Bona nit i benvinguts un dia més a Babilònia, que bé, avui tornem a estar solets, la Rosa Alcalà.
Hola, bona tarda, què tal?
Bé, molt bé.
Bé, no?
Sí, amb molt bona companyia.
Ens falten els altres compis, però, bueno, per diferents motius, doncs mira, avui no hem pogut.
Malalties, bàries, feines i tal.
I ens han encarregat que nosaltres fem el programa, que ens enviem molts recors, que es millorin, els que estan malars, els que estan bé, que continuïn bé.
Clar, exacte.
I, en fi, avui tu i jo, va.
Sí, sí, sí.
Aquí, en tàndem, és correm vos, per cert, que sempre t'hem de presentar.
Sí, sí, sí.
Després dius que no ens en recordem de dir-ho.
Clar, clar, clar, i llavors no em faré famós.
No, no, no, aquí es tracta de fer un salt.
Sembla que a Sant Jus ja sóc més conegut que jo, com es diu, que el carracuca, que es diu, no?
Sí, oi?
Perquè, d'un i do, entre una cosa i l'altra.
Una vida acadèmica ja molt intensa, no?
I abans de l'acadèmica...
I abans de l'acadèmica...
Tu explica la part que vulguis, la part que puguis.
36 anys vivint a Sant Jus, després per motius i tal, i ara tornar, sobretot, sempre vinculat a Sant Jus, sempre, amb la ràdio, amb altres gestions i tal.
I ara, bueno, doncs en Can Gina està donant classes d'història de l'art.
Ja, per la gent que no ho sàpigui, doncs animeu-vos que el trimestre que ve, eh, el gener, comencem amb coses xulis com El Bosco.
Molt bé.
Charles Chaplin, coses molt guais, eh, per tant...
El cinema també, història del cinema, no és el que estàs fent?
Fem els dimecres, a partir del gener, de 5 i mitja a 7.
I farem una part dedicada a Charles Chaplin, després farem tot el cinema d'avantguardes.
Farem el cinema expressionista, surrealista, dadaïsta...
Farem fins i tot cinema abstracte, que és una cosa molt curiosa dels anys 20, que molt poca gent coneix,
i que val la pena, no?, descobrir coses noves vinculades amb el món de l'art, no?,
que també és una mica la connexió d'aquesta història del cinema que estem fent.
Molt bé, doncs aquí tens la cunyap al teu espai, vinga.
I tant que sí, amb la fi de cap, és una cosa que està vinculada també amb l'Ajuntament, per tant...
I tant, i també, a més, és una qüestió cultural, que és molt interessant, és molt enriquidora,
jo també ho recomano moltíssim, jo vaig fer un curs amb tu i m'ho vaig passar molt bé, també.
Moltes gràcies, i la interés és aquesta, una mica, doncs, que Sant Just tingui el màxim de cultura,
que després diuen, ah, és que no es fa res a Sant Just, es fan moltes coses.
Hi ha molta oferta, eh, cultural, veig que sí, eh.
I sobretot, el que heu de fer és mirar, trucar a Can Ginestà, mirar la pàgina web de Can Ginestà,
mirar, hi ha un tríptic sempre, quan passeu per aquí, que és un lloc molt cèntric,
sempre podeu venir a la biblioteca, agafeu un tríptic, que hi ha molta informació del que es fa
el trimestre que ve, tant al Centre Cívic Joan Maragall com a Can Ginestà.
I altres llocs també n'hi ha, per tant, s'ha de mirar.
S'alimi la gent.
Molt bé, doncs vinga.
Molt bé.
Falca cultural.
Home, jo he vingut a parlar del meu, en aquest cas del meu curs.
He venit al que parla de mi libro, no?
El Ramon Janer és molt divertit, saps, el divulgador de música clàssica, d'òpera i tot això,
i d'art en general, és molt divertit.
Ell té un llibre que es diu, ja et diré el nom, perquè de fet el tinc encarregat,
que el vull fer un regal.
Vale, vale.
Sí.
I es diu...
Ja ho diré, ja ho diré.
Bé, és que ara s'ha anat una mica.
Dona, igual, no preocupis.
Ja apareixerà el nom, sí.
Era perquè, per divulgació cultural o alguna divulgació...
Sí, bueno, ja ho diré, ja ho diré, és que hem quedat amb el tema d'intentar recordar el nom del llibre
i, bueno, ara...
Quan aparegui el nom, apareixerà la informació, no et preocupis.
Sortirà tot, sí.
Mentrestant, fem el sumari, si us sembla, anem a parlar, primer parlem d'un llibre,
d'un llibre de Stephen King, que és l'últim que ha tret, és un conte que es diu Elevación,
i en parlarem, és una cosa molt curiós.
Avui seran coses molt curiós, a més el que jo expliqui, Rosa, serà molt curiós.
Sí, no? Vale.
Em preparo, va.
Una mica friqui tot plegat, eh?
Vull dir que potser, però divertit, i en l'altre cas, riurem, crec que riurem.
Si tu t'ho has passat bé, vegin tu i ja està.
Ara, explica'm-t'ho més encara.
Però, bueno, però això amb les pel·lícules també, amb la sèrie, és una cosa tot plegat,
que farem aquí un batibull.
Bé, que això ara a gustos, aquí s'admet una mica tot.
Llibres, Elevación, de Stephen King, de Cinema.
La Rosa ens parlarà d'Intempèrie, que jo he dit el llibre, i que tela, tela, tela.
Lluís Tossar, això ja ens ho explicarà la Rosa, evidentment.
L'última, de Santiago Segura, Padre no hay más que uno.
Ja en parlarem, d'això.
En fin, pirarín.
En fin, tindrem això.
La Rosa, també ens parlarà de Sangre fàcil, la primera pel·lícula dels Coen, que deixa'ls anar.
Sí, sí, sí.
També tela, no, si jo també veig coses, ja veus, una mica també potencilles, no?
Tot no cabe los Japón, amb el Dani Rovira i la María León.
Però està molt bé, eh?
Explica unes coses molt divertides, perquè juguen amb els noms, però bueno.
Kill Bill, també parlarem, això és un clàssic, jo és un pel·lícula que m'encanta.
Sí, sí, sí.
La tinc comprada amb DVD, i de tant en quant me la poso, la 1 i la 2, m'encanta.
En sèrio, és una cosa salvatxa, fora de lloc, però és que aquest Tarantino...
Però és divertida, és divertida perquè és que ho veus venir, ho veus venir,
i dir que això sembla un còmic, eh?
Totalment, totalment.
Saps que és mentida, no?, que no pot ser...
Meravella, meravella.
I també ara s'has parlat de la tomba de les Lufièrnagues, eh?
Sí, és una de les dibuixos animats, és una manga, però ja veuràs el tema, ja veuràs ser.
Molt bé, molt xulo, segur.
Les estudis Ghibli.
Home, tot el que faig a aquesta gent és magnífic.
És magnífic, sí.
És una cosa deliciosa.
I llavors parlarem d'una sèrie que es diu Bonding,
que això del Bonding ja té una vinculació amb el Bondage,
ja anem la cosa malament.
Sí.
Ja ho comentarem, perquè és que té un punt molt divertit,
és que és una cosa molt curiosa, eh?
Ja ho explicarem el contingut, el per...
No el per què, sinó el...
Són capítols molt petits, ja ho explicarem.
Ara ja estem en candeletes, ja estem...
Ja estem allò, per això dir que...
Ja estem allò, per això dir que...
I bueno, i amb el llibre, que comencem ja, jo directament...
Sí, doncs vinga, va pel llibre.
Doncs ja comencem per aquí, i d'un i d'un.
De l'Stifin King, no?
Has dit?
Vinga, Xesco.
Mireu, Stephen King, ja sabeu que és un...
El gran mestre del cinema de terror...
Perdó, dels llibres de terror.
Sí.
S'ha posat molt de moda, amb les últimes pel·lícules d'Eat.
Eat 1 i Eat 2.
I el 3plandor també era la novel·la seva, també.
També, també, és de...
Exacte, del 70 i alguna cosa.
Aquesta de les primeres, no?
De les primeres que va fer.
La primera va ser, si no m'equivoco, Carri.
Ah, ostres.
Que també van fer una pel·lícula...
Han fet dues versions.
Una primera, amb aquella noia...
Bueno, no n'hi ha igual, ja em sortirà el nom.
Bé, no n'hi ha igual.
Que era molt potent, aquella pel·lícula.
Estava molt bé, per ser això.
Però les pel·lícules de Stephen King s'han tingut,
a banda d'unes quantes, que ara diré així,
com molt per sobre,
han sigut una version molt dolentes.
Les adaptacions per la televisió...
És a dir, a l'anterior,
EAT era una adaptació de la televisió horrorosa,
amb una minissèrie de tres capítols.
I ara les pel·lícules, que jo he vist les dues,
no es partirà coets, però, bueno, està prou bé, no?
El resplandor va ser una meravella del senyor Stanley Kubrick,
està claríssim.
Però és que després s'han fet alguna,
per exemple, aquella de...
Ai, com estic jo avui, mare meva.
Bé, una que era, que seia Dolores Claiborne,
que feia el James Caan i la...
