Bona tarda, benvinguts un any més, eh?
Perquè això es diu, anem any a any, al Babilònia.
Quin és el que fa cinc aquest ja, oi?
Aquest cinc, doncs deu ser cinc, ja n'hi recordo, o quatre o cinc anys.
Perdo ja el compte.
Sí, ja són tants anys, no?
El compte.
Però més o menys va per aquí, sí.
Clar que sí, doncs tornem una temporada més, un any més.
Esperem aguantar fins al mes de juny, que és el que ens toca.
Jo crec que sí, que cantauria.
Aguantar no costa gaire.
Ah, bueno, exacte.
Fer-ho bé ja és una altra cosa, eh?
Bueno, això ja tenim...
Si no ens haguéssim fet fora, jo sempre sé el que dic,
que les mantinguem i ens mantenen l'horari i tal.
L'altre dia m'ho preguntava, et diu així, tu a la ràdio,
sí, dic, mira, et dic, una de les coses bàsiques
és que ningú et digui res i tu vas fent.
Exacte.
I escolta, vol dir que estàs acceptat en el...
I a més ens ho repeteixen el dissabte.
Sí, sí, sí.
Per tant, que són dels quants, dels triats, entre cometes,
perquè el dissabte es faci en segona emissió.
Per tant, des dels dijous a les 9, de 9 a 10,
doncs estem aquí, com sempre,
i bé, doncs estarem la gent que sempre som.
Potser hi ha alguna novetat, eh, David?
Sí, potser sí.
Tindrem un altre company que està per aquí,
segur que ja l'estem, eh, doncs...
La setmana que ve.
La setmana que ve.
Però bé, com sempre, estarem, doncs,
la Rosa, que avui no la podem tenir,
per motius personals, la Rosa Alcalá,
tenim el Jaume Vidal i el David Montaner,
i el que us parla, el Xesco Ramos, eh?
Vull dir que serem els habituals,
i després, bueno, doncs, insisteixo,
doncs, aquest company que ens arribarà,
David, com es diu?
Es diu Nacho.
Nacho, eh?
Molt bé.
Doncs el Nacho, doncs, també el tindrem, faltaria,
i, doncs, res, doncs, seguirem, com sempre,
no parlarem d'art, de música, de cinema, de tot, eh,
de llibres, no canviarem la línia,
perquè, bueno, ens ha funcionat,
i jo crec que, doncs, andant endavant, no?,
vull dir amb aquesta tipologia, i ja està.
I, doncs, avui el que farem serà, doncs,
farem tres seccions.
La primera, una mica vinculada, doncs,
excursions, sortides que fem.
El David va fer una excursió magnífica
al Castell de Sant Ferran, aquí a Figueres.
Jo també parla una miqueta de l'exposició
del Caixa Fòrum, de la dinàstia Mink,
que també, doncs, és interessant
parlar una miqueta d'aquest art japonès,
de cinema.
Xinès, no?
Perdó, xinès, perdona, sí, sí, calla.
Sí, jo tenia...
Perdó, és que estic preparant coses de l'impressionisme, no?,
i llavors ja el japonisme el tinc en un altre lloc,
vull dir que és això.
Que això ja ho comentarem un altre dia,
que comencem aquí a Can Ginestal, dia 5,
a les grans impressionistes, eh?
Manet, Monet, Renoir i Degas, eh?
És a dir, que també és una cosa que hem de dir-ho...
Escoltats i tots.
Jo ja l'he escoltat, aquesta conferència, oi?
Aquesta conferència...
Bé, bé, això algun any fet,
però aquest és un curset, aquesta vegada, eh?
De 12 sessions.
Això ho explicarem un altre dia.
Cinema.
Parlem del caso Fischer,
de l'heroi de Berlín, de Julieta,
encara que siguin pel·lícules una miqueta passades,
però torna a estar de moda per aquesta triada
per representar l'estat espanyol als Òscars, no?
Inevitablement.
Sí, clar, no podia ser d'una altra manera.
Encara que jo hagués agafat una altra, eh?
Falta d'imaginar-se.
Això ja ho comentarem.
I també parlem de Quiqui,
l'amor se hace,
una pel·lícula prou recent,
però que també és curiosa.
I el Jaume ens parlarà també del Café Society,
del Woody Allen,
i una proposta del Manuel Cusó,
L'última frontera,
no m'hi equivocar,
i, bueno, ja ens comentarà ell
que ens vol fer una reflexió sobre uns temes.
De llibres,
doncs un llibre més aviat assaig,
síria, no?
Absolutament.
El País de les Almes.
Sí, és un reportatge.
És un reportatge, no?
I portant el llibre,
i un llibre molt de ficció,
molt curiós,
de Juan José Millas,
que és Des de les Ombres,
que ja explicarem,
que és una cosa molt curiós,
molt rara,
però que a vegades,
doncs, bueno,
val la pena recordar aquests llibres,
peculiar, si més no.
Doncs bé, David,
ens parles d'aquest castell
de Sant Ferran de Figueres,
que té molta història,
que és una passada, no?
Sí, sí,
és una passada.
És el monument artístic
més gros de Catalunya.
Sí, anda,
veus això?
De més volum.
Si no hi ha cap monument
tan gros a Catalunya.
Bueno, això...
Ocupa 30 i escaig hectàrees,
o sigui que...
Si parlem de monuments grossos,
no digues, digues, perdó.
Ah, sí, no.
Bé.
És a païda broma,
és a païda broma.
No hi trepeixis.
I és el castell militar
més gros d'Europa.
Anda, això no ho sabia, veus?
Perquè no ho sapigués.
Mira, mira,
doncs nou, això és nou.
Sí.
Ah, no em feia dir
els constructors,
eren uns...
El Prosper de Verbum.
No, no, no,
aquest va ser el de la Ciutadella.
Però no és el Vauban?
No, no, no, no, no, no, no.
Vale, doncs no és el centre.
Eren autòctos d'aquí.
Ah, no seria el Pedro Martín Cermenyo?
Sí.
Oi que sí.
I el fill.
I el seu fill.
El Pedro.
El Pedro.
El Pedro i el Manuel...
No sé què es deien?
Manuel o Pedro?
Sí, sí, sí.
El fill era Pedro.
Martín Cermenyo.
Sí.
Una notació i ara ens ho expliques.
Saps què hi ha a Barcelona
del Martín Cermenyo?
El que seria Montjuïc.
A banda d'això,
l'església de Sant Miquel del Port.
L'església que hi ha a la Barceloneta.
És una església que ningú veu quan passes per allà.
Sí, perquè el disseny de la Barceloneta
el va fer el de Bum,
però ho va adaptar ell i ho va fer.
Les cases típiques de la Barceloneta
també són del Cermenyo.
Sí, sí, sí.
Per tant, digues, digues.
Vull dir que una mica...
Pues sí, va ser ell.
A més era un pallo que tota la vida
havia sigut militar
i que coneixia molt el seu ofici.
O sigui, era un pallo bregat amb el seu ofici
i ja sabia com havia de fer les coses, no?
A part d'haver estudiat enginyeria militar,
doncs van decidir en aquell moment
que aquest punt de la frontera,
però molt prop de la frontera, evidentment,
doncs era un lloc ideal
i prou estratègic
per construir una fortalesa d'aquelles dimensions
per...
Tot i que en aquell moment
les relacions franco-espanyoles
eren bones,
però ja suposo que sabien
que allò podia torçar-se més tard, més d'hora, no?
Sí, senyor, com va ser.
Com va ser.
I van construir un castell bestial.
O sigui, seguint, doncs,
l'estil
del mestre dels enginyers
que era el Boban,
tal com reflexa el llibre Victus.
Sí, senyor.
I que, bé,
és un castell
inacabat.
Per qui no ho sàpiga,
és inacabat.
Hi ha unes parts que dic,
hòstia, això s'ha malmès força.
No, no, no.
Això és que no es va acabar mai.
No es van ni a posar...
Es van fer parets,
però no es va arribar ni a posar
a totholada mai.
Igual que l'església,
que evidentment tot castell militar
té una església,
ni que sigui...
Perquè en aquella època
tota la familiaridad...
Ai, perdó,
tota la família
de l'oficialitat
vivien-nos amb els oficials.
La tropa no.
La tropa no podia viure allà
amb la seva família,
però els militars, els oficials
i els comandants
i tot això sí que tenien la...
