògicament
de fer un periodisme
com cal
que
el que queda clar
en la pel·lícula
és que 20 anys
en realitat
ja es va produir
aquest fet
o sigui
la mirada esbrinar
que passava
no
i llavors
el que
el que destaca
la pel·lícula
és que
i destaca
a partir dels mateixos
que ja hi eren
en aquest equip
o estàvem propers
doncs
en definitiva
aquests senyors
doncs
bueno
vam passar
aquella oportunitat
i ara
la tornem a recuperar
i ara sí
que ho farem bé
i fan una investigació
molt interessant
i això es pot atribuir
a diferents
costants
primera
perquè t'has quedat
molt dolgut
per tot el que t'ha passat
evidentment
com a mínim
un parell d'ells
és extraordinàriament
explícit
el fet
que ells
van ser víctimes
i llavors
doncs
paral·lelament
doncs
el fet d'anar renovant
els equips
i això els americans
hi estan molt d'acord
doncs
és el que provoca
aquests dos elements
perquè tot vagi
cap a bé
però quan justament
fan els seus testimonis
és molt fàcil
caure
en que aquests testimonis
fossin encara més punyents
i aquí s'ha d'agrair
que Spotlight
ho fa de forma molt educada
és a dir
quan el límit
que dius
això ja seria
massa escabrós
frenen
tallen
no tallen
sinó
que diuen
ja entenem
però malestiu
ho difumina
exactament
no cal ser més explícit
perquè ja és una putada
el que t'han fet a la vida
vull dir
parlen clar
vull dir
que és el que hi ha
per tant això
és el que a mi realment m'agrada
que és una pel·lícula
molt atemperada
i per això
d'aquestes connotacions
que diem de cinema
com molt clàssicot
amb aquesta línia
molt ben fet
jo crec que és allò
molt correcte
és una pel·lícula
molt agradable
dins del que seria
el visionat
no és una pel·lícula
que estiguis allò
tota l'estona
i també
jo crec que
el treball
dels personatges
és molt correcte
estan tots molt
gens sobreactuats
mira que Michael Keaton
té la capacitat
de tornar-se boig
però ho fa
d'una forma
magnífica
planera
i bueno
és que
és una pel·lícula
que recorda una miqueta
el que dèiem
és un exercici
de com fer
periodisme
diguem
d'investigació
dins d'un diari
això és aquest element
i que una mica
jo hem vist això
a Zòdiac
ho hem vist una miqueta
a Todas las obras del presidente
és aquesta línia
però
insisteixo
molt més atemperada
no tan esbuja
no tan patidora
com a Zòdiac
que no parà a bandar
que jo és una prima
encara no entenc
que et tires 3 hores i mitja
de pel·lícula
i dius
però què passa
on vols arribar
i no arribem enlloc
també vol destacar
aquella pel·lícula
la llargada
la dificultat
i el temps
que van trigar
a enganxar aquest pare
però 3 hores i mitja
cal
i és David Fincher
que dius
hòstia tio
a veure
que hagués pogut fer una cosa
és David Fincher
oi que sí
només l'hi ha jo ara
oi que sí
vull dir que
que és una persona
que té dinamisme
quan va fer Seven
ostres
coi
què m'has hecho aquí
vull dir que
ha quedat com un clàssic
d'aquestes pel·lícules
no
bueno
digues digues
em sembla que també
és bo
destacar
el fet
que
que l'equip
en el seu conjunt
doncs
acaba tenint
doncs
unes grans dificultats
oi
però
de la manera
que porten
la investigació
per arribar
a aquell punt
de dir
sí però
necessitem
un comprovant més
això també passa
amb la pel·lícula
del Butler
vull dir
diu sí
diu ja el tinc a punt
diu serà
de la banda d'ells
de la banda d'ells
o sigui
la banda
investigada
no
allò també em va semblar
molt interessant
no
hi haurà persona
que és capaç
de passar-se
tota una vida
sense dir
el que sap
però si
el poses
davant
de la realitat
i la realitat
és fer justícia
en aquest cas
fer ser just
doncs
automàticament
s'hi posa
i ho fa
és clar
no i que va bé
també treure
allò
no
fantasmes
que surtin
que surtin
perquè si no
el cos
arreu al moment
que no aguanta això
allò fa creïble
la pel·lícula
i així doncs
si us sembla
que falta 5 minuts
per últim
parlem d'una pel·lícula
també
que va guanyar
el festival de Berlín
l'any 1995
de Berlín
ho dic bé
sí
festival de Berlín
que és Underground
l'Emir Kosturika
el coneixem aquest home
no?
