BABILÒNIA
Benvinguts un dijous més a la Babilònia.
Avui estem amb la grata companyia de la Rosa.
Hola, Xesco.
Què tal, com estem?
Bé, molt bé.
Tot bé?
Sí, ben tornada.
I ja està.
Amb la Rosa ja està.
I amb el Xesco.
I amb el Xesco.
Estem aquí tots dos.
Avui estem tots dos, eh?
Aquí fem un vis-à-vis.
Avui ens han abandonat els homes, eh?
El David i el Jaume.
Sí, ja ens han deixat aquí.
Bueno, tenen altres compromisos, com es diria?
Bueno, periodístics, no?
De mass media, no?
Sí, sí.
Periodístics, sí, sí.
És clar.
Ja tenim companys que ja estan pujant de nivell, estan ja a les teles.
Exacte.
I ja estan fent bolos, increïblement.
Que han de fer-li, no?
Sí, sí.
És el que hi ha, no?
A veure si tu i jo fem el programa aquí...
Exacte, exacte.
En la intimitat.
Dignament.
Dignament, dignament.
Doncs tenim un programa, doncs mira, molt femení, per un costat, eh?
Sí.
Perquè tot el que m'has comentat de la Rosa, i no ha estat coincidència, té a veure amb el món de la dona.
Sí.
I espera, i jo em sembla que és el...
No, no, no, no.
Jo tinc un parell de coses...
Tu compensaràs?
Jo compensaré.
Sí, tinc una cosa que és molt masculina i l'altra és una barreja.
Són pel·lícules, algunes corals i tal, però, bueno, que comentarem.
Començarem parlant de teatre, amb la dansa d'agost, a la Biblioteca de Catalunya, que la Rosa ha pogut veure recentment,
i d'un llibre que es diu La modista i altres dones, que dèiem, no?
Vull dir, molt vinculat també amb el món de la dona, Carme Vila Sala, que és l'escriptora, no?
Sí, molt bé, Carme Vila.
Vila, perdó, Carme Vila Sala.
I després, cinema, tenim tot gairebé novetats, bueno, sí, totes són d'ara, del 2015, 16, 14, com a màxim, no?
I tenim El rei de l'Havana, una d'aquelles pel·lícules dels Goya, que ha quedat una miqueta amb segona filera, de l'Agustí Villaronga, eh?
Sí, sí.
Tinguem en compte, eh? Vull dir, que és una pel·lícula que ha passat una mica així, però, clar, recordem Panegra, recordem el mar, clar, és que és un senyor molt important.
Parlem també de The Bone Tomahawk, que parlàvem d'aquesta pel·lícula crua, aquest western, que...
Jo és que em vaig quedar... A vegades estava com que trasbalsava i tot.
Està avornit.
Està avornit, exacte. Mustang, una pel·lícula que l'han deixat molt bé, que va guanyar, no sé si va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula, no?
Ha guanyat diferents premis, sí.
La millor pel·lícula estrangera, no? Va ser...
L'Òscar, crec que estava nominada...
O nominada als Òscars.
Ara t'ho diré, a veure.
O va ser els Goya o els Òscars, uns altres em sona...
L'Òscar estava nominada com a millor pel·lícula de parlar en anglesa, però té molts altres premis.
Doncs em sembla que va guanyar els Goya.
I ara ser Minji a Valladolid també ha guanyat diferents premis.
Ara després ja ho comento, sí, és molt bé.
La pel·lícula val molt la pena.
Tinc ganes de veure aquesta pel·lícula, allò que tinc ganes.
Un altre que ha passat una mica així de...
Bueno, desapercebuda, tenint en compte que és del José Corbacho i del Juan Cruz,
que en teoria amb Tapas ho va patar per la...
Sí, amb Incidències, que és la pel·lícula que és aquesta,
m'ha passat una mica així i té motiu que hagi passat per sobre, perquè ja ho explicarem.
Parlem també de la nòvia, que jo vaig comentar una mica, però vull veure la visió de la Rosa,
amant de Federico García Lorca.
Vull dir, tu faràs una visió molt millor que la meva, segur 50 vegades.
No, home, la complementarem, ja ho veuràs, sí.
I una cosa curiosa d'acció, que es diu non-stop, sin escales, no?
Que vaig veure l'altra i em va fer molta gràcia i vaig dir, mira, jo no soc molt de pel·lícules d'acció.
I vaig veure una pel·lícula i vaig dir, a veure com comença.
I vaig dir, ops, però això no sembla malament.
I al final estava donant vots per la casa gairebé, eh?
Vull dir que la vaig veure a la tele, en aquest cas, no?
I em va agradar la pel·lícula perquè, dius, és una pel·lícula d'acció com Déu mana, no?
Però bé, és la que tenim.
Comencem per Dansa d'Agost, eh?
I, bueno, posant davant, Rosa.
Doncs molt bé.
Mira, Dansa d'Agost és una d'altres descobertes.
Sí.
I de les joies i de les perles que fan a la Biblioteca de Catalunya.
Aquest teatre que, bueno, relativament recent, no?
Fa tampoc tants anys que estan funcionant, no?
A veure, és un muntatge de la Perla 29, eh?
És aquest grup de gent que estan fent uns muntatges molt moderns, molt atrevits, també.
I, a més, en un entorn impressionant, eh?
Perquè les obres les representen a la Biblioteca de Catalunya, que és aquell edifici gòtic.
Sí.
És una preciositat amb aquelles bòvedes, amb aquells arcs ojivals.
Allà, amb el decorat, és que tot es presta molt, molt.
Me'n recordo d'haver vist allà Luzes de Boima, també, amb el seu dia, o el Cirano de Bergerac, i crec que és una passada.
És ideal per l'època.
He vist la Biblioteca per dins, està de la Biblioteca, treballant, però no he vist mai cap obra de teatre allà dins.
Ah, doncs és d'anar-hi, és molt xulo.
És molt xulo.
Ja estan preparant més coses, eh?
Molt bé.
Aquesta de dansa d'agost, de fet, ja s'acabava, però han pogut prorrogar una setmana més, d'entrada ja han acabat, ja va ser, diumenge va ser l'última funció, l'última representació.
Sí.
Però no sé si faran gira o faran bolos per als teatres així municipals, i el dià de la pena està pendent, eh?
Perquè està molt bé, és que tracta molts temes, tracta molts temes.
L'autor és el Brian Friel, que és irlandès, i, bueno, de fet, la història passa, o comença l'any 1936, millor dit, a veure, és posterior, és a l'actualitat, no?
És un noi jove, un Michael es diu, que visita la casa de la família, allà en el poble on vivia la casa de sempre, una casa típica irlandesa, no?
Humil, eh? Així veus el terra de fusta i tal, no?
I ell recorda, recorda, quan ell era petit, l'any 36, era petit, i vivia en aquesta casa amb la seva mare i les quatre germanes de la mare, eh?
O sigui, tot el dia, quatre tietes, eh? Quatre tietes i la mare, cinc noies, cinc dones, cinc germanes, per això dic que era clar que és molt femení, eh?
I sí que es fa menció d'aquest any 36 perquè el que era el seu pare volia marxar a Espanya a lluitar, eh?
Com a brigadista internacional, eh? Sí que es fa menció i després més endavant, després també es fa menció que és quan acaba pràcticament...
