Ràdio 2VM 98.1
Comencem un dijous més a Babilònia
i ho farem amb l'acompanyi en aquest cas.
Estem tots avui gairebé, no?
Sí, sí.
El ple, no.
El ple, què?
Estem al ple, no.
Sí, gairebé falta la Lourdes.
La Lourdes, que abans ho dèiem,
a veure si un dia s'anima...
Un dia d'aquests, no?
I reprendre la seva intervenció.
Com es descuidi, ja s'ha de passar d'embre.
Exacte, en aquest cas ja.
Que com es descuidi, ja...
Però estem, com sempre, amb la Rosa.
Què tal?
Hola, bé, bona tarda.
Encantada de tornar a estar per aquí.
Clar que sí.
I amb ganes, no?
Sí, i tant.
És l'important.
Jaume, com estem?
Em mereixo, tu.
Et mereixes?
Sí, de tan miques coses que...
Ah, vale, vale, vale, dic, mare meva.
Si no, et porto una tònica o una manzanilla o una cosa...
Ah, sí, és el servei d'això.
Ostres, un whisky, home.
Un whisky, un whisky, no?
Ah, sí? Això ho fa passar.
Sí, sí, sí.
Nacho?
Sí, jo també em mereixo.
Un whisky, va.
Pensa a buscar-lo ja.
Una ronda.
Exacte.
Farem una ronda total.
Jo a l'hora què és?
Abans, una entrapa de pernil.
Sí, jo m'he fotut una entrapa abans a entrar, eh?
La panxa plena.
I el David, com estem, bé?
Bé, sí.
Fantàstic.
I el Xesco?
Xesco, què tal?
Bé, bé, bé.
Què tal, Xesco?
Ei, què bé.
Aquí Solet, com sempre, no?
Darrere d'una peixera, aquí tots quatre.
El supertècnic que tenim aquí, el supertècnic, que ho arregla tot.
Sí, bueno, clar, però comencem, però bé, les coses que passen, no, a vegades, no?
Ja enganxarem el que toca a la taula d'aquesta taula.
Exacte, aquesta taula que té tants botons, no?
Que té...
Quants tindrà?
200 botons tindrà això?
Sí, tu?
Sí.
Va, clar, ja toquen quatre i el diuen que una cosa que dius, home, tampoc un aquí és un superexpert.
I ja està.
Bé, doncs, exacte.
Doncs avui el que farem serà parlar de moltes cosetes, no?
Ja feia temps que no coincidíem tots plegats entre la cosa i l'altra.
I avui tenim coses.
Parlem de llibres, parlem de teatre, parlem d'alguna cosa de música, que ens explicarà el David,
i parlem de cinema.
Bàsicament, com sempre, que és el que potser més ens agrada a tots, que tenim aquesta debilitat.
No ho negarem.
Parlem d'un llibre que es diu La mujer en la ventana.
És un thriller, que ja explicarem ara, que té certes semblants a la ventana indiscreta,
que sempre són aquestes coses que val la pena.
Teatre, les rodes parlarà de dosats, que ens ha dit, bueno, que bé.
Ara ens ho comentarà, ens ho comentarà, que no sempre el teatre ha de ser bo.
Això és una cosa que sempre que el teatre sembla que al millor ser en directe ha de ser sempre bo,
però a vegades sempre és bo.
O no tan bo com te l'esperes.
Això mateix.
Ens parlarà el David de la cantata, que ens explicarà què és això.
Cantània.
Cantània, perdó, cantània.
Ja l'he fet malament, com sempre.
Ens explicarà el David això, que és una cosa molt personal i molt particular, i que és molt cura.
Sí, sí.
I de cinema, bueno, parlarem d'un lugar tranquilo, el Museu de las Maravillas, el León duerme esta noche,
Bon Tomahawk.
Bon Tomahawk.
Sí.
Guardianes de la Galàxia.
Dos.
El Jaume també es parlarà de moltes coses.
Vull dir que ja ara ens ho dirà ell, eh?
I una mica, doncs...
Som més misteri.
Sí, exacte, exacte.
No se sabrà fins al moment.
Vaig veure per qui en doble les campanes.
Ah, mira, aquestes coses també són...
Això és interessant tot, eh?
Això és molt bell, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Molt bé.
No ho vaig veure.
Ho comentarem, però...
Està en pan-rebaig, eh?
Exacte.
El Nacho es parlarà d'una cosa després, que ens ha dit que ens parlarà.
Sí.
Ara no ho comentarem.
Una mica de canalla.
Una cosa de canalla, exacte, no?
En su estilo, vamos.
I també, no tan canalla i més seriós, la mort de José María Íñigo.
Ah, sí, sí.
Doncs, 100, no?
75 anys, no?
Doncs, que justament...
De què ha mort?
Doncs, d'un càncer.
Ah, vale, vale.
No ho havia dit a ningú, molt poca gent ho sabia i a partir d'aquí, doncs, bueno,
doncs, és el que hi ha, no?
Sí.
Bueno, jo segueixo, a veure, a Ràdio Nacional feia una col·laboració amb...
No és un dia qualquiera, és un programa que es fa dissabte i diumenge al matí,
de nou, dos quarts de nou a la una, una i mitja, i tenia una secció que era Hablemos Español
i una altra que era de sobreviatges.
Ah, sí, és un munt de viatges, eh?
Molt interessant, molt interessant, la secció que feia de viatges.
I l'altra era de Hablemos Español, coño.
Era en el sentit de tots els anglicismes que s'estan introduint al castellà, no?
Bé, i al català també, no?
I estava bé, no?, perquè llavors el que es feia reivindicar la paraula en espanyol o en castellà
per no haver d'utilitzar sempre l'anglès, no?, que era com molt fàcil, no?
Va ser una més aviada.
I vull dir que sí que jo el sentia, el seguia escoltant contínuament.
I sí que és veritat que fa, doncs, això, un parell d'anyets sí que va estar amb l'alto
i l'havien operat i tal, semblava que ho havies superat, però...
Sí, físicament...
Suposo que ho portava molt així, amb discreció.
Jo fa un mes el vaig veure en un programa de televisió i se'l veia perfectament bé.
i imagino que és com tot, no?, a lo millor, doncs, va atacar per algun lloc i ja està.
Bueno, era només més a televisió, no?
Jo recordo que anàvem tots petits, veiem directíssim o...
Sí, sí, sí, i gales de noix, tot allò, no?
És l'icona de la televisió.
Era un dels primers moderns, eh?, d'aquella època.
Un gran especialista en música, aquest home era un crac.
Havia viscut a Inglaterra, tenia molta...
Sabia moltíssim de música, eh?
Aquest home és com un José Manuel Pardo, aquesta gent que tenen un nivell com aquell
que va morir també aquell home, com es deia, bé, també era molt famós, acordades, 40 principals.
Són gent que tenen una base cultural increïble, no?
Però des d'abans fins ara, eh?
Vull dir, no hi podies parlar de, no sé, de Beyoncé, li podies parlar de, no sé,
de los cuatro de Castilla, eh?
Vull dir que, per dir alguna cosa, eh?
Vull dir que podies anar-te des dels 50 fins on volguessis, no?
I a banda del clàssic.
I, bueno, i era especialista en Eurovisió.
És a dir, claríssimament, no?
Es coneixia tot el que havia de passar, les puntuacions,
si aquest donava 12, aquest donava 4, no?
Jo al final ja era, jo crec que ja era un recull xineu.
Sí, sí, sí, bueno, una mica...
Mira, esto no es bona d'arte.
Sí, sí, em pensava molt bo perquè deia, 12 punts, tal, i ja sortia, és clar, era clavat, eh?
Vull dir, que era molt bo aquesta idea.
Però, bueno, és el que hi ha, doncs passa el temps i les coses com són.
Bé, doncs també posarem un parell de cançons que estan vinculades amb la pel·lícula
que he vist, que jo he pogut veure, en aquest cas,
que és Un Mundo, el Museu de les Meravilles, Wonderstruck, eh?
Wonderstruck.
Bueno, que és curiós, una de David Bowie
i una altra de la versió discotequera de Star Wars, no?
Vull dir que surt por ahí, perquè és una combinació, jo explicaré,
dels anys 20 amb els anys 70 a Nova York.
És una cosa molt peculiar.
Molt Todd Haynes, que és aquest director.
Bé, bueno, segueixo parlant jo.
Sí.
Avui he agafat la línia, clar, i ja està.
Doncs ens pleguem, fotem el...
Clar, que si ja podeu marxar, perquè clar, jo ja...
Com he parlat prou abans, que ja he parlat 3 hores seguides,
doncs ha faltat això.
Bé, doncs jo començant, perquè parlem de llibres,
començo amb l'anomenat Thriller de l'any, eh?
i que és La mujer en la ventana.
És un llibre que jo, d'un tal A.J. Finn,
és un home que ha fet el primer llibre, que és aquest, no?
Jo, la veritat és que ja hi ha bastant gent,
ah, és interessant, que està bé i tal...
A veure, a nivell del que seria la novel·la en si mateixa,
a qualitat de llibre en si,
el que seria el llenguatge, molt banal, molt bàsic.