I clar,
una església era vital,
no?,
per ells,
segons la seva concepció
de la societat,
per poder fer el dia a dia.
Estem parlant de quin any?
De mitjans del segle XVIII,
1750 o així.
Feia uns 30 o 40 anys
de la guerra de successió.
El castell, bé,
hi ha unes maneres,
hi ha diverses maneres
de poder fer la visita,
una és a nivell individual,
et pots agafar
una audioguia d'aquestes
i t'ho van explicant tot.
I l'altra és,
quan vas amb nens,
és més complicat,
i doncs vam fer
la visita més interactiva,
que és puges amb uns gips
i et fan una volta
per tot el perímetre,
que són 5 quilòmetres i pico,
del castell.
i allà vas fent parades,
en fem un parell o tres,
no me'n recordo,
i la primera visites
el que es diuen,
ai, ara no me'n recordo el nom,
bé, les galeries,
unes galeries que s'endinsen
a la profunditat de la terra,
com uns 100 metres cap endintre,
i allò servia per escoltar
si hi havia encepadors
per intentar,
encepadors d'un suposat enemic,
per intentar volar les muralles
col·locant-hi a sota explosius.
Era una tàctica,
anar fent un túnel,
tu anaves fent un túnel
fins a col·locar-te
a una assada de sota la muralla,
o t'axonaves tot d'explosius,
i ho feies rebentar,
i no és que saltés la muralla amunt,
sinó que tu el que volaves
era la part de sota,
i doncs la muralla es venia avall.
i doncs podies assaltar el castell.
Clar.
Però clar,
aquest home,
hàbil com era,
doncs ja va col·locar unes galeries
que hi havia uns escoltes allà,
escoltant,
tot el dia escoltant.
Jo vaig amb el ventre,
i s'estava amb una frescor,
que feia fred i tot,
feia fred i tot.
No passava que l'olla,
però a l'hivern faria una rasca,
no?,
que et quedaries...
Era curiós,
perquè el mètode era
diverses galeries
i diferents escoltes,
i per triangulació
sabien el punt exacte
on s'estava excavant,
i doncs ells cavaven
una altra galeria
i carregaven explosius
i ensorraven la galeria
de l'enemic
que intentava colar-se.
Això,
la banda surt,
em sembla.
La banda nord
no calia
perquè estava tot fet
sobre roca,
i doncs allà,
evidentment,
no es podia foradar,
allò.
El fermenyo aquest
era un pallo
que mirava molt
per la tropa.
Era un pallo
que no eren aquests
arquitectes
que ho dissenyen
de cara a la galeria,
sinó,
el tio feia un...
va fer un...
ho tenia tot molt pensat,
va fer un disseny...
Diuen que va ser
el primer castell
en què la tropa
tenia un llit
per cadascú.
Ah, mira, veus.
Estava calculat
perquè cada soldat
tingués un llit
per ell sol,
no que hagués de compartir
llit amb altres,
no en llits calents,
sinó en llits
per cadascú.
I a més a més,
les habitacions
de la tropa
eren
amb murs
molt gruixuts
i molt ben fets,
abobadats,
i que
amb un gruix tal,
a més a sobre
hi posava capes de terra
i tal,
que hi havia una frescoia
a dintre
que no...
o sigui,
que procurava
el descans
de la tropa
perquè després,
evidentment,
en cas de necessitat
pogués rendir
el seu màxim,
amb la seva màxima eficàcia,
no?
Estava molt ben pensat.
I la joia
de la corona
és una cosa
que no es veu...
havia un pati d'armes,
però sota el pati d'armes
aquest home
va dissenyar
unes...
uns dipòsits d'aigua
avui llegit
de 9.000 metres cúbics
en total.
Un dia.
O sigui,
impressionants.
Com aquells
que vam veure
que ja en parlàvem
la setmana que ve.
9.000 metres cúbics d'aigua
i estaven dividits
en quatre.
O sigui,
eren independents
un de cada quatre.
S'anaven alimentant
a través d'un aqueducte
que entrava
d'aigues freàtiques
d'un son
i cada un
era per separat
per evitar
sabotejos.
O sigui,
sabotejaven un
que ara tenies
tres dipòsits.
I una de les visites,
o sigui,
una part de la visita
consisteix en baixar
els dipòsits
i pujar amb una Zòdia
i visitar
amb barca
per dintre.
Hi ha un moment
no està recomanat
per persones
amb claustrofòbia
perquè hi ha un moment
que realment
t'has de jupir
el que remava
que era el guia
es tenia que jupir
gairebé
per poder passar
per sobre
unes voltes
que hi ha a dintre
que passen
de banda a banda
perquè allò
de suportar
el pes de la plaça
per estar
tot abobadat
en columnes.
L'aigua era
nítida,
no,
el següent.
I això que diu
que fa 40 anys
que no es renova
aquella aigua.
No li toca la llum,
no cria algues,
era transparent
i home,
diu,
potable no,
potser no ho és.
Clar,
clar.
Diu,
però...
Bactèries hi haurà,
això és lògic.
Sí,
però no,
ni hi ha algues
ni hi ha res transparent.
Sí, sí, sí.
I la fundària
se me feia a metro vint
però clar,
amb una extensió
que no tocaves.
Sí, sí.
Molt interessant.
El podríem escoltar
tota l'estona.
I tant,
no,
avui,
no,
avui he llegit una mica
i és bo que fins
als anys 90
va ser presó militar.
Sí,
això és cert.
Al principi...
Va ser l'últim.
Aquest va ser l'últim.
Abans,
bàsicament,
va ser presó militar
per objectors de consciència.
els portaven allà.
Sí.
I el darrer,
bueno,
que el Tejero
estava pres allà
però, bueno,
més d'una vegada
el tenien que anar a buscar
per la Mosa
que s'estava fent
un suquet de veig.
Sí,
també és veritat.
Home,
jo també sabia que...
Però estava a la presó
i punt,
home.
Sí,
estava a la presó
però feia què volia.
A més,
es veu que tenia dèria
per les gallines
i llavors les cuidava
com s'avorria
i llavors li posava noms
i les perseguia
i li deia coses.
No vull dir que fes res
amb les gallines.
Si no era pa del padrón,
eh?
Sí,
sí,
doncs mira,
aquesta línia,
es veu que si ho dic
perquè un amic meu
va fer l'Emili
i li va tocar allà
al vigilar el Tejero
i es veu que s'ho va passar
en gran amb ell,
es veu que era un tio
d'aquests passats.
Cachondo,
bueno,
passava de tot
i bueno,
com diem,
bueno,
ja em traurà d'aquí
i tal.
La persona bastant plana
en tots els aspectes,
plana però també
a nivell cultural.
De tot el sentit.
Va estar-hi de que li ve
10 anys allà.
Sí,
i després ja el se van endur
cap a Madrid
i els últims 5 anys
va estar allà.
Però sí,
sí.
Jo dic,
recomano molt la visita
perquè si és amb nens
s'ho passaran pipa.
Sí,
també,
ja que ho dius,
no deixava de ser
també una miqueta
un reflex
de la ciutadella
de Barcelona,
és a dir,
quan la forma estelada
és la mateixa estructura
típica.
Però clar,
amb unes dimensions.
I això prové,
encara que sigui una producció,
una construcció,
millor dit,
d'Auban
i aquesta gent,
parlo de Barcelona,
a nivell,
diguem,
de flamencs
i gent que estava vinculada
a la zona dels Països Baixos,
l'estructura aquesta,
d'aquesta forma tan peculiar
que els baluars
surten cap a fora,
lògicament,
per millor control
i vigilància de l'espai,
és una idea
que prové
de la Itàlia renaixentista
i això ja ho va dissenyar
Leonardo da Vinci.
Leonardo ja va fer
aquest tipus d'idea,
l'únic que no va poder
portar la pràctica.
Però Leonardo era un especialista
en fortaleses militars
i parlo de l'any 1500
i poc.
És important
que veiem l'evolució
com un gran geni
una altra vegada més
crea una idea
i a partir d'aquí
200 anys després
es pot arribar a la pràctica
amb aquesta qualitat.
Impressionants
les cavallerisses
perquè jo no he vist una cosa,
o sigui,
entres i estàs a anar
a la part de baix
i és que
perds la vista,
o sigui,
ves la gent petitona
a l'altra punta.