Bueno, hi ha més període, no? Que després també comença la contienda la guerra europea, la guerra de...
de la Segona Guerra Mundial, eh?
D'acord, doncs és bàsicament, és una miqueta la història d'aquestes cinc dones, eh?
Com se les apanyen per viure,
amb poca formació,
una d'elles sí que és mestra, la gran, la gran sí que és mestra,
les altres, doncs mira, o treballen cosint guants, per exemple,
a mà, allò que les fan elles, hi ha dues que treballen amb això,
i les altres dues, doncs, es dediquen més, doncs, a les tasques de la casa,
o a cuidar dels animals, i tenen, doncs, quatre gallines i tal, no?
I és molt una mica, doncs, clar, és molt la condició d'elles, no?
Amb les ganes de viure,
amb les ganes de sortir,
encara que elles estan una miqueta enterites en anys, que sí, no?
En anys, sí, sí, sí.
Perquè, a més, elles ho reconeixen, quan arriba la festa del poble, clar,
totes diuen, nostres, doncs, volem baixar a ballar,
volem anar al poble, no?
I diuen, és igual, encara que riguin de nosaltres,
encara que ens sembli que tots som molt joves.
És igual, però volem anar...
Al final, bueno, no us explico tampoc molta cosa,
perquè si es pot veure, val la pena, no?
Però vull dir, amb aquestes ganes de viure, encara, no?
Hi ha una d'elles, que és la Maggie,
el nom de la Maggie, però, bueno, l'actriu és la Marta Marco,
i ho fa molt bé, és la més...
Ho fa molt bé totes, eh?
Vull dir que ella ho fa...
El seu personatge és més...
És més vital, és optimista,
riu contínuament, una miqueta treu el ferro, no?,
de les situacions,
i fins i tot comença a ballar.
Hi ha una escena molt xula,
que comencen a ballar la polca aquella irlandesa,
així, popó, fent cops amb els peus a terra, no?
Vaig ser un reportatge d'aquesta obra de teatre.
És que és això el que posen per la tele.
I era meravellós.
Sí, sí, sí.
I no me'n recordava de la...
Aquest trosset està molt bé, dansa de vostre.
Sí, senyora, sí, senyora.
És un tros d'obra de teatre.
Però és que el que vaig veure és dir,
quina cosa més maca,
que ben fet, això,
i em vaig quedar amb ganes,
doncs mira, ràbia, em fa ràbia, això.
Sí, sí, sí.
Bueno, ja et dic,
potser sí que fan alguna...
Estaré atent, estaré atent, sí, sí,
perquè val la pena.
Sí, les actrius també estan molt bé, eh?
Una d'elles, ja et dic,
és la Marta Marcos.
Sí, la Marta Marcos és la més coneguda, em sembla.
De les més conegudes, no?
Però també està la Nora Navas.
Ah, sí.
Que també, Déu-n'hi-do,
el seu personatge és molt xulo.
Després hi ha una altra noia que fa de Rous,
la Marcia Sisteró.
La Rous ve a tenir una mica de discapacitat,
és una mica de retard, eh?
És una persona...
Però per això també està bé, no?
Dius, veus, també?
L'altra que té també una mica de...
És com diferent, eh?
És la diferent.
I una altra, la Carlota Olcina,
aquesta noia és molt coneguda també
perquè ha actuat molt a la tele,
a sèries de televisió,
a telenovel·les i així.
Sí.
I la Mònica López,
que és la que fa de Kate,
la gran, la que treballa de mestra.
La Mònica López també.
La Mònica López també.
Ha fet molt de teatre també, eh?
És una dona que mai ha acabat de despuntar.
Amb l'otros de actriu que és aquesta noia,
mai ha tingut un paper.
Sempre ha sigut...
Ha tingut papers principals, no?
Però sempre ha estat una mica
com una eterna secundària, no?
Què dic jo, no?
Del cinema català, no tant,
perquè aquí han tingut més projecció,
però el cinema espanyol
mai ha tingut la projecció
que hauria de tenir aquesta noia.
I és una dona que a mi m'ha agradat sempre.
És una dama d'aquestes,
què dic jo, de l'escenari, no?
Vull dir, surt amb una presència,
és una senyora gran,
més alta, no?
És una noia molt...
Sí, alta, amb l'aspecte és alta,
perquè gran, no?
És jove, és també.
És jove.
Totes figura que tenen entre 30 i 35 anys.
La Mónica ha de tenir 30 i pico, 40, realment.
Sí, sí, no, no.
Però no vull dir,
parlo d'aquesta presència escènica
que té aquesta noia, no?
Vull dir que...
Sí, sí, aquesta grandesa, no?
Sí, és veritat.
Sí, és veritat.
Omple l'escenari, sí que és veritat.
Doncs està molt bé,
perquè ella ha dit, clar,
veus que és un genu mil
que es guanya la vida...
La mestra, clar,
ella és la més estricta, també.
Primer, perquè la gran
és la que té una feina de responsabilitat.
Clar, és que és mestra
a l'escola parroquial.
Clar.
Això vol dir que ha de portar
una vida molt exemplar, també.
I ella és la primera
que ha de donar exemple
i ha d'intentar que casa seva,
doncs, clar,
tot allà més sent totes dones, no?
Doncs que intentin anar a les rectes, no?
I clar, li costa una mica, això.
Clar, trobar el camí, no?
Vull dir...
És una miqueta estirada
en aquest aspecte, no?
I, a més, està...
No surt en cap moment
quan ella va a l'escola,
sempre tota l'escena és a casa,
a casa o al pati, no?
Però sempre hi ha
al voltant d'aquella casa.
I tenen un germà,
clar, que parlen del germà Frank,
sí, Frank,
del pare Frank.
Clar, no sabia si és que és el seu pare.
No, no, és que és un sacerdot.
És un germà d'elles que és sacerdot.
Anda.
Clar.
Sí, sí, sí.
Sí, crec que és germà.
Tiet, no, era germà.
Era germà,
perquè per l'edat així
crec que sí, el pare.
Bé, és de la família.
Exacte.
Però, clar,
era sacerdot també.
Clar, a Irlanda,
ja sabem tot, no?
L'església catòlica
és la que predomina, no?
I, però ell ha estat a Uganda,
és molt divertit,
perquè, clar,
ell torna cap aquí
i no saps per què l'han licenciat
i l'han tornat cap a casa seva.
Ai.
Perquè ha estat a Uganda,
però, clar,
ha passat allà molts anys,
clar,
sempre parlàvem suajili,
no?
Crec que deu ser llavors
el tiet, sí,
sí, sí,
per l'edat sí, el tiet.
i, clar,
després,
quan es posa a explicar
la manera de viure allà,
clar,
ella ja missa
com que poca missa deia,
no?
Era més la relació
en plan així tribal,
no?
I com s'organitzaven
a nivell de família,
no?
Fins i tot
amb la poligàmia
i tal, no?
I, clar,
això
amb una societat religiosa
com la irlandesa
i catòlica
i apostòlica,
doncs com que no,
no?
I això té conseqüències,
clar,
perquè al final
la pobrera germana gran
la deixen fins i tot
sense feina
a l'escola
perquè, clar,
ha de donar exemple,
insisteixo.
Doncs està molt bé,
eh?
I una d'elles
que té un fill,
eh?
La mare d'aquest noi
que amb el temps
és qui fa el recordatori,
no?,
cap a què va passar
aquells anys,
és mare sortera
per exemple,
també, no?
