T'haurà t'ha fet com tu.
Doncs benvinguts un dia més al Babilònia.
Avui, doncs, estem una altra vegada
amb la magnífica companyia de nostra companya Rosa.
Hola, bona tarda, Cescum.
Igualment, sempre t'ho dic, eh?
Magnífica en els dos costats de la peixera, no es diu?
Avui estem tots dos un teta-teta, allò.
Sí, sí, sí, aquí farem el programa.
Clar que sí, com hem fet l'altra vegada.
I segur que és el que diem.
Tenim fet aquí un llistat de coses que farem
i, finalment, seguríssim que ens faltarà temps, eh?
Perquè això es passa habitualment.
És que ens enrullem, ens enrullem, no?
Clar, tenim ganes de parlar i dir
ara és la meva, ara què? Deixaran ja, per fi.
Exacte, exacte, no?
Ui, no tenim competència avui aquí nosaltres sóc.
Molt bé.
Doncs avui parlarem una micona de literatura
i moltíssim de cinema,
perquè també una mica ja estar-sia, no?
Amb aquests dies, no?
Que venen els Goya, que venen els Oscars, no?
Bé, i una mica llentarem seguir aquesta actualitat, no?
I ho farem, doncs, bé, en un principi parlant de literatura,
un llibre de la Modena Grandes,
Els besos del Pan, un llibre molt estimat,
perquè feia uns anys, un parell d'anys,
se pensava que no feia cap llibre, no em vull equivocar.
I ho ha fet una trilogia molt llarga,
que això comentarà la Rosa, que té aquí la biblioteca, o no?
Bé, una mica la relació de la bibliografia.
Bibliografia, això no sortia ara.
Estem aquí, la llengua.
I ens ho comentarà la Rosa, i a veure què tal.
I de cinema, parlarem també d'un saló, del saló del cinema,
que també ens ho comentarà la Rosa,
i després entrarem amb El món dels Goya,
parlant de Truman, ho farem aquesta vegada més a consciència,
l'altre dia la Rosa ens va comentar una miqueta de Canava,
i altres pel·lícules que estan nominades a millor pel·lícula,
millor pel·lícula, millor director,
a Canvio de Nada i El Desconocido,
una sorpresa absolutament increïble.
Seguirem parlant de pel·lícules una miqueta més antigues,
el cas de Full Monty,
que sempre és agradable parlar d'aquesta pel·lícula,
i és una pel·lícula molt peculiar,
i jo la tinc molt de carinyo personalment.
I després també comentarem una altra,
que té a veure amb una recomanació,
una pel·lícula que ha guanyat les seves cosetes,
però que ha passat una miqueta en Sa pera ni glòria,
que és Justícia,
o que també té un joc,
que explicarem després que es diu Justi en Cia.
I ja explicarem de què va el tema.
Com a l'acudir, com es dius? Bon.
Exacte.
Aquí una miqueta, però té a veure,
a més, en temes molt d'actualitat.
Insisteixo, ja veurem el perquè d'aquest Justi en Cia,
perquè està molt ben fet.
Bé, doncs comencem parlant de...
Ah, bé, sí, i avui el que farem és escoltar...
De música, música.
O sigui, últimament l'únic que estem fent
és posar gent que ha desaparegut.
Sí, és veritat, eh?
Els últims ha estat així.
Sí, sí, i avui tornem-hi.
Els últims programes.
Perquè fa qüestió d'uns dies...
Què portes avui?
Sí, Glenn Frey, dels Eagles,
el famós grup americà, no?
Sí.
Que, bueno, que va ser una bomba als anys 70,
doncs el creador ha mort també fa pocs dies, no?
Glenn Frey, amb temes tan coneguts com Hotel California, no?
Sí.
Aquests temes, no?
Que aquests eren solitari, no?
Exacte.
I bé, ell va deixar el grup,
feia música per la seva banda també,
però tant en quant s'ajuntaven
i ara estaven actuant, em sembla,
que allò típic, no?
Allò que fan de Las Vegas.
Amb aquests espais que ja no són tan multidobinaris,
perquè ja és un grup que ja té 40 anys de seves esquenes,
són cantants de 60,
vull dir, que acceptuen els Rolling Stones
i quatre més que tenen una edat madura
i que segueixen omplint estadis,
aquests grups que tenen els seus seguidors,
doncs, bueno, ja se'n queden en recites més petits.
Però van ser molt grans als anys 70
amb aquesta mena de country rock que vam fer.
Ens escoltarem de fons i després un tema en concret
que posarem una balada molt maca que es diu
Desperado.
No t'has de veure?
Ai, que bé la pronunciació.
És que quan canta diuen Desperado.
I llavors que fa gràcia.
Així com en Chicano, no?
Així com molt d'allà, molt tancat, no?
Molt de Texas, que dic jo.
Clar, està bé.
I bé, i no, i és una de les balades més maques, no?
Per tant, bueno, doncs, un comiat també,
un altre dels grans compositors, eh?
Perquè totes les cançons d'aquest grup magnífic...
Quina ratxa, eh?
Que portem.
Sí, filla, també, imagino que és el que diem, no?
També són gent que nosaltres tenim més vincles, no?
També, doncs, perquè hem crescut, no?
Amb aquesta gent, no?
Amb aquestes sintonies, amb aquestes...
I hi ha una edat i això no passa.
Bé, bé, bé, bé.
Sí, doncs, bé, és una novel·la de l'Almodena Grandes,
l'última novel·la que ha escrit, ara el 2015,
o sigui, res, fa uns mesos que la va publicar.
I es diu així, eh?
Los besos en el pan.
En el pan, ui.
Clar, que d'entrada, penses...
Ostres, què és això, no?
De los besos en el pan, no?
De fet, no s'explica tampoc massa a la novel·la,
és més a la introducció que ho menciona, no?
I jo sí que me'n recordo que, sobretot,
la gent gran ho feia quan...
Fins i tot a l'hora de començar un pa,
a taula, no?
Quan ja estàs tots a taula i has d'obrir un pa,
has de començar un pa,
fins i tot es feia la senyal de la creu i un petó.
Hi havia gent que la feia...
Home, no li acabaves de fer el petó per a distància, no?
O, per exemple, sí que hi ha un tros de pa a terra
o allò que hi ha o vas per a tauletes,
però és igual, no?
Agafar-lo i un petó i ara ja està i te tornes a menjar, no?
Això què vol dir?
Crisi.
Crisi econòmica.
La gent no té per menjar i qualsevol trosset,
qualsevol engruna, fins i tot...
Serveix.
Te l'has de menjar, eh?
Perdó.
I una mica, doncs, és la...
Sí.
La crisi actual que estem vivint,
ja des de fa uns anys,
situada a Madrid,
a la ciutat de Madrid,
però que, bueno,
que podria ser qualsevol altra ciutat
de l'estat espanyol.
I una miqueta, doncs,
el tipus de personatges,
de persones reals, no?
Que ho estan passant, no?
És com un mosaic de personatges.
És una novel·la coral que tu deies abans, no?
Sí, quan comentàvem.
Quan comentàvem, no?
Que aquesta novel·la la volíem comentar aquí.
Sí, és una novel·la pràcticament així.
A més, jo diria
que és la crisi,
però descrita amb un to amable.
Sí que n'hi ha algun moment
i alguna història
que és una miqueta més forta.
Home, hi ha fins i tot un suïcidi.
Sí.
Que no és cap tonteria.
Què passa?
Que ho explica tot així
d'una forma com...
poc tràgica.
Ja.
Vull?
Poc tràgica.
No deixa de ser una novel·la.
No té la intenció
de ser una crònica,
tampoc històrica, no?
Clar, que ella sí que esboca
anteriorment a la sèrie
que estava escrivint de novel·les,
doncs sí que tenia una miqueta
aquesta intenció
i que la van arribar a comparar
com a una mica l'estil de Galdós,
no?
Valé.
Amb els episodis nacionals i tal, no?
Ella es deia
que el que estava escrivint abans
era una sèrie que es diu
Episòdios d'una guerra interminable.
Exacte.
L'havia començat el 2010
amb la novel·la
Inés i l'Alegria.
Teníem, penso que són tres.
Aquesta era la primera
que començava.
Sí, eren tres, eren tres.
I ara amb aquesta novel·la
de Los besos en el pan
s'ha fet com un parèntesi
i s'ha dedicat a això, no?
Doncs bé, què fa?
Doncs recorda una miqueta
són diverses generacions, no?
Des de l'àvia,
els que tenen...
Bé, els avis, posem,
que tenen ja,
jo crec que sé,
70-80 anys.
Una altra generació
que té, doncs,
uns 60 anys,
més o menys,
o uns altres que són més joves
que tenen entre 30-40 anys, no?
O fins i tot
alguns més jovenets
que ja comencen a arribar al barri, no?
Gent de, potser,
de 20-30 anys.
I recorden, doncs,
a veure,
que passar una crisi
era realment el que van passar
a la postguerra espanyola, no?
Allò sí que era saber,
bueno, estalviar,
no estalviar,
saber aprofitar
qualsevol menja que tenia,
la roba,
saber aprofitar tot, no?
