i de rock salvatge, la que ens brindaven els Big Black l'any 1987, des del seu celebrat Songs About Fucking, es deia així l'àlbum, i que contenia temes com aquest de Model, que no és sinó una versió d'un tema també bastant conegut dels Craftwork. Van agafar el tema dels Craftwork i la van convertir en això que heu sentit. I us volia parlar d'una altra cosa, però em sembla que ja no tindrem temps, sentirem una miqueta més de musiqueta al final de tot el programa.
Només dir que gràcies a la Cinesa Ripley, que està a l'altra banda del xat, i que ens ha recordat que si feien... Jo és que soc una mica tonto i de vegades dic les coses sense pensar que si feien pel·lícules tan bones a TV3 és perquè hi havia gent darrere que les programava. I en aquest cas era el senyor Jaume Figueres, que el coneixereu perquè encara està donant guerra per esos lares, que va fer una aposta pel cinema arriscat i pel cinema de qualitat bastant important.
Gràcies, Cid, per aquest apunt. I que em serveixi per recordar-vos que aneu a veure aquesta pel·lícula perquè és realment molt xula. És molt rara, però molt xula. Bé, doncs amb això ens acomiadem fins la setmana que ve. Us agraeixo molt que hàgiu estat a l'altra banda sentint-nos. Potser us agrairé més la setmana que ve si ens dieu alguna cosa via telefònica. No he recordat molt el número, però ara ja no ve a cuento de res. La setmana que ve tornarem a recordar el telèfon i a veure si ens truqueu.
Això, moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda. Tornarem a ser amb vosaltres dijous de la setmana que ve. Sí, no? No és festiu ni res. No hi ha res, no? És que ara amb això de la Setmana Santa i tot això ja no sé ni en quin dia cau ni res. Encara queda. Gràcies, Carles. Gràcies per recordar-m'ho.
Doncs això, dijous de la setmana que ve tornarem a ser amb vosaltres. I ens acomiadem amb un tema d'uns ja grans gegants del rock americà de tots els temps, que són el Sonic Youth i que van facturar l'any 1988 aquell àlbum que es deia Daydream Nation, que s'obria amb aquest tema tan espectacular i tan mític que es diu Teenage Riot. Moltíssimes gràcies, adeu, fins la setmana que ve, cuideu-vos...
Fins demà!
Ara escoltes l'àdio despert, sintonitzes l'àdio despert, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Bona nit, un dijous més. Estem aquí al Babilònia i avui, per un cop després de molts, molts anys, no, moltes setmanes, estem tots junts. Estem tots cinc. Hem fet el pleno. Home, David, digues alguna cosa. Sembla que hem estat junts després de Nadal. Pot ser un dia després de Nadal. Però des de l'any passat no estàvem junts. No, sí. La primera... Ah, vale, vale. La primera era aquest any.
Molt bé, fantàstic. Que no vol dir el primer programa de la temporada, no. Exacte, no, no, perquè ja anem a temporades que va des de setembre fins al juny. Això ja s'acaba, eh, tu, no creus. Bueno, no creus, exacte. Entre la Setmana Santa... Que estem a l'Equador, més o menys, o ja l'hem passat? Sí, l'hem passat, l'hem passat. I ara en Setmana Santa ja estarem. Doncs bé, avui com som molts, som tots, tenim un programa farcit, eh, allò més no poder. Exacte. Això, mira, això apren d'aquest tema, és veritat. Rosa, tens raó.
Doncs començarem pel món de l'art, parlarem d'aquesta sortida, aquesta apertura que s'ha fet de l'Hospital de Sant Pau, de Jornada de Portes Obertes, i una exposició que hi ha al menac de la fotografia del Joan Colom, que a l'Urdes ens farà un comentari d'aquest espai destinat a una mena d'una Barcelona una mica fosca, dels anys 60, 40, etc. Exacte.
Literatura, un rey golpe a golpe, Patricia Berlo, David, oí que sí.
Visibilitzar o marcar, repensar el gènere de la llengua catalana. La Rosa ens farà un comentari, per això m'ha rectificat abans. I avui em rectificarà tot el programa. No, ja veuràs com no. No, clar, clar. Ja veuràs per què. I també l'últim llibre del David Fuenquinos, que ja que vam parlar de la delicadeza, El estoy mucho mejor, que és una cosa encantadora de llibre. Jo vaig riure moltíssim i val la pena. A la part, ja m'has parlat d'una conferència, civisme mínim comú...
Etic. Exacte, Etic. Victoria Camps i el teatre Doña Rosita la Soltera o El lenguaje de las flores. Ai, molt bé. Ho he dit bé, Rosa. L'has dit perfecte. Vale, vale. El TNC. Molt bé, molt bé. I tindrem de fons avui tota l'estona un CD de cançons de Carlos Cano que està dedicat a Federico García Lorca. Ho dic bé, Rosa? Sí, de fet són poemes de García Lorca musicats per Carlos Cano. Exacte.
Molt bé, doncs vam pensar una experiència sonora, interessant, i al mig escoltarem Gacela de l'amor que no se deja ver. Fa bona pinta, més maco, això. I per últim, cinema, eh? Tindrem Filomena, La segona mujer, Los Juegos de l'Hambre, Lissium, La cabanya del bosc, Les aventures de Pivodi, Esterman, Palme, Stockholm... Bueno, això ja, mare meva, d'aquí a poc ens donen el Premi Ondas, eh?
Doncs... Haurem de tornar al cinema. Exacte. Doncs per una vegada a la vida començo jo el programa parlant jo. No, començo a parlar perquè jo he estat a l'Hospital de Sant Pau fa qüestió d'una setmaneta per ser aquella gent que vulgui anar de forma gratuïta. Doncs fins al 17 de març, és a dir, el dilluns que ve s'acaba. Seran 8 euros l'entrada i 12 amb guia. Per tant, bé, és l'espai que tothom coneix de l'Hospital de Sant Pau.
que fins fa no gaire era un hospital d'ús habitual, i que hi ha hagut una sèrie de canvis, va decidir l'Ajuntament portar-lo a un hospital més nou, més avient al segle XXI. Escolta, vols dir que no haurem de pagar per anar pel carrer i tot? Bueno, cada vegada més, eh? És un recinte per respirar. Però és un recinte privat, oi? Sí, bueno, inicialment... Jo crec que és privat.
No, no, a veure, inicialment, almenys la història així ho deia, el Pau Gil, que és el senyor que està col·locat a la font, vull dir, el senyor que va fer el Massenes, que va fer l'hospital, va dir que ho portés sempre a l'Ajuntament de Barcelona, però que havia de tenir la condició que havia d'haver darrere un equip com Déu mana...
diguem, de metges, no?, i que ho havia de portar les germanetes dels pobres, la part, diguem, més de cures i tal, no?, i per l'Ajuntament portava l'administració, i llavors, de sempre, ha estat ell, el que està del darrere, perquè és un hospital públic, i ara, no sé si ara és una iniciativa privada, jo crec que segueix sent una cosa vinculada amb l'Ajuntament, perquè, clar, ara es paga una entrada, un accés, i pel que jo més o menys em sona, hi ha vist guies oficials i tal per allà dins donant voltes, jo crec que serà una cosa oficial.
i bé, el que han fet ha estat arreglar una miqueta el recinte jo crec que més aviat per dins que per fora per fora està com estava i llavors per dins han obert tothom més o menys quan podia accedir podia veure la façana lògicament, podia veure el vestíbul, els pavellons i ara es pot accedir al que és a l'edifici que hi ha a banda esquerra, que és l'edifici de l'antiga biblioteca Can Bó, que estava a la sala d'actes
que és espectacular, vull dir, és d'una gran bellesa, lògicament l'aplicació de la ceràmica, de la forja, això no ho explicarem perquè és un típic del modernisme, però la sala d'actes és espectacular. A mi em va frapar el que seria una barana que corre per la banda de dalt en forma de balustrada, i que és el Pare Nostre amb lletres escrits, amb pedra, una mida importantíssima, i llavors corre per tot el que és l'interior, és molt maco.