D'acord?
Bé,
doncs és tot una sèrie
de veure
com era la condició
de la dona
en aquells moments.
Aquella polca
era alguna cosa així?
Molt semblant,
sí.
Sí, sí,
molt semblant,
mira que bé.
No, no,
dic perquè,
bueno,
amb més marxa, eh?
Amb més marxeta,
Daniel,
amb més marxeta,
sí, sí, sí.
Estic buscant polques irlandeses
i m'ha aparegut
a Kerry Polka
i, bueno,
doncs mira,
i pensant,
dic,
deu ser una cosa
d'aquest tipus,
no?
Vull dir que,
bueno,
potser més marxeta,
però, bueno,
el que diem,
no?
Sí, sí,
una mica més de ritme,
però sí,
per aquest estil,
per aquesta línia,
no?
Sí, sí,
molt bé,
molt bé.
Passes una estona molt maca,
el decorat és molt xulo,
molt xulo,
clar,
és que allà a la Biblioteca de Catalunya,
com que et col·loquen al públic,
et col·loquen a banda i banda
de l'escenari,
tu tens l'escenari al mig
i fins i tot per anar a col·locar-te
al teu seient
has de passar per l'escenari.
Ah,
i llavors veus de prop,
veus tot,
els estils que tenen allà,
com és la taula,
els estils que tenen a sobre,
la planxa,
la planxa d'aquelles antigues
de ferro,
saps?
La tetera,
jo què sé,
un escalfador,
tot,
tot ho veus,
la cuina allà
amb aquelles cortinetes
de roba,
saps?
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé,
xulo, xulo.
Bé,
val la pena,
ara això no retrovem.
Tot de ure,
que recorda,
clar,
l'Islanda és tot molt verd,
no?
I la zona que fa,
que és el pati,
està molt ben recreata,
és que a més és un ambient
que així que van tancant els llums
o van reduint la intensitat
de la llum,
és tot com molt íntim,
saps?
Val molt bé,
has d'anar a veure aquest teatre.
Val,
sí,
perquè és que vaig veure
el resum i...
Sarem pendents de la pròxima obra
i mirem la cara.
Sí, sí, sí, sí,
mirem-la,
aquí tanca-sí,
tanca-sí.
Vinga.
Molt bé,
i la propera també,
bueno,
dins d'aquest món femení,
que digueu que la Rosa ens porta avui,
i tant,
no, no, no,
és interessantíssim,
com sempre.
La modista i altres dones,
de la Carme Biesa,
la novel·la...
Sí, sí, sí,
que casualment,
dèiem, no,
hi ha aquella pel·lícula
que el Jaume la va estar comentant també,
la modista,
que es veu que també està basada
en una novel·la.
Sí,
no sé d'aquí, però...
Però, no,
jo crec que aquella era
o nord-americana, no?
Pot ser, pot ser.
O nord-americana,
ara no m'en recordo.
La pel·lícula en si?
La pel·lícula en si?
No, la novel·la.
Ah, la novel·la.
Això no ho sé, no ho sé.
Sí, però em penso que era, no?
On estava...
Bueno, passava...
La pel·lícula sí que ets als...
Jo me sembla que és Anglaterra, no?
Anglaterra, no?
Sí, crec que sí.
Perquè sempre a Europa
som més estrets, no?
Com ja la vull veure,
ja la comentarem
i segur que la comentarem.
Sí, jo també m'agradarà veure-la, sí.
Doncs aquesta coincideix també,
es diu la modista
i altres dones,
però és coincidència, senzillament.
Però tot té tota una explicació.
Mira, aquesta,
l'autora és la Carme Biasala,
és una autora que és de Sant Vicenç.
Això amb tot l'orgull,
també ho diem.
Fantàstic, fantàstic.
Que a Sant Vicenç tenim coses molt bones.
I tant.
Aquesta senyora s'ha presentat,
és la primera novel·la que fa,
que escriu,
i ha guanyat el Premi Delta.
El Premi Delta
és un premi de narrativa per a dones,
que l'organitzen ajuntaments
d'Alba i Llobregat.
No ho sabia, veus?
Hi ha uns quants ajuntaments,
sí, estan, mira, us diré,
perquè hi ha Vegas, Castelldefells,
el Prat, Esplugues,
Gavà, Sant Boi, Sant Joan d'Espí,
Sant Vicenç i Viladecans.
I Sant Just, no?
Jo jo estava mirant
i de moment no ho he vist.
S'ha d'apuntar també a Sant Just, aquí.
Exacte,
hem de reivindicar que s'apunti,
perquè Sant Just,
home, en teoria és el poble de Catalunya
que més llegeix.
Que ho sapiguem,
perquè també a Tavetes un dia
va sortir un rànquing
i era un dels pobles
que tenia l'índex més alt.
Era més alt.
No sé com van fer aquest estudi, però...
Clar,
crec que compleix una funció molt maca,
que és animar,
en aquest cas,
les dones,
perquè l'organitzen
des dels departaments d'igualtat
d'aquests ajuntaments,
clar,
una mica per fomentar
que les dones facin altres activitats,
que no sigui,
no?,
el típic que s'ha fet
fins a molts anys
d'estar a casa i tal,
no?,
sinó que s'atreveixin,
doncs,
a explorar altres vessants
i altres capacitats
que poden tenir,
no?
I, bueno,
està molt bé,
perquè fins i tot
fa un taller d'escriptura
i tal.
I aquesta senyora,
una vegada,
perquè a mi ella és molt bona rapsoda,
i ella havia explicat
una història
de la seva mare,
que la seva mare
també era modista,
i la van animar,
la van animar
a diverses persones
perquè fes una escrit
així una mica més ampli,
i al final
no s'ha fet aquesta novel·la.
Clar,
la història,
la història d'una modista,
és una modista,
i, clar,
les dones que van passant
pel seu taller,
que venen a encarregar,
doncs,
un vestit,
un traje de no sé què,
una faldilla,
mil coses,
perquè sap cosir molt bé,
el vestit de núvia també,
clar,
ho sap fer tot.
Sí.
Les modistes
ho sabien fer tot.
