un còmic i ja està.
Estàs tota l'estona fent tràilers així inventats.
Tràilers solcats. Fins a la setmana que ve.
Moltíssimes gràcies, una abraçada molt forta.
Adeu!
Fins a la setmana que ve.
Fins a la setmana que ve.
Fins a la setmana que ve.
Exactament així. És com això del bas i del got.
És una diferència important, eh?
Hem de diferenciar.
Molt bé, què hi farem? Tot sigui per la societat.
Clar que sí. A veure, que ara hi imagino un tom interessant, esperem.
Home, em faria més il·lusió les properes, els del 27.
Sí, a mi també, a mi també.
Però a mi m'ha tocat aquestes municipals.
No crec que en toqui les següents.
No, home, no crec que seria molta mala sort.
Home, sí, d'un que li van tocar quatre seguides, eh?
Què dius ara?
Mala sort. No, home, no.
No, diuen que conegnes.
Home, diuen que paguen, eh? Uns dinerons.
Sí, clar.
I donen un bocata, si vols, i tot, eh?
També.
Un bocata, no ho sé.
I un pollastre alàs, i així.
Clar, clar, et donen cosetes, no?
Molt bé, doncs avui el que farim...
Bueno, presentem el Jaume Vidal, com estem?
Hola, què tal?
El David Montaner.
Hola.
Com estem?
I jo sóc el Francesc Ramos, o el Xesco Ramos, com vulgueu dir-m'hi, no?
I ja està.
Des que es vol presentar ell, ens presenten.
Clar, clar, clar, clar.
És que no hi ha d'una altra manera, com no em presenta ningú, ningú m'estima, doncs clar.
Doncs res, doncs parlarem avui de, sobretot de cinema, bàsicament,
però sí que abans farem una mena de...
A més, és curiós, no?
Anirem a veure, a parlar del món de l'art i de la música,
però no a Barcelona, que és el que diem, sempre és l'epicentre del món.
Ens anem, en aquest cas, a l'Empordà, hi ha Figueres, eh?
Vull dir, que és el que diem.
Ens anem cap a la zona de Tarragón, ai, de Girona.
Vam fer, sí.
No, no hi vaig anar, el Gaudí.
Vaig anar...
El Dalí, el Dalí.
Ai, el Dalí.
Vaig anar a veure l'Empordanès, que molt bé, eh?
Hi ha votors de tot, de tot, vaja, fins i tot el Dalí.
També hi ha el Museu de la Joguina.
També, sí, però aquest ja l'havia vist, jo.
Sí, ja havia estat.
A mi, permeteu-me que comenci d'una manera, diu,
autoritats, pagesos, ciutadans, sou benvinguts en aquest espectacle.
Esperem que us faci picar de mans.
Hem preparat una cantata amable, sense mal gust, renecs, fetge ni sang,
i tot seguit, companys, faré d'oracle.
Bé, eh?
Molt bé. Això d'on pertany, què és, això, exactament?
Això és la segona part, que no tota,
però la part final del que va ser precisament
tota aquesta presentació de la sardana de l'any,
de la millor sardana de l'any, no?
D'acord.
I qui deia aquestes paraules era en Quim Lecina,
un actor que coneixem abastament, no?
I què és el que feia aquest senyor?
Doncs anava paral·lelament a música i també tres corals, eh?
Doncs anava dient tota una història,
que en definitiva aquesta història porta per títol
dels ou ferrats a la cendra, cantat a Emporranerra, no?
Però ja amb un segon, ubiquem això perquè la gent no s'aclari.
És a dir, això és una mena de taquedas.
La sardana de l'any que es va fer a Figueres...
Sí, durant tot l'any.
Durant tot l'any, les emissores, aquesta també,
doncs van passant sardanes que es van presentant
per ser les guanyadores al mes de maig, no?
Sí.
I llavors, doncs això es va votant a nivell popular, no?
I quan arriba, doncs, a aquestes dades,
doncs aquestes votacions es comptabilitzen
i s'en trien, doncs, deu,
que són les que es presenten en aquest dia, no?
I llavors, les deu sardanes guanyadores,
o sigui, guanyadores a vot popular,
doncs són Núria, de Dani Gasulla,
la Sigetana, de 50 anys, de Jordi Paulí,
Emocions, de Jaume Riu,
Estimar és el camí, que aquesta va ser la guanyadora,
després hi faig una mica d'incís,
Unint mans, sempre, de Xavier Pinyol,
a la Feti, de René Picamal,
Punt contra dansa, aquesta de David Espanyol,
Estanyol, perdó, gràcies,
companys, de Joan Manel Panyos,
Terrassa, Seu de Gara,
de Joan Marís, Joan Lluís Moraleda,
i Sils, terra balladora,
Olivier Marquès.
Aquestes deu sardanes, doncs,
són les que vam escoltar en un principi,
i llavors la sala s'omple de gent d'arreu de Catalunya,
no?, i aquesta, i entre ells ja estava jo,
esclar, i per això jo puc durar a fer això.
I llavors, al final, doncs, es vota, doncs,
quina és la que t'agradarà més,
i tot, no?,
Sí que hi ha producció, no?,
d'aquestes deu, ara explicaré un petit detall,
perquè va ser, o sigui,
més enllà del que va ser l'espectacle,
també són aquells comentaris,
els desencisats,
uita, quina colla de vells hi ha en aquesta sala,
perquè aquella sala és gran,
és gran, allò, eh?,
vull dir, allò,
o sigui, l'auditori aquell d'allà a Figueres,
però el gran i antic, eh?,
vull dir, escolta, una cosa, un teatre, vaja.
I llavors, hi va haver algú que va dir,
dius sí, però fixeu-vos els que presenten,
tots els joves, i els músics també.
Què és el que ens està passant a nivell sardinístic?
Que les persones aficionades,
diríem que van fent-se grans,
i això és inqüestionable,
però paral·lelament, eh?,
doncs es presenten moltes persones,
doncs, a aprendre a tocar,
i en definitiva acaben que tots els que creen
són molt joves, no?,
o si no molt, força joves.
Pot ser que els castells
us hàgim menjat el terreny una mica.
Què vols dir, els castells?
Sí, que amb el boom dels castellers...
No, jo tampoc m'apuntis a mi,
jo m'apuntis a tot, eh?
No, no, no, no, però...
Més curiós, perquè jo,
jo me'n recordo de petit,
veies moltes més sardanes que no pas avui dia,
a qualsevol festa popular del poble o així,
pum, ja es arrencaven una sardana, no?
Però es fan, eh?
Sí, potser sí.
No, no, potser sóc jo que no m'hi trobo massa.
I llavors, doncs, per exemple,
no, home, no passa un mes que sí,
que hi hagi un, això, una tocada de sardanes,
vull dir, és així, home, això...
El que passa és que sí que la gent s'ha fet gran,
sí que hi ha poca gent que hi va,
i evidentment, segons a quins barris ho fas,
si vas a Barcelona em veuràs,
vés allà a la catedral i cada diumenge em veuràs.
És que a la catedral de Batxera no fa gaire
una pleca de sardanes,
i hi havia molta gent jove que ballava, eh?
Ara n'hi ha una cosa, que el Jaume em matarà.
Ai, ai, ai.
Passa com amb els toros, no?
Sí.
Cada vegada hi ha menys públic.
No ho sé, aviam, jo ara seré sincer.
A tu no t'agrada?
A mi no m'agraden massa les sardanes.
No, però no vol dir res.
Què vol dir això?
No, no, no, no.
Ojo, jo la defensaré a mort tota la vida, eh?
Perquè trobo que és una tradició d'aquí
i que s'ha de mantenir.
Ara bé, a mi particularment no m'agrada ballar-les
i escoltar-les.
N'escolto una i les escolto totes.
Em quedo així.
Sóc sincer, ara.
Em quedo una mica en marge.
I si a més a més no entens massa música,
que és el que em passa a mi,
doncs et quedes i dius,
bueno, aquesta m'ha agradat, però...
Igual és el pitjor.
Per mi comença el flaviol i he posat en hora
i ja està.
I tot segueix igual.
No, no, ja ho sé.
Ja ho sé.
Llavors...
Però hi ha una semblança important.
Sí, hi ha molta semblança.
Hi ha com una disciplina que no...
que tanca massa.
Clar.
L'època de la música clàssica, no?
L'estructura típica de les sinfonies, no?
Que comportava una semblança molt diferent,
però sempre que la part del moderato,
l'aligromano antropo, el no sé què...
I aquesta línia a seguir
feia que fossin molt repetitives durant segles
el mateix concepte de sinfonia.