I sobretot, bé, doncs això, els pavellons es poden visitar alguns. Ara aquests pavellons interiors sí que són, com deia la Rosa, espais que estaran vinculats a empreses i que estaran vinculades a la Casa Ásia, per exemple, que és una cosa mig-mig i tal, i que ara pots accedir i veure com eren per dins. Per tant, bé, és una cosa interessant. Hi ha un últim petit pavellonet a banda dreta, que és un pavelló de cures, eh?,
d'aquella època, de cures, de les cures, d'acord? Sí, sí, sí. I allà hi ha una mica d'exposició, que ho explica tot, no? I bé, doncs una miqueta... Tampoc és qüestió explicar qui era l'Hospital de Sant Pau perquè no acabaríem tota l'hora, però com a mínim que sabeu que està molt bé.
que val la pena, i aquella gent que vulgui aprofiteu aquests dies que falten, que faltaran tres per al dilluns, i que aneu a veure-ho, d'acord? Molt bé. Sí, Lourdes, exposició Almanac, fotografia de Joan Colom. Sí, és una exposició, a mi em va agradar molt, del 12 de desembre al 25 de maig, o sigui que aquí volia apuntar-se encara...
Encara hi ha temps. És una persona que li han fet una exposició en vida. Va néixer el 21 i ara té 93 anys. Ell sempre deia si has de fer una exposició que sigui quan jo estigui viu. Va donar tots els seus arxius al manac. I llavors hi ha unes 500 fotografies, totes en blanc i negre. I el tema és una miqueta el que tu deies. 500 fotografies? Sí, aproximadament. Hi ha unes que són en format més petit...
I com les que són del 2010, així, són en color. L'exposició es diu jo faig al carrer, perquè ell diu que ell retrata el carrer i, evidentment, la gent que hi ha al carrer. Què hi ha? Fotografies de barri xinès, fotografies del passeig marítim, fotografies del Born, i de barri xinès què tenim? La típica fotografia d'alguna prostituta, de gent així amb unes condicions socials una miqueta...
Penso que també és un tema com de denúncia, no?, del que passava aquella època. I després també el que tenim és, durant l'exposició, després ell va pertany a un grup que es diu El Mussol, que eren quatre fotògrafs d'aquí, quatre de Terrassa, i després hi ha fotografies d'aquestes persones que van pertany al grup, a aquest grup. Sí.
Després també va haver-hi com una vintena d'anys que aquest senyor va deixar de fer fotografies, del 64 al 1990, perquè una de les senyores que surten allà, una tal Eloïssa, el va demandar.
Ell va fer un llibre amb el Camilo José Cela i quan es va publicar el llibre, que aquesta dona es va veure allà, per cert que com unes 5 o 6 fotografies d'ell, la va demanar i ell va estar uns 20 anys sense fer cap tipus de fotografia i això.
i també veiem molts retrats de la plaça Reial, etc. Jo penso que us he portat aquí una miqueta el tríptic aquest, però jo per mi ho trobo genial. Són conegudes les fotografies, que hi ha aquest grup de prostitutes i els xulos i tot això. Després també hi ha molta cosa de Setmana Santa, no? Es veuen les típiques senyores amb la mantellina que es portava abans, però per exemple prenent alguna cosa amb el carrer, no?
Llavors, també, la idea es veu que feia les fotografies sense mirar pel visor. O sigui, com en càmera oculta, no? Anava amb la màquina aquí a baix... Per això el vam denunciar, esclar. A la part com d'aquí de la panxa. De la panxa baixa. No ho deia, això, però bueno. I es veu que feia fotografies sense mirar pel visor. Ah, molt bé. Val molt la pena, eh? Quedaven molt espontànies, llavors, no? Sí, sí, sí.
I l'angle de canviar de sentit. No, m'ho has de tenir molt apamat per saber l'enquadrament i tot. Tenia el control, no? Sí. Sobretot anys 60, jo penso que veus allà tota la nostra història postguerra, etcètera. Aquests documents són els que t'ensenyen com era aquella Barcelona, no? I que realment és amb el que molts historiadors treballem, no? En aquest cas, no? I jugues amb aquestes fotografies que són les úniques que et deixen veure com estava aquella font en aquells moments, no? Exacte. O com estava aquell espai, no?
I recordar que el primer diumenge de cada mes es pot veure l'exposició gratuïta. Ah, molt bé. O sigui que nosaltres hi vam anar sense recordar que era això i, bueno, pots entrar gratuïtament. I és una exposició que a la mida jo penso que és adient. No és allò ni que dius oi que curta ni allò que dius dura molta estona. I quan s'acabava? El 25 de març o a maig? El 25 de maig. Ah, val, val. Encara queden dos mesos. Perfecte, perfecte. Molt bé.
Doncs fantàstic. Passem a la literatura, David. Parla'ns del rei golpe a golpe, que també tu d'unidor, eh? Sí. Hem parlat de la Carmen Polo de Franco i la parla del rei. Sí, potser sí per això. Està en plan monàquic, eh? Mira, estava a punt de començar aquesta anatomia d'un instant, el Javier Cercas. Sí.
Però ja no vaig començar. Dic, uf, ja està un pèl saturat de tema i ho vaig aixestar. Home, aquest llibre no és literatura de qualitat ni moments. Bé, ja sabem per on va l'estir. Podries dir que és un article extès de l'interviu, per dir alguna cosa, perquè hi ha moments que no saps si realment li està fent la rosca a la monarquia o realment...
o remeno la critica, perquè el títol presta una mica l'engany, tot i que diu golpe a golpe, sí que la deixa la monarquia, òbviament, com un drap brut, i el rei en particular com un oportunista, un paio que ha sabut sempre saltar, diguem-ho així, anar del braçet del car guanyador, però hi ha moments que, bé, que
que no pas, no la...
Més aviat critica, diguem-ho així, tota la pseudo-cord que s'ha anat envoltant el rei al llarg d'aquests anys, no? Els amics... Parla de la Corina? No, no ha arribat a aquest punt. No hi era. No, no, el llibre, diguem-ho així... Jo crec que el llibre està realitzat fa uns 10 anys o així, i s'acaba... I de la Bàrbara Rey parla, també? Sí, sí, sí. Ah, veus? Sí que parla d'aquesta. Perquè aquesta va ser la gran amant del senyor... Sí, sí, sí, la gran xantajista, també. Sí, exacte.