Passar gana, exacte, no?
Clar, però això diu
que aquesta gent gran
d'aquestes edats
no els hi ha agafat
de sorpresa
haver-hi sabiat
el que és això
i això diu,
bueno, això no és res
comparat amb el que hem passat nosaltres, no?
Poden ser situacions
una miqueta
a veure,
diverses
però que tot és al voltant d'això, no?
Per exemple, mira,
és, bueno, divertit,
és curiós,
una àvia
que col·loca l'arbre de Nadal
al mes de setembre
per tal d'animar la família.
Dius, mira,
sembla que el, no?,
esperit nadalenc
ja comencen a tots animar-se
i tal.
O, per exemple,
hi ha una altra senyora
que ja dic
que és un mosaic de personatges,
que d'entrada
semblen que estiguin tots així com sueltos,
que no tenen com peces
d'un puzle
i després ja sí que una miqueta
es va arrodonint,
més o menys veus que sí que tenen
jocs en comú de trobada
com pot ser el bar
o com pot ser a la perruqueria
o al centre de salut, no?
Doncs mira,
alguns exemples serien,
per exemple,
la perruqueria del barri,
de la perruqueria de dones,
la que ho porta la Màlia,
la que ho porta,
que veu amenaçada
la seva supervivència
quan s'instal·la
un gabinet de manicura
de noies
o d'empleades xineses
just a davant d'aquesta.
Ah, sí?
És molt curiós
perquè ella s'ho mira
amb una por
i amb una desconfiança
i una malfiança,
però finalment,
al final veus
que bons que som tots,
no?
Al final ja
les noies xineses
també venen a pentinar-se
perquè hi ha un casament
i veu que
el que fan el manicura
tampoc és tanta competència,
però clar,
en un principi sí que dius
ostres que cerca del món
aquesta perruqueria
haurà de tancar,
no?
O, per exemple,
un altre cas també
que és la Charo,
és un altre personatge,
és una persona
que és una professional
que és experta en màrqueting,
d'acord?
Però que està a l'atur,
d'acord?
Ella havia treballat
en una multinacional farmacèutica,
o sigui,
és una persona de nivell,
una persona amb molta formació,
però, bueno,
com que es queda a l'atur,
doncs el que al final decideix
és anar-nos a viure
i a treballar,
de la casa de camp
heredada de la família,
a Toledo,
en un poble de Toledo,
i llavors ella el que fa
és, bueno,
emportar-se,
li proposa a un fill seu
que és enginyer o un lònom,
que també està a l'atur,
acaba la carrera,
també està a l'atur,
i li proposa,
i, bueno,
doncs el nano li diu que sí,
i marxen tots dos,
doncs, bueno,
a crear ja un projecte
de començar a treballar
en aquelles terres
i viure d'aquelles terres,
o sigui,
és reinventar-se.
Sí.
Si la feina que has fet fins ara
no pot continuar
perquè ja no té sortida,
no hi ha negoci,
doncs et reinventa,
senzillament,
eh?
Per exemple,
aquesta,
bueno,
és una sèrie de superació,
també,
no?
Sí, sí.
Que diu...
O, per exemple,
la història de tancament
del centre de salut,
que és una mica...
Ja dic,
és que està amb molt humor.
Com era un noticiari de fa...
Sí.
Diu, bueno,
fan protesta,
perquè saps que a Madrid
hi va haver-hi la Marea Blanca,
que li deien...
Que encara la fan, eh?
Encara la fan,
sí, sí, sí,
encara estan amb això.
I, clar,
com que sempre hi ha l'amenaça
de que el centre de salut
el tancaran,
clar,
que és el que tenen a prop
tots els veïns,
que coneixen l'avi,
que han anat a casa seva,
la infermera,
a posar-li l'injecció,
a prendre-li l'atenció,
a fer-li el control, no?
Que es coneixen,
que saben quina és la seva dona,
que com està,
que no sé què...
I a més són gent
que també viu al barri, no?
Doncs estan fent una protesta
i van molt,
fins i tot arriba un dia
que estan tots allà al carrer, no?
Els veïns,
els treballadors,
els familiars,
els metges,
estan tots allà, no?
I és molt divertit,
a mi això em va semblar
molt divertit,
perquè, clar,
avisen els bombers,
a veure,
avisen els bombers,
l'autoritat,
perquè deixin de protestar,
el típic,
i més a Madrid que això ho fan,
d'ofegar molt qualsevol protesta.
Sí, sí, això sí.
És que, clar,
no hi havia...
No sé per què no pot
no avisen gaire la policia,
suposo que estaven ofegant
una altra protesta, no?
I avisen els bombers.
Imagina, clar,
una altra força de seguretat.
Sí, sí, sí.
I diu, mira,
aquí els bombers,
clar, els bombers arriben
i els bombers en lluita.
O sigui, els bombers
també estaven en lluita.
Pobres,
quan arriben,
doncs el que fan és
entendre perfectament
i posar-se al costat
dels que s'estan manifestant.
Clar, clar.
Perquè nosaltres
no sabem el que passa
si nosaltres ens passa igual.
Si hem viscut això
o ho estem visquent.
Clar,
és que és una miqueta patètic,
no?,
aquesta situació.
Clar.
Que per una part
sí que és per conjuntura,
per situació econòmica,
però hi ha una altra part
que dius,
jolín,
també és la mala gestió
que s'està fent
o la mala gestió
o els interessos
que n'hi ha aquí,
perquè volen tancar
els centres públics
de salut.
Doncs això.
Aquesta escena
és molt divertida,
aquesta historieta.
Una altra també,
només marco aquestes
perquè penso que val la pena.
Sí, són les cimres més interessants
i els diferents grups.
Han d'anar a una família,
clar,
a l'hora d'estiu i ja
i així intenten mantenir
una miqueta
si tenen una caseta
o si tenen algun lloc.
Però, clar,
no poden tampoc anar,
per exemple,
si marxen a un lloc diferent,
hi ha una família
que ha d'anar a Almeria
perquè hi ha un casament.
de 4 estrella.
L'àvia sí,
amb els nets,
però la família,
o sigui,
que si al matrimoni no,
se'n van amb una posada
així més humil
i tal,
de la Socorro,
que era l'amiga de tota la vida,
no sé què.
I en canvi els nens,
clar,
després volen estar
amb els pares
en aquella posada
perquè el que volen
és estar amb els pares.
Amb ells,
els hi ha igual
o no té 4 estrella.
I després,
quan els hi pregunten
a la tornada,
diu,
on us heu passat millor,
en quin hotel?
Diu,
home,
doncs aquest d'aquí,
de la Socorro.
Diu,
perquè aquí era més petit,
llavors tots els nens
es coneixien,
feien pandilla,
feien colla,
podien jugar,
ens podíem quedar
fins tard
perquè no hi havia problema,
no hi havia perill,
que estàvem tots aquí controlats,
que els papes ens veien.
Podíem jugar
amb el gos
de la persona aquesta,
no?
O pujar al terrat
a veure'ls,
bueno,
posar aquestes coses.
A veure'ls,
no s'ho passen bé
i realment,
és com ho fèiem sempre,
jugar al carrer
i jugar amb els teus amics
i ja està,
no?
I en canvi en 4 estrella
es van més encursetats,
no?
O sigui,
que ja no coneixer ningú,
pràcticament,
les activitats són totes
molt dirigides,
no?
Exacte.
Doncs això,
no?
Molt bé,
molt bé.
O una altra història,
per exemple,
una noia de 23 anys
que acaba de licenciar-se
també en Biologia Molecular
que dius,
ostres,
la carrera que té la noia,
vol marxar a Suïssa
a treballar,
no,
bueno,
sí,
ella vol fer un màster
a Alemanya,
de fet,
perdó,
i clar,
però ella vol pagar-s-ho ella
mateixa,
o sigui,
i l'avi ja li diu,
home,
ja que ja t'ho pago jo,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
que ja jo vull fer-ho,
no?
I clar,
perquè l'avi sí que era
l'any 64,
l'havia marxat també
com a migrant a Suïssa,
a l'Oceania.
Sap que és això també,
clar.
I sap que és això,
sap que és això.
I per això quan l'Aneta,
ella està trucant
o parlant amb els pares,
que si ara no,
si no us amoïneu
que estic molt bé,
no?,
per tranquil·litzar-los,
que estic molt bé,
que he trobat una feina,
després he trobat dues feines,
després he fet molts amics,
a l'avi diem,
ni cas,
en el moment que us digui
que vol tornar,
li dieu que sí,
que la trobeu molt a faltar
i que vingui cap aquí.
I és curiós perquè,
a mi això en concret de Suïssa
m'ha fet molta,
m'ha fet...
T'ha afectat més,
no?
Sí,
perquè,
sí,
perquè,
bueno,
per un cas directe,
no personal,
el meu pare també,
precisament no a l'any 64,
però com 3 o 4 anys més tard,
sí que havia anat també a Suïssa,
jo era molt petita,
i hi havia estat un mes o dos,
va aguantar,
i va tornar de seguida,
i va dir,
però si jo tinc feina aquí,
jo què faig allà?