Quina passada.
Tot el que és
l'ullarc del quartel,
no,
de la plaça d'armes
i tal,
és tot el que és
les cavallerisses.
Espectacular.
Sí, sí,
val la pena.
Fantàstic,
però escolta'm,
ja ho sabeu,
que estic de Sant Ferran
a Figueres,
molta gent no sap...
És una excursioneta, tu.
Bé,
però val la pena.
I qui diu
el dematí vas aquí
i a la tarda
vas o al Museu de la Joguina
o al Museu d'Alí.
Al Dalí,
que també està molt bé.
Passa que hi ha nens petits
i el Museu d'Alí
potser encara no és apropiat per ells.
Encara que potser no,
però és molt visual,
és molt interactiu també,
visualment parlant
i entra molt fàcil.
Sí, però et dic una cosa,
acabes la visita
del que és de Sant Ferran
rebentat.
Rebentat, no hi ha alguna cosa.
Més amb la calor que picava,
acabes de caminar i tal.
A mi m'agradaria
fer coincidir una cosa,
precisament la pel·lícula
L'última frontera
de Manel Cusó i Ferrer,
perquè es fa allà,
vull dir,
allà a Figueres,
sí, sí.
A més a més,
aquí parla,
tinc el programa
de tota l'activitat
que es portarà,
la qüestió
són els refugiats,
és clar,
llavors han agafat
aquesta pel·lícula
perquè parla
del senyor Walter Benjamin,
que va marxar dels nazis
i es diu
que es va suïcidar,
però bé,
la qüestió és que es va morir.
O el van suïcidar.
O el van.
Sí,
és que jo crec
que van partir els tiros més.
Sí,
val.
Llavors,
doncs,
bé,
aprofito per dir que,
home,
ja que aneu a veure
el castell aquest,
doncs,
si aneu ara
aquest mes que ve,
que serà
el 16 d'octubre,
doncs,
hi ha precisament
l'activitat
de la revisió
d'aquesta pel·lícula
i conferències i tal
sobre els refugiats,
doncs,
la veritat és que
podeu aprofitar-ho perfectament.
Molt bé.
No, no,
i vols comentar alguna cosa més
de la pel·lícula?
Ves a la pel·lícula
que té 25 anys.
Ja que estem.
Sí,
la pel·lícula té 25 anys,
va fer el Manel Cusó
i Ferrer,
som amics
de moltíssims anys,
o sigui...
De Cornellà,
és ell.
Sí, sí,
ens vam conèixer
i ara no viu a Cornellà,
però ve sovint,
perquè hi té la seva mare i tal.
Jo crec que és una
d'aquelles pel·lícules
que és prou interessant
precisament per comparar,
i més en l'actualitat,
per comparar
els diferents èxodes
que hi ha hagut
al llarg de la vida,
no?
Per exemple,
a mi m'agrada molt
la pel·lícula Èxodes,
dels jueus
i de la creació
de l'estat d'Israel.
M'agrada molt
perquè, esclar,
dius,
ostres,
tu,
aquesta gent aquí,
com els tracta tothom
i tal,
no?
I llavors això
ho vas aplicant
a diferents fugides,
com la que,
per exemple,
el que acabes de dir tu,
precisament aquest llibre,
no?
Que estàs llegint
sobre Síria,
bé?
Ja estàs,
i me l'he llegit.
Sobre Síria.
Bé,
no parla tant de la fugida,
sinó parla més
dels orígens
de la guerra
i tota la...
tot el procés
del conflicte.
Bé,
però com que ja tu saps
que tinc un gènere
que va haver de fugir
també d'una zona
semblant,
doncs...
Sí, sí,
ara està ficat
tot allà.
Exacte,
estem precisament
parlant
d'aquestes
d'aquestes formes
de diferents,
oi?
De sortir del país
perquè allò no hi ha
qui ho aguanti.
Doncs si voleu,
us parlo una mica.
Doncs sí,
ja que estem,
parla del llibre aquest
de Síria,
que era,
com es deia,
el país de les almas rotes.
El país de les almas rotes.
És de dos periodistes
que es diuen
Javier Espinosa
i Mónica Prieto,
que em sembla
que són parella,
som Marit i Moller,
i són dos periodistes,
doncs,
que van viure
el conflicte
des de l'inici,
des de l'inici
que va començar
la revolució
aquesta de la primavera,
va ser?
Sí,
la revolució,
sí,
sí,
la primavera.
Es va encendre,
em sembla que a Tunísia,
i va anar corrent
com la pòlvora,
doncs,
per Algèria,
Egipte,
Líbia també,
no?
Líbia,
va a algun país
del Golf,
em sembla,
però ja ho van frustrar
ràpidament,
i després es va encendre
a Síria.
Bàsicament,
els països
en què tenien
dictadures,
directadures militars,
doncs,
de fer ja,
ja una o dues,
algunes i altres no,
home,
a Síria eren laics.
Bueno,
a Síria sí,
encara sí,
però a Tunísia,
eren la guïtes,
del partit bas,
que era el mateix partit
del Saddam Hussein,
i de tendències,
bé,
sí,
simpatia mirant,
bastant,
però bueno,
passa que aquí
la cosa s'ha sortit,
s'ha descarrilat.
El que està passant ara,
clar.
Sí, sí,
però això ja és,
això ha donat ja,
això és com dir,
començar a parlar romànic
i acabar pel rococó,
no?
Doncs ara estem al rococó,
d'alguna forma,
no?
Ha començat d'una manera
molt simple,
i amb els personatges
molt,
molt clars,
i ara ja,
aquí ja és un retaule
de,
de,
de,
d'una infinitat
de personatges
i de situacions
que ja es fa.
Al final del llibre,
aviam,
potser perquè no estem
acostumats
amb els noms àrabs
i et fas una mica
de,
de,
de liu,
no?
Sí,
de renou,
sí.
Però és que la cosa es va complicant,
complicant, complicant, complicant,
complicant,
i ja dius,
ostres,
ostres,
i uns que van enrere,
on hi van endavant.
El llibre,
bàsicament,
enganxa els,
que haig periodistes
a Síria
per documentar,
doncs,
el principi
de les manifestacions
que hi havia,
que jo me'n recordo
a la tele,
que començaven
a haver manifestacions
i que va començar tot
perquè em sembla
que ser uns nanos
que els van,
els van matar.
La policia,
sí,
militar d'allà
o els militars,
ja no sé,
tampoc es pot diferenciar massa,
doncs els va matar.
I a partir d'aquí
això va,
va haver-hi més manifestacions
i menys manifestacions
i menys manifestacions
i el típic
que fan molts governs
d'aquest estil,
siguin dictadures
o siguin democràcia
o pseudo-democràcies,
no?
No pots reconèixer
el teu enemic
com un igual
i llavors
almenys prea
es titllar
en el de terrorista
i van titllar
totes les organitzacions,
totes les manifestacions
que es feien
de terrorisme.
D'acord.
Llavors,
a partir d'aquí
i un cop
tens
aquestes premisses
ja establertes
i que tu
t'autoenganyes
i te les creus,
doncs,
quan algú titlles
de terrorista
és com quan
els japonès,
ai,
quan a la Segona Guerra Mundial
els japonès
els titllaven,
jo què sé,
d'escarbats
o a la Guerra del Vietnam
doncs,
eren els putos amarillos
o...
exacte.
i ja està,
o el Charlie,
no?, directament,
doncs aquí és el mateix.
Llavors,
a partir d'aquí
la diferència
entre titllar-lo
i apretar el gallet
doncs,
és molt poca.
i a més a més,
a més a més,
si tens un pallo
que jo crec que
la família aquesta
deu haver de problemes
de salut mental
de forma greu
perquè si el pare
era un genocida
el fill,
doncs,
ho és igual o més
perquè el pare
encara ho va saber,
potser,
bueno,
va tenir més sort
o les circumstàncies
el van acompanyar
però al fill,
evidentment,
se li ha complicat
molt més la cosa.
Clar.
I aquí s'han ajuntat
molts factors,
molts factors.
Però al principi,
doncs,
era una revolució
amb unes milícies civils,
gens islamitzades
d'alguna forma,
que l'únic que defensaven
era derrocar el règim.