Sí, sí, sí, és bo que li va fumar un xantatge però que van anar tots de corcoll. I tant. I després la van saber desactivar, també. Això també tenien... La virtut dels reis és que se sabia envoltar, o se sap envoltar ara últimament, jo crec que no gaire. No, bueno, sí, potser sí. Se sabia envoltar de gent molt competent en la seva feina, pots estar d'acord o no, però se sabia envoltar de gent molt competent que tenia gran sentit de, diguem-ho així, de la institució
i que la defensava fins i tot per sobre del mateix protagonista principal, que era el rei. Aquest es veu que en deixava anar alguna i tenien que anar darrere després arreglar les barrabassades que deia ell o que feia. I en aquest cas de la Bàrbara Rey i d'altres, el que hi havia en el seu moment tant el Torquato com el Mansa i tal, que els secretaris de la casa del rei tenien molta mà i sabien manegar molt bé els fils,
per desactivar aquestes bombes de rellotxeria que a tothom li anava parant. Però és cert que era un Putero? Parlem clar? No, tant com... No, no. El jama diu no. Putero era l'avi. Ell no, jo crec que... No, no. No farà comptar... Com a mínim... No, l'Alfons III. Però això ha recalat, eh? Que aquest senyor, el Juan Carlos, fa temps que... Diguem que això en primeres pases, tota la família, sí. És bo que sí, no?
Però, res, perquè, a més, el llibre no ho consta, això sí, és un home que agrada saltar de llit en llit, no? Però, diguem-ho així, les seves conquestes són dames d'alta alcórnia o d'alta burgesia, no? Hòstia.
Què serà això de primeres espases? Bé, deixem-ho estar. I bé, el llibre fa això. És un primer espasa. És un anecdotari. La forma fàl·lica de l'espasa. Sí, és un anecdotari. També se centra molt en la rivalitat que va entre pare i fill, el Joan de Borbó i el rei d'ara, com el fill el va passar per sobre descaradament. I a l'altre... No va haver massa bona relació entre pare i fill, mai de la vida, ja inclús des de
Des de l'accident famós que va matar el seu germà, d'un tret al cap. I, clar, allò, evidentment, el va marcar el pare, perquè el fill petit era el favorit, diguem-ho així, d'alguna manera. I ell era considerat el tontet de la família. Després s'ha vist que de tontet, doncs no massa. Potser a nivell d'estudió sí, però a nivell de buscar-se la vida, doncs no. No és així.
Ja està, el llibre no, tampoc és... Però és un llibre curiós, com a mínim, no? Sí, sí, sí. Que és el que hi ha al darrere, no? El més interessant és el llibre que estic llegint ara, que ja us el comentaré la setmana que ve, que és l'herege del millor de llibres. Ah, vale. I que el recomano de totes, totes. Molt bé, molt bé, molt bé. A mi m'agradaria, ja que hem parlat de qui hem parlat, que recordéssim, encara que només sigui per posar en el pensament de qui ens pugui escoltar,
que no fa gaire el senyor Evole, el xicot que va parlar d'una qüestió com és el 23F... Va ser espectacular allò, eh? Va ser una espectacularitat. Jo m'ho vaig creure, m'ho vaig empassar tot una darrere de l'altra. Totalment. Mira-ho, David, quan puguis, eh? Operació en pales, digues, ja me digues. Jo penso que és molt interessant, ja que ens interessem per persones...
que tenen privilegis d'una manera molt especial, doncs penso que també és interessant aquells que, com a l'Evole, juguen a descobrir aspectes de tot això, no?, i l'efecte real que han tingut sobre els nostres esdeveniments, o sigui, sobre la nostra història i els resultats de tot això, també, no? Per això em sembla que és adient que recordi això. Jo crec que això, jo no ho he vist al programa, però em dóna la sensació
Com que encara hi ha molta gent viva dels fets aquests del 23F, va posar nerviosa més d'un. Home, jo crec que sí, però és que la premissa inicial és espectacular. És a dir, el fet que José Luis García va orquestrar el que seria tot l'escenari, no?
Perquè va guanyar a volver a empezar l'any 82. Dius, ostres... I quan surt el José Luis García... És una trama, t'està explicant tot el que va passar, però com si fos tot un muntatge. I surten el Gaby Londo, la gent d'aquella època, gent que va participar amb la part... I és que jo m'ho vaig encolar i jo estava amb la boca aberta dient, si això és cert, això és una bomba. Una pressa de pèl. És una bomba de notícia, vull dir...
I al final, quan ja dius, ja tots han passat, dius, és una broma, és mentida tot això, va ser real. Sí, sí, sí, al final ho diu. Però clar, els últims tres minuts, i com tots han col·laborat, vull dir, primeres espases de...
I més micros. Això és el que jo buscava. Això també jo buscava. Hi ha uns rarafons com... Però que realment és això. És un comentari que va ser magnífic. Un plantejament original. Tothom hi està d'acord, ja ho saps tu.
Bueno, però la gent que no està d'acord jo crec que ha de ser evolucionada. Jo crec que les hòsties van venir per a part de la dreta, més que res. Exacte, home, és que em venen a dubtar. Home, allò és un sac de sanctorum. A mi em va sorprendre, perquè clar, jo tenia un amic, quan estava fent la mili, tenia el tejero al castell de la ciutadella de Sant Ferran de Girona, que estava allà tancat. L'únic inquilí d'allà. I jo pensava, a veure, si això ha estat una broma, què feia tancat? Perquè em deia que estava allà cuidant-lo, vull dir que estava allà vigilant-lo, estava feia de militar...
ara es feia l'Emili en aquell moment, i estava allà, i diu que tenia unes gallines, el Tejero, que li tenia noms i parlava amb les gallines, i llavors era la seva il·lusió estar tot el dia parlant amb les gallines. Va arribar amb bugia aquest home, totalment, va perdre el sentit de les coses. Però ell segur que tenia la sensació que sí, que estava.
I jo pensava, quina orquestra és aquesta que té una persona tancada a la presó? La van tenir tancada, clar, què significa? No entenia res. Jo penso que va ser un bon exercici de com ens manipulen. Exacte, com els mitjans manipulen. Poden manipular-te de tal manera que pots creure't un cop d'estat. És bestial, és bestial. Una mica com la guerra dels mons de los orwells. Exacte, va ser el mateix. Exacte.
alienígena exacte és igual, és un exercici en tele ja els tenim aquí doncs ara la nostra col·laboradora amb A podia dir col·laborador però dir col·laboradora en aquest cas s'ha de marcar el gènere molt ben marcat, lògicament Rosa, clar que sí amb aquest visibilitzar o marcar i ara ens ho expliques
Vinga, és un llibre que s'acaba de recent publicació, del setembre del 2013, però de fet és el recull de les ponències que es van arribar a exposar en una jornada sobre el gènere, la llengua catalana, que es van fer amb diferents tipus de personalitats o de professionals, vull dir. Sobretot lingüistes, hi havia molts lingüistes, des del punt de vista lingüista és aquesta reflexió que es va fer allà,
També hi ha gent de l'àmbit acadèmic, polític, de mitjans de comunicació, escriptors, traductors... Llavors es va reflexionar i es van posar a debatre.