Si jo estic feina aquí,
està aquí la dona,
amb els meus petits,
i va tornar cap aquí.
Vull dir que són coses
que és veritat,
són cícliques, eh?
És cert.
La migració d'aquells anys
a la migració
d'un nivell cultural
i acadèmic molt alt
que s'està fent avui dia.
Sí, sí, sí,
la història cíclica,
això és una cosa
que ja es veu
als moviments migratoris,
d'això.
Veurem,
segur,
una altra crisi,
veurem un altre moviment
d'emigració
que vindran cap aquí de nou,
doncs com va passar,
no?
Mà d'obra,
que necessitarà un país
que tornarà a aixecar-se
i vindran,
doncs,
immigrants de...
Tot això que hem viscut
als anys 90
ho tornarem a veure
potser als anys 2020,
per dir, no?
Per dir alguna cosa,
els 20, no?
I llavors tornem a patir
un altre d'altabaix, no?
Això és el que hi ha.
Sí, sí, sí.
I he de ser preparats
per això
i tenir força
i tenir potència
per aquest tema.
I res,
bueno,
doncs és una novel·leta,
ja ho he vist,
una novel·leta així,
senzilla,
amb una princesa senzilla,
bueno,
és agradable de llegir,
no és una cosa allà profunda,
no?
Que dius una literatura així
amb majúscules,
però bueno,
és llegeix bé
i al final,
hi ha un moment que sembla
que et perds,
que tu també m'ho deies,
però, bueno,
després com que recupera
i veus que hi ha
llocs de trobada,
uns que més o menys
vas veient
que els personatges
que són família
o que són coneguts,
no?
o un aparellador
que està treballant
de vigilant
amb una,
de porter,
no?
És que jo és un llibre
que tinc a mitja,
és la jo,
vaig començar
i ara no he pogut seguir
per altres qüestions i tal,
però bueno,
que el tinc allà,
el tinc allò pendent,
no?
Però bueno,
tu ho has comentat molt bé
i a partir d'aquí,
doncs,
per això et deia
que hi ha coses
que em sonaven,
no?
Vull dir,
però que partien en estilos.
Està molt ben escrit,
les coses com siguin,
eh?
Sí, sí.
Però és un llibre
que tampoc
és d'una gran...
Clar,
jo per això et dic
que no és literatura,
així en majúsquera
una gran literatura,
però bueno.
Sí, sí, sí.
Jo és que de fet,
si voleu repassem res
una miqueta
les obres que ha fet
la Modena Grandes,
alguna coseta
em penso que he llegit,
però ara no...
Vull dir que no m'ha deixat
nasa...
A veure,
el que passa
que són novel·les,
algunes d'elles
que després han fet
la pel·lícula
de la versió cinematogràfica
i potser
en són a més
o són més conegudes
per això,
per la versió cinematogràfica.
Mira,
ja va començar,
la primera que va publicar
va ser l'any 1989,
Les Edades de l'Ulú,
que,
bueno,
aquella novel·la eròtica
que va guanyar
el Premi de la Solècia Vertical,
la va portar al cinema
el Vigas Luna
l'any següent.
Sí, sí, sí.
I és una novel·la
que ha estat traduïda
a més de 19 idiomes.
És una pel·lícula forteta,
eh?
El llibre ja no l'he llegit,
però la pel·lícula
doni dos.
Després,
bueno,
clar,
eròtica.
Eròtica, sí.
No, no,
és la pel·lícula.
El 91 ja va fer
Te llamaré Viernes.
No,
aquesta no hi ha llegit.
El 94,
Malena és un nombre de tango.
Aquesta també va fer
després la versió cinematogràfica,
que si no m'equivoco
era l'Ariadna Gil,
la protagonista.
Senyora,
senyora.
Sí, sí, sí.
Atlas de geografia humana.
Aquesta està molt bé.
Sí, no?
Aquesta també em fa pel·lícula.
Pel·lícula,
però la pel·lícula no l'he vist,
i he llegit el llibre.
El llibre és el 98.
És un cant a la dona,
absolutament.
És un grup de dones
el que li passa a la seva vida,
bàsicament,
és això, eh?
Aquesta sí que s'haurà de recuperar.
Molt recomanable,
sobretot,
a veure,
és el que diem,
pels homes i pels dones,
és el que diem,
que també la visió femenina
de com es mou aquest món
de dones i tal,
l'hem d'entendre els homes també,
i és una forma d'entendre perfectament.
Vull dir que
no és una lectura femenina,
per entendre,
és una lectura per tothom.
Això a vegades confana.
És una pel·lícula de dones,
és un llibre de dones,
és una pel·lícula de dones,
però, ojo,
és com un llibre que,
l'altre dia,
ja ho comentarem,
però com Truman,
és una pel·lícula
que surt en bàsicament homes,
exceptuant la companya.
És una mixta d'homes,
però la pot veure tothom,
no passa res.
Doncs mira,
res,
quatre novel·les
més que ha fet
que ha escrit ella.
L'any 2002
ja va escriure
Los aires difíciles,
que també va estar adaptada
al cinema
l'any 2006,
quatre anys després,
i el director va ser
el Gerardo Herrero.
Ah, vale.
No, tampoc.
Ni he vist la pel·lícula
ni he llegit el llibre.
No.
I tenim l'any 2004
Castillos de Carton,
o Estaciones de Paso,
que són cinc històries curtas.
No, no em sona.
I El Corazón Helado,
que va ser premio.
Aquesta és el 2007,
va ser el Premi José Manuel Lara
i també el Premi
del Gremio de Libreros de Madrid.
Jo aquesta juraria
que l'he llegit
El Corazón Helado,
però no me recordo
ara que va el tema,
però jo juraria
que sí,
que em sona, eh?
Bueno,
d'un i do,
és el que diem, no?
Vull dir que estem parlant d'això.
I ja està.
Ella és una colonista habitual
del país.
Sí, sí, sí.
No, i és molt simpàtica, eh?
I és un contentúlia
també en molts programes,
en alguns programes
de la cadena SER.
Doncs això seria una mica
el repàs que hem fet
d'aquesta escritura
actual contemporanea.
Sí, mentre busques
això del saló de cinema
que estàs buscant,
em sembla?
Exacte.
Mira, et faré una coletilla
i a més parlar-ne de cinema,
que és el que parlarem
tot seguit,
perquè justament
hi ha una pel·lícula
que jo he deixat pel final,
però vull comentar-la
perquè va a col·lació perfecta.
Una pel·lícula que es diu
Justícia,
que de l'any 2014,
2013-14,
és un director novel
que es diu
Ignacio Estaregui,
i que és una pel·lícula
que a mi em van recomanar,
perquè per qüestions,
hi ha coses que passen a la vida,
una de les meves veïnes
és el seu nebot,
i em va dir,
escolta'm,
parlant que jo
feia un programa de ràdio
i tal,
és una persona que també
està molt interessada
per la cultura,
per la música,
em va dir,
aquesta pel·lícula l'has vist?
Dic, doncs no.
Dic, la tenia prevista
per veure,
intentant,
perquè la vaig veure
en un tràiler
i em va impactar
bastant la temàtica,
i vaig dir,
agafarem DVD
perquè se'n va escapar,
perquè el cinema
va estar al temps just,
va estar,
perquè va tenir
algun premi,
va guanyar algun premi
a Saragossa,
a Maragó,
però coses molt localitzades,
d'on és ell.
Va estar fins i tot
nominada,
vull dir,
presentada
per ser nominada
la millor pel·lícula,
una de les primeres
pel·lícules nobels
dels Goya,
però al final
no la van agafar,
vull dir,
van haver altres,
per exemple,
ocho apellidors
vascos,
no,
clar,
era una pel·lícula
amb una promoció
bastial
de media set
i tal,
per què has explicat
aquest rotllo?
Perquè és una pel·lícula
que està vinculada
amb el que
estaves demanint
l'any 2013
i encara
has d'haver
al país
i és
una persona
que té
un treball,
és un actor
desconegut
que és
de família
armènia
que es diu
Javik
Keutskerian,
és una mena de
Javier Bardem
però encara més alt
i més fort
per entendre'n,
és un tiarrón
com una casa.
Ah sí,
corpulent,
no?
Corpulent.
I Alex Angulo
la seva última pel·lícula
que va fer abans
va ser un terrible accident
de cotxe
per anar a gravar
la seva última pel·lícula
que anava a veure
una pel·lícula
i van a gravar
i va morir
en un accident
de cotxe.
Per tant,
són dos personatges
molt peculiars,
molt diferents
entre ells
que viuen
una situació
d'injustícia social
vinculada
amb la situació
econòmica
i la crisi
que està esdevenint.
Llavors,
arriba un moment
que el Javi
Keutskerian
es farta
de la situació
que està vivint
i a partir d'aquí
pren una decisió
és prendre
el que es diu
la justícia
poètica.
agafar
ill.
La justícia poètica.
És un concepte
curiós, no?