amb aquesta
bogeria
que envolta
i això és una pel·lícula
jo he vist unes quantes
un parell
i aquesta sí que realment
dius
ostres no
això és una pel·lícula
com
a veure
totes són molt
són molt esbojarrades
el que anava a dir
esbojarrades
hi ha un trailer que havia vist
dius
hòstia
sí
doncs amb aquesta en concret
comença a formar
molt esbojarrada
però estem parlant
d'una història
de l'antiga Iugoslàvia
des del que seria
la segona guerra mundial
el que seria
el moment de la pujada
de Titus
i moltes estan vinculades
amb tota la part de Sèrbia
i per últim
la guerra dels Balcans
de l'any 1992
vull dir
passen aquestes tres guerres
són com tres parts
la pel·lícula dura tres hores
i pico em sembla
i al voltant
de dos personatges
de dos col·legues
de tota la vida
que es mouen
no veig
sí
exacte
té un punt
el film
què es diu?
Underground
Underground
té a veure
perquè durant un temps
la pel·lícula
passa dins d'un soterrani
essencialment
amb el qual
un dels amics
enganya l'altre
dirien que estan en guerra
perquè li interessa
que segueixi fent armes
per vendre el mercat negre
i el té tancat
el seu col·lega
durant 15 anys
amb el sofí allà baix
i és una cosa
increïble
hi ha molts elements simbòlics
el final de la pel·lícula
és molt curiós
perquè hi ha una mena
com de tots aquells
que ja han mort
reneixen
i llavors
es posen a ballar
en una de les seves festes
amb aquella orquestra
que sempre els acompanya
de trombon
i no per la música
i l'estava buscant
però no l'he trobat
perquè és una cosa
a gat negre
a gat blanc
també sortia
exacte
aquesta línia
i em sembla que són els mateixos actors
que tenen uns noms
no me'n recordo
com singers
sí sí sí
és aquesta línia
aquest rotllo i tal
i a partir d'aquí
clar en aquest cas
un el que fa és el paper
d'un poeta patriòtic
que és el Marco
que és un d'ells
i l'altre és el Negro
que li diuen
que és una mena de capità militar
que també ha portat endavant
això
aquests dos
es mouen
per diferents situacions
però un segon
i llavors
al final és molt bo
perquè
hi ha una simbologia
de la separació definitiva
d'aquesta Jugoslàvia
hi ha una persona
que es gira a càmera
i diu
estem assistint
a la desaparició
d'un país
i es veu
com es talla
allò al terra
i pum
com es mouen
que és el moment
de la desagradació
de la Jugoslàvia
que desapareix
com a país
i es converteix
en Sèrbia
Montenegro
amb els diferents punts
el fet d'aquell
que sigui Sèrbia
no hi fica
ideologia pel mig
clar que hi posa
i tant
i bastanta
i bastanta
hi posa
llavors hi ha un moment
que barreja
realitat en ficció
perquè està gravant
una pel·lícula
amb la vida d'ells
no sap si realment
és pel·lícula o ficció
hi ha un moment
que no sap
si estan morts
o estan vius
és una cosa
absolutament
que dius
mare de Déu senyor
necessito 40 ulls
per mirar la pel·lícula
perquè te'n vas
vull dir que se'n va
i les reaccions d'ells
clar
i el que vull dir
és que si per exemple
és whatsapp
que hem parlat
hi ha temps de pensar
hi ha temps d'interpretar
el personatge
veus que tot és
un relaxament
vull dir
la ment és important
perquè arribem
a conclusions
aquí no hi ha possibilitat
d'això
aquest senyor
el que fa sempre
és
es belluguen
és com si estigui
de festa
sempre
és com un teatre
constant
tipar-se
vull dir això
enganyar
uns moviments
de càmera
increïbles
una cosa
molt peculiar
és un petit geni
però local
un dia
podria ser
i no fa gaire
d'això
és veritat
també això em sona
l'únic que hi he vist
el gato blanco
gato negro
no sé què més
i l'underground
però no me'n recordo
hi ha una pel·lícula
no fa gaire
que sortia
el maradona
com una mena
de símbol
perquè recordava
si ja no
però no és això
em sembla
és una pel·lícula sud-americana
aquesta que dius
del maradona
i que sí
és xilena
o perai
o uruguai
és la icona
de maradona
aquesta sí
espera que a mi em sona
sí que em sona
sí
no
però no és el costurí
això
igualment
ens queden 30 segons
la setmana que ve
David ho direm
això de maradona
ja ho queda pendent
doncs vinga
doncs quedem així
fins la setmana que ve
adeu-siau
és que jo diria
que sí
és que jo diria
dins la setmana que ve
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a