I, clar,
és una amic,
ella és molt discreta,
però, clar,
a vegades,
és la confident
de totes elles,
no?,
des de la que el seu marit
diu,
no, no,
és que jo que sé porto
les ulleres,
i diu,
home, no,
què passa,
que t'ha pegat,
per exemple,
no,
això també es veu
una miqueta,
no,
però, bueno,
la resta són,
doncs,
que si la dona del metge,
que si la mestra,
la mestra que està cuidant
d'un nen que s'ha quedat
sense família,
ja se l'ha quedat ella,
l'està educant ella
i l'està cuidant
com si fos seu,
una miqueta aquesta és història,
no,
quan arriba la festa major,
també,
que volen baixar a ballar
al poble,
que volen sortir,
quan arriba també la fàbrica
i la gent comença
a treballar a la fàbrica,
no,
les veus que són molt joves
i ja estan treballant
a la fàbrica,
que si hi ha algun accident,
que si,
bueno,
una miqueta té,
home,
jo veig que té
algunes influències,
clar que sí,
no,
i ella també,
quan van fer la presentació,
ja diu que li agrada molt
la Mercè Rodoreda,
oh,
home,
i llavors,
però que té molt de mèrit,
la novel·la,
jo trobo que està ben escrita,
està ben escrita,
és molt agradable de llegir,
molt agradable,
és original,
perquè la presentació
és molt maca
i de fet vam anar,
clar,
a la presentació de la novel·la
la van fer allà a Sant Vicenç,
al forn romà,
que tenim unes restes romanes
molt xules
i per fer aquests actes
la veritat és que són
entranyables,
donar un puntillo
així d'encant
i la presentació
i la presentació
la van fer una noia
en pla de representació teatral,
com troba una maleta,
ella figura que acompanya una amiga,
una amiga que li agrada l'arqueologia,
li agrada les antiguitats i tal,
i llavors ella troba una maleta
i aquella maleta estava plena
de retalls de roba,
amb fils,
amb bobines d'aquelles de fil
i amb els patrons,
el que seria patrons
de les diferents clientes,
i llavors comença a pensar,
ostres,
la d'històries,
la de gent que ha passat per aquí,
la d'històries,
que coneix aquesta senyora,
la de persones,
la de dones que han passat,
per les seves mans
i la de creacions que ha fet,
i a partir d'aquí
ja comença a pensar,
doncs escolta,
vaig a explicar una miqueta,
vaig a fer,
bueno,
va al poble,
parla amb la mestra,
que ja està jubilada,
ja està gran,
i li explica la història
d'aquesta modista,
i llavors ella la va escrivint,
vull dir que és original,
i també,
bueno,
com acaba,
doncs també està molt xulo.
penso que val la pena,
i llavors la,
li va fer la presentació,
ja et dic,
perquè clar,
ha guanyat aquest premi,
una altra dona que havia guanyat,
penso que va ser la primera edició
dels premis,
que és l'Isabel Prescolí,
també és de Sant Vicenç,
casualment ja n'hi ha hagut
dues persones,
dues dones de Sant Vicenç
que ja l'han guanyat,
ara ja aquest any,
mai l'havien organitzat
des de Sant Vicenç,
però aquest any ja ens toca,
ara ja estaran
les companyes d'igualtat
aquella dos anys
ja per preparar tot això.
No,
és una feinada,
és una feinada,
sembla que no,
però és una feinada.
Doncs va estar molt maca
la presentació,
perquè aquesta altra escriptora
explicava
com
es confecciona una novel·la
fent un paral·lelisme
a com es confecciona un vestit,
d'acord?
I li va quedar
superbé,
superbé.
Tot això està gravat,
ho estàvem gravant
i això val la pena,
perquè ho anava explicant
des que tu tens la idea,
doncs és quan et ve la clienta
i li prens mides,
no?,
la mèstica mètrica,
li prens mides,
però igual quan comences
amb la novel·la,
no?
Després quan fas
la primera prova
i tu,
vale,
doncs mira,
m'ha quedat així la novel·la,
no sé què fer,
si detallar per aquí,
si modificar això,
doncs ho va fer tot
així en paral·lel
i li va quedar una cosa
molt xula,
molt rodona,
molt original,
sí,
sí,
de bo que van passar
una estona molt maca,
surts allà amb unes ganes
molt grans
d'legir la novel·la,
perquè llavors,
clar,
te la regalen
i a més te la dediquen
també,
i llavors la llegeixes
amb molta il·lusió,
perquè saps
que llegir
una obra
que hagi fet
una persona
que tu coneixes,
la veritat és
que no té preu,
no té preu.
No,
i a banda,
és el que dic,
jo sempre que
les primeres novel·les,
molta gent diu
és que la primera novel·la
sempre és com,
no es parli de,
no és que sigui dolenta
o no dolenta,
sinó que no té,
és que la frescor
d'una primera novel·la
és meravellós,
jo he dit coses
de primers,
bueno,
novel·listes i tal,
i són d'una...
I té molt de mèrit
i té molt d'esforç també,
molt d'esforç,
molt d'esforç,
sí.
Sí, sí,
en aquest cas
tampoc tens les ajuts
que pot tenir un escriptor
que per molt que es digui,
els gran escriptors
a vegades
quan s'escaven les idees
tenen,
el que es diu,
una caterba de negres,
millor dit,
no?
Clar,
després ja viuen
de l'àmbit.
Clar,
i escolta'm,
que no sé què,
i un li dóna idees,
l'altre no sé què,
i la gent que comença
de ser ella sola
amb la seva por
davant del paper blanc,
que dic jo,
i començar a crear,
a muntar una història,
i això és el que és complicat.
Exacte,
i com deia ella,
ja un cop que has fet la novel·la
i que ja s'ha imprès,
ja no és teva,
ja és de la gent,
ja és els lectors,
ja és el públic.
Això és molt important,
pensar en aquest públic,
lògicament i donar-los-hi,
encara que evidentment
sigui una cosa
de forma metafòrica,
jo és una de les contes pendents,
si t'ho dic.
Ah,
per escriure també?
És una cosa
que m'hagués fet
molta il·lusió tota la vida
escriure un llibre.
Ah,
doncs això és començar,
eh?
Sí, sí, sí.
Em faltaria el fill,
però bueno,
que ja és tard.
A l'arbre l'he plantat el llibre.
Bé,
l'arbre ja està plantat.
Això ja l'he plantat,
això sí,
em faltaria el llibre,
però el fill,
bueno,
en fi ja...
bueno,
els he tingut potatius,
m'he millor dit,
eh?
Exacte,
i fins a la vida
d'una mostra al volt,
però d'això mai no ho sabem.
Com el que diu la cosa,
he tingut dos
que han estat gairebé,
bueno,
com no fills,
però gairebé,
perquè, bueno,
els he tingut dia a dia
durant 15 anys a casa meva,
per tant,
està clar.
Són de...
Sí, sí, sí.
De roce.
De roce, de roce.
No són del...
com es diu,
del màlic,
però són del roce.
Del roce, exacte.
Sí, sí, sí.
Bueno,
doncs comencem la part de cinema
i, bueno,
i tenim aquí una coseta
que un meravellós aparell
que últimament hem utilitzat
i hem anat descobrint,
que és, bueno,
doncs que ens troben les cançons
o les músiques, no?,
que ens poden acompanyar,
vull dir,
que ens hi ha d'això perquè,
clar,
i el que estem escoltant de fons
és la banda sonora
del rei de l'Havana.
És d'un senyor
que es diu Joan Valent,
no sé exactament qui és,
no el coneixo gaire,
però, en aquest cas,
doncs, bueno,
doncs té una persona
doncs vinculada amb això.
Joan Valent,
perquè estem parlant
d'una pel·lícula
d'Agustí Villaronga,
lògicament un director català
que un cop més
ha fet un gir
amb la seva carrera
i després de deixar-nos
impactats en pel·lícules
com, per exemple,
El mar,
que va ser una pel·lícula tremenda,
no?,
aquella pel·lícula sobre
que feia el Roger Coma,
Roger Coma?
Sí, el Roger Coma,
que parlava sobre
aquells hospitals, no?,
diguem,
de la tuberculosi, no?,
temps enrere, no?,
doncs després va fer
aquell pa negre meravellós
que es van portar
tots els golles,
no?,
amb aquella edició, no?,
estupenda pel·lícula
adaptada al llibre,
no recordo ara de...
Joaquim Teixidor es deia,
o Jaume Teixidor,
em sembla que era el llibre,
sí,
per què van les tiros?