Bé, dona igual.
És que l'estic buscant.
Bé, són...
Sí.
Vull dir que hi ha unes quantes que són...
Si vols ho busquem, però...
No, no, no, no, t'ha quedat tranquila.
Vull dir que hi ha uns quants que són llibres molt corretes,
de mitat oscura, eh?
Bé.
Jo és que confesso que no he llegit res, eh, de Stephen King.
I he llegit moltes coses.
Tinc moltes referències, més o menys el que ha escrit,
i després moltes d'aquestes novel·les s'han passat al cinema, no?
És a dir, ell fa uns llibres esgarrifosos.
I hi ha uns llibres esgarrifosos.
Aquest home ja té una edat.
Aquest home ja tenia 80 anys.
I a mi el que em preocupa...
No em preocupa.
El que em sorprèn és la capacitat que té aquest home
ha de treure cada any tres llibres.
A mi em mosqueja.
És prolífic.
Sí.
És molt prolífic.
La seva dona es diu...
Em mosqueja o fa sospitar?
Fa sospitar.
Tinguem en compte que a casa seva té la seva dona,
que és la Tabita,
Tabita King,
que agafa el nom,
i això que els americans agafen el nom del marit.
Agafen del marit, sí.
Doncs és escriptora.
i el seu fill, que es fa dir Joe Hill,
que no...
Per diferència del seu pare,
pel cognom King, no?
I escriben molt bé, també, aquests nois.
Jo he llegit alguna cosa del fill,
de la dona no,
perquè tampoc no sé exactament què és el que fa,
si és novel·la de terror i tal.
L'altre sí que fa novel·la de terror
i aquí notes que hi ha confluències, d'acord?
Doncs mira, igual queda una cosa així com familiar, no?
Literatura familiar.
I a banda d'això jo crec que els famosos negres, no?
Que apareixen...
A les mans o a les altres mans, exacte.
Sí, sí, sí.
Per això dic que...
El món editorial és un món...
Sí, és molt...
...obscur, sí.
Mira.
És molt comercial.
Llavors, és el negoci el que preval, no?
No és realment la...
Anna Maria Matute va ser la que va fer l'últim ocatón?
Olvidar el rei Cudú.
Olvidar el rei Cudú, no.
Olvidar el rei Cudú.
Bueno, doncs qui va fer l'últim ocatón,
que no me'n recordo ara qui era exactament,
no importa,
per l'altre dia vaig mirar-ho,
ella es va queixar que...
És a dir, li van dir,
et donarem...
Clar, és que això és molt bèstia el que diré ara,
potser aquí em faran fora,
buscaran els del planeta a la porta.
Li van dir, no et preocupis,
et donarem el Premi Planeta.
Escriu un llibre.
I llavors va dir,
home, no tinc temps,
estic fent l'últim ocatón,
però no et preocupis,
et posem tres secretaris.
Això em va a Anna Maria Matute.
No és que no sé si és l'últim ocatón
d'Anna Maria Matute,
crec que sí, no?
No, jo sé que ella es va presentar,
va quedar finalista,
sí que va quedar finalista
amb un Premi Planeta
i crec que eren pequeñas memòries.
Sí, o era Julià Navarro.
Julià Navarro podria ser.
Bé, ara tenim el dubte,
però segur que és una d'aquestes.
Ho mirem després i ho comentem.
Però aquest concepte
és que l'últim ocatón
la van fer.
Per això ho dic,
per què explico això?
Doncs perquè és un llibre aquest
d'Stiffin King
que no sembla Stephen King.
I això és important,
tenir-ho en compte.
Perquè Stephen King
és molt recargolat,
obre carpetes pertot arreu,
sempre busca personatges
que després no desenvolupa,
crea una història
al voltant d'aquests personatges,
sempre és un fil conductor
bastant...
Últimament les seves obres
no són tan terrorífiques,
són més aviat
com contes una miqueta
no diríem de ciència-ficció,
però sí com increïbles.
I aquí no és un llibre de terror.
Has trobat el...
Ho estic buscant ja,
estic aquí en internet
que és una parçada.
Sí.
Doncs això,
aquesta peça que es diu
Elevación,
té 108 pàgines,
és petitonet el llibre.
Matilde Asensi.
Ah, això, Matilde Asensi.
Matilde Asensi.
Ens ha barallat els noms.
Estàvem aquí entre Matute
i Matilde.
Matilde.
Doncs això,
llavors,
de què va la història?
Bueno,
és lo típic,
no?
I sempre els seus llibres
els ambienta a Maine,
a una població americana
del centre americà,
així molt perdut,
a les zones de les muntanyes,
no?
És així com aquest espai...
Un estat així interior.
Sí, tipus nebrasque,
aquestes coses, no?
Llavors,
e-maine és la població
que sempre ambienta
les seves obres.
Què passa?
Doncs, bueno,
és un noi
que està,
que, bueno,
que es comença
que és un nano
que pesa,
és gran,
té ron,
té panxeta...
Que vol dir
gran d'estatura,
d'alçada, no?
Sí, d'alçada
i també pesa
cent i pico de quilos,
és purpulent,
i grandot i tal,
i es comença a adonar
que a mesura
que van passant els dies,
cada dia perd
mig quilo de pes,
aproximadament.
Carai,
llavors què diria,
mira que bé.
Sí, sí.
Clar,
va parlar amb un metge
que és amic seu del barri
i tal, no?
I li diu,
mira,
és que resulta
que l'últim cop cap aquí
he perdut 20 quilos
en l'últim mes, no?
I clar,
i diu,
no estaràs malalt,
no tindràs un càncer,
no tindràs qualsevol cosa,
no tindràs...
No, no,
és que em trobo bé.
Si no hi ha motiu,
no hi ha motiu, clar.
I tal,
bueno,
i no sé què,
em vaig fer analítiques
no fa poc,
no sé quantos,
però jo em trobo bé,
a mi no em fa mal res,
i llavors comença
a donar-li la volta
si això realment
el que seria anar a un hospital
o el tindrien
com una mena de personatge curiós,
no?
Que perd pes
sense cap tipus de motiu.
Com un fenomen, no?
Com un fenomen.
Com l'incredible
ombre menguante, no?
Exacte.
Aquestes coses diuen,
anem enrere,
anem al revés, no?
Ah, això mateix.
Molt semblant a això.
O aquella del Benjamin,
aquella pel·lícula
que es fa jove, no?
Doncs aquí una mica
estem en maternes.
Exacte, rejuvenir, sí.
Llavors,
ell es comença a moure
doncs per al barri,
per exemple,
al barri hi ha dues amigues seves,
hi ha dues amigues,
hi ha dues veïnes
que no es porten massa bé,
que són,
que són,
és una parella de dones,
és a dir,
són lesbianes,
estan casades,
i clar, això,
a la mitja Amèrica de Trump,
doncs ja sabeu
com funcionen aquestes coses,
no?
Que no,
i tal, no?
Llavors això...
Són d'amagues
una miqueta a un, no?
Exacte.
I encara no són enteses,
tenen un restaurant,
bé,
qüestió que no es porten massa bé
perquè tenen mania de deixar els gossos
que hi ha pel mig del seu jardí
i que fa gent a les seves cosetes,
llavors no ho recullen,
llavors li fot la bronca,
bé,
hi ha com una mena de mala relació
que acabarà sent una molt bona relació,
es donarà la volta
per una sèrie de motius,
no?
Al voltant del que li està passant,
no?
És a dir,
que crearà un grup d'amics,
el metge,
la seva dona
i aquesta parella de dones,
no?
Que en aquest cas
es convertirà amb els seus amics
mentre hi va per tenir aquest pes.
No físic,
és a dir,
no se li veu,
és un tio que sembla que pesi 100 quilos
però arriba un moment
que pesa 20 quilos.
Ostres!
Però continua mantenint
la mateixa estructura física,
la mateixa envergadura?
Sí,
però està perdent la gravetat.
Ostres!
Cosa molt curiosa,
molt rara,
és que el sèrie és molt curiós.
Llavors,
i se n'adona
que quan dona un bot,
no?
Gairebé puja fins al sostre.
Salta,
o levita,
no?
D'alguna manera?
Llavors perd l'equilibri.
Com un astronauta.
Ara estàs fent el gest,
precisament,
no?
Sí, sí,
és el moviment de totes.
llavors, clar,
que decideix un moment
que determina que diu
clar,
jo no vull veure
el que em passarà
perquè clar,
estaré al sostre,
clar,
vull dir,
estaré com un astronauta
llavors, clar,
quan sigui pes zero
es compra l'activitat zero
la cama amb el peu
com un globo,
no?
Amb un cordill.
Llavors,
fixa't,
és molt fort,
vull dir,
llavors,
ella el que fa
és que llavors
es compra una mena
de cadira de rodes
però amb un arnès inclòs
per no sortir volant.
Ostres!
però al final decideix una cosa,
diu,
no puc viure així,
és impossible,
portant un lastre,
no?
Clar,
és que no,
no podré,
al final acabaré sempre,
llavors decideix fer una cosa
molt simbòlica,
molt alegòrica,
eh?
Que és,
doncs,
bueno,
hi haurà passant més coses,
eh?
Però decideix,
hi ha un rarafons i tal,
no?
Doncs comprar-se
el petardo
més maco de tots,
no?
El,
el coet més maco de tots,
no?
I deixar-se anar
davant dels seus amics,
llavors se't deixa anar
i llavors,
quan arriba a dalt,
fa pum,
no?
Llavors no sabem si mor
o se'n va cap al cel,
cap a l'espai,
sí,
sí,
sí.
Amb el llançament del coet,
no?
Ja està,
jo comento perquè és un conte petit,
que per tant,
home està bé,
que té la seva història,
per tant,
lo maco és tot el que es diu,
el que es mou,
el que hi ha pel mig,
no?
Vull dir,
a banda del que seria en si la història,
no?
I hi ha després un altre final,
que ja no diré,
que hi ha una mena com d'intenció,
de, bueno,
de donar una altra percepció,
però bueno,
no ho diré per no,
per no espatllar més el que he espatllat ja el llibre,
però bé,
és el que hi ha,
val la pena.
Bueno,
està bé la,
sí,
està bé la sortida,
no?
Mai millor dit.
Sí, sí, sí,
però és curiós,
és una cosa curiosa,
petita,
però curiosa.
Ara m'estic llegint una altra,
que ha escrit aquest any,
per això dic que no para aquest home,
que es diu a l'Institut,
que també està molt bé,
però ja,
aquest són 600 pàgines,
ja comentarem el proper any,
o quan sí.
No, ni cap a més altra.
Home,
el proper any ja està aquí,
eh?
No queda gaire ja, eh?
Però bueno,
com a mínim,
no vull que em doni temps la setmana que ve,
l'altra,
perquè vaig una mica a la boli.
Ja està,
entre festes i tal,
ja està.
Sí,
molt bé,
doncs,
elevació en Stephen King.
Cinema,
vinga,
Intemperie,
Rosa.
Intemperie,
una pel·lícula que ha dirigit al Benito Zambrano,
però que està basada en la novela,
com tu has dit al principi,
al començament del programa,
amb la novela de Jesús Carrasco.
Jesús Carrasco,
mi senyora.
Jesús Carrasco és un autor que és andalús,
no sé si és de Màlaga o algo així,
de Màlaga crec que és.
Sí, és andalús,
però no sé d'on.
Que ha fet aquesta novela,
Intemperie,
i una altra que és La tierra que pisamos.
Les dues són brutals.
Jo la segona,
la primera no he llegit.
Són espectaculars,
són superrecomanables.
És una literatura molt,
aquí ho vam estar comentant,
i tu també havies llegit Intemperie,
era, no?
Sí.
A part de les històries,
que són històries molt potent,
i també una miqueta entre molt imaginatives,
molt de ficció,
perquè són de ficció,
no estan basats en fecs reals,
ni molt menys,
però és un llenguatge
i una narrativa,
bueno,
impressionant,
una riquesa de vocabulari
que diuen que és,
ve a ser com una mica
el nou Miguel de Libes.
Sí, senyora.
Us en recordeu
que l'escriu molt bé
tot el que és el tema del camp,
de la campiña,
el vocabulari de la gent d'allà,
com és la descripció de la gent,
descripció dels animals,
descripció del terreny,
de l'inòspit que arriba a ser,
no?
En aquest cas,
Intemperie és això,
és un paisatge inòspit,
àrid,
sec,
sense aigua enlloc,
muntanyes,
una miqueta de muntanyes,
és pràcticament una planura,
és una llanura,
una plana,
sí, sí,
una plana.
Sense,
despoblada,
ja dic,
sense arbres tampoc,
una mica paisatges,
una mica càrstics,
o recorda-me una miqueta,
com si fos Marte o no.
Està rodada a la província de Granada,
eh?
Ah.
Perquè Granada sí que té una zona
que és molt així.
Ostres,
no sabia això.
Jo no he estat en aquella zona,
però jo sí que he recorregut una miqueta
la província de Granada,
bon,
de fet,
jo vaig néixer allà,
a Granada.
Sí,
jo també,
però no recordo aquesta banda.
Sí,
si té una part,
bueno,
no sé si està més tocant que Palmeria,
potser.
Ah,
clar,
potser que ja va t'allà.
Potser està tocant,
però bueno,
que Granada,
a part de tenir una vega molt fèrtil
i molt bona,
i a part de dir,
també,
muntanyes,
ja serra nevada,
tot això,
el que és la ciutat,
però bueno,
té una part,
no me'n recordo els pobles,
ho posa,
al final,
els títols de crèdit
ja ho posa també,
no?
De fet,
devia ser com un western
pel tema d'aquest paisatge,
no?
Tens que només falten
les boles aquelles
d'aquestes,
que només falta això.
I en comptes de ser
les casetes al poble,
al poble típic de l'oest,
no?
Del salón i tot això,
i el barrer i aquestes coses.
És l'aldea perduda,
no?
Bueno,
aldees,
aldees o coves,
fins i tot,
perquè hi ha gent que viuen
a les coves
a la mateixa muntanya,
amb aquells turonets
que n'hi ha,
no?
I gent molt humil,
gent molt pobra.
Recorda una miqueta
els sants innocents,
eh?
Ah,
vale,
sí,
tens raó,
la interpretació
que ha fet
el Benito Zambrano,
eh?
I l'estètica,
vols dir,
de la pel·lícula,
no?
Amb el sentit de la pobresa,
no?
De la misèria
que està vivint aquella gent.
Perquè clar,
d'alguna manera,
com expliques,
i a més,
la situa en els anys,
jo què sé,
1900,
post-apost,
40, 40 i alguna cosa,
no?
40 i poc,
no?
Per la manera de l'espirit i tal,
no?
Sí, sí,
més o menys.
Hi ha el típic,
el senyorito,
que és el capatàs,
eh?
Que és qui abusa de la gent,
qui és qui té el poder,
qui els manipula,
qui fa el que vol,
no?
I,
i,
bueno,
per la gent tan humil,
doncs és que és l'única manera
de poder treballar una mica
i portar un jornal,
una jornada a casa
i poder menjar una mica,
no?
Veus que gent
amb poca roba,
amb poca,
amb roba molt humil,
que viuen,
que tenen criatures,
que dius,
ostres,
no?
Doncs,
la història és la d'un nen
que s'escapa,
està fugint de,
el veus,
corre,
pobre,
corre i camina molt de pressa,
molt de pressa,
perquè està fugint,
està fugint d'alguna situació,
després ja es veu que està fugint
d'aquest capatàs,
no?
D'aquest senyor.
El personatge,
deu-ne dir-vos que els personatges
són molt potents,
els actors,
el personatge del capatàs,
ja ho diré,
doncs no sé si és el Jaime López,
o sí, no?
perquè el Luis Callejo és el nen,
sí,
estan superbé,
recorda una miqueta també
a los Santos Inocentes,
a l'actu aquest que feia de senyorito també,
te'n recordes?
Bueno,
ja ho direm.
No me'n recordo ara.
El Diego,
el Diego,
ah,
el Juan Diego.
Juan Diego,
Juan Diego,
recorda una mica més,
li posen també aquest bigot,
aquest finet i tal,
no?
I vestit,
vestit amb aquella jaqueta de cuir,
aquells pantalons una mica amplis,
no?
Perquè va en moto,
d'aquelles botos amb si de cal,
no sé què, no?
Clar,
imagina,
en aquell moment,
i en aquell paisatge amb aquella gent,
tenia una moto que era,
bueno,
el no va més,
no?
Però ell té també els seus,
les persones que treballen per ell,
no?
No jornaleros,
els jornaleros són els que treballen al camp,
la gent de la seva quadrilla,
que són els sumissos
i els que fan el que ell digui,
si estigui bé o no estigui bé.
però els mandaos.
Els mandaos,
però amb tot el sentit,
no?
Aquests van a cavall,
per això d'aquí una miqueta
m'he de dir,
la diferència de...
Sí que hi ha alguna,
alguna caseta xeillada,
o es veu molta cosa destruïda,
com que hagués hagut,
doncs una,
el que seria,
doncs un cortijo,
o així,
però que es veu,
es veu enfonsat,
sense sostre,
es veu que sí que hi ha una mica de,
a lo millor hi ha pou,
perquè clar,
de fet,
per travessar aquell desert,
és que els han d'anar buscant pous,
els han d'anar buscant d'aigua en aigua,
no?
És com l'oca,
el joc de l'oca,
però amb el pou,
no?
Amb el pou a pou,
i dir-ho per què,
perquè si no,
em moro així de clar,
és una situació molt bèstia,
perquè ja saps que és una situació límit,
a travessar aquella zona desèrtica,
en plena,
en plena,
en plena estiu,
pràcticament,
amb la calor que fa,
el perill de deshidratar-se,
de morir,
doncs això,
o deshidratat,
o cremat pel sol,
o fins i tot que algun animal,
no sé com es diu,
un alecran,
o algun animal d'aquest,
un escorpí,
un escorpí,
o que et pugui,
no?
Alguna serp,
alguna història d'aquestes,
o que et pugui,
clar.
Doncs imagina,
de què està fugint aquest nen,
no?
Després ja es veu una mica,
no?,
la relació entre cometes
que ha tingut amb aquest capatàs,
no?