Vull dir,
no arribar
a matar
a ningú
ni molt menys,
però sí
arribar
a intentar
d'una forma
determinant,
ho puc explicar
o no ho puc explicar,
no?
Ensenyar
a aquesta gent,
a aquests corruptes,
a aquesta gent
vinculada amb els bancs,
a aquesta gent
que ha robat,
a aquesta gent
que ha fet moltes coses
que la vida
no és el color
que ells veuen
solament,
que hi ha més colors.
d'acord?
Llavors,
clar,
que comença sent
un petit ensurt,
una mena d'advertència,
s'acaba complicant
tot això.
D'acord?
Llavors,
ell pren
l'opció de dir
que ell viu amb sa mare.
No.
A veure,
ha tingut un lapsus?
Ara recorda una mica
a psicòsis, eh?
Sí?
No, no, no, no, no.
No sé per què he pensat jo.
Espera.
S'ha anat la ulla també.
No, no, no.
Sí, exacte,
viu amb sa mare no.
El que està casat
és el d'Axangulo.
Perdó,
ha tingut un lapsus jo.
Llavors,
ell agafa i diu,
agafa una furgoneta
i tiro direcció
cap a Gibraltar,
que és la meva intenció,
eh?
Però amb el camí
des de Lleó,
que és on viu ell,
la conca minera
i les manifestacions
vinculades amb aquella època
i tot això,
perquè ella estava vinculada
a la mina i tal,
doncs,
el camí
fins a Gibraltar
per després marxar d'Espanya.
Però amb aquest camí
passar pels diferents personatges
que ell té controlats,
que han estat corruptes,
que han estat culpables
de les seves situacions,
etcètera, etcètera,
i donar-li una lliçó.
D'acord?
En pla,
el vengador soledat.
Exacte.
Això que es diu,
aquesta justícia,
entre cometes,
poètica, evidentment,
perquè és una cosa de dir,
a veure,
no et faré mal,
però et diré quatre coses,
no?,
i a partir d'aquí és aquesta.
Llavors,
ell el que fa és que li explica,
ara,
a vegades,
doncs,
ja se li envà una mica la mà
i arriba a un límit.
Llavors,
pel camí,
es troba l'Alex Angulo,
que és un pobre home,
bueno,
una persona
que, bueno,
que té una filla,
que té un vincle i tal,
i, bueno,
i, bueno,
i vol l'aventura
i és una persona
que està jubilada
i, bueno,
llavors s'ajunten tots dos
i fa una parella,
allò,
és estranya pareja.
Ell és un tio ganso,
fort,
molt bona persona,
la filla cap,
però, bueno,
vengador perquè està cansat
de la situació,
i l'altre
veu un amic,
veu una persona
a qui seguir,
a qui també,
però,
d'altra banda,
també li agrada això
de la justícia,
perquè tot ha de ser just
i tal,
no?,
i això és una relació
molt peculiar.
Llavors,
ell es diu Justino,
el gran.
Ostres,
doni,
no?,
també,
no?,
ja l'han buscat expressament.
Clar,
l'han buscat per posar Justi,
llavors ells porten dos monos
de treball,
perquè estan treballant.
Les granotes d'aquestes de...
Clar,
de color blau marí,
exacte.
De treballador d'operari.
Clar,
ells estan treballant
i estan repartint justícia
de la seva feina.
I llavors és Justi,
Justi,
i llavors l'altre
es compra un mono d'aquests,
no?,
i es posa Cia.
Justi amb Cia,
amb companyia.
Clar,
la companyia és ell,
no?
I, bueno,
tot això,
doncs,
va evolucionant,
arriba un moment de temps
i no explicarem,
perquè això...
No,
però és una pel·lícula
que té un encant,
té una...
té una frescor...
És a dir,
és un director novel
que, a més m'ha explicat
aquesta persona
que, bueno,
que li ha costat Déu
i ajuda
a aconseguir els diners,
que s'han adaptat
fins aquí dalt.
Com a mínim,
ha aconseguit
l'Ignacio Esteregui
tenir una...
Recuperar aquests diners
i ara està preparant
una altra pel·lícula.
A partir d'estarem atents
perquè és un director novel
que en refereixo
que ha guanyat cosetes
i que pinta molt bé.
Està bé, està bé.
No és una pel·lícula
que diguis,
ah, i tal.
No,
avui parlem de bastantes
després ho parlarem
quan em comentis això
però en aquest cas
recomano seguir aquest home
a veure què tal.
I veieu Justícia,
que està bé la pel·lícula,
està molt bé.
Sí, sí,
vale, vale.
Doncs intentarem,
sí, sí, clar que sí.
Comenten això
del Saló del Cinema?
Sí, sí,
ho estava mirant ara.
De fet,
ja comença,
bueno,
és aquest cap de setmana,
comença ja demà divendres,
dia 29,
és el 29,
30, 31 de gener
i és a la Farga,
a l'Hospitalet,
allà on tenen
la...
de congressos, no?
És a dir,
és el Saló del Cinema,
i durarà aquests tres dies.
Jo diria que
es veu que la empresa
també ja ho han fet,
no és la primera edició,
he vist informació
que també s'havia fet
el 2015
i bàsicament
és un Saló dedicat
al cinema, eh?
Sí.
N'hi ha,
clar,
hi ha expositors,
no?
Però,
clar,
en diferents empreses
de l'àmbit cinematogràfic
podran,
hi ha merchandising
i tot això, no?
Podran estar allà
amb els seus expositors,
amb els seus tant,
però diu que
serà escenari
de numeroses activitats,
no?
Com exposicions de fotografia,
revistes,
pòsters,
masterclass,
eh?
Desperts en cinema,
organitzaran,
eh?
Diu que els visitants
siguin una miqueta
també protagonistes
i que puguin anar
donant la seva opinió
mitjançant les xarxes socials,
molt així, molt.
Com un Saló del Còmic,
en aquest cas.
Exacte.
No estem parlant d'un festival,
jo crec que sí.
No estem parlant de festival,
estem parlant d'un saló
que presenta coses,
no?
d'actualitat,
és curiós també
perquè diu,
el Saló del Cine
i les sèries
també se convertirà
en un punto de lucha
contra la pirateria
de forma creativa
i no sancionadora.
Ah,
veus.
Està bé,
un espai per conèixer
noves tecnologies
aplicades en aquest sector
i sobretot
un foro
per mostrar
l'evolució del cinema
i el futur
que ens espera.
Fantàstic.
O sigui,
n'hi haurà,
ja et dic,
des de,
a part del merchandising,
segurament,
no sé si projeccions cinematogràfiques
perquè això no ho acaben
d'allí,
d'especificar però,
molt bé,
molt bé.
Pot ser interessant,
no?
I tant,
i tant que sí.
A la Farga,
allà a l'Hospitalet,
que no i dos
estan també posant
molt d'emfasi
en aquest local,
en aquest lloc
que tenen allà,
en aquesta infraestructura.
No,
val la pena,
és un espai que està molt bé
i que es pot adequar
a moltes coses,
no?
Bé,
abans de parlar de cinema,
hem parlat una miqueta
amb Justícia
i ara seguirem parlant
una miqueta dels Goya
i tal,
però el que farem
serà escoltar res,
són tres minutets
aquesta cançó
amb homenatge
a Glenn Frey
dels The Eagles
i aquesta cançó
que es deia
Desperar-ho.
Molt bé.
Desperado
Desperado
Desperado
Why don't you come to your senses
You've been out riding fences
For so long
Now you'll beat you
If she's able
You know the queen of hearts
Is always your best bet
Now it seems to me
Some fine things
Have been laid up on your table
But you only want the ones
That you can't get
Desperado
Oh, you ain't getting no young
Your pain and your hunger
They're driving you home
And freedom
Oh, freedom
Well, that's just some people talking
Your prison is walking through
This world all alone
Don't your feet get cold
In the wintertime
The sky won't snow
And the sun won't shine
It's hard to tell
The night and the day
You're losing all your highs and lows
Ain't it funny how the feeling goes away
Desperado
Why don't you come to your senses
Come down from your fences
Open the gate
It may be raining
But there's a rainbow above you
You better let somebody love you
Let somebody love you
You better let somebody love you
For it to
For it's too
For it's too
I am
And why do you
For it's too
For it's too
Per mi és una de les balades més macas
de la història de la música
Sincerament
És d'aquestes balades
de Los Agarraus
que ballàvem abans
Sí, quan anava a la discoteca, te'n recordes, Rosa?
Jo també, jo també, jo era d'agarrao.
Ui, aquests agarraos tontos,
que era allò que per un costat
de pensi, és una agarrao bé, però és una agarrao
que és que hi havia una distància al mig, que hi havia una altra persona.
I jo, no me toques mi cuerpo
i tal, no?
Llavors jo anaves a rembant.
Érem molt provents nosaltres, érem molt provents.
Com es deia,
com ara diuen, bueno, es diu i s'ha dit sempre,
l'home intentando arrimar cebolleta.
És aquesta paraula que dius.
Jo m'hi feia temps que no ho sentia.
Això és una mica molt antic, no?