Una mica on hem anat a parar amb la cosa d'haver de marcar el gènere, allò que diem benvolguts, benvolgudes, els nens i les nenes, senyors i senyores...
que està bé, que en un principi s'ha fet amb la intenció que no hi hagi discriminació per raó de gènere, anar amb el llenguatge, però que potser s'està anant una miqueta més enllà enreversant i sobretot a l'hora de fer un text escrit és una miqueta complicat si has d'estar tota l'estona dient
Per exemple, posa exemples del rectorat, perquè el rectorat, en contra del rectorat, bueno, que si els estudiants i les estudiantes, que si faig no sé què, es veu que fins i tot en una universitat, ara no me'n recordo, perquè això, bueno, universitat de Vic o de Barcelona, bueno, és anecdòtic, no? No, els estudiants no van voler tornar a fer classe fins que no, o no van voler votar fins que els estatuts no estiguessin redactats,
amb aquest doble llenguatge, no?, contínuament marcant el masculí i el femení, perquè si no es considerava que era discriminatori. Ostres, clar, arriba un punt que ja la llengua és una mica farragosa i que no t'està ajudant a comunicar-te, no?, i que estàs fins i tot incorrent amb incorreccions.
amb incorreccions sintàctiques, semàntiques, per a aquell afany de buscar un terme que sembli que no tingui connotacions masculines. I llavors allà el que al final la reflexió que es fa és que potser ha estat més una qüestió política, d'ideologia...
de voler d'alguna manera amb la llengua ajudar a que la dona no estigui en una situació de discriminació a la societat a més ara tenim recent el tema del 8 de març però jo la vaig començar a llegir molt abans i estava interessat en aquest llibre molt abans
llavors a part que és una qüestió molt política diu que l'interessant és fer des del punt de vista que ens ajudi a comunicar-nos a comunicar-nos bé, amb claretat amb transparència, amb coherència i que per tant
A veure, hi ha situacions que sí que està bé i és adequat, per exemple, començar a parlar o començar un escrit dient senyors i senyores o benvolgudes, posar nens i nenes, però després ja fer servir i la majoria d'ells estan, i d'elles estan, veus, és que no cal dir d'ells i d'elles, perquè en el fet de dir d'ells ja estem parlant de totes les persones que van intervenir en aquesta jornada.
Llavors, donant el testa, parlar amb el genèric. Clar, és que potser més aviat, no? Encara que sigui el masculí, però... No vol dir que estigui marcant. Nosaltres venim d'una llengua romànica i a la llengua romànica està marcant que no és igual gènere que sexe. Sí, senyora. No és el mateix. Vull dir, jo ara ho estic resumint molt, però la reflexió que fa més és molt agradable de llegir perquè són intervencions curtes i les idees estan molt clares. A més, amb exemples molt clars, molt clars.
I una miqueta venen a reivindicar això, que siguin els lingüistes qui agafin les rendes d'aquest tema i que siguin qui marquin els criteris. Perquè si no ens trobàvem, des de política lingüística amb uns criteris, a les facultats amb uns altres criteris, a l'administració també, tots tenen els seus manuals durs per un llenguatge no sexista. I l'important no és que el pare a casa digui
Nens i nenes veniu a sopar. No, l'important és que el pare estigui fent el sopar a la cuina. Per exemple, no? Molt bé, el David ha aixecat el dia. Perquè el David fa el sopar. Sembla que aquí els homes que estem per aquí fent tot el sopar. Es tracta de fer això. En aquest cas no tenim gaire problema, no?
Mira, només un petit test que diu, no es tracta de negar que la nostra societat discrimina les dones, no només les dones. A més, parlar de què? Perquè hem de parlar, sí que hem de marcar expressament o visibilitzar les dones, i per què no els gais, les lesbianes, els transsexuals, els intersexuals, clar, és que si et poses així, i els negres, i els gitanos... No acabaries mai. Diu, sinó de recuperar el seny enterbolit per la fal·làcia que canviant la llengua canviarem la societat. Ben al contrari.
Les polítiques de parador, com ara, publicar guies sobre una cosa impossible com és el llenguatge no sexista, entusiasman els polítics, que hi troben la manera de fer veure que cercen solucions sense, en realitat, entrar en el fons de la qüestió. I això ho diu amb iatí, canviaré tutto per non canviaré niente.
Ah, mira. És això. És això una miqueta, jo penso que això també ho resoleix. I que la idea és aquesta, que el masculí plural, però és gènere, perquè la llengua és així, té aquesta morfologia. Aquesta morfologia comporta que sembli com si fos... Però inclou a totes les persones, tant dones com homes, com gais, com tots.
doncs em sembla perfecte vull dir que s'hagi arribat a un acord perquè sigui el que deia Rosa Sant Farragós és un text sempre masculí femení, masculí femení i això comporta problemàtiques i no saps com dir l'estudiantat allò famós del miembro i la miembra clar en català és membre o membre és que és greu, clar canviaria la E i la A però en aquest cas seria també la pronunciació és greu la mateixa, membre i membre gairebé és el mateix però bé, està molt bé aquesta reflexió i és molt important val la pena a l'Urguma no sabré que ho mireu
Molt bé, doncs sabeu que estoy mucho mejor? Gràcies. No, és que així comença el llibre, més o menys, faig aquesta conya, que bàsicament és el llibre del David Fuenquinos, sabeu que aquí hem parlat moltíssim de la delicadesa, tant del llibre com de la pel·lícula dirigida pel propi David Fuenquinos, i que ara té tot aquest llibre que es diu Estoy mucho mejor, és una altra filosofia, i és el plantejament d'un home casat amb dos fills, que ja estan fora del si de la casa, per entendre'ns, que pateix un molt d'esquena.
D'acord? O molt d'esquena crònic. I llavors, és molt curiós perquè cada un dels capítols comença amb el que seria, en aquest cas, intensitat del dolor. 10. I va baixant fins a arribar al 0. Vull dir, va començar per això. En un principi, tot sembla ser que aquesta persona et pateix, cal com greu a l'esquena, no? Vull dir, que pot patir una tumoració, alguna cosa d'aquestes...
Però no, és una cosa purament psicosomàtica, no? Vull dir, ell mateix, la situació que l'envolta, la feina, la situació matrimonial, els pares, li generen un neguit que se li va tot a l'esquena. Hi ha gent que acumula aquesta tensió a l'esquena. Llavors, clar, és aquesta evolució que ell va explicant, no?, i el que li va passant al seu voltant. És un llibre...
d'aquests urbans, amb moments de molta gràcia, amb moments una miqueta més seriosos, però bàsicament és això. Llavors hi ha un recurrent que és els amics, la gent. Com et trobes? Estic molt millor. És aquest recurrent constant. Li van dir com ha estat l'esquena? Estic molt millor, vaig millorant.
Bé, no és una obra, evidentment, ja hem llegit el Fuenquinos, no és un gran, gran, gran escriptor, com dèiem el Miguel de Libes, amb el David, amb aquesta profunditat. És una lectura molt fresca, molt agradable, i bé, des d'aquí ho recomanem i a veure si fan la pel·lícula, perquè també pot ser molt agradable veure la pel·lícula, perquè veus aquest procés d'aquest neguit, d'aquest pobre home, com veus que va millorant, no?, mica en mica fins a arribar al final, lògicament feliç, evidentment, perquè la seva evolució és positiva, d'acord?