Clar,
que ho diré.
i ara, doncs,
ha fet aquesta història,
s'ha anat a Cuba,
i amb aquesta línia,
no sé com dir-la,
decadentista,
que utilitza,
potser per negre no tant,
però el que seria el mar,
el concepte decadentista,
no com a element,
evidentment,
de pobresa,
sinó de decadentisme
com a concepte general,
no?,
com a element...
Home,
és que a l'Habana
sí que resta totalment,
és que és ideal,
és el lloc ideal,
per parlar de la decadència,
que encara que sigui un palau
d'una persona,
té una sensació de decadència,
com si li faltés
una capa d'estuc,
una mica,
i aquí...
Sí, com descuidat,
com deixat,
dius,
ostres,
no tenen temps,
no tenen ganes,
no tenen diners per fer,
és una combinació
una mica de tot,
és una mica de tot això,
però a la vegada
hi ha una sensació
de viure
que és totalment diferent
de la nostra,
una manera de ser,
unes reaccions,
no?,
que en sèrio,
vull dir que una mica
et sobten,
no?,
fins i tot.
Bueno,
la història
està vinculada
al rei de l'Habana,
prové del nom del nano,
no?,
que es diu Reinaldo,
no?,
i llavors li diuen rei,
no?,
és un jovenet
que la pel·lícula
comença amb una premissa
que no explicarem,
no?,
amb el qual,
en qüestió d'un minut,
t'adones
d'on pot arribar el drama,
no?,
és a dir,
és allò que en un minut
passen dues o tres coses
que et quedes copsat,
no?,
que, doncs,
creix, no?,
però creix als carrers
de l'Habana,
no?,
i a partir d'aquí,
doncs,
com vol més o menys
tenir una vida,
no?,
com fer una vida
al voltant de la feina,
al voltant de,
bueno,
d'una mica de la gent
que l'envolta,
no?,
és una no que no sap llegir,
és una persona que té,
bueno,
que va sempre bruta
i que, bueno,
té una mica l'ajut
d'aquelles veïnes,
no?,
que més o menys
doncs l'han pogut conèixer
i tal,
però sobretot
es produeix
i això és una cosa anecdòtica
i una mica vinculada
curiosament
amb les pel·lícules
d'Agustí Villaronga,
potser per la seva,
ojo, eh?,
vaig a fer un comentari
que no sembli homòfob
ni molt menys,
vull dir,
però per la condició
del propi director,
doncs sempre,
doncs,
no té cap problema
amb noar,
doncs,
a persones,
en aquest cas,
no?,
vull dir,
hi ha casanois,
no?,
i, bueno,
i amb aquest...
Sí, hi ha pa negre
també ho fa,
i hi ha el mar també,
amb el Roger Coma,
i en aquest cas
la premissa és que
ell és el rei
perquè és un nano
que és dotat,
no?,
i a partir d'aquí...
Ah, és per això.
Per això.
I a partir d'aquí,
doncs,
li diu així,
llavors hi ha un joc,
inicialment, eh?,
després això ja canvia,
no?,
però inicialment
la premissa és
plantejar-te,
ensenyar-te,
evidentment,
què passa,
dius, home,
doncs,
el nano d'unidor,
i a partir d'aquí,
doncs,
com comença una relació
amb una veïna,
no sé què,
i tal,
que queda sobtada per això,
i ja saps com són allà,
que són...
Oh, ah!
Clar, no?
Diu, bueno...
Oh!
I a partir d'aquí,
doncs,
hi ha tota una sèrie de coses,
no?,
que estan vinculades
amb aquestes relacions,
no?,
que el que és un principi
és un joc
que va ser una relació autèntica,
apareix per allà
un transsexual,
no?,
vull dir,
que també posa jovenet,
que també l'enamora,
i ja estem entre dos vies,
el desconeixement,
no?,
d'aquesta joventut,
no?,
el límit d'aquesta joventut,
fins on es pot arribar,
com el tracten,
no?,
si...
És que tu no eres sombre,
per a mi,
no?,
ella és una noia
de trent i pico d'anys,
és molt típic,
de la cultura caribenya,
i cubana,
sí.
I ell,
que és una persona
que més o menys va fent,
acaba de ser una persona,
doncs,
bueno,
agressiva,
és una persona
que arrossega
un càrrec de consciència bestial,
bé,
hi ha una sèrie de coses,
clar,
dins d'un panorama
absolutament decadent,
jo no he vist
parets més brutes,
espais més
abandonats,
deixats,
no?,
vull dir,
és increïble,
no?,
hi ha un moment
que literalment
se'ls cau la casa a sobre,
vull dir,
és que,
és allò que dius,
com es pot viure,
així,
vull dir,
no em refereixo
com a una situació
classista,
sinó,
com no es pot,
no sé com dir-t'ho,
és a dir,
és una sensació
del conjunt
d'aquesta vida,
no?,
és a dir,
la repressió
de la revolució,
la forma,
exacte,
quan surts al carrer,
què és el que passa al carrer,
què passa dins de les cases,
com reaccionen,
no?,
aquells veïns,
aquells palaus
que es converteixen
en habitacions i cases,
és que és absolutament
una pel·lícula
increïble,
té una ambientació
bestial,
no es pot dir
una altra cosa,
realista,
realista,
però realista,
realista,
sí,
sí,
sí,
vaja,
jo crec que sí,
si no,
on n'assos han tret allò,
perquè és que jo crec que és necessari fer-ho allà,
però és que tu creus tot tan bé,
a més,
el llenguatge és el llenguatge d'ells,
parlen en cubà,
no?,
i són artistes cubans d'allà,
no?,
l'única coneguda és l'Elia Chapman,
que és la més coneguda de totes,
però essencialment ho porten dues persones,
o tres,
que és el Michael David,
és com es diu Michael,
M-A-I-K-O-L,
no,
Michael,
si és típic dels noms,
sí,
llegint-ho literalment,
sí,
sí,
sí,
aquesta forma,
la companya,
que és una noia d'uns trenta i pico d'anys,
no?,
que físicament està molt bé,
però de carn és molt agraciada,
no?,
que és la Jordan Caariosa,
i el jove que fa de travesti,
que és l'Hector Medina Valdés,
no?,
llavors tots tres fan,
és que són tan espontanis,
estan,
el que diem,
no són coneguts,
no?,
és una pel·lícula absolutament
arrebatadora,
que et posa en un moment determinat
el riure,
i al moment següent
et posen l'esplòs,
i crec que té
una de les escenes finals,
és a dir,
l'escena final simplement
quan se'n va a la càmera,
no dic res més,
més tètriques
que a mi he tirat a la cara
els últims anys,
vull dir,
dius,
mora meva,
com ha fet aquesta escena,
impressiona,
no?,
com tot arriba
a un límit determinat,
que dius,
ostres,
no?,
la pel·lícula està molt bé,
està molt bé,
ja tenia referències,
però bueno,
com a mínim és això.
Ho he mirat,
eh?,
el director,
ai, perdó,
l'autor de Pa Negra,
l'escriptor de Pa Negra
és Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
a Emilie Teixido,
sí,
i bueno,
ja que estem parlant de pel·lícules,
sí,
perdona,
l'encomenament és propi del Villaronga?
Sí, sí,
Agustí Villaronga,
escrit amb una altra,
no recordo com es deia,
però amb una altra persona també,
eh?,
i també,
doncs,
ja que estem de pas,
estem parlant de pel·lícules crues,
eh?,
doncs,
aprofitaré i parlaré
del bon Tomahawk,
aquest western,
no?,
que...