El problema està
que va,
diguem-ho així,
la guerra d'Irak
va deixar un poço
de militars ociosos
que es van anar
organitzant d'una forma
en forma de milícies islàmiques
i es van anar
filtrant grups d'aquests
cap a Síria
perquè aquests
s'alimenten d'això,
ja,
és com,
em perdó,
la similitud,
si fa olor de formatge
les rates hi van.
Clar.
Doncs,
Isíria era un lloc
on feia molta olor de formatge
perquè hi havia
un conflicte bestial
i,
de mica en mica,
es van anar col·locant
aquests grupus clos
que,
al principi,
estaven com més arraconats
i més illats
i no imposaven
el seu què
a la societat civil
perquè qui portava
el control
tot era
les milícies
de l'ASL
que era la societat civil
però,
mica en mica,
sense,
no saben com,
es van anar
filtrant,
filtrant,
filtrant,
filtrant,
fins que veu un moment
que va ser com una mena
de cop d'estat
dintre de la pròpia revolució
i van agafar el control
aquestes milícies
islàmiques
desmantellant
tota l'ASL
quan tu veies
i després ja
d'alguna forma
elles pròpies
van ser
van ser
autofagocitades
per el que va ser
l'Isis
o el Daesh
o depèn
però és que és tan complicat
tot això
sí,
sí,
sí,
jo ho estic simplificant
per l'Iran,
Síria,
Israel,
allò és tan complicat
posar-se en aquells temes
sí,
sí,
és molt complicat
és que jo em perdo
sincerament,
és que jo em perdo
és molt complex
molt interessant
molt,
molt,
vull dir que m'ho estàs
endreçant una mica
sí,
sí,
ho intento endreçar
faig un resum
molt esquemàtic
i del que jo me'n recordo
perquè és que el llibre
és tan complicat
de noms i de cognoms
el llibre bàsicament
quan dic això
quan vèieu aquella munió
de moltes vegades
de pobres homes
soldats
que anaven tots ja vestits
que ja els veies
que els portaven al pati
vestits així
amb un monotaronja
que ja veies
que els anaven a portar
a executar
aquests eren antics militars
militants de l'ESL
que eren soldats
eren gent civil
que davant
davant
l'empenta
del dictador
ara no m'ho recordo
ah,
sí,
sí,
ara és igual
és el dictador
del dictador aquest
doncs
es van militaritzar
sí
doncs
aquests van ser
van caure
doncs presos
dels islàmics
i els van
els van executar
sí
encara evidentment
l'ESL
encara crec que
encara està funcionant
però ja
ja té un paper
minoritari
dintre d'aquest escenari
i qui té
ara
una de les parts potents
és l'ISIS
una altra
són les milícies kurdes
hi ha els rebels
però els rebels
estan fragmentats
amb
altres islàmics
que també
no accepten
la radicalitat
de l'ISIS
altres més moderats
i hi ha l'exèrcit
governamental
hi ha un guirigall
i després els russos
els americans
i ara els turcs
també
imagina't el poti poti
de citrar el que hi ha allà
per aquest motiu
tampoc s'arregla
és que ara
han fet un alt
el foc
em sembla
de 48 hores
però bueno
aquí la part turca
encara no entra
no entra ni la part russa
ni americana
això és abans
el llibre també
es centra
bàsicament
i principalment
jo crec que
una part
o gairebé
més de mitja part
del llibre
són experiències
i experiències
dels reporters
a vegades
costa discernir
si és ell
qui parla
o és ella
perquè tampoc
ho especificen
doncs
amb la gent del poble
amb la gent del poble
hi ha escenes
que fan
fan fredat
o sigui fan fredat
perquè a més a més
saps que són certes
fan fredat
de l'obèstia
que arriba a ser ell
de les salvatxades
que s'han practicat allà
però això
a Telecinco
cada dia
com ho vols
Telecinco
amb Telecinco
ho t'adverteixen
del que hi ha
però és que
no tenen
que per desgràcia
que t'ensenyin
el que passa realment
que no fem ulls
tancats
del que està passant allà
perquè és que les criatures
no, ja he vist fotos
per Facebook
per la tele
i eren fotos
totes de nens
i eren nens
que acaben d'entrar a l'hospital
exacte
i alguns
no calia
ni que haguessin entrat
a l'hospital
era per portar-los
per dir
a veure què podem fer
però bueno
me l'hem d'acosir
ja
perquè ja estava
tot fet pols
el llibre
acabo
bàsicament és
també
perquè ell
l'autor
va estar
segrestat
per l'hospital
tant al principi
com al final
la part mitja
no
o sigui
fa una introducció
i fa la final
que és
les negociacions
que té
l'autora
la Mònica Prieto
per alliberar
el seu marit
de les guerres
d'elicis
diguem-ho així
i està molt bé
jo el recomano
jo el tinc aquí
un dels dos
avui se l'endurà
qui se'l vulgui llegir
jo tinc que llegir
40 coses
i preparant-me a les classes
jo no tinc temps
però el recomano
a tothom
no no no
si és un llibre interessant
jo tinc que saber
què passa
el subtítol és
de la revolució
el que li fa
d'elicis
molt bé
molt bé
fantàstic
bueno
mira
un llibre
d'història actual
que és una cosa
estrany
trobar-la avui en dia
o més difícil
de l'habitual
bueno doncs una mica
hem fet aquest lligam
tan fantàstic
de diferents temes
i ara tornem una miqueta
al món de les exposicions
i ens n'anem
també cap a la zona d'Àsia
lògicament
perquè ens n'anem
cap al Japó
no cap al Xina
que hi ha mania amb Japó
jo tinc mania amb Japó
i ja està
doncs mira
ja m'he enfadat
ja m'he enfadat
vull dir
per què dic Japó
doncs perquè
a partir del dia
4 d'octubre
a Canjina està
al taller d'arts plàstiques
el senyor Chesco Ramos
que sóc jo mateix
perquè ja em tiro flors
a mi mateixa
fem un curset
doncs ens estovem
exacte
un curset
d'Història de l'Art
com fem ja des de fa molts anys
els dilluns
de 5 a 6 i mitja
i de 6 i mitja a 8
és el mateix Tamari
vull dir que podria triar
aquestes dues hores
i parlarem
dels grans impressionistes
francesos
parlarem de Manet
de Monet
de Tega
i de Renoir
amb un gran monogràfic
de 10 sessions
aproximadament
i per què dic això
i per què parlo tant del Japó
doncs perquè
es parla del japonisme
de l'orientalisme
de la importància
d'aquestes línies artístiques
dins del món
de l'art del segle de finals
del segle XIX
i del món de l'impressionisme
vull dir
és importantíssim
conèixer
el que és
el que està passant al Japó
i el que estava passant a la Xina
i per què veu aquesta explicació
de pas faig de promoció
que us podeu apuntar
que en Xina està
vull dir que
és molt senzill
i a partir d'aquí
doncs dit això
que està badant
ja l'aviso
que t'apunti
home no
clar que sí
aquí us heu d'apuntar tots
que no me n'enteri jo
llavors
el que sí que volia assabentar
és l'exposició
que estan fent
al Caixa Forum
acaba el dia 4 d'octubre
és Ming
l'imperi d'Orat
estem parlant
doncs
d'aquest període
doncs d'Orat
mai millor dit
de la dinastia xinesa
entre l'any 1368
i l'any
japonesa
no xinesa
ara no
amiga i xinès
és xinès
no amb l'Isa Omar
que no ho tinc al cap de coses
ja no
entre el 1368
i l'any 1644
una dinastia que va durar
276
aquests eren xinesos xinesos
aquests van fer fora
