al programa Talismà de la Ràdio.
Dissabte busquem la victòria de l'Embol,
que se la juga si vol aconseguir la permanència.
Aquest dissabte a partir de dos quarts de quatre de la tarda
busquem la permanència, busquem seguir sent el Talismà de la Ràdio.
Comencem un dijous més a Babilònia.
Avui estem amb la grata companyia de la Rosa Alcalà.
Què tal? Hola, molt bona tarda.
Molt bona tarda, com estem?
Tot bé?
Molt bé, sí, fantàstic.
Aquí, encantada.
I del Jaume Vidal?
Em pensava que anaves a dir el no tan agradable, però bé, no, no, queda bé.
Anava a dir honorable, però havien dit els honorables, jo crec que estan una miqueta.
Per això ho dic, com es passi per aquí, veràs.
Molt bona tarda.
Molt bona tarda a tothom.
Us parla el Xesco Ramos.
Vull dir que el que sempre està aquí darrere de la peixera, que ningú l'estima...
No, clar.
No, és que ningú l'estimi.
No.
Sóc com el Calimero.
Sí, ja saps que sí, ja saps que sí.
T'ho diem sempre, i per Antena també t'ho diem.
Moltes gràcies, clar que sí.
Doncs avui tenim un programa dedicat a, bàsicament, a la literatura, i en concret a la poesia,
cosa estranya, perquè sempre parlem de novel·les, oi que si, Rosa, i avui ens hem tornat...
A la poesia no ens dediquem gaire i...
No, i és molt maca, és molt maca, i tant que sí.
Parlem de la poesia, parlem de Miquel Martí i Pol.
Una miqueta ha pujat de to?
Una miqueta, no, però amb molta sensibilitat, no, és molt delicat.
Fantàstic, però re, ho farem.
Ho farem així.
El Jaume es parla també, es llegirà dos articles, molt interessants, que ens ha dit que els té per aquí a sobre.
el Jaume i els seus papers, em sembla allò dels papers de Panamà, que estàvem...
No, exactament, no té res a veure amb la cultura, eh?
No tens comptes a Panamà, Jaume?
Bueno, m'ho haig de mirar encara...
Ara ho dirà aquí, ara ho dirà aquí, en públic, com que no...
Ara com que estigui, o què?
Home, no, no, no, no, no.
Els dissendres de l'agència tributària estan parlant.
Mira, et sembla que de papers...
I la nostra també...
Exacte, vull dir...
En tot cas, som papers d'una altra mena, no?
Els papers sí que en té, sempre, eh?
Exacte.
Aquí sí, d'això sí.
Tenim factures, tenim moltes coses que pagar, això sí, bàsicament.
Vull dir, i hipoteques, vull dir, si tinguéssim papers a Panamà no tindríem hipoteques.
I coses d'aquestes rares, eh?
Això està claríssim.
Doncs jo si t'haig de dir la veritat, hipoteques no, eh?
Estaríem empaparats.
No, no, no, no.
Bé, bé.
És que aquestes dades si tens hipoteques ja pots plegar, eh?
Perdona, jo plego el 70 d'hipoteca, eh?
Calla, eh?
Vull dir que...
Però jo tinc més del 70.
Bueno, tu tens menys...
Ah, 70.
Tu tens menys de 70.
Tu tens menys, Jaume, no?
No, no.
El 2070.
No t'hi posis anys, home, que això no s'ha de fer.
Que no, que no.
Molt bé.
Parlem de cinema, molt de cinema, parlem de pel·lícules que sobretot han estat vinculades als Òscars,
també als Goya, encara i tal, el Renacido, Nadia Quiera la Noche, el Viaje de Silmaria,
una pel·lícula que sembla que és maleïda, perquè hem pogut comentar-la moltes vegades
i mai l'hem pogut comentar, avui la comentarem.
Portem mig any per intentar comentar aquesta pel·lícula, eh?
Jo la vaig veure, sí, que vaig un comentari, però a mi és aviat...
Sí, exacte, per ben dir, a veure si la veiem tots, no, i la comentem, no?
Una mica, doncs, per sobre.
Parlem també del Deadpool, que sé que el Gemma s'ho va passar pipa.
Jo sí que m'ho vaig passar pipa, veient Deadpool.
I una cosa que es diu Eisenstein en Wajanuato, que ja explicarem, que és el Peter Greenaway.
Dic que és una cosa, però dic amb el set de la paraula, eh?
No hi ha que no ho veig malament.
Jo t'haig de dir la veritat, jo el Greenaway sempre m'ha semblat una exageració tan gran, tot,
que fins i tot em treia, eh?
Vull dir, no he pogut mai...
És un malparit, parlant clar.
Les coses són com són, sí.
És un maleducat, és un transgressor, i ara donant explicació al respecte.
Com el Deadpool, veig.
Sí, exacte, per això li he unificat Deadpool amb Peter Greenaway, que ja això pot ser com que ho podem reventar.
Queda clar que ho fas per això.
I també, si tenim temps, de Rosa ens parla de Herr, també, que és un clàssicote, eh?
I el Gemma ens ho parla de la vaquilla, em sembla, no?
Sí.
Perquè és una pel·lícula.
Bueno, a mi em va sorprendre, eh?
Hi ha coses a dir, eh, d'aquesta pel·lícula.
Doncs mira, viatjarem als 70s, 80s, amb aquestes pel·lícules, que val la pena.
I si hi ha temps, parlem d'Otxa Pellidors Catalanes, Tets i Comida.
Bueno, i això, ja ho deixarem per la setmana que ve, però, bueno, aquestes coses que és el que diem, no?
És una pel·lícula, això, d'Otxa Pellidors Catalanes.
Sí, la segona part, d'Otxa Pellidors Bascos.
Sí, ja hem fet tant.
Teniu tant d'èxit, o...?
Bueno, sí, ha tingut el seu èxit.
A mi em agrada més la catalana, és que era dels Bascos, eh?
Sí.
Em va fer les gràcies, sí.
Perquè són la Rosa María Sardà i Alberto Romero, i, bueno, tenen la seva gràcia.
Bueno, t'has de riure de tu mateix, de aquestes coses, no?
I de la situació, i tal.
Ja ho explicaré una miqueta, si ens donarà temps, i és una setmana que ve.
I també de Rosa es parlarà d'una cosa de la Filmoteca, que és una cosa així com gaudir de l'art, no sé com he vist això.
Sí, per amor a l'art.
Per amor a l'art, no?
Per amor a l'art.
Molt bé, Rosa, doncs, parla'ns de poesia, estimada Marta.
Ai, començo jo.
Vinga, vinga, sí, sí.
Bé, no, bueno, és un llibre, que és el títol que li han posat aquest llibre de poemes de Miquel Martí Pol, estimada Marta.
De fet, és un recull de tres grups de poemes, un que es diu Set poemes d'aniversari, de fet són set poemes, un altre que és Cap Foguer i l'altre que és Estima de Marta.
Són tres reculls de poemes que són de diferents etapes de la vida i de l'obra de Miquel Martí Pol, que estan molt lligades a l'evolució, a la seva situació personal i a l'evolució de la malaltia.
Ell tenia una esclerosi múltiple, li van diagnosticar, i amb això va ser determinant, per suposat, a la seva vida i a la seva obra, totalment.
Aquell tancament, aquell no poder valdre's per tu mateix i haver de començar a dependre, com ell diu, és que d'un dia per l'altre et canvia la vida totalment
i totes les expectatives que tu podies tenir o tots els projectes que tu podies tenir, és fer taula nova, esborrar tot i començar com si comencessis de nou.
Amb una gran lucidesa, això sí, perquè ell sempre ha estat molt lucid, i bueno, és agafar-se de les coses que encara sí que podia fer,
en comptes de lamentar-se de les dificultats i de les impossibilitats que se li presentaven,
anar agafant tota la part positiva, totes les qualitats que encara podia desenvolupar, com podia ser el llenguatge, la poesia, tot això que el xiqui ho podia fer,
escriure, escriure sobretot, tot això confinat allà a la casa, que tampoc podia sortir gaire.
Ell diu que hi ha un moment, perquè és interessant, volies dir alguna cosa, Jaume?
Sí, però primer tu, vull veure com ho fas per aprendre.
No, no, no, encara no, és que volem llegir algun poema.
A veure, ell diu que, però és interessant el pròleg, perquè ell mateix, bueno, hi ha un altre autor que li fa una mica de pròleg,
i és una persona, crec que deu ser professor de llengua i literatura, perquè fa una mica de pròleg, d'explicació,
i després fa com unes pautes a nivell didàctic, no?, per com treballar aquest poeta,
s'estudia al batxillerat, no sé si és a l'ESO o al batxillerat, s'estudia, eh?
Clar, ell explica una miqueta el que és si tenen rima, si no tenen rima, una mica la part més d'estudi, no?, del poema en si.