És a dir, no hi ha cap cosa amb un cert nivell, ni a cap...
No, no, és una cosa molt ben escrita,
o és un guió, és un guió magnífic.
Per dir-ho d'una manera, com diuen molts.
Sí, exacte, però modern, però per nivells,
sobretot de nivell lèxic mínims, eh?
Vull dir, no és just, no és allò que diguis,
ah, com que això que ha dit, o aquesta paraula,
que realment et fan pensar o utilitzar...
No, no, no, una cosa molt banal.
Molt guió, insisteixo.
I, a més, ja està, ja està preparant-se pels cinemes, no?
I, bueno, és una pel·lícula, és un llibre que sembla una pel·lícula,
és una noia que es diu Anna Fox, no?
Que pateix una cosa que se sap al minut 3 de llegir el llibre,
que pateix agorafòbia, d'acord?
I llavors es passa la vida mirant per la finestra, literalment, d'acord?
Una mica recorda, entre cometes, la menta nena indiscreta,
per altres motius, no?
No és el mateix concepte, no hi ha necessitat veure un assassinat,
i una setmana de coses.
Com Copicat, aquella pel·lícula.
Sí, mira, l'estava pensant ara.
Hi ha per aquí també una mica d'aire.
El Sigourney Weaver.
Exacte, doncs va per aquí la cosa,
i llavors comencen a passar coses a la casa del davant.
I es generen coses.
Llavors, ella no pot sortir,
s'obliga a vegades a sortir per certes situacions que esdevenen, no?
I la cosa es comença a complicar.
Amb una persona que viu la mateixa,
que és una casa d'aquestes residencials americanes, no?
Però, clar, aquí tothom sembla que sigui el dolent.
El que no sembla que sigui el dolent és el bo,
el que és bo és dolent,
el que la persona que hauria de ser no és...
Vull dir, hi ha uns canvis al llarg del thriller,
que això és molt americà, ho sento.
Ho hem vist moltes vegades.
I jo des del minut número 1,
i no em tiro flors per dir,
és que mira, és que resulta que jo llegeixo molt,
i veig molt cinema.
No, jo vaig enganxar-les totes.
Totes.
Una darrere de l'altra.
Això no és el que és.
Aquí passa això.
Això no és el que és.
Aquest no és el que és.
Aquest és l'altre.
I sense que m'ho diguessin.
Per tant, és una trama senzilla
que jo crec que ha entrat,
i perdoneu el comentari en general,
perquè és un llibre senzill
i que és per tots els públics.
Enteneu-me el que vull dir.
Vull dir que per això entra fàcil.
És una mica com el Código da Vinci.
És un llibre fàcil de llegir,
que entra de manera molt...
I encara que, en teoria,
si comparem amb aquest,
encara que hi té una miqueta més d'informació
i més cultural,
perquè aquest és una cosa purament...
Segurament que no hi ha cap intenció
de donar un coneixement més enllà...
La vida cotidiana.
Exacte, no?
Bé, ho podia fer Sigourney Weber perfectament, eh?
Si li donessin el paper, que no ho sabem...
Sabem que l'ha comprat una productora,
no sabem qui farà, ni el director ni l'actriu,
perquè vaig mirar-ho i dir...
Perquè això està feta la pel·lícula.
Està feta.
Com és la xica d'enfront?
No, la mujer en la ventana.
Ah, la mujer en la ventana.
I llavors també s'ha arribat a una conclusió molt terrible,
que és un thriller per dones.
Ah, carai, no sé per què.
No serà una mena de...
No sé per què.
Jo, les 50 sombres de Grey...
No, no, no.
Home, hi ha un moment eròtic,
però això no té res a veure amb aquesta idea.
Però jo quan llegia pensava, per què?
Per què li hem posat aquesta etiqueta?
Igual és una raó purament comercial.
Probablement.
No, no, segur, però què és un thriller, perdona?
És que no sé exactament què vol dir això.
Què podrien pensar, vull dir...
Clar, vull dir que no sé que és una dona...
No sé, vull que defen la seva...
Clar, que ha de fer el seu espai i no et fot.
Home, és el que diem, no?
Vull dir, és lògic.
Ella viu en un espai, no pot sortir.
Una problemàtica generada per una problemàtica prèvia,
per això té aquesta agorafòbia.
Jo és que tinc una agorafòbia perquè...
Sí, ha derivat.
Ha derivat d'una cosa que li ha passat
i que té sentit que tinc agorafòbia.
Lògic, totalment, per la idea.
Vull dir, està bé, és un entretent,
és un llibre per l'estiu,
però ni pensat per dones,
ni una gran pel·lícula serà...
Bueno, ja veurem el que passa.
Això és com quan jo vaig llegir El Marciano.
No sé si l'heu llegit.
Sí, sí, sí.
Jo vaig dir, això és fer una pel·li,
però per allà, perquè era un guió.
Estava molt bé, eh?
El llibre enganxava potser encara més que la pel·lícula.
I res, va ser casualitat,
perquè va ser que va llegir, mirar per internet,
i ja havia gairebé acabat de fer la pel·li.
Sí, sí, sí.
No, no, per això dic que, bueno,
ja veurem la pel·lícula i llegireu el llibre.
Jo no sé si que va ser abans l'ou o la gallina, no?
O sigui, el llibre o la pel·lícula,
perquè es va ja estar tot quasi a l'hora, no?
No, no, en teoria és el llibre.
Primer és el llibre i ara vindrà la pel·lícula, en teoria.
Però a veure què passa.
Molt bé.
Molt bé.
Seguim amb Teatrillo.
A Dosats, Rosa.
A Dosats és una obra del Ramon Madaula.
L'ha escrit ahir.
No sé si ha fet més coses.
No m'he entretigut a buscar-ho.
Com a director, sí.
Com a director, sí, però com a autor?
Com a autor?
És un obra de teatre.
No ho recordo, però que està molt acreditat aquest païu, no?
Sí, però ha fet coses interessants, ha fet coses molt bones.
Però millor com a autor, clar.
I suposo que ara ha tingut ganes de provar una faceta més del que és el teatre.
I és com a autor.
El director no és, el director és el Jordi Casanova.
Casanovas.
És que no sé si es veu la S o no es veu la S.
Sí, Casanovas, perdó.
A veure, els protagonistes, la Rosa Renom, el Jordi Bosch, Ramon Madaula mateix també fa un paper,
la Marieta Sánchez, que és aquesta noia que és dominicana o així, no?
I a més ella fa que parla en castellà, que va amb l'accent aquest dominicà, no?
El Camilo García o el...
Aquell gran...
Bueno, és que aquest dia va substituir un a l'altre.
Un a l'altre.
Després ja em sortirà el nom, un actor que també ja és molt gran i encara fa alguna coseta.
I el Guillem Balart, que aquest és jove, aquest fa dalt del jove.
Bueno, la idea és molt senzilla d'entrada.
És una família que viu en una casa adosada, en una urbanització, se suposa que estan al Vallès.
No sé si a l'occidental o a l'oriental, però estan al Vallès.
Amb el Vallès no hi ha res.
Exacte.
Aquí, aquí.
Llavors, és una família de classe mitjana.
De seguida ja es presenta, perquè és el dia de Sant Jordi.
Llavors, el pare de la família es diu Jordi.
Esperen que vinguin a dinar l'avi, que també es diu Jordi.
El nen que viu allà a casa també es diu Jordi.
Clar, tot és que era així en família, no?
Els Jordis.
I esperen que vinguin, doncs això, el pare, amb el germà, que es diu Joan, que el germà és el Ramon Madaula,
i amb la cuidadora del pare, que és aquesta noia, la Marieta Sánchez.
Bueno, llavors és aquesta manera de viure, d'entrada que seria acomodada, feliç,
perquè la dona, la Rosa Renom, fa tota l'estona dir, és que som feliços, hem de ser feliços.
És que tenim tot el que es pot desitjar, no?
Tenim una casa, tenim una família, tenim una feina, estem bé, ostres, hem de ser feliços, no?
I, en canvi, veus la infelicitat que els envolta.
El marit, està clar que és d'un partit polític, no es diu quin, però bueno.
Efectíssim, potser.
Ell esperava, aspirava, després de deixar un càrrec,
aspirava que li posessin de vicesecretari del Departament, no sé què, de Medi Ambient,
i resulta que no, que al final li deixa només una com a cap d'àrea.
A més, cap d'àrea que ha de gestionar una història i fes, ostres, quina merda, no?
Perdó, és que a més és així, és que gestiona els purins que fan els pocs, no?
Sí, és Medi Ambient, també, això.
Que sí, que sí, que sí, que sí.
És també és Medi Ambient.
Clar, és una degradació, per tant, és infeliç,
ell no està en absolut conforme amb això,
i, bueno, veu totes les intíngulis que pot haver-hi dins el partit,
doncs el perquè aquest càrrec li donen amb una altra i no amb ell, no?
Això és crítica, entre cometes, no?,
d'aquest clientelisme d'aquests enxufes, no?,
d'aquests endollants menys que tenen els partits polítics, no?,
per exemple, però ell és infeliç.