Jaume, parles de la Conferència Civisme Mínim Comú Ètic de la Victòria Camps? Sí, jo quan em van decidir això de mínim comú em va agradar molt, perquè quan vaig aprendre a fer trencats, que em deien, em deien quebrados. Sí, digues això. El mínimo com un denominador. I el máximo com un múltiplo. Mira, encara me'n recordo. I a més en castellà, que m'ho deien a mi, clar. Digues, digues. Bé, doncs em va semblar molt interessant, perquè penso que és la base, no sé, és el que tots hem d'interioritzar
si és que realment arribem al convenciment que alguna cosa hem de fer, per petita que sigui nosaltres, perquè tot plegat sigui molt millor del que és. I això és el que va insistir molt aquesta senyora, que s'està menys tenint tot un seguit de petites coses que podem fer
d'una manera quotidiana totes les persones, com pot ser, doncs, votar, oi? I que això ho estem valorant. Ens surt el senyor de torn que ens diu aquí el que no ha de votar és ningú i veuràs com canviarà això. I clar, i ens ho creiem, no? Vull dir, sembla que sigui més creïble que no pas aquell que diu no, no, si anem a votar serem responsables i posarem...
a la persona que creiem que ho farà bé, no? Doncs, en aquest sentit, sense esmentar això concretament, en aquest sentit va fer l'exposició aquesta senyora, no? La importància que tenim nosaltres com a ciutadans, doncs, perquè tot plegat pugui anar bé. I per això, doncs, això que dèiem ara fa una estona, potser que no ens entavanin amb...
en versions que no són veritats i que te les pots creure, i llavors això et fa sentir malament, com el que parlàvem del senyor Éboli, sinó que realment sempre hi hagi aquella normativa, aquell respecte per qualsevol, perquè les coses que es parlin tinguin a veure amb la construcció d'aquesta realitat. Després, quan vam estar...
així una mica amb una taula i tal, llavors allà sempre és curiós de la manera que es parla una mica més. I allà va insistir en aquesta importància, més enllà de la pròpia conferència, que ja sabeu que té un esquema que normalment...
tothom respecta vocacionalment, no? Doncs allà va ser molt més oberta i que sí, que ens hem de començar a creure que tots som molt importants i que, en definitiva, el civisme, amb la desqualificació o amb el convenciment que no som res i que no tenim res a fer, difícilment anirem més enllà. Molt bé. Estic completament de contra. I tant que sí. Fantàstic.
Bé, doncs, escoltem de fons, fa tot el programa, aquesta joieta, aquest doble CD que ens ha portat el de Rosa, sobre temes o poemes de Federico García Lorca, del ja desaparegut Carlos Cano, no? Divan del Tamarit.
I ara el que farà Rosa és comentar-nos aquesta obra de teatre, doña Rosita, la soltera o el lenguaje de las flores, que va per al TNC. El TNC a la sala gran. Lògicament, lògicament, el senyor Carros Canó de Fons, que tenim per aquí. I que ara escoltarem una gacela, que ja ens explicarà Rosa que és això. Sí. D'acord?
Aquesta és la gacela, l'has posat allà? No, exacte, no, no, després... Això és una casida, això és una casida. Són casidas, sí. De Van de Tamarit els divideixen dos tipus de poemes. Explica'ns-ho. Gacelas i casidas. Després ja cadascuna té un temps i tot. Gacela del amor perdido, gacela del niño no sé què, gacela del amor...
Imprevisto, Gacela de la raíz amarga... Fantàstic. Tot molt, molt poètic com era l'horca. Escoltarem una després. I ho he portat aquest doble CD precisament perquè, clar, tenim una mostra del que és la poesia de l'horca que també l'amplea amb les obres de teatre. I amb aquesta obra de teatre també hi ha
i el poema que explica el que és una rosa, la rosa mutabile, que és una rosa que es crea en botànica, que es cultiva expressament, amb el poema explica com és aquesta rosa des que anés durant el dia, com a nit, bueno, és que si voleu el llegeixo perquè és que val la pena, és que és tot poesia.
Aquel poema penseu que el canta Paco Ibáñez. A mi no me compareu con Paco Ibáñez, pero es... Se te posa la pell de gallina, ¿eh? Cómo canta el Paco Ibáñez a lo que musicamos. Es increíble Paco Ibáñez. Cuando se abre en la mañana, roja como sangre está. El rocío no la toca porque se teme quemar. Abierta en el mediodía, es dura como el coral. El sol se asoma a los vidrios para verla relumbrar. Cuando en las ramas empiezan los pájaros a cantar y se desmaya la tarde en las violetas del mar,
Se pone blanca, como en el blanco de una mejilla de sal. Y cuando la noche toca, blando cuerno de metal, y las estrellas avanzan mientras los aires se van, en la raya del oscuro se comienza a deshojar.
és una flor que dura un dia és una flor que dura un dia i aquesta flor és doña Rosita és el personatge que agafa l'horca de fet el tiet de Rosita és aficionat a la botànica, ell té un jardí
I allà cultiva roses, no? I en concret s'ha entusiasmat amb aquesta rosa. És una obra amb tres actes seguits. Bé, vull dir, amb un petit descans entre tots dos, però no se't fa gens passada. És superagradable de veure. El tema està despassat, crec jo. De fet, fins i tot, mira, van venir les meves nebodes, que tenen 13 i 17 anys,
Imagineu, els hi va agradar molt, però van dir, jo la tia està. Que se casa con otro, no? Què és això, no? En aquella època... Hi ha una distància, anys llum, no entenen. O estàs situada... A 1890 comença. Rosita va tenir 20, 20 i pocs anys. Després, el segon acte és 10 anys després, 10-15 anys després...
I el tercer acte, ja, doncs això, té 20 anys de diferència, ella suposa que ja té 50, 50 i tants, ja s'ha quedat soltera, perquè ella en el primer acte està enamorada del seu cosí. Bé, ella és adoptada, és òrfana, que sembla ser que té relació una miqueta també amb la mare del Lorca, amb la senyora Vicente, que també s'ha quedat òrfanada petita i també va anar a viure amb uns parents i tal. Clar, llavors...
està enamorada del cosí, superenamorada, supercontenta, superfeliç. Ell després resulta que ha de marxar cap a Tucumán, cap a Mèxic, perquè els pares d'ell estan allà, la immigració. Tucumán és argentina? Això és que no es diu el país. Sí, sí, és argentina, sí. I llavors els pares són una miqueta grans i ell ha d'anar cap allà a cuidar-se de l'hacienda i que s'ha d'acomiadar. I ella li fa la promesa que l'esperarà.
I, bueno, clar, ella és conseqüent amb aquesta promesa, també, no? De viure com ella ha decidit viure. No com la societat vulgui que ella visqui, sinó el que ella ha decidit, no? I, esclar, el tercer acte, ja veus que aquest no arriba, que no torna, que no torna, sinó para d'enviar-li cartes d'amor i que, bueno, ja vindré. Ai, però ens podem casar per poders, no sé què. I, bueno, al final ja resulta que quan finalment ja se n'assabenta o ell ja s'atreveix a dir-li, ja porta vuit anys casat allà. Uf!
I l'altra pobra esperant aquí. I mentre, clar, ella veu com el temps va passant, ella no vol ni sortir de casa, perquè veu com cada cop que surt al passeo, clar, veu que les seves amigues ja comencen a casar, ja comencen a tenir nens, ja no coneixen les persones que estan per allà al passeo, i fins que ja arriba un moment que ja... Perquè solterona. Però no tant a ella, amb ella no se li veu de crítica, ella veu com ho pateix. Vale.
que ja no encaixa amb aquella societat. En canvi, sí que es veu molt amb una amiga que els ve a fer una visita, una senyora que ve amb les tres filles, les tres solteres. Allà sí que es veu molt. Com aquella mare pateix molt de pensar que les seves filles, ostres, que no es casaran, perquè ara ja hi ha marit de mort, no tenen dote, no tenen possibles econòmics per poder estar allà al mercat, perquè les vinguin a buscar algun pretendent.