Aquest senyor diu, mira, val la pena, el Pere fa res, però després, quan ja comença el recull d'aquests poemes,
el propi Martí Pol fa també el seu pròleg, i això sí que també és interessant,
perquè és quan ell explica llavors aquestes vivències personals i com les...
Com s'accent, eh?
Exacte, com fa aquesta comparació o aquesta similitud entre la situació de tancament que ell patia
i també a nivell sociopolític el que s'estava vivint a Espanya, perquè eren els anys 70,
que era encara tot el tancament de l'època franquista i tal, eh?
Llavors és una miqueta com un paral·lelisme, seria, d'acord?
Llavors, bueno, el primer recull, que és set poemes d'aniversari, són set poemes,
tots ells tenen, espera, ara dic una mica de memòria, el mateix número de versos,
i cap d'ells té rima, però en canvi tenen una sonoritat molt maca.
Mira, us llegeixo per exemple dos d'ells, que són molt curtets, però ja veureu quina sensibilitat que té el Miquel,
tenia Miquel Martí i Pol, no?
Un es diu, el número dos es diu, set primaveres sense flors ni ocells,
així també pot escriure's la història.
No desertar el silenci deu ser l'única manera d'assumir-lo i enriquir-lo,
i ara no hi ha desordre ni sorpreses,
els mots flueixen lentament i clara,
i el bosc és dens i acollidor com sempre.
alçant els punys pots percudir la lluna,
per exemple aquest.
O un altre, que és també d'aquesta part,
el quart diu, no te'nueguis amb records,
set claus barren set portes,
saps prou bé què hi ha darrere cadascuna
per tornar-hi amb el pretext d'anyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda,
i aquest que puc clar de balaix desveia,
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets,
el fons obscur de qualsevol butxaca,
que no t'esclogui el vent dels seus combats,
ni la mar dels seus osis.
Per currar-te de nou la pell,
hauràs d'obrir finestres,
no sentis massa pietat de tu,
llença les claus i apren-te més encara.
Bueno, està molt bé,
no tinguis pena,
no tinguis ni de tu mateix,
ni visqui de l'enyorança,
mira sempre cap endavant,
mira cap al futur.
El segon recull es diu,
espera un segon,
capfoguer,
d'aquest us legiré un,
que també és una miqueta el que a mi m'ha agradat més,
sempre passa,
no saps per què,
n'hi ha algú que o no sé,
o t'identifiques més,
o pel que sigui,
doncs mira,
el veus que t'ha...
Aquest diu,
a trenc de pell i a trenc d'ungles i dents,
retruïn la veu,
sense dir res,
suspeso la densitat dels mots,
la consistència.
No n'escriuré ni un que no em complagui profundament.
Els mots són el relleu d'aquest paisatge estricte que dibuixo,
i han de ser plens,
suggeridors,
compactes.
Cal que si mai algú s'hi aventura,
com ara jo,
no es perdi per camins massa intrincats,
ni el véns i la desesma.
No confegeixo signes,
desplicent,
en cada mot,
m'hi jugo l'existència.
La profunditat i la...
Molt, molt, eh?
És molt maco, eh?
Que ell volcava...
Això ens servirà tot el programa, eh?
Avui, això.
Perquè això té moltes connotacions i tant.
Clar.
I després ja és estimada Marta,
ja són poemes,
que ell ja comença,
que clar,
diu,
jo què puc fer?
Puc sentir?
Em queda el llenguatge?
Em queda el desig,
també?
Quan ell hi ha una mica...
Clar,
són totes les fases d'acceptació de la...
No, d'acceptació,
o d'adaptació a la malaltia, no?
Adaptació és millor.
Adaptació, exacte.
Sí, adaptar-se a allò que et pertoca
o que et toca és el que cal.
Exacte.
I els sentiments o les emocions
que encara pots sentir,
doncs, bueno,
explorar-les,
que és el que ell feia.
Bueno, jo no sé si era una experiència real
o realment era,
doncs això com la imatge de la dona,
que en aquest cas és Marta,
la Marta,
el nom de la Marta,
de la dona,
que ell ho posa,
surt a tots els poemes,
i és com una relació amorosa,
eròtica també,
amb aquesta persona.
Llavors fa una descripció,
però jo trobo que és molt delicada
i molt elegant,
d'acord?
I, bueno, una miqueta,
doncs,
totes les fases de la...
De la gesta o de la gesta
o de la relació amorosa, no?
Amb el seu cap,
però que perfectament pot ser una relació, no?
Experiència viscuda, no?
Jo, clar,
com que ell s'adreça com una dona
o parla d'una dona,
jo li deia al Jaume,
que et sembla,
si la lleixes tu,
perquè, clar,
amb una veu de dona,
que ell també pot quedar molt bé.
Mira,
la setmana passada jo parlava
de la pel·lícula Carol, no?
Però, bueno,
pot ser que com que ell,
igual la Jaume fa més de Martí i Pol, no?
Quin?
El segon, eh?
Per exemple, el segon,
i a partir d'aquí ja,
si tu vols llegir alguna cosa més.
Diu,
aquests profuns silencis,
plens de tu,
aquests silencis clars i bevaments,
tan plena de tu,
que hi ha tot
i és sobrer,
aquesta solitud,
sense després que compartim fins a esgotar-me els sons,
fins a esgotar-ne els sons, ara.
Aquesta quietud que vulnarem apenes amb els ulls
o bé amb les mans,
és un projecte i un acompliment, Marta.
L'embruix de tu
m'ha tan sotmès
que ja ni em dol la vida que no visc
i em perdo amb tu
per llocs inconeguts, exacte.
i no hi ha espai
entre el teu cos
i el meu.
Arribarem al cor de l'espiral,
ponts a través,
sense temor del vent,
mars a través,
esperonats pel foc,
boja com jo,
m'escoltes
i somrius.
Tots els camins
són bons
per fer camí.
És curiós
de quina manera.
És maco, eh?
La veritat és que...
Molt elegant, eh?
Molt elegant, molt elegant.
Sí, sí, sí.
Quan ho dius,
vulguis o no,
ho dirigeixes amb algú, no?
Clar, clar, evidentment.
Algú que vulgui escoltar, potser.
Bueno, això...
Exacte, ho diria.
Podria ser.
És un missatge,
possiblement,
evidentment,
en el cas de...
va adreçat,
evidentment,
a aquesta Marta, però...
Aquesta figura,
no sabem si és platònica,
si és real,
si realment
estava enamorat...
Jo això fins aquí
no ho he investigat.
Però la poesia és universal.
Però és que no trobo
que sigui rellevant,
tampoc, no?
És el sentiment
que en aquell moment
tenia...
Exacte.
Com podia expressar-ho,
no?
Expressar aquest desig.
Estic viu, soc viu,
puc desitjar,
puc estimar,
puc...
Que maco.
Puc sonar,
puc escriure,
puc fer valdre la paraula,
no?
Els mots.
Per això ho deia
en aquell vers
que jo he llegit,
aquest poema,
com acaba, no?
En cada mot
m'hi jugo l'existència.
Molt bé, molt bé.
Bueno, un descubriment,
no, Martí?
És que quan recites
un poema,
gairebé a cada mot
també t'hi jugues
l'existència,
eh?
Perquè si no te'l saps
prou bé...
Hem fet una mica
així d'improvisació,
no?
Sí, sí, sí.
Molt bé, Jaume.
És que la veritat
és que el llum...
És un rapsó d'aquí,
fantàstic.
No, però el llum,
si no ho veies més bé...
Sí, l'invidació de l'estudi...
El que passa és que
aquest llum, no?
I no...
A mi no m'arriba.
No m'arriba.
És una miqueta així.
És una miqueta de mal.
Molt bé.
Sí, si de cas
el que podem fer, Rosa...
Estimada Marta,
estimada Rosa.
Clar.
Sí, sí.
Per què no?
Evidentment.
És que jo em dic
que la poesia és universal,
és a dir,
encara que estigui adreçat
a qualsevol persona,
tu aquest poema el pots...
Bueno, els famosos poemes d'amor,
que sempre ha escrit algú
i llavors tu li desitges
a la teva estimada
o a qui sigui i tal,
a partir d'aquí
agafa un altre significat,
un altre contingut,
o una cançó, també,
que a la fi de cap
no deixa de ser un poema,
un poema cantat,
no?, en mal fons, no?
Però amb les cançons,
a vegades saps què em passa a mi?
Que és més la música
que no pas el...
La lletra.
La lletra.
És curiós.
Però hi ha lletres meravelloses, eh?
És clar, però vull dir
que jo sempre que...
s'ha massa sublimat,
per dir-ho d'una manera,
d'alguna cançó,
és més el ritme
que no pas la lletra.
També, no, clar,
perquè és que pot ser de pèr,
però hi ha lletres
que són meravelloses, no?