Encara que tenien les seves diferències.
I les sardanes potser també.
I els sardanes el mateix.
I això és el que passa amb les sardanes.
Però és com una jota, eh?
És la guitarra que comença a sonar
i l'home que se li posa la vent aquí
comença a cridar com un boig.
I està molt bé.
I veus una jota i et quedes de pasta d'un ià, tu.
Clar, clar.
És que...
Sí, clar.
O una sevillana.
Estamos en lo mismo.
A veure, aquí...
Jo penso que el que cal interpretar
és, per exemple,
i a partir d'un anunci que es va fer,
que la cervesa de Sant Miguel
ara aportarà...
Molt bé.
O sigui, recolzarà la sardana en general, no?
És un plus de modernitat, eh?
Això és un plus de modernitat.
Home, i tant.
Aquesta és la qüestió.
Està molt bé.
Llavors, el que dius tu, diu...
No, però que no me la toquin,
que és d'aquí, és nostre.
Clar.
Com no hem d'estar d'acord amb això, oi?
Vull dir, clar.
Llavors, aquest va ser un anunci que es va fer aquest dia,
que precisament ahir a la tarda es va signar aquest conveni
i, vaja, vull dir que ara potser en tindràs més,
de sardanes, no?
Sí.
Perquè si...
No, a mi m'agrada.
Sí, sí.
Aquest element que fa festa.
Sí.
Fa festa.
O sigui, veus unes sardanes i ja treus el cap a veure...
I encara que no t'agradi,
com a mi una estona te li estàs mirant com ballen, no?
Sí, sí.
El ball, sobretot, és interessant.
I sobretot quan fan això,
perquè hi ha mil històries a la sardana
i tot el que es mou en aquest entorn, no?
Vull dir, des de, jo què sé,
a Cornellà tenim fins i tot una peça especial,
que la Gallarda, em sembla que es diu,
que es toca cada festa major,
és a l'entorn d'un pou, vull dir,
i, en fi, és tot una festa el que dius tu, no?
És tradicional.
No, no, no.
El meu germà, o sigui, va estar molts anys fent sardanes
i ens han ballat molt, molt.
Passa que ara, bueno, fa anys que no en balla,
però...
No, però això no ho he dit tampoc.
Però sabia comptar,
sabia fer tot el fet que maneja aquest de...
de ser un expert ballador,
doncs...
Pertenir a un grup,
la qual es presentava...
Sí, sí, la colla sardanista de Sant Boi.
Qualsevol ball regional necessita un temps,
un tempo, hi ha uns moviments,
sigui la sardana, sigui la jota,
vull dir, sigui la sevillana,
la cararanya, el no sé què, la penadera,
vull dir,
tots tenen els diferents moviments i salts,
per tant, això,
en parlant d'altres tradicions, no?
La munyeira, tot té la seva línia, no?
Doncs llavors,
el que dic a la part final,
a part de tocar unes quantes sardanes
molt interessants de concert,
veus, aquestes ja són,
probablement són més escoltables per un.
Sí, perquè són...
Ja es nota,
hi ha una textura més profunda allà, no?
Vull dir,
sense sortir de mà.
Com la música d'ens,
i balades de rock o així, no?
Clar, clar, clar.
Aquesta combinació és cert,
sí, sí, sí, clar que sí.
I després, al final, com deia,
doncs és això dels ous ferrats aquests a la cendra,
i la cantata empordanesa, no?
Que és música de Jordi Molina,
i els textos que va dir el senyor Alesina,
que jo he començat a dir-los,
els tinc tots, eh, els textos,
però no els espanteu, eh?
No us espanteu, eh?
Hi ha un programa de sardana aquí a Ràdio d'Esvern, eh?
Vull dir, li passarem al...
No sé com es diu ara...
És que per la ràdio no es veuen les cares.
Clar.
Sí, sí, el David ha fet un ensurt
quan dient marxo corrents, no?
Però recordem que hi ha un programa de sardana
aquí a Ràdio d'Esvern,
i que el Jaume li pot oferir amablement aquest llibret.
Segur que hi era, per allà, eh?
Segur, segur, segur.
I a més, t'he portat tres,
i el deixarem per aquí, per veure...
Ah, per ser de cas.
Oh, m'ho he trobat, jo!
Que estaria bé, no?
I tant, i tant.
Llavors, els textos són de Vicenç, Pagès i Jordà,
que, com sabeu, és un escriptor,
que, a més a més, és molt popular,
i molt bo que jo n'he utilitzat
algunes vegades coses,
perquè és molt interessant,
vull dir, aprofundeix molt bé.
Bé, i llavors, tot això va estar molt ben cantat,
molt ben representat, fantàstic, eh?
Vull dir, realment, un gran espectacle.
Fantàstic.
Molt bé, i després...
Seguim amb l'Empordà, no?
Sí, seguim amb la...
Perquè això era Figueres,
ens n'anem ara a la mateixa Figueres, potser, no?
La mateixa Figueres, allà mateix, gairebé,
perquè estava al costat mateix.
Bé, doncs, el nostre amic s'ha quedat una mica també.
Ell també ha fet una cara així, ho ha dit,
i a mi això no...
Em sembla que avui anirem de pel·lícules que fem,
i de tot, eh?, en general,
a part de potser el franc tirador,
però jo tinc un parell de pel·lícules
que ja no vaig gaire animat, per tant.
La sardana, el David, no,
a mi aquesta exposició no ha fet molta gràcia.
El puro vicio tampoc, eh?
El puro vicio tampoc, tampoc, tampoc.
És que és un home molt exigent,
vol festa, ja.
Les Boles de Canà, eh?
És un quadre que es va recuperar d'una església,
no em feu dir ara quina,
ni em feu llegir tot el tema aquest,
i llavors aquest senyor, doncs,
ho va recuperar.
La veritat és que l'exposició aquesta
és rica de matí,
és us hi ha de tot,
hi ha escultures, hi ha pintures molt importants,
de Tàpies, per exemple,
que em va impressionar.
A més a més,
Tàpies, vaig trobar
que ben enfocat en llums,
és genial.
I és que hi ha bons Tàpies.
Però molt, eh?
L'únic que...
Escolta,
vaig quedar bo cabalat,
allà va dir,
ui, ja està,
ja m'hi compla.
I a més,
portes obertes,
aquest dia, esclar,
el que feia a la festa i tot.
Però estem parlant del museu de l'Empordan.
Del museu empordanès.
I allà es feia,
es presentava aquesta peça de Maria Llavaneres,
que és la que veig jo aquí a sobre,
que som-hi es presentava aquesta boda de Canà,
i res més d'aquest senyor,
o hi havia algú més?
Hi havia alguna cosa més, sí.
Però en general,
era el museu que hi havia aquest apartat
dedicat a aquest senyor,
amb una exposició temporal o alguna cosa.
Va, va,
fantàstic.
No,
sí,
aquesta era més aviat temporal.
Temporal,
vale.
Tampoc vaig aprofundir si ho era, eh?
No, bueno.
El quadre segur que no,
aquell està allà i ve allà, no?
Però si hi ha un tríptic informatiu,
segur que és una cosa puntual,
com és el que tens aquí sobre la taula, eh?
Sí.
Segur que sí, segur que sí.
Sí.
Molt bé.
I llavors sí que també hi havia
uns altres dos, quatre, cinc quadres d'ell.
Molt bé.
I aquest és un autorretrat, eh?
D'ell mateix.
Sí.
Que per cert té una cara així com bé,
vull dir que es veu que és...
Sí.
Que d'allò.
Llavors l'altre és el Los Olivos,
portava per títol,
l'altre és el paisatge,
i després l'entorn de Lledó,
i per últim joves,
un jovent,
una jove asseguda, vaja.
Una noia molt bé.
Que per cert molt bé també, eh?
Vull dir,
eren uns quadres que dius,
cram, que d'allò...
Jo els quadres ara, no sé,
n'hi he après,
probablement em faràs una bronca ara.
No.
Però jo el que procuro és,
primer, mirar-me'ls així una mica de lluny,
sí, eh?
I llavors dic, ostres,
quin efecte més bo, no?
I llavors me'n vaig allà mateix,
allà mateix...
I descobreixes coses.
I descobreixo com es fa això, no?
Però sempre la impressió essencial
és la distància, sempre.
L'essencial com a obra acabada
i com a resultat total.
Però després ja...
Ah, és que si no,
series mal observador.
D'acord.
Clar, és que això és important.
Os ho vaig fer a tot arreu, eh?