A veure si bailando arriamos cebolleta.
Anda que no, una mica
cutre, això, no?
Sí, és una mica, és un comentari
masculí, estàs molt lleig, però bueno,
com a mínim fa gràcia...
El membre masculí ja se sap,
està present, omnipresent.
Mira, parlant a Sant Jus, és clar, perquè ma mare
és nascuda aquí, nascuda, va venir aquí
amb dos anyets i llavors era molt típic
a l'Ateneu de Sant Jus, que es feia ball
cada diumenge.
Lògicament, amb el control dels pares
que estaven allà vigilant, que no, la cosa
no anés més cap enllà.
I ma mare era una dona molt guapa de jove.
Ara ja no hi és, perquè va morir,
però en refereixo que en aquest cas era
molt guapa i era molt coneguda pel poble.
I llavors tenia diferents pretendents.
Sí, sí, sí, tenia pretendents
i a part, no ho diré, perquè clar, això,
estem a Sant Jus, però...
És un poble, eh?, que tothom es coneix.
No dic els noms, però de gent, eh?,
bastant bé econòmicament del poble.
Ostres, explica, explica.
No, bé, no, no, no diríem els noms, evidentment,
però gent molt coneguda.
I llavors...
Ara podries ser tu el fill de...
Sí, sí, sí, sí.
Clar, no, però ho va passar, mira.
Home, mon pare feia metro seixenta-cí,
i la mare també, clar, jo faig metro noranta,
llavors...
No dic que deia la meva mare,
vinga, ho direm, no crec que ningú es molesti.
Va, mica, no, va.
Deia que en aquella època hi havia un capella
que era molt alt.
A Sant Jus.
Carai, vaja.
No li do, ja ens anem a apropar.
I la gent feia broma, diu,
ui, aquest és fill del capella.
De voltes.
Però el veïnat ho deia, ho deia.
Vull dir que...
No, però la mare, evidentment, no.
Ella era fidel.
Les males llengües.
Exacte, exacte.
Que a les pobles sempre hi havia gent envejosa.
Exacte.
Doncs ja m'explicava que llavors,
quan anaven al ball, no,
llavors què passava que la gent,
clar, en aquella època es volava massa agarrar
o eren uns moviments una miqueta més així, no?
I diu que la mare estava molt cansada.
Però que corra l'aire, no?
Sí, no, però tant en quant no corria.
Ah, no corria, llavors la cebolleta...
Exacte.
Llavors la mare diu,
Jo em cansava que sempre notava coses dures per allà baix, no?
Dic, mama, sisplau.
Diu, sempre.
Ui, ta mare.
Sempre.
Diu, sempre que hi havia un apropament.
Dèia, això no és normal.
Aquí passa alguna cosa rara, i tal, no?
I em far de riure.
Però m'explicava, perquè pensava,
dic, mare meva, no?
Sí, sí, sí, però...
I llavors ella deia,
aparta, aparta, tira cap allà, tira cap allà, no?
Llavors i tal, no?
Va trobar el meu pare,
que es veu que el meu pare es va comportar en tot moment
i llavors va dir,
aquest, aquest, aquest, aquest, aquest.
Aquest és un cavallero, exacte.
I es va quedar amb el més pobre,
a oci de paraula.
Vull dir que no,
vull dir una persona treballadora,
que treballava a l'obra i tal,
i ja està, que va venir de fora.
Se te conta, no?
Pues ser feliç,
una persona que estigui parella,
que s'estimi,
i sobretot molt bona persona.
Que s'entengui bé.
Exacte.
I el meu pare era molt bona persona,
molt, molt, molt, molt.
Sí, així has sortit tu també.
Ai, gràcies, filla.
Home, amb una floreta, hombre, aquí.
Clar, aquí, aquí, aquí, tots aquí.
Vinga.
Després, aparte, ja.
Exacte.
Ja l'haremos.
No arribaremos a este bolleta,
que tu estàs caçada, eh?
No, no, no, jo ho deia pel tema
de que si la floreta té un coste.
Vale, vale, vale.
Ui, calla, calla.
Fem broma, fem broma.
Al final, el tema...
Ai, el José, que això escoltarà, em sembla, no?
I tant, el José estava en directe,
ja vol dir, oi, quan ha dit mi casa.
Quan em vegi, em mata.
No, és broma,
hi ha molta confiança en això.
Escolta, tema Goyes,
que és el que vam començar a parlar
la setmana passada,
a mi m'agrada una mica
quan es comença a aquests festivals
intenta veure el màxim possible de pel·lícules.
Sí, sí, sí.
La setmana passada tu vas començar
a parlar de Truman.
Em sembla que té...
Vuit nominacions.
Vuit o, no sé, potser més, eh?
O dotze, no ho recordo ara.
Nominacions, no?
Entre elles, millor director,
millor pel·lícula.
El Cesc Gai.
El Cesc Gai, millor pel·lícula,
millors actors, el Darín,
el Ricardo Darín i el Javier Càmera.
I més que les que hi hauran per allà durant voltes, eh?
Millor guió adaptat, em sembla que és,
o original, bé.
Bé, jo, tu vas comentar l'altre dia,
el que era aquesta persona,
aquest al Ricardo Darín,
que és un malalt terminal,
lògicament, no?
I la visita d'aquest amic,
que ve de Montreal, en concret,
i que ve, doncs, que el ve a visitar,
i, bueno, una mica, doncs,
aquesta relació d'amistat entre dos homes,
no?
Que, bueno, que realment és molt interessant, no?
Estic d'acord amb tot el que vas dir.
Sí.
Totalment.
Vull dir, no hi ha aquesta...
No hi ha un pero?
No, no, no, en absolut.
Vull dir, recordar, pensar,
mira, no? Vull dir, en el fons, no?
Quina galta té, no?
Vull dir, com s'aprofita en el fons, no?
Ah, és que és el vividor.
Però ell ho adverteix.
Diu, jo sóc egoista.
Clar.
Tu no ho ets.
Tu ho dones tot.
Llavors, és conscient.
Si m'estimes com sóc així com amic,
a partir d'aquí et trobaràs amb el que et puguis trobar.
Llavors, que tu estimes els amics com són.
Són amics que no tothom ha de ser,
m'entens?
Vull dir, tenen les seves formes,
la seva manera de ser,
i ell és un tio peculiar, no?
I, bé, és el que diem, no?
Però un costat aprofita, per desgràcia,
una malaltia, per certes coses,
altres no, no?
L'amiga seva, aquesta amiga que apareix,
que és la...
La cosina.
La cosina, perdó.
Sí, bé, però una és amiga,
per l'altra és la cosina, clar.
Exacte, exacte.
Aquesta cosina, jo, el que diem, no?
Demostra aquest cansament, no?
Diguem, de l'utilització d'aquesta malaltia, no?
I diu, i jo què?
És a dir, és lògic,
qui sortirà, per desgràcia,
no és perdent, serà la persona malalta,
però és el que diem, no?
Arriba un moment que les persones en els voltants
la pressió és tan gran, no?
Que a vegades una miqueta...
El cuidador.
Clar, el cuidador, la filla cap, no?
És el cansament, la pressió
i el desgast del cuidador, la cuidadora.
I el vincle del gos,
que em sembla molt tendre,
em sembla molt maco, no?
Sí.
I sota gent que, lògicament, no?
Crec que és molt important
donar la importància que tenen els animals
en la nostra vida, no?
I la importància que té, no?
I el compromís, també, no?
Que hi ha amb aquesta mascota,
amb aquest animal, sí, sí.
I diu que té dos germans,
el seu i el gos, no?
O dos fills, perdó.
El seu fill i el gos, no?
Per tant, tot això
és una pel·lícula que crec que està molt ben portada.
És el que diem, és una pel·lícula d'homes.
D'homes, vull dir,
de com treballar aquesta amistat.
Si és gai, és especialista.
Sí, de relació entre homes.
Exacte, no?
És el punt de vista masculí
dins de les relacions, no?
Encara que, evidentment,
la part femenina
no és que aparegui o deixi d'aparèixer,
però sí que hi ha una tendresa
per part de Javier Câmara, per exemple,
que potser hagués pogut ser més austera
o més masculina,
com vulguis dir el concepte, no?
Però, en canvi,
veus que hi ha, saps, una forma.
És el que s'entrega,
el que ho dona tot.
Clar.
El que ho dona tot.
D'aquí aquesta tendresa, també.
Exacte.
Diu, sí, que t'ho dono tot.
Ja quan eren amics de sempre,
ja ho donava,
perquè està clar que ell sempre agafava el paper aquest del bo.
Exacte.
El bo.
I l'altra pell.
L'altra pell, exacte.
I que sí.
Sí, sí, sí.
A més, els collons, també,
no les converses sí que parlen, eh?
Però no acaben de parlar de sentiments,
els hi costa, eh?
No, els hi costa, els hi costa.
Per això dic,
és una pel·lícula molt masculina,
en aquest aspecte, no?
Els hi falta...
I és que amb la mirada s'entenen, no?
S'entenen ja amb la mirada,
perquè ja es coneixen
i perquè al final van fent coses, no?