Vull dir, ostres,
el Serrat,
o el Paul Alborán,
fins i tot, no?
Hi ha temes, no?,
que dius, bueno, no?
Jo recordo cançons
d'un grup que es deia
Person dos Implicados, no?,
que tenen unes balades meravelloses.
Hi ha una cançó que es deia
Cuando quiero sol.
També me'n recordaré.
I és això, vull dir,
estàs aquí cuando quiero sol, no?
Vull dir,
és a dir,
el moment que tu vols
tenir una mica d'escalfor
és que aparegui aquesta persona
i que estigui al teu costat.
Em sembla preciós
el concepte, no?,
de Cuando quiero un sol
creo que seas envilado, no?,
perquè em dones escalfor.
És genial.
Molt maco, molt poètic.
Exacte, molt poètic.
I era una cançó,
una balada preciosa
i a sobre poètica.
I jo, ostres...
Sí, era l'època de Sol i Jiménez
com a cantar,
com a solista.
Sí, era l'època dels anys 90 i pico, no?
A mi?
Sí, sí, m'agrada molt,
m'agrada molt també
a les fotos implicades.
A mi, si em permeteu,
amb la llarga experiència
de viure amb una persona estimada,
no?, i tal,
vull dir,
el que és cert
és que amb el temps
van canviant, no?
Vull dir,
per exemple,
si agafo aquest poema,
arribo a casa
i l'hi llegeixo,
ja ho veieu.
Què li ha passat aquest ara?
Com és, com és?
Ja, ja,
ja he vist la intenció,
però anava.
Clar que sí.
Sí, però...
Com deia el Cisa,
no diu,
cal que neixin flors
a cada instant.
Podem llegir un poema.
Clar que sí.
No hi vindiques, això.
Clar que sí,
un poema,
una flor,
una galanteria...
Provem-ho, Jaume.
Ei, però jugues parts,
ha de ser mútu, això.
Jo us puc assegurar
que segons quines coses,
segons quines alçades,
et miren així,
m'ho dic.
Tens les opcions?
O que digui,
ai, mira,
o que digui,
Jaume,
vinga,
acaba la sopa.
Acaba, jaume.
A sopar.
A taula.
Vinga, va, anda.
Hi ha un dit, no?,
que diu, ara ja em poso una mica.
No, a taula hi ha llit.
El primer crit.
Tontaries potser no,
però jo ja ho sé,
que m'estimes,
i jo també t'estimo tu.
Clar, clar.
Però, clar,
això per tota la gràcia, no?
No cal dir-ho, no?
No cal dir-ho, no cal dir-ho.
Jo crec que sí.
Bueno, mira,
això cadascú sobre caràcters,
sobre caràcters ja...
Som-hi.
que marxem per los cerros de Uribe.
Jaume, parlen...
No, però això s'esqueia, eh?
Sí, sí, no, i tant, i tant.
L'esperiatge és un grau.
Que has d'anar que sé.
Parlen d'aquests articles que...
Aquests dos articles,
que vols dir que toqui això després del que estem parlant.
No, em va fer gràcia perquè hi ha una cosa que a mi em va sobtar molt,
i és veritat,
quan es va fer la pel·lícula Terminator,
la veritat és que em va sorprendre molt favorablement aquella pel·lícula.
La primera?
Sí, bé, vull dir, les altres no tant, esclar,
perquè ja ho saps.
Però la tercera és que la veig.
Sí, no,
és que no és que no estigui bé.
Jo estava parlant ara de la sorpresa
de posar allò del viatge en el temps
i, en definitiva, canviar la història, no?
I, esclar, doncs, això ja ho va fer el...
Qui era aquell?
Bé, el Forcòpola, no?
Era? Sí.
El Forcòpola ja ho va fer.
Sí.
El viatge?
El viatge?
El viatge al futuro?
No, no, no.
No, diu viatge en el temps.
Viatge en el temps ja ho va fer.
El que passa és que no anava amb cotxe
ni hi havia un cotxe que...
Que treballava al temps,
darrere del temps.
Sinó que era una xicota,
que era aquella...
Carlin...
Carlin,
com se deia aquella noia?
Bueno, una que ja té molts anys ara.
I bé, era una noia que agafava una dimensió
i en definitiva es trobava a l'època
que els seus pares s'han de conèixer, no?
I llavors, ella, d'una manera o altra,
va parar quan els seus pares es coneixen,
però no s'avanien massa
i el cullerà, que a veure si no naixeré jo ara aquí.
Ah, i per intentar d'alguna manera...
Bé, arreglar-ho, no?
Clar, i la feina que té per arreglar-ho.
Sí, sí.
Això és el còpola, això?
Això, el còpola, crec jo.
És igual, de tota manera ja la buscarem.
Ja la buscarem.
I aquella pel·lícula ja parlava d'això.
Però, esclar, agafar un Terminator
amb tota aquesta violència que hi ha, no?, i tal,
i llavors, doncs, escolta,
a mi em va quedar una impressió molt forta
i dir, carai, si això fos possible,
moltes coses farien.
Per exemple, si hem votat un partit i guanya,
com, per exemple, els nazis, suposo,
que quan van votar Hitler i tal,
doncs, esclar, vull dir, cadascú dels que va votar
potser s'ho pensarien actualment
perquè la desfeta que va provocar.
O sigui, en aquest sentit, ho volia dir, no?
A veure si pots intervenir des del present,
a veure si pots tragedar-te al passat
i intervenir d'alguna manera, no?
Això mateix, sí.
Perquè repercuteix en el present.
Però ja no només en beneficiteu
què és el que passava en aquella pel·lícula.
No, ja com a bé comú, no?
Vé de la humanitat o de la...
En definitiu, aquí també parlen
d'aquest bé comú, no?
I llavors, esclar, em va sobtar molt
perquè vaig llegir i vaig dir,
hosti, parla de Terminator, això és cinema.
I vaig agafar l'article, que és del Joan Rueda,
i diu, Terminator ja és aquí.
I el que fa aquest senyor
és posar-nos en contacte amb Terminator
com un element que, en definitiva,
pot arreglar coses que, si tu ho fas personalment,
doncs corres un risc enorme, no?
Per exemple, un avió com aquest, diré jo,
com el de...
com el del Stanley Kubrick quan va anar a tirar
la bomba atòmica, no, eh?
Vull dir, l'avió que...
Ah, i no l'aguei.
Eh?
I no l'aguei.
I no l'aguei.
Això.
A l'avió que va, sí.
Exacte.
Sobre el Japó.
Això mateix.
Vull dir, llavors, esclar,
el Terminator ja és un element que es dirigeix,
com els cotxes teledirigits i tot això,
es dirigeix des de qualsevol punt, no?
Mentre hi hagi un apropament tal.
I llavors el que diu aquest avantatge,
que són els drons, en definitiva,
és que l'any 2009 han mort més de 3.000 persones,
des de l'any 2009, no?
Què vol dir això?
Vull dir que els drons, aquesta capacitat d'anar
no en el futur, ni en el passat,
sinó fins i tot en el present,
el que acaba dient és que això resol
moltes d'aquestes constants
que dins de la guerra es poden utilitzar
sense risc que les teves files es vegin marmarres, no?
Vull dir, allò, d'allò.
I em va sobtar de la manera que ho barregi
i com combinen elements.
Al cap i a la fi això no deixa de ser poesia,
també.
Esclar, fer-te pensar en una cosa, en una pel·lícula,
que tu allò t'ho passes bé, com el Dipol,
que després ja en parlarem,
i llavors analitzes què és Dipol i dius,
a veure, oi?
Sí.
A veure.
Anem a parar amb el Dipol ara, ja que...
Vols que parlem del Dipol?
Clar, perquè és que després, això...
Mare meva.
Buah.
Ja podem enllaçar, ja.
Jo si vols t'enllaço, eh?
Però ara li hem esparda, eh?
Vull dir que no.
És igual.
Bé, doncs, bueno,
el Dipol és una pel·lícula d'un senyor que s'hi ha dit Miller,
que és la primera vegada que fa una pel·lícula,
tot sigui dit, que és una pel·lícula nova,
i ens presenta un d'aquests personatges de la Marvel,
no?, un dels personatges que, bueno...
És aviat de secundari, oi?
Sí, és un secundari, bueno, van fer els seus còmics,
l'únic que, clar, hi ha tants personatges de la Marvel
que al final, bueno, queda fora dels quatre fantàstics,
que seria una mica aquesta línia més potent,
i aquest és un personatge, bueno, doncs,
és l'antiheroi, entre cometes, no?,
és una persona que pateix, per un costat,
una sèrie de qüestions per convertir-se
amb un superheroi, però a un costat, vull dir,
perquè resulta que és un nano jove
que li diagnostica en un càncer terminal,
se li fa una sèrie de històries,
una mena de mutacions vinculades
amb aquestes persones que estan al límit de la seva vida,
i a partir d'aquí, doncs, el reconverteixen
en una mena d'ésser amb unes capacitats, no?