El pare tampoc està content del tot, perquè ara és gran, no sé què, l'han de cuidar.
El fill, l'altre, el Joan, el que fa, el Ramon Madaula,
és un artista, és un artista que ha fet una escultura
que ja han col·locat en una rotonda, o sigui que algú també li ha comprat aquesta escultura,
ha tingut la gran sort que l'Ajuntament o que sigui,
li ha comprat aquesta escultura,
però, bé, ell és una persona depressiva, ja de mena, ja és depressiu, no?,
i a més ara resulta que també s'ha separat,
clar, està en un impàs personal que és una mica complicat, no?,
però no li ha dit al seu pare, el germà sí que ho sap, i la cunyada,
però al seu pare no li ha dit, d'acord?
En canvi, li veus una dependència molt gran encara cap a la seva ex, no?,
de què li sembla a l'escultura, la truca,
perquè sisplau ha passat per la rotonda i la mires,
i tu em dius què et sembla, no sé què,
una escultura bastant rara, bastant rara,
perquè el germà mateix que ha anat a veure-la,
és que no s'atreveix a comentar-li res,
jo li direm que encara no hem passat a veure-la,
és que no sabem què comentar-li, què dir-li sobre això, no?
Bueno, ja et dic, una vida que d'entrada hauria de ser una vida tranquil·la,
feliç, acomodada, que no els hi falta de res,
doncs veus totes les infelicitats.
L'obra està feta amb sentit de l'humor,
jo trobo que és un humor relativament fàcil,
pel tema, per exemple, de les caques, el gosset,
estan allà, tot surt a passar a l'exterior de la casa,
ja, una miqueta al jardí, al pati,
i veus que hi ha les vivendes colindants, no?,
dels altres veïns, a costat i costat,
i, bueno, un riure una miqueta fatilon, també trobo, eh?
Potser perquè ha volgut fer una obra,
doncs que sigui comercial o més assequible,
més públic, eh?, no va més enllà, tampoc.
Potser el que abans dèiem, una obra costumista,
d'acord?
De lo que seria, doncs, una família mitjana,
d'aquestes...
Sí, que s'hi ve, eh?
Alimentícia, crec, també.
Alimentals.
Alimentals, exacte, per menjar-ho i demés, no?
Sí, sí, sí.
El nano, veus també el personatge del nano,
que surt poquet, típic, també, no?,
que no parla tan poc massa amb la família,
amb l'avi veus que a final sí que s'entén millor,
fins i tot està fumant allà uns porrillos allà amb l'avi,
i, bueno, està bé.
Però jo trobo una mica, també, masclista.
I suposo que és que una dona ho han fet a propòsit
pel tipus de públic que estaven pensant.
A veure, per què ha de sortir ell,
vull dir, el germà, el Jordi, el que viu en aquesta casa,
allà sentat al jardí, mirant el diari,
i és la dona la que està allà recollint les caques del gos.
I és la que està pendent del dinar,
i és la que està pendent del telèfon i pendent de la porta.
A mi això ja d'entra ja no em va agradar gens,
perquè dius, això no és així, tampoc.
Bueno, segur que hi ha moltes famílies que és així,
però d'entrada no hauria de ser així, no?
O potser també és com una crítica de dir,
mira, veus, ell aquí que està molt enfadat pel càrrec que li han donat,
però en canvi casa seva tampoc és capaç de moure's,
tio, pues mereix el que et donen.
Sí, sí, sí.
Tu mereixes també, no?
I després la noia aquesta que fa de la cuidadora,
no, és criada, és la cuidadora del pare.
A veure, no és que faci el paper de tonteta,
perquè no, tampoc, la noia és llesta,
i ella veu que és llesta,
l'únic que, bueno, és que és una persona immigrada,
que sí que entenc el català força bé,
encara no s'atreveix gaire a parlar-lo,
però, clar, sembla que és el personatge
que quan parla en castellà ha de fer riure el públic, no?
I a mi això tampoc em va acabar de fer gràcia, no?
I ella que sempre està disposada també a aixecar-se,
ajudar la senyora, no sé què,
que jo soc i les dones a la cuina
i els altres mentres parlen de coses al jardí.
Això a mi no em va agradar gens, ho sento molt, però no...
No, però és que no es tracta ni de feminista ni de no,
és senzillament, avui dia,
les relacions no diferents.
Que s'ho poden mirar, els estiropits,
s'ho poden mirar una mica més bé.
Exacte, i s'ho poden mirar,
i més aquesta gent que fan teatre,
que han fet teatre clàssic, teatre de molt tipus,
teatre molt bo, d'en Jundia,
doncs, home, es podria haver esforçat una miqueta més.
Però, bueno, si és la primera obra que ha fet,
doncs, vinga, val, aprovarem,
però encara ha de millorar.
Ha de millorar, no?, que es diu a l'escola.
Progressa adequadament.
Progressa adequadament, però encara ha de polir coses.
Molt bé.
David.
Sí.
Doncs, jo aquest dematí,
per uns familiars,
he anat a l'auditori.
Ole.
Sí, el meu fill cantava,
participava en una activitat participativa,
perdó,
que es diu Cantània,
i en aquest cas,
això de Cantània,
doncs, de què va?
desmuntar una performance musical,
val,
en aquest cas,
composa pel tal Lluís Vidal,
sí, deu ser.
El text que es cantava
està escrit pel Sergi Balbel,
val,
i participen, bueno,
aviam,
avui era el primer dia,
hi participen diferents escoles
de tot Catalunya,
em sembla més aviat
centrades a la província de Barcelona,
em sembla, eh?
Sí.
Per les que anant llegint,
em semblava que eren de Barcelona.
Mhm.
I,
en aquest cas,
cada any es dedica a un tema,
i aquest any eren les partícules.
Mhm.
I el tema original parla de,
bé,
d'assistir,
ens presenten,
doncs,
l'origen i l'evolució de l'univers,
com comença a formar-se l'univers.
els,
val,
i llavors...
Fa xulo.
Sí,
llavors hi ha un grup musical,
val,
senzill,
de bateria,
trompeta,
trombó,
teclats i tal,
i una noia que canta,
val,
amb un to molt jazzístic,
i no li agradi massa,
la meva donada,
això està educat amb si bé molt,
o sigui,
és que no,
no ho he explicat bé,
amb les tecles,
o sigui,
amb un piano,
amb les notes que es fan,
amb les tecles negres,
i dona un,
dona un to musical,
doncs,
una mica,
dur d'escoltar,
o sigui,
és,
el ritme era una mica,
estrident,
sí,
i tota la tornada era molt igual,
molt igual del principi al final,
clar,
arriba un moment que se't feia un pèl llarg,
però que bé,
de cara a la,
de cara als nanos,
clar,
s'ho han passat pipa,
s'ho han passat pipa,
n'hi havia a l'escenari,
800 nanos,
imagina't,
és que imagineu-vos coordinar tot això,
eh,
no,
ho han fet molt bé,
això té molt de mèrit,
s'han aixecat d'hora,
perquè ho han treballat molt a les escoles,
ho han treballat molt a les escoles,
i després potser hem fet algun assaig bé,
avui hem fet un assaig general,
abans,
perquè els hem hagut de deixar a l'escola a les 8 del matí,
i ells ràpidament ja han marxat,
i hem fet un assaig general,
i bé,
bé,
molt bé,
ha estat molt xulo,
ha donat una hora,
i clar,
també has de tenir en compte que són nens de tercera,
sisè de primària,
no els pots donar més,
participava bastant,
i saber-se tot el que tenien que fer,
clar,
que tenien totes les mestres de cada classe,
estaven posades estratègicament,
els laterals,
i els anaven fent d'allò,
com es diu allò,
d'apuntador,
per anar-los-hi dient,
però no,
l'efecte,
inclús s'han dut uns llums,
i ha hagut un moment que s'han il·luminat tot de llums,
però estava tot molt ben coordinat,
i feia petxoca,
feia molta petxoca,
i ens ho hem passat bé,
ens ho hem passat molt bé.
És l'experiència que ho fan cada any,
i és molt agraïda,
és molt maca de veure,
jo no he anat encara cap,
però totes les famílies,
o amigues que tinc que són professors,
que m'ho expliquen...
Pots comprar l'entrada i anar-hi, eh?
Sí, sí, sí, també,
jo que soc abonada de l'auditori,
també,
fins i tot,
abans de...
Ho passa a gofant,
i no et pensis...
...el públic general també ens ho diuen,
sí.
I mira't el...
Però coincidit que mira que no he pogut anar-hi,
però sí que ho tinc previst un any,
sí.
Ho he vist per la tele,
això sí,
que a vegades fan com un reportatge,
o ho expliquen.
És possible, no?
Sí, a les notícies sempre surts.
El Facebook,
avui era el primer dia que ho fan,
i ho fan cada dia fins a mitjans de juny,
poc abans que acabin l'escola.
Fins al 19 de juny, em sembla.
I fan horari d'11 i mitja,
4 i mitja,
a les 4 i mitja crec que també,
a les 6 i mitja i a les 8.