Durot,
durot,
durot,
durot,
durot,
vull dir,
comença la pel·lícula,
que ja et deixa descol·locat,
no?,
perquè,
bueno,
estem parlant d'una gent que està pel mig de la muntanya,
estem parlant d'una pel·lícula al western,
amb un mitjà oest qualsevol,
no?,
i a partir d'aquí,
doncs,
com,
bueno,
doncs,
com pateixen l'atac d'uns indis,
però dius,
aquests indis no són normals,
això no és normal,
vull dir,
quan tu,
quan veus una pel·lícula i tal,
i a partir d'aquí,
doncs,
bueno,
doncs,
l'escena se'n va amb aquesta població,
que es diu Bon Tomahawk,
i llavors allà,
doncs,
és un poble petit,
molt petit,
és una d'aquestes aldees d'allà,
amb el qual,
doncs,
bueno,
evidentment,
tothom es coneix,
no?,
i es demana una serietat d'esdemaniments,
molt així,
molt típics,
no?,
i que genera que finalment hi hagi un element determinat,
que hi hagi un segrest.
Ostres.
I a partir d'aquest segrest,
no,
s'expliquen molt persones explicant res a l'argument,
i a partir d'aquí,
doncs,
el xèrif,
el seu ajudant,
una persona,
i, bueno,
i una altra persona,
que no vull dir quina relació té amb aquesta persona segrestada,
o aquestes persones segrestades,
doncs,
se'n van a fer un perible per a veure qui s'ha emportat aquesta gent,
i, bueno,
doncs,
ja està.
I llavors es troben amb una mena de món,
una mena de submón,
mai imaginat en el món dels indis.
estem acostumats als indis de,
doncs,
no sé què,
no sé què,
no n'igual,
els xeroquis,
el no sé què.
Sí,
els zapatges.
Sí,
exacte.
Doncs aquests són,
li diuen els troglodites,
és a dir,
són uns indis que no han evolucionat,
d'acord?
I que són,
això,
troglodites.
Però si esteixen de veritat,
o se'ls han inventat?
Jo diria que se'ls han inventats.
A la pel·lícula queda com...
Jo no ho saps ben bé.
És com veure una pel·lícula del western
amb tocs una mica gore.
Mira què et dic.
Vull dir,
pam,
de cop i volta dius,
mare de Déu senyor,
que ha passat aquí.
Què és això,
no?
I llavors són reaccions molt primitives
d'aquests indis
i les reaccions primitives
comporten formes molt primitives
en molts aspectes
i ja no segueixo.
Joli.
I bueno,
i a partir d'aquí,
doncs,
és aquest periple,
vull dir,
aquesta mena amb clau de western,
amb una imatge impecable.
Bé,
la pel·lícula evoluciona bé,
però hi ha vegades
que et deixa dins d'això,
doncs,
descol·locat,
no?
Bé,
és una alternativa.
El director
és un director
que és la primera pel·lícula que fa,
és un senyor
que es diu
S. Craig Zatter
i és el Kurt Russell,
que és el que porta la pel·lícula
essencialment,
que és el xerif,
el Patrick Wilson
i el Matthew Fox,
que són molt coneguts,
encara que són d'aquests actors
dels últims deu anys,
no?
I, bueno,
i altres més gent la...
Bé,
solament surten una noia,
la noia no,
home,
té un paper important,
però em refereixo
que no és un paper capdalt
dins del que seria...
Dins de la trama sí,
però no en l'evolució
dels personatges,
perquè surt deu minuts,
no?
És una pel·lícula,
en aquest cas,
d'homes,
no?
Molt masculina.
Molt masculina.
I, bueno,
i el que viuen
i el que es remouen,
exacte.
Però no estem parlant
d'un cimperdó,
eh?
Tampoc?
Clar.
No estem parlant
de cimperdó,
no estem parlant
de pel·lícules clàssiques,
és una pel·lícula,
és un western raro,
diferent.
Per tant,
jo ho genço,
la gent que vulgui veure,
que es prepari,
vull dir,
que vagi preparada
per veure una pel·lícula crua,
i ja està.
I a partir d'aquí...
Clar,
això per gustos,
no?
Sí,
sí,
sí,
però insisteixo,
en el moment que es produeixen
els atacs,
no hi ha concessions.
Ja t'ho dic,
eh?
Vull dir,
és...
Jo mor fins i tot l'apuntador,
no?
A banda de que moren bastants,
la forma de morir.
Tallar caballeres?
La forma...
Bueno,
hi ha una,
per exemple.
Ostres.
Però,
bueno,
ja...
Bueno,
ja no...
No s'espantarem ara,
que aquestes salsades ja no s'espantarem.
Bueno,
jo que he vist moltes pel·lícules de...
Ja saps que jo soc una mica burro.
Diu que avisa l'estalló,
no?
Sí,
no,
exacte.
Mira...
Anem amb comptes si voleu veure aquesta pel·lícula.
Vinga,
vaig a dir una bestiesa.
Hi ha un moment,
que un d'aquestes rodites
dic una solament,
de les cinquanta que podeu veure
de coses que fan rares per allà
donant voltes a aquests tios.
Aquests caníbals agafen una mena de...
Caníbals,
ja ho has dit, eh?
Bueno...
Caníbals.
Bueno,
i trobodites.
Agafen...
Agafen un tros de la mandíbula d'un bitxo,
que està tallada en forma de canivet,
no?
Sí.
Agafa a un d'ells,
li fa un tall aquí,
fresh,
a la panxa,
i li col·loca la petaca.
En fi,
li fa una butxaca nova.
Li fa una butxaca nova.
Amb això t'ho dic tot.
Per exemple,
i això és light.
Home,
això és gore,
gore.
Vale.
Per això dic,
que arriba un moment que dius,
clar,
que les coses se'n van de mar,
és a dir,
que el que sembla un western
bastant normal,
quan apareixen aquests indis
que van...
Bueno,
que són d'una altra...
És una altra generació.
S'ha anat a la bolla.
Són salvatges,
són salvatges,
absolutament,
no?
Són bolla.
No,
però xoca,
vull dir,
em va deixar com descol·locat.
A mi,
aquelles pel·lícules,
quan em fan gràcia...
amb els efectes especials
d'un i do,
no?
No,
no,
clar,
clar,
clar,
està molt ben fet,
la part aquesta està molt ben feta,
te la creus perfectament,
eh?
I hi ha una cosa molt salvatge,
molt,
molt,
molt,
molt,
que no explicaré,
eh?
Que no explicaré,
perquè allò...
Això fora d'antena,
m'ho dius a fora d'antena.
Llavors t'ho explico,
però és que ha sortit les corrents,
eh?
Jo no sé si aniré a veure-la,
eh?
No,
no,
no,
no,
a veure,
si un dia a la tele de la fan,
dius,
bueno,
mira un tros i dius,
vale,
vale,
me'n vaig,
vull dir que no,
aquesta la faran a la tele segur,
eh?
Perquè és de les que molen,
eh?
Molt bé,
Rosa,
ara ens parles d'una pel·lícula més tranquil·la,
segur,
que es diu Mustang,
que ha guanyat moltes cosetes.
Vale.
No,
dic una miqueta de música,
que nosaltres anem seguint,
eh?
Com que tenim aquí el fill ja agafat,
eh?