Es veu més amb aquestes altres tres noies, no? És molt... A veure, dins d'aquesta tragèdia, perquè és una tragèdia, és un drama, és un drama com diu Lorca, és el drama de la mojigateria, és la seva... El diu, comèia no és, és el drama de la cosilleria espanyola, de la mojigateria espanyola, de l'ansia de gozar que les dones han de reprimir per força el home sondo de la seva entraia enfebrecida.
que una miqueta també s'ha volgut... Clar, és que hi ha molta gent que ha estudiat a l'orca, no?, a Liam Gibson i més gent. I llavors, estableixen una miqueta de paral·lisme amb la manera de ser de l'orca, no?, amb el seu caràcter també. Ell també ho tenia difícil per viure d'acord com ell volia viure. Ho tenia difícil, ja us en recordeu? Bueno, que és homosexual, no? Sí, sí, sí. I llavors ho tenia... Però, a veure, perquè ell sí que d'alguna manera sí que va poder viure una miqueta així. És el que...
Sí, sí, sí, com van a ella a Nova York, es muntava unes farres d'impressiones. Clar, però ell aquí no volia viure. No podia, perdó, no podia viure. La societat l'impedia. I, de fet, va ser uns dels motius pel qual el van detenir, el van arribar a matar. No, jo crec que va ser el motiu. Sobretot va ser aquest. Sobretot va ser aquest, aquest maricó.
Exacte, és que no podia amagar, és que la seva forma d'actuar se li veia. Sí, el Luis Rosales, que era el càrrec de la falància, que era un càrrec que hi ha granada, i va estar refugiat a casa seva. Algú no podia fer...
Sí, sí, és que això no li podien perdonar. Mira, passa que ell havia estat un gran defensor del teatre i de la cultura al poble. Ell havia fundat la barraca, aquell teatre amb volant i tal, portant la cultura al poble, reivindicant la funció social del teatre. Això, pis aquí, li podien haver perdonat.
però l'altre no i clar, llavors en els seus personatges sempre es veu aquesta sensibilitat són personatges femenins amb molta sensibilitat amb un bon gust, amb una finesa els vestits, tot és que l'expressió és l'escenari, l'estrenografia és delicat, és preciós tot de debò que és un goce magnífic, magnífic hem de recuperar aquests grans clàssics que a vegades ens oblidem doncs mira, ho estava intentant mirar aquí sembla que fins al maig jo ho vaig estar mirant sí
No us ho diré. Encara quedaven dies, eh? De debò que és molt, molt... Si de cas el que farem, Rosa, serà escoltar una miqueta aquesta peça. I ara ho comentem. Això és la reivindicació del teatre que fa ell. I després que l'obra, per això ho hem posat, tot aquest disc que ara escoltarem, una de les peces, transcorre amb un carmen de Granada. Oh, que macos. Aquells patis a l'Albaicín, bueno, aquelles cases, millor dit, aquelles cases típiques de l'Albaicín. Preciosa.
Són maquíssimes. És una passada, no? I clar, per això el tie té el jardí que allà en el carme, és a dir, que el cultiva això, no? I bueno, com que l'ourca sempre ha estat supervinculat, per suposat, a la seva ciutat de Granada, que en part també és la meva. Això ho ha dit al costat. Una mica jo...
I, doncs, bueno, una miqueta no és perquè recordem la poesia que té l'orca, que tot el que fa és magnífic. I aquesta és la gacela de... La gacela del amor que no se deixa ver. La gacela del amor que no se deixa ver. Ja veureu que parla de la campana... Bueno, parla de la ciutat de Granada una miqueta.
i de la campana de la vela. La campana de la vela és la campana que hi ha a la torre de la vela de l'Alambra. I a més es sent de fons, és l'autèntica, és la campana d'aquesta torre. I hi ha l'acompanyament també de la Roja Alphilharmonic Orquestra de Londres. Fantàstic. Escoltem-la i quan tornem parlem de cinema.
La campana de la vela Te puse una corona De verbena Te puse una corona
Bona nit. Bona nit.
de Cartagena. De Cartagena. De Cartagena.
La campana de la vela me abrazaba en tu cuerpo sin saber de quién era.
sin saber de quién era, solamente por oír. Bueno...
Doncs jo sempre dic que si hi ha una veu elegant a l'estat espanyol, realment, com els millors cantants, Carlos Cano, que ens va deixar fa temps ja, fa deu anyets, no? Sí, no sé quan. I era especialista amb aquestes habaneres, aquest tipus de música. Ui, ha sortit una cançó perquè al mig, no? Hi ha algunes que tenen rar.
Exacte, bé ritme, no? Al igual que la Maria d'Oroa Espravera, crec que és una altra d'aquelles veus que aquesta tipologia de lectura de poemes, musicats, o arribar a aquella mena de cançons, aquests boleros, vull dir, com ho feien, de quina manera, i bé, doncs, és el que hi ha. La vida, doncs, em porta a diferents punts. La doña Rosita de la Soltera està fins al 6 d'abril.
6 d'abril, doncs fantàstic Totes les actrius i actors, fantàstics Des de Nora Naves, que és la protagonista Mercè Renegafing, el paper de criada, una passada Carmelías, bueno, tots, tots, una passada Molt bé, fantàstic Doncs passem al cinema Lourdes, Filomena i la segona mujer Filomena, exacte Comencem per la Filomena La Filomena és una pel·li de la Stephen Frias Amistades pel·ligroses de Queen, etcètera
I està protagonitzada per la Junidec, que havia fet Xocolat i havia fet Chesper and Love, la que feia de reina. I després l'Steve Coogan, que aquest havia fet Una noche en el museu. No sé si recordeu una pel·li una mica com estranya. Amb el Ben Stiller, no? Exacte, exacte.
La pel·li, el tema, podíem dir que per fer com un resum va una miqueta sobre el que s'està parlant ara aquí, sobre els bebès robats. Llavors, m'ha agradat un tros que he llegit... Bé, la pel·lícula està documentada sobre un llibre que s'ha escrit, no? Diu, les siniestres monjes irlandeses de la lavanderia de les Madalenes van arribar a explotar i abusar, maltractar a nivell psicològic i això. Sí, sí.
de 10.000 dones, no? Llavors la idea és que quan hi havia alguna noia, com el cas de la Filomena, que és una persona real, Filomena Lee, que es va quedar embarassada quan era adolescent, o algun tipus, com Irlanda és un país així com molt tancat a nivell, podíem dir, a nivell sexual i tal, quan hi havia algun tipus de situació al carrer de persona així que es quedava embarassada, o no necessàriament,
La reclutaven aquestes monges i patien tota una sèrie de treballs. Estaven treballant allà a la lavanderia, o sigui, fent treball. Llavors, la història va sobre aquesta dona, té 70 anys, és una infermera, i quan ja arriba un punt que és tan gran, diu, home, jo vull saber què va passar amb el meu fill. Llavors, la pel·lícula veus que té una relació amb un noi, així joveneta, i tot un plegat ja la veus a dins del...
d'aquest, podríem dir, convent, no? I, bueno, elles tenen els nens, els crien, vull dir, aquests nens, quan tenen una certa edat, potser, no sé, posen-li 3 o 4 anys, mentre elles estan cantant en el cor, no?, que les fan anar a cantar i fan una certa cosa, veu
I com, tothom obligat, apareix un supercotje d'un matrimoni dels Estats Units i agafen el seu nen i se l'emporten. Bé, ella, us ho podeu imaginar, no? No el veu mai més, no? I la pel·lícula comença quan ja té aquests 70 anys, com deia...
que ella diu, jo vull saber què va ser del meu fill. Llavors, per casualitat coneixen aquest periodista, que en realitat era director de comunicació del govern de Tony Blair, però va tenir com unes relliscades, i el coneix i li diu, bueno, si m'ajudaries a saber què s'ha fet del meu fill. Se'n va a Estats Units, mira la família, ostres, veu que la família l'ha tractat molt bé i que ha arribat a una sèrie de posicions que potser en ella no hagués pogut arribar, no?