Però, clar, ell ja de principi ja era una persona malparlada,
vull dir, protestona,
i llavors no sap els límits, no?
que seria un heroi, un superheroi,
per tant, aquests límits del superheroi
es converteixen en el personatge contrari, no?,
des del meu punt de vista,
perquè de tot, vull dir, d'Itacus,
de, bueno, el que et puguis imaginar i més, no?,
vull dir, una persona desagradable
amb l'aspecte que li està dient a la gent
que mati en comptes de salvar-los,
per exemple, el del taxi, l'hindú aquell,
li diu, sí, sí, mata-lo, no sé què li diu, no, no,
vull dir, que juga com a dues vessants, no?
Bé, és un personatge
que crec que s'hauria d'analitzar,
i en aquest cas sí,
dins dels diversos superherois,
com Batman, Superman i tal,
que més o menys ja els coneixem,
aquest, jo crec que té una problemàtica...
Aquest ha nascut, per dir-ho d'una manera...
Ja hi era, però ha acabat de néixer, no?
Exacte, ha acabat de néixer,
però segueix sent tan irreverent,
tan, bueno, com seria una persona,
bueno, responsable fins a un límit,
però ell abans d'arribar a aquesta línia
amb la seva dona,
eren com bastant clars,
parlant i dient les coses,
i comentant,
i per tant ell no canvia el seu caràcter.
I a partir d'aquí, doncs, bueno,
com a sort de té poders,
doncs, bueno...
El que passa...
Té la capacitat de que no el maten,
és immortal.
Saps què passa?
Jo crec que...
Si pot anar fent l'2001,
que no li passarà res a ell.
És a dir, si es talla una mà,
és com una serrantana,
li surt la mà nova, una maneta.
Es regenera.
Es regenera.
O si fan un tret i tal,
doncs també se li tapa.
Ostres, sí, això és com un Terminator, sí.
És com un Terminator.
Clar.
A mi el que em va sobtar,
diríem, d'aquesta pel·lícula,
és amb la frescor que tracten...
Aquesta manera de parlar malament
amb la intenció de fer molta gràcia,
i llavors diu,
és un tio molt simpàtic.
No, jo crec que és un poca vergonya.
És un poca vergonya, clar que ho és.
Llavors, si aclarim matisos d'aquests,
a mi em sembla molt bé que es vagin aquestes coses.
Però no, és que a mi em cau molt bé, per exemple.
Bueno, a mi em cau bé
perquè jo soc una mica canalla,
amb aquest aspecte.
Clar.
S'identifica una mica.
No, no, no.
Però no, ja ho m'entenc.
Vull dir, a mi, és a dir,
jo he d'haver una altra de Superman,
una altra de Batman,
que han fet 500,
em sembla molt bé.
És que si posa bé, no.
No, clar, no, no,
poso a sèrio, poso a sèrio.
No, no, poso a sèrio
perquè a mi aquest tipus de personatges,
a mi em molen.
Com se't digui,
em dóna sensació...
Em dóna bon rotllo, no?
Sí, no bon rotllo.
No espai jo si vagi per la vida d'aquesta manera,
perquè no,
soc tot al contrari.
Però em refereixo que una miqueta
veus una...
És a dir,
és un heroi diferent.
I aquesta diferència,
a mi m'agrada.
És com ja parlarem després de Peter Greenaway.
És un director diferent,
és un director que t'insulta,
que et diu coses,
que t'està gairebé...
I a mi m'agrada.
A mi considero,
però no perquè sigui masoca,
ni molt menys.
No, per la provocació, no?
Exacte.
O per l'element d'originalitat, no?
Però a tothom ens agrada una mica de provocació.
Hi ha límits, evidentment, no?
Hi ha moments que dius,
això t'estàs passant quatre pobres.
Però a mi em sembla que el dit pur és molt divertit.
Ara és un...
poca vergonya i és un...
digue-la per la que vulguis.
I ja parlem de Peter Greenaway,
que també té molta mala baba.
Ho lligo, ja no.
Ja ho lligo, també.
Jo vaig lligant, aquí,
i al final, bueno...
No, a veure,
el Peter Greenaway ja el coneixem.
És un home que és un gran...
per mi és un gran director,
a part de la conya, eh?
És un home que es vincula sempre
amb la British Council i amb la BBC
perquè fa obres,
vull dir,
s'han considerat obres d'art,
les seves pel·lícules,
encara que veiem,
estan dins la línia de les obres d'art de la BBC.
Perquè té moltes coses
a banda del que t'està explicant.
Va tenir una època,
crec jo,
molt, molt matemàtica.
Aquest home és matemàtic,
no ho oblidem mai.
És un home que és perfeccionista
amb el que serien els enquadraments,
és simètric,
és minimalista quan vol
i és súper recarregat quan vol.
És a dir,
és una persona que domina
el món de les arts perfectament.
El cocinador de la drona i la amanta
i su mujer
és una constant natura morta.
És un homenatge
a les natures mortes del barroc.
Aquest home
ha fet,
abans d'aquesta
que parlarem ara,
que és Eisenstein en Guanajuato,
és que no és complicat.
Déu-n'hi-do.
Què és Guanajuato?
Perdó,
si no és...
Ara ho explicarem.
És un poble de Mèxic.
Val.
Ara ho explicarem.
Ja és una bona mica,
però...
I és molt maco,
perquè les imatges
és molt colorit.
És un poble d'aquests que...
No és el que és cert,
no?
No és el que és cert.
El devia buscar
i el va...
Sí, bueno...
El va a buscar, suposo.
No, però perquè
té que veure amb Eisenstein
amb el que seria
el director de cinema,
amb Sergei Eisenstein
de Corazón Potent,
quin que va estar allà.
No és que ell s'inventi,
és una història real, això,
el que ell explica,
però bé,
amb la seva línia.
Però, insisteixo,
i és un personatge,
vull dir,
ara no fa gaire,
ha fet una trilogia
dedicada a Rembrandt.
Directament.
Ha fet la Ronda de Noche,
que és un quadre de Rembrandt,
en fet,
no me'n recordo ara,
el pelí que no golsic
i no sé què més,
i l'altre era
també un altre de Rembrandt,
no?
I ha fet una trilogia
increïble,
absolutament densa
i complexa,
però amb una capacitat
de crear-te quadres
amb el cinema
meravellosa.
Ara,
és el que diem,
però és provocador.
Això s'ha estrenat?
És que s'ha estrenat
de forma molt concreta.
Jocs molt determinats,
i algunes no es tenen allà.
Aquesta l'última
del pelí que no golsic
i tal,
jo l'he vist en anglès.
No l'he vist en castellà,
ni en català,
ni en cap manera.
És que a més,
ni en traducció,
ni en subtítols.
Però bé,
l'última proposta
d'aquest bon home
ha tornat una miqueta
a la normalitat,
entre cometes,
perquè també va fer
una trilogia molt complexa
que es deia
Les maletes de Tulsa Luper,
que allò era,
vull dir,
que no sé per on agafar-lo,
era de abstracció,
era,
jo crec que dins
d'una temàtica determinada
et saltava amb el temps,
amb l'espai,
amb tot,
i era complicadíssim.
Digues.
Deixa'm proposar-te
un punt
en el qual
segur que hi ha
una divergència,
però, per exemple,
en canvi,
Puro Vicio,
que per mi també
és una autèntica abstracció
sobre una cosa concreta,
sobre allò conegut,
probablement,
i el que estàs parlant,
no,
que no és conegut,
o sí,
és això,
no?
Suposo.
Jo crec que Puro Vicio
no és una abstracció,
és una pel·lícula etèria.
A mi se m'escapa.
Vull dir,
jo crec que una mica
va intentar això
el Thomas Anderson.
És una pel·lícula
que té molt a veure
amb el món d'aquella època,
les addiccions i tal,
jo crec que juga
i aconsegueix
que la pel·lícula floti,
vull dir,
suri.
Etèria, dius.
Jo crec que és una pel·lícula
tan etèria
que se m'escapa.
I no dic amb mala intenció,
ho dic que potser
té aquesta intencionalitat.
I en canvi,
el senyor aquest,
no,
que no se t'escapa.
El Greenaway, no.
El Greenaway
és molt complex
quan ell vol.
Però és molt complex
però no se t'escapa.
No, no, no,
en absolut.
És que no et pot escapar-se't.
És que no et deixi indiferent.
És un home
que no té cap vergonya
en nuar la gent,
en presentar-te-la
en primer pla
a uns genitals,
de cop i volta
agafar i tirar-se un pet.
És a dir,
és que, sí,
això és art.
Home,
és un art provocatiu,
és la provocació de l'art
de finals del segle XX.