els
a la dinastia
mongol
mongol en teoria
i eren
16 emperadors
de la família
Zhu
ZH1
vull dir
aquesta de la línia
i tal
i això
i es veu que volia dir
de Ming
però tens raó
vull dir que
es van carregar
els mongols
que evidentment
venien al darrere
estem parlant
clar d'un període
que occidentalitzat
estaríem
entre el que seria
el final de l'època medieval
i el període
renaixentista
del barroc
per tant clar
on va acabar
la dinastia Ming
el 1644
i va començar
el 1368
és a dir
que estem parlant
de 300 anys
en un període
clar que no té res a veure
a nivell artístic i visual
amb el que estava passant
a Europa
el que estava passant
a França
per exemple
que és el bressol
d'aquella època
de la cultura
o Itàlia
és una exposició
que a mi
jo em feia molta il·lusió
perquè jo
aquest és un tema
que és molt poc estudiat
a nivell universitari
a Barcelona
vull dir
no es tracta
ni la història
de xinesa
més eurocentrist
sí exacte
és aquest element
que toquen sempre Europa
i no es tracta mai
les arts orientals
sí que es tracta
ni africanes
exacte
i a més
encara anem cap enllà
les centroamericanes
les mesoamericanes
que també alguna cosa es fa
però no es tracta
en profunditat
i a veure
és una llàstima
perquè és un temari
molt interessant
quan arribes allà
t'adones
que no saps
res
absolutament
perquè els símbols
els símbols
que es mouen
constantment
no tenen res a veure
amb els símbols occidentals
ni amb els símbols egipcis
per entendre
si hem de buscar
un silogisme
encara que evidentment
no té res a veure
és que Egipte
tothom
perdona
faig un incís
tothom ho aïlla
com una gran civilització
però Egipte
veu
bàsicament d'Àfrica
i molta gent
clar
molta gent ho negava
era com si
espontàniament
hagués sortit allà
una civilització
bestial
no no no
escolti no
tot el seu art
i tot el seu simbolisme
molta part de l'art
i molta part de simbolisme
això ho sabràs més tu
però jo que veig
ve
ve d'Àfrica
exacte
és a dir
hi ha una vinculació
que té a veure
amb Mesopotàmia
perquè abans
sempre que s'estudia Egipte
s'estudia Mesopotàmia
estem parlant
d'aquella zona d'allà
hi ha una influència
sobretot
a l'hora de fer
els grans edificis
el megalitisme
és a dir
però és evident
que els símbols
poden anar molt
de la zona de Núbia
de l'actual sudan
no ho sabem mai
que l'imperi
era molt important
que estigués unit
el que seria
el baix
Egipte
que era la zona de dalt
i a l'alt Egipte
que és la zona de baix
per al tema vinculat
del riu Nil
al baix i a l'alt Nil
i era molt important
que sempre estigués junt
la banda superior
per entendre
la zona del que seria
la posterior Alexandria
però Memphis
i Esteves
amb el que seria
Núbia
si no estaven junts
al baix i a l'alt Egipte
no es considerava
període imperial
es considerava
període intermàdi
o període de crisi
per tant
havia de ser sempre vinculat
com tu dius molt bé
amb les dues corones
clar
les dues corones
que tenen els diversos elements
però en refereixo
que és això
que és molt important
la unificació
que diu el David
d'allò africà
amb allò
asiàtic
de proper orient
per entendre'ns
i aquest vincle
és molt interessant
però bé
això és Egipte
amb el cas d'això
de la dinastia Ming
o aquesta exposició en concret
a mi em va decebre
una miqueta
jo volia veure
moltes coses
volia veure
ivoris
volia veure
potser joieria
volia veure
elements determinats
i em vaig cansar
de veure
rotlles
sabeu què són les rotlles?
aquests pergamins
allargassats
que són pintures
que es col·locaven
bàsicament
de forma moral
a la paret
i tal
llavors
hi ha un excés
d'aquest tipus de pintura
que un cop vista una
vistes totes
per què?
perquè no tenim nosaltres
la nostra visió
acostumada
és jo que dius
vist un xinès
vist tots
no?
no tens el codi
per de xifrar
exacte
llavors clar
què passava
que és molt complicat
hi havia
evidentment
artistes de primera
que aquí estarien
a l'alçada
d'un Rafael
però clar
allà no sé
no et diré els noms
perquè tampoc
ens oblidarem
en dos segons
però noms d'aquell
d'aquell període
llavors
el que sí que crida molt
l'atenció
eren les pintures
que es feien
els funcionaris
els funcionaris
quan aconseguien
la seva tasca
vinculada
amb uns exàmens
amb el que tenia
a veure
amb tot el que és
la filosofia
de Confuncio
vull dir
amb aquesta tipologia
era la base
la base
per poder accedir
a un funcionariat
exàmens
es veu molt difícils
basades en aquestes teories
amb aquestes bases
filosòfiques
i també
per extensió
també
que el Confuncio
portava
a unes línies
vinculades
amb l'economia
i tot això
i llavors
es feien
una mena
de magnífics
retrats
totalment
realistes
de l'època
amb el seu bigoti
amb les seves robes
i tal
i això
al costat
amb lletra
diguem
amb cal·ligrafia
no sé la paraula
ara justament
correcta
bueno
allò que fan
els xinesos
cal·ligrafia
bueno té un altre nom
són la paraula ara
vull dir això que fan
aixecat
no no no
bueno
les típiques lletres
expliquen
amb el seu currículum
és a dir
els seus quadres
és el currículum
amb la cara
és com si fos
ara el que seria
ideogrames
no sé la paraula
doncs
com si fos un carnet
d'ara
però llavors
era una imatge gran
amb la imatge d'ell
pintada
i amb els seus ideogrames
explicant el seu currículum
i això es penjava
i era com un quadre
i això es cotitzava
i valia uns diners
vull dir que hi ha coses
realment curioses
però falta
falta coses
també la dinàstia Ming
és coneguda
per la seva ceràmica
blanca i blava
la típica
que pots trobar
als xinesos
d'avui en dia
és que és el que
és el rombing
del mort de l'ifera mon
exacte
és aquesta la idea
però tampoc hi ha
molta cosa
per tant
què passa
que hi ha massa
dedicada a aquests rotlles
i t'avorreix
i bueno
però vull dir que
com a mínim
és una experiència
val la pena
i doncs us convido
que com a mínim
veieu algú diferent
això és el que hi ha
d'acord?
Molt bé
Cinema, Jaume
el caso Fischer
Sí, avui
això és molt diferent
de tot el que hem parlat
ara
però ara
hem canviat
hem canviat
Sí, sí, sí
El Bobby Fischer
va ser durota
Sí
No, no
i a més a més
jo penso que ho argumenten
molt bé tot
vull dir
és un
o sigui
aquí del que es tracta
és que totes aquestes persones
que tenen
aquesta característica
de superioritat
tan alta
és allò
que avui
tant em preocupa
avui
parlarem de l'actualitat
per exemple
jo conec
de famílies
que tenen
xicots
que la preocupació
és saber
quin grau
d'intel·ligència
tenen
vull dir
el grau
de superioritat
i tot això
evidentment
això
és una característica
que avui
doncs
s'està
buscant
s'està remenant
encara que
moltes vegades
no es porti
massa bé
doncs
sí
de tot això
del que parla
la pel·lícula
és que tant
el soviètic
com el
Vischer
el soviètic
no me'n recordo
com saber
no era el
no
el Karpov
no
però no és
no
no
no
no
no
perdó
però qui
de què parleu ara
perdó
les Cacs
el que va jugar
a les Cacs
o Bobby Fischer
ah
vale
no
era l'altre
hi havien dos
sí
era l'altre
sí
vale
ja en recordaré
el Karpov no era
Karpov tampoc
no
ni el Kasparov
ni el Karpov
vale
espera
no no
crec que no
era un altre
llavors
bueno
per una part
també és molt interessant
de la manera
per exemple
que mostren
que el
el Fischer
anava
tot sol
davant de tot el risc
evidentment
recolzat
políticament
per dir-ho d'una manera
no
esclar
veien amb ell
la possibilitat
de domini
en aquest terreny
i amb la guerra freda
tot això
era important
bé
doncs aquest aspecte
el tenim
situat
perfectament
en el film
i llavors
l'altra
particularitat
per mi
és per exemple
que els soviètics
anaven a una colla
llavors
funcionaven
com un col·lectiu
també té
la seva lògica
això
és pasqui
és pasqui
val
llavors
què passa
doncs
que tenim
reflectit
tota aquesta constant
i tant un com l'altre
representa
si més no
jo crec
que fins i tot
ho afirma
tenien una problemàtica mental
o sigui
eren persones
que estaven
com en unes condicions
d'aïllament molt gran
vull dir
i que
que veien
doncs coses
no
vull dir
esclar
tenien la sensibilitat
tenien la sensibilitat tan alta
al cap i a la fi
que això
els feia
molt
molt
molt
patidors
de qualsevol moviment
que hi havia
en el seu entorn
i paral·lelament
això també generava
avui precisament
ho explicava això
això precisament
també generava
doncs
molta més por
conxorxes
vull dir
val
i tot això
està prou ben reflectit
en la pel·lícula
qui ho fa
és l'home aranya
eh
l'Spiderman
el McGeer
i es diu
el McGeer
el McGeer
sí
i l'altre
és l'Scraver
em sembla que es diu
ah vale
sí
el Gael
aquest tio és molt bo
sí
a mi la veritat
sempre m'agrada
és molt creïble
sí sí
sempre
sempre m'agrada
entra molt fàcilment
i aquí també
aquí també
perquè en principi
no
no
no
no
i després
no
però te la va fotent
doncs
jo penso que és interessant
veure aquesta pel·lícula
perquè crec que
encara que hi pugui haver
un component d'exageració
i fins i tot
d'argumentació
sobre la salut mental
que pugui ser discutible
i segur que hi haurà
qui ho discutirà
jo demà en sabré
alguna cosa d'això
molt bé
ja us ho diria
la veritat és que crec que
tal com ho toca aquí
es fa molt interessant
la pel·lícula
perquè això és probablement
no s'ha plantejat mai
d'aquesta manera
no
sinó que
esbrinar
què representa tot això
presenta cada cosa
i tal
bueno
perfecte
o sigui que molt bé
sí sí
genial
bueno doncs
seguim parlant de pel·lícules
doncs si us sembla
mira ara farem una cosa
molt ràpida així
d'aquestes coses
que jo faig a vegades
faig una comparativa
entre dues pel·lícules
i després parlarem
de l'heroi de Berlín
David
també
més que res perquè
és una d'aquelles pel·lícules
que jo estic molt
molt emprenyat
molt emprenyat
ja sabeu que
de tots els que fem
al Babilònia
jo soc el més
almodovoria
amb totes les facetes
vull dir
jo soc el més estrany
no sé
sempre em dieu
que faig coses molt rares
que veu pel·lícules
d'estrellita gastro
i coses d'aquestes rares
que no sé
i això
sempre m'està dient
que faig coses molt estranyes
no no no
en coses rares a la vida
no no
no en té
clar clar
no va
tothom és friki
és a dir
tothom en la seva vida privada
o pública
no
expliques
jo he fet
per la història
vull dir
perquè tinguem
un coneixement
el més avient possible
de la història
de la cinema
dic això
de veure pel·lícules
de l'estrellita gastro
bé
doncs
això de Julieta
aquesta pel·lícula triada
per als futurs Òscars
no
de diguem
que representant
l'estat espanyol
estava l'Olivo
i estava la nòvia
l'Olivo
la setmana que ve
la veuré
i vull parlar
d'aquesta pel·lícula
perquè què tal
aquesta pel·lícula
ve o què?
bé
no és un gran film
de l'Ethier Boyain
no ens enganyem
però per ser presentable
als Òscars
no
complicat
és una mica
la pregunta anava per aquí
és una pel·lícula
que tenia l'alçada
per ser presentada
però que tampoc
oblidem que les pel·lícules
petites
o les pel·lícules
peculiars
l'Hijo de Saúl
per exemple
que és una pel·lícula
petita
però immensa
no, no, ja t'entenc
però no
no la veig
tampoc
no, no és aquesta línia
ostras
però l'Hijo de Saúl
és una gran pel·lícula
és diferent
és diferent
és una gran pel·lícula
no, no
ja sé què vols dir
però encara i així
si tu mires realment
el que és
el que seria
el moviment
la gent
l'escenari
no és una pel·lícula
de gran producció
no
és passar en uns espais
molt concrets
no?
es mou constantment
ara la pel·lícula
és una pel·lícula
immensa
per el que diu
per com
mou tècnicament
com ho explica
jo crec
això és un
jo crec que el senyor Almodóvar
sí
el nominen cada any
els Úscars
clar, perquè és conegut
no
perquè té un clientelisme
molt bèstia
clar, per això
a dintre la filmografia espanyola
clar, clar, clar
no, i perquè és fàcil
vendre als Estats Units
sí, i ha de ser
algo
home, però ha de ser
algo
que realment
o és un any
que ell no ha fet pel·lícula
que llavors en fan una altra
o ha de ser una pel·lícula
que dius
ostres
és que si no la poses
clar, clar
canta conat
com una almeja
però en cas de duda
pum
Almodóvar el canto
però en canvi
estava la nòvia
de la Paula Ortiz
què passa?
Paula Ortiz
és una noia
que ha fet la seva primera pel·lícula
la pel·lícula
és meravellosa
és bodes de sangre
de Federico García Lorca
en versió
i aquí el senyor Lorca
és molt conegut
als Estats Units
no oblidem mai
però aquí potser ja està
el fet de tenir
el clientelisme
aquest senyor
exacte, per això
per això dic
i llavors ha fet una pel·lícula
perdona
sí, sí, sí
és com quan fa uns anys
era el García el que anava
clar, clar
perquè és el que tenia
més fàcil
i l'ha substituït
a l'Almodóvar
d'aquí
doncs no sé qui serà
però va acabar guanyant
i ja es va acabar
sí
sí, no, clar, clar
ja l'hi va haver vist
i ara no sé qui
qui serà el successor
l'Amen Ávar
el Bayona
aquest ha fet
molta pel·lícula americana
amb molta idea americana
sent pel·lícula espanyola
en teoria
sí, però no, això no crec
no, però és una altra línia
que no acaba d'entrar
però aquests directors
acaben fent coses sèries després
acaben fent coses dramàtiques
i bueno, no sempre
bé, no sé, és una opinió
bé, parlem de Julieta
a veure, jo he vist
totes les pel·lícules
al Modóvar
ja sabeu que soc molt crític
en positiu i en negatiu
últimament al Modóvar
a mi m'està decebent bastant
des de allò de los amantes passajeros
aquella estracanada
amb aquells tres fent
no ets el Carlos Bollero
que el destripa sempre
a cada pel·lícula
sí, com?
el què?
que no ets el Carlos Bollero
del país que el destripa
no, però perquè hi ha s'obsessió
és que ho ets al Modóvariano
o no ho ets
és a dir
no, això tampoc
jo això no ho entenc
és un amor-odi
jo crec que tampoc
és a dir, s'ha de ser crític
amb tot
si t'agrada bé
si no també
hi ha coses, pel·lícules
que recupero de tant en quant
del Modóvar
perquè em fa molta gràcia
i són pel·lícules
a lo millor més precàries
crec que té una certa gràcia
una certa modernitat
un cert punt d'inflexió
amb l'historia del cinema espanyol
sense cap mena de dubte
i no ha estat de modè
crec jo
no, no, no
pel·lícules als anys 80
que podries dir
hòstia, això
com se li colmi pesen els anys
però encara que quedés
aquesta línia de modè
ja li queda bé
perquè la feia cap
ja eren pel·lícules de modè
en aquella època
ja ho eren
és una pel·lícules als anys 80
que fos ja kits
i dius
com ho fas això
perquè ja està agafant
una estètica
molt determinada
molt concreta
molt exagerada
molt colorista
doncs aquí torna a intentar
però aquí Julieta
què és el que fa
dius
a veure
vaig fer los amantes passajeros
que una cosa
una comèdia fallida
absolutament
vull tornar a fer un drama
però un drama
cascabelero d'aquells
que dius
a veure si ja
rebentem tots
i ja
vinga va plorem
i ja ens tornem tots tontos
dius
a veure
però què estàs fent
és a dir
ha agafat a la
bueno
l'Emma Suárez
exacte
bueno en un principi
d'aquesta no se m'oblida el nom
clar
Emma Suárez dius
vale
l'ha vestit de vermell
com a Marisa Paredes
li he posat els serveis vermells
dius
ai bueno
això ja em sona
ja em sona d'alguna
ja tornem a buscar la Marisa Paredes
comencem amb un drama
que no hi ha manera
de sortir-se d'aquest drama
vinga
vinga
vinga
hi ha un flashback
meravellós cap als anys 80
que fa l'Adriana Ugarte
que és l'Emma Suárez
i l'Emma Suárez essencialment
que això està molt ben fet
que és quan l'Emma Suárez és jove
exacte
llavors hi ha una estètica 80era
que és molt correcta
etcètera
i llavors a partir d'aquí
no vull explicar la història
perquè si no
la cosa no té gràcia
però sí que intento
una mica veure
què és el que em trobo
em trobo
tot sobre mi madre
em trobo
a també
em trobo
tantes coses
més de lo mismo
més de lo mismo
però aquesta vegada
intentant
en els últims 15 minuts
lligar-ho tot per cada bé
a més
una altra vegada
i per tercera o quarta vegada
un final
que intenta obrir una porta
a l'esperança
utilitzant un esquema
molt determinat
no vull dir que dius
però escolta
perquè és conservador
dins del drama
l'Emma Suárez està bé
ho fa molt bé
però tampoc
ho no es passemos
vull dir que ens refereixo
que tampoc és una cosa
no hi ha ningú
que destaqui
l'Emma Suárez
va tenir el seu moment
amb el
amb això
amb el
amb Julio Medem
amb el Julio Medem
amb la Rilla Roja
i tot això
i Guerra
que va ser maravalló
que està molt creïble
que és una tia molt creïble
però vale
tampoc en tirem coets
i de forma també molt ràpida
la Miró
sí
allò que feia
va fer El perro de l'Hortelano
és meravellós
estava molt bé
i de forma molt ràpida
que ara tenim 15 minutets
i podem parlar de cosetes
vull fer
el nou Almodóvar
que és Paco León
Paco León és el nou Almodóvar
que amb Carmina y Reviente
i Carmina i Amén
ja planteja
aquella estètica
que dèiem
Almodóvar
que he hecho ya para merecer esto
per exemple
que dius
ostres
aquelles cases
antigues
rebregades
aquelles formes de parlar
aquell humor
i amb Quiqui
és meravellós
perquè estem parlant
de les fílies
llavors fa
4 o 5 parelles
lògicament
no direm els noms
Candela Penya
etcètera
que s'han donat voltes
recercant
en cada una
d'aquestes parelles
que és el que provoca
una excitació
amb la parella
al costat
per exemple
els noms no els sé
ni els diré
perquè són noms complexos
però hi ha un d'ells
que per exemple
a ella
l'excita
que el seu marit
plori
Candela Penya
per exemple
i és meravellós
és divertit
és prendre-t'ho
d'una forma determinada
hi ha una
que s'excita
amb la roba
és a dir
si la roba és de seda
s'excita amb això
però arriba a l'orgasme
hi ha un altre
que li agrada
les situacions
violentes
és a dir
en el moment que
l'atraquen
pateix un orgasme
carai
hi ha un altre
que amb la natura
refregant-se amb un arbre
i això existeix
però clar
ella ha buscat
fílies
molt determinades
vull dir
molt estranyes
les típiques
que pot tenir
entre comentes
altra gent
dins del món
del sexe
això em recorda
allò d'un pit
de moduanda
exacte
que la tia
es posava
catxonda
si sentia
parlar estranger
al paio
i el tio es posava
catxonda
si se'nsumava
a les aixelles
exacte
doncs per aquí
anem als tiros
aquesta pel·lícula
veieu-la
perquè és
absolutament divertida
està fora de to
hi ha una escena final
amb un sordomut
i per
bueno
amb una traducció
és que jo em tornava boig
vull dir
no es pot ser més divertit
més simpàtic
jo aquesta pel·lícula
sí que l'hauria portat
aleshores
clar
no l'hauria donat res
perquè sigui reparent
però és boníssim
és a dir
es parla
vull dir
com si la Carmina parlés
però vull dir
els personatges
vull dir
parla de
a mi no sé què
de dalt
de baix
del que faci falta
però diu les paraules
que són políticament incorrectes
veieu-la
perquè és una estona divertida
molt bé
doncs no sé David
parlem de l'Heroe de Berlín
i també podem parlar
del Café Society
si us sembla
tenim 13 minuts
repartiu una mica
com veieu
bé
l'Heroe de Berlín
bé
és una gran pel·lícula
l'he vist aquest estiu
sí
i és
és un film
en què ens explica
doncs
és molt
intenta ser èpic
aquests films
són esportistes
volen ser èpics
bàsicament
no està massa ben fet
fins i tot diria
que és
que veureix
la mala qualitat
directiva
del film
jo crec que
que es podia haver fet
d'una altra forma
molt més
molt més honrosa
fins i tot
pel
pel protagonista
no
que és el Jesse Owens
és la història
del Jesse Owens
el famós
atleta
que va
que va
diuen que va
humiliar el Hitler
saltador era
certament
no
era velocista
ah velocista
i saltador
oi que sí
em sonava
amb l'imatge
saltant
alternaven
sembla que eren
les proves de 100
i 200 metres
amb relleus
també
i salt d'allargada
sí
va aconseguir
4 medalles d'or
doni-do
sí
sí
era un palló
típic
aviam
és com t'ho diria jo
era el
el típic
si veies
ell va sortir
doncs
de collir
cotó
d'una plantació
ja està
ell no era esclau
però vivien
en un règim
de
de servidut
sí
no
o sigui
no eres esclau
però tampoc
podies marxar d'allà
perquè no tenies
on caure't mort
i d'alguna manera
l'amo
seguia fent
el que volia amb tu
si volia
matava la teva família
o no
o el que li donava la gana
vamos
en definitiva
però aquí
sí
aquí bé
ja està
ja està
aquí més bregat
ja estan a la ciutat
estem situats
en un món
ja més urbà
suposo que també
era un alliberament
no
de sortir
d'un
d'un àmbit rural
en què
depenies
de
de l'aventura
del teu jefe
i del teu amos
i d'aquest dia
et tractava millor
o no
i anaven a parar
en un entorn més
industrial
més
urbà
i bé
aquí ens explica
la història
del Jesse Owens
que bé
va entrar
va triar
a entrar
a una universitat
perquè a aquella època
si volia ser atleta
doncs tenia que entrar
a una universitat
com avui dia
em sembla també
en què els estudis
és més una tapadera
doncs perquè tu realment
puguis potenciar
el teu do
que és l'esport
i el Jesse Owens
doncs evidentment
per l'època
era un dotat
bestial
i va i tria
una universitat
en què tots eren blancs
hòstia
sí
però bé
troba'm un entrenador
un atleta frustrat
diguem-ho així
i que el motiva
doncs per
per tirar
on davant
i bé
i
i evidentment
li calia
bé
jo crec que també
el film
li mira
donar un dramatisme
que jo crec
que la vida real
no tenia
no tenia
jo crec que hi ha
hi ha unes llicències
al film
que
que li fan mal
que potser no és
si li fan mal
i li resten
credibilitat
no
a la història
una mica
no cal que ho vulguis guarnir tant
perquè jo crec que no
però és un director
és que no sé qui és
ara no em recordo
bueno
però que no és una persona representativa
no
no
ni molt menys
ni molt menys
i els actors tampoc
surten actors secundaris
el William Hart
i el Jeremy Irons
com a dos
dos oposats
al comitè olímpic americà
un més proper
als nazis
que és qui
s'endú la palma
i l'altre
doncs
més proper
al boicot
de les olimpiades
del 36
vale
perquè era
el tio ja aquest
ja es veia
el que estava passant
i diu
no no
aquí no podem anar
i l'altre
diu
no sí sí sí
hem d'anar
hem d'anar
perquè resulta que també
hi tenia
interessos comercials
doncs
amb l'Alemanya
amb l'Alemanya
i es van doble
de la talaiga
diguem-ho així
d'alguna forma
i la pel·lícula
es basa pràcticament
en això
amb la fita
i
bé
només
explicar com a anècdota
dos coses
una
l'amissat que va aconseguir
amb un dels seus rivals
que era un atlet alemany
que per culpa d'aquesta amissat
l'atlet alemany
l'atlet alemany
després seria
entre cometes
purgat
sent enviat al front
a primera línia
i l'altre
doncs
el paper que surt
que fa
l'Helene Reifinstal
doncs
com
gravava
doncs
tot això
que per cert
és l'actriola
que dins
bon
bon
no sé què
que la veiem
la veiem
l'hem vista
com a
sacerdotesa
vermella
a Joc de Trons
ah
mira per on
és aquesta
i bé
és la relació
molts d'aquests actors
de Joc de Trons
no estan fent cinema
per cert
bueno
el Lannister
el Ros
va fer
dioses d'Egipto
sí
i n'ha fet
diverses
unes quantes
i la Micaela
i la dioses d'Egipto
que algun dia
bueno ja parlarem
la setmana que ve l'altra
una cosa més vomitiva
bueno
són pericoles alimentícies
bueno
jo estava amb els cabells
de punta
jo estava
jo com els gats
allò
tenen quan s'amariçava
jo també ho entenc
jo t'ofereixen
unes
perdoneu-me
unes cagades
parlant de les mitologies
dius
però bueno
on te vas
què és això
no vull dir
clar
és que
perdoneu
som el Reader Digest
exacte
però com pot ser això
és a dir
estàs ensenyant mitologia
a la gent jove
que està molt bé
però és que
estàs mentint-li
mentint-los
i llavors
pots simplificar-ho
clar
però no ens passemos
però no em menteixis
no diguis troles
molt bé
doncs bàsicament és això
bueno doncs
la intentarem veure
sí
és distratota
jo crec que el Café Society
molt millor
no jo
o què
o seguim amb la línia
del Woody Allen
sent que no et surt
de la seva zona de confort
que diuen
potser ja
sí
no
jo penso que el que
s'escau en aquests moments
sense allargar-nos gaire
perquè no queda gaire
no
es queden set minutets
set minutets
jo penso que tu
eh
res res
encara podem parlar
d'un llibre tot
eh
vull dir que
no
no
no
parla
parla
jo agafaria
els comentaris
que has fet
precisament
sobre
sobre
l'Almodóbert
i tal
jo crec que
Woody Allen
és aquell personatge
conegut
no
entranyable
que fa més bones
pel·lícules
i en fa de no tan bones
una cada any
eh
però
sí
sí
comptades
comptades
eh
sí
llavors a veure
jo
així com per exemple
amb l'Almodóbert
jo no puc ser
el
Almodóbert
ja
perquè no
no hi entro
en el seu món
no
és com que no
és com que no
és massa petardo
no
sí
em quedo fora
el raro
el raro
jo soc el raro
el raro
em passa tot
eh
vinga vinga
som-hi som-hi
ara la pel·lícula aquesta
ara el Woody Allen
el que a mi em passa
és que sí que m'identifico
amb ell
no
vull dir
i segur
que hi ha una característica
conservadora molt alta
no
perquè
jo crec que sí
a vegades sí
a vegades no eh
jo crec que sí
és és és com
jo crec que
és com el d'això
com el Hitchcock
ai el Hitchcock
sí sí el Hitchcock
també
sí
no bueno
però
és ull
la distància
la distància
però desmuntant
el Hitchcock
és conservador
el Clint Eastwood
el Clint Eastwood
sí
que penso que tenen
una característica
conservadora molt alta
però que
la van
la van exposant
eh
la van traient
en definitiva
ens van aportant
coneixements
sobre la realitat
que vivim
que està molt bé
i crec que això és bo
això és el que a mi
em fa sentir identificar
i això és el que em fa pensar
que jo estic
amb una arena
més conservadora
que no tu
per exemple
però que això no vol
per edat
simplement
però jo
Woody Allen
no el ve conservador
no
jo m'he vist
home
hi ha coses que sí
hi ha escenes
o humans determinats
que sí
però hi ha molt
tu creus
el conservador
Woody Allen
no no
aquí
jo no dic que sigui
això
però em fa escut tu
per què?
perquè si el Woody Allen
tu no el veus conservador
vol dir que tu
surts d'un
encara
el veus liberal
no no
tampoc és això
i parteixes d'un punt de vista
molt més conservador
que el Woody Allen
no no no
jo no vull dir això
perquè jo no he pensat
a l'Ivac Clinesburg
sí que he pensat
aquesta línia
allà el Woody Allen
no hi penso
lògicament
però no ho penso
les històries
hi ha punts que sí
però hi ha altres pel·lícules
que no ho són tant
però bueno
no ho plantejo
potser l'ho millor
però és un plantejament
per mi era tan interessant
només que tu veiessis
la diferència
que no passi és o no és
això és com el
Visconti
que no volies
era aristòcrata
però no ho volia ser-ho
doncs aquí
potser el Woody Allen
és conservador
però no ho vol ser
però no es pot treure mai
l'etiqueta de conservador
ara farem més merder
amb aquesta
de la Julieta
és molt conservador
l'experiència
és conservadora
d'avorriment
ho hem devinat
però de totes totes
aquestes línies
són
el Woody Allen
és de Podemos
comparat
el Woody Allen
és de Podemos
comparat amb el Modova
sí, i tant
és una bona apreciació
això és el que crec
que era més
ara deixaré anar una
que és molt forta
digues
digues
no, està la línia
de la pel·lícula
aquella francesa
que va fer
el Mind the King Paris
que anava amb aquests dos
sí
està en aquesta línia
Mind the King Paris
aquesta prima
m'encanta
és l'última
que em va agradar
i aquesta dius
que va per aquesta línia
sí, està en aquest punt
molt bé
a més a més
és una pel·lícula
que et fa pensar
en Cotton Club
i crec
i crec
que la millora
a veure
estem parlant
de la Belle Epoque
francesa
no, americana
americana
estem parlant
a veure
és que com dius
l'americana
no, no, no
és allò
o sigui
però no és que estigui fet aquí
sinó que està
dins
està fet a Nova York
però que està
en aquest doble
en aquesta doble jugada
que representa
el que Cotton Club
ja plantejava
i el Padrino
també
ja ho sé
però Cotton Club
és allò del ball
i la
correcta
molt interessant
bueno
com sempre
ara
esclar
gairebé
gairebé
argumenta
les organitzacions
mafioses
dius
què passa aquí
ell no surt
no?
una altra vegada
no surt
ara ja agafa el Teregos
ell
fa el Teregos
ja
doncs mira
parlant de coses
conservadores
i una mica
que també ens xocarà
l'Alaska
aquesta tela
eh
sí
clar
aquesta tela
no vull dir que sigui
del PP
però bueno
és a dir
a veure
és
bueno
l'ABC i tal
se lo le quedaria
vull dir que
quedes una miqueta així
com sorprès
aquesta gent que ha sigut
tan radical
a nivell genèric
durant el seu moment
bueno
però això és el que
es planteja
vull dir que avui en dia
és una falsa imatge
que darrere de certes
modernitats
et trobes
que dius
ostres què passa aquí
jo és una cosa
que no entendré mai
encara ens queden dos minuts
o un minut i pico
i ja acabem
o menys
vull dir una cosa
com és que la gent
que es fa més gran
no vull dir la gent
amado que es fa més gran
es fa més conservadora
perquè
perquè té por a perdre
el que ha aconseguit
imagino
digue Jaume
no home no
és que tens por de perdre
el que ha aconseguit
jo no parlo del Jaume
que no és el cas
però és veritat
el Jaume no té res
bueno bueno
és un mantingut
sí
sí sí
vale vale
no em vaig apuntar
sí sí
jo de patir tot
jo vaig dir no no
jo me'n vaig a conservar
el que tinc
vale vale
calia
calia
ho estem arreglant això
calia viure
i per viure
és necessari
tenir un mínim
tu acabes de dir
que t'ho dic
hòstia
això és bona idea
això de casar-se
posats així
tots som conservadors
clar clar
si tu el que busques
és una moreta de gana
si vols que et contesti
directament
també ho faré
sí
però aquesta ja em serveix
molt bé
és la ideologia
sí
jo plantejo
jo volia remarcar
una cosa
que vaig escoltar ahir
precisament
algunes
no masses
sobre la diada
que era allò de dir
pensem que no s'ha trencat
ni un vidre
durant aquests anys
clar
quina diferència
de Síria
clar clar
exacte
és el que diem
serà sempre una festa familiar
la gent surt a les carrers
a demanar
però és molt fàcil
rebentar una festa així
clar clar
és facilíssim
home jo tinc una mica
encendre la metja
jo tinc una mica de por
jo ho vaig veure un cop
va ser la
la via catalana
vaig veure un cotxe
que passava per allà
quan estava la gent dirigint-se
per intentar trencar
i va començar
a renegar
i a dir de tot
i la gent
va veure un que va
com un petit amago
però al final va agafar
i se'n va anar
ah ah
bueno
doncs ja parlem la setmana que ve
d'una mica de la viada
que també és interessant
d'acord?
vinga
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau