Ràdio Despert, la ràdio de Sant Just,
Duranta 8.1, Ràdio Despert,
Duranta 8.1, Ràdio Despert,
Duranta 8.1.
Ràdio Despert, la ràdio de Sant Just.
Clar que sí, clar que sí.
Tornem a ser i dir, què tal, Rosa, com estàs?
Hola, molt bé.
Què tal l'estiu?
Després de l'estiu, fantàsticament bé.
Com sempre, guapíssima.
Oi, gràcies.
Si la veiéssiu...
Tu que em veus bé amb aquestes vidres noves que tens.
Noves no, no són gaire noves.
Bé, els vidres que l'has netejat llavors.
I tant que sí.
David, què tal?
Bé.
Tu també saps molt guapo, queda una mica rola que t'ho digui jo,
però bé, clar, aquestes coses no s'han de dir.
Genètica.
I el Jaume, què?
No s'ho deixa dir, el Jaume.
D'acord.
Jaume està interessant.
Molt bé, doncs comencem la temporada nova.
Escolta que al món de la ràdio es comencen les temporades,
això, al setembre i s'acaben al juny.
Escolar.
Escolar, escolar, exacte.
Per una sèrie de qüestions vinculades, que sigui la festa de la Mercè,
que sigui l'11 de setembre, doncs l'hem pogut començar.
Ja n'hem tingut festa, sí, el setembre.
Per tant, hem començat com molt així, no?
Doncs com molt realment, doncs una mica més tard del compte,
però amb la il·lusió de sempre.
Ens falta la Lourdes, que vindrà la setmana que ve, el més segur,
però que la tenim per aquí donant voltes.
La tenim molt present aquí.
Molt present, molt present, clar que sí.
Doncs de seguida segur que la tindrem.
I bé, doncs seguirem en mateixa línia de l'any passat,
vull dir que en aquest cas parlarem de tot el que hi ha d'haver
amb el món de l'art, no?
De llibres, d'exposicions, de música, de cinema, sobretot,
que és el que potser ens agrada més a tots, no?
I bé, doncs és el que hi ha, no?
Escoltarem música, com sempre, de fons, no?
I bé, doncs avui ara estàvem escoltant aquesta cançó d'aquest senyor,
que és el Yosunondur,
perquè és un dels pocs cantants africans que han arribat a Europa.
És un senyor de Senegal, que compleix avui 56 anys, no?
Jova.
Eh?
És jova.
És jova, jova, sí, sí.
I ja et dic que és molt raro que un cantant africà
doncs tingui aquesta projecció i la va tenir.
Vull dir, amb aquesta cançó a cantar amb Nene Sherry,
una cantant d'aquella època va ser número 1 arreu del món
durant bastantes setmanes, no?
I bé, doncs és un efemèride més que comentem, no?
Bé, també destacarem cada setmana,
a banda de les nostres pel·lícules i llibres i tal,
doncs un CD, que això és una cosa una mica més nova
i que presentarà cadascú.
Això jo ja presentaré fins a un límit.
És a dir, portarem un CD, si voleu, un dels companys, no?
I m'agrada que aporti les seves qüestions personals, no?
Bé, el que senti davant d'aquest disc.
Qui vulgui, evidentment, està convidat, no?
Jo, en aquest cas, he triat un que es l'escoltarem de fons, eh?
El tindrem per aquí, de tant en quant el destacarem, si cal,
si val la pena, i un d'ells és un disc de col·leccionista
que es diu Els temps encara estan canviant.
És cançons del grup de Folk.
És un CD curiós d'aquests que no es troben gaire.
Es porta un magnífic, bueno, doncs, llibret, no?
Explicant el que és la història.
I és aquest grup mític, no?, que canta cançons, no?
Vinculades, doncs, això, amb cançons fins i tot de guerra,
bueno, vinculades molt amb el tema, lògicament,
que aquests dies, doncs, se'ns està marcant, no?,
a nivell polític, no?, que són cançons catalanes, no?,
i amb una forta presència, doncs, del catalanisme i l'independència, no?
Bé, i volgui triar això justament perquè fa uns dies, doncs,
que ha passat, doncs, les eleccions, no?,
ja sabem els resultats que n'hi ha, i, per tant, a partir d'aquí, doncs,
cadascú amb la seva ideologia i la seva tendència, doncs, cap endavant,
qui vulgui, i que...
La seva idiosincràsia.
Idiosincràsia, no?, valgui la redundància, i a partir d'aquí, doncs, bé.
Bé, el millor que podem fer és que allò que hi hagi una estona
i comencem a, bueno, doncs, a parlar justament de llibres, de literatura,
i el David, bueno, si de cas ho anem comentant i hem presentant.
Sí, tu també has llegit això que he llegit, no?
Sí, sí, sí, és una mena de trilogia curiosa,
i el David ens ho presenta, del Pierre Lemaître.
Pierre Lemaître.
Bon francès, eh?
Très bien, très bien.
De Segovia, però...
Lemaître.
Lemaître.
Lemaître, Lemaître.
Lemaître.
Lemaître.
Lemaître, explica això perquè són llibres molt d'usos, molt potents.
Sí, home, sí, doncs, m'ho vas vendre, tu també, d'una manera molt així,
doncs, tampoc vaig dir que fos tant.
No fos, no et sembla tant?
No, ja estuvent.
És que ja està acostumat, ja va més fort.
Mare de Déu, Senyor, mare de Déu, Senyor.
No, aviam, sobretot el primer, sobretot, és un...
Jo no el coneixia per res, aquest home, el Pierre Lemaître.
Però que bé que escriu.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Intensió, eh?
Molt bé.
Potser, pel meu gust, algun moment que la trama afluixeja i la cosa dius,
ai, ai, ai, però no se'n sortirà, no?
Sí.
Però bé, bé, no està molt bé, sobretot, la descripció dels personatges la fa molt acurada,
i sobretot la psicologia dels mateixos.
Sí.
I la trama, doncs, bé, és novel·la policiaca.
Totalment.
Negre.
Són cíbers.
Negre, negre.
I aleshores, dona molt marge per molts...
Per molta fantasia, no?
Molta, sí.
Sí, però, bàsicament, el protagonista és un inspector de policia molt particular.
És boníssim.
Perquè fa metro quaranta-cinc.
És molt baixet.
Sí.
Clar, però clar, ja passa, el pot petit ja la bona conventura, i el pitjor verí, també, no?
I la mala llet.
I la mala llet.
Una mala llet al palo.
Ara entenc això de l'obbiòdia, tu, eh?
Com més alt, més desllavessat.
Clar, clar.
M'has tocat un pino, m'has tocat un pepino, no?
Bé, callarem.
No volem parlar d'ara.
Doncs, en aquest cas, jo no li estré la dita, eh?
En aquest cas, el policia, doncs, és un senyor policia, tot i que sigui baixet, no?
L'úl cas és que està casat amb una real dona.
Sí.
D'aquella real hembra, doncs, tal qual.
De la realesa o...?
No, no, real vol dir un exemplar únic.
Sí, sí.
Llavors, ell fins i tot se'n fa creus, no?, que clar, amb les seves característiques físiques...
Com és que s'ha fixat amb ell, no?
Que s'ha pogut, sí, sí, a treure una dona...
Gaudir d'una superioritat total, no?
Total, no?
Sí, sí, sí, sí.
I, diguem-ho així, que la novel·la ja, Irene, que es titula així, que és el nom de la dona d'això del...
Sí, d'aquesta pinup, sí.
Sí.
Doncs és un paio que, bé, només començar, és com a dir-te un assassinat monstruós, no?
Monstruós, o sigui, i el de descripció, si és molt algú, molt aprensiu a l'hora de llegir i té una imaginació molt fàcil,
si està menjant, que no estigui menjant, sinó que realment estigui...
És molt canyero, és molt canyero.
Sí, perquè allò t'ho explica, si no...
Dius, bueno, vale, no, a mi no em va afectar, però, bueno, ja aquí pot ser que sí.
Sí, bueno, jo és el que diem, no?
Jo em separo una miqueta, quan arriben aquests límits tan salvatges, dic, bueno, em separo una miqueta i ja està.
Bé, és només el començar, després la cosa ja...
No, canvia, sí, de no.
Després la cosa es va apaivagant, no?
Però bé, és un paio, és un assassí, doncs, que segueix una pauta.
Una pauta molt metòdica i molt dilatada en el temps, que això és una cosa que desconcerta molta gent, no?
Les preparacions dels seus assassinats comporten anys, diguem-ho així, fins que les executen, no?
I, clar, això és molt complicat de resseguir la pista a un paio que fa anys que l'està preparant, et porta un avantatge increïble, no?
Cal dir que el llibre, doncs, entra molt, per exemple, en els ajudants d'aquest inspector, no?
Molt, o sigui, té un grup molt unit, però alhora molt divers, no?
En personalitats molt distants.
Un és un aristòcrata que, per modius X que s'ignoren, doncs s'ha passat a la policia, no?
A més, el tio va bastit, fet un dandi, no?
Però, a més, els diners que els gasta aquell pallon roba equivalen a les nòmines de la resta de treballadors.
A més, sembla que ho vegis només te l'has imaginat, suposo.
Ja, però estan molt ben explicats, els personatges.
I l'altre, el que és el...
El garrepa.
El garrepa.
Hòstia, aquell és genial, perquè, a més, al final té un gir que al·lucina.
Sí, sí, sí.
No, no, no, és que són uns personatges molt curiosos.
Sí, sí, sí.
És un thriller curiós.
A més, és que ho descriu molt bé, no?
És un pallon que és un garrepa, un garrepa integral, en totes les seves misèries, no?
Va robant ciganretes.
Va robar, a la que detecta policies novatos els aniquila, no?
La resta de la cigana de la família.
Búligra, els fa convidar tot.
Bé, és un pallon miserable.
Si algú ha d'anar a algun lloc i sap d'algú que va cap allà,
hòstia, doncs porta'n tu, no sé què, i ja se l'embauca perquè el torni a portar que va enrere.
Sí, sí, agafa els menjars dels altres, els que no s'acaben, s'agafa.
Sí, sí, sí, sí.
És un pallon, doncs...
Però és un bon policia, vaja.
Sí, clar, això què porta?
Que és un pallon absolutament...
Jo crec, té un perfil de pallon obsessiu.
I doncs, clar, els obsessius, doncs, segons quin tipus de tasques d'investigació,
acostumen a ser exhaustius, no?
I és el que passa aquí, és un pallon exhaustiu, no?
Molt bé.
Interessant això.
No explico més perquè la novel·la es basa també en la coneixença de les pistes, no?
I no ho expliques.
I no ho vull explicar més.
Ara bé, hi ha la segona novel·la que es diu Àlex,
que és a posteriori d'aquesta.
O sigui, recomano primer llegir-se Irene i després llegir-se Àlex,
en la que aquí el tema canvia.
És una altra, diguem-ho així,
els aconteixements de la primera novel·la són molt bèsties
i, diguem-ho, d'alguna manera està en plena...
És al cap d'uns anys d'aquests successos.
I aquí és una noia
que aparentment
liberal,
desinhibida,
i que un dia d'aquests
va a un paio i la rapta.
La rapta
i l'engarjola amb una gàbia de fusta,
penjada de l'aire d'una viga,
al mig d'una nau industrial,
absolutament abandonada,
i aquesta nau industrial,
absolutament al mig d'un no-res.
O sigui que el paio té un control absolut vers, ella.
i...
Fins que apareixen les rates.
Ah, sí, clar.
Diguem-ho així que...
És molt canyero.
Sí, sí, no explicaré el per què,
no explicaré el per què,
però el paio que la segresta desapareix al mapa.
I la noia es queda sola,
sense menjar, sense aigua,
despullada,
amb un ambient ja que comença a fer fred,
i unes rates que l'assetgen.
Però està penjat i no hi arriben.
I que tenen ganes.
No, no, no,
les rates ja van per la corda,
o sigui,
pujan per la corda i ja comencen a baixar.
I doncs...
Carai.
Sí, sí,
a partir d'aquí la novel·la,
potser has de dir que em va agradar més aquesta que l'anterior.
Aquests homes quan es posen a escriure aquestes novel·les.
Està molt més bé.
Estudi haver ficat a ir a l'àvia.
Sí, sí, està molt més bé.
Sempre hem d'agafar el personatge femení.
No, no, no, perdona, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, estàs entrant en estereotips i etiquetes
que si llegeixes la novel·la vas molt equivocada.
No té res a veure.
No té res a veure.
És que fa un gir.
Fa vàrius girs la novel·la.
Ah, val, val, val.
Fa vàrius girs.
Llavors, està molt bé.
Potser és la novel·la...
El punt d'arrencada està bé, no?
Exacte.
El punt d'arrencada està molt bé.
Després no té res a veure amb el que pots imaginar-lo.
No, no, no, no, no, no.
Tot el contrari.
Oi, és que, bueno...
Tot el contrari.
Tampoc no podeu dir més pistes.
No, no, perquè és que no per de la gràcia.
I és com si t'expliquen al final de testimoni de càrrec, no?
Sí, sí, sí.
M'has fotut la pel·lícula, baixa de gràcia.
Clar, que acabaré així, ja.
Però ja està.
Però això és el mateix.
Ja.
Bé.
I també entra en escena, doncs, l'inspector aquest, Camille Berheven,
i tota la seva trup d'ajudants.
I la tercera novel·la d'aquest realit, d'aquell escriptor...
Et falta una altra, eh?
Realit després.
Que no has llegit vestido de novia.
Ah.
També de l'inspector Camille?
No, no, no, no, no.
És que és una trama.
Perdona, perdona.
Vale.
Però l'última tampoc és l'inspector Camille, la que és que diràs ara.
No.
Vale, vale, digues, digues.
No, no, però ja...
Sí, sí, sí.
No té res a veure.
I l'última es diu...
No la vols tu més?
Nos vemos en el cielo.
Nos vemos en el cielo.
Algo així, sí.
Nos vemos en el cielo, sí.
Sí.
Què dius?
No té res a veure.
És de què ens parla.
A les acaballes de la Primera Guerra Mundial,
doncs un, diguem-ho així, un tinent francès molt ambiciós, molt ambiciós,
doncs se n'adona que no ha fotut res a la guerra
i que necessita reconeixement d'alguna manera
i falsifica i manipula, diguem-ho així.
d'alguna manera provoca que hi hagi un atac, un atac francès vers els alemanys amb un parell de víctimes prèvies.
Ell ja s'ha encarregat que aquells caiguin morts, no?
I això ens inciti a la soldadesca a reclamar un atac, tot i que falten dies o hores per amnistir-s'hi, no?
Sí.
I així ell d'alguna manera provoca l'atac, es pren tal cot, a no sé què, i què passa?
Hi ha un desgraciadet de turno que descobreix el pastís enmig de l'atac i aquest tinent ho veu i va per ell.
A partir d'aquí, diguem-ho així, aquest, diguem-ho, pateix una mena d'accident entre cometes i un pallo que el rescata.
Però aquest pallo que el rescata surt molt mal ferit.
Tan mal ferit com que, jo ho explico perquè tampoc és, perd la mandíbula inferior de la cara.
I no té mandíbula inferior, clar.
Això és un trauma, això, que normalment pots pensar, bueno, no s'ha mort, no?
Però et deshumanitza d'una manera total.
O sigui, deixes de ser persona i passes automàtica a ser un monstre.
Un manco, un que li falti un braç, és un mutilat de guerra, però no és un monstre.
Un que li falti la mandíbula inferior passa a ser monstre, no?
I és un pallo amb un...
A més, el tros que està molt bé és quan explica la infantesa d'aquest individu.
Sí, ostres.
Que és un excel·lent dibuixant i que el pallo, doncs, en vuit anys ja fa unes caricatures, però pornogràfiques, a l'escola.
A l'escola on estudia, no?
Sí, clar, si les fa pornogràfiques les pot fer de qualsevol altra cosa.
Sí, sí, no, però en aquest cas...
Tema.
En vuit anys un nen que faci dibuixos pornogràfics, clar, no és una cosa...
No és una cosa quotidiana, no ni habitual.
Doncs, diguem-ho així que aquests dos es retroben i planegen una venjança.
I ja està hipodoler.
I ja està, eh?
No, home, és que aquest descriptor fa molt, això.
Vull dir, no pots explicar la història fins a un límit perquè el tio li dona girs i girs i cap allà i tal.
Però et falta un cas de vestida de nòvia, que també és un altre thriller, que és diferent,
i també és d'aquests que dius, ai, però per què ha de passar això i per qui t'apunta cap a un costat i és cap a l'altre i tal.
Però jo crec que és un escriptor d'aquests que té futur, eh?
Vull dir, aquests no, però has de dir-ho allò que t'has de...
Cinema negre, però pur pur.
Bueno, aquesta última no, aquesta última no és cinema negre.
Em sembla que una de les dues, o Àlex o Irene...
Aquesta última, el Premi Goncourt.
Està fent la pel·lícula.
No m'hi he equivocat.
Em sembla que l'està fent ell, el director.
Però la de policia, que em sembla.
Sí, sí, sí, no sé si és l'una o altra, no sé quina és.
Sí, no sé quina.
Però l'està fent ell, director i escriptor.
Vull dir que això pot ser interessant, perquè clar, el tio controlarà perfectament el que està fa i serà dur, aquelles pel·lícules dures.
Bueno, doncs seguim parlant de llibres, jo faré un esment molt pàtix.
Si s'hi apures, Àlex, que és més...
Jo em sembla que és Àlex, la que està preparant-se, eh?
Sí, crec que sí.
L'altre és massa...
Va bé.
Ell és molt, molt...
Molt dens, ell és massa dens.
Bé, doncs seguim parlant de llibres i jo faré un esment molt ràpid d'un llibre que és molt agradable per llegir a l'estiu.
I ha passat l'estiu, però bé, també a l'hivern, per què no?
I és un senyor que es diu Xufo Llorenç, d'acord?
Aquest senyor és bastant conegut últimament, que ha escrit bastants llibres, sobretot vinculats amb Barcelona, amb Catalunya, amb diferents períodes i tal, no?
El Xufo Llorenç és la moda d'on Xufo.
De la discoteca d'on Xufo, de la televisió del senyor que...
Ah, sí? No ho sabia.
Aquest home és advocat, em sembla, no m'he equivocat, però també té l'empresa aquesta, diguem, l'empresa, la discoteca, la discoteca que estava allà al costat de Catalunya Ràdio, no?
Vull dir, és un clàssic entre la gent que té cinquanta i pico i tal, i que anava a discoteques i tal, era el Xufo de la vida.
Jo no vaig enganxar-ho ja perquè ja estava tancada, em sembla que jo em movia per allà, però bueno, no era...
Però era una discoteca de molt de renom.
Clar, crida l'atenció que un home...
Home, no vull dir que perquè visquis la nit siguis, m'entens?
Però, clar, et xoca que tingui, exacte, aquest nivell de documentació tan salvatge aquest home,
perquè la Léa de los Justos, és el llibre que us parlo, que és un llibre d'aquest any,
doncs parla de la Barcelona de final del segle XIX, la Barcelona modernista,
la Barcelona de la febradora, la Barcelona dels burgesos, la Barcelona dels diferents nivells socials, no?
I és el que es diu en castelló en una novel·la Rio.
Què és una novel·la Rio? Un culebron, d'acord?
I llavors...
Revanllaçant personals...
Exacte, i vinga, i èpoques...
Tipo...
No gaire, però anys...
Tipo los pilares de la Tierra, no?
Exacte, exacte, és el més correcte.
I llavors té aquesta línia amb una Barcelona, insisteixo, modernista,
una Barcelona que es mou per la febradora, una Barcelona de la Guerra de Cuba,
tot això ho mou, bàsicament mou Barcelona, espais que han desaparegut, no?
Parlar del Teatre Novedades, no ho dic malament,
del Cafè Novedades, bé, de diferents llocs, el circ que hi havia al mig de la plaça Catalunya,
que existia, un circ al mig de la plaça Catalunya que era constant, que estava allà tot l'any.
Bé, tot això ho explica amb una dels xeringuitos de la Barceloneta, no?
Que era per un públic inferior, no?
Els enamoraments entre el que seria el servent entre cometes i la senyoreta,
vull dir que aquestes coses que es mouen amb una categoria, amb una rapidesa,
ara és un llibre de mil pàgines, vull dir, estem parlant d'un llibre llarg i tal,
però molt fàcil de llegir.
I això és molt important.
Està ambientant molt bé l'època.
Jo no vaig enganxar-lo en cap cosa que no fos documentada,
que jo controli, eh?
Vull dir, tot allò que parlava, a mi em sonaven campanes a vegades, no?
Et parla del frontón que hi havia a la plaça Catalunya, el frontón que hi havia, no sé què.
Vull dir, que les diferents coses estaven molt ben explicades i molt ben marcades.
I de tant en quant feia un apunt, no?
Aquest edifici està fet per tal, no?
Vull dir, per una mica, per aquella gent que potser li falta una mica de manca de coneixement,
que no cau, que la padrera és del de Gaudí.
Focades d'aquelles els entesos, no?
Exacte, una mica els entesos, no?
Però bé, és un llibre molt recomanable, val la pena,
i per tant, doncs mira, la Ley de los Justos, per passar una bona estona,
això sí, eh? Durant 15 dies, 20 dies, perquè és llarg, per llegir.
I hi ha també un parell de llibres, que s'hi ha de la Tierra i tal,
que em sembla que ja han fet una primera i una segona part,
que està, que la vull llegir, vinculada amb la Barcelona medieval,
que pot ser molt interessant.
En tenia un d'alguna, també, de medieval, no?
Sí, sí, sí, no, a mi això m'agradaria encara més, a veure què explicar.
A veure la vaga, eh?
Sí, sí, bueno, jo amb això ja una mica ja m'ha caigut, però bé.
Rosa, ens llegiràs poesia.
ara? Ho he dit molt bé, això de Rosa.
Sí, us ve de gust, sí que podem llegir un parell de poesia.
Parlem d'hors de poesia.
Sí, amac.
Amac.
No oros, huertos.
No digues, digues, res.
Bé, això et presta molta interpretació.
No, vinga, això és un certamen de poesia,
que ho fan un cop l'any,
ho fan al principi de l'estiu,
primavera estiu,
bueno, sí, l'estiu, el julio,
aquesta vegada ha estat el 4 de juliol,
a Sant Vicenç dels Horts.
Llavors, aquesta ja ha estat, el 2015,
està ja la quarta edició,
ja anem per la quarta,
i, bé, és una trobada
entre gent, entre poetes,
poetes contemporanors,
poetes que són vius,
o sigui, vull dir, venen ells mateixos
a recitar i a llegir les seves poesies,
és una idea
és un certamen
que van organitzar entre 3 persones
el Cediano, el Jordi Voladeras
que és un altre poeta també de Sant Vicenç
que ha guanyat molts premis
i el Josep Sagrista que és un poeta visual
que fa moltes coses, muntatges en vídeos
i tal
una coseta sí que us llegiré
quan fan la introducció
d'aquesta edició
que diu còmplices de la transgressió
i una mica defineix què és poesia
que sempre costa tant
definir o dir què és
o per què ens agrada
diu la poesia és una de tantes
d'entre totes les coses aparentment
innecessàries d'aquest món
però el món sense poesia
no seria el mateix
perquè la poesia manipula conceptes
idees, sensacions i sentiments
que ni la raó il·lustrada i tecnocientífica
ni la filosofia
no poden abastar
senzillament no estan preparades
per transitar els indrets més foscos
més amagats
més salients al càlcul i la medició
i funcionen com si aquests indrets
no existissin
com si no hi hagués cap possibilitat
d'entrar-hi
a mi m'agrada molt
una miqueta aquesta
definició
o aproximació
al que pot ser el sentiment
no de la poesia
en aquesta edició
van participar set poetes
el Màrius Sanpera
el Màrius Sanpera
va néixer el 1928
i és una persona
que ha rebut fins i tot
la creu de Sant Jordi
de la Generalitat de Catalunya
per exemple
en canvi al costat
hi havia la Sònia Moll Gamboa
que aquesta noia és l'any 1974
és important el tema de
el Genif Beru
aquest senyor és francès
i els seus poemes
eren en francès
el que passa que hi havia
una persona que després
llegia també la traducció
al català
ell va néixer el 1948
després a l'Edu Barbero
que és de Sabinyan
de Saragoza
l'any 61
el Josep Anton Sol de Vila
que és de Barcelona
nascut el 48
la Míriam Reyes
d'Orense
de l'any 74
imagineu-me
quina diferència d'edats
i quina varietat
i el Víctor Ubiols
que va néixer el 60
aquest poet està
licenciat en filologia clàssica
i tal
hi ha la formació
és molt diversa
però hi ha molta gent
que sí que és veritat
que veig que
sobretot els joves
que tenen filologia
castellana o catalana
i tant eren poemes
en català
com en castellà
com en francès
llegits pels seus propis autors
us llegeixo
un
bueno dos
un del Marius Sant Pere
ell parla molt del tema
de la llengua
que si la llengua mor
o no és mort
i una miqueta
de transgressió també
aquest es diu
Cohen
i forma part del seu llibre
de Demiúrgia
que és de l'any 96
diu
em dic Marius
i vaig néixer
m'hi ajudaran
legions de dimonis
entre els quals
hi havia els meus pares
els darrers ancestres
i sens dubte
els més vells
encara me'ls estimo
i ells m'estimen
i m'estimen a mi
em consta
bo i morts
m'aconsellen
i animen
tot això
ho sé
perquè hauré de morir
també a vosaltres
us cridaran
pel nom
un a un
i naixereu
també us ajudaran
legions de dimonis
un dels quals
seré jo
xulíssim
a més
a l'escenari
és Can Comamala
que és un edifici
modernista
que tenim allà
llavors
es fa els jardins
de Can Comamala
és petitet
però és molt bufó
i és molt adequat
per fer aquest tipus
d'activitat
i amb la companya
de l'Òrga de Santa Maria
estem escoltant
l'Òrga de Santa Maria
de Barcelona
de Santa Maria del Mar
molt bé
doncs mira
molt adequat
també
és una mica xilfosc
i una mica tètric
com aquest poema
que és meravellós
i aquest és de la Sònia Moll
aquest és una noia
més jove
molt més jove
però també
em trobo que
amb un valor
impressionant
és el seu llibre
de Déu
i Déu
en algun lloc
és titular
Residències
veu que té
diverses versions
perquè aquesta és
la número 1
i va ser la que va llegir
sobre el tema
de la seva mare
diu
obries de bat a bat
els porticons de fusta
de la casa del poble
i ens cridaves a taula
eres forta i bonica
com un arbre
i els nens del veïnat
s'enrojolaven
si els tocaves la galta
amb un sol dit
i els regalaves
caramels de menta
feies olor d'espígol
i duies vestits d'estiu
esquitxats de flors
vermelles
ja pues
vamos para casa
torna a enfilar
mentides blanques
mañana mamá
mañana
m'entran botones
i desembotones
el mateix treu
de la camisa
una vegada
i una altra
sense mirar-me
i oblides
l'alumini blanc
de les finestres
d'avui
que només s'obren
endins
això està clar
fa referència
la mare ingressada
tema de
Rachel Alzheimer
demences
aquestes coses
molt interessant
bueno una miqueta són aquests
després hi ha alguns en francès
ens falta més poesia
a la vida
val la pena
si voleu tornar a portar
i un altre dia
llegiré un altre
i tant
això és una miqueta
el programa demà
que et donen
que llavors
hi ha una selecció
dels que
després
ells llegeixen més
els que hi ha
més en aquest programa
fantàstic
però seguirem
escoltant més poemes
perquè també són interessants
i és el que dèiem
poesia
generalment
no hi hagi tanta
com literatura
com llibres
o potser
veure teatre
i potser
s'ha de redescobrir
és una cosa
que està
en decadència
crec jo
vull dir
s'ha de promocionar
queda com una mica
excepcional
queda en un costat
és a dir
quan vas a la llibreria
on trobes llibres de poesia
i és una secció
molt petita
sempre tens
els grans llibres
les novel·les
de bestsellers
i queden en un racó
i diuen molt
moltíssim
condensen
en poques paraules
i en pocs versos
moltíssimes coses
Jaume
parles de fotografia
del Caixa Fòrum
sí
el 19er fotopress
de la Caixa
vull dir
és la 19er
esclar
això està més clar
que l'aigua
jo la veritat
és que no
no havia vist
has vist fotopress
per aquí
per allà
amb algun diari
i tal
però no
amb aquesta intensitat
no
amb aquest rigor
de fer una exposició
o sigui
de muntar-la
vull dir
el muntatge
jo crec que és
és molt
molt
entenedor
i al mateix temps
sorprem
precisament
per la seva
qualitat
o sigui
que qui ho ha fet
ho ha fet
amb matisos
que són
matisos
continuïtat
jo què sé
tot el que
representa un muntatge
eh
que
quedes
completament
envaledit
no
de veure
de quina
de quina manera
no diguem
doncs
hi ha persones
que tenen
aquesta capacitat
més enllà
de la pròpia
fotografia
doncs
d'aportar-te
tot un saber
que representa
precisament
plasmar
moments
clavats
exactes
i tal
no
a mi
m'ha agradat
molt
jo crec que aquí
és on veus
què és
l'emarginació
com arriba
fins i tot
com s'arriba
a l'emarginació
què representa
doncs
un estat
de guerra
què
representa
també
determinades
formes
en la qual
es manifesten
sobretot
joves
doncs
amb els cabells
per exemple
o els tatuatges
o tant
bueno
tot això
és la modernitat
sí
a mi la veritat
és que em va agradar molt
jo la recomano
avui hem destacat
hem vist
vaja
que s'acaba el 18 d'octubre
o sigui
que ja
val la pena
hi ha temps d'anar-hi
i penso que
disfrutareu
del que això representa
una sessió
d'això
jo crec
que fins i tot
pot ser
tant Enric i Doró
o més
que una pel·lícula
segur
és que la fotografia
és l'art oblidada
sempre s'ha parlat d'això
perquè
ha portat moltíssim
a l'home
com a tal
com a gran descobriment
i s'ha aplicat
a moltíssimes coses
fins i tot
hi ha temes mèdics
que també és una cosa
molt important
perquè la fotografia
és importantíssima
per moltes coses
i està una mica
a veure
clar que hi ha exposicions
i les veiem i tal
però dins del concepte
de les arts
no està apreciada
com a tal
i és una lluita
per exemple
que hi ha entre la gent
que ens agrada
aquestes coses
d'apreciar-la
i crear
una mena de càtedra
de fotografia
que no existeix
la gent no pot estudiar
la fotografia
des d'un punt de vista històric
l'ha de fer
des del punt de vista pràctic
i n'hi ha autèntiques
meravelles
des de l'època
de Nadar
és un senyor francès
de passats del segle XIX
principis del XX
a tots aquests actuals
és que hi ha molta gent
la colita
també
és que hi ha molta penya
és meravellosa
és meravellosa
tanta facilitat
avui
el Joaquim Casas
i és que és tan fàcil
avui en dia
però encara i així
és el que deies tu
l'art
la gràcia de captar
aquell moment
de quina manera i com
vull dir
això és l'important
sigui realista
sigui artístic
sigui
jo què sé
qualsevol
corrent que et puguis buscar
pots fer una foto surrealista
pots fer moltes coses
amb la fotografia
però bé
és el que hi ha
cada vegada més
deixa'm llegir un petit
del que et donen
diu
els actors i col·lectius
seleccionats
utilitzen
aquests vectors
de la imatge documental
per abordar aspectes
com el territori
l'entorn
les perifèries
la identitat
la violència
o les fronteres
els seus projectes
aporten
noves mirades
i generen
imaginaris
i relats
inesperats
sobre comunitats
i sobre indrets
i conflictes
abans
mancats
de visibilitat
en definitiva
ho aborda tot
està presentant allò
que no es ve habitualment
és magnífic
molt bé
perfecte
doncs estem a l'equador
del programa
i llavors
el que farem serà
dos minutets
per escoltar una cançó
de música folk
del grup de folk
que això és més típic
que la seva
i bé
dos minutets
i començarem a parlar
del Mad Max
amb el David
No serem moguts
No serem, no serem moguts
No serem, no serem moguts
Igual confia
no serem, no serem moguts
No serem, no serem moguts
El seu pare al sindicat
No serem moguts
El seu pare al sindicat
No serem moguts
Igual confia
la copa la primera
Pont o la primera
No serem moguts
No serem moguts
En el cast, esọ
tampoc
molt ens
No serem moguts
la copa la primera
No serem moguts
I al cor de la libera no serem moguts.
No serem, no serem moguts.
No serem, no serem moguts.
I al cor de la libera no serem moguts.
D'Alnald i al sud tots junts, no serem moguts.
D'Alnald i al sud tots junts, no serem moguts.
I al cor de la libera no serem moguts.
Doncs també està al convallà, eh?
Si voleu posem, eh?
Potser per marxar posarem el convallà, eh, David?
Sí, sí.
Això et molava, eh?
Quan eres més jovenet, agafaves la guitarreta, anaves a la muntanya...
No, jo no, la guitarra no s'ha pogut mai, no.
Jo tampoc, no creguis, eh?
No n'he sabut mai.
Jo he sigut més urbà, aquestes coses, vull dir...
No, mira, no he sigut gaire de marxar por ahí i fer focs de camp i aquestes coses, no.
Urbanita.
Urbanita, urbanita.
Bitxos raros, d'aquests que corren por ahí, no.
David, per David Bitxos raros, el Mad Max 4 es toca genial, no?
Per mi, sí.
Sí, sí, vaig quedar frapat.
Sí.
Vaig quedar frapat, amb aquestes coses.
Vinga, doncs, a veure, per què?
Doncs perquè jo pensava, dic, bueno, otra...
Ah, exacte.
Sí, hi ha les últimes del Mad Max que feia el Mel Gibson, ja jo la coja ja la generava a base de bé.
Aquí, no, ostres, i a més a més pel George Miller, que és el realitzador de la primera.
que dius, va, que no m'ha d'explicar aquest pallo.
Jo que no sàpiga jo.
Sí.
Però em sembla que era la primera, la segona i la tercera, eh?
Ara no recordo.
Jo crec que és dos, tres...
Però mira, encara més bé m'ho poses, tu.
I va anar creixent cada vegada més, no?
Sí, sí, sí.
Doncs el tio dos, amb tots aquests anys, que no sé què ha fet, sincerament, ja és un home, ja té una edat, em sembla a mi,
doncs s'ha anat realimentant de...
Fet pas amb les errades.
No, home, no, que em dic que no és un director prolífic, des que va fer el Mad Max, jo no el conec per a massa cosa més.
Si és així, m'ho dius i...
El Mad Max era fa temps, no, per això?
El 70 i pico, la primera.
Intentarem esbrinar-ho a veure què ha fet, però a mi també com sona el que diu el David Leroy, jo no he fet res més aquest home.
Sí, sí. Doncs, diguem-ho així, d'alguna manera, si les primeres era una mena de protagonista, el Mad Max, que es movia més aviat per l'odi, no?
Per l'odi, per la rebenja, no? D'haver-los assassinat la família.
I ara explicaré una incongruència que no m'acaba de quadrar, no?
Se suposa que el Mad Max, diguem-ho així, de jove, vivia en el món que vivim avui dia, no?
I que un apocalipsi, se suposa que nuclear, no s'explica però es dona entendre,
doncs va organitzar, doncs, la societat en la qual ell s'hi troba, no?
Que és, òbviament, una societat post-apocalíptica,
víctima, doncs, d'una devastació nuclear
amb tot el que comporta, no?, a nivell humà,
doncs, que tota la radiació ha provocat, doncs, que la gent
que ha nascut a partir de llavors, doncs, tingui tares genètiques.
No hi ha herba, vaja.
No hi ha herba, tot és un areal, diguem-ho així,
en què ja no bruta res, no hi ha menjar,
si en les primeres ja anaven tots menjant llaunes de menjar
super caducades, aquí el pobre ja, diguem-ho així,
es conforma amb un llarg endaixot que passa per allà, no?
Ai, ai, ai.
I se'l menja tal qual, no?
No, no, se'l menja tal qual, com si fos un snack,
no l'ha d'inventar ni el foc, vaja.
No, no hi ha temps, tu.
Sí.
No, no, però el film, no, diguem-ho així,
que si el veieu en versió original, tampoc passa res,
perquè jo crec que tot el diàleg cap a mufoli,
o sigui, no hi ha un... no cal,
o sigui, gairebé estem davant del cinema mut,
amb soroll, això sí, molt de soroll,
però a nivell de diàleg és cinema mut.
No hi van atirar aquells que van inventar el so en el cinema?
No, no, no, aquí el guionista s'ho ha treballat molt bé.
Però és que estem davant d'una societat perquè ell va parar en un lloc,
el fan presoner, diguem-ho així, uns individus molt particulars,
que el fan presoner i va parar en un lloc en què governa un pallo
que barreja d'alguna manera una... com es diu això?
una dictadura, diguem-ho, una dictadura paternalista
amb trets capitalistes, no?
Perquè ell, a més a més, controla tots els recursos,
recursos vitals, com pot ser l'aigua.
Però no inverteix perquè no hi ha res per invertir.
No, no, però precisament el kit del domini
està en donar aquests recursos amb contagotes als teus súbdits,
perquè els tens llons tots els tens atrapats allà de mala manera, no?
Bueno, no és tan lluny això del que tenim, eh?
No, no, no, tu quan...
De tant en tant, doncs vinga, obres l'aixeta, literal, obres l'aixeta
i aquella gent pot gaudir de l'aigua,
una aigua abocada així al xorro a sobre, no?
Una catarata...
No la pots aguardar, vaja.
No, no, no, veus aquell moment, tot el que puguis,
gairebé veus fang, no?
Perquè quan cau a l'aigua allò s'enfanga a base de bé
i para de comptar i ell tanca l'aixeta amb unes claus de pas
i allà s'estronca tot i no hi ha més, no?
L'aigua queda pilada allà llit.
Diguem-ho així que...
Però ja apareix el Mad Max, no?
Simplement ja, diguem-ho així, la ira ja se li ha anat
i ja simplement és la pura supervivència.
I el que aparentment sembla un trasllat
perquè aquest individu, que per cert, el que fa de dictador
és el mateix protagonista que feia la primera Mad Max...
Dennis Hooper?
No, no, no, no, no.
El dolent, aquell pallo que anava amb mascarat, que era una mole,
ara també surt.
Envellit, fa el mateix paper, però diferent.
Aquest pallo, com es diu, Immortan Joe, es diu.
Un pallo, evidentment, amb tares, amb tares...
Jo crec, no, amb tares no, amb seqüeles de la guerra nuclear.
Perquè el pallo està tot recremat de darrere
i ell el que té és un heren pressionant,
o sigui, de dones guapíssimes,
i el que busca és els descendants sants,
a nivell genèric, sants, no?
D'aquestes dones.
D'aquestes dones, perquè no, a partir de l'apocalipsis nuclear,
les descendències que ell té, doncs, és...
Són mutats, no?
Són mutants, és allò d'una deformitat bestial.
Hi ha un fill allà que és com un nen, no?
Una cosa, però molt deforme.
Que jo diria que allò és real.
O sigui, que és un pallo.
Sí, sí, jo diria...
Allò no és trucatge digital.
És que, a tot en compte, apareixen persones pobres...
No, no, jo diria que...
O està molt ben actuat, eh?
La pel·lícula millor és la parada dels monstres.
Sí, sí, sí, òbviament.
No, no, òbviament.
Però aquí ja ens entra el factor, l'actriu, la Charlize Theron,
que penses, com la Charlize Theron i el Tom Hardy,
estrelles darrere l'ombron, diguem-ho així,
s'han ficat en un sidral com aquest,
perquè això és un sidral en el qual realment no valgui la pena ficar-s'hi.
O sigui, no és una pel·lícula de sèrie B.
No, no, no.
Aviam, pots dir que sigui sèrie B, però no, no, no.
El resultat no és de sèrie B.
Es pot convertir en una sèrie B.
Sí, sí.
Depèn del resultat del director.
Està planejat fent una...
Caudria...
Però és que, diguem-ho així, d'alguna manera,
és la reivindicació de dir,
què està passant una mica, aquestes dones?
Les dones tenen un paper rellegat a la fecundació,
a la, diguem-ho així, adonada a menjar els nadons,
i para de comptar.
De productora.
Reproductora.
Contesta.
I hi ha la Imperator Furiosa,
que és el paper d'octubre.
Imperator Furiosa.
Imperator Furiosa,
que aparentment és una fidel servent d'aquest home,
però que a dintre té una missió secreta,
que és agafar-me aquestes dones
i portem-les a un lloc que jo sé,
de quan jo era petita,
que és una zona verda on creix la herba,
i que ja estaran ben resguardades de qualsevol perill.
I ella, amb un suposat transport d'aquestes dones
per protegir-les,
doncs perquè venen uns a atacar i tal,
doncs ella agafa i se les endur,
la rapta amb conxorxa amb elles,
òbviament,
i se les endur, se les endur.
I les porta al lloc.
No, no, i ja no explico més.
Però la pel·lícula és,
és que entren uns elements llavors...
No cal que l'expliqui.
Saps com quan el món de, diguem-ho així,
de Dune, de Frank Herbert?
Sí, sí.
És riquíssim.
I et deixa anar una de...
Perquè aquest dictador, diguem-ho així,
ha guarnit tot el seu muntatge
d'una pseudo-religió,
una pseudo-religió
en la que els seus, diguem-ho així,
servents i fills,
també són fills seus,
el tio es reprodueix com conill,
doncs d'alguna manera s'autoimmolen, no?
Per espores, no?
No, no, s'autoimmolen.
Sí, sí, a més els diuen els mitjomes
perquè es veu que tenen la vida com escorçada, no?
Una cosa, sí, és una cosa molt paranoica.
I s'autoimmolen i, a més a més, és que es dius,
però què fan?
I justament abans d'immolar-se es llencen una mena d'esprai
com de pintura metalitzada a la boca, no?
I els queda tot un aspecte molt grotesc, no?
Ah, ah, ah, ah.
I on?
Però en si dius que la pel·lícula millora la primera,
per exemple, és un últim nivell.
Sí, per mi, home, aviam.
La primera és la primera, no?
Aquest home n'ha après amb els anys,
és com el Cruyff,
sap jugar més bé futbol ara que de jove.
El que passa és que ara no t'aguanta un partit,
ni cinc minuts de futbol.
Però si el to que jo jugant amb pilota,
jo crec, per dir alguna cosa,
regateja els tots els jugadors que havia entrenat ell.
Però això aquest home és igual,
amb els anys ha sabut fer un cinema molt més bo.
i amb mitjans que abans no tenia i ara té.
Clar, clar.
Et comento, jo, el Mad Max,
la primera, les dues són d'ell, eh?
Les quatre.
Els Salvajes de l'autopista, el 1979,
Mad Max 2, El guerrero de la carretera,
i el 1985, Mad Max,
Més enllà de la cúpula del tro.
Sí.
I després aquest home ha fet
Les bruixes d'East Week,
d'East Week, perdó,
ha fet Lorenzo Soil,
recordeu aquella pel·lícula del nano aquest
que estava amb l'altonet,
la segona part de Babe,
El cerdito en la ciutat,
i Happy Feet,
la 1 i la 2,
Happy Feet.
I ara està preparant,
com tu deies molt bé, David,
Mad Max, The Waste Land.
No sé què vol dir.
No sé.
Entre 2016 i 2020,
que això serà com una cinquena part,
o una quarta,
o no sé exactament una història d'aquestes, no?
Molt bé.
Doncs vinga,
seguim cap endavant,
i jo vull parlar molt ràpid també d'una pel·lícula,
Jaume, que tu sé que l'has vist,
que es diu Lejos del Mundanal Ruido,
del Thomas Vindenburg,
i és una pel·lícula que per mi és una delícia.
Jo feia temps que no veia una pel·lícula tan bona,
si podem parlar d'un cinema d'època, 1870,
i estem a les campinyes angleses,
llavors la fotografia és espectacular.
Coneixem a Thomas Vindenburg perquè és molt,
és bastant aixut,
és potser de paraula, no?
No és amable.
No és amable.
Jo recordo a Festen, a celebració,
com amb aquella magnífica reunió familiar i tal,
hi ha un punt d'inflexió que tot trontolla i cau a terra,
i això li agrada fer-ho a aquest home, no?
En aquest cas estem parlant de la...
David, m'ha dit el nom abans de la protagonista,
que és la...
La Carrie Mulligan.
La Carrie Mulligan, exacte.
Que, bueno, doncs...
Que està a fer una educació.
Sí, i està...
És meravellosa, aquesta dona.
I Drive, també.
I Drive, és veritat,
tu no me'n recordava a Drive.
Doncs és magnífica,
és una...
Em sona moltíssim d'alguna.
I el guió i prejuïció dels primers propers que va fer de joveneta.
Doncs...
La del Joel Wright.
Ah, sí, senyor.
Que feia de la germana una mica així...
Cabeza Loca, que no està llegint, eh?
Sí, sí, sí.
No, no, no, és veritat,
és que jo vaig...
És que jo deia,
em sona moltíssim la cara,
em sona...
Deu ser de Drive,
que em sona,
perquè l'he vist no fa...
Bueno, no fa gaire fa uns mesos.
He fet altres,
ja ara no et soria dins, ja.
Doncs aquesta pel·lícula jo crec que surt fora dels esquemes.
Tampoc és molta cosa del Vintenberg.
Ha fet alguna cosa més,
tinc que buscar.
Jo sé que una pel·lícula que va fer,
que es diu It's All About Sex,
que és una pel·lícula amb un to bastant aixecat,
i que és aquesta línia,
potser més seca, no?
I també va fer aquesta de...
T'agrada la Carrie Mulligan, David?
Sí.
No, perquè m'ha agradat.
Aquesta del...
Com es diu aquest del...
Vergonya, com es diu?
Vergonya?
Sí, traduït en anglès.
Shame.
Shame.
Ah, aquella que fèiem el...
L'Addict al Sexe.
L'Addict al Sexe, sí.
La germana d'ell,
que sortia aquell pavo...
Com és el que tal?
Oh, com estàvem amb la cabeza,
ja tenim una edat, eh?
Però no és que us me'n recordo,
però altres no.
Dona igual, sí.
No jugueu a veure aquí.
Ah, exacte.
No, no, però és clar, ja està.
Ja està.
Doncs això,
doncs aquesta pel·lícula de...
Bé, doncs et dic molt bé,
està molt ben ambientada,
estem parlant d'una noia
que viu en una zona, doncs,
bé, lejos del munt del ruïdo,
en un espai, doncs,
perdut per allà,
no em diguis de dir on exactament és.
L'Estepa.
Sí, l'Estepa de por allí,
que és preciós,
té una fotografia que te volves loco,
és boníssima la fotografia,
i llavors ella,
bé, rep una herència i tal,
coneix una mena de capatàs
que havia de ajudar-la,
és un pastor més aviat, no?
I bé, s'inicia...
Bé, bé, sí.
Sí, una història d'amor,
molt lleu,
és que ho fa amb una elegància.
A més, aquest paus es diu
Matías Escoenerts,
és un senyor autèntic de,
no ho sé,
de ser suèc.
Senyor o noi.
És un noi, és un noi.
Que també és tan creïble
amb aquest paper pobret meu
de patiment,
que pateix molt,
perquè és que mare meva...
i llavors ella comença
a es moure amb un altre nivell
perquè rep una herència
i a partir d'aquí comencen
a aparèixer uns pretendents
que es mouen al voltant d'ella,
no?
Ella li trontolla el món,
no?,
perquè no té l'experiència,
per dir-ho d'aquesta manera,
tenint en compte
aquella Anglaterra victoriana,
no?,
vull dir,
que es troba,
per exemple,
que queda enlluernada
amb un soldat,
d'acord?
Està arrodillada
de pretendents,
gent,
amb una...
de diferents nivells socials,
no?
Hi ha diferents nivells socials aquí,
que...
Exacte,
exacte.
Però de què s'enamora?
S'enamora
quan ell li fa una exhibició
de com fa la guerra,
de com lluita.
Te n'acordes?
El bosc,
que li fa aquelles coses,
no?,
davant d'ella
i s'enamora d'aquest element
que dius,
ostres...
Baronil,
la filla cap,
no?
I exacte...
Un pau real ensenya
amb les plumes,
no?
Però a la vegada
ella sent moltíssim
per aquest capatàs
que li fa una mica
la vida impossible,
o està en la vida impossible,
pobra,
que està enamorat d'ella
perdudament,
i és que clar,
és un joc...
Expliquis al final.
No, no, no, no,
explico, no.
Vull dir,
és un joc tan ben portat
que a mi em sembla
una pel·lícula deliciosa,
a tots els aspectes, eh?
En punts de cruesa, eh?
Però magnífica, eh?
Magnífica, magnífica, magnífica.
Fotografia deliciosa.
És a l'estil Winterberg, eh?
Sí,
de tant en quant pas.
No, no,
de tant en tant.
Vull dir,
és que tota la pel·lícula
és una carretada constant.
Ja, ja...
hi ha una mostra de la virilitat,
per dir-ho d'una manera entesa
o acceptada, no?
I a partir d'aquí,
doncs, bueno,
tenim que...
La bondat també la presenta,
que ell...
Clar,
però també hi ha un tema social,
és que ella és conscient
de les seves errades,
però no pot rectificar,
perquè una dona divorciada
en aquella època,
m'entens?
Això també la frena.
Clar,
llavors,
hi ha una sèrie de jocs,
no?,
que estan molt ben plantejats
d'aquesta època victoriana,
tocada des d'un punt de...
Ostres, tu,
és que la pel·lícula...
I, clar,
i no és una pel·lícula,
vull dir,
que t'ambienta a Londres,
és a dir,
a l'època victoriana,
però a la muntanya,
a dir,
a la zona rural,
vull dir,
a la noblesa rural,
per dir-ho d'aquesta manera,
no?
És molt interessant.
Rosa, guapa,
un dia perfecto.
Un dia perfecte.
És la de Spike Lee?
No,
aquesta de Fernando León de Aranoa,
que està a la cartellera.
Ostres,
és que hi ha una que es diu
un dia perfecte de l'Espaque Lee,
perdona.
És un plan,
és un plan,
és un plan perfecte.
Ai, Rosa,
tira, tira,
que jo també estic malament,
digues, digues, carinyo.
Sí,
aquesta és la que està ara
en cartellera,
que, bueno,
està bé...
I el Clisbut,
un altre,
també que es diu així?
També porta això
del dia perfecte.
Sí,
és que hi ha unes quantes
que ens semblen molt.
M'han coincidit amb aquest.
Què tal aquesta?
És que veiem una mica
de mandreta.
Què?
Aquesta pel,
que fa mandra.
No,
no està valament,
no està valament,
a veure,
original,
no sé si és original això o no,
però és com un exercici
d'absurditat.
És l'absurditat
a la guerra.
Estan a la guerra,
se suposa que és la zona
dels Balcans,
no?
No sé si és Bòsnia
o així.
I llavors ells formen,
és un grup de persones
que venen
d'unes ONGs
que estan allà
ajudant a la població civil,
no?
També hi ha
els cascos,
els cascos blaus aquells
de les Nacions Unides,
estan tots per allà.
i, bueno,
aquest grup
de l'ONG
intentant
que la població
tinguin aigua potable
que ve d'un pou.
Quan el David
explicava el xorro aquest,
és tal qual,
no?
Vull dir,
la necessitat
que hi hagi aigua,
aigua potable,
va bé?
Això és molt important.
Doncs,
per motius X
en aquell pou
i no hi ha res
a l'altre món
perquè això
en tots els trailers
i se sap de seguida.
Apareixerà, sí.
Hi ha un,
o sigui,
intenten contaminar
llançant un cadàver,
així de clar.
Un dia.
Sí,
però no d'un cadàver
que l'habitual és a lo millor
un porc o així
o un animal,
no,
una persona.
Vull dir,
la diferència, no?
Vull dir que això
no estic desvetllant res
perquè és tota la situació
d'absurditat
d'intentar
treure d'allà
aquella persona,
aquest cadàver
perquè no faci
l'aigua malbé,
perquè no es converteixi
en putefacte
i que la puguin aprofitar.
Doncs,
totes les dificultats
que es troben
a tots els nivells,
eh?
des d'intentar
aconseguir una corda,
perquè clar,
la que té
no s'acaba trencant,
a intentar aconseguir
que els cascurs
aquests,
les Nacions Unides,
els soldats
també els hi deixin,
perquè clar,
ells també tenen jurisdició allà,
però d'altra banda,
des de respectar també
el que digui la gent
de la zona.
Bueno,
mira,
és,
és un dia,
perquè a més
transcorre,
l'acció transcorre
des del matí,
es va de nit,
no?
Sí,
ni això.
I després el dia següent
sí que torna ja
el dia i tal,
però és que,
bueno,
és un viacrucis
impressionant
per intentar
resoldre
aquesta situació.
Llavors,
vull dir,
la situació
és així de senzilla,
imagina't,
no?
Ara el que està molt bé
són els personatges
i els actors.
Tenim la Benicio del Toro,
que està impressionant,
està molt bé,
aquest tio és molt gran,
aquest tio.
fent de conqueridor,
de conquistador,
allà,
que s'embolicen
totes les cooperades.
Bueno,
la fama que li precede,
no?
Que no vol dir
tampoc que sigui això,
no?
Però està molt bé.
El Tim Robbins,
també.
Tim Robbins,
és que és genial.
També està genial.
Després n'hi ha,
fins i tot,
el Jordi,
ai,
com es diu el cognom?
El Jordi,
espera que tinc per aquí la...
Ai...
El Jordi Cruz,
no,
l'altre...
No,
aquest Jordi que és català,
el Jordi,
no.
Bueno.
Ai,
ja ho diré,
ja ho diré,
perquè veig que aquí
no surt com a protagonista.
Hi ha l'Olga Kurilenko,
que està genial també,
la Melanie Thierry,
a veure,
una d'elles dos,
quan entra en joc,
quan entra en escena,
és una ex d'ell,
o sigui,
també s'havien embolicat i tal,
i està molt bé la situació,
no?,
que es provoca.
La interacció també
amb la gent de la zona,
sobretot amb un nen,
un nen que volia una pilota,
que amb ell,
els altres nens grans
li roben la pilota.
Està molt bé,
està molt bé,
a nivell d'actors està molt bé,
molt bé,
molt bé.
Jo pensava que seria potser
el millor,
no sé,
com més documental,
no?,
tenir aquesta sensació,
a veure el tràiler,
no?
Òbvia,
és una ficció,
és una ficció,
és una ficció,
ja et dic que és un exercici,
una ironia d'absurditat,
de l'absurd,
que són les guerres,
de totes les connotacions que tenen,
de tots els elements que intervenen,
quina pena,
perquè s'arriba a una situació de guerra,
no?,
de guerra,
el que està passant amb els siris ara,
pobres.
Exacte,
la gent del mateix poble,
no?,
el per què no pots aconseguir una corda,
no?,
millor,
perquè hi ha gent que vol que es quedi allà
i que es podreixi a l'aigua,
no?,
clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac.
Déu-n'hi-do, no?
Déu-n'hi-do.
Molt bé.
És dureta, és dureta, és dureta,
perquè el va ser la guerra i és...
El Tomàs Wittenberg ha fet La Cacera, també.
La Cacera.
Ah, La Caza.
Ostres, que bo és això.
Hola,
It's All About Love,
I Dear Wendy, per exemple.
I quina és l'altra?
La Caza,
o sigui,
It's All About Love.
Aquesta la tinc per veure,
perquè es veu que és una pel·lícula
que és de les...
que té una...
és bastant de sexe explícit.
I Dear Wendy.
I també ha fet una que es diu El Submarino.
El Submarino, tens raó.
Sí.
Amb la leva McGregor, no?
Sí, crec que sí.
No, sí.
No, bueno.
Estran, o sigui, ara.
I la primera que va ser Celebració.
Sí.
Festen, no?
Té alguna més anterior, eh, però...
Que Celebració va ser una de les poques
que van vincular amb el tema dogma.
Va sortir el Tomàs Wittenberg
amb aquesta línia del dogma,
amb l'Ars Montrier,
l'època dels idiotes,
i d'aquestes pel·lícules, no?
I una, també, una danesa, també.
va ser una mica dins d'aquest grup del dogma.
I a vegades es va diferenciar,
però va seguir amb aquesta línia potent.
I no de quina és la Cacera, sisplau.
El 2012.
Sí, sí, no fa gaire, eh?
No fa gaire.
Ja hi ha recordat també l'actor,
el Sergi López.
El Sergi López, que fa un paper també.
Ah, sí, sí, sí.
Fa un paper petitet i tal.
Una mica qui coordina.
Molt bé, que estem parlant d'El Dia Perfecto, no?
Ara el tenim amb el Marc Retxa,
el López aquest,
amb el fill del Retxa.
Doncs, Jaume,
em sembla que acabaràs tu parlant de Jaume,
de Corazón Silencioso, eh?
Sí, home.
Aquesta sempre és una pel·lícula que...
N'hi ha d'altres, eh, que he vist aquest estiu.
Bueno, però com hem de parlar de moltes pel·lícules,
perquè clar, hem vist tot tantes coses, vull dir...
I tant, i no tota la setmana...
El primer programa se'ns acumula a tots.
Clar, clar, després quan ja portem sis, direm...
Home, sempre hem de parlar, però bueno,
que ja anem bé justos, Jaume.
Bé, aquesta és una pel·lícula
que el que planteja precisament és la vida i la mort.
O sigui, parla...
És Billy August,
estaríem amb la inspiració verminiana.
I tant.
Berman, i aquest senyor ho intenta, vull dir...
I, bueno, i en alguns aspectes jo crec que ho aconsegueix
i està prou bé, no?
És...
El seu cinema és reposat
i el que planteja en aquesta pel·lícula
és una senyora ja gran que està molt malalta,
que en definitiva no se'n pot sortir,
perquè el mal que té, doncs, és terminal, no?
I llavors, doncs, el que planifiquen amb el seu marit
és precisament tant la seva pròpia mort
com la continuació de la vida per part del marit, no?
D'acord.
Aquesta senyora té dues filles,
dues filles que, a més a més, estan casades,
i que el que plantegen són forces dubtes
sobre aquesta constant.
La pel·lícula és tot això.
O sigui, comença...
Això que acabo d'explicar
és el que es planteja des d'un bon començament
i després el desenvolupament
de com s'acaba produint un fet que està planificat
i les reaccions humanes que tenen uns i altres, no?
És el cinema que a mi m'agrada,
val a dir-ho, és amb el que jo m'hi trobo més còmode,
i llavors, doncs, bueno,
arribem amb un final francament reigit
que ens planteja, doncs, preguntes
que de ben segur, o tant de bo,
que no ens haguéssim de contestar, no?
Però la veritat és que és molt, molt bona, molt bona.
Que recordem que es va donar a conèixer
que tome en Pele el Conquistador,
aquella magnífica pel·lícula
que va guanyar l'Òscar l'any 88.
És que ho estava mirant-ho perquè he dit
que a mi aquest home, jo li he vist en moltes cosetes
La Casa de los Espíritus.
Quin tros de pel·lícula, eh?
Vull dir, com es pot fer un...
El llibre és meravellós, l'he sabut la gent,
però com es pot fer una pel·lícula molt ben feta.
A mi, La Casa de los Espíritus,
a mi, més aviat em va allò una mica deixar fora
quan parlen de coses fora de la normalitat...
Exacte.
A mi em costa una mica...
Aquest punt del realisme màgic és una mica complicat.
Sí.
Com a oga para chocolate,
que és una altra...
Allò va emburrar més.
Allò va emburrar més.
Allò va estar més...
Què, el cuarón?
Sí, més, sí.
El cuarón, sí.
Sí, més, no més desenfordat.
Ja.
No, no, aquí estem amb rigor total.
Clar.
Unes interpretacions...
Saps? Impressionant.
Impressionant.
Jo voldria destacar,
perquè ja l'he esmentat abans,
a part de Papusca,
és una pel·lícula molt,
però molt interessant,
molt...
Papusca, has dit?
Tot Papussa.
Papussa.
Sí.
Papus-fa.
Papusta.
O sigui, acaba amb seta.
És una pel·lícula polonesa
que parla del món gitano.
En definitiva,
és la manera que una poetesa
que els va sortir a la comunitat gitana,
doncs com ho van païr
o com ho van viure,
com ho van païr
i com van crear una víctima,
al cap i a la fi.
Això no és pas propi només dels gitanos.
Això pot passar amb altres comunitats.
I sobretot Bernie.
I el Bernie trobo que és el millorot que he vist
ja fa molts anys.
Sí, vull dir que és que por la vicio que és...
Aquesta és del Linklater,
que és el Boyhood,
difícilment crec que es pot fer
una fotografia tan acurada...
D'un personatge.
Exageradament.
D'un personatge,
o de dos, o tres, o quatre, o cinc.
I llavors això transformar-ho
en una mena de documental,
fins i tot,
que seria l'assemblança
que s'ha utilitzat moltes vegades
per parlar de fets històrics,
com a Catalunya,
amb allò que fins i tot la pilota basca,
allò que preguntava...
I són personatges,
almenys que te'ls creus,
perquè existeixen,
molt bé, molt bé,
un paio,
vaja,
és un retrat impressionant.
El paio principal
l'hi vis en un bigoti,
un extrem bigoti.
Sí, és el Jack Black.
Ah, ah, vale.
El Jack Black.
És increïble, no?
Sí,
és una singularitat total
com a persona.
Ja no dic com a home,
dic com a persona,
jo ho dic expressament.
I que, en definitiva,
desperta una curiositat enorme,
perquè, esclar,
la feina que fa,
doncs,
és preparar cadàvers
per portar-los davant dels familiars
i que el vegin
amb unes condicions acceptables,
no pas davant de Déu,
sinó davant de...
davant de Déu.
A la terra, no?
O sigui, ja estem,
ja aquí comença la cosa.
Ah, clar, clar.
I a partir d'aquí...
Un esteta, no?
Sí.
Una cosa,
a més, a més,
donar classes a alumnes i tal,
vull dir una cosa...
Però aquest punt de partida mola.
A veure, sí, sí, sí.
Té un punt així friqui
que a mi ja m'agrada.
Tenia un conegut
que volia fer maquillatge de morts.
Una noia.
És que és això el que fa, eh?
Això és el que fa.
No, no, no,
que sí, que sí, buf.
Però la pel·lícula deriva
cap a...
Això és el principi, només, eh?
Ja, ja.
Després, ja ho veureu.
Ui, mar, quina cosa més.
Més rica de batitzos en tot, eh?
Si no...
Doncs, bueno, Rosa,
la setmana que parlem de Viajes Ismaria
i David,
i parlem de Perdida, eh?
I de tots els que tenim.
Ui, tant.
I de los Minions.
Ah, molt bé.
I atrapa la bandera.
Clar, és que tenim de païs.
Ah, i la millor de totes,
l'ovella Shauna.
Ai, que bona.
Ai, sí, sí.
I una cosa,
doncs mira,
la setmana que veus
fem una mica d'espacial,
de cinema infantil,
de cinema, eh, David?
Ho vaig passar?
Sí, sí.
Impressionant.
Fem una mica de cinema infantil
la setmana que ve,
fem un trosset,
que hem vist unes quantes,
i segur que ens ho passarem bé.
Vinga, a trapa la bandera.
Doncs res,
us diré que us posaré el convallà, eh?
Sí.
Que se m'ha acabat ara.
Bé, ens quedan 10 segons.
Adéu.
No podem fer res més.
Adéu, adéu-siau.
Adéu, adéu-siau.
Adéu, adéu, adéu-siau.
Adéu...
Adéu.
Adéu.
Adéu.