A mi això no em fa mal.
No, no, no fa mal.
no fa mal.
A mi això no em deixa fora
una pel·lícula.
Ja, ni molt menys.
Però és una pel·lícula
que certa gent
no entraria en aquest joc.
I hi entra en el joc
de la naturalitat,
de tots els aspectes,
tant cinematogràfic
com físic
com de tot.
Llavors és un tio
que et torna boig
a vegades, no?
I això,
el que ha presentat ara
és una pel·lícula
que es diu
Eisenstein,
que és el cineasta
de Gora Fado Poten,
Kim Güell,
Gaioctubre.
El que es diu
que va inventar
el pla contra pla
o el que ve darrere d'un pla.
Exacte.
I és un gran muntador.
Feia uns muntatges
que era com no parar.
Em sembla que hi ha
duescentes i pico d'imatges
en un minut,
em sembla,
o dos minuts
de Gora Fado Poten,
una bestiesa.
El que diu que deia
és que jo ja ho feia així
però no n'éreig conscient.
No, no, exacte.
Jo buscava, jo buscava.
Llavors,
quan arriba el moment
que acaba de fer
aquesta trilogia famosa
que és
Octubre,
Gora Fado Poten,
Kim i Vaga,
que són la i Huelga,
que són les tres
són increïbles,
les tres, exacte,
són d'una potència
i d'una claretat
que dius, ostres,
també d'un i do.
Doncs aquest home
que era una mena
de personatge
molt excèntric,
que tenia,
bueno,
que no sabia
que era homosexual
però després descobreix
la homosexualitat
justament a Mèxic
i tal,
doncs quan arriba allà
va fer una pel·lícula
que es diu
Viva México.
O sigui que va trobar
la seva mitja tronja,
per dir-ho d'una manera.
Sí, sí,
va trobar un senyor.
O el mig cactus.
Sí, bueno, sí.
Ah, ja.
No, m'ho vol dir
perquè és a Mèxic,
no?
Allà el real
és el que hi ha.
Molt bé la reacció,
molt bé.
Per moltíssima gent
cactus.
Exacte, exacte.
Directament.
Directament, sí, sí.
I treus les punxes
i ja està.
Ja, ja, ja.
Bueno,
bé que el punxa l'altre
però bueno,
ara callaré,
ara no seguirem.
Però bueno,
vinga.
Llavors agafa
i s'envalla
a fer una pel·lícula
que es diu
Viva México,
que es va estrenar
però retocada
per una altra gent,
d'acord?
I volia fer
una pel·lícula
d'aquestes connotacions
que passa
quan arriba allà
s'enamora
d'un noi
que es diu
Palomino,
no me'n recordo,
però es deia així,
que estava casat
amb fills i tal
però inicia
una relació peculiar
tots dos, no?
I està un any allà
i grava
no sé quantes
cents d'hores
de pel·lícula
però bàsicament
perquè s'enamora
i es queda allà
amb ell, no?
Llavors el que fa
és allargçar,
allargçar el tema
i bueno,
i és el que ell viu,
el que ell sent, no?
Va filmar bé.
Sí, sí, va filmar.
És aquella època
que es va a la vida.
Clar, clar, clar.
Ja està prolífic,
molt prolífic.
I llavors està ple
d'incertos,
de les pel·lícules
d'Eisenstein, no?
Que crea
el mateix muntatge
que ell genera
a la vegada
la seva relació
amb aquesta persona.
Vull dir,
és una pel·lícula
bueno,
quan vol és desagradable,
si cal vomitar, vomita.
És a dir,
que en refereixo
és això,
que és una persona
que et tracta
amb una claretat
al cinema
que dius,
tio,
és que doni-do,
és a dir,
que és això.
I a la vegada
és curós
amb la càmera,
gira molt perfectament,
t'enquadra perfectament
al llit,
amb les cortines,
amb tot.
Un elictista, vaja.
Exacte.
És una cosa
que jo crec
que se'ns escapa
moltes vegades,
el Gennady Way segur,
vull dir,
se'ns escapa,
però jo crec
que és un director
diferent
i aquesta diferència
per mi
és el que m'interessa.
M'agrada aquesta nit.
Molt bé.
Ha quedat clar, oi?
Sí,
Rosa,
parlant d'art,
parlàs de la filmoteca.
Sí?
Espera,
oh, sí,
cert, cert, cert.
Fem una mica de descans,
potser?
Doncs mira,
posem una cançó,
dos minutets,
perquè no és gaire llarga,
però també no la deixarem
molt més,
de Xabella Vargas,
La llorona.
He agafat aquesta cançó
perquè no fa gaire
ens ha deixat just
l'empreave,
que és una de les
mítiques,
les pel·lícules
del Modóvar,
i ja sabeu
que el Modóvar
estimava,
Xabella m'estima,
Xabella Vargas,
l'última pel·lícula.
Sí,
alguna, sí, alguna.
Exacte,
va posar
Volver i tal,
La llorona,
i ara em sembla
que per aquesta última
Julieta,
que jo no ho he pogut veure,
també utilitza Xabella Vargas
amb la banda sonora,
jo crec que és un,
és que aquesta dona...
S'ha de veure,
les típiques ja són molt bones.
Sí,
no, no,
s'ha de mena de dubte,
jo crec que...
És de les millors pel·lícules
de...
És que després
de Los amantes pasajeros
també...
I aquí va ser una punxada.
Allà va acabar,
home,
i punt.
Volia fer,
sí.
Allò era una comediota,
però comediota,
vull dir,
mai millor dit.
Molt bé,
doncs escoltem...
El què,
el què?
Digues,
home.
No cal buscar paraules suaves.
No, no, no,
exacte.
Igual que ha fet obres d'art,
doncs ha fet coses,
vull dir,
en aquest cas és el que diem,
és una obra fallida,
però bueno.
Com també el Woody Allen,
amb això d'Irracionalment,
que la vaig veure l'altre dia,
ja parlarem.
D'Irracionalment.
I no.
Com busca,
com busca el guió
per arreglar-ho,
eh?
Jo estava una mica desesperat,
pensava,
ja està bé,
no poden haver tantes coincidències,
ets Woody Allen, tio,
saps molt bé el que fas.
I com remata el final,
i em vaig posar molt nerviós,
vaig dir,
pim, pam, pum,
acabo.
No,
estic emprenyat amb Woody Allen.
Estic emprenyat.
Però bueno,
escoltem la llora una estoneta,
i ara ara ens parlarà
de la Filmoteca
i d'aquest Por Amor a l'Arte.
Mm-hm.

Todos me dicen negro, llorona, negro, pero cariñoso.
Yo soy como el chile verde, llorona, picante, pero sabroso.
Yo soy como el chile verde, llorona, picante, pero sabroso.
Ay, de mi llorona, llorona, tú eres mi ciunca.
Ay, de mi llorona, llorona, tú eres mi ciunca.
Me quitarán de quererte, llorona, pero de olvidarte nunca.
Salías del templo un día, llorona, cuando al pasar yo te vi.
Salías del templo un día, llorona, cuando al pasar yo te vi.
És que hi ha veus que tenen alguna cosa especial, eh?
Vull dir, aquesta veu desgarrada i trencada, no?, de la xabela.
Comunicava tant, era una cosa que se l'ha pres de punta, eh?
Podria fer-ho de la manera que voleixia.
Sí, sí, sí.
No tenia cap problema.
Exacte, exacte.
Jo ara quan veig el Lluís Llach allà...
Sí, fa una mica de nos, oi que sí?
Amb lo bé que feia...
Més que nosa, no, suposo que si l'han posat és perquè deu ser bàlid.
Però, bé, no...
Ja, però no...
Però canta, bé, bé, bé, bé, bé.
Clar, és el que has de fer, cantar amb aquella veu que tens, oi que...
El trobes com desubicat, no?
Clar, desubicat.
I fer una altra faceta, bé, no sé si això és una altra faceta de la persona.
Com el Xesco, per exemple, que té moltes facetes.
Jo ara estic descobrint...
Jo crec que sí, eh?
Ell no sé si...
Ara estic descobrint una altra faceta, la faceta de professor.
Ah, m'he entès que té moltes facetes, m'he entès.
Ai!
T'ho juro.
Vinga com dient, jo?
El Banc d'Espanya, s'han d'anar a canviar al Banc d'Espanya.
No val anar a Panamà.
Vale, vale, vale.
El Banc d'Espanya.
Vale, vale, vale.
I ells ven a la catalana, a l'espanyol, a la que tu vulguis, però a contribuir.
Directament.
Digue-li registres, com ho entendrà.
Registres, té molts registres.
Ah, sí, ho tens més registres.
Bueno, ara...
No, està fent de professor de l'art, aquí Sant Feliu.
Ai, perdó, a Sant Just també, que en gent està...
Fa...
Ara, actualment està fent...
Ho dic perquè és que jo m'he apuntat allà com a alumna, eh?
Bueno.
No, de debò que val la pena.
Sabeu que jo les coses, si no estan bé, no les dic.
Senzillament, me les callo i ja està.
Però si val la pena, sí que s'ha de dir.
A més, és molt didàctic, és molt amè.
Tota l'estona molt pràctic, també.
Passant diapositives, analitzant obres.
Ara, per exemple, amb el Renaixement, no?
Amb Leonardo da Vinci.
Després ja farem Rafael, farem Miguel Ángel.
Home, és impressionant, no?
L'art del Renaixement.
Val la pena, eh?
Val la pena.
És una cita cada dilluns.
Quines són, a veure, són tot això, eh?
Sé que fa més classes a més llocs, eh?
Però aquí Sant Junts, és això.
És el dilluns a Can Genestat, la tarda,
que és un horari que està molt bé, a més.
Clar, clar.
Ah, sí, m'ho vas trobar a Barcelona.
Ara me'n vaig a donar una classe, eh?
És veritat.
És veritat, és veritat.
És cert, que s'hem trobat.
Sí, sí, perquè el veiem sempre aquí d'ara de la peixera
i resulta que també surt de la peixera.
Sí, jo faig més coses que no surti de la peixera.
A part d'anar d'anar, ja no anem.
Es posa davant del públic com si...
Clar, clar.
Sí, sí, té allà els alumnes, allà entregats, allà.
Ah, ja va vejant, allà va vejant.
Les tenen controlats i controlades, clar, evidentment.
Sí, sí, sí.
No, no, hi ha gent molt educada també.
I participatius, eh?
Sí, sí, sí.
No ho n'hi do, eh?
Sí, sí, sí, els agrada, s'ho passen bé i tal.
Sí, sí, van preguntant, els agrada que aclaressis més coses.
Ara que has dit això de ben educades és molt interessant, també, no?
I sobretot no hi ha d'exàmens.
Sí, sí, sí, és el que diem, no?
Vull dir que no és que s'espatin allò que hi hagi un descontrol, ni molt menys, no?
Vull dir que t'escolta, n'estàs bé.
Aquí sí que hi ha mort a l'art, també, eh?
Aquí hi ha mort a l'art.
No, no, evidentment que sí, evidentment que sí.
Però, bueno, mira, és el que diem, no?
Estem aquí i ja ho sabeu, vull dir que ara potser ja portem dues sessions,
però, bueno, al setembre comencem i començarem amb impressionisme.
Ja us ho davanto, que ja segur que començarem amb Eduard Manet, amb Claude Monet, això,
Renoir, Degas, que també és una cosa molt maca.
Per tant, que ja ho teniu, ja teniu...
Sí, sí, aquests són xulíssims, les impressionistes, serà una goçada.
Que la gent s'apunti, a més no és gens car, perquè cada trimestre són 75 euros,
són 25 euros al mes, i és com...
La pena, la cultura no té preu.
Clar, i són com quatre conferències d'hora i mitja, vull dir que la filla cap...
Exacte, molt ben preparada.
Són molt raonables, amb molt de material, sí.
Bueno, s'agraeix.
Sí, sí.
Moltes gràcies, Rosa.
Ja està?
Vinga, va, patrocinando, xamones...
Xope Carmona.
Xope Carmona.
Oye, en Xope Carmona, que no va pagar un rollo aquí d'aquest, perquè, vamos...
Agraeix portarà un camió de xopet i què fem amb el xopet?
Jo m'estimo més un ibèric, no és per res.
També, també.
Un perniret ibèric ja estaria bé.
Allò com es diu l'ibèric, Tomasito, no com es diu aquell?
Hi ha un nom que és molt famós.
Bueno, ja fem més...
No, d'igual, ja em sortirà la paraula.
Sí, una estremadura d'alguna.
Sí.
No saps què estàs ara en el llibre d'Alba, tu?
Va, el què?
Què parla?
Vinga, no, estàvem parlant de per amor a l'art.
Tot això ha sortit pel tema de que...
Bueno, a la filmoteca també tenen molt amor a l'art.
Evidentment.
I li han posat aquest títol a una música de cinema i pintura, eh?
Que ja fa, ja fa des d'octubre que va començar.
Però, bueno, i ara ha caigut a les meves mans i dic, home, doncs val la pena
perquè encara queden tres o sis, sis o set sessions encara.
Molt bé.
I, bueno, és interessant, no?
És cada dimarts a les cinc de la tarda.
N'hi ha pel·lícules com, per exemple, Una vita accelerata de Giacomo Batiato.
És sobre la vida de Cellini.
Ah.
Bueno, la seva relació entre arte e inciglèsia.
Això és del Renaixement també, para del Renaixement.
Era un escultor.
Era escultor, joier, pintor i músic, eh?
Ben ben d'octubre.
També era polític i soldat.
Clar, era l'home del Renaixement.
Era el polifacètic, eh?
Exacte, exacte.
Que adonava moltes facetes molt registres, eh?
Sí, després, per exemple, el dia 19 faran, doncs, una que es titula Arena, a Can Norman Parkinson,
Jeremy Deller també, mit de classe d'articultura.
A veure, això parlen de la fotografia, eh?
A partir d'un fotògraf que va ser els que va treure els models de l'estudi.
Que hem de reivindicar la fotografia com una nova art.
Estic cansat de dir-ho, que val la pena.
O la pel·lícula, per exemple, la següent serà de Fritz Lang, la pel·lícula Les Tres Luces, el Dermi de Tot.
Aquest sí que és bo, eh?
Sobre l'expressionisme.
Sobre l'expressionisme.
La següent serà Il de Camerón, de Pasolini.
Buona, això.
Per parlar de Giotto.
Frivolité.
Per parlar de Giotto, del pintor.
El senyor Pasolini.
Després serà una pel·lícula del Bruno Wallheim, David Hockney, a Bigger Picture.
És l'evolució tècnica i personal del pintor que abandona Califòrnia, tot això.
Sí, l'hiperrealista, no? Aquest senyor que és hiperrealista.
I després, sí, sí.
Després, un altre que diu, sé que me j'ai envie, les mysteries.
És sobre l'ensenyament de l'art.
Ah.
Diu, i el caràcter irreductible de les interpretacions a partir de Giotto i el seu punt de vista.
L'ensenyament de l'art.
Ah, això l'hipertoca, eh?
Que és molt interessant.
Aquesta serà el dia 17 de maig.
Però és en francès o hi ha traducció?
No, serà bé això, home, és subtitulat.
D'acord, d'acord.
Perquè en francès jo tinc bastant peix, per no dir-hi mínim.
No, a la Filmoteca ho fan subtitulat, eh? No és l'institut francès.
Ah, d'acord, d'acord, d'acord, d'acord.
És la Filmoteca.
La Filmotec.
I una altra sobre Klim.
Dios.
Una del director, Simón Curtis, i es diu Woman in Gold.
Ah, sí, aquesta l'he vist. La dama d'oro, sí.
Doncs aquesta.
Aquesta l'he vist jo.
Però sobretot, a part de sobre Klim, però també sobre el robatori d'obres d'acord a l'època dels nazis.
És una pel·lículeta meravellosa, aquesta.
Sí?
Recupereu-la en DVD, eh?
Que jo no sé si la vaig comentar aquí o no, al seu moment, però és una pel·lícula meravellosa, eh?
Molt ben montada.
Que m'ha de que va, explica una mica.
No, és això justament.
És d'una família, no em vull equivocar,
que em sembla que està a la zona del Berlín oest, que és Jueva, evidentment.
És una família amb uns diners que té una de les obres més interessants de Klim,
que es diu la dama d'or, eh?
La dama d'oro.
I llavors, quan arriba l'espoli, llavors, evidentment, els nazis se l'emporten, evidentment.
Llavors parla de l'espoli nazi, parla de Klim, no parla, no parla.
Vull dir, parla, és a dir, d'obra en si mateixa, no?
Però, com a tal, i a més és una peça que té a veure amb la persona, que és un retrat,
que va fer Klim amb aquesta dona, que era Jueva, però tota aquesta història, no?
Però és una peça, és una obra, jo crec que és una pel·lícula tremendament correcta.
Vull dir, jo que dius, pel·lícula molt ben feta i que val la pena que l'a veure veieu.
No, com Dipul, vaja.
No, Dipul no és correcta.
És una altra cosa.
No és correcta.
Bé, deixem que una mica segueixi, que jo ja...
Oi vull parlar més.
Vinga, va, que et toca ja.
Sí, no, no, faré...
Jo sé que al Jaume no li agraden les pel·lícules que hi hagi molt de gel.
I ara li donaré dos en vez d'una.
Vull dir, parlarem del Renacido i de Nadie que era noche.
Jo de fred no vull.
I gel, i gel, i gel, i gel.
Fa molt de fred amb aquestes pel·lícules.
Sí, quant de gel.
Heu vist el Revenant, heu vist el Renacido, algú de vosaltres?
No.
Ostres, doncs...
Sí, val la pena.
Sí, s'ha de veure.
Fa una mica de mandra.
Home, i deu ser una mica d'angúnia també, no?
Allà, mig mort, i després que reviu i que no sé què.
i amb les ferides.
Bueno, és el que diem, no?
I l'os, que se'l menja.
Clar, lo de l'os és.
Bueno, intenta menjar-se'l.
Lo de l'os és...
Jo, com ho ha fet això?
Com ha fet això l'Iñarri, tu?
T'ho juro, vaja, és que dius, et faré un fill, de debò.
Amb lo bé que ho has fet, de debò.
És una bastisca que acabo de dir.
No, però és que és tan meravellós...
No ho matitzem, ara, eh?
No, no, però és que, de debò, com ha fet l'o de l'os?
Vull que m'ho ensenyi, que m'ho expliquin.
És un os de debò?
És que sembla, de debò.
És que és impossible...
Igual és animació per ordinador, coses d'aquesta, no?
Però és que, coi, han arribat a la perfecció.
T'imagines un os de veritat allà, jalant-se el DiCaprio, és, no?
El DiCaprio, mira què hi he vist, al Senyor dels Anells,
he vist quantitat de coses amb una qualitat...
Bé, això no ho sé.
He vist coses amb un nivell altíssim d'efectes espacials, no?
Però Peter Jackson va tocar l'imba dels efectes
amb el Senyor dels Anells, no?
I altres pel·lícules.
Però com ha aconseguit aquesta properitat, aquesta...
És que és increïble.
Bé, és un plantejament.
Estem parlant d'aquella zona incerta, que dic jo,
entre Canadà i Amèrica,
en una època en què encara hi ha els campaments dels indis, no?
Jo crec que estem parlant de la meitat del segle XIX,
però hi ha encara...
Els campaments vols dir les reserves.
Les reserves, volia dir, perdó, més correctes la paraula.
Jo crec que d'una per aquí, encara quan, evidentment,
s'estava... vull dir que hi era un país com a tal,
però encara hi havia zones com bastant descontrolades.
Estem parlant d'aquesta zona dels llacs, no?
Exacte, molt descontrolades dins del punt de vista dels imperialistes,
clar, evidentment, dels propis...
Que encara les volien explorar més.
Exacte, exacte.
I llavors, clar, lògicament els indis,
amb les seves diverses races,
doncs es barallen entre ells i es barallen contra el blanc, no?
Evidentment, que és aquesta la intenció,
aconseguir mantenir el seu territori i el seu espai.
Què és el que fan aquests senyors?
Són caçadors de pells, no?
D'animals, i que es queden les pells a partir d'aquí
i es genera tota una sèrie de plantejaments.
Dins del grup dels blancs hi ha un que és dolent com allò, eh?
Com dolent-volent.
Com el diable.
Directament, no?
I a partir d'aquí, doncs, arriba un moment que el Leonardo DiCaprio...
L'escena inicial de la lluita també entre els indis i ells...
I ells és meravellosa.
És una cosa meravellosa, és molt crua, eh?
Però és iñarri tu.
No oblidem mai de què estem parlant.
Realista, vols dir?
Sí, sí, sí, molt ben feta també.
És una magnífica...
És una dansa de batalla, que dic jo,
d'aquestes batalles d'ensaires, que dic jo,
amb un domini, amb un control de la càmera, de tot.
No sé, no sé com ho ha fet.
Això també és magnífic.
I llavors després, quan ja la cosa sembla que està més tranquil·la i tal,
llavors ell pateix a l'atac i llavors se l'abandona.
I ja no dic res més.
Se l'abandona d'una forma a una altra, amb unes intencions,
amb una qüestió determinada, i ell reneix realment.
És aquest procés i tal.
Clar, perquè el donen per mort, no?
Clar.
I després es concebeu que això genera aquestes conseqüències.
Però la pel·lícula no es fa ni pesada ni avorrida.
són dues hores i mitja, aproximadament.
A mi no se'n va fer, en absolut.
Hi ha algun moment que dius,
tampoc hi ha tant de gel, Jaume,
hi ha gel en un principi,
Jaume, que després el gel desapareix bastant,
però bueno, vull dir, no, no.
Però la pel·lícula és molt correcta
i entenc l'Òscar del senyor Leonardo DiCaprio.
És contenció, és dolor, és patiment,
és ràbia, és venjança, és de tot, no?
Bé, s'ho mereixia, s'ho mereixia.
Aquí queda el teu cuant.
Ho fa molt bé, ho fa molt bé.
I llavors l'altre, i així per derretruc,
i ara parlarem del Viaje a Sinsmaria,
perquè no parlarem del Viaje a Sinsmaria, Rosa,
que és la maldició que tenim.
No, avui no me'l fem d'aquí fins i tot.
Sí, sí, no, no, no.
Ens queden encara 11 minuts,
vull dir, jo faig un comentari de dos minuts o tres
amb Nadia, i tot l'altre parlem del Viaje a Sinsmaria.
Nadia, que era la noix, Isabel Coixet,
i tenim la Juliette Vinoche,
que va ser nominada als Goya,
que no s'ho van emportar,
s'ho van emportar la Xicota, la Natàlia de Molina,
de Techo i Comida, que parlarem la setmana que ve,
que ara no ens dona temps,
i una esquimal, que es diu Rinko Kikuchi,
i el Gabriel Byrne, que fa un paper inicial.
Estem parlant de la Josephine Perry,
que és la dona del Robert Perry,
que va ser el primer americà que va arribar al Pol Nord,
al centre exactament del Pol Nord.
I, doncs, bueno, doncs, aquest senyor
és un expedicionari, ¿com es diu això?
Un expedicionari, no?
Un expedicionari, no? Es diu en català, ara.
I se'n va cap a...
Ara i sempre, eh?
Bueno, perdó, no, volia dir que es diu així.
Estava pensant el que diria després, no, no, no.
I estava pensant en quanta cosa a la vegada.
I llavors, la seva dona, bueno, doncs, va a buscar-lo.
Va a buscar-lo, doncs, perquè li ve de gust i tal, no?
I a partir d'aquí, doncs, ella vol anar més enllà
i vol arribar, com a mínim, al primer campament.
El primer o el segon, no recordo ara.
I tal i clar, i es va endinsant, endinsant, endinsant, no?
Dins d'aquella mena de Pol.
Gairebé, ella està al Pol Nord,
tocant el Canadà, gairebé entrant en aquella línia, no?
Amb aquest impàs, hi ha aquest senyor Gabriel Bayer, no?
Però ella és meravellosa,
perquè Juliette Vinoix, a part que ho és per sistema,
clar, l'has de veure, estem parlant de l'any 1908,
em sembla que és vestida de tota d'època
pel mig de la neu, clar, dius,
amb el barret, amb els manguitos,
amb la roba, clar, dius, què fas tu aquí?
Clar, vull dir, és que amb el pic llarg,
és meravellós, no?
Això és fàcil, ara, dius,
és com un congelador, però un gran, no?
Clar, sí, sí, exacte.
No, i llavors, és el que diem, no?
A partir d'aquí, ella el que fa és, clar,
la seva tenda de campanya,
els seus vestits de bons per posar-se'ls, no?
La seva música...
Tot equipats, allà.
Tot, ella va com si anés, jo sé, de vacances a...
Però i se'n va, però, clar.
Llavors, clar, li intenten dir que és molt dur i tal,
i ella no tira per aquí.
Llavors, dins dels esquimals,
hi ha una gent que l'acompanya,
que són els guies, amb els gossos, tot això,
hi ha realment que arriben a aquest campament.
I aquest campament, per una sèrie de qüestions,
no?, finalment marxen,
un d'ells, bueno, li passa una cosa,
dona igual,
i a partir d'aquí, ella, cap arruda,
es vol quedar allà.
I es vol quedar allà, es vol quedar allà,
i li diuen, a l'hivern, al polo,
és molt fumut, perquè és nit, tota la nit, clar,
i llavors no hi ha, el sol escalfa una mica,
i com a mínim t'ajuda a viure,
però és que quan la nit, la nit mata,
la nit directament et mata, no?
Llavors, es queda amb ella una esquimala,
aquesta esquimala, no?,
per un motiu que no,
que és una de les grans sorpreses,
dius, hola, no?,
vull dir, que es queda allà amb ella,
i llavors és aquesta convivència classista,
perquè juga aquest classisme entre ella i l'altra,
al final arriba una mena de feedback, no?,
una sèrie de qüestions, no?,
però és que, com grava l'Isabel Coixet?
Les escenes nocturnes, gelades, no?,
són, ja en la tira, no?,
vull dir, amb una mínima llum,
genera absolutament tota una escena meravellosa, no?,
vull dir, és d'una canya,
vull dir, com les cares gelades, no?,
és meravellós el que fa.
Estàs manifestant avui d'una manera total i absoluta
per l'admiració que sents per la posta en escena, eh?,
i tant, sí, sí, la mise en escena, no?,
que es diu francesa, sí, sí, sí,
és que m'agrada molt aquesta excursió,
a part del contingut, que ho és, que és molt important,
però l'estètica, vull dir,
a més, això va ser grabat a Bulgària,
no va ser grabat al Polo Norte, eh?,
amb la zona de los Carpatos i tal,
però dius-n'hi-do, eh?,
si allò són a los Carpatos,
què serà al Polo Norte?
Vull dir, vas una mica així espantat.
Rosa, 7 minuts.
Viajes a Silmaria.
El viaje a Silmarí.
Ui, jo veig aquí ja un lío.
Sí, bueno, és aquella pel·lícula
que també és protagonitzada per la Juliette Binoche,
però ella ja fa d'actriu una mica més gran,
més madura, eh?,
que la repesquen per fer un paper.
Ella havia fet a la seva joventut un paper de jove,
amb una pel·lícula que va tenir força èxit, no?
Sí.
Ella feia de jove que feia, a veure,
que s'enamorava d'un senyor més gran, no?
Senyora.
D'una senyora.
Era una senyora, no?
A veure, Jaume.
No era una senyora?
D'això parlen?
No, no, jo crec que no.
O ara m'hi confos jo, ara.
Aquí, a veure...
O no, o és l'amant?
Ai, digues, digues, tira, tira, tira.
Per mi el tema més interessant
està precisament en què ella,
fins aquell moment o molt poc temps abans,
interpretava el paper d'una noia jove amb un obra.
Exacte.
Però ella era la que feia la protagonista.
D'alguna manera li treia...
Bé, això s'enamorava d'un senyor.
I ara ella la repesca ja de madura
per tornar a fer el paper,
però ara ja de la persona adulta.
La mare.
I contracten amb una noia jove,
una actriu que pràcticament no és coneguda,
una actriu que, a més, és molt rebel
i és com molt iconoclasta, no?
Que és molt bona, eh?
Per fer aquest paper, no?
A més, és una noia que és com molt irreverent, no?
I és molt provocadora.
Sí, sí, sí.
I amb ella és molt desafiant, també, no?
Ja fora del plató ja hi comença a fer el seu paper, eh?
Sí, exacte.
Ella és conscient que ara és l'actriu de moda,
que ara marca territori, marca estil,
i l'altra, clar, ja comença a sentir-se una mica malament,
diu que, ostres, no?
Sí, sí, sí.
D'una manera o altra...
I comença una crisi per ella,
una crisi existencial i professional.
Perquè probablement s'adona
que el que fa la companya és el que havia fet ella.
Clar, jo era així, jo era així.
L'havia fet ella fins aquell moment, no?
Clar, ja ho veia tan natural i tan normal
i que mira que bé que ho feia jo, no?
Que vaig aconseguir molt d'èxit
i ara veu que, clar,
la nova generació també la desplaçant amb ella
amb unes maneres que potser no són les més honestes, no?
A mi el que m'agrada moltíssim
és tot el que és la conversa.
I la relació amb la seva ajudant, no?
Bé, ajudant, secretària, amiga, confessora, de tot, no?
De tot, de tot.
En definitiva, són aquestes persones
que aquestes actrius, per dir-ho d'una manera,
que tenen tant d'èxit,
probablement necessiten per, en definitiva,
vull dir, com si fos una psicòloga, per dir-ho d'una manera, no?
Es recolzen molt amb aquesta persona.
Sí, això també, això, eh?
Vull dir, a mi em va agradar molt aquesta pel·li, moltíssim.
Perquè és acompanyant, és tot, és confident, és tot, no?
Sí, és molt, molt.
És la pel·lícula...
Aquells passejos que fan...
Bé, la natura és una miqueta l'acompanyant, no?
Ara que dius, de la posta en escena, no?
Exacte.
És el lloc que els envolten, no?
La magnitud, la grandiositat d'aquelles muntanyes.
Exacte, és preciós.
I el Sins Maria, la idea de...
Bé, allò que expliquen de la serp, no?
Sí.
La serp, que és un núvol, és un núvol que quan passa a les muntanyes,
quan puja a les muntanyes, quan el sobre passa,
doncs clar, després cau com si fos una serp, no?
I és com un fenomen atmosfèric, podríem dir, no?
Que ja és molt esperat i, bueno, i és molt valorat, no?
I passa, doncs, de tant en tant, no?
I quan, si tens la sort de veure-ho, has vist...
Bé, una autèntica meravella.
Jo penso que la Juliette Pinonch és una senyora que,
si li vas veient tots els seus registres,
a nivell interpretatiu,
que probablement no és pas el que més m'interessaria, no?
Sinó el que sí que veig jo és que és una persona
que jo crec que sempre ha fet el que ha volgut.
O sigui, que no l'han enganyat.
No l'han enganyat amb benalitat.
Que ha pogut triar.
Ha pogut triar i ho ha fet, eh?
I això és molt agraït, eh?
Perquè això...
És que és creïble.
A qualsevol pel·lícula que faci,
té una credibilitat i mira que és coneguda.
Que a vegades quan està coneguda algú,
dius, no t'ho creus, no?
Doncs amb aquesta també de la notícia,
és que està creïble.
És que és meravellosa.
I la veus, jo què sé, la veus a Azul, per exemple, no?
És Azul la que surt.
La primera, la de la persona.
I és meravellosa.
I la veus a Xocolat i també t'ho creus, no?
Vull dir que dius, ostres, tu, però és que clar...
Xocolat és la que més em petja a mi, però, per exemple...
Però ella està creïble.
La lleugeresa del C, sí, aquella, la impressionada.
Sí, sí.
Del senyor Cauman, aquella...
I la còpia.
La còpia aquella, quina és?
La de la còpia, també.
Ah, sí?
Aquella que era...
Sí, que jo a mi no em va...
Ah, jo...
No pel paper que fa.
No per ella, sinó pel paper.
Dic, ostres, una dona així, no pot...
Aquesta no l'he vist jo.
Aquesta de la còpia no l'he vist.
Còpia oculta, es deia, no?
Còpia oculta.
Sí, una consulta o alguna cosa així.
No, era una altra cosa.
Sí, era una pel·lícula molt...
Perquè passava en una ciutat d'aquesta, sí, amb molt d'art antic, jo què sé, post-romà o grec o i tal, no?
I, clar, còpia certificada era.
Ah, sí, còpia certificada.
Còpia certificada.
Sí, sí que l'he vist, aquesta pel·lícula.
Sí, no està certificat, no va això.
Sí, ja està separada de la seva parella.
Això no és del Costa Graves, és una cosa d'aquestes?
No, Costa Graves no, és un cauriscà, un maqui o...
Ah, una cosa.
Ah, sí, sí, un d'aquests era, sí, vale, exacte.
Sí, una de la part d'allà que...
Doncs va, aquí sí que fa un paper d'això, de dona dominada o fins i tot maltractada.
I que encara vol tornar amb ell i que no se sap desempallegar, no?, d'aquella relació.
Sí, sí, que dius, ostres, no pot ser ella encara aquí enganxada a aquesta relació.
Sí, sí, sí, sí.
I fem veure com si s'estiguessin coneixent de nou, no?, com si s'estiguessin lligant de nou.
Sí, sí, sí, sí, ara amb la memòria, també.
Bé, això són les inseguretats, també, no?, que a Viaja a Silmaria sí que surt molt la inseguretat d'ella, eh?
Allà on la veus al principi tan segura de si mateixa amb tot l'èxit que té i del reconeixement.
Sí, una mica.
En canvi, apareix aquesta noieta i ella ha de fer l'altre paper i, ui, se li estan desmoronant tot, se li estan desmuntant tot, eh?
Sí, sí.
Li apareixen totes les inseguretats, eh?
Està a punt de deixar el paper i deixa de fer-ho, també.
Molt bé.
Doncs res, ens queden 30 segons, o just per, bueno, per això, per dia 10, no?, que ens trobem la setmana que ve.
Sí, fins a la setmana.
La setmana que ve, amenaço amb A.B. César.
Oh!
A veure si la Rosa...
A veure si es desperta, ja, a veure la pel·lícula.
No, no, la vull veure, no, encara no l'he vist, tinc ganes.
A veure si intentarem veure la pel·lícula.
A veure què li traiem.
Aquestes coses passen, són humans.
Li traurem, li traurem coses.
Una mica més a la setmana.
No ens quedem així.
Fins dijous.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts.
Durant el ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.