O la bus que aquest capatàs,
la bus física,
que ha pogut fer amb aquest noi,
això no surt explicit ni res,
però només ja amb la cara que posa el nen,
i que no vol tornar,
i que vol marxar i cap a la ciutat,
o com pugui,
ja està.
I tampoc el llibre és massa explícit amb això,
però tu deixes entreveure,
que dius,
ups,
el llibre encara és més sec
del que t'esperes encara que sigui,
quan entra aquest tema,
dius,
apa.
Sí,
la gent que ha vist el llibre i la novel·la,
jo també,
ja dic,
la novel·la,
encara és suau,
però al revés,
la pel·lícula és suau.
En comparació amb el llibre,
el llibre és molt...
La pel·lícula és dura,
perquè és dura,
és dura,
hi ha moltes escenes de violència,
perquè aquest senyor és que és un sàdic,
és un sàdic,
i vol treure la veritat com sigui,
vols averiguar si algú sap alguna cosa d'aquest nen,
de cap a on va o així,
i com sigui,
treure la informació de les persones,
és molt sàdic,
és molt violent aquest home.
I després també és molt violent
amb la persona que li ajuda,
que és el pastor,
que és el personatge del Justo Sart,
que està impressionant,
està magnífic,
que és l'única persona que li ajuda.
Que també és molt esquerp.
D'entrada sí que ho és,
en un principi sí que ho és,
clar,
és un home solitari,
és una mica com un eremita,
no?,
és una persona que ha estat a la guerra,
va estar a la guerra del Marroc,
i llavors allà va veure morir molta gent,
ell també,
que la va haver de matar algunes persones,
també.
Sí, sí, sí.
I llavors,
és una miqueta la dicotomia entre el bé i el mal,
no?,
el pastor representa el bé,
no?,
perquè a la vida encara hi ha persones bones,
persones que et poden ajudar,
persones que tenen valors,
i que es defensaran fins i tot amb la seva vida,
si cal,
no?
Sí, sí, sí.
I, bueno,
la relació entre el pastor i el nen és molt maca.
El pastor li diu,
el nen,
li diu,
ninho,
no diu,
mai no se sap el nom d'aquest nen.
Sí, és veritat.
I del pastor tampoc no se sap,
bueno,
sí,
després se sap una miqueta el mote,
el motiu,
que li diuen el mor,
per això,
pel fet que havia estat a la guerra,
i és molt interessant la relació entre ells d'ells,
i el que li arriba a passar
i el que li arriba a patir ell,
especialment per protegir aquest nen.
Després hi ha també una altra escena molt bèstia
que amb una antiga venta,
amb una antiga posada,
no?,
amb un senyor que és el Tullido,
que això també és impressionant,
que jo pensava,
ostres,
això deuen ser efectes espacials.
No, no,
però és veritat.
Uf,
aquesta és molt bèstia,
quan arriba el nen,
ha d'anar a buscar aigua,
i troba una venta que està buida,
i que ja només queda un senyor,
que va amb un carri tot pla,
amb dues rodes,
o quatre rodes,
i ja està,
i es desplaça així.
Això és molt bèstia,
aquest personatge és molt bèstia,
no?
Recordo una miqueta,
no sé qui deia,
que luces de Bohemia,
de Ballinclán,
també pel tipus de personatges així també,
una miqueta com ja a l'extrem,
no?,
i personatges ja...
Ens sembla que apareix un personatge així
a la parada dels monstres,
també,
amb aquella pel·lícula dels anys 20,
i tal,
que s'acaba amb un que té segurament el tronc,
exacte,
i el tronc diríem,
i una mica les seves parts,
i una mica la posició són les...
la banda superior de les cuixes,
això és el que també surt,
però bueno,
és que aquests personatges apareixen recorrentment
amb algunes pel·lícules també de Pasolín,
i això,
apareixen,
amb aquestes pel·lícules,
i cuentos de Canterbury i tal,
aquest concepte...
Molt grotesc,
molt grotesc,
exacte,
és molt...
que fa una mica,
fa por,
per una banda et fa,
et commou,
per una altra banda,
d'ostres,
no tan fix,
perquè aquest senyor,
quina por,
que el pot tancar allà,
ell li pot fer...
Perfecte.
Bueno,
doncs una miqueta tota aquesta història,
no?,
i com,
d'alguna manera,
s'educa aquest nen també,
que, bueno,
que sí que és possible,
que el perdó és possible,
i sobretot que la bondat també existeix,
i és clar bé,
també existeix,
que no tot és...
No tot és l'altre,
no?
La pel·lícula estava molt ben rodada,
les imatges...
Home,
teniu una bona base,
això sí.
Benito Zambrano,
recordem que va fer Soles,
va fer Habana Blues també.
Ah, sí,
Habana Blues,
una bona pel·lícula,
La Voz Dormida també,
que La Voz Dormida
estava basada en la novel·la
de Dulce Chacón.
Sí, aquesta no l'he vist,
em sembla.
Aquella que està,
són dues germanes,
una d'elles està a presonera,
també a la Guerra Civil,
està a presonera,
està embarassada,
o ha tingut un nen molt petit,
un bebé,
ja sé quina és.
Però l'han de,
bueno,
està condenada a mort,
i llavors ella vol que la seva germana,
que la seva germana és Maria León,
que s'han cuidi d'ella,
i ella és la Imma Cuesta.
Sí,
sí que l'he vist,
sí que l'he vist,
sí que l'he vist.
Sí que està molt bé,
aquesta pel·lícula també.
Sí,
està molt bé,
i és que Benito Zambrano és una...
Clar,
és molt bon.
Molt bé.
Doncs seguirem a Benito Zambrano,
perquè...
Sí,
sí,
sí,
la pel·lícula és dura,
perquè és dura,
en temps per i és dura,
igual que la novel·la.
Però com prové de la novel·la,
exacte.
Bueno,
és el que hi ha.
Doncs encara passem una mica a la diversió,
tampoc m'estendré gaire,
perquè és una pel·lícula que,
bueno,
jo crec que Santiago Segura,
des que va fer aquelles històries,
no,
amb el Torrente,
que li van sortir prou bé,
i que van ser aquelles estracanades que feia,
va començar a fer una mica després d'una comèdia més suau,
més familiar,
no,
i aquesta ja ha sigut la repera,
aquesta Padre no hi ha més que uno,
que és un remake,
em sembla,
d'alguna pel·lícula dels anys 60,
i bé,
una mica ell l'ha adaptat,
no,
el que seria el segle XXI,
no.
És ell Santiago Segura
i Toni Acosta,
que la coneixereu per moltes sèries que ha fet,
i com ha fet aquesta sèrie avui en dia a Telecinco,
que es diu,
o no sé si s'ha acabat la temporada,
de Senyores de l'AMPA,
que fan com,
bé,
doncs un paper una mica així de,
no sé,
peculiar,
i llavors també,
com sempre,
no,
tothom es baralla per ser els cameos,
no,
de les pel·lícules de Santiago Segura,
no,
i llavors per aquí tenim a Nabel Alonso,
a l'Ona Carbonell,
que apareix un momentet,
allà a la part,
diguem,
que estan fent natació,
i llavors apareix per allà,
clar,
com per res,
un paper petit,
no.
Ah,
bé,
però estan fent natació.
Sí,
sí,
sí.
Ella,
ara se va a...
a la seva aigua.
Clar,
però no fa comer ni res,
està allà com,
què passa,
no sé què.
Llavors,
Diana Navarro,
la cantant,
ostres,
sí,
sí,
sí,
apareix,
és una de les tres,
bueno,
senyor,
mares del cole,
que tenen el grup de WhatsApp,
de les madres,
pollitos A,
pollitos B,
no sé què,
i això ja ho explicaré després.
La classe dels pollets.
Sí,
bueno,
això és boníssim.
Carolina Blume,
i la terremoto del Corcón,
entre altres,
no?
Però,
clar,
això són secundaris,
llavors,
en Santiago Segura,
Toni Acosta,
i cinc criatures,
que són els fills d'aquesta gent.
Com funciona la cosa?
Doncs, bueno,
Santiago Segura és un bon informàtic,
no?,
que està fent aplicacions,
i la seva dona,
és una dona,
doncs em sembla que no sé on treballa,
exactament,
no recordo,
perquè tampoc apareix gaire la seva feina,
però treballa també,
és una dona treballadora,
però que han tingut cinc fills.
Ostres,
no i no.
Per què?
Doncs perquè han buscat el nen.
Ah,
anaven a buscar el nen
i no venien,
ara venien nenes.
Quatre nenes,
fins al cinc,
que ja van provar,
es van trobar sempre com tenien,
bueno,
doncs com tenien bona feina,
una bona casa i tal,
bueno,
doncs em imagino que és com tot,
no?
No hi havia problema per tenir
i si la donen els fills,
perfecte,
però, clar,
el rol de sempre,
no?,
o per desgràcia,
bueno,
cada vegada menys,
però el rol que encara es planteja
o planteja segons tenien en compte
la pel·lícula inicial.
Clar,
qui s'encarrega dels fills
és ella,
bàsicament.
Perquè ella està a casa,
ella es queda a casa
i fa demestresa.
A veure,
ella,
sí,
és que no sé que fa una feina,
la nena avui ha de fer en extraescolars,
no sé què,
la nena ha de fer tal i qual,
i qual,
natació,
no sé què,
anglès,
tal,
tal,
tal,
clar,
imagina't.
Amb 5 criatures,
imagina,
no organitzar tot això.
Clar,
i el metge del dia,
el metge no sé què,
no sé quantos,
és de bojos.
Què passa?
Que l'altra està molt amb la sabafena,
és una feina també d'estar molt amb l'ordinador
tot el dia,
i tal,
va,
qüestió,
que diuen,
bueno,
escolta'm,
que és el nostre aniversari de bodes,
ja començant com a picar-se
entre tots dos,
no?
Perquè,
clar,
perquè,
llavors,
ell li diu,
no sé què li diu,
ell li diu,
ah,
doncs,
deixem amb els nanos,
ja m'encarregaré jo dels nanos,
ell li diu a ella,
ella li diu,
però bueno,
però no series capaç,
diu,
com que no,
doncs clar que sí que som capaç,
i no sé què,
no sé quantos,
i l'altre diu,
sí,
m'he vols amb mi cunyada al Caribe,
i tu et quedes amb els nens,
d'acord?
I aquesta és la,
llavors,
la cunyada és la Sílvia Abril,
oh,
ai,
por favor,
Tònia Costa és Sílvia Abril,
no te digo anar,
però a més,
barruera,
cridanera,
o que jo vull anar a l'avió,
ni vull veure la pel·lícula,
la meva corda s'ha mirat la pel·lícula,
tu azafata,
que no sé què vull,
clar,
és la línia del Santiago Segura,
que és molt bèstia,
eh,
jo què sé,
per exemple,
el nen,
Toni,
no em plegar a mi,
que sí,
bueno,
per un costat,
a veure,
el paper del Santiago i de Tònia Costa
és bastant així,
com bastant al·legant tot,
però, clar,
llavors hi ha els elements
que entren pel mig,
no?,
que dius,
bueno,
de tant en quant,
deixa anar el típic,
no?,
un comentari d'aquests,
hi ha un molt bon,
molt bèstia,
que li diu al nen,
que és el més petit de tots,
clar,
evidentment,
no sé si no són set anyets,
té un ull vago,
d'aquests ulls que té tapadet,
i llavors es baralla amb un xinès,
perquè dice,
este chino es comprado,
no?,
vol dir que estava,
que ha estat adoptat,
però hagués comprado,
d'una d'aquelles d'allà,
no d'una del col·le,
i llavors és molt fort,
perquè fa un comentari que diu,
però tu per què te pegues
quan li dice,
perquè m'agusta?
Oh!
Llavors, clar,
a partir d'aquí,
clar,
llavors a partir d'aquí,
ell fa un joc de paraules molt bo,
el Santiago Seuro,
no me'n recordo ara,
però que, evidentment,
deixa clar que no importa,
que si el seu fill,
encara que tingui set anys,
si l'adon les nois,
no passa res,
vull dir que endavant amb el que pugui ser,
però hi ha un moment molt potent,
per això vull dir-ho,
que es baralla i li posa l'ull a la virulé,
llavors té un ull tapany i l'ull a la virulé,
i llavors puja al cotxe
i el pare està clar,
la mare ja s'ha anat al Caribe,
i ella està absolutament embugit,
perquè clar,
el pare no controla tot això,
al final ho controlarà d'una manera determinada,
és un happy end,
aquestes coses que passen,
també té una...
Per deixar el pavelló masculí
una mica digne,
no?
Té una ajudanta,
una cuidadora,
que es carrega una mica de la casa i dels nens,
que és peruana,
no?
I bé,
que també fa un poder molt divertit,
vull dir,
perquè és aquestes coses del racisme sense voler de l'altre,
que fa comentaris,
no?
I l'altre li deixa anar a unes que el deixa transposat,
vull dir que...
Que li contestava.
Que el nen li diu,
papa,
és que no veu nada,
que veu doble i tal,
no?
I llévame el mèdico,
que no pot llevar-te al mèdico,
que té que buscar a tu hermana,
que està en la natació,
i tu hermana no sé què,
no sé quantos i tal,
no sé què,
però és que no veu nada,
i diu,
bueno,
cállate,
si te quedes tío,
te pongo un kiosco.
Ai,
por favor.
Hola.
Clar,
això es Santiago segura,
és aquesta línia,
que li aparece aquest puntorrente,
amb les seves comedies,
i dius,
ostres.
Aquest humor és negre,
que ha de deixar-les anar,
no posa pel mig a ningú,
no?
I amb els nens,
però una passada,
hi ha una nena que vol ser cantant,
en plan rotllo la voz kids,
no?
I llavors canta,
canta por la roció jurado
y por la pantoja,
no?
I la copla.
Se me enamora l'alma,
se me enamora,
niña,
cállate.
Que vaya a ver.
No sé què,
la nena va al psicòleg.
Hombre,
no m'estranya.
El parell està traumatitzant encara més,
però és una cosa com molt que dius,
què està passant aquí,
no?
És una miqueta friki,
les coses com siguin una mica bèstia,
però bueno,
és Santiago segura.
Llavors,
bueno,
aquesta permissivitat,
tot acaba bé,
i les criatures l'estimen molt,
i no passa res.
I el Felino,
Happy End.
I ja està.
I elles,
les que marxen de viatge,
al Caribe no surt res,
del viatge d'elles.
Sí,
i tant.
Perquè això recordes Shirley Valentine?
Sí,
mira,
doncs sí,
ara que ho recordes.
Que també fa això,
se va agafar amb una amiga
i marxa també,
posa això a les illes gregues.
Exacte,
se'n van porar,
i bueno,
la altra,
en vez de venir a la Siva de Vila,
es que monta més al pullastra,
la Antonia Costa és més reservada,
pansan i tal,
hemos de mirar el WhatsApp
del grupo del colegio
i tal,
i quan li diu,
te pongo,
quan vas a marxar,
li està,
ja li fa tot,
li diu tot,
el que has de fer,
i te he puesto en el grupo de WhatsApp
de las mujeres,
bueno,
de las mujeres,
del cole,
de los pollitos.
I que li diu,
però a veure,
què significa?
pollitos verdes,
pollitos rojos,
pollitos blancos,
pollitos amarillos,
i tal,
no?
Cómo puede ser?
550 mensajes.
I clar,
i llavors,
és boníssim,
perquè dius,
en plan de,
hi,
tal persona està enferma,
i llavors,
que se mejore,
que se mejore,
que se mejore,
que se mejore,
i són sen,
que se mejore.
Ostres.
Claudius,
què és esto?
Onda estem arribant.
clar,
vull dir que,
una bestiesa,
no?,
el que jo faig a vegades
el meu xat aquest,
no poseu res,
sisplau,
perquè és el mateix, no?
Per tant, és una pel·lícula molt curiosa.
Déu-n'hi-do.
Una essència pura.
Bueno, pues res,
anem a Sangre Fàcil, que també
els germans Cohen.
Sí, sí, és la primera, ja ho has dit tu,
la primera pel·lícula que van fer,
els dos germans, el Joel i el Ethan.
La protagonista era la Francesc
McDormand. Aquesta pel·lícula
és del 1984,
ja ha produït una miqueta, no?
I la Francesc McDormand, després
recordo que ha fet més coses, Fargo,
que a mi a Fargo, que m'encanta, és de les meves pel·lícules
favorites, també. O
Tres anuncios en l'estat afuera, recentment, també.
Sí, sí, sí. Està molt bé.
I la història és molt bèstia, a veure, és molt bèstia, també.
D'entrada sembla una història senzilla,
un senyor que té un negoci,
bueno, en plan bar, no?, així i tal,
no?, que té persones que treballen per ell,
que un fa el torn de matí, l'altre fa el torn
de nit, o, en fi, no?, de tarda, i tal,
no? I, bueno, hi arriba
un moment que li falta uns diners
a la queixa, a la queixa, a la queixa
forta, i, i, bueno,
total, que
no se sap si és per un malentès o què
passa, que al final, bueno, el maten,
però el maten d'una forma, ostres,
Déu-n'hi-do, no?, t'han recordat l'escena famosa
que li es queda allà a la seva, al despatx,
a la taula que té al despatx,
i es queda allà tal qual, després d'haver-li
disparat, no?,
i fins que no el venen a,
ve aquest empleat, no?, per mirar
d'arreglar, a veure la situació
que havien tingut, i, i, bueno,
se'l troba tot el pastís, no?,
llavors, clar, i què penses? Ostres, però
per què la gent reacciona d'aquesta manera? Bueno,
creus que és una pel·lícula, és ficció, llavors has de,
si vols explicar una història una mica,
se posi especial, estrambòtica,
doncs, clar, has de fer coses
als personatges, que
jo crec que en una situació normal
no faria, no?, perquè tu trobes un cadàver,
trobes el jefe, allà
amb una bala al cos, que està mort,
doncs, hosti, avises a la policia,
no?, almenys, doncs, no, senyor,
intenta desfer-se del cadàver,
que dius, hosti, jo, ja té servida tota la
situació, divertida
per una banda,
perquè creus que la situació és que és,
a veure, és increïble,
és una mica grotesca, no?, és grotesca, és com
increïble, no?, ostres, doncs, tio,
avises i ja està, no?,
doncs, bueno, se l'emporta amb la furgoneta,
bueno, primer, a més, neteja tot molt bé,
se l'emporta amb la furgoneta,
quan s'està intentant desfer d'aïll
en aquell camp de blat o no sé què,
que més que és de nit,
doncs, també l'interrompen,
hosti, ja, pobra, intentant, allà acabant,
i dius, hosti, però si és que
continuament passa gent, o passa la policia,
o passa, dius, ostres,
però és que sembla, no?,
sí, sí, que no paran de...
però després ja quan el té allà a mig enterrat
resulta que està viu encara,
bueno, no sé, és que és tot tan, tan bèstia, no?,
és una miqueta gore, a vegades té un punt que dius...
és gore, sí, que dius, bueno,
es nota que és cinema i que això estan passant bé,
imaginant-se el guió, imaginant-se la història,
és molt canver, una pel·lícula.
Rodant, dius, ara, vinga,
després es fa de dia i resulta que el camp
no s'ha llunyat gaire,
resulta que està pràcticament al costat
de la ciutat encara,
consta que tothom el veurà,
bueno, és una situació molt, molt, molt així,
després la dona, perquè clar,
hi ha una història d'adulteri, no?,
la seva dona, la Frances McDormand,
doncs està, s'està entenent amb una altra...
Sí, sí, sí, sí.
La gent la fa un temps però no, no, no,
aquesta no caig ara.
S'està entenent amb un altre senyor
i per això també hi ha una miqueta
aquesta història de l'assassinat, no?
Però és la primera pel·lícula, no?,
d'Escoen, em sembla, no?
És la primera pel·lícula, no em vaig equivocar, no?
Sí, sí, sí, la primera, la primera,
ja et dic que és de l'any 84.
Per això, per això, que és una mica
on començaven a fer les seves coses, no?
I feia el que, a tot el compte,
i del que vam veure la pel·lícula
de la seva vez en Hollywood,
que van dir, doncs mira,
a partir d'aquell moment ja,
la forma de fer cinema ja es va acabar,
la forma tradicional de fer, clàssica, no?,
de fer cinema de Hollywood,
d'aquelles macroproduccions,
d'aquelles pel·lícules, d'aquells musicals, no?
Això ja s'acaba
i comença a fer una nova manera de fer cinema.
Sí.
Clar, es nota que estan donant les primeres passes
i que s'estan inventant formes de fer històries,
formes de narrar,
molt imaginades tot, no?,
que no són creïbles,
que no són històries creïbles,
però és un divertiment.
Jo estic convençuda que és un divertiment.
Es van fent moltes investigacions
amb noves maneres de fer cinema, no?,
vull dir que venies del 70,
que era com molt psicodèlic tot,
i, bueno, als 80 van intentar unificar coses
i els va costar, eh?
I l'estètica 80, quan veus el cinema,
dius, ostres, veus pel·lícules que dius,
mare meva, no?,
des d'ET, que han vellit fatal,
com d'altres, que dius, ostres, veiem coses que eren
en aquella època clàssics,
o clàssis, o ja concedem clàssis dels 80,
no sé, i dius, mare meva, no?,
i aquesta és una de les pel·lícules que jo vaig haver dit,
mare meva,
això com han vellit de malament, no?,
vull dir, perquè, bueno, no malament,
sinó que...
Home, perquè té el regust com rancs,
com rancs i com antic, no?,
es nota que...
Exacte.
Però que és una antiguitat...
Està com molt centrada,
molt datada en aquella època,
en aquelles...
Que no és l'antiguitat, diríem,
o el classicisme dels primers anys 40,
que mai enveieixen,
dins del que cap, no?,
és una manera de fer el cinema
que enveieix per la manera en què es mou la càmera,
per el tipus de flu que porten,
per la manera de...
No sé si de coses, no?,
de la moda fins i tot que porten.
Clar, és que hi ha una lliure d'elements
que al cinema dels 60, 70, 80,
hi ha uns condicionants, eh?
Vull dir que això passarà també
en altres èpoques, clar,
no, ni que als 40, 50,
la manera de vestir,
la manera de moure's,
és com molt clàssica,
llavors això, doncs,
dona una sensació diferent
de que es mantenen millor,
però, bueno, són percepcions, eh?
Però, bueno, una mica s'ha d'investigar, no?,
quins són els orígens d'aquests grans directors, no?
Sí, sí, sí, clar, clar, clar.
S'ha de saber una miqueta, no?
I quan eren jovenets, què feien?
Quan eren més jovenets.
Exacte, molt bé, fantàstic.
Sí.
Bueno, doncs, seguim fent, bueno,
comèdia espanyola,
Los Japón,
ja per rematar la cosa.
A veure què està, aquesta.
Sí, perquè, bueno,
perquè aquest diumenge,
si tot va bé,
veuré l'obra de Dani Rovira,
Odio, aquesta que fan al Tívoli,
que ja comentarem la setmana que ve.
Sí, vale.
I em fa molta il·lusió,
perquè a mi m'agrada molt aquest nano,
a mi em cau molt bé,
com vols que et digui?
Sí, és molt divertit.
Jo me'n recordo la presentació
dels Premis Goya i així,
va estar genial.
Va ser l'única vegada
que dius que s'aguanta bé la cerimònia,
ella amb el Bonafuente,
tots dos són les que aguanten
bé la cerimònia,
perquè els altres
ha sigut sempre un desastre.
Bueno, la veritat és que,
a mi, aquesta pel·lícula,
doncs, bueno,
és d'aquelles que saps
que la promoció
anà a tres mèdia,
una cosa d'aquestes, no?
I dius, bueno,
quan surti la veuré,
perquè és el Dani Rovira.
Jo tot el Dani Rovira
més o menys ho he vist, no?
I bé,
i bueno,
és un tí a mi en cau bé
i com si no fa comèdia...
Ocho apellidos baixos
està genial.
Sí, està molt bé.
I després,
los ocho apellidos catalanes
també està bé.
Sí, sí, està bé.
I va fer aquell drama
que era,
com es deia jo?
Quin?
Mil quilos,
no, com era jo?
Mil metros?
Ah, vale, sí.
Aquella...
Sí,
amb el carrer de Jalde
que li fa de entrenador,
li fa de sogra
i d'entrenador.
Exacte,
que es deia mil...
Mil metros?
Mil metros, no?
Era o a mil metros
o no sé què,
bueno, no tenia igual.
Sí, sí, sí,
una cursa que va a fer
i ell se està quedant
amb unes que no sé...
Sí,
és una L,
una cosa d'aquestes,
una història...
Però bé,
que em refereixo
que en aquest cas
fa un papel dramàtic
encara que hi ha moments
que fa broma i tal,
però aquí, clar,
aquí és una altra vegada...
Aquí és comèdia, no?
És comèdia, no?
El director no és un noi...
Jo no el coneixo,
sé que és andalús,
es diu Álvaro Díaz Lorenzo,
tenim el Dani Rovira,
tenim la Maria León,
el pare d'ella
és un senyor que el coneixem,
que es diu Antonio de Txén,
segur que el...
ara no el tenim al cap,
però segur que el veiem,
i el río Matsumoto,
perquè, clar,
los Japón,
aquí anem a aquesta història.
Què passa?
Doncs estem a Coria del río,
Sevilla.
Coria, Cori.
Bueno,
la típica fàbrica
al mig del poble
que arrossega tota la gent,
no?
Doncs com, no sé,
per exemple,
la Pascua,
l'Aranda de Duero
o la Seta Martorell,
no?
Tostum treballa allà.
Exacto,
tostum treballa allà
i és una empresa japonesa,
d'acord?
Ell es diu Paquito Japón,
però es diu així.
L'Ambu?
No, no,
el Dani Rovira.
Es diu Paquito Japón,
Paco Japón.
Està bé,
bé.
Japón de cognom.
De cognom, sí.
Japón de cognom
i treballa en una empresa japonesa.
Bueno,
és una cosa curiosa.
Ideal.
Sí, sí, sí.
Veus,
el cinema serveix per això.
Clar, clar.
Per fer l'inverosímil possible.
Però espérate,
que esto,
mare mía,
el que tiene atràs.
llavors,
el Paco Japón
és el que porta
el passió de dos Japón.
Perquè és el Paco Japón
i la...
I hi ha més família.
Clar,
la dona,
que no sé com es diu,
de cognom,
evidentment,
però la senyora Japón
i els dos fills.
Té un fill de 15 anys
i una nena
de 18,
però així,
com bastant allò,
molt adolescents
i molt xonis.
Ell és molt xoni.
Bueno,
no xoni,
és així com fineta,
però a la vegada així com,
no sé què una mica.
va,
qüestió,
que ell és el,
com es diu,
el de comissions obreres
del que seria l'empresa,
no?
I arriba al cap,
diu,
no,
no,
tens que fer-me sores,
que no,
que no sé què,
tot el rotllo.
Qüestió,
que ell treballa allà
i la dona treballa netejant,
netejant un gimnàs i tal.
Qüestió,
que té una caseta petita,
molt mona,
d'aquesta és una sola planta,
molt humil,
no?
I,
és el típic,
no?
I va amb el xandall,
és un tio molt normal,
no?
I de cop i volta,
pum,
veus que la pel·lícula
fa un flashback,
no?
I se'n va a buscar,
i se'n va al Japó.
I veiem que l'emperador de Japó mor.
Ostres.
Però sense descendència.
Ui.
Llavors han de buscar la línia
d'on prover i tal.
I llavors,
esto proviene de lo siguiente,
en el cauce del Guadalquivir,
i les imatges i tal,
i això,
llegó un Hesimi Kamamoto,
i tal,
que no sé,
que enamoró d'una sevillana,
que no sé què,
que se liaron,
que no sé què...
qüestió,
que l'emperador
és el Dani Rovira.
És el Paco Japó
que es veu que
al segle XVIII
hi havia un senyor
al poble,
a Coria,
del río,
que es deia
amb un nom molt complicat
i saps com són els andalusos
i com és la gent.
Tu,
com et llames?
Hirimoto no,
tu eres el Japó.
I llavors se li va canviar
al Japó.
Ja està.
I llavors,
ell és això, i llavors un dia obre la porta
i es troba a 20 japonesos
allà a la porta, fent-li així
la reverència
i ja està, a partir d'aquí, clar, són gent
treballadora, humil, que es troba que són emperadors
al Japó, clar
imagina't la història
i sí, sí, clar, llavors a partir d'aquí s'ho plantejen
què fem, què no fem, què no sé, què no sé quantos
però ells continuen vivint a Sevilla, no han anat al Japó
a viure ni res, encara no, no, no, en aquell moment
estan allà, però els venen i els reclamen
clar, clar, bé, el Rui
Matsumoto, que és el que
que és l'encarregat, no
i bueno, li munten, clar, uns pollastres
clar, de seguida es tira del terra
l'altre, clar, perquè és l'emperador, quan fa algun gest
no, vull dir, i una cosa boníssima
perquè estan fora tots, i bueno, vale, ja
vale, ja de bromes
vinga, s'ha de dormir i tal, no sé què, pum
se'n va, era de nit, no
se'n va anar a dormir, el dia següent s'aixeca
i es troba els vins allà de peu, esperant
clar, i diuen, però què ha fet aquí?
no veig dormir? Dice, és que l'emperador
no ens ha dit això que teníem que descansar?
clar, i clar, l'altre es que d'amor
és boníssim, llavors res, al final
diuen, bueno, pues vamos, mira, pues somos
emperadores, pues mira, nos vamos, estaremos de coña
i se'n van al Japó, uf, és súper guai
perquè no sé si realmente ho han fet
a la part imperial, perquè és súper chulo allò
jo no sé exactamente com ho han fet, però bueno
qüestió, que estan allà, que veuen
les tradicions, i, ay, on estàs el choricillo
tan bueno, tan pescat, i tal
mira, aquí le presentamos
a la Capernaixico-Mandaluz
a la María León, i ell, clar
home, de un i dos
i llavors diu, aquí tens
a teva dona de companyia, a la María León
diu, com se llama? Dice, maricó
oi, maricó, clar
ja està, i tot està
la María León quan diu maricó
ja t'imagines el que és
i quan li presenten
que és boníssima, maricó
mira cap aquí, clar, però bueno
què és això, no? I llavors
quan li presenta, per exemple
un altre, un, al cap
de, bueno, d'una empresa i tal, no?
diu, com se llama?
dice, se llama
Xoxito
i a la María León
mira, Xoxito?
se llama Xoxito?
senyor Xoxito, clar
la fonètica es presta molt
i és un no
i té gràcia
perquè és la gràcia andalusa
que és molt divertida
utilitzada més amb el japonès, no?
i l'altra, por mi Pepe Imperial
no, coses d'aquest tipus
que dius, és una xorradeta
però ja et s'ho encant, eh?
està molt ben feta la cosa
bueno, és que és divertida
ja veig que passa una bona estona
és una cosa que dius
no has de pensar en res
és una cosa molt banal
molt senzilla, no?
és una cosa que està bé
estàs desconnectant una mica
val la pena, val la pena
passar una estoneta
molt bé, los Japón, no?
los Japón, és divertit
los Japón, m'ho apunto
molt bé
doncs, bueno, ens queden
sí, encara ens queden
15 minutets
sí, és una estoneta
sí, sí, sí
podem parlar de Quilville
o de la tomba de les Lucièrnegues
però mira, vols que fem una cosa?
sí, vinga
res, abans de parlar de Quilville
si et sembla
o que tu vulguis parlar
a veure
ho he dit molt ràpid
esperemos que
no sé què passa
ara sí
un momentet
perquè estem amb l'ordinador
i
sí, tot va bé
i tot funciona
intentem posar una mica de música
una cançó
a veure
que teníem
diverses propostes
a veure si és possible
amb aquest equip tècnic
que tenim aquí
l'emissora
sí, exacte
no sé què li passa
home
l'ordinador aquí
res, quatre tecles
plim-plam, plim-plam
tiqui-tic
tiquita
tenim problemes tècnics
que això queda molt bé dir-ho
no
home, sí
és sempre l'excusa
que es posa
en aquest cas
no
no, no és això
tenim problemes
potser hi ha un problema
de connexió
alguna cosa
però
no
cantem nosaltres
volíem posar
no, no
que ningú s'espanti
volíem posar la Tina Turner
que ha complert 80 anys
recentment
i també volíem posar
la Concha Velasco
que també
també és de la mateixa quinta
volíem posar la Chica Lleier
però no sembla
si que no pot ser
bueno, dona igual
almenys fem referència
ja està
fem referència com a mínim
i a partir d'aquí
doncs mentrestant
mentre tu comentes
Kill Bill
o la que tu vulguis
o la tomba de les ciènagues
intento a veure si puc solucionar
vale?
bueno, pues
Kill Bill
és molt bèstia també
però molt, molt més bèstia
és super, hiper, mega bèstia
però mola
mola
però mola
sí, sí, no, no
totalment d'acord
perquè tu estàs veient la pel·lícula
i dins
ostres, mare meva
però quina barbaritat
que aquí
amb la katana
amb la katana japonesa
la katana dels samurais
katana és que ja fins i tot
no es fabriquen
i per ella
per l'Huma Turman
pel seu personatge
li fan expressament
a la DHS i tot al Japó
és la història d'una venjança
sí
de fet
el Tarantino
el cuintin Tarantino
en quasi totes les pel·lícules
ve a ser també
com això
com una vengança
una venjança
un vengador
una vengadora
d'una situació molt bèstia
una situació injusta
una situació violenta
que algú ha patit
i després
fer un càstig
a les persones
que ho han fet
però un càstig
vol dir matar-los
i amb la katana
és una barbaritat
veus
és molt maco
la història en si
és una llista d'assassinats
una llista de morts
que ella ha de fer
perquè ja en veia
en el seu moment
li van fer una
una mala jugada
una mala jugada bestial
molt bèstia
molt bèstia
molt bèstia
molt bèstia
i veus que
ve a ser una miqueta
com els ángeles de Charlie
que dic jo
perquè eren quatre noies
i el Charlie
que el Charlie
ve a ser el Bill
que digui
i veus que va crear
d'anar després
a buscar
una per una
d'aquelles persones
que van participar
en aquell assassinat inicial
que després
ho saps després
quan es presenta la situació
dius
ostres i ara per què
ha de matar aquesta persona
aquesta dona
que ha de ser una nena petita
i tal
doncs bueno després
a més ella
el personatge
ara un maturma
no me'n recordo
com es diu
no me'n recordo
com es diu
tampoc
és molt fred
que diu
ostres
sembla com un robot
no?
és molt cerebral
molt cerebral
però a la vegada
és molt fort físicament
i molt àgil
molt flexible
fa uns salts
unes girabonses
per allà
que recorda una mica
diu
mira igual Matrix
s'han inspirat aquí
podria ser
jo veia la pel·lícula
pensava
ostres
doncs Matrix
aquest salts
aquesta vegada
esquiva
les bales
quan la disparen
o quan li ve
o que li venen
atacant amb les altres
katanes
els altres
samurais
jo veig una mica més
aquests pel·lícules
que feia el Sanguimú
de la casa de les dagues
voladores
ah o també
no no no
però ja vas bé
vull dir
ja és Matrix
aquesta idea
que és
els orientals
que Matrix va ser posterior
exacte
vull dir que Matrix
es va alimentar
d'alguna manera
es va nodrir
això mateix
d'aquestes
però estem parlant
de Tigre i Dragón
d'aquelles pel·lícules
que també
que tenien aquests moviments
i tal
no tant com Matrix
que era molt
i l'altre
eren els inicis
més de l'evitació
ja
perquè de fet
després ja veus
quan comença
la segona part
de Kill Bill
que no l'he vista
l'he vista
començar
ja veus
que és
el seu part
és que no se sap
si és el pare
o és
al principi
no se sap
després suposo
que ja se sap
no dic res
i és el
John Caradine
és el Kung Fu
de la sèrie
de la televisió
dels anys
70
al final de 70
d'aquest tema
de meditació
d'arts marcials
d'art Kung Fu
d'aquelles coses
i ella és clar
ho ha après
suposa que ho ha après
d'ell
almenys
el que es veu
doncs
les situacions
són molt bèsties
i a casa
ha de matar
senzillament
a totes aquelles persones
que van participar
en aquella massacre
i clar
d'una forma
molt racional
molt ben preparada
molt ben pensada
molt ben meditada
i molt ben executada
clar
és l'escena
més llarga
d'aquestes
que fa
és en aquella casa
bueno
sí
un restaurant
no el que vindria
a ser un restaurant
una casa
allò és una bestiesa
allò és una passada
jo hi ha pel·lícules
hi ha una pel·lícula
també japonesa
dels estudis Ghibli
també del Villasaki
no me'n recordo ara
quina era del nom
que també passa
en un lloc com aquest
i bàsicament
és així
també
és tota una zona
baixa
molt gran
molt ample
on allà hi ha
les taules
i hi ha de tot
com una taverna
però a lo gran
a lo bèstia
i a dalt
veus que hi ha
també un altre
però tot queda
com si fos una
com seria
com un corral de comèdies
per exemple
queda tot el pati
gran
i la part superior
no la tapa
no
queda tot cobert
de manera que
la part central
baixa
queda molt alta
de sostres
hi ha molt d'espai
i tota la part
que l'envoltes
vindria a ser
com unes galeries
al voltant
i tot això
es presta
a fer unes
piruetes
impressionants
com ella
lluita contra
primer
amb la
cap
de la màfia
de la
com és
Shakuda
Shakuda
la Shakuda
la Shakuda
la cap
que és una dona
això és molt interessant
perquè té un punt de vista
molt femení
dic jo
perquè
clar
el personatge
que fa aquesta vengança
i que té totes aquestes
qualitats
és una dona
que és una dona
que és superbé
i el personatge
l'heroïna
és ella
el personatge d'acció
que dius
xapó
i l'altra
la contrapartida
del cap de la màfia
també és una altra dona
que ha arribat a ser
ella
és japonesa
no?
sí
ella és japonesa
té mig francesa
mig japonesa
mig xinesa
és una barreja
és una barreja
no me'n recordo el nom
de l'actriu
no sé què liu
que va fer
Los Angeles de Charlie
exacte
va fer la pel·lícula
era una de les Angeles
que era l'oriental
sí
el meu home
el Jose ho deia
el Jose ho deia
és una de les
dels Angeles de Charlie
no sé si és la primera
o la segona
no la vull liar
hi ha un conflicte
això no ho has vist
a veure
el conflicte està
entre elles
sí
home clar
és al principi
que és quan la mata
home
es carrega
a ella
bueno primera
tot els
els secuaces
a tota la
ah vale vale vale
quan estan
a la primera
avances a la taverna
a la taverna
a la taverna
a la taverna
a la taverna
a la taverna
sí sí sí
se la carrega
se la carrega
a la primera part
mata
una o dos
o dues
de les persones
i suposo que a la segona part
pues ja
acaba de liquidar
la següent
se suposa
no ho sé
però la primera
és això
la de la Iljana
és aquella
la Daryljana
la rosa aquella alta
que porta un parche
sí sí
aquella no
aquella no has vist
la part
la part de la caravana
no encara no
vale
també és una altra escena
la de la caravana
però boníssima
vull dir
un espai tan petit
tan reduït
i com dóna
uf
vull dir
quina bestiesa
sí sí sí
m'agrada molt
aquesta escena també
és una passada
perquè veus que és com un còmic
jo veig que és com un còmic
i fins i tot hi ha moments
de la pel·lícula
que és un
surten imatges d'un còmic
que jo suposo que deuen ser còmics
o japonesos o així
que parlen de samurais
o d'històries
algun tipus
algun tipus de manga
una cosa d'aquestes
que es digui
en plan
màfies
segur segur
si no no és que surten
surten imatges
d'aquestes
surten dibuixos
surten dibuixos
molt bé
i bueno
doncs està molt bé
molt divertit
molt divertit
perquè com que ja veus
que és mentida
hòstia ho veus
molt exagerat
aquella matança
és molt bé
si ho hem començat allà
camas i braços
hòstia
aquells xorros
tot volant per allà
doncs bé
doncs jo faig en falta
aquest quan interactiu
tot vermell
tot esquitxat
però ella continua
ella continua
com si no res
com si no passa res
impecable
i és molt maca
estèticament
l'escena que dius
del jardí
que està tot nevat
que dius
ostres que maco
tot blanc
tot nevat
un jardí
aquells japonesos
idíl·lic
la contrapartida
la contrapartener
que va també vestida
de blanc
així un vestit
molt maco
així en blanc
kimono
molt xulo
blanc
i ella
que va de color
no és un taronja
és un taronja
més pastís
és molt suave
un taronja
un groc
un ocre
ella va d'ocre
i al fons
que es veu
de casa
d'on han sortit
també així
clar
amb les llums
i ocres
la combinació
és preciosa
i és una lluita
molt elegant
encara que al final
passi el que passi
però em refereixo
que és una lluita
que no és tan salvatge
com l'altra
és com molt d'oriental
és més de
exacte
de domini
de les arts
marcials
no
de les arts
marcials
una miqueta
però sobretot
és el domini
de la catana
de la catana
que de la catana
que perilloses que són
és que jo sóc molt fan
d'aquest
Quentin Tarantino
jo sóc molt fan
del Tarantino
de Reservoir Dogs
de Pulp Fiction
de Kim Lee
fins i tot
de Jackie Brown
és a dir
d'aquestes primeres
pel·lícules que va fer
a mi jo m'encantava
a mi jo
vull dir
que també està molt bé
no?
pues malditos bastardos
i tal
però a mi aquesta línia
jo allò
de los ocho
como los dichosos
com es deia jo
los odiosos ocho
a mi no em va agradar res
allò
em va semblar absolutament
avorridíssim
i aquesta delació
de Hollywood
no la he pogut veure encara
que imagino
que estarà en una línia
però a mi m'agrada
el Tarantino
salvatge
el fresc
el que realment
un tio fresc
fresc em refereixo
a que feia aquestes coses
que dius
hola
amb genialitat
era com un geni
fent coses
passades de voltes
però que et sorprenia
i jo sempre dic
que el cinema
és sorpresa
si has de veure
el que has vist
moltes vegades
ja tens directors
que et fan coses
molt ben fetes
llavors si ja tens
trencar una miqueta
amb el que ja s'ha fet
inventar
maneres noves
d'explicar coses
temes nous
enfocaments de càmera
colors
clar, clar, clar
però bueno
és el que tenim
i tot a l'espai
després tipus
jo què sé
Matrix
o les altres
que es van fer
també
però Matrix
va innovar moltíssim
amb els efectes espacials
i va ser una innovació
com el Senyor dels Anells
va innovar moltíssim
amb el món
també
d'aquests mons
paral·lels
vull dir
en refereixo
a aquests mons
una miqueta
a la Tierra Média
que són aquestes
novetats
són aquestes
inventions
que et donen
un punt de referència
i això és el que sempre dic
que és com tot
el cinema sempre
és una progressió
d'una època
fins posteriors
i a més
quan veus
la història del cinema
i jo que tinc el plaer
de donar aquestes classes
i que estic fent
des del principi
i estic ara
pels anys 20
i estic 20-30
per el tema
del cinema còmic
hem vist molt maca
per exemple
l'evolució
dels còmics
des dels primaríssims
Max Linder
a Charles Chaplin
amb la Generalitat
i veus com evolucionen
els gags
com els personatges
com Harold Lloyd
es trenca el cap
per fer unes coses
absolutament meravelloses
allò de l'home mosca
quan es penja el rellotge
tot el que li passa
és una seqüència
de 25 minuts
pujant
que també és un efecte
especial de l'època
molt primari
però t'ensenyen
a moltes coses
t'ensenyen
el que vindrà després
per tant
sempre sorprèn el cinema
sigui als anys 20
sigui al 2019
t'ha de sorprendre
si no
anem malament
que està bé
que ja facin pel·lícules
que diguis
vale
però busquem coses noves
llavors ara en queda
la segona part
vale
sí sí
mira-te-la
i la comenteu l'altre dia
ja l'he començat
que està a la boda
que ja s'està
vale
és que tornen enrere
és un feedback
sí sí sí
constantment ja
tornen enrere
de quan va començar tot
aquí va començar
amb aquest casament
perfecte
perfecte
doncs ja
tingues present l'escena
de la Daryl Hanna
amb la caravana
i també et quedarà sorprès
perquè és més petita
la de la cuina
també és impressionant
la de la cuina
que és quan comença la primera
també és impressionant
perquè veus que són dues col·legues
que es coneixen
però en canvi
a muerte
bueno
ens hem d'acomiadar
ostres sí
ja està
mira ja està
adeu-siau
vinga
ens veiem
que vagi bé
adeu-siau
ràdio
ràdio t'esvert
durant
avui
punt u
en va-em
ràdio t'esvert
durant
avui
punt u
a
ڈa-siau
a
ڈa-siau
a
ڈa-siau
a
ڈa-siau