Però llavors vol saber si aquest fill mai a la vida ha sabut qui era ella, si ha sabut on havia vingut. Llavors aquest fill és homosexual i arriba a saber quina va ser la seva parella, contacta amb la parella i la parella li diu aquest noi no viu ja però està enterrat on va néixer.
Llavors, ell, durant tota la pel·lícula, ella fa inclusions, va a Irlanda amb els periodistes i parla amb les monges. Fins i tot tenia una, que és supergran, que havia estat allà quan ella tenia, no ho sé, 16 o 17 anys. La monja li nega contínuament què ha passat amb el seu fill. És una reflexió sobre tots els bebès aquests robats, però a més també sobre l'Església Catòlica, no?
com les monges mai li acaben de dir la veritat i, bueno, en realitat la pel·lícula posa que aquest nen va estar venut per 10.000, no sé si dic una barbaritat, però 10.000, no sé, lliures o alguna cosa. Bueno, la pel·lícula, i una cosa interessant de la pel·lícula és que és com comèdia-drama, o sigui, no és una pel·li en la qual tu estàs allà patint tota l'estona, sinó que el drama és tan fort...
que fins i tot el director aquest, l'Stefan Fries, permet fins i tot Rius, no?, perquè la Filomena és una persona que igual va amb el periodista i es posa a l'habitació de l'hotel a mirar programes, perdoneu, tipus, no sé... Salva-me una cosa d'aquestes. Salva-me, el periodista. I té aquests tocs d'humor, no?, que diu, ei, anem a menjar un bufet lliure i no sap ni com posar-s'hi, no? Però, bueno, penso que la reflexió és molt bona. Perfecte. I la segona dona...
Ah, aquesta, la segona dona, és d'un director que és... Bé, és d'origen turc, però és austríac, s'anomena Umut Dang, i no se sona de res, és la primera pel·lícula que fa. Jo he buscat, i és un alumne del... Ara no surt el nom. Del Haneke. Del Haneke. És un alumne del Haneke. A veure, la peli comença... Primer, tota la peli va enganyant l'espectador. O sigui, tu penses que va ser una cosa...
comença tu veus un casament a Turquia amb una noia superjove i un noi superjove fins aquí, tot en un plegat hi ha un desplaçament de Turquia a Òstria, se'n va anar a Viena i resulta que veus que arriba la nit, és una pel·lícula, perdoneu, que carrega tintes sobre la part masculina perquè tracta la dona fatal.
I arriben allà i resulta que hi ha un senyor gran, que tu no saps ni qui és, i una senyora gran. Resulta que veus que preparen un llit i que la noia, aquesta joveneta, que s'ha de casa amb aquest noi, s'ha d'anar al llit amb aquest home gran. Tu dius, bueno, però què està passant, no?
Llavors resulta que la idea és que aquest senyor gran està casat i té una dona també de la seva edat, una tal Fatma, però que està molt malalta i té un càncer i pensen que s'ha de morir. Llavors la idea és matar dos, com es diu, dos pàjarres d'un tiro, de manera que fan veure que es casa amb el fill, que és el jovenet que tu veus al principi de la pel·lícula, el jovenet d'aquest matrimoni,
Però que serveix pel pare també. Però, ojo al dato, aquest fill és homosexual i, clar, queda fatal. També diuen, farem veure que s'ha casat amb el fill, però tu contentaràs el pare i, a més a més, seguiràs amb tota la família fent el meu paper. Que el meu paper és de cuidar... Bueno, aquest noi té dues germanes més, eh? De cuidar tota la família, de fer el menjar... Bueno, tipus mantenir la família. Però com jo sé que m'haig de morir,
És el que haig de deixar arreglar. Llavors, la idea de la pel·lícula és una mica surrealista, perquè tota l'estona la dona gran... És com la pel·lícula aquella de la Cuixet, no? Miri de 100.000. Sí, bueno... Potser, sí. Llavors, clar, la dona gran l'ensenyen a la noia jove, que és la que acaba d'arribar, tot el que ha de fer. I dius, però si aquestes són les dues dones del mateix, no?
Bueno, i la pel·lícula dona un giro tot en un plegat, no sé si la voleu veure, però no es mor la dona. Es mor el marit gran. I a partir d'aquí es torna a... És un poc culebron, no? No, però... La pel·li es diu la segona dona. Però té aquesta fredor del Haneke. Però és forta, eh? Té aquesta fredor i aquesta distància i aquesta història. I a més a més, tota l'estona penses, però com és possible que jo soc la dona i tu també, i la dona jove és la típica que mai diu res. Tot li sembla bé...
Neteja la dona gran, totalment sumisa. Jo penso que la pel·lícula és una denúncia, perdoneu, clara a la situació de la dona en aquests països. Home, lògicament. És un retrat, no? Total. Jo la vaig veure als Bolitxer, amb això original, i, bueno, val la pena.
És el 2012. Sí, es diu Kuma perquè és el nom que té la segona dona a la tradició turca. O sigui, la pel·lícula, el nom original és Kuma, no és la segona dona. Molt bé, doncs ja que has parlat del Haneke, vull fer un comentari molt ràpid d'aquesta pel·lícula que es diu Stockholm, que és aquesta pel·lícula dels Goya, una pel·lícula novell del senyor...
Rodrigo Sorogoyen amb el Javier Pereira i Laura Garrido. Dic perquè surten aquests dos solament a part de quatre personatges. Per què dic això? És una història d'amor molt senzilla, un amor fu d'aquests que es plantegen a vegades, no? Que té molts vincles amb la Nobel Bac, una primera part molt semblant, té com tres parts, una part que es coneixen el noi i la noia, com van de camí cap a casa, com
La segona part és com entren a la casa del noi per tenir una relació i quan el dia següent s'aixequen després d'haver tingut aquesta relació. Són com tres parts, no? I una primera part que és molt Nobel-Bach, una segona part que és molt peculiar i una tercera que és Haneke al 100%. És un color clar de funny games, aquells blancs de funny games, d'acord? Recordem aquella idea.
I com aquesta situació, aquesta relació que sembla normal, coneixen dos nois, tenen una relació, i el dia següent com s'aixeca comencen a passar coses que no acaben d'encabir del tot bé, perquè ella té una problemàtica determinada en una relació anterior, que li ha deixat unes seqüeles, que l'arriba a portar uns límits que són...
angoniosos, fins i tot. Però és una pel·lícula magnífica, amb un pressupost mínim, perquè ja van dir-ho que era mínim el pressupost, però que val la pena recuperar. Com es diu, perdona? Stockholm. Vull dir, preciosa. Una pel·lícula genial. Ella ho fa, Laura Garrido.
Vull dir, és magnífic. A veure, Jaume, les aventures de Peabody Stermann? Sí. Vale. Saps de què va això, no? Són dibuixos animats, sí, digue's. Sí, són dibuixos animats. Les aventures aquestes té el seu origen en un seguit de curs serialitzats que servien de complement als programes de dibuixos animats. Es deien...
de públic sou popular dels Estats Units, però no ara, sinó als anys 50. O sigui, no t'ho perds. Això té molta història, no? Però aquí, doncs, no, eh? Com deia. Estan creats per TKI. Pebo Díaz, un gos superdotat, que intenta...
que en definitiva inventa una màquina per viatjar en el temps i que el que fa com a gos i com a intel·ligent és adoptar a un nen. I a partir d'aquí fem un passeig per la història. Un passeig que és molt divertit, val a dir-ho,
però que després el que provoca és una pregunta molt simple. Diu, quina versió de la història ens vol ensenyar? Si és que vol ensenyar alguna cosa, esclar. Sí, una finalitat. Exacte, perquè si el convenciment és que el cinema ensenya, aquesta pel·lícula, sobretot quan toca la història sagrada més que la història real, la veritat és que s'hi passeja d'una manera que no, eh?
Però bé, vull dir, és divertida i els nens... Home, s'ho passen pipa, no, amb això? Sí, que no ho agafen, no, et creguis, eh? Se't queda una mica mirant, diu, a mi, per què no m'ho expliques, això? Perquè, esclar, ells ja noten que allò ho sabràs tu mínimament, si més no. I, en canvi, ells, doncs, hi han d'arribar, en aquesta història.
Bé, està molt ben feta, com és lògic, tot és... com es diu, ordinador... Ordinador, infografia... Molt bé, fantàstic. David, fes-nos un comentari d'aquesta distopia que ens vols comentar i tenim set minuts i acabarà Rosa amb el Palmes...
Perdoneu-me, amb el documental Palme. Palme. Hola. Que acabi com vulgui. Vinga, al final feliç, tu. Doncs, mireu, casualitats de la vida que vaig veure als Jocs de la Gana, la segona part, Elysium, i així de remete, potser encaixant-te una mica allò, la cabanya en el bosque. Una cosa rara m'has dit, no? Sí.
Els Jocs de la Gana, doncs és la segona part de la famosa saga aquesta novel·lística, que no sé com es diu l'actora, però bé, que bé, que ens ambienta en un futur distòpic absolutament, un horror, i la història, home, està bastant més bé que la primera, que la primera doncs se centrava més en el que era, diguem-ho així, el joc de gladiadors, diguem-ho, d'alguna manera, en què, diguem, els tributs, o sigui, els tributs eren
persones escollides aleatòriament en un sorteig de cada zona d'Estats Units. Diguem-ho, Estats Units s'ha convertit en una mena de societat distòpica, o sigui, fatal. Diguem-ho així, el pitjor dels futurs. Al revés de la utopia, no? En què la capital està al centre més o menys geogràfic dels Estats Units,
i tota més o menys la zona, que abarca també part de Mèxic i Canadà, són districtes rebels, que no s'han de perdre la guerra contra la capital. I bé, el film presenta això, una societat en què la capital viuen d'allò més, bé, diguem-ho així d'alguna manera, dintre d'una hipocresia irreal,
I on realment la realitat és crua i dura és a les províncies, no? Més o menys com l'imperi romà, d'alguna manera. És una analogia molt calcada. Molt semblant, no? Tu vas deixant diferent, però d'alguna manera és molt semblant, no? I això em va fer pensar una cosa, és dir, ostres, podria ser que d'alguna manera estiguessin vivint una distopia, no ens n'estem adonant.
i a partir d'aquí vaig anar a petar a Elysium film nefast on hi hagi però de la cosa dius per favor és una cosa mal feta però que no hi ha raó de ser i els efectes són terribles els efectes també tot plegats però més que res l'actuació de la Judy Foster on t'hi has ficat on t'hi has ficat un paper res absurd
però allà en realitat és una distopia en què la societat està dividida és una oligorquia els que manen no podem viure amb aquesta terra tan contaminada i ens muntem una estació espacial a dalt i allà disposem d'uns aparells que ens curen de qualsevol malaltia i qualsevol decrepitut i està clar que la gent de baix no...
no ho disfruta aquest benefici i el protagonista és el Matt Damon que fa el paper típic clàssic en què l'heroi acompanya tot el poble fins a les portes del paradís però ell no hi entra això és un mite clàssic i a partir d'aquí ja us ho he dit tot
i la darrera que és la pel·lícula més curiosa és La cabana d'Anna el bosc i dius i això és una pel·lícula suposadament de terror no fa por òbviament en absolut però és una pel·lícula distòpica perquè d'alguna manera ens presenta que la societat està governada d'alguna manera té uns mecanismes
per acontentar d'alguna manera uns suposats creadors que viuen en el submont nostre i hi ha un sistema molt industrialitzat de diferents paranys al llarg d'ubicacions geogràfiques al món en què es realitzen sacrificis sacrificis per acontentar aquests déus diguem-ho així que estan hàbits de sang
I, a més a més, hi ha un punt que està molt irònic, perquè entre els treballadors d'aquests sistemes fan apostes, no? Perquè està tot pensat... Són uns estudiants que arriben a una cabana al bosc i la cabana tot és un parany. I està tot superestudiat perquè qualsevol objecte que t'ho agafis, allò provoca...
la manera en què tu moriràs. Vale. I els treballadors que estan a sota terra, veient tot en pantalles i tenint tot controlat, si volen que es posin cachondos, d'alguna manera els estudiants deixen anar uns gasos allà que els posen... És una passada, eh? Com es diu aquest gas? Com es diu? Avui el programa, com acabarem? El tirarem per aquí, per l'estudi, per veure què passa, no?
És una passada. I bé, i així va, no? I llavors està fent apostes, no? Diguem-ho així que d'alguna manera tot això gira... És curiós. Fins en mitja pel·lícula, tres quarts, la cosa s'aguanta. Cap al final la cosa ja desbarra. La cosa fot un tup, no? Ja desbarra, no? Però és que hi ha la distopia, no? En realitat tots estem... Ah, i si allò caga, els déus s'emprenyen i surten a la superfície i aniquilen la humanitat. Si més no, aquest és el convenciment que tenen.
Rosa, no tenim temps per parlar de Palme. La setmana que ve parlarem del documental. El primer que farem serà parlar del documental Palme. No que en Palme. Com el duc de Palme que s'empalmava amb els seus correus electrònics. Olof Palme, el primer ministre suec. Bé, doncs a veure si la setmana que ve tornarem a fer un altre ple, a 5, en aquest cas, i això, tornem en 7 dies, d'acord? Molt bé. Adéu.
La ràdio d'esfern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar classificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com.
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com Ara escoltes plàdio d'Esbert, sintonitzes plàdio d'Esbert, la ràdio de Sant Junts.
Ràdio 2B, 98.1. Ràdio 2B, 98.1.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Benvinguts a aquest 54 programa. Perdoneu, tenim molt de públic avui. El programa, ho diu a Bonaparte, i aquest és el número 54. El programa d'avui va dedicat a aquesta solitud volguda i a aquests particulars predissos honors que tots tenim una mica, no?
Acabo de sentir Love to Soon, de Pascal Gamelade, i el següent tema, Bish Mihaly, és el compositor, i és el tema, intentaré dir-ho bé, Girls as Girls.
Fins demà!