Sí, sí, sí.
És un no parar de fer coses.
I la disponibilitat total, no?
Total, total.
L'altra, tan econòmica com de temps,
de dir, vinga, el que tu vulguis,
són els teus dies, doncs mirar,
demana, no?
Demana que...
I la paciència, eh?
Vull dir, que el que s'entuma cap a dins,
dius, bueno, vaig a aguantar...
No aguantar.
És perquè és de mena, aquest tio, segur.
Ja té aquesta...
I aquest paper és un personatge
que és bona gent, no?
I a partir d'aquí, per molt que...
Home, arriba o menys que potser hi ha un cansament, no?
De bona pasta, pobra.
Però és de bona pasta, no?
I això una mica, doncs, es veu, no?
No, o sigui, és un lloc molt complet.
En canvi, també veus que...
En canvi, també és...
El que té més formació, el que ha estudiat...
Clar, ja quadra amb el personatge, no?
És el que ha estudiat, el que ha treballat,
el que s'ho ha currat molt.
Ha trobat la feina allà, que està superben pagat.
Perquè es veu que, a més d'estar a la universitat,
també està en una empresa.
En una empresa, sí, sí.
Empresa important, potent, allà, no?
Vull dir que està superbeconòmicament ben situat.
Algo d'investigació, no sigui una història, vull dir.
Sí, sí, sí.
I té dones, té fills, vull dir que, bueno,
és el que porta una vida més estàndard, no?
Clar, clar, clar, clar.
No, no, i l'altre té una vida més cràpula i tot això.
I, bueno, potser...
Degut a aquest egoisme, segurament, no s'ha sabut...
Clar, clar, no s'ha sabut compartir això, no?
I també la relació amb el seu fill també és important,
perquè també és una relació d'homes.
Sí, sí, de veritat.
Quan van a veure el que és el seu aniversari i tal,
i passen, bueno, un dia intenten passar un dia amb ell.
Sí, com es pot.
També és curiós, no?
Que no parlen les coses, tampoc.
Aquella braçada final, no?
Aquella braçada es diu tot, no?
Clar, jo quan li fa braçada, diu, ho sap.
Ho sap perfectament, eh?
Vull dir, llavors, quan hi ha l'ex dona, l'Alvira Mínguez,
que ara parlarem de l'Alvira Mínguez,
aquesta actriu que a mi em sembla magnífica,
una presència i una potència en una de les pel·lícules
que us comentarem i tal, doncs, bueno, doncs, com és això?
Però, és a dir, el paper de la dona, en aquest cas,
és important, però...
Sí, perquè és secundari.
És circumstancial, exacte, no?
Exacte.
Acompanyen amb aquests personatges,
perquè formen part de les seves vides.
Però, per exemple, el buscal de Ricardo Dali,
no me'n recordo com es diu a la ficció, el personatge.
És que té tan de pes ell que sempre diem el Ricardo Dali,
perquè...
Ja, ai, no me'n recordo ara com es diu ara.
Veus com ell...
És que no ha sapigut mantenir-la al seu costat.
No ha sapigut, no ha volgut, perquè, bueno,
per aquest egoisme, no?
Clar, que quina persona pot estar al costat d'una persona així
molts anys, clar, és complicat, no?
I també amb el fill li passa un altre...
un tanto igual, eh?
Tampoc és capaç de mantenir també el fill, no?
I veus aquella relació d'estima,
però com molt d'apariència,
molt d'aparentar que tot molt bé,
molt cordial, però...
Bueno, cordial, però veus aquella fredor, no?
Que no acaben bé, no?
Per això veia, no?
Que tampoc no parlen gaire, no parlen tampoc de sentiments,
no s'apropa realment al fill.
I també ha marxat.
Si ha marxat a estudiar fora,
a treballar, però a estudiar és per algun motiu.
Sí.
No oblidem això, que dius, pots estudiar a Madrid,
però, hòstia, te'n vas a Amsterdam,
que tampoc estem parlant d'una universitat prestigiosa,
que diguis, te'n vas a estudiar, jo què sé, a llei,
i no, llavors, clar, és com una mica una fugida, no?
Dius, em vaig a allà i haver separat-se els meus pares,
i bé, és una altra...
Sí, el veus una mica immadur, també, potser, el nen.
No sé si immadur o que té una mica una tristor, no sé,
el veus que no acaba d'acabar.
No acaba d'acabar, sí.
O potser la joventut, que encara és molt jove i tampoc encara no està madur.
És aquesta adolescència perduda.
Sí, i si arrocega, el que tu dius, també, una mica la separació dels meus pares, no?
I més el nen, que sempre, normalment, els nens diuen, diuen,
que s'identifiquen més amb la figura paterna, no ho sé.
Sí, bueno, això, imagino que...
Bueno, és una película molt sencera.
Això va com va, no, en cada cas.
Clar, molt sencera i, bueno, recomanable.
Sí, però quan no t'ha agradat, no?
Sí, sí, sí, molt, molt, molt.
Clar, la gent potser, potser, potser, estirant regla,
partint de la base d'un malalt terminal,
no, però no, vull dir, és un tema que estalla...
El tema es porta bé, no?
Que, evidentment, constantment apareix, va donant voltes,
però no és la vida sin mi, per exemple, no?
Vull dir, o, no sé, o susurros i murmullos,
coses d'això que són d'una potència,
que la malaltia exceleix per a dalt arreu,
o amor, no?
Aquella pel·lícula del Haneke, no?
Bueno, aquella sí que és més...
O les situacions bàrbaras, per exemple, també.
Exacte, tot això, que són molt mèdiques, no?
Hi ha moltes pel·lícules que tracten el tema,
però una mica més ja de l'eutanàsia,
o aquella que es deia Azul o Àngel.
Una pel·lícula que era una noia
que es dedicava també a administrar una eutanàsia
i aportava els líquids que necessitaven.
No me'n recordo.
No me'n recordo aquesta pel·lícula.
Azul o Azul o alguna cosa així era.
Azul no creu, Azul és aquella sèrie d'Azul-Rojo,
pot ser Àngel o...
O Àngel, vale, l'Àngel.
Ja la buscarem i ho comentarem.
Vull dir que sí que hi ha molta filmografia
que parlen d'aquest tema,
però aquesta és molt portable.
Sí, sí, sí, segur.
També tenim una altra pel·lícula
que tracta el tema del càncer, que és mama,
que també entraré a veure la setmana que ve,
que està nominada Penélope Cruz,
a millor actriu.
No té més nominacions, em sembla.
Té un parell més,
però és l'última de Julio Mèdem.
Jo soc seguidor de Julio Mèdem,
m'encanta Julio Mèdem,
i n'entrarem també a veure-la
i a veure comentar aquesta pel·lícula
per la importància que té
i sobretot per una mica per el tema de la malaltia.
Molt bé.
Bé, jo també he vist dues pel·lícules
vinculades amb els Goya.
Les dues, totes elles,
estan nominades a la millor pel·lícula
novel, en aquest cas,
de nous directors.
I per tant, mirau,
estem parlant de nous directors.
Estem parlant...
Jo vull començar parlant d'una
que m'ha sobtat agradablement,
que és El Desconocido,
una pel·lícula de Dani de la Torre,
que és un noi que havia fet fins ara sèries i tal,
que tampoc havia fet gaire res de l'altre món,
que surt el Luis Tossar,
que està nominat a millor actor,
i Javier Gutiérrez,
una altra vegada més,
i l'Alvira Mínguez,
entre d'altres.
És una pel·lícula que,
bé,
que no ha tingut una gran projecció.
És una pel·lícula d'acció,
és una pel·lícula policíaca,
és una pel·lícula que té un punt de thriller,
fins i tot,
i de nou,
estem vinculats
amb la situació
que ha esdevingut
arreu de l'estat espanyol
i amb la situació financera.
Ja.
I estem parlant
de les famoses preferents.
Ah, d'acord.
No vull dir molta cosa,
és una pel·lícula que està actualment
a les cartelleres,
per tant,
no vull remenar gaire.
Lluís Tossar,
recordes una pel·lícula,
si la vas veure,
que s'amava
Driving,
que passava tot dins d'un cotxe?
No,
sé quina és,
Sí, sí, quina és, quina és.
No la vaig arribar a veure.
Sí.
Doncs,
gran part de la pel·lícula,
no tota,
passa dins d'un cotxe.
Passa dins d'un 4x4 BMW,
d'acord?
Ell amb els seus fills.
Dos fills,
una nena preadolescent
i un nen petit
d'uns 6 anys,
7 anys,
aproximadament.
Bé,
a partir d'aquí
esdevé una sèrie de coses,
ell té un treball determinat,
hi ha una trucada telefònica,
genera tota una situació
i es converteix
en una pel·lícula
de persecucions,
d'una gran potència,
i a les càmeres,
sí,
les càmeres
sobrevolen
amb una capacitat.
Hi ha una escena meravellosa
que la càmera
entra,
vull dir,
dona la volta
per darrere del cotxe,
entra per una porta del cotxe,
surt per l'altra porta del cotxe,
és a dir,
amb una cosa,
dius,
però el que ha fet,
com jugant amb tot això,
no?
Sí,
el que ha fet,
és que és increïble,
vull dir,
és un senyor,
i dic,
Dani de la Torre,
és nou,
crec que és un dels grans,
estic convençut,
amb la línia de l'espectacularitat
de lo millor
de un,
de com es deia,
de fer lo impossible,
del Bayona,
o de la Menàvar,
és a dir,
jo el veig amb aquesta projecció.
Què passa?
Clar,
és una pel·lícula
que està bé,
és la Corunya,
però hi ha vegades que és Madrid,
perquè vaig controlar un edifici,
vaig dir,
això em sembla que és Madrid,
han agafat un espai
que no és a l'adient,
però bueno,
com a tal,
i llavors,
no diuen on estan,
és una ciutat indeterminada,
però els espais...
Anònima,
pot ser situada a qualsevol.
Exacte,
però hi ha mar,
per això dic que a partir d'aquí
no pot ser Madrid,
hi ha una escena que fan a la plaça Espanya,
però bueno,
és el mateix.
A partir d'aquí
passa una sèrie de coses,
apareix aquesta Elvira Mínguez
com una de les policies,
amb una presència absoluta,
és a dir,
és una senyora
que quan surt,
no sé si la coneixeràs,
o ja quan la...
És una dona
d'uns 40 i escaig d'anys,
no?
Que surt i es menja tot,
vull dir,
m'encanta,
perquè té molta presència,
molta força,
i bé,
no vull dir molta cosa més,
vull dir el desconocido,
no diré qui és,
no direm què fa.
Ho deixes així en el vídeo?
Ho deixes així,
clar,
perquè si no és la que...
La clau.
I què passa?
I per què s'arriba a aquest límit
d'absolut descontrol?
Jo,
normalment,
que vaig passar una claustrofòbia
tan gran
per la situació,
que vaig dir,
però,
mare meva,
acabem ja,
no?
Intentem sortir del cotxe,
al final després sí que ja el cotxe
ja comença a moure's per altres,
però ja en uns primers
30 minuts,
3 quarts d'hora,
que jo vaig estar a neguitós,
i a tant en quant,
dius,
hala,
no?
Pum,
no?
Dius,
ostres,
què passa aquí,
no?
Vull dir,
hi ha uns petits ensurs,
no?
Fets pel muntatge,
no?
Que et poses una mica la pell,
no?
Sí,
del personatge.
I ell està magnífic.
El lliçó serà estar,
com pot ser aquest home,
com es pot reinventar
pel·lícula a pel·lícula?
És que té una capacitat camaleònica
aquest home,
i ho fa amb una presència,
amb una credibilitat
que és molt important.
Per tant,
recomano al Desconocido,
que la veieu,
perquè que no passi de llarg.
molt ràpid,
ens queden 13 minutets,
parlarem res,
4 o 5 minuts de Desconocido,
i ara les roses parlarà de Fullmonti,
que sempre mola,
parlar d'aquesta pel·lícula.
Mola,
sí.
I parlaré d'una que no parlaré tant,
que és A canvi de nada,
que és una altra pel·lícula
que està nominada també
a 7 o 8 Oscars,
ai Oscars,
ui,
a 7 o 8 Goyes.
Goyes.
I llavors,
és una pel·lícula
que ha de Daniel Guzmán,
que és un actor,
d'acord?
I també,
Òpera Prima.
En aquest cas,
crec que no l'han posat
com a millor director novel,
l'han posat com a millor director
de pel·lícula normal.
Per tant,
ja va més enllà,
aquest home.
I tornem a estar
en una situació
d'aquestes
que passen,
no?
A mi em recordo una miqueta
a Leon Fernández
d'Aranoa,
a Barrio,
el Bola,
és aquesta línia,
d'acord?
De pel·lícula de Barriada.
Sí.
I ell...
Però un trasfons social.
Sí, exacte.
És que hi ha molt trasfons social
amb aquestes pel·lícules,
no es veu ja,
aquest any.
Ja hem de parlar
d'un dia perfecto
la setmana que ve
i ho comentaré.
Jo també,
té a veure amb la situació
d'actualitat d'aquella època.
Bé,
una sèrie de coses
que es van movent,
no?
I aquí és que totes
tenen aquest vincle.
I bé,
aquí estem en una situació
d'un jove,
que és un molt bon nano,
que ho fa de meravella,
que es diu
Miguel,
Miguel,
Miguel,
Miguel Errán.
Surt al Lluís Tosar,
no és un paper principal,
que fa la pare,
sí,
que el tenim a dalt arreu,
surt a l'Antonio Batxiller
i la Maria Miguel,
que són gent
que no són tan conegudes,
però és això,
és la relació,
és un noi
amb una família desestructurada,
molt desestructurada,
Lluís Tosar
i la mare,
que és la Maria de Miguel,
que no acaben d'entendre's,
lògicament,
que es volen denunciar mútuament,
denunciar mútuament
i volen que el fill...
Hi ha una separació,
no?
Exacte.
Que el fill
li diu al pare,
ja m'apoyar a mi
i la mare li diu
m'apoyar a ser a mi
que ja n'he d'estar al mig
i és una adolescent
de 16 anys,
no?
Llavors,
bueno,
és una persona
que no té,
bueno,
bueno,
no sé això,
que roba,
si cal,
trepitzea,
però no ho fa
amb una mala intenció.
Una miqueta amb la marginalitat
o perquè és un comportament...
És un comportament...
Provisional.
Provisional,
exacte,
de protesta contra el món,
no?
I llavors,
van a gloria,
per exemple,
a un piratilla,
que és un senyor gran
que roba motos
i que roba
accessoris de motos
per no sé què.
És una mica l'heroi,
no?
La persona en referència,
en referència.
Exacte,
però és un tio sense cultura,
és un xulo de barri,
és un senyor amb una edat
que escolta Julio Iglesias,
vull dir,
que li diu,
eh,
no sé què,
que jo tal,
vull dir,
és un llenguatge i tal,
que jo estic amb tantes mujeres
i tu què?
Tu ja l'has metit?
Vull dir,
el noi es troba
amb una mena de pare
que no és pare,
a la filla cap,
no?
És un referent.
És un referent exacte adult,
però no és amb io.
Exacte,
però no és amb io.
Però en canvi,
el xuleja,
dir,
ara no et pago,
no sé què,
no?
I m'entens?
I hi ha un amic
que és l'amic grassonet,
bueno,
una miqueta així
que és l'altre,
no?
Que és més bon nano i tal,
vull dir,
que és més treballador,
però l'arrossega,
aquest amic,
no?
Una mica,
es van arrossegant mútuament
i a canvi de nada
fan coses
que estan fora
de la línia
del que seria
la legalitat,
no?
I llavors,
a partir d'aquí,
tampoc expliquem gaire cosa més,
no?
Arriben a un límit
en què van més enllà
d'aquesta línia
i, bueno,
llavors passen una sèrie de coses,
no?
I hi ha un final
que evidentment no direm,
però, bueno,
que és el que diem
i una sèrie de coses
que, bueno,
van arrossegant.
És una pel·lícula
d'oportunitats,
és una pel·lícula
que presenta la cruesa
de certs barris,
no?
que hi ha
a totes les ciutats
del món
i pobles del món
gairebé
i, bueno,
i això,
i les oportunitats
que es poden donar
davant d'això,
no?
Però hi ha molt,
hi ha molta cosa,
eh?
Allà que sura
i que es podria analitzar
amb més profunditat,
però, clar,
tampoc vull entrar
perquè, si no,
traiem,
desentraiem coses,
no?
Que valdria la pena
mirar-ho i sorprendre's
també no descobrim.
Això que, de fet,
és la gràcia
d'una pel·lícula.
Però tant una com l'altra,
sent óperes primes
són molt senceres,
pel·lícules amb molt de pes,
té un empaque,
té una forma de treballar,
eh?
Tots, no?
A més, a mi m'encanten
les pel·lícules
on no hi ha gaire
gent coneguda
perquè són més creïbles.
I aquí aquest nano
són molt creïbles,
tots dos són
credibilíssims,
no?
I el dos arcs
es torna a reinventar,
torno a insistir,
que és un camionero,
no sé què,
bigote,
passa,
a TVA d'arribar una leig,
eh?
És aquesta cosa,
sí,
és una cosa molt més mundana,
no?
Bé.
Bé,
déu-n'hi-do també,
no?
Sí, sí, sí, sí.
Aquest any els Goya
tenen suc.
Sí, sí, sí,
ja estem parlant
d'un paró de més de pel·lícules,
a veure si podem veure
La Nòvia,
també,
que és la gran nominada.
Sí, aquesta sí,
aquesta la tenim pendent,
jo també ja fa,
uf,
faria esclar avui veure.
A veure si podem,
perquè anem tots com anem,
però bueno.
Tenim molts deures per fer.
I acabem parlant de Full Monti,
Rosa.
No, Full Monti,
és un caramel.
Ai, quina pena,
Rosa arriba a portar
la cançoneta del Hot Stuff,
allò de na-na-na-na-na.
Bueno,
ja la portem al pròxim dia.
Vinga,
la posem,
sí,
la posarem aquesta.
Vinga.
És una pel·lícula,
aquesta també va estar nominada
a premis,
per els premis de l'Acadèmia
de l'any 1998,
en concret a quatre premis,
sí?
És una pel·lícula
que l'ha de dirigir
el Peter Cataneo,
Cataneo,
els protagonistes són
el Robert Carlyle,
el Mark Cady,
el Tom Wilkinson,
són,
bueno,
són cinc nois,
això.
Has de desenvolupar
al nord d'Anglaterra,
en concret,
bueno,
específicament a la ciutat
de Seville,
que els anys 70
va ser l'eix
de prosperitat
de la zona
de Yorkshire,
d'acord?
Sí.
Però, clar,
arriba els anys
de crisi,
són vuitantes,
de la metal·lúrgia,
es queda en l'atur,
exacte,
bueno,
Margaret Thatcher,
càrregues contra els miners
quan estaven
fent les vagues,
les policies,
bueno,
impressionant,
no?
I, bueno,
és aquesta zona
que havia tingut
un esplendor
impressionant econòmica,
doncs ara
deprimida totalment
econòmicament,
deprimida econòmicament,
no?
Sí, sí.
I són aquestes persones
que coincideixen,
doncs,
a l'oficina de l'atur,
en busca d'una ocupació,
en busca d'una ocupació,
d'una sortida.
d'una ocupació que no arriba,
que no hi és,
no?
I són persones diferents
en situacions personals
diferents,
no?
El que fa el personatge
de Robert Carlyle,
ell està separat,
amb un nen,
la seva dona ja
ha refit la seva vida
a un altre noi
que sí que té
una situació econòmica
estable i bona,
molt bona,
clar,
amb una casa vaca i tal,
i el pobre,
doncs,
ja viu on pot,
no?
I quan li toca tenir el nen,
doncs,
com imagina,
no?
O l'altre que és més gran,
el Tom Wilkinson,
que és un senyor més gran,
ja més madur,
de més edat,
que, clar,
ell ho veu més complicat
i torna a trobar feina,
però, clar,
ell veu que ell era
el comptable
o cap eixit d'administració
de la fàbrica,
perquè aquest xic
havien treballat junts,
però, clar,
ara ja no és el jefe,
el cap i l'empleat,
ara ja són dos buscadors
d'ocupació.
D'ocupació, sí, sí, sí.
Una altra noia
també que apareix per allà,
que havia fet alguna feina així
per casa,
en plan lampista
i aquestes coses.
Sí.
I una altra noia
també que el coneixen
que està a punt de suïcidar-se,
que està allà el cotxe,
que havia trucat al cotxe
per ofegar-se
amb els gasos.
Ostres.
No sé si aquesta zona estava...
No me'n recordo.
Ah, sí, sí, sí.
Perquè són els dos amics.
Aquesta també és una pel·lícula masculina,
la relació també
entre homes, no?
Sí, senyora.
Els dos amics de sempre,
doncs, un dia,
clar,
passejant
amb tot el temps lliure que tenen,
que també bruta on ets al vistos.
Sí, senyora.
I al Javier Bardem.
Sí, sí.
I al Javier Bardem.
Doncs això, no?
Com que tenen tant de temps lliure,
doncs, mira,
i un dia passejant,
descobreixen,
o tornant ja cap a casa,
doncs,
amb un camí així una mica apartat,
doncs,
descobreixen aquest cotxe
amb aquest noi
que els intenta fer-se.
I el salven, no?
I, bueno.
I a partir d'aquí,
doncs, bueno,
comencen a pensar
perquè hi ha una actuació
d'estriptis masculí,
de bois,
allà a la població,
i ells pensen,
un d'ells pensa,
ostres,
doncs,
nosaltres també podem fer
una cosa així
i, mira,
ens ganem uns dinerons.
Perquè a més,
li estan apremiant ja
pel tema de pagar
la pensió del fill.
I si no,
és que pot perdre,
fins i tot,
la possibilitat de veure'l,
no?
I que no vol,
tampoc,
que el seu fill pensi
que ell no és un inútil,
és molt rígid,
en la terra,
amb això, eh?
Les pensions
i dels nens, eh?
Sí, sí.
Hi ha una pel·lícula
del Ken Loa
que em tirava dels pèls.
Ana Jovendo Piedras,
quina era?
Era una d'aquestes
que va ser horrorosa.
I és que jo patia
amb aquella mare
que anava perdent els fills
un darrere l'altre
perquè no es podia mantenir,
venien als serveis socials,
se les emportaven.
Com es deia?
Ja me'n recordaré la pel·lícula,
però és...
No, no, no,
la vaig veure ja.
Ui, però duríssima,
duríssima la pel·lícula.
Digues, digues, perdó.
No, no, no,
doncs això, no?
Sí.
Que, bueno,
i llavors pensen,
jo necessito diners ràpids
com sigui
i força diners, no?
I, clar, veu que
quan fan aquella actuació
uns boys que venen de fora
i no me'n recordo
quin era el preu de l'entrada
amb lliures, no?
Que era un lluny-do, no?
Si serà, bueno,
no sé si serà lliures
o 10 o 12 o 15 lliures.
Si hi ha un mercabar,
no una cosa d'aquestes, no?
Ah, sí.
I diu, bueno,
doncs, escolta,
nosaltres també ho podem fer.
Bé, que els veus pobres
que tenen uns tipus
que...
I per què no?
I per què no?
Clar, cadascú és un repte.
És un repte.
És com el que dèiem abans,
la novel·la,
és reinventar-se.
Clar.
És dir, bueno,
doncs no podem treballar
de miners
o no podem treballar
de la metal·lúrgia
perquè la fàbrica la tanquen.
Doncs fem una altra cosa.
Clar.
Que valem per més coses,
servim per més coses, no?
Sí, sí, sí.
I l'important és tirar cap endavant
i lluitar, no?
I, bueno,
és divertida
perquè, bueno,
la història
o la proposta
comença a agafar cos
i, bueno,
ja saps,
no, que ho comencen a assajar,
és buscant el local
per assajar la música,
que han de provar
que si amb roba,
que si sense roba,
fins i tot han de buscar públic,
públic femení, no?
Exacte, exacte.
A veure si ho fan bé,
ho fan malament, no?
Doncs, bueno...
I a partir d'aquí
s'ha posat de moda, això,
s'ha posat els full monti.
S'ha posat de fer un full monti, no?
La gent normal,
que no feia falta
que fossin uns boys
o uns senyors
que estiguéssim catxes,
vull dir,
gent normal,
allò amb els seus pèls,
ja sé les coses.
Però allí, molt digne,
molt digne,
que dius coses,
mira que bé, no?
Sí, sí, sí.
No, no, però sí, em sembla.
Sí, tu que després
s'ha posat molt de moda
en molts llocs, no?
Fantàstic.
Bueno, una pel·lícula entranyable, eh?
A més, t'aixeca molt la moral
de l'estat d'ànim.
Sí, sí, com a mínim és això, no?
Agradable la musiqueta,
a veure si la portem,
que és molt...
La musiqueta és una banda sonora
boníssima, eh?
Vull dir, hi ha temes dels anys 80
que estan molt bé,
però a mi em fa gràcia
la cançó
quan estan allà tots
allà fent així, no?
Fan aquest moviment.
És que ja quan estan
una coreografia.
Una coreografia.
Una coreografia.
Una coreografia, no?
És molt divertit.
Però, bueno, pues res,
ja la portem a setmana que ve, eh?
Sí.
Posarem aquesta i l'altra també,
a veure si la trobarem.
I mira, a veure si en recordem,
fem memòria.
Sí.
I la posarem darrere a fons.
Molt bé.
Bueno, l'ho he dit, eh?
Vull dir, que ara ens quedem sense temps, eh?
Ja està, veus?
Veus?
Veus?
Veus, vull dir que no...
Bé, no, però ja el próxim dia
que vinguin ells també.
Clar que sí, clar que sí.
Estarem tots.
Ja farem un full monti.
Bueno, mira...
Ah, no, es faltaria la Lourdes,
perquè ara som cinc.
Clar, un ple, no?
Un ple.
Un ple, no?
Faríem?
Sí, la Lourdes ja, a veure si pot també anar venint.
Fantàstic.
Molt bé, molt bé.
Segur que ben aviat la tindrem per aquí.
Molt bé, doncs ja està.
Doncs ens acomiadem.
Ens veiem el dijous que ve.
I ens veiem el dijous que ve.
Molt bé, doncs adéu.
Ara escoltes ràdio d'Esperm,
sintonitzes ràdio d'Esperm,
la ràdio de Sant Just
98.2
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida
i tens un pla baratíssim i facilíssim de fer.
També és un dels llibres més robats
de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços.
És una història d'amor molt maca.
Indudablement la presència d'aficionats
d'un club de l'Alfer era impressionant.
Clar, què vols fer-hi?