Tu i jo,
veus,
ens posem i vinga,
pim pam,
pim pam,
pim pam,
sí,
ja busquem alguna coseta,
ara,
amb aquesta pel·lícula,
surt alguna cançó o alguna cosa?
Aquella m'ha posat la música irlandesa,
eh?
Clar,
ja,
amb aquesta,
ah,
vinga,
podem tornar a posar una peça de la nòvia?
Te'n recordes que vam posar aquella cançoneta?
Sí,
de la,
com vas dir la cantant?
de la París,
la París,
ah,
Carmen París?
Carmen París,
Carmen París,
Carmen París,
sí,
sí,
doncs mira,
posarem aquesta,
com parlem de la nòvia,
eh?
Ostres,
sí,
la cançó de la nana,
la nana del nen,
que le va voler l'aigua.
Exacte,
doncs aquesta la posarem,
la buscarem ara,
eh?
I ara parlem de Mustan.
D'acord.
Mustan també és una pel·lícula,
també de dones,
mira,
de dones,
però en aquest cas,
pobres,
sí que estan patint més,
no?
I de dones més joves.
Sí.
És,
bueno,
la directora és turca,
feta amb,
bueno,
amb turc,
l'idioma en versió original
és amb turc,
però està feta,
la directora és,
la directora es diu,
mira,
papam,
ho tinc en el nom,
ai,
Denis Gamze Erguven,
eh?
Ella ha fet el guió,
també.
Ella va néixer a Turquia,
però després va,
va,
bueno,
va estudiar i viu,
viu a França,
d'acord?
Llavors,
clar,
ja està,
és molt occidental.
Sí.
Ja té totalment la cultura occidental,
no?
I una dona,
doncs,
que viu perfectament
integrada amb el seu entorn
i, bueno,
mira,
està dirigint pel·lícules.
I la pel·lícula en si
és occidental o és...
Clar,
és que aquí ve,
aquí ve el tema.
Ella diu que ho explica,
aquestes vivències,
aquestes noies,
a veure,
són cinc germanes
que viuen en un poble
al nord de Turquia,
estan en uns 600 quilòmetres
almenys de la capital
o de la ciutat així més gran.
Sí.
Que penso que era encara.
i elles van a l'escola.
Van a una escola occidental,
elles van amb el seu uniforme,
saps?
El típic,
amb la seva es faldilla,
el jersei,
com tantes noies veiem per aquí,
no?
Tantes nenes.
Són diferents,
tenen diferents edats,
no?
la més gran,
no el té 14-15 anys ja pràcticament
i fins a la petita
que pot tenir uns 7-8 anys.
les dues que estan
en el col·le, que surten
que juguen, ja és el dia que acaba l'escola
surten
en comptes d'agafar el bus
per tornar a casa, doncs com que és d'hora
se'n van
amb els amics de la classe i així
se'n van a jugar, se'n van per la platja
i el típic, ja et poses a jugar per la platja
et mulles, si hi ha aigua
et mulles, és el que passa
bueno, doncs no vegis
el que munten
sobretot una veïna
no es veu, eh, no es veu
la veïna no es veu, però sí el que ha dit la veïna a l'àvia
aquestes nenes resulta que són
orfanes, els pares van morir
quan ells eren, bueno, van morir
i les està cuidant
les està pujant l'àvia, vale
i l'àvia, doncs clar, l'àvia les està educant
d'aquesta manera, doncs bueno, són nenes
escolta, que visquin, que a veure que no passa res
però clar, quan ja la veïna comença a dir
que si han estat allà amb els nois
amb els nens i que no sé què, bueno, unes històries
clar, l'àvia s'agobia una miqueta
perquè clar, pesa molt encara
pesa molt el que diran
i no el que diran
sinó perquè és que és la seva cultura
i la seva religió
ja som musulmanes, clar
i les noies han d'estar a casa
fins que arriba el moment de casar-les
llavors sí que llavors apareix el tiet
que és el fill d'aquesta senyora, el fill de l'àvia
que era el tiet de les nenes
i ja les comencen a deixar confinades a casa
diu res, ja s'acaba l'escola
aquí a casa tot el dia
s'hi treuen els vestits
que elles vesteixen molt occidentals
amb els seus texans, supermones
elles amb els tops supermones
a més que són les nenes normals
alegres, amb vida, amb vitalitat
i les col·loquen aquells vestits ja
en plats que no es vegin formes
sobretot les grans
ja comencen a rebre visites ja de pretendents
de les famílies, saps?
per casar-les així, no?
hi ha una que sí que s'ho posa
i diu no, no, jo vull a tal noi
jo em vull casar amb ell
però és com el noi a la barrundant
per allà pobra
i aquesta sí que aconseguis
casar-se amb aquest noi
però les altres pobres
ja comencen a imposar-los
nòvios, no?
clar, la noia que ha de dir
clar, si tenen allà tancada
i t'estan oferint la possibilitat de marxar
o és que has de fer el que et diguin
què has de fer, no?
que la trobes amb això, sí
i és com reaccionen cada una d'elles
i a casa contínuament
les veus com les van tancant literalment
és una gàbia
les, les, bé, a part que són murs
així, murs alts
que li posen aquells ferros
perquè no puguis passar
perquè puguis saltar
les portes, la cancela
el que seria la porta de ferro
però li col·loquen una altra fulla a dalt
una altra fulla de ferro
perquè sigui més alta la porta
llavors que no puguis sortir
creix que això es va veient
com de mica en mica
clar, venen els operaris
els altres sants
els manyats
i això col·loquen una reixa més alta
i així, ostres
i clar, no poden anar a l'escola
és estiu
no poden anar a banyar-se a la platja
que viuen a prop de la platja
no poden anar a banyar-se
res
no, és que han d'estar confinades a casa
comencen les proves de virginitat
que les dius
les porten al metge
que dius
però, per favor
clar, i és que la directora
ja ho explica
que ja
algunes d'aquestes coses
ja les havia viscut
i que per ella
imagina una dona
que està vivint
per molt que sigui d'allà
però ja està vivint
a Occident
està vivint a França
cada cop que torna a Turquia
és un xoc
ella torna a Turquia
perquè la té família
i perquè li agrada la Turquia
li agrada el seu país
però per ella és un xoc
és un xoc impressionant
de veure com encara n'hi ha zones
del país
que viuen d'aquesta manera
tan retrógrada
tan fundamentalista
una zona que toca cap a Àsia
i tot està narrat
des del punt de vista
de la germana petita
és molt maco
perquè és la petita
la que veus
que ella és la que està observant tot
i està observant
a més les noies entre elles
s'esporten molt bé
s'estimen molt
juguen
home a vegades
tenen les seves coses
les seves rivalitats
però en general
veus que s'estimen molt
les cinc
que fan molta pinya
i veus quan ja comencen a separar-se
i tot des de la petita
i ella sempre
ella contínuament ho està dient
ella no vol que li faci això
ella diu
marxem d'aquí
fugim
fugim
i no explico res més
perquè val molt la pena
molt
molt
és una película
que la van deixar molt bé
tothom
deia
de cinc estrelles
magnífica
que s'ha de veure
de premis ha tingut
a part de que la pel·lícula
està molt bé
però és que clar
ve avalada
per una sèrie de premis
per exemple
el Premi Goya
a la millor pel·lícula europea
el César
que són els de França
el César
la millor ópera prima
guió original
banda sonora original
i muntatge
de l'Òscar ja ha dit
que estava anomenada
com a millor pel·lícula
de parlar no anglesa
els Globus d'Or
també va estar anomenada
els Independent Spirit Awards
també
però com a premi
mira
a l'Acadèmia de Cine Europeu
el Premi Discovery
el Premi Lux
del Parlament Europeu
el Premi Freedom of Expression
del National Board of Review
a la Seminxí
el Festival de Cine
de Valladolid
també va guanyar
l'Espiga de Plata
la millor pel·lícula
el Premi Pilar Miró
el millor nou director
el Premi del Públic
el Fiprés
de la Crítica
el Seminxí jove
i el sociògraf
Howard
i a Sevilla
el Festival de Cine Europeu
de Sevilla
també el Gran Premi
del Públic
és que s'ho mereix
s'ho mereix
perfecte
és aquella llibre
que se m'està escapant
a veure si la puc veure
no, encara està
si està a la cartellera
nosaltres vam anar a veure
els Verdi
però també està per aquí
si la puc veure
molt bé
doncs abans de parlar
de la nòvia
que ens parla la Rosa
res
jo que faig a vegades
que em carrego una pel·lícula
en 3 minuts
doncs amb aquesta línia
no, em carrego
no, no
jo soc ningú
per carregar-me res
però com a mínim
per reivindicar
un cinema
que dius
a vegades
home
a vegades
és fallit
no, vull dir
no sempre
ha de ser una pel·lícula bona
això m'ha passat
mira
anem a parlar d'una preu
que es diu
Incidències
que és una pel·lícula
de José Corbacho
i el Juan Cruz
em va passar
quelcom semblant
amb Mi Gran Noche
de l'Àlex de l'Eglésia
ho dic
és una comparativa odiosa
perquè són
a veure
el Corbacho
ja és una persona
que ja porta
a les seves esquenes
dos pel·lícules
i és la tercera
no vull dir
que sigui un gran director
però ja té una base
però tapes
i llavors aquella
que s'hi ha covardes
aquella pel·lícula
d'aquell nen
que era maltractat
sobre el bullying
no era?