I 4 passis.
Sí, sí, 4 passis cada dia
amb una pila d'escoles.
Sí.
Jo crec que passen,
la majoria de nens de primària passen per aquí.
Sí, sí, sí.
A primària ho fan allà a l'auditori.
Sí, sí, sí.
Els de secundària ho fan en un altre municipi,
jo ho dic perquè tinc una amiga
que és professora també de música secundària,
i m'explicava que aquesta setmana,
o sigui,
que ara ja ho estan fent durant la setmana
i demà divendres
fan el que seria l'actuació final,
mentre són els assatges i tot això,
perquè són també mil,
no sé si també mil,
no sé quants alumnes,
al TEA s'ajunten.
I diu que si es posa per internet,
també es pot dir,
són a l'ESO,
l'ESO,
o sigui,
l'educació secundària.
Sí, sí, l'ESO.
I també es fa això,
també amb una mica de coreografia,
tots cantant el mateix.
Molt bé.
I bueno...
No, no,
estàvem molt contents.
Aquest any també estarà molt bé, sí.
Fantàstic.
Està molt bé fer aquestes activitats musicals
a les escoles
i que els nanos puguin anar
als escenaris.
Mentre es dona l'escenari,
mentre es dona la representació,
molt bé.
Després,
quan han començat a anomenar
les mestres,
clar,
a veure qui cridava més
és la seva mestra.
I clar,
amb l'acústica que té el local,
hi ha hagut un moment,
800 veus de nens agudes
cridant a tot més no poder,
allò era insofrible.
o sigui,
dius,
ostia,
era el moment desvergullada.
Sí, sí, sí, sí.
No hi vam pensar amb això.
No, no, no.
Molt bé.
Bueno,
una experiència.
Sí, i tant.
Mai millor dit, no?
En aquest cas.
aquí tindrem
tindrem bressol de músics
després professionals
i per despertar
professions i passions
i vocacions.
Eh,
Nacho,
un lloc tranquil.
Jo pensava que això feia de por,
i ja m'has dit...
Fa una miqueta de por,
però no és ben bé així.
Se ve los monstruos o no se...
Sí,
es veuen,
es veuen.
És una pel·lícula més aviat de sèrie B.
És una pel·lícula d'estrena
i que...
Són d'aquestes
que el tràiler sembra una cosa
i que després és una altra
i jo crec que és millor que el tràiler.
Mira.
Què estem?
Com senyales?
Del Xemel·lán?
Molt bé.
Té una pinta molt semblant a senyales.
És un estil de pel·lícula...
Ui,
doncs jo amb senyales vaig acabar...
No, no,
tira, tira.
Bueno,
aviam,
és,
ja dic,
premissa sèrie B,
perquè el cap de la fi
no és més que això.
És com un experiment que fa
el marit de l'Emily Blunt,
que és el director,
que ara no em recordo el nom,
l'Emily Blunt,
que és la seva dona,
que també actua,
l'actual...
El Emilio Blunt,
no?
El Emilio Blunt.
Tot queda en família.
Ara buscarem el nom,
però que era la seva primera pel·lícula,
és el seu marit.
Llavors aquest home ha fet d'actor
i de director,
ha escrit la pel·lícula també,
i l'Emily Blunt,
que és la seva dona,
doncs fa de la dona
a la seva pel·lícula
i s'obtenirà dos fills i tal.
És un...
John Krasinski.
Correcte.
Moltes gràcies,
documentalista.
10 punts.
No,
12 points.
12 points.
Cata point.
Com diria l'Iñigo,
que ens donarà...
12 points.
12 points.
12 punts.
12 punts.
Llavors,
Tongo.
Tongo.
És una pel·lícula
amb un bon guió,
una bona premissa,
perquè a la cap i a la fin
una mica sorprenent,
que l'explicarem,
però que s'explica de seguida
i segur que a internet
està explicada
i mig destripada,
perquè no,
tampoc és.
Vull dir,
és sèrie B,
no se sap per què,
hi ha unes criatures
alienígenes
que estan parllant els boscos.
No?
Vull dir,
per cada zona
hi ha dos o tres,
no és que hi hagin,
però bueno,
suposem que aquí
a els boscos de...
De Cosserola, no?
De Cosserola,
doncs hi ha 10 d'aquestes,
no?
Clar,
però són unes criatures
molt ràpides,
molt agressives,
que bueno,
quan et descuidis,
et mengen
i no es pot fer res amb elles.
Però resulta,
resulta,
aquestes criatures
són...
Que tenen gana.
Tenen gana,
correcte.
Són,
completament,
no beuen,
són ciegas completament.
Ah, ciegas.
I llavors,
senten,
tenen una guida
finíssima.
Finíssima,
portentosa.
per tant...
El pet d'una mosca,
no?
Correcte.
Per sobreviure,
el que has de fer,
el que has de fer
és no fer cap soroll
absolutament de res.
Ja està.
Llavors,
tota la família
que viu allà en una casa,
allà al costat del bosc,
es munta tota una sèrie
d'estratègies,
que és bastant imaginatiu
el tema,
de com viure
una vida normal,
com la que fem
nosaltres mateixos,
quan anem allà
pel matí,
ens llevem,
a la taula de la cuina,
comencem a fer allà
el desallunyament i tal.
S'acau un pot a terra
i ja l'has liat,
parlen.
Absolutament
tot el que fan
és,
o sigui,
no parlen,
parlen amb sons,
parlen de llenguatge
de sort,
de gestos,
o parlen amb la veu així
i miren les llavis
i aviam,
les llavis s'entenen
i gestos i tal.
Llavors,
qualsevol cosa
que pugui fer soroll
és que ells la tenen
controlada,
milimetrà,
tenen tota una sèrie
d'estatges per la casa
muntades,
que això és interessant,
també fora de la casa
i tal,
tot preparat
perquè en el moment
que passen un soroll,
però dic un soroll,
no allò que es posin
a fer una festa
i posar música
o tot l'altre,
sinó que,
és que dius tu,
els hi cau un pot
i fa una mica de soroll
o foten un crit,
de fet,
hi ha alguna escena
en què hi ha un personatge
que està per allà
pel bosc
que no aguanta més
tot això
i el que fa
per suïcidar-se
és cridar,
es pot cridar
llavors en res...
El Jaume dura dos segons
amb la veu ota que té...
En res s'acaba,
llavors,
premissa intel·ligent,
ben portadeta,
un guió de portadet
perquè això,
clar,
podia donar per molt poc.
Sí,
no,
donar per el que vulgui.
Però no,
però va donant,
va donant.
Després hi ha un element
aquí de MacGuffin
que veus-hi
i hi ha una cosa
que tu l'estàs veient
i ja de seguida dius
ostres,
d'aquí any temps
passarà una cosa
i com s'ho muntaran
quan passi?
És que ja no ho direm,
no?
El Trailer també
t'ho deixen entreveure,
en sembla.
Sí,
què passarà,
com s'ho muntaran
amb tot aquest panorama
quan passi aquesta cosa
que passarà segur,
vull dir,
és una cosa natural
que ha de passar
un temps.
Un volcà, per exemple,
no?
Un volcà.
No,
no,
és una cosa
més humana
i més que coneixem tothom.
Bueno,
tu ja veus ràpidament
que hi ha una circumstància
allà que dius
ostres,
d'aquí en breu
no...
Ah,
m'ho puc imaginar
també tant.
No,
a molts dies
passarà una cosa,
doncs els tios també
tenen una estratègia
muntada per resoldre això,
després la cosa es complica,
després ja...
No,
que m'estic rient
perquè m'estic passant la idea
d'haver dit.
Després la cosa es complica,
evidentment,
ja es cobreixen,
ja la pel·lícula
es transforma una miqueta més
en pel·lícula
d'estic amagat
i ve el bitxo,
no?
Però bueno,
ben resolt,
eh?
Vull dir que és una...
Vam,
és que els laxants
també van que volen,
no?
Sí,
però no és de terror.
És el que estava pensant abans.
És més aviat això,
és més aviat d'angoixa
de dir,
ostres,
aquesta gent,
ostres,
cuidado,
cuidado,
i tal,
un amic meu deia,
és que et poses a la pell,
és molt bona en el sentit
que et poses molt a la pell
dels personatges.
S'ha enganxat bé.
Sí,
sí,
i t'he ficat molt
en la família aquesta,
d'aquello de,
cuidado,
cuidado,
por ahí no,
saps allò?
Que es diu,
cuidado,
cuidado,
que tu ja veus,
allò et presenten coses,
que hi ha una cosa aquí,
no,
no,
por aquí no,
que et trobaràs,
saps?
i tu ja ho has vist abans,
una mica més omnisciente,
ho veus,
no,
i ostres,
no,
cuidado,
ai,
ai,
bueno,
tot això,
que és bastant clàssic
i bastant com de,
enganyo,
dient,
no,
no,
funciona bé,
funciona bé,
perquè la pel·lícula
no té unes pretensions allò,
sinó que és un vell
gran deteniment
amb un guió que està bé,
unes actuacions que són correctes,
diguem-ne,
home,
ell és bon actriu,
és bon actriu,
però bueno,
ell no ho sé,
no l'he vist,
no,
correcte,
la trama,
és el servei de la trama,
però bueno,
ben portada i tal,
els nens ho fan bé també,
entre altres nens que fan,
bueno,
ho fan bé,
i tot plegat és un conjunt rodó,
que dius,
mira,
entretingut,
rodó,
amb un bon guió,
d'aquestes que dius,
bueno,
no té pretensions,
però bueno,
saps allò que vam dir en el seu dia
amb aquestes Oscars
de Deja'm salir,
vale?
Sí.
Doncs un estir així,
és una pel·lícula original de guió,
com aquella està molt bé,
aquella és millor, eh?
Aquella tenia més mala llei.
Aquella és millor pel·lícula
i té més tal,
té una altra tal,
però aquesta seria comparable a aquesta,
no?
Aquí s'ha dit el tema de senyales,
bueno,
sí,
també té un tema d'aquestes pel·lícules
de sèrie B,
una mica,
xaps,
que ja no...
Que juguen més amb la intriga
que amb les realitats,
amb les accions.
I un final bastant de sèrie B,
però buscat,
diguem-ne,
jo que forçat,
diguem-ne,
hi ha un moment que han dit,
bueno,
va,
ja com un tributo a la sèrie B
i l'última escena
és una escena
que dius,
Te la perdono,
te la perdono.
¿Com un muñegote?
¿Hay muñegote?
Bueno,
ja vol diré,
però bueno,
no,
però en el trailer sí que es veu
que són com un de ferro,
no?
Els extraterrestres,
amb unes pinces metals.
Sí,
una cosa rara,
és com una,
bueno,
no es veu ferro,
sí que és com una consistència
de metal líquido,
una cosa d'aquestes,
una cosa rara,
no?
El mostra en el que sigui lo més,
bueno,
és una cosa normal,
vull dir,
no és que dius,
ostres,
mira,
quin bitxo ha entrat aquí,
no és àlien,
diguem-ne,
no és el nou àlien,
no?
És un tio que...
No és desagradable de veure,
vull dir,
no,
tampoc és desagradable,
a més a més que estàs en un plànol ja
d'una mica de sèrie B,
de jo m'enfrento amb el monstre,
diguem-ne,
no és allò de pel·lícula de terror,
no?
Sinó que és més aviat de...
D'acció,
d'acció,
d'esquivar,
d'esquivar,
i són com si fossin jobs,
animanyes d'aquestes,
no?
Però molt més canyero.
Bueno,
recomanable en el sentit que hem dit,
eh?
Per pel·lícula correctilla
i vale,
però bé,
bé.
Crispetes no,
per això,
diguem-ne,
Crispetes no,
Crispetes al cinema,
no,
mai,
mai,
mai,
perquè no,
perquè les Crispetes al cinema,
crispen.
Crispen.
Perquè ve la gent,
la gent,
l'altre dia,
el Raider Player One,
a l'esplau,
hòstia,
l'esplau,
hala,
és que l'esplau,
hala.
No,
perdó,
no,
no,
perdó,
m'he equivocat,
rectifico,
l'esplau,
no,
el Cinebaix,
a veure,
els Vengadores,
el típic,
dic,
però jo crec que s'ho va portar de casa,
una bossa,
que jo semblava de ser l'ofant,
tio,
la mà que va matricular,
tio.
Sí,
sí,
la gent passa.
Jaume,
alguna pel·li nova?
Ja,
nova no.
Ah,
no,
ah,
doncs una antiga,
doni-ho.
No,
més aviat nova,
home nova de quan va néixer ell,
podes ser.
Vinga,
bueno,
sí,
ara ja us ho he dit,
per què no hablen les campanes,
us en recordeu d'aquesta partícula?
Ui,
jo no me'n recordo gaire,
però sí que...
Al Gary Cooper,
no?
Sí,
sí,
que era una,
no és una,
està basada en una novel·la,
no?
Està basada en una novel·la de Hemingway.
A Kim Tamirov,
també hi havia per allà.
Qui la va dirigir?
Això,
ui,
a veure si m'has preguntat una cosa bona.
Ara t'ho dic.
Tenia un color com aquest una mica raro,
saps aquests colors d'aquella època,
no?
O si era coloreada o no sé què,
era un color raro.
Era el EAS Mancolor.
Era un pasteloso.
Era el EAS Mancolor.
Però allò va durar poc,
eh?
Ho van retirar ràpid.
Em van curiosir,
no perquè sigui una gran pel·lícula,
perquè,
pobra,
l'any que va ser feta.
Bueno,
però...
I tot.
Però està molt bé la relació que hi ha
entre l'americà,
que és el Gary Cooper,
i...
Sam Wood.
Sam Wood.
Ah,
Sam Wood.
Ah,
bueno.
Aquest un i do,
eh?
Aquest va fer coses del Tarçà,
i tot això.
Sí,
sí,
sí.
Val,
doncs llavors em va curiosir molt
de la manera que els espanyols,
oi?
El bàndol,
diríem,
no pas el nacional,
sinó l'altre,
de la manera que no,
no s'enfiaven,
no els agradava això.
Això no pot ser,
no?
Això,
què estàs fent tu aquí?
Però qui t'ha cridat a tu aquí,
no?
Perquè els estorbes,
els tios que estan allà,
són uns guerrilleros,
estan allà,
que volen no fer soroll,
perquè clar,
i aquest tio ve a voler un pont,
si voles el pont,
doncs aquí se li harà,
clar,
no va ni porera.
Sí,
sí.
I,
i,
sí,
te'n recordes de tot això tu,
no?
Veig.
Bueno,
jo aquesta la vista,
però sobretot la novel·la,
que és bastant fidel,
la novel·la,
eh?
La novel·la a mi m'agrada molt,
la novel·la.
A mi Hemingway m'agrada bastant.
Perdona,
ara que parlà de la Hemingway,
fa un momentet,
no ho tinc aquí a la mà.
No,
estava llegint un,
un article,
un article,
sí,
jo llegeixo de tant.
T'ho llegeixes
quan nosaltres parlem,
vaja.
No,
no,
no,
abans,
abans d'entrar aquí a l'emissora.
Un article sobre la brigada Lincoln.
Sí,
ah,
sí,
sí.
I sortia que es veu que el Hemingway,
que era un patant,
de conto de letres,
amb perdó,
era un tio molt xulesc,
molt xulesc.
Sí,
sí,
i es veu que el tio va agafar
i es va ficar darrere el blindatge
d'una matraïdora
i els hi va buidar un carregador sencer,
no sé què,
els feixistes que s'hi havia a l'altra banda.
Clar,
jo que això va provocar,
doncs,
tota la tarda de bombardejos
a les línies republicana.
I van dir el tio,
tio,
un altre dia foten les bales pel cul.
Clar,
aquí,
aquí va començar a escriure la novel·la,
que ja diuen,
mira,
ara faré una història d'un tio ja,
que la diuen.
No,
i el final de la pel·lícula,
veritablement,
és això,
que ell és allà i tot,
com un heroi,
de tall nord-americà.
Els hi tenia molta estima
i pel que he llegit a l'article,
a tots els voluntaris nord-americans
eren molt,
com es diu això,
molt coratjosos cap a la batalla.
Tenien convençuts, eh?
Sí, sí,
era un tema ideològic,
però absolut.
Total, eh?
Absolut.
I inclús va haver un,
va haver molta gent de color,
d'afroamericans,
que van venir aquí a lluitar
i molts d'ells diuen que per primer cop
es van sentir lliures.
Clar, pensa que estem parlant dels anys 30,
als Estats Units,
hi havia tota la segregació racial,
i aquí no,
aquí se'ls tractava d'igual, igual.
I per ells,
ostres,
encara això els...
Que després,
por,
els trapava, no?
Sí,
els trapava.
Després molts es van trobar
amb la contradicció,
van tornar,
pensant que tornin com uns herois,
als Estats Units,
es van tornar a tractar
com afroamericans,
i a la Segona Guerra Mundial
allà estaven lluitant
a primera línia de front
i en canvi els posaven
a la cuina
i a labors logístiques,
moltes vegades,
quan ells ja tenen
un bagatge militar
que molts soldats americans
a la Segona Guerra Mundial
no tenien,
no tenien.
I els van desaprofitar bastant.
Molt bé.
Bé, doncs ja veieu,
aquesta pel·lícula
és la que vaig veure.
Molt interessant.
Llavors,
la que vaig veure
també va ser
la del Kevin Costner,
Bailant com l'obús.
Uf.
Això és difícil d'aguantar, això.
No, no.
Més propera.
Ah, mica llarga.
Una mica llarga.
Sí, una mica llarga.
Massa avall.
És de diumenge,
és al migdia,
aquesta pel·lícula.
Sí, sí.
Et sap,
és quan la passen, no?
S'acompanya una migdiada.
No, no.
Sí, sí.
És així.
És un film
que si te'l posen
a les 10 i mitja,
11,
que em vas a dormir
a les tantes.
Ja tantes, ja tantes, ja tantes.
Jo vull destacar
d'aquesta pel·lícula
la part final
quan venen els que no saben
d'acabar res.
Vull dir que
aquests venen instruïts,
per dir-ho d'una manera,
mentalitzats, no?
Que es diu
aquell tros és molt bo, eh?
Allò deixa...
Jo per mi que la millor part
és la part final, eh?
És l'exèrcit, no?
La millor part, la millor part.
És l'exèrcit, no?
Que en aquella època ja...
Va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
I ja està.
Va estar bé.
Vull dir,
va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
Va estar bé.
amb una desfeta i tal.
Vull dir,
aquell tros el vaig trobar
molt interessant.
Tota la part
de l'aproximació
amb el llop aquell
i tot allò
és molt...
És més nyo-nyo.
Sí, exacte.
És una mica més nyo-nyo,
això és cert.
I quan coneix amb ella...
El que passa,
ella sí que és una persona
molt interessant
perquè el convida constantment
a...
En fi,
i és blanca ella,
o sigui...
Clar,
és assimilada.
Havia assimilat,
o sigui...
Exacte.
I llavors,
doncs, clar,
connecten de seguida i tal.
va agrair a les col·lòs.
No, no,
és que és una pel·lícula
que sempre és recurrent.
Sí, sí.
El cos no la va dirigir,
no va tenir èxit.
I la va protagonitzar.
Figura que ell sí
que s'integra
a la manera de viure
d'aquests indis
i respecte a la natura.
El fet del llop
és simbòlic.
No,
són els prejudicis.
Ell van amb uns prejudicis
i veure que aquests prejudicis
eren falsos.
Exacte.
Clar.
Vale.
Més que res
per la incomunicació
entre cultures.
I el que està molt clar
també és aquestes diferències.
es nota molt entre ells,
no?
Vull dir,
que ell és una persona
que és bona persona
en definitiva
perquè aquests són els bons
per mi a la vida.
Això és com el western
que vaig veure jo també.
Quin?
El de...
Mira,
si no se sap greu.
No, no,
tira, tira.
El de Bone Tomahawk.
Ah, va.
Perquè...
perquè parla d'uns indis
que els propis indis
diuen
no, no, què?
Què m'estàs dient?
Això no són indis.
Això són salvatges.
Sí, sí,
és la idea.
Ells mateixos
diu que aquests són
truculites
que a més a més
no són,
nosaltres som civilitzats
que m'estàs dient.
Aquesta gent encara
està per enllestir
i...
Per acabar-los.
Sí, sí, no,
perquè és una...
A veure,
la trama és molt tonta
i ara us la comento.
Sí.
Bone Tomahawk,
què vol dir?
Tomahawk és la destral
aquesta de guerra
que tenen molts indis
i Bone vol dir os.
són uns tomahawks
fets amb la quiixa
amb la quiixada
d'algun animal, no?
Fets d'alguna manera
que allò talla
com un ganivet, igual.
Sí, clar.
I ens parla d'una tribu
d'indis
però que són caníbels
i que són troglodites
i venen coves
però, clar,
es veu que se'ls acaba
la matèria prima
i se'n van al primer poble
que troben
per anar
com qui va al súper, no?
Sí, sí, tal qual.
Clar, clar.
Tal qual,
i al lloc millor
doncs
aquell dia enganxa
entren a la garjola
del xerif
que ja està
precisament un ferit
i la noia
que està curant el ferit
i se'ls en duen a tots.
Va, i doncs es munta
bé,
es munta una quadrilla
de...
de rescat.
El xerif
i el marit de la noia
que està mig lesionat
el xulo del poble
i un avi
l'ajudant del xerif
i se'n van a buscar.
De noi ni un.
De noi ni un.
Bueno, el xerif
pretén una mica
però el pobret acaba
acaba com acaba, no?
I clar, se'n van a buscar-los
perquè clar,
els fan pols
perquè a més a més
són uns
com uns indis
una mica sobrehumans, no?
Són uns forts
que ni en quatre tiros
els tiren a terra.
Una cosa bàrbara, no?
S'han atipat bé
tota la vida.
La pel·lícula...
La proteïna de la carn.
No, a veure,
és que hi ha un moment
que la pel·lícula barreja
el western
amb escenes gore
perquè un tio...
És que me l'obren
en canal de dalt i baix.
Hola, vinga.
Clar, i es veu tot.
Es veu, hola, vinga,
com el netegen per dintre.
Homenaje a lo que has tocado a Aníbal.
Sí, sí, per un estil així.
Potser no tan explícit.
De Sitges, sí, sí.
Exacte.
Però és molt explícita, clar.
No l'he vist,
mira que a mi m'agrada
aquestes coses.
Sí, però està bé.
No l'he vist, no l'he vist.
Però diuen que la part del western
és que un western
bastant, bueno, correcte.
Sí, el western és correcte.
Sí, sí, sí,
perquè hi ha contradiccions
entre la patrulla aquesta
que va a buscar
a rescatar els que s'han endut
i en contradiccions
i fins i tot hi ha
qui és un tio
que té el gallet fàcil, no?
I arriben un parell allà
per la nit
i com hi ha dubtes
un directament
estreló de pistola
i els pega
i ja està.
Oh, però si no t'han fet res,
és igual.
Perquè es presenten aquí a la nit aquí.
Algú buscaven, segur.
Hòstia,
doncs ja està,
pelats.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí,
el film,
per veure'l,
però clar,
ja dic que aquestes escenes
al final
que hi ha al principi
també alguna
que dius,
ostres,
us les podíeu estalviar,
que carai,
oi?
Bueno,
si a qui li agradi,
no, està clar.
Clar.
Molt bé.
És el gènere.
Doncs,
jo ara es posaré
un trosset d'una cançó
que no té res a veure
amb el que remen...
Insusto.
Jo mateix.
Ho has espantat tu mateix.
Sí, exacte.
Hòstia,
això ho recordo jo, tio.
Clar,
però això
és Star Wars,
però és la versió
en Meco,
es diu Meco,
el grup,
versió disco,
i tal,
no?,
de la cançoneta,
que la poso
per un motiu,
però això mola, eh?
Per què?
Anys 70, eh?
Sí, sí.
Estudio,
Estudio 94.
Estudio època.
Vale,
deixem-ho.
És que tinc una certa
debilitat
per aquesta mosga,
fa molta gràcia.
Posa-la, home,
posa-la.
No, no, no,
la poso perquè
vaig a parlar de la pel·lícula.
No parlo de Star Wars,
ni molt més,
perquè si no hagués posat
l'original,
la bona,
no vaig a parlar
de Wonderstruck,
el Museo de les Meravilles.
I surt aquesta cançó.
Clar.
És que,
ojo amb això, eh?
A ver,
és tot Heinz,
aquest director meravellós,
ja sabeu des de...
Mala llei casta,
aquest director.
Sí, no?
Des de Poison,
Safe,
bueno,
va fer Carol,
Lejos en el Cielo,
bueno,
és un tio magnífic.
És un tio que...
Paulós.
Exacte.
I a més,
és un tio que no ha fet
tant de cinema,
vull dir,
des del 92 comença a fer Poison,
que jo el vaig descobrir,
recordo,
a l'Alexis,
al cinema,
i vaig dir,
que estic veient
quina cosa més original,
que trencador, no?
L'Alexis el tens magnificat,
tu, eh?
Sí,
és que jo he vist pel·lícules
molt bones allà,
a l'Alexis.
No em diguis per quin motiu,
clar,
i mira que feia olor a humitat
i allò estava més rebregat que tot,
en general és veritat,
perquè era un cinema
que no era còmoda
ni era net,
no?
És com si,
que estava ple d'humitat,
però Ibis allà
era una de les millors,
sí,
hi ha quatre,
els Alexandres,
l'Alex 1,
Alex 2
i l'Alexis.
Velvet Goldmine.
Sí,
aquesta és la que jo
estava buscant,
dic,
aquest tio té una altra.
I llavors
tenim una altra
que va fer amb la Blanxa.
És un tio que evidentment,
la base,
aquest senyor
sempre és un tio que és gay,
i això ho sabem tothom
i a partir d'aquí
té un estil,
va començar a fer...
Jo no ho sabia.
No ho sabies?
No.
Ah, bueno,
ho dic perquè
totes les pel·lícules
tracten el tema,
bàsicament,
exceptuant...
Bueno,
Carol també.
A Carol,
a Carol,
sí.
A Carol,
a Lejos en el Cielo,
a Poison,
a Safe,
a Velvet Goldmine,
també és...
Sí,
a Velvet Goldmine,
tot el tema tan glam,
tot el tema...
Exacte,
aquest tema glam
és molt per allà,
clar.
Però en aquest cas no,
aquest cas ha canviat de registre
i clar,
acostumat a veure
a Carol amb aquella posada
en escena tan meravellosa
que té,
perquè això ho segueix fent,
o Lejos en el Cielo
que dius,
mare meva,
doncs sempre mantindrà aquí
una relació una miqueta
peculiar o estranya
amb el món del cinema.
Per què?
Perquè ens fa dues coses
a la vegada,
fa dues pel·lícules
en paral·lel.
Wanderstruck
és la forma de dir això,
Museu de les Meravelles.
I què és un museu
de les meravelles?
Els primers museus
de col·leccionisme
de la història,
d'acord?
No estem parlant del museu
per se,
sinó el museu d'acumulació
que no estava ni catalogat.
Jo col·lecciono
400.000 bolígrafs,
no?
Doncs pa, pa, pa, pa, pa, pa, pa,
sí, bueno,
una mica, exacte,
una mica el que fem, no?
Crítiques de cinema.
Exacte, això mateix.
Doncs aquest element
és una cosa
que prové moltíssim,
sobretot,
de diversos punts d'Europa,
però bàsicament,
en aquest cas,
ho ambienta el Nova York.
Un Nova York
que el planteja l'any 1927,
però a la vegada
un Nova York
de l'any 1977.
Clar,
és el Nova York
dels anys 20,
fet en blanc i negre,
tota aquesta part,
que això li encanta
al senyor Todd Haynes,
posar moltes textures,
molts tipologies de pel·lícules,
molts formats,
això ho utilitza moltíssim,
i el que és,
l'any 1977,
utilitza
una estètica de color
molt potenta,
molt estil cinema del 70,
molt estil
Black Explotation,
sabeu aquest tipus de cinema?
Perquè treballa molt
al barri de Queens,
molt negre amb els cabells així,
les robes i tal,
i llavors és aquí
on entra aquesta cançoneta,
entre d'altres,
que comentarem,
després,
també, per exemple,
entra molt David Bowie
amb el Starman,
una sèrie de coses,
i això que ve,
dos nens,
un nen i una nena,
que fan camins paral·lels,
és un muntatge en paral·lel
absolutament deliciós,
tot sigui.
L'any 20 i els anys 70.
Exacte,
i llavors passen coses en comú,
la noia dels anys 20
és sordo-muda,
i és un homenatge al cinema mut,
i és una meravella,
el que fa allà,
com sempre,
amb una categoria,
amb una...
I a l'altre,
a l'altre,
diguem,
als anys 70,
passa una cosa vinculada
que també genera una problemàtica
amb la qual
ha d'haver una comunicació especial.
I són com dos formes
de comunicar-se
que es van movent
buscant un element en comú
que arribarà a ser
aquest museu de Nova York,
és la recerca d'aquests dos nens,
no?,
un vincle familiar,
i arribarà que tot això
s'ajuntarà a un final
que, bueno,
que hagués pogut ser millor,
les coses com siguin,
però realment
és efectiu,
no és el millor de tot Heinz,
tu veus Lejos en el Cielo
i se't cau...
Bueno,
una batida bastidesa.
Tot el terra.
I tu veus Carol
i és una película
deliciosa.
Bé,
una película deliciosa,
exacte.
O veig Goldmine,
dins de la seva gambarreria
és genial.
Sí,
però aquesta,
en canvi,
són nens,
m'entens?
ho tracta amb una altra,
amb una línia.
Delicadesa.
Més delicadesa.
No, no,
evidentment,
aquí no entra dins de la canalleria
que ell pot provocar a vegades,
no la canalleria,
sinó la mala baba,
perquè tot gent
té molta mala baba.
Les coses com siguin.
vull dir,
a Lejos del Cielo
hi ha un moment
que es produeix el canvi
quan saben
que el Dennis Quaid
té una relació amb un noi
i que la Julian Moore
es queda com...
Llavors això li genera
un canvi
en una societat
tant dels 50...
És que,
a més,
el que fa aquest home
és que és magnífic
ubicant els espais
i les decoracions
i, bueno,
és magnífic,
és deliciós.
Per tant,
això s'ha de veure
i és recomanable,
però no té la categoria
de Carol i l'altra.
Carol és la que trobes
més bona.
Jo,
per dir,
la Kate Blanchett
i la Roni Mare,
que tenen un vincle.
Jo aquesta em sembla magnífica
i Lejos del Cielo
em sembla meravellosa.
Són les dos
que jo crec que són...
La Carol la passaven allà
o abans d'ahir.
Sí, exacte,
tens raó.
La feien l'altre dia.
Els queden 13 minutets,
vinga,
i tenim temps
per parlar
de León duerme esta noche.
Ah, sí.
León come gamba, no?
Aquest pobre no.
No.
Sí.
Bueno, aquest no.
Bueno,
començo dient
que la traducció
no està bé.
Sí, vale.
Quina és?
La traducció és
el Leó
ha mort
aquesta nit
o aquest vespre.
Vale.
Vale.
Que després explicaré
el perquè el títol
o no sé.
A veure,
jo l'he trobat
una pel·lícula
deliciosa,
també.
Molt bé.
Té una aparència
molt de simplicitat,
de senzillesa,
però
hi ha molts temes.
Aquí trobo que és com
un homenatge al cine.
vale.
El director
és japonès,
és el Lobo Hiro
Suwa,
però que està
on ha viscut
i viu a França,
llavors té molt
contacte amb la cultura
francesa
i de fet
la pel·lícula
està rodada
en francès
i està rodada
a França.
la història.
La història
és molt maca.
De fet,
el protagonista,
l'actor francès
es diu
Jean-Pierre Loh,
aquest senyor
és el que havia
protagonitzat
l'amor
de Lluís XIV,
i moltes altres.
Moltes pel·lícules,
moltes altres més,
us diré unes quantes,
els 400 cops
del trufó.
És el nen
que quan acaba la pel·lícula
és el nen
que està mirant
a la càmera
i aquí acaba la pel·lícula.
Hi ha un guinyo
també aquí,
hi ha una trucada
d'Uís,
perquè aquí també
passa una cosa semblant.
Ah, que xulo.
Però molts anys després,
ell és un senyor gran ja,
i de fet
és cinema
dins del cinema
dins del cinema.
El metacinema,
que es diu.
El metacinema,
sí senyor.
Ha fet pel·lícules
com Masculino Femenino,
La mamà i la puta,
El pornògrafo,
Irma Beb.
Ui, la mamà noia de puta,
això era molt bo.
Perdona, perdó,
tira, tira,
és que m'ha vingut al cap
ara la pel·lícula.
I aquesta última
de la mort,
la mort de Lluís XIV.
De fet,
a la casa
on passa
la pel·lícula
es feix,
també hi ha un busto
de precisament
del rei Lluís XIV
que està a Borni.
Bueno,
és una trucada.
Sí, sí, sí.
És que contínuament
són moltes
petites coses,
petits detalls
que et fan portar
cap al cinema, no?
Ell és un actor
que està rodant
una pel·lícula,
està rodant
la seva pròpia mort,
dius, ostres,
a veure com faig
això de la meva mort,
no?
I hi ha un director jove
que, bueno,
i tot l'equip
de rodatge,
que li explica,
bueno,
com volen fer
filmar aquella imatge,
aquella escena.
I hi ha l'actriu
que també se suposa
que és un actriu gran,
però té les seves dèries
i si està malament
doncs no ve
i no grava,
no pot gravar.
I llavors,
doncs,
han de fer un descans.
Diu, mira,
fins que a ella
se li passi una miqueta
aquesta dèpre
o aquesta cosa que té,
hem de descansar.
Llavors,
vaig a visitar
una persona
que conec jo per aquí.
Llavors,
van buscar una miqueta
de les seves experiències
de les...
de morts,
d'amants,
d'aquella època,
però sobretot
una noia,
que ell l'ha estimat
i es troba
amb el fantasma
d'aquesta noia.
O sigui,
passa en una casa,
vull dir,
no estic desvetllant res
perquè a tota la ressenya
i a tota res
s'explica,
però és molt maco
la relació
que em troba
torna a parlar
amb aquesta noia,
que va ser
el seu amor
de jove,
va deixar aparèixer
d'una manera...
Ja ho veureu.
I llavors,
amb aquella mateixa casa
que les queda allà,
és una casa abandonada
actualment,
hi ha uns nanos
d'allà de la zona,
uns nanos
que estan filmant
una pel·lícula,
estan jugant,
és com que és estiu
i tal,
estan filmant,
vull dir,
tenen una càmera
i tal,
estan filmant,
tenen el micro
i volen fer una pel·lícula
i es troben amb aquest senyor,
al principi
hi ha una trobada
una mica hostil,
però ell de seguida,
senzillament
pel desconeixement,
però de seguida
ja veus que sí
que hi ha
un reencontre
molt xulo,
hi ha una...
De fet,
el fitxagà
per fer la pel·lícula
i els ensenya
també una mica
com es pot fer,
no?
I trobo que és molt maco
tot això,
no?
Els nens com estan
engrescats
per fer la pel·lícula,
ells no pensen
que han de fer
un guió,
per exemple,
no?
I ells diuen,
home,
és que estaria bé
abans que em diguiu
com voleu l'escena
hauria de tenir
un guió
i tots,
ostres,
un guió,
doncs no havíem pensat
en un guió.
Ei,
doncs potser ens hem d'anar
a la cabana
i anem a preparar
un guió,
no?
I bueno,
doncs és això,
no?
El cinema dins del cinema,
la relació entre ells,
els problemes
que pot tenir
algun nano també,
que no té pare,
d'acord?
I d'aquí una miqueta
també lo del León,
saps a veure
el rei León,
el musical,
la novel·la,
el conte,
la pel·lícula,
de fet també surt
la cançó aquesta,
l'Elión,
o sigui,
el León ha mort
aquesta nit.
Clar,
i tot això també et dona,
i surt la cançó,
eh?
Surt la cançó en francès
també,
la cançó del musical.
I això et dona una mica
tota la meva idea
de què pot significar això,
el León,
el León gran,
l'adult,
mort.
Però a canvi,
el petit,
el Simba,
el leonet petit,
és qui ha de reprendre ara
tot el que feia el pare,
és el rei,
és el nou rei.
Una mica és el relleu
de que ara ens seran,
veus que hi ha uns,
les persones d'una mitja edat
que encara continuen fent cinema,
però veus com té,
com aquests nens
tenen ja
tota la xispa,
tota la guspida
per continuar fent cinema també.
Jo ho he trobat
molt interessant,
molt interessant.
És molt original la idea.
O potser que jo
no et veient coses,
no?
El meu home em deia,
és que tu veus moltes coses,
dir no,
és que potser això no,
perquè he vist cinema,
he vist la pel·lícula,
he vist coses
i vas lligant.
Això és un aprenentatge
per treure més suc de classe.
A més els nanos,
i les nanes,
que també hi ha 3 o 4 nanes,
no?
dins d'allò que sé 5 anys
o 10, 11,
com a molt.
Amb una educació,
a més la pel·lícula
és en versió original,
els cinevalls l'estan fent
en versió original en francès,
per tant és una delícia,
a més encara, no?
I amb una educació
que parlen entre ells,
amb els adults,
home,
si algú els hi fa alguna cosa
els hi diu idiota
i el que calgui, no?
Clar, clar, clar.
Però si no,
amb una educació que dius,
ostres,
a veure,
és molt maco,
i això és el futur,
això és el futur.
Doncs perfecte,
escolta,
una mala recomanació,
a aquest cinema que...
Molt maco.
David,
ens queden 5 minuts,
ens parles de los guardianes
de les galàxies,
et poso algú,
no sé...
No, no, no,
un dia portaré la banda sonora
perquè és genial.
Em vas dir que com molt heavy?
És probable que vas dir
una hora molt potent
o disco,
és molt discos.
Ostres,
i té alguna del Cat Stevens
que em va frapar, eh?
El Cat Stevens és molt bo, eh?
Ostres,
jo no,
el Yusuf,
és la mà,
però i el Cat Stevens,
hi ha cançons precioses, eh?
Una es diu Father and Son.
Father and Son,
això és boníssim.
Això és...
Home...
A més,
la saben posar perfectament
en la trama de la pel·li.
Clar,
i el Munchado l'han posat,
no?
Bueno,
una de...
Ostres,
ara no les tinc les noms,
tinc les melodies,
però totes són boníssimes.
La primera que comença
de la Elo,
la de Triclay,
l'orquestra,
Mister Blue Sky.
Oh!
És genial,
és genial.
Què no m'ho has dit?
Ostres,
no has pogut portar-ho.
Ostres,
tinc a casa,
jo tinc molt discos d'èxtasi.
A veure si el pròxim dia
puc intentar portar,
la passo...
És que no la tinc
per poder passar a CD.
És un problema.
Bueno,
doncs diguem les cançons,
jo intento agafar-les...
Ja te les...
Ja, ja, ja ho faré.
Mister Blue Sky
i fa gransons la tinc.
Sí, sí, sí.
vull dir que no.
És una copparellaca.
Home.
Sí,
si no n'hi ha moltes.
Hi ha algunes d'altres grups
que dius,
ostres,
això no ho havia de descobrir jo mai.
Ah, ah, ah.
Grups desconegutíssims per mi,
evidentment,
que jo soc un profe en la matèria.
Ah, doncs ja m'aniré per internet.
A veure,
após miraré per internet.
Et diré jo,
i és genial.
És genial.
Bé,
la pel·lícula
ens parla,
bé,
de...
un cop
format ja el grup aquest
que es diu
Los Guardianes de la Galáxia,
doncs,
va bàsicament
a la recerca
del pare d'un d'ells
que és el planeta Ego.
Resulta que
interpretat pel Carl Russell
resulta que
comença amb la cançó aquesta
de Mr. Blue Sky
que és el...
fa una mica de...
saps la pel·lícula
aquella Starman?
Ah, sí.
Del Jeff Bridges.
Una mica així, no?
Que és l'home de l'espai
que se liga
a la terrícola inocente, no?
Ui.
I virginal.
I llavors...
La V,
aquella sèrie de...
Ah, sí, sí.
va ser un estil així.
Però aquella s'entrapava, eh?
Aquí no.
Aquí té més...
No, no, no, no, no, no, no, no.
Aquí té més mala llet la pel·lícula.
Ah, sí, encara?
Sí.
Perquè...
Mi florecilla,
li diu mi florecilla, no?
I no sé què, no sé quantos, no?
Sí, sí, sí.
Però després ens entenem
que la història,
que arriba un moment
que diu, joder,
la florecilla ja està a les narices, no?
I si saps què?
Com jo soc l'ego,
que soc un planeta vivent,
i com tinc molt de poder,
doncs mira,
passa carta d'encima,
te met un tumor en la cabeza.
Hola!
Sí, sí, sí, tal qual,
que es demora, és així.
I llavors, clar,
això se n'entera el fill,
que és el Quaid,
el Star-Lord,
que és el protagonista,
i, clar,
diu, aquí l'homor a l'hiar parda,
no?
Perquè ara mi madre,
que et xocabrón.
Home, hòstia.
I llavors aquí l'acompanyen,
doncs tot,
el Darks,
ja em sembla que es diu Dax,
el Dax, perdó,
el Baby Groot,
que és l'arbre petitó.
Estic tan perdut en aquest món.
Sí, és que, perdó,
Baby Groot,
la Gamora,
que és la seva parella,
diguem-ho així,
encara no.
Bragamora.
Gamora, sí.
Gamora, Gamora.
O Bragamora.
I després hi ha un altre,
com m'ha recordat,
que és la germana de la Gamora,
que també està molt bé.
Gamora.
Però és que,
les escenes de...
És que,
el tio va lligant
totes les escenes d'acció,
sobretot la del principi,
i una que fa servir també
amb un dels protagonistes,
que el va educar amb ell,
que li fa de pare,
que llença com un d'art silenciós,
però és que lliga la banda sonora
amb totes les escenes d'acció
d'una manera flipant.
Flipant.
Inclús ja en el principi
que ells estan matant
un por en cargo,
un bitxo així,
com un tipus monstru,
babós,
com los que fan fantasmes i tal,
com un drac,
una cosa rara,
i tots ja,
com si fos una feina rutinària,
però clar,
que no deixa de tenir el seu perill,
i el Baby Groot per allà,
que posa la música,
i el Baby Groot,
que és un arbre petitó,
que és com un bebè d'arbre,
però que té vida,
posa la música
en un radiocasset
que baixen ells allà
per donar-se ambient
mentre estan treballant,
saps com els paletes
que posen la música?
Posa igual.
I els mecàni.
I clar,
i mentre hi ha ratllos
i centelles
per allà al mig,
és que la música
quadra perfectament
a mi això m'agrada molt,
a mi això m'agrada molt,
les pel·lícules,
el quadre,
la música,
el Baby Driver,
exacte,
aquest rotllo m'agrada molt.
Mira-t'ho,
perquè és que jo vaig filipar,
vaig filipar,
i una de les escenes,
que és un enterrament,
i que toquen
el Father and Son
del Cat Stevens,
és que s'acaba la llàgrima.
A més,
surt,
hi ha dos cameos,
no diré quins,
un és molt evident
i l'altre és que dius
anda ja.
Mare meva.
I ja està.
Molt bé,
doncs ve la película.
Jo la recomano.
Mira que la primera
no em va fer massa el pes.
Els guartianes de la Galàxia,
la dos.
La primera no em va fer massa el pes,
però aquesta,
ho haig de ser a teta.
Mira,
vas a primera,
però a la segona.
Sí, sí, sí,
però la primera no em va fer massa el pes,
però aquesta segona
vaig al cocinar.
Seria un altre directe,
imagino,
doncs ara no ho sé.
No, no, no,
però és un altre concepte
i potser és una altra idea.
Molt bé,
ens queden 30 segons.
El just per dir això,
molt bona nit a tothom, no?
Fins la setmana que ve.
Però cada dia
estem en pleno també
i ara vinga.
Exacte, seguríssim, seguríssim.
Adéu, adéu, adéu.
Adéu, adéu, adéu, adéu.
Adéu, adéu, adéu.
Ara escoltes ràdio d'esperm,
sintonitzes ràdio d'esperm.
Aquí a mostra,
a la cuofiar, adéu, adéu,
d'illionsعون,
di modernidade.
Vim.