I a més, a vegades,
quan són quadres que t'ho demana,
quadres impressionistes
o quadres puntillistes
que necessita de la distància
per poder unificar aquests punts...
O realistes,
ara mateix no puguem,
com el Tapiró...
Exacte.
O el...
Com es diu aquest?
El seu coetàni, el seu amic.
El Maria Fortuny.
El Maria Fortuny,
tots aquests.
A més, a més,
tenen una vista llunyada,
i una altra vista de molt a prop
que pots percebre uns detalls bestials.
Perfectament.
I a part d'això,
també hi ha un altre senyor
que és menys conegut,
però que van fer també aquí
al Manac de Barcelona,
una petita representació
justament del realisme,
es deia així a l'exposició.
Un senyor que jo us recomano
que si algun dia veieu alguna cosa
que us pareu a veure,
que és Pere Borrell del Caso.
Es diu així aquest senyor
que el que juga és una cosa
que és el...
en castellà es diu
trampantoja,
en castellà es diu enganyatall,
és allò que sembla
que surten del quadre.
I és de la mateixa època,
és el període
de Maria Fortuny
i de Piró
i d'aquesta gent
que feia aquest realisme tan pur,
però és que jo us veia
si és realisme,
llavors val la pena
també descobrir aquest senyor.
Qualsevol dia
faran qualsevol exposició.
Hi ha un quadre,
una escultura fantàstica
de tu.
Ostres,
em vaig quedar emocionant.
Sí,
perquè és que està molt bé,
era que molt moderna,
allò no era de masses enrere,
però molt ben fet,
això és el que diem.
Una impressió.
Estan pràcticament nus,
ells dos,
però,
escolta,
amb una cara d'Antonya,
amb una cara de felicitat,
tot molt bé,
molt bé,
molt bé.
S'ha de descobrir
els museus
aquests una mica més comarcals,
el Museu de la Garrotxa,
de l'Empordà,
aquests museus
són molt bons,
tenen obres molt bones
de pintors.
De cases,
com deia,
de Tàpies.
Exacte,
de Baireda,
de Berga,
d'aquesta gent
que són magnífics.
Anomenen alguns,
anomenen alguns
perquè,
igual,
en veu cases,
cases també.
Ramon Casas,
Santiago Rossinyol,
també hi havia algú.
Segur que a l'Escola d'Ulota
ha d'haver-hi
el Baireda,
en Berga,
qui més hi ha per allà,
el Modest Urgell,
tota aquesta gent ha d'estar-hi,
perquè és que
per aquella zona
de Girona
és com es va moure
tota aquesta gent.
Barcelona també,
seguríssim.
I de l'Enric Garassó,
i, bueno,
molta gent seguríssima.
Molt bé,
molt bé,
per cert,
molt rica,
molts quadres,
vull dir,
tres pisos,
vull dir,
i a la part baixa.
Bueno,
a la part baixa
hi havia així
de fils de complicitat,
això ja era una mica
així,
com,
com t'ho diré jo,
una mica fasteta,
no?
Vull dir,
és una exposició
d'una tal Begoña Ramos
i la Célia Bela
que,
bàsicament,
estava ben presentat.
És sobre fil
i senyores
vestides,
no?
si veieu el quadre,
bueno,
tu sí que ho pots veure,
doncs,
a base de fils,
o sigui,
més que res,
i sortia del quadre,
és un quadre
i paral·lelament
sortia,
allò del relleu,
no?
Sí, sí, sí,
una mica col·lar.
Molt ben presentat,
sí.
Molt bé.
Bueno,
no,
és el que diem,
que s'han de conèixer
aquests llocs,
insisteixo,
estem molt acostumats
a veure els museus
de capital,
però hem d'anar a veure
aquests espais
que també de capital
de, diguem,
de comarca,
que també és el que som
és molt gran allò,
però diguem,
els propis locals
que són de comarca,
això són importantíssims,
com el de Montserrat,
també,
que és una meravella.
Jo hi vaig moltes vegades.
Clar,
vull dir,
és que dius,
mare meva,
és curiós,
eh?
Molt bé,
vinga.
Seguirem ara amb cinema,
ara el Jaume ens farà
un comentari sobre els dos grans...
De pura visió.
No, no, no,
ens parlaràs de Budial
ni de tot Heinz ara mateix,
però abans vull comentar
una coseta,
i és que el dijous passat
no vam tenir temps
perquè justament
i ara estem escoltant de fons
a un senyor que es diu
B.B. King,
que és un dels mestres
del blues,
no?,
que va morir el dijous passat
amb 80 anys,
no?,
i és un dels grans mostres,
no?,
evidentment,
doncs d'aquest,
d'aquest panorama,
però, clar,
és una música,
insisteixo,
que comporta gent
dels anys 50,
60,
cap endavant,
no?
I avui també intentarem
posar pel mig
una miqueta
d'una cantant
francesa mítica,
eh?
Qui pot ser una cantant
francesa mítica?
No és l'Edith Piaf,
no?,
que aquest any,
que jo no ho sabia,
l'altre vaig jo a dir,
home,
doncs mira,
ho posarem,
a celebrar el centenari,
vull dir,
hagués complert 100 anys,
eh?,
aquest any,
em sembla que no sé
escapar el desembre,
però estem celebrant
una sèrie d'actes
a França
amb aquest centenari
i escoltarem per aquí
la Bien Gros,
eh?,
que jo,
una estoneta,
eh?,
abans de marxar,
eh?
Doncs,
Jaume,
parles d'aquestes novetats
de Woody Allen,
que es veu que triomfa
atacants,
no?,
em sembla,
i el Todd Haynes,
que a mi m'agrada molt
aquest home.
Això diu irracionalman,
o sigui,
home irracional,
no?,
suposo.
Irracional o racional?
Irracional.
Irracional,
sí.
Ah,
que, bueno,
que Woody Allen,
doncs,
proposa una reflexió moral,
com tantes vegades,
evidentment,
no?,
o de les contradiccions
i perplexitats humanes,
després,
quan parlem
d'això,
del clinizbo,
del Frank Tirador,
també,
eh?,
vull dir,
hi entra perfectament,
això,
eh?,
i llavors,
molt bé,
doncs,
estem a la línia,
ja us ho he comentat abans
a vosaltres,
ho dic ara a tots vosaltres
que ens escolteu,
delictes i faltes,
i probablement també
un punt
amb Max Point,
no?,
o sigui,
que et sorprèn,
que hi ha un punt d'atzar,
també,
amb les coses,
un gir que depèn de com,
i tal,
pot anar bé o no,
depèn del policia
si és llest o no,
a vegades,
oi?,
quantes vegades
n'hem quedat atrapats
amb aquesta història,
doncs bé,
tots els crítics
i els més exigents,
doncs,
remarquen,
i això de més exigents
ho poso en lletres grossa
perquè després serà vàlid,
no?,
i llavors,
doncs,
també,
doncs,
cal tenir,
doncs,
molt present
aquesta pel·lícula
que porta per títol
Carol,
de Todd Haynes,
en aquest blind shirt
i en Roni,
mare,
i de què va això,
explica alguna cosa
de què va aquesta,
o encara,
sí,
sí,
no han volgut desvetllar-ho,
no?,
perquè és aquest home,
té uns temes molt potents,
eh?,
vull dir,
els tracta amb una,
bueno,
bé,
doncs,
aquí,
en aquest cas,
diu,
és una novel·la
sobre la passió amorosa
de dues dones,
la d'edat
i medi social diversos,
estaríem amb allò,
també,
aquella que no fa gaire
que es va fer a França,
no?,
com es deia,
aquella,
el nom d'una noia era,
Ariadne,
no?,
ara no recordo,
potser jo no l'he vist,
que va tenir molt d'èxit,
sí,
home,
que una de les noies
anava amb el cabell així,
lilós,
ah,
que allà,
sí,
eh que sí?
allà ja sortirà,
ja sortirà,
doncs,
va d'això,
a l'Amèrica puritana
i en el medi social diversos,
a l'Amèrica puritana
de primers de,
o sigui,
primers dels darrers anys 50,
o sigui,
que això era,
clar,
de característica molt.
I encanta aquest període,
eh,
és un home que és un especialista
en aquesta època,
aquí ja ho diu això,
diu,
no cal ni preguntar-se
per què ho ha fet,
perquè és la seva època,
recordem lluny del cel,
no?,
que també és aquesta època,
no?,
i en aquest cas és quan
Dennis White,
en aquest cas,
segueix amb el tema
de l'homosexualitat,
però en aquest cas,
en una època molt complexa,
molt reprimida,
no?,
amb la Júlia en Mur,
meravellosa,
digues, digues,
home.
Doncs res,
senzillament,
que aquí estarem
en una època
que realment
es condemnava
precisament
aquest tipus de relacions,
i lògicament,
aquest senyor
ho exposarà,
està claríssim,
doncs,
fent una crítica
col·lectiva,
com es pot arribar
a fer una bestiesa
tan grossa,
no?,
vull dir,
sí,
sí,
amb aquella època,
clar,
vull dir,
és el que es plantejava.
Bueno,
aquest Blanchet,
serà magnífic,
em refereixo,
serà totalment creïble,
no?,
perquè,
sincerament,
té un punt,
absolutament,
a part de que segur
que la vestiran
i la posarà
increïble,
perquè aquesta pel·lícula
de la Ventafox,
que vaig veure l'altre dia,
del Kenneth Branagh,
i tal,
la presenta en vestida
d'una manera,
a veure,
no estils anys 50,
ni molt menys,
perquè no estem parlant...
Són l'aquest Blanchet?
Són l'aquest Blanchet,
és la madrastra,
vull dir,
és la dolenta.
Sí,
vaig a un tràiler,
és veritat.
Però li posen un pentinat
tipus anys 50,
amb aquell pentinat i tal,
i amb uns vestits
que recorden una miqueta
aquell període
i està espectacular.
A més,
té un punt,
l'aquest Blanchet,
com bastant masculí,
quan s'hi posa,
s'hi posa,
vull dir,
que no sé realment
quin paper farà aquí,
si farà de dona
desllongada
o farà un paper,
però vull dir,
a l'Alevantafox
fotia un paper
amb una veu potentíssima
a la dobladora,
és boníssima,
per cert,
vull dir,
en aquest cas,
una vegada tinc a dir
que la dobladora
es menja a l'actriu,
que genial,
ho fa.
A vegades això va així.
La dobladora és molt bona,
de l'aquest Blanchet,
que és la que fa sempre
la seva veu,
però és que en aquest cas,
amb el paper de marastra
de fer una veu profunda
d'aquelles amb la bava,
i ostres,
molt bé, molt bé.
Per tant,
és un personatge
que m'ha agradat molt.
M'ha sobtat
les seves pel·lícules,
no sé,
m'han donat un cop
de raresa, no?
La primera que va fer
es deia Poisson,
amb aquesta va guanyar,
no sé si va ser,
no me'n recordo,
quin festival, no?
I recordo que era una història,
que eren tres històries,
totes començaven per H,
una era Hero,
l'altra era...
Ai, no me'n recordo ara.
Dona igual.
Hero,
Homo,
i l'altra era no sé què.
És a dir,
era una història vinculada
amb un nen
que surt volant
per una finestra,
tal com sona.
Una altra vinculada
amb una història
homosexual
dins d'una presó
de l'època
dels anys,
també,
50 por ahí
als Estats Units.
I l'altra
era una història
vinculada
amb una mena
de sèrie B,
pel·lícula sèrie B
d'un personatge
que li sortia
una mena de reacció química,
bevia un producte
i era una mena
com de monstre.
I també començava
de Parac,
no me'n recordo ara,
però eren aquestes
tres relacions.
Llavors,
era una història
triple en paral·lel
muntada
que gairebé
tocava,
és a dir,
era com una cosa
gairebé artística,
no era una cosa,
un cinema normal i corrent,
era una pel·lícula
experimental,
gairebé,
però va ser tan
copsant aquella pel·lícula
que jo vaig dir,
mare de Déu senyor,
aquí tenim un monstre
que s'hi tira
cap a una línia
de les tres,
com es veu,
i les tres històries
ambientades als anys 50.
No és massa prolífic,
tampoc.
No, no,
però quan ho fa,
ho fa bé,
crec jo,
vaja,
vull dir que no sé
què més ha fet ara,
no recordo.
Jo lluny del cel
la recordo molt bé,
el que passa és que no.
És molt bona,
és que et quedes
amb les pel·lícules
d'aquest tio.
Tu recordes mínimament
de què anava?
És que això se m'ha...
Jo recordo el Dennis Quite
i la Julian Moore
amb el qual,
és a dir,
es descobreix
que ell té una vida
homosexual amagada,
i la Julian Moore
que té dos fills
ha de tapar,
ho tapa,
fins que al final
no pot més
i va ser el que arriba
a un...
Em sembla no sé
si s'arriba
a un assassinat
o a un intent d'algú.
No, no, no.
O s'anava a mi
a un altre lloc.
No té una mena
d'atracció
amb un jardiner negre
o alguna cosa així?
Ell es posa...
Es posa amb un tractament, eh?
Vull dir,
sí, sí, sí, sí, sí.
Però i no hi ha un...
No, al final,
no acaba atacant...
No hi ha un problema...
No recordo.
Bueno,
dona igual.
Vull dir,
la base és aquesta, no?
Vull dir,
el descobriment,
en aquest cas,
d'aquesta vida,
un senyor que és exitós,
que em sembla que té
un bon nivell social...
No pot evitar, clar.
Escolta...
I si això surt,
doncs clar,
evidentment perdria
el seu estatus
ella com a dona,
com a família
i el marit, clar,
i per tant no vol,
per tant amaga
per interès econòmic,
per interès també social,
tot això, no?
I ell segueix
les seves cosetes, por ahí.
Aquí estaríem
amb això
que ja hem esmentat, eh?
Vull dir,
el senyor Todd Hayes
el que planteja
precisament
és la realitat crua, no?
I això
agafaria també
el senyor Clint Eastwood
en aquest sentit,
va dir,
jo veus que és...
Bueno,
però és que
a Norteamèrica
és això,
vull dir,
aquell senyor
se'n va,
eh?
Sí, sí, sí.
I comencem ja...
Sí, sí, sí.
El Frank Tiradó,
David, sí.
El Frank Tiradó.
Sí, la vaig veure l'altre dia.
Després parlem
del Purovicio,
que també va per aquí.
Sí, no, no,
i tant, i tant.
Ui, però Purovicio...
Jo està.
Jo el que em vaig quedar sobretot
és que, bé,
el Clint Eastwood
és conegut
a la seva ideologia,
no sé si dirà conservadora,
que no és reaccionària, eh?
No.
Que no és reaccionària.
Exacte.
Perquè també era conservador
el Charlton Heston
i en canvi
en la seva època
defensava
els drets dels actors
envers
el famós
que s'era de bruixes
i ara no recordo massa
però sé que
estava ficat sempre
en la defensa
del més dèbil,
diguem-ho així,
d'alguna manera, no?
Per mi va ser molt cruel,
per exemple,
jo que va fer el Michael Moore
d'anar a casa seva
i fotre-li aquell parany, no?
I per això també
el Clint Eastwood
va amenaçar
el Michael Moore
en no sé quin lloc
dient-li que si s'acostava
a casa seva
li fotria quatre tiros.
Què?
Dius, hòstia,
i no ho va dir encara
de...
Sí, sí, de poca...
No, no, no,
ho va dir encara ser
i l'altre també ho va pillar, eh?
Jo aniré a la presó,
però tu...
A tu t'enganxo.
Jo crec que
als Estats Units
la societat
està una mica
polaritzada.
Hi ha una societat
molt, molt, molt conservadora,
molt,
amb uns valors molt clars
de pàtries,
eglésia
i família,
i una altra societat
més liberal,
més europitzada,
europitzada,
més semblant a la nostra,
no?,
que potser
es troba més
als extrems,
a la costa est,
a la costa oest,
i també hi ha...
Això no és mai
blanc o negre,
no, no?
tot són matisos,
no?
Pot haver-hi gent
amb ideologia
molt liberal,
però que a l'hora
s'estima molt
el seu país
i té altres factors
que es pot tillar
de conservadors,
però que els assumeix
com a naturals,
no?
però en aquest cas,
i ho tenen molt clar,
sobretot a la franja central
dels Estats Units,
doncs som,
tendeixen a ser
força més conservadors,
i amb una ideologia
molt,
molt patriotera,
molt de...
de...
Massa patriotera.
Sí, sí, sí.
Fins i tot.
El que es diu el WASP,
no?
White,
el blanc anglosaxó,
protestant,
i no sé què més,
d'acord?
I, doncs,
això,
què fa?
Fa que,
si la seva societat
se'n va cap a una guerra,
i a més,
és una guerra
que ells considera,
en aquest cas,
justa,
perquè és com una represàlia
del que els va passar
l'any 2000
respecte als atacs
a les Torres Bessones,
no?
Hi ha el Pentàgon,
hi ha altres llocs,
no?
I, llavors,
qui anava allà
anava convençut
que anava,
cony,
a buscar el Din Laden
o a alliberar
l'Irak,
cosa que s'ha vist
que, bueno,
ja va ser una mica
de muntatge,
no?
El Clint Eastwood,
jo crec que fa un film
molt reverencial
respecte a la figura
d'aquest personatge,
que era el Chris Kyle,
que és un personatge
de Carniossos,
que va viure
fins a l'any 2013,
que el van assassinar
per què?
Doncs,
perquè per ells va ser un heroi
aquest individu,
literal,
i un heroi
no en el sentit,
com podem entendre del còmic,
no?
un tio que...
No, no, no,
era un pallo,
era un professional
de la guerra,
no?
El tio va entrar ja
gran a l'exèrcit,
perquè en 30 anys
va entrar a l'exèrcit
i d'això,
ets gran,
no ens enganyem pas,
va entrar al cos
més dur
de tots que hi ha,
que és els sils,
i els quals surts allà
fet una màquina
de matar,
i directament
se'n va anar
a la guerra,
no?
I el primer
que li va tocar fer
va ser
haver de matar
un nen i una mare.
I clar,
dius,
hòstia,
comencem ja,
comença fort aquest home,
no?
Després la cosa,
evidentment,
amb un començament així,
el que més ja
ja has d'haver més...
Més suau.
Més suau.
Però era un individu
que lluitava,
lluitava
dintre de la seva
modestia,
o sigui,
la seva limitació
de grau
i de tot,
doncs perquè...
perquè els soldats
fossin professionals
i sàpiguessin,
cony,
en un moment
que ens els estan pelant
tots intentant
entrar a les cases
ens els estan pelant.
Pere,
que vinc amb vosaltres
i us ensenyo
com s'ha de fer,
no?
Jo crec que això,
sobretot allà,
amb la cultura del treball
i de la feina ben feta
que tenen,
que hi ha de tot,
com a tot arreu,
doncs,
per ells va ser,
ostres,
a més,
un paio que,
coll,
que era eficaç.
Va descobrir
i va ensenyar
els contricants,
a més a més.
Sí, sí, sí,
a més era eficaç.
El tio,
no sé què dir,
collo,
és que portes tants
abatuts
com la resta
de companys teus,
no?
Com la suma
de tots ells,
no?
I això va esdevenir
un mite,
no?,
dintre de l'exèrcit,
no?
A mi em va,
tot i que el film
el trobo ben fatot,
tal,
el que em va
sobtar més,
perquè jo no estic
abasat
que els americans
són un poble,
trobo jo,
bastant individualista,
tot i que tenen
una consciència col·lectiva
molt poderosa.
I em va sobtar molt
l'espontaneïtat popular
que quan em veia
el van matar,
que ell,
diguem-ho així,
el van matar perquè ell,
quan va acabar de la guerra,
es va dedicar a un programa
de reinsertor
de militars
que venien d'Irak,
no?
I els ajudava,
doncs,
com és un país
amb una tradició
d'armes molt potent
i que potser
aquí ho trobaríem
una mica estrany,
però allà no,
és anar-los a fer
un camp de tir,
a fer quatre tets,
perquè la gent així
es desfoga una mica
i fa una mica
de reinserció.
Doncs,
un que estava
francament malalt,
doncs,
devia estar
en una crisi
molt aguda,
doncs,
el va assassinar,
el va assassinar amb ell
i el seu amic.
Però el que em referia
és que va haver
una mena d'espontaneïtat popular
que en tota la comitiva,
i això em va frapar molt,
hòstia,
en tota la comitiva
que quan el cotxe
a funder
brenava cap al cementiri,
i devia ser un trajecte
molt llarg,
no sé per què,
doncs,
espontaneament
la gent es va agulpar
a la carretera
i a les autopistes
i els ponts
per acomiadar aquest heroi
que d'alguna manera
amb ells
s'identificaven clarament,
i a més a més
amb un poble
que no...
Sí, sí,
et crida l'atenció.
Aquí sí que potser
som més avasats
a sortir al carrer
i a tirar,
bé,
i a fer manifestacions populars,
a més últimament
no en podem donar fe,
no?,
de tot això.
Però allà no,
i això,
hòstia,
em va cridar molt l'atenció,
molt,
molt,
molt,
per l'arraigat,
segur,
a més banderes americanes
per tot arreu,
en el trajecte,
per l'arraigat
d'aquest conservadurisme,
però que tampoc el veus
que és un conservadurisme,
diguem-ho així,
agressiu.
No, no,
és passiu,
però amb uns valors,
no?,
perquè ell representa
un palló plantat,
blanc,
professional,
i dius,
hòstia,
és que ho clava,
no?,
no crec que sigui un film
faixenda,
com...
No,
ha semblat sentir por ahí,
és que la sensació
de sempre de Clint Eastwood
és que sembla que faci films
faixendes
i no ho són,
és a dir,
en cap moment,
és el plantejament,
és una línia,
clar,
però és que hem de partir
de la base de,
què és un conservador americà
i què és un republicà americà
si comparem
amb un conservador espanyol
o un conservador francès,
és que no és el mateix concepte,
és que són diferents idees.
Atenció.
A Estats Units diuen,
per exemple,
que el Partit Demòcrata
és la dreta d'aquí.
i la república
i la república és ultradreta.
Sí, sí, sí, sí.
I es parla de republicà,
imagineu-vos-hi,
que els conceptes
són molt perillosos.
Sí, sí, sí, sí.
Però, en canvi,
tens un, per exemple,
un Abraham Lincoln
que va fer coses
que aquí
ni potser
ni l'esquerra
més escarrosa faria.
Exacte, exacte.
I un George Washington
al principi de tot,
amb una Constitució
tremendament moderna,
amb una època
terriblement complexa,
no?
Llavors, clar,
són coses d'aquestes que...
Bueno, no sé si vas veure
la sèrie aquella del...
Ai, em surt.
No el George Washington,
el George Washington
era un militar.
Sí, sí, sí.
No, no,
un dels seus,
ostres,
ara no em surt.
Ah, bueno, no ho sé.
Que va fer una sèrie
que està molt bé,
ara m'ho recordo.
John Adams.
Ah, John Adams, sí.
No l'he vist, a TV3.
Estava molt bé.
Aquell era realment
el...
El coco, no?
El coco pensant.
L'altre era
el carismàtic, però...
Perquè el John Adams
va ser el segon president.
Sí, clar.
Vale, vale, vale.
És que a mi em ballava
ara que no fos...
No ajudant,
que era el segon president americà.
Vale, vale, fantàstic.
Bueno, escolta.
No, no, a veure la pel·lícula
en si a mi em va agradar moltíssim,
eh?
Vull dir,
vaig considerar una pel·lícula
absolutament rodona
i claríssima.
Molt més que, per exemple,
el Gran Torino,
que la vaig trobar
remplona més no poder.
Ui, no li toquis això
al Jaume, eh?
Doncs mira...
No, mira,
no va...
No, no, no va...
Ja sé.
No, no,
Escolto molt el que li...
O sigui,
que és el que li va interessar
aquesta part final
que diu ell,
que la gent sortia al carrer i tal.
Sí, sí, sí.
No en va sobtar,
no?
És que era interessant.
Demostra un col·lectiu
que està integrat
en les seves constants,
en definitiva, no?
Abans de parlar
del puro vicio,
Jaume,
en la pel·lícula
d'aquelles dos noies
lesbianes franceses
deia
La vida d'Adèle,
que teníem el dubte
d'aquella pel·lícula.
De l'Alia Sidú.
I el que deies tu,
David,
t'anaves molt ben encaminat.
És a dir,
estem parlant d'aquesta pel·lícula
Lluny del cel,
del Todd Heinz,
no?
És veritat que apareix
una afroamerica pel mig
durant voltes.
I ja merdem això.
Exacte.
Llavors,
també el Jaume té raó.
És a dir,
que a ell el tracten
per intentar
que es convertessin
en heterosexual.
Per tant,
tot això
anàvem engançant bé tots,
vull dir que...
Això,
encara que aquí
ens sembla mentida actualment,
perquè ja ho hem rebutjat de pla,
una mica,
com deia ell,
també dos toros,
no?
És el mateix això que allò.
dels americans en els anys 50
era això.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
i la persona...
I Anglaterra.
Clar.
Ja, ja.
Si no,
miríem l'Alan Turing,
també.
Clar, exacte.
Va.
Clar.
Perquè avui,
perdona,
faig una parèntesi,
al Churchill,
quan li van dir,
perquè hi havia el coronel
que comentava
tots els genis matemàtics
de Benchley Park,
van dir,
hòstia,
és que aquest,
a més a més,
és homosexual.
Clar.
I li va dir,
bueno,
tranquil,
no passa res.
I l'únic que va de fer
és tancar la seva porta
del sud dormitori a la nit
i ja està.
Clar.
No s'emmull ni per això.
Sí, sí, sí.
O sigui,
ho ha de desdramatitzar totalment.
Clar, clar.
Ja està, home.
No passa res, no?
Després ho va pagar, pobra, no?
Clar.
I en Estic ho pensiu
que les persones que sabien...
I el Churchill era...
O sigui,
més conceudor que el Churchill
no es pot ser.
Vale.
I anticomunista,
però va dir,
ah, ja està.
Però aquesta gent
acostuma a ser molt,
molt permissius
en pecats mundans,
diguem-ho així.
Mira,
això és exactament igual.
Tenim,
des d'aquí a Catalunya,
s'intenta convèncer-nos
que tota la intel·lectualitat espanyola
està d'acord
que no ens han de deixar
que anem a parar
a la independència.
I jo sé
que això no és així.
A mi no m'enganyaran.
Vull dir,
una persona que té...
Clar, també és...
A veure,
també és sospitós
que no aixequin la veu, no?
No, no, no,
no ho és de sospitós.
No, no,
però bueno,
dius-hi per què.
No.
Però jo m'ho pregunto.
Perquè no ha arribat el moment.
Està anant.
anem cap a aquest punt.
I és el que,
precisament,
ahir ho vaig escoltar
i hi havia un intel·lectual d'aquí
que deia,
ja ho veurem.
I li preguntaven
a la senyora,
a la que teniu aquí,
del PP, home.
A l'Alicia Sánchez.
A l'Alicia,
diu,
és que aquests no callaran
fins al final,
que no ho veieu,
que no callaran.
Em va semblar molt interessant.
Mira,
posa't això.
Ens serveix també això, eh?
M'estic llegint un llibre
de...
un que es diu
Polítics a la Carta,
que va de sopars
que es fan en Polítics
i el primer
és l'Eleix Vidal Quadres.
I quan li diuen
què en pens?
Li fan preguntes diferents,
gent anònima.
Què en pensa
de l'Alicia Sánchez Camacho?
I diu,
home,
Déu,
mare,
ara no anirem a baixar
el nivell de la conversa.
Oh,
mare de Déu,
senyor.
Déu-n'hi-do.
Sí que dius,
vale.
Ja va estar esposant a mella
amb aquells morros,
li diuen de tot,
li diuen mona.
Jar Jarvinks.
Doncs ahir amb el Conill
la vaig veure d'una estona.
Marellet.
Amb el Conill
la vaig veure d'una estona
i va estar a l'alçada
d'un polític normal, eh?
Sí, home,
té de tot,
té de tot.
Clar,
no,
té un discurs superaprés
i és una memòria magnífica.
Els bons polítics
mantenen una constant
i els molts polítics
de tant en tant
desbarren
i aquesta dona
desbarra de tant en tant.
És com el que hi ha
a l'interior a Espanya.
L'avui,
calla, calla.
No me'l cridis
i és català, eh?
No, no és català.
Quin és el d'interior?
El Fernández Dia.
Com a jo,
quan és català.
No, és català.
És el germà.
No ho vol ser de català.
Ah, bé,
vale, vale.
Està fet aquí.
Clar,
està fet aquí.
Amb una Catalunya espanyola,
ja està.
Ja està.
És molt fàcil.
Sí, sí, sí.
Això no hi ha cap problema.
Molt bé.
Bueno.
Molt bé.
I vamos al Puro Vicio, no?
Al Puro Vicio.
Va, vinga,
5 minuts.
Inherent Vice, no?
Que és com a estir
de la pel·lícula en anglès.
Madre mía,
que coñazo.
Parlar en clar.
Mira,
jo vaig, mira,
soc seguidor del Thomas,
com es diu?
Paul Thomas Anderson.
Jo també.
M'encanta el Punk Drangleof.
Allò del enviagado d'amor.
És genial.
Magnolia em va copsar,
però em va donar la sensació.
Boogie Nights,
jo, a més,
la pel·lícula té una música brutal,
a part d'això.
Pous d'ambició.
Exacte.
Bueno,
això és de més...
Ja, no ho fa.
Aquesta no gaire.
Però és un punt històric i tal.
Però és que això,
jo t'ho juro que no sé per on agafar-lo.
És a dir,
vaig començar amb molta il·lusió.
Anys 70,
Califòrnia,
Beach,
aquest rotllo,
el moment surf,
que es diu,
tant de la música
com de la història,
però un surf ja,
allò ja,
trasnotxado,
no és als anys 50,
mantén surfing,
no sé com dir,
els Beach Boys,
no,
no és una línia ja del porreta,
aquesta història.
Joaquim Fènix,
molt bé,
això ho fa bé,
no ho negarem,
és un investigador privat,
d'aquests i tal,
però clar,
cotxambroso,
hippie i tal,
que s'ha de moure
en un espai,
lògicament,
amb el qual,
sobretot,
el d'aquest policia,
que són aquests policies
encara dels anys 60,
que van vestits,
tall de cabell militar,
aquesta línia,
que repudien aquest element.
Es genera una història
que en teoria
comença a tenir
un cert interès,
però hi arriba un moment
que a mi la història
no m'interessa per res,
és un simple,
no diré ni un McGuffin,
és una mena de sensació
de presentar-te
una,
sí,
com una societat anodina,
és que no puc dir
una altra cosa,
i sobretot el que li passa a ell,
que no saps ben bé,
sí que ho saps bastant,
quan és un estat normal,
de normalitat,
o quan està en un estat
una miqueta,
de tant en quant,
sí que t'escandalitza
amb el Chic Planet,
no sé si faig la traducció,
és el planeta de les vagines,
és un espai
on les noies fan unes coses
vinculades a un conill i lingüis
entre elles,
llavors,
et vol escandalitzar,
és quan a aquest dius,
a l'Anderson que li agrada
tant en quant,
tirar-te a sobre,
a tralla,
equip a mi
crec que no li ha sortit bé,
tinc aquesta sensació,
Jaume,
no ho sé,
i la història,
són dues hores i mitja,
a mi no m'interessa res,
crec que no va enlloc,
l'estètica sí que és molt correcta,
l'estètica meravellosa,
la música en un principi
sembla que va bé,
però al final es converteix
en una cosa repetitiva,
jo crec que aquí
li ha faltat Fueller,
i l'exemple de la història
és una pel·lícula
que ha passat sense cap tipus
de Pena ni Glòria,
quan jo pensava
que seria molt més psicodèlica,
per el cartell,
per la imatge,
per la sensació
i pel títol,
puro vicio,
m'esperava més xitxa,
m'esperava més això,
aquella dels Coen,
com es deia,
la del Jeff Bridges,
el gran Levowski,
bueno, sí,
una línia molt més...
No sóc massa fan d'aquell film,
és molt mítica,
però a mi no...
Jo no hi entro massa
en aquell film.
El Levowski.
No sé, Jaume,
tu quina...
ja sé que m'ho vas explicar,
però tu què vas sentir
en aquesta pel·lícula,
que vas notar?
No et va descontrolar?
No et va deixar
una miqueta fora de joc?
Sí, jo potser parteixo
d'una altra base
que no és la teva.
Jo normalment,
quan una pel·lícula
ja la crítica,
que diu
és aquest realitzador
i està portat
en l'extrem,
automàticament
a mi sempre em queda
aquell punt de dir,
bueno,
doncs jo haig de veure
què és el que agafo
de tot això, no?
Llavors,
sí que pot ser...
és molt interessant
el que acabes de dir,
la història no t'interessa,
arriba un punt
que no t'interessa,
perquè el que dominen
són altres aspectes,
no?
Exacte, és que és això.
Sobretot la seva constant
de viure completament
al marge
de tota lògica,
exactament igual
que el que es retrata,
també,
que això també
és qüestió de dir-ho.
jo el que em quedo
i més enllà
del que sóc capaç
d'interpretar
a partir de
si és o no
és bona
com tu acabes de fer,
ja que tu has dit que no,
o sigui,
que li ha fallat
i tal,
jo amb el que em quedo
és que en definitiva
l'intent que fa ell
donant que el que ha fet abans
és prou interessant,
encara que hi hagi
alguna que no tant,
és que vol aprofundir
sobre aquesta societat,
o sigui,
vol aprofundir,
o sigui,
podria ser exactament
igual que el clonisme,
parlem de contradiccions
que tenim,
quin món
volem defensar,
què són aquests
inspectors
o aquests
privats,
què miren
d'esbrinar aquí,
és com xinatou,
no?
vull dir,
què fa?
és que és igual.
però és que aquí
et col·loca
en una zona determinada
de Califòrnia...
Estic parlant
a nivell de contingut,
ara, eh?
Per això dic,
però que aquí t'ubica
a Califòrnia
en un estat determinat,
concret,
en una època,
saps?
vull dir,
és com molt concret,
és un microcosmos,
que evidentment
es podria desenvolupar
a altres llocs,
però que tampoc
té la potència,
doncs això,
per exemple,
del Buggy Nights,
per exemple,
el Buggy Nights és una pel·lícula
que et parla
de les discoteques,
el món del bici,
de la vida en general,
que és una cosa
que té una semblança...
Però ho fa des d'un punt de vista
més festiu,
el Buggy Nights.
però aquest...
Aquí no.
Exacte.
Amb un pornogràfic.
Exacte,
pornogràfic,
festiu,
potentíssim,
vull dir,
apresenta una societat totalment
d'aquella època,
vull dir,
com molt bé...
Ho fa molt bé.
Aquí no.
En canvi,
aquí,
exacte,
li falta matèria.
Aquí és com si ell...
Sí.
Jo el que agafo és...
Ell s'ha radicalitzat,
ja he dit.
Exacte.
Això,
ens entretenim amb coses
que no valen res.
És un discurs
diferent.
D'acord?
A veure,
és un llenguatge molt personal,
tot sigui dit.
És una forma d'ensenyar-te
un argument,
vull dir,
un guió,
amb una altra manera.
Això és cert.
Això té molta vàlua.
Però,
realment,
crec que la raó d'estat,
vull dir,
amb dues hores i mitja,
no calia.
No calia.
Tens suficient
per explicar-nos,
per ensenyar-nos aquest món
que m'ho has d'explicar,
perfectament ambientat,
tot sigui dit.
Aquí,
veus,
aquí a mi se m'escapa
la capacitat de dir,
mitja hora més curta
seria més bona,
o una hora i mitja sí.
Probablement sí,
perquè per explicar això
tampoc calen
tants matisos
com els que va presentant.
Però,
clar,
vull dir,
és la seva història,
tu.
Sí, sí, sí.
És com Zòdiac.
Exacte,
Zòdiac em va semblar
excessivament llarga.
Hi havia un moment
que dius,
hòstia...
Però per què
tres hores d'això?
Jo no sé si també
volia fer veure
que allò per ells
també va ser molt llarg,
però dius,
bueno,
no cal que m'ho pots
transmetre amb elipsis
o amb altres trucs cinematogràfics,
no allargant la pel·lícula
perquè em doni la sensació,
sé que se'm fa pesada
i és el que passava allà,
no?
Hòstia,
paio.
Val.
És que la qüestió
és aquesta,
quina actitud tens tu?
Doncs un respecte absolut
per tot allò
que concebeixo
que són creadors,
que es busquen les històries,
que les argumenten,
que tal,
i et volen dir coses,
et volen ensenyar,
no et volen distreure només.
I llavors a mi,
amb aquesta constant
doncs emmetre el respecte.
Hòstia,
però per exemple,
amb liegat d'amor.
És magnífico allò.
Allò és que a més a més
et distreu.
Clar.
Estàs allà,
t'enganxa,
però com...
I és dinàmica.
Sí, sí,
no para,
no para.
És la millor pel·lícula
de l'Adam Sandler.
Sí, sí.
Però en diferència, eh?
No té res a veure
amb el que ha fet aquest home mai.
No, no.
Bueno, Jaume,
ens tens que abandonar...
Que tingueu bon final de programa,
que vagi molt bé.
Fantàstic.
A la propera.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Seguim nosaltres,
el David,
i aquí el Menda,
seguim parlant.
Tu has vist una cosa també,
dic cosa,
en lloc de Chandeo,
no,
Los Vengadores,
la era de Ultron,
ja malament, no?
Mira,
vaig a dir una crítica
que em va enganyar.
Sí.
Em va enganyar,
em vaig anar amb el meu fill,
perquè totes aquestes
van fer-li.
Sí.
És llegada, no?
Home,
és una pel·lícula
més d'acció.
A punt de fer 8 anys,
i clar,
està això enlluernat
amb tots aquests herois,
no?
Però es fa llarga.
Es fa llarga.
Però és llarga.
L'han infantilitzat.
Sí,
la primer film,
Els Vengadores,
Punto Pelota,
doncs,
era un film,
ostres,
molt dinàmic.
No s'entretenia amb res.
O sigui,
semblava que ho tingués tot
acompassat,
o sigui,
els mateixos temps
per un personatge,
per l'altre,
per l'acció,
pel desenvolupament,
per l'acció.
Ostres,
no donava la sensació
que hi havia algú
que allà
s'allargaçava
en excés.
En canvi,
aquesta sí.
Aquesta
per mi té
un excés
de presentació.
No cal,
ja ens coneixem
els personatges,
qui són cadascun.
No és necessari,
no?
I després,
hi ha un moment
del film,
hi ha un tros
molt bo,
que és molt poderós,
que és quan es baralla
l'Iron Man
i el Hulk,
que és potser
el moment
més bèstia.
Més bèstia,
no?
Més bèstia,
de tot el film,
no?
No cal,
es podria haver estalviat
tota la trama,
tota la trama principal,
perquè no té cap mena
de volta ni solta,
allò sí que és un
macbuffin,
i a més a més,
mal fet,
mal fet.
Perquè jo,
ostres,
no ho sé,
amb el film,
amb l'altra,
és que,
diguem-ho així,
ells,
ells,
diguem-ho així,
que el que fa
d'Iron Man,
el protagonista
que es diu Stark,
la caga
i munta un,
una mena,
es munta una mena
d'android,
sí,
amb una personalitat
pròpia i tal,
que bé,
que és de bé
com paranoic
i vol destruir-ho tot,
no?
D'alguna manera,
que després sabrem
que allò,
bueno,
ens deixa intuir
que allò bé
és com una mena
de...
Com una mena de...
Algú fet expressament
per alguna entitat
tipus
déus d'Àsgard,
com el Thor,
però en un altre lloc,
no?
Sí.
Però dius,
hosti,
no té cap volta ni solta,
no?
Clar.
Cap volta ni solta.
Apareix per allà
el d'això,
el...
el Nick Furya,
com es diu el actor,
el Samuel L. Jackson,
ah, vale.
Però tampoc quadra
per allò,
o sigui,
és que dius,
es centra molt
potser en l'heroi
més...
més poc carismàtic
que és l'Ui del Falcó,
sí,
que dius,
home,
bueno.
Però i són aquests actors
que fan aquestes pel·lícules
per alliberar-se quatre múls?
veritat,
per a mi llarga,
llarga,
llarga,
llarga,
no?
I vaig anar,
jo,
amb expectatives,
perquè la primera
havia estat molt bé,
clar.
la crítica que havia llegit
la deixava perfecta
i dic,
hòstia,
però després et trobes
amb un nyap
bastant gros.
És que a vegades passa això
amb les crítiques
que depèn si interessa
molt la pel·lícula
perquè hi ha campanyes
de publicitat al darrere,
llavors la deixen
pels núvols.
Jo pensava que ja era
l'últim,
suposo que han d'anar
a revistes especialitzades
per buscar.
I encara hi ha així
tampoc tu creguis,
eh?
No, no, no, no.
Perquè el Fotogrames
jo vaig ser de comprar-lo
perquè al final
era...
Però com pot ser
que diuen
que són cinc estrelles?
Fotogrames ja és
una revista
informativa
per saber
què és el que s'ha estrenat,
què és el que s'estrenarà,
quins rodatges són
i ja està.
Ja han d'anar,
hi havia el Callars
do Cinema
a la versió espanyola
però la van retirar.
El dirigido por
i el dirigido por
però l'he comprat
alguna vegada,
dius...
Ja,
però el temps enrere
els fotogrames
estava la Núria Vidal,
estava el Terence Imoix,
hi havia molta gent
que sabia fer coses
que no van...
Sí, la Lluja Torres també.
Exacte,
però va començar la cosa
al Vicente Molina Foix,
vull dir,
va començar la cosa
a liar-se
i el que deies tu,
no?,
pel·lícula cutre-cutre,
al costat veies
pàgines en ser de publicitat
i li posaven
quatre o cinc estrelles
i els nens a veure
dius,
hòstia,
però com pot ser això?
i ja t'ho calaves
i per això
jo vaig deixar de comprar-la
perquè a mi ningú em compra.
Vull dir,
a sort que compres una revista
que et val uns diners,
arriba un moment que dius...
Clar,
i això dius,
hòstia...
Doncs ja acabes,
no?
Te la foten una o dues vegades.
Clar,
però a més no te la fotaran.
Molt bé,
doncs canviem de registre
perquè jo he vist una pel·lícula
que teca,
vull dir,
jo que tela, tela,
Somos lo que somos,
vull dir,
té nassos la pel·lícula
i jo em vaig quedar sorprès.
Somos lo que somos.
Somos lo que somos.
És una pel·lícula que ha passat així,
que ningú ha vist
o molt poca gent ha vist
i jo l'altre dia,
a vegades...
Això és americana,
és americana.
Sí, sí, sí.
És una revisió
d'una pel·lícula mexicana,
que es deia Somos lo que hay.
I clar,
i jo em vaig sorprendre
perquè jo de tant en quant
el que faig
és que m'agrada veure,
bueno,
o qualsevol pel·lícula
que no has pogut veure
de festivals
o que han estat presentades
però s'han estrenat
un any després
o el que sigui
i que no han guanyat
aquests festivals.
Hi ha pel·lícules
de certa qualitat.
és una pel·lícula
que va passar
pel Festival de Sitges
de 2014
i pel Festival de Canes
de 2014,
no ara,
sinó de 2014.
És una pel·lícula de 2013
però es va estrenar
aquest gener passat.
Llavors,
l'altre dia
em va acabar
les grans al DVD
d'aquesta pel·lícula
i a partir d'aquí
la vaig encolomar
i vaig dir
vaig veure aquesta pel·lícula
perquè, bueno,
tinc aquestes referències
a veure què tal.
Thriller,
terror thriller,
no?
Vas dir,
bueno,
no sé què significa
aquest concepte,
és nou per mi,
a veure què passa.
Ostres,
el que dius,
en què jardines
me meto,
no?
Vull dir,
que tu sempre
m'ho critiques,
dius que tens
un estómac,
no?
Doncs sí,
vaig haver de tenir
estómac
per tregar-me això.
Bàsicament,
perquè la pel·lícula
està molt bé,
no està malament
la pel·lícula,
però el tema
és molt fotut.
Entres a la pel·lícula,
comença
amb un inici
absolutament espectacular,
vull dir,
en reflex,
perquè quan el que seria
el concepte
de pel·lícula,
bueno,
ben feta,
vull dir,
no podem negar-ho,
és a dir,
hi ha una dona
que surt despistada,
no?
I, bueno,
i arriba un moment
que pateix
una agrupada de sang,
no?
Vull dir,
de cop i volta,
no?
I llavors cau
en una mena
de sèquia,
no?
I allà,
doncs,
es comença
a omplir d'aigua,
no?
I queda allà,
vull dir,
totalment,
però molt ben fet,
a una imatge sanitària,
vull dir,
ostres,
això comença
ben parit,
no?
Llavors,
ja es transposa
en una família
que ja,
clar,
que és el pare
d'aquesta senyora,
dos filles grans
i un nen petit,
i és una família
molt rara,
molt rara,
dius,
aquí ja,
no és normal,
el pare és
el tipus més raro
del món,
no sé qui és aquest noi,
el tinc per aquí apuntat,
perquè és que
és un senyor,
un home,
però és que té una cara,
ja,
és que,
Billy Seish,
Billy Saje,
ni idea,
però és un tio que,
no és que et soni,
però clar,
és el tipus de cinema americà
amb un punt independent,
que això mola,
no és la típica
americana,
que dius o no,
el director és un tio
que es diu
Jim Mikkel
i que tampoc
ha fet gaire més coses,
bé,
per què dic això?
Vaig començar a passar
coses rares,
no?
I veus que
aquestes criatures
amaguen coses,
no?
Vull dir,
comencen a aparèixer
gent al poble,
desapareixer,
bé,
tot es comença
a embolicar
i apareixer
allà una mena
de policia,
també un metge
forense
que controla
coses,
plou molt
perquè hi ha
una terrible,
una mena
de gran tempesta
de la zona
de les americanes,
no?
Pel riu comencen
a baixar ossos,
no?
Humans,
vull dir,
es crea tota una atmosfera
que dius,
mare de Déu,
senyor,
i en aquella casa
passa alguna cosa,
el pare és
super ultra religiós,
hi ha una història
que prové
d'aquesta família
a temps enrere,
pateix una malaltia
molt rara,
que és una malaltia
de culo,
que jo no he sentit mai,
que és una mena
com de Parkinson
i una cosa estranya,
però provocada
per una cosa,
és a dir,
no per una malaltia
genètica
o neuronal,
sinó provocada
per menjar
una cosa determinada.
Hòstia.
I a partir d'aquí
es genera
tota una mena
d'història
tremenda
que té un final,
un desenllaç
esgarrifós.
No es pot dir
d'una altra manera.
Però la pel·lícula
encara hi ha així,
dius,
que bé s'aguanta
la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Dius,
que aquestes coses,
dius,
la cosa pot
arrengar
per on vulguis,
eh?
A més,
tots ho fan
un paper
absolutament magnífic,
vull dir,
molt atemperat,
ara,
és el que diem,
vas a tregar Quina.
I no m'estranya
que sigui una pel·lícula
mexicana,
perquè els mexicans
fan pel·lícules de terror
i d'aquestes característiques
molt vinculats
amb màgies,
amb avantpassats,
amb canibalisme,
amb tota aquesta línia
que es barreja tot,
doncs això és molt típic
dels mexicans.
Com hi ha una que m'han dit,
com es diu?
Babaduc?
Babaduc,
també l'he vist,
això és boníssim,
això és boníssim,
però aquí no passa res.
No, ah.
Vull dir que no,
a veure,
que no hi ha sang i fetge,
és terror
amb l'estat pur,
és a dir,
la por
que genera
els propis fantasmes.
Hòstia.
D'una mare i un fill.
I és una obra d'art,
i és una ajudanta
de l'art Esbontrier.
Hòstia.
Amb això t'ho dic tot.
Per tant,
és una pel·lícula
aixuta,
danesa,
vull dir,
dius,
anem a veure aquí,
no?
I és una obra d'art,
és molt bona,
molt bona.
Jo crec que és una pel·lícula
que val la pena recuperar,
a la veu d'allà,
vull dir,
que és aquestes coses,
no?
Però, bueno,
és el que diem,
que el cinema del terror
també té les seves pel·lícules bones,
eh?
I, per tant,
és el que diem,
no?
Que és una cosa
que s'ha de tenir en compte.
Sí, sí, sí.
Bueno, doncs, David,
el que farem serà
marxar
amb aquests tres minutets.
L'he dit Piaf.
Sí, l'he dit Piaf,
l'Havien Rous,
amb aquests cent anys,
eh?
I, bé,
el que farem serà,
això,
pues,
acomiadar-nos
fins al dijous que ve.
Molt bé.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
Adeu-siau.
C'est lui pour moi,
moi,
pour lui dans la vie.
Il me l'a dit,
la juré
pour la vie.
Et dès que je l'aperçois,
alors je sens dans moi
Mon cœur qui va.
Des nuits d'amour à plus finir,
Un grand bonheur qui prend sa place,
Des ennuis, des chagrins s'effacent,
Heureux, heureux à en mourir.
Quand il me prend dans ses bras,
Il me parle tout bas,
Je vois la vie en ronde,
Il me dit des mots d'amour,
Des mots de tous les jours,
Et ça me fait quelque chose.
Il est appris dans mon cœur,
Une part de bonheur,
Dont je connais la cause.
C'est toi pour moi,
Moi pour toi dans la vie,
Tu me l'as dit,
Pas à jurer,
Pour la vie.
Dès que je t'aperçois,
Alors je sens dans moi,
Mon cœur qui bat.
Sous-titrage Société Radio-Canada,
Sous-titrage Société Radio-Canada,
Ràdio de Sant Just,
Ràdio des s'encontinuï là,
Y para Jusk,
Ràdio des s'encontinuï là.
Ràdio des s'encontinuï là,
Ràdio des s'encontinuï là,
El Just a la Fusta
Parlem de tot el que passa a Sant Just
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris que anàvem amb ell
que fins ara mutis
400 pisos per vendre
Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir
Busco sempre aquella notícia una mica positiva
Tant d'èxit de públic que està omplint
gairebé cada dia