sobre el bullying
que també estava
molt ben portada
aquella pel·lícula
i en canvi
aquí he fet
una estracanada
que dic jo
d'aquelles
que dius
bueno
és el fet
d'intentar
fer una comèdia
les comèdies
s'han de fer
amb molta elegància
perquè quan fas drama
no és que sigui fàcil
fer drama
és difícil
però el drama
entra de forma més suau
si saps tocar la fibra
però la comèdia
has de tenir gràcia
i si no tens gràcia
és el que passa
que és el mateix
que va passar
Migrant Noche
Migrant Noche
Thor
vol ser una comèdia
típica
de l'Àres de l'Eresa
comèdia negra
però també
li surt fatal
la pel·lícula aquesta
perquè
fer una comparativa
no explicarem l'altra
que ja vam parlar
d'ella en el seu moment
però bueno
que tampoc és plan
i en el cas d'Incidències
és una pel·lícula
que té a veure
amb un viatge
que esdevé
no sé si és Barcelona
a Madrid
no recordo ara
amb ave
i llavors
una sèrie de gent
que es troba
que aquest ave
queda sense llum
al mig de los Monegros
sembla
o per allà
la sonada de Saragossa
aquell espai del no res
a cap lloc
sí
les Monegros
dius ser
sí
algo així
perquè no t'ho diuen
i a partir d'aquí
el que passa
el que passa
dins d'aquell ave
i llavors
hi ha uns estereotipos
uns personatges
és una pel·lícula coral
amb l'Ola Dueñas
Carlos Aceres
Ernesto Alterio
el Roberto Álamo
la Toni Costa
l'Imano Larias
que apareix un momentet
i la Rossi de Palma
que fan aquelles intervencions estelars
que surten un momentet determinat
però aquests que he dit
l'Ola Dueñas
Carlos Aceres
Ernesto Alterio
Roberto Álamo
i Toni Costa
són els que porten
els papers principals
també n'hi ha altres
que no són tan coneguts
i tal
però bueno
que em refereixo
que són coneguts
però que no porten tant de pes
i bé
és això
el que passa allà
es comença a enredar la matraca
d'una sèrie de coses
que passen
hi ha dubtes
sobre uns
que sembla que són uns xorissos
un altre que sembla
que porta una bomba
o bueno
el que diem
i la cosa acaba
amb una sèrie de gags
una sèrie d'històries
a mi em recorda una miqueta
saps vosaltres
les amantes passajeres
de Modóvar
sí
jo t'ho anava a dir
la diferència és que
una és amb avió
i l'altra és amb l'Ave
amb el TGV allà parat
exacte
l'únic que allà estava la gràcia
dels tres aquells
que eren gais
i que feien una mica així
la cosa
la conya
que era el Javier Cámara
i no sé qui era l'altre
no me'n recordo
si era el Roberto
no
el Roberto Alamo
no
aquell més seriós
més
el Roberto Alvarez
és el mateix
Raúl Arevaro
el Raúl Arevaro
i també
i el Carlos Areces
també estava
també el Crasonet
que era aquell i tal
i això donava aquesta gràcia
i aquí
i tampoc
vull dir
i aquí passa
que el com semblen
ja estava passada de voltes
sí
doncs aquí passa
com portar tan malament
a un Ernesto Alterio
per exemple
o una Lola Dueñas
que estem parlant
que són molt bons
tots dos
fixeu-vos la Toni Acosta
que és una tia
és una dona
diguem
de comèdia
i que estigui malament
en una comèdia
i és que ja és l'últim
està molt millor
el Jim Toni
allò que fan
a quatre
que no passa aquí
vull dir
no estan ben portats
i no sembla una pel·lícula
clar jo pensava
la línia de Corbatxo
seria aquesta línia
més dramàtica
més de barri
més de
s'ha de canviar
jo no ho negaré
però això no
és que ho dius
què ha fet d'aquesta pel·lícula
no ho sé
qualsevol menys
el Corbatxo
vull dir
una certa de gràcia
sí
però és un pel·lícula
que ha passat
sense pena ni glòria
i és que quan has dit
el títol
m'he quedat també
una mica així
un quadre
perquè no ho recordava
sí, sí, sí
és que jo
insisteixo
vas dir
ai mira
pues tal
i vas dir
que és de l'any passat
o d'aquest any
ah d'ara
del 2016
s'ha estrenat
aquesta pel·lícula
però passat allò
clar
un parell de setmanes
era volat
clar, clar, clar
una mala promoció
imagino
clar, la gent també
no l'ha vist
clar
bueno
és el que hi ha
bueno
no, mira, pues ja està
bueno, tant no has carregat tant
tampoc
no, no, no
he sigut beneu
i tal
però bueno
que bueno
que d'unido
però això doncs
ja el que farem
serà parlar de la nòvia
no?
sí
tens la nana aquella
estoy en ello
era la nana
del cavallo
del cavallo grande
del cavallo grande
que no quiso el agua
exacte
i això ho canta
la Carmen París
París o París
París
París
això la parís
a París Hilton
no la liem
ara no
combinem una cosa
amb l'altra
doncs
si et sembla
escoltem re un minutet
de la cançoneta
i sobre ella
doncs
parles
i expliques
una mica
la teva visió
de la nòvia